Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 18 de juliol de 2021

Jr 23,1-6, Salm responsorial 22,1-3.4.5.6, Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

El poble d’Israel vivia entre pletes i ramades, d’aquí que Jesús empri un llenguatge que es feia entenedor per als qui l’escoltaven tenint a més present que David, el gran rei, havia estat tret de pasturar ramats per a ser ungit capdavanter del poble d’Israel. Jesús es mou per l’anhel de tirar endavant la seva missió i alhora per la compassió. Jesús ho vivia tot des de la compassió, no mirava als altres amb altivesa, ni amb menyspreu, ni amb indiferència; ho feia mogut per l’amor. Un amor que es dirigeix a les persones que li surten al pas, un amor diguem individualitzat cap als malalts, els qui ploren la mort d’un ésser estimat, els endimoniats i els pecadors; però també un amor col·lectiu cap al conjunt del poble d’Israel a qui veu perdut enmig del brogit del seu món. Ell és aquell pastor de qui el profeta Jeremies digué que passa comptes per reclamar tot el mal que han fet al seu ramat, aquell qui recull les ovelles de tots els països per fer-les tornar als seus prats.

Nosaltres sovint ens engresquem en polèmiques inútils sense parar atenció en les ovelles febles, en les malaltes, en aquelles a qui ningú cura  i de qui ningú té cura; encara menys prestem atenció a aquelles a les que ningú s’acosta o las que s’han perdut sense interessar a ningú d’anar a cercar-les ni de trobar-les. No som aleshores vertaders seguidors de Crist, perquè Déu vol per a tots els seus fills la vida, alimentar-nos en el bon prat que és la seva Paraula i deixar-nos-hi reposar. Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui; Ell tant sols vol que fem camí cap a la veritat i la vida.

Morint  en la creu ha volgut fer morir l’enemistat que nosaltres ens entestem en mantenir i augmentar; Crist ha vingut a portar-nos la pau a tots, als qui eren lluny i als qui eren a prop; per tant qui som nosaltres per dividir, per discriminar, per allunyar o per rebutjar? Vora Jesús hi havia els apòstols, el seu cercle més íntim, els seus amics; però Jesús no pot estar-se de pensar en tota aquella gent que anava i venia, que els importunava perquè no els deixava ni temps per a menjar ni per descansar; no es plany perquè li destorben el repòs i li esguerren els plans; Ell anteposa davant de qualsevol altra cosa l’atenció als qui el cerquen, a ell la gent no li fa nosa, encara que sàpiga que alguns s’hi acosten per curiositat, d’altres per l’interès de ser alimentats o d’altres per ser guarits i alliberats del mal. Ell sempre té present a tothom i aleshores se’n compadeix i els instrueix llargament.

Sabem ben bé que nosaltres som les ovelles i no pas el pastor que és Crist, però podem aprendre de la seva manera de fer, aprendre a mirar al nostre voltant per descobrir-hi aquell qui té necessitat de compassió i avui al nostre voltant hi ha set de compassió, el nostre món està assedegat de misericòrdia. Sabem que tant sols Déu és pare i font de misericòrdia, però nosaltres en podem ser dispensadors, distribuïdors de la misericòrdia del Pare i per esdevenir-ho ens cal reposar amb Ell vora l’aigua, deixar-nos guiar per Ell per camins segurs, deixar-nos acompanyar per la seva bondat i el seu amor tota la vida. Tant sols rebent d’Ell, podrem compartir amb els altres.

L’Eucaristia dominical és l’oportunitat privilegiada que se’ns ofereix cada setmana per poder amarar-nos de la misericòrdia del Senyor i poder així compartir-la amb els altres. Visquem-la doncs amb goig i amb el ple convenciment de que Ell es fa present realment ara i aquí en la seva Paraula, amb el seu cos i la seva sang, per compadir-se de nosaltres i instruir-nos llargament.

