Martiri de sant Joan Baptista

Martiri de sant Joan Baptista

29 d‘agost de 2017

Monestir de Puigraciós

1Te 2,1-8; Salm 138; Mc 6,17-29

El Senyor coneix els nostres secrets, els nostres propòsits, per a Ell tots els nostres passos li son coneguts i és admirable com ho sap tot, tant admirable que no ho podem entendre. Avui ens surten al pas en la litúrgia de la Paraula dos personatges claus per a la història de la salvació, dos pilars de la nostra fe: Joan i Pau. En la història del martiri del baptista no hi falta cap ingredient: malicia, poder, caprici, venjança i desig i també respecte, protecció i covardia per part d’Herodes i l’amor dels seus deixeble que recuperen el seu cos per posar-lo en un sepulcre, com els deixebles de Jesús demanaran el seu cos a Pilat per sepultar-lo. Joan Baptista és el precursor, aquell qui preparà els camins del Senyor, qui li obrí una ruta i presencia la teofania del Jordà. És aquell de qui ens diu l’evangelista Lluc, que encara no nat dansà i saltà ple d’entusiasme en el si d'Elisabet davant Maria l’arca de la nova aliança, com David dansà davant de l'Arca que entrava a Jerusalem. El profeta de l’altíssim que anuncià al poble la salvació, el més gran nascut de dona però que tot i això no era ni tant sols digne de deslligar el calçat del Messies. Aquell de qui deia Elred de Rievall que com Elies fou el model de vida eremítica en l’antiga aliança, així ho era Joan, que va venir amb llur mateix poder i esperit, en la nova aliança. Pau és el darrer dels deixebles, el qui de perseguidor esdevingué perseguit per Crist, el qui per Ell sofreix maltractes i ofenses, el qui té la valentia d’anunciar la Bona Nova enmig d’un combat duríssim, el qui mira de guanyar-se el favor de Déu més que el dels homes, aquell qui no ha adulat ningú, ni ha cercat pretextos per guanyar diners, el qui es feu amable com la mare que acarona al seu fill amb l’únic desig de guanyar-ne molts per al Regne fins al punt de donar la seva pròpia vida. La mà del Senyor era damunt de Joan i de Pau. És la missió que el Senyor els adjudicà, que ens adjudica a cadascun de nosaltres. El Senyor crida a cadascun dels batejats a una missió concreta, a ser testimonis de la Bona Nova, a ser llavor del Regne. No és pas una tasca fàcil, ho sabem prou; no fou fàcil ni per a Joan, ni per a Pau ni per als deixebles; quan tant més difícil ho ha de ser per a nosaltres que no tenim pas la seva fortalesa. El Senyor ens ha cridat a ser testimonis seus mitjançant la vida comunitària, seguint la Regla del nostre Pare sant Benet; una vida de pregària i de treball que té com a centre la Paraula i com a objectiu no anteposar res, absolutament res, a Crist. En aquests temps d’incerteses i de pors, el Senyor ens crida a ser testimonis del Regne, testimonis d’esperança. Amb la nostra vida discreta, humil i callada hem de fer dels nostres monestirs fogars on no hi hagi lloc per a la por i sí per a l’esperança. Els profetes i la llei varen profetitzar fins que va venir Joan, ell era l’Elies que havia de venir; el qui va obrir la ruta al Senyor, el qui va donar llur vida per no negar la veritat; que és Crist, Ell és el camí, la veritat i la vida.

Sant Bartomeu

Sant Bartomeu

24 d‘agost de 2017

Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona

Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51

La fe de Felip «Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès», l’escepticisme de Natanael «en pot sortir res de bo de Natzaret» i la conversió d’aquest en veure i sentir a Jesús «vos sou el Fill de Déu, sou el rei d’Israel». Una fe encara superficial, precària, perquè ha de veure coses molt més grans. Ha de veure el cel obert i els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home. Aquest israelita digne d’aquest nom, aquest home que no enganya, Natanael a qui la tradició identifica amb l’apòstol Bartomeu.

Un dels qui Jesús cridà, en aquest cas per mitjà d’un altre, de Felip uns dels primers deixebles, que li diu «vine i ho veuràs». Com els ho havia dit el mateix Jesús als primers deixebles. Natanael, Bartomeu, ha de veure coses molt més grans, ha de veure la núvia, l’esposa de l’anyell, ha d’esdevenir una de les dotze pedres sobre les que reposarà la muralla, l’Església de Crist. Ell serà dels qui farà conèixer als homes les gestes del Senyor, la magnificència gloriosa del seu Regne.

