Dimecres setmana XXII durant l’any / II

 

Dimecres setmana XXII durant l’any / II

31 d’agost de 2022

Casa Ntra. Senyora de Montserrat de Caldes Montbui

Exercicis amb els preveres de Vic

1C 3,1-9; Salm 32,12-13.14-15.20-21 i Lc 4,38-44

 

«Aquestes gelosies i discòrdies que teniu que són sinó mires humanes?» Pregunta l’Apòstol als cristians de Corint. No, no som de Pau o d’Apol·ló; no som d’aquell o de l’altre; som del Crist. No importa qui planta o qui rega, el que importa és qui fa créixer i sols Déu fa créixer.

No, les mires humanes, les polèmiques massa humanes, no són tant sols pròpies dels temps de Pau; també en els nostres dies posem massa sovint els nostres objectius en cosses massa humanes  i això segueix donant lloc a gelosies i discòrdies. D’una o altra manera mirem d’apoderar-nos en exclusiva del Crist, com aquella gent que volia retenir-lo perquè no s’anés i al cap i a la fi volien impedir que la Bona Nova del Regne arribés a d’altres poblacions.

Jesús se’ns acosta, com s’acostà a la sogra de Pere, per treure’ns la febre de la gelosia; però no s’acosta a nosaltres tots sols, s’acosta a tots i cadascun de nosaltres i per Ell, que és el Fill, tots hem estat fets fills i hereus del Pare.

Quants esforços perduts en vanes rivalitats, en qualsevol lloc, a qualsevol nivell, també a l’Església. A vegades no ens fa cap mandra esmerçar tota la nostra energia en gelosies i discòrdies, quan tota a questa força hauria d’anar destinada en portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat, la llibertat del Regne,

No caiguem en la temptació, no caiguem en el parany de la murmuració; allò que sant Benet tant blasma a la seva Regla i que també el papa Francesc ens mostra tantes vegades com la font de tots els mals. És ben fàcil criticar, murmurar, al cap i a la fi destruir als de Pau si som d’Apol·ló o als d’Apol·ló si som de Pau; quan al cap i a la fi estem intentant destruir als qui són del Crist.

El Senyor ha modelat un per un els nostres cors; el Senyor fixa la seva mirada en nosaltres, ens ha dit el salmista. No ho hem d’oblidar mai això, som creatures de Déu, ambaixadors del Regne.

Jesús pregava sovint, se n’anava a un lloc solitari per pregar. També nosaltres hem dde pregar. De la pregària ens vindrà la força necessària per a mantenir sempre l’esperança en el Senyor, únic auxili i escut que ens protegeix; única alegria per als nostres cors.

Dimarts setmana XXII durant l’any / II

 

Dimarts setmana XXII durant l’any / II

30 d’agost de 2022

Casa d'exercicis de Nostra Senyora de Montserrat de Calde Montbui

Exercicis amb els preveres de Vic

1C 2,10b-16; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab.13cd-14 i Lc 4,31-37

 

«Què vol dir tot això?»

La gent està desconcertada davant aquest home que mana amb autoritat fins i tot als esperits malignes i aquests el reconeixen com el Sant de Déu.

Ens ha dit sant Pau que tot ve de l’Esperit i que per reconèixer i rebre allò que ve de l’Esperit hem de defugir les mires humanes i penetra-hi en el llenguatge de l’Esperit. No vol pas dir això que ens haguem d’allunyar o desentendre’ns del món, ni encara menys dels seu problemes, dels seus sofriments.

Ho veiem en el mateix Jesús, ha vingut a portar a la terra la vertadera pau, aquella que destrueix el mal, perquè les seves obres són obres d’amor, com ens ha dit el salmista.

Pe l’acció de l’Esperit també nosaltres hem estat cridats a ser portadors del bé i destructors del mal. Tot cristià ha estat crida’t a ser-ho des del mateix baptisme i hi ha estat per l’acció de l’Esperit.

Però els qui hem escoltat la seva crida, als qui ens hem compromès amb Ell i la seva Església, som de manera encara més particular missatgers del bé i se’ns encarrega de sostenir als qui estan a punt de caure i ajudar a redreçar-se als qui ensopeguen.

Aquesta missió, humans com som, conscients de que també nosaltres a vegades estem a punt de caure i ensopeguem, no la podem portar a mai terme si no ens obrim a l’Esperit i ens deixem portar per Ell.

Nosaltres tenim el sentit de Crist, ens ha dit l’Apòstol; certament aquest ha de ser el nostre model, Ell ha de ser el nostre camí; perquè Ell no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat d’aquell qui l’havia enviat, el Pare.

Deia el Papa Francesc als nous cardenals el passat dissabte que ist ens crida a posar-nos darrera d’El i a seguir-lo pel camí de la missió.

Seguim-lo doncs, malgrat ensopecs i caigudes; seguim-lo doncs decidits, confiats i sobretot oberts a l’acció de l’Esperit per poder escampar arreu l’anomenada del Crist; el Sant de Déu.

 

Diumenge XXI durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XXI durant l’any / Cicle C

Diumenge  21 d’agost de 2022

Capella de santa Caterina

Is 66,18-21; Salm 116 1.2 ; He 12,5-7.11-13 i Lc 13,22-30

La salvació és universal, el Senyor ha vingut a salvar a tots els homes i no hi ha lloc per a circumscriure la salvació a determinada raça o nació. Aquesta universalitat fou una de les grans novetats del missatge de Jesús i que topava frontalment amb la concepció que fins llavors s’havia tingut dels cridats a la salvació.

A vegades podem pensar que per estar batejats ja estem salvats. Certament pel baptisme ens incorporem a l’Església i no és pas un tema menor, sinó molt important perquè incorporats a l’Església tenim accés a escoltar i a conèixer la Paraula de Déu, és a dir a saber de primera mà com he de viure la nostra fe per tal de poder salvar-nos. Però qui salva sempre és Déu.

