dimarts, 30 d’abril del 2024

Dimarts de la setmana V de Pasqua Trobada diocesana de Vida Creixent a Santa Coloma de Farners

 

Dimarts de la setmana V de Pasqua

Trobada diocesana de Vida Creixent a Santa Coloma de Farners

30 d’abril de 2024

Fets 14,19-28, Salm 144,10-11.12-13ab.21 i Jo 14,27-31a

 

Jesús ens dona la seva pau, la dona als Apòstols i ens la dona també avui a tots nosaltres. Viure la fe en plenitud, amb confiança i amb amor és viure en pau. La pau creiem sovint que és quelcom que se’ns dona, que no cal lluitar per tenir-la, que no cal treballar per mantenir-la. La pau personal, prou bé ho sabeu tots vosaltres, cal treballar-la i per a nosaltres els creients significa tenir uns cors serens, confiats en el Pare. En totes les etapes de la vida cal treballar-la aquesta pau i quan la vida va creixent no minva aquesta tasca de constructors de la nostra pau personal perquè davant les dificultats, davant d’un futur que pot arribar a ser fins i tot incert, el desassossec lluita per malmetre la nostra pau espiritual i trencar el nostre lligam amb Crist. En paraules del Papa Francesc hem de vigilar sempre sobre nosaltres mateixos i aprendre a portar una vida activa també des del punt de vista espiritual, a qualsevol edat, conreant la nostra vida interior per mitjà de la lectura assídua de la Paraula de Déu, l'oració quotidiana, la pràctica dels sagraments i la participació en la litúrgia. I, com no pot ser d’altra manera al costat de la relació amb Déu, la relació amb els altres, sobretot amb la família, els fills, els nets, als quals podem oferir el nostre afecte ple d'atencions; esdevenint constructors i mantenidors de la pau en l’àmbit familiar.

Però de ben segur que vosaltres sabeu també com n’és de difícil a vegades mantenir la pau per exemple a nivell familiar, aquí també hi teniu, hi tenim, tots un paper important a jugar. Preservar la pau en les famílies és preservar la seva unitat, la seva harmonia, és fer-nos la vida més fàcil perquè allí on hi amor i pau, tot esdevé més fàcil. És cert que a vegades, masses vegades, ens compliquem la vida i ho fem per motius ben banals i realment pobres. Aquí hi teniu vosaltres un paper clau, podeu ser constructors de pau allí on cal reconstruir-la i mantenidors de la pau allí on ja hi és.

Sentir-se útil, viure amb joia cada etapa de la nostra vida és alhora agrair aquest do que és la vida, aquest regal que Déu ens ha fet a cadascun de nosaltres. Un regal que hem d’aprofitar per fer arribar l’amor als altres, en primer lloc als qui tenim més propers. Tots som cridats a evangelitzar, com ho feu sant Pau, com ho feren els apòstols. Vosaltres sou evangelitzadors, sou missatgers de reflexió en el si de les vostres famílies i no hi pot haver tasca més gran ni més important. Vosaltres feu créixer la vida dels altres mentre la vostra creix, creix en amor, creix en la madura reflexió, que us dona una amplitud de mires que sols pot venir de l’experiència de viure, i creix també, no ho oblideu mai, en la fe. La fe costa a vegades d’arrelar en l’àmbit familiar, però quantes vegades no hem escoltat que una llavor ha estat sembrada per una avia que ha ensenyat un Parenostre o per un avi que ha parlat de Déu als seus nets? Un evangelitzador no es jubila mai, sempre ha d’estar a punt per donar testimoni de la seva fe, per dir una paraula de consol o de saviesa o simplement per ser allí amb una mirada de dolcesa, un consell a punt i una mà estesa, símbols de l’amor, de la pràctica de l’amor.

diumenge, 28 d’abril del 2024

Diumenge V de Pasqua. Catedral de Girona

 

