diumenge, 25 d’octubre del 2015

Diumenge XXX Durant l’any



Diumenge  XXX Durant l’any
Homilia predicada a la Missa pel poble al Monestir de Poblet el diumenge 25 d'octubre de 2015

Jr 31,7-9; Sal 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

El cec Bartimeu sembla resignat a la seva dissort, seu a la vora del camí per captar, a la vora del camí pel qual Jesús amb els seus deixebles està a punt de passar. Jesús va com sempre fent camí cap a l’acompliment de la seva missió i tot fent camí va fent el bé, sobretot als qui pateixen. A Bartimeu, que no ho pot veure, li diuen que Jesús passa vora d’ell; és la seva oportunitat, crida fort, el renyen, crida encara més fort, no afluixa i aconsegueix que Jesús el cridi, “Anima’t i vine” li diuen. Jesús com si no sabes el que vol li pregunta “Què vols que faci per tu?”, i ell li demana misericòrdia i per la seva fe recupera la vista.
Tant sols la fe dona la clarividència, ens fa veure-hi clar. Jesús li dona a Bartimeu la vista física i la del cor. Ell que com ens anuncia Jeremies, reuneix cecs, coixos i els consola de la seva desesperació. I és que Jesús ha rebut la gloria, ens ho diu la Carta als Hebreus, de ser gran sacerdot, no pas perquè Ell s’ho hagi atribuït, sinó perquè el Pare li ha donat.
El relat de l’Evangeli d’avui és ple de detalls, el nom del cec, Bartimeu; el crit de Rabbuni, mestre meu com el que es posa en boca de Maria Magdalena quan aquesta reconeix a Jesús a la vora del sepulcre; el crit de Fill de David, reconeixement messiànic, de Bartimeu respecte a Jesús. La ceguesa signe de la incredulitat desapareix en Bartimeu que ha reconegut en Jesús al mestre i al Messies. Bartimeu, fins fa poc ben limitat, s’aixeca d’una revolada, llença el mantell, fa un salt i s’acosta a Jesús. Bartimeu s’allibera de la inacció en prendre la decisió d’acudir a la crida i en rebre la llum de Jesús, recobra la vista i tot ho veu d’una manera nova, és a dir es converteix.
Bartimeu s’havia instal·lat en la rutina, cec com era captava a la vora del camí; el pas de Jesús el desvetlla i la seva vida canvia de manera radical. Jesús va fent camí amb els seus, Bartimeu seu a la vora, hi és a prop però la seva ceguesa li impedeix de seguir-lo, però quan aquest li demana Jesús l’allibera de tot impediment i Bartimeu el segueix camí enllà, Bartimeu s’incorpora al camí de Jesús i dels seus.
Que el Senyor ens obri els ulls dels nostres cors per poder seguir-lo amb joia i fe, aquesta fe que cada diumenge recordem tot dient:

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Diumenge XXIX Durant l’any



Diumenge  XXIX Durant l’any

 Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el diumenge 18 d'octubre de 2015

Is 53,10-11; Sal 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16; Mc 10,35-45


Jesús va fent camí cap a Jerusalem, va fent camí vers l’acompliment de la seva missió. Al llarg d’aquest pelegrinatge cap a la ciutat santa Ell que a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici[1], ha anat deixant anar esquitxos, tres vegades en el relat de Marc, del que està a punt de succeir, la seva glorificació que necessariament ha de passar per la seva passió i la seva mort a la creu. Ha anunciat als seus que si bé és molt difícil que un ric, per exemple, entri al Regne dels cels per a Déu no hi ha res impossible i els qui per Ell i per anunciar l'Evangeli han deixat casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixaran de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps[2]. Jaume i Joan, aquells que amb Pere composen el nucli més proper a Jesús, decideixen que ha arribat doncs el moment de cobrar la recompensa que la seva lleialtat mereix. S’acosten, per evitar que els altres els sentin, i demanen un lloc al seu costat, reservar-se un bon seient en un regne que imaginen terrenal i ben proper en el temps. Jesús els ha anunciat que el més important està per venir i pel que es veu, sense entendre res, tenen presa per prendre posicions. No necessiten dels altres deixebles, els hi fan nosa; poc esperit comunitari han aprés al costat del mestre ja que la seva petició té més d’ambició que de súplica, més d’exigència que de prec. Certament no saben el que demanen ni ells ni els altres deu que en adonar-se del que succeeix s’indignen.
Jesús sap prou bé que aconseguiran un lloc en el regne, sap que beuran la copa i seran batejats donant testimoni de la seva fe en Crist però ara encara no ha arribat l’hora, estan fent camí. Encara no l’han abandonat a Getsemaní, encara no han vist la tomba buida, encara no han compartit amb Ell el pa un cop glorificat, encara no l’han vist pujar al cels, encara no han rebut l’Esperit Sant. Els cal que acabada la cursa conservin la fe[3]. Els cal entendre que entre ells no ha de ser com entre els governants que dominen el món com si fossin amos del que en realitat no és seu. Entre els deixebles, entre els cristians, entre nosaltres, el més important és el servidor, l’esclau de tots com el Fill de l’Home que ha vingut a servir i no ha fer-se servir. Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot com ens diu la Carta als Hebreus, ens convida a apropar-nos al tron de la gràcia. El Pare ha proclamat a Crist com a Salvador, una salvació encara no definitivament realitzada, que ja ha estat donada però que per abastar-la ens cal perseverança, fidelitat, servei. El Fill de Déu no és incapaç de compadir-se, sap que som febles i per això ha volgut fer-se semblant a nosaltres per mostrar-nos que com Ell podem esdevenir servidors, podem arribar a estimar fins a l’extrem servint.
El servei és obedient, una obediència  que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui obeïm amb joia i llibertat.
El servei és humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. La humilitat que ve de Crist no és una façana, sinó plena consciència de quin és el nostre lloc davant de Déu. La humilitat és allò oposat a l’orgull i a l’amor propi que avui Joan i Jaume ens mostren. Jesús ha acceptat sense dir res les humiliacions de la seva passió, el calze i el baptisme que ha hagut de rebre per fer-se com nosaltres.
El servei és obedient i és humil perquè és amor. L’amor d’aquell que ha vingut a donar la seva vida per a tots. El servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor, és amant del silenci i enemic del fariseisme autocomplaent. Crist el servidor sofrent, de qui ens parla el profeta Isaïes, el Fill de Déu que es compadeix de nosaltres, ha vingut per ser joiosament l’esclau de tots, el nostre servidor i a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.
El seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós.


[1] He 9,26.
[2] Cf Mc 10,29-30.
[3] Cf. 2Tm 4,7.