diumenge, 30 d’agost del 2020

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A


Diumenge XXII durant l'any / Cicle A
30 d’agost de 2020
Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27


«Fuig d’aquí, Satanàs». Pere es deuria quedar ben colpit per aquestes paraules de Jesús. Ell creia fer un bé i es va robar rebent un dels pitjors retrets que li podia dirigir el Mestre, qualificar-lo de Satanàs. Certament Pere no pensa com Déu sinó com els homes; per això s’adormirà i no vetllarà a Getsemaní; per això el negarà tres cops al pati de la casa del gran sacerdot; per això estarà ben lluny dels peus de la creu, posant distància a la por; per això aquell matí del primer dia de la setmana no serà capaç de veure i creure. Encara no ha ofert al Senyor tot el que és, segueix emmotllat al món present i no sap reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Jesús, com Jeremies, anuncia devastacions, sofriments, mort; però sols Crist anuncia una gran esperança, la resurrecció. Potser Pere després d’escoltar tant negres vaticinis no va arribar ni a sentir aquesta darrera frase de Jesús i volent fer un bé intentava ni més ni menys que impedir la nostra salvació, potser pensant que ni tant elevat fi justificava aquets mitjans.

Sense creu no hi ha resurrecció, sense Divendres Sant no hi ha matí de Pasqua, sense mort no hi ha gloria. Per anar amb Crist cal negar-nos a nosaltres mateixos; per guanyar la vida, cal perdre-la per Crist,  per acompanyar a Crist cal prendre la creu.

Què ens impedeix de fer-ho? Qui ens impedeix de prendre la creu i de seguir a Jesús? Cap altre que Satanàs, del qual ens diu el Papa Francesc que no ens pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea perquè aquest engany ens duu a abaixar els braços, a descuidar-nos i a quedar més exposats, perquè Satanàs no necessita posseir-nos en té prou en enverinar-nos amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis i mentre nosaltres abaixem la guàrdia, ell ho aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats (Cf. Gaudete et exultate, 161).

Jesús sap de que parla, ja ha viscut la temptació, ho ha fet al desert, i encara la viurà, fins al darrer moment, la de defugir de fer allò que ha vingut a fer, la voluntat del Pare. Crist serà temptat en tant que com a home per ajudar-nos a vèncer la nostra pròpia temptació, per enfortir-nos davant de l’atac del maligne. 

Pere sempre tant vehement creient de fer un favor a Crist està servint de fet d’instrument al diable i quantes vegades no som també nosaltres instruments de Satanàs, missatgers no pas de la Paraula del Senyor com Jeremies, sinó que som seduïts i ens deixem seduir pel mal, per la murmuració, per la mentida, per la traïció, per la calumnia; creient sens dubte que és allò que ens convé més que cap altra cosa per arribar allí on volem arribar. No pensem com Déu sinó com els homes.

Així el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos i celebreu-ho tot parlant de la santedat, de com esdevenir sants de la porta del costat, ens prevé del maligne contra el que hem de lluitar amb totes les nostres forces amb les armes que tenim a l’abast com ara la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la participació en l’Eucaristia, les obres de caritat, el compromís amb els germans i la reconciliació sacramental (Cf. Gaudete et exultate, 162).

Estiguem alerta, Satanàs aprofita qualsevol escletxa que deixem per entrar al nostre interior i fer de les seves. Tant sols obrint els nostres cors al Fill de l’home que vindrà en la gloria del seu Pare, serem capaços de resistir i esdevenir com Pere testimonis de fe, com ell que a la fi esdevingué pedra on edificar l’Església.

dilluns, 24 d’agost del 2020

Sant Bartomeu

Sant Bartomeu
24 d‘agost de 2020
Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona
Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51

«Vine, que et faré veure la núvia, l’esposa de l’anyell» diu l’àngel del llibre de l’Apocalipsi. La figura de l’Església com l’esposa de Crist és ben present en el Nou Testament i està prefigurada ja en l’Antic. Aquesta ciutat resplendent, amb una gran muralla fonamentada sobre els dotze apòstols és la Jerusalem celestial, de la que l’Església aquí i ara n’és tant sols una prefiguració, un tast. És cap a aquesta Jerusalem celestial cap a la que anem, cap a la que dirigim els nostres passos, a la que somiem d’arribar; en paraules de santa Teresa «no será ir a tierra extraña, sino propia, pues es a la de quien tanto amamos y nos ama» (Camino de Perfección, 70,3). Tenir-la com a pròpia ha de ser el nostre objectiu en aquesta vida, pròpia perquè és l’Església celestial que té en Jesucrist el seu gran i únic sacerdot, Ell qui tant ens estima, fins a l’extrem i a qui hem d’estimar en Ell i en els germans.

