Nadal del Senyor Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2020

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El poder de la Paraula de Déu sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. És el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat. El Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta d’estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

La Paraula s’atansa, es dona a conèixer, s’apropa a l’home fins a fer-se ella mateixa home; així la Paraula segueix la seva tasca creadora, recuperant per a Déu l’home perdut pel pecat. La Paraula és present en la creació, en la revelació, en la manifestació, en l’encarnació; perquè tot plegat és sempre present, un present ple de gràcia i de veritat, perquè en el pla de Déu no hi ha ni etapes, ni moments diferents; quan Déu es manifesta ho fa sempre en tota la seva plenitud, sense fissures ni escletxes. El principi, el començament és al cap i a la fi un començament sense començament, una plenitud ja total, perquè Déu no es manifesta poc a poc, per etapes; és Déu en plenitud un cop per sempre.

Per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes no l’han conegut, han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però no han pogut ofegar-la, la llum resplendeix i el Pare l’ha exalçat de nou perquè així per la Paraula, per Jesucrist ens ha estat donada la gràcia i la veritat. És l’home el qui ha retornat a la plenitud perduda per obra de Jesucrist, Ell que és plenitud i al qui la seva encarnació no afegeix ni treu res a la persona del Fill.

En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020).

Jesús ha agafat la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort, per tal de salvar-nos i retornar-nos la condició de fills de Déu.

Nadal del Senyor Missa de la nit

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2020

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

El poble avançava a les fosques, el país era tenebrós, les botes dels soldats marcaven el pas; tot era desencís i foscor, por i incertesa. De sobte una gran llum resplendí, es manifestà la gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre. En un poble anomenat Bet-Lèhem, quasi al ras perquè no han trobat lloc a l’hostal, una dona, un home i un nen embolcallat i posat en una menjadora esdevenen l’eix de la història de la salvació, d’aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria. Un edicte del Cèsar August per fer el cens de l’imperi i uns pastors que vivint al ras vetllen i guarden uns ramats són el complement, els actors secundaris d’aquesta història que no ha fet sinó començar. Avui un infant ha vingut al món, un esclat de llum envolta uns pastors, demà una llum immensa deixarà buit un sepulcre i naixerem tots a la vida eterna.

Escriu sant Jeroni «No desespereu pel fet que ha nascut una sola vegada de Maria: cada dia neix en nosaltres.» Perquè avui a les nostres vides també hi ha desesperació, foscor, por, angoixa i incertesa. Aquest any ens cal com mai que la llum joiosa del Nadal, anunci de la resurrecció, trenqui les tenebres de la nostra torbació. Una llum que acompanyi als qui sols en un hospital pateixen o tal volta s’acosten a la mort sense l’escalf dels seus; que il·lumini als ancians que han deixat de rebre la visita i l’abraçada dels seus estimats per tal de preservar la seva salut; una llum que no deixi minvar la flama de l’amor per l’enyor als qui no podran compartir aquest Nadal amb les seves famílies, potser confinats per raons sanitàries, empresonats o allunyats o exiliats per una o altre raó.

Nadal és esperançadora llum, el record d’aquella llum que trencà la fosca de la nit i Jesús, tot just nat, ara i aquí ens demana que nosaltres siguem llum per al món. Com enmig d’aquesta foscor que de fa mesos ens envolta hi ha qui és llum per als altres; lluitant per guarir als malalts, investigant per trobar un remei que acabi amb aquest malson, donant de menjar als qui ja no poden procurar-se’l, acompanyant als qui s’han quedat sense qui els pugui acompanyar, decidint el que cal fer i el que és millor per a tots, malgrat ser incompresos i criticats. Són la imatge d’aquell qui s’entregà a si mateix per tots, per fer de nosaltres uns apassionats pel bé, com ens ha dit de Jesucrist l’apòstol sant Pau.

Perquè darrera d’aquest infant, darrera de la tendre escena de Josep i Maria vetllant el seu són, hi ha l’anunci de quelcom molt més gran. Aquest nadó és el Messies, el Senyor, el Salvador; el Déu heroi, el pare per sempre, el príncep de la pau, el conseller prodigiós. Com pot ser això ens preguntem nosaltres avui contemplant de lluny estant l’escena de Bet-Lèhem, com preguntà Maria a l’àngel,  com es preguntava Josep, l’home bo a qui Déu parlava en somnis; com es preguntaven aquells pastors esglaiats després de trencar-los el són una llum resplendent i la veu d’un àngel.

