Novena a la Mare de Déu de la Candela

 

Novena a la Mare de Déu de la Candela

Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet

Església Arxiprestal de Sant Joan de Valls

Diumenge, 30 de gener de 2022

So 3,14-18; Càntic: Is 12,2-6; Rm 12,9-16a i Lc 1,39-56

 

La vida de Maria semblava com la vida de qualsevol altra noia del seu poble; promesa amb un home que es deia Josep esperava, seguint el costum jueu, el moment per anar a viure amb ell; res no apuntava a que fos una vida diferent a la de qualsevol altra noia de Natzaret. Però de sobte l’acció de Déu entra en la història i sorprèn a Maria, sorprèn també a Josep i sorprèn al cap i a la fi a tota la humanitat. A qui no sorprèn és a Déu perquè Ell que és poderós i que salva ja tenia prevista aquesta irrupció en la història de la humanitat. Els protagonistes d’són persones concretes, així Maria era el nom de la noia, Josep el nom de l’home de la casa de David amb qui estava compromesa en matrimoni i Gabriel el nom de l’àngel enviat per Déu a aquell poble de Galilea anomenat Natzaret, també un lloc concret. L’evangelista Lluc ens aporta una dada més, era el sisè més de l’embaràs d’Elisabet emparentada amb Maria i dona d’un sacerdot anomenat Zacaries, ella malgrat la seva edat esperava un fill.

 

Maria rep l’anunci de l’àngel torbada primer, intrigada després per la seva salutació i un xic incrèdula per saber com aniria tot plegat això de tenir un fill no havent estat encara amb cap home. Però Maria a la fi es confià a la voluntat de Déu i es deixà a les seves mans. Però vet aquí que Maria un cop acceptada la voluntat de Déu no es queda sola a casa guardant-se per a ella mateixa aquella sorprenent noticia, cofoia per la gràcia rebuda, no ho fa pas, ans al contrari Maria per aquells dies, per aquells mateixos dies, se’n va i se’n va de pressa cap a la muntanya, cap a Judea, per visitar a aquella cosina seva, la dona de Zacaries, aquella que durant cinc mesos es mantingué apartada meditant la joia del seu embaràs quan pensava que per l’edat ja no seria mare.

 

Dues dones unides per una mateixa joia, la de la concepció d’un fill que d’una o altra manera ha vingut per l’acció de Déu, perquè per a Déu no hi ha res impossible mentre que per a nosaltres les coses de Déu ens costen d’entendre. Elisabet i Maria, Joan i Jesús, Zacaries i Josep i l’àngel Gabriel la presència del qual torba a Zacaries i a Maria, representen el punt de partida de l’acció de Déu en la història humana, de l’entrada de Déu en la nostra història com un més. No hi ha hagut ni tocs de trompetes, ni grans prodigis, Déu irromp en el món amb tota senzillesa, amb tota suavitat, amb tota normalitat. Talment com quan el profeta Elies era a la muntanya i s'aixecà davant seu un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era; després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era en el terratrèmol; després del terratrèmol va arribar un foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc; després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau i el Senyor era en aquell ventijol suau. (Cf. 1Re 19, 11-12). 

A Natzaret es repeteix l’escena, Déu actua en aparent calma, però Déu canvia les vides amb la mateixa suavitat amb que actua, però les canvia de soca-rel. No en va Joan Baptista serà considerat el nou Elies, no en va Elies era també un home de Déu com Joan.

Tot plegat sembla una història d’altres temps, quelcom que hem escoltat o pot ser tant sols hem sentit sense ja massa interès, tantes vegades, que sabem bé el relat, que coneixem bé els personatges, però que a hores d’ara ja no ens diu gaire cosa, ens queda lluny, massa lluny per a ser el que realment és, l’apropament de Déu cap a nosaltres, no pas tant sols cap a aquells que vivien fa prop de vint-i-un segles a Galilea i a Judea, sinó que Déu ve cap a nosaltres també avui.

