Sant Joan, apòstol i evangelista

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dissabte 27 de desembre de 2014

27 de desembre

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Festa

Crist és present en la seva Església sobretot en l’acció litúrgica que en aquest temps de Nadal ens vol mostrar la totalitat del misteri de la redempció; ens convida a no aturar-nos prop del pessebre contemplant simplement les figuretes o al infant Jesús dormint a la palla. El centre del missatge és l’escolta del Crist i la reflexió sobre la seva encarnació, mort i resurrecció i sobre allò que Crist va predicar; després cal que cadascú faci la seva pròpia síntesi i segueixi Crist com el deixeble estimat, un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; un dels que esdevingué testimoni de la crida en escoltar dir a Jesús: «veniu i ho veureu» i ell hi anà i a la fi  «ho veié i cregué».

Si ahir l’Església ens presentava la figura d’Esteve que donà la vida en testimoni del Senyor, avui ens presenta la figura del deixeble estimat, testimoni i transmissor de la bona nova de la resurrecció, ja que sense resurrecció el testimoni d’Esteve no hauria tingut sentit.

Davant del sepulcre buit el deixeble estimat veu i creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura per comprendre-ho tot, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és tant sols el seu testimoni, una mínima part del que Jesús feu i digué. El deixeble estimat és no sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui  «ho veié i cregué».

El deixeble estimat forma part del nucli més proper a Jesús amb Pere i Jaume; amb els qui ha compartit la teofania del mont Tabor, esdevenint testimoni de la glorificació, i ha vist l’angoixa de Getsemaní, esdevenint testimoni de la passió; però és a més qui ha recolzat el seu cap sobre el pit de Jesús en el darrer sopar, essent testimoni del missatge, a qui el relat del quart evangelista ens situa al peu de la creu amb la mare de Jesús a qui acull, essent testimoni de la mort, i és aquell qui a la vora del llac de Tiberíades ha dit als altres “és el Senyor”, a la fi testimoni de la resurrecció.

Per mitjà d’ell, del seu testimoni, la presència de Jesús restarà en el món fins que el Senyor torni a la fi dels temps. Quan Pere li pregunti a Jesús «Senyor, i d’aquest, què en serà?», Jesús respondrà «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?», el seu testimoni és la seva presència.

24 de desembre

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dimecres 24 de desembre de 2014

Dia 24 de desembre

En aquest camí de l’advent cada personatge ha realitzat el seu paper. Maria la confiança, Joan l’anunci, Josep la discreta anuència, Elisabet la esterilitat resignada, Zacaries el dubte. El camí és a punt de concloure’s i la llengua de Zacaries s’ha desfermat; per la seva incredulitat havia estat condemnat al silenci per l’àngel fins que es complís el que li havia anunciat i ara en circumcidar al seu fill i imposar-li el nom de Joan, tal com l’àngel li havia manat, lloa al Senyor, proclama l’arribada del Salvador i del seu missatger. Zacaries perquè ha vist ha cregut i ha fet el seu camí vers la fe en el silenci. Ara, ja creient, Zacaries canta el pla de salvació que ja està en marxa, Joan el seu fill és l’avançada del Messies, és la veu de la Paraula que està a punt d’arribar en expressió de sant Agustí.

El Messies que arriba però és ben diferent del que havia imaginat el rei David, perquè els designis de Déu tenen ben poc a veure amb les nostres pobres mires humanes. El Messies que arriba és Paraula, és llum, és un sol que ve del cel per il·luminar-nos als qui estem a la fosca condemnats a la mort, una mort que Ell vencerà i vencent-la ens donarà la vida. L’encarnació del Fill de Déu és el punt culminant de la història de la salvació que té al Pare com a punt de partida i com a meta. Per l’encarnació som alliberats perquè la gràcia de Déu es vessa sobre nosaltres i Déu fent-se home ens fa participar de la seva divinitat.

El Messies és a punt d’arribar a la nostra porta, l’hem sentit anunciar pels profetes, hem sentit el cant del seu missatger, hem vist la confiança de Maria i la seva total disponibilitat al pla de Déu, un pla que no ha entès però al que s’hi ha lliurat confiada. Ara el Salvador està apunt d’arribar a la seva Església i a cadascun de nosaltres, com a prefiguració de l’arribada definitiva a la fi de la història, ara ens toca a nosaltres de mostrar-nos-hi confiats. En la seva arribada hi ha el principi de la nostra redempció.

Avui sabem que el Senyor ve a salvar-nos i demà veurem la seva glòria.

