Pentecosta

Pentecosta A

31 de maig de 2020

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

La por envaïa als deixebles, por als possibles perseguidors que havien aconseguit matar al mestre a la creu, per això havien tancat les portes. La por feia que també els cors dels apòstols restessin tancats. El regne tal com ells l’esperaven havia acabat en un absolut fracàs i s’havien reclòs per por a córrer la mateixa sort que el mestre. També aquestes setmanes la por ens ha envaït, també aquestes setmanes ens hem tancat, ens hem confinat, per por a allò que desconeixem, que no dominem. Por a una mort que també ens ha acompanyat aquests darrers dies, mort moltes vegades en solitud com la de Crist a la creu. Però hi ha una força molt superior a la mort, una força que és vida i que cap creu ni cap pandèmia pot vèncer. És aquella que esdevé confort en el treball, conhort en les penes, temperi en la calor, rec en la sequera, endolciment en allò indòmit, calentor en el fred, seny en l’esgarriament i guarició en la malaltia. 

La presència i l’acció de l’Esperit és el missatge de la plenitud de la Pasqua. Aquell vent de Déu que batia les ales sobre les aigües, mentre la superfície de l’oceà era coberta de foscor, un vent que vencé el caos i crea les condicions per a la creació;  aquell alè de vida que el Senyor Déu va infondre sobre un tros de fang, l’home que havia modelat i que el convertí en un ésser viu, imatge seva; aquest mateix vent ha esdevingut com una ventada violenta que omplí tota la casa on eren els apòstols i ha completat una nova creació. 

La presència de l’Esperit canvia el rumb de la història; amb l’alè de l’Esperit s’inicià la creació, l’home adquirí la vida, Crist vencé la mort i amb els deixebles tots junts, reunits en un mateix lloc, naixia l’Església. L’Esperit és la força creadora de Déu que converteix aquell grup esporuguit en gent capaç d’anunciar per tot el món la bona nova de l’Evangeli. Per la força de l’Esperit la por ha esdevingut valentia, decisió; els deixebles se senten capaços de tot per Crist, fins i tot ara de donar la vida, aquella vida que intentaven defensar com fos tancant les portes. 

Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.

Avui la litúrgia ens condueix de nou a aquella estança superior el vespre del dia de la Resurrecció; allí on els deixebles es van reunir, a porta tancada, probablement amb Maria, la mare, morts de por i és que el divendres sant era encara ben recent. Tot i que la noticia de que la tomba era buida els havia arribat i alguns l’havien vist, tot i que s’havia dit ja: «realment ha ressuscitat», la por encara els envaïa i els feia sentir insegurs. Cal la força de l’Esperit per vèncer-la i els apòstols en rebre-la, foren empesos a la missió redemptora i salvífica de Crist: «Tal com el Pare m’ha enviat, jo també us envio».

Nosaltres, l’Església, som enviats a proclamar la bona nova, som convidats a vèncer les pors particulars i col·lectives; a recuperar la confiança, a portar arreu un missatge d’esperança. Som convidats a obrir les portes dels nostres cors a la ventada de l’Esperit, a la pau del Senyor ressuscitat. L’home és aquesta criatura que venint de la pols, malgrat la seva petitesa és capaç de rebre l’alè de l’Esperit, la vida que ve de Déu i fa estada en nosaltres. 

La por que ens ha envaït aquestes setmanes, el desànim que ens ha atordit; l’angoixa que ens ha paralitzat; la podem transformar per la gràcia del Pare, pel sacrifici del Fill i per la força de l’Esperit en renovada força. Canviar la por en valentia perquè quan envia el Senyor el seu alè,  reneix la creació i es renova la vida sobre la terra.

Ascensió del Senyor

Ascensió del Senyor Any A

24 de maig de 2020

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Al matí del diumenge de Pasqua fora del sepulcre estant Maria Magdalena plorava perquè el cos del seu Senyor havia desaparegut. Allí mateix Jesús li digué «Corre, deixa’m. Encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digue’ls: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu que és també el vostre Déu». L’Ascensió del Senyor és l’acompliment del pla redemptor de Déu. El seu Fill fet home compartí els nostres sofriments i també la nostra mort, però ressuscitant vencé la mort i després de manifestar-se als seus pujà al Pare, tornà al Pare, d’allí on venia i hi ha anat per preparar-nos-hi estada. L’Ascensió clou allò que en l’encarnació havia començat. 

En el cor encara massa terrenal dels apòstols hi ha però espai per a la nostàlgia de l’absència del Senyor, de la seva presència corporal i glorificada. Mirant bocabadats al cel albiraven encara la possibilitat de retenir-lo amb ells. Crist és amb nosaltres cada dia, fins a la fi del món, però d’una manera totalment nova, per mitjà de la missió que Ell ha confiat als seus, la d’anar per tot arreu convertint i batejant a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; ensenyant a guardar el que Crist ha ensenyat i manat. En pujar al cel, el Senyor ens obre el camí vers la nostra pàtria definitiva mentre que ens promet l’Esperit Sant que ens ha de sostenir en el nostre camí per la terra. Així els apòstols tot mirant al cel, el seu objectiu, tenen els peus ben arrelats a la terra on han de realitzar la seva missió. Per donar a conèixer al Crist, ens diu l’Apòstol, cal una comprensió profunda, conèixer i creure de veritat qui és Ell; saber a quina esperança ens crida, quines riqueses espirituals ens té reservades i això tant sols ens pot venir per la força de l’Esperit Sant. Aquesta és la missió confiada als apòstols, confiada a  l’Església que és aquell cos que té a Crist per cap, que va cap al Pare i és moguda per l’Esperit Sant. 

