Dimecres de la setmana XXIX durant l’any

 

Dimecres de la setmana XXIX durant l’any

Santa Maria de Vallbona

Dilluns 25 d’octubre de 2023

Rm 6,12-18, Salm 123 i Lc 12,39-48

 

«Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més».

La vida s’entén des de la fe com un lloc d’espera, no pas una espera inactiva i passiva, sinó com una espera on ens cal ja treballar pel Regne. Sense perdre però mai de vista que la vida vertadera, plena i lliure és la que esperem; la que Crist ens ha guanyat morint a la creu i ressuscitant del sepulcre.

Ens cal tenir també sempre ben present que la nostra espera no està pas exempta de riscos, de perills, de temptacions. Ens ho ha dit en la primera lectura, amb la seva contundència i força habitual, l’Apòstol. Si hem passat de la mort a la vida, si vertaderament ens ho creiem això, si n’estem ben certs, aleshores el pecat no ha de tenir cap domini sobre nosaltres. Però hem de vigilar, hem de vetllar, perquè la gràcia que hem rebut en haver estat fets fills de Déu, hereus de Déu amb el Fill, fets germans de Crist, que no és pas poca cosa, aquesta gràcia, aquest regal, hem de treballar per conservar-lo, per guardar-lo com allò que realment és, un tresor que nosaltres, febles com som, guardem en els gerros de terrissa trencadissa del nostre cos i de la nostra ment sempre massa mundana.

El camí cap al Crist, el camí cap a la vida eterna que nosaltres creients hem emprés, que nosaltres vivim dins del clos del monestir, no és un camí impossible, no és una quimera pensar que podrem arribar a la meta victoriosos. El Senyor ens hi ajuda, però alhora ens hem de deixar ajudar i quan caiem, quan pequem, perquè aquesta paraula no ens ha de fer mai por de pronunciar-la, aleshores no hem de desesperar mai de la misericòrdia de Déu.

L’Església al llarg de l’any litúrgic ens va proposant exemples, ens va posant davant dels ulls homes i dones que han arribat ja al Regne i als quals tampoc no els fou pas fàcil el camí. Avui a litúrgia ens presenta a sant Bernat Calbó, home de lleis, monjo, home d’Església, abat i bisbe i fins i tot conseller reial i home d’armes; un home de la seva època.  La seva vida no estigué pas lliure de la lluita contra els vicis i les passions, va lluitar també contra la immundícia de la carn, la crueltat de l’avarícia, l’inflament de la supèrbia o el rancor de les enveges; tot plegat també assalta als sants. Però ens són exemple perquè la seva lluita ha estat victoriosa. Els sant són els homes i dones que Déu es envia per ensenyar-nos l’exercici de la virtut, com ens deia a Matines la lectura del bisbe Josep Torres i Baiges, successor de sant Bernat Calbó a la seu de Vic.

Perseverem doncs en el camí que porta cap a Déu, estiguem certs de que tenim sempre l’auxili en el Senyor, que sempre està a favor nostre.

Dimarts de la setmana XXIX durant l’any

 

Dimarts de la setmana XXIX durant l’any

Santa Maria de Vallbona

Dilluns 24 d’octubre de 2023

Rm 5,12.15b.17-19.20b-21, Salm 39,7.8.9.10.17 i Lc 12,35-38

 

Estar sempre a punt, això és al que ens convida el Senyor, ens convida a compartir la felicitat que tenen aquells que estant sempre vetllant. I a qui esperem? Per què l’esperem? Per qui vetllem? El Senyor és l’esperat, a Ell dediquem la nostra vetlla, perquè Ell ha de venir; no sabem quan, ni tampoc sabem com ho farà; però si que estem certs de que ha de venir, de que vindrà.

Aquest fou l’objecte, aquesta fou la finalitat de la seva encarnació; es feu home per tal de que un dia cadascun de nosaltres fos salvat, per tal de que tinguem l’oportunitat de ser salvats. Per això, com ens deia quest matí en la lectura del segon nocturn sant Antoni Maria Claret, l’amor de Crist ens estimula; ens sabem estimats per aquell qui ens ha fet el regal generós de la seva gràcia, per aquell que ens vol fer justos, aquell per qui hem estat absolts i per qui podem obtenir la vida, una vida vertadera, plena i eterna; com ens ha recordat l’Apòstol en la primera lectura.

