Sant Bernat

 

Sant Bernat

20 d‘agost de 2023

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.»

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.»

«Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s'estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor.  «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Sermons Super Cantica Canticorum II), s'estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l'espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l'amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor. (Cf. Sermó de la Passió del Senyor).

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2023

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (Cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l'assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l'home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist.» (Cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L'assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l'anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l'Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia.» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L'assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d'aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.

Transfiguració del Senyor Any A

 

Transfiguració del Senyor Any A

 6 d’agost de 2023

Capella de santa Caterina

Dn 7,9-10.13-14, Salm 96,1-2.5-6.9,  2Pe 1,16-19i Mt 17,1-9

Segurament que els fills d’Israel que havien escoltat la veu dels profetes anunciant una vinguda del Messies, s’imaginaven aquesta com una gran manifestació de Déu en poder i majestat. Déu es manifestà al llarg de la història de la salvació de diverses maneres, sempre quan volia i a qui volia. Ara que en Jesucrist el pla de la salvació ha arribat al seu moment culminant, Déu no tant sols es manifesta sinó que es fa home, es fa carn, i viu entre els homes. Naixent en una establia, havent d’exiliar-se a Egipte, vivint trenta anys de vida oculta a Natzaret, una vila que no era res de l’altra món comparada amb Jerusalem, Déu es manifesta de tota una altra manera però no per això perd res del seu esplendor i de la seva majestat, no per això deixa de ser sobirà gloriós i rei, amb una sobirania eterna que no passarà mai i una reialesa que no decaurà, com ens ha dit el profeta Daniel.

Ell és el Senyor, l’altíssim sobre tota la terra i excels per damunt de tots els Déus, però tal com ha fet el Pare al llarg de la història del poble d’Israel, Crist es manifesta com vol. quan vol, on vol i a qui vol. Aquell vespre del dijous, ja camí del divendres a Getsemaní, després del darrer sopar Pere, Jaume i Joan deurien recordar l’episodi de la muntanya alta, com l’anomena l’Evangeli de Mateu; aquell dijous al vespre quan de nou havien estat convidats per Jesús a compartir un moment transcendental per a Ell en una altra muntanya, la de les oliveres, a tocar de Jerusalem. Si al Tabor, on se situa l’episodi de la transfiguració, els vestits de Jesús es tornen blancs com la llum, Moisès, la llei, i Elies, la profecia, l’acompanyen i el Pare del cel estant i amb veu  potent reconeix i es complau en el seu Fill; a Getsemaní el Pare calla, els deixebles s’adormen, Moisès i Elies no hi són i la foscor envaeix l’hort de les oliveres.

Com ens diu la Carta als Hebreus «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles» (He 13,8), Ell és el mateix tant quan els deixebles s’esglaien, es prosternen de front a terra i es moren de por contemplant la majestat de Déu i la del seu Fill; com quan se’ls clouen els ulls de son i de nou la por, aquesta sí que no els deixa mai, els fa fugir, abandonar i negar al mestre. Pere, Jaume i Joan, el nucli més íntim de Crist, havien experimentat en primera persona la manifestació de Jesús com a Fill de Déu en aquella muntanya alta quan el veieren amb Moisès i Elies, quan un núvol lluminós els cobrí, quan una veu el reconegué com a Fill de Déu; però sembla que aquella ordre de no dir res a ningú fins que el Fill de l’home ressuscités els havia esborrat de la memòria tant elevada experiència. El mateix Pere ens ha dit avui que ells mateixos van contemplar, amb els seu propis ulls, la seva grandesa quan Crist rebé del Pare honor i glòria. Tal com havien contemplat el retorn a la vida de la filla del cap de la sinagoga quan a l'instant d’escoltar l’ordre de Jesús la noia, que tenia dotze anys, es va aixecar i es posà a caminar i tots havien quedat sorpresos i no se'n sabien avenir. Aleshores també Jesús els havia escollit per contemplar aquella teofania i els havia prohibit també que ho fessin saber a ningú. (Cf. Mc 5,42).

Jesús, el Fill de l’home, es manifestarà de manera definitiva i ben pública en una altra muntanya, al calvari i de manera ben diferent. Ell que havia compartit amb Pere, Jaume i Joan la manifestació gloriosa del mont Tabor, la joia del retorn a la vida de la filla del cap de la sinagoga i l’angoixa de Getsemaní, no podrà compartir amb ells l’ofrena de llur vida a la creu, perquè la por els haurà envaït de nou i de quina manera.

Havia escrit sant Pau VI per l’Àngelus d’aquesta festivitat el mateix dia del seu traspàs, del que avui s’escau el 45è aniversari: «Aquest cos que es transfigura davant els ulls atònits dels Apòstols és el cos de Crist el nostre germà, però és també el nostre cos destinat a la glòria; la llum que li inunda és i serà també la nostra part d'herència i d'esplendor.» (Àngelus pel 6 d’agost de 1978).

La nostra fe ens ha de fer veure que si avui vivim el nostre Getsemaní o qui sap si el nostre calvari, Crist vencent la mort i ressuscitant ens anuncia la nostra pròpia resurrecció, transfigurant-se en una muntanya alta ens anuncia la nostra pròpia glorificació; perquè fent-se home, morint a la creu i ressuscitant d’entre els morts ens ha fet també fills estimats del Pare. Ell compartí la nostra mort per tal de que nosaltres puguem compartir la seva resurrecció i la seva glorificació, esdevenint amb Ell fills de Déu, hereus del Pare.

