dimecres, 26 de febrer del 2020

Dimecres de Cendra

Dimecres de Cendra
26 de febrer de 2020
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Escriu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica Christus vivit: «Mira els braços oberts de Crist crucificat, deixa't salvar una vegada i una altra. I quan t'acostis a confessar els teus pecats, creu fermament en la seva misericòrdia que t'allibera de la culpa. Contempla la seva sang vessada amb tant d'afecte i deixa't purificar per ella. Així podràs renéixer, una vegada i una altra» (CV, 1).

Renéixer ajudats per l’almoina, la pregària i el dejuni que són tres eixos d’aquest temps que avui iniciem, d’aquest temps quaresmal. Però no fer-ho davant la gent perquè ho vegin, sinó fer-ho de cor davant de Déu, d’aquell qui veu el més amagat i coneix allò que hi ha al nostre interior. Aquest és un temps que ens porta al misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre salvador. Un temps de conversió, d’esquinçament dels nostres cors, de rentar-nos de les culpes, de purificar-nos dels pecats, de tornar al goig de la salvació. Un temps de confiança en la gran misericòrdia del Senyor, que ens estima tant que esborrant les nostres faltes és capaç, pel seu immens amor, de crear en nosaltres un cor ben pur, de fer renéixer en nosaltres un esperit ferm. Un temps de reconciliació amb Déu, un temps per no malversar la gràcia, ans al contrari, d’aprofitar l’hora favorable per a la nostra salvació. Un temps per esperar la recompensa del nostre Pare del cel, d’aquell qui veu tot el que resta ocult als ulls dels homes, que veu el que és amagat, aquell per a qui no hi ha secrets. 

La pregària alimenta l’esperança, no hi ha millor camí per apropar-nos a la realitat de Déu que pregar amb fe. Crist és model de pregària, una pregària expressada al desert davant les temptacions, a Getsemaní davant la passió i a la creu en cercar en el Pare l´únic i vertader refugi en el moment suprem de lliurar la vida per a tots nosaltres. Una pregària que sempre ha de ser generosa, que mai pot ser egocèntrica i que està atenta als germans que truquen a la porta del nostre cor. Una pregària que s’expressa amb fets, que es transforma en realitat mitjançant l’almoina i que es prepara a aquesta obertura a Déu a través del dejuni. 

El profeta Joel en aquest temps ric i fort en la vida de l'Església, ens convida a convertir-nos al Senyor de tot cor. No es tracta d'una conversió superficial i transitòria, sinó d'una conversió feta de tot cor perquè arribi al fons de les nostres actituds i comportaments i suposi una sincera conversió. Hi insisteix també l’apòstol quan ens convida a reconciliar-nos amb Déu, aquell qui està sempre disposat a atorgar el perdó i la misericòrdia a qui s'acosta a Ell amb el cor convertit. L'Evangeli ens mostra el camí de conversió: el dejuni, l'oració, l'almoina com a caritat fraterna, oferta a Déu; mai per a vanaglòria dels homes, no per quedar bé davant dels altres, per ser reconeguts, sinó per apropar-nos a Déu, que veu tot allò secret i amagat en els nostres cors. 

Els homes mirem l'exterior, però Déu mira el cor. La conversió que ens proposa Jesús és una conversió interior. Es tracta, per tant, de tornar des de la llunyania i tristesa del pecat que ens aparta de Déu, a l'amistat de qui tant ens estima, fins a l’extrem, tant que va donar la seva vida per nosaltres. Per això ara és el temps de la gràcia, ara és el dia de la salvació. 

La rítmica celebració de l’any litúrgic, el continuat transcórrer un any rere l’altre de la celebració dels misteris de la nostra salvació, ens pot fer perdre  de vista la importància central que ha de tenir aquest temps en les nostres vides, en el nostre recorregut vital com a cristians cap a l’encontre amb Déu, cap a la plena participació de la vida eterna en comunió amb el Pare, per Crist que ens ha guanyat la vida amb la seva mort i resurrecció i ajudats per la força de l’Esperit.  

Comencem avui aquest tram de camí privilegiat cap a la nostra redempció. Desfem-nos de les nostres culpes; que torni als nostres cors el goig del desig de la salvació, que els nostres llavis s’obrin per a lloar al Senyor. Déu el mateix dia en que l’home s’allunyà d’ell, començà la tasca de la nostra salvació, no defallí, no es feu mai enrere, sempre pacient davant totes les nostres febleses, sempre esperant-nos. Ara nosaltres no malversem aquesta gràcia, caminem cap a Déu que ens espera el matí de Pasqua amb el gran present de la resurrecció.

Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma: «El fet que el Senyor ens ofereixi una vegada més un temps favorable per a la nostra conversió mai hem de donar-ho per descomptat. Aquesta nova oportunitat hauria de suscitar en nosaltres un sentit de reconeixement i sacsejar el nostre ensopiment. Malgrat la presència, a vegades dramàtica, del mal en la nostra vida, igual que en la vida de l'Església i del món, aquest espai que se'ns ofereix per a un canvi de rumb manifesta la voluntat tenaç de Déu de no interrompre el diàleg de salvació amb nosaltres.»

Afanyem-nos a recórrer aquest camí cap a la Pasqua amb les esplèndides armes de la pregària, el dejuni i l’almoina. Reconciliem-nos amb Déu, convertim-nos amb tot el nostre cor; ara és l’hora favorable per fer-ho.

dilluns, 24 de febrer del 2020

Dilluns de la setmana VII durant l'any / II

Dilluns de la setmana VII durant l'any / II
Santa Maria de Vallbona
24 de febrer 2020
Jm 3,13-18; Salm 18,8.9.10.15 i Mc 9,14-29

Un home li demana a Jesús que l’ajudi, ho fa amb fe, però amb una fe una mica feble, «si hi podeu fer res» li diu. Jesús contesta amb certa ironia «Dius que us ajudi si puc?», ho diu aquell qui ho pot tot, però que ens demana sempre un petit esforç, confiança, fe en Ell i com aquell home, nosaltres hem de demanar-li de creure més. Jesús demostra amb fets el que cal perquè la fe sigui capaç de moure muntanyes, alimentar-la amb la pregària. 