Poc a poc al llarg dels darrers anys tendim a pensar que ser salvats és quasi quelcom ja garantit, de fet ens hem oblidat d’aquesta porta estreta de la que ens parla avui Crist en l’Evangeli i donem per suposat que la porta s’eixamplarà convenientment per tal de que hi puguem entrar, hàgim fet el que hàgim fet, hàgim viscut com hàgim viscut o ens hàgim penedit del mal que hem fet o no.  

No es pas que haguem de viure la nostra fe amb l’angoixa de la que la porta de la salvació sigui tant estreta que no puguem passar, perquè la nostra fe sempre l’hem de viure amb joia i alegria. El que hem de reconèixer és que ens cal viure-la aquesta fe de tal manera que la gràcia de la salvació no ens sigui negada, sinó sempre generosament atorgada.

Salvar-nos a la fi de la nostra vida o no salvar-nos sempre està en mans del Senyor i no pas a les nostres, la salvació no es pot exigir com si es tractés de l’acompliment d’un pacte, sempre és gràcia. Donar-li al Senyor arguments per a ser salvats, mirar de viure en estat de gràcia, això si que està a les nostres mans i no hi ha altre camí per aconseguir-ho que seguir els seus manaments, els seus consells. En paraules de sant Agustí: «El que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu.»

La nostra societat no és amant de les correccions, si som sincers cadascun de nosaltres no li plau ser corregit i si això és així en clau humana ens hauríem de plantejar si acceptem la correcció que ve de Déu, que ve, com ens ha dit la carta als cristians hebreus, del Pare. I Déu ens corregeix sovint, encara que pensem el contrari, perquè si ens deixem interpel·lar per la Paraula de Déu podrem observar amb poc esforç la distància entre els nostres actes i el que el Senyor ens diu de fer. No es tracta certament d’anar dient Senyor, Senyor; es tracta de viure la fe amb coherència i amb fidelitat i això no és sempre fàcil o millor dit no és mai fàcil.

D’orient i d’occident, del nord i del sud vindran els salvats; hi haurà darrers que seran primers i primers que seran darrers; no, no és al món al inrevés; Déu té una lògica podríem dir que enorme. Per collir el fruit d’una vida honrada cal haver plantat honradesa; per entrar per la porta de la salvació cal haver viscut com a mereixedors de ser salvats abans que el cap de la casa, Déu, no s’alci a tancar la porta. 

Sant Bernat

 

Sant Bernat

20 d‘agost de 2022

Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

 

«Si Ell està amb nosaltres, qui ens podrà enganyar? Si ell està en nosaltres, què ens serà impossible amb aquell qui ens enforteix? Si ell està a favor nostre, qui estarà contra nosaltres?». (Sermó d’Advent 7,2)

Per sant Bernat Crist és el model, estava cert de la seva ciutadania i que al final de la cursa, si el creient es manté fidel, els nostres cossos podran ser glorificats, com ho fou el de Crist mateix. Jesucrist és el model per al monjo, és el model per a tot cristià; un model en el que emmirallar-se  sabedors però de les nostres flaqueses tant físiques com morals, coneixedors de que ens cal l’ajut de la seva gràcia; sempre certs de que Crist ens estima i ens vol al seu Regne. No és pas fàcil per a ningú d’arribar al Regne; tampoc ho fou per els sants i tampoc ho fou per a Bernat de Claravall. Aquell home de personalitat carismàtica, de zel impetuós, que potser no sempre fou tant mel·liflu, com el lloà Pius XII, lluità en tot moment per apartar-se del camí de la perdició, dels valors terrenals i fixar la mirada en allò que ens configura al Crist. Amb aquest ideal deixà la seva còmode vida per entrar a Cister, amb aquest ideal inicià el seu camí monàstic.

Crist com a camí, Crist com a meta i Crist com a centre. Sant Bernat assumeix apassionadament la centralitat del Crist que sant Benet expressa en la Regla i seguint l’esperit dels pares fundadors de Cister, viu la seva vida pel Crist. Sant Bernat no volgué altra cosa que complir els manaments del Senyor, fins els més menuts, i ensenyar als altres, també a nosaltres avui, a fer el mateix; perquè la seva paraula, la seva obra, no ha perdut ni la frescor, ni la proximitat i segueix transformant els cors que es deixen tocar per ella.

«Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no s’absenti del teu cor, que no traeixis l’exemple de la seva vida; així podràs tenir la seva intercessió.» (Sermó Beata Verge Maria II,17).

Per a sant Bernat certament no hi ha cap altre model que Crist; però per arribar a Crist tenim dues grans ajudes. La primera, la brúixola que ens hi guia, el far que ens indica els topants, és aquella qui el portà en les seves entranyes, aquella qui destinada des de sempre pel Pare a acollir-lo esdevingué així la mare clement, la mare piadosa, la dolça mare per la qual Crist se’ns fa més accessible malgrat la nostra carnalitat, perquè ella fou una com nosaltres, tocada per Déu des de la seva concepció, però dona i mare com qualsevol dona i qualsevol mare.

Sant Bernat profundament cristològic és alhora profundament mariològic perquè veu en Maria aquella  que ens acosta al seu Fill, aquella que ens el fa proper i que com a mare i no volent res més que el millor per a nosaltres, ens vol fidels al Crist. Maria és per això, escriu sant Bernat, l’estel radiant la llum del qual s’estén a tot el món, que brilla als cels i il·lumina els abismes, que s’aixeca inefable, esplendorosa amb els seu exemple i brillant pel seus mèrits (Cf. Sermó Beata Verge Maria II,17).

Sant Bernat s’alimentà de l’exemple de Maria, i així el representa al iconogràfica de la lactatio, sant Bernat nodrit per Maria com ho fou el mateix Jesús infant. Perquè en ella sant Bernat tenia el seu aliment espiritual i en ella s’emmirallava.

«El qui vol estar amb Déu ha de pregar sovint, és quan preguem que parlem amb Déu i quan llegim l’Escriptura és Déu qui ens parla.» (Sentències III,97).

La segona ajuda per arribar al Crist és l’Escriptura. Sant Bernat destacà pel seu treball espiritual; per això treballa i recorre a les escriptures i a elles lliura el testimoniatge de la seva vida. «L'acció és poderosa sols si s'arrela en una vida interior profunda», escriu Bernat en el seu tractat De Consideratione.