Serà llavors que serem plenament fills i com diu sant Pau: «si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.» (Rm 8,17). Serà llavors quan podrem dir com Pere: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt!».

Com hauria volgut dir el dia de la seva mort sant Pau VI: «La Transfiguració del Senyor, recordada per la litúrgia en la festa d'avui, projecta una llum enlluernadora sobre la nostra vida diària i ens porta a dirigir la ment al destí immortal que aquest fet amaga.» (Àngelus pel 6 d’agost de 1978).

Diumenge de la setmana XVII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XVII durant l'any A

 30 de juliol de 2023

1R 3,5.7-12, Salm 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130, Rm 8,28-30 i Mt 13,44-52

Escriu sant Bernat: «mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte carnal pel gust de les coses de Déu.» (Sermó de l’Epifania, 7). Quan David seguint la seva pròpia voluntat va voler fer un cens i fent-lo ofengué al Senyor, aquest per mitjà de Gad li deixà escollir el càstig pel seu pecat entre tres anys de fam, tres mesos de derrotes i de persecució pels seus enemics o tres dies de pesta per a tot el país. David veient-se atrapat, pensà que més li valia caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes i escollí tres dies de pesta que provocaren setanta mil morts, fins que al Senyor li va doldre aquella calamitat i va manar a l'àngel exterminador que s’aturés, mentre David s’ho repensava i veient que era ell qui havia ordenat de fer el cens, qui havia pecat, qui havia obrat malament i no pas el poble; demanà que la mà del Senyor caigués damunt d’ell i de la seva família però no sobre els altres. (Cf. 1 Cr, 21). 

David, el rei per excel·lència, l’elegit del Senyor per regnar tret per Samuel d’entre pletes i ramades, havia pecat en voler fer un cens contra la voluntat del Senyor, com pecà en fer eliminar Uries l’hitita per tal de posseir Betsabé, la seva dona. David fent el mal i no el bé, sucumbí a la concupiscència de la carn, un pecat habitual en els poderosos, i sucumbint-hi feu el mal que ofèn al Senyor. Perquè no estava encara com escriu sant Bernat: «despullat de la manera de ser vil i perversa de l’home vell.» (Sermó de l’Epifania, 7).

El seu fill Salomó quan el Senyor en un somni li ofereix donar-li el que li demani, escull amb molt més seny i sabent-se inexpert, massa jove per a conduir la gent i enmig d’un poble que ningú no és ni capaç, ni està capacitat per comptar, demanà la gràcia de destriar entre el bé i el mal. Se sabia feble, perquè com li havia dit al Senyor al dedicar-li el temple: «no hi ha home que no pequi» (1Re 8,46). Escollí per això mateix la saviesa que «ronda buscant els qui són dignes d'ella, se'ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament» (Sv 6,16).

Salomó sabia com escriu sant Bernat que «la saviesa que ens fa conèixer Déu i que ens ensenya a menysprear el món és preciosa. El qui la trobi, si la reté, serà feliç.» (Sermó de l’Epifania, 7). Salomó no ho demanà per a ell tot sol, a qui humanament potser li hauria plagut més una llarga vida, una gran riquesa o la vida dels seus enemics; sinó que ho demanà per a servir millor al poble que el Senyor s’ha escollit per heretat i així poder-lo escoltar i fer-li justícia.

Salomó fou un rei prudent i sagaç i certament cap altra com ell no s’hi ha pogut comparar mai, ni abans, ni ara; perquè sovint sembla que reialesa, poder i saviesa no van sempre de la mà. La saviesa fou per a Salomó aquella perla fina que valia molt més que la vida i la riquesa, fou aquell tresor amagat que per adquirir-lo valia la pena vendre-ho tot, desprendre’s de tota ambició personal i renunciar a tota cobejança. Salomó aconseguí del Senyor el do de destriar allò que és bo i val la pena recollir en els coves de la nostra vida, d’allò que és dolent i que més val llençar-ho de nou al mar del rebuig.

Déu, ens ha dit l’Apòstol, ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en favor de Salomó disposà la gràcia del discerniment, donant-li la capacitat de treure del seu cofre coses modernes i antigues i tal com diu sant Benet a la Regla, fou docte en la llei divina, perquè sabia d'on treure coses noves i velles; fou desinteressat, sobri, misericordiós, sempre feu prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també l’obtingué per a ell i avorrint els propis vicis arribà a estimar al seu poble (Cf. RB 64,9-11). Perquè Déu li va concedir una saviesa i una intel·ligència tant grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar. (Cf. 1Re 5,9).

També nosaltres hem de demanar al Senyor que ens concedeixi la gràcia, el do de distingir entre el bé i el mal i així poder obrar el bé, per tal de no caure en el que confessava Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). Ens hem de transformar en factors del bé i evitar de ser factors del mal, és a dir ser benefactors i no pas malfactors. Però per obrar així, amb justícia i bondat, cal saber que és el bé i el que és el mal, el que fa bé als altres i el que els fa mal, no pas el que ens convé tant sols a nosaltres i tant sovint confonem amb el bé d’altri, quan de fet malmet les nostres relacions amb els germans i amb el Senyor.