Si el Nadal és esperança de que la salvació és a prop, si el Nadal és anunci de la victòria de Jesucrist sobre la mort; avui aquesta esperança ens cal més que mai.

Deia ahir en l’audiència general dels dimecres el Papa Francesc: «Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recerca de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida. »

Avui ens ha nascut el salvador, que és el Messies, el Senyor. Avui ens ha nascut l’esperança de que molt aviat serem alliberats.

 

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2020

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

 

Déu no ha reposat fins que ha aparegut com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa. No ha estat pas com molts esperaven, l’acció de Déu és pacient, tranquil·la; com ens diu l’apòstol sant Pau, Déu elegí els nostres pares, ha escollit la història per entrar en ella, una història senzilla, humana. El Pare ha fet que el Fill esdevingués així fill de David, fill d’Abraham, fill de Maria esposada amb Josep, de la nissaga de David. Un Déu fet home amb plenitud, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, que ha vingut per salvar-nos de la culpa, és aquell que havien anunciat els profetes, el Déu que és el Déu amb nosaltres perquè ve per compartir la nostra vida, les nostres misèries i la nostra mort; però sobretot ve per que compartim amb Ell la vida veritable i eterna.

Abraham representa la fe, és l’home que cregué en Déu i fou reputat per la seva justícia, és l’home de la fidelitat a Déu, aquell qui anuncia que el Senyor escollirà al poble d’Israel com a heretat seva, l’elegit de Déu, aquell qui experimentà la gratuïtat de l’amor de Déu, aquell a qui anomenem el nostre pare en la fe.

David és l’home i és el rei, per ell passa l’aliança amb el Senyor, ell es considerat per moltes generacions el model de messies, perquè el seu tron és el tron d’Israel. Però és alhora l’home que cau en la temptació, que provoca la mort d’un home per tal de satisfer el desig de la carn i posseir la seva esposa, impulsat pels desigs humans. És l’home a qui Déu confià el govern del seu poble i l’home que pecà i es penedí, l’heroi d’Israel i l’home de la pregària confiada en el Senyor.

Josep, l’espòs de Maria és l’home a qui Déu parla en somnis, obedient, amant, acollidor i treballador, pare de Jesús en l’ombra, discret però sempre amatent.

El Fill de Déu ve al món de manera sorprenent, una verge l’infanta, és concebut per obra de l’Esperit Sant i assumeix tot el dolor de la història humana per tal de sublimar-la i portar-nos de la mort a la vida, del pecat a la reconciliació amb el Pare. Abraham, David i Josep; victòries i derrotes, exilis, deportacions i retorns, allunyaments i reconciliacions amb Déu. Aquesta és la història del poble d’Israel, la història de la salvació, la nostra pròpia història que Déu assumeix en la persona del Fill per tal de salvar-nos. Realment avui ens ha nascut el salvador que és el Messies, el Senyor, caminem a la llum de la seva mirada, celebrem el seu nom, cantem tota la vida els seus favors. La salvació és aquí. Déu ha entrat avui en la història, també en la nostra història.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2020

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

Vita

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó. La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà  a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor. 

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se.  Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Escriu sant Elred: «Ella tingué ànsia de Crist, i per això va anar cap a Crist. L’estimà totalment deixant pel seu amor des de la seva infància els desitjos de la carn, considerant no res tota la gloria del món.» (sermó 22).

Dulcedo

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Escriu sant Bernat «la gràcia de Déu es feu visible, ensenyant-nos a rebutjar la vida impia i els desitjos mundans, i a viure aquest món amb moderació, rectitud i pietat, desitjant la joia que esperem i la vinguda en gloria del gran Déu.»

Spes nostra

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Escriu sant Elred que Maria ha estat «elegida entre totes les creatures per a ser santificada per l’Esperit Sant, per ser fecundada romanent verge, per ser saludada per l’àngel (...) per ser vertaderament plena de gràcia.» (Sermó 79).