Diumenge V de Pasqua

Catedral de Girona

28 d’abril de 2024

Fets 9,26-31, Salm 21,26b-27.28 i 30ab.30c-32, 1Jo 3,18-24 i Jo 15,1-8


Estem empeltats en Crist, ens cal aquesta estreta i vital relació amb el Crist per donar fruit. Si no ens arriba la seva saba no podem donar fruit, res no podem si no estem en Ell i Ell no està en nosaltres, perquè aleshores ens assequem i no tenim cap altre futur que ser com les sarments que es tiren al foc. Quedar-nos amb Crist significa abastar aquell clima de confiança amb el Senyor que arriba al punt de que tot allò que desitgem ho obtindrem, perquè tant sols desitjarem allò que ens cal i ens pertoca com a fills de Déu, fets fills amb el Fill. Empeltats en Crist hi estem quan el nostre amor no és només de frases i paraules, sinó que és un amor de fets i de veritat; estem empeltats amb Crist quan ens mou la veritat, quan la nostra consciència es manté en pau davant de Déu. És aleshores que podem acostar-nos a Déu amb tota confiança perquè acomplint el que Ell ens mana i fent allò que ens demana de fer, som del seu grat.

El que ens demana de fer ho sabem prou bé, estimar-lo a Ell i estimar-nos els uns als altres. Aquesta és la clau que obra la porta del Regne, així és com Ell està en nosaltres i el sabem en nosaltres per l’Esperit. Pot semblar això una tasca difícil, quasi impossible. Potser no ho és pas tant, en tenim referents, exemples i no pas tots són dels cridats a primera hora, sinó que molts són dels cridats al migdia o al capvespre. La sola menció del nom de Pau als creients de Jerusalem els provocava rebuig i por, el defugien, no s’acabaven de creure o millor dit no es creien gens que aquell cruel perseguidor havia esdevingut evangelitzador, que havia estat cridat per Crist i ara era missatger de la bona nova de l’Evangeli tant o més que ells. Els camins del Senyor són inescrutables, l’Esperit bufa quan vol i com vol i això molts cops ens desconcerta, ja que a vegades bufa tant fort que un cau del cavall del seu error i queda encegat per la llum d’aquell qui és la veritat i la vida. La conversió de Saule en Pau és una bona mostra de com i quan actua Déu.

Tenim un altre exemple ben clar d’aquesta actuació de Déu sobre les nostres vides i no és altre que la de Maria, sobre la qual actuà l’Esperit de manera tant extraordinària que fou concebuda sense la taca del pecat. Maria estava ja des dels inicis dels temps preparada per ser clau en el pla de salvació. Predestinada a ser la mare del Fill de Déu i no es limità a complir aquest paper que la història de la salvació li tenia destinat. Ella fou la primera de les deixebles i acollint en el seu ventre a aquell qui és l’amor, ajudant de manera imprescindible a la nostra salvació, també fou exemplar en el compliment dels manaments de Déu. Ella és l’escollida sobre la qui actua l’Esperit Sant per gràcia del Pare.

Maria fou predestinada a ser mare del Salvador, Pau ho fou a ser l’apòstol dels gentils. Ni l’un, ni l’altre cercaren de ser-ho, fou Déu, fou l’acció de l’Esperit, fou Crist que habità en el sí de Maria i en el cor de Pau. Cada home i cada dona tenim una història particular de relació amb Déu; Ell actua de manera diversa en cada ocasió, en cadascun de nosaltres. A vegades ho fa de manera suau com en el cas de Maria, d’altres de manera contundent com en el cas de Pau; però sempre tocant el cor i això té una projecció enfora, això es veu en l’amor dels uns pels altres. També a nosaltres ens crida Déu a complir els seus manaments, també nosaltres som escollits des d’abans de néixer per ser deixebles seus. Sens dubte que no som com Maria ni tampoc tenim la contundència i la força de Pau per vèncer totes les dificultats; però el Senyor ens vol com a sarments, ben empeltats a Ell que és el cep veritable, aquell del qual el Pare en treu bon fruit, també nosaltres estem cridats a ser fruit de fe i d’esperança, fruit de caritat. Com ho foren Maria la nostra Mare i Pau que qui sap si fins i tot no va evangelitzar aquesta terra nostra, cristiana abans que catalana, com ens recordava diumenge passat l’arquebisbe Joan. Demanem-li al Senyor de ser fruits de caritat per als nostres germans i per a tot el món i demanem-li a Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat, que ens ajudi a aconseguir-ho.

diumenge, 21 d’abril del 2024

Paraules finals en l'ordenació episcopal i inici del ministeri com a bisbe de Girona

