dimarts, 26 de gener del 2021

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2021

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

«Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.» Moguts per la confiança en l’omnipotència de Déu i cercant l’esperit de simplicitat els nostres Pares fundaren un nou monestir. La confiança en Déu i la simplicitat són la clau de volta de l’espiritualitat cistercenca; una simplicitat viscuda de cor que, amb l’ajut de Déu, els nostres Pares aconseguiren de viure al nou monestir.

Robert, Alberic i Esteve cercaven de viure amb més intensitat l’esperit de la Regla. La vida monàstica s’havia anat poc a poc viciant de la societat que l’envoltava i molts monestirs havien acabat per esdevenir més nuclis de poder polític i econòmic que no pas fogars espirituals. Els fundadors de Cister no volien fer una nova obra, són hereus de la tradició monàstica occidental i alhora recullen les inquietuds dels moviments monàstics com els Pauperes Christi dels segles XI i XII, uns i altres eren per damunt de tot homes delerosos de trobar una via més d’acord amb el missatge evangèlic.

Robert, Alberic i Esteve vivien amb la sensació de no ser fidels a la seva professió, al seu compromís amb Déu, de no viure segons l’esperit de la Regla de sant Benet. Aquells homes pietosos, els nostres Pares en el monaquisme, s’entristien i es planyien quan al seu esguard no es guardava la Regla i la seva professió havia esdevingut als seus ulls un perjuri. L’origen del nou monestir, l’origen de Cister està en la fidelitat, en la recerca d’un lloc propici pel gènere de vida monàstica capaç de persistir en els descendents, de propagar-se en els fills dels fills, mantenint-se viu aquest esperit a cada generació. Així fundaren, il·luminats per la gràcia divina, el 21 de març de 1098, dia en el que s’esqueia el Diumenge de Rams, el nou monestir en aquell desert, en aquell paratge solitari, boscós i poc fèrtil que els hi havia estat ofert per residir-hi.

Robert, Alberic i Esteve creien en la vida monàstica viscuda amb aquest esperit de simplicitat i de fidelitat i creien fermament de poder viure-la així, perquè com ens ha dit la carta al cristians Hebreus «creure és posseir anticipadament els béns que esperem.» Ells, com el mateix sant Benet, no cercaven altra cosa que servir en l’escola del servei diví i el seu camí no fou pas fàcil, fou necessàriament estret en els seus inicis.

Robert, que amb llibertat havia obtingut com Abraham la capacitat de fundar un llinatge, fou de nou reclamat pel seu monestir d’origen i atenent aquell gran clamor en conjunt, dels monjos de Molesmes, en paraules del Papa Urbà, hagué d’abandonar ben aviat l’empresa tot just un any després de començada. Ho feu a risc de ser acusat pels monjos del nou nat monestir de deslleial, desafecte i traïdor, però malgrat tot, confiat en fer la voluntat del Senyor, obeí als seus superiors sense haver posseït encara allò que Déu li prometia. Restaren aleshores a Cister vuit dels vint-i-un fundadors, pocs però de molt valor, en paraules de l’Exordi Parvo.

Alberic, apòstol de la igualtat, aquell qui estimà la Regla i als germans havia obeït també la invitació d’anar-se’n a la terra que havien de posseir en herència i per això la seva bondat no ha estat pas oblidada. Home lletrat, versat tant en les ciències divines com en les humanes, religiós i sant; havia patit molt tant a Molesmes com a Cister per defensar el seu ideal monàstic. Home fort, intrèpid i perseverant que sense cercar mai la gloria del reconeixement humà va resistir quan tot semblava esfondrar-se. Amb els seus, seguint la rectitud de la Regla en allò que feia referència a la seva vida, s’emmotllaren tant a la norma eclesiàstica com a les prescripcions de la Regla, despullant-se de l’home vell i revestint-se de l’home nou per tal que la seva posteritat es mantingués fidel a l’aliança i els seus fills fossin fidels gràcies a ells.

Esteve profeta de la fraternitat entre les noves comunitats que s’anaven fundant, amant de la Regla i del lloc havent-ho deixat tot per amor a l’Evangeli no deixà de rebre en aquest món el cent per u, tenint sempre posada l’esperança en la vida eterna. Begué amb fruïció en la Sagrada Escriptura i en els Pares, esdevenint amb ell el nou monestir un veritable fogar de cultura monàstica.

Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir al Crist, per viure amb autenticitat i simplicitat la Regla del nostre Pare sant Benet. Encesos d’una mateixa caritat cercaren d’imitar al Crist i esdevingueren pares i mestres d’una multitud de fills en l’escola del servei diví, els nostres pares i mestres.

Avui ens diuen, avui ens demanen, de viure sense anteposar res al Crist, conformant la nostra voluntat a la d’Ell, vivint amb simplicitat i autenticitat l’esperit de la Regla.

Robert, Alberic i Esteve no crearen una regla a la seva mida, no cercaren pas d’imposar la seva voluntat a ningú; es confiaren a les mans de Déu, ho donaren pels altres, vivint amb sinceritat l’Evangeli tenint la Regla  com a model i guia, oferint la seva vida a Crist.

Per això moguts pel seu exemple demanem avui al Senyor de poder córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna posant en pràctica també nosaltres la fe a través de la caritat.

diumenge, 17 de gener del 2021

Diumenge II durant l'any / Cicle B

 

Diumenge II durant l'any / Cicle B

Capella Santa Caterina

17 de gener 2021

1S 3,3b-10.19; Salm 39,2.4ab.7.8-9.10; 1C 6,13b-15a.17-20 i Jo 1,35-42

 

No som nostres, és Déu qui ens ha adquirit a un preu molt alt, qui ens ha fet santuaris de l’Esperit Sant, ens ha dit l’apòstol. El preu que ha pagat Déu per nosaltres és el seu Fill, fet home per nosaltres, com acabem de celebrar en les darreres festes de Nadal i mort i ressuscitat per a la nostra salvació com viurem en la Pasqua. Ens ha dit sant Pau que Déu que ressuscità al Senyor també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. A vegades ens costa reconèixer-nos propietat de Déu, fills de Déu; tal com a Samuel li costava reconèixer que aquell qui el cridava era el Senyor; sentia una veu, estava ben disposat a atendre-la però no sabia ben bé qui era, creia que era Elí. També Joan assenyala a Andreu i a un altre deixeble que aquell qui passa és l’anyell de Déu, la víctima pasqual que és ara el Fill de Déu. Tal com Samuel no tingué mandra d’aixecar-se tants cops com sentí la veu, Andreu seguí Jesús i tal com Samuel es posa en actitud d’escolta del Senyor, Andreu i l’altre deixeble del Baptista seguiren a Jesús per anar i veure, no li pregunten per la seva doctrina, ni amb quina autoritat parla; tant sols són convidats a anar i veure, perquè estan disposats a compartir la seva vida; perquè la fe és per viure-la.

Per atendre la crida del Senyor cal aixecar-se, anar i veure, Déu està delerós, ansiós per mostrar-nos on s’allotja, perquè ens quedem amb Ell però cal atendre’l. Hem escoltat en l’Evangeli de sant Joan com uns són cridats a les quatre de la tarda, d’altres una mica més tard; Samuel a mitja nit; uns al santuari del Senyor, d’altres arran del camí; el Senyor crida quan vol i on vol però el que ens cal a nosaltres és mantenir l’orella atenta per escoltar la seva crida i reconèixer la seva veu. Samuel es va fer gran i fou afavorit sempre per Déu perquè no deixà mai de complir les seves profecies. També Pere, el germà d’Andreu, és cridat, no pas el primer, però sí està atent a la veu de Déu que a través del seu germà Andreu el crida a seguir al Messies, a l’ungit i aquest el mira i li confia de ser pedra, fonament de la futura Església.

