Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

Capella Santa Caterina

25 d’octubre de 2020

Ex 22,20-26; Salm 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab; 1Te 1,5c-10 i Mt 22,34-40

 

De nou volen posar un parany a Jesús, volen provar-lo per fer-lo caure en error i en contradicció. Però de nou sense aconseguir-ho. No era una pregunta fàcil, de fet la llei recollia 613 preceptes i prohibicions i era tema de discussió quin era el manament del qual derivaven tots els altres manaments escrits en els llibres de la Llei i dels profetes.

Jesús recorre a la mateixa escriptura per respondre a la qüestió de quin és el manament més gran; tots ho son i el que fa Jesús és resumir-ho en dos, estimar a Déu i estimar als altres. No diu res de nou, Jesús recita la shemà, la pregària que tot jueu diu cada matí i en aquesta es diu que cal estimar al Senyor amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. El segon manament està al llibre del Levític, que recull les pràctiques que mana la llei, i que diu: «Estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18).

El que fa Jesús és resumir-ho tot en un sol principi, l’amor. Llegeix l’escriptura en clau d’amor perquè l’amor és el que ha de guiar la nostra relació amb Déu i amb els germans. No és un amor indefinit, sinó ben concret. Ens ho ha dit el llibre de l’Èxode, estimar és no maltractar ni oprimir als immigrants, a les vídues, als orfes;  és prestar sense usura, és donar o retornar a l’altra allò que necessita. Aquesta és la conversió de cor de la que ens parla sant Pau a la primera carta als Tessalonicencs, estimar és adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel a Jesús el seu Fill que ha de venir a salvar-nos. Escrivia sant Joan de la Creu que al final de la nostra vida ens examinaran en l’amor, aquest serà el vàrem que Jesús farà servir en el judici que ha de venir i no pas cap altre.

Aquest amor que tot ho resumeix és un amor encarnat. En primer lloc perquè Déu es feu carn, es feu home per compartir les nostres misèries i mostrar-nos un camí cap al Pare. En segon lloc perquè aquest amor que devem a Déu l’hem de fer arribar, l’hem de compartir amb els altres. Vivim dies durs, temps incerts i complicats, on la societat està desconcertada per la pandèmia. Ara i aquí  hem de fer present al Senyor enmig d’aquesta situació crítica, hem de fer-hi present el seu amor mostrant-lo, compartint-lo amb els germans. Perquè on hi ha amor hi ha esperança i tant sols l’esperança pot salvar al món. La nostra no és una esperança buida, retòrica, vaga; és una esperança encarnada que té nom i cognoms, que té un rostre, que va tenir una família, uns amics, uns seguidors; aquesta esperança es diu Jesucrist, aquell que per la fe sabem que essent fill de Déu es feu home, patí com patim nosaltres, morí com morirem nosaltres, però que havent estat concebut per obra de l’Esperit Sant, per la gràcia de Déu Pare vencé la mort i guanyà per a tots nosaltres la vida eterna.

No són moments fàcils, l’allargament dels efectes de la pandèmia, la duresa d’algunes mesures, la por i el dolor ens envolten. Unim-nos a l’amor de Déu tot pregant-li confiadament, esperançadament. Preguem pels malalts, pels seus familiars, pels qui pateixen en la solitud per qui els atenen i pels qui cerquen un remei i preguem també pels governants perquè encertin en les mesures a prendre. I fem-ho compartint aquest amor que hem de tenir, que tenim a Déu, amb els nostres germans.

Diumenge XXIX Durant l’any / Cicle A

 

Diumenge XXIX Durant l’any / Cicle A

18 d’octubre de 2020

Is 45,1.4-6, Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

 

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica  o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha. Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres. De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L'observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis Splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d'abastar a l'home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l'Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.

