Diumenge XXV durant l'any / Cicle B
Capella de
santa Caterina
Diumenge 19
de setembre de 2021
Sa 2,12.17-20, Salm 53,3-4.5.6
i 8, Jm 3,16-4,3 i Mc 9,30-37
Els
deixebles no entenien que volia dir Jesús, no entenien que el Fill de l’home hagués
de ser entregat i morir per ressuscitat. Ells estan per altres coses com ara
qui és el més important entre ells, qui s’asseurà a la dreta i qui a l’esquerra
d’aquell qui ha d’instaurar el nou regne. No entenien que tot això provocava
gelosies entre ells, rivalitats, pertorbació i maldats de tota mena, com ens ha
dit la carta de sant Jaume. Jesús, el Fill de Déu fet home no ha vingut per
acomplir objectius mundans, per a obtenir quotes de poder; Ell ha vingut per a
complir allò que havien anunciat els profetes i per molt que els deixebles el
tenen sempre al costat, l’escolten i el veuen obrar i pregar, no entenen que el
seu regne no és d’aquest món; es mostra en aquest món, se’ns anuncia en aquest
món, però va molt més enllà del que ens puguem imaginar en aquest món. El Regne
és fruit de la saviesa que ve de dalt pura, pacífica, moderada, dòcil,
compassiva, imparcial i sincera. Res a veure amb un regne terrenal poderós i
dominador. Déu enviant-nos al seu Fill fet home ens crida a participar d’aquest
Regne, però no amb paràmetres humans sinó divins.
Nosaltres
aquí envegem coses que sovint no podem aconseguir, lluitem i ens barallem per
ser els primers, quan el primer no pot
ser altre que aquell qui és el darrer, aquell qui és el servidor de tots. Per
això acollir al Senyor és acollir al feble, al desvalgut, a qui ha de fugir del
seu país sense res a les mans. Si als deixebles no ho entenien a nosaltres
també ens costa d’entendre; perquè estem acostumats a posar a prova als altres,
a ultratjar-los i fins i tot a torturar-los. No és un parlar per parlar, és una
realitat social, és la realitat del món que ens envolta i del qual nosaltres no
en som aliens, potser sí que girem la vista cap un altre lloc, quan ens
fereixen les imatges de tants infants, homes i dones morts en una platja perquè
la pastera en la que viatjaven ha naufragat i en la que havien embarcat
desesperats, és a dir sense cap esperança; de altres que pugen a les ales d’un
avió per fugir del seu país abandonats pel món occidental que s’ha cansat de
jugar a la guerra o ja no hi troba cap motiu per fer-ho, perquè no hi veu ja
rendiment econòmic. No ho fem nosaltres materialment, però al cap i a la fi no
en som pas aliens.
Jesús
ens convida a girar la mirada cap als febles, a canviar la nostra manera de
mirar als altres per a trobar-hi la vertadera riquesa, el vertader poder, que
no és aquell pel qui tants es barallen i lluiten, pel qui tants condemnen a
d’altres a una mort vergonyosa sense ni tant sols confiar-los a la protecció de
Déu. No és que Déu vulgui un món al inrevés, som nosaltres els qui hem creat un
món al inrevés fins a fer-lo injust i cruel.
Jesús
també semblava que ho havia perdut tot, els estava anunciant als seus la
persecució i la mort; però els estava anunciant per damunt de tot la
resurrecció. Escriu sant Joan de la Creu que en darrer dia ens examinaran en
l’amor; no pas de si hem estat els primers, de si hem tingut molts diners,
molts béns, sinó de si hem sembrat en esperit de pau, com ens diu la carta de
sant Jaume.
Demanem-li
al Senyor, demanem-li bé, sense intenció de malgastar-ho tot en els plaers
caducs i efímers; demanem-li que escolti la nostra súplica, les nostres
paraules i ens doni esperit de servei per un dia poder participar de la seva
resurrecció.