El Senyor té una missió per a cadascun de nosaltres, per això ens crida, per això ens convida a seguir-lo a anar i a veure. També ara i avui enmig de tanta tribulació el Senyor vol que siguem deixebles seus, testimonis seus entre els nostres germans. Testimonis de la seva paraula i testimonis d’esperança. Déu no vol que ens afligeixi cap mal, però la malaltia, l’adversitat forma part de la nostra mateixa humanitat; és en aquesta situació, com la que ara vivim, que el Senyor ens convida a viure-la amb esperança, amb confiança i a ser capaços de ser transmissors d’aquesta esperança i d’aquesta confiança en el Senyor. Una esperança que hem de tenir posada sempre en el Senyor, com ens ha dit el salmista i anunciar-la amb aquell goig d’Andreu que no se’n pot estar d’anar a cercar al seu germà Pere per dir-li que ha trobat al Messies. Déu ens continua parlant, escoltem-lo i anunciem amb goig la salvació que tant sols Ell ens porta.

diumenge, 10 de gener del 2021

Baptisme del Senyor

 

Baptisme del Senyor

10 de gener de 2021

Is 55,1-11; Salm Is 22; 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11

«Són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang» ens ha dit la primera carta de sant Joan i els tres donen testimoni de Déu a favor del seu Fill. Avui el qui al calvari donarà testimoni amb la seva sang, rep ell el testimoni de l’Esperit i és batejat amb l’aigua de conversió. Jesús es batejat per Joan, aquell qui està lliure de pecat rep un baptisme d’aigua, un baptisme precursor com els qui reben els qui acudeixen a Joan, ja que encara no s’ha completat el misteri de la nostra salvació. Crist mateix preguntà als grans sacerdots i als notables del poble «El baptisme de Joan, d’on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,23). Aquells no li volgueren respondre per por a donar-li la raó o a enemistar-se amb el poble; però Jesús al Jordà donà el just testimoni de la missió encomanada a aquell que era una veu que clamava en el desert, aquell qui predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (Cf. Mc 1,4), aquell qui no essent digne ni de portar-li les sandàlies (Cf. Mt 3,11), era més gran que cap altra nascut de dona i alhora més petit que el darrer en el Regne del cel (Cf. Mt 11,11).

Jesús al Jordà s’abaixà per compartir el baptisme amb nosaltres pecadors; es batejà entre pecadors necessitats de conversió, com morirà entre malfactors. El Pare l’ha fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat, i Ell s’ha fet obedient fins a acceptar el baptisme de Joan, fins a acceptar la mort i una mort de creu. Al Jordà el cel s’esquinçà, davallà l’Esperit i el Pare clamà al seu Fill estimat en qui s’ha complagut. El baptisme de Jesús no és tant sols l’inici solemne de la seva vida pública, tal com manifestà Pere tot just abans de ser Maties l’escollit per la sort per substituir a l’apòstol traïdor, Pere parlava de que l’elegit fos un dels qui havien acompanyat a Jesús durant tot el temps que convisqué amb els apòstols, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut cap al cel (Cf. Ac 1,21-22).

El baptisme del Jordà és sobretot part del pla de salvació unit indissolublement al misteri de la passió, mort i resurrecció; una teofania, una nova epifania, en la que es manifesta la Trinitat santa i on els Pares de l’Església hi veuen el moment en que Jesús confereix a l’aigua la capacitat de ser matèria del nou baptisme, aquell que batejarà en veritat, amb la força de l’Esperit. Com hi veuen també l’anunci d’una nova vida, tal com un colom anuncià a Noé la fi del diluvi al Jordà la persona de l’Esperit com un colom davallà sobre la persona del Fill fet home, mentre la veu del Pare clamà des del cel proclamant que aquell és el seu Fill estimat. Amb Noé el cel s’obrí de núvols, amb Crist s’esquinçà. Amb Adam el cel es tancà i amb Crist s’obri a l’home nou.

Jesús no es bateja per que el baptisme li aporti res de nou a Ell, es bateja per aportar Ell al nostre baptisme la força de l’Esperit, la força de la Trinitat. Com Jesús no mort perquè la mort li aporti res, mort per donar-nos a nosaltres la vida.

Amb Jesús el baptisme de conversió de Joan es transforma i esdevé comunió amb Crist, amb aquell Déu que no romangué ocult, amagat, sinó que es manifestà, que es feu home, que tingué un nom, que ens deixà la seva Paraula, que patí, morí i ressuscità per nosaltres, per a salvar-nos. «Crist és el Déu viu que entra en el nostre temps, en la vida de cada dia.», en la nostra història (Benet XVI 8 de gener de 2006). Així com per la seva resurrecció entrem a la vida eterna, així pel seu baptisme entrem a la vida de la fe. Amb el baptisme tots nosaltres esdevenim fills estimats de Déu, perquè nosaltres pel baptisme participem d’una manera nova de la relació única i singular de Jesús amb el Pare, manifestada al Jordà. El baptisme, la fe és un do de Déu, és gràcia, participació en el misteri de la redempció en el qual  Déu és feu fill de l’home perquè l’home arribés a ser fill de Déu (Cf. Benet XVI 8 de gener de 2012).