 

Noces

 

Boda Elisa i Oriol

Santa Maria de Poblet

17 d’octubre de 2020

Ct 2,8-10.14. 16a; 8,6-7a; Salm 144; 1Co 12,31-13,8 i Mt 7,21.24-29

 

Elisa y Oriol libre y voluntariamente venís a contraer matrimonio, decididos a amaros. El centro, el sentido de esta ceremonia es vuestro amor. Habéis convocado a vuestros familiares y amigos, os presentáis ante el Señor para que Él bendiga vuestra unión. Nada de todo esto sería posible, nada tendría sentido sin vuestro amor. Lo hemos escuchado en la primera lectura que habéis escogido del Cantar de los Cantares; «mi amado es para mí y yo para él».
 
L’amor, estimar és el millor do, el camí incomparablement més gran que qualsevol altre, com ens ha dit l’Apòstol sant Pau. Sense estimar no som res, no servim per a res. L’amor és el que ens fa pacients, bondadosos i ens allunya de l’enveja, de la presumpció, de l’orgull, de l’egoisme. Ser l’un per l’altre, ser una sola carn és estimar-se. Aquest sentiment que us envaeix el voleu compartir avui aquí amb els vostres pares, germans, oncles cosins i amics. Encara més, amb un senzill gest, amb aquestes espelmes que heu encès, voleu representar que el vostre amor és hereu del que van tenir els vostres avis entre ells, pels seus fills i pels seus nets. Perquè el fil conductor de la vida no pot altre que l’amor.
 
También por amor, por amor al Padre y por amor a todos nosotros, Jesús fue capaz de llegar a dar su vida para nuestra salvación. No es una quimera, no es algo inalcanzable, el amor es posible y teniendo por fundamento el amor, la casa que és nuestra vida se edifica sobre una roca sólida, la más sólida que pueda haber. Solo así es capaz de soportar un matrimonio los vientos y las riadas. Porqué estas existen y existirán, la vida no es un camino de rosas, hay momentos para la incertidumbre, para el miedo, para la zozobra, sólo el amor puede ayudar a vencer las dificultades y a seguir hacia adelante. No se trata sólo de palabras, nos lo ha dicho Jesús «no todo el que me dice “¡Señor, Señor! “entrará en el reino de los cielos, sino el que cumple la voluntad de mi padre que está en el cielo.» Así también no todo el que dice que ama, ama de verdad, sino que el amor se muestra en la rectitud, no perdiendo nunca la confianza, la esperanza y la paciencia.
 
Estimar potser no sigui fàcil, però no hi ha res millor que estimar i sentir-se estimat. Ho heu pogut veure en els vostres pares i els vostres avis, un amor que ha donat un fruit que avui sou vosaltres. Els temps que vivim són certament incerts però amb la benedicció del Senyor que avui heu vingut a rebre, lloant al Senyor en les alegries i cercant-lo en les penes, ni els oceans seran capaços d’apagar el vostre amor, ni totes les fonts dels rius juntes podran ofegar-lo.
 
Demanem al Senyor que beneeixi a l’Elisa i a l’Oriol, perquè siguin vertaders testimonis d’amor en el món, que és la millor manera de ser testimonis de Crist. Demanem per a ells que arribin a una vellesa feliç, quan, com ens diu el Salm 45, enlloc dels seus pares, tinguin als seus fills, que ho facin conservant, millor encara augmentant l’amor que avui volen manifestar davant d’aquesta assemblea reunida, que és representació de tota l’Església.
 
Que el Señor que es Bueno con todos os bendiga abundosamente para que los dos en la alegría de la mutua donación personal en el matrimonio enriquezcáis la Iglesia, como pediremos para vosotros en la bendición nupcial. Vuestro amor da hoy un paso importante y definitivo, es bendecido por el Señor, que Él sea vuestro refugio y vuestro guía.
 
 

Santa Teresa de Jesús

 

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2020

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

 

El 27 de setembre de 1970, ara fa 50 anys, san Pau VI proclamava a Teresa de Jesús Doctora de l’Església, era la primera dona que arribava a aconseguir aquest títol tot i que poc després la seguiria santa Catalina de Sena. Com a Jesús a la sinagoga de Natzaret o al temple de Jerusalem quan els qui l’escoltaven deien estranyats «Com és aquest tan instruït si no ha estudiat?» També ens podríem preguntar nosaltres d’on li ve la saviesa a aquesta dona si com ella deia «no me dio Dios talento de discurrir con el entendimiento, ni de aprovecharme con la imaginación, que la tengo tan torpe» (Libro de la vida, IV). D’on li ve per acabar essent en paraules de sant Pau VI una dona excepcional, escriptora genial i fecunda, mestre de la vida espiritual i figura única, humana, gran i atraient (Cf. Homilia 27 de setembre de 1970). No li podia venir de cap altra que de l’Esperit Sant, aquell que sovint es representat parlant-li a cau d’orella, dictant-li el que ha d’escriure, el que ens ha de transmetre.

