Gràcies, estimat senyor arquebisbe, metropolità de la
Tarraconense i primat, successor de Fructuós. Muchas gracias, queridos señor nuncio, representante del Santo Padre
en España y Andorra, y al arzobispo de Valladolid y presidente de la
Conferencia Episcopal Española. Gràcies, estimats senyor cardenal,
senyor arquebisbe, germans bisbes, Bilboko elizbarrutiko gotzain maitea, pare abat de Montserrat, pare abat emèrit, mares abadesses i pares
priors. Grazie, caro padre abate generale, per la tua presenza e la tua vicinanza
fraterna oggi e sempre. Gracias
a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión fraterna. Merci, cher évêque du diocèse de Perpignan
Elne, père abbé et mères abbesses pour votre présence et votre amitié. Gràcies als preveres i diaques, monjos i
monges, especialment als cistercencs de Poblet, Solius, Vallbona i
Valldonzella, germans de comunitat i de congregació. Gràcies a tots els religiosos
i religioses. Gràcies a tots vosaltres, germans i germanes en la fe, amb qui
tots plegats formem la nostra estimada Església de Girona, i a tots els qui ens
heu volgut acompanyar aquesta tarda. Gràcies també als vinguts de la Conca de
Barberà i des de la meva ciutat natal, Tarragona.
Molt agraïts per la seva presència, Molt Honorable presidenta
del Parlament de Catalunya; benvolgut alcalde de la que és ara ja la meva
ciutat, Girona: us agraeixo molt la vostra presència. Agraeixo també la de l’Honorable
conseller de Recerca i Universitats, que veniu en representació
del president de la Generalitat; la del president de la Diputació gironina; la dels consellers
del Govern de Catalunya, alcaldes de les comarques gironines, alcaldes de la
Conca de Barberà i altres representants de l’Estat i del Govern català; un
agraïment especial al senyor alcalde de Tarragona i als anteriors alcaldes, per
representar la meva estimada ciutat natal; gràcies als rectors de la UdG i de
la URV; gràcies a totes les autoritats, representants d’institucions i d’associacions,
especialment les del nostre bisbat i de la nostra societat gironina i també la
tarragonina: en definitiva, de la catalana. Moltes gràcies als meus germans i
padrins de baptisme i a tots els oncles, cosins, familiars i amics que ens
acompanyeu aquí presencialment i als que ho feu a través de la televisió, la ràdio
i les xarxes socials; als qui ho feu des de Catalunya y a los que nos
acompañáis desde cualquier parte de España a través de los diversos medios y
que en la distancia estáis también presentes aquí entre nosotros.
Sant Agustí va escriure una frase que ha fet fortuna
perquè sintetitza molt bé el paper del bisbe. Deia: «Soc bisbe per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La
condició de bisbe comporta un deure; la de cristià és un do; la primera
comporta un perill; la segona, la salvació». Soc a Girona, doncs, com a
bisbe per compartir amb vosaltres la nostra fe, per ser cristià amb vosaltres,
per viure tots junts la nostra fe en Crist ressuscitat i per servir-vos, tal
com m’ha encarregat el nostre papa Francesc en nomenar-me bisbe d’aquesta
històrica seu. Vinc a succeir el bisbe
Francesc, que donà la seva vida fins al seu darrer alè al servei d’aquesta
Església, com abans ho feren el bisbe Carles, el bisbe Jaume, el bisbe Narcís,
el bisbe Josep i tants d’altres abans; tots ells, lligams d’aquesta cadena de
la qual soc l’anella 115. El lema que he escollit vol dir, segons si en fem la
traducció del llatí més o menys literal, que si estic al capdavant vostre és simplement
per servir-vos, per ser-vos de profit. L’episcopat no té cap altre sentit que
el servei a Crist, a l’Església, als qui formem la diòcesi i, en definitiva, a
tots els nostres conciutadans. Avui aquestes paraules no volen ser pas una
declaració programàtica ni un assaig teològic sobre el ministeri episcopal. Explicava
el papa Benet XVI: «El meu
veritable programa de govern no és fer la meva voluntat, no és seguir les meves
pròpies idees, sinó posar-me, juntament amb tota l’Església, a l’escolta de la
paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per Ell».