La fe dels apòstols és el fonament de la nostra fe. Ells veieren i cregueren, varen tenir el privilegi de veure, d’escoltar, de parlar amb el Senyor. Varen ser testimonis de la seva passió, mort i resurrecció i«» el seu testimoni és el seu llegat, és la fe de l’Església. Vivim temps de pors, d’incertesa, de violència. L’Església enmig d’aquest desconcert ha de donar testimoni, un testimoni ferm de valentia i de coratge. «No tenim por» hem sentit cridar aquests dies. Quantes vegades digué Crist al seus «no tingueu por». Si tenim a Crist al nostre costat, si som conscients de que està sempre al nostre costat, no hi haurà lloc per a la por. Ell ens coneix, ens veu a cadascun de nosaltres sota la figuera, fent això o allò altre. Ell ens veu i ens estima. Com veié i estimà la primera fundació de la vostra Teresa de Jesús i totes les que vingueren després. Ell permeté i sostingué aquella dona valerosa que veié coses grans; veié al mateix Crist mitjançant les seves experiències.

Amb la certesa de Felip, amb la joia de Bartomeu, confessem a Crist la nostra fe i als germans mitjançant el nostre testimoni. Tant de bo vulguin i puguin venir per veure-ho i creure.

Sant Bernat

Sant Bernat

20 d‘agost de 2017

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

El Senyor va concedir a Bernat de Claravall el do de la saviesa, aquesta li va ser llum al llarg de la seva vida i així pogué parlar d’acord amb la voluntat del Senyor, el seu pensament no es deslligà dels dons que li havia fet; Déu el guià pel bon camí. Sant Bernat fou un home assedegat de Déu, cercador de Déu, els seu llavis lloaven Déu que l’estimava i tota la seva ànima s’enamorà del Senyor. Per a nosaltres ens és un model, ell ens ha fet conèixer el nom del Senyor perquè Déu l’ha estimat i li ha permès de superar les seves febleses. Perquè com ens ha dit l’Apòstol en la Carta als Filipencs, n’hi ha molts que són contraris a l’estil de viure i a la creu de Crist i s’encaminen a la perdició.

Sant Bernat va saber, amb el do de la saviesa, interpretar la voluntat de Déu. No sempre sabem interpretar-la correctament; en el nom de Déu encara al segle XXI se segueixen cometent barbaritats. També nosaltres cristians fa uns segles interpretàvem a voltes erròniament la voluntat del Senyor; el mateix sant Bernat predicà amb vehemència les creuades, convençut de fer el bé quan de fet no acomplia la voluntat de Déu, aleshores el seu pensament  es desdeia del do de la saviesa que Déu li havia atorgat, condicionat per la mentalitat de l’època que li tocà de viure. Deia sant Joan Pau II en la Jornada del Perdó amb motiu del jubileu de l’any 2000 adreçant-se al Senyor: «en algunes èpoques de la història els cristians de vegades han transigit amb mètodes d'intolerància i no han seguit el gran manament de l'amor, desfigurant així el rostre de l'Església, la teva Esposa. Tingues misericòrdia dels teus fills pecadors i accepta el nostre propòsit de cercar i promoure la veritat en la dolçor de la caritat, conscients que la veritat només s'imposa amb la força de la veritat mateixa.» Els sants ens són model precisament per la seva humanitat i aquesta alguna volta els fa errar, homes com són.

Fa pocs dies hem viscut com la violència comesa en nom de Déu sacsejava la nostra societat. Ens deia el Papa Francesc fa uns mesos que el terrorisme fonamentalista és el resultat d'una misèria espiritual greu, sovint associada a una considerable pobresa social, que només es pot derrotar transmeten els valors religiosos que no admeten l’opressió entre el temor de Déu i l'amor, garantint el dret a la llibertat religiosa en l'espai públic, reconeixent l'aportació positiva i constructiva que té en la nostra societat la vida espiritual.

«No tenim por» ha estat el crit d’aquests dies; no tinguem por perquè la violència terrorista el que cerca és aterrir-nos emprant el nom de Déu en va, o d’un ideal polític, i sigui quina sigui la motivació la violència va sempre contra la voluntat de Déu.

Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió amb la que se la vulgui justificar. Que fer davant d’aquesta violència sense raó, que ens pertoca de fer a nosaltres cristians. En primer lloc no tenir por i intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies. Tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Ens pertoca pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària aquests fets, pensant en que al cap i a la fi uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o també per assistir a una celebració eucarística; perquè en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església; així també al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que els prenen la vida pel simple fet de ser-ho. Tinguem presents en la nostra pregària també els qui estant obcecats i no entenen bé que els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estant fent. Encomanem-los a tots en la nostra pregària. Deia el Papa Francesc a Albània l’any 2014 «Que ningú pensi que pot justificar-se en Déu quan projecta i comet actes de violència. (...) La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú pot emprar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà.» (Papa Francesc, Visita a Albània setembre 2014)

Sant Bernat, tot i les seves limitacions humanes, va fer conèixer Déu per l’amor. El centre de la seva vida foren Crist i Maria, la Mare. El Senyor l’estimà i el seu llegat ens el mostra com a fautor de la concòrdia mútua, de la unitat i de la pau; il·lustre per les seves obres i les seves paraules, treballador infatigable per la concòrdia de l’Església de Crist. Encomanem-nos a ell, perquè intercedeixi davant del Senyor i així la pau arribi al cor de tots els homes, sigui quina sigui la seva fe, i la violència sigui eradicada per sempre de la terra. Confiats en la seva intercessió davant del Senyor, unim-nos espiritualment a l’Església de Tarragona que a hores d’ara reunida al voltant del seu pastor prega per la pau a la catedral de Tarragona.