Sols l’amor a Crist i en Crist ens pot portar a la ciutat celestial, però ens cal anar-hi, fer camí cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb Bartomeu. Una fe feble la de Natanael, que va de l’escepticisme sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial, prematura. Caldrà que vegi coses més grans, caldrà que vegi obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant, caldrà que vegi la ciutat celestial, tot passant pel martiri, per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida.

Que va ser la vida de Teresa de Jesús si no una constant recerca d’aquesta ciutat? Una constant recerca de l’amor de Crist, un sentir-se estimada i estimar a Crist? Malgrat els sofriments, malgrat els entrebancs, malgrat el dolor. D’ella es podia també dir que era una creient digna d’aquest nom, una dona que no enganyava; però fins i tot per a ella el camí no fou fàcil, malgrat de sentir al Senyor a prop perquè certament l’invocava amb sinceritat, hagué de vèncer moltes dificultats, també ella tingué les seves nits fosques que tant sols l’esperança en una albada com la d’aquell diumenge de la resurrecció podia esvair.

«Quienes de veras aman a Dios, todo lo bueno aman, todo lo bueno quieren, todo lo bueno favorecen, todo lo bueno loan, con los buenos se juntan siempre y los favorecen y defienden. No aman sino verdades y cosa que sea digna de amar.» (Camino de perfección, 40, 3).

Al Regne de Déu, a la Jerusalem celestial, sols s’hi pot arribar per la persona del Fill, del Senyor, el Crist, que ens portà la bona nova de l'evangeli, per a la nostra salvació. Sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, i és amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances. Sols ens estalviarem de caure, d’ensopegar al llarg del camí amb les nostres mancances, recolzats en la gaita del compromís amb la fe, l'esperança i la caritat, que ens ha de permetre de viure com a vertaders testimonis de l'Evangeli, vertaders testimonis de l’amor de Déu.

L’amor mogué a Teresa de Jesús a sortir de la seva incerta però acomodatícia realitat per emprendre una aventura d’amor, que tingué en la fundació del convent de sant Josep a Avila tant sols un inici. Tota la seva vida fou una mostra de que qui la movia era Crist, sols Ell era qui l’empenyia, qui li donava la força del seu amor. «Trataba mucho de Dios, de manera que edificaba a todas, y se espantaban de la paciencia que el Señor me daba; porque, a no venir de mano de Su Majestad, parecía imposible poder sufrir tanto mal con tanto contento.» (Vida, 6,2).


En pot sortir res de bo de nosaltres? Sí, hi tant, si deixem actuar al Senyor, si ens deixem amarar del seu amor, si no deixem mai de tenir els ulls fits en Ell. Com els tingué Felip que sabia que calia anar-hi per veure. Com els tingué Natanael per veure-ho amb els seus propis ulls i deixar-se de judicis massa simples. Com els tingué Teresa de Jesús que arribà a veure coses molt més grans que les que podia haver imaginat mai. La força de tots plegats fou l’amor d’aquell Crist que li digué a Teresa: «¿Sabes qué es amarme con verdad? Entender que todo es mentira lo que no es agradable a mí. Con claridad verás esto que ahora no entiendes, en lo que aprovecha a tu alma.» (Libro de la vida, 40,1).


dijous, 20 d’agost del 2020

Sant Bernat


Sant Bernat
20 d‘agost de 2020
Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jn 17, 20-26

