Diumenge
XXIII durant l'any / Cicle A
Monestir de Sant Miquel de Cruïlles
Diumenge 6 de setembre de 2026
Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm
13,8-10 i Mt 18,15-20
Déu ens demana de complir amb els seus manaments: no matar, no robar, no desitjar les coses dels altres; en definitiva ens demana d’estimar als altres com a nosaltres mateixos i això implica en primer lloc estimar-nos a nosaltres mateixos, i estimar-nos vol dir no voler fer el mal i aspirar a voler fer el bé i estimar als altres vol dir fer-los el bé i donar-los tot allò que volem per a nosaltres mateixos. És l'eterna lluita entre el bé i el mal, una lluita on sant Miquel arcàngel hi té un gran paper i ens ho indica el seu mateix nom, aquell que és semblant a Déu.
Déu no ens demana de privar-nos de res, sinó de compartir,
de voler que totes aquelles coses bones que ho son per a nosaltres ho siguin
també per als altres.
Però l’Evangeli d’avui fa un pas més, va una mica més enllà. Nosaltres sabem fer el bé, sabem que l’hem de fer i que fent-lo al cap i a la fi ens sentim millor; tot i que no sempre el fem. Ens desviem d’aquest objectiu i tant el profeta Ezequiel com el mateix Jesús ens demanen també que ajudem als altres a ser millors, a fer aquest bé que ens cal fer a tots i a la vegada, no ens oblidem d’aquest detall no pas tant petit, que acceptem la correcció dels altres.
Aquesta dinàmica no la podem viure sinó és des de l’amor, ens ho ha dit sant Pau «estimar és tota la llei.» Sols des de l’amor podem corregir sense córrer el risc de fer-ho per enveja o per orgull, creient-nos millors que els altres. Corregir sempre des de la capacitat d’acceptar també nosaltres la correcció que ens puguin fer i tot plegat no és pot fer sinó és des de l’amor.
Aquí en aquest lloc hi visqué durant segles una comunitat monàstica que segui la Regla de sant Benet. En la vida dels monjos la correcció fraterna és una part indestriable de la vida comunitaria, però sempre fruit de l'amor, ja que d'altra manera esdevindria enveja i no hi ha res tant contrari a la humilitat amb la que, segons san Benet, ha de viure el monjo com l'enveja.
En l’Evangeli Jesús no ens convida a practicar una correcció a la lleugera, ans al contrari ens convida a fer-ho primer discretament, en privat; després amb dos o tres testimonis que ens poden ajudar a discernir si la correcció és pertinent o advertir-nos de que no és sincera, de que no és fruit de l’amor. Finalment ens convida a fer la correcció en comunitat unit a la pregària perquè aquest germà o germana nostre accepti de rectificar el seu camí, perquè allí o dos o tres ens reunim en el nom de Crist, Ell està enmig nostre i davant del Senyor no podem aspirar a cap altra cosa que a fer el bé.
I per fer aquest bé que ens cal fer, hem d’estar també nosaltres disposats a rebre de bon grat un suggeriment, una indicació per part dels altres quan el nostre rumb es desvia. Sempre des de la voluntat d’ajudar, mai des d’aquell posicionament de superioritat del «ja t’ho havia dit jo». Perquè qui estima no fa cap mal als altres, sols els vol el bé, com ens ha dit també sant Pau.
La comunitat està per viure la fe en comunitat. La fe que és sempre un do de Déu no la podem viure sols, aïllats. Es un do personal, cert, un do que ens ve de Déu; però Ell vol que la compartim amb els altres que creuen en Déu i també amb els que no hi creuen. I el millor mitja per transmetre la fe, per mostrar-la, per ensenyar-la, per fer venir ganes de creure als qui no creuen és viure-la amb aquest amor que és tota llei, que no cerca mai de fer mal, que busca sempre de guanyar al germà. Viure la fe en comunitat per avenir-nos a demanar al Senyor que aquest amor que ve d’Ell governi el món. Un món tant necessitat de rebre el bé, d’amor.
Com ens diu el papa Lleó XIV: «Fem espai al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Aferrem-nos a Ell, que ens convida contínuament a l'esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física pot impedir-nos aconseguir.» (10 de juny de 2026).