 

Gràcies, estimat senyor arquebisbe, metropolità de la Tarraconense i primat, successor de Fructuós. Muchas gracias, queridos señor nuncio, representante del Santo Padre en España y Andorra, y al arzobispo de Valladolid y presidente de la Conferencia Episcopal Española. Gràcies, estimats senyor cardenal, senyor arquebisbe, germans bisbes, Bilboko elizbarrutiko gotzain maitea, pare abat de Montserrat, pare abat emèrit, mares abadesses i pares priors. Grazie, caro padre abate generale, per la tua presenza e la tua vicinanza fraterna oggi e sempre. Gracias a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión fraterna. Merci, cher évêque du diocèse de Perpignan Elne, père abbé et mères abbesses pour votre présence et votre amitié. Gràcies als preveres i diaques, monjos i monges, especialment als cistercencs de Poblet, Solius, Vallbona i Valldonzella, germans de comunitat i de congregació. Gràcies a tots els religiosos i religioses. Gràcies a tots vosaltres, germans i germanes en la fe, amb qui tots plegats formem la nostra estimada Església de Girona, i a tots els qui ens heu volgut acompanyar aquesta tarda. Gràcies també als vinguts de la Conca de Barberà i des de la meva ciutat natal, Tarragona.

Molt agraïts per la seva presència, Molt Honorable presidenta del Parlament de Catalunya; benvolgut alcalde de la que és ara ja la meva ciutat, Girona: us agraeixo molt la vostra presència. Agraeixo també la de l’Honorable conseller de Recerca i Universitats, que veniu en representació del president de la Generalitat; la del president de la Diputació gironina; la dels consellers del Govern de Catalunya, alcaldes de les comarques gironines, alcaldes de la Conca de Barberà i altres representants de l’Estat i del Govern català; un agraïment especial al senyor alcalde de Tarragona i als anteriors alcaldes, per representar la meva estimada ciutat natal; gràcies als rectors de la UdG i de la URV; gràcies a totes les autoritats, representants d’institucions i d’associacions, especialment les del nostre bisbat i de la nostra societat gironina i també la tarragonina: en definitiva, de la catalana. Moltes gràcies als meus germans i padrins de baptisme i a tots els oncles, cosins, familiars i amics que ens acompanyeu aquí presencialment i als que ho feu a través de la televisió, la ràdio i les xarxes socials; als qui ho feu des de Catalunya y a los que nos acompañáis desde cualquier parte de España a través de los diversos medios y que en la distancia estáis también presentes aquí entre nosotros.

Sant Agustí va escriure una frase que ha fet fortuna perquè sintetitza molt bé el paper del bisbe. Deia: «Soc bisbe per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició de bisbe comporta un deure; la de cristià és un do; la primera comporta un perill; la segona, la salvació». Soc a Girona, doncs, com a bisbe per compartir amb vosaltres la nostra fe, per ser cristià amb vosaltres, per viure tots junts la nostra fe en Crist ressuscitat i per servir-vos, tal com m’ha encarregat el nostre papa Francesc en nomenar-me bisbe d’aquesta històrica seu. Vinc a succeir el bisbe Francesc, que donà la seva vida fins al seu darrer alè al servei d’aquesta Església, com abans ho feren el bisbe Carles, el bisbe Jaume, el bisbe Narcís, el bisbe Josep i tants d’altres abans; tots ells, lligams d’aquesta cadena de la qual soc l’anella 115. El lema que he escollit vol dir, segons si en fem la traducció del llatí més o menys literal, que si estic al capdavant vostre és simplement per servir-vos, per ser-vos de profit. L’episcopat no té cap altre sentit que el servei a Crist, a l’Església, als qui formem la diòcesi i, en definitiva, a tots els nostres conciutadans. Avui aquestes paraules no volen ser pas una declaració programàtica ni un assaig teològic sobre el ministeri episcopal. Explicava el papa Benet XVI: «El meu veritable programa de govern no és fer la meva voluntat, no és seguir les meves pròpies idees, sinó posar-me, juntament amb tota l’Església, a l’escolta de la paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per Ell». Voldria ara adreçar-me a tots als qui sou aquí i als qui no ens heu pogut acompanyar presencialment, als creients practicants, als practicants ocasionals, als qui per una circumstància o altra viviu ara un moment de dubte, de desencís o d’allunyament de la fe; als qui creieu en Crist i als qui no hi creieu; perquè per a tots hem de ser llavor d’esperança, amb la nostra fe regada amb l’aigua del baptisme, que simbolitza la nostra incorporació a l’Església.

