Sant Bernat

 

Sant Bernat

20 d‘agost de 2023

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.»

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.»

«Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s'estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor.  «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Sermons Super Cantica Canticorum II), s'estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l'espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l'amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor. (Cf. Sermó de la Passió del Senyor).

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2023

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (Cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l'assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l'home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist.» (Cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L'assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l'anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l'Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia.» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L'assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d'aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.

Transfiguració del Senyor Any A

 

Transfiguració del Senyor Any A

 6 d’agost de 2023

Capella de santa Caterina

Dn 7,9-10.13-14, Salm 96,1-2.5-6.9,  2Pe 1,16-19i Mt 17,1-9

Segurament que els fills d’Israel que havien escoltat la veu dels profetes anunciant una vinguda del Messies, s’imaginaven aquesta com una gran manifestació de Déu en poder i majestat. Déu es manifestà al llarg de la història de la salvació de diverses maneres, sempre quan volia i a qui volia. Ara que en Jesucrist el pla de la salvació ha arribat al seu moment culminant, Déu no tant sols es manifesta sinó que es fa home, es fa carn, i viu entre els homes. Naixent en una establia, havent d’exiliar-se a Egipte, vivint trenta anys de vida oculta a Natzaret, una vila que no era res de l’altra món comparada amb Jerusalem, Déu es manifesta de tota una altra manera però no per això perd res del seu esplendor i de la seva majestat, no per això deixa de ser sobirà gloriós i rei, amb una sobirania eterna que no passarà mai i una reialesa que no decaurà, com ens ha dit el profeta Daniel.

Ell és el Senyor, l’altíssim sobre tota la terra i excels per damunt de tots els Déus, però tal com ha fet el Pare al llarg de la història del poble d’Israel, Crist es manifesta com vol. quan vol, on vol i a qui vol. Aquell vespre del dijous, ja camí del divendres a Getsemaní, després del darrer sopar Pere, Jaume i Joan deurien recordar l’episodi de la muntanya alta, com l’anomena l’Evangeli de Mateu; aquell dijous al vespre quan de nou havien estat convidats per Jesús a compartir un moment transcendental per a Ell en una altra muntanya, la de les oliveres, a tocar de Jerusalem. Si al Tabor, on se situa l’episodi de la transfiguració, els vestits de Jesús es tornen blancs com la llum, Moisès, la llei, i Elies, la profecia, l’acompanyen i el Pare del cel estant i amb veu  potent reconeix i es complau en el seu Fill; a Getsemaní el Pare calla, els deixebles s’adormen, Moisès i Elies no hi són i la foscor envaeix l’hort de les oliveres.

Com ens diu la Carta als Hebreus «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles» (He 13,8), Ell és el mateix tant quan els deixebles s’esglaien, es prosternen de front a terra i es moren de por contemplant la majestat de Déu i la del seu Fill; com quan se’ls clouen els ulls de son i de nou la por, aquesta sí que no els deixa mai, els fa fugir, abandonar i negar al mestre. Pere, Jaume i Joan, el nucli més íntim de Crist, havien experimentat en primera persona la manifestació de Jesús com a Fill de Déu en aquella muntanya alta quan el veieren amb Moisès i Elies, quan un núvol lluminós els cobrí, quan una veu el reconegué com a Fill de Déu; però sembla que aquella ordre de no dir res a ningú fins que el Fill de l’home ressuscités els havia esborrat de la memòria tant elevada experiència. El mateix Pere ens ha dit avui que ells mateixos van contemplar, amb els seu propis ulls, la seva grandesa quan Crist rebé del Pare honor i glòria. Tal com havien contemplat el retorn a la vida de la filla del cap de la sinagoga quan a l'instant d’escoltar l’ordre de Jesús la noia, que tenia dotze anys, es va aixecar i es posà a caminar i tots havien quedat sorpresos i no se'n sabien avenir. Aleshores també Jesús els havia escollit per contemplar aquella teofania i els havia prohibit també que ho fessin saber a ningú. (Cf. Mc 5,42).

Jesús, el Fill de l’home, es manifestarà de manera definitiva i ben pública en una altra muntanya, al calvari i de manera ben diferent. Ell que havia compartit amb Pere, Jaume i Joan la manifestació gloriosa del mont Tabor, la joia del retorn a la vida de la filla del cap de la sinagoga i l’angoixa de Getsemaní, no podrà compartir amb ells l’ofrena de llur vida a la creu, perquè la por els haurà envaït de nou i de quina manera.

Havia escrit sant Pau VI per l’Àngelus d’aquesta festivitat el mateix dia del seu traspàs, del que avui s’escau el 45è aniversari: «Aquest cos que es transfigura davant els ulls atònits dels Apòstols és el cos de Crist el nostre germà, però és també el nostre cos destinat a la glòria; la llum que li inunda és i serà també la nostra part d'herència i d'esplendor.» (Àngelus pel 6 d’agost de 1978).

La nostra fe ens ha de fer veure que si avui vivim el nostre Getsemaní o qui sap si el nostre calvari, Crist vencent la mort i ressuscitant ens anuncia la nostra pròpia resurrecció, transfigurant-se en una muntanya alta ens anuncia la nostra pròpia glorificació; perquè fent-se home, morint a la creu i ressuscitant d’entre els morts ens ha fet també fills estimats del Pare. Ell compartí la nostra mort per tal de que nosaltres puguem compartir la seva resurrecció i la seva glorificació, esdevenint amb Ell fills de Déu, hereus del Pare.

Serà llavors que serem plenament fills i com diu sant Pau: «si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.» (Rm 8,17). Serà llavors quan podrem dir com Pere: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt!».

Com hauria volgut dir el dia de la seva mort sant Pau VI: «La Transfiguració del Senyor, recordada per la litúrgia en la festa d'avui, projecta una llum enlluernadora sobre la nostra vida diària i ens porta a dirigir la ment al destí immortal que aquest fet amaga.» (Àngelus pel 6 d’agost de 1978).