El silenci

 

El silenci

Als voltants de la Gran Cartoixa hi ha uns cartells que defineixen aquella com una zona de silenci. Els monestirs són sovint definits com a espais de silenci o reserves de silenci. Però el silenci no és tant sols l’absència de sorolls o de brogit; el silenci cal construir-lo, cal protegir-lo i fins i tot defensar-lo. La nostra societat sembla tenir por al silenci, tenim la televisió encesa a casa, la radio al cotxe o el mòbil a l’orella en tot moment, com si estar sense escoltar res fos en certa manera sentir-nos morts, despullats. El silenci total no existeix, però practicar el silenci ens permet escoltar coses que habitualment no podem ni sentir.  Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohèlet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, la d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.

En aquest aspecte els monestirs són espais de silenci on el cant dels ocells o el soroll de l’aigua caient del brollador o de les teulades en un dia de pluja es pot percebre amb nota nitidesa. Com també és una experiència alçar els ulls al cel en una nit serena i descobrir el firmament estelat o bé contemplar com en lluna plena podem descobrir una nova visió dels espais il·luminats per la tènue llum blanca que fa que adquireixin una dimensió inusitada; la manca de contaminació lumínica, aquella que tant afecta a les nostres ciutats, ens fa redescobrir la bellesa de la llum dels estels i de la lluna.

Aquest silenci exterior, físic no és una finalitat en sí mateix sinó que ens ajuda a practicar el silenci interior, i un cop silenciat el nostre interior és el moment per escoltar la veu de Déu que ens parla. Podem fer silenci extern però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat. Una de les pràctiques monàstiques més arrelades és la de la Lectio Divina, la lectura pausada i meditada de la Paraula de Déu; en ella Déu ens parla però per escoltar la seva veu, una veu que ens parla en el més profund, cal construir el silenci, posar-hi un cartell com als topants de la Gran cartoixa perquè el silenci no es trenqui. És fàcil trencar-lo el silenci, perquè és molt fràgil, s’espanta amb molta facilitat i defuig qualsevol destorb. A voltes el trenquem amb un desig maliciós; així escriu Monsenyor Dario Eduardo Viganò, que el pecat de la murmuració, sobre el que tant insisteix el Papa Francesc, és el més difós i alhora el més difícil de combatre, és el fill primogènit de l’enveja, un càncer que corrou el cor i la ment fins a cercar la pèrdua d’un germà. És fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, ja que l’enveja no vol pas obtenir el que l’altre té, ans el contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo tinc, el que no tinc i el que he perdut; i per aconseguir aquest innoble objectiu, l’enveja està disposada a tot, si amb això l’altre no pot gaudir de quelcom concret. Per aconseguir-ho engendra mentida, calumnies, infàmies, rancúnies i ens impossibilita de fer el bé. (El susurro de las habladurías, p. 7-9).

Per Sant Benet, sota la Regla del qual vivim els monjos, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar a Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar. Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job.

Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l'entrada.», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).

Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temprat per arrossegar-lo.  L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, que com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica,  d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.

D'acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d'ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem podem ser portats a l’amor al silenci. Un apotegma d’un pare de desert explica: "Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava als altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altra que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil" (Apotegma 27).

En l’Evangeli hi un silenci ben expressiu, és el del Dissabte Sant. Callats els crits, els cops de martell i els insults, Jesús descansa al sepulcre i els seus callen a casa. És el silenci de l’esperança que el Diumenge de Pasqua ens omple de joia.

(Publicat a: Setmana Santa 2021. De la Reial Germandat de Jesús Natzarè de Tarragona)

Diumenge de Rams La Passió del Senyor / Cicle B

 

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle B

28 de març de 2021

Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11 i Mc 14,1-15,47

 

El regne del nostre pare David està a punt d’arribar (Cf. Mc 11,9-10), cridava la gent tot estenent mantells pel camí. Ha entrat a Jerusalem el qui ve en nom del Senyor i el seu regne està a punt d’arribar. Aquest rei però fa la seva entrada muntant un pollí, una animal que havia estat en temps de David, el rei per excel·lència, símbol de majestat i per això el profeta Zacaries havia dit: «Alegra't, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera.» (Za 9,9). Ara aquest rei de reis, que no entra pas a dalt d’un cavall majestuós com els reis del seu temps, que no ha estat ungit d’antuvi per cap profeta perquè ell mateix és de condició divina, ha vingut a instaurar el regne definitiu. És un rei que s’ha fet semblant als homes, en tot com un home qualsevol, llevat del pecat; s’ha fet no res, fins a esdevenir esclau i acceptar una mort ignominiosa als ulls dels homes, una mort de creu, perquè en el pla del Fill de Déu està de fer-se obedient per ensenyar-nos a nosaltres a ser-ho també. Però aquest rei tan atípic és Senyor a glòria de Déu Pare.