Teresa de Jesús va suplicar la prudència i li fou donada, va invocar l’esperit de saviesa i li vingué, com ens diu el Llibre de la Saviesa; i aprenent-la sense engany, la compartí sense enveja i la seva riquesa ens l’ha fet arribar com un tresor inesgotable per obtenir l’amistat de Déu. Ens ho ha dit l’Apòstol que aquell qui es deixa portar per l’Esperit de Déu acaba per fer-nos donar testimoni de que som fills de Déu, hereus de Déu i cohereus amb Crist.

Teresa de Jesús begué de la font de l’Evangeli, cercà en la Paraula de Déu la font de la saviesa, com deia «siempre yo he sido aficionada, y me han recogido más las palabras de los Evangelios que libros muy concertados.» (Camino de Perfección, XXI). Teresa de Jesús tenia set de saviesa i assedegada s’apropà al Crist i begué d’Ell perquè creia en Ell. Per això la seva doctrina brilla pels carismes de la veritat, la fidelitat a la fe catòlica i la utilitat per a la formació de les ànimes, com deia sant Pau VI (Cf. Homilia 27 de setembre de 1970). I pouant la doctrina en el mateix Crist conformà la seva voluntat a la d’Ell, «como aquel alma ya se entrega en sus manos y el gran amor la tiene tan rendida que no sabe ni quiere más de que haga Dios lo que quisiere de ella» (Moradas, II, 12).

Santa Teresa de Jesús així ho va aprendre del mateix Crist i es va fer deixebla seva fent-se petita i humil per la fe, però amb l’orella ben atenta, ho va saber esperar tot de la revelació del Pare, ella que era humil i d’aquells que de veritat estimen Déu. Enfortida per la Paraula no va tenir por en edat ja madura d’emprendre una nova vida que la va convertir en santa fundadora i en mare espiritual.

Aquesta és la grandesa de Teresa de Jesús, una ànima senzilla però tocada per la saviesa de Déu; una dona valenta, a voltes arravatada per Crist, a voltes transportada per Ell i sempre enamorada de Jesús i de la seva Paraula. Però també oberta als pares de l’Església.

Teresa de Jesús sense una formació acadèmica, va trobar també en la lectura; sigui de teòlegs, de literats o de mestres espirituals el seu consol i s'alimentà amb la lectura dels Pares de l'Església, com sant Jeroni, sant Gregori Magne o sant Agustí. Teixint també relacions d'amistat espiritual amb sant Pere d’Alcántara de qui escrivia «Este santo hombre me dio luz en todo y me lo declaró, y dijo que no tuviese pena, sino que alabase a Dios y estuviese tan cierta que era espíritu suyo, que, si no era la fe, cosa más verdadera no podía haber, ni que tanto pudiese creer.» (Libro de la vida, 30,5) o amb sant Joan de la Creu «un padre de poca edad, que estaba estudiando en Salamanca, y él fue con otro por compañero, el cual me dijo grandes cosas de la vida que este padre hacía. Llámase fray Juan de la Cruz» (Libro de las Fundaciones, 3,17).

Per tot plegat  esdevingué així ella mateixa doctora de l’Església perquè si amb la seva ploma va saber expressar llur experiència personal, transmetent allò que vivia, aprenia i veia en l'experiència d'altres (cf. Camino de Perfección, Prólogo) amb la seva experiència mística arribà al més alt contacte amb el Senyor que cap humà pot esperar o desitjar. La seva doctrina és fruit de la seva experiència, la seva experiència neix del seu contacte directe amb Crist, la Paraula de Déu i els ensenyaments dels Pares de l’Església. Ho deia sant Pau VI el dia del seu doctorat: «D'on brolla aquesta meravella de doctrina? De l'experiència» (Homilia 27 de setembre de 1970). Teresa de Jesús és la Doctora de l'experiència i la seva vida i la seva obra ens conviden a enriquir-nos amb aquesta mateixa experiència amb la qual ella va alimentar la seva fe, tota la seva mateixa vida.

