Solemnitat de l’aniversari de la dedicació de l’Església Catedral de Girona

 

Solemnitat de l’aniversari de la dedicació de l’Església Catedral de Girona

Catedral de Girona

Diumenge 21 de setembre de 2025

Mc 4,52-59; Salm 121; 1Pe 2,4-9 i Jn 4,19-24

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui l’aniversari de la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu, tal com hem escoltat en la primera lectura la celebració de la qual tingué també la seva vuitada.

Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident que es fonamenta en la tradició del temple que acollia l’arca de l’aliança i en el qual al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit esdevenia, per aquest motiu, un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre, un lloc on es dedicà el seu altar, amb una festa que durà vuit dies, una festa celebrada amb una alegria immensa i hem vist com Judes Macabeu i els seus germans decidiren que cada any aquell mateix dia calia celebrar la festa de la dedicació d’aquell altar, una tradició que ha arribat fins a nosaltres. 

Ho hem cantat en el Salm, aquesta és la casa del Senyor, a la que acudim amb alegria i on tan bon punt els nostres peus trepitgen el seu llindar ens creiem a la Jerusalem celestial perquè aquí venim a adorar al Senyor en esperit i de veritat.

Un temple no el fa sant la sumptuositat de l’edifici, les riqueses artístiques que pugui contenir; un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica el Senyor es fa present aquí de diverses maneres. Per exemple en la creu aquí vora l’altar, la creu on Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Una creu que en un temple jubilar com aquest adquireix aquest any un paper destacat.

Una presència la del Senyor que es fa present en cada celebració perquè ens reunim aquí en el seu nom i Ell ens va dir que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).

Una presència que fa present el ministre que presideix la celebració perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «tot sacerdot representa al seu mode la persona del mateix Crist.» (Presbyterorum Ordinis; 12).

Una presència que es realitat quan hi anunciem la seva Paraula anunciada des d’aquest ambó, perquè és paraula de Déu i la del Senyor Jesucrist.

Una presència realíssima, única, destacada i central a través del seu cos i de la seva sang quan el pa i el vi sobre aquest altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet –no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l'íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l'adoració eucarística fora de la Missa.

Llavors és quan es construeix fermament l'Església i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Nosaltres, ens ha dit la primera carta de sant Pere, ens acostem ara i aquí a Déu, a la pedra angular i ho fem com pedres vives d’un temple espiritual.

L’encontre amb Crist que aquí es produeix de manera singular passa per transformar-nos a nosaltres mateixos en aquestes pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a pedra angular, com a fonament i gran sacerdot.

I es produeix aquí l’encontre amb el Senyor de manera singular perquè aquest temple és la nostra catedral, cap de les parròquies de la diòcesis i seu de la càtedra del bisbe. Aquest és el temple que ens identifica com a Església particular, com a Església de Girona que forma part en comunió amb l’Església universal presidida pel successor de Pere.

Aquí vivim la comunió diocesana, la comunió amb l’Església de Crist escampada arreu  i prefigurem la comunió amb aquella Església definitiva i celestial.

Tant sols aleshores podrem clamar amb plenitud com Jacob, també plens de temor com ell: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17). 

Missa Solemne en Sufragi dels Confrares Difunts de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat

 

Missa Solemne en Sufragi dels Confrares Difunts

de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat

Basílica de Santa Maria de Montserrat

Dissabte 20 de setembre de 2025

Ap 21,1-7; Salm 26; Rm 8,14-23 i Lc 12,35-40

La mort ens surt al pas a tots en un moment o altre, no fa excepcions, aquesta vida que comença quan som engendrats en el ventre de la mare té un punt d’arribada. La mort és precisament això, un punt d’arribada i no és pas mai un punt i final. Afirmar això, viure aquesta realitat pot semblar a hores d’ara per a molts quelcom no ja agosarat sinó totalment inversemblant.

Hem perdut en gran part la mesura de la transcendència o més que perdre-la hi hem renunciat; però perdent-la o renunciant-hi en cap cas hem aconseguit reduir-la o eliminar-la.

Els ulls humans veuen coses humanes, materials, realitats tangibles però més enllà d’aquesta realitat que podem veure i tocar hi ha la realitat de Déu que ultrapassa tot el que nosaltres puguem conèixer. Hi ha una manera sinó de veure clarament, si d’intuir aquesta realitat més sublim i absolutament real que és la realitat de Déu, son els ulls de la fe. Com escrivia sant Pau «Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.» (1Co 13,12).

Aquesta realitat que ens transcendeix és la que podem viure portats per l’Esperit de Déu, un Esperit que ens fa lliures, que ens fa fills de Déu amb el seu Fill, aquell que vingué al món per encarnar-se com un de nosaltres, per viure com un de nosaltres i per morir com un de nosaltres. Però aquí no acabava la seva missió, havia de morir per vèncer la mort, per ressuscitar i ressuscitant obrir-nos a nosaltres la porta de la vida verdadera i plena.

Aquesta és la realitat que coneixem per obra de l’Esperit i podem veure amb els ulls de la fe. Però com Jesús no s’estalvià els sofriments del món present, tampoc ens els estalviem nosaltres. Dolors, angoixes i neguits formen aquests sofriments que ens diu sant Pau que no son res comparats amb la felicitat de la gloria que tard o d’hora s’ha de revelar en nosaltres, quan el cel i la terra que coneixem aquí hagin desaparegut i puguem contemplar aquell cel nou i aquella terra nova que Joan va veure revelada.

