divendres, 25 de desembre del 2020

Nadal del Senyor Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2020

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El poder de la Paraula de Déu sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. És el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat. El Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta d’estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

La Paraula s’atansa, es dona a conèixer, s’apropa a l’home fins a fer-se ella mateixa home; així la Paraula segueix la seva tasca creadora, recuperant per a Déu l’home perdut pel pecat. La Paraula és present en la creació, en la revelació, en la manifestació, en l’encarnació; perquè tot plegat és sempre present, un present ple de gràcia i de veritat, perquè en el pla de Déu no hi ha ni etapes, ni moments diferents; quan Déu es manifesta ho fa sempre en tota la seva plenitud, sense fissures ni escletxes. El principi, el començament és al cap i a la fi un començament sense començament, una plenitud ja total, perquè Déu no es manifesta poc a poc, per etapes; és Déu en plenitud un cop per sempre.

Per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes no l’han conegut, han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però no han pogut ofegar-la, la llum resplendeix i el Pare l’ha exalçat de nou perquè així per la Paraula, per Jesucrist ens ha estat donada la gràcia i la veritat. És l’home el qui ha retornat a la plenitud perduda per obra de Jesucrist, Ell que és plenitud i al qui la seva encarnació no afegeix ni treu res a la persona del Fill.

En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020).

Jesús ha agafat la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort, per tal de salvar-nos i retornar-nos la condició de fills de Déu.

dijous, 24 de desembre del 2020

Nadal del Senyor Missa de la nit

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2020

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

El poble avançava a les fosques, el país era tenebrós, les botes dels soldats marcaven el pas; tot era desencís i foscor, por i incertesa. De sobte una gran llum resplendí, es manifestà la gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre. En un poble anomenat Bet-Lèhem, quasi al ras perquè no han trobat lloc a l’hostal, una dona, un home i un nen embolcallat i posat en una menjadora esdevenen l’eix de la història de la salvació, d’aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria. Un edicte del Cèsar August per fer el cens de l’imperi i uns pastors que vivint al ras vetllen i guarden uns ramats són el complement, els actors secundaris d’aquesta història que no ha fet sinó començar. Avui un infant ha vingut al món, un esclat de llum envolta uns pastors, demà una llum immensa deixarà buit un sepulcre i naixerem tots a la vida eterna.

Escriu sant Jeroni «No desespereu pel fet que ha nascut una sola vegada de Maria: cada dia neix en nosaltres.» Perquè avui a les nostres vides també hi ha desesperació, foscor, por, angoixa i incertesa. Aquest any ens cal com mai que la llum joiosa del Nadal, anunci de la resurrecció, trenqui les tenebres de la nostra torbació. Una llum que acompanyi als qui sols en un hospital pateixen o tal volta s’acosten a la mort sense l’escalf dels seus; que il·lumini als ancians que han deixat de rebre la visita i l’abraçada dels seus estimats per tal de preservar la seva salut; una llum que no deixi minvar la flama de l’amor per l’enyor als qui no podran compartir aquest Nadal amb les seves famílies, potser confinats per raons sanitàries, empresonats o allunyats o exiliats per una o altre raó.

Nadal és esperançadora llum, el record d’aquella llum que trencà la fosca de la nit i Jesús, tot just nat, ara i aquí ens demana que nosaltres siguem llum per al món. Com enmig d’aquesta foscor que de fa mesos ens envolta hi ha qui és llum per als altres; lluitant per guarir als malalts, investigant per trobar un remei que acabi amb aquest malson, donant de menjar als qui ja no poden procurar-se’l, acompanyant als qui s’han quedat sense qui els pugui acompanyar, decidint el que cal fer i el que és millor per a tots, malgrat ser incompresos i criticats. Són la imatge d’aquell qui s’entregà a si mateix per tots, per fer de nosaltres uns apassionats pel bé, com ens ha dit de Jesucrist l’apòstol sant Pau.