D’assedegada de l’aigua viva que és Crist esdevingué font de la saviesa. En paraules de sant Joan Pau II «Teresa de Jesús és rierol que porta a la font, és resplendor que condueix a la llum. I la seva llum és Crist, el “Mestre de la Saviesa”, el “Llibre viu” en què va aprendre les veritats; és aquesta “llum del cel”, l'Esperit de la Saviesa, que ella invocava perquè parlés en el seu nom i guiés la seva ploma.» (Avila 1 de novembre de 1982).

Però potser Teresa de Jesús ens diria ara: «Es tan más penoso para mi condición recibir mercedes, cuando caído he en graves culpas, que recibir castigos, (..) verme recibir de nuevo mercedes, pagando tan mal las recibidas, es un género de tormento para mí terrible.» (Libro de la vida 7,19) i acabaria per dir-nos que tant de bo la seva experiència de Déu: «haga a vuestra merced algún provecho» (Libro de la vida, 40,23).

Funeral Mare Frederica Roquet Jalmar, O. Cist.

 

Funeral Mare Frederica Roquet Jalmar, O. Cist.

Santa Maria de Vallbona

Dimecres 14 d’octubre de 2020

Is. 25, 6a. 7-9; Rm. 8, 31b-35.37-39  i  Jo 12, 23-28

Aquell dia en que desapareixerà el vel de dol, aquell dia en que el Senyor prepararà per a tots un convit, aquell dia en que la mort serà engolida i totes les llàgrimes seran eixugades; és el dia per al que ens preparem al llarg de tota la nostra vida, aquell que des del moment del baptisme anhelem d’arribar-hi; i tant més quan hem consagrat la nostra vida al Senyor. Si al llarg de la nostra existència terrena, caduca i efímera aconseguim que ni els contratemps, ni la por, ni les persecucions, ni la fam, ni la nuesa, ni els perills, ni la mort sagnant ens allunyin del Crist; si sentim a Déu a favor nostre; podrem esperar aleshores que s’acompleixi feliçment la nostra esperança; que havent sofert aquí la mort que Crist va venir a compartir amb nosaltres, també compartim la seva resurrecció i amb ella la vida plena i eterna. Demanant-li que quan ens arribi l’hora, la misericòrdia d’aquell qui ho va donar tot, fins al punt d’entregar al seu propi Fill per tots nosaltres, estigui disposat a donar-nos la vida perduda pel Fill a la creu un divendres i guanyada per sempre més al sepulcre buit, aquell primer dia de la setmana.

La nostra germana Frederica ha arribat ja a aquesta hora, el gra de blat que ha estat la seva vida ha caigut a la terra de la mort i morint, retornant el seu cos a la terra, ara li demanem al Senyor que doni fruit de vida eterna, aquell fruit que ella tant va desitjar d’esdevenir. Li demanem al Senyor que l’aculli a la seva gloria i que per la seva infinita misericòrdia es fixi en tot allò que al llarg de la seva vida va donar-li a Ell, a les seves germanes de comunitat i a tanta gent; i li perdoni amb cor bondadós tot allò que de pecat hagi pogut tenir. Perquè la vida de la nostra germana, ha estat una vida dedicada en tota la seva plenitud a cercar a Déu, a conèixer-lo, a servir-lo; guardant així la seva vida per a la vida eterna; que ara demanem al Senyor que li concedeixi.

La vida i la mort esdevenen davant els nostres ulls un gran misteri; sabem que si naixem hem de morir, però estem certs per la fe de que la mort no és sinó el pas d’una vida a una altra, d’una vida on hi ha sofriment, angoixa i també alegria, a una vida sense fi, per viure-la amb plenitud i amb joia; una plenitud al recer de Déu, a l’escalf del seu amor immens.

