Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu de Montserrat

27 d’abril de 2018

Pr 8,22-35; Salm 86,1-2.3-4.6-7; Ef 1,3-6.11-12 i Lc 1,39-56

Maria és per a nosaltres cristians el model; la mare amatent que ens mostra el camí per on seguir les petjades de Crist, fill seu i senyor nostre, per això, els monjos i monges la tenim per protectora. Maria és model de disponibilitat, és la dona que està sempre a punt per fer la voluntat de Déu. Ha estat a punt des de sempre perquè estava en el pla de Déu, en el pla de salvació des de molt abans de que la terra existís, quan encara no hi havia ni oceans, ni fonts d’aigua viva, abans de que fossin plantades les altures i es posessin límits al mar; des de sempre en el pla de Déu ja hi havia Maria, molt abans de que ella mateixa fos. Ella és qui més a prop ha estat de Jesús, aquella qui l’ha portat en les seves entranyes i l’ha infantat; aquella que ha escoltat la seva paraula i ha vist convertir l’aigua en vi, quan encara no era l’hora, qui l’ha acompanyat fins al peu de la creu en la darrera i definitiva hora. Ella és sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els dels seus pits va mamar i encara més sortosa perquè va escoltar la paraula de Déu i la va guardar. 

Maria és model d’humanitat. És la dona, la nova Eva per mitjà de la qual, acollint l’entera humanitat del Fill de Déu, del Verb fet home, ens arriba la salvació. Ella fou elegida abans de crear al món perquè pugéssim ser beneïts per Crist amb tota mena de benediccions espirituals. Per això tant bon punt la seva cosina Elisabet va sentir la seva salutació Joan saltà de goig dins les seves entranyes i Elisabet esclatà proclamant-la beneïda entre totes les dones, perquè dins seu portava el fruit beneït, Déu encarnat, fet home. 

Marie est un modèle d’humanité. Elle est la femme, la nouvelle Ève, qui accueille l’humanité entière du fils de Dieu, du verbe fait homme, et par laquelle on acquiert le salut. Ella a été choisie avant la création du monde pour que l’on puisse être béni de toute bénédiction spirituelle dans les cieux en Christ. Pour cela, dès que sa cousine Élisabeth entendit la salutation de Marie, l'enfant bondit dans son sein et Elisabeth exulta et la proclama bénie plus que toutes les femmes, car elle portait en elle le fruit béni, le Dieu incarné fait homme. Elle est heureuse parce que l’a porté en elle et dont ses seins l'ont nourri, et encore plus heureuse parce qu'elle a entendu la parole de Dieu et l'a gardé.

Maria ens és model en la fe, ella és feliç perquè ha cregut; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor. La seva fe és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat. 

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, perquè Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimem que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat (Cf. Redemptoris Mater, 12). 

Maria és model de pau, perquè la pau resumeix en síntesi el millor dels béns que pot desitjar l’home, una pau assentada fermament en l'aliança del Senyor, que és fidel envers els escollits; una pau autèntica, messiànica per a tots els homes, en tant que germans i als que Maria mira amb igual amor de Mare, tot encomanant-nos al seu Fill diví. 

Marie est un modèle de paix, parce que la paix exprime en synthèse le plus haut bien que l’homme peut désirer, la paix qui repose  fermement sur l’alliance du Seigneur, fidèle à ses élus; une paix authentique, messianique pour tous les hommes qui, en tant que frères, sont regardés par Marie avec un identique amour maternel et présentés par elle à son divin Fils. Sa foi est forte dans son but, tempérée dans le silence, prudente dans l'interrogation, juste dans la confession, dans les paroles de saint Bernat.    

Per intercessió de Maria demanem-li al Pare, que atorgui abundosament la pau, la concòrdia i el goig al nostre poble; que tots els seus ciutadans encertem a descobrir el profund sentit de la nostra existència com a peregrins a la terra; que no confonguem les etapes i la meta; que modulem la nostra marxa segons l’exemple de Maria. Perquè ella ens és auxiliadora; perquè  aquí, a tot arreu i sempre, és Reina poderosa i Mare piadosíssima (Cf. Sant Joan Pau II a Montserrat, 7 de novembre de 1982).