Sant Bernat monjo i evangelitzador alhora, teixeix un vincle entre l'acció i la contemplació, que en realitat és només el despertar a una vida superior, a una vida d'acció més perfecta i fructífera, una preciosa font de caritat apostòlica. Sap que de l’Escriptura neix l’esperit d’intel·ligència, que actua com una pluja que ens dona la saviesa que es transmet de generació en generació. Sant Bernat pouant en l’Escriptura desenvolupa una teologia de la gràcia perquè l'amor és l'única raó de ser de l'home. Déu, que té sempre la intenció i la ferma i decidida voluntat d'acostar-se’ns comença i completa el treball de transformació de la nostra ànima per llur gràcia.

Bernat parteix de la meditació de la Paraula, en la línia que la Constitució Dei Verbum del Concili Vaticà II prendria segles després, i alhora de l'ajuda de la gràcia, en la més pura arrel agustiniana. Per a ell fonamentats amb l’Escriptura i per la tradició i ajudats per l'autoconeixement i el lliurament personal, hem de cooperar amb l'acció de la gràcia que ens allibera, perquè la redempció es realitzi en la nostra vida. Cada ànima, sempre pecaminosa, assegura sant Bernat, tan conscient del seu exili i tan a prop de la desesperació, no sols pot descobrir una raó per a esperar el perdó i la misericòrdia, sinó fins i tot atrevir-se a aspirar a la perfecta unió amb Déu en una unió mística.

Sant Bernat fixant els ulls en Crist, cercant amb Ell aquesta unió mística, tenim com a exemple Maria i com a guia l’Escriptura, esdevingué sal per a la terra i llum per al món. Sabia on tornar salada la sal si perdia el gust, en l’Escriptura; sabia on trobar la llum si la perdia, en Maria que era el far que el guiava, aquella llum que resplendeix davant la gent i fa llum a tots els qui són a la casa de Déu. Tot això sant Bernat ho visqué d’una manera concreta, particular, visqué la seva fe com a monjo, cercant Crist al clos del monestir, seguint la Regla de sant Benet i l’esperit dels nostres pares fundadors que cercaven de viure amb autenticitat la vida monàstica.

Bernat de Claravall fou abat, ha estat canonitzat, és Doctor de l’Església, considerat el darrer dels Pares i Doctor Mel·liflu; però per a ell el més important fou ser monjo. Aquell jove atret per la nova fundació de Cister escriuria que al monjo el fa la professió, al prelat la necessitat i de monjo fou la seva vocació i la seva vida. (Cf. De moribus et officio episcoporum tractatus seu. Epistola XLII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33). Aquesta vocació monàstica la visqué sense passar per alt ni el tret més insignificant de la Regla de sant Benet, sense deixar de complir cap dels manaments del Senyor i per això fou i encara és avui capaç d’ensenyar-nos a nosaltres a fer el mateix perquè ell complint i ensenyant ha estat tingut per gran al Regne del cel.

En paraules seves:

«Segueixen i aconsegueixen al Crist els qui s’abracen al seu exemple amb humilitat, amb perseverança i amb tot el seu esperit.» (Sermons varis, 68).

Així fou Bernat de Claravall, un enamorat del Crist al qui la iconografia representa abraçant-lo als peus de la creu, com aquell qui sap que aferrat al Crist res ha de témer i tot ho té.

Sant Magí, màrtir Copatró de Tarragona

 

Sant Magí, màrtir Copatró de Tarragona

Tarragona 19 d’agost de 2022

Capella del Portal del Carro

Sv 3,1-9; Salm 126(125),12ab.2cd-3.4-5.6  (R 3); Jm 1,2-4.12 i Jn 17,11b-19

Sant Magí fou un home just, refiat d’estar en mans de Déu i si va semblar que als ulls dels seus insensats perseguidors moria, de fet arribava a una vida molt més plena que la que li havien arrabassat. Els seus botxins cregueren que li havien infringit un càstig mortal, però per a ell no fou sinó l’avantsala d’una felicitat immensa, perquè estava cert de la immortalitat de la seva ànima i confiava plenament en que si sembrava la seva vida amb llàgrimes als ulls cridaria de goig a la sega, quan arribés davant del Pare. Fou un home just perquè al llarg del seu pas per aquest món feu el bé. Sant Magí s’apiadà de tothom, donant de beure als qui estaven assedegats per l’esforç de perseguir-lo, guarint endimoniats i a canvi no rebé pas cap premi terrenal, sinó que fou perseguit fins a la mort.

En ell però no hi havia lloc per a tornar mal per mal, ens ho ha dit la carta de sant Jaume, es tingué per molt feliç passant proves, veient com la seva fe era provada com l’or al gresol, i ho suportà tot amb paciència fins a la fi, una fi que de fet era el començament d’una vida vertadera, rica i plena. Essent constant, essent perseverant, sant Magí rebé a la fi la corona de la gloria, aquella que el Senyor reserva als qui l’estimen i sant Magí fou abans que res un enamorat del Crist. La gloria, que l’Església li reconeix, se l’havia ben guanyat perquè l’amor sant Magí no el reservà  ni per a ell mateix ni pels seus amics, ni tal sols per al Senyor tot sol; sant Magí entengué que malgrat ser odiat, que malgrat ser perseguit, que malgrat no ser del món, havia estat enviat per a ser testimoni de la veritat i aquell qui és la veritat i la vida ens ha deixat dos grans manaments: Estimar a Déu i estimar als altres com a nosaltres mateixos i així ho feu sant Magí sense fer accepció de persones, com diria sant Benet a la seva Regla que encara avui inspira la vida dels monjos. El màrtir de la Brufaganya estimà a tothom, fossin els seu amics o fossin els seus perseguidors. I aquest amor de sant Magí a Déu i als germans és el seu gran llegat. El practicà amb la filla del governador Dacià, i rebé com a premi una presó encara més fosca i rigorosa; el practicà amb els qui havent-lo torturat quedaren extenuats i rebé de les seves mateixes mans la mort. Però la seva és una herència que traspassà fins i tot llur vida terrena per arribar segles després a mostrar-se en uns fets, com els ocorreguts en aquest mateix indret durant l’evacuació de l’exèrcit napoleònic o salvant tantes embarcacions dels perills del naufragi; perquè estimar no pot ser quelcom teòric, ha de ser pràctic; no pot ser quelcom limitat en el temps, ha de ser etern. Com ens diu sant Jaume la fe sense obres és morta, de res val (Cf. Jm 2,18); així mateix l’amor sense demostrar-lo, sense exercir-lo de res o de molt poc val.

