diumenge, 30 d’agost del 2015

Diumenge XXII durant l’any

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el diumenge 30 d'agost de 2015


Diumenge XXII durant l’any

Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23

L’amor és un regal, que com tot allò de bo, ve de dalt, del Pare; aquell en qui res no canvia i en qui no hi ha ombra de variació perquè Ell és amor. Nosaltres sentim la seva Paraula, la que Ell ha plantat entre nosaltres, Crist, el Fill fet home. Però no sols l’hem de sentir, hem d’escoltar-la i acollir-la amb docilitat; posar-la en pràctica. Tot allò que hi ha de dolent en el món surt de dins nostre i allunya els nostres cors de Déu; tota la malicia del món ha nascut en l’interior dels homes i també en cadascun dels nostres cors hi ha la llavor del mal. Escoltar a Déu i no posar en pràctica la seva Paraula seria practicar una religió buida de Déu; honorar Déu amb la boca però tancar-li el cor no és obeir a Déu, és oblidar-lo poc a poc fins a oblidar que l’hem oblidat. La Paraula, que té el poder de salvar-nos, mal rebuda pot anar provocant pas a pas la nostra indiferència i així Déu es va apagant en les nostres consciències, abstrets com estem per les coses del dia a dia; potser fins i tot en un ritualisme que sense que la Paraula ens mogui el cor, esdevé ritual buit de contingut, fals, un sense sentit.
Cercar el refugi en un cos doctrinal segur, en un codi de conducta ben definit, en una organització religiosa forta; cercant la pretesa solidesa del passat, que mai no fou tal, davant la incertesa del present i la indefinició del futur; no és la solució. La fe no és tant sols quelcom que es vagi transmeten de generació en generació, de mà a mà, un boca orella; la transmissió d’unes fórmules o d’unes rúbriques litúrgiques; és molt més que això. La fe veritable és aquella sempre viva, sempre a la recerca de l’Evangeli i del seguiment fidel de Crist; la fe veritable és una experiència vital i particular de cadascú i alhora de cada comunitat i de tota l’Església, que és la comunitat de les comunitats. La fe veritable és amor.
El monestir és una comunitat, una escola[1] en la que aprenem de Déu a ser feliços, a estimar; una felicitat i un amor per compartir amb els germans i que és alhora compartir l’amor i la felicitat de Déu. Aprenem a estimar, en l’escola de la caritat, de l’amor. En un monestir hi ha alumnes de diversos nivells, de diverses generacions. Cap encara no ha acabat el curs perquè l’examen final és davant del Pare, que en el darrer dia ens examinarà en l’amor[2]. Alguns dels alumnes d’aquesta escola de l’amor, però hi porten anys. Alguns fins i tot, per als qui en portem menys i ens hi hem incorporat a la meitat de la jornada, esdevenen punts de referència per la seva vida de treball, humilitat, pregària, servei i lliurament; és a dir per a la seva vida d’amor a Déu i als germans. Avui un d’aquest monjos, que n’hi ha, no en dubteu pas, i que és per a tots nosaltres un  referent; compleix noranta anys, seixanta-quatre dels quals transcorreguts aquí a Poblet. És un d’aquests monjos de pedra picada dels que potser ja no en queden gaires i dels qui han fet del nostre monestir el que és avui materialment però, sobretot, espiritualment, Després d’aquesta Eucaristia, fra Josep potser em renyarà per dir aquestes coses; però cal dir que són els monjos com vostè els qui esdevenen un referent i amb els qui realment val la pena de compartir aquí, aquesta follia de l’amor a Crist i als germans.
Donem avui gràcies a Déu pel regal d’aquests monjos que han dedicat la seva vida a Crist aquí a Poblet; que han obrat honradament, que practiquen la justícia, i la veritat te la diuen tal com la pensen; que no escampen res d’infamant perquè honoren i aprecien a Crist, el Senyor. Ells han obrat així perquè han obert el seu cor a la Paraula i la tenen dins seu. D’aquí que la seva vida ens sigui un referent i esperem que ho sigui encara per uns anys més, fra Josep no tingui presa, nosaltres som alumnes maldestres i ens costa aprendre i per tant el necessitem encara al nostre costat per avançar en l’amor a Crist i als germans.
Obrim al Senyor els nostres cors, obrim-los a la seva Paraula per acollir-la amb docilitat i posar-la en pràctica i que l’amor ens sigui el full de ruta. Com deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis: si calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor. Que hi hagi dins teu l'arrel de la caritat; d'aquesta arrel no pot brostar sinó el bé.»[3] Alguns d’entre nosaltres ja ho fan així, d’altres cal que ens hi escarrassem una mica més però menys mal que Déu és misericordiós i un mestre amatent i pacient.
Fra Josep que sigui per molts anys i donem gràcies a Déu per la seva vida cristiana i monàstica.


