dimecres, 29 de juny del 2016

Sant Pere i Sant Pau Apòstols



Sant Pere i Sant Pau
29 de juny de 2016

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau, la roca sobre la que s’edifica l’Església i el qui porta la bona nova als gentils; tradició i Escriptura. Simó el capdavanter en la confessió de la fe i Saule el qui la posa a plena llum. Pere és a qui li toca respondre a les preguntes de Jesús, i és ell qui primer respon quan Jesús els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Per Pere Jesús és aquell per qui ho ha deixat tot, aquell a qui Andreu, el seu germà, li ha presentat com el Messies i tots dos l’han seguit i és aleshores ja que Jesús fixant la mirada en ell ha convertit a Simó en Pere, que vol dir pedra. Pere reconeix en Jesús no sols al Messies sinó també al Fill de Déu i Jesús fixant de nou la mirada en ell li confia el poder sobre el reialme de la mort, el de lligar i deslligar a la terra i alhora al cel i li confia les claus del regne. Pere ha après la bona nova del mateix Jesús, ha rebut d’Ell l’encàrrec de ser fonament de l’Església i acabat el seu llarg camí de conversió fet a la vora de Jesús, a la fi respondrà de nou a una altra pregunta clau, repetida tres cops «Simó, fill de Joan, m'estimes?» (Jo 21,16) i confirmant el seu amor, ell que per por l’havia negat tres cops, rebrà de nou la mirada d’aquell qui tot ho sap, i l’encàrrec de pasturar les ovelles de Crist i de seguir-lo ara allà on no hauria volgut anar. Pere és la pedra i el fonament, el pastor de les ovelles del ramat de Crist, és el primer dels apòstols, aquell que no ha rebut ni plata ni or però el que Jesús li ha donat ho comparteix amb els altres com Jesús els havia dit: «cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre."» (Lc 10,9).
Saule en canvi ha rebut la revelació quan a Crist li ha semblat bé, l’ha rebuda per voluntat del mateix Jesucrist, aquell a qui ha perseguit amb totes les seves forces, i que ara li ha sortit a l’encontre, l’ha fet caure del cavall, l’ha encegat amb la seva llum i li demana que l’anunciï arreu del món a tots els homes i dones. Així Saule esdevé Pau, el servent de Crist, el cridat a ser apòstol, l’escollit per anunciar la bona nova, (Cf. Rom 1,1), el qui no s’avergonyeix de l’Evangeli (Cf. Rm 1,16) i aquell qui ja no viu per si mateix sinó que és Crist qui viu en ell (Cf. Ga 2,20).
Simó i Saule, Pere i Pau, ambdós col·laboradors de Déu, els qui edifiquen sobre l’únic fonament, Jesucrist, aquell sobre qui es pot construir o bé amb vertader or, plata i pedres precioses o bé amb fusta, herba seca i palla; per a uns en el dia del judici la seva obra resistirà i rebran la recompensa, per als altres llur obra es cremarà i en sofriran la pèrdua el dia en que s’obrin les portes del reialme de la mort (Cf. 1Co 3,9-14).

Va disposar Déu benignament que tot el que havia revelat per a la salvació dels homes romangués íntegre per sempre i s'anés transmetent a totes les generacions. Per això Crist el Senyor, va manar als Apòstols que prediquessin a tots els homes l'Evangeli, comunicant-los els dons divins. Aquest Evangeli, promès abans pels Profetes, el va completar el mateix Crist, que el va promulgar amb la seva pròpia boca, com a font de tota la veritat salvadora, revelació definitiva i única. La qual cosa va ser realitzada fidelment, tant pels Apòstols, que en la predicació oral van comunicar amb exemples i fets el que havien rebut per la Paraula, per la convivència i per les obres de Crist, o havien après per la inspiració de l'Esperit Sant; com per aquell altre Apòstol de darrera hora i els homes apostòlics que, sota la inspiració del mateix Esperit, van escriure i difondre el missatge de la salvació. (Cf. DV 7).

Pere fou cridat a primera hora per seguir a Crist, fou testimoni de la transfiguració, de l’oració a Getsemaní, de la tomba buida i de la seva presència gloriosa enmig del la seva comunitat. Aquell a qui Jesús rentà els peus, que el negà i li confessà el seu amor; és d’aquells que reberen la Paraula del mateix Crist, hi van conviure i quan fou enlairat reberen l’Esperit. Pere és la tradició de l’Església iniciada en la comunitat apostòlica i arribada a nosaltres en aquesta Església que és la de Jesucrist i de la que Pere en continua essent la roca sobre la que s’edifica.