Demano avui al Senyor –i en primer lloc per a tots els qui formem l’Església de Girona– que estiguem edificats sobre pedra, que ens alcem com a temple per a Déu, que ens fem idonis per rebre Déu, que la nostra esperança no fluctuï entre els dubtes, i que estiguem consolidats sobre roca ferma.[1] Això vol dir viure la nostra fe amb convenciment, amb fermesa, amb il·lusió, i viure-la sobretot amb esperança. No podem perdre mai l’esperança. Si som cristians no tenim dret a perdre-la. No té sentit perdre-la, perquè seguim Crist, que és esperança per a nosaltres els creients, i és qui hem de proclamar com a esperança per a tot el món. Hem de ser sempre testimonis de l’amor de Crist, aquell qui es va fer amor fins a l’extrem i que ens estima a tots. No tinguem mai por de tenir esperança.

Hi ha dificultats per viure amb coherència la nostra fe, i és cert, perquè hi ha moltes dificultats al nostre món. No és un món fàcil. És constant la lluita per viure una vida de generositat, d’amor i d’esperança; una vida que mira de seguir molta gent des de molts àmbits, i que nosaltres seguim des de la nostra fe en Jesucrist, que és l’eix de la nostra existència. Ens hem de confiar sempre a l’acció de la gràcia de Déu, que actua en nosaltres, i perquè actuï cal estar sempre oberts a l’acció de l’Esperit. No ens hem d’avergonyir mai de l’Evangeli,[2] a menys que el visquem sense autenticitat ni fidelitat. No ens hem d’avergonyir mai de la nostra fe, de ser feliços de viure-la. Sense caure mai en un orgull excloent, n’hem d’estar sempre ben cofois. Cofois del fet que, per a nosaltres, viure sigui viure en Crist.[3]

Com dèieu en la síntesi de la fase diocesana del Sínode, ens cal tenir «alegria de “caminar junts” i recuperar l’essència sinodal de l’Església. Alegria d’adonar-se que l’Església és –ha de ser– la “gran casa de tots”: tothom és benvingut a dir-hi la seva malgrat les diferències d’edat, de formació, de punts de vista, de responsabilitats i funcions, d’implicació o adhesió. Alegria de veure que “encara hi som a temps” de tornar a l’essència del cristianisme i de millorar la relació de l’Església amb una societat –la nostra– que estimem».[4]

Cadascú ho ha de fer mirant d’acomplir el millor possible la tasca a la qual ha estat cridat. Els preveres ho han estat a servir el Poble de Déu de manera sagramental [...] i formar amb el seu bisbe un sol presbiteri, com ens diu el Concili Vaticà II.[5] Sense oblidar mai el que el Concili ens demana a tots: que cadascun de nosaltres vivim a la nostra manera, complim la nostra tasca, amb fe i col·laborem plegats, en comunió, tots junts a l’obra comuna de Déu. Cal, efectivament que tots, doncs, com ens diu també el Concili Vaticà II, «mantenint-nos en la veritat i en l’amor, cresquem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d’acord amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant en l’amor».[6]

El papa Francesc, en el seu missatge amb motiu de la Jornada per les vocacions d’aquest any i que celebrem avui mateix, ens diu que «la polifonia dels carismes i de les vocacions, que la comunitat cristiana reconeix i acompanya, ens ajuda a comprendre plenament la nostra identitat com a cristians. Com a poble de Déu que camina per les senderes del món, animats per l’Esperit Sant i inserits com a pedres vives en el Cos de Crist, cadascun de nosaltres es descobreix com a membre d’una gran família, fill del Pare i germà i germana dels seus semblants. No som illes tancades en si mateixes, sinó que som parts d’un tot».[7]