Mare de Déu del Carme: Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

 

Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2021

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

Maria ens és exemple i protecció. Exemple en l’amor i protecció amorosa. Ella és el testimoni de la plenitud; ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, quan el temps arribà a la seva plenitud el Fill de Déu nasqué d’una dona, sota la llei humana per tal de rescatar-nos d’aquesta mateixa llei, per tal d’alliberar-nos de la mort fent-nos fills de Déu, fets fills amb el Fill i així poder abandonar l’esclavatge del pecat i de la mort i esdevenir hereus per voluntat de Déu. No hi ha cap escena més representativa d’aquest gran misteri que és la redempció humana que l’escena del calvari amb Maria, la Mare, i el deixeble estimat. Al calvari és el moment culminant, Jesús ha estat abandonat per quasi tots els seus, un l’ha traït, un altra l’ha negat i la resta han fugit; tant sols un, aquell a qui Jesús estimava, ha quedat als peus de la creu. Però les dones no l’han abandonat, allí hi ha la germana de la seva mare María, la de Cleofàs i Maria Magdalena i allí hi ha, com no pot ser d’altra manera, Maria la seva mare. S’ha acomplert allò que Simeó havia dit de Maria quan van presentar a l’infant al temple, que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima i així ha estat. És la força de la redempció que passa per la creu i aquesta força redemptora, en paraules d’Edith Stein és «el poder de despertar la vida en aquells en qui la vida divina estava morta pel pecat. Aquesta força redemptora de la creu és ha passat a la paraula de la creu i a través d’aquesta paraula es comunica a tots els qui la reben, s’obren a ella sense exigir miracles ni raons de saviesa humana; en ells esdevé força vivificadora i formadora que hem anomenat ciència de la creu.» (Ciència de la creu).

La creu és el moment culminant de l’obra de la redempció, el pas ineludible per poder arribar a la resurrecció; però fins i tot en aquell moment, assumint Jesús la nostra mort per tal de destruir-la, també i per damunt de tot hi ha lloc per a l’amor. Jesús confia la seva mare al deixeble estimat i el deixeble més estimat per Ell el confia a la seva mare. Des d’aquella hora, ens diu el quart evangelista a qui la tradició identifica amb aquell deixeble estimat, Maria esdevingué la seva mare i esdevenint la d’ell esdevenia la mare de tots nosaltres.

Per Déu no hi ha res impossible i si confiem, si creiem en Ell també per a nosaltres allò que ens sembla impossible pot esdevenir una realitat. Déu no fa sovint grans gestos, no busca titulars de premsa, actua des de la senzillesa. Com aquell petit  nuvolet esdevingué un cel tapat, un fort vent i una gran pluja. Al Mont Carmel Déu, a través del profeta Elies, realitzà una gran gesta; allí defensà la puresa de la fe davant dels cultes idòlatres i després de tres anys de sequera l’aigua tornà a portar vida a la terra. També al calvari el cel s’enfosquí i d’allò que semblava un petit gest, sublim però petit, la mort d’un dissident, nasqué tres dies després l’alliberament de la humanitat de la mort.

I al calvari hi havia Maria i al Mont Carmel es dona culte a Maria i se la invoca com a estrella del mar, com a punt de referència per a tots nosaltres, com a mare nostra, aquella que te cura de nosaltres amb afecte maternal, aquella que fou plena de la gràcia de l’Esperit, aquella que pregava amb els apòstols en la primitiva comunitat de Jerusalem, aquella que ens ha precedit en la fe i la confiança en el Salvador i que ara ens diu com a Canà «feu el que Ell us digui» i podria afegir “i acolliu-me com a mare vostra perquè jo el conec bé, se ben bé que Ell us estima i que havent mort per vosaltres, també per mi, us obre les portes del cel, com ja me les ha obert a mi”, perquè Maria ens precedeix en la fe i en precedeix també en la resurrecció.