La salvació no s’improvisa, a voltes als nostres ulls és desconcertant, però poc a poc tot va encaixant. D’una banda el complot dels sacerdots i els mestres de la llei ha trobat en un dels dotze qui a canvi d’unes monedes els lliurarà al Mestre. D’altra banda els deixebles troben el pollí o el lloc on menjar l’anyell pasqual tal com el Senyor els havia dit. Jesús sap qui el trairà, sap qui el negarà, qui quedarà desenganyat i que quasi bé tots l’abandonaran com ovelles sense pastor.

Des dels petits detalls fins als grans tot està previst perquè ha arribat l’hora en que el Fill de l’home és entregat als pecadors. L’hora en que el Messies, el fill d’aquell qui és Beneït, s’asseurà a la dreta del Totpoderós per venir a la fi dels temps enmig dels núvols del cel. No manca cap detall, el procés amb declaracions en fals i que no concorden, l’esquinçament dels vestits del gran sacerdot, escopinades, cops de puny i bufetades. Tampoc no manca l’aquiescència d’un Pilat sorprès per aquell rei que no es defensa, que sap que li han lliurat aquell home per enveja però que a la fi li pot més acontentar la gent i entregar a Jesús als soldats perquè l’assotin i el crucifiquin, que salvar a un just.

El rei aclamat per la multitud un diumenge, és coronat d’espines un divendres, passa de caminar sobre catifes i branques d’olivera a tenir per ceptre una canya i de ser rebut amb crits de joia a tenir per homenatge escopinades. Fins i tot qui l’ajuda a portar la creu ho fa per força; fins i tot els seus vestits són jugats als daus; fins i tot clavat a la creu no deixa de rebre insults i mofes. És l’hora en que el Fill de Déu fet home, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu, recull i experimenta en ell mateix tota la misèria humana i davant aquesta misèria clama al Pare.

Però, com diu el centurió, és veritat que aquest és el Fill de Déu; potser no ho sembla quan tant sols unes dones, les que el proveïen amb els seus propis recursos, l’acompanyen i tant sols un home s’atreveix a reclamar el seu cos; però aquest que ha patit tant, és el nostre redemptor i ha patit per nosaltres i com nosaltres. Ell no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, ha parat l’esquena, les galtes i la cara davant ofenses, assots i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes. Però amb Ell hi ha Déu, la seva ajuda és Déu i parant com una roca ni es dona per vençut ni queda avergonyit.

Calia tot això? Calia que les paraules de Jesús indicant com havia de morir s’acomplissin (Cf. Jn 18,32) i calia que experimentant tota la baixesa humana ens mostrés el camí de la conversió que du a la vida. La pedra rodolà i el sepulcre quedà tancat, però mentre algunes dones s’ho miraven, s’estava obrint la porta de la nostra salvació. Crist, el Fill de Déu, es feu obedient i semblant als homes, tant sols així podia redimir-nos, sabent ben bé com pot arribar a ser la misèria humana i lliurant-nos el seu cos i la seva sang, establint amb nosaltres una aliança perpètua tot just abans que fos traït, abandonat, negat, condemnat injustament, escarnit i crucificat. Com tants homes són també avui traïts, negats, condemnats injustament, escarnits i crucificats d’una o altra manera. Com tantes vegades nosaltres traïm, abandonem, neguem, condemnem injustament, escarnim i crucifiquem ni que sigui sense vessament de sang. Jesús, el Crist, davant de tant sofriment callava, no es defensava i es deixava fer; sabia que res no podria canviar la voluntat d’aquells qui el volien mort i quan abans millor. Però sobretot sabia que portant a les seves espatlles tot el sofriment humà, morint i davallant al país dels morts, ens obria la porta del nostre propi sepulcre. Ell que salvà als altres, Ell que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu salvant-se ell mateix i baixant de la creu, ens salva a tots nosaltres fent el camí que les Escriptures havien predit d’Ell i quan haurà ressuscitat anirà davant nostra cap al Pare per preparar-nos-hi estada.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de vetllar i de pregar; demanant-li al Senyor fortalesa per no adormir-nos en la venalitat de les coses fugisseres o que ofenen, com si fossin escopinades i bufetades al rostre del Senyor; perquè Ell va dir «tot allò que fèieu a un d’aquets germans meus, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40) i als nostres germans els tenim sempre amb nosaltres i els podem fer el bé sempre que vulguem (Cf. Mc 14,7). I tal volta nosaltres assotem amb el fuet de la discòrdia; escopim amb la nostra vanitat; bufetegem amb la nostra discriminació; traïm amb el nostre orgull; neguem amb la nostra enveja; clavem a la creu al germà amb la nostra ambició.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de cercar de superar la nostra feblesa però no pas per fer el que nosaltres volem, sinó el que Déu vol de nosaltres; com ho feu aquell qui digué «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38).

I a fe que la va fer la voluntat del Pare, fins a la mort i una mort de creu.