Avui recordem en aquesta celebració als nostres germans i germanes que ens han deixat al llarg d’aquest darrer any. Els enyorem i els plorem, com no podria ser d’altra manera perquè ens han deixat, ja no comparteixen tot allò que compartiren amb nosaltres en vida i la seva absència ens dol.

No tot està perdut, ells, ho sabem per la fe, han acabat la cursa en aquest món. Aquesta cursa seva ha tingut de tot, moments bons i moments no tant bons, moments de certeses i moments de dubte o de defalliment, no pas perquè fossin millors o pitjors que nosaltres, sinó perquè la vida que Déu ens ha donat aquí a la terra és així, la d’ells i la de cadascun de nosaltres, és una vida plena de contrastos, perquè no és encara una vida plena.

La vivim des de la fe esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. L’hem de viure amb els llums encesos i el cos cenyit, vetllant perquè tant bon punt truqui el Senyor a la nostra porta estiguem preparats per rebre’l.

Pregar pels difunts te dos sentits. Un personal ja que preguem per ells en certa manera per consolar-nos ja que així ens els fem presents i això ens ajuda a suportar la seva absència. Però el vertader sentit de la pregària pels nostres difunts és demanar al Senyor que els hagi trobat a punt per l’encontre, ben disposats i que a l’hora de fer balanç els hagi trobat justos no pas passant per alt el que, humans com eren, hagin deixat de fer bé, sinó acollint-los amb aquella abraçada misericordiosa que tant sols pot donar el Pare.

A Déu res li podem exigir, la participació en el seu Regne no es guanya, tot es do de Déu i nosaltres ara i aquí li demanem al Senyor que aculli als nostres difunts al seu Regne. No és pas una quimera, no és un impossible, tenim un exemple ben concret de que participar de la gloria amb el Fill és ben bé possible. Aquella noia de Natzaret quan digué a l’àngel que es fes en ella la voluntat de Déu  ens va obrir el camí cap al Regne, el seu i en certa manera també el nostre.

Cert que en ella concorren circumstàncies que nosaltres no compartim, com la seva concepció immaculada; però Maria era tant humana com nosaltres, el que obrà meravelles en ella fou estar disposada a seguir allò que Déu li demanava i no tot fou un camí planer, foren diverses les espases de dolor que li traspassaren el cor; com li havia dit l’ancià Simeó al temple de Jerusalem.

Avui aquí en aquesta basílica, sota l’esguard de la nostra patrona, li demanem a aquella que de la creu estant Crist ens donà per mare, que aculli la nostra pregària pels nostres germans i germanes difunts.

Ella sap ben bé que és plorar la mort d’un ésser estimat i per això entén molt bé el nostre dolor i la nostra enyorança, perquè ella els visqué juntament amb els apòstols a Jerusalem tot i estar ben certa de que la mort no havia guanyat la partida, de que el seu Fill havia ressuscitat, l’acompanyà l’enyorança fins a poder reunir-se de nou amb Ell.

Que la nostra pregària, sincera i esperançada, arribi a Maria i que ella sigui per als nostres difunts un ajut per arribar al paradís, on no hi ha ni dol, ni penes; on sols hi ha pau i joia, on s’han acomplert totes les esperances en presència del Senyor en qui creiem i de qui esperem la vida vertadera i plena que avui demanem pels nostres difunts.

Divendres de la setmana XXIV durant l'any / I

 

Divendres de la setmana XXIV durant l'any / I

Parròquia de Santa Margarida a Quart

Homenatge a Mossèn Pere Carreras

Divendres 19 de setembre de 2025

1Tm 6,2c-12; Salm 48,6-7.8-10.17-18.19-20 i Lc 8,1-3

Ensenya i predica-ho escrivia sant Pau a Timoteu. No hi poden haver paraules més adequades per aquesta celebració nostra d’avui en que donem gràcies a Déu pel ministeri de Mossèn Pere Carreres entre vosaltres; perquè la vida de Mossèn Pere ha estat dedicada precisament a això, a predicar i a ensenyar, sense defallir, sempre ben convençut de que era allò que calia fer i ho ha fet amb entusiasme, perquè la seva fe ha estat i és el que mou la seva vida. Mossèn Pere com Pau també ha acudit a les paraules sanes de nostre Senyor Jesucrist i al bon ensenyament. Vosaltres en sou testimonis i com a tals testimonis heu vingut avui aquí avui a donar gràcies a Déu i a manifestar a Mossèn Pere que esteu agraïts pel seu treball pastoral aquí a Quart i a les parròquies del voltant, en el fons li veniu a dir que el seu treball, el seu servei a l’Església us ha estat de profit i ha enriquit la vostra fe.

Cercar de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència i la mansuetud son les premisses que permeten ensenyar i predicar amb la certesa que tenen aquells que s’acontenten amb el que tenen. Predicar i ensenyar no ens dona la certesa de que aconseguirem grans objectius, però la fe no es mesura amb grans xifres, la fe i l’evangelització es mesuren pam a pam, pas a pas. Tant se val una gran parròquia que una no tant gran, el que realment compta és la fidelitat de qui la serveix. Servir al Senyor, òbviament i sempre en primer lloc, però en segon lloc i sempre també servir a la comunitat. Heu tingut al llarg d’aquests darrers anys un bon servidor, fidel i prudent que com Jesús quan passava per aquelles viles i pobles us ha predicat i anunciat la bona nova del Regne.