María és  «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s'ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l'Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li. Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Al bell mig del temps d’Advent, quan ens acostem al dia de commemorar el primer adveniment del Senyor i alhora preparar-nos per al segon adveniment, ens surt al pas la figura de Maria, tota ella model de vida, dolcesa i esperança. Plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

Diumenge II d’Advent / Cicle B

 

Diumenge II d’Advent / Cicle B

6 de desembre de 2020

Capella de Santa Caterina

Is 40,1-5.9-11; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); 2Pe 3,8-14 i Mc 1,1-8

Moltes vegades el Senyor ha ofert als homes la seva aliança i enviant els profetes ens ha preparat per a la salvació que ens havia promès (Cf. Pregària Eucarística IV). El darrer dels profetes, aquell de qui Isaïes havia dit que era un missatger enviat per preparar el camí al Senyor, una veu clamant al desert; era Joan que predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats i obrir-li així les rutes cap als nostres cors, aplanant-li el camí tot convertint-nos dels nostres pecats.

El pla de Déu, el pla de la salvació dels homes, no és pas res d’improvisat, Déu el preparà tant bon punt com s’adonà que l’home feia un ús maldestre de la seva llibertat i s’allunyava d’aquella imatge de Déu que ens havia estat impresa i que el pecat maldava en anar esborrant. A Déu l’home no li ha posat fàcil per venir a salvar-lo, al llarg de la història ens hem entestat en rebutjar la seva mà estesa mantenint-nos en els nostres errors. Però Déu és pacient i misericordiós, no te pressa, per a Ell tan és un dia com mil anys i mil anys com un dia; espera sempre la nostra conversió. El Senyor és pacient amb nosaltres, no és que difereixi el compliment de les promeses, Ell no vol que ningú es perdi sinó que tothom arribi a convertir-se, com ens ha dit l’apòstol sant Pau. Sap que tant bon punt li obrim els nostres cors la serralada dels nostres pecats es tornarà una plana de bondat; el terreny escabrós de les nostres malifetes serà una vall on pasturar al seu esguard.

L’Advent ens recorda aquell primer adveniment del Senyor, quan el Pare envià al seu fill fet home com nosaltres per viure com nosaltres, morir com nosaltres i ressuscitant per ser Fill de Déu, obrir-nos la porta a esdevenir també nosaltres fills de l’altíssim, fills amb el Fill. Joan en fou el precursor, aquell qui saltà de goig en les entranyes de la seva mare Elisabet, en saber-se davant d’aquella verge que portava al seu ventre la salvació del món, aquell qui al Jordà se saber indigne de batejar al qui venia a salvar-nos, aquell qui perdé la vida pel caprici d’un rei indolent sotmès, com tants d’altres reis, a la voluntat d’altri.

Però tot i que Déu ja va venir, tot i que ens va portar la salvació; l’adveniment definitiu està per arribar, serà quan el Senyor instaurarà el seu regne i jutjarà amb justícia i amb amor, perquè Ell és amor. I si Joan fou el profeta anunciador del Messies, d’un messies que vingué ben altrament a com l’esperava el poble d’Israel; ara nosaltres som de fet també profetes; profetes obligats a anunciar el darrer i definitiu adveniment. Si vertaderament esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia, la vertadera justícia i no la fugissera i parcial justícia dels homes, cal que ens preparem per esperar-lo en pau, immaculats i irreprensibles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta és la bona nova que portem al cor i que ens cal compartir, que va intrínsecament inclosa amb la nostra fe; per això cal que alcem ben fort el crit, sense por, per dir «El Senyor Déu arriba amb poder». Enmig de tanta incertesa i tant temor, ens cal ser profetes de l’esperança, portar llum davant de tanta foscor. Aquell qui vingué i vindrà per vèncer tot temor ens diu també a nosaltres «Obriu en el desert (en aquest món orfe d’esperança) una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.»

Dijous de la setmana I d’Advent

 