El Senyor ens ofereix també a nosaltres el do de la saviesa, de la veritable saviesa. El tresor amagat, la perla fina, el peix bo el podrem descobrir estant atents a les paraules i a la llei del Senyor, estimant els seus preceptes, perquè la seva Paraula és l’única que dona llum i es fa entenedora fins i tot per als senzills, com ens ha dit el salmista. Com escriu sant Bernat: «mireu-lo a través de l'obediència, perquè no hi ha cap altre accés per a contemplar-lo més directe i més segur que aquest. I quedareu il·luminats amb la llum de la saviesa.» (Sermó de l’Epifania, 7).

Aquesta saviesa que ve de Déu no és pas la intel·ligència de tenir molts coneixements ni cap habilitat pràctica, sinó la participació de la mentalitat de Déu, la capacitat de penetrar en el sentit profund de l'ésser, de la vida i de la història, anant més enllà de la superficialitat per a descobrir el significat profund de tot, aquell sentit que sols li pot donar el Senyor.

La saviesa és la llum que il·luminant les nostres opcions de tots els dies, movent-nos a escollir el bé davant del mal, il·lumina els nostres passos i ens condueix pel camí recte que emprèn aquell qui sap el que és grat als ulls del Senyor i el que és recte segons els seus preceptes. (Cf. 1Re 3,9).

Aquest fou el camí per on transità Salomó, aquest és el camí dels qui esdevenen deixebles del Crist, el camí que el Senyor ens ofereix de recórrer aquí a la terra per arribar al Regne del cel amb plenitud. Certs de que, en paraules de sant Bernat «on hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.» (Sermó de l’Epifania, 7). 

Diumenge de la setmana XVI durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XVI durant l'any A

 23 de juliol de 2023

Capella de santa Caterina

Sa 12,13.16-19, Salm 85,5-6.9-10.15-16a, Rm 8,26-27 i Mt 13,24-43

No és fàcil, fins i tot per a Jesús, fer entendre com serà, com és, el Regne de Déu. Per això recorre a un gènere literari ben propi del món oriental com són les paràboles. Fa servir exemples ben propers a aquells qui l’escolten, gent de camp, que sap ben bé que és una llavor, quins perills corre un cop plantada, saben de viure en l’angoixa sempre pendents de sequeres, pluges o pedregades. Els llavis de Jesús exposen així, en paràboles, de manera planera, coses que han estat secretes des de la creació del món. Perquè Crist ha vingut a donar compliment, a donar plenitud al pla de Déu fins llavors amagat, no perquè Déu ho volgués, sinó perquè els cors dels qui escoltaven als profetes eren del tot sords a les seves paraules, escoltaven sense entendre, sense voler entendre.

Al cap i a la fi l’objectiu del missatge de Jesús és que no ens refiem tant sols de les nostres pròpies forces i això un pagès ho entén molt bé perquè ell planta però després la collita depèn de si plou o no, de si gela o no i de tantes altres incidències que s’escapen al seu control. Ens ho ha dit l’Apòstol, sant Pau, nosaltres no sabem ni tant sols que hem de demanar, és l’Esperit el qui intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

També ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, el Senyor humilia a aquells que es mostren arrogants, que es creuen que ho poden tot i que pensen que no els cal l’ajut de ningú, ni encara menys el de Déu. I el primer pas per confiar-nos a l’ajut de Déu, per posar-nos a les seves mans és ser humans amb tothom, com ens ha dit també el llibre de la Saviesa.

El nostre món, la nostra societat, té una clara tendència a creure’s suficient, a confiar única i exclusivament en les seves pròpies forces. Però per molt que hagi avançat la ciència i la tècnica, hi ha coses que segueixen escapant-se al nostre control, que no podem dominar ni resoldre. Potser el món actual es creu no necessitat de Déu, però sempre ens cal l’ajut i la força d’aquell que ha posat la llavor als nostres cors, la llavor de la fe, la llavor de la humanitat creada a imatge de Déu, el llevat que farà fermentar o no la fe en els nostres cors i que aquesta fe es faci present, sigui present en cada moment de la nostra vida depèn de que actuem com a justos, essent humans amb tothom.

Les lectures d’avui ens donen encara una altra pinzellada sobre com hem de viure la fe. Hem de ser confiats en l’actuació de Déu en la nostra vida, deixar-lo fer i no tancar-li les portes i per això, per arribar a tenir aquesta esperança ens cal penedir-nos dels pecats, com també ens ha dit el llibre de la Saviesa. És a dir reconèixer-nos no tant sols mancats de les forces que ens calen pel donar bon fruit, sinó saber també que som capaços de ser llavor de jull, de males herbes, de llavors que han estat plantades però al cap i a la fi s’assequen sense haver donar fruit, ni bellesa, que no han servit per a res.