Més enllà de la visió romàntica que puguem tenir de sant Magí, un sant que arriba al fons dels nostres cors i que portem al cor tots els tarragonins; la seva figura és un testimoni de fe i d’amor. La fe alimentava la seva vida, li donava fortalesa i aquesta fe la mostrava amb obres, amb fets. En paraules del Papa Francesc dites amb motiu de la beatificació de san Óscar Romero: «El màrtir no és algú que ha quedat relegat en el passat, una bonica imatge que engalana els nostres temples i que recordem amb una certa nostàlgia. No, el màrtir és un germà, una germana, que continua acompanyant-nos en el misteri de la comunió dels sants, i que, unit a Crist, no es desentén del nostre peregrinar terrenal, dels nostres sofriments, de les nostres angoixes.» (30 d’octubre de 2015).

Què ens diu sant Magí a nosaltres avui, ara i aquí? El mateix que digué i mostrà als seus contemporanis; que ens cal estimar sense distincions. Perquè també avui hi ha assedegats i nosaltres, certament sense el poder de fer miracles, cadascun de nosaltres amb la nostra responsabilitat, amb les nostres migrades forces, hem de mostrar aquest amor que sant Magí va manifestar. Perquè també avui l’odi encega a molts, com a aquells que sortint per aquest mateix portal plens d’odi quedaren cecs perquè no podien veure en sant Magí, no podien veure en qualsevol altre al proïsme, reconèixer-hi a aquell qui ens cal estimar. Aquest és el seu llegat, el seu missatge, la seva herència; mirar de calmar la set dels assedegats, mirant de treure l’odi dels cors d’aquells a qui el mateix odi deixa cecs; mirant de treure el mal, del cor dels altres. És aquest un missatge d’ahir, d’avui i per sempre. Nosaltres creients no ho hem d’oblidar mai això i per aquest motiu fem avui memòria de sant Magí i ho fem de nou en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, al costat de la porta per on la tradició ens diu que sant Magí fugí de Tarragona per retornar a la Brufaganya, on sols volia cercar Déu, i la mateixa porta per on sortiren els seus perseguidors encegats per l’odi. És aquesta capella, salvada per la intercessió del sant de la destrucció durant la guerra del francès, on els tarragonins ens hi sentim com a casa, i així ens hi han fet sentir també els administradors que ha tingut; ho veiem tant sols recordant-ne els darrers com el Dr. Pere Batlle, Mossèn Tomàs Bartolí o Mossèn Francesc Gallart, tots d’entranyable memòria i als qui recordem com a testimonis amorosos de la fe i del culte a sant Magí. Ells han estat, cadascun a la seva manera, transmissors d’aquest amor que sant Magí va viure i va transmetre. Ells estimaven sant Magí perquè estimaren aquell a qui sant Magí estimà, el Crist, perquè sant Magí no obrava per ell mateix, ho feia mogut per la força del Senyor a qui estimava i a qui cercava en la solitud de la Brufaganya.

I el Senyor també l’estimava a ell, per això fou alliberat pels àngels de la presó. Com als apòstols a qui de nit l'àngel del Senyor va obrir les portes de la presó i els va fer sortir per que anessin a predicar al temple (Cf. Ac 5,19). Com Pere que empresonat a Jerusalem per Herodes i mentre dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó; tot d'una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s'omplí de claror; l’àngel li manà d’aixecar-se, de cenyir-se, de posar-se les sandàlies i el mantell i de seguir-lo (Cf. Ac 12,6). Com Pau, l’Apòstol i el nostre evangelitzador, que veié a Filips la presó sotragada per un terratrèmol i les seves cadenes trencades (Cf. Ac 16,26). Els Apòstols, Pere i Pau, com sant Magí no havien fet res que meresqués la pena de mort o la presó; eren perseguits per predicar el missatge de Jesús. Per obra de Déu sant Magí feu encara fins i tot com el mateix Moisés, va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca tres vegades i va sortir-ne aigua abundant i en begueren els seus botxins, com n`havia begut el poble d’Israel al desert amb el seu bestiar (Cf. Nm. 209,11). Una aigua que mort sant Magí conserva el poder guaridor, però es feu desagradable; perquè no tot són flors i violes a la vida, per alliberar-nos del mal i a vegades cal patir, com patiren els màrtirs. El màrtir no és aquell que viu el martiri amb resignada impotència, el màrtir és aquell qui el viu amb joia, amb alegria, amb confiança. Com santa Tecla, aquella dona agosarada que ho deixà tot per seguir al Crist anunciat per l’Apòstol, per sant Pau; com Fructuós que en el darrer moment davant les flames no tenia cap altra cosa al cap que l’Església estesa d’orient a occident; com els màrtirs més propers als nostres temps encapçalats pel beat Manuel Borràs; o com aquells altres màrtirs, els del martiri de cada dia, que sovint sense arribar a morir a mans dels seus perseguidors, sense arribar a donar la vida, sí que la consumiren patint persecució i exili a més d’incomprensions i calumnies, com el Cardenal Vidal i Barraquer i tants d’altres també avui.

Sempre és temps de màrtirs, perquè sempre és temps de donar testimoni de la fe amb serenor i confiança. Déu no fa als màrtirs, als màrtirs els fem nosaltres els homes i dones deixant d’estimar al proïsme, odiant, quedant cecs per l’odi; el que Déu fa és donar-los la fortalesa en les proves i fermesa en la fe. Sant Magí, aquest home miraculós que coneixem entre la llegenda i la realitat, és un sant de la porta del costat, com diria el papa Francesc, un sant proper al qual també avui hem d’invocar. Perquè al nostre món encara hi ha set de justícia i a vegades aquesta set la tenim molt a prop, la veiem en els qui no tenen feina, en els qui són desnonats i es queden sense llar, en els qui han de fugir del seu país per causes polítiques, econòmiques o de guerra, en els qui són injustament perseguits per defensar els drets dels altres. Al nostre món, avui com sempre li cal l’aigua de la solidaritat, de la fraternitat, de la justícia social i de la pau.

