dijous, 18 d’abril de 2019

Dijous Sant Missa de la Cena del Senyor


Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
18 d’abril de 2019
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Enteneu això que us acabo de fer?». Les lectures d’aquesta celebració de la Cena del Senyor ens parlen de la institució de la Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de l’alliberament del poble de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Ens parlen també de la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes. 

Al darrer sopar Jesús institueix una nova aliança, una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seva sang i aquest memorial és el que ens demana que celebrem fins que Ell torni. L’hora de Crist s’acosta, ja és a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora llega als seus, a tots nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat tants cops amb els seus i aquell dia celebrà per darrera vegada, a les portes de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu exemple tot mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens estima fins al punt de donar la seva vida, fins al punt de fer-se servidor nostre. 

El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, el darrer sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà aquesta seva intimitat essent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles de tothom qui vulgui acarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la seva hora, la seva Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua. 

Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i beure el vi, el seu cos i la seva sang, asseure’s a taula amb Ell és participar de la seva mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que ens transmet Jesús  va més enllà de la filantropia, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. L’amor del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cimal de la nostra fe. 

Jesús institueix el seu memorial, en el darrer sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot plegat Jesús institueix l’Eucaristia i tot seguit s’ajup, s’aclofa fins a terra, per rentar els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seva taula no s’ha de limitar a acostar—nos a rebre el seu cos i la seva sang, ha de transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seves paraules i dels seus gestos. Donar de menjar al afamat i de beure a l’assedegat, acollir als forasters, assistir als malalts, visitar als empresonats, consolar als afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facin. Són coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com si no la compartíssim realment, gestos buits per apaivagar les nostres consciències.

A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí mateix com  l’anyell pasqual definitiu, aquell ofert d’una vegada per sempre. Es dona en cos i sang, es fa el nostre servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre cerca a l’home, alliberant-lo de l’esclavatge a l’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos fins a l’extrem.
Ell ens convida a rebre el seu cos i la seva sang amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell recordant-lo i reconeixent-lo en els germans.

Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant gran la plenitud de la caritat i de la vida, d’Ell que ens ha salvat i ens ha alliberat. Si potser ara no entenem això que fa Jesús; ho entendrem després.

diumenge, 14 d’abril de 2019

Diumenge de Rams La Passió del Senyor / Cicle C


Diumenge de Rams
La Passió del Senyor / Cicle C
14 d’abril de 2019
Mc 11,1-10; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril,  sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare. 

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat. 

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït. 

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan. 

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l'afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l'abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant.  Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort. 

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l'amor, és voler convertir el sofriment en crit d'amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta als teis germans.»


dijous, 11 d’abril de 2019

25è aniversari de Gresol


25è aniversari de Gresol
Poblet Dimecres 10 d’abril de 2019

Molt bon dia i benvinguts siguin al Monestir de Poblet.


En primer lloc agrair-los haver escollit Poblet per a la seva trobada en una celebració tan especial per a vostès com és aquesta del seu 25è aniversari.
Poblet és el conjunt monàstic habitat més gran d’Europa perquè aquí hi viu una comunitat de monjos cistercencs que intenta cercar Déu seguint la Regla de sant Benet.
Aquest monestir va ser fundat a mitjans del segle XII per ser un fogar espiritual i alhora un element dinamitzador d’aquestes terres a nivell cultural, econòmic i social. Al llarg dels segles el seu paper ha estat fonamental com a referent per a la Corona d’Aragó, no en va vuit dels seus reis, alhora Comtes de Barcelona, reposen a la nostra Església.
Avui, en temps certament no fàcils per tantes coses, Poblet segueixen acollint una comunitat i, com a monument Patrimoni Mundial, esdevé un centre d’interès turístic de primer ordre. Compartim doncs, tot i que en activitats diferents, amb tots vostès la voluntat de contribuir al desenvolupament de les nostres comarques.
Res però serà possible si entre tots no fem un esforç per trobar marcs comuns, punts de diàleg i solucions de consens als reptes i problemes que la nostra societat té plantejats.
Les solucions mai no poden sortir del radicalisme, de la divisió ni de l’exclusió, sinó únicament de la voluntat de caminar tots junts cap a una societat més justa i respectuosa incorporant a tots i cadascun dels qui la integren. En aquesta tasca vostès, amb la seva activitat empresarial i la riquesa que aquesta genera, hi tenen molt a aportar i a dir.
En  nom de la comunitat de monjos els desitjo una bona jornada i que s’enduguin un grat record de la seva estada entre nosaltres.

