Nadal Missa del dia

Nadal

Missa del dia

25 de desembre de 2017

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

A Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i el començament de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dóna accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dóna a si mateix, qui ofereix a l'home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tant sols som capaços d'oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

Nadal Missa de la nit

Nadal

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2017

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Passant al ras la freda nit, un grup de pastors guarda i vetlla el seu ramat reclòs a la pleta; intentant de descansar però amb una orella atenta per si s’acosta algun perill per les seves ovelles. De sobte la gloria del Senyor els envoltà de llum i la por els envaí, s’esglaiaren davant d’aquell àngel que els anunciava una gran alegria, el naixement del Messies, el Salvador, el Senyor. De temps antics els profetes ho havien anat anunciant, de l’estirp de David havia de néixer el Messies, però qui ho havia de dir, qui s’ho hagués pogut imaginar que seria anunciat a uns humils pastors que ni un sostre tenen per aixoplugar-se i que les seves senyes serien un nen en bolquers, no pas en un palau sinó posat en una menjadora, nascut ni tant sols en una casa, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. 

L’amor de Déu s’ha revelat en la més absoluta pobresa i senzillesa, aquell que ha vingut per fer-se un com nosaltres, llevat del pecat, el qui vol la salvació de tots els homes, ens ensenya des del bressol que també nosaltres hem d’abandonar la impietat, la duresa dels nostres cors, els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, tot esperant l’acompliment de la gloria de Jesucrist.  El conseller prodigiós, el Déu-heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, aquell qui llur regne estarà fonamentat sobre el dret i la justícia i que no tindrà fi; ha nascut quasi bé al ras i ha estat posat en una menjadora. El cel se n’alegra, la terra i fa festa, bramula el mar amb tot el que s’hi mou, jubilen els camps amb tot el que hi ha i criden de goig els arbres del bosc; perquè avui la pau ha baixat del cel i aquesta nit santa brilla amb la llum veritable. 

El senyal de Déu és la senzillesa, la petitesa, la humilitat. Déu no ve a nosaltres amb gran poder, amb força i majestat, sinó que per a nosaltres es fa petit, ve com un infant desvalgut, necessitat de la nostra ajuda, necessitat del nostre amor; no vol de nosaltres res més que el nostre amor perquè aprenguem així d’Ell mateix, del seu desvaliment a estimar als petits, als dèbils, als famolencs, als sense sostre, als  perseguits, als desvalguts. En cadascun d’aquests, en els més febles de la nostre societat hi ha la imatge de Déu, la imatge d’aquest infant fill de Maria que essent Fill de Déu s’ha volgut fer home com nosaltres, per fer-se accessible a nosaltres, per posar-se al nostre abast; s’ha fet el nostre pròxim, s’ha donat a sí mateix, s’ha fet regal per a nosaltres. 

En aquest temps de regals i presents no oblidem que Déu fet home, fet infant, és el millor regal i ens ha ensenyat que donar-nos a Déu, donar-nos als altres, amb generositat, amb humilitat, amb senzillesa, sense esperar res a canvi, és el millor regal que podem donar i alhora el millor que podem rebre. Deia el Papa Francesc el passat dimecres que «una proposta de fe per arribar a realitzar-se ha d'implicar al cor, a l'ànima, a l'esperit i a tot el nostre ésser, ha de deixar que Déu neixi i reneixi en el pessebre del nostre cor, ha de deixar que l'estel de Betlem ens guiï cap al lloc on han posat al Fill de Déu, no entre els reis i el luxe, sinó entre els pobres i els humils.»