Ara aquí els tarragonins de nou aplegats en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, demanem al Senyor, per intercessió del gloriós sant Magí, que faci de tots nosaltres homes i dones aimants del proïsme, perquè qui estima no vol pas mal al qui és estimat. El desamor és el primer pas cap a l’odi; un odi com el d’aquell prefecte de nom Dacià que ni havent vist la seva filla guarida per sant Magí, desistí en perseguir-lo i perseverà fins a saber-lo mort. Però aquella mort era tant sols una aparença, aquella mort, fruit de l’odi, era al cap i a la fi la glorificació de sant Magí, aquell home que estimà tant que es compadí fins i tot dels seus perseguidors i sacià la set dels seus botxins. Aquest és el missatge de sant Magí, l’amor; aquest és el seu llegat, aquest és el seu exemple a seguir. Tant de bo que siguem capaços d’imitar-lo i de seguir-lo, amb les nostres migrades forces, segurament sense tanta valentia, però al menys amb la convicció de saber que hem d’estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.

Que sant Magí ens hi ajudi a nosaltres aquí presents i a tots els tarragonins de naixement i d’adopció, a tots aquells qui el tenim per copatró.

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2022

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria és la benaurada, la dona que ha estat escollida per ser mare de Nostre. Senyor. Per a ella ja s’ha obert el santuari del temple que hi ha al cel i ha estat coronada amb una corona de dotze estels. Maria és una dona com qualsevol altra dona, però alhora és la beneïda entre totes les dones perquè en les seves entranyes s’ha gestat i en elles ha portat, el fruit de la redempció. Des de sempre fou destinada per engendrar humanament al Fill de Déu, esdevenint així peça clau en la història de la redempció humana, una redempció que l’abastà a ella abans que a cap altra persona, ella fou la primera en ser redimida i en recuperar aquella imatge de Déu que l’home havia tingut al principi i que perdé a causa de la seva ambició, a causa del pecat.

Per això mateix Maria fou concebuda immaculada, sense taca; per això fou enduta al cel en cos i ànima per tal de ser alliberada de la corrupció humana. Així Maria esdevé el nostre model, el nostre exemple.

Ella no ambicionava res de tot això, ho visqué casi sense adonar-se’n, no ambicionava cap altra cosa que una vida tranquil·la en una petita població de Galilea. Per això en adonar-se’n del que l’àngel li anunciava es torbà en saber-se escollida, no li havia pogut passar mai pel cap que Déu no tant sols havia fixat en ella la seva mirada sinó que l’havia predestinat des de sempre per fer-la mare del seu fill.

Maria però de seguida es confià i acceptà decididament el seu paper en l’obra de la salvació. Perquè Maria és la dona decidida i si decidida pujà a la muntanya a la província de Judà per ajudar a la seva cosina Elisabet en el seu embaràs, que avui diríem d’alt risc per la seva avançada edat, també decidida engendrà, donà a llum, crià al seu fill; mantenint la gràcia de la virginitat, com decidida i confiada diria als criats a Canà de Galilea que fessin el que Jesús digués; com decidida i refiada acceptà el paper de mare d’aquell qui tenia per mare i germans els qui feien la voluntat de Déu; com resignada i certa de que allí no acabava la història de la salvació, sinó que més aviat hi començava, adolorida i alhora esperançada pujà decididament a una altra muntanya, al calvari, per restar fins al darrer alè del seu fill als peus de la creu, on moria aquell per qui ens ve la resurrecció dels morts.

Crist fou el primer, ens ha dit l’Apòstol, en vèncer la mort, després d’Ell vindran els qui són del Crist i cap altre no és tant del Crist com Maria, la seva mare; en ella el darrer enemic, que és la mort, ja ha estat destituït, ja ha estat vençut.

Podríem pensar que els dogmes de l’Església referents a la Verge Maria, com a Mare de Déu (Concili d’Efes 431), la seva concepció immaculada (Pius IX 1854), la seva maternitat virginal (Concili II de Constantinoble 553) i la seva assumpció al cel en cos i ànima (Pius XII 1950), ens allunyen la seva figura, la converteixen en quelcom inassolible per a nosaltres. Però Maria no va demanar ni menys ambicionar cap d’aquests prodigis per a ella mateixa, per fer-se diferent, superior a la resta dels humans.

Maria és per això un model de disponibilitat i d’obertura davant del misteri; un model de confiança en que fer la voluntat de Déu, en que fiar-se de Déu, és el millor que podem fer, perquè Ell tant sols vol el millor per a nosaltres, Ell vol la nostra salvació. 

La nova Eva, com se la qualifica sovint, ha esdevingut als peus de la creu, en aquell moment dolorós i gloriós alhora, la nostra mare, la mare de l’Església, la mare de la humanitat sencera, de la nova humanitat alliberada del pecat.

Maria ens obre pas, Maria ens mostra el camí, Maria ens precedeix, perquè ella fou la primera de les creatures humanes salvades i com que és la nostra mare, cap mare pot voler altra cosa que la salvació dels seus fills.

Avui celebrem que Maria ha estat assumpta al cel en cos i ànima, ni ho havia demanat ni s’ho havia imaginat mai; però estava destinada des de sempre a aquest paper, per la seva petitesa el Senyor ha obrat en ella meravelles, per això encara avui li diem benaurada. Perquè Maria és aquella qui s’obri en plenitud a la gràcia de Déu, és la plena de gràcia; per això no calia que la corrupció de la carn actués en ella, perquè concebuda lliure del pecat i plena de la gràcia per obra de l’Esperit Sant ja ha recuperat la plena imatge de Déu en ella.

