Exaltació de la Santa Creu
Festa
Catedral de Girona
14 de setembre de 2026
Nm
21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17
Stat
Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu
el bell lema cartoixà. És a la creu on Jesús és feu obedient al Pare
fins a acceptar la mort. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb
la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té
per a nosaltres els creients. La creu és
signe de resurrecció, perquè el gra de blat que quan cau a terra, no mor no
dona fruit i Crist morint a la creu ens ha donat fruits de vida terna.
Crist
fou enlairat, com ho havia estat aquell signe de salvació que enlairà Moisès quan el poble incrèdul havia acabat la
paciència. La creu és avui signe de salvació davant la desesperació de la
humanitat. Signe d’una mort ignominiosa que ha esdevingut amb la intervenció
divina un signe d’esperança, un signe d’amor. La creu ens mostra que Crist ens
va estimar fins a l’extrem de morir per nosaltres i fer-ho amb una mort dura,
cruel, en solitud, sense consol. La creu ens mostra que per salvar-nos Déu és
capaç de fer-se no res, com no res som nosaltres comparats amb Ell.
El pas
de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua,
passa per la creu, necessita la creu; sols ella li dona sentit a allò que és
escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de
l’Apòstol. Com deia el Papa Benet XVI a Lourdes l’any 2008 «El senyal de la Creu és d'alguna manera
el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu
que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres
febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).
Potser
avui hi ha qui empra molts esforços per eliminar aquest símbol però això no el
farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-lo. Mentre hi ha qui voldria
amagar la creu, els creients hi seguim descobrint el seu sentit més profund; en
ell podem contemplar-hi a Jesús, l'innocent, clavat per la nostra salvació, morint
per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brollà
sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu
neix doncs la força de l’Església.
De
l’arbre de la creu ens ve la vida, d’un símbol de mort i d’anorreament, ve la
victòria de la vida sobre la mort. Ens ve perquè Déu ens estima, tant que ha
enviat al seu Fill per salvar al món, per oferir-nos la vida eterna i fer-nos
partícips de la seva resurrecció. És l’aparent contradicció de la història de
la salvació, de la mort i d’una mort de creu, en surt Crist com a Senyor de la
vida, a gloria de Déu Pare.
En mig
del nostre món a voltes buit, a voltes desesperançat, a voltes desorientat, i
sortosament també a voltes confiat en Déu; la creu sempre roman mentre el món
gira. Roman perquè la creu de Crist és el cim de l'amor, que ens dona la
salvació.
En la
creu Crist s’ha donat a conèixer. Perquè Ell és el qui sofreix i el qui estima,
és el qui ha estat enaltit i el qui de la creu estant ha triomfat.
Déu
estima tant el món, ens estima tant; que si fixem els ulls en la creu ens
ofereix la vida eterna, perquè per la creu ha vingut la salvació al món. En ser
enlairat damunt la terra el Fill de l’home, aquell qui ha baixat del cel, ens
atrau cap a Ell i coneixem així que Ell ho és amb el Pare, que no fa res pel
seu compte, sinó allò que el Pare li ha ensenyat (Cf. Jn 8,28 i 12,32).
Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira. Mentre el món canvia, mentre el mon viu convulsions i transformacions, la creu roman sempre al centre, sempre esperant-nos com a signe de salvació que és, un signe que no passa, perquè l’amor de Déu no passa mai.