Dijous de la setmana III de Pasqua

Dijous de la setmana III de Pasqua

Fets 8,26-40; Salm 65,8-9.16-17.20; Jo 6,44-51

19 de maig de 2018

Monestir de Santa Maria de Solius

«Com ho he d'entendre, si ningú no m'orienta?» Poc després de la mort d’Esteve, Felip ha anat la veïna regió de Samaria, a l’encontre dels samaritans germans de raça i religió dels jueus però exclosos de la comunitat;  ara l’Esperit l’empeny a anar al sud, pel desert; allí l’indica que atrapi un carruatge i ell se n’hi en va corrents. Acaben de matar al primer diaca però Felip no té por, dòcil a l’impuls de l’Esperit segueix les seves indicacions. Si alguns es pensaven que matant a Esteve acabarien amb la predicació de l’Evangeli, anaven ben errats; com aquells qui creien que matant a Jesús havien acabat amb el pla de salvació. 

Sovint en les dificultats, entre els entrebancs, Déu hi escriu, hi és present. Com deia santa Teresa de Jesús «Dios escribe recto con renglones  torcidos.» D’una suposada desfeta neix la consolidació de l’anunci de l’Evangeli, aquest arriba als pobles veïns i acabarà arribant a tot el món. És el que havien anunciat les Escriptures ja de temps antic, però que molts encara no havien entès; calia que la vida de Jesús de Natzaret fos arrencada de la terra, que la llavor fos enterrada perquè donés fruit. 

És entranyable aquest episodi dels Fets dels Apòstols, un eunuc etíop de retorn del seu pelegrinatge a Jerusalem rellegeix les Escriptures, però no aconsegueix esbrinar-ne el sentit profund. «Em podries explicar si aquí el profeta parla d'ell o d'algun altre?» El profeta està parlant d’aquell qui ha vist al Pare perquè ve de Déu, d’aquell qui és el pa baixat del cel, el pa viu, aquell del qual qui en menja ja no mor més, el pa que és la seva carn, la seva vida oferta pel món. L’eunuc etíop es catequitzat per Felip, aquest li interpreta l’autèntic sentit de les escriptures, li anuncia la bona nova de Jesús i és batejat. Per al tresorer major de la reina  Candaca la peregrinació a Jerusalem li fou un camí de conversió, hi anà per acomplir amb un ritus de l’antiga aliança, hi torna batejat amb el signe de la nova aliança. Ha estat atret pel Pare, perquè com ho havien anunciat els profetes tots seran instruïts per Déu; tots aquells qui escolten al Pare, en l’Escriptura, i acullen el seu ensenyament, com l’hi ha ajudat Felip a acollir-lo, van a Jesús pel baptisme, com el que rebé l’eunuc de mans de Felip poc abans de ser arrabassat aquest cap a Asod i Cesarea, seguint fidelment els impulsos de l’Esperit que el porta allò on vol. 

La bona nova es va escampant per totes les poblacions, la seva expansió és imparable. Quantes vegades al llarg de la història els homes s’han entestat en prohibir, limitar i condemnar la veritat; però a la fi aquesta brilla amb llum pròpia. Ni els grans sacerdots, ni Pilat, ni aquells qui estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia davant d’Esteve, ni els qui bastonejaren i engarjolaren a Pere i als altres apòstols no han aconseguit res. Davant la veritat res s’hi val per impedir-li arribar allà on vol l’Esperit. 

En veritat, en veritat, ens diu Jesús, si creiem en la veritat, en Ell i per Ell en el Pare, tindrem la vida eterna.

Dimecres de la setmana III de Pasqua

Dimecres de la setmana III de Pasqua

Fets 8,1-8; Salm 65,1-7; Jo 6,3-40

18 d’abril de 2018

Monestir de Santa Maria de Solius

Jesús que ha vingut al món per fer la voluntat del Pare no vol que passem fam, no vol que estiguem assedegats, no vol treure ningú fora, perquè la voluntat del Pare és que tots ens salvem. 

Per salvar-nos, per ser ressuscitats al darrer dia, com Crist va ressuscitar el dia; ens cal anar cap a Jesús, creure en Ell, veure’l i creure en Ell, com el deixeble estimat que guaitant dins la tomba veié i cregué. Qui el veu i creu en Ell no pot estar-se’n de proclamar-lo; com Esteve no va poder estar-se’n  de confessar llur fe, malgrat totes les amenaces, malgrat costar-li la vida.

