Diumenge
XIV durant l'any / Cicle A
Parròquia
de Santa Maria a la Bisbal d’Empordà
Diumenge
5 de juliol de 2026
Za
9,9-10.13,1; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; Rm 8,9.11-13 i Mt 11,25-30
En
aquest diumenge la nostra terra i nosaltres mateixos estem casats i afeixugats.
El foc ha entrat amb força en el nostre dia a dia i allí on havia verdor i
frescor, tot allò que ens mostra la grandesa i la bondat de la creació, avui hi
veiem brases i cendres. Com escrivia Joaquim Ruyra en ocasió similar: «El desastre
ha sigut espantós (...) enmig d’un país cendrós i carbonitzat, sense un bri
d’herba verda.» (Entre flames) Quan els boscos, els camps i la natura
cau sota el foc en certa manera també hi caiem nosaltres mateixos, perquè som i
formem part de la creació i no podem entendre la vida sense la natura que ens
ha estat donada en usdefruit, no pas perquè en disposem arbitràriament i al
nostre caprici, sinó com un llegat del que som responsables per tal de fer-lo
arribar a les noves generacions.
Ens trobem avui per celebrar el dia del Senyor encara amb el cor encongit per la ferida que pateix la natura que ens envolta. Allí on hi ha d’haver vida, ombra, cants d'ocells i esperança, ara hi veiem cendra, silenci i desolació. En paraules de Joaquim Ruyra: «quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositats.» Davant d'aquesta realitat, la Paraula de Déu i el missatge de l’Encíclica Laudato Si del papa Francesc ressonen en els nostres cors i ens conviden no només a lamentar-nos, sinó també a escoltar què ens diu el Senyor en aquest moment.
El papa Francesc ens recordava que «la nostra casa comuna és també com una germana amb qui compartim l'existència i com una mare bella que ens acull entre els seus braços». Quan la natura es consumeix sota el foc, no perdem tant sols un paisatge; és una ferida infligida a aquesta casa comuna que Déu ens ha confiat i que està sota la nostra responsabilitat conservar-la.
Celebrem aquest any l’any de sant Francesc d'Assis, l’espiritualitat del qual ha amarat aquesta comarca, ell parlava de la natura com aquesta germana de qui hem de tenir cura, la qual hem de preservar perquè si oblidem aquesta responsabilitat, quan prevalen la indiferència, la negligència o una explotació sense límits, tota la creació en pateix les conseqüències i també nosaltres, per descomptat que som part integrant del conjunt de la creació.
És cert també que moments com aquest ens mostra la millor cara de la nostra societat: la solidaritat, el lliurament, la responsabilitat. Ho veiem en la tasca dels bombers, els agents forestals, els cossos de seguretat, els professionals d'emergències, els voluntaris, els ajuntaments i tots aquells que fins i tot arriscant la seva vida lluiten contra el foc. Ells ens recorden que l'amor al proïsme es manifesta amb fets concrets, amb generositat i servei.
El sofriment de la terra i el sofriment de la humanitat formen part d'una mateixa realitat. Cuidar els boscos, l'aigua, l'aire i la biodiversitat és també cuidar les persones, especialment les més vulnerables. Quan un bosc crema, quan un espai natural com el de les Gavarres tant estimat per tots, crema, no podem fer marxa enrere, no podem canviar el que ja ha passat, però sí que podem decidir com respondre i treballar perquè un trist esdeveniment com aquest no es torni a produir, en tant que depengui de l’acció humana.
Avui celebrem el diumenge, el dia de la resurrecció del Senyor, la victòria de Crist sobre la mort, de la llum sobre la foscor, de la verdor sobre les cendres. El bosc tard o d’hora, tant més s’hi posem de la nostra part, tornarà a brostar, el verd tornarà a omplir-lo de color i de sentit, aquesta és la nostra esperança. Aquesta primavera una alzina traurà un brot, el marfull renaixerà, la vida tornarà a ser-hi present, perquè la darrera paraula no és mai per la mort, la foscor o les cendres; la darrera paraula la té sempre la vida. La desesperança no és pròpia dels deixebles de Crist, la mateixa natura té una extraordinària capacitat de regeneració, com també el cor humà és capaç de començar de nou quan s'obre a la gràcia de Déu.
Ara vindrà el temps de reconstruir, de replantar, de prevenir, de treballar junts i d'educar les noves generacions en el respecte i l'amor per la creació. El que ens pertoca és sobretot no posar la natura a prova, aquesta tragèdia ha de ser una crida a una major responsabilitat, una crida a estimar la terra no com un bé que podem consumir sense límits, sinó com un do que Déu ha posat a les nostres mans i que estem cridats a transmetre enriquit als qui vindran després de nosaltres.
Avui estem cansats i afeixugats, però acceptant aquest lleuger jou que Crist ens proposa, que inclou tenir cura de la seva creació, trobarem el repòs que ens cal. Acceptant de viure en pau amb Déu i la seva obra de la que formem part.