Exèquies P. Josep Alegre i Vilas. Abat de Poblet 1998 - 2015

 

Exèquies P. Josep Alegre i Vilas

Abat de Poblet 1998 - 2015

Dilluns 29 de gener de 2024

Monestir de Poblet

Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C 5,1.6-10 i Jo 12,23-28

«Per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.

Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.  

Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.

Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de 2015).

El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.

El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la Lectio divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor, allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força del testimoniatge està en la veritat. Si s'intueix que no hi ha set de Déu, que l'amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que siguin les paraules que s'escoltin en els locutoris.» (Apunts Al voltant de la vida contemplativa).

Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).

Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l'altre, aquesta alteritat que no entenem. En aquest sentit, s'assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.

Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al servei.

Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.

A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.

Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present perquè «celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant aquest germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I – que és futur perquè - ho celebrem esperant, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).

La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)

La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una intensitat profunda i sincera.

Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Matines, tot just encetada la seva jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat P. Abat Josep.

En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.

Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura,  pot transmetre.

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

28 de gener de 2024

Capella de Santa Caterina

Dt 18,15-20, Salm 94 , 1C 7,32-35 i Mc 1,21-28

Qui no vol viure sense neguit? Ens pregunta Pau. Evidentment cap de nosaltres vol viure amb neguit, ningú vol, tots volem viure amb pau d’esperit. Però la pau interior no és fàcil de tenir i encara menys de mantenir. Els qui l’escoltaven l’Apòstol s’estranyaven de la seva manera d’ensenyar, tal com els qui eren aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaüm s’estranyaven del mestratge de Jesús. Pau parlava en nom del Senyor, acomplia ben bé el que Déu havia dit a Moisès dient el que el Senyor li havia ordenat de dir. I Déu no vol pas lligar-nos amb preceptes carregosos, sols vol facilitar-nos una vida viscuda amb la dignitat pròpia dels fills de Déu, pensant sempre en el que ens pugui ser més avantatjós per aconseguir-ho, ens vol veure vivint sense tràfecs que ens distreguin, sense neguits.

Però hi ha qui ens posa paranys, qui vol neguitejar-nos, tot i que potser a vegades ens sembli a primera vista que vol afavorir-nos. És la lluita constant, la de cada dia entre el bé i el mal, entre un mal que sembla comoditat a priori però que a la fi és el pitjor dels camins i un bé que se’ns pot presentar com a dificultat o entrebanc però que és realment allò de més avantatjós per a nosaltres. En paraules del Papa Francesc: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereixen força i valentia per a resistir les temptacions del diable i anunciar l'Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegada que el Senyor venç en la nostra vida.» (Gaudete et exultate, 158). Aquesta lluita amb el mal no és pas nova, ho hem escoltat en l’Evangeli, l’esperit maligne es posà en alerta davant de Jesús, el reconegué com al Sant de Déu, sabia que davant del Fill de Déu tenia totes les de perdre i perdria també la possessió sobre aquell home posseït. El bé guanya sempre al mal, però tant sols si hi ajuda Déu.

Què vol dir tot això? Es preguntava aquella gent. Jesús ensenyava amb autoritat una doctrina que sonava a nova i manava sobre els esperits malignes. Déu, el seu Pare, havia posat als seus llavis les seves mateixes paraules; el Pare parlava per la boca de Jesús. Jesús deia tot el que el Pare li ordenava de dir, perquè Ell era, és, molt més que un profeta, molt més que Moisès o que Abraham; el mateix Jesús digué als mestres de la llei i fariseus que li reclamaven un senyal: «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó.» (Mt 12,42).

En aquesta lluita nostra contra el mal, quan podem ben bé dir com l’Apòstol; «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), el maligne, el senyor del mal, està sempre a punt per a temptar-nos, per a arrossegar-nos cap on ell vol. Com escriu el Papa Francesc: «no pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l'odi, amb la tristesa, amb l'enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats, perquè «rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir.» (1P 5,8).»

Quan el mal està a punt d’imposar-se, de dominar-nos, ens cal confiar-nos a aquell, que ha vingut a destruir el mal, l’únic capaç de dir «calla i surt», l’únic que ho fa amb autoritat, amb aquella autoritat que sols pot venir del Pare: Crist el nostre Salvador i Senyor.

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2024

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.

Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al  seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.

Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a  ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut d Déu.

Diumenge de la setmana III durant l'any / Cicle B

 

Diumenge de la setmana III durant l'any / Cicle B

21 de gener de 2024

Jn 3,1-5.10, Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9 , 1C 7,29-31 i Mc 1,14-20

«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat, cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant, i tot per anar-nos-en amb Ell.

La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta: la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe amb total lliurament al Senyor.

Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst, desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.

L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.

En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d'un canvi interior de l'existència. M'exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en Jesucrist, em precedeix i m'indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l'èxit com a fi última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat i l'amor. Es tracta de l'opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors abstractes; en Jesucrist s'han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al servei de la veritat i de l'amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).

La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere d’Ell.

I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final, amb totes les seves conseqüències.

Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.

Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat que és la trobada amb el Senyor.

Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del Regne.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.»(Lumen gentium, 3 i 11).

De nosaltres depèn la resposta.

Presentació de l'opuscle de la Germandat de la Crucifixió de Valls

 

Presentació de l'opuscle de la Germandat de la Crucifixió

en el 75è aniversari del misteri de la Crucifixió de Jesús de Valls

Divendres 19 de gener de 2024

 

Il·lma. Alcaldessa, senyor Jordi Gasque President de la Germandat, Pare Ramón Olomí en representació del consiliari, senyor Pol Montserrat moderador de l’acte, benvolguts i benvolgudes tots,

Primer que tot dues paraules: Gràcies i felicitats. Gràcies per la vostra invitació a ser present avui aquí i felicitats per aquest 75è aniversari que fa que aquest acte d’avui sigui molt especial per a la Germandat, per a la Setmana Santa i per a Valls.