Aquells pobres pastors que a la serena vetllaven pel seu ramat i que envoltats de llum es van esglaiar, tot i això es varen arribar fins a Betlem a veure el que havia succeït, el que l’àngel els havia fet saber; i allí trobaren a Maria i a Josep i al nen posat en una menjadora i començaren a anunciar tot el que els havien dit d’aquell infant, glorificant Déu i lloant-lo. Com ells nosaltres anunciem de dia en dia que Déu ha vingut a salvar-nos, contem a totes les nacions, a tots els pobles aquest gran prodigi. Ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes, on el trobarem és en els qui tenen fam i set, en els forasters i immigrants, en els que no tenen ni casa ni vestit; en els malalts i els ancians, en els presos i els perseguits; perquè tot allò que deixem de fer a un d'aquests més petits, a Ell li neguem, ens dirà Jesús. Ells són la gloria de Déu i als qui estima el Senyor amb predilecció. Reconeguem en ells a Jesucrist i esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la gloria de Jesucrist. 

Una gran llum ha vingut per als qui avancem a les fosques; ens ha d’omplir una alegria immensa, aquesta nit s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar-nos.

Nadal Missa vespertina de la vigília

Nadal

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2017

Capella de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Nadal és l’inici de la nostra redempció, ara acollim aquest infant pobre i desvalgut com a redemptor, amb l’esperança de que el puguem contemplar com a jutge quan porti el bé i la salvació a la fi dels temps; quan apareixerà com un raig de llum, com una torxa encesa. Avui sabem que ve a salvar-nos i demà esperem veure la seva glòria.

Déu s’ha fet home, ha nascut d’una verge per obra de l’Esperit Sant i ha escollit el llinatge de David per venir a salvar-nos. Així ho havien anunciat de temps antic els profetes; que de la descendència de David havia de venir el Salvador. Aquest Jesús que avui nascut en la solitud de la nit; aquest que no ha pogut trobat ni un racó en un hostal, aquest però que participa del llinatge d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, de David, de Salomó; del poble que ha patit la deportació a Babilònia en haver perdut el favor del seu Déu, en haver-se allunyat del seu Senyor i que avui ha vingut a salvar al seu poble.

Jesús participa del llinatge de Josep, l’espòs de Maria, d’aquest home bo que en veure la seva promesa embarassada dubte i dubtant, somiant, un àngel li diu que perdi la por, que agafi a Maria i la prengui a casa seva perquè és per obra de l’Esperit Sant que espera un fill que salvarà del pecat al seu poble. Josep dorm enmig d’un mar de dubtes i de pors, i es desperta decidit a acomplir allò que l’àngel li ha manat; amb esperit ben prompte, com el que nosaltres hem de tenir per acollir avui l’inici de la nostra redempció.

La redempció comença avui, amb aquest nen que portarà el nom de Jesús, que significa Déu que salva, i el d’Emmanuel, que significa Déu és amb nosaltres. Perquè el Déu que salva és ja amb nosaltres, s’ha fet home i creiem que en ell i des d’ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i a la fi ens salvarà. Com sant Josep sovint dubtem, ens preguntem; perquè com deia el Papa Francesc el passat dimecres «una fe que no ens posa en crisi és una fe en crisi; una fe que no ens fa créixer és una fe que ha de créixer; una fe que no ens interroga és una fe sobre la qual hem de preguntar-nos; una fe que no ens anima és una fe que ha d'estar animada; una fe que no ens commou és una fe que ha de ser sacsejada.»

Si ens refiem de Déu, confiats despertarem amb esperit ben prompte del nostre sotrac i acomplirem el que el Senyor ens mana. El nostre Senyor, el nostre Salvador, és aquí. Avui sabem que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

Sant Joan de la Creu

Sant Joan de la Creu

Monestir de les Carmelites Descalces de Tarragona

14 de desembre de 2017

Is. 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 17-26

Sant Joan de la Creu es refereix sempre a la fe animada per la caritat, per l’amor; l’amor com a mitjà d’unió amb Déu i amb els homes. La fe com a medul·la vital, nit lluminosa, fil conductor de l’ésser humà a la que s’arriba passant per la nit fosca, nit de contemplació.  «Esta noche es la contemplación en que el alma desea ver estas cosas. Llámala noche, porque la contemplación es oscura.» Nit que es trenca amb l’albada de la fe, com es trenca la nit de la mort amb l’alabada de la resurrecció. Celebrem avui la memòria, la festa de sant Joan de la Creu; la celebrem com a doctor de l’Església, amb ornaments blancs, però la seva vida té trets de martiri. Perseguit, tancat a la presó, intentant de silenciar-lo; la seva particular nit fosca de tenebres imposades que a la fi, perquè a la fi la llum sempre s’imposa, esclatà en brillantor per a tota l’Església; com escrivia un dels seus estudiosos, Karol Wojtyla, anys a venir sant Joan Pau II.

