Sant Pere i sant Pau, Apòstols

 

Sant Pere i sant Pau, Apòstols

29 de juny de 2023

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«De pressa, aixeca’t.» digué l’àngel a un Pere postrat, lligat amb dues cadenes, endormiscat entre dos guardians i vigilat per quatre esquadres de soldats. El rei Herodes sembla tenir ben dominat aquest nou moviment anomenat cristians, n’ha fet matar un dels més importants, un dels dotze, Jaume el germà de Joan, i ara està esperant que passi la celebració de la Pasqua per fer comparèixer-ne un altre dels dotze, Simó l’anomenat Pere, un dels més representatius. Però si Herodes creu ben lligat el seu pla, els plans del Senyor van per una altra banda.

La missió, la tasca de Pere a favor i en bé de l’Església no ha fet sinó començar i el Senyor envia al seu àngel per alliberar-lo de la presó dels homes i cridar-lo de nou al servei de Crist i de l’Església. El Senyor ha escoltat la pregària de la comunitat que demanava a Déu per Pere sense parar i així ha continuat endavant el pla de la salvació.

El missatge que Pere i Pau han rebut, l’encàrrec de transmetre la bona nova del Regne, no ve de cap home, l’han rebut per una revelació de Jesucrist. Déu els ha escollit des de les entranyes de la mare i els ha cridat per la seva gràcia. Pere i Pau amb Jaume es trobaren a Jerusalem, els cridats de primera hora i el cridat al darrer moment coincidiren en bé de l’Església i de la transmissió de la bona nova. Uns per predicar als jueus, l’altra per fer-ho als gentils i tots junts al servei de l’Evangeli.

Ni Pere ni Pau s’han resistit a la crida, s’han aixecat de pressa i no s’han fet enrere davant de les dificultats, de les persecucions; a un l’hi ha costat més d’adonar-se de que Crist el cridava; per l’altre hi ha hagut moments de dubte, moments de flaquesa, però a la fi ambdós han perseverat i acabada la cursa s’han mantingut fidels, desfetes les amarres i deixant el port, després de lluitar noblement en el combat de la fe el Senyor els ha concedit d’arribar a cenyir aquella corona reservada als seus fidels, que s’han ben guanyat.

És la fe el que fa aixecar a Pere de la presó, com aixecà Simó la vista quan Jesús el cridà vora el llac de Galilea mentre tirava les xarxes amb Andreu el seu germà i deixant-ho tot seguí al Senyor. Com Saule s’aixecà encegat del terra per aquella llum resplendent i eixordat per aquella veu que el cridava, i es deixà portar a casa d’Ananies a Damasc on es feu batejar.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.» diu l’àngel a Pere. Ell i Pau han estat cridats a l’acció. El seu apostolat els portarà d’Israel a Roma i les seves sandàlies recolliran molta pols del camí. Una part per a ser espolsada, l’altra per a passar a ser part dels fonaments de l’Església juntament amb Pere la roca i amb Pau la columna.

Pere i Pau s’han posat en marxa per fer el camí cap al Regne i recorrent-lo aquest camí hi aniran sumant pobles, també els gentils i els pagans que amb ells i per ells descobriran la bona nova del Regne. Perquè Pere i Pau estan certs de que Crist no és Joan Baptista retornat a la vida, ni Elies, ni Jeremies, ni cap altra dels profetes.

Crist és el Messies, el Fill de Déu viu i aquesta certesa seva, que no els ha estat revelada per cap home de carn i sang, sinó pel mateix Pare del cel, és per a ells una joia tant gran que no se’n poden estar de fer-ne partícips a tota la humanitat, de llevant fins a ponent.

L’esperança del Regne mou a Pere i a Pau a cenyir-se, a calçar-se i a anar per tot arreu a anunciant la bona nova.

«Pren el mantell i segueix-me.» Digué l’àngel a Pere. Pere i Pau són els seguidors per excel·lència, sense samarra ni bastó, fiats tant sols de la veu d’aquell qui els ha cridat, amb el mantell cenyit per un altre, seran portats allí on no haurien volgut ser portats mai, sinó fos perquè el Senyor els hi vol.

Què els mou a aixecar-se, a cenyir-se i a seguir al Crist? No els mou altra cosa que la caritat, l’amor, un amor el del Senyor que els assisteix i els dona forces per proclamar el missatge de l’Evangeli.

Sense plata ni or, Pau i Pere donaren el que tenien, el nom de Jesucrist, aquella força que fa aixecar-se i caminar. La caritat mou als apòstols, és aquest l’amor que reberen del Crist i l’amor que li retornaren al Senyor i amb ek que estimaren als germans.

Pere i Pau servents de Crist, cridats a ser apòstols, escollits per anunciar l’Evangeli (Cf. Rm 1,1) columnes de l’Església; models de fe, d’esperança i de caritat per a tots nosaltres.