Ens trobem avui aquí per presentar un nou opuscle de la Germandat de la Crucifixió de Valls, de la vostra germandat. Podríem ben bé dir que arriba una nova Setmana Santa i que procedim a fer un acte com cada any, però certament no és pas així. En primer lloc perquè com ens diu el nostre Arquebisbe Joan Planelles en la seva presentació d’aquest opuscle «és cert que cada any us prepareu per afegir-vos als actes de Setmana Santa de la ciutat i, a més, col·laboreu a fer que aquesta tingui més reconeixement. Però, preparar-se cada any no vol dir tornar a fer, literalment i estrictament, el mateix que s’ha fet sempre. «Malgrat que la principal finalitat de la vostra entitat és la de “tornar” a fer aquells actes i celebracions que veniu fent magníficament des de fa molt de temps i fer-los amb la màxima brillantor possible, cal que viviu el que feu com una novetat permanent». I aquest any és certament diferent, no ja tant sols perquè després de l’aturada de la pandèmia aquestes darreres setmanes santes ja han estat diferents, sinó molt especialment perquè celebreu el 75è aniversari de la construcció i incorporació del vostre pas a la Setmana Santa de Valls.

La Setmana Santa és una celebració essencialment religiosa, el seu origen religiós és indubtable, però en ser un d’aquells moments en que la celebració litúrgica surt al carrer en certa manera ha traspassat els límits estrictes d’un acte religiós per esdevenir un element també de la cultura popular. Aquestes manifestacions de religiositat popular, com les podríem qualificar, són ben pròpies de la nostra cultura i no ens ha de fer por l’estreta relació entre una vessant i l’altra. La nostra cultura arrela en la religiositat, aquest és un punt que potser a vegades oblidem. Al llarg de l’any: Nadal, Setmana Santa, Corpus o les festes majors, aquí a Valls sant Antoni, la Mare de Déu de la Candela o sant Joan essent celebracions religioses han passat a formar part de la cultura popular; un altre terme no pas menor perquè la cultura la fa un poble i no és una obra de laboratori, d’aquí que arreli en la religiositat tant present en la nostra societat. Ho escriu Mossèn Antonio Rodríguez, el vostre consiliari: «són tradicions nascudes de les nostres arrels cristianes que, segle rere segle, han anat configurant el tarannà col·lectiu del nostre poble.»

En el cas de la vostra germandat aquests elements són ben evidents, en ella arrela fonamentalment la fe, el substrat religiós i d’aquest parteixen la participació de la societat civil en tant que organitzadora i incentivadora d’actes.  Ho escriu la vostra alcaldessa Dolors Farré en la seva salutació en el programa: «La nostra Setmana Santa és, des de la seva recuperació, un dels grans moments del calendari de celebracions de la ciutat. (...) De fet, les celebracions de la ciutat són encara més grans perquè neixen precisament des de la participació i des de la implicació directa de la ciutadania i del conjunt del nostre teixit associatiu. N’és un exemple la Germandat de la Crucifixió.» Aquestes manifestacions de religiositat al carrer no serien pas possibles, no han estat mai possibles, sense l’arrelament en la societat que les promou, manté i porta a terme. Com diu la Presidenta de la Diputació en la seva presentació «sou un reflex clar de la contribució del teixit associatiu i cultural en la vida de la ciutat i del país.»

És evident el vostre arrelament en la història de Valls, també en el present i ho heu de ser en el futur. El passat és sovint enyorat i no sempre fou tant brillant com a vegades el volem recordar, el present és el reflex de l’esforç i del treball d’un col·lectiu, perquè ho sabeu prou bé, res no s’improvisa, la Setmana Santa, quan es visualitza al carrer, ha estat fruit de molta feina, de molta preparació, de molta planificació perquè tot surti bé, per anar millorant allò que l’any anterior no reeixí i així pas a pas, any rere any, anar fent viva i present la Setmana Santa.

Això no és sempre fàcil, no és mai fàcil, ho sabeu prou bé i ho recorda en la seva salutació el vostre President Jordi Gasque i Garcia. La Germandat ha viscut moments de gloria, moments de crisis i moments d’incertesa i això es visualitza de manera molt gràfica en la disponibilitat d’un pas i en la possibilitat de tenir prou gent com perquè aquest surti al carrer. Ho escriu molt clarament el vostre President quan diu «la inconsciència de la joventut ens va empènyer a treure dos misteris al carrer, La Carretada i el Sant Crist de Lepant.» Perquè en alguns moments de la vostra història ha calgut aquesta inconsciència, diria millor aquesta valentia de prendre la iniciativa i, mai millor dit, «que sigui el que Déu vulgui.» I Déu ha volgut que rere cada crisi, cada ensopec amb la història hàgiu reeixit i tornat al carrer.

Els misteris de Setmana Santa, els passos, «l’art que forma part indestriable de moltes tradicions de casa nostra», com escriu Noemí Llauradó, Presidenta de la Diputació, adquireixen el seu ple sentit quan es mostren al carrer. Cal que aquest patrimoni sigui conservat de la millor manera possible, com ho feu a l’església de Sant Joan amb els passos més històrics o a l’església del Carme, però la Setmana Santa no es per museïtzar-la 365 dies l’any, necessita que durant uns dies recuperi la seva principal característica, que sigui aquesta mena de catequesi plàstica i popular que no pot tenir altre marc que el carrer. Una zona museística que aculli els misteris ha de servir per preservar-los i sobretot per divulgar el que significa i el que és la Setmana Santa, sobretot  ales noves generacions. Aquest aspecte, el de la conservació i restauració d’aquest ric patrimoni el tracta molt acuradament a l’opuscle l’Aleix Álvarez Vall especialista en imatgeria festiva i religiosa que ja d’antuvi ens fa adonar que pas significa literalment sofriment i ens alerta de les patologies que afecten als misteris en tant que peces que s’exposen durant unes hores al carrer i a les que afecten la humitat, la temperatura, la llum, la ventilació, la contaminació atmosfèrica, les accions humanes i especialment els muntatges i desmuntatges, que són sempre complicats així com per exemple la decoració amb flors tot i que es faci amb la major cura possible.