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, l’amor a Crist fou el motor de tota la seva vida i el fonament de la seva doctrina. Un amor a Déu encarnat en la realitat del misteri de la salvació, Crist fill de Déu fet home en el sí virginal de Maria, la Mare de Déu el segon fonament de l’espiritualitat de Bernat. Com arribà Bernat de Fontaines a esdevenir el que algun monjo estudiós de la seva figura ha denominat com un bell miracle de Déu?
Amor a Déu
Ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, Bernat cercà Crist i trobà en el Senyor aquell qui li donà enteniment i esperit de saviesa per tal de parlar sempre d’acord amb la seva voluntat i fidel a la fe, que feu que el seu pensament mai no es desdigues dels dons que el Senyor li havia fet. La seva força per recórrer aquest camí fou l’amor; d’antuvi un amor interessat de Déu quan descobreix que sense Ell no hi ha vertadera felicitat, que el seu estil de viure fins aleshores era contrari a la creu de Crist i s’encaminava a la perdició. En paraules seves: «No s’estima a Déu sense premi, tot i que cal estimar sense posar l’objectiu en el premi. Perquè la caritat vertadera no pot pas quedar sense fruit i, amb tot, no és necessària, perquè no cerca els seus propis interessos» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,17).
En Bernat s’acomplí allò que diu Siràcida: «si el Senyor, el Gran, ho vol així, quedarà ple de l'esperit d'intel·ligència; escamparà com la pluja el missatge de la seva saviesa i, quan pregui, donarà gràcies al Senyor. Adquirirà l'encert en el consell i en el saber i reflexionarà sobre els secrets del Senyor. Escamparà la instrucció que li van ensenyar i es gloriarà de la Llei de l'aliança que va rebre del Senyor.» (Sir 39,6-8).
Amor per Déu
El camí de recerca de sant Bernat no acabà fins aquell 20 d’agost de 1153 en que es trobà amb aquell a qui al llarg de tota la seva vida havia cercat, aquell de qui anhelava poder veure el seu rostre. En el seu camí cap a Crist, que recorregué de manera infatigable i imparable, descobrí el vertader sentit de l’amor a Déu i superant la concepció de l’amor interessat, arribà a aquell amor desinteressat, que més enllà d’ajudar-nos a superar els nostres mancaments, les febleses tant físiques com morals, els nostres pecats; ens porta a veure en el Senyor el guia de la saviesa, el qui ens porta pel bon camí si ens lliurem a Ell amb tot el nostre enteniment i tot l’art d’obrar el bé. La seva doctrina no és sinó la descripció, la narració d’aquest camí personal que no es pot deslligar en cap moment de l’acció de l’Esperit sobre Bernat i la seva constant i continuada conversió de cor. Diu sant Bernat que: «La causa d’estimar a Déu és Déu. Perquè Ell és la causa  eficient i final del seu amor. Ell mateix dona l’ocasió, Ell mateix cria l’afecte, Ell mateix consuma el desig. Ell feu o millor dit es feu per ser estimat.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,22).  
Amor en Déu
Així Bernat de Claravall esdevé model de monjos, situant la seva ciutadania al cel, maldant per anar configurant-se al cos gloriós de Crist, fits els ulls en el Salvador, no desesperant mai d’aquesta esperança. Contà per aquesta tasca amb fortíssimes i esplèndides armes: la gràcia de Déu, la humilitat de cor i la força de la pregària amarada en la Paraula de Déu, en la mateixa Escriptura que el nodrí tal com la iconografia el representa essent nodrit per Maria, la Mare de Déu i Mare de l’Església, aquella al sí de la qual la Paraula es va fer home per obra de l’Esperit Sant. En paraules de Bernat «quan Déu estima, no vol altra cosa que ser estimat, ja que no estima sinó perquè se l’estimi, sabent que amb aquest mateix amor han de ser feliços els qui l’estimen.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 84,4)
El Senyor concedí a Bernat la força d’una oratòria que esdevingué la millor eina per a difondre la bona nova de l’Evangeli i gràcies a la seva paraula molts refermaren i refermen la nostra fe perquè veiem en Bernat un enviat de Déu, definit com el darrer pare de l’Església, que havent conegut que el Senyor l’enviava ens ha ajudat a conèixer el seu nom.

La força de l’amor a Déu, per Déu i en Déu.