 

L’esperança també ens ha d’omplir d’alegria ara i aquí, la mateixa esperança que portà a Maria a pujar a la muntanya i a quedar-se tres mesos amb Elisabet per donar-li un cop de mà, és la que ens ha de fer pacients, constants, solidaris, hospitalaris; la que ens ha de fer estar alegres amb els qui estan alegres i plorar amb els qui ploren, estimant-nos, honorant-nos els uns als altres; no tenint-nos per savis, sinó posant-nos al nivell dels humils; en definitiva beneint i no maleint; com ens ha dit l’Apòstol en la carta als cristians de Roma, presentant-nos un veritable i molt concret programa de vida. I aquest full de ruta per a la vida del creient sí que no ha passat pas de moda, segueix tant vigent com al primer dia. Perquè també avui hi ha tribulacions, ho sabem prou bé des de fa quasi dos anys vivint en pandèmia i les successives onades; també avui hi ha necessitats i moltes, també avui hi ha perseguits i perseguidors, no pas lluny de nosaltres; també avui hi ha a qui acollir hospitalàriament i no deixar-los morir al mig del mar; també avui hi ha qui plora i qui s’alegra; també avui ens cal estimar sense fingiments; també avui ens cal fugir del mal i mirar de fer el bé a tothom. Com Maria que no es reservà la seva joia per a ella mateixa, anà de pressa a compartir-la muntanya amunt i a compartir-la ajudant a qui ho necessitava.

 

Quan Maria i Elisabet es troben una davant de l’altra, d’una manera diferent també s’hi troben Jesús i Joan, però en ambdós casos el que és evident és que la joia és la que fa cridar amb totes les seves forces a Elisabet i fa saltar a Joan dins les seves entranyes. La primera i més evident conseqüència de l’acció de Déu és que l’alegria envaeix els cors. Una joia també senzilla, simple, sense escarafalls, podríem fins i tot dir que es tracta d’una joia íntima, familiar, d’estar per casa; però una gran joia al cap i a la fi filla de la fe i de la confiança en Déu.

 

En canvi nosaltres sembla que avui per avui hem perdut la joia de la fe, com tanta gent que hi ha que pensa que la religió, que la fe, és com una llosa que ens impedeix desenvolupar-nos com a éssers humans, una cosa que en lloc de donar alegria la mata. Potser en part és perquè nosaltres mateixos no vivim la nostra fe amb l’alegria i la joia amb que la visqueren Maria i Elisabet, tot i els dubtes, tot i les torbacions. Potser és que no la vivim amb prou profunditat i rigor.

 

Escriu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos-en i celebreu-ho, que «hi ha moments durs, temps de creu, però res no pot destruir l’alegria sobrenatural, que “s’adapta i es transforma, i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot”. És una seguretat interior, una serenor esperançada que brinda  una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.»  (Gaudete et exsultate, 125).

 

Maria no tindrà una vida plàcida, viurà encara moltes torbacions, molts dolors que li seran profetitzats pel mateix Simeó al temple, seran com si una espasa li traspassés l’ànima; però malgrat això no perd l’alegria de la fe que li fa exclamar aquest meravellós càntic que és el Magníficat. Però per cantar-lo, per viure veritablement aquesta joia cal viure amb plenitud i honradesa la nostra fe. Fixem-nos per exemple en Zacaries dels llavis del qual brotarà el Benedictus, l’altra càntic per excel·lència dels Evangelis. Quan l’àngel Gabriel li anuncia que la seva dona tindrà un fill el rep amb torbació i por i dubte tot dient «Com puc saber que serà així?» i restarà mut fins a l’acompliment del que l’àngel li havia dit i tant sols aleshores els seus llavis es desclouran per lloar a Déu. Dubta, es penedeix i finalment lloa a Déu. Fins i tot Maria es torba, dubte uns segons però quasi a l’instant es posa en mans de Déu dient a l’àngel «sóc la serventa del Senyor que es compleixi en mi la teva paraula.» i els següents mots que l’evangelista sant Lluc li posa a la boca són el Magníficat. No podia ser d’altra manera en qui s’havia manifestat la gràcia de Déu des de la seva concepció immaculada.