Cal evitar de guardar aquest patrimoni en llocs, en magatzems que no reuneixen les condicions, com tantes vegades passa en tants llocs i que suposa al cap i a la fi el deteriorament d’aquest patrimoni artístic. Preservar-los sempre per mostrar-los. Són elements diferents, certament, però ningú no entendria els vostres gegants i gegantons, tots els elements del seguici popular única i exclusivament tancats darrera una vitrina, els cal interactuar amb la canalla, amb la gent al carrer, sols així adquireixen la seva vertadera dimensió. Un misteri, un pas de Setmana Santa es mostra en tot el seu sentit quan recorre els vostres carrers, amb el joc de llums que al capvespre del Divendres Sant el il·lumina i en mostra les ombres, en una escenografia més arrelada en el temps i en la pràctica, que en els plantejaments tècnics.

Per això és important aquest any, aquest 75è aniversari, per a vosaltres i per a tots els vallencs i vallenques. Un detall ben concret ho mostra, l’arrelament del vostre pas en la cultura de la vostra vila que el coneix amb un nom casolà, familiar. “La carretada” és un nom que li ha donat la gent, que mostra en primer lloc la grandària del misteri, un nom que arrela ja al segle XVIII amb el primer pas fins a la seva desaparició l’any 1893; un nom que es recupera en restaurar-se el pas el 1913, que es manté amb el nou pas de 1935, obra també d’un vallenc, l’escultor Anselm Nogués i Garcia, destruït durant la Guerra Civil, i un nom que recupereu de nou amb el misteri actual de 1949.

Com escriu el vostre President: «el camí ha estat farcit d’entrebancs, però persistim amb la intenció de preservar i transmetre una part de la nostra història, tradició de pares a fills i d’avis a nets.» Així ho viviu, la tradició és la història que manteniu avui, en el present, però no per mantenir-la sols avui, sinó per transmetre-la al futur. Cal que cadascun de vosaltres es digui, com escriu el vostre President: «em sento orgullós de participar a la Processó del Sant Enterrament». Com s’hi sentiren els vostres avis que són el passat, les arrels, com us n’heu de sentir vosaltres els pares que sou el present, l’avui, com se n’hauran de sentir els vostres fills que són el futur, el demà.

Per això la Setmana Santa no es pot museïtzar durant tot l’any, això seria matar-la, cal que es mostri tal com és, tal com a estat pensada, per ser presentada al carrer. Com ho sintetitza molt bé Mossèn Joan Àguila quan escriu: «Sortir amb les imatges pel carrer expressant respecte i devoció són una gran ocasió evangelitzadora i catequètica, ja que és l’oportunitat de donar testimoni davant de no-creients i curiosos del Misteri central de la nostra fe. A més, la processó del Divendres Sant té un ordre cronològic i pedagògic que esdevé anunci explícit del que van suposar les darreres hores de la vida de Jesús. El ritme que s’estableix, pausat i sense presses, també ajuda a que la contemplació dels misteris no sigui només una mirada curiosa de les imatges, sinó la possibilitat de deixar-se corprendre per les expressions i gestos que connecten directament amb el nostre sentiment més pregon de dolor, patiment, angoixa... i tot viscut des de l’Esperança i la confiança absoluta en Déu.»

Cal preservar el patrimoni que aquí a Valls és molt ric, perquè conserveu passos com les obres de Lluís Bonifàs i Massó, anteriors a la Guerra Civil, tota una riquesa que ens permet veure encara en viu als carrers aquelles obres un xic diferents a les que es van anar creant després i que representen l’arrel profunda en l’art, la religiositat i la cultura popular. Vosaltres avui mostreu al carrer allò que els vostres pares us van llegar per tal de que demà siguin els vostres fills els qui mostrin allò que els llegueu vosaltres. Aquest caràcter familiar no es limita a cada casa, traspassa al teixit associatiu. El vostre és un cas més que evident d’arrelament amb la relació amb l’Escola del Treball, que fou l’eix sobre el qual es recuperà el vostre pas ara ja fa 75 anys.

Tot plegat ho explica molt bé en el vostre opuscle en Pol Montserrat i Rovira recorrent els diferents moments històrics que ha viscut la Germandat. La primera dada documental la tenim datada l’any 1761 informant de la seva participació en la processó del Dijous Sant. Era tradicional aquesta ubicació de la processó en aquest dia i no seria fins uns anys després en que es desplaçaria en moltes poblacions cap al Divendres Sant, més aviat per raons operatives ja que aquest dia permetia de disposar d’unes hores lliures d’ accions litúrgiques. Cal tenir present que fins la reforma de la Setmana Santa del Papa Pius XII Dissabte Sant era anomenat Dissabte de Gloria i la celebració de la resurrecció del Senyor es feia durant el mateix dissabte encara de dia; arrel d’aquesta reforma es configurà el Tríduum Pasqual tal com avui el coneixem tot i que amb alguna variació.