Dilluns de la setmana X durant l'any / I

 

Dilluns de la setmana X durant l'any / I

 139ª Reunió d’abats i provincials

2C 1,1-7, Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Mt 5,1-12

El centre del sermó de la muntanya està constituït pel que denominem les benaurances. En elles Crist capgira els valors de la societat del seu temps per posar-hi al centre a aquells qui el món no considera precisament benaurats. És Crist aquest Déu que consola, que conforta enmig de totes les adversitats i que ens ofereix l’esperança quan a més d’haver-se fet home per compartir els nostres sofriments, no es limita a compartir-lo, sinó que ens aporta consol.

El sermó de les benaurances pot tenir diverses lectures. En una lectura interior ens pot confortar i consolar a nosaltres mateixos en saber-nos afamats, dolguts o perseguits, perquè tenim l’esperança de trobar consol, justícia, pau i fins i tot el Regne. Però podem fer-hi una lectura externa, podríem dir fins i tot pastoral, missionera i evangelitzadora. Avui, ara i aquí, ens poden venir a dir les benaurances que nosaltres podem ser generadors de consol, de pau i de justícia. Perquè al cap i a la fi els que som aquí hem estat cridats a educar, a atendre, a acollir o a pregar per tots els assedegats de justícia, per tots els humils, per tots els perseguits, per tots els afamats. «Les benaurances contenen la “carta d'identitat” del cristià ―és el nostre carnet d'identitat―, perquè dibuixen el rostre de Jesús, la seva forma de vida.» ha dit el Papa Francesc. (29 de gener de 2020).

No és altra el nostre “carnet d’identitat, no es altra la nostra vocació que ajudar a l’acompliment de les benaurances, a fer realitat aquest capgirament dels valors que imperaven en la societat de Jesús i que imperen també avui en la nostra societat. No és una tasca fàcil, sense la força de l’Esperit, sense la força del carisma de cadascun dels nostres ordes i instituts no podríem pas fer res. Però ja tenim un primer pas fet, perquè sabem on trobar-los aquests pacificadors, aquets humils, perquè els tenim ben a prop, són aquells “sants de la porta del costat” dels que ha parlat sovint el Papa Francesc.

Perquè qui és el qui està de dol? On és el qui té fam? Què ens demana el qui és perseguit? No és una imatge vaga i difosa, tenen rostres concrets i ben definits i truquen a la nostra porta o bé ja els tenim acollits a casa nostra. Les benaurances són per a viure-les, per intentar de fer-les realitat, per aportar consol però també per portar justícia i pau. L’Apòstol ens convida a aguantar amb fermesa els sofriments, però alhora ens diu que sols amb esperança tindrà sentit el sofriment del món.

Escrivia Dietrich Bonhoeffer el gener de 1935: «Crec tenir la certesa que no aconseguiré la clarividència i la sinceritat interiors tret que comenci a actuar conseqüentment amb el Sermó de la Muntanya. I és que hi ha coses per les quals val la pena comprometre's del tot. I em sembla que la pau i la justícia social, és a dir Crist en el fons, el mereix aquest compromís.» (Carta al seu germà Karl-Friedrich).

Les benaurances no són tant sols una descripció de la situació, no ens venen a dir solament que hi ha dol, fam i persecució; ens conviden al compromís, ens conviden a viure-les en la fe.

Santíssim Cos i Sang de Crist

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle A

Diumenge 11 de juny de 2023

Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

L’Eucaristia és memorial. Al darrer sopar Crist va deixar instituïda una manera ben real de fer-se present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. La presència de Déu enmig del poble no és pas una cosa nova, ho hem escoltat al llibre del Deuteronomi com  el Senyor Déu va fer sortir el poble d’Israel de la terra d’Egipte, el va alliberar de l’esclavatge, el va alimentar amb el mannà i li donà de beure fent saltar un doll d’aigua de la roca dura. Però aquell pa que va ploure del cel no era pas el vertader pa del cel, aquell poble sacià la fam per un temps però tornar a tenir gana.

Déu tot i haver estat present al llarg de la història entre el seu poble, davant la infidelitat i la vacil·lació d’aquest acabà per enviar al seu Fill i Ell fent-se home, fent-se carn, redimí la nostra humanitat i ens obrí les portes a la filiació divina deixant-nos com a memorial el pa viu baixat del cel, aquell del qual qui en menja no mor més (Cf. Jn 6,50-51).