Moltes gràcies per ser aquí a Poblet i moltes felicitats per aquest vint-i-cinquè aniversari,

dissabte, 6 d’abril de 2019

Pregó Setmana Santa de Montblanc

Pregó Setmana Santa de Montblanc
Església de Sant Marçal
Dissabte 6 d’abril de 2019

Bona tarda, President de la Congregació de la Puríssima Sang, senyor Plebà, benvolgut senyor Alcalde d’aquesta Vila, senyores i senyors. En primer lloc agrair-los la seva amable invitació a pronunciar aquest pregó de la Setmana Santa de Montblanc. 

La meva vivència particular i personal de la Setmana Santa ha anat canviant un xic al llarg dels anys. De nen el neguit per poder participar a la processó del Sant Enterrament de al meva ciutat, Tarragona, de jove significava per a mi sobretot la participació o la contemplació, segons els anys, de la processó del Divendres Sant a Tarragona; durant molts anys fou també la intimitat del Viacrucis de la meva Confraria, també anomenada la Puríssima Sang, que recorre els carrers de la part alta, sortint de la  Catedral,  a l’hora en que el sol despunta i comença el matí del Divendres Sant; després tres anys vaig viure el Tridu Pasqual a Roma, fet que em donà una altre perspectiva, especialment la bellesa del Viacrucis al Coliseu i la Vetlla Pasqual a Sant Pere, presidida pel aleshores Papa, l’avui sant Joan Pau II. Des de que vaig entrar a Poblet la litúrgia ho ha esdevingut tot aquests dies que iniciant-se amb la benedicció i la processó de Rams finalitza amb la Vetlla Pasqual. Perquè la Setmana Santa essent sempre la mateixa, l’anem vivint de maneres diferents al llarg de la nostra vida. Hi ha un fet que crec evident i és que les celebracions i les manifestacions d’aquests dies sants, sigui perquè la fe ens hi mou o sigui per mantenir la nostra cultura i tradicions, omple els nostres carrers amb un ambient que no és l’habitual.

Quan la nit del Divendres Sant comença a omplir de foscor els carrers de la vida ducal de Montblanc el silenci es trenca pels cops de les llances dels armats; un so rítmic, compassat que anuncia que pels carrers de la vila transcorre la processó del Sant Enterrament. Al so dels armats s’uneixen el dels tabals, les bandes de música i les corals. Som a  la nit del Divendres Sant, al bell mig del Tridu Pasqual. Si seguim el ritme de la litúrgia d’aquests dies sants, de la nit del Divendres al vespre del Dissabte és el temps del silenci; no pas un silenci tranquil sinó un silenci expectant, esperançat i alhora adolorit. 

Comencem la Setmana Santa amb la joia del Diumenge de Rams, amb els crits d’Hosanna i de benvinguda al rei d’Israel; la litúrgia ens convida a reviure-ho als carrers i places, brandant palmes, palmons i branques de llorer o d’olivera. Però poc a poc, tal com ho visqueren a Jerusalem fa prop de dos mil anys, els crits de joia deixen pas a les conspiracions de palau i a la fi als crits demanant la mort del just. 