Certament avui, ara i aquí la mort de la nostra germana té per a nosaltres un regust agredolç; al dolor, al sentiment per la seva mort, per la seva absència s’uneix la dolçor de l’esperança de que el Senyor li faci compartir la proximitat del seu amor.

Hi ha però un tercer sentiment, que unit a l’enyorança adolorida i a l’esperança, ara ens envaeix i és el sentiment de gratitud. Donem avui també gràcies a Déu per una vida cristiana viscuda amb plenitud, amb convenciment i amb generositat; una vida lliurada a Déu a través de les germanes d’aquesta comunitat a la que la Mare Frederica serví durant tants anys en diverses i greus responsabilitats.

Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a la Mare Frederica, l’hora del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor. La vida dels monjos i de les monges, la de tot cristià, però molt especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i de vida. Aquest camí que un cop acabat per a ella, la nostra germana Frederica pot dir-li al Senyor que no l’ha recorregut en va, que no es presenta davant d’Ell amb les mans buides, ans al contrari, les pot presentar plenes de bones obres i si alguna de no tant bona ha fet demanem-li al Senyor que fent balanç de tota una vida, vegi tot allò que de bo ha obrat i la recte intenció que ha guiat la seva existència.

Avui més que lloc per al dolor, tot i que l’enyorança d’una presència ens corprengui, més que a espai per a l’agraïment per tot el que la nostra germana ha fet al llarg de la seva vida, hi ha d’haver lloc per a l’esperança. L’esperança de que la nostra germana ja hagi arribat a la gloria i l’esperança de que aquesta mateixa gloria ens sigui oferta un dia a tots nosaltres; perquè per això hem vingut al món, per arribar a aquesta hora. Per als creients la mort no pot ser altra cosa que una porta que s’obre a l’esperança. No és una esperança vana, és una esperança confiada, i nosaltres els monjos i les monges tenim ocasió d’aprofundir-la en el contacte reposat amb la Paraula de Déu, d’amorosir-la en la pregària fonamentada en els Salms, de reposar-la en el treball pacient. Així la Mare Frederica al llarg de 64 anys de vida monàstica s’ha anat preparant per a aquesta hora que finalment li ha arribat, després d’un camí llarg, fecund en el decurs del qual ha fixat sempre la mirada en el Crist, sabent-lo reconèixer en els altres.

Avui és un dia de joia. De joia enyoradissa per l’absència de la nostra germana d’entre nosaltres; una joia adolorida per la seva mort; una joia agraïda per tot el que ha fet. Però sobretot una joia esperançada i confiada. Per això ara aquí demanem-li al Senyor que aculli a la Mare Frederica a casa seva i li recompensi així tota una vida dedicada a cercar-lo, dedicada a preparar-se per aquest encontre amb el Senyor. Diu el Papa Francesc que «la mort és una trobada: és Ell qui ve a trobar-nos, és Ell qui ve a prendre'ns de la mà per portar-nos amb ell.» (Homilia a Santa Marta 29 de novembre de 2019) Si la mort és doncs l’hora de la trobada amb el Senyor; aleshores quina hora pot ser més dolça que aquesta de la mort? Sols la incertesa de com és el pas ens pot fer basarda, però no pas la idea de la trobada amb el Pare, que és plenitud de vida i d’amor.

Demanem-li al Senyor que augmenti la nostra fe i la nostra esperança de que amb la mort acaba una vida terrena, però s’obre la porta d’una nova vida, d’una vida en Crist amb plenitud. Demanem-li de no desesperar mai de la seva misericòrdia i de ser sempre missatgers d’esperança, malgrat les dificultats, els entrebancs i les angoixes. Déu va enviar al seu Fill per a compartir la nostra vida humana, el feu en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, per això nosaltres per l’obra redemptora de Crist podem esperar de participar també de la seva resurrecció.

Demanem-li enyoradissos, adolorits, agraïts, però per damunt de tot confiadament esperançats que la nostra germana Frederica participi ja de la resurrecció del Senyor i tots nosaltres quan sigui la nostra hora.