Déu no és pas rancorós ni venjatiu, com tantes vegades ho som nosaltres. Ell potser pot semblar que ens prova, com provà durant quaranta anys al seu poble fent-lo vagar pel desert, passant fam i set; però al cap i a la fi tot plegat és la part costeruda del camí cap a Déu, un camí que no podem recórrer sense esforç, que no podem emprendre sense fe i confiança en aquell qui coneix els sentiments del nostre cor i sap de la nostra observança dels seus manaments. El pelegrinatge pel desert d’aquell poble que havia aconseguit la llibertat és també representació del nostre pelegrinatge per aquesta vida camí de la terra promesa, per a nosaltres el Regne de Déu.

L’Eucaristia és presència real de Crist enmig nostre. Crist no va venir a redimir-nos per després oblidar-nos, per deixar-nos a la nostra sort sabent ben bé que som fràgils i mandrosos en l’observança d’aquets seus manaments. Ell segueix i seguirà enmig nostre, dia rere dia fins a la fi dels temps (Cf. Mt 28.20). Però com preguntà Jesús a Marta camí de Betània sobre la resurrecció, ens pregunta també a nosaltres sobre l’Eucaristia: «Ho creus, això?» (Jn 11,26) “creus que soc realment aquí?”. Perquè de creure-ho, de saber-lo present ara i aquí, la nostra vida hauria de respondre a aquesta seva presència real.

Ens ho ha dit l’Apòstol el pa és comunió amb el cos de Crist i la sang comunió amb la seva sang. Hem perdut tal volta el vertader sentit d’aquest mot – comunió – i li hem anat donant un sentit sinó banal si en certa manera rutinari. Oblidem fins i tot el que estableix l’Església per poder compartir el cos i la sang de Crist amb coherència: saber a qui rebem i estar en gràcia de Déu.

Ens ho diu el mateix Catecisme de l’Església Catòlica quan hi llegim: «L'Eucaristia comporta un compromís en favor dels pobres: Per a rebre en la veritat el Cos i la Sang de Crist lliurats per nosaltres hem de reconèixer a Crist en els més pobres, en aquests seus germans.» (CEC, 1397). No podem estar en comunió amb Crist si oblidem allò que ens diu la primera carta de sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.» (1Jo 4,20-21). Si estem en comunió amb Crist hem d’estar en comunió amb els germans, perquè no podem estar en comunió amb Crist sense estar en comunió amb els germans.

Escrivia sant Joan Pau II: «[L’Eucaristia] expressa aquest vincle de comunió, sigui en la dimensió invisible que, en Crist i per l'acció de l'Esperit Sant, ens uneix al Pare i entre nosaltres, sigui en la dimensió visible, que implica la comunió amb la doctrina dels Apòstols, amb els sagraments i amb l’Església.» (Ecclesia de Eucharistia, 35).

Aquesta és la realitat de futur del misteri eucarístic, la coherència eucarística de la que parlaven els pares al Sínode de l’any 2005 celebrat a cavall dels pontificats de sant Joan Pau II i de Benet XVI i que tenia com a centre l’Eucaristia entesa en tant que font i cimal de la missió de l’Església i que va donar lloc a la darrera Encíclica de sant Joan Pau II que parlava de com l’Església viu de l’Eucaristia i la primera Exhortació Apostòlica de Benet XVI que tenia per centre l’Eucaristia com a sagrament de la caritat.

L’Eucaristia, saber a Crist present en cos i sang, estar en comunió amb Ell transforma les vides, ha de transformar la nostra vida, no ens pot deixar indiferents, perquè aleshores seria creure en aquest gran misteri de manera parcial i no estar del tot certs de que és aquesta la vertadera font i el vertader cimal de tota la vida cristiana de la que parla el Concili Vaticà II (Cf. Lumen gentium, 11). Seria no estar del tot certs de que qui menja la seva carn i beu la seva sang està en Crist i Crist en ell (Cf. Jn 6,56).

Si mengem aquest pa hem de ser partícips de la veritat que ens ha dit Crist en l’Evangeli segons sant Joan: «el pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni la vida al món.» (Jn 6,51). Ajudar a donar vida al món és combregar, és experimentar constantment en nosaltres els efectes de la redempció, és estar en comunió amb Crist i amb els germans. «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d'aquest únic pa.» (1Co 10,17) diu l’Apòstol.

En paraules del Papa Benet: «La comunió té sempre i de manera inseparable una connotació vertical i una d’horitzontal: comunió amb Déu i comunió amb els germans i germanes.»  (Sacramentum Caritatis, 76).

Que així sigui per a tots nosaltres i ens hi ajudi la força que ens dona compartir el cos i la sang de Crist reunits en el seu nom.

Santíssima Trinitat

 

Santíssima Trinitat Cicle A

Diumenge 4 de juny de 2023

Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18

Tenim la fe posada en Déu Pare.