A punt de ser endut Crist al cel els deixebles encara tenien nostàlgia pel regne. Estaven preocupats, per si era finalment aquell el moment de restablir la reialesa d’Israel. Jesús ha insistit molt en el seu discurs final, recollit en el quart Evangeli, sobre la tornada al Pare, una tornada que no va de regnes terrenals, sinó que significa l’acompliment del pla de Déu. Ell vingué al món per portar-nos amb Ell cap al Pare, aquest era l’objectiu, retornar-nos la imatge de Déu perduda pel pecat. La seva vinguda esdevé així el nou èxode, l’èxode definitiu, que Crist va protagonitzar personalment aquí a la terra, un èxode que recorre el desert de la mort i acaba a la terra promesa de la pàtria celestial. Aquest camí passa per l’abaixament, passa per tornar a pujar des de la petitesa cap a la grandesa; en aquest camí la humilitat enalteix i tant sols aquest camí ens du a la vida vertadera i plena. Perquè aquell qui no podia ni enlairar-se més, ni exalçar-se més amunt, perquè és ja Déu, volgué per la humilitat exalçar-nos a nosaltres, i així encarnant-se, patint i morint ens guanyà la victòria sobre la mort i acabada la cursa sobre la terra, el Pare el ressuscità, el glorificà i l’exalçà per a portar-lo de nou allí d’on havia vingut, a la seva dreta. 

El seu davallament és la nostra exaltació, no ha pujat pas al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per donar-nos l’esperança d’arribar també nosaltres allí on ha arribat el nostre cap i pastor. S’abaixà per compartir la nostra humanitat, se’n pujà al cel per obrir-nos les portes de la filiació divina; s’abaixà per compartir la nostra mort, se’n pujà al cel havent-la vençut i fou glorificat per donar-nos la immortalitat.

El primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació, això és el dia de Pasqua, també fou apartada la pedra del nostre sepulcre i se’ns obriren les portes de la vida vertadera. Avui en pujar-hi Crist, se’ns obren les portes del cel. Sabem qui és el camí que hi porta, Crist el Senyor. Aquell qui és camí amb l’exemple, veritat en les promeses i vida en el premi (Cf. Sant Bernat Sermó 3 en l’Ascensió del Senyor).

Diumenge VI de Pasqua

Diumenge VI de Pasqua

Capella de Santa Caterina

17 de maig de 2020

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18; Jo 14,15-21

En aquest temps Pasqual anem acostant-nos a poc a poc a dos moments centrals de la nostra fe. Ja a les portes del sepulcre Jesucrist va anunciar a Maria Magdalena que tornava al Pare, això ho celebrarem en la solemnitat de l'Ascensió diumenge vinent, una setmana més tard recordarem l'arribada de l'Esperit Sant sobre els deixebles reunits en el cenacle, moment culminant i molt important per a la comunitat apostòlica i per a tota l'Església.

Avui veiem com ja els deixebles van anunciant la bona nova de l'Evangeli, el missatge del ressuscitat. Felip és escoltat a Samaria i allí realitza prodigis en el nom del Senyor. Però també veiem com l'evangelització d’aquesta comunitat és encara incompleta, necessita de l'arribada l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. Seran Pere i Joan els encarregats d’imposar-los les dues mans i amb la senzillesa d’aquest gest fer-los partícips la gràcia de l'Esperit Sant. La conversió necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant.

A partir d'aquí és necessària una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança. En aquests temps, en aquestes setmanes en què l'angoixa, la por i la incertesa han omplert les nostres vides; és més necessari que mai donar raó de la nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli, en la persona de Crist, mort i ressuscitat, i en la força L'Esperit Sant. La nostra fe es fonamenta en aquell el cos del qual va morir en la Creu, però que per l'Esperit va reprendre la vida, una vida eterna, per sempre, en plenitud amb el Pare. Crist tornà al Pare, però per la força de l'Esperit, restarà per sempre al nostre costat, unit a nosaltres pels llaços de l'amor, els mateixos llaços que uneix al Pare amb el Fill i l'Esperit Sant.

Benvolguts germans i germanes, avui de nou en aquest temps Pasqual a les portes l'ascensió del Senyor i de l'arribada Esperit Sant, podem tornar a reunir-nos; potser encara no amb la normalitat què seria de desitjar, però sí almenys podem fer-ho compartint així la joia de la Pasqua. Parlar d'alegria en aquests temps de dolor, d’incertesa, d'angoixa, en els que tanta gent sofreix per la malaltia, per la mort de tants éssers estimats, molts d’ells en la solitud sense la possibilitat de donar-los una última abraçada; en aquests temps en que l'angoixa mira també cap a les conseqüències econòmiques de la pandèmia; nosaltres des de la nostra fe hem de traslladar un missatge d'esperança, donant així raó de l'esperança que fruit de la resurrecció del Senyor habita en els nostres cors.

També a nosaltres ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar en la figura del Crist ressuscitat per la força de l'Esperit, per la voluntat del Pare, la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor i la nostra mort. Déu no vol el mal, no vol el dolor, no li agrada veure'ns sofrir. Girem la nostra mirada vers el Senyor, confiadament, amorosament, esperançadament. Vers Ell, el just que va morir pels injustos, per a conduir-nos cap a Déu. Ell mai rebutja la nostra súplica i mira sempre amb amor aquell qui l'invoca.

Envigorits per la força del Crist ressuscitat, esperançats per la seva gloriosa ascensió vers al Pare del cel i il·luminats per la llum de l’Esperit Sant; celebrem avui amb joia el memorial del Senyor, el record de la seva admirable resurrecció que és motiu de joia i esperança; sempre ho és, però més que mai en aquest temps d’incertesa i de dolor.