Potser val la pena d’aturar-se un moment en aquesta ordenació litúrgica que al cap i a la fi condiciona i situa les celebracions al carrer. La celebració de la Setmana Santa conté segurament els estrats més arcaics conservats en la litúrgia romana. D'altra banda, al costat d'aquests elements venerables, se’n van mantenir uns altres, incorporats arbitràriament al llarg del temps. Totes dues dades, units a la importància indiscutible de la Setmana Santa en el marc de l'any litúrgic, han fet d'aquests dies un moment d'especial interès per a l'Església. La celebració de la Vetlla Pasqual primer, l’any 1951, i del conjunt de la Setmana Santa després, l’any 1955, han estat objecte de successives reformes i remodelacions. En la reforma de 1955 el Papa Pius XII va aprovar la nova normativa litúrgica sobre la Setmana Santa, en la qual es van restaurar algunes de les cerimònies que havien estat alterades a través dels anys. Adequant horaris, per exemple, es volia fer més fàcil la concurrència en les cerimònies tornant-les al seu horari originari i apropiat. En els temps apostòlics l'Església Catòlica celebrava la litúrgia del Dijous Sant, del Divendres Sant i de la Vetlla Pasqual en les mateixes hores del dia en què es calculava que havien succeït els fets. La institució de l'Eucaristia va tenir lloc el capvespre del Dijous Sant, la Passió i la Crucifixió van tenir lloc en les primeres hores i el migdia del Divendres Sant i la Resurrecció va tenir lloc durant la nit del Dissabte Sant, arribant al matí del dia de Pasqua amb les primeres aparicions del Senyor. Els oficis litúrgics, com s’acostuma a anomenar la litúrgia d’aquests dies sants, eren celebrats al matí de cadascun d’aquets dies.  La reforma de la litúrgia de la Setmana  Santa feta pel Papa Pius XII cercava tornar als orígens, facilitar la participació dels fidels i recuperar el sentit i la centralitat d’aquestes dies. Per això es va restaurar la celebració de la Vetlla Pasqual durant la nit, essent fosc, recordant aquella nit en que Crist ressuscità. Es cercava sobretot de destacar la unitat celebrativa del Tríduum Pasqual, quan celebrem la passió, la mort i essencialment la resurrecció del Senyor, ja que aquest darrer és el centre de la nostra fe; Crist va patir i va morir per vèncer la mort. Aquestes disposicions litúrgiques doncs van anar situant les celebracions de les processons en diferents moments fins a l’esquema que encara avui conservem. Un detall sobre aquest tema l’explica en Rafael Castells a l’opuscle quan escriu: «Més records dels anys seixanta són quan es va optar de fer l’exposició de misteris a la plaça del Blat, ja que antigament aquesta exposició es feia dins a l’església de Sant Joan. Això va succeir perquè el Divendres Sant a la tarda es feia una funció litúrgica dins de l’església i es necessitava el lloc que ocupaven els misteris. També recordo que el Dijous Sant a la nit era tradició anar a visitar els Monuments a les diferents esglésies, capelles i convents. A l’església de Sant Francesc hi havia torns de vetlla que feien els membres de la Germandat del Sant Crist de la mateixa, o també n’era el cas de l’església de la Mare de Déu del Carme amb membres de la Confraria d’Alumnes i Ex-Alumnes del Col·legi Pare Claret. En els dos casos anaven amb les vestes respectives.»

Així doncs teníem que al segle XVIII la processó se celebrava el Dijous Sant i ja hi participava un pas de grans dimensions que incloïa les imatges d’un Crist de tamany natural estirat damunt la creu, una Mare de Déu als peus contemplant l’escena, dos jueus clavant amb els claus a Crist a la creu i un darrer personatge subjectant-li els peus amb una corda, al qui s’anomenava “l’estiracordetes”, una denominació simpàtica que mostra un altre cop l’arrelament del misteri en la cultura popular. Les imatges, com totes aleshores, eren fetes de cartró, policromades i vestides amb roba, els sicaris vestits com els pagesos de l’època amb calça curta i brusa. Era la tipologia habitual dels passos i pel material en que estaven fets la seva conservació era sempre precària. Ens comenta Pol Montserrat que entre 1893 i 1913 el pas deixà de sortir al carrer fins que amb la refundació de la Germandat i la restauració del misteri aquest tornà a participar en la processó ja fins l’any 1930, quan el seu estat era de nou força precari. Així l’any 1930 seria encarregat un nou pas, l’obra de Anselm Nogués que sortiria definitivament en la processó de 1935. Era composat per un Crist jacent a la creu, tres jueus i un soldat romà. Recordem que durant la II República alguns anys les processons no sortiren al carrer, tant més que fins i tot algun any el Divendres Sant coincidí amb el 14 d’abril aniversari de la proclamació de la República l’any 1931 i per tant festa oficial. Així durant el conflicte civil subsegüent el pas dels anys trenta i l’antic, tots dos misteris, serien destruïts, malgrat haver intentat de protegir-los en un magatzem privat i sols es salvaria la imatge de la Mare de Déu del primitiu misteri.

Aquesta obra d’Anselm Nogués que tants poc anys pogueren contemplar els vallencs i vallenques als seus carrers ens és molt ben explicada per Sebastià Sánchez i Sauleda que repassa la vida i l’obra del seu autor amb obres a Montserrat, el tercer misteri de dolor del rosari escultòric, o a la façana de la Biblioteca nacional a Madrid, amb l’estàtua d’Antonio de Nebrija, per citar algunes de les seves obres més emblemàtiques. De la categoria de l’obra feta per a la vostra Germandat sols recordar el que escriu en Sebastià Sánchez: «L’espera va valer la pena, ja que la reacció dels ciutadans de Valls en veure la feina de Nogués va ser molt positiva.»