Fixem-nos amb el que hem escoltat avui en l’Evangeli segons sant Lluc, fins i tot ens podria escandalitzar, perquè Jesús anava acompanyat pels dotze, fins aquí res a dir, però també per algunes dones que havien tingut dificultats en les seves vides i d’altres que el mantenien amb els seus béns. Aquests acompanyants de Jesús són ben bé l’embrió, el model de la futura Església de Crist on cadascú fa el seu paper, un complementa la tasca de l’altra i tots units formen una comunitat en aquest cas al voltant del mestre.

L’Església viscuda com a comunitat i viscuda la fe en comunitat son dues idees que van sempre unides. No hi pot haver vivència autèntica de la fe en Crist sense fer aquesta experiència de comunitat. Aquesta seria la idea base de l’eclesiologia, especialment del Concili Vaticà II, i Mossèn Pere us n’ha fet partícips tan amb el que us ha dit com vivint-ho en primera persona, fent-ne experiència, essent un més entre vosaltres i servint-vos des del seu ministeri. Perquè Mossèn Pere és un enamorat d’aquesta experiència eclesial que ha suposat el Concili Vaticà II de la que va viure la seva gestació i de la que ha viscut la seva implantació, no pas exempta de tensions com tot allò que toca l’home.

L’Església està formada d’un cos on hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció;  així nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres; tenim dons diferents, segons la gràcia que hem rebut; però, com escrivia l’apòstol sant Pau als cristians de Roma, cadascú l’ha d’exercir amb responsabilitat, el qui reparteix les almoines, fent-ho amb senzillesa; el qui presideix, essent sol·lícit; el qui fa obres de misericòrdia, fent-les amb alegria. (cf. Rm 12). Heu tingut un pastor certament sol·lícit que us ha predicat la veritat, us ha dit com deia Jesús, que allò realment important no es voler enriquir-se a qualsevol preu; el veritablement important és  lluitar un noble combat, el noble combat de la fe, per guanyar-nos la vida eterna, aquesta és la inversió més rentable.

Per tot això avui donem gràcies a Déu. Mossèn Pere seguirà ara exercint el seu ministeri, amb la mateixa passió de sempre però amb una mica menys d’intensitat perquè potser ja és hora de que baixi una mica el ritme. Això sí, sempre el tindreu a disposició com el tindran també els seus alumnes aquí a Girona o a Montserrat, a ells els ensenya el que creu, evitant disquisicions inacabables, com aquelles que vivia Pau quan alguns miraven la pietat com un negoci i d’altres en el fons desconeixien la veritat.

Ens deia el papa Lleó XIV aquesta mateixa setmana: «si sabem acollir amb gratitud allò esdevingut, descobrirem que, justament en la petitesa, i en el silenci, Déu estima transfigurar la realitat fent noves totes les coses amb la fidelitat del seu amor. La veritable alegria neix de l'espera habitada, de la fe pacient, de l'esperança que quant ha viscut en l'amor, certament, ressorgirà a la vida eterna.» (17 de setembre de 2025). Com viu la seva fe Mossèn Pere amb gratitud, amb fidelitat i amb amor a Crist i a la seva comunitat.

Mare de Déu dels Dolors

 

Mare de Déu dels Dolors

Capella de la Mare de Déu dels Dolors a Girona

Dilluns 15 de setembre de 2025

He 5,7-9; Salm 30 i Jo 19,25-27

«Una espasa et traspassarà l’ànima», la profecia de Simeó semblava no augurar res de bo, amb mirada humana el dolor profetitzat a Maria semblava anunciar fracàs i derrota. Però «quan feta l'ofrena pròpia dels pobres va presentar al Senyor en el temple i va escoltar profetitzar a Simeó que el Fill seria signe de contradicció i que una espasa travessaria l'ànima de la Mare, - entengué que era - perquè es descobrissin els pensaments de molts cors». (Lumen gentium, 57).

Els plans de Déu i els plans de l’home no sempre son coincidents, nosaltres no veiem molts cops més enllà d’allò aparent, veiem a curt termini; Déu en canvi veu a llarg termini i sap el que es fa. Maria tant bon punt l’àngel li anuncià aquella concepció sense intervenció humana i  per obra de l’Esperit Sant es mostrà torbada perquè no sabia com tot allò s’esdevindria, torbada però plenament confiada en que fent la voluntat de Déu res no havia de témer.

Aviat vingué el dolor de donar a llum com una sensesostre, sense lloc on aixoplugar-se, aviat vindria la persecució i l’exili i encara havia de venir haver d’escoltar que titllessin al seu Fill de boig, d’endimoniat o d’engalipador, però allò era poca cosa encara, tant sols l’anunci de l’abandó, la traïció i la mort a la creu, en solitud i entre malfactors.

Els dolors de Maria no foren pocs, sols superats per la seva confiança en que tot allò era a fi de bé, tot succeïa per voluntat de Déu i que Déu sols cercava la redempció de la humanitat i que amb aquesta finalitat ella havia de patir, tot i la certesa de que a la fi s’acompliria la voluntat de Déu.

Segurament en un moment o altre Maria, aquella dona que guardava els records del que vivia en el seu cor i els meditava, deuria pensar si calia tot allò, si no podia estalviar al seu Fill tot aquell sofriment o almenys una part, deuria pregar-li a Déu que no ho demanava per a ella mateixa, que això era secundari, que ella podia patir, però que li dolia veure al seu Fill sofrir i li hauria agradat haver-li pogut estalviar ni que fos una mínima part de tot allò. Hauria estat natural, quina mare no voldria evitar el sofriment d’un fill?