Posem-hi de part nostre tot el que puguem, però sabedors de que sols res no podem. Obrim-nos a la confiança i a l’esperança de que el Senyor, per mitjà de l’Esperit, pot i vol actuar en nosaltres perquè donem fruit, perquè la pasta fermenti, perquè ens fem grans en la fe, com un petit gra de mostassa que acaba per ajocar ocells a les seves branques. És cert que aquest camp que és el món està ple de jull, sembrat per l’enemic de Déu i enemic nostre, el diable, però sempre hi ha lloc per obrar el bé en lloc del mal, sempre hi ha lloc per a l’esperança.

Diu el Papa Francesc: «Si Jesús ha vingut a buscar als pecadors més que als justos, a curar als malalts abans que als sans, també la nostra acció com la dels seus deixebles, ha d'estar dirigida no a suprimir als malvats, sinó a salvar-los.» (19 de juliol de 2020).

No ens adormin com aquell sembrador que havent plantat una bona llavor se n’anà a descansar refiat que faria bon blat. Estiguem alerta de que el jull no creixi al nostre voltant i procurem que doni llavor del bon blat de la salvació per a nosaltres i per a als altres.

Exèquies. Parròquia de l’Assumpció d’Alpatró (Vall Gallinera)

 

Exèquies 

Dijous 20 de juliol de 2023

Parròquia de l’Assumpció d’Alpatró (Vall Gallinera)

Rm 6,3-9, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 5,24-29

Queridos hermanos y hermanas, 

 

Nos reunimos hoy aquí en torno a nuestra hermana en la fe. La muerte siempre nos sorprende, siempre nos coje desprevenidos y aunque no hay realidad más evidente de que si nacemos debemos morir, siempre la separación de los seres queridos nos produce dolor y una enorme sensación de soledad. Todo ello es natural, percibimos la sensación de separación con dolor y es que en parte la muerte de nuestros hermanos y hermanas nos pone ante los ojos la realidad de nuestra propia muerte, la realidad del misterio de la vida.

Todo esto sin la mirada de la fe, la vida y la muerte vista sin los ojos de la fe, seria un absurdo. Pero por la fe tenemos la certeza de que nuestra hermana no ha muerto, sino que vive. No, esto que creemos no es un absurdo, es la realidad más enorme que jamás se haya visto, que si por Cristo, por el bautismo, por su pasión y muerte, por su resurrección, hemos o seremos todos sepultados con Él, por su resurrección naceremos a la vida eterna.

Creyendo esto con fe, estamos ciertos de que nuestra hermana vive ya para siempre pero esto no evita nuestro dolor por su partida. Su muerte os deja a vosotros sus hijos un gran vacío. Pero nuestra hermana no se va con las manos vacías, os deja una profunda huella  en vuestros corazones, porqué os amó con todas sus fuerzas. Su bondad y su alegría os han acompañado toda vuestra vida a vosotros, a su nieto, a su hermana, a sus familiares, a sus amigos y a sus vecinos. Aunque la enfermedad haya mermado su mente no ha dejado de vivir siempre con alegria, con bondad, sin dejar nunca de amar y por eso os sentís, todos los que la conocisteis y tratasteis, doloridos por su ausencia.

Pero estad ciertos de que nuestra hermana, que escuchó la palabra del Señor y creyó en ella, participa ya de la vida eterna. Nuestra hermana no nos ha dejado, de hecho, nos precede en la llamada del Señor y se ha reunido con su marido, sus padres, con todos sus seres queridos y nosotros deseamos y pedimos al Señor que así sea y un día nos podamos reunir también nosotros con todos ellos.

Con la fe puesta en la resurrección, ciertos de que nuestra hermana vivió su fe de manera vital y esta fe fue la que le hizo vivir la vida con amor, con bondad, con alegría y con entrega a todos los suyos, hoy aquí la encomendamos al Padre, para que valorando tanto amor como ella dio a los suyos, la reciba ahora con amor. Esta és la mejor herencia que os deja vuestra madre, vuestra abuela, vuestra hermana, vuestra amiga, vuestra vecina; el amor. Ella que ya ha pasado de la muerte a la vida, a la vida verdadera y eterna nos pide ahora a todos nosotros que recemos por ella, para que su fe y su esperanza no se hayan visto defraudadas sino cumplidas en plenitud.

Que el Señor que al final de nuestras vidas nos examinará en el amor, la abrace con afecto de padre, con el mismo amor con el que ella amó a los suyos, Esta es nuestra comunión con los difuntos, una comunión de amor en la oración. Oramos para que oyendo nuestra hermana la voz del Señor, ahora ya cara a cara, frente a frente, viva en plenitud lo que creyó aquí en la tierra. Y a nosotros nos lo conceda también cuando nos llame.