[1] MERTON, La montaña de los siete círculos, p. 565.
[2] Cf. Sant Joan de la Creu, Oración del alma enamorada, 60.

[3]Sant Agustí. Homilia sobre la primera carta de sant Joan. Homilia setena (1Jn 4,4-12), 8.

dilluns, 24 d’agost del 2015

Dia de la reforma Carmelitana

Homilia predicada al Monestir de sant Josep i santa Anna de les Carmelites Descalces a Tarragona el dilluns 24 d'agost de 2015, dia de la reforma carmelitana, aniversari de la fundació per santa Teresa de Jesús del monestir de san José a Ávila


Dia de la reforma Carmelitana

Rm. 8, 14-17.26-27; Jn. 7,14-18.37. 39a

Una dona excepcional, una religiosa, embolcallada tota ella d'humilitat, penitència i senzillesa, que irradiava al seu voltant la flama de llur vitalitat humana i de la seva dinàmica espiritualitat; emprenedora, reformadora i fundadora; escriptora genial i fecunda; mestra de vida espiritual; contemplativa incomparable i incansable ànima activa. Gran, única, plenament humana, i carismàtica, així era i és Teresa de Jesús[1].
Però que hauria estat de Teresa sense l’Esperit que en ella actuava i que feu brollar del seu interior rius d’aigua viva que donaren, donen i donaran de beure a tantes de vosaltres i a tota l’Església. Era l’Esperit qui guiava la seva pregària i aquesta la portava a l’amor amb Crist. Hi ha sants davant dels quals potser el millor és callar i escoltar, podríem dir que són sants del morro fort, per fer servir una expressió col·loquial, sants amb caràcter; però és que per ells parla l’Esperit. Així Pau, Agustí, Benet, el nostre Bernat o la vostra Teresa són transmissors de l’Escriptura, en la que pouen la seva vida de pregària, i ho fan amb una convicció, contundència i saviesa que sols pot tenir de part nostra l’actitud de l’escolta atenta; per ells parla Crist ja que el tenen com a centre; i per Teresa la nostra vida és Crist[2], com per Benet de Núrsia no s’ha d’anteposar res al Crist. Crist fou per Teresa l’amic, el bé de tots els béns i l’objecte del seu seguiment radical.
Teresa ens posa davant els ulls el repte de seguir a Jesús, que cada monestir esdevingui aquell raconet de Déu, el palomarcico del que parlava, on Crist i Maria, la Mare, hi tinguin estada. I perquè sigui així la pregària ha de ser ell lloc concret on cercar i trobar a Crist, tal com ens ho ha dit Pau, l’Esperit guia la nostra pregària, la nostra conversa amb l’amic, «Teresa és sobretot mestra d'oració. En la seva experiència, va ser central el descobriment de la humanitat de Crist. Moguda pel desig de compartir aquesta experiència personal amb els altres, escriu sobre ella d'una forma vital i senzilla, a l'abast de tots, doncs consisteix simplement a “tractar amb amistat a qui sabem que ens estima”», ens diu el Papa Francesc en la seva carta als Carmelites amb motiu d’aquest cinquè centenari del seu naixement.
La pregària a Teresa li dona intimitat amb l’amic, és una pregària d’amor, d’amor al Pare i tanmateix per això d’amor als germans, «qui no estima a l’altre no us estima Senyor meu», escriu; per ella l’amor als germans no és sinó el reflex, la manifestació concreta de l’amor de Déu i sense un, no hi ha l’altre; els dos s’alimenten i es donen sentit. La pregària porta a l’amistat amb Déu i aquesta porta a Teresa a l’amor al proïsme.
«¡Oh Señor mío, cómo sois Vos el amigo verdadero; y como poderoso, cuando queréis podéis, y nunca dejáis de querer si os quieren .»[3]
Fits els ulls en Crist, la contemplació en l’amic alimenta la pregària, i aquesta és on es nodreix l’amor a Ell i als germans. Teresa ens dona la clau per la nostra vida comunitària, tantes vegades ben plena de dificultats, com també ho fou la vida comunitària de Teresa, no sols a l’Encarnación sinó també en les seves fundacions on no sempre tot sortia com ella hagués volgut i on no mancaren tensions i problemes.
Però què ens diu avui Teresa de Cepeda i Ahumada, la Mare Teresa de Jesús, cinc-cents anys després del seu naixement i quatre-cents cinquanta-tres després de la fundació de San José a Avila? Que mantinguem una relació d’amor amb Crist, i que així de l’estreta relació basada en la pregària sorgeixi l’amor i en ell  l’amistat amb Crist. Teresa ofereix a les seves comunitats un marc idoni per aquesta relació, com ho fa Benet als nostres ordes; cal que siguem conscients de que als qui més facilitats se’ns han ofert més se’ns demanarà, com en la paràbola dels talents. Teresa o Benet ens han facilitat un manual per accedir a l’amistat amb Crist, per tenir-lo a Ell com a centre i mestre de la nostra vida, aconseguir-ho depèn sempre del seu ajut però també de la nostra capacitat d’escolta i de la nostra disponibilitat.
Com Teresa escrivia en el Llibre de la Vida: «Pensaba qué podría hacer por Dios. Y pensé que lo primero era seguir el llamamiento que Su majestad me había hecho a religión, guardando mi Regla con la mayor perfección que pudiese