La nostra vida de creients, la nostra vida de monges i de monjos no deixa de ser una vetlla, vetllem pregant-li i lloant-lo, preguem treballant en els nostres quefers diaris, vetllem meditant la seva Paraula. En definitiva ens preparem pel seu retorn, ens preparem pel seu encontre. Però aquesta espera no ha de ser mai angoixada, ha de ser sempre esperançada perquè a qui esperem és a aquell qui més ens estima, a aquell a qui arribà a fer-se petit, fins i tot a morir per amor a nosaltres.

I a aqurst amor hi hem de correspondre estimant-lo a Ell i als germans. És aquell bon zel del que ens parla sant Benet a la Regla, aquell bon zel del que ens parlava sant Antoni Maria Claret avui a Matines, un zel de debò, que és idèntic al qui estima, que és encès per l’amor.

La nostra espera ha de ser doncs una espera zelosa i alhora amorosa, procurant que els nostres germans i germanes de comunitat estiguin contents, siguin feliços o al menys procurar-ho en la mesura de les nostres possibilitats, que no quedi per nosaltres.

Mirem d’estar sempre a punt, amb el cos cenyit amb el cenyidor del bon zel i la llum ce la caritat i de l’amor ben encesos. Sols podrem estar així de preparats si fem la voluntat del Senyor, guardant la seva llei al fons del nostre cor, com ens ha dit el salmista. Estant alerta en tota ocasió moguts pel bon zel i desvetllats per l’amor a Déu i al proïsme.

Dilluns de la setmana XXIX durant l’any

 

Dilluns de la setmana XXIX durant l’any

Santa Maria de Vallbona

Dilluns 23 d’octubre de 2023

Rm 4,20-25, Salm Lc 1,69-70.71-73-74-75 i Lc 12,13-21

 

Abraham no dubtà, no es mostrà gens incrèdul, ans al contrari, ell avançava en el seu camí i la seva fe es feia encara més forta. El nostre camí per la vida té un ple sentit com a creients, si no deixem mai d’avançar cal al Crist, cap al coneixement cada vegada més ple del seu misteri, del misteri de la salvació.

És la manera en que hàgim fet aquest camí que se’ns tindrà en compte, com hàgim viscut la nostra fe en el ressuscitat d’entre els morts, la nostra fe en aquell qui morí en pena dels nostres pecats i ressuscità per fer-nos justos, a nosaltres que som febles i defallim tant sovint.

En aquest camí de res no val acumular riqueses, de res no valen els plaers mundans si els tenim com a única meta i objectiu. Si ho creguéssim així aniríem ben errats, com aquell home ric del qui ens ha parlat l’Evangeli.

Però si tot cristià està destinat a recórrer, a viure aquest camí de fe amb passes segures; nosaltres a qui el Senyor ens ha cridat a seguir-lo més de prop, encara hi estem més de compromesos a fer camí, a fer-lo amb convenciment i que a cada tram que recorreguem, la nostra fe es faci encara més forta, com s’hi feia la fe d’Abraham, a qui denominem el nostre pare en la fe.

En haver respost a la crida del Senyor som uns privilegiats de poder seguir-lo dedicant a aquesta tasca tota la nostra vida; però precisament per això, perquè el Senyor ens ha fet aquest regal, ens demana coherència, ens demana que visquem amb generositat i caritat la nostra vida monàstica.

Hem de viure com ens diu sant Benet a la Regla, no decantant-nos mai del mestratge de Jesús i perseverant fins a la mort, per tal de poder merèixer de compartir el seu regne, per tal de que se’ns tingui en compte haver cregut i haver viscut d’acord amb la nostra fe.

Que l’Esperit Sant ens hi ajudi i Maria ens hi sigui model.