Déu ens estima tant que ha enviat al seu Fill per donar-nos la vida; Ell morint en la creu, compartint la nostra mort, fent-se un com nosaltres, ha compartit la nostra humanitat i ressuscitant ens ofereix de compartir amb Ell la resurrecció perquè Ell vencent la mort ens ha donat la vida.

En aquest temps Pasqual la litúrgia de la Paraula ens ofereix de seguir de prop l’itinerari de fe dels apòstols i dels primers deixebles. Tampoc per a ells no fou fàcil; dubtaren tot i veure al mateix Crist ressuscitat. Patiren persecució en confessar-lo, però cada bastonada que reberen, cada màrtir fou llavor de molts altres cristians; a la mort d’Esteve segueix la predicació de Felip a Samaria, la guarició de molts malalts i la conversió d’aquell jove Saule, assot dels primers cristians, als peus del qual els executors d’Esteve deixaren llurs mantells, com si es despullessin, com si renunciessin a ser coberts pel mantell de l’amor de Déu, aquella claror que Esteve transmetia en el seu rostre.

Crist ens demana que anem cap a Ell i que freguem, això és tot. Anem-hi cada dia, fent una passa rere l’altre, no deixant d’alimentar-nos amb la seva Paraula, superant les dificultats, els desenganys, les ensopegades; posant tota la nostra confiança, la nostra esperança en Ell.

El seu pa, que és el seu cos, és el vertader pa de vida. Tant sols Ell pot saciar, per sempre més, la nostra fam i la nostra set, donant-nos la vida eterna.

Divendres de l’Octava de Pasqua

Divendres de l’Octava de Pasqua

6 d’abril de 2018

Fets 4,1-12; Salm 117,1-2 i 4.22-24.25-27a; Jo 21,1-14

Crist s’apareix per tercera vegada. Ell que havia dit «destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» i ha estat tres dies al sepulcre, es presenta davant dels seus per tercer cop; la plena confirmació de la seva resurrecció. Crist ressuscitat es deixa veure, les seves primeres aparicions davant els deixebles són per posar-los en contacte amb Ell, per poder ajudar-los a creure. Aquest és el Senyor, «és el Senyor», com va dir el deixeble estimat, aquell qui va ser el primer a veure i a creure davant la tomba buida. Crit d'admiració, crit d'alegria i d'adoració que expressa el canvi profund, el canvi radical provocat pel reconeixement del Jesús ressuscitat. D’escèptics es converteixen en creients, de porucs, en valents. 

Totes les aparicions de Jesús subratllen un fet desconcertant, i és que ells no s’atrevien a creure-s’ho. Però el fet és que passen de la nit al matí; de la foscor a la llum; de la ignorància, ja que no sabien que era Crist, no el reconeixen, al coneixement; de la mancança, a l'abundància de peix. En cada aparició, és Jesús qui pren la iniciativa. Les aparicions de Jesús restableixen la vida i el to dels cors esporuguits dels deixebles que, ociosos, tornen sense massa entusiasme al seu primer treball de pescadors; perquè per ells tot havia acabat, i no pas bé. De nou és Jesús qui els crida. 

No és suficient saber que Crist ha ressuscitat. Els cal viure en la resurrecció, tirar les xarxes de la bona nova amb entusiasme i convençuts de que ara pescaran. Sant Agustí ens recorda, que «així com la seva passió significava la nostra vida vella,  així la seva resurrecció és sagrament de vida nova. Hem  cregut, hem estat batejats;  la vida vella ha mort en la creu i ha estat sepultada en el baptisme. Ha estat sepultada aquella vida vella, en la qual hem viscut; ara tenim una vida nova. Ara ens cal viure de tal manera que quan ens arribi la nostra pròpia mort no morim». El misteri salvífic no resta com una experiència paralitzada als peus de la creu; ha de passar per la resurrecció i per l’Esperit que fa que tot comenci novament. 