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2023

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

Una muntanya, el cim del Carmel, on Elies puja a pregar, amb el cap cot fins a terra, pregant així fins que escolta del seu criat que un nuvolet ha sorgit a l’horitzó. Un petit núvol al qui ningú dona importància acabarà per ser un cel fosc, un fort vent i una gran pluja. De la mateixa manera al cim del petit turó del calvari, fora mateix de la muralla de Jerusalem, un home i una dona acompanyen adolorits un crucificat, un dels molts que al llarg de l’any acaben morint sota aquell cruel turment exposats a la vergonya pública.  Tampoc aquella escena sembla res de l’altra món, un condemnat, uns parents afligits i poca cosa més, com un petit núvol enmig del cel esclatant del poder de l’Imperi. Però així com aquell nuvolet acaba per esdevenir una forta tempesta, així també aquell insignificant i menyspreat crucificat acaba per esdevenir, és ja de fet, el qui morint ens rescatà del pes de la llei i ens atorgà l’adopció filial, la de fils de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

La història de la salvació està feta de detalls, de petits moments que passen quasi desapercebuts pels qui els veuen, sense vertaderament veure-hi amb els ulls de la fe. Al calvari Déu ens fa fills del Pare, hereus amb Crist per voluntat de Déu; però allí mateix ens dona també una dona per mare, aquell que amb Maria la de Cleofàs i Maria Magdalena ha tingut el coratge de desafiar la por i el dolor del moment per estar al costat del seu Fill, d’aquell de qui ben bé sap des de que l’àngel li ho comunicà, que és fill seu i Fill de Déu alhora.

Per Crist, per la seva passió, mort i resurrecció tenim un Pare i alhora tenim una mare, aquella de qui escriví sant Joan de la Creu que és «la gloriosísima Virgen Nuestra Señora, la cual, estando desde el principio levantada a este alto estado, nunca tuvo en su alma impresa forma de alguna criatura, ni por ella se movió, sino siempre su moción fue por el Espíritu Santo.» (Subida al Monte Carmelo, 2,10).

A la creu del cos de Jesús brollà sang i aigua, d’aquest lliurament total, d’aquest amor fins a l’extrem la tradició dels pares hi ha vist el naixement de l’Església, que té per font i cimal l’Eucaristia com ens recorda el Concili Vaticà II. I allí a la creu, als peus del fill, acompanyada per tant sols unes dones i aquell deixeble que Jesús tant estimava, hi havia Maria, la mare.

Així Teresa de Jesús té una especial visió de la presència de María en el misteri pasqual del seu Fill; participa amb ella en la pena de la seva desolació i també en la joia de la resurrecció del Senyor. A Teresa li agrada contemplar la fortalesa de María i la seva comunió amb el misteri de Crist al peu de la Creu, la seva comunió amb l’Església i ens diu: «que debía ser terrible cosa lo que pasaron» (Camino de perfección, 26,8). Fins i tot descriu l'actitud de Jesús amb Maria quan escriu: «pues con más razón se quejara a su Madre y Señora nuestra cuando estaba al pie de la cruz y no dormida, sino padeciendo su santísima ánima y muriendo dura muerte». (Conceptos del amor, 3,11).

Al mont Carmel Déu es manifestà a Elies. Al calvari Crist manifestà a Déu a tota la humanitat i vora d’ell s’hi estava Maria, traspassada per una espasa de dolor, però ferma, amatent a les paraules del fill, disposada sempre a fer la voluntat de Déu. Escriu Santa Teresa Beneta de la Creu: «Avui he estat al peu de la creu amb tu i he sentit més clar que mai que tu al peu de la creu et vas convertí en la nostra Mare.» (Exercicis 1937, 31).

Maria, la primera deixeble, Maria, el model per als creients. Ella amb Elies han estat des del començament els referents de l’espiritualitat carmelitana. Models i exemples de pregària, de confiança en el Senyor i per damunt de tot de disponibilitat i d’escolta.

Deia el Papa Francesc: «Maria és una dona que escolta: no oblidem que hi ha sempre una gran relació entre l'esperança i l'escolta, i María és una dona que escolta, que acull l'existència, tal com se’ns presenta també a nosaltres, amb els seus dies feliços, però també amb les seves tragèdies que mai voldríem haver de viure. Fins a la nit suprema de María, quan el seu Fill és clavat en l’arbre de la creu.» (17 de maig de 2017).

Fins a la nit fosca per ella i joiosa per a nosaltres en que esdevé la Mare de l’Església, la mare de Teresa de Jesús i de Joan de la Creu, la mare de Teresa Beneta de la creu, la nostra mare. Aquella la qual avui celebrem com a mare del Carmel. Que ella us sigui sempre guia i exemple.

Diumenge de la setmana XV durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XV durant l'any A

 16 de juliol de 2023

Is 55,10-11, Salm 64,10-14, Rm 8,18-23 i Mt 13,1-23

Hem estat engendrats de nou, no d'una llavor corruptible, sinó d'una que és incorruptible: la Paraula de Déu viva i eterna, escriurà sant Pere en la seva primera carta (Cf. 1Pe 1,23). Aquella multitud que es reunia a l’entorn de Jesús, que l’escoltava vora l’aigua mentre Ell parlava de la barca estant, de fet escoltaven sense entendre, miraven i no veien res, durs d’orella i de cor insensible, es resistien a la conversió i a recobrar la salut. Jesús havia sortit a sembrar, però gran part de la llavor queia en terreny rocós i d’altra era engolida pels cards.