Diumenge de la setmana XVIX durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XVIX durant l'any A

22 d’octubre de 2023

Capella de santa Caterina

Is 45,1.4-6, Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c, 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat». Aquells fariseus planejaren de sorprendre a Jesús en alguna paraula comprometedora, però malgrat la seva mala fe li reconeixen l’autoritat, saben que és el Mestre i segurament per això els fa nosa i miren de trobar la manera de treure-se’l de sobre, de deixar-lo en evidència i de fer-lo quedar malament davant dels qui el seguien. No se’ls ocorregué altra cosa que preguntar-li pel tribut al Cèsar. No era un tema banal, Israel estava ocupat per l’exèrcit romà i formava part de l’Imperi, per tant reconèixer que calia pagar el tribut significava implícitament està d’acord amb l’ocupació; dir que no calia pagar-lo era fer apologia de la insubmissió al poder establert. Jesús els surt per la tangent i dona una resposta alhora clara i desconcertant, la mateixa moneda diu de qui és i a qui li cal tornar. El Regne que Jesús ha vingut a predicar no se sustenta en tributs que es paguen amb monedes; a aquest Regne s’hi entra, s’hi pertany per altres barems; no s’hi pot entrar per la força, com Roma havia arribat a Israel i a tota la riba de la Mediterrània; al Regne de Déu sols si pot entrar mitjançant la pràctica de la caritat.

«Ensenyeu de debò els camins de Déu», li digueren a Jesús aquells partidaris d’Herodes. I deien veritat. Crist els ensenyava, ens ensenya també a nosaltres, que el camí de Déu no és altra que el camí de l’amor. És aquest el manament que Jesús ens ha deixat, el manament que Ell practicà i que portà fins a l’extrem de donar la vida pels seus i els seus som tots, perquè com ens diu el Concili Vaticà II el Salvador vol que tots els homes se salvin (LG, 16). Per això, com ens ha dit l’Apòstol a la segona lectura, la nostra fe no ha de deixar mai de treballar per propagar-se, la nostra caritat no ha de defallir mai de fer el bé i la nostra esperança en Jesucrist ha d’aguantar totes les adversitats.

«No obreu per complaure als homes.» Crist no ha vingut a complaure als homes, ni encara menys a complaure als poderosos, no ha vingut a complaure al Cèsar ni ha vingut a complaure Herodes. Ell ha vingut a fer la voluntat del Pare i la voluntat del Pare és que tots els homes se salvin. Quantes vegades tants poders terrenals han volgut posar a l’Església en aquest mateix compromís en el que els fariseus volien posar a Jesús? Quantes vegades els homes i dones que formen l’Església, humans com som, hem caigut en aquest parany i hem banalitzat l’Església, lligant-la a opcions polítiques concretes, sempre caduques?

Ho escriu sant Pere en la seva primera carta: «Sotmeteu-vos, per amor del Senyor, a tota institució humana: a l'emperador com a sobirà,  i als governadors com a enviats d'ell per a castigar els malfactors i fer l'elogi dels qui es porten bé.  Perquè és voler de Déu que, obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu.  Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l'emperador.» (1Pe 13-17). 

Així com el denari portava la imatge del Cèsar, nosaltres portem la imatge de Déu, som de Déu i a Ell ens devem. Però això hem d’estar sempre al servei del Regne de Déu, d’aquell regne que ha d’arribar un dia, però que alhora estem convidats a viure ja ara i aquí. Un regne on es respecti la vida des del començament fins al final; un regne on tothom vegi reconeguda la seva dignitat de fill de Déu; un regne on no es tanquin les portes als qui desesperadament cerquen de trobar un plat a taula i un llit on dormir, jugant-se i sovint perdent la vida per aconseguir-ho; un regne on l’odi entre els pobles doni pas a la concòrdia; un regne on l’únic eix sigui la caritat. És aquest el regne que és de Déu o no hi valen per entrar-hi ni monedes, ni tributs, ni exèrcits, ni altres armes que les de l’amor. 

En paraules del Papa Francesc: «sobre tot, Jesús ens recorda que cada persona porta en ella una altra imatge, la portem en el cor, en l'ànima, és la imatge de Déu, i per tant és a Ell, i només a Ell, a qui cadascun deu la pròpia existència, la pròpia vida. D'aquí deriva la missió de l'Església i dels cristians: parlar de Déu i testimoniar-ho als homes i a les dones del propi temps. Cadascun de nosaltres, pel Baptisme, està cridat a ser presència viva en la societat, animant-la amb l'Evangeli i amb la saba vital de l'Esperit Sant.» (18 d’octubre de 2020). 

