Diumenge I d’Advent Cicle A Difunts Germandat Poblet

Diumenge I d’Advent Cicle A

Difunts Germandat Poblet

27 de novembre de 2016

Is 2,1-5, Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9, Rm 13,11-14a; Mt 24,37-44

Estimades germanes i estimats germans. Ens apleguem avui en aquesta reunió dominical per trobar-nos en la presència de Crist, perquè Ell és present quan dos o tres ens reunim en el seu nom, és present aquí en la Paraula i molt especialment en el pa i el vi que esdevenen el seu cos i la seva sang. Avui ens apleguem per la reunió dominical amb dos matisos especials. Comencem un  nou any litúrgic, un nou camí de fe pel poble de Déu, durant el qual celebrarem de nou el centre de la nostra fe, l’encarnació, naixement, passió, mort i resurrecció de Crist. El Fill de Déu es feu un com nosaltres, llevat del pecat, per compartir les nostres misèries humanes fins a compartir la mateixa mort i en ressuscitar ens fa compartir la seva divinitat i ens omple d’esperança. 

Una esperança que ens cal tenir ben present avui en que recordem també a aquells qui al llarg del darrer any ens han deixat; familiars d’aquest monestir entre els quals per a mi hi ha companys de comunitat i bons amics de molts anys. Aquells a qui hem estimat i ens han estimat i que avui volem encomanar de manera molt especial davant del Senyor. Un Senyor que va venir per fer-se home com nosaltres i vèncer la mort, un Senyor que vindrà a la fi dels temps i un Senyor que arriba de manera particular i personalitzada en cadascun de nosaltres quan, arribada l’hora, ens crida a la seva presència. No és inútil recordar als qui ens han deixat en aquest món, no és simplement una nostàlgia fruit de la humana tristesa, és comunió amb els sants, confiança en la vida eterna i esperança en el Senyor. 

Certament com ens diu avui l’evangeli de Mateu no sabem quan serà, per això ens cal vetllar i estar sempre a punt. Com ens diu l’apòstol Pau ens cal ser conscients del moment que vivim, de que la salvació és a prop nostre i per això comportar-nos dignament i deixar de dormir, aixecar-nos, estar promptes, preparats i joiosos de poder rebre al Senyor quan Ell mateix vingui a cridar-nos a cadascun de nosaltres. Certament no hi ha res tant cert que si naixem haurem de morir; com els ha succeït als nostres germans que avui recordem; però han mort a una vida caduca per entrar a viure en plenitud. Com diu el profeta Isaïes el Senyor crida a la vertadera vida i ens diu «veniu, caminem a la llum del Senyor.» 

Germanes i germans, no tinguem por, el Senyor ens estima i quan ens cridi, com ara ha cridat als nostres estimats germans, ho farà ple de misericòrdia i l’amor. Visquem aquest temps d’advent que avui iniciem com un vertader camí vers l’encontre amb el Senyor. Aquell qui ens estima tant que no ha dubtat en compartir la nostra limitada humanitat. Preparem-nos pel Nadal que és el record de la seva vinguda i alhora pensem en la vinguda que un dia farà particularment en tots nosaltres, quan ens cridi. Recordem a aquells qui ja ha cridat i demanem-li que visquin ara ja el seu amor en plenitud. 

Ell va venir per donar-nos la vida; Ell vindrà a instaurar el seu regne de pau eterna, Ell vindrà a nosaltres per oferir-nos la vida eterna. En Ell no hi ha passat ni futur, tot és present; per això avui tenim la salvació més a prop nostre, s'acaba la nit i el dia s'acosta.

Funeral P. Jordi M. Bou i Simó

Funeral P. Jordi M. Bou i Simó

24 de novembre de 2016

Jb 19,1-23-27a, Salm 121, 2Co 5,1.6-10; Jo 5,24-29

El monjo dedica tota la seva vida a cercar Déu. És aquell qui creu fonamentadament que el Senyor l’ha cridat a aprofundir aquest camí que tot cristià fa i per això viu en una comunitat de cercadors on l’objectiu és avançar cada dia més fins trobar Déu. Així reflexa la seva crida el P. Jordi en uns seus versos:                       

 Vostra veu avui em crida.

Senyor! Què voleu de mi?

Endins el cor l’he sentida.

Déu meu sempre us vull seguir.

Però el camí del monjo no arriba a la meta sinó a la fi de la seva vida quan pot dir com Job «Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre». El nostre germà entrà a formar part d’aquesta comunitat en els primers anys de la seva refundació, amb aquells quatre monjos italians que avui fa setanta sis anys tingueren la gosadia, en una època difícil i convulsa, de tornar la vida monàstica cistercenca a Poblet, després de cent-cinc anys d’abandó. Tots havíem sentit dels seus llavis el relat de la seva arribada a Poblet, quasi d’amagat dels pares i saltant la petita muralla que el circumda per unir-se a la incipient comunitat. Va saltar els murs i els merlets cofoi d’alegria per anar a la casa del Senyor, per lloar-hi el nom del Senyor;una lloança que durant anys acompanyaria des de l’orgue o composant ell mateix diverses peces de l’ofici diví. Però el nostre germà, com nosaltres mateixos, no arribava encara a la vertadera i perdurable casa de Déu. Vivia, com diu l’Apòstol, com emigrant, lluny encara del Senyor, creient però sense veure’l i no ambicionava altra cosa que arribada la seva hora, sortir del seu cos mortal per anar a viure, en plenitud, amb el Senyor. Així ho expressava:

Verge Maria, no ens deixis ja més

d’aquesta terra esclaus.

