dimecres, 20 de novembre del 2019

Dimecres de la setmana XXXIII durant l’any / I Sant Octavi


Dimecres de la setmana XXXIII durant l’any / I
Sant Octavi
20 de novembre de 2019
2M 7,1.20-31, Salm 16,1.5-6.8 i 15 i Lc 19,11-28

Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat. 

La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.

En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca. 

Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos. 

Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 De la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)

Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.

dilluns, 18 de novembre del 2019

Dedicació basíliques de sant Pere i sant Pau

Dedicació basíliques de sant Pere i sant Pau a Roma
Dilluns 18 de novembre de 2019
Fets 28,11-16.30-31; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6; Mt 14,22-33

Pere i Pau són els dos fonaments de l’Església. L’un deixeble de primera hora, vora el mar de Galilea deixà barca i xarxes per seguir a Jesús; l’altre deixeble de darrera hora, convertit de perseguidor en evangelitzador, caigut del cavall i encegat per la resplendor de la llum de Déu recuperà la vista per obrir els ulls a una nova realitat, la del Regne esdevenint en un dels grans impulsors de la bona nova. 

En ells s’acompleix el que ens diu el salmista «Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra, la salvació del nostre Déu.» Predicadors del Regne als jueus i als gentils, sense la seva tasca no es podria entendre l’evangelització; units per un únic objectiu, evangelitzar, units en un destí comú donar la seva vida per l’Evangeli a Roma. 

Són diversos els carismes que conformen l’Església, com diverses som les persones que la formem, però per a la tasca del Regne tot si val si ens hi mou la fe; aquesta fe que mai no tenim amb prou força i per això com Pere sovint ens enfonsem en les aigües del dubte, de la incertesa, de la mandra espiritual. També a nosaltres en els moments de feblesa Jesús se’ns adreça dient-nos «Quina poca fe! Per què dubtaves?». 

Sols hi ha una resposta possible «Realment sou Fill de Déu.» Predicar el Regne de Déu i ensenyar la doctrina de Jesucrist, vet aquí el sentit de la vida d’aquests apòstols, heus ací també el sentit de la vida de tot creient. 

Tot celebrant la dedicació de les basíliques de Sant Pere i sant Pau a Roma, encomanem avui molt especialment la tasca del Papa Francesc, que esdevingui ell també missatger de la bona nova i sembrador d’esperança en un món mancat de Déu i alhora necessitat de la seva presència, tot i que no en sigui conscient. No tinguem por quan el Senyor ens diu «Ja pots venir», anem-hi cap a Ell confiats sense témer els vent que ens ve de cara. Tinguem fe, no dubtem.


Dilluns setmana XXXIII durant l’any


Dilluns setmana XXXIII durant l’any
Santa Maria de Vallbona
Dilluns 18 de novembre de 2019
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64; Salm 118,53.61.134.150.155.158; Lc 18,35-43

La fe mou al cec de Jericó a cridar a Jesús amb totes les seves forces, no s’arronsa davant dels qui el renyen i el volen fer callar. Aquell cec ha vist en Jesús al Messies, al Fill de David, i és aquesta fe amb la que torna a veure-hi; Jesús li retorna la vista i ell glorifica al Senyor i amb ell tot el poble li dona lloança. 

La fe mou a la fidelitat. Ho fa amb el poble d’Israel, davant les pressions d’un rei injust, Antioc Epífanes, que vol assimilar Israel a la cultura hel·lènica, aconseguint fins i tot que alguns, sense pensar-ho massa, es posin a la feina de canviar els costums del poble i a perseguir als qui resten fidels. Aquests que s’emmotllen als mandats del rei i obliden els preceptes de Déu, són els injustos pels quals el Senyor s’encén d’indignació quan veu que abandonen la llei; són els qui es posen lluny de la salvació perquè ja no mediten els decrets del Senyor. 

Sempre, fins i tot quan tot sembla perdut, n’hi ha una resta que es manté ferma, fidel i s’estima més morir que violar l’aliança de Déu; una resta que es dol de veure els qui apostaten oblidant les promeses del Senyor. Són els màrtirs de tots els temps; aquells qui tenen una fe sòlida com la del cec de Jericó, com la d’aquella part del poble d’Israel que restà fidel al Déu de l’aliança. Són els cridats a esdevenir testimonis davant del món. 

Si per una causa humanament considerada justa hi ha qui pateix persecució o mort; quan més per l’única i vertadera causa justa, el pacte amb el Senyor, la fidelitat als seus preceptes, l’aliança amb la seva llei, aquella que arriba a la plenitud en Jesucrist, nostre Senyor, hem d’estar disposats a tot. Si Ell ens pregunta «Què vols que et faci?» Responem-li «que pugui guardar els vostres preceptes.»