Maria és benaurada per haver cregut, benaurada per haver dit sí a l’anunci de l’àngel, benaurada per haver pujat al cel a on ens crida i on ens hi espera amb ànsia de mare, com a Mare de Déu i mare nostra.

En paraules de sant Bernat: «Avui és rebuda la Verge en la celestial Jerusalem per Aquell a qui ella va rebre en venir a aquest món; però qui serà capaç d'expressar amb paraules amb quin honor va ser rebuda, amb quin goig, amb quina alegria? Ni a la terra va haver-hi mai lloc tan digne d'honor com el temple del seu si virginal, en el qual va rebre María al Fill de Déu, ni en el cel hi ha un altre soli regi tan excels com aquell al qual va sublimar avui per a ella el Fill de María.»

Diumenge XVIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XVIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  31 de juliol de 2022

Capella de santa Caterina

Ecle 1,2;2,21-23; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17 ; Col 3,1-5.9-11 i Lc 12,13-21

Tot és en va? Ens ho ha preguntat la primera lectura del llibre de l’Eclesiastès.  No tot és en va, l’esforç per treballar amb coneixement, traça i eficàcia no és un esforç va. Però sovint per valorar-ho no posem l’accent en allò que és realment important sinó en coses que ens semblen importants però que no ho són o al menys no en la mesura en que nosaltres creiem. La nostra societat valora paràmetres com ara els diners, la projecció social, la imatge que podem donar de nosaltres mateixos i que implica tenir una gran casa o un gran cotxe o fer un llarg viatge durant les vacances. Tot plegat són coses fugisseres i que molt sovint ens empenyen a fer allò que no hauríem de fer perquè per aconseguir aquets objectius la temptació d’adquirir béns o acumular diners amb mètodes poc ètics o fins i tot no legals és gran.

Ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació, la mateixa societat que enlaire un personatge als pocs mesos o anys el fa caure del pedestal de la manera més dolorosa possible; però malgrat això aquests valors efímers, caducs i equívocs no desapareixen, ans al contrari segueixen essent vigents. I no és pas que la mateixa Església n’estigui lliure, també cau en aquests paranys i el Papa Francesc, per exemple, ha parlat moltes vegades del carrerisme i l’ambició també en l’àmbit eclesial.

Jesús, en l’Evangeli, davant qui està capficat en el repartiment d’una herència i ha entrat en conflicte amb un germà seu va a allò essencial; ens ve a dir que problemes com aquest, problemes mundans, en part no són pas tan importants com creiem. No ho són perquè la nostra vida és efímera, finita, la nostra vida terrenal no és la vertaderament important, la que ho és d’important és la vida eterna i aquesta no s’adquireix amb diners, per entrar-hi no valen els béns o la imatge o la fama. Si ho creiem així anem errats, com diu l’Evangeli; perquè al cap i a la fi la vida i la mort no està a les nostres mans. És cert la nostra mateixa societat està entestada en un procés per a controlar la vida i la mort, però és aquest un greu error que deshumanitza la persona, li treu la seva dignitat. Una dignitat que per a nosaltres creients li ve per ser fills de Déu, creatures de Déu, és a dir obra seva. D’una altra part aquests conflictes són importants perquè ens porten al rancor i a l’odi fers als germans.

En paraules del Papa Francesc «només per la fe en la resurrecció nosaltres podem apuntar-nos a l'abisme de la mort sense que la por ens aclapari. No sols això: podem donar a la mort un rol positiu. De fet, pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a mirar amb ulls nous tota la vida.» (Audiència general 9 de febrer de 2022). Ens ho dit també l’Apòstol Pau en la carta als cristians de Colosses: hem d’estimar allò que és de dalt, no pas allò que és de la terra, això ho hem de fer morir, això és l’home antic i nosaltres per la redempció som l’home nou. No és aquest un llenguatge fàcil, també avui és un missatge contracorrent, podríem dir fins i tot que antisistema; Crist no va venir per afalagar les orelles dels poderosos, va venir a portar el Regne, soni el seu anunci dur o soni menys dur. Aquell home que feia grans plans per construir graners on guardar el seu gra per dedicar-se a reposar, menjar, beure i divertir-se no tenia present que la mort li podia sortir al pas en qualsevol moment i que tot allò acumulat no li podria assegurar la vida. Com ha dit més d’un cop el Papa Francesc «Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...). Ens anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques.» (Audiència general 9 de febrer de 2022).I malgrat això quantes famílies trencades per disputes sobre una herència, quantes amistats esquinçades per plets sobre unes propietats. Segur que tots en coneixem casos de més prop o de no tant prop. Si creiem de veritat que hem ressuscitat juntament amb Crist el que hem de cercar són les coses de dalt i viure aquesta vida amb agraïment pel que Déu ens ha concedit i deixar-la reconciliats, sense deixar rancors ni remordiments, fent-nos així rics als ulls de Déu.

Sant Jaume, Apòstol

 

Sant Jaume, Apòstol

Solemnitat

25 de juliol de 2022

Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15 i Mt 20,20-28

Jaume, el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu  ministeri en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.

D‘on els venia la força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot arreu? Quan encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè n’havien estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui havien seguit i per qui havien estat evangelitzats.

Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no per això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l'agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»

Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne, compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.

La seva fe anà madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en plenitud per l'Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va arribar el moment del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI, Audiència general 21 de juny de 2006).

Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més gran, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.

Una mort així no és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí de fe, d’un pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist. «Obeir a Déu és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats per Pere i dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a  centre de la seva vida, del seu ministeri, de la seva mort.

Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.

En paraules de sant Joan Pau II: «La missió de l'Església va començar a realitzar-se precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l'Esperit Sant rebut en el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als homes. Aquesta obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la mort. La fúria dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una decisió indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan Herodes va tirar mà a alguns de l'Església per a maltractar-los. I va donar mort a Jaume, germà de Joan, per l'espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols que va sofrir el martiri. (...) La fe de l'Església té el seu origen i fonament en el missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la fe, que es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de novembre de 1982).

Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat al Déu de l'amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis sempre del Crist.