Pau al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, a qui se li va aparèixer Jesús; ell el més petit dels apòstols que ni tan sols creia ésser mereixedor de ser anomenat així, ja que va perseguir l'Església; però que per la gràcia de Déu ha esdevingut el que és, per la gràcia que Déu ha estat sembrador de la Paraula (Cf. 15,8-11) i lliurant un bon combat, acabada la cursa ha conservat la fe (Cf. 2Tm 4,7) i la difosa.

La Tradició i l’Escriptura, Simó convertit en Pere i Saule esdevingut Pau, íntimament units i compenetrats, bevent ambdós de la mateixa i única font de salvació, que és Jesucrist. A l’Escriptura que és Paraula de Déu i que amb Pau es escampada arreu sota la inspiració de l'Esperit Sant; s’uneix la Tradició, la de Pere, que ens és transmesa a tots nosaltres i amb ella la bona nova i l’obra de Jesús, a ells confiada per Crist i per l'Esperit Sant perquè, amb la llum de l'Esperit de la veritat la guardem fidelment, l'exposem i la difonguem amb el nostre testimoni. Pere i Pau, tradició i Escriptura, columnes de l’Església i apòstols de Crist que avui ens criden a nosaltres a esdevenir com ells amics de Déu i testimonis de Jesucrist.



diumenge, 5 de juny del 2016

Diumenge X durant l'any



Diumenge X durant l’any
5 de juny de 2016
Riudoms

1R 17,17-24; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ga 1,11-19; Lc 7,11-17

«Déu ha visitat el seu poble», la gent de Naín han quedat esglaiats i glorifiquen Déu. Jesús s’ha compadit d’aquella pobre vídua que havia perdut al seu fill únic, com Elies s’havia compadit de la vídua de Sarepta quan el Senyor escoltà el seu crit. Jesús ha retornat la vida mortal a un jove, com la retornarà a Llàtzer o a la filla de Jaire; no és la resurrecció gloriosa del mateix Jesús que vencerà la mort de manera definitiva sinó un tast de la mateixa, un tornar a néixer, un renaixement per tornar a morir i poder ressuscitar definitivament. Així també aquest temple del que celebrem els seus quatre-cents anys no és la vertadera Església, sinó el lloc que acull les pedres vives d’aquella Església que peregrina a la terra a l’espera del retorn gloriós de Crist. L’Església és el poble de Déu en camí, no som cristians aïllats de manera individual, la nostra és una fe compartida, viscuda en comunitat; com diu el Papa Francesc «la nostra identitat és pertinença. Som cristians perquè pertanyem a l’Església», una Església que és un nosaltres. Creiem sí, però aquest creure de cadascun de nosaltres no és el resultat d'una reflexió solitària, no és el producte d'un pensament individual i aïllat, sinó que és fruit d'una relació, d'un diàleg, en el qual hi ha una escolta, i una resposta; ens comuniquem amb Jesús que ens fa sortir del nostre tancament en nosaltres mateixos per obrir-nos a l'amor de Déu Pare. És com un renaixement en el qual ens descobrim units no només a Jesús, sinó també als qui han caminat i caminen pel mateix camí; i aquest nou naixement, que comença amb el baptisme, continua durant tota la nostra existència. No podem construir la fe personal en un diàleg exclusivament privat amb Jesús, perquè la fe ens és donada per Déu a través d'una comunitat creient que és l'Església i ens introdueix així, en la multitud dels creients, en una comunió que no és només sociològica, sinó arrelada en l'etern amor de Déu que en si mateix és també comunió del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; és amor trinitari. La nostra fe només és veritablement personal si és també comunitària: pot ser la nostra fe tant sols si es viu i es mou en el «nosaltres» de l'Església, només si la nostra fe és viscuda en la fe comuna de Església. Formem part de l’Església, som les seves pedres vives i li donem vida pregant, acollint, dialogant, treballant en el nostre món i pel nostre món; per tots i cadascun dels fills i filles de Déu que són tots els homes i dones. Pregant els uns pels altres i avançant en l’exercici de la caritat és com caminem tots junts, com construïm tots junts un temple que durarà fins que Ell torni. Crist és la nostra última i suprema esperança i el nostre deure és mantenir viva la seva presència enmig del món. Ell ens ha dit que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Ell és present enmig nostre de manera especial en cada Eucaristia i fixem-nos en com destaquem la seva presència. Cada cop que el president de la nostra assemblea, el prevere que representa a Crist, diu “El Senyor sigui amb vosaltres” ens recorda que Ell és aquí entre la seva Església. Ens ho diu un cop reunits, perquè Ell és allí on ens reunim en el seu nom; ens ho diu en proclamar l’Evangeli, perquè Ell és la Paraula feta carn; ens ho diu en iniciar el centre del misteri eucarístic, perquè Ell es fa present de manera central en el pa i el vi; ens ho diu en acomiadar-nos perquè nosaltres el fem present a Ell entre tots els qui tractem perquè en haver participat de l’Eucaristia hem participat del seu amor i el seu amor ha de transformar els nostres cors de tal manera que els qui ens envoltin participin de la nostra joia i rebin el nostre amor i és aleshores que transformats per l’amor de Déu som vertaderes pedres vives de la seva Església. Som transmissors del bon nom de Déu perquè l'Església no és una realitat estàtica, és el poble de Déu que camina vers la darrera meta que és el Regne, la llavor del qual és l'Església, som nosaltres les seves pedres vives que hem de treballar ja aquí pel regne de justícia i felicitat. Com Jesús, que no feia miracles perquè sí, per ser admirat; volia que admirant el fet entenguessin el seu sentit espiritual, eren una representació del Regne definitiu com l'Església n’és representació a la terra. Ajudem a construir aquesta Església de Crist, essent-ne pedres vives que juntes, engalzades en comunitat, avancen vers Crist i en donen testimoni amb joia i esperança.