Si ja als anys trenta el nou pas havia estat promogut per una comissió, un cop acabat el conflicte bèl·lic i durant la dura postguerra calgué esperar a l’any 1948 per plantejar-se l’encàrrec d’un nou misteri. I aquí hi ha una dada molt important que significa i diu molt de la història de la Germandat de la Crucifixió, el nou pas no s’encarrega a un escultor o a un taller de fora, com en tants altres casos i en tantes altres poblacions, l’encàrrec es fa al professor d’escultura Joan Borrull i Soler de l’Escola del Treball, que tingué la seva seu en aquest lloc on ens trobem avui, i el professor hi feu participar als seus alumnes: Ignasi Ferré i Cabré, Joan Ferrer i Briansó i Pere Benaiges i Buyó. Ells realitzaren les quatre figures i el professor de fusteria Magí Ferrando i Canela juntament amb els seus alumnes la peanya i la base de fusta i el també professor Joan Güell i Bonet el xassís. El vostre pas és una obra col·lectiva i això diu molt, la Germandat no es limità a adquirir o a encarregar a un escultor el nou misteri, hi involucrà l’Escola del Treball amb els  seus professors i els seus alumnes treballant plegats, De l’elaboració de la maqueta feta per Joan Borrull al gener de 1948 a la benedicció del misteri el Diumenge de rams de 1949 passaren pocs mesos. Fou un treball fet a moltes mans, fet a Valls, fet amb celeritat, ben fet , amb un bon resultat i que significà la connexió entre dues institucions profundament vallenques i molt arrelades a la ciutat com la Germandat de la Crucifixió i l’Escola del Treball. Podem imaginar que tant pels alumnes com pels professors que hi van intervenir veure el misteri recórrer els carrers de Valls la nit del Divendres Sant deu haver estat sempre un moment especialment emotiu.

D’aquesta relació entre l’Escola del Treball i el misteri de la crucifixió ens en parla en Francesc Murillo i Galimany en una interessant aportació al vostre opuscle. Una relació amb les associacions i entitats cíviques i religioses que no era nova; com explica en Francesc Xavier Cortés i Nadal quan escriu sobre la Congregació Mariana i els seus 115 anys de presència a Valls fent-se especial ressò de la relació entre la vostra Germandat i la Congregació Mariana de Valls.

Certament la història té moments d’alts i baixos i la darrera part de la dècade des anys seixanta i els inicis de la dels anys setanta del segle XX portà a una crisi de les processons, del nombre de participants i dels recursos humans i econòmics que s’hi podien emprar. En paraules de Josep Maria Rovira escrivint sobre aquells anys: «Retornant al text que recordava de l’any 1975, després dels apunts que han servit per aclarir la decisió personal d’accedir a ocupar la presidència de la germandat, i tot el que marcarà tota la intervenció en el càrrec, segueixo amb les notes que diuen així: “La premura del temps va portar a actuar de manera immediata i es va passar a organitzar la sortida a la processó del misteri de la Crucifixió de Jesús. També ens vam proposar treure el misteri del Sant Crist de Lepant, germandat que ja no sortia a la processó des de mitjans dels anys seixanta. Tots els meus alumnes tenien gran interès que fes consultes als dirigents de la Germandat del Sant Crist de Lepant i la Mare de Déu del Roser a fi de sol·licitar al president i a la junta que ens permetessin treure el seu misteri juntament amb el de la Crucifixió de Jesús, el qual es trobava en molt bon estat de conservació en el seu conjunt. A la nostra petició adreçada a la junta, en concret al Sr. Isidre Ferré i Vila, van permetre que preparéssim el misteri conjuntament amb el nostre i que tornés a sortir a la processó.” Així doncs amb molta empenta i ben disposats a treballar, ens vam posar a organitzar tota la feina a fer. Les ganes i entusiasme eren prou grans per superar dificultats i entrebancs de tota mena. La voluntat de superació no van permetre que les dificultats fossin invencibles. Amb aquest esperit de superació es va aconseguir sortir amb els dos misteris a la processó del Divendres Sant de 1975. Hi van participar una gran multitud de joves, que amb gran esforç s’havien posat a prova, i amb tota seguretat van superar les seves possibilitats i segurament que van créixer com a persones.»

A tall d’anècdota es recorda a Tarragona una processó de meitats dels anys setanta, a la presidència final de la qual hi havia el Dr. Pere Batlle i Huguet canonge, arqueòleg i prefecte de la Congregació de la Sang, entitat que organitza la processó del Sant Enterrament a Tarragona, i al seu costat en Lluís Maria Mezquida, periodista local conegut pels seu pseudònim de “Petròfilo”; el Dr. Batlle, veient la poca participació, com alguns passos tenien que ser portats per membres d’altres confraries en no poder reclutar les seves prou gent i el desproporcionat equilibri respecte a la participació d’autoritats i forces militars, digué al seu acompanyant “Mezquida això s’acaba”. Certament corria el risc d’acabar-se, de fet es va acabar en moltes poblacions que ja no han tornat a recuperar aquests tipus de manifestacions i val a dir també que molts cops amb la complaença del que podríem dir les autoritats religioses que no veien amb bons ulls les processons als carrers. A Valls però es va lluitar contra aquesta crisi fins al darrer moment i el mateix Mossèn Josep Pascual i Palau, consiliari de la Comissió de Germandats i Confraries, ajudà a tornar a vincular l’Escola del Treball amb la Germandat de la Crucifixió. Fou quan «la inconsciència de la joventut ens va empènyer a treure dos misteris al carrer, La Carretada i el Sant Crist de Lepant.», en paraules del vostre actual President i actor ja en aquells moments. Fins que l’any 1979 «les noves corrents religioses i socials van fer que l’any 1979 fos l’últim any en que la Processó del Sant Enterrament sortia al carrer.», com ho sintetitza en Pol Montserrat al seu article. Ho explica en Rafael Castells dient: «Cap als anys setanta, després del Concili Vaticà II, hi va haver una mica de barreja de conceptes, i les processons de Setmana Santa no van acabar de trobar l’encaix. En un moment determinat, l’assistència a la processó va minvar significativament. En algunes ciutats de la zona, Tarragona o Reus, ho van saber aguantar, però en el cas de Valls hi va haver alguna germandat que va desaparèixer, com és el cas de la Germandat del Sant Crist de Lepant o el Gremi de Corders que acompanyaven el misteri del Davallament de la Creu, i en altres van disminuir substancialment el nombre d’assistents. Davant d’aquest fet, l’any 1979, després de diferents accions per revertir la situació, es va optar per, temporalment, no organitzar la processó.»