Escrivia sant Màxim de Torí «Algú, potser, dirà “Si era sant, per què va voler ser batejat?” Escolta el per què: Crist és batejat no per a ser ell santificat per les aigües, sinó perquè les aigües siguin santificades per ell» (Sermó 100 sobre la sagrada Epifania). Aigües amb les quals nosaltres hem estat batejats.

 

dimecres, 6 de gener del 2021

Epifania del Senyor

 

Epifania del Senyor

6 de gener de 2021

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?» es pregunten uns mags. Un rei que ha vingut assenyalat per una estrella, pel cosmos, per la creació; una estrella que s’aixecat per indicar-los el camí. Si la nit de Nadal un esclat de llum sorprengué a uns pastors que dormien al ras i que escoltaren la veu d’un àngel que anunciava una gran meravella; avui un estel porta a uns mags de llunyanes terres per presentar homenatge a aquest rei; un rei que la nit de Nadal vingué al món al bell mig del poble d’Israel i avui s’ha manifestat a tot món.

Un rei que no se sap massa bé on ha nascut, però que malgrat això inquieta al rei Herodes, el rei dels jueus ara al servei de Roma, que cercarà de matar-lo. Aquest rei que ha nascut, que anuncien els àngels i els estels, no respon a les característiques habituals dels reis d’aquest món, perquè el seu regne no és d’aquest món. Ha vingut, s’ha fet carn, per comunicar allò que no havien conegut les generacions passades, allò que Déu ha volgut ara revelar per l’Esperit.

Avui per obra de l’Esperit la verge ha tingut un fill; demà per obra del mateix Esperit els apòstols de Crist rebran la missió de comunicar la gràcia de Déu arreu del món; aquesta gràcia que s’ha fet tota ella humanitat en la persona del Fill i que havia estat anunciada de temps antics assenyalant a Bet-Lèhem com el lloc d’on sorgiria un príncep que havia de pasturar el nou Israel, com David, també nascut allí, l’havia pasturat en l’antigor.

Les tenebres i les fosques nuvolades que embolcallen la terra veuen aparèixer la llum de la gloria del Senyor, aquella  llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar; aquella llum que ve d’aquell qui té en ell la vida, una vida que és llum per a nosaltres (Cf. Jo 1,4). Escriu un antic himne d’Epifania «L’estel d’orient llançà els seus primers raigs en les tenebres i els llançà als cecs i vingueren i reberen molta llum. Portaren les seves ofrenes i reberen la vida, adoraren i se n’anaren». (Himne 1).

Ha arribat la llum a Jerusalem i a tot el món, avui a la gloria del Senyor s’hi acosten uns homes vinguts de llunyanes terres perquè la salvació és universal. La tradició de l’Església ha interpretat al llarg dels segles aquest passatge evangèlic de Mateu a la llum del capítol 60 del profeta Isaïes i del Salm 72, que hem escoltat. Els mags que venien d’orient han esdevingut així reis de Tarsís, Aràbia i Sabà i els presents en regals portats sobre els lloms d’onades de camells i dromedaris de Madian i d’Efà. Ahir aplegaren per aquell infant tots els ramats de Quedar i li presentaren els anyells de Nebaiot; avui li porten de lluny or i plata per glorificar el seu nom (Cf. Is 60 7 i 9).

Avui celebrem la manifestació del Senyor a tots els pobles. Un Senyor que és home i com a tal morirà; un Senyor que és Rei d’un regne que no és d’aquest món i un Senyor que és el Fill unigènit de Déu; tres atributs d’aquest infant representats pels tres dons de la mirra, l’or i l’encens. Aquest infant és aquell qui transformarà l’aigua en vi a Canà i convertirà el vi en la seva sang en cada Eucaristia, aquell a qui la veu del Pare reconeixerà com a Fill seu al Jordà.