Dijous de la setmana I d’Advent

3 de desembre de 2020

Is 26,1-6; Salm 117 i Mt 7,21.24-27

Complir la voluntat del Pare és construir la casa sobre la roca; no acomplir-la és fer-ho sobre la sorra. A les pluges, les riuades i els vents que ens afecten dia sí i altra també; sols amb una fe ben assentada hi podem fer front. La fe val més que mil paraules dites en va; perquè tant sols la fe és la que ens mou a complir la voluntat de Déu. Una fe fonamentada sobre el Senyor, que és la roca eterna. Fonamentats en Ell no hi res que es pugui interposar en el nostre camí vers Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Els cims, les dificultats, esdevenen aleshores com pols, s’aplanen fins al terra. La confiança l’hem de posar en el Senyor, ens diu el salmista, no pas en els homes, no pas en els poderosos d’aquest món, ens els qui s’omplen la boca dient “Senyor, Senyor” però són tant sols casa fonamentada en la sorra de les ambicions humanes, són aquells dels qui al cap i a la fi no en queda ni rastre. «Però sovint l'home no construeix el seu obrar, la seva existència, sobre aquesta identitat, i prefereix les sorres de les ideologies, del poder, de l'èxit i dels diners, pensant trobar en ells l’estabilitat i la resposta a la demanda de felicitat i de plenitud que porta en la seva ànima.» (Benet XVI 6 de març 2011). La solidesa de la nostra fe no ve pas de nosaltres mateixos, sinó d’aquesta roca que és el Crist. «Construir sobre roca vol dir abans que res:  construir sobre Crist i amb Crist.» (Benet XVI 27 de maig 2006).

La nostra vida de cristians, la nostra vida de consagrats, la nostra vida de monjos, és un camí cap al Senyor, com ho és l’Advent, memorial de la primera vinguda del Senyor i confiada espera de la seva segona i definitiva vinguda. Al llarg d’aquest camí les nostres febleses tant físiques com morals, ha de fer front a la pluja de les temptacions, a les riuades dels contratemps, a les ventades del nostre egocentrisme. Tant sols ben fonamentats podrem superar tota contrarietat, superar-la i seguir avançant cap al Crist, que és el camí que ens porta al Pare i ens condueix a la vida eterna.

Escrivia sant Francesc Xavier, la memòria del qual avui celebrem, que: «en les coses petites, els qui viuen amb desitjos de servir a Déu, han de treballar a humiliar-se molt, desfent-se sempre de si mateixos, fent-se grans i molts fonaments en Déu, perquè en els grans perills i treballs, així en la vida com en la mort, sàpiguen esperar en la summa bondat i misericòrdia del seu Creador. Que aprenguin a vèncer les temptacions, saben que allí on trobaven repugnància, per petits que fossin, si desconfien de si amb molta humilitat i fortifiquen els seus ànims, confiant molt en Déu, sabran que ningú és feble quan usa bé de la gràcia que Déu el nostre Senyor li dóna.» (Carta 90. A sus compañeros residentes en Goa Kagoshima (Japón), 5 de novembre de 1549).

En aquest temps d’Advent hem de tenir present també l’adveniment del Senyor damunt nostre, quan se’ns farà present a nosaltres en particular, quan serà la nostra hora; l’hora de ser jutjats per aquest jutge rectíssim i alhora immensament misericordiós, aquell l’amor del qual perdura eternament, l’únic bo, que ens escolta i ve per salvar-nos.

Cal que ens presentem davant d’Ell ben fonamentats sobre la roca eterna, fortificat el nostre ànim amb la humilitat, com escrivia sant Francesc Xavier, acomplint la seva llei, amb el cor seré i confiats en la seva gran misericòrdia, de la qual mai hem de desesperar.

Ritus d’ingrés al catecumenat

 

Ritus d’ingrés al catecumenat

Siguis benvingut a l’Església. Avui iniciem el temps d’Advent, un temps de preparació per al Nadal, per commemorar la primera vinguda del Senyor, però alhora un temps de vetlla per preparar-nos tots pel darrer i definitiu adveniment del Senyor i també per a la seva vinguda en cadascun de nosaltres, fills i imatge seva. Aquest dia l’Església l’ha escollit per que els nous catecúmens iniciïn el seu camí.

Avui l’Església, representada aquí i ara per aquesta comunitat de creients, s’alegra de rebre’t i de poder acompanyar-te en el teu camí cap al baptisme. És un dia important per a tu, però també per a nosaltres, per a tota l’Església, perquè alhora que inicies el camí cap al Senyor, sota el guiatge de l’Evangeli, estàs cert de que el Senyor t’ha mirat, t’ha reconegut i et crida a fer aquest camí amb joia i amb confiança entre nosaltres i amb nosaltres.

El teu és un acte de coratge, però no tinguis por, pots confiar en el Senyor, posa’t sempre a les seves mans i deixa’t portar per Ell; no et cal res més, segueix-lo perquè Ell t’estima.

L’Església fa camí cap al Nadal, alhora tu recorrent-lo amb el Poble sant de Déu, comences avui el teu camí particular cap l’Evangeli i cap a l’Església, és a dir cap al Crist i per Ell cap al Pare.