Teresa de Jesús cinc-cents anys després viu i dona vida a l’Església. Pregària, amor i amistat són l’eix del seu mestratge.


[1] Cf. Homilia Pau VI el 27 de setembre de 1970.
[2] Moradas V, 2.4.
[3] Libro de la vida 25,17.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Diumenge XX durant l’any

Homilia predicada a la comunitat Vedruna de l'Espluga de Francolí el dissabte 15 d'agost de 2015


Diumenge XX durant l’any

Pr 9,1-6; Salm 33; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58

Jesucrist és el nostre aliment, aquest és el centre del missatge del discurs del pa de vida del quart Evangeli. Jesucrist és l’aliment parat en una taula a la que tots hi som convidats, com ens diu el llibre dels Proverbis. Jesucrist és la saviesa que ens permet de deixar la nostra ignorància i avançant pel camí de l’autèntic coneixement, viure amb plenitud, viure de veritat, ja que tot menjant aquest pa, que és saviesa, viurem per sempre.
Jesucrist és l’aliment que ens fa estar en Ell i així Ell està en nosaltres; el seu cos és l’aliment que nodreix el nostre cor d’amor. Perquè prenent el veritable menjar i bevent la veritable beguda, que són el seu cos i la seva sang, ens transformem en amor per obra del seu amor. Aquest menjar i aquesta beguda un cop preses no ens poden deixar indiferents, sinó, com ens diu l’apòstol Pau, que ens fa treure bé del present, entendre que vol de nosaltres el Senyor, vivint com gent de seny. Aquest aliment ens permet interpretar els signes dels temps, en expressió feliç del Concili Vaticà II. El Poble de Déu s’ha d’esforçar en discernir quins són els vertaders signes de la presència o voluntat de Déu avui i aquí[1]. Per a complir la missió de Jesucrist de servir i de no ésser servit, l'Església, tots nosaltres, tenim el deure en totes les èpoques d'escrutar els signes i els temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli,a la llum del l’amor de Crist, i així respondre a les qüestions eternes dels homes sobre el sentit de la vida. Convé, doncs, conèixer i comprendre el món en el qual vivim, les seves esperances, les seves aspiracions i el seu caràcter sempre dramàtic[2]. Els temps avui són difícils, quan no ho han estat? Sempre ho han estat i sempre ho seran fins a la plenitud dels temps en Jesucrist; per això nosaltres que ens nodrim en Jesucrist hem de ser capaços de transmetre el seu amor. Com una planta que rep l’adob i l’aigua com a aliment i que a canvi es cobreix de flors i omple d’aroma el seu voltant; la llavor de l’amor de Crist plantada en nosaltres pel Baptisme, creix quan es nodreix en l’Eucaristia per l’escolta de la Paraula i l’aliment que és el cos i la sang de Crist i cal que doni flors i fruit abundant en els nostres cors per transmetre al món l’aroma de l’amor que hem rebut. No siguem d’aquells que no fan cas de res, que es reclouen en l’autosatisfacció excloent del fariseu en el temple. L’amor que rebem en forma de pa de vida i que ens dona la veritable vida no és un regal per a nosaltres sols, és un regal per a compartir. Crist coneix el que hi ha dins del cor de cada dona i de cada home i sap si el seu aliment ens ha fet profit, sols Ell ho coneix[3]. Deixem-nos dons omplir per l’Esperit Sant i així poder transmetre al món que Déu és amor.