Perquè darrera d’aquest infant, darrera de la tendre escena de Josep i Maria vetllant el seu són, hi ha l’anunci de quelcom molt més gran. Aquest nadó és el Messies, el Senyor, el Salvador; el Déu heroi, el pare per sempre, el príncep de la pau, el conseller prodigiós. Com pot ser això ens preguntem nosaltres avui contemplant de lluny estant l’escena de Bet-Lèhem, com preguntà Maria a l’àngel,  com es preguntava Josep, l’home bo a qui Déu parlava en somnis; com es preguntaven aquells pastors esglaiats després de trencar-los el són una llum resplendent i la veu d’un àngel.

Si el Nadal és esperança de que la salvació és a prop, si el Nadal és anunci de la victòria de Jesucrist sobre la mort; avui aquesta esperança ens cal més que mai.

Deia ahir en l’audiència general dels dimecres el Papa Francesc: «Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recerca de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida. »

Avui ens ha nascut el salvador, que és el Messies, el Senyor. Avui ens ha nascut l’esperança de que molt aviat serem alliberats.

 

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2020

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

 

Déu no ha reposat fins que ha aparegut com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa. No ha estat pas com molts esperaven, l’acció de Déu és pacient, tranquil·la; com ens diu l’apòstol sant Pau, Déu elegí els nostres pares, ha escollit la història per entrar en ella, una història senzilla, humana. El Pare ha fet que el Fill esdevingués així fill de David, fill d’Abraham, fill de Maria esposada amb Josep, de la nissaga de David. Un Déu fet home amb plenitud, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, que ha vingut per salvar-nos de la culpa, és aquell que havien anunciat els profetes, el Déu que és el Déu amb nosaltres perquè ve per compartir la nostra vida, les nostres misèries i la nostra mort; però sobretot ve per que compartim amb Ell la vida veritable i eterna.

Abraham representa la fe, és l’home que cregué en Déu i fou reputat per la seva justícia, és l’home de la fidelitat a Déu, aquell qui anuncia que el Senyor escollirà al poble d’Israel com a heretat seva, l’elegit de Déu, aquell qui experimentà la gratuïtat de l’amor de Déu, aquell a qui anomenem el nostre pare en la fe.

David és l’home i és el rei, per ell passa l’aliança amb el Senyor, ell es considerat per moltes generacions el model de messies, perquè el seu tron és el tron d’Israel. Però és alhora l’home que cau en la temptació, que provoca la mort d’un home per tal de satisfer el desig de la carn i posseir la seva esposa, impulsat pels desigs humans. És l’home a qui Déu confià el govern del seu poble i l’home que pecà i es penedí, l’heroi d’Israel i l’home de la pregària confiada en el Senyor.

Josep, l’espòs de Maria és l’home a qui Déu parla en somnis, obedient, amant, acollidor i treballador, pare de Jesús en l’ombra, discret però sempre amatent.

El Fill de Déu ve al món de manera sorprenent, una verge l’infanta, és concebut per obra de l’Esperit Sant i assumeix tot el dolor de la història humana per tal de sublimar-la i portar-nos de la mort a la vida, del pecat a la reconciliació amb el Pare. Abraham, David i Josep; victòries i derrotes, exilis, deportacions i retorns, allunyaments i reconciliacions amb Déu. Aquesta és la història del poble d’Israel, la història de la salvació, la nostra pròpia història que Déu assumeix en la persona del Fill per tal de salvar-nos. Realment avui ens ha nascut el salvador que és el Messies, el Senyor, caminem a la llum de la seva mirada, celebrem el seu nom, cantem tota la vida els seus favors. La salvació és aquí. Déu ha entrat avui en la història, també en la nostra història.

dimarts, 8 de desembre del 2020

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2020

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

Vita

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó. La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà  a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor. 

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se.  Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Escriu sant Elred: «Ella tingué ànsia de Crist, i per això va anar cap a Crist. L’estimà totalment deixant pel seu amor des de la seva infància els desitjos de la carn, considerant no res tota la gloria del món.» (sermó 22).

Dulcedo

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Escriu sant Bernat «la gràcia de Déu es feu visible, ensenyant-nos a rebutjar la vida impia i els desitjos mundans, i a viure aquest món amb moderació, rectitud i pietat, desitjant la joia que esperem i la vinguda en gloria del gran Déu.»