Sis passos i el Sant Crist recorren els carrers de Montblanc en la nit del Divendres Sant, recollint set escenes concretes, com a set moments retinguts en els temps al llarg dels segles que ens actualitzen d’una banda la passió de Crist però també la passió de la humanitat. La processó demana la nostra atenció, demana el nostre silenci i el ritme compassat de tambors i llances dels armats ens hi convida, talment com si fossin hereus d’aquells que participaren en els fets, més per força que de bon grat, soldats de l’Imperi destinats a terres llunyanes, díscoles i sempre insurgents. Segurament per aquells soldats fou una execució més, de nou algú s’havia erigit en cabdill per alliberar aquell poble que mai no podien dominar del tot, perquè mai el seu desig de llibertat era abandonat. Però aquell a qui portaven a la creu, aquell a qui havien vexat al pati del pretori, aquell a qui el governador havia condemnat per tal d’apaivagar els ànims i que les coses no anessin a pitjor, no era un cabdill més com tants d’altres havien passat o fins i tot havien mort per la causa. Era el Fill de Déu fet home com nosaltres, per compartir la mort com nosaltres, però sobretot per alliberar-nos-hi, per donar-nos la vida vertadera i eterna. Poc en sabien de tot això aquelles legions de Roma la preocupació fonamental de les quals era segurament poder obtenir un destí millor, més a prop de Roma i en terres més civilitzades i tranquil·les. Avui els recordem i és curiosa aquesta tradició que tan arrelada està a la nostra terra de que un escamot d’armats obri les nostres processons com escoltant de nou a Jesús, ara pels nostres carrers i places, cap al suplici de la creu i alhora convidant al silenci respectuós i expectant als qui contemplen les nostres processons, espectadors cada cop més allunyats de la fe.

La processó del Divendres Sant ens mostra abans que res la imatge de Jesús angoixat a l’hort de Getsemaní. Jesús es retirava sovint a pregar en solitud, ens ho relaten els evangelis, però aquest cop es tracta d’una pregària molt especial, l’angoixa ens mostra la tensió suprema del moment, tal és l’angoixa que segons el relat de sant Lluc un àngel s’apresta a confortar a Jesús mentre del seu front  brollaven gotes de sang, la seva suor es va fer com gotes espesses de sang que queien a terra, ens diu el relat de sant Lluc. Era una pregària solitària, com tants d’altres cops perquè els seus deixebles més estimats, sempre Pere, Jaume i Joan presents en tants moments importants de la vida pública de Jesús, a tir de pedra estant no poden aguantar-se els ulls i cauen adormits. Per tres cops Jesús els convida a vetllar i a pregar, però ells no poden més de redits com estan i aliens a la transcendència del moment els cauen les parpelles i deixen al mestre sol amb el Pare. En aquesta pregària a Getsemaní Jesús agafa forces, no pot evitar el temor davant del que intueix que se li acosta, però de la pregària agafa forces suficients per poder acomplir la voluntat del Pare. Aquesta no és que el just sofreixi sinó que comparteixi la nostra mort per vèncer-la de manera definitiva. 

L’agonia de Jesús a Getsemaní és l’agonia de tantes persones al món. No per llegir-ho als diaris o per escoltar-ho tant sovint hem de permetre que els nostres cors s’endureixin davant de tanta angoixa com hi ha al nostre voltant. Aquells qui veuen com s’acosta el desnonament del seu habitatge i es quedaran sense sostre i al carrer; els qui veuen com s’apropa un expedient de regulació i poden quedar sense feina; els qui els hi ha estat diagnosticada una greu malaltia i veuen per endavant una dura lluita i unes minses possibilitats de guanyar-la; la dona maltractada un cop i un altre i que encara dubte si és millor denunciar-ho o seguir esperant el que no te sentit esperar; els qui valoren si s’ho juguen tot a una carta i empenyorant tot el que tenen emprenen un incert viatge amb pastera cap a un món que creuen millor sense saber que es trobaran amb un mur, un centre d’internament o directament amb la mort; les víctimes d’abusos per part d’aquells qui més que ningú estem obligats a predicar amb fets i no a dir paraules buides i que durant anys i panys es turmenten en uns records dolorosos que han marcat la seva vida per sempre; els qui són a la presó esperant una sentència o complint-la i les seves famílies que els troben a faltar. Jesús a Getsemaní comparteix tota aquesta angoixa, sap que serà detingut, jutjat, escarnit, vexat i abandonat per tots i tot injustament perquè no ha vingut a destruir reialmes sinó a portar la bona nova, la vertadera llibertat. 

