Dimecres de
la setmana XXXIII durant l’any / I
Sant Octavi
20 de
novembre de 2019
2M 7,1.20-31, Salm 16,1.5-6.8 i 15 i Lc 19,11-28
Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla
Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne,
tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i
fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà
també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com
serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a
punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana
raó el dia menys pensat.
La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com
ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir;
per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra
vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de
guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els
nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs
per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món,
el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set
germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments,
amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat
fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que
la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat
i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es
compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com
som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida,
aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.
En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats
fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem
al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet
del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell
que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per
la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer
fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en
nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la
vida caduca.
Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança
vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem
d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai,
seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si
l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem
del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.
Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com
sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats
els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats
al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells
escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell
mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell
el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als
seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en
Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no
tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó
12 De la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)
Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar
al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança,
quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per
nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera,
l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a
Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta,
sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell
ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si
ens ho demana testimoniar.