Assumpció de la Mare de Déu

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2017

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm responsorial 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a ;Lc 1,39-56

«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el nostre Salvador, conformant a Ell llur vida. Ella el concebé, les seves entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel. La nova Eva acabada també la seva vida terrenal fou segons la nostra fe, preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així llur ja plena participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en cos i ànima de la gloria suprema. «La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la gloria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950, el Papa Pius XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda per la tradició, afirmada pels Pares de l'Església i pel culte tributat a la Verge Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d'exaltació i proclamat «per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota l'Església». 

María ho anuncià ja profèticament: «Des d'ara totes la generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 48). Una profecia per a tota l'Església que indica que la lloança a la Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l'Església; de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica. En la glorificació de María hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l'amor que té als qui creuen en ell s'estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església ens convida a lloar a Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (Cf. Mt 12,50).

Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i ho meditava. En ella Déu «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc 1, 54-55).

La Paraula de Déu es va convertir en llum pel seu camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si al Verb de Déu fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. María, tot esperant el naixement del seu Fill, és l'Arca santa que porta en el seu si la presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple d’entusiasme en el si d'Elisabet, com David dansà davant de l'Arca que entrava a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.» (Cf. Lc 1, 46-47);  Maria acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el primer dels qui han mort; l’home pel que vingué la resurrecció dels morts; aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus peus.

L’assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la vida de l’home, perquè María, unint-se a Déu, unida a Ell, no s'allunya pas de la nostra humanitat; qui va a Déu, qui s'hi acosta, ens fa a Déu més proper a tots nosaltres. María, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa a Déu més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan gran que tota la creació podia entrar en ell; quan més Maria unida totalment al seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. María fa realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per nosaltres davant del Fill. 

Perquè en Déu hi ha espai per a l'home, Déu està al nostre costat, i María, unida a Déu, estant tant prop d’Ell ens és model d’esperança certa i consol del poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l'home; també en l'home hi d’haver espai per a Déu. N’hi havia en María, la dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. L'Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present, s’hi pot realitzar, si diem com Maria, fiat, si consentim per la fe. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com María es va obrir a Déu, tot dient: «Heus aquí l'esclava del Senyor, faci's en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, llur vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l'esperança i l'amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. María havent fet ja camí vers la gloria ens és model; model d’alegria, model d’esperança.

Paraules de presentació al programa del V Festival de Música Antiga de Poblet

Paraules de presentació al programa del V Festival de Música Antiga de Poblet

11 d'agost de 2017

Bona nit i benvinguts al V Festival de Música Antiga de Poblet. Els acull un monestir fundat fa quasi nou-cents anys, per ser lloc de pregària i de cultura en aquestes terres del sud de Catalunya. Aquí quan arriba l’hora foscant s’hi fa el silenci. Les veus dels monjos emmudeixen, les campanes callen i fins i tot el rellotge deixa de marcar el ràpid o lent pas de les hores. És el gran silenci de la nit a Poblet que la música de la mà del mestre Jordi Savall esquinçarà per tres nits. La música es el llenguatge universal que construeix ponts, que creua mars i enderroca murs d’incomprensió. Aquest any el primer concert, ens proposa viatjar pel temps, de Constantinoble a l’Índia, de Xina a Bagdad, de Granada a Fez; el segon a gaudir de la follia de la musica barroca i endinsar-nos en l’Esperit de la vella Europa; el tercer a recordar el cinquè centenari de la Reforma de la mà de dos grans i indiscutibles protagonistes del cristianisme europeu modern, Erasme i Luter. Aquest any a més els proposem de participar abans en les xerrades que tenen lloc a l’antic Palau de l’Abat, que ens permetran endinsar-nos en el tema de cada nit.

Agrair en primer lloc al mestre Savall la seva fidelitat a Poblet, però aquest Festival no seria possible sense la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Tarragona i Barcelona, els ajuntaments de Vimbodí i Poblet, l’Espluga, Sarral i Montblanc, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, la Fundació Carulla, IDIADA, ANAV, Industries Teixidó, DAMM, CEPTA, Fundació Martí l’Humà, Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i, molt especialment, de la fundació “la caixa”. També ens cal agrair a tots els voluntaris que ens ajuden en la infraestructura. Però sobretot moltes gràcies a vostès per la seva assistència, perquè la música necessita de qui la interpreti certament, però també de qui l’escolti, per esdevenir així llenguatge de comunicació. 

Els proposem, doncs, escoltar i  gaudir de la música en aquest marc incomparable on avui l’habitual silenci de la nit es trenca de la mà del mestre Jordi Savall, i fer-ho girant el nostre esguard vers el món que ens envolta. Un món no pas llunyà sinó ben proper, en el que ens cal obrir fronteres a l’esperança abaixant les barreres de les incomprensions i els recels.

Benvinguts, bona nit i que gaudeixin d’aquestes tres nits en que la música per una estona trencarà el silenci a Poblet.