I la força de tot plegat fou l’amor, arribant la seva ànima a no desitjar cap altra cosa que Déu. Bernat fou un enamorat de Crist, l’amic de Crist tal com ens el representa la iconografia amb el crucificat desclavat de la creu per abraçar-lo amb aquell amor que tal volta sols la seva Mare, Maria, superà amb escreix. L’amor a Crist, a Maria i a l’Església són els fonaments de Bernat de Claravall, un amor que donà fruits tant abundants en la seva vida i en la seva obra i esdevé així model per a nosaltres. Com escrivia el Papa Pius XII: «Encara que no tots poden aconseguir el cim d'aquella divina contemplació, de la qual Bernat parla amb tan elevades paraules i sentències; encara que no tots poden unir-se tan íntimament amb Déu que se sentin enllaçats de manera misteriosa amb el Bé suprem amb vincles de celestial matrimoni, malgrat això, tots poden i han d'aixecar l’ànima d'aquestes coses terrenals vers les celestials i estimar amb fervorosa voluntat al suprem donador de tots els béns.» (Doctor Mellifluus, 3). Que sant Bernat ens hi ajudi.


dissabte, 15 d’agost del 2020

Assumpció de la Mare de Déu


Assumpció de la Mare de Déu
15 d'agost 2020
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Al monestir de Boulaur hi ha arribat fa unes setmanes, procedent del monestir de Santa Maria del Desert que com molts altres monestirs a França està a punt de tancar les seves portes, una escultura que representa la mort de sant Josep. És realment una escena poc habitual en el imaginari religiós però molt significativa. En ella sant Josep recolza el seu cap sobre ells genolls de Jesús que l’acull als seus braços, als seus peus en recollida oració hi ha Maria, l’esposa i la mare i Josep la mira a ella. En certa manera en aquesta imatge en el lloc de sant Josep hi podem veure representada tota la humanitat, ens hi podem veure a cadascun de nosaltres.

La nostra fe es recolza en Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, és Ell qui ens acull, però molts cops la nostra mirada es fixa en aquesta dona, en Maria que preservada del pecat original per tal de ser l’arca de la nova aliança, creiem que també el seu cos fou preservat de la corrupció i per això fou assumpta al cel en cos i ànima, i així com la resurrecció de Crist és l’anunci de la nostra, l’assumpció de Maria al cel és prefiguració d’allò que esperem, d’allò que desitgem, d’allò que anhelem, d’allò que demanem al Senyor. Sovint també nosaltres girem els nostres ulls vers Maria, que ens sembla una figura més a l’abast i si la mirem a ella en els ulls de Maria, en la seva vida, en la seva fe, hi veiem reflectida la imatge de Jesús el Crist.

Maria no és l’objectiu, Maria és el model de la felicitat de creure, el model de la fe simple, generosa, confiada, prudent i servicial i és en ella mateixa camí privilegiat, la porta que ens condueix cap a Crist, el nostre salvador. Maria acomplert el curs de la seva vida terrena, acomplerta la seva missió, havent concebut per obra de l’Esperit Sant, havent infantat sense deixar de ser verge, havent estat sortoses les seves entranyes per haver acollit  aquell infant i els seus pits per haver-lo criat, havent-lo acompanyat en la seva mort dels peus de la creu estant, havent acollit la bona nova de la resurrecció i havent rebut l’Esperit Sant amb els apòstols, acomplert tot això fou assumpta en cos i ànima al cel per aquell a qui havia infantat, criat i acollit a la falda un cop mort, aquest fill seu la volgué per sempre més al seu costat.

Maria és una dona d’una peça, decidida, beneïda entre totes les dones per portar a les seves entranyes un fruit beneït,  una dona feliç de creure en allò que el Senyor li ha fet saber per boca de l’àngel. Per això ella no podia esperar la fi dels temps, havia d’anar allí on el seu Fill li havia preparat una estada i està ja per sempre unida a Crist gloriós. Així com per a ella la redempció fou singular, així també ho és la seva plena victòria sobre la mort, el pecat i la corrupció de la carn; per Maria ja ha arribat l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne.