Divendres V de Quaresma: Iniciació cristiana d'adults. Lliurament de l'oració del Senyor

 

Divendres V de Quaresma

26 de març de 2021

Os 11,1.3-4.8c-9; Salm 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); Ga 4,4-7 i Mt 6,9-13

Lliurament de l’oració del Senyor

 

Ensenyant-nos una pregària el Senyor mateix ens ha ensenyat a caminar, ens ha agafat pels braços i ens condueix amb suavitat cap al Pare, cap al seu Pare que és també el nostre Pare si vivim deixant-nos portar per l’Esperit de Déu. Per Crist som fets fills amb el Fill i aquest és el gran regal que ens ha deixat l’obra redemptora del Crist. Nosaltres som febles, però Déu ens estima tant que fa que l’Esperit ens ajudi a pregar, fa que aquest Esperit es posi en lloc nostre i així la nostra pregària, aquella que el mateix Fill fet home ens va ensenyar, arribi fins al Pare. Dir a Déu Pare, poder-nos dirigir a Ell com a Pare és participar de la passió, mort i resurrecció del Fill; Ell morint a la creu es feu igual a nosaltres, Ell essent ressuscitat ens feu a nosaltres iguals a Ell.

Avui estimat Ivan et lliurem la pregària més preciosa que tenim; com un tresor et convidem a unir-te a nosaltres i a reconèixer a Déu com el teu Pare i el nostre Pare, esdevenint així germans en la fe que professem dins de l’Església i germans del mateix Crist. Ell es dirigia al seu Pare dient-li Abbà, aquesta expressió integra i expressa la relació íntima que viu Jesús amb el seu Pare, una relació senzilla, amorosa i confiada fins i tot a la creu. Però Jesús, que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, vol compartir amb nosaltres, ens vol iniciar en aquesta relació paterna i filial, ensenyant-nos Ell mateix a dirigir-nos al Pare amb la mateixa confiança amb que Ell ho fa. Al lliurar-nos el Parenostre, aquesta pregària que avui et lliurem i et convidem a compartir amb tota l’Església, ens convidà el mateix Crist a tenir al seu Pare com a Pare nostre.

Déu no és una concepció teòrica, és algú viu i proper a nosaltres, tu Ivan te l’has de sentir proper. Déu és per a nosaltres transcendent i sant, però alhora és un amor personal i concret per a cadascun de nosaltres. Com aquell pare del fill pròdig que esperava pacientment la tornada del fill sense desesperar mai i amb els braços oberts sempre. Per això Ivan quan et dirigeixis al Pare amb aquesta bella pregària primer que tot confia-t’hi amb esperit de fill i després fixa’t bé en cada una de les set peticions que dirigiràs al Pare sempre que la preguis. Li demanaràs de santificar el seu nom i que vingui a nosaltres el seu Regne, li demanaràs que es faci a cel i terra la seva voluntat; li demanaràs que faci arribar a la humanitat el pa necessari per subsistir cada dia; li demanaràs el perdó comprometent-te tu mateix a perdonar;  li demanaràs fortalesa per no caure a la temptació per acabar demanant-li que t’allunyi del mal. Però ho faràs emprant el plural, perquè aquesta pregària és la que ens uneix a tots els creients en la filiació, fets fills amb el Fill per dirigir-nos així units al mateix Pare.

I fixa’t també en la darrera paraula Amén. Amb ella reafirmem tot el que ha sortit dels nostres llavis i del nostre cor; diem que tot allò que el Crist ens va ensenyar a demanar confiats i esperançats al Pare creiem que així ha de ser, que així és. Glorificant el seu nom, acollint el seu Regne, fent la seva voluntat, rebent el pa que ajuda a viure i el perdó que dona la vida i així amb aquesta força evitar la temptació i lliurar-nos del poder del maligne. Que així sigui per a tu i per a tots nosaltres. Amén.

Anunciació del Senyor

 

Anunciació del Senyor

Santa Maria de Valldonzella

Dijous 25 de març de 2021

Is 7,10-14;8,10; Salm 39,7-8a.8b-9.10.11; He 10,4-10 i Lc 1,26-38

 

L’evangelista sant Lluc ens diu al pròleg del seu Evangeli, dirigint-se a Teòfil, que ha decidit escriure ordenadament tot allò que havia ocorregut després d’haver-se informat minuciosament. Així ens arriba el seu relat de com Déu irromp en la història humana d’una manera desconcertant. Calia esperar que aquesta entrada es produís de forma majestuosa, demostrant tot el seu poder, però no fou així. Va entrant pas a pas a partir de la història humana, de la petita història, de cada persona. Ja davant d’Elies Déu no es presentà com un vent huracanat, ni com un terratrèmol, ni com un foc; sinó com un ventijol suau (Cf. 1Re 19,11-12). Així com un ventijol suau Déu entra en la història a través de la petita història de Zacaries i d’Elisabet; de Maria i de Josep. 