Sant Joan de la Creu no va tenir por, ni el mar de la persecució no el cobrí, ni el foc de la censura no el cremà. Perquè era Déu qui el mirava i l’estimava amb amor de Pare. Tenia a Déu al seu costat i visqué portat per l’Esperit Sant, alliberant-se de l’esclavatge que els homes volien imposar-li, per viure com a fill de Déu, donant testimoni de la seva filiació divina adquirida amb la sang de Jesucrist. Sofrí per tal de poder arribar a ser glorificat amb el Pare; però tot allò que patí, que l’angoixà, que el desassossegà, no fou res comparat amb la felicitat de la gloria que estem certs que ara gaudeix. Déu l’estimà, el cridà, el conegué, el destinà, el feu just i el glorificà. Ell es consagrà a la veritat, a l’única veritat que és la Paraula de Déu i a la fi el món ha cregut que era de debò Déu qui l’enviava i que no obrava per mà d’home sinó per Déu, que l’estimava.

Sant Joan de la Creu és tot ell una referència explícita de la llum i de la foscor del misteri de la fe; de la llum de l'Escriptura i de l'experiència, pouant en el misteri de la mort i resurrecció de Crist font, de tota veritat. El silenci o absència de Déu, com a acusació o com a simple queixa, és un sentiment gairebé espontani quan s'experimenta el dolor i la injustícia. Els mateixos que no atribueixen a Déu la causa de les alegries, el responsabilitzen sovint del dolor humà, creat pel mateix home. El cristià també viu el turment de la pèrdua de Déu o l’ allunyament d'ell; fins i tot pot sentir-se llançat a les tenebres de l'abisme, perquè la nostra fe és feble, esporuguida. Sant Joan de la Creu trobà en aquesta experiència, en aquesta nit fosca, una amorosa pedagogia de Déu. Sovint Déu calla i s'oculta perquè ja ha parlat i s'ha manifestat amb suficient claredat. Fins i tot en la seva absència pot comunicar fe, amor i esperança a qui s'obre a ell amb humilitat i mansuetud.

El camí de sant Joan de la Creu fou ardu, difícil llur escalada vers el cim de la perfecció, perquè llur vida va ser una vida dura; però entengué que la recerca de Crist, anar amb Crist, «el Camí», no és un pes afegit al ja suficientment dur fardell de la nostra vida, no és alguna cosa que faci més pesada aquesta càrrega, sinó que és quelcom totalment diferent; és una llum, una força, que ens ajuda a portar aquest pes i a esvair les nostres tenebres. Si dins l’home hi ha l’amor de Déu, aquest li dóna ales, per poder suportar la vida, il·luminat per aquesta gran llum; li dona aquesta fe, essent estimat i deixant-se estimar per Déu; rebent la llum que ajuda a viure. La santedat no és obra nostra, és la llum de Déu que entra en les nostres vides; llum que acaba amb totes les nits fosques. Sant Joan de la Creu ha fet conèixer al món que Déu l’estima, que li ha donat la gloria perquè l’estima i fent-nos conèixer íntimament, profundament el seu nom, fent-nos partícips del seu amor, «como hace Dios con nosotros, que nos ama para que le amemos mediante el amor que nos tiene.» (Carta 32)

Només Jesucrist, Paraula definitiva del Pare, pot revelar als homes el misteri del dolor i il·luminar amb la llum de la seva creu i resurrecció gloriosa les nits més fosques del cristià. Sant Joan de la Creu, conseqüent amb la fe en Crist, ens diu que Déu després de la revelació del seu Fill ha quedat com a mut i no té res més a dir; en el silenci de l’encarnació, en el silenci de l’estalvia de Betlem, en el silenci de la creu i del sepulcre Déu, és més eloqüent que mai perquè és la paraula reveladora de l'amor de Crist, de l’amor fet home; el misteri del qual estem a punt de celebrar.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2017