Dóna’ns la mà, la dolçor del teu bes

i el goig dels ulls verd-blaus.

Mon pobre cos es cansa d’esperar,

no tardis no, Maria,

i trenca les cadenes del fossar

i atreu-me, Mare mia.

Estira’m del món, Maria,

i treu-me de sa foscor.

Tu ets l’àguila que em guia

directament a l’Amor.

El nostre germà compareix ara davant el tribunal de Crist, allà on cadascun de nosaltres rebrem el que ens correspondrà segons el bé o el mal que haurem fet vivint en el cos mortal. Per això ens hem reunit avui, per demanar al Senyor que sigui benèvol amb el nostre germà, que li tingui en compte que va dedicar la seva vida a cercar-lo i que el va estimar per damunt de tot oferint-li tot el seu èsser i la seva lloança; i si, humà com era, en res va faltar, que li atorgui el perdó i li permeti de posar els seus peus al llindar de la Jerusalem celestial, entrant a formar part de la comunitat dels sants juntament amb aquells que aquí l’acolliren i l’han precedit en el senyal de la fe, aquells qui el reberen en aquesta comunitat monàstica que fou la seva. El nostre germà no es presenta davant del Senyor amb les mans buides. Ell va escoltar la Paraula del Senyor i va creure en Ell, preguem perquè senti ara la veu del Fill de Déu i visqui en la presència del Pare que és la font de tota vida i pugui dir com escrivia:

Feliç, perquè em trobaré deslliurat

dels grills d’aquest país.

Feliç, perquè un dia, ressuscitat,

obtindré el Paradís...

Que Maria, mare i verge, que el nostre germà va estimar apassionadament sigui ara per a ell mitjancera de totes les gràcies i de la seva mà pugui arribar davant del Pare per participar del convit celestial. Ha mort un monjo a aquesta vida caduca, demanem al Senyor que hagi nascut de nou a aquela vida que no te fi, a la vida de la gloria eterna, allí on la presència del Senyor ho omple tot de llum. El nostre germà ha passat mesos de malaltia, d’afebliment de les seves forces, ha estat una preparació per trobar-se davant del Senyor. Sentim que ha lliurat un bon combat, que s’ha mantingut fidel i que n’ha sortit vencedor. Ara demanem que visqui en plenitud, que tot el que ha viscut i ha donat, que la tota la seva experiència de vida humana i monàstica no es perdi, que l’amor perduri en ell i l’ompli com ens omple el seu record, el seu testimoni de treball, de pregària d’amor i de tendresa. La vida humana és un camí que cal recórrer tot sencer per arribar a la meta, el camí del nostre germà ha estat llarg. Ha gaudit del regal de Déu que és aquesta vida. Déu ens ha fet aquest gran regal de la vida un regal que volem conservar  al qui li hem de treure tot el suc possible. Però sols hi ha una vida que és eterna, que és per sempre i aquesta és el vertader i més meravellós regal de Déu, aquella vida que no acaba, que és plenitud i amor. Maria fou pel nostre germà Jordi un far, un exemple a seguir, un model a predicar. Encomanem el nostre germà a Maria a qui escrivia:

Què m’importa el que és no-res!

Si et tinc a tu, o Maria!

Ben ferm en ton coll sospès,

de l’Amor tan sols viuria.

El P. Jordi va sentir la crida del Senyor a cercar-lo més profundament, va dedicar-li tota la per lloar-lo, però aquesta vida sols era un tast de la vertadera vida que avui demanem al Senyor li hagi concedit. Preguem perquè el nostre germà comenci a viure avui amb plenitud. Perquè la fe en la immortalitat i en la resurrecció és la fe en Déu, que per nosaltres es fa concret en Crist; la nostra esperança es fa concreta en la fe en Crist que fent-se home, igual a nosaltres, llevat del pecat, compartí amb nosaltres la mort per fer-nos partícips de la seva resurrecció i donar-nos així la vida vertadera per la que el nostre germà Jordi es delia quan escrivia:

Ja s’apropa la bona hora

que el blau cel  podré volar.

Jorn feliç, ja ets a la vora

que em duràs El Més Enllà...