Spes nostra

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Escriu sant Elred que Maria ha estat «elegida entre totes les creatures per a ser santificada per l’Esperit Sant, per ser fecundada romanent verge, per ser saludada per l’àngel (...) per ser vertaderament plena de gràcia.» (Sermó 79).

María és  «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s'ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l'Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li. Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Al bell mig del temps d’Advent, quan ens acostem al dia de commemorar el primer adveniment del Senyor i alhora preparar-nos per al segon adveniment, ens surt al pas la figura de Maria, tota ella model de vida, dolcesa i esperança. Plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

diumenge, 6 de desembre del 2020

Diumenge II d’Advent / Cicle B

 

Diumenge II d’Advent / Cicle B

6 de desembre de 2020

Capella de Santa Caterina

Is 40,1-5.9-11; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); 2Pe 3,8-14 i Mc 1,1-8

Moltes vegades el Senyor ha ofert als homes la seva aliança i enviant els profetes ens ha preparat per a la salvació que ens havia promès (Cf. Pregària Eucarística IV). El darrer dels profetes, aquell de qui Isaïes havia dit que era un missatger enviat per preparar el camí al Senyor, una veu clamant al desert; era Joan que predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats i obrir-li així les rutes cap als nostres cors, aplanant-li el camí tot convertint-nos dels nostres pecats.

El pla de Déu, el pla de la salvació dels homes, no és pas res d’improvisat, Déu el preparà tant bon punt com s’adonà que l’home feia un ús maldestre de la seva llibertat i s’allunyava d’aquella imatge de Déu que ens havia estat impresa i que el pecat maldava en anar esborrant. A Déu l’home no li ha posat fàcil per venir a salvar-lo, al llarg de la història ens hem entestat en rebutjar la seva mà estesa mantenint-nos en els nostres errors. Però Déu és pacient i misericordiós, no te pressa, per a Ell tan és un dia com mil anys i mil anys com un dia; espera sempre la nostra conversió. El Senyor és pacient amb nosaltres, no és que difereixi el compliment de les promeses, Ell no vol que ningú es perdi sinó que tothom arribi a convertir-se, com ens ha dit l’apòstol sant Pau. Sap que tant bon punt li obrim els nostres cors la serralada dels nostres pecats es tornarà una plana de bondat; el terreny escabrós de les nostres malifetes serà una vall on pasturar al seu esguard.

L’Advent ens recorda aquell primer adveniment del Senyor, quan el Pare envià al seu fill fet home com nosaltres per viure com nosaltres, morir com nosaltres i ressuscitant per ser Fill de Déu, obrir-nos la porta a esdevenir també nosaltres fills de l’altíssim, fills amb el Fill. Joan en fou el precursor, aquell qui saltà de goig en les entranyes de la seva mare Elisabet, en saber-se davant d’aquella verge que portava al seu ventre la salvació del món, aquell qui al Jordà se saber indigne de batejar al qui venia a salvar-nos, aquell qui perdé la vida pel caprici d’un rei indolent sotmès, com tants d’altres reis, a la voluntat d’altri.

Però tot i que Déu ja va venir, tot i que ens va portar la salvació; l’adveniment definitiu està per arribar, serà quan el Senyor instaurarà el seu regne i jutjarà amb justícia i amb amor, perquè Ell és amor. I si Joan fou el profeta anunciador del Messies, d’un messies que vingué ben altrament a com l’esperava el poble d’Israel; ara nosaltres som de fet també profetes; profetes obligats a anunciar el darrer i definitiu adveniment. Si vertaderament esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia, la vertadera justícia i no la fugissera i parcial justícia dels homes, cal que ens preparem per esperar-lo en pau, immaculats i irreprensibles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta és la bona nova que portem al cor i que ens cal compartir, que va intrínsecament inclosa amb la nostra fe; per això cal que alcem ben fort el crit, sense por, per dir «El Senyor Déu arriba amb poder». Enmig de tanta incertesa i tant temor, ens cal ser profetes de l’esperança, portar llum davant de tanta foscor. Aquell qui vingué i vindrà per vèncer tot temor ens diu també a nosaltres «Obriu en el desert (en aquest món orfe d’esperança) una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.»