Cridats a ser missatgers del Regne.

Santa Teresa de Jesús

 

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2023

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

 

«Teresa ens ha deixat un gran tresor, ple de propostes concretes, camins i mètodes per a pregar, que, lluny de tancar-nos en nosaltres mateixos o de buscar un simple equilibri interior, ens fan recomençar sempre des de Jesús i constitueixen una autèntica escola de creixement en l'amor a Déu i al proïsme.»

(Carta del Papa Francesc amb motiu del V centenari del naixement de Santa Teresa).

Teresa fou una dona de pregària, es va deixar endur per l’Esperit de Déu del que ens ha parlat l’Apòstol, aquest Esperit de fills d’adopció que va fer de Teresa una hereva més de Déu i cohereva amb Crist. Visqué aquesta seva filiació divina amb un lliurament total, amb un enamorament total del Crist, perquè ella fou abans que res una enamorada de Crist, el seu Senyor, a qui cercà, a qui es lliurà i en qui es confià. Teresa feble, se sabia feble, però estava certa també de que l’Esperit acut en ajut de la nostra debilitat i intercedeix per nosaltres amb gemecs inefables, com ens diu sant Pau. Aquesta fou la seva font d’inspiració per a llur pregària, deixar-se endur per la força de l’Esperit, amb un lliurament total i generós. Teresa fou una dona que es deixà en mans de Déu, deixà que Déu la guiés, la conduís i la governés, ella que no era una dona fàcil de ser governada, però a qui l’amor pel seu espòs fou tant fort, tant apassionat que res no s’interposà, ni dubtes, ni desencisos, ni temptacions, ni persecucions; a tot se sobreposà confiada i refiada de que aquell a qui tant estimava i de qui se sabia tant estimada sols voldria per a ella el millor, tot i que a vegades li costés d’entendre. Però amb el mitjà privilegiat de la pregària, arribà a aquest punt de confiança que li dona força i valentia per emprendre empreses agosarades, que anaven més enllà del que ella sola hauria pogut pensar i fer. Com deia qui va ser ja fa anys el vostre prevere, Mossèn Pasqual, Teresa també deuria dir al Senyor «Senyor, no us entenc, però me’n refio.» La pregària de Teresa era una pregaria refiada, ho posava tot en mans del seu estimat i es deixava fer.

«Teresa proposa les virtuts evangèliques com a base de tota la vida cristiana i humana: en particular, el rebuig dels béns per viure la pobresa evangèlica, i això ens pertoca a tots; l'amor mutu com a element essencial de la vida comunitària i social; la humilitat com a amor a la veritat; la determinació com a fruit de l'audàcia cristiana; l'esperança teologal, que descriu com a set d'aigua viva. Sense oblidar les virtuts humanes: afabilitat, veracitat, modèstia, amabilitat, alegria, cultura.»

(Benet XVI, Audiència general 2 de febrer de 2011).

Quina altra guia podia tenir Teresa que no fos l’Evangeli? On podia cercar la resposta del seu estimat i Senyor, sinó en les seves mateixes paraules? Però Teresa no es limità a esperar la resposta, no es limità a escoltar-la quan aquesta li arribava després de llargues estones de pregària; Teresa visqué l’Evangeli, visqué la humilitat, avorrida de la laxitud de la vida a la Encarnación, visqué la pobresa, a  vegades fins al límit, passant vertadera fam física i sobretot espiritual, una fam que viscuda en l’amor mutu de les comunitats que anà fundant l’anava portant pels camins d’aquella perfecció que sols pot portar a Déu si és viscuda amb audàcia, com ella la visqué, si és viscuda amb esperança, com ella la visqué, si és viscuda amb set, com Teresa la visqué, ella fou una dona assedegada de Déu. Ben bé podia dir-li al Senyor com Crist a la samaritana «dona’m de beure» i la seva set era set d’aigua viva, set d’aquella aigua de la qual qui en beu ja no torna a tenir mai més set; perquè a dins de Teresa, en l’ànima de Teresa sorgí un brollador d’aigua que saltà fins a la vida eterna. I tot plegat, viscut en el dia a dia, a vegades dur, sovint incert, però sempre esperançat, ho visqué amb afabilitat, fins i tot amb sornegueria, amb veracitat, no exempta de dubtes; amb modèstia, amb amabilitat, no exempta d’exigència i sobretot amb joia. Com deia Teresa: «Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía».

