Diumenge XXX Durant l'any / Cicle A

Diumenge XXX Durant l'any / Cicle A

29 d’octubre de 2017

Institució com a lector i acòlit de fra Borja Peyra Almunia

Ex 22,20-26; Salm 17,2-3-4.47 i 51; 1Te 1,5-10 i Mt 22,34-40

Jesús no s’ho pensa dos cops, la seva resposta al mestre de la llei fariseu que vol provar-lo quan ja ha fet callar als saduceus, és clara i ràpida. No era una pregunta fàcil, si tenim en compte que en la Llei de Moisès es contemplen centenars de preceptes i prohibicions. Com destriar, d’entre tots ells, el més gran? Però Jesús respon amb promptitud:  «Estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots» (Mt 22, 37-38). No li és massa difícil de dir, perquè cada jornada al començament i al final del dia un bon jueu com Ell recita el Shemà Israel «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.» (Dt 6,4). Segurament Ell mateix havia pronunciat aquestes paraules al matí, però hi incorpora quelcom més «Estima els altres com a tu mateix.» com ja diu el Levític (Lv 19,18). 

Jesús ho té ben clar, l’amor és allò d’essencial, el que hi ha darrera tots els altres manaments. Som imatge de Déu i per tant imatge de l’amor de Déu i per això n’hem de ser també reflex. L’escena té com a rerefons una atmosfera religiosa plena de prescripcions que no acaben d’arribar a allò que és el moll de l’ós, allò que és el més important. L’amor, aquell amb el que cal estimar a Déu i als germans no és  un pur i simple sentiment o emoció, dirigit a un ésser imaginari; si així fos seria ben fàcil perquè sempre tenim la temptació de fer-nos un Déu a la nostra mida, i si ens fem Déu a mida nostra com no tant més fàcil serà voler que els altres esdevinguin com nosaltres voldríem que fossin. Però l’amor del que ens parla Jesús baixà al pla, a allò concret, no és pas teòric. Ens ho diu el llibre de l’Èxode, es concreta en no maltractar ni oprimir als immigrants, ni a les vídues, ni als orfes; en no practicar la usura. Perquè el Senyor escolta el clam dels maltractats, perquè Ell si és compassiu. L’apòstol Pau ens convida també a imitar l’exemple del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig d’adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant; adorant tant sols el Déu viu i veritable tot esperant que Jesús ens salvi pel seu amor. Ser deixebles de Crist és posar en pràctica la Paraula de Déu, els seus ensenyaments, que es resumeixen en el primer i més gran dels manaments de la llei divina, el manament de l'amor. Un amor testimoniat concretament en les relacions entre les persones, relacions de respecte, de col·laboració, d'ajuda generosa. I sobretot en el proïsme al que hem d'estimar, un proïsme que és també el foraster, l'orfe, la vídua i l'indigent, és a dir, aquells que no tenen ningú que els defensi

Avui, estimat fra Borja, rebràs els ministeris del lectorat i de l’acolitat, esdevindràs servidor de la Paraula i de la taula del Senyor. Déu es fa present enmig nostre, en cada celebració eucarística, perquè quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Déu és enmig nostre. Però s’hi fa present d’una manera especial a través de la Paraula i d’un manera fonamental en el pa i el vi que esdevenen el cos i la sang de Crist. És la gran manifestació de l’amor de Déu vers els homes. Però nosaltres, malgrat que ens costi, hi hem d’aportar quelcom; hi estem cridats, precisament perquè participem de la taula del Senyor, som cridats a ser testimonis del seu amor enmig dels món. Crist ens ha revelat el misteri de l’amor de Déu, medita doncs assíduament la Paraula, perquè comprenent-la cada dia més la puguis anunciar amb més fidelitat als germans. Sigues assidu al servei de l’altar; perquè distribuint fidelment el pa de la vida, creixis en la fe i en la caritat i vivint així puguis servir dignament la taula del Senyor i de l’Església i esdevinguis testimoni del seu amor enmig del món. I fes-ho, fem-ho tots, amb tot el pensament, amb tota l’ànima i amb tot el cor.

Diumenge XXIX Durant l'any / Cicle A

Diumenge XXIX Durant l'any / Cicle A

22 d’octubre de 2017

Is 45,1.4-6; Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

Jesús és aquell qui diu sempre la veritat, el qui ensenya de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú sigui qui sigui; aquell qui no obra per complaure als homes sinó per agradar a Déu; és el servent del Senyor, el seu elegit. Ho reconeixen, al menys de boca, fins i tot aquests fariseus que persegueixen la manera de sorprendre’l en alguna paraula comprometedora i van al seu encontre amb un grup d’herodians, contraris Roma. Es que a l’època de Jesús l’imperi romà dominava d’orient a occident, tot el voltant de la Mediterrània estava sotmès al seu poder, però era alhora fogar de civilització, de cultura, de dret, i la seva herència està encara ben present en la nostra societat i en la nostra cultura. Però el que interessa als fariseus no és treure de Jesús una declaració a favor o en contra de Roma, sinó comprometre’l. L’evangelista Mateu ens ho va mostrant un cop Jesús ha entrat a Jerusalem i ha foragitat als mercaders del Temple. Els grans sacerdots li pregunten amb quina autoritat actua; uns saduceus l’interroguen de qui serà esposa en la vida eterna una dona que s’ha anat casant i quedant vídua successivament de set marits. Avui Jesús els interpel·la dient-los «hipòcrites, per què proveu de comprometre'm?», al final els anomenarà guies cecs i estúpids i anunciarà la destrucció del Temple i de Jerusalem, que arribarà precisament de la mà de Roma.

Perquè el Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar, del Temple o de Jerusalem, de marits, de mullers o de mercaders. Davant d’Ell tremola tota la terra, Ell és gran i digne de ser lloat perquè ha fet el cel i la terra. Sols Ell mereix honor i majestat, no n’hi ha d’altre com Ell perquè fora d’Ell no hi ha cap Déu. És Ell qui ens elegeix i sols l’esperança en Ell ens pot fer suportar qualsevol adversitat. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (Cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25). Mai però no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal; perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home. 

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure a la seva dreta i a  la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (FR 90). 

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes.» (GS 29) 

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.