Voldria ara adreçar-me a tots als qui sou aquí i als qui no ens heu pogut
acompanyar presencialment, als creients practicants, als practicants
ocasionals, als qui per una circumstància o altra viviu ara un moment de dubte,
de desencís o d’allunyament de la fe; als qui creieu en Crist i als qui no hi
creieu; perquè per a tots hem de ser llavor d’esperança, amb la nostra fe
regada amb l’aigua del baptisme, que simbolitza la nostra incorporació a l’Església.
Demano avui al Senyor –i en primer lloc per a tots els
qui formem l’Església de Girona– que estiguem
edificats sobre pedra, que ens alcem com a temple per a Déu, que ens fem idonis
per rebre Déu, que la nostra esperança no fluctuï entre els dubtes, i que
estiguem consolidats sobre roca ferma.
Això vol dir viure la nostra fe amb convenciment, amb fermesa, amb il·lusió, i
viure-la sobretot amb esperança. No podem perdre mai l’esperança. Si som
cristians no tenim dret a perdre-la. No té sentit perdre-la, perquè seguim
Crist, que és esperança per a nosaltres els creients, i és qui hem de proclamar
com a esperança per a tot el món. Hem de ser sempre testimonis de l’amor de
Crist, aquell qui es va fer amor fins a l’extrem i que ens estima a tots. No
tinguem mai por de tenir esperança.
Hi ha dificultats per viure amb coherència la nostra fe, i és cert, perquè hi ha moltes dificultats al nostre món. No és un món fàcil. És constant la lluita per viure una vida de generositat, d’amor i d’esperança; una vida que mira de seguir molta gent des de molts àmbits, i que nosaltres seguim des de la nostra fe en Jesucrist, que és l’eix de la nostra existència. Ens hem de confiar sempre a l’acció de la gràcia de Déu, que actua en nosaltres, i perquè actuï cal estar sempre oberts a l’acció de l’Esperit. No ens hem d’avergonyir mai de l’Evangeli,
[2] a menys que el visquem sense autenticitat ni fidelitat. No ens hem d’avergonyir mai de la nostra fe, de ser feliços de viure-la. Sense caure mai en un orgull excloent, n’hem d’estar sempre ben cofois. Cofois del fet que, per a nosaltres, viure sigui viure en Crist.
[3]Com dèieu en la síntesi de la
fase diocesana del Sínode, ens cal tenir «alegria de “caminar junts” i
recuperar l’essència sinodal de l’Església. Alegria d’adonar-se que l’Església
és –ha de ser– la “gran casa de tots”: tothom és benvingut a dir-hi la seva
malgrat les diferències d’edat, de formació, de punts de vista, de
responsabilitats i funcions, d’implicació o adhesió. Alegria de veure que “encara
hi som a temps” de tornar a l’essència del cristianisme i de millorar la
relació de l’Església amb una societat –la nostra– que estimem».
Cadascú ho ha de fer mirant d’acomplir el millor possible la
tasca a la qual ha estat cridat. Els preveres ho han estat a servir el Poble de
Déu de manera sagramental [...] i formar amb el seu bisbe un sol presbiteri,
com ens diu el Concili Vaticà II.
Sense oblidar mai el que el Concili
ens demana a tots: que cadascun de nosaltres vivim a la nostra manera,
complim la nostra tasca, amb fe i col·laborem plegats, en comunió, tots junts a
l’obra comuna de Déu. Cal, efectivament que tots, doncs, com ens diu també el
Concili Vaticà II, «mantenint-nos en la veritat i en l’amor, cresquem en tot
fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, el cos es manté unit
harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d’acord
amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va
creixent i edificant en l’amor».
El papa Francesc,
en el seu missatge amb motiu de la Jornada per les vocacions d’aquest any i que
celebrem avui mateix, ens diu que «la polifonia dels carismes i de les
vocacions, que la comunitat cristiana reconeix i acompanya, ens ajuda a
comprendre plenament la nostra identitat com a cristians. Com a poble de Déu
que camina per les senderes del món, animats per l’Esperit Sant i inserits com
a pedres vives en el Cos de Crist, cadascun de nosaltres es descobreix com a
membre d’una gran família, fill del Pare i germà i germana dels seus semblants.
No som illes tancades en si mateixes, sinó que som parts d’un tot».
Som un tot dins d’una Església particular com ho és la
nostra, la gironina, en què el servei del bisbe demana una sol·licitud extrema,
enginy i traça, i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist. El
seu servei ha de ser sempre fruit de l’amor, i no pot ser de cap altra manera.
Res no pot fer un home sol sense l’ajut de l’Esperit, en primer lloc, i després
del dels seus germans i germanes en la fe. Així
i només així aquest amor a l’Església s’encarna en una realitat concreta: un
amor que és servei a les pedres vives que són el centre i omplen de
sentit l’Església de Girona. Un amor que s’estén també al conjunt d’aquesta
terra, al nostre país. Estem joiosos de viure la nostra fe aquí a Girona i aquí
a Catalunya, terra de profundes arrels cristianes, joiosos de viure la fe amb
accent i amb orgull gironí. És aquí, en aquesta realitat concreta, del Gironès
a l’Empordà, de la Garrotxa a la Selva, del Maresme al Pla de l’Estany, on ens
pertoca a tots, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu: i pertoca al
bisbe, als preveres, als diaques, als religiosos i religioses, als homes i
dones que tenen una missió pastoral, i a tots els laics i laiques.
Els camins del Senyor
són nombrosos, i sols Crist en persona és el camí.
Per això cal que no anteposem mai absolutament res al Crist, i que responguem
al compromís amb el Senyor amb paraules però sobretot amb fets, amb obres.
A aquest compromís, tots hi som cridats, en una societat en la qual, en
paraules de sant Joan Pau II, «noves situacions, tant eclesials com socials,
econòmiques, polítiques i culturals, reclamen avui, amb una força molt
particular –també– l’acció dels fidels laics».
Com
dèieu en la síntesi de la fase diocesana del Sínode, l’Església l’hem de viure
«com a poble i família de Déu, com el “caminar junts” de tots els
batejats (preveres, consagrats i laics), diferents en edat, punts de vista,
funcions o graus d’adhesió».
Fomentant el nostre «caminar junts» en l’àmbit diocesà, entre comunitats
parroquials i arxiprestats, preveres i diaques, comunitats de vida consagrada,
moviments i serveis que formem part d’una mateixa Església local i enfortint
els vincles i valorant i estimant adequadament la diversitat i l’equilibri de
carismes.
No tinguem mai por de
creure en Crist, de viure l’Evangeli i d’estimar. Cadascun de nosaltres pot
aportar alguna cosa a aquesta tasca comuna des dels diversos carismes,
vocacions i serveis; preveres i laics, homes i dones. El papa Francesc ens
recorda que tots estem cridats a custodiar tota la creació, de custodiar especialment
els més pobres, de custodiar-nos a nosaltres mateixos. Heus aquí un servei que
el bisbe està cridat a exercir, però al qual tots estem cridats, per fer
brillar l’estrella de l’esperança.
Voldria dirigir-me avui
també als qui us heu allunyat de la pràctica religiosa o de la fe, tal volta
empesos per una mala experiència, per un mal exemple, per un desencís, pels
mateixos neguits de la vida, que dia rere dia ens planteja interrogants i
dubtes que acaben per afectar-nos radicalment. Adonem-nos que val la pena
creure en Crist, que val la pena viure l’Evangeli, que val la pena viure el
manament de l’amor. L’Església, imperfecta com és per l’acció de les persones
que la componem, sempre us espera amb els braços oberts, sempre a punt per
abraçar-vos; sapigueu-la veure, doncs, sempre al vostre costat.