El Senyor t’ha fet el do de la fe, t’has obert a la presència de Déu, aquell que és el tot altre com diu sant Agustí. I Ell ha fet realitat la seva presència dins teu. Donem gràcies a Déu i tu també dona gràcies a Déu per aquest do.

Jesucrist no és una història passada, és ben present, viu avui i aquí; avui s’encarna, avui neix, avui ens parla, avui mor crucificat i avui ressuscita. Ell és aquí en el teu i en els nostres cors. Ell t’ha sortit al pas i ara et diu «no tinguis por» (Mt 1,20) i afegeix «Jo sóc amb tu dia rere dia fins a la fi del món.» (Cf. Mt 28,20).

 

Diumenge I d’Advent / Cicle B

 

Diumenge I d’Advent / Cicle B

29 de novembre de 2020

Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Salm 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d'Advent és l'espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda. El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d'Advent.

A qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit. És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l'Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l'arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L'espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l'amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l'Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l'Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d'una espera en esperança, això és, d'un esperar caminant, i d'un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor. Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l'Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L'Advent és el descobriment d'una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»

Dimarts de la setmana XXXIV durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XXXIV durant l'any / II

24 de novembre de 2020

Ap 14,14-19; Salm 95,10.11-12.13 i Lc 21,5-11

 

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma.  Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l'Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L'Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L'Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d'aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l'Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (Cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l'Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (Cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.  

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir. La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa  de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.» (Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.

Festa de la Mare de Déu de la Jonquera

 

Festa de la Mare de Déu de la Jonquera

La Pobla de Cérvoles

Diumenge 22 de novembre de 2020

Zac 2, 14-17; Salm Lc 1, 46-50 (cant del Magníficat); Act 1, 12-14 i Mt 12, 46-50

Les paraules que hem escoltat en boca de Jesús en l’Evangeli ens poden sonar dures, una mena de rebuig de Jesús cap a la seva mare. No és l’única vegada que es posen en boca de Jesús expressions com aquestes. En un altre passatge de l’Evangeli també segons sant Lluc quan una dona li surt al pas per dir-li «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!», quin elogi pot ser millor per a una mare, Ell li respon «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!»(Lc 11,27-28).  No és pas que Jesús rebutgi a la seva mare, als seus.

 

La figura de Maria, de la mare, de la Mare de Déu és una figura singular. Ella fou una dona en aparença com qualsevol altre, que tot esperant de formalitzar el seu compromís amb un tal Josep, revé una visita inquietant, un àngel li anuncià que ella havia estat elegida des de sempre per tal d’acollir en el seu ventre al Fill de Déu que havia de venir al món per a salvar els homes. En aquell moment per Maria tot canvià,  la seva vida donà un tomb i ja quedà per sempre més unida al seu Fill i a la seva missió. En ella s’acomplí allò que hem escoltat dir al profeta Zacaries, «jo vindré per residir dintre teu» i l’àngel la convidà a cridar de goig i a estar de festa. La vida de Maria canvià de sobte, ho feu en el fons, perquè en les formes, de cara als veïns i coneguts acabarà desposada amb Josep i tenint un fill, no pas res de l’altre món. Però ella sap que de fet la seva vida està en mans de l’altre món, en mans de Déu, que té plans especials per a ella i alhora, en certa manera, la història de la salvació està en les mans de Maria, tot depèn de que ella accepti o no el que l’àngel li ve a anunciar. Déu no s’imposà a Maria, com no s’imposa a cap de nosaltres, Déu, per mitjà de l’àngel, li proposa d’acceptar de col·laborar en l’encarnació del seu Fill i esdevenir així la Mare de Déu. I Maria accepta, no ho acaba d’entendre però diu sí i ben aviat descobrirà per boca de Simeó que el dolor que l’espera serà com una espasa que li traspassarà l’ànima.

 

És la proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres. Maria, la Mare de Déu, és la intercessora fonamental entre el seu Fill i nosaltres. És la dona propera, que des d’un humil pessebre comparteix els dolors i la joia del part de totes les mares; que patint pel seu Fill perdut, està al costat de totes les mares que pateixen i s’esforcen per pujar als seus fills; que sola als peus de la creu està al costat de tantes mares que sofreixen per un fill mort, malalt, empresonat, amb problemes amb les drogues o la beguda, amb un matrimoni trencat o sense feina o desnonat de la seva llar. Aquesta proximitat de Maria, de la Mare de Déu, la perceben en tantes i múltiples advocacions arreu del nostre país, arreu de la terra. Perquè Maria en cada cas es fa un de nosaltres, adquireix una fisonomia diferent aquí i allà per fer-se encara més propera a nosaltres. És el que deia el profeta Zacaries «moltes nacions s’uniran al Senyor; formaran part del seu poble i residiran dintre teu.» En paraules de sant Bernat «necessitant com necessitem una intercessora prop d'aquest mitjancer que és Crist, ningú pot exercir tan profitosament aquest ofici com María.»