dijous, 3 de desembre del 2020

Dijous de la setmana I d’Advent

 

Dijous de la setmana I d’Advent

3 de desembre de 2020

Is 26,1-6; Salm 117 i Mt 7,21.24-27

Complir la voluntat del Pare és construir la casa sobre la roca; no acomplir-la és fer-ho sobre la sorra. A les pluges, les riuades i els vents que ens afecten dia sí i altra també; sols amb una fe ben assentada hi podem fer front. La fe val més que mil paraules dites en va; perquè tant sols la fe és la que ens mou a complir la voluntat de Déu. Una fe fonamentada sobre el Senyor, que és la roca eterna. Fonamentats en Ell no hi res que es pugui interposar en el nostre camí vers Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Els cims, les dificultats, esdevenen aleshores com pols, s’aplanen fins al terra. La confiança l’hem de posar en el Senyor, ens diu el salmista, no pas en els homes, no pas en els poderosos d’aquest món, ens els qui s’omplen la boca dient “Senyor, Senyor” però són tant sols casa fonamentada en la sorra de les ambicions humanes, són aquells dels qui al cap i a la fi no en queda ni rastre. «Però sovint l'home no construeix el seu obrar, la seva existència, sobre aquesta identitat, i prefereix les sorres de les ideologies, del poder, de l'èxit i dels diners, pensant trobar en ells l’estabilitat i la resposta a la demanda de felicitat i de plenitud que porta en la seva ànima.» (Benet XVI 6 de març 2011). La solidesa de la nostra fe no ve pas de nosaltres mateixos, sinó d’aquesta roca que és el Crist. «Construir sobre roca vol dir abans que res:  construir sobre Crist i amb Crist.» (Benet XVI 27 de maig 2006).

La nostra vida de cristians, la nostra vida de consagrats, la nostra vida de monjos, és un camí cap al Senyor, com ho és l’Advent, memorial de la primera vinguda del Senyor i confiada espera de la seva segona i definitiva vinguda. Al llarg d’aquest camí les nostres febleses tant físiques com morals, ha de fer front a la pluja de les temptacions, a les riuades dels contratemps, a les ventades del nostre egocentrisme. Tant sols ben fonamentats podrem superar tota contrarietat, superar-la i seguir avançant cap al Crist, que és el camí que ens porta al Pare i ens condueix a la vida eterna.

Escrivia sant Francesc Xavier, la memòria del qual avui celebrem, que: «en les coses petites, els qui viuen amb desitjos de servir a Déu, han de treballar a humiliar-se molt, desfent-se sempre de si mateixos, fent-se grans i molts fonaments en Déu, perquè en els grans perills i treballs, així en la vida com en la mort, sàpiguen esperar en la summa bondat i misericòrdia del seu Creador. Que aprenguin a vèncer les temptacions, saben que allí on trobaven repugnància, per petits que fossin, si desconfien de si amb molta humilitat i fortifiquen els seus ànims, confiant molt en Déu, sabran que ningú és feble quan usa bé de la gràcia que Déu el nostre Senyor li dóna.» (Carta 90. A sus compañeros residentes en Goa Kagoshima (Japón), 5 de novembre de 1549).

En aquest temps d’Advent hem de tenir present també l’adveniment del Senyor damunt nostre, quan se’ns farà present a nosaltres en particular, quan serà la nostra hora; l’hora de ser jutjats per aquest jutge rectíssim i alhora immensament misericordiós, aquell l’amor del qual perdura eternament, l’únic bo, que ens escolta i ve per salvar-nos.

Cal que ens presentem davant d’Ell ben fonamentats sobre la roca eterna, fortificat el nostre ànim amb la humilitat, com escrivia sant Francesc Xavier, acomplint la seva llei, amb el cor seré i confiats en la seva gran misericòrdia, de la qual mai hem de desesperar.