Som un tot dins d’una Església particular com ho és la nostra, la gironina, en què el servei del bisbe demana una sol·licitud extrema, enginy i traça, i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist. El seu servei ha de ser sempre fruit de l’amor, i no pot ser de cap altra manera. Res no pot fer un home sol sense l’ajut de l’Esperit, en primer lloc, i després del dels seus germans i germanes en la fe. Així i només així aquest amor a l’Església s’encarna en una realitat concreta: un amor que és servei a les pedres vives que són el centre i omplen de sentit l’Església de Girona. Un amor que s’estén també al conjunt d’aquesta terra, al nostre país. Estem joiosos de viure la nostra fe aquí a Girona i aquí a Catalunya, terra de profundes arrels cristianes, joiosos de viure la fe amb accent i amb orgull gironí. És aquí, en aquesta realitat concreta, del Gironès a l’Empordà, de la Garrotxa a la Selva, del Maresme al Pla de l’Estany, on ens pertoca a tots, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu: i pertoca al bisbe, als preveres, als diaques, als religiosos i religioses, als homes i dones que tenen una missió pastoral, i a tots els laics i laiques.

Els camins del Senyor són nombrosos, i sols Crist en persona és el camí.[8] Per això cal que no anteposem mai absolutament res al Crist, i que responguem al compromís amb el Senyor amb paraules però sobretot amb fets, amb obres.[9] A aquest compromís, tots hi som cridats, en una societat en la qual, en paraules de sant Joan Pau II, «noves situacions, tant eclesials com socials, econòmiques, polítiques i culturals, reclamen avui, amb una força molt particular –també– l’acció dels fidels laics».[10]

Com dèieu en la síntesi de la fase diocesana del Sínode, l’Església l’hem de viure «com a poble i família de Déu, com el “caminar junts” de tots els batejats (preveres, consagrats i laics), diferents en edat, punts de vista, funcions o graus d’adhesió».[11] Fomentant el nostre «caminar junts» en l’àmbit diocesà, entre comunitats parroquials i arxiprestats, preveres i diaques, comunitats de vida consagrada, moviments i serveis que formem part d’una mateixa Església local i enfortint els vincles i valorant i estimant adequadament la diversitat i l’equilibri de carismes.[12]

No tinguem mai por de creure en Crist, de viure l’Evangeli i d’estimar. Cadascun de nosaltres pot aportar alguna cosa a aquesta tasca comuna des dels diversos carismes, vocacions i serveis; preveres i laics, homes i dones. El papa Francesc ens recorda que tots estem cridats a custodiar tota la creació, de custodiar especialment els més pobres, de custodiar-nos a nosaltres mateixos. Heus aquí un servei que el bisbe està cridat a exercir, però al qual tots estem cridats, per fer brillar l’estrella de l’esperança.[13]

Voldria dirigir-me avui també als qui us heu allunyat de la pràctica religiosa o de la fe, tal volta empesos per una mala experiència, per un mal exemple, per un desencís, pels mateixos neguits de la vida, que dia rere dia ens planteja interrogants i dubtes que acaben per afectar-nos radicalment. Adonem-nos que val la pena creure en Crist, que val la pena viure l’Evangeli, que val la pena viure el manament de l’amor. L’Església, imperfecta com és per l’acció de les persones que la componem, sempre us espera amb els braços oberts, sempre a punt per abraçar-vos; sapigueu-la veure, doncs, sempre al vostre costat.

Voldria dirigir-me avui també als qui no creieu, als qui no veieu en l’Església la missatgera de l’amor de Crist. Això, per als qui creiem, ha de ser, abans de res, un motiu de profunda reflexió sobre com vivim nosaltres la fe com a creients, i després ens ha d’esperonar al diàleg. Com ens explica el Concili Vaticà II, «l’Església reconeix sincerament que tots els homes, creients i no creients, han de col·laborar en l’edificació d’aquest món, en el qual viuen en comú. Això no pot fer-se sense un prudent i sincer diàleg».[14] Per això volem estendre la mà a tots, en primer lloc a les institucions del nostre país, de les nostres comarques i de la nostra ciutat, una mà estesa en bé de garantir la dignitat humana en tota circumstància, una dignitat en la qual els creients veiem Déu com a fonament i perfecció;[15] una dignitat en la qual tots reconeixem el dret fonamental i irrenunciable que ha de regir la nostra societat: el dret a la vida –i a una vida digna–; el dret a tenir suficients recursos per viure-la; el dret a un habitatge, a una feina, a una llibertat política i d’expressió i a una convivència pacifica.