Escrivia de Maria Edith Stein, la gran màrtir del Carmel i l’evangelista de la creu, que «la seva capacitat de sofriment correspon a la dignitat de la maternitat divina i a la seva corresponent gràcia, superior a totes les criatures. Ja que Maria estava relacionada amb Déu i unida amb el Senyor en una unió de vida, tenia que prendre part en els sofriments, no tant sols per la seva participació en el seguiment, la disponibilitat, l’anhel, la simpatia, sinó que tenia que patir realment. Ella com a mare tenia que ser creu per al Senyor. (...) L’amor matern és l’amor humà més fort. L’amor de Maria superava el de totes les mares. Ella mateixa pot ser anomenada amor. (...) Tots els seus sofriments i dolors són d’ella. Totes les seves alegries maternes estan travessades pel sofriment. I totes les paraules de Jesús a ella dirigides són mitjans per apartar-la del pensament de la seva dignitat de mare. Ella esdevé al Gòlgota mare de l’Església, la nostra mare. I per a ella certament era aquella l’hora també de la seva mort.» (Exercicis 1937).

En l’espiritualitat carmelitana Maria i la creu en són els centres, perquè no podem entendre l’obra de la salvació sense la creu i sense Maria; el mont Carmel i el Gòlgota són escenaris de l’acció de Déu i de la presència de Maria i si per Crist, el Fill de Déu fet home, som salvats; per Maria, la nostra mare, podem esbrinar que aquesta salvació és una realitat que en ella ja s’ha acomplert. Maria assumpta al cel està encara als peus de la creu, està encara al mont Carmel com a signe d’esperança i com a estel per guiar-nos cap a aquest únic port de salvació que és Crist, fill de Déu i fill de Maria; aquell qui ens ha fet a nosaltres també fills de Déu i fills de Maria; perquè no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i fent-se com un de nosaltres, llevat del pecat, ens obre el camí per que esdevinguem fills amb el Pare, cohereus amb Ell de la gloria, com ho és ja Maria en tota la plenitud.

 

El Nostre Pare Sant Benet

 

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2021

Pr 2,1-9; Salm 1; Col 3,12-17 i Mt 19,27-30

Sant i estimat, compassiu, bondadós, humil, seré, pacient; l’home de Déu Benet era estimat per Déu perquè ho havia deixat tot per seguir-lo. El seu primer gest és un gest de ruptura, Benet trenca amb la seva vida, amb tot allò que fins aleshores l’havia rodejat; la decrepitud de la Roma del seu temps que ja no tenia res per oferir-li li presentava tant sols un futur incert que el podia empènyer al precipici. Aquesta és la primera crida de Déu a Benet, i ell opta per l’abandó de la còmode rutina que li proporcionava aquell imperi a punt d’esfondrar-se i escull la solitud i el desig de plaure tant sols a Déu; portant una vida honrada, recte; guardant els camins dels justos, cercant la intel·ligència; com ens ha dit el llibre dels Proverbis. Déu el volia per a Ell i el cridà a la solitud, al silenci, per parlar-li de tu a tu, per parlar-li directament al seu cor.

Benet, home de Déu, escoltà la veu del Senyor que li parlà enmig del brogit del món que el rodejava i que volia enlluernar-lo amb els seus plaers equívocs i ell ho deixà tot i alhora no deixà res, perquè allò que deixava res no valia als ulls de Déu; la seva és una crida a canviar el món, no tant sols a canviar ell mateix sinó a canviar-ho tot al seu voltant. Benet és un home de Déu per als altres, seguint l’exemple de l’únic mestre que és el mateix Crist. L’experiència eremítica, l’experiència de solitud i de desert de Benet el preparà per a poder afrontar el gran repte que el Senyor li ha posat davant dels ulls, convertir la vida monàstica en un camí cap a Déu viscut en comunitat. El Senyor no crida als qui als ulls del món són dignes, crida a qui vol i quan vol per tal de que arrelin vora l’aigua de la fe i donin els bons fruits de la caritat; per això és feliç l’home que s’hi refugia. Benet «en contemplar a Déu va comprendre la realitat de l'home i la seva missió. En la seva Regla es refereix a la vida monàstica com a «escola del servei del Senyor» i demana als seus monjos que «res s'anteposi a l'Obra de Déu», és a dir, a l'Ofici diví o Litúrgia de les Hores. No obstant això, subratlla que l'oració és, en primer lloc, un acte d'escolta, que després ha de traduir-se en acció concreta. «El Senyor espera que responguem diàriament amb obres als seus sants consells», afirma.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008)