Caldria esperar vint-i-tres anys, que no són pocs quan gent que venia de les antigues confraries i gent que venia dels moviments associatius civils es proposaren de recuperar aquesta manifestació i així fou. I recuperar quelcom perdut durant vint-i-tres anys no es pas una tasca fàcil. Com escriu Rafael Castells: «L’Ajuntament s’hi va mostrar a favor, per part de la clerecia local també van tenir molt bona disposició, sobretot amb l’arribada de Mn. Josep Bofarull, com també dels antics membres de les germandats i confraries.»

Per això que avui celebreu feliçment el 75è aniversari del vostre misteri en plena activitat és motiu d’orgull i de satisfacció per a tots vosaltres i de felicitació per part de tots nosaltres. Ara gaudiu d’un grup de portants estables, membres de la Colla Jove dels Xiquets de Valls, una mostra més de l’arrelament social de la vostra Germandat a Valls i de la interrelació entre entitats socials com amb aquesta tant significativa en el món casteller. Cert que mai no hi ha res segur i que ben bé pot ser que de nou apareguin moments de baixa, moments de crisis; però una cosa podeu tenir per certa, en cas de nova crisi la remuntada és possible i ho heu experimentat més d’un cop; sabeu a més de que és possible com fer-ho, connectant amb el teixit associatiu de la ciutat; això són dos elements que la història de la vostra Germandat us ha llegat i no és pas un regal d’escàs valor.

Ara em voldria referir de manera especial a dues col·laboracions publicades a l’opuscle, les de Rafael Castells i París i la de Josep Maria Rovira i Garriga a les que ja he fet alguna referència. Crec que tenen una gran importància en tant que es presenten com a vivències i com a reflexions personals. Cada confrare, cada membre d’una germandat o d’una confraria ho és per una raó o altre, molts cops per raons familiars, ho som per tradició familiar i això sovint es va transmetent de generació en generació fins avui. Heretar la vesta del pare, com explica el senyor Castells es quelcom que va molt més enllà de traspassar un vestit, peculiar certament, és com passar un testimoni, un relleu en aquesta cursa generacional que tant sovint està present en el món de la Setmana Santa, com en d’altres àmbits associatius certament. Aquestes col·laboracions representen, com també la del President, la història viva i viscuda de la Setmana Santa.

Com escriu Josep Ignasi Boada i Gasulla en la seva aportació: «hem d’estar preparats per posar al centre de les nostres confraries la fe que hem de ser capaços de mantenir i mostrar com el gran tresor que sempre ha estat.» La clau ha de ser la fe, l’esperança i la caritat. La fe és el que mostrem als carrers aquests dies sants, una processó va més enllà de ser un acte tradicional, folklòric; és un acte de fe i aquesta fe es mostra en la caritat primer que tot entre els mateixos membres d’una germandat i d’una confraria, lligams de germanor que surten enfora cap als qui ens envolten, especialment cap als qui els cal més ajuda i suport. I la fe mostrada en la caritat dona com a fruit l’esperança. El cristià és l’home i la dona de l’esperança, ho ha de ser, si no té esperança res no val. Sense esperança no hi ha fe vertadera, perquè la mateixa fe és esperança. Jesús, el Crist, a la creu on ha estat clavat, confia el seu darrer alè al Pare, ho fa esperançat, cert de que el seu sacrifici no ha caigut en el no res; la seva mort és aquella llavor que caient en terra bona dona molt de fruit, el fruit de la vida vertadera i plena.

Escriu el nostre Arquebisbe en la seva darrera Carta Pastoral: «Germans i germanes en Crist, se’ns demana de donar la talla, d’estar a punt per a l’aventura d’anunciar arreu el missatge engrescador de Jesús de Natzaret. Preparem-nos també per al proper Jubileu de l’any 2025 que porta per lema «Peregrins de l’esperança». Quina expressió tan bonica! – escriu l’arquebisbe Joan - No som nosaltres sols qui tenim les solucions, sinó que peregrinant tots junts, amb tants homes i dones del nostre entorn, ens disposem a caminar vers la veritat de Déu. Però la nostra peregrinació no és un anar d’aquí d’allà, sinó que té les seves arrels en la Creu de Crist, força per a un món nou basat en l’amor de donació dels uns pels altres. És aquí on trobem la nostra esperança, l’esperança de la humanitat sencera.» (Heu estat fills, sigueu també mares, p. 59).

En aquest 75è aniversari del vostre misteri, que és la vostra senya d’identitat, la imatge de cara enfora més important que teniu i que heu de conservar, sigueu també testimonis del passat, exemples en el present i esperança pel futur. Sabeu ben bé de crisis i d’èxits, de moments alts i de moments baixos, però sempre heu perseverat i heu restat mirant que de cada entrebanc en sortís un futur millor. Deia el Papa Francesc en una audiència a confraries religioses: «m'agradaria convidar-vos a articular el vostre camí en tres eixos fonamentals: l'evangèlic, l'eclesialitat i l'esperit missioner. Resumiria aquesta indicació així: - deia el Papa Francesc - caminar seguint els passos de Crist; caminar junts; caminar anunciant l'Evangeli.» (16 de gener de 2023). D’aquests tres eixos que destacava el Papa: l’evangèlic correspon a la fe, l’eclesialitat a la caritat i l’esperit missioner a l’esperança. Que així seguiu caminant com a germandat i pugueu celebrar molts més aniversaris del vostre misteri i de la vostra Germandat.

Moltes gràcies, felicitats i molt bona Setmana Santa.