En paraules de sant Bernat: «María essent la més gran de totes i en tot, es va humiliar en tot i més que tots. Amb raó, doncs, va ser constituïda la primera de tots, la que sent en realitat la més excelsa, triava per a sí el darrer lloc. Amb raó va ser feta Senyora de tots, la que es comportava com a serventa de tots. (...) si anheleu agradar-la, imiteu la seva modèstia i humilitat. Res li escau millor a l'home, res tan necessari al cristià com la veritable humilitat i mansuetud de la que Maria és model.» (Grandeses Incomparables de María).

Què hi guanyem nosaltres amb l’assumpció de Maria? Hi guanyem l’esperança de que així com ella, mortal com nosaltres, ha estat mereixedora de la glòria eterna, així també nosaltres seguint el seu exemple meresquem un dia arribar-hi, cadascun al moment que li correspongui tot demanat que la mort ens arribi com al just Josep, en braços de Jesús i fits els ulls en Maria. 

diumenge, 9 d’agost del 2020

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A


Diumenge XIX durant l'any / Cicle A
Capella Santa Caterina
9 d’agost de 2020
1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33


Sembla que en l’Evangeli d’avui el Senyor ens demana coses impossibles, tan impossibles com caminar sobre les aigües. No, Déu no és un Déu de demanar-nos coses impossibles, sinó d’ajudar-nos a fer possible petites coses que pas a pas, poc a poc van esdevenint grans coses. Elies esperava potser la manifestació de Déu en una gran ventada que esberlés muntanyes i esmicolés roques; en un gran terratrèmol; en un gran foc; però no, el Senyor es manifestà en un ventijol suau. El que ens demana el Senyor és confiança, és fe en Ell i així poder fer coses per als altres, sobretot per als qui més ho necessiten; sentint com l’apòstol per ells una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor.

Però hi ha un lloc on  cercar aquesta confiança, hi ha una manera per refermar la fe, una manera privilegiada i aquesta no és altra que la pregària. El mateix Jesús ens ho mostra molts cops al llarg dels relats evangèlics. Avui obliga als apòstols a pujar a la barca i a anar cap a l’altra riba i Ell acomiada a aquella multitud que havia alimentat amb uns pocs pans i uns pocs peixos i se’n va a la muntanya tot sol per pregar i al vespre encara era allà tot sol, fins a la matinada. Ell amb la força de la pregària va cap als deixebles caminant sobre les aigües, és a dir passant per sobre dels inconvenients com ara les ones o els vents contraris, tot allò que als apòstols els amoïna i els acaba per esverar i fer cridar de por quan creuen veure una fantasma. Sovint tenim por, sovint dubten, tenim poca fe i aleshores ens veiem incapaços de superar les dificultats, se’ns fan una muntanya i esdevenen per a nosaltres com a fantasmes.

Però fins i tot al cap i a la fi Pere es confia en el Senyor, quan s’acovardeix i creu enfonsar-se llança la mà cap a Jesús convençut de que Ell el salvarà. Això els fa exclamar «realment sou el Fill de Déu», aquí Jesús podria dir-los com dirà a Tomàs després de la resurrecció «Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29).

Avui l’Església celebra una santa màrtir i patrona d’Europa, és santa Teresa Beneta de la Creu, Edith Stein; que de família jueva esdevingué carmelita i com tants altres d’ascendència jueva fou assassinada en un camp de concentració nazi. Ella fou d’aquells que sense veure cregueren dels que confiaran en el Senyor, d’aquells que ni vents tant forts com una bogeria com el nazisme, ni ones tant grans com veure la mort i la desolació en un camp de concentració,  no la feren enfonsar en el dubte, no feren trontollar la seva fe. Sant Joan Pau II la definí així en la seva canonització « l'amor a Crist va ser el foc que va encendre la vida de Teresa Beneta de la Creu. Molt abans d'adonar-se, va ser completament conquerida per ell. Al començament, el seu ideal va ser la llibertat. (...). Va recórrer el camí ardu de la filosofia apassionadament i, al final, va ser premiada tot aconseguint  conèixer la veritat; més aviat, la Veritat la va conquerir. Va descobrir que la veritat tenia un nom: Jesucrist, i des d'aquest moment va ser tot per a ella.» Que el seu exemple de fe i de confiança ens ajudi a nosaltres a fer-nos veure l’amor de Déu, a viure l’amor a Crist i a aprendre a compartir-lo amb els altres.