Benet home de Déu fou cridat pel Senyor a cercar la pau, no tant sols a trencar amb el seu passat sinó sobretot a construir un futur per als monjos. La seva conversió, el seu camí de conversió, fou i encara és un camí per compartir-lo  amb els altres, no se’l quedà per a ell, el feu tot sol i no li fou un camí fàcil, canviant la seva escala de valors, els seus prejudicis, la seva conducta, les seves falses seguretats. El canvi de l’home de Déu Benet és un canvi en profunditat, arrelat profundament en la seva fe, en la creu i en un amor sincer i profund al Crist. Benet acull la crida, trenca amb els lligams que el retenien i inicia el seu camí de conversió.

Benet, home de Déu, perdent-ho tot pel Crist ho guanyà tot pel mateix Crist. D’estudiant prometedor passà a ser un solitari cercador de Déu; cridat a la pau però per arribar-hi havia de lliurar molts combats. «Sant Benet estava convençut que només després d'haver vençut aquestes temptacions podia dirigir als altres paraules útils per a les seves situacions de necessitat. D'aquesta manera, després de pacificar la seva ànima, podia controlar plenament els impulsos del seu jo, per a ser artífex de pau al seu voltant.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008). Benet era un home com qualsevol altre, el seu mèrit, la clau de volta de la seva conversió és haver escoltat i haver seguit la crida del Crist. Benet no es va proposar d’antuvi res, es va deixar fer, es va deixar endur pel mateix Crist i aquest com havia anunciat a Pere si abans anava on volia, ara obrint els braços al Senyor  deixà que ell el cenyís i el portés allí on abans ni tant sols havia pensat en anar.

L’home de Déu Benet demana que qui truca a la porta del monestir cerqui Déu de veritat. No que se cerqui ell mateix, ni cerqui honors o plaers, reconeixements o satisfaccions. Benet havia entès que Déu és el centre de la vida del cristià, la nostra vida és cristocèntrica perquè d’Ell ve tot, per Ell passa tot i tot va cap a Ell (Cf. Rm 11,36). Per això Benet tot allò que feu, fos de paraula, fos d’obra, com ens ha dit l’Apòstol, ho feu en nom de  Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

L’home de Déu Benet per a emprendre aquest seu camí de conversió va comptar amb esplèndides i fortíssimes armes com són l’obediència al Senyor, la humilitat, la paciència; amarades per la pregària. Per entendre el camí de Benet, per mirar de seguir-lo cal assumir que la vida monàstica és una escola del servei diví, a imitació de la que formaven els dotze al voltant de Jesús. Benet no és res més que un deixeble del Crist, un dels qui l’han seguit, un dels qui han deixat cases, germans i germanes, pare i mare i camps per rebre molt més i aspirar a posseir la vida eterna. Un monjo no pot voler ser res més que un deixeble del Crist; per escoltar-lo, per obeir-lo i per seguir-lo. Tant sols essent els darrers podrem aspirar a ser mereixedors de ser els primers.

Benet l’home de Déu que «havia decidit de donar-ho tot aquí en la terra per trobar-ho tot després en el cel» (Diàlegs II) no és el nostre objectiu, el nostre objectiu és el que tenia el mateix Benet i aquest no és altre que el mateix Crist, la meta del seu camí i del nostre; el seu model i el nostre; el seu mestre i el nostre. En paraules de sant Joan Pau II «aquest camí de vida pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s'estima a Crist amb cor indivís i es conserva una genuïna humilitat. Llavors el cristià, conscient de la seva indigència i feblesa, entra amb ajuda de Déu en la vida espiritual, s'allibera del que el destorba, contempla més clarament la seva naturalesa autèntica com a persona, i en les profunditats més íntimes de la seva ànima descobreix a Déu present.» (Sant Joan Pau II, 11 de juliol de 1980).