El Senyor no és un sembrador que sembra amb gasiveria, és un sembrador generós que va deixant la llavor aquí i allà tot i intuir, tot i saber, que de terra bona, preparada per acollir la seva Paraula no n’hi ha tanta. Abunda el terreny rocós, amb poca terra on arrelar, abunden els cards que no tenen altre objectiu que ofegar la bona planta, abunden les voreres del camí que acullen la Paraula sense altra futur que ser devorada pels ocells. Hi ha una sola bona llavor, la Paraula, hi ha un únic bon sembrador, el Senyor i hi ha molta diversitat de camps i de terrenys on cau aquesta llavor. Quan rebem la Paraula l’hem d’acollir, el nostre camp, és a dir el nostre cor, ha d’estar ben llaurat, lliure de males herbes per tal de que aquesta llavor pugui créixer i donar fruit, el cent, el seixanta o el trenta, el que sigui, però el que no podem deixar és que l’ofeguin els cards, que s’assequi així que surti el sol, que la devorin els ocells. La Paraula és un regal de Déu, un regal tant preciós que no podem sinó acollir-la i de fer-la créixer en els nostres cors.

Ens ho ha dit el profeta Isaïes, com la pluja o la neu que cauen del cel i amaren i fecunden la terra fent-la germinar, així la Paraula que surt dels llavis del Senyor no pot tornar infecunda, ha de complir la seva missió, aquella que li ha confiat el Pare, que no és altra que la nostra conversió. La Paraula que el Senyor sembra als nostres cors és aquella que ja existia des del principi, aquella que estava amb Déu i que era Déu, aquella que estava amb Déu al principi i per la que tot ha vingut a l'existència, en ella hi ha la vida, aquella vida que és llum per als homes, aquella llum que resplendeix en la foscor i ningú no ha pogut ofegar mai. La Paraula s’ha fet carn, el qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Cf, Jn 1).

Quan tanquem els nostres cors a la Paraula, tanquem els cors al Crist, ens tanquem a la salvació. Certament els cards de l’egoisme i les males herbes de les ambicions massa humanes sempre miren d’ofegar la llavor de la Paraula, els ocells del pecat intenten un cop i un altre devorar-la i acabar amb la bona llavor i evitar de totes, totes que pugui donar bon fruit. Per acollir-la cal entendre-la, cal no tant sols rebre-la amb alegria sinó perseverar, superant dificultats i persecucions per evitar que sucumbeixi de seguida tot just arribat el primer entrebanc; cal lluitar per vèncer les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses i centrar-nos en allò que és essencial, el Regne.

La Paraula cal acollir-la amb un cor ben disposat, cal perseverar en la seva escolta i cal arrelar-la en el més profund dels nostres cors i tot això no és pas fàcil. El més fàcil és escoltar sense entendre, mirar sense veure-hi, perquè els nostres cors sovint esdevenen insensibles, ens tornem durs d’orella i ens tapem els ulls per tal de conservar la nostra falsa comoditat.

Ens cal ser ben conscients de que el que nosaltres veiem i sentim, molts profetes i justos desitjaren de veure-ho i d’escoltar-ho i no els fou donat de veure i de sentir. Ens ho ha dit l’Apòstol, no hem de perdre mai l’esperança de l’alliberament, d’aquella llibertat que és la glorificació dels fills de Déu, i obrir-nos a l’esperança és preparar-nos per acollir i fer créixer la llavor que el Senyor sembra als nostres cors. Que n’és de fàcil deixar-la ofegar per tantes i tantes coses mundanes; que n’és de difícil a vegades perseverar i vèncer els entrebancs i les dificultats. Però la llavor no resta sola, el rierol de Déu que desborda d’aigua i prepara el sembrats és l’Esperit que aplana els terrossos i amara els solcs.

Deixem actuar la gràcia per acollir aquella Paraula que ve del Pare, que s’ha fet carn de la nostra carn en el seu Fill i a la que l’Esperit ens ajuda a acollir amb un cor ben disposat. Com ens ha dit l’Apòstol esperem, tot gemegant, aquell dia en que serem plenament fills, aquell dia en que la llavor vencent les amenaces d’ocells i de cards, donarà fruit. No endurim els nostres cors, no ens rendim acomodaticiament als valors exclusivament mundans, rebutgem el que és contrari al nom de cristians i seguim a aquell qui ens revela el que des de la creació del món havia estat secret, Crist el bon sembrador.

Escoltem doncs la Paraula, meditem-la i fem que vagi arrelant en el nostre interior fins a donar el fruit de la conversió del cor. Com escriu l’Apòstol: «se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual.» (1Co 15,42-44).

Aquest és el fruit de la Paraula, que vindrà quan el nostre cos serà redimit si com terra bona acollim amb generositat la Paraula de Déu viva i eterna, llavor de salvació i de vida, llavor de resurrecció, que ens fa fills de Déu i hereus del Pare.

El Nostre Pare Sant Benet

 

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2023

Pr 2,1-9; Salm 1; Col 3,12-17 i Mt 19,27-30

«Abnegare semetipsum sibi ut sequatur Christum.»

«Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.» (RB 4,10)

Per sant Benet, per a aquest home de vida venerable, Crist era el camí. Acollí tot el que Crist ens diu a l’Evangeli, escoltà atentament la seva paraula amb un cor amatent a entendre i el Senyor li donà la saviesa per avançar amb pas ferm cap al Crist. No fugir pas esfereït, ans al contrari, amb fermesa anà pujant l’escala de la humilitat arribant a aquella caritat de Déu que, en ser perfecte, foragita el temor i observà així amb naturalitat els preceptes del Senyor, ho feu tot per amor del Crist esdevenint un operari lliure de vicis  i de pecats (Cf. RB 7,67-70). Sant Benet fou un home de Déu que en paraules de sant Joan Pau II estava: «Dotat d'una profunda sensibilitat humana, aquest home que en el seu projecte de reforma de la societat va mirar sobretot a l'home, seguint tres línies directives: el valor de l'home individual, com a persona; la dignitat del treball, entès com a servei a Déu i als germans i la necessitat de la contemplació, és a dir, de l'oració: havent comprès que Déu és l'Absolut, i que vivint en l'Absolut, l'ànima de tot ha de ser la pregària: "perquè en totes les coses Déu sigui glorificat" com ell escriu a la Regla.» (18 de maig de 1979).

Sant Benet no tant sols recorregué el camí cap a Crist vencent temptacions i dificultats, apartant-se del brogit del món i cercant a Déu en la solitud i en  la pregària, sant Benet també ens obrí el camí cap al Crist. Per a ell arribar al Senyor fou tant fonamental que no pogué estar-se’n de compartir amb nosaltres aquella norma que ens porta a una honestedat de costums o a un començ de vida monàstica, que és la Regla (Cf. RB 73,1). La redactà per a que avui nosaltres emprenguem el camí cap al Crist, cap a aquell qui és el camí, fent-ho amb confiança i refiats de que seguim unes petjades ja marcades amb seguretat per sant Benet, aquell qui ja ha arribat a bon port i ha merescut de trobar-se amb el qui cercà tota la seva vida i a la fi trobà.

«Haec convenit his qui nihil sibi a Christo carius aliquid existimant.»

«L’obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist.» (RB 5,2)

Per a sant Benet Crist es la veritat i obeir-lo, obeir al Crist, no és sinó la manera més eficaç de trobar-lo. Sant Benet obeí al Crist amb uns sentiments escaients als escollits de Déu, amb uns sentiments de compassió, de bondat i d’humilitat, de serenor i de paciència, suportant les febleses tant físiques com morals dels seus germans i alhora suportant les seves pròpies i essent suportades aquestes pels altres, perquè home com era, queia també, incorria en la culpa.

Com deia el Papa Francesc al Capítol General del nostre Orde: «Ells no s'havien escollit a si mateixos, Ell els havia escollit a ells. No sempre va ser fàcil portar-se bé: eren diferents entre si, cadascun amb les seves “arestes”, i el seu orgull. Nosaltres també som així, i fins i tot per a nosaltres no és fàcil anar plegats en comunió. I, malgrat això, no deixa de sorprendre'ns i alegrar-nos aquest do que hem rebut: ser la seva comunitat, tal com som, no perfectes, no uniformes, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d'Ell, el nostre Mestre i Senyor» (17 d’octubre de 2022).

Benet superant febleses i debilitats pròpies i alienes veié a la fi com la pau acabava per coronar el seu cor, la Paraula de Crist tenia estada en ell en tota la seva riquesa i esdevenint capaç d’instruir i d’amonestar amb tota mena de doctrina, cantà a Déu amb agraïment i fent-ho tot en nom del Crist, arribà a conèixer a aquell qui és la veritat i coneixent-lo esdevingué lliure.

«Christo omnino nihil praeponant, qui nos pariter ad vitam aeternam perducat.»

«Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12)

Havent-ho deixat tot per aquell qui és la vida, havent-lo seguit, sant Benet ha merescut el premi de la vida eterna. Ell que havia volgut ser el darrer ara és el primer, pare d’una ingent fillada espiritual que el tenim per pare i per mestre.

Arribar tots junts a la vida eterna, merèixer quan el món reneixi d’asseure’ns en presència del Fill de l’home, és l’únic i veritable objectiu de la vida del monjo, de la vida de tot cristià. No deixem cases, germans, pare i mare, fills o camps per rebre reconeixements banals, ni per obtenir recompenses humanes, ni per escoltar puerils elogis; hem vingut al monestir per a seguir al Senyor i arribar tots junts a la vida eterna.

En paraules del Papa Benet XVI, els monjos ja des del seu origen: «Volien passar del secundari a l'essencial, a allò que és només i veritablement important i fiable. Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no cal entendre-ho en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l'altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment: darrere del provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum, cercar Déu com a cristians, no es tractava d'una expedició per un desert sense camins, una cerca cap al buit absolut. Déu mateix havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i del que es tractava era de trobar-lo i seguir-lo. El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes.» (12 de setembre de 2008).

Sant Benet interpretà els senyals posats per Déu, reconegué els senyals de pista, recorregué el camí que Crist li havia aplanat fent-nos-el així menys feixuc i amb la Regla, escrita sota el guiatge de l’Evangeli, ens obre el camí per trobar a Crist també nosaltres i seguir-lo. Sabem cap a on porta aquest camí, cap a la veritat i cap a la vida, sabem qui ens hi porta, el Crist, i sabem que si sant Benet i tants i tants germans nostres en el monaquisme l’han recorregut amb senzillesa i humilitat de cor, obedients al Crist i a la seva Paraula, fidels a l’Evangeli i a la Regla, no preferint res a l’amor del Crist, és possible d’arribar a bon port.