La contemplació de Jesús a Getsemaní, quan ens passa per davant dels ulls el “Misteri de l’Hort”, ens ha de fer pensar en tanta angoixa com hi ha al món, ben a prop nostre, potser a la porta del costat de casa nostra. Aquesta angoixa de Jesús, que és l’angoixa de tants, no ens pot deixar indiferents, ens ha d’obrir els ulls i empeny’ens a la solidaritat, a la comprensió al desig de justícia. L’angoixa ens toca a tots en un moment o altre de la nostra vida i Jesús vingué, es feu home, per compartir-la amb nosaltres; però no tant sols per això sinó també perquè ens hi fixem, perquè hi parem atenció i també nosaltres ens hi solidaritzem.

La següent escena que se’ns presenta és la imatge d’un Jesús vexat i castigat amb aspres assots. De nou Jesús està sol, ben sol, tots els qui eren considerats els seus l’han abandonat, fins i tot un l’ha negat tres cops i un altre l’ha traït. Tota l’angoixa que ha patit a Getsemaní es veu ara confirmada, la passió ha començat, ja no hi ha qui ho aturi. Un dels seus l’ha lliurat i els grans sacerdots cerquen com acabar amb ell, això si respectant la legalitat vigent i si pot ser sense embrutar-se les mans de sang, carregant el pes de la condemna al governador romà. La imatge dels misteri de “els Fadrins” ens mostra una imatge ben crua, la violència ja no s’insinua sinó que s’ha desfermat; Jesús ha estat despullat dels seus vestits, està ara a la mercè de la fúria dels soldats que s’hi acarnissen amb assots i insults. Us hi feu fixat que les úniques imatges d’homes, a part de Jesús, que apareixen en els misteris de la Setmana Santa de Montblanc són aquestes? No hi ha el cirineu ni Josep d’Arimatea, sols hi ha aquets botxins encarregats d’afeblir el seu cos i la seva moral per tal de que arribi a la creu vertaderament anorreat.  

Com Jesús molta gent i en molts llocs també avui reben cops, insults i ultratges; també avui la violència s’utilitza per afeblir els esperits lliures i imposar determinats objectius. També avui la discrepància és sovint mal vista i qui la pràctica és reprimit amb durs assots. Tant si val si la raó és demanar el pa que ens pertoca a tots i cadascun dels homes i dones que poblem la terra, com si és demanar determinats drets o reclamar determinats deures. Assots físics i assots virtuals; perquè el món de la comunicació s’ha desenvolupat d’una manera important; el que passa a un cap de la terra pot ser vist a l’instant a l’altre cantó. Però també molt sovint això no ens dona temps a reflexionar, a aturar-nos a pensar si allò que estem veient és realment cert o si es tracta tant sols d’un muntatge, d’una fake news; però el mal, l’escarni i l’assot ja ha estat donat i sempre ens quedarà a la ment la idea de que alguna cosa hi deuria haver i ja no ens interessa massa com acabarà la història i si algú és absolt ocuparà unes minses línies en algun diari, si pot ser a pàgines secundaries on ningú hi prestarà massa atenció. Abans d’haver estat condemnat, estant tant sols detingut al pretori Jesús ja és castigat cruelment i això continua passant als nostres dies; càstigs físics, econòmics, mediàtics; la nostra societat, i per tant també nosaltres mateixos en part, no ens cansem de castigar. Jesús ens ho mostra, com si ens digues, quan contemplem aquest pas, que tal volta ens pot succeir a nosaltres, que nosaltres mateixos podem ser els assotats o tal volta els botxins, i no se que és pitjor. Quan passa als nostres ulls aquesta escena compadim-nos de Jesús però compadim-nos també de tants càstigs injustos com hi ha al món, lluny de casa nostra i a casa nostra mateix. Jesús es fa solidari de tots ells per mostrar-nos a nosaltres aquesta realitat i cridar l’atenció de la nostra consciència. A la creu Jesús demanarà al Pare el perdó dels seus botxins, perquè de fet quan fem mal no sabem el que fem; no som capaços de valorar que el nostre comportament, els nostres actes, les nostres paraules i també el nostre pensament, poden fer mal. La imatge del cos de Jesús nu, flagel·lat, escarnit, immobilitzat en estar lligat a una columna a mercè dels seus botxins, ens mostra aquesta realitat del nostre món i ens crida a solidaritzar-nos-hi a posar-hi fi.