[1] GS 11
[2] GS 4
[3] Homilia inauguració pontificat Joan Pau II 22 d’octubre 1978.

dijous, 6 d’agost del 2015

Transfiguració del Senyor

Homilia predicada a la comunitat de Missioneres Filles del Cor de Maria a Cervera el dijous 6 d'agost de 2015


Transfiguració del Senyor
6 d’agost

Dn 7,9-10. 13-14; Salm 96; 2P 1,16-19; Mc 9,2-10

«Rabí que n’estem de bé aquí dalt».  De nou Jesús pren amb Ell el cercle més íntim dels deixebles, aquells amb qui comparteix els moments més importants i les confidències. Pere, Jaume i Joan són també ara els qui poden tastar el que serà la gloria eterna, allí on els vestits seran tant fulgurants i tant blancs com cap tintorer del món no podria a la terra aconseguir, ja que resplendiran com la mirada del Senyor. La teofania de Jesús a la muntanya, com les de l’Antic Testament, com en el baptisme per Joan en el Jordà, se’ns presenta en el relat de Marc tot just sis dies després de que Jesús hagi anunciat per primer cop la seva passió deixant astorats als seus. Ara i aquí transfigurant-se, prefigura la seva resurrecció davant de Moisès i d’Elies que representen la Llei i els profetes; la Nova Aliança pren el relleu a l’Antiga. Ara i aquí hi estant tant bé que la por que el fet en sí mateix els produeix s’uneix a la basarda que fa a Pere, Jaume i Joan de baixar a Jerusalem on el mestre els ha anunciat que ha de patir i ha de morir, tot i que no han entès massa bé com serà tot això. Com Pere, Jaume i Joan també nosaltres sentim la basarda d’afrontar la vida i la mort, creient ja en la seva gloria sense haver-ne fet però el tast com ells el feren, i alhora esperançats també de poder contemplar, a la fi del camí, si hi romanem fidels, la claror fulgurant de la mirada de Déu. Qui creu en Crist no està mai sol, no camina mai sol, Ell és al seu costat.
Allí dalt a la muntanya Moisès i Elies es retiren, no queda ningú més sinó Jesús, Ell que és la Nova Aliança està a punt per emprendre l’etapa final de la seva missió aquí a la terra que el durà a vèncer la mort i tot vencent-la a donar-nos la vida eterna que ens vestirà a tots amb vestits fulgurants. La llum, la claror de la mirada del Senyor, representa la gloria, la victòria sobre la fosca i les tenebres, el triomf en definitiva sobre la mort. Una experiència la de Pere, Jaume i Joan que sols la podran comprendre del tot quan el messianisme de Jesús arribi a la seva plenitud amb la resurrecció; aleshores el secret messiànic quedarà definitivament resolt per a ells. Pere, Jaume i Joan han fet ara un tast de la gloria de Déu, han pogut contemplar la lluminositat de Déu, ni que sigui per uns instants i això els ha fet perdre fins i tot el sentit del que deien, d’esglaiats que estaven. S’hi sentien bé, però encara no entenien res. També nosaltres no acabarem d’entendre fins que el puguem contemplar cara a cara, com estem segurs que ho han fet ja aquells qui ens han precedit en el senyal de la fe i ara, en no haver desesperat mai de la misericòrdia de Déu, Ell els ha fet dignes de vestir-se amb vestits fulgurants. Com esperem que ens ho concedeixi a la fi del camí, Jesús aquell a qui hem tingut a la vora; quan Crist se’ns manifesti i siguem semblants a Ell en veure’l tal com és, tot contemplant la claror de la seva mirada.