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu no vol grans holocaustos, ni oblacions, ni sacrificis de vedells o de bocs; a Déu li és plaent una ofrena més simple en el seu plantejament però que no ens resulta pas fàcil d’oferir-li; la nostra voluntat; conformar la nostra voluntat a la seva com ho va fer el mateix Crist i com escoltarem d’aquí a molt pocs dies en el relat de la passió i en l’episodi de Getsemaní on davant la seva pròpia mort Crist s’angoixa però es conforma en tot a la voluntat del Pare.

 

Aquell ventijol suau en el que Elies reconegué al Senyor és, en l’escena de l’anunciació, la senzillesa d’una casa de poble, d’un llogaret tranquil i humil anomenat Natzaret on una noia fa plans després d’haver estat promesa amb un home anomenat Josep, de la casa de David. Cinc mesos abans Déu havia irromput en la vida d’un matrimoni ancià, que patia la manca de fills ja sense cap esperança de tenir-los, però a Déu res li és impossible. No serà a casa d’Herodes el rei de Judea on actuarà Déu, sinó en un dels sacerdots del temple; el seu Fill no serà engendrat en el si de cap dona de nissaga reial, sinó en el d’una noia que es deia Maria que humilment esperava el moment d’unir-se al seu espòs. 

Déu entra en aquestes humils històries per quedar-s’hi; perquè és el Déu amb nosaltres. Cadascú però davant la irrupció suau de Déu en la seva vida l’acull a la seva manera; Zacaries amb escepticisme quan no amb incredulitat, Elisabet amb joia continguda que la fa amagar-se durant cinc mesos a casa. Maria amb torbació, por i interès per saber com serà tot allò que li diu aquell àngel que Déu li ha enviat. Maria no se sap pas escollida per Déu per a ser mare del Salvador, no sap pas que ha estat concebuda sense pecat precisament per a poder ser la mare del Fill de Déu; Maria es creu una noia com qualsevol altre, que aspira a una vida com la de qualsevol altra noia del seu humil poble de Natzaret. Per això se sorprèn quan un àngel li parla directament, per això vol saber com serà tot allò.

 

La vida de Maria canvià d’un dia a un altre de manera radical, fou cridada per Déu a seguir-lo d’una manera singular, ella serà la primera deixeble del Crist, del seu fill. Una deixeble neguitosa en perdre al seu fill a Jerusalem, confiada com a Canà o adolorida com al calvari. Per Maria després d’acollir en el seu sí a la Paraula feta carn és més important ser deixeble que mare, tot i la grandesa sublim de la seva maternitat. Ens ho dirà Jesús mateix quan una dona li digui «sortoses les entranyes que et van dur i els pits quer vas mamar!» (Lc 11,27) i Ell respongui «més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,28) i ningú com Maria sap guardar la paraula de Déu en el seu cor i meditar-la,  ningú com ella sap acollir la voluntat de Déu i deixar que en ella s’acompleixin les seves paraules.

Déu fa grans coses a través de la humilitat de Maria.

Diumenge V de Quaresma: Iniciació cristiana d’adults. Tercer escrutini

 

Diumenge V de Quaresma / Cicle A

Diumenge 21 de març de 2021

Iniciació cristiana d’adults

Ritu tercer escrutini

Ez 37,12-14, Salm responsorial 129, Rm 8,8-11 i Jo 11,1-45

«Quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor» ens ha dit el profeta Ezequiel. Hi havia un home anomenat Llàtzer que es posà malalt; tant ell com les seves germanes Marta i Maria eren amics del Senyor i el Senyor els estimava. Res més natural doncs que en posar-se Llàtzer malalt les dues germanes ho fessin saber al Senyor. Trobem avui en l’Evangeli perfectament sincronitzada la naturalesa divina i humana de Jesús, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Jesús s’afligeix per la malaltia i encara més per la mort del seu amic, es commou en sentir el plor de Maria i dels jueus que l’acompanyaven; es commou de nou davant del sepulcre i els ulls se li negaren de llàgrimes. És l’amic qui plora pel dolor dels seus estimats; alhora és Déu qui es commou pel dolor de la humanitat.

El dolor, la malaltia, la vida i la mort són ben presents al llarg de la nostra existència terrenal; també ho foren en la vida de Jesús perquè li sortien al pas dia rere dia. Malats que supliquen ser guarits, endimoniats a qui cal alliberar; morts a qui ploren el seus.  Aquell qui és senyor de la vida i de la mort, aquell qui ha vingut a destruir la mort, es commou davant del dolor i de la mort dels altres, també davant la mort de l’amic, tot i saber que aquesta mort és en profit dels qui el segueixen, perquè veient-la vençuda creuran.