Maria durant la seva mortal segurament s’adreçà a Déu pregant-li i suplicant-li, com ho feu Jesús a Getsemaní, però això no impedí que estigués certa de que aquell Fill seu era la font de la salvació eterna i havia vingut per a ser obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu.

Maria es deixà fer per Déu que obrà en ella meravelles, sempre obedient, sempre confiada i sempre esperançada. Com ens deia el papa Lleó XIV fa pocs dies: «Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l'amor. En la creu, Jesús ens ensenya que l'ésser humà no es realitza en el poder, sinó en l'obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La salvació no està en l'autonomia, sinó a reconèixer amb humilitat la pròpia necessitat i saber expressar-la lliurement.» (Audiència general, 3 de setembre de 2025).

Maria és el model d’obertura confiada a la voluntat de Déu, model d’humilitat i de docilitat, no pas una docilitat irresponsable, sinó una docilitat esperançada, certa de que Déu sap que es fa i cal deixar-lo fer, perquè sap quan ha d’actuar, el que ha de fer i com ho ha de fer.

Nosaltres no tenim la fortalesa de Maria, perquè aquella noieta de Natzaret a qui de sobte canvià la vida, havia estat escollida per Déu des de sempre per actuar en la vida dels homes; però tot i no tenir la fortalesa de Maria res no ens impedeix d’emmirallar-nos en ella, res no ens impedeix tenir-la per model.

Maria «amb la seva múltiple intercessió continua obtenint-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor matern es cuida dels germans del seu Fill, que encara peregrinen i es troben en perills i ansietat fins que siguin conduïts a la pàtria benaurada.» (Lumen gentium, 62)

Maria comparteix els nostres dolors, com compartí els dolors del seu Fill; Maria compartí la mort del seu Fill per a poder compartir amb Ell la seva resurrecció i assumpció al cel i compateix també la nostra. Ella la primera deixeble de Crist, la més fidel i confiada, ens és model per tal de que també puguem compartir amb ella aquest camí cap al Regne on ha estat coronada no ja amb espases de dolor com a ceptre, sinó amb la corona de la gloria.

Maria, Mare de Déu i mare nostra «patint amb el seu Fill quan moria en la creu, va cooperar en forma enterament singular a l'obra del Salvador amb l'obediència, la fe, l'esperança i l'ardent caritat amb la finalitat de restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. Per això és la nostra mare en l'ordre de la gràcia.» (Lumen gentium, 61).

Quan les espases del dolor ens traspassen el nostre de cor adrecem-nos confiats a Maria com ens convida a fer-ho sant Bernat de Claravall, dient-li: «A les teves mans poso les meves preocupacions i problemes, confiant en la teva poderosa intercessió. Et prego que m'assisteixis en les meves necessitats materials i espirituals, i que mai m'abandonis en els moments de prova i temptació. Santa María, Mare de Déu i Mare nostra, confio en la teva bondat i amor maternal. Escolta la meva pregària i vessa les teves benediccions sobre mi i sobre tots aquells que t'invoquen amb fe i devoció.»

Mare de Déu dels Dolors. Exèquies

 

Mare de Déu dels Dolors

Exèquies de Mossèn Josep Clavaguera i Canet

Parròquia de Santa Maria de Vilert

Dilluns 15 de setembre de 2025

He 5,7-9; Salm 30 i Jo 19,25-27

En aquesta església parroquial Mossèn Josep va donar els seus primers passos en la fe i ara acabat el seu camí per aquesta vida, que no és pas la definitiva, aquí també donem gràcies per tot el que ens ha donat, pel seu servei a l’Església de Girona i l’encomanem en la nostra pregària.

Mossèn Josep també s’adreçà durant la seva vida mortal a Déu, estava cert de que el podia salvar de la mort i avui aquí demanem al Senyor que Déu l’hagi escoltat i l’aculli en el seu Regne.

La vida de Mossèn Josep ha esta marcada pels seus prop de noranta anys de vida dels quals seixanta-sis els visqué dedicat en cos i ànima al seu ministeri sacerdotal.

De com visqué aquest ministeri primer com a vicari de Sant Feliu de Pallerols i, l’any següent, com a vicari de Cassà de la Selva. Més endavant com a regent de Monells i encarregat de Castell d’Empordà i Madremanya. També com a rector de Llançà i de Colera. I fins i tot, després de jubilar-se, assumint l’administració de les parròquies de Galliners, Orfes, Sant Marçal de Quarantella, Terradelles, Vilademuls i Parets, fins a la seva jubilació ja definitiva per problemes de salut passant a residir a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona, on ha mort plàcidament.

De la seva tasca, de la seva bona manera de fer i del seu arrelament en cadascun dels seus destins en dona fe el record que hi deixà i els reconeixements que rebé, dels que Llançà o Vilademuls, en son tant sols un exemple perquè allí on exercí el seu ministeri encara el recorden i l’estimen per la seva proximitat, per acompanyar-los pastoralment i per animar a la responsabilitat pastoral de cuidar els temples i les persones allí on va poder ser present i exercint també entre les comunitats que li foren assignades una altra de les seves vocacions, la d’historiador.

El definia un dels seus successors com un prevere bo i delicat que va tenir cura de les ovelles amb olor d'ovella, que vivia la seva tasca animant als fidels a reunir-se cada setmana per celebrar el dia del Senyor tot fent comunitat i promovent l’agrupació de celebracions de l’Eucaristia per poder viure-les així millor i amb més intensitat.