«Cada Monestir de carmelites descalces ha de ser “rinconcito de Dios”, “morada” de la seva glòria i “paraíso de su deleite”. Ha de ser un oasis de vida contemplativa, “un palomarcito de la Virgen Nuestra Señora”. On es visqui en plenitud el misteri de l’Església que és Esposa de Crist; amb aquest to d’austeritat i de joia característic de l’herència teresiana.»

(San Joan Pau II, Avila 1 de novembre de 1982).

Teresa visqué tot això en un lloc determinat, en un raconet, en una morada que era per a ella un vertader paradís. Cert que Teresa, bellugadissa i sempre viatgera no podem dir d’ella que fes vot d’estabilitat, més aviat l’havia fet d’inestabilitat, la seva era una vocació itinerant, com escriu sant Benet dels monjos giròvags. Teresa estava sempre rondant i mai quieta; però el seu rondar, que a voltes i amb els anys li pesava tant, era part inseparable de la missió que el Senyor li havia confiat. El que ella havia trobat a san Josep, la seva primera fundació, no s’ho podia quedar per a ella tota sola, aquesta manera que havia descobert, que havia creat, de viure en plenitud el misteri de l’Església que és esposa de Crist, la tenia que compartir amb totes aquelles que sentint la mateixa crida, volguessin cercar al Crist i combatre el noble combat de la fe, amb les mateixes armes amb que ho feu Teresa, vivint-ho en comunitat. Sacrificà doncs Teresa la seva estabilitat, la seva comoditat, al servei de les seves germanes, al servei en definitiva de l’Església. Teresa ha deixat així, com a herència, l’austeritat i la joia com a signes característics del seu carisma. Així escriu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica presentada avui amb motiu del 150è aniversari del naixement de Teresa de Lisieux que «Teresa del infant Jesús va heretar de santa Teresa d'Àvila un gran amor a l'Església i va poder arribar al profund d'aquest misteri. Ho veiem en el seu descobriment del “cor de l'Església”.» (C’est la confiance, 38).

«La doctrina de Teresa d'Àvila brilla pels carismes de la veritat, la fidelitat a la fe catòlica i la utilitat per a la formació de les ànimes. I podríem ressaltar de manera particular un altre carisma, el de la saviesa, que ens fa pensar en l'aspecte més atraient i al mateix temps més misteriós del doctorat de Santa Teresa, és a dir, en l'influx de la inspiració divina en aquesta prodigiosa i mística escriptora.»

(Sant Pau VI, 27 de setembre de 1970)

Aquest seu carisma té la veritat, la fidelitat i el servei de les ànimes per eixos. Ho deia ella mateixa: «El que no sirve para servir, no sirve para vivir». Però li fou donat de manera particular un altre carisma, el de la saviesa. Ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, Teresa la va suplicar i rebé la prudència i l’esperit de saviesa. Ho ha expressat l’art de manera ben gràfica amb aquell colom, l’Esperit, que parla a cau d’orella a Teresa i li dicta, inspira els seus escrits. Fou aquesta saviesa la que Teresa rebé com un tresor inesgotable, la rebé per ser amiga de Déu i amb ella li foren donats tots els béns junts i fou per a ella una riquesa incomptable. La seva doctrina no era d’ella, era del qui la inspirava. Teresa en estar sempre disposada a fer la voluntat del seu estimat, parlava en nom del Senyor, la seva doctrina venia de Déu i lluny de cercar la seva pròpia gloria, no cercava altra gloria que la de Déu. Fixa sempre la mirada en Crist, perquè com deia ella: «Todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa que el camino, pronto llegaríamos.» I els seus ulls no veien altra cosa que al Crist, no cercava de mirar enlloc més que al rostre del seu estimat.