 

Potser nosaltres per recuperar la joia de la fe hem de fer alguna cosa similar. Superar les pors, superar els dubtes i alliberant-nos del mal que podem fer i que fem, deixar-nos en mans de Déu i així poder lloar-lo joiosos. Per això mateix no podem deixar passar per alt les nostres mancances, les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement sinó per guarir les ferides que ocasionen i sobretot quan aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els que la formem tenim mancances, pequem, també és ben cert això. Per tant mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar contra aquests mals que taquen l’Església i ofenen a la societat? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «Hem conegut el dolor de moltes de les víctimes i constatem que les ferides mai desapareixen i ens obliguen a condemnar amb força aquestes atrocitats, així com a unir esforços per a erradicar aquesta cultura de mort; les ferides “mai prescriuen”. El dolor d'aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l'ànima i que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre'l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María, el Magníficat no s'equivoca i continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.»

 

Sols recuperant la joia de la fe podrem lloar a Déu amb tot el cor com Zacaries, com Elisabet, com Maria la nostra Mare. I per recuperar la joia de la fe ens cal estar atents a corregir les nostres imperfeccions individuals i col·lectives i en primer lloc a reconèixer-les. Tant sols així podrem cridar de goig, clamar ben fort i deixar de témer cap mal, com escriu el profeta Sofonies. També en paraules del Papa Francesc: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d'una vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L'actitud més perillosa de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l'actitud de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).

 

Maria la celebrem aquí sota l’advocació de la Candela, com un signe de que ella és llum per a nosaltres, una llum que apunta en la fosca cap a aquell qui és la vertadera llum, Jesucrist, nostre Senyor. Que per la seva intercessió el nostre amor no sigui mai fingit i ens esforcem sempre a ser sol·lícits. Escrivia sant Bernat sobre la llum que ve de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no et vindràs avall. De res tindràs por si et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17). Encomanem-nos doncs a Maria que ella sigui per a tots nosaltres llum que ens porti a la joia de viure en Crist i per Crist.

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2022

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Robert, Alberic i Esteve aspiraven a una pàtria millor, a una pàtria celestial; a ells tampoc, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus, no els mancava l’avinentesa de tornar a la pàtria que havien abandonat; però era el mateix Déu qui els tenia preparada una ciutat, un lloc on poder portar una vida de pregària i de treball fidel a l’esperit de la Regla de sant Benet.

L’habitual és que un Orde monàstic, una congregació religiosa tinguin un pare, un fundador. Els cistercencs tenim tres sants abats de Cister i a ells caldria unir-hi a sant Bernat pel seu important paper en els primers decennis de l’Orde i la resta de pares cistercencs. Podríem dir que el nostre Orde té uns fundadors corals i aquesta pluralitat esdevé una riquesa, reforça la imatge comunitària que amara tota la Regla de sant Benet com la mateixa comunitat apostòlica de Jerusalem. Cister, el nou monestir, és fruit del treball d’un grup d’homes que cercaven la solitud per tal de trobar millor a Déu en el desert, però sabien molt bé que la millor manera de trobar-lo era cercar-lo en comunitat.

En paraules de sant Joan Pau II: «per l'observança fidel de la Regla de sant Benet en la seva puresa i rigor, els fundadors del Cister, Roberto, Alberic i Esteve van donar vida a una nova forma d'existència monàstica. La seva vida religiosa es va orientar completament cap a l'experiència del Déu viu, experiència que van fer seguint al Crist, juntament amb els seus germans, en la senzillesa i la pobresa evangèliques. En la solitud van procurar viure per a Déu, edificant una comunitat fraterna. En la renúncia, en una vida austera i laboriosa, es van esforçar per promoure el creixement de l'home nou.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Escriu el P. Garcia Colombás que la fundació de Cister significà un desafiament i que els monjos, incipientment anomenats cistercencs, significaven per a tot el monacat un mirall pels diligents i un agulló pels desidiosos. Aquests homes pietosos, el record dels quals mantenim viu a cada generació monàstica, dels quals guardem bona memòria perquè cregueren; significaren a finals del segle XI i inicis del segle XII una onada de renovació en el monaquisme del seu temps, un vent fresc per a tota l’Església. Ells provocaren noves fundacions per un costat mentre que de l’altra molts altres monestirs passaven a formar part del que poc a poc s’anava constituint com un nou Orde.