Tenim fe, creiem en un sol Déu Pare totpoderós, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor. Així es revelà “Jo soc” enmig del núvol a Moisés quan pujà a la muntanya a l’encontre amb el Pare. L’escolta de Déu, de la Paraula del Déu viu, és la font de la fe del poble d’Israel. Déu és el Pare que uneix al seu poble sota una mateixa llei, la que Moisés portarà escrita en dues tauletes de pedra, és la llei del Pare amorós que sempre estima al seu poble, malgrat les seves infidelitats, vacil·lacions i menyspreus.

El Pare es mostra a qui vol mostrar-se, ningú li pot veure la cara, perquè el qui li veu no pot continuar vivint. (Cf. Ex 33,20). Però el Pare no és un déu absent, Ell està sempre present enmig del seu poble, el guià a través del desert amb una columna de núvol de dia i amb una columna de foc de nit i Déu és present també avui en la seva Església, en aquest món que és el seu món, la seva obra.

Déu no és una idea, ni cap abstracció filosòfica, Déu és un déu ben real, que està i ha estat sempre al servei de la salvació de l’home, cercant en tot moment històric, Ell que és senyor de la història, principi i fi d’aquesta, la nostra salvació i és per això un déu revelat en la mesura en que l’home es deixa interpel·lar per Déu.

Tenim l’esperança posada en el Fill.

La fe és esperança. Si «a Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.» (Jn 1,18). El Fill és la Paraula de Déu feta carn, feta realitat humana. En Ell tenim la nostra esperança. Ell és la mostra de que Déu ens estima tant que no ha dubtat en donar-nos al seu Fill únic per tal de que no es perdi cap de nosaltres i així puguem obtenir la vida eterna, com ens ha dit l’Evangeli de sant Joan.

Qui veu al Fill veu al Pare, digué Jesús a Felip (Cf. Jn 14,9). Déu se’ns revela fet home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, encarnat per tal de portar les nostres febleses i morir com nosaltres morim, per poder vèncer així la mort i oferir-nos la resurrecció, la vida eterna. Aquesta seva encarnació, passió, mort i resurrecció és la nostra esperança; posem la fe en un Déu que s’ha compadit de nosaltres i ens ha estimat fins a l’extrem i així com el poble d’Israel esperava la compassió i benignitat de Déu, així nosaltres tenim posada l’esperança en que la seva victòria sobre la mort sigui l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.

El Pare enviant al Fill ens ha mostrat el veritable camí cap al Regne; aquest camí és el mateix Fill, que es definí com camí, veritat i vida. El Fill retornant al Pare ens ha obert així de manera admirable les portes del Regne del Pare, d’aquell que no vol que es perdi ningú dels qui creuen en Ell.

La caritat ens ve de l’Esperit Sant.

El Déu de l’amor i de la pau és amb nosaltres, ens ha dit l’Apòstol; tal com el mateix Crist va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20). I aquesta presència de la força de Déu és l’Esperit Sant. Sant Joan Pau II definí l’Esperit «com a Amor-do increat. Pot dir-se que en l'Esperit Sant la vida íntima de Déu ú i tri es fa totalment do, intercanvi de l'amor recíproc entre les Persones divines, i que per l'Esperit Sant Déu «existeix» com a do. L'Esperit Sant és doncs l'expressió personal d'aquesta donació, d'aquest ser-amor. És Persona-amor. És Persona-do.» (Dominum et vivificantem, 10).

En paraules del Papa Benet: «Contemplem la Santíssima Trinidad tal com ens la va donar a conèixer Jesús. Ell ens va revelar que Déu és amor "no en la unitat d'una sola persona, sinó en la trinitat d'una sola substància" (Prefaci): és Creador i Pare misericordiós; és Fill unigènit, eterna Saviesa encarnada, mort i ressuscitat per nosaltres; i, finalment, és Esperit Sant, que ho mou tot, el cosmos i la història, cap a la plena recapitulació final. Tres Persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor i l'Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que es lliura i comunica incessantment.» (Àngelus 7 de juny de 2009).

Déu és Pare, Fill i Esperit Sant – Déu és Fe, Esperança i Caritat.

Tenim posada la nostra esperança en el Fill, la nostra fe en el Pare i aquesta fe i aquesta esperança no es pot viure d’altra manera que estimant Déu i l’amor a Déu, la força per estimar-lo ens ve com a do de l’Esperit.

Crist, el Fill, déu veritable i home veritable és el camí que ens porta cap al Pare, que és la veritat i aquest camí el fem moguts per l’Esperit que ens és vida.

Creiem estimem i tenint posada la nostra esperança en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Perquè el qui creu serà salvat en l’amor i per l’amor de Déu. És el mateix Déu, és Crist qui ens va deixar el manament de l’amor, per Ell nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut; perquè Déu és amor i el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. (Cf. 1Jn 4,16).

Posada la fe en el Pare, l’esperança en l’acció redemptora del Fill i moguts per la caritat que ens ve per l’Esperit, confessem Déu veritable, etern i únic.