Bé us podria dir la mateixa Teresa ara i aquí: «Bien será, hermanas, deciros qué es el fin para que hace el Señor tantas mercedes en este mundo. Aunque en los efectos de ellas lo habréis entendido, si advertisteis en ello, os lo quiero tornar a decir aquí, porque no piense alguna que es para sólo regalar estas almas, que sería grande yerro; porque no nos puede Su Majestad hacer mayor, que es darnos vida que sea imitando a la que vivió su Hijo tan amado; y así tengo yo por cierto que son estas mercedes para fortalecer nuestra flaqueza como aquí he dicho alguna vez para poderle imitar en el mucho padecer.» (Séptima morada; 4,4)

Diumenge de la setmana XXVIII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXVIII durant l'any A

 15 d’octubre de 2023

Is 25,6-9, Salm 22,1-3.4.5.6, Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

En el Regne de Déu passa com en un banquet de noces; el Senyor hi convida als qui considera els seus amics, és a dir als qui han escoltat el missatge de l’Evangeli, els qui han rebut la bona nova; als qui hem estat batejats i podem considerar-nos-hi convidats per dret propi. Però malgrat haver-hi estat convidats, malgrat ser deixebles seus pot ser que al moment del convit tinguem mil i una excuses per evitar de participar en el banquet.

Tots nosaltres pel baptisme, pels sagraments de la iniciació cristiana som els primers convidats a aquest banquet, en clau de futur, és a dir a participar del Regne quan hi siguem cridats, i en clau de present, és a dir a viure d’acord amb els preceptes de l’Evangeli basats en l’amor a Déu i l’amor als germans. Però no tenim garantit d’asseure’ns-hi, se’ns poden presentar impediments per a participar-hi, perquè podem anteposar a aquest amor a Déu mil i un pretextos. Com aquells convidats de l’Evangeli, sovint posem per endavant els nostres negocis, el lleure, la nostra suposada llibertat i així ens allunyem del convit etern, quan ens allunyem de viure d’acord amb els manaments de l’Evangeli.

En una segona lectura, en clau comunitària, així com Déu envià al seu Fill per a salvar a tots els homes; sovint el món no l’escolta aquest missatge de salvació, ofega la veu dels seus enviats amb les seves preocupacions mundanes i efímeres, quan no acaba per maltractar i matar als seus missatgers, com ho feu amb els profetes, amb els apòstols, amb els màrtirs, amb el mateix Crist. Si un cop hem escoltat la seva veu, endurim els nostres cors no tenim pretext, no tenim excusa per a no atendre la seva invitació i desatenent-la ens fem dignes de la indignació del Senyor i la invitació passa a d’altres.

Però alerta, ens diu Crist, tot convidat, sigui qui sigui, hagi estat cridat quan hagi estat cridat, s’ha de fer digne d’aquesta invitació, hi ha de correspondre amb vestit de festa, amb el reconeixement del messianisme de Jesús, donant-li glòria pels segles dels segles, acomplint els seus preceptes. Escriu sant Jeroni que el vestit nupcial és també la llei de Déu i les accions que es practiquen en virtut de la llei i de l'Evangeli constitueixen el vestit de l'home nou; el qual si algun cristià no portés en el dia del judici, serà allunyat del Regne, serà lligat de mans i peus i llançat a fora, a la fosca. Perquè lluny de Déu tot es foscor.

És aquest un convit especial, extraordinari, definitiu. Certament hi ha preparats plats gustosos i suculents, vins rancis clarificats. La taula està parada, el banquet on tot ha de ser joia, on ha de desaparèixer el dol i la mort, on totes les llàgrimes han de ser eixugades és a punt, com ens ha dit el profeta Isaïes. I malgrat saber-ho, malgrat ser-hi convidats, malgrat estar certs de que asseure’ns-hi significa ser salvats, malgrat saber que fora d’ell sols hi ha plors i cruixir de dents, cerquem mil i una excuses per refusar d’anar-hi, defugim de participar-hi. Ens manca aquell coratge del que ens parla l’Apòstol, ens manca veure’ns amb cor per a tot, ens manca confiar-nos i refiar-nos d’aquell que és l’únic que ens pot donar forces per aconseguir-ho, per avesar-nos a tot, a menjar bé i a passar fam; a tenir de tot i a trobar-nos mancats del que necessitem.