23 de desembre

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dimarts 23 de desembre de 2014

Dia 23 de desembre

El Senyor ha enviat al seu missatger, ell prepara el camí, fa conèixer les rutes del Senyor i encamina per sendes de justícia. Joan no és el Messies, el paper de Joan dins de la història de la salvació és la de precedir-lo i anunciar-lo. També avui ens cal la figura de Joan, ens cal escoltar el seu anunci i preparar-nos per la vinguda del Senyor, aplanant el camí dels nostres cors i obrint-li noves rutes deixant de banda aquelles que les nostres mancances i les nostres debilitats han tancat; tot allò que ens provoca “l’alzheimer espiritual” del que parlava ahir el Papa Francesc en el seu discurs a la cúria romana: ser esclaus dels ídols que hem esculpit amb les nostres pròpies mans; de la malaltia de la rivalitat i la vanaglòria; d’un fals misticisme; de l'esquizofrènia existencial de la doble vida, de les enraonies que sembren la zitzània. La conversió és urgent i indispensable com ens recorda el Papa Francesc, perquè el Salvador està arribant a la nostra porta i trucarà.

És aquest el camí que ens ajuda a preparar Joan i el camí que ha anat preparant l’Escriptura. Com ens diu el Concili Vaticà II en la constitució Dei Verbum tot l’Antic Testament està ordenat sobre tot a preparar, anunciar profèticament i significar amb diverses figures la vinguda de Crist. Han estat molts els profetes, però serà precisament Elies amb Moisès qui compartirà la teofania de Jesús al mont Tabor. I la darrera de totes les figures profètiques és Joan, aquell de qui Jesús digué que entre els nascuts de dona no n’hi havia hagut cap de més gran que ell. Joan és el precursor, el missatger que anuncia al qui ha de venir, és el nou i definitiu Elies, el qui havia de venir abans, el qui anuncia al qui ve després d’ell, al Messies aquell és tan gran que Joan es declara indigne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

El món, ens recorda el nostre abat general en la seva carta de Nadal, té necessitat de la vinguda del Senyor, del Regne de Déu, té necessitat que regni en ell l’humil Rei crucificat i ressuscitat que només sap estimar l’home, i estimant el salva.

Joan ha vingut al món per anunciar-ho, ja ve el rei i legislador nostre, l’esperança i salvació de les nacions, i ve a salvar-nos. Si desitgem de veure Crist, veient-lo a Ell, reconeixerem la seva presència enmig nostre.

22 de desembre

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de santa Maria de Poblet el dilluns 22 de desembre de 2014

Dia 22 de desembre

Avui la litúrgia de la Paraula ens mostra la fe personificada, encarnada, en tres dones: Anna, Elisabet i Maria, són icones de l’esperança i de la confiança en Déu. Anna, la mare del profeta, ha patit el menyspreu per la seva esterilitat i la seva súplica ha estat atesa per Déu i ara ella agraïda li ofereix un sacrifici pel naixement de Samuel, que consagrarà llur vida a Déu. Anna, icona de l’antiga aliança, ha vist així recompensada la seva fe i generosa dona a Israel un profeta que ha d’ungir a David com a rei d’Israel.

Elisabet en la seva vellesa esdevé mare, la mare del precursor el qui anuncia al Messies.

Maria per la seva banda ha vist com un fill naixia en el seu interior per intervenció de l’Esperit Sant, ella que no havia conegut home, infantarà un fill i n’espera el naixement i aquest fill serà el Salvador, el Messies, el Senyor. En aquesta espera il·lusionada és qualificada com a beneïda per Elisabet que proclama la seva fe dient: “Feliç tu que has cregut”. Elisabet i Maria tenen en les seves entranyes a Joan i a Jesús. Joan, el profeta, la veu que cridarà en el desert i aplanarà el camí del Messies, salta de goig ja en les entranyes de la seva mare en visitar-lo el seu Senyor. I és aleshores que Maria trenca el seu silenci, l’evangelista posa en la seva boca un càntic que recollint el bo i millor de l’Escriptura ens mostra el seu acompliment en Jesús, l’infant que ha de néixer de Maria. Déu que ha actuat, actua i actuarà en la història estén el seu amor pels qui creuen en ell de generació en generació. Maria icona de la nova aliança, espera la primera vinguda de Crist.

L’Església espera la vinguda definitiva de la seva pedra angular. Però en aquests dies Jesús, el rei desitjat de les nacions, el qui ha convertit l’antiga aliança en la nova aliança, el qui ha fet de l’antic Israel el nou poble d’Israel; ve també a la seva Església i ve també a cadascun de nosaltres, és la vinguda que ens prepara per la vinguda definitiva. Escriu sant Bernat que «Gracies a aquesta vinguda, nosaltres, que som imatge de l’home terrenal, serem també imatge de l’home celestial.» Preparem-nos-hi com Anna i Elisabet i sobretot com Maria, model d’esperança i de confiança, model de fe.