Divendres de la I setmana durant l'any / II

 

Viernes de la I semana durante el año / II

Monasterio Cisterciense de Santa Cruz

Casarubios del Monte

12 de enero de 2024

1Sam 8.4-7.10-22a; Sal 88,16-19 y Mc 2,1-12

 

Israel deseaba ser como los otros pueblos y tener un rey. No les importaban todos los inconvenientes como dar a sus hijos y a sus hijas al servicio de un hombre, ni de pagarle tributos o de convertirse en esclavos. «No importa, queremos tener un rey» respondían. Prefieren un rey humano al mejor rey, a Dios; prefieren ser como todos los pueblos a sentirse especiales, diferentes por tener a Dios por rey.

Hoy también en nuestra sociedad hay quien rechaza a Dios, quien no lo quiere por rey. Pro a su vez hay gente de fe que confía en Dios, que teme el esfuerzo para llegar hasta Dios; como aquel paralítico y sus amigos que no dudaron en levantar el tejado del lugar donde se encontraba Jesús para poder bajarlo y dejarlo en su presencia.

Así deberíamos hacer nosotros, así deberíamos vivir nuestra fe, acercando a los que amamos a Jesús, a Cristo, acercándole al mayor número de personas, sabiendo que es el mejor rey, mirando siempre de acercar a su reino al mayor número de personas. Esto sólo lo podemos hacer con nuestro amor, viviendo con plena conciencia nuestra fe e intentando contagiar a los demás la alegría de la fe, de la confianza en Cristo.

Hoy celebramos la memoria de san Elredo, el definió la vida del cristiano diciendo: «Señor, yo te busqué, y te busqué con el amor; porque quien camina amándole es indudable Señor que te busca.» (Espejo de la caridad I,3).

Tengamos al Señor por rey, antepongámosle a cualquier señor terrenal y sirvámosle con el amor, amándole y amándole a Él amando a los hermanos, buscando lo mejor para ellos, acercándolos a Cristo y empleando en esta tarea todos nuestros esfuerzos.

En palabras de san Elredo: «Que tu amor admirable se apodere de todo mi amor y no lo arrastre la codicia del mundo. ¿Pero qué digo? ¿Deseo esto solo para mi? Que see cumpla Señor, que se cumpla lo que dijo el profeta. Se acordará y volverán al Seño todos los confines de la tierra.» (Espejo de la caridad IV,16).

 

 

Dijous de la I setmana durant l'any / II

 

Jueves de la I semana durante el año / II

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

11 de enero de 2024

1Sam 4,1b-11.19-20; Sal 43,10-25 y Mc 1,40-45

 

«Habla que tu siervo escucha», esta es la respuesta de Samuel al Señor en uno de los relatos vocacionales de la Escritura más bellos.

Samuel no sabe reconocer al principio la voz de Dios, no la distingue de la voz de Elí; pero Elí comprende al fin, como si se tratase de un verdadero director espiritual, que es Dios quien llama al joven Samuel.

Todos necesitamos de ayuda para interpretar la voz del Señor, para saber reconocerla. Esto es hoy todavía más evidente cuando tantas voces se alzan, cuando tanto ruido en nuestra sociedad, tantos falsos mensajes nos confunden y aturden.

«Aquí estoy para hacer tu voluntad», nos ha dicho el salmista y esta es la actitud que el Señor nos pide cuando nos llama a una vocación concreta, sea monástica, sacerdotal o de família.

Santiago y Juan, con Pedro, comprendieron esta llamada y contemplamos en el Evangelio los primeros frutos de su vocación al apostolado.

El Señor nos llama a estar abiertos a su llamada, a reconocer su voz, dispuestos a seguirle, pero debemos estar seguros de que es Él quién nos llama y no nuestra propia voluntad, la que nos quiere arrastrar a la comodidad, al egoísmo.

Llevar la luz de Dios en las entrañas, este es el camino que nos indica el Salmo 39. Este es el camino para crecer en la fe y en el amor, el camino para acercarnos al Señor.

Dimecres de la I setmana durant l'any / II

 

Miércoles de la I semana durante el año / II

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

10 de enero de 2024

1Sam 3,1-10.19-20; Sal 39,2-10 y Mc 1,29-39

 

«Si ti quieres», le dice el leproso a Jesús y Él le respondió «Sí quiero: sana».

La confianza en Dios de este hombre nos sirve de ejemplo, el ve a Jesús, se le acerca, deposita en Él toda su confianza. No obtuvieron el favor de Dios los israelitas ante los filisteos, por mucho que se empeñaron y llevaron el arca de la Alianza con ellos, al final hasta el arca fue capturada.

El pueblo de Israel había sido infiel y no obtuvo el favor del Señor. En cambio, el leproso desde su humildad obtuvo su sanación.

Dios está siempre de nuestra parte si nos acercamos a Él con el corazón limpio de envidias, de ambiciones, de todas aquellas bajezas que tanto nos afectan.

El leproso se convirtió de un marginado a un mensajero de la buena nueva, un evangelizador. Cierto que hizo caso omiso de las palabras del Señor que con severidad le prohibió contar su sanación, pero era tanta su alegría que no pudo contenerla tan sólo para sí mismo.

Así debe ser nuestra fe, no interesada como la del pueblo de Israel ante los filisteos, sino alegre, limpia como la del leproso.

Si vivimos la fe con alegría seremos un buen ejemplo para los demás, si la vivimos de manera particular, dirigiéndonos a Dios tan solo para satisfacer nuestros intereses, la viviremos con dureza e corazón.

Que así sea para todos nosotros, vivir la fe con alegría.

 

Dimarts de la I semana durant l'any / II

 

Martes de la I semana durante el año / II

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

9 de enero de 2024

1Sam 1,9-20; Sal 2,1-8 y Mc 1,21b-28

 

¿Qué es esto? Pregunta todo el mundo. Expone con claridad, manda a los espíritus inmundos y lo obedecen. Sólo aquellos espíritus inmundos sabían reconocer en Jesús la fuerza de Dios.