Mossèn Josep ha estat un prevere que ha viscut el Concili Vaticà II i el temps postconciliar, va viure èpoques en que les esglésies de cada poble estaven plenes i èpoques en que la presència minvava. En tota ocasió va exercir el seu ministeri amb generositat i mirant d’actuar sempre amb fidelitat i de la millor manera possible.

Avui que celebrem la Mare de Déu dels Dolors, Mossèn Josep torna aquí amb la seva mare, amb el seu pare i amb els seus. Pot dir-los en el moment del rencontre que ha lliurat un noble combat i que enmig dels avatars de la història de l’Església i els del nostre poble, s’ha mantingut fidel quan potser no era tant fàcil mantenir-s’hi.

Què ens queda de Mossèn Josep? A vegades ens pot semblar que la mort és un punt i final, que resta tant sols un record que es va esvaint amb el pas del temps, quan els qui l’han conegut vagin també arribant a la fi de la seva vida. Sabem però que no és així, sabem que el nostre germà, com deia Jesús a la porta del sepulcre del seu amic Llàtzer, no ha mort, simplement ha completat una etapa que no ens podem estalviar, un tram de camí que no sempre resulta agradable de recórrer perquè sovint hi trobem pedres d’ensopec, i Mossèn Josep afrontà les seves pròpies i ajudà a molts altres a afrontar les que es trobaven al llarg del camí.

També Maria, la Mare de Déu i mare nostra va patir amb espases de dolor clavades al seu cor, va pagar així ser la mare d’aquella senyera combatuda motiu de que uns s’alcessin i que d’altres caiguessin.

Si Mossèn Josep n’ha trobat alguna de pedra d’ensopec, de ben segur que el seu servei a l’Església de Crist li ha compensat i per això ara, aquí, quan les seves restes retornen amb els seus, demanem al Senyor que la seva ànima, que és el que perdura i dona sentit a la nostra vida mortal, sigui rebuda a la casa del Pare.

Ho demanem per ell que acompanyà a tants malalts, a tanta gent gran i a tants fidels en cerimònies exequials com aquesta que avui celebrem en memòria seva.

Mossèn Josep s’emparà en el Senyor i avui li demanem a Déu que no en tingui ara un desengany, que trobi en el Senyor la seva roca salvadora, que trobi en el cel el seu castell inexpugnable, perquè confià en el Senyor com el seu penyal i plaça forta.

Mossèn Josep confià el seu darrer alè a les mans del Pare, i també en cada moment de la seva vida; ara demanem al Pare que pugui gaudir d’aquella felicitat que reserva als seus fidels, li demanem perquè Mossèn Josep fou fidel a Crist i a l’Església al llarg de tota la seva vida, s’arrecerà sempre en el Senyor i ara confiats demanem al Pare que aquest recer sigui ja per sempre més.

Perquè així sigui, demanem-li al Senyor amb fe i esperança.

Inici del curs pastoral i jurament dels nous càrrecs parroquials i diocesans

 

Inici del curs pastoral i jurament dels nous càrrecs parroquials i diocesans

Dilluns 15 de setembre de 2025

Estimats germans preveres,

avui formalitzem per a alguns un canvi de parròquia, per a d’altres es tracta de la formalització del càrrec com a rectors tot i que ja desenvolupàveu aquesta responsabilitat com a administradors parroquials.

Per a tots és una ocasió per agrair-vos la vostra tasca de servei a l’Església de Girona i encomanar al Senyor el vostre ministeri.

No son temps fàcils, repetim sovint, però de fet aquesta expressió l’han anat repetint generacions de preveres abans que nosaltres i és que d’una part cap temps és fàcil i alhora sovint considerem que qualsevol altra temps passat va ser millor.

De ben segur ho diem perquè en desconeixem les circumstàncies en les que es desenvolupava llavors la vida de l’Església, que al llarg de dos mil anys d’història n’ha vist de tots colors, de la persecució a cercar una situació acomodatícia amb d’altres instàncies i ni en un cas ni en l’altre ha estat un bon moment.

Però potser sí que en moments de persecució, de fredor, de testimoni fins i tot martirial, ha estat podem dir un bon moment, no pas aparentment, però si en el fons perquè l’Església ha pogut ser ella mateixa lliure testimoni de la missió que Crist li encomanà.

No es tracta ara de ser màrtirs, perquè el martiri no se cerca sinó que sorgeix; ara es tracta de ser valents, de ser fins i tot agosarats davant la pobresa que ens toca de viure, una pobresa que de ben segur podem convertir en riquesa testimonial.

No ens hem de plànyer de viure el temps que ens toca viure, l’hem de veure i viure com l’ocasió de fer present a Crist enmig d’un món i d’una societat que a voltes desconeix, a Crist, a voltes l’ignora, a voltes el rebutja i a vegades fins i tot el menysprea.

Ens ho deia el papa Lleó XIV fa unes setmanes: «volem recuperar junts l'impuls missioner. Una missió que proposa amb valentia i amor l'Evangeli de Jesús. A través de la nostra acció pastoral, és el Senyor mateix qui cuida del seu ramat, reuneix els dispersos, s'inclina sobre els ferits, sosté als desanimats. Imitant l'exemple del Mestre, creixem en la fe i ens convertim així en testimonis creïbles de la vocació que hem rebut. Quan un creu, es nota, la felicitat del ministre reflecteix una veritable trobada amb Crist, que el sosté en la missió i en el servei.» (26 de juny de 2025).