Les narracions evangèliques, que ens refereixen les aparicions del ressuscitat, conclouen en general amb la invitació a superar qualsevol incertesa, a confrontar l'esdeveniment amb les Escriptures, a anunciar que Jesús, més enllà de la mort, és l'etern vivent, font de vida nova per tots els qui creuen. Així esdevé, per exemple, en el cas de Maria Magdalena, que descobreix el sepulcre obert i buit, i immediatament tem que s'hagin portat el cos del Senyor. El Senyor llavors la crida pel seu nom i en aquest moment es produeix en ella un canvi profund; el desconsol i la desorientació es transformen en alegria i entusiasme. Amb promptitud va on els apòstols i els anuncia:  «He vist al Senyor» (Jn 20, 18). És un fet que qui es troba amb Jesús ressuscitat queda transformat en el seu interior. No es pot veure al Ressuscitat sense creure en ell. 

La fe és un regal del Senyor, neix de la trobada personal amb Crist ressuscitat i es transforma en impuls de valentia i llibertat que ens porta a proclamar que  realment el Senyor ha ressuscitat i viu per sempre. Aquesta és la missió dels deixebles del Senyor de totes les èpoques i també en el nostre temps. Sant Pau dirà «ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (Col 3, 1-2). Això no vol dir desentendre's dels compromisos de cada dia, desinteressar-se de les realitats terrenes; més aviat, significa impregnar totes les nostres activitats humanes amb una dimensió sobrenatural, significa convertir-nos en testimonis de la resurrecció de Crist, que viu per sempre. Perquè Crist ha ressuscitat i vencent la mort ens ha tornat de mort a vida.

Dimecres de l’Octava de Pasqua

Dimecres de l’Octava de Pasqua

4 d’abril de 2018

Visita de la Comunitat de la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre

Fets 3,1-10; Salm 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35

Dos deixebles fan camí, Jesús els surt a l’encontre, conversaven entre ells i amb posat trist discutien sobre el que havia passat els darrers dies a Jerusalem, algú els aconsegueix i es posa a caminar amb ells. Resulta que esperaven que Jesús de Natzaret fos qui alliberés Israel, però el fet és que ha estat crucificat a instàncies dels grans sacerdots; certament algunes dones els han esverat perquè no han trobat el cos i també els apòstols han constatat que la tomba és buida; però a Ell no l’han vist pas.

Com treure l’entrellat de tot plegat, els costa d’entendre certament, però és que no és fàcil d’entendre. Cal que els ulls se’ls obrin, cal que llegeixin i entenguin l’Escriptura, que ja ho havia anunciat tot, interpretar-la amb els ulls de la fe, a la llum del misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.

Les conseqüències de trobar a Jesús ressuscitat en els dos deixebles són la conversió de la desesperació en esperança; la tristesa en joia. La conversió cristiana és sobretot font de joia i d'esperança. És sempre obra de Jesús ressuscitat, Senyor de la vida, que ens ha obtingut aquesta gràcia per mitjà de la seva passió i ens la comunica en virtut de la seva resurrecció. Per cadascun de nosaltres, com pels dos deixebles d’Emaús, cal escoltar a Jesús, escoltar la Paraula de Déu, llegir-la a la llum del misteri pasqual, perquè inflami el nostre cor i il·lumini la nostra ment, i ens ajudi a interpretar els esdeveniments de la vida i a donar-los un sentit. Després cal asseure's a la taula amb el Senyor, convertir-nos en els seus comensals, perquè la seva presència humil en el sagrament del seu Cos i de la seva Sang ens restitueixi la mirada de la fe, per mirar-ho tot i a tots amb els ulls de Déu, i a la llum del seu amor. L'Eucaristia és la màxima expressió del do que Jesús fa de si mateix i és una invitació constant a viure la nostra existència com un do a Déu i als altres. Els dos deixebles, després de reconèixer a Jesús en partir el pa, «aixecant-se en aquell moment, se’n van tornar a Jerusalem» (Lc 24, 33). Els dos deixebles senten la necessitat de tornar a Jerusalem i d’explicar l'extraordinària experiència viscuda, la trobada amb el Senyor ressuscitat és una experiència tal que l’hem de comunicar, necessitem comunicar-la. 

A nosaltres monjos cartoixans i cistercencs, Jesús ressuscitat ens surt a l’encontre cada dia en la comunitat, en la seva Paraula, en l’Eucaristia. Demanem-li que es quedi amb nosaltres perquè ja es fa tard per a nosaltres i cal que els ulls se’ns obrin i els nostres cors s’abrusin per poder tenir-lo a Ell, que la seva presència amari la nostra vida. Sense plata ni or, sols tenint-lo a Ell ho tindrem tot.