D’on els vingué la força per emprendre aquesta aventura espiritual i vital? De la fe. Gràcies a la fe, com Abraham, contemplant de lluny, saludant-lo i confessant Déu de lluny estant, sense posseir encara el que Déu els mostrava, cregueren en allò que Déu els prometia.

Certament Déu ho pot tot, tant sols Ell ho pot tot. Aquells homes cercaven de retornar a la concepció primitiva de la vida monàstica per a viure-la com una vocació, no pas com un estat viscut per un conjunt de preveres lliurats tant sols al servei litúrgic, fugint de les misèries de la vida del seu temps i creient-se segurs en la seva arca de salvació. Ells no somiaven pas amb encapçalar cap moviment de renovació, no escriviren cap gran tractat sobre ells mateixos i la seva experiència, simplement volien viure en un monestir seguint l’ideal pel que havien lluitat ja a Molesmes i després a Cister.

Ens diu el Decret Pefectae caritatis del Concili Vaticà II que els Ordes religiosos «han de conèixer i conservar amb fidelitat l'esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cadascun dels Instituts.» (PC, 2,b).

Ens diuen a l’Exordi que cercaven tant sols de recuperar l’autenticitat, la veritat i la puresa de la vida monàstica tal com l’havia pensat i viscut sant Benet. Eren rics, no pas a la manera que els homes del seu temps i de tot temps imaginen, sinó que eren rics perquè deixant-ho tot, deixant casa, germans, pares i camps reberen el cent per u en voler perseguir la veritat íntegra, sense tenir por de les crítiques dels seus contemporanis. Certament ells també suportaren persecucions, incomprensions, menyspreus i tot ho feren per amor de Déu, dels germans, de la Regla i del lloc. Per tal de redescobrir la vertadera naturalesa de la vida monàstica, en el nou monestir cercaren de retrobar-la amb la pregària, el treball i el contacte assidu amb la Paraula. I per aconseguir-ho els calia l’ajut de Déu. Ells tant sols es feren agradables als seus ulls i Déu veient-ho no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, ans al contrari, els concedí la seva gràcia.

Fidelitat a la Regla resumeix en dues paraules el projecte d’aquells homes justos i pietosos; viure de manera autèntica, cadascú a la seva manera i espontàniament allò que havia viscut sant Benet. La Regla és per als monjos i no són els monjos per a la Regla. Aquestes són les bases de la seva revolució, una revolució que paradoxalment es construeix sobre la més estricta fidelitat a la tradició autèntica del monaquisme benedictí. Imitant al Crist, no pas innovant sinó recuperant la tradició perduda, tornant a la simplicitat evangèlica. En paraules de sant Joan Pau II: «El desig d'una vida nova a imitació del Crist, que ha caracteritzat al Cister des dels seus orígens, continua essent una intuïció de gran actualitat. En efecte, la Regla ofereix a cadascun un camí recte de perfecció evangèlica, gràcies a un sobri equilibri entre les diferents regles monàstiques tradicionals. Els monjos troben en aquestes exigències instruments que els poden guiar a la puresa de cor i a la unitat d‘esperit amb Déu.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Avui som nosaltres els seus deixebles en l’escola del servei diví. Però som nosaltres vertaders deixebles seus? Ells sí eren pietosos, bondadosos i justos però perquè el seu record duri per sempre i el seu bon nom es mantingui a cada generació ens cal seguir el seu exemple i demanar-li al Senyor, per la intercessió dels sants Robert, Alberic i Esteve, que ens vulgui omplir de la seva gràcia; perquè sinó qui ens podrà salvar? Sols la gràcia de Déu por fer-ho possible, tant sols obrint-nos a la seva gràcia, com els sants Pares de Cister ho feren, podrem aconseguir-ho; perquè allò que a nosaltres ens resulta impossible per a Déu és possible.

Santa Agnès

 

 

Santa Agnès

Divendres  21 de gener de 2022

Monestir de Santa Maria de Solius

Sir 51,1-12; Salm 123; 1C 1,26-31 i Mt 13,44-46

Avui fem memòria de santa Agnès, avui l’Església a Catalunya fa memòria dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi. Per què fem memòria dels nostres màrtirs? Ells i elles són els pilars, els fonaments de L’Església, són aquells qui davant les pressions, les dificultats, les persecucions i les tortures no han deixat d’estimar a Déu, han posat per davant el seu amor a qualsevol altra cosa, fins i tot a la seva pròpia vida. Com ens deia sant Mateu en l’Evangeli que hem escoltat han trobat en Déu el tresor amagat que per obtenir-lo valia la pena vendre tot el que tenien per comprar el camp on era. La fe fou per a ells i per a elles la perla fina per la que valia la pena vendre-s’ho tot i comprar-la, fins i tot la seva pròpia vida per tal de guanyar-ne una altra que no s’acaba, la que va guanyar per a nosaltres el mateix Crist morint a la creu i deixant buit el sepulcre en haver ressuscitat.

Els màrtirs no són sinó els qui han estat cridats a ser testimonis de Crist, perquè el martiri no es tria, no es busca; és un regal de Déu, és una oportunitat que aquest ofereix per donar testimoni de la fe. Escrivia sobre santa Agnès sant Ambrós de Milà que anomenar-la màrtir és l’elogi suprem que deixa enrere tota altra lloança, com el sol que venç i eclipsa amb la seva llum els astres menors. I és que Déu ha escollit als qui són als ulls dels homes els ignorants per confondre als qui semblen savis, ha triat als aparentment dèbils per confondre als qui apareixen com a forts, ha cridat als qui no valen res davant del món per ser testimonis d’aquell qui ho val tot al cel i a la terra.

En paraules de sant Joan Pau II «no us sembla que en les paraules de Sant Pau que hem escoltat en la segona lectura se’ns dona una resposta capaç de confortar els nostres cors vacil·lants? Déu va escollir la neciesa del món per a confondre als savis i va triar la flaquesa del món per a confondre als forts. (...) És una línia de conducta que Déu no ha desmentit mai. Això ho trobem en el testimoni d'Agnès que avui recordem; així a través de la feblesa i la inexperiència d'una jove, Déu s'ha rigut de l'arrogància dels poderosos d'aquest món, presentant un testimoniatge sorprenent de la força victoriosa de la fe.» (21 de gener de 1980).

D’on els ve la fortalesa? D’on aquella noia tant jove tragué la fortalesa per assumir la burla, el turment i la mort? Ens ho ha dit el Siràcida, Déu es posa a favor dels dèbils, dels ignorants, dels qui no valen res i allibera així als qui esperen en Ell salvant-los dels qui els volen mal. Perquè l’home tant sols pot arribar a matar el cos, l’ànima resta sempre lliure en mans de Déu. Quantes vegades al llarg de la història, quantes vegades també avui es recorre a la violència, a la persecució, a la presó i fins i tot a la mort per acabar amb aquells que no pensen com nosaltres i quantes vegades la mort d’un innocent no és sinó llavor d’esperança i en lloc d’acabar amb una idea el que es fa és regant-la amb sang fer-la créixer més i més fins a acabar per vèncer als qui la volien combatre. La llavor dels màrtirs, la sang dels màrtirs no és sinó llavor d’esperança; el seu testimoni és ensenyament pels als altres. Els màrtirs són els qui ho deixen tot, absolutament tot, pel Crist.

Deixar-ho tot pel Crist és també la manera que té el monjo de viure la fe, de donar testimoni de la seva fe. Quan s’escauen 55 anys de la fundació d’aquest Monestir de Santa Maria de Solius aquesta comunitat, amb les seves dificultats com les que té avui per avui tota l’Església, segueix essent testimoni de fe a l’Església de Girona. Aquí un grup de monjos viu la seva fe sota el carisma cistercenc, seguint la petjada dels fundadors de la comunitat, vivint-la en comunió amb el poble sant de Déu que camina en aquestes terres.

Santa Agnès, la patrona d’aquesta parròquia que és també monestir, és un clar exemple per als monjos d’avui, per als cristians d’avui d’aquelles primeres i joves màrtirs romanes que visqueren en plenitud la bellesa genuïna de la fe en Crist i de l'amistat amb Ell. El seu doble títol de verge i màrtir recorda la totalitat de la dimensió de la santedat; una santedat completa, íntegra, viscuda de cap a peus, en plenitud que és la que se’ns demana als monjos, la que se’ns demana a tots els creients. Una fe viscuda íntegrament, sense reserves, perquè l'Evangeli no pot ser viscut sols en part, essent la veritat ha d’il·luminar tota la nostra vida, la nostra existència en plenitud. En el martiri, donant testimoni de l’Evangeli, resplendeix sempre la bellesa de pertànyer a Crist sense vacil·lacions, confiant-se tant sols a ell, en paraules de Benet XVI (Cf. 20 de gener de 2012).

El martiri és el do total al que s’arriba preparant-se amb decisió, conscientment, lliurament, amb la voluntat de ser totalment del Crist. El martiri és fruit d’una amistat amb Jesús madurada en l'escolta constant de la Paraula, en la pregària i en la trobada amb el germà.  Viure per Crist, amb Crist i en Crist, és el model de vida del que ens donen testimoni pel martiri; és la manera com ells visqueren la fe en aquell Crist al que no hem d’anteposar mai res i que cerquem de trobar els monjos en el dia a dia de la pregària i del treball.

Si cerquem a Déu acabarem per trobar-lo, per tenir-lo amb nosaltres i aleshores com escriu l’Apòstol als cristians de Roma, no ens podrà separar pas de la fe ni la tribulació, ni l'angoixa, ni tampoc la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta; si és per Crist que anem morint dia a dia, de tot això en sortim vencedors gràcies a aquell qui ens estima. Ni la mort ni la vida, res no ens podrà separar de l'amor de Déu i aquest amor és el que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Cf. Rm 8,35-39). La fe, l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és el tresor, la perla fina que ens obre les portes del Regne,

Els màrtirs són els grans testimonis de l’amor de Déu, d’un amor molt més gran que la mort, molt més gran que qualsevol tribulació. Demanem al Senyor que enfortits pel testimoni de santa Agnès, pel testimoni de sant Fructuós i els seus companys Auguri i Eulogi, pel testimoni de tots els màrtirs esdevinguem també nosaltres testimonis, llum per al món i sal per a la terra. Demanem-ho avui especialment per a aquesta comunitat de monjos que treballa i prega aquí a Solius, demanem-ho per a tota l’Església i per a tots els cristians en aquesta setmana que dediquem molt especialment a pregar per la nostra unitat. Els màrtirs no foren testimonis de divisió sinó de comunió amb Crist i per Crist. Tant de bo també ho siguem, nosaltres.

Diumenge II durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge II durant l’any / Cicle C

Diumenge  16 de gener de 2022

Capella de santa Caterina

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

 

Una escena quotidiana, unes noces amb uns convidats; Maria i el seu Fill amb uns amics. Fins aquí tot ben habitual i que podríem situar en qualsevol moment de la història. Les noces jueves en temps de Jesús començaven en fer-se fosc amb la marxa de la núvia a casa de l'espòs acompanyada d'un grup de joves amics, arribats a la casa del nuvi la festa es perllongava uns quants dies. Segons el costum jueu, descrit per la Mishnà o conjunt d'explicacions sobre la Llei jueva, la durada de les noces era de set dies si la núvia era verge, i tres si era vídua. A les noces hi anava tot el poble, i els convidats es renovaven cada dia. Així deuria ser amb els nuvis de Canà, on aquesta vegada potser van fer curt de vi.

Però a Canà no és qualsevol moment de la història, a Canà els convidats no són qualsevols. A Canà hi ha Jesús, fill de Maria i de Josep per als homes que els coneixen i els tracten, però Jesús és alhora el Fill de Déu que està esperant l’hora per a manifestar-se. De fet ja ha començat a fer-ho perquè els qui l’acompanyen són ja els seus deixebles, als qui ha predicat la bona nova de la salvació i l’han seguit reconeixent en ell als Messies.