Siguem doncs homes de fe, feliços de creure, acollidors als qui truquen a la nostra porta perquè han descobert o redescobert a Déu.

Siguem homes de pregària, de contacte amb la Paraula i sobretot missatgers d’esperança a través de la nostra fe que s’ha de mostrar a través de la pràctica de la caritat.

No podem ser una Església tancada en nosaltres mateixos sinó sempre oberta als altres. En primer lloc als qui formen les nostres comunitats, visquin la fe amb una determinada sensibilitat o amb una altra, entre tots formem l’Església de Girona.

Acollim de manera especial als creients que han vingut d’altres terres i volen viure i compartir amb nosaltres la fe que ens uneix.

Oberts sempre a evangelitzar als qui no creuen en Crist o han perdut la fe, fent-ho amb respecte però sense renuncies, amb caritat i alhora amb fidelitat a aquest tresor que ens ha estat confiat i que portem en aquestes febles gerres de terrissa que som cadascun de nosaltres.

Que ens hi ajudi la força de l’Esperit Sant i la intercessió de Santa Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu del Collell, patrona del nostre clergat.

Gràcies de nou pel vostre servei i la vostra generositat.

Que el Senyor us acompanyi sempre.

Exaltació de la Santa Creu

 

Exaltació de la Santa Creu

Catedral de Girona

14 de setembre de 2025

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38, Fl 2,6-11 i Jo 3,13-17

La creu representa a Crist, ens recorda que la nostra vida s’ha de centrar en Crist. La nostra no és una religió  del llibre, cert que l’Escriptura ens apropa a Déu i recull el mestratge de Jesús, però el centre de la nostra fe té noms i cognoms, Jesús de Natzaret el Fill de Déu fet home per obra de l’Esperit Sant en les entranyes virginals de Maria. I el centre de la seva vida, la raó per la qual Déu es va fer home fou vèncer la mort i va escollir fer-ho morint com nosaltres, per davallar al país dels morts i ressuscitar al tercer dia.

D’aquí que la creu sigui definida com l’arbre de la vida, aquell arbre on fou penjat el salvador del món. No és doncs la creu un símbol de derrota, sinó el símbol de la més gran victòria que hagi conegut la humanitat. A semblança d’aquell estendard que enlairava Moisés i que sanava a tots aquells que havien estat picats per la serp, que alliberava al poble d’Israel del seu pecat de desagraïment; la creu ens allibera del pecat i de la mort i ens agermana perquè per ella som tots fets fills de Déu, fills amb el Fill. Si Crist compartí la nostra mort fou per convidar-nos a compartir la seva resurrecció. Ens ho descriu sant Pau de manera meravellosa en l’himne de la carta als cristians de Filips que hem escoltat: Jesucrist essent Déu renuncià a la seva igualtat amb Déu i es va fer esclau, home com nosaltres i obedient a la voluntat del Pare s’abaixà fins a morir a la creu; però Déu no l’abandonà, ans al contrari, l’exalçà per damunt de tot altre nom per tal de que tot genoll es doblegui i tot llavi reconegui en Crist el seu senyoriu i la glòria del Pare.

Vet aquí que ens cal reconèixer quan mirem la creu, vet aquí perquè és tant important contemplar-la i tant improcedent amagar-la o menystenir la. La creu és el nou arbre de la vida; contraposat a aquell arbre del paradís que essent ufanós, verd i ple de fruits portà el pecat i la mort. Al calvari hi ha un arbre que sembla sec, que sembla mort, però en ell hi ha el fruit de la redempció i esdevé així el veritable arbre de la vida on fou penjat el salvador del món. Crist per força però no a desgrat de la creu estant obre els braços per abraçar a tota la humanitat. La gran lliçó de la creu no és el sofriment pel sofriment, és l’amor que hi ha darrera d’aquest sofriment.

Crist fou en aparença rebaixat a una mort de creu, però en realitat fou enlairat perquè tots els qui creguin en Ell tinguin vida eterna. Així ho confià a Nicodem que fou un dels pocs que s’atreví a acostar-se al calvari, a portar una barreja de mirra i àloe per sepultar a Jesús, i a prendre el seu cos per amortallar-lo amb un llençol. 

Nosaltres no tenim a Jesús a la vora, però hi tenim als qui són imatge seva, aquells als qui Ell es feu semblant, als nous crucificats. A ells sí que ens hi podem acostar com Nicodem amb amor i sense temor, amb compassió, sols així haurem aprés la gran lliçó de la creu.

En paraules del papa Lleó XIV: «Aquesta és la paradoxa cristiana: Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l'amor. En la creu, Jesús ens ensenya que l'ésser humà no es realitza en el poder, sinó en l'obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La salvació no està en l'autonomia, sinó a reconèixer amb humilitat la pròpia necessitat i saber expressar-la lliurement.» (Audiència general 3 de setembre de 2025).

De l’arbre de la creu ens ve la vida, per això la creu ens identifica als cristians, és el símbol omnipresent en la nostra vida, fer el senyal de la creu és molt més que un gest ritual, és recordar la centralitat de Crist i de la seva mort en creu en la nostra vida.