La resurrecció de Llàtzer és com un tast de la vertadera resurrecció que ens guanya la salvació a tots nosaltres, la de Crist crucificat i sepultat. Llàtzer surt del sepulcre al quart dia, Crist al tercer; Llàtzer és cridat a fora pel Senyor; Crist venç la mort per la força de l’Esperit, aquell que va ressuscitar-lo d’entre els morts i que donarà la vida als nostres cossos mortals, com ens ha dit l’Apòstol. Llàtzer torna a la vida d’abans, Crist torna a la vida eterna; Llàtzer surt del sepulcre amb els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador; Crist deixant el sepulcre buit amb el llençol d’amortallar aplanat  i el mocador que li havien posat al cap continuant lligat a part; Llàtzer recupera un cos mortal i Crist obté un cos gloriós; perquè el sepulcre de Llàtzer és ple però el de Crist és buit.

La resurrecció de Llàtzer, millor dit la tornada de Llàtzer a la vida, és un signe prodigiós certament, que potser fins i tot precipita els plans dels seus enemics contra Jesús; però al cap i a la fi és tant sols un tast de la vertadera resurrecció, la d’aquell qui és la resurrecció i la vida; la d’aquell la fe en el qual transforma la mort en vida i una vida que ja no coneix la mort. Perquè Jesús, ens ho diu Marta, és el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món per dur-nos la vida.

La resurrecció que professem en la nostra fe no és tant sols una esperança, és una certesa. També nosaltres davant la mort estem temptats de dir-li a Jesús «si haguéssiu estat aquí, el meu germà (la meva mare, el meu pare, el meu fill, la meva filla, la meva esposa, el meu amic) no s’hauria mort» i per la fe ens cal afegir «però fins i tot ara jo se que Déu et concedirà tot el qui li demanis.» La fe adolorida de Marta ens dona la proclamació del Crist com a font de resurrecció i de vida.

«Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo»; els deixebles quedaren desconcertats, creien entendre que l’amic del Senyor s’havia adormit qui sap si per la febre, per tornar aviat de nou a la salut. El que Crist els volia dir és que per Ell i amb Ell la mort s’ha convertit en un són del que Ell mateix ens desvetllarà.

«Ho creus això?» li pregunta Jesús a Marta, ens ho pregunta a tots i cadascun de nosaltres, t’ho pregunta a tu estimat catecumen. I tots hem de respondre que creiem en Déu, Déu de vius i no de morts, que ens envià al seu Fill com a missatger de la vida per portar-nos la resurrecció. Una resurrecció que és l’eix de la nostra fe i que estem a punt de celebrar de nou en la propera festa de la Pasqua.

 

Dimarts IV de Quaresma

 

Dimarts IV de Quaresma

Santa Maria de Solius

16 de març de 2021

Ez 47,1-9.12; Salm 45,2-3.5-6.8-9  i Jo 5,1-16

 

«Et vols posa bo?» preguntà Jesús a aquell invàlid que entre tants malats, cecs, coixos i paralítics no tenia ningú que el baixes a la piscina. Jesús parlà i aquell home es posà bo, carregà la seva llitera i caminava. Quina importància podia tenir que fos dissabte, si allò realment important era que la gràcia de Déu havia actuat en aquell home. L’aigua per sí mateixa no és més que un element natural. Aquella aigua que Ezequiel amidava fins a esdevenir un riu que no es podia travessar o la de la piscina de Bet-Zata; sense l’acció de Déu, sense la gràcia de Déu no eren res. 

El vertaderament important, ho hem escoltat per boca del salmista, és que el Senyor sigui amb nosaltres, que esdevingui per a nosaltres una muralla, un castell de refugi. Aquell home portava trenta-vuit anys invàlid, feia molt de temps que estava prop de la piscina on ningú no el baixava; tant sols va caldre un instant  perquè es pogués aixecar i caminar; perquè allò vertaderament important en aquest fet no és ni quan, ni com, sinó qui es capaç de retornar la salut. 

La nostra fe no és una fe de circumstàncies, de com i quan, sinó una fe personal, una experiència personal i intransferible de Déu. Aquest Déu que es manté ferm enmig de terres que se somouen i de muntanyes que s’enfonsen i esdevé per a nosaltres una defensa ferma a l’hora del perill. Tots nosaltres som sacsejats en un moment o altre, la nostra societat ara mateix està enfonsada en la crisi sanitària, econòmica i social; també l’Església és sovint somoguda. Però davant de tota adversitat hem de mantenir la confiança de que el Senyor hi és al mig, hi és sempre, que Ell ens manté ferms i mai no ens abandona. 

Segurament aquell invàlid estava temptat de perdre tota esperança, de tantes vegades que havia vist la piscina remoguda i cap vegada hi havia pogut acudir, perquè cap home no l’havia ajudat. L’ajuda humana era la que l’havia portat a la desesperança i en aquell moment, tant fa que fos dissabte, descobrí que hi ha aquell qui és font de tota esperança, Jesús el Fill de Déu fet home per nosaltres i per a la nostra salvació. 

El Papa Francesc ens diu que en el context de preocupació que vivim, en el que tot sembla fràgil i incert parlar d’esperança pot semblar una provocació; afegeix que el temps de Quaresma està fet per esperar, pacientment com aquell invàlid vora la piscina de Bet-Zata.