Voldria agrair-vos a tots la vostra pregària, la vostra presència, el vostre escalf avui aquí. Gràcies per la vostra cordial i fraternal acollida, que em fa sentir des del primer moment ja a casa com un gironí més. Gràcies per les vostres pregàries, a vosaltres, preveres i diaques; a vosaltres, religiosos i religioses; a vosaltres, laics i laiques compromesos; a vosaltres, creients; a vosaltres, integrants de les comunitats parroquials, religioses i dels moviments cristians que envigoreixen la nostra Església i que us reuníeu divendres al vespre a Sant Feliu per pregar per mi i per aquesta nostra Església; joves i no tan joves; als qui ja he conegut i als qui em queden per conèixer. Sant Benet escriu a la seva Regla, que guia la vida monàstica des del segle VI: «Fes-ho tot amb consell i, un cop fet, no te’n penediràs».[16] Em cal el vostre consell, el de tots, la vostra opinió. Tal com dèieu en la Síntesi diocesana del Sínode, hem d’estar «en escolta els uns dels altres, i tots a l’escolta de l’Esperit».[17]

Permeteu-me ara, però, que em dirigeixi a mossèn Lluís Sunyer, que ha estat administrador diocesà d’aquesta Església durant dos llargs anys i li transmeti el meu agraïment especial. Mossèn Lluís, vós estimeu aquesta vostra diòcesi. L’estimeu profundament, i això s’ha notat durant aquest temps d’incertesa. De fet, s’ha notat sempre. Estimeu l’Església. Fa molts anys que la serviu des de llocs de responsabilitat i –ja ho sabeu– us demano que seguiu servint-la una mica més perquè ens cal no desaprofitar el vostre tarannà i el vostre consell.

Gràcies a tots els qui han ajudat que ens poguéssim trobar avui aquí tanta gent. Als qui ho heu organitzat, als qui hi participeu, als qui ho seguiu pels diferents mitjans, als qui sou aquí pendents de cada detall litúrgic i organitzatiu. No és un parlar per parlar: us agraeixo a tots la vostra presència perquè, al vostre nou bisbe, que vol ser un més entre vosaltres, li cal la vostra pregària, el vostre escalf, el vostre consell i el vostre ajut. Vinc havent viscut una història personal concreta, després d’uns anys de vida laical i d’uns altres de vida monàstica i de ministeri abacial, que són cadascun una realitat eclesial concreta, i tots plegats fan el que soc, amb l’ajut sempre de Déu en els moments assolellats i en els moments foscos de tota vida de fe, de tota vida humana. Només amb l’ajut de tots vosaltres puc suplir les meves mancances i servir-vos així el millor que pugui. Sant Joan Pau II, en l’inici del seu pontificat, ens exhortava a no tenir por. Obrim doncs –més encara– obrim de bat a bat les portes dels nostres cors a Crist.[18]

Per això us demano ara finalment que tots plegats, per intercessió de sant Feliu, sant Narcís i tots els sants i santes gironins, invoquem la saviesa de l’Esperit Sant perquè el Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu i vostre a la prudència, per poder córrer tots junts i sempre per la via dels manaments cap a la inefable dolcesa de l’amor de Déu.[19]



[1] Cf. Sant Agustí, Sermó 340.

[2] Cf. Rm 1,16.

[3] Cf. Fl 1,21.

[4] Síntesi de la Fase diocesana del Sínode, 11.

[5] Cf. Lumen Gentium, 28.

[6] Cf. Lumen Gentium, 30.

[7] Cridats a sembrar l’esperança i a construir la pau.

[8] Sant Hilari, Tractat sobre el salm 127.

[9] RB LXXII, 11-12.

[10] Sant Joan Pau II, Christifideles Laici, 3.

[11] Síntesi de la Fase diocesana del Sínode, 36.

[12] Cf. Síntesi de la Fase diocesana del Sínode, 37.

[13] Cf. 19 de març de 2013.

[14] Gaudium et spes, 21.

[15] Cf. ibídem.

[16] RB III,13.