Aquesta és la riquesa de la Regla, aquest és el llegat de sant Benet, aquest és el camí a recórrer. Deixar de viure per a nosaltres mateixos, viure per a Crist: això és el que dona ple sentit a la vida del monjo. Com el donà a la vida de sant Benet que abandonant-ho tot va seguir fidelment a Jesús, encarnant en la seva pròpia existència l'Evangeli, donant-se ell mateix i llegant-nos a nosaltres la seva experiència vital i espiritual.

Sant Pere i sant Pau, Apòstols

 

Sant Pere i sant Pau, Apòstols

29 de juny de 2023

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«De pressa, aixeca’t.» digué l’àngel a un Pere postrat, lligat amb dues cadenes, endormiscat entre dos guardians i vigilat per quatre esquadres de soldats. El rei Herodes sembla tenir ben dominat aquest nou moviment anomenat cristians, n’ha fet matar un dels més importants, un dels dotze, Jaume el germà de Joan, i ara està esperant que passi la celebració de la Pasqua per fer comparèixer-ne un altre dels dotze, Simó l’anomenat Pere, un dels més representatius. Però si Herodes creu ben lligat el seu pla, els plans del Senyor van per una altra banda.

La missió, la tasca de Pere a favor i en bé de l’Església no ha fet sinó començar i el Senyor envia al seu àngel per alliberar-lo de la presó dels homes i cridar-lo de nou al servei de Crist i de l’Església. El Senyor ha escoltat la pregària de la comunitat que demanava a Déu per Pere sense parar i així ha continuat endavant el pla de la salvació.

El missatge que Pere i Pau han rebut, l’encàrrec de transmetre la bona nova del Regne, no ve de cap home, l’han rebut per una revelació de Jesucrist. Déu els ha escollit des de les entranyes de la mare i els ha cridat per la seva gràcia. Pere i Pau amb Jaume es trobaren a Jerusalem, els cridats de primera hora i el cridat al darrer moment coincidiren en bé de l’Església i de la transmissió de la bona nova. Uns per predicar als jueus, l’altra per fer-ho als gentils i tots junts al servei de l’Evangeli.

Ni Pere ni Pau s’han resistit a la crida, s’han aixecat de pressa i no s’han fet enrere davant de les dificultats, de les persecucions; a un l’hi ha costat més d’adonar-se de que Crist el cridava; per l’altre hi ha hagut moments de dubte, moments de flaquesa, però a la fi ambdós han perseverat i acabada la cursa s’han mantingut fidels, desfetes les amarres i deixant el port, després de lluitar noblement en el combat de la fe el Senyor els ha concedit d’arribar a cenyir aquella corona reservada als seus fidels, que s’han ben guanyat.

És la fe el que fa aixecar a Pere de la presó, com aixecà Simó la vista quan Jesús el cridà vora el llac de Galilea mentre tirava les xarxes amb Andreu el seu germà i deixant-ho tot seguí al Senyor. Com Saule s’aixecà encegat del terra per aquella llum resplendent i eixordat per aquella veu que el cridava, i es deixà portar a casa d’Ananies a Damasc on es feu batejar.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.» diu l’àngel a Pere. Ell i Pau han estat cridats a l’acció. El seu apostolat els portarà d’Israel a Roma i les seves sandàlies recolliran molta pols del camí. Una part per a ser espolsada, l’altra per a passar a ser part dels fonaments de l’Església juntament amb Pere la roca i amb Pau la columna.

Pere i Pau s’han posat en marxa per fer el camí cap al Regne i recorrent-lo aquest camí hi aniran sumant pobles, també els gentils i els pagans que amb ells i per ells descobriran la bona nova del Regne. Perquè Pere i Pau estan certs de que Crist no és Joan Baptista retornat a la vida, ni Elies, ni Jeremies, ni cap altra dels profetes.

Crist és el Messies, el Fill de Déu viu i aquesta certesa seva, que no els ha estat revelada per cap home de carn i sang, sinó pel mateix Pare del cel, és per a ells una joia tant gran que no se’n poden estar de fer-ne partícips a tota la humanitat, de llevant fins a ponent.

L’esperança del Regne mou a Pere i a Pau a cenyir-se, a calçar-se i a anar per tot arreu a anunciant la bona nova.

«Pren el mantell i segueix-me.» Digué l’àngel a Pere. Pere i Pau són els seguidors per excel·lència, sense samarra ni bastó, fiats tant sols de la veu d’aquell qui els ha cridat, amb el mantell cenyit per un altre, seran portats allí on no haurien volgut ser portats mai, sinó fos perquè el Senyor els hi vol.

Què els mou a aixecar-se, a cenyir-se i a seguir al Crist? No els mou altra cosa que la caritat, l’amor, un amor el del Senyor que els assisteix i els dona forces per proclamar el missatge de l’Evangeli.

Sense plata ni or, Pau i Pere donaren el que tenien, el nom de Jesucrist, aquella força que fa aixecar-se i caminar. La caritat mou als apòstols, és aquest l’amor que reberen del Crist i l’amor que li retornaren al Senyor i amb ek que estimaren als germans.

Pere i Pau servents de Crist, cridats a ser apòstols, escollits per anunciar l’Evangeli (Cf. Rm 1,1) columnes de l’Església; models de fe, d’esperança i de caritat per a tots nosaltres.