El Senyor ens crida a nosaltres a ser com aquells pastors que dormien al ras la nit de Nadal, que s’aixecaren i cercaren l’estable amb Maria, Josep i el nen per adorar-lo i oferir-li quelcom del poc que posseïen; com aquests mags que veient aixecar-se una estel, emprengueren un llarg viatge i en veure on s’aturava trobaren allí el nen amb Maria la seva Mare i prosternats li oferiren els seus dons i el seu homenatge. Els seus, com Herodes, no l’acolliren, el món no l’ha reconegut, sols ho han fet aquells a qui els ha estat anunciat (Cf. Jo 1.10) per la veu d’un àngel, per un raig de llum i per un estel lluminós.

El misteri de Nadal, la manifestació del Senyor, ens convida a aixecar-nos, a emprendre el camí cap a Ell, ens convida a cercar-lo, a interpretar els signes dels temps que ens l’anuncien també avui i anar a trobar-lo i a adorar-lo. L’adoració és la finalitat del camí; en paraules del Papa Francesc «si perdem el sentit de l’adoració, perdem el sentit del moviment de la vida cristiana, que és un camí cap al Senyor, no cap a nosaltres mateixos.» (Homilia 6 de gener de 2020).

El camí de la fe, de la vocació cristiana ens demana d’aixecar-nos per deixar tot allò que ens és un destorb per anar cap a Déu. La llum que resplendí a la nit, l’estel que s’aixecà en llunyanes terres, són tant sols un anunci, cal seguir-los per arribar al qui és la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els pobles.

Escrivia sant Joan Crisostom «els mags no veien sinó un estrella; però quan van abandonar llur pàtria, veieren al mateix sol de justícia. Es podria dir que ni tant sols haguessin continuat veient l’estel si haguessin romàs al seu país. Afanyem-nos perquè també nosaltres, malgrat que molts ens ho vulguin impedir, puguem córrer cap a la casa d’aquest infant, a l’encontre del Senyor.»  (Sant Joan Crisostom In Matthaeum homiliae, 6, 5 (PG 57, 78).

Anem cap al qui és la llum veritable que il·lumina tots els homes.

 

 

dilluns, 4 de gener del 2021

Funeral Germana Montserrat Aixalà

 

Funeral Germana Montserrat Aixalà

Santa Maria de Vallbona

Dilluns 4 de gener de 2021

Sir. 24, 1-2, 8-12; Ef. 1, 3-6 i Jo. 1, 1-5. 9-13.

Hem escoltat dir a Siràcida abans que el temps comencés, em va crear, i mai més no deixaré d'existir. La vida, la nostra vida, té un inici, un començament, venim al món, a la vida: però aquesta vida que vivim aquí a la terra no és sinó un temps d'espera, de camí cap a la vida vertadera i plena. A les monges i als monjos ens diu ben clar sant Benet a la Regla que el nostre objectiu és la vida eterna, a la que desitgem d'arribar-hi tots junts, en comunitat, cadascú a la seva hora, però tots plegats amb un mateix objectiu (Cf. RB 72,12).

La nostra germana Montserrat ha viscut la vida monàstica durant seixanta-quatre anys, al llarg dels quals, seguint el consell de sant Benet, ha desitjat la vida eterna amb tot el deler espiritual (Cf. RB 4,46), perquè aquest és un dels instruments de les bones obres i no pas menor. No, els creients no desitgem la mort, ni molt menys menyspreem la vida que és do i gràcia de Déu, però tenim, ens cal tenir, els ulls fits en la vida en plenitud. Una vida que ens ha estat oferta per aquell qui era i estava amb Déu al principi, per aquell per qui ha vingut tot a l’existència, per aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per als homes i dones, per als monjos i monges, per a tots els creients. Per això som uns enamorats de la vida, mirant de cercar-hi, de ser conscients a cada pas de la nostra existència terrenal, de que hem vingut al món per arribar a reposar a la ciutat estimada, a la Jerusalem celestial; mirant d’escoltar la veu del Senyor que ens hi crida dient-nos «vina a habitar entre els descendents de Jacob.» 