Voldria dirigir-me avui
també als qui no creieu, als qui no veieu en l’Església la missatgera de l’amor
de Crist. Això, per als qui creiem, ha de ser, abans de res, un motiu de
profunda reflexió sobre com vivim nosaltres la fe com a creients, i després ens
ha d’esperonar al diàleg. Com ens explica el Concili Vaticà II, «l’Església reconeix sincerament
que tots els homes, creients i no creients, han de col·laborar en l’edificació
d’aquest món, en el qual viuen en comú. Això no pot fer-se sense un prudent i
sincer diàleg». Per això volem estendre la mà a tots, en primer
lloc a les institucions del nostre país, de les nostres comarques i de la
nostra ciutat, una mà estesa en bé de garantir la dignitat humana en tota
circumstància, una dignitat en la qual els creients veiem Déu com a fonament i
perfecció; una dignitat en la qual
tots reconeixem el dret fonamental i irrenunciable que ha de regir la nostra
societat: el dret a la vida –i a una vida digna–; el dret a tenir suficients
recursos per viure-la; el dret a un habitatge, a una feina, a una llibertat
política i d’expressió i a una convivència pacifica.
Voldria agrair-vos a
tots la vostra pregària, la vostra presència, el vostre escalf avui aquí.
Gràcies per la vostra cordial i fraternal acollida, que em fa sentir des del
primer moment ja a casa com un gironí més. Gràcies per les vostres pregàries, a
vosaltres, preveres i diaques; a vosaltres, religiosos i religioses; a
vosaltres, laics i laiques compromesos; a vosaltres, creients; a vosaltres,
integrants de les comunitats parroquials, religioses i dels moviments cristians
que envigoreixen la nostra Església i que us reuníeu divendres al vespre a Sant
Feliu per pregar per mi i per aquesta nostra Església; joves i no tan joves;
als qui ja he conegut i als qui em queden per conèixer. Sant Benet escriu a la
seva Regla, que guia la vida monàstica des del segle VI: «Fes-ho tot amb
consell i, un cop fet, no te’n penediràs».
Em cal el vostre consell, el de tots, la vostra opinió. Tal com dèieu en la
Síntesi diocesana del Sínode, hem d’estar «en escolta els uns dels altres, i tots a l’escolta
de l’Esperit».
Permeteu-me ara, però,
que em dirigeixi a mossèn Lluís Sunyer, que ha estat administrador diocesà d’aquesta
Església durant dos llargs anys i li transmeti el meu agraïment especial.
Mossèn Lluís, vós estimeu aquesta vostra diòcesi. L’estimeu profundament, i
això s’ha notat durant aquest temps d’incertesa. De fet, s’ha notat sempre.
Estimeu l’Església. Fa molts anys que la serviu des de llocs de responsabilitat
i –ja ho sabeu– us demano que seguiu servint-la una mica més perquè ens cal no
desaprofitar el vostre tarannà i el vostre consell.
Gràcies a tots els qui
han ajudat que ens poguéssim trobar avui aquí tanta gent. Als qui ho heu
organitzat, als qui hi participeu, als qui ho seguiu pels diferents mitjans,
als qui sou aquí pendents de cada detall litúrgic i organitzatiu. No és un
parlar per parlar: us agraeixo a tots la vostra presència perquè, al vostre nou
bisbe, que vol ser un més entre vosaltres, li cal la vostra pregària, el vostre
escalf, el vostre consell i el vostre ajut. Vinc havent viscut una història
personal concreta, després d’uns anys de vida laical i d’uns altres de vida
monàstica i de ministeri abacial, que són cadascun una realitat eclesial
concreta, i tots plegats fan el que soc, amb l’ajut sempre de Déu en els
moments assolellats i en els moments foscos de tota vida de fe, de tota vida
humana. Només amb l’ajut de tots vosaltres puc suplir les meves mancances i
servir-vos així el millor que pugui. Sant Joan Pau II, en l’inici del seu
pontificat, ens exhortava a no tenir por. Obrim doncs –més encara– obrim de bat a
bat les portes dels nostres cors a Crist.
Per això us demano ara
finalment que tots plegats, per intercessió de sant Feliu, sant Narcís i tots
els sants i santes gironins, invoquem la saviesa de l’Esperit Sant perquè el
Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu i vostre a la prudència, per
poder córrer tots junts i sempre per la via dels manaments cap a la inefable
dolcesa de l’amor de Déu.
Síntesi de la Fase diocesana del
Sínode, 11.
Sant
Joan Pau II, Christifideles Laici, 3.
Síntesi de la Fase diocesana
del Sínode, 36.
Cf. Síntesi de la Fase diocesana del Sínode, 37.