No es nueva, ya Ana había confiado en ella, la había suplicado para poder engendrar a un hijo, que seria el profeta Samuel, dedicado también a proclamar la voluntad de Dios.

Dios quiere lo mejor para nosotros, aunque a veces no le entendamos, no le reconozcamos. Debemos mirarles siempre con los ojos de la fe y confiarnos a Él. 

Habrá quien se sorprenda, nos creerán quizás ebrios o fuera de lugar, porqué el mundo muchas veces no entiende, se sorprende de la presencia de Dios. 

Seamos nosotros gente de Dios, abiertos siempre a su voluntad, confiados en su fuerza y mensajeros de su buena nueva.

Que así sea.

Dilluns de la I setmana de durant l'any / II

 

Lunes semana I durante el año / II

Misa Conventual - Basílica del Pilar de Zaragoza

8 de enero de 2024

1S 1,1-8; Salmo responsorial 115,12-13.14 i 17.18-19 y Mc 1,14-20

«Venid conmigo» les dijo Jesús. El momento de la llamada del Señor ha llegado, el reino está cerca y Jesús escoge a los que serán pescadores de hombres, mensajeros del Evangelio. Acabamos de cerrar el tiempo litúrgico de la Navidad, lo hicimos ayer con la celebración de la fiesta del bautismo del Señor y hoy, al comenzar el tiempo ordinario el Evangelio nos presenta ya las primeras llamadas del Señor a sus apóstoles. Jesús ve, Jesús les dice, ellos lo dejan todo inmediatamente y le siguen. Así de simple es la llamada, así de simple la respuesta.

Seguir al Señor pide generosidad, pide radicalidad, pide no mirar atrás. Simón, Andrés, Santiago y Juan lo dejan todo, su trabajo, su familia, lo que había sido su vida hasta entonces y emprenden un camino en gran parte incierto, pero todos ellos se fían de quién les llama, creen en Él. Son los primeros discípulos, pero no son los primeros en ser llamados. Lo hemos recordado estos días, unos pastores dejaron a sus rebaños cuando fueron convocados por un ángel para acudir al portal a adorar al niño; unos magos dejaron atrás sus lejanas tierras para seguir una estrella que les llamaba; José siguió la voluntad de Dios a través de la llamada de un ángel en un sueño.

I junto a todos ellos en primer lugar, como ejemplo sublime de entrega, la primera discípula, aquella que tras la visita de un ángel dejó a un lado todos sus proyectos para seguir la voluntad de Dios y acoger en su vientre al Hijo de Dios. En palabras del Papa Francisco: «Sus manos, sus ojos, su actitud son un “catecismo” viviente y siempre apuntan al fundamento, el centro: Jesús. María está totalmente dirigida a Él. Hasta el punto que podemos decir que es más discípula que Madre.» (24 de marzo de 2021).

Tenemos ante nosotros ejemplos de seguimiento, de respuestas a la voluntad del Señor. Son hombres y mujeres que recibieron la llamada y respondieron afirmativamente. Nos deben servir e ejemplo cuando nos sentimos llamados a servir, cada uno desde nuestra propia responsabilidad, servir a Dios, a la Iglesia, a la familia y a nuestros hermanos y hermanas. Todos ellos eran gente abierta a la escucha de Dios, confiada en Dios. Como Ana, la mujer de Elcaná, que afligida i inapetente rogó al Señor con todas sus fuerzas y vio recompensada su fidelidad con el don de la maternidad. El primer ejemplo de discípula de Jesús es el de Maria que con su «Emblemática respuesta humana, llena de confianza en la iniciativa de Dios, es el «Amén» generoso y total de la Virgen de Nazaret, pronunciado con humilde y decidida adhesión a los designios del Altísimo, que le fueron comunicados por un mensajero celestial. Su «sí» inmediato le permitió convertirse en la Madre de Dios, la Madre de nuestro Salvador.» (Benedicto XVI 3 de mayo de 2009).

Pidámosle a Santa Maria bajo la advocación del Pilar que nos ayude a abrir nuestros corazones al Señor para que respondamos con generosidad a la vocación a que nos llama a cada uno de nosotros.

Epifania del Senyor

 

Epifania del Senyor

6 de gener de 2024

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa», ens ha dit l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seves premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no defugí als qui no en formaven part, als qui aquell poble rebutjava com a pagans, un  poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes vegades abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar a tothom perquè vol la salvació de tots.

La festa de l’Epifania, la teofania que avui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia aixecat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació.

La festa de l'Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l'Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005).

L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d'Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que els mags li diguin on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat pel seu successor.

Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és pas cridat per Déu i resta aturat en el seu odi vers aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el nen del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d'adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l'altre només veu un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obren el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi tenen el cor tancat a la seva paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. «La salvació que ens porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació.

Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i la seva mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha una menjadora; no hi ha palau, hi ha un humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare tota sola. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seva crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Els mags entraren a la casa, veieren al nen amb la seva mare, es prosternaren i l’adoraren. Temps a venir el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà vers el sepulcre, entrarà, veurà i creurà.

D’aquesta manera senzilla i planera s’anuncia la salvació a tot el món. «la voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l'única mediació de Crist: «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus Iesus, 13).

Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de l'Església, fidel a la revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i el redemptor universal: “El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va encarnar perquè, com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà totes les coses”.» (Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l'estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Cf. Papa Francesc 6 de gener de 2023).

Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se'ns ha donat, però en qui habita tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la plenitud del temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat. Vingué en carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals, en l'aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan es posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).

Un nen que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags.  Ja ha arribat l'hora que els autèntics adoradors adoren el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).