Vivim ara i aquí per raó del servei que professem i per la gloria de la vida eterna, mirant de no estimar res tant com al Crist. Aquell per qui ha vingut tot a l’existència, aquell qui ens escollí abans de crear el món perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Aquell qui ha vingut a casa seva, tot i saber que el món no el reconeixeria, tot i saber que els seus no l’acollirien; però hi ha vingut perquè els qui creguessin en el seu nom els pogués concedir de ser fills de Déu, com hem escoltat al meravellós inici del quart Evangeli, que resumeix el misteri central de la salvació que aquests dies vivim d’una manera especial, en aquest temps de Nadal, recordant que Déu ens estima tant que ens envià al seu fill, fet com un de nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, el nostres dolors, les nostres angoixes, la nostra mort i a la fi poder oferir-nos la seva victòria sobre la mort, la resurrecció i la vida eterna. 

El que ens empeny en la nostra vida de monges i monjos, de cristians, és, com escriu sant Benet, el deler de pujar a la vida eterna (Cf. RB V, 10). Amb aquest deler, amb aquest desig, la nostra germana Montserrat va agafar aquell camí estret que condueix a la vida eterna, ella mirà de recórrer-lo a la llum d’aquell qui és la vida, per tal de que ara, arribada la seva hora, l’hora de la trobada amb el Pare, no la sorprengui la tenebra de la nit de la mort, ans al contrari la il·lumini l’albada de la resurrecció que és la llum de la vida. 

Vida i mort no són sinó complementaries; són aspectes, etapes d’una mateixa realitat. Tant cert és que si naixem hem de morir, com que si morim en gràcia als ulls de Déu, naixem a la vida eterna. La mort del creient no és pas cap desgràcia ni el final de res, ans el contrari és una gran joia i el començament de la Vida, amb majúscules, el moment de la trobada amb Déu, per viure per sempre i eternament units a Ell. 

Potser a voltes el camí més immediat que porta a la mort és fa feixuc, perdem les forces, fins i tot a vegades les facultats; però la mort per al cristià no és pas cap tragèdia, perquè amb ella la vida no acaba, sinó que es transforma i quan se’ns desfà la morada terrenal n’adquirim una altra d’eterna al cel. 

Les monges i els monjos que vivim tenint cada dia la mort davant dels ulls (Cf. RB 4,47), com ens demana sant Benet, no vivim pas la mort angoixats ni esporuguits. Per a nosaltres, com per a tot creient, la mort no és sinó la celebració de la vida. 

Amb aquesta confiança, amb aquesta fe avui donem gracies al Senyor pel do de la vida que rebé la nostra germana Montserrat i per l’ús que ha fet d’aquest do, consagrant la seva vida al Senyor en el sí d’aquesta comunitat. Ella va triar la millor part, va triar el camí estret dels manaments, feu de Crist el centre de la seva vida de treball, pregària i contacte amb aquell qui és la Paraula i que per la Paraula ens crida i ens mostra el camí que va tot dret cap al Pare. 

Agraïts pel do que ha estat la vida de la nostra germana Montserrat ara preguem per ella; preguem perquè el Senyor la jutgi amb misericòrdia, es recordi de tot el bé que ha fet i si alguna cosa no ha fet tant bé, com ens passa a tots, imperfectes com som, amb febleses tant físiques com morals, que la perdoni i li permeti poder contemplar la llum de la seva mirada. 

Li demanem ara i aquí al Senyor que a la nostra germana Montserrat, que el rebé i cregué en el seu nom, li sigui concedit ara de ser reconeguda com a filla de Déu, no pas per cap voler humà, sinó pel de Déu mateix, amo i Senyor de la vida i de la mort, de les nostres vides i de les nostres morts. 

És aquesta una pregària confiada i esperançada. Sabem que el Senyor és compassiu i misericordiós, lent per a castigar i sempre immensament ric en l’amor. Demanem-li doncs amb fe, amb absoluta confiança, refiats d’Ell que rebi a la nostra germana Montserrat al seu costat, allí on ella tant desitjà d’arribar. I que aquesta mateixa confiança ens acompanyi a nosaltres quan, com ara la nostra germana Montserrat, siguem cridats a la presència del Senyor.