De nou en el pas de “El Natzaret” Jesús apareix sol, amb la creu al coll empren el camí del calvari, ens diuen els versets tradicionals del Viacrucis que són els nostres pecats els que fan tant pesada la creu de Jesús. La pietat popular expressa així la idea de que continuem carregant creus a les espatlles dels altres, ho fem amb bastanta lleugeresa i molta naturalitat i ens costa massa ajudar al qui la porta a coll i ens hi apartem no fos cas que això de la desgràcia fos encomanadís. Trobem gent amb la seva creu al coll a cada cantonada, per exemple a les grans ciutats; és la creu de la pobresa, de la marginació, del rebuig, de la desesperació. Com Jesús van tot sols camí del calvari, molta gent va tota sola per la vida, una vida que sovint no és vida, de tant amarga com resulta.

A la fi un gest de solidaritat, “La Verònica”. Escriu el vostre President, tot parlant de la restauració aquest any d’aquest pas, que els rostres de Jesús i de la Verònica transmeten força, que els seus sentiments es poden veure i corprenen als qui les observa. La Verònica compassiva eixugà aquell front sagrat, com ens diu la lletra popular del Viacrucis; les dones surten al pas de Jesús, d’aquest Jesús abandonat, afeblit, escarnit i esgotat, sols elles no tenen por. És el nostre deure com a cristians, com a creients i també el nostre deure com a homes i dones sortir al pas dels qui pateixen, dels de qui ningú se n’ocupa. Són moltes les organitzacions que ajuden als qui ho necessiten, també a aquells que sovint no ho demanen per vergonya; organitzacions eclesials i tantes d’altres de civils. La solidaritat, la compassió, la misericòrdia ben entesa no ha desaparegut del món, ni tampoc de l’Església. Però habitualment fan més soroll els assots i les burles que aquesta humil dona que surt al pas de Jesús per eixugar-li la suor, la pols i la sang del seu rostre.  Contemplant aquest misteri, que aquest any recobra la força de les mirades entre Jesús i la Verònica compassiva, la nostra solidaritat s’ha de veure remoguda, si aquesta dona va reunir el valor suficient per saltar-se el cordó de seguretat que acompanyava a Jesús i apropar-se-li, també nosaltres ho podem fer. Ens ho ha dit Jesús com podem eixugar els rostres dels nostres germans carregats amb les creus de la injustícia; donat de menjar al qui té fam, de beure al qui té set; vestint al qui no té ni per vestir; visitant a la presó al qui hi és pres. Aquests són els llençols que podem acostar ara, aquí i avui a Jesús perquè Ell està en l’afamat, l’assedegat, el despullat o el pres.

Arribem al centre de la processó, el Sant Crist de la Congregació de la Puríssima Sang; que ha estat acompanyat fins al Pla de Santa Barbarà en Viacrucis, que ha presidit les Set Paraules i ha estat vetllat pels armats a la bella església de Sant Miquel. El Sant Crist a casa nostra no es portat sobre un gran pas, sinó dret a pes de braços, quasi arran de terra, és una manera de fer-lo ben proper. Aquest instrument de torturà és a través del qual Jesús revela la faç de Déu al món, com escriu el vostre Plebà, Mossèn Simó, al programa d’aquest any. La creu és el nucli central del misteri de la redempció i forma un únic i màxim símbol amb el sepulcre i la llum exultant de la resurrecció. Ens diu l’Apòstol, sant Pau, que Jesucrist es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; el que era símbol d’una mort ignominiosa ha esdevingut símbol de salvació perquè la creu prefigura la resurrecció i no hi ha resurrecció sense creu. Contemplar-la, adorar-la en la bellíssima celebració litúrgica del Divendres Sant, és recordar que aquell dia Jesús mateix fou la víctima, el sacrifici ofert d’una vegada per sempre, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Es bo que el Divendres Sant centrem la nostra mirada en la creu, d’una manera especial; però tinguem sempre present que pel creient la creu en sí mateixa no té sentit sinó és com a instrument de redempció. Jesús volgué compartir la mort amb tots nosaltres certament; però si vingué a compartir-la fou per guanyar-li la partida, perquè d’ella brollés la font de la vida. 