Maria com a experta i sol·lícita mestressa de casa quan veu que s’ha acabat el vi, immediatament se n'adona i intervé perquè no es perdi l'alegria de tots i, en sobretot, per a ajudar als esposos en la seva dificultat. (Cf. Sant Joan Pau II, Àngelus 26 de febrer de 1997). Maria és la mare, la dona, així s’hi dirigeix Jesús i així s’hi dirigirà clavat a la creu quan la confiï al deixeble estimat.

Com ens diu sant Pau, l’Apòstol, els dons són diversos, repartits pel mateix Esperit, però diversos i a uns els dona el do de la paraula profunda, a d’altres el de desglossar la veritat, a d’altres el de donar la salut. Hi ha un sol home que els ha rebut tots, que els té tots des de sempre, perquè és Déu amb el Pare i amb el mateix Esperit i és aquest home a qui la seva mare inoportuna un xic quan li diu que al casament se’ls ha acabat el vi.

L’hora no ha arribat encara per Jesús, l’hora serà a la creu quan del seu cos brollin sang i aigua;  però ni tant sols Ell es pot negar al prec d’una mare. «Feu tot el que ell us digui» diu Maria als qui servien i ells així ho fan: carreguen l’aigua, omplen les piques, en porten al cap de servei i serveixen aquell vi millor als convidats.

María, la mare, la dona, manifesta la valentia de la seva fe perquè, fins a aquest moment, Jesús no havia realitzat cap miracle, ni a Natzaret ni en la vida pública. D'aquesta manera, María precedeix en la fe als deixebles que, com diu sant Joan, creuran després del miracle ja que Jesús «així manifestà la seva glòria» i per això «els seus deixebles cregueren en ell.» (Jn 2, 11). Més encara, en obtenir el signe prodigiós, María enforteix la seva fe, perquè vegin i creguin, com escriu sant Joan que va fer el deixeble estimat en veure el sepulcre buit. (Cf. Sant Joan Pau II, Àngelus 26 de febrer de 1997).

Tot plegat és la prefiguració, l’anunci de que l’hora de la salvació s’acosta. L’aigua convertida en vi és anunci del baptisme per l’aigua i per l’Esperit, pas previ a compartir l’Eucaristia, on el vi esdevé la sang del mateix Crist. I Maria ja es prefigura a Canà com a intercessora davant del Crist.

També ella avui ens diu a nosaltres «Feu tot el que ell us digui», que és el pas, el camí per a rebre l’amor de Déu del que ens ha parlat el profeta Isaïes, les noces místiques de Déu amb la seva ciutat, de Déu amb la seva Església, de Déu amb la humanitat, de Déu amb cadascun de nosaltres per part d’aquell qui és el nostre bé i la salvació. Crist és el vi millor que Déu ha reservat de servir a la seva hora.

Baptisme del Senyor / Cicle C

 

 

Baptisme del Senyor / Cicle C

Festa

Diumenge 9 de gener de 2022

Is 40,1-5.9-11; Salm 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7 i Lc 3,15-16.21-22

La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.

El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l'obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).

Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.

El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).

Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.

Epifania del Senyor

 

Epifania del Senyor

6 de gener de 2022

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Allò que els homes no havien conegut en les generacions passades ara Déu ho ha revelat, Déu s’ha manifestat a tots els pobles perquè tots tenen part en la mateixa herència, tots formen un mateix cos i tots comparteixen la mateixa promesa. Guiats per una estrella uns mags segueixen la seva llum fins al lloc on hi ha un infant que és llum per al món. Eren els reis anunciats per Isaïes que buscaven la claror de l’albada i és a ells a qui Déu s’ha manifestat avui. Primer ho ha fet a uns humils pastors que sorpresos pel missatge de l’àngel anaren a adorar-lo i abans s’havia anunciat a Maria i a Josep que conegueren també per un àngel que per aquell infant hi passava necessàriament el pla salvador de Déu i que a través d’ells actuaria Déu en la història humana.