divendres, 3 de juny del 2016

Funeral familiar



Funeral Pilar Ramos Cortés
Parròquia de la Santíssima Trinitat
Tarragona 3 de juny de 2016
2Co 5,1-8 i Mt 5,1-12

Sabem que aquesta no és la vida definitiva, aquí tenim un cos que envelleix, emmalalteix i que a la fi desapareix. La nostra esperança és una vida que no acaba, on no hi ha sofriment i on tot és amor. Però malgrat totes les limitacions d’aquesta vida terrena que aquí tenim, en ella podem experimentar l’amor de Déu i l’amor dels germans. La nostra germana Pilín ha lliurat un bon combat i a la fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà del dolor. Ha hagut de recórrer un llarg i dur camí que cap de nosaltres no hauria volgut per a ella, però enmig de la lluita, com ho havia fet al llarg de la seva vida, us ha fet experimentar el seu amor i vosaltres també, el seu marit, fills i nets, li heu fet sentir la vostra proximitat i amor. Tenint-ne cura en la seva feblesa amb esperança i convicció, fent tot el que podíeu fer, heu pogut viure aquesta prova amb pau interior i tots reunits al seu voltant. Segur que al llarg d’aquets darrers anys heu pogut viure moments inoblidables tot i que també sovint us haurà envaït la sensació de que la seva lluita era injusta. Ara tot el seu sofriment ha passat i la nostra germana viu d’una altra manera, però la seva no ha estat una lluita inútil, tota la seva vida no ha estat en va. Us deixa tristesa i buidor, però us deixa quelcom que és molt més important, us deixa el seu amor d’esposa, de mare i d’avia. Tot el que ha viscut, tot el que ens ha donat no s’ha fet no res, el seu amor per vosaltres perdura en vosaltres mateixos. Ens sentim avui plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i la Pilín podrà respondre que no ha fet res més que estimar i que us ha estimat a vosaltres en concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Hem sentit les benaurances, el camí de la vertadera i autèntica felicitat, aquella que no acaba, i ara demanem a Crist que la Pilín visqui amb la plenitud dels nets de cor i els misericordiosos i que pugui alegrar-se i rebre la seva recompensa en el cel. Ara per vosaltres Ramon, Andreu, Cristina, Susana, Gérard i Jaume , pels seus nets i tota la vostra famílies és un moment trist però tot allò que la Pilín us ha anat deixant al llarg de la seva vida, el seu amor, queda en vosaltres. Feliç ella que ha regalat amor i s’ha sentit estimada per vosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys ha rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberada del cos mortal agraeix. Preguem per que la nostra germana Pilín formi part dels benaurats i ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor i s’ha sentit estimada pels seus pugui ara gaudir d’aquell amor que és plenitud en la casa del Pare i que allí un dia puguem nosaltres retrobar-nos amb tots aquells que ens hi han precedit per gaudir per sempre de la consoladora visió de Déu.