[17] Síntesi de la Fase diocesana del Sínode, 2.

[18] Cf. 22 d’octubre de 1978.

[19] RB Pròleg, 49.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Diumenge III de Pasqua

 

Diumenge III de Pasqua

14 d’abril de 2024

Santa Maria de Solius

Fets 3,13-15,17-19, Salm 4,2.4.7.9, 1Jo 2,1-5a i Lc 24,35-48

«Nosaltres en som testimonis», digué Pere en aquells dies al poble. Els apòstols eren testimonis de que tenim prop del Pare un defensor just, que és Jesucrist; aquell mateix a qui els seus no havien reconegut pel camí, aquell mateix que es presentava enmig d’ells, un cop mort i ressuscitat, i els provocava esglai i alarma.

L’experiència del ressuscitat, ens ho ha dit avui l’Evangeli, provoca tanta alegria que qui n’és testimoni no s’ho acaba de creure. És ben normal, els apòstols, aquells primers testimonis havien vist, sempre com a molt de lluny, com el Mestre era detingut, processat, torturat i clavat en una creu i que allí havia mort; ja uns pocs l’havien vist posar al sepulcre; però del que tots estaven certs és de que havia mort, havia estat vençut pels seus enemics. Però això de fet era pura aparença, als ulls dels homes havia estat mort, però als ulls de Déu havia estat glorificat. Sols calia recórrer a la Llei de Moisés, als Profetes o als Salms per adonar-se’n de que tot allò calia, calia que el Messies patís per tal de que ressuscités d’entre els morts, calia que es fes home i compartís el sofriment dels homes abans de que ressuscitant ens oferís de compartir a tots la seva resurrecció, la vida que no s’acaba, la filiació divina. «Déu descendeix fins al fons de la nostra humanitat per a tornar a portar-la a Ell, per a elevar-la al lloc que li pertoca.» (Benet XVI 24 d’octubre de 2012).

Però ser-ne testimonis té una servitud, comporta una obligació i és la de que cal predicar en nom d’Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats; tant sols així en som testimonis. En aquest tercer diumenge de Pasqua la idea del testimoniatge ens surt al pas; ens ho ha dit Pere, ho ha dit el mateix Jesús als seus esglaiats i sorpresos deixebles: «Vosaltres en sou testimonis.» I avui, com els deixebles ahir, els testimonis som nosaltres, tu i jo, tota l’Església, tots els creients. Testimonis d’una gran nova, la de que la mort pot ser vençuda, la de que a la fi la justícia s’imposa, la vertadera justícia, la de Déu i no pas la dels homes sempre escadussera i mai completa.

Com podem ser-ne testimonis? Sols ho podem ser vivint la fe en plenitud, vivint-la amb joia, essent vertaders testimonis d’aquella alegria que fa que els apòstols no s’acabessin de creure que realment Crist ha ressuscitat, que els calgués tocar-lo, veure’l, menjar-hi, parlar-hi, per tal d’adonar-se de que era Ell, veure que en les seves mans i els seus peus hi havia les ferides dels claus i al seu costat la petjada de la llançada final; que el Crist ressuscitat no era ni és un esperit, sinó algú de carn i ossos, una vertadera realitat. «La mort del Senyor demostra l'immens amor amb el qual ens ha estimat fins a sacrificar-se per nosaltres; però només la seva resurrecció és la «prova segura», és certesa que el que afirma és veritat, que val també per a nosaltres, per a tots els temps.» (Benet XVI 26 de març de 2008).

En paraules del Papa Francesc: «Si els Evangelis s’aturessin en la sepultura de Jesús, la història d'aquest profeta se sumaria a les moltes biografies de personatges heroics que van donar la seva vida per un ideal. L'Evangeli seria llavors un llibre edificant, també de consulta, però no seria un anunci d'esperança.» (Papa Francesc 4 d’octubre de 2017)

Nosaltres som testimonis d’algú que és molt més que un profeta, Ell és el Fill de Déu fet home per nosaltres, fet amor fins a l’extrem, fet vida per la seva resurrecció. «Tota la predicació de l'Església, des dels temps apostòlics, a través dels segles i de totes les generacions, fins avui, es refereix a la resurrecció i treu d'ella la força impulsiva i persuasiva, així com el seu vigor.» (Sant Joan Pau II 8 de març de 1989).