Nous sommes nombreux, nous sommes tous appelés, mais pas tellement élus. Personne, aucun d'entre nous n'a le siège garanti, il faut gagner chaque jour la place et être des invités de première ou de seconde heure ou être des invités de dernière minute ne garantit pas de pouvoir hi participer. Dieu est généreux avec nous, il nous offre son amitié, ses dons, sa joie, mais souvent nous n’accueillons pas ses propos, nous montrons plus d'intérêt pour d'autres choses, mettons d'abord nos préoccupations matérielles, nos intérêts, alors la mondanité étouffe notre foi.

Són molts, som tots els cridats, però no tants els elegits. Ningú, cap de nosaltres no hi té el seient garantit, cal guanyar-nos dia a dia el lloc i ni ser dels convidats de primera o de segona hora o ser-ho dels de darrera hora no garanteix de poder participar-hi. Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva joia, però sovint nosaltres no acollim les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posem en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos, aleshores la mundanitat ofega la nostra fe.

La invitació del rei no troba acollida en els nostres cors, fins hi troba reaccions hostils, agressives, però ni així s’atura la seva generositat; el rei no desconvoca el convit sota cap circumstància i mana de convidar-hi a d’altres persones.

El Senyor no para de convidar-nos al seu banquet. Primer ho feu al poble que Ell mateix s’escollí com a heretat, però no hi volien anar. Després enviar al seu Fill, però no en feren cas, i a Ell el maltractaren i el mataren i després d’Ell a molts dels homes enviats a avisar als convidats de que el banquet de la salvació ja és a taula. Finalment ni essent generós de cor, cridant a bons i a dolents, donant-nos a tots la possibilitat de salvar-nos, no pot evitar que algun s’hi presenti sense el vestit de noces.

El rebuig dels primers convidats té com a efecte l'extensió de la invitació a tots, sobretot als més pobres, als abandonats, als bons i als dolents, a tots els que troben a les sortides dels camins. La bondat de Déu és infinita i a tots dona l’oportunitat de unir-se al banquet que ja és a punt. Sols hi ha una condició per a unir-s’hi, estar ben abillat, portar el vestit nupcial. És la condició de l’amfitrió i aquest vestit no és altra que la pràctica de la caritat, aquest vestit està teixit simbòlicament amb dos fils, el de l'amor a Déu i el de l'amor al proïsme.

Nous sommes tous invités à être des invités du Seigneur, à entrer par la foi dans son banquet, mais nous devons porter le costume de noces, la charité, nous devons vivre cet amour à Dieu et au prochain. Sans l'amour, nous ne sommes pas dignes d'être invités par le Seigneur à sa table; sans l'amour, nous ne sommes rien. Et l'amour se concrétise dans la patience, dans la bonté; dans l'éloignement de l'envie, de l'arrogance, de la fierté, de la jalousie, de l'égoïsme, de l'irritation, de la vengeance et du mensonge. L'amour, comme l'écrit l'Apôtre, trouve la joie dans la vérité ; tout l'excuse, tout le croit, tout l'attend, tout le supporte. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tots estem convidats a ser comensals del Senyor, a entrar per la fe en el seu banquet, però hem de portar el vestit de noces, la caritat, hem de viure’l aquest amor a Déu i al proïsme. Sense l’amor no som dignes de ser convidats pel Senyor a la seva taula; sense l’amor no som res. I l’amor es concreta en la paciència, en la bondat; en l’allunyament de l’enveja, de l’altivesa, de l’orgull, de la grolleria, de l’egoisme, de la irritació, de la venjança i de la mentida. L’amor, com escriu l’Apòstol, troba el goig en la veritat;  tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tot altre vestit que no sigui aquest de l’amor, ens impossibilita d’asseure’ns al banquet de les noces de l’anyell i ens porta a la foscor i a la buidor de la caritat d’aquell qui és l’amor per damunt de tot altre amor, Crist nostre Senyor.

Demanem-li doncs que es faci sempre sol·lícits i constants en la pràctica del bé, zelosos per estimar i estar així sempre a punt per quan el banquet estigui preparat i hi siguem cridats.