Són moltes les persones que cada dia són crucificades, algunes per morir-hi i d’altres per perllongar de manera quasi indefinida el seus sofriments. Nosaltres mateixos patim les nostres creus, fins i tot ho diem com a expressió popular, però també clavem als altres de manera intencionada o de manera involuntària, en la creu de la incomprensió, del rebuig o de la intemperància. Hem de fer un esforç tots plegats per no ser mai causa de que d’altres siguin clavats a la creu; evitar clavar furients martellades amb les nostres paraules, amb els nostres gestos, amb els nostres oblits.  Hi ha masses creus pel món, creus que no hi haurien de ser, creus que si ens hi escarrasséssim una mica desapareixerien. Contemplar Jesús clavat en creu ens ha d’apropar a tant de sofriment, perquè els qui pateixen angoixa davant tantes dificultats com els porta la vida, els qui carreguem amb la creu, al final acaben crucificats i fins i tot la mort els pot ser un alliberament.

Mort Jesús és davallat de la creu i el rep la seva mare en els seus braços. “la Pietat” ens mostra per primer i únic cop a la Mare de Jesús, a la Mare de Déu; és la imatge d’un dels dolors més grans que hi pot haver al món, la pèrdua d’un fill; perquè si tota mort és motiu de dolor, quan aquesta va contra les lleis de la natura provoca un dolor encara més fort. Maria ha anat seguint, ja des l’anunciació, el que seria la vida de Jesús; segur que moltes vegades li ha costat o no ha aconseguit d’entendre de que anava tot plegat, però sempre ha confiat en Ell i en la voluntat de Déu.  Ara amb el seu fill mort en braços arriba al moment culminant del seu dolor. Fixem-nos que l’evangelista Joan situa a Maria al peu de la creu amb el deixeble estimat, però ja cap altre relat ens en parla d’ella, llevat dels Fets dels Apòstols que la situen vivint amb la primitiva comunitat de Jerusalem. Com és que Jesús no es va aparèixer un cop ressuscitat a Maria, la seva mare? Com és que Maria no està entre les dones que van al sepulcre el primer dia de la setmana per ungir el cos de Jesús? Com és que Jesús no diu a les dones o als deixebles que comuniquin a la seva mare que ha ressuscitat? No cal, no fa cap falta, Maria sap des del primer dia que el seu fill ressuscitarà, que ha vingut a fer la voluntat del Pare, com ella mateixa va fer, per això no cal dir-se res més, mare i fill estan en comunió. Això no treu l’immens dolor de Maria com a mare, deuria pensar en tenir el cos del seu fill a la falda si calia tot allò, si no hagués pogut portar a terme la seva missió sense fer-la patir tant i patint fins a l’extrem Ell mateix. 

També Maria es fa solidaria del dolor de tantes mares que veuen com els seus fills moren de fam sense poder-los donar res; que veuen com la malaltia se’ls endú sense poder fer-hi res, que han d’anar a visitar als seus fills o filles a la presó i no poden reunir-los a casa, que veuen caure els seus fills a la droga o a qualsevol altre dependència sense poder fer-hi res, que pateixen com un dia el seu fill o la seva filla surten de casa i no tornen mai més víctimes d’un accident, que veuen com les aigües del mar els ofeguen quan cercant una vida millor es llencen famílies senceres a l’aventura sobre una insegura pastera. Totes elles són Maria i Maria és totes elles. Això és el que contemplem en veure la imatge de la pietat i en contemplar-ho ens ha de moure a nosaltres a la pietat.

A la fi arriba “el Sant Sepulcre” que és final i inici, final perquè a la fi Jesús reposa, ja no li poden fer res més, no el poden ja ni torturar, ni insultar, ni crucificar; però el sepulcre és sobretot el començament de tot, d’una manera diferent de viure, de la vertadera vida. Ens ho havia dit Jesús en l’Evangeli, si el gra de blat quan cau a terra no mort queda sol, però si mort dona molt de fruit. De què hauria servit un Messies triomfant, que arribés en gloria i majestat a la terra acompanyat de legions d’àngels per proclamar i imposar el seu Regne. Li hauríem dit durant generacions, “tu rai que com que ets Déu no saps pas que és ser home”. Jesús, fent-se un home com nosaltres, patint, sofrint, menjant i bevent, rient també; ens ha mostrat el camí. No tot acaba al sepