dijous, 19 de setembre del 2019

Dijous setmana XXIV durant l’any / I


Dijous setmana XXIV durant l’any / I
Santa Maria de Solius
19 de setembre de 2019
1Tm 4,12-16; Salm 110,7-8.9.10 i Lc 7,36-50

L’Església perd credibilitat davant la nostra societat, els escàndols la sacsegen i no encertem a trobar la serenor suficient per a recobrar el rumb i fer arribar amb nitidesa l’esperança de l’Evangeli. Certament no es tracta tant sols de paraules, és tracta de ser creïbles no pel fet de ser o d’aparentar de ser-ho, sinó perquè tota la nostra conducta, tota la nostra vida estigui amarada per l’Evangeli. No som creients, cristians o monjos a temps parcials, no es tracta d’una activitat reduïda a una certa faceta, moments o parcel·la de la nostra vida, ho som a temps complert, sempre i això no hi hauríem d’oblidar mai. 

Sant Benet ens diu a la Regla que amb les nostres obres no podem demostrar que la nostra vida és una mentida davant Déu (RB 1,7). És el mateix que diu sant Pau al seu deixeble Timoteu, el respecte ens vindrà en el nostre exemple en el parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa. Sols així la predicació i la instrucció dels fidels, amarada en l’Escriptura, podrà arribar al món amb honradesa. No ve sols això, cal vetllar sobre nosaltres mateixos, ocupar-nos i dedicar-nos a progressar en la fe; sols així ens salvarem nosaltres i podrem oferir la salvació als altres.

Com ens diu el Salm les accions del Senyor són irrevocables i justes, sols Ell compleix fidelment i amb rectitud; per això deixar-nos conduir per Ell, venerar-lo i lloar-lo és primícia de saviesa i de prudència. Sense el seu ajut res no podem, amb la seva força i amb la voluntat de seguir-lo, de ser-li fidels; res és impossible. Jesús sap que som febles, de voluntat fugissera, que som en definitiva pecadors, no ens ha de fer por la paraula que sembla passada de moda o políticament incorrecte. Davant dels seus ulls no hi valen falses aparences, Ell ens coneix tal com som, sap qui som i quina vida portem, sols Ell ho sap. Això lluny d’angoixar-nos de fet ens allibera perquè abans d’obrir la boca Ell ja sap que ens cal, de que tenim necessitat. Ens cal i necessitem la seva misericòrdia i per obtenir-la hem d’estimar, d’estimar molt perquè com més amor hi ha més perdó rebrem. 

L’Evangeli de Lluc ens mostra una de les escenes més corprenedores, una dona plorant als peus de Jesús, ungint-li els peus amb un car perfum contingut en un gerret d’alabastre, eixugant-li els peus, cansats i bruts pel viatge, amb els propis cabells i besant-los-hi; la dona ha entrat a la casa d’aquell fariseu que havia convidat Jesús a menjar sense demanar ni permís ni disculpes i fa directament el que el seu cor l’anima a fer. No hi pot haver una mostra més plàstica del gran amor d’aquesta dona per Jesús. Certament és una pecadora, Jesús ho sap prou, per això la deixa fer, la deixa mostrar el seu dolor i alhora la seva enorme fe de que aquell a qui renta els peus és l’únic capaç de perdonar-li els pecats i de rentar-la a ella, de deixar-li l’ànima tant pura com mai ho havia estat abans. La fe la salva i la pau li arriba. 

El Papa Francesc predicava el 18 de setembre de 2014 sobre aquest text que avui ens proposa l’Evangeli de Lluc dient: « El Senyor salva tant sols a aquell qui sap obrir-li el cor i es reconeix pecador. Reconèixer els pecats, la nostra misèria, reconèixer el que som i el que som capaços de fer o hem fet és la porta que s'obre a la carícia de Jesús, al perdó de Jesús. El lloc privilegiat per a la trobada amb Crist són els propis pecats.» Apropem-nos a Crist pobres i pecadors, però amb voluntat de convertir-nos cada dia una mica més i esperançats per la seva immensa misericòrdia.

dimecres, 18 de setembre del 2019

Commemoració dels difunts de la família cistercenca morts d’un any ençà


Commemoració dels difunts de la família cistercenca morts d’un any ençà
Santa Maria de Valldonzella i Santa Maria de Solius

Dimecres 18 de setembre de 2019
Rm 8,31b-35.37-30; Salm 121 i Mt 11,25-30

Recordem avui en aquesta Eucaristia els nostres germans, monges i monjos cistercencs, morts al llarg del darrer any. Avui la nostra societat amaga en certa manera la mort, la considera com una excepció que passa tant sols a alguns, com si fos una mena de càstig. Al cap i a la fi el que realment succeeix és que la mort fa por i per tant la reacció, com davant la malaltia en certa manera, és amagar-la, no parlar-ne. La mort però és tant present en la nostra vida com el mateix naixement, quan naixem sabem ben cert que morirem. 

Per als creients però no hauria de ser aquesta concepció actual la que ens dominés. Per la fe estem certs de que el Fill de Déu havent-se fet home igual a nosaltres, llevat del pecat, va morir i morint vencé la mort amb la força de la resurrecció donant-nos com a do vertader de Déu la vida eterna, la vida vertadera, la vida prop de Déu i sense fi. Si això tot creient ho hauria de tenir sempre ben clar, nosaltres monjos i monges ho hauríem de tenir present d’una manera especial i concreta. 

La mateixa Regla de sant Benet ens en parla i ens mostra com la meta és arribar a la vida eterna, que tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu arribar a contemplar la claror de la seva mirada, la del Senyor i ens convida a tenir cada dia la mort present davant els ulls (RB 4,47). Malgrat això certament la mort també a nosaltres ens fa basarda, d’una banda el sofriment que pot portar-hi, és lògic, i de l’altra l’absència, la mort, de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica i que ara demanem que gaudeixin de la joia eterna, també pels nostres familiars i amics que han compartit en un moment o altre algun tram de la nostra vida. Per això té sentit pregar pels nostres difunts, estar en comunió amb ells, amb aquella església eterna, celestial si volem anomenar-la així, on ja no hi haurà defectes ni febleses. 

Ens ho diu avui l’apòstol sant Pau a la carta als cristians de Roma, hem de vèncer tot allò que malda per allunyar-nos de Crist: la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills o la mort sagnant. Per vèncer-ho, per aconseguir tirar endavant ens cal ajut, l’ajut d’aquell que ens estima, d’aquell qui va morir, més encara, que va ressuscitar i que ara està a la dreta del Pare intercedint per nosaltres. El Pare ho va posar tot a les seves mans, en les mans d’aquell qui el coneix veritablement. Cansats i afeixugats cerquem en Ell el vertader repòs, aquell repòs que tant desitgem, en Ell qui és benèvol i humil de cor, el seu jou suau i la seva càrrega lleugera (Cf. Mt . 11,25-30).  

Ens ho diu l’Evangeli de Mateu. La mort no és pas el final sinó el començament de la vida vertadera; potser ens hauríem de preguntar sovint, si vertaderament ens ho creiem això, si n’estem certs. Perquè potser hi passem massa de puntetes, com si no volguéssim o ens fes por pensar-hi. El mateix Jesús en el quart Evangeli ens diu: «Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). 

Creiem-ho, tot recordant avui especialment als nostres difunts del darrer any, especialment als nostres fra Ricard i P. Alexandre; ells hi creien i ara li demanem al Senyor que aquesta seva esperança s’hagi acomplert i a nosaltres ens la concedeixi quan sigui l’hora.