 

Aquí a La Pobla de Cérvoles es fa ben present al vostre costat sota l’advocació de la Mare de Déu de la Jonquera, aquí pateix i s’alegra amb els seus convilatans als qui ajuda en temps de sequera, als qui consola en temps de dificultat com els que ara mateix vivim. I el seu somriure s’il·lumina segons la tradició cada any quan el sol acarona la seva imatge, al seu cambril, tal dia com avui al migdia, a l’hora de l’àngelus, a l’hora en que tradicionalment se la invoca per recordar que per ella ens vingué la salvació.

 

No, Jesús no rebutja a la seva mare, el que fa és compartir-la amb tots nosaltres. Aquell Divendres als peus de la creu la confià al deixeble que més estimava i confiant-li ens la confià a tots nosaltres; alhora confià aquell deixeble estimat a la seva mare i confiant-lo ens confià a tots nosaltres a ella. Jesús, el Crist, el Messies, ens ha fet a tots per la seva passió, mort i resurrecció fills de Déu i aquesta filiació es manifesta en la familiaritat cap a tot aquell que compleix la voluntat de Déu, del Pare, tal com Maria la complí.

En Maria i per Maria La Pobla de Cérvoles i el Monestir de Poblet estan units, perquè aquí la Mare de Déu està ben present, aquella a qui els monjos cistercencs tenim per patrona i mare singular. Més enllà de relacions passades i superades avui és la Mare de Déu la que ens uneix i ens agermana. Com ho estigué Maria amb els apòstols i amb les dones que havien seguit a Jesús. Units i agermanats per la pregària com deia el passat dimecres el Papa Francesc «La Mare de Déu resava. Quan el món encara la ignora, quan és una dona senzilla promesa amb un home de la casa de David, Maria resa. Podem imaginar la jove de Natzaret recollida en silenci, en diàleg continuat amb Déu, que aviat li encomanarà la seva missió. Ella està ja plena de gràcia i és immaculada des de la seva concepció, però encara no sap res de la sorprenent i extraordinària vocació i del mar tempestuós que haurà de navegar. Una cosa és segura: Maria pertany al gran grup dels humils de cor que els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb qui Déu ha preparat la vinguda del seu fill.» (Audiència General dimecres 18 de novembre de 2020).

Vivim moments difícils, el dolor, la incertesa ens envolta. No podem ni saber ben bé que passarà demà, però per a nosaltres creients no han de ser moments de dubte, ni de por. Tenint al costat a Maria tenim al costat al Crist. Visquem aquest temps complicats amb confiança i amb generositat, fent costat als qui estan sols, als qui emmalalteixen, als qui treballen per superar la pandèmia i a tanta gent que ho passa malament. Estem a punt d’iniciar el temps d’Advent, avui que l’Església celebra la solemnitat de Crist com a rei, «se’ns crida a dirigir la mirada al futur, o millor encara en profunditat, cap a l'última meta de la història, que serà el regne definitiu i etern de Crist.» (Benet XVI 25 de novembre de 2012) Aquesta mirada cap al futur per a un creient, tant sols pot ser una mirada d’esperança.

Cerquem aquesta esperança en la pregària. Com deia també aquest dimecres el Papa Francesc: «Maria acompanya en estat de pregària tota la vida de Jesús, fins la mort i la resurrecció; i al final continua i acompanya els primers passos de l’Església naixent (cf. Ac 1,14). Maria prega amb els deixebles que han passat per l’escàndol de la creu. Prega amb Pere, que ha cedit a la por i ha plorat de penediment. Maria és allí, amb els deixebles, enmig dels homes i dones que el seu fill ha cridat a formar la seva comunitat. (...) És la mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Prega amb ells i prega per ells. ». (Audiència General dimecres 18 de novembre de 2020)

 

Que Maria la Mare de Jesús i la nostra mare ens acompanyi i ens ajudi sempre.