Diumenge XVII durant l’any / Cicle C

 

 

 

Diumenge XVII durant l’any / Cicle C

Diumenge  24 de juliol de 2022

Gn 18,20-32; Salm 137,1-2a.2bc-3.6-7.8; Col 2,12-14 i Lc 11,1-13

«Encara goso parlar al meu Senyor, jo que soc pols i cendra», així es dirigia Abraham, el nostre pare en la fe, a Déu. La seva era una pregaria confiada i alhora efectiva, insistint aconseguí de salvar molts justos perquè Déu sabia que no pas tota aquella ciutat vivia sota el pecat, que hi havia cinquanta, quaranta o deu justos. La seva pregària fou atesa, Abraham trucà i Déu li obrí la porta de la seva gran misericòrdia.

La nostra pregària ara i aquí, en aquests temps que són els nostres, per a nosaltres que també som pols i cendra, és una pregària confiada, com la d’Abraham però sobretot esperançada, segurs de que si demanem, Déu ens donarà, confiats de que si el cerquem el trobarem, certs de que si truquem, Déu ens obrirà. Jesús ens convida adreçar-nos a Déu d’una manera nova, confiada i esperançada, però nova perquè ara i pel mateix Crist Déu és el nostre Pare.

Amb Crist i per Crist hi ha un abans i un després, els qui érem morts per les nostres culpes hem rebut la vida juntament amb Crist, pel baptisme hem estat sepultats amb Crist i amb Ell també hem ressuscitat, com ens ha dit l’Apòstol.

Crist no ens ha ensenyat tan sols una pregària, ens ha fet fills, ens ha donat a Déu com a Pare i si un fill demana ni que sigui un peix, ni que sigui un ou al seu pare, no rebrà pas ni una serp ni un escorpí; el que rebrem del Pare serà l’Esperit Sant. Per això li diem confiats Pare nostre, perquè és el nostre Pare.

Nosaltres no sabem que hem de demanar per a pregar com cal, diem moltes vegades abans del Parenostre en la celebració eucarística; és el mateix Crist qui ens ha ensenyat com ens hi hem d’adreçar, com ens cal pregar. A pregar se n’aprèn pregant. Crist ens ha ensenyat a pregar, pregant ell mateix; passant-se la nit pregant, pujant a la muntanya a pregar, pregant abans de la seva passió i de la seva mort a la muntanya de les Oliveres on va encoratjar a uns endormiscats apòstols a vetllar i a pregar, mentre ell mateix de genolls, pregava, amb una angoixa de mort però alhora amb intensitat i confiat en fer la voluntat del Pare.

Però potser ens hauríem d’aturar  una mica a pensar que vol dir pregar, què significa per a nosaltres la pregària, quin paper hi juga en la nostra vida. Sovint es diu que els monjos som uns professionals de la pregària, que la nostra feina principal és pregar i a vegades s’hi afegeix que preguem en nom de tota l’Església. És cert i alhora incert; la pregària, l’ofici diví i la pregària personal, ocupa i centra una part molt important de la nostra vida, del nostre dia a dia; però a pregar tots hi som convidats, no hi ha professionals de la pregària perquè es prega perquè s’estima, es prega per amor a Déu, al nostre Pare i tots som convidats a estimar-lo.

La pregària ha de formar part de la vida de tots i cadascun dels creients, perquè la pregària alimenta i envigoreix la fe. La fe tota sola, sense obres és morta, cert, però la fe sense la pregària no pot sobreviure.

«La revelació s'ha realitzat a través de paraules i d'obres que remeten sempre, recíprocament, les unes a les altres; des del principi i de continu tot convergeix cap a Crist, plenitud de la revelació i de la gràcia, i cap al do de l'Esperit Sant que fa a l'home capaç de rebre i contemplar les paraules i les obres de Déu, i de donar-li gràcies i adorar-lo.» (Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre alguns aspectes de la meditació cristiana; 6). I amb la pregària li donem gràcies i l’adorem

Per això Crist ens mostra en la seva mateixa vida que pregar és fonamental i també ens diu com pregar ensenyant-nos una manera molt determinada de fer-ho, amb unes paraules molt concretes. El Parenostre, l’oració del Senyor, l’oració dominical, és la pregària que el mateix Crist ens ha deixat per adreçar-nos al Pare, que és el seu pare i el nostre pare, que és el seu Déu i és el nostre Déu, Déu i Pare de tots per l’acció redemptora del Crist.

En la versió de l’Evangeli segons sant Lluc que avui hem escoltat tenim una forma més breu del Parenostre respecte a la de l'Evangeli segons sant Mateu, que és la que emprem habitualment. Lluc va a allò essencial; però sigui una o altra versió el Parenostre conté segurament les paraules que immediatament ens venen al cap quan volem pregar, quan necessitem pregar; perquè les hem aprés de petits en l’àmbit familiar, o així era habitualment fins fa poc, i ens acompanyen al llarg de la nostra vida, sovint fins al darrer alè.

Per a pregar cal creure en aquell a qui s’adreça la pregària, per a creure cal pregar a aquell en qui es creu. Crist sols ensenyà als seus una pregària després d’haver pregat ell mateix. Aquell qui és ell mateix Déu doncs quina necessitat pot tenir de pregar? Per a Crist pregar és unir-se, estar en comunió amb el Pare i ens ensenya a nosaltres a fer-ho també; Crist ens obre el camí a la pregària directe amb el Pare, amb el nostre Pare i a nosaltres ens pertoca santificar el seu nom, honorar el seu regne i perdonar per tal de poder ser perdonats i ser així saciats de pa i alliberats de la temptació. No és un mal intercanvi.

Preguem també avui amb les mateixes paraules que Crist ens va ensenyar amb la confiança de que si demanem, Ell ens donarà; amb la certesa de que si el cerquem, Ell ens trobarà; amb la confiança de que si truquem a la seva porta, Ell ens obrirà i ens donarà l’Esperit Sant.