diumenge, 2 d’agost del 2020

Diumenge XVIII Durant l’any / Cicle A


Diumenge XVIII Durant l’any / Cicle A
2 d’agost de 2020
Is 55,1-3, Salm 144, 8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Ahir escoltàvem en l‘Evangeli com Herodes havia fet matar Joan el Baptista i els seus després d’enterrar el cos anaren a trobar a Jesús per explicar-li. Ell en rebre aquesta mala nova cercà un lloc solitari per a pregar. Però la gent el segueix, mentre Ell va en barca, torbat sens dubte per aquella mort a mans d’un rei dèspota i capritxos, una gran gentada va al seu encontre i l’espera, així allí on el mestre cercava solitud hi troba una multitud afamada. Jesús no és amo ni del seu temps, ni de trobar un lloc i una estona per a pregar per aquell qui l’havia batejat al Jordà, aquell per qui havia saltat de goig en les entranyes de la mare i la mort del qual de ben segur l’havia apenat. Però més forta que la seva pena és la seva compassió; Ell veié aquella gran gentada, se’n compadí i es posa a curar als qui estaven malalts d’aquells més de cinc mil homes a més de les dones i els nens, realment una multitud.

Aquesta és l’òptica del Senyor, no anteposar res a la voluntat del Pare, al servei als altres. Aquest és el nostre model, un model que no dubtem pas a reconèixer, a voler imitar. Però malgrat la nostra bona voluntat sorgeixen massa sovint contratemps, pors, persecucions, fams, nueses, perills. Se’ns posa davant els ulls la cruesa de la vida i aleshores esdevenim massa realistes, desconfiats de que les nostres pròpies forces siguin suficients i desconfiats de l’ajut del Senyor. Com els deixebles per als qui més valia acomiadar aquella gentada perquè s’anava fent fosc, millor que anessin als poblats propers i hi compressin menjar, i potser fins i tot els deixebles creien fer un bé, procurant-los així menjar i un bon negoci als vilatans propers.

Els deixebles es fixaven tant sols en les seves pròpies forces, calculaven amb mires humanes, massa humanes si al cap i a la fi tenien al mestre al seu costat. També actuaven en certa manera egoistament, no fos cas que ni ells tinguessin res per a menjar si el poc que tenien ho repartien. Jesús els mostrà com actuar, com confiar en Ell; no pas deixant-lo fer a Ell tot sol, sinó que els diu «No cal que hi vagin. Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.» Deurien quedar estorats per aquelles paraules, com fer-ho només amb cinc pans i dos peixos? Doncs confiant en el Senyor, portant-li aquells migrats recursos, i Ell beneint-los i partint-los els el donà per repartir-los; així la gent en menjà tant com volgué i encara en recolliren dotze coves plens de sobres.

També la nostra societat avui es paralitza com els deixebles. Certament hi ha fam, ho sabem, però millor que d’altres ho solucionin, millor enviar als afamats a altres terres o evitar que vinguin a les nostres, sovint diem també nosaltres «què se’n vagin». Hi ha malalts, però prioritzem a qui salvar perquè tenim recursos limitats i no n’hi pas suficients per a atendre’ls a tots; ho hem vist aquestes darreres setmanes amb tota la seva cruesa. Davant d’aquesta actitud humana, massa racionalista, egoista en gran mesura; Jesús ens ensenya a confiar-nos, ens demana que com l’Apòstol estiguem ben segurs que si confiem en el Senyor, res del món present serà capaç d’allunyar-nos de Déu.  

Aquella multitud, potser sense saber-ho del tot, no cercava un pa que sacia avui per tornar a tenir fam demà; cercava aquella cosa bona, de la que ens parla el profeta Isaïes; aquella que delecta i ens fa assaborir el bo i millor, aquella que sacia de vida, Crist el Senyor. Aquella que ens dona la força i la confiança necessària per a saciar als famolencs.

La confiança en el Senyor, en aquell qui és compassiu i benigne, que estima entranyablement tot el que ell ha creat; és la que ens permet sortir fàcilment vencedors davant de les adversitats nostres i alienes; si confiats som capaços de no allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima; com ens diu l’Apòstol.