Divendres de la setmana XXXIII durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXXIII durant l'any / II

Sant Octavi, màrtir

20 de novembre de 2020

Ap 10-8-11; Salm 118 i Lc 19,45-48

 

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s'apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

14 de novembre de 2020

Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

 

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47)

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat. (RB Pròleg 38)

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

Et de Dei misericordia numquam desperare. (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12)

Dedicació de l’Església de Poblet

 

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2020

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.

Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.

Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet –no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l'íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l'adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l'Església i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.

Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb  la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.

Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut  i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.

Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.

Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.

L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

 

Funeral Església Parroquial de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

Funeral Josefa Guiu Rius

Església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

7 de novembre de 2020

2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6

 

Estimat Mossèn Marcus, estimats germans i germanes,

Molt estimada família Guiu,

 

«Ja han arribat els nostres peus al teu llindar Jerusalem» ens ha dit el Salm que la mateixa Maria Josefa va escollir per aquesta cerimònia. Tota la vida del creient és un camí cap a aquesta Jerusalem celestial, cap a la casa del Senyor, aquesta ciutat ben construïda a la que es puja per lloar-hi el seu nom, on hi ha el tribunal de justícia i on els que hi viuen hi viuen segurs, en una pau inviolable perquè estimen al Senyor i Ell els estima.

La nostra germana ha lliurat un bon combat, s’ha mantingut fidel i demanem ara que hagi arribat a bon port. Nosaltres ara i aquí li demanem tot això al Senyor, desitgem del fons dels nostres cors que tot això s’hagi acomplert per a la nostra germana. Ja que la vida del cristià és una vida d’esperança, l’esperança en que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència; és el que desitgem per a tots nosaltres i per a tots els qui estimem, el que desitgem per a tot home i dona de bona voluntat. Això és alhora el que ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les dificultats, de les penes i de les angoixes del dia a dia de la nostra vida. Una vida la d’aquí, ens diu l’apòstol sant Pau, que es va consumint però dins nostre hi ha la llavor d’una altra vida, d’aquella que porta la imatge de Déu i que es va renovellant poc a poc, dia a dia.

El nostre cos arriba un moment o altre en que es desfà, en que la pols torna a ser pols; però per la fe sabem que no tot acaba aquí, que hi ha una altra vida, una altra casa, obra de Déu i no pas dels homes, i és en aquesta on volem fer-hi estada per sempre, on demanem que el Senyor aculli ara a la nostra germana.

Ella ja ha acabat el seu pelegrinatge per aquesta terra, ha tingut una vida ben plena en la que hi ha hagut de tot, moments feliços i moments durs, estones per a riure i estones per a plorar, com en tota vida. Com reconeixia ella mateixa ha estat «Una vida molt feliç (...) Em sento una privilegiada per haver pogut treballar amb el que m’agradava, i en un lloc que m’agradava des de la joventut. Un lloc que m’omplia d’espiritualitat i de la pau de Crist.»[1] La nostra germana Maria Josefa era una dona forta, valenta, en certa manera agosarada, que no dubtava en ajudar als altres i aquí ara nosaltres això ho recordem agraïts i li demanem al Senyor que també Ell ho tingui ben present.

La seva fou una vida centrada durant anys en la formació dels seus alumnes, en la de tots aquells a qui ella va ensenyar a viure, va ajudar a avançar no tant sols en coneixements, sinó sobretot en humanitat, i això és una tasca impagable. Una vida bolcada en la seva família, en la seva mare, la seva germana, els seus nebots i després en els seus renebots; perquè ella de ben joveneta va conèixer que és perdre un ésser estimat, com fou el seu pare víctima de la violència enmig d’una guerra entre germans on ningú vencé i tothom perdé.

En tota la seva vida, la fe hi tingué un paper fonamental, la Maria Josefa fou una dona de fe, d’una fe íntegra que l’ajudava a viure i per la que ella mateixa vivia. Una fe viscuda sota una ombra, perquè sempre visqué a l’ombra de Poblet i de la seva comunitat, molts anys com a mestre d’aquella entranyable escola que acollia els infants del voltant del Monestir i en els quals ha deixat una profunda petjada. Després, mentre la salut li permeté, compartint amb la comunitat la seva litúrgia i la seva pregària que era per a ella un alè de vida i esdevingué així acompanyant habitual de la comunitat a la que s’apropava, una presència permanent fes fred o calor, sempre en el seu lloc concret a l’església. En paraules seves: «A Poblet vaig créixer com a mestre, com a persona, i a la tardor de la meva vida Poblet em reconforta quan puc anar-hi per apropar-me a Déu escoltant el cant dels monjos i el silenci dels seus murs». No en va fou la segona dona que entrava a formar part de la Germandat de Poblet, la primera en el decurs de l’Assemblea anual, perquè segurament ningú hi tenia més dret que ella i per això aquell dia confessava «estava contenta com unes pasqües.»