Diumenge XXXIV darrer de durant l'any

Diumenge XXXIV darrer de durant l'any

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN Cicle C

20 de novembre de 2016

2S 5,1-3, Sl 121,1-2.4-5, Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

Formem part del regne de la llum del regne del Fill de Déu. Crist és el nou David que pastura el seu poble del que és el seu sobirà. Un regne però ben atípic on la creu esdevé el seu centre. Al calvari hi ha tres creus, tres homes clavats en elles, sense cap altra esperança aparent que la mort els arribi aviat estalviant-los sofriments. Al seu voltant solitud i burles i sobre una de les creus un rètol on diu que hi han penjat al rei dels jueus. Un dels crucificats certament tenia força seguidors però ara el cor dels seus deixebles ha pactat amb el fracàs i l’han deixat sol. El panorama no pot ser més desolador, però malgrat totes les aparences allí s’hi està establint el regne de Déu, el nou rei té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre uns claus. Fins i tot un dels qui han crucificat al seu costat se’n burla però en l’altra aquell infeliç abandonat li desperta el desig de la salvació, el sap innocent, que no ha fet cap mal, i per damunt de tot el reconeix rei, amb poder per convocar-lo al seu regne on no hi haurà ni creus, ni claus, ni burles. El bon lladre demana a Jesús un lloc al seu regne i Crist li assegura el paradís.

Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l'esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí que es fa tots els dies. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dóna a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s'ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l'Esperit creador porta vida i d'aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dóna vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç a la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.

El regne és un regne de veritat, Jesús diu «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo sóc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on  imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau.

Quan en l’oració dominical demanem que vingui el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir-la. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.

El monjo és qui cerca el regne, qui dedica la seva vida a cercar i a demanar el regne i a fer-lo present en la nostra societat. Avui celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la professió solemne del nostre germà Maties. Donem-ne gràcies a Déu que l’ha fet servidor i missatger del regne i demanem-li al Senyor que el beneeixi i li doni forces per seguir aquest camí des de la vida monàstica fins a arribar a la meta amb generositat i puresa de cor.

Dissabte XXXIII durant l’any

Dissabte XXXIII durant l’any

19 de novembre de 2016: Recés d’advent

Ap 11,4-12, Sl 143,1.2.9-10 i Lc 20,27-40

Déu és un déu de vius, que estima la vida, que ens fa participar de la vida en plenitud. El Fill de Déu es feu carn, es feu un home igual que nosaltres, llevat del pecat, per poder compartir la nostra humanitat i compartint-la fer-nos també partícips de la seva filiació divina i de la seva resurrecció. Així ens fa dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i ja no podrem morir mai més, perquè en participar de la resurrecció, serem fets fills de Déu. Estem a les acaballes de l’any litúrgic, el temps en el qual l’església ens proposa els textos que fan referència a la mort, a la fi dels temps. Tot l’any litúrgic és una catequesi cristiana, perquè al llarg de l’any recorrem la vida i la mort i tenim l’encarnació, el naixement, la passió, mort i resurrecció de Jesús com a centre. Per això és important que ens preparem a viure el temps d’advent que encetarem la setmana vinent com un vertader temps d’espera, de joiosa espera, sabedors de que fem memòria de que el Fill de Déu es fa home per participar de la nostra humanitat, dels nostres sofriments, de les nostres joies i vencent la mort ens la fa vèncer a nosaltres també.

Si el Fill de Déu es fa home és també perquè en cada home i dona el reconeguem. Molt especialment en aquells que pateixen les desigualtats i les crueltats de la nostra societat. Ell està darrera de cada refugiat, de cada desnonat, de cada dona maltractada, de cada víctima de la nostra societat i també hi és en cada botxí, en cada opressor, en cada maltractador. El que ens falta es descobrir-hi la seva imatge en els que sofreixen i que en els qui fan o fem sofrir, trobar-la en nosaltres mateixos per poder convertir el nostre cor, treure-li a la nostra imatge divina el rovell de la maldat i de l’egoisme per poder acostar-nos a la seva imatge. L’Església ens convida cada any a fer el recorregut de la fe, a recordar que naixem i que morim, com ho feu Jesús també; però sobretot a tenir present que Ell, que va ressuscitar d’entre els morts i va vèncer la mort, ens ha fet un gran regal, el més gran que mai hom podia somiar; la vida eterna, aquella que no acaba, on no hi ha ni plor ni dolor, on la imatge de Déu ho omple tot de joia, pau i felicitat.

Ell ve i cada any recordem en el temps d’advent que Jesús ve, que va venir i que vindrà a cadascun de nosaltres per fer-hi estada. El temps d’advent és el temps d’endreçar la nostra casa interior per tenir-la a punt, neta d’egoismes, maldats i superficialitats. Fent dissabte i obrint de bat a bat la porta del nostre cor perquè quan arribi hi pugui entrar, recuperant la imatge divina que en crear-nos el Pare ens va donar. Aprofitem avui de manera especial aquest dia de recés per preparar-nos a la seva vinguda, per endreçar al nostra llar interior perquè quan Ell arribi la trobi amb la taula ben parada i a punt pel gran banquet. Que ens hi ajudi Maria, mare d’esperança.