Ara sembla que tenim una certa vergonya en mostrar-la, en fer-la present també allí on l’acció de l’Església està present, que és en molts llocs. No ens podem oblidar de la creu, perquè la creu ens representa més que cap altre símbol. Mirar-la, contemplar-la als temples o a casa, també allí on l’Església és present amb la seva acció social, ens reconeix i ens uneix com a cristians.

La creu és l’arbre on la llibertat dels fills de Déu, la veu sofrent de la nostra humanitat, unida a la veu de Crist, es pot convertir en font d'esperança per a nosaltres i per a qui està al nostre costat. (Cf. Lleó XIV, Audiència general 10 de setembre de 2025).

Que així sigui i que tot beneint la nostra ciutat ens acompanyi i protegeixi aquell qui en ella fou clavat, Jesucrist nostre Senyor.

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria. Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

8 de setembre de 2025

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó. La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà  a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor. 

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se.  Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Ens ho dia el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Un missatge es grava als cors en tants santuaris marians escampats pel món, metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Spes non confundit, 24).

María és  «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s'ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l'Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li. Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Maria plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

Naixement de la Benaurada Verge Maria Santuari de la Mare de Déu del Tura a Olot

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare de Déu del Tura a Olot

8 de setembre de 2025

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Maria és vida, dolcesa i esperança nostra com cantem a la Salve. Aquesta pregària mariana  de salutació a Maria ens presenta tres aspectes fonamentals de maria, que son fonamentals en la nostra vida.

Maria és vida per a nosaltres. La vida de Maria fou una vida per als altres, en ella tot estava predestinat a tenir un paper fonamental en la història de la salvació perquè a través d’ella vingué aquell que canviaria la nostra situació de manera radical. Des de la petitesa de Maria, petita com aquella petita vila de Judà que fou Betlem, que no era ni tant sols digne de figurar entre les famílies de Judà i on nasqué David el rei per excel·lència d’Israel, un rei però humà i pecador que si bé va realitzar grans gestes no fou capaç de portar la salvació; ell no era qui ho havia de fer, ni tant sols va ser considerat per Déu digne d’aixecar-li un temple.

Però anys a venir un altre rei, que molts no reconegueren i molts altres rebutjaren, naixeria a la petita Betlem i seria aquest pastor dotat amb la majestat i la gloria de Déu que havia anunciat el profeta.

Déu actua a través de la humilitat, no estima les grans manifestacions sinó que tria per actuar un escenari discret com Betlem o com Natzaret i uns actors que no semblava que tindrien cap paper central per a la gran història com Maria. Però aquella noia de Natzaret que portava una vida ben discreta i poc destacada, per la que ningú hauria cregut que acabaria essent la mare del Fill de Déu esdevingué mare de la vida en ser Mare de Déu i mare nostre.

Avui celebrem la nativitat de Maria, quan els olotins pregonen la seva gloria de llevant fins a ponent. La litúrgia ens situa aquesta festa nou mesos abans de la de la immaculada concepció i ens vol mostrar així que Déu anava escrivint en la vida de Maria el que havia de ser la seva vida, ho feia poc a poc, seguint tot allò que implica la vida i el camí cap a ella.

Tot i que a Maria Déu l’havia escollida per a una missió singular, no destacà per res fins que un dia a Natzaret entrà en la seva vida el camí de Déu i es convertí en qui havia de portar en el seu ventre al salvador. Maria no cercà mai de destacar, ans al contrari ni abans ni després de l’anunci de l’àngel es tingué per privilegiada davant dels altres tot i que ben bé s’hauria pogut considerar gran d’un cap a l’altre de la terra.

Maria es mare de dolcesa. Se’ns fa ben present a tots la imatge de Maria com a mare, amb l’infant a la falda o acaronant-lo o amanyagant-lo. La veiem com una mare dolça i sempre prompte a mostra el seu amor pel fill que si bé no era desitjat fou acceptat de bon grat i amb amor des del primer moment en que l’àngel li va anunciar aquella concepció que no atenia a raons humanes i s’escapava de tota lògica habitual.

Aquesta dolcesa de Maria acompanyà a Jesús del ventre al bressol, del bressol a la infància i no l’abandonà ja mai. Com entendre sinó la imatge de Maria amanyagant de nou a Crist un cop davallat de la creu, allí en aquell moment de nou la dolcesa de la mare es fa present. Fou un moment dramàtic, no hi ha dolor més gran per a una mare que veure la mort d’un fill i així fou el de Maria que havia acompanyat a Jesús també a la creu, silenciosa, de nou discreta, però amb aquella espasa de dolor que la travessava com un foc roent. Així com María va acompanyar a Jesús en el seu camí al Calvari, ella ens acompanya en els nostres moments de dificultat.

L'esperança cristiana no significa absència de dolor, sinó la certesa de que Déu camina amb nosaltres i ens enforteix en les nostres lluites. Demanem avui a la Mare de Déu del Tura la seva intercessió pels malalts, per les seves famílies i per tots els qui pateixen per les dificultats de la vida o per la pèrdua d’un ésser estimat, perquè ella que sap ben bé que és patir ens doni des de la seva fe el consol i la fortalesa per a seguir endavant.

Per això Maria ens mira amb dolcesa quan nosaltres ens adrecem a ella en els moments de dolor i d’angoixa. Ho feu vosaltres olotins dirigint-vos a la Mare de Déu del Tura que us acompanya en els bons moments i en els dolents i per a cadascun de vosaltres té una mirada de dolcesa que us arriba a l’ànima i us consola. Ella és mare de tendresa i a qui al seu altar s’acosta troba en ell consolació.