La nostra germana no marxa pas amb les mans buides, perquè no va perdre mai la fe i la confiança en que al final del seu camí es trobaria amb el Senyor i qui sap si amb els seus pares i amb tots aquells amb els qui al llarg dels anys per l’estima va anar forjant llaços que difícilment es poden trencar, perquè estant forjats per l’amor. La Maria Josefa ha tingut una existència llarga i a la fi d’aquesta ha tingut també un llarg temps de preparació per a l’encontre amb el Senyor. Mentre les seves forces anaven defallint un cop i un altre feia balanç de la seva vida i ho feia sovint amb rigor, a vegades amb un excessiu rigor vers ella mateixa i vers els seus actes; perquè ella era així una dona d’una peça exigent també amb ella mateixa, com hem pogut saber-ho per exemple a través d’aquelles llargues cartes escrites cada cop amb lletra més tremolosa. Perquè la nostra germana tenia necessitat de comunicar, d’expressar, d’explicar la vivència de la seva fe. Ara ha arribat a la fi de la cursa amb el cor serè, confiada en Déu, confiada en que la gran misericòrdia del Pare, sabent que ella es reconeixia indigne, li deixaria un d’aquells llocs que Crist ens hi ha preparat.

Avui ens envaeix l’enyorança, però en cap cas ens ha d’envair la tristesa, el desencís. Ha de ser una enyorança dolça, agraïda i esperançada. Recordant tantes i tantes coses que la nostra germana va fer, va ajudar a fer als altres, recordant fets puntuals de la seva vida, alguns dels quals ens mouen al somriure i tots a l’agraïment per haver compartit en un moment o altre, d’una manera o altre part de la seva vida.

La mort sempre ens interpel·la, tant més quan qui mor és un ésser estimat. Perquè la mort no és pa una excepció, un accident en les nostres vides, sinó que n’és una part inseparable, el moment del trànsit d’una a una altra vida, de la finitud a la infinitud. Al final del camí hi ha aquell, Crist el Senyor, al costat del qual hem volgut viure i per a Ell no hi pot haver goig més gran que rebre’ns, acollir-nos a casa seva, a la casa del Pare. A més per a tot creient, també per la nostra germana Maria Josefa, hi ha una figura, una dona que ens apropa a aquest que és el camí, la veritat i la vida; que ens ajuda a arribar a aquell pel qui s’arriba al Pare. Maria, la Mare de Déu, a la que sota l’advocació de Santa Maria de Poblet, la nostra germana acudí i es confià tantes vegades.

Demanem al Senyor que aculli a la nostra germana a la Jerusalem celestial, que pugui complir allí l’aliança, que hi pugui lloar al Senyor, que hi visqui per sempre més segura sota els seus murs inviolables i que hi gaudeixi de pau i de felicitat. Acollida, per la intercessió de Santa Maria, per aquell qui ens hi ha preparat una estada.

Amb aquesta confiança cal que ara els nostres cors s’asserenin segurs de saber que si la nostra germana coneixia el camí que hi porta, ara el Senyor l’acollirà bondadós i misericordiós. Demanem-li doncs «què hi hagi pau dintre» seu, aquella pau que tant sols el Senyor sap i pot donar.

Maria Josefa, senyoreta Guiu, potser ara també et faci una mica de vergonya trobar-te davant del Senyor, com quan vas rebre la medalla de la Germandat, perquè sentint-te poc digne d’Ell algun cop no el veies prou misericordiós. Demanem que ara hagis descobert la seva infinita misericòrdia i el seu infinit amor i et puguis sentir de nou contenta com unes pasqües, perquè participes ja de la Pasqua eterna. Que el Senyor t’aculli a tu avui al seu sí i a nosaltres quan sigui la nostra hora.

---

[1] Les cites estan extretes de l’entrevista feta a Maria Josefa Guiu i publicada a la revista Poblet, número 25 (desembre 2012).