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

La Benaventurada Maria, va romandre sempre Verge, va ser la Mare del Verb encarnat, Déu i Salvador, nostre senyor Jesucrist, i ella, per la seva singular elecció, en atenció als mèrits del seu Fill fou redimida de la manera més sublim, va ser preservada immune de tota taca de culpa original i superant així àmpliament en do de gràcia eximia a totes les altres criatures. Ella està lligada per un vincle estret i indissoluble al misteri de l'encarnació i de la redempció. La Beatíssima Mare de Déu, Immaculada, acabat el curs de la seva vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial, i feta semblant al seu Fill, va rebre anticipadament la sort de tots els justos; esdevenint precursora de la resurrecció que Crist, morint i ressuscitant, va oferir a tota la humanitat i realitzarà quan arribi el seu Regne. Així la Santíssima Mare de Déu, la nova Eva, la Mare de l'Església, continua en el cel exercint el seu ofici matern pel que fa als membres de Crist, pel qual contribueix a engendrar i augmentar la vida divina en cadascuna de les ànimes dels homes redimits (Cf. Credo del Poble de Déu del beat Pau VI). En aquesta línia el beat Pau VI resumia la doctrina de l’Església sobre Maria, la Mare de Déu. 

Avui recordem especialment un dels aspectes doctrinals referits a Maria, la seva immaculada concepció. Pau VI recollia en el seu Credo tota la doctrina de l’Església i molt especialment la del Concili Vaticà II. Déu Pare volgué que l’acceptació per part de Maria, que havia estat predestinada des de sempre a ser la mare, precedís l’encarnació, perquè, així també contribuís a la vida. Maria fou dotada d’una santedat del tot singular des del primer moment de la seva concepció, per això anomenen Maria Mare dels vivents perquè en el seu interior immaculat va dur la font de la vida. 

Predestinada pel Pare, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant i temple de Jesucrist, la nova aliança. Fou saludada per l’àngel Gabriel amb aquestes paraules: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu», plena de gràcia, és a dir  estimada, elegida, escollida per acollir aquell qui és el do més preuat, l’amor de Déu fet carn. Maria és la benaurada perquè ha cregut, perquè la seva fe en Déu és ferma i plena. En Maria la Paraula de Déu hi troba escolta, resposta i estada. La Paraula de Déu troba en Maria el sí que li permet de fer-se carn i habitar entre nosaltres. En Maria i per Maria tota la humanitat s’obre a Déu, acull la seva gràcia, es disposa a fer la seva voluntat. 

Déu l’ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa, irreprensible als seus ulls. Per amor, Déu la destinà a ser llur filla predilecte, segons la seva benèvola decisió. En Maria no hi ha cap mena d’oposició a Déu, sols hi ha plena comunió, plena confiança, ple acord, plena disponibilitat, plena obediència. Maria diu sí a Déu i Déu diu sí a Maria; tota ella està plena de l’amor i la gràcia de Déu. 

Sols així esdevé Mare de Déu, imatge i model de l’Església, elegida entre totes les generacions per a ser benaurada. Beneïda per Déu entre totes les dones i aquesta benedicció és algú concret, Jesucrist, el seu fill i fill de Déu, la font de la gràcia la qual Maria va acollir en el seu ventre virginal. L’acollí amb amor, i així el Senyor és amb ella, perquè tota plena de l’Esperit Sant, el poder de l'Altíssim que l’ha cobert amb la seva ombra li confiï el fruit sant que naixerà d’ella, aquell a qui anomenaran Fill de Déu. 

Maria esdevenint l'esclava del Senyor és en qui les paraules de Déu esdevenen realitat de salvació per a tots nosaltres. Per Maria i en Maria Déu entra a la nostra història. Per ella arriba el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació, finalment, de tots els fills d'Adam, de tot el seu llinatge.