Dilluns IV de Quaresma

 

Dilluns IV de Quaresma

Santa Maria de Solius15 de març de 2021

Is 65,17-21; Salm 29,2 i 4.5-6.11-12a i 13b i Jo 4,43-54

 

No sentir mai més ni plors ni crits de dol, cases noves per a tothom, vinyes i camps abundants per a menjar. El profeta Isaïes ens presenta una Jerusalem idíl·lica, creada de bell nou on tothom hi viu molts anys, feliç, amb habitatge i menjar assegurat. Moltes vegades sobre el paper les disposicions legals que regeixen els nostres països declaren solemnement el dret a una vida digne, a un habitatge, a un plat a taula, a una assistència sanitària i a l’educació plural. A vegades, massa sovint, alguns tenen i cauen en la temptació de prometre molt i de fer ben poc i aleshores la resta incrèduls per experiència esdevenim d’aquells a qui Jesús retreu que tant sols creuen quan veuen miracles i prodigis. 

Amb Crist no s’hi valen els estàndards humans, la nostra relació amb el Senyor va de fe, no pot anar per cap altre camí que per la fe. Una fe que Déu dona a qui vol com a aquell funcionari reial angoixat per la greu malaltia del seu fill. Acudia a Jesús segurament motivat per la fama d’aquell qui a Canà de Galilea havia transformat l’aigua en vi i ara a Cafar-Naüm es veu assaltat per aquell home que fa panys i mànigues per salvar la vida del seu fill. 

Aquell home cregué en la paraula que escoltà en boca de Jesús i emprengué el camí de retorn a casa convençut de que allò que li havia dit el mestre s’havia acomplert. La paraula del Senyor és l’única que pot mudar les nostres penes en joia, és l’única que salva. Ell no promet per prometre, sinó que en Ell paraules i fets tenen tota la seva coherència. 

Fa un any que la nostra societat camina entre la foscor de la incertesa i el dolor per la pandèmia. En aquest camí quaresmal que fem de nou en aquesta situació, posem més que mai la nostra esperança en aquell qui és capaç d’alegrar-se i celebrar la sort del seu poble, la nostra sort; perquè Ell es feu en tot com nosaltres, llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments; Ell sap que és patir i portar esperança al qui sofreix, com a aquell funcionari reial. 

Que la nostra fe no sigui un parlar per parlar, com aquells qui prometen molt i no fan res, sinó que siguem capaços amb fets de ser missatgers d’esperança enmig de tant dolor, tanta solitud i tanta desesperança; missatgers de l’esperança en la resurrecció que aviat celebrarem de nou. 

Ens ho diu el Papa Francesc en el seu missatge de Quaresma «saciem la nostra set amb l’aigua viva de l’esperança i rebem amb el cor obert l’amor de Déu que ens fa germans.»

Diumenge IV de Quaresma: Iniciació cristiana d’adults. Segon escrutini

 

Diumenge IV de Quaresma / Cicle A

Diumenge 14 de març de 2021

Iniciació cristiana d’adults

Segon escrutini

1S 16,1.6-7.10-13a, Salm responsorial 22,1-3,4-6, Ef 5,8-14 i Jo 9,1-41

Diu la dita popular que no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi. És la ceguesa que afecta aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, faci tals miracles, com és que ara hi veu aquell qui no hi havia vist mai, com pot ser si aquell cec va néixer en pecat que ara doni lliçons i es negui a donar glòria a Déu de la manera  que ells volien, negant al Fill del déu que deien adorar. El mateix cec els hi ho diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». El que és evident és que aquell home que era cec, ara hi veu. Així com Déu creà l’home amb la pols de la terra i així aquest es convertí en un ésser viu (Cf, Gn 2,7); així Jesús fent una mica de fang amb la seva saliva i estenent-la sobre els ulls del cec de naixement feu d’aquell cec un home nou, un fill de la llum nascut de nou, desvetllat del són de la seva ceguesa, ressuscitat de la foscor, il·luminat pel Senyor, com ens dius sant Pau.

Les aparences enganyen i els vertaders cecs, els qui vertaderament estan en pecat són aquells fariseus que no volen veure en Jesús al Messies, al Fill de Déu. «Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu al fons del cor», digué el Senyor a Samuel perquè no es deixes guiar per les aparences i acabés per ungir com a rei als qui semblaven reunir totes les gràcies però el cor dels quals no era net, estava entelat i els feia cecs. Hi ha tels que ens impedeixen la visió, que ens fan cecs de cor. Són el nostre egoisme o el nostre egocentrisme, les nostres pors transformades en enganys que ens envolten i ens enceguen. És per la fe que arribem al regne de la llum i a aquest regne ens hi crida el Senyor. Com a aquell cec de naixement que deuria seure vora el camí pel que passava Jesús, sense d’antuvi adornar-se que tenia davant seu aquell qui és la llum del món.