Hi ha alguna cosa millor que ser testimonis, que ser anunciadors de tan gran esperança? I ser-ne testimonis, ens ho ha dit sant Joan en la seva primera Carta, implica conèixer-lo i complir els seus manaments, no sols conèixer-lo sinó testimoniar-lo fent cas de la seva Paraula, arribant de debò a estimar a Déu i als germans perfectament.

Siguem doncs vertaders testimonis del Crist ressuscitat, vertaders testimonis de la joia pasqual. Així la pau serà amb nosaltres i nosaltres serem portadors de la pau de Crist al món, a un món assedegat de pau i d’esperança.


dissabte, 13 d’abril del 2024

Dissabte II de Pasqua

 

Dissabte II de Pasqua

13 d’abril de 2024

Santa Maria de Solius

Fets 6,1-7, Salm 32,1-2.4-5.18-19 i Jo 6,16-21

Jesús els digué:  «Soc jo, no tingueu por». La por és un sentiment humà, ben humà. Els deixebles sabien que el seu Mestre podia alliberar a uns dels esperits malignes, podia guarir a d’altres de malalties, podia fins i tot fer aixecar un mort de la seva llitera o treure’l del seu sepulcre, i malgrat tot aquella nit, quan era fosc i el veieren acostar-se cap a la barca caminant sobre l’aigua, es van esglaiar. No acabaven de creure, no acabaven d’entendre que a aquell a qui tenien davant dels seus ulls res no li feia que el vent bufés molt fort o que el llac s’encrespés. És a nosaltres que quan es presenten dificultats tot ens trontolla, que la nostra fe defalleix i aleshores ens agafa por.

Cal obrir-se a l’acció de Déu, cal fer experiència del ressuscitat per assentar sobre bons fonaments, sobre la roca, la nostra fe i cal viure-la en comunitat, en comunió, per tal de perdre la por. Com aquella primera comunitat, la dels deixebles que anava augmentant però en la qual no trigaren a sorgir queixes dels uns i dels altres. Lluny aleshores de defugir-les, els deixebles convocant tots els creients hi posaren remei i d’allí sorgí la institució del diaconat. L’Església es començava a organitzar, l’Església, aquella primitiva Església apostòlica, havia perdut la por i s’anava estenent i el nombre de creients anava creixent.

La por no és bona evangelitzadora, la confiança transmet confiança i aquells qui un dia s’esfereïen de por veient al Senyor caminar sobre les aigües; havent-se confiat eren capaços, ja sense el Mestre entre ells, d’organitzar-se i de créixer. La nostra fe no pot ser una fe esporuguida, ha de ser una fe confiada i refiada; sols així serem capaços de viure-la amb joia i de transmetre-la amb la mateixa alegria. En paraules del Papa Francesc: «L'alegria de l'Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria.» (Evangelii Gaudium, 1). La fe en Crist ressuscitat genera alegria i la joia genera esperança. Amb Crist neix i reneix l’alegria de la fe, potser s’enfosqueix en un determinat moment per les contrarietats de la vida, però si aquesta fe està ben arrelada genera de nou l’alegria, la joia reneix. No podem viure la nostra fe de manera trista, si la vivim vertaderament, la viurem sempre de manera joiosa, perquè entendrem, com ens ha dit el salmista, que la terra és plena de l’amor de Déu.

El temps pasqual és el temps de la joia, és el temps de la confiança, un temps en el qual rememorem, tornem a viure, el misteri central de la nostra fe, és a dir la resurrecció del Senyor. Si Crist ha vençut la mort, si ho creiem realment això, no ens pot assaltar la por, no ens pot envair la tristesa; perquè per la seva resurrecció la vida, la vida vertadera i plena, la vida en Crist com a fills de Déu, ja ens pertoca, ja ens ha estat oferta per la seva gràcia si creiem en Ell de manera sincera i esperançada i vivim com a fills del Pare. No hi ha joia més gran que aquesta. Crist ens diu també avui a nosaltres: «Soc jo, no tingueu por», creieu en mi, veniu amb mi i no us cal témer res, perquè em tindreu a mi i tenint-me a mi ho tindreu tot.