Dedicació de la Catedral de Tarragona
4 de juliol de 2014
1 Re 8, 22-23, 27-30 i Jn 4,14-24
«Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics
adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors
que vol el Pare.»[1] Amb Jesús ha arribat la
plenitud del temps, el temps dels adoradors en Esperit i en veritat. El Concili
Vaticà II cercant els orígens, les fonts de l’Església, l’ha centrat en Crist,
que en anunciar l’Esperit, llegant-nos l’Eucaristia i enviant a predicar als
Apòstols; instituí l’Església. L’Església de pedres vives que anuncia el
regne de Déu; evangelitza; proposa mitjans i els dóna com a necessaris per a la
reconciliació, l'alliberament i la salvació; i que per sobre de tot vol
comunicar a tots la revelació de Déu Pare en el Fill per l'Esperit Sant[2], la
revelació de l’amor de Déu. L’Església misteri de fe, do de Jesucrist, viscut
en comunió entres les Esglésies locals i l’Església universal. Una Església que
presenta d’una banda, amb l’ajut de la gràcia, l’empremta de Jesús vivificada
per l’Esperit, desenvolupada al llarg dels segles, i de l’altra la humanitat
que li és pròpia mai suficientment perfecte, mai prou bella, mai del tot santa
i lluminosa, tal com la volgué Jesús[3].
Tot celebrant la dedicació de l’església mare de la nostra
arxidiòcesis, «el
temple sant, el qual, representat pel santuari de pedra, és l’objecte de la
lloança dels Sants Pares i és comparat justament per la litúrgia a la ciutat
santa, la nova Jerusalem»[4], recordem i
celebrem el vincle de comunió amb el seu pastor i juntament amb aquest amb
l’Església universal, el Poble de Déu que peregrina a la terra.
El Concili Vaticà II ha dit que «L’Església és en
Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument d’íntima unió amb Déu i
d’unitat de tot el gènere humà»[5], el vincle de les pedres
vives del Poble de Déu que cerca adorar Déu en Esperit i en veritat.