Aquell cec de naixement, aquell qui potser tant ell com els seus pares acorralats a preguntes i retrets pels fariseus deurien pensar en quin embolic els havia posat Jesús, era allí perquè en ell es revelessin les obres de Déu, per ser un instrument de Déu com ho som cadascun de nosaltres si ens confiem a Ell. Aquell home que captava, que no podia fer res més que demanar almoina perquè mai no havia conegut el que és la llum, acaba coneixent a aquell qui és la llum. Aquell home que no pot caminar per si mateix perquè no és capaç d’orientar-se, acaba trobant aquell qui és el camí, la veritat i la vida. Aquell home la vida del vida qual transcorria a les fosques, que mai no podia ni somiar una vida digna perquè es creia nascut en pecat, acaba essent escenari de la revelació del Fill de Déu, aquell qui fa les obres del qui l‘ha enviat. Tants sols li ha calgut anar a rentar-se i ell hi anà, es rentà i hi veié.

Ens ho ha dit l’Apòstol, també nosaltres som cecs, estem en la foscor, som foscor; tant sols en el Senyor esdevenim llum, tant sols per Ell podem viure com els qui som de la llum i quan trobem al Senyor, quan Ell ens troba com va trobar al cec de naixement, les coses a la llum de la fe esdevenen clares i visibles. Aquest camí cap a la llum de la resurrecció és el que recorrem durant la Quaresma, el que recorren els catecúmens cap al baptisme. Com el camí espiritual que recorregué aquell cec de naixement que començà per considerar a Jesús com aquell home, per passar a veure-hi en Ell un profeta i acabar reconeixent-lo com el Senyor, aquell qui té un poder que no pot tenir ningú que no vingui de Déu. Aquest és el camí de la conversió, el camí de la fe cap a la plenitud de la llum, un camí en el que sovint podem ensopegar en el pecat quan esdevenint cecs de cor i ens tanquem a aquell qui és la llum i ens deixem vèncer per la temptació de fer el mal enlloc de fer el bé.

En la nit de Pasqua i en el ritus baptismal la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres.

Aquesta és l’alegria que aquest diumenge Laetare comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta molt, Crist encara ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció que et portarà a tu estimat catecumen a rebre les aigües del baptisme per poder arribar així per la fe al regne de la llum, ja s’albira.

 

Dimecres III de Quaresma: Iniciació cristiana d’adults. Lliurament del símbol al catecumen

 

Dimecres III de Quaresma

Dimecres 10 de març de 2021

Iniciació cristiana d’adults

Lliurament del símbol al catecumen

Dt 6,1-7, Salm responsorial 8,8.9.10.11, 1C 15,1-8 i Mt 16,13-18

 

«I vosaltres, qui dieu que soc?» pregunta Jesús als seus deixebles, ens pregunta Jesús a cadascun de nosaltres, et pregunta Jesús a tu Ivan. En la resposta que en donem gravita tota la nostra fe. Pere fou ràpid i contundent a respondre «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.» i aquesta seva resposta, revelada pel Pare del cel i no pas per cap home de carn i sang, és la que professem solemnement en el Credo, Jesucrist és l’únic fill del Pare i Senyor nostre, concebut per obra de l’Esperit Sant d’una mare verge, que patí, morí, fou sepultat i davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia i pujar al cel per asseure’s a la dreta del Pare i tot per a la nostra salvació.

Estimat Ivan aquestes paraules cada vegada que les recitis, seran unes paraules que hauràs de tenir molt a prop teu, les tindràs als llavis però sobretot les has de tenir al cor, com ens ha dit l’Apòstol. Aquesta és la fe que hem de proclamar amb els nostres llavis i creure de cor. Això és estimar al Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, com ens ha dit el llibre del Deuteronomi, recollint el símbol de la fe del poble d’Israel, el credo del poble escollit per Déu.

Aquestes són les paraules que ens fan justos, aquestes són les paraules que et faran just Ivan, que et faran reverenciar al Senyor, el teu Déu, si les guardes al cor. El teu Déu, el nostre Déu aquell en qui creiem, aquell en qui confiem, aquell en qui esperem. Cap dels qui creu en Ell no serà defraudat, tot el qui creu en Ell és sortós.

Avui lliurant-te el símbol de la nostra fe, compartim amb tu, en nom de tota l’Església, allò que de més preuat tenim, la fe; aquella que ens fa justos, aquella que ens enriqueix. I la compartim amb tu perquè el Senyor t’ha cridat, t’ha escollit per professar-la amb nosaltres, amb tota l’Església, aquella que s’edifica sobre la roca ferma de Pere, una pedra humana, a vegades dubtosa, com el mateix Pere a l’hora de caminar sobre l’aigua, a vegades poruga, com el mateix Pere a l’hora de la negació, a vegades desconcertada, com el mateix Pere vora el sepulcre buit; però alenada sempre per l’Esperit, com Pere i els altres apòstols el dia de la Pentecosta.