Més d’un cop s’acusà a Jesús d’actuar pel poder del maligne i Ell responia que un reialme no pot restar dividit, cal que estigui fermament unit i assentat sobre la roca de la fe. Ens ho diu avui l’apòstol Jaume, si hi ha gelosies, rivalitats, pertorbacions, i maldats de tota mena, si anteposem en la nostra conducta la idea de passar davant de tots; res no pot anar bé. Cal confiar-se en el Senyor, en la seva saviesa, amb humilitat, amb modèstia. 

Aquell pare, que suplicava la guarició del seu fill, en el fons es confià al Senyor humilment, recorregué a Ell perquè havia vist que els deixebles no eren capaços de guarir al seu fill, perquè en el fons sabia que la seva fe, també la dels deixebles, era encara insuficient, poc fonamentada, massa basada encara en fonaments humans, materials. Tant a aquell home com als deixebles els mancava reforçar-la amb la pregària, que les paraules que els sortien dels llavis i els pensaments del seu cor fossin agradables al Senyor. 

Sols així podem arribar a una fe que s’ha de mostrar en una vida pura, pacífica, moderada, dòcil, compassiva, plena de bons fruits, imparcial, sincera; perquè aleshores és justa perquè ve de dalt, del Senyor. 

La lluita amb els nostres particulars i personals esperits malignes, amb aquells que malden per imposar-se en el nostre interior, en el nostre cor, no la podem portar a terme amb èxit sense l’ajut del Senyor i aquest ajut sols el trobarem si ens confiem a Ell en la pregària. 

Fins i tot quan ens podem creure morts espiritualment, confiem-nos a Ell, tot pregant-li; deixem que el Senyor ens doni la mà, sols així ens podrem aixecar, posar-nos drets i seguir caminant cap a Ell.

diumenge, 23 de febrer del 2020

Diumenge VII Durant l’any / Cicle A


Diumenge VII Durant l’any / Cicle A
Santa Maria de Vallbona
23 de febrer de 2020
Lv 19,1-2.17-18, Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C 3,16-23 i Mt 5,38-48

Jesús fa servir avui en l’Evangeli per dos cops l’expressió «Doncs jo us dic». No és pas que Déu en altres temps hagués manat a l’home de ser maliciós, ho viem en el llibre del Levític; Déu ja demanava aleshores al seu poble de ser sants, perquè el nostre Déu és sant, de mirar de ser vertadera imatge de Déu, sense venjances, ni rancúnies. Però el cor de l’home, els nostres cors es van endurint, potser a vegades empesos per la mateixa dinàmica de la societat que ens envolta. Quan es posa per davant de tot l’èxit personal, els diners, la fama, i d’altres valors similars costa de no ser maliciós, rancuniós i venjatiu, de no practicar l’ull per ull i dent per dent. Sant Pau ens ho expressa amb profunditat en la segona lectura que hem escoltat; som temples de Déu, l’Esperit habita en nosaltres i això ens ha de fer diferents però no pas indiferents al món. 

Els trets característics de la nostra fe han de manifestar-se en no tornar-nos-en si algú ens fa mal, en donar a tothom qui ens demani, en estimar també als enemics, en pregar pels qui ens persegueixen. Podem pensar en una primera impressió que tot això és molt bonic, certament, però molt difícil, per no dir impossible d’aplicar. Podem pensar que si ho apliquem, tal i com ens ho demana Jesús, o bé semblarem simples o bé se’ns menjaran vius,  perquè en la nostra societat sembla que tot s’hi val con tal d’imposar-se. 

Quina és la raó de fons per la que Jesús ens demana aquesta actitud? Dons que tots som fills del mateix Déu, que el nostre Pare del cel fa sortir el sol per als bons i per als dolents i fa ploure tant sobre els justos com sobre els injustos. Tots i sempre hem de cercar de ser bons del tot, a imatge del Crist. Déu perdona de totes les culpes, guareix de tota malaltia de l’ànima, és compassiu i benigne, no ens castiga com mereixem, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, no ens paga com deuria les nostres culpes; tot això que ens diu avui el salmista. Estimar als altres com a nosaltres mateixos ja ho manava Déu en l’antigor, no és pas nou; però Crist va més enllà d’aquestes paraules, les concreta, els infon vigor amb la seva mateixa vida. Perquè Ell no es va revoltar, ans al contrari fou l’anyell mansuet que anà al calvari, que es deixà clavar en la creu, per amor a tots nosaltres i, encara més, aquell qui ressuscitant, vencé la mort i ens feu participar de la nova i vertadera vida. 

Estem a punt de començar la Quaresma, ho farem el dimecres vinent, si Déu vol. Aprofitem aquest temps fort per pensar sobre la nostra vida, el nostre dia a dia, les nostres relacions amb els altres. Mirem si tant sols som capaços d’estimar als qui ens estimen, de saludar als qui ens saluden, o bé si intentem ser bons del tot, sense malícia, sense rancúnia, sense desig de venjança, fent-nos ignorants per arribar a ser savis de veritat, d’aquella saviesa que sols pot venir de Déu, el nostre Pare celestial. 

Si ho aconseguim fer, aleshores tot és nostre, el món, la vida, la mort, el present i el futur; perquè aleshores nosaltres som realment de Crist i sabem per la fe que Crist és de Déu, el nostre Pare.