Maria és la mare de l’esperança. Ho recordem avui aquí en aquest santuari que juntament amb la basílica de sant Esteve és temple jubilar. Estem vivint l’any jubilar de l’esperança i en ell els santuaris on venerem a Maria son llocs d’acollida i de pelegrinatge.

Ens ho dia el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Un missatge es grava als cors en tants santuaris marians escampats pel món, metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Spes non confundit, 24).

Maria és vida, dolcesa i esperança per als olotins. Ho és des del segle XV, quan segons la tradició un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del mas Caritat, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l'animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. Així Maria forma part de la vostra terra com una més, sempre propera i sempre atent als qui li demanen consol i ajut. Sempre disposada a consolar als olotins.

Demanem-li, com veia el papa Francesc que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, tant en l’Església com en la societat, tant en les relacions interpersonals, com en les relacions internacionals, tant en la promoció de la dignitat de tota persona com en el respecte de la creació. Que ens ajudi a que el nostre testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci de cels nous i terra nova (cf. 2Pe 3,13), esperança de que la justícia i la concòrdia entre els pobles s’orienti cap al compliment de la promesa del Senyor. (Cf. Spes non confundit, 25).

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle C

Parròquia de Santa Cristina d’Aro

Diumenge 7 de setembre de 2025

Sa 9,13-18; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17 i Lc 14,25-33

 

El nivell d’exigència de Jesús per als qui el volen seguir és alt. Renunciar a posar per davant de Déu al pare i a la mare, als germans i les germanes, a la pròpia vida fins i tot i a més haver de prendre una creu pesada no sembla la millor manera d’aconseguir adeptes. Però seguir a Crist no és cosa d’ofertes humanament atraients, el que Crist ens ofereix no ho podrem obtenir en cap altre lloc sinó és en la seva proximitat. En una societat on la bellesa, el poder o la riquesa es posen per davant de moltes altres coses el missatge de Crist topa amb allò establert socialment i conceptes com renúncia, perseverança o paciència no entren dins dels paràmetres habituals. Una societat que cerca d’imposar la voluntat individual per damunt de la col·lectiva i evidentment per sobre la de Déu no sembla estar pels nivells d’exigència de Crist.

Parlem molt de la crisi de vocacions i de com afrontar-ho, de com revertir la dinàmica actual. Per a alguns la fórmula està en rebaixar els nivells d’exigència, per a d’altres en tot el contrari, en retornar als nivells de fa anys o segles quan la societat era una altra cosa. Interpretar els signes dels temps fou un dels conceptes més desenvolupats en el decurs del Concili Vaticà II, paraules com aggiornamiento, que vol dia més o menys posada al dia, feren fortuna i no sempre foren ben interpretades.

Ens ho ha dit el llibre de la saviesa, els raonaments dels mortals son insegurs i son incertes les nostres previsions i amb prou feines ens poden afigurar les coses de la terra. Però val a dir que com deia Pau a Filèmon, hem estat engendrats en la fe i això ens porta a analitzar les situacions ara i aquí amb tota una altra perspectiva. La crida de Jesús a seguir-lo no és una crida de mínims sinó de màxims, el nivell és alt i parteix d’una doble dinàmica: El Senyor que crida i l’home que respon de manera que no faci res sense el propi consentiment, ni per obligació, sinó de bon grat. A la crida de Crist es respon de bon grat, no hi ha altra manera de fer-ho.

Per això és tant important en el nostre camí de fe l’exemple dels nostres majors, especialment la d’aquells que un dia sentiren la crida de Crist i agafaren la seva creu, deixaran en segon la tota altra cosa i se n0anaren ferms a seguir al Crist allí on aquest els havia cridat. Aquest gest, aquesta decisió no ha estat mai fàcil, no ho és avui,  certament i ens en dolem, però no ha estat mai fàcil en cap altre moment. Potser les circumstancies socials podien ser diferents, més favorables diríem, però un gest tant radical i podríem dir també tant irracional com deixar-ho tot, no mirar enrere i seguir a Crist amb la nostra creu, la de les nostres febleses i debilitats, no ha estat mai fàcil ni ho serà en el futur. Tampoc fou fàcil per als nostres germans grans en el ministeri que a més al llarg de la seva vida sacerdotal n’han vist de tots colors i ens cal donar gràcies per la seva perseverança i el seu afany de seguir endavant per molt a contra corrent que es presentés el camí. Que avui un prevere que ha sobreviscut amb constància a la crida que rebé a servir al Senyor i a l’Església, després d’una llarga cursa, es mantingui fidel a  l’esperit de servei a Crist i a l’Església no pot ser respost amb cap altra cosa que donant-ne gràcies.

Donem avui gràcies pels noranta anys de Mossèn Josep Maria Colomer i els seus anys de servei a l’Església de Girona quan, tot i les seves limitacions, segueix volent servir a la seva comunitat amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Gràcies Mossèn Josep pel vostre servei, com ens deia el papa Lleó el passat dimecres: «Quantes vegades defensem la nostra vida, els nostres projectes, les nostres seguretats, sense adonar-nos que, en fer-ho, ens quedem solos. La lògica de l'Evangeli és diferent: només el que es dona floreix, només l'amor que es torna gratuït pot retornar la confiança fins i tot allí on tot sembla perdut.» Un amor donat que floreix en la vocació cristiana, tal com la presbiteral, matrimonial o religiosa que son sempre un do de Déu que hem de revertir vers els altres.