Déu surt a l’encontre de l'home i es va fent visible, però ho fa a la seva manera bastant lluny de com ho havien imaginat molts que l’esperaven com un rei terrenal. Però Déu es manifesta i davant aquesta seva manifestació hi ha qui el menysprea, qui el tem, qui resta indiferent, qui s’inquieta, qui va a cercar-lo i qui l’acull. Hi qui com els mags es posa en camí i cerca i no para de cercar fins trobar-lo i amb una immensa alegria fer-li homenatge. Hi ha qui com els grans sacerdots i els lletrats del poble saben llegir l’Escriptura però no saben ni interpretar-la ni encara menys posar-la en pràctica i a la fi acabaran per rebutjar al Messies i no pararan fins a portar-lo a la creu. Hi ha qui com Herodes, el rei marcat per la seva crueltat filla de la seva por, se sent agredit i amenaçat i opta per mirar d’acabar quan abans millor amb aquell que qui sap si no ve a establir un nou regne en contra del seu. Hi ha també, de ben segur, una gran majoria que resta indiferent, desconeixedora encara del que significa aquell naixement i aquesta manifestació ara tant sols visible als ulls de Josep, de Maria, dels mags i d’uns homes de bona voluntat.

Déu, el Fill de Déu fet home, es va manifestant poc a poc, sense presses, sense soroll, suaument, lentament quasi silenciosament, en el silenci tranquil de la nit, en el silenci reposat de la companyia de Maria i Josep. A Betlem, a Natzaret o el Temple quan encara és infant, a Canà i al Jordà quan tot just enceta la seva vida pública, Déu va caminant cap als homes, al seu ritme, i alguns d’aquests homes s’alcen i van cap a Ell com els pastors i els mags; d’altres es queden a recer dels seus pensaments i del seu efímer benestar, mentre d’altres confiats, sense saber massa bé de que va tot plegat, fan el que els diu Jesús com a Canà.

A aquest infant a qui avui fan presents l’hi han portat or, símbol de l’herència del Regne que compartirà amb nosaltres, perquè ha vingut a fer-nos fills de Déu, fills amb Ell que és el Fill de Déu fet home. Li han ofert mirra, i la compartirà amb nosaltres, participant com a vertader home de la nostra mateixa mort i esdevenint així un sol cos amb nosaltres per vèncer junts a la mort. L’hi han ofert encens, per a compartir la mateixa promesa de salvació que ens associa a la divinitat santa del Pare i ens ofereix un lloc al seu regne. Ens ho ha dit l’apòstol, el secret s’ha revelat, es va revelant poc a poc.

Avui uns mags es prostren davant d’Ell i li reten homenatge; demà l’aigua es convertirà en vi, l’endemà el cel s’obrirà al Jordà i reconeixerà que aquest és el Fill de Déu. A Jerusalem ha arribat ja la llum de la gloria del Senyor i els qui la veuen de lluny estant, s’han posat en camí; seguint la claror de l'estel van cap a qui és la llum del món. Caminen, busquen, pregunten i amb ells són tots els pobles els qui s’acosten a la llum.

Però mentre la llum ha vingut al món, la llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot ofegar perquè en aquest infant hi ha la vida, la vida que és la llum dels homes; també hi ha qui sí que vol ofegar-la.

No l’ofeguem als nostres cors, perquè aquesta llum que brilla en les tenebres ens convida a seguir-la, ens convida a caminar cap a ella; certament que sortejant tenebres i fosques nuvolades però compartint-la amb tots els homes, amb totes les nacions de la terra, aquesta llum ha vingut a brillar per a tots, perquè és la llum de la salvació.

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

 

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

Octava de Nadal

1 de gener de 2022

Nm 6,22-27; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ga 4,4-7 i Lc 2,16-21

 

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que neix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seva plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu neixi d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu

D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tenir fe cal conèixer Déu i conèixer-lo a fons; si un coneix Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conèixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seves entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendre i indefensa d’aquell infant que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que n’és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seva vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. María és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d'uns altres temps, sinó experimentar ara i aquí la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un avui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seva confiança, la seva fe, la seva missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa María com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l'Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulgui començar el nou any girant la mirada vers María, la Mare?  És que María és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va néixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu.

María no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare. En començar un nou any girem els nostres ulls vers María. Que Ella ens acompanyi al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; Ella que és model de perseverança, de confiança i de fe; ens ajudi a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.