Escriu el nostre arquebisbe Joan que «la fe és un acte personal i, al mateix temps, plenament eclesial. Si individualment som convidats per Déu a la comunió amb Ell, d’altra banda, la fe mai no es dona isoladament. (...) Per tant, la professió de fe és, al mateix temps, un acte lliure que testimoniem amb gratitud i un do que nosaltres rebem de l’Església que la professa i la transmet.» (Joan Planellas, Un comentari al Credo, p. 23).

Nosaltres ara i aquí, indignes representants de l’Església, compartim amb tu Ivan a les portes del teu baptisme la nostra fe formulada i expressada en aquest símbol. Escolta aquestes poques paraules amb atenció i posa-les al teu cor amb amor.

Diumenge III de Quaresma: Iniciació cristiana d’adults. Primer escrutini

 

Diumenge III de Quaresma / Cicle A

Diumenge 7 de març de 2021

Iniciació cristiana d’adults

Ritu primer escrutini

Ex 17,3-7, Salm responsorial 94,1-2.6-7,8-9, Rm 5,1-2,5-8 i Jo 4,5-42

«Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món» deien els samaritans. La set d’aquesta gent ha estat satisfeta per la Paraula del Senyor, han fet experiència personal de Déu, han begut d’aquella aigua viva que beu aquell qui poua en la Paraula de Déu.

La set acompanya sempre a l’home, com acompanyava al poble d’Israel en el seu camí pel desert; tanta set passaven que caigueren en la murmuració i una mica més i apedreguen a Moisès. Seguint el que li deia de paraula Déu, Moisès aconseguí calmar aquella set tot picant la roca, però ja havien posat Déu a prova, dubtant de si el Senyor era o no amb ells, havien temptat al Senyor tot i haver vist les seves obres.

Ara però gràcies a Jesucrist la fe ens ha donat entrada en ferm en la gràcia i amb la gràcia, en l’esperança en la gloria de Déu, una esperança que no defrauda perquè és fruit de l’Esperit Sant que ha vessat en els nostres cors el seu amor, com ens ha dit l’Apòstol. Ens n’adonem d’això? Crist ha mort pels dolents, per nosaltres, ha tingut la valentia de donar-nos la seva vida, estimant-nos tot i ésser pecadors.

L’aigua viva que brolla del cor del Crist és l’aigua de salvació, prefigurada en l’aigua del baptisme, aquella aigua que un cop beguda esdevé una font que brolla dins nostre per donar-nos la vida eterna. L’aigua viva que bevem quan adorem a Déu en esperit i en veritat, quan fem la voluntat del Pare.

La Quaresma és camí cap a aquesta font d’aigua viva, camí de conversió en el que ens cal estar atents a la veu del Senyor amb els cors no pas endurits sinó dòcils a fer la seva voluntat, com ens ha dit el salmista. La Quaresma és el moment de desitjar pouar aigua viva com la dona samaritana, convertits per la Paraula de Déu, reconeixent els nostres propis pecats que retarden la trobada amb Déu, que ens impedeixen de trobar quelcom per treure l’aigua del fons del pou. Ara i aquí fem tots plegats aquest camí acompanyant al nostre germà que avui referma de nou la seva voluntat de rebre el baptisme de l’aigua viva en les properes celebracions pasquals.

Era cap al migdia quan Jesús cansat de caminar s’assegué bonament vora el pou que el seu Pare havia lliurat a Jacob per calmar la seva set, la dels seus fills i la dels seus ramats. Era també cap al migdia quan Jesús de la creu estant, cansat i afeixugat pel sofriment i la solitud, clama tot dient «tinc set».

La creu és el pou que el Pare ens ha lliurat a nosaltres per satisfer la nostra set, la dels nostres fills, la de tots els homes i dones de bona voluntat que tenen set d’aigua viva, de veritat i d’esperit. Si a Samaria aquella bona dona samaritana li volia calmar la set amb aigua del pou de Jacob, a la creu els seus botxins li voldran calmar burlescament i maldestrament la set i el dolor amb una esponja xopa de vinagre.

Jesús vora el pou de Jacob, Jesús clavat a la creu, tenia set del Déu que és vida, perquè ell mateix bevent de l’aigua viva ha esdevingut per a nosaltres la font que brolla sempre, aquella d’on raja una aigua que apaga la set per sempre més.

Jesús a Samaria donà a aquella dona l’aigua viva de la seva paraula; Jesús a la creu ens la dona a tots nosaltres quan del seu cos ja mort brolla sang i aigua.

Qui s’acosta al baptisme, com tu, qui s’acosta a les celebracions pasquals, com tots nosaltres, per renovar les promeses baptismals, és aquell qui desitja presentar-se davant del Senyor i lloar-lo per rebre l’aigua de la vida, per pouar en la passió i mort del Senyor i participar així de l’aigua viva de la seva resurrecció.