Mare de Déu del Carme

 Mare de Déu del Carme

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2022

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

«Avui  he estat al peu de la creu amb tu, i he sentit més clar que mai que tu, al peu de la creu, et vas convertir en la nostra mare» escrivia Edith Stein, santa Teresa Beneta de la Creu. Maria, la Mare, és la dona que afronta les dificultats, no les defuig, ans al contrari. Just anunciada la seva concepció virginal va muntanya amunt per visitar i ajudar a la seva cosina Elisabet; ara quan la vida terrena de Jesús arriba a la seva fi i quan està a punt de començar la nostra salvació, Maria puja a aquell turó que envolta Jerusalem, un turó maleït perquè allí donen compta amb la seva vida els malfactors, i hi puja afeixugada pel dolor i alhora consolada i abrigallada per algunes dones i pel deixeble aquell a qui Jesús tant estimava. Allí, enmig de tanta solitud i abandó, Maria rep l’anunci d’una nova maternitat, allí succeeix una nova anunciació; als peus de la creu el Fill, fill seu i Fill de Déu fet carn, atorga el seu testament, ens confia a la Mare i ens confia la Mare. 

Amb María al peu de la creu, juntament amb el deixeble estimat i les altres dones, Jesús va constituir una seva nova família, no sobre llaços de sang, sinó basada en la fe i en l’amor. Maria rep un nou fill i el nou fill, aquell a qui Jesús tan estimava, rep a la seva nova mare i l’acull a casa seva i amb el nou fill ens rep a tots com a fills. De la creu en neixen dues coses: de l’aigua i de la sang que brollen del cos mort i traspassat en neix sagramentalment l’Església; d’una mare traspassada per l’espasa del dolor i d’un deixeble a qui l’amor ha fet vèncer la por, en neix la comunitat.

Maria i Joan pujaren a la muntanya i hi van trobar al Senyor. Anys a venir un grup d’eremites també pujaren a la muntanya, hi pujaren per cercar Déu. L’orde del Carme té el seu origen en un grup d’ermitans establerts mitjan el segle XII al Mont Carmel, la muntanya on el Llibre dels Reis situa la lluita entre Elies i els sacerdots de Baal. D’aquí que el profeta Elies sigui considerat pare del Carmel, aquell que va pujar al cim de la muntanya i es va prosternar a terra amb la cara entre els genolls perquè se sabia en presència de Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «de Elías, nuestro Padre se dice que en el monte se cubrió el rostro en la presencia de Dios, que significa cegar el entendimiento; lo cual él hizo allí, no se atreviendo a meter tan baja mano en cosa tan alta, viendo claro que cualquiera cosa que considerara y particularmente entendiera, era muy distante y disímil a Dios.» (Subida al Monte Carmelo, 8,4).

No són grans gestes, són fets petits, quasi podríem dir que puntuals o insignificants. Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un petit núvol pot acabar esdevenint una tempesta. Així també la vida religiosa està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. Certament ara per ara, en aquests temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta. Segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3).

Davant la precarietat, la debilitat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és pas fàcil; perquè ens pot vèncer el desànim, la rutina, la desesperança. 

Què pot transformar un petit núvol en una pluja suficientment abundant com per amarar la terra? Què pot transformar la desesperança en confiança en el futur? La fe en aquell qui tant ens estima. Una fe com la de Maria, forjada als peus d’una creu on estava lliurant el seu darrer alè el seu Fill; la fe d’Elies que sap reconèixer en un petit signe la grandesa de Déu. I la confiança, la fe, s’alimenta amb la pregària i la pregària significa apropar-se a Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «nuestro Salvador escogía lugares solitarios para orar (Mt 14,24), y aquéllos que no ocupasen mucho los sentidos, para darnos ejemplo, sino que levantasen el alma a Dios, como eran los montes que se levantan de la tierra, y ordinariamente son pelados de sensitiva recreación.» (Subida al Monte Carmelo, 39,2).

Per parlar amb el Pare, fins i tot aquell que nasqué d’una dona, que nasqué sota la llei per a rescatar-nos, perquè rebéssim la filiació per adopció que ens permet dir a Déu Pare, com ens ha dit l’Apòstol, Crist cercava un lloc elevat i solitari i pregava. «L'esperit d'oració s'identifica amb l'actitud de l'ànima que té set de la intimitat divina i s'esforça per viure en aquesta intimitat, amb lliurament total. Aquesta actitud s'expressa en l'oració concreta, a la qual es dedica cert temps cada dia de la vida. També en això s'imita a Jesús que, fins i tot en el període més intens del seu ministeri, reservava moments per al diàleg exclusiu amb el Pare en l'oració solitària.» (Sant Joan Pau II, Audiència General del 4 de gener de 1995).

En paraules de santa Teresa: «Yo me veía crecer en amarle muy mucho; íbame a quejar a El de todos estos trabajos; siempre salía consolada de la oración y con nuevas fuerzas.» (Libro de la vida, 29,4). Perquè és de la pregària de la que traiem forces, com Elies al Mont Carmel, com Maria pujant a la muntanya a visitar a Elisabet, com Maria al calvari als peus de la creu. I la pregària dona fruit, d’un petit núvol un aiguat; d’una mare desolada pel dolor, una mare amatent per a tots.

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribarà la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera espiritual, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança, malgrat la indiferència que ens envolta.

Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i així es mostrà a Elies, en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la pregària, la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor. Com escrivia santa Teresa:  «Sea alabado por todo, que mucho puede la oración de los que sirven al Señor, como yo creo lo hacen en esta casa estas hermanas» (Libro de la vida, 31,8).

Que Maria, l’esperança de la qual no va defallir mai, ens ajudi i ens acompanyi en el nostre camí. Que ella sigui la nostra llum i la nostra força i que acollint-nos com a fills ens porti a la presència del Pare mitjançant la acció redemptora del Fill. Som fills amb el Fill, per voluntat divina; hereus per designi de Déu. Que l’exemple de Maria ens porti a seguir el camí de la caritat perfecte, demanem-li amb la senzillesa de santa Teresa: «yo comencé a entender lo que había perdido, afligida fuime a una imagen de nuestra Señora y supliquéla fuese mi madre, con muchas lágrimas. Paréceme que, aunque se hizo con simpleza, que me ha valido; porque conocidamente he hallado a esta Virgen soberana en cuanto me he encomendado a ella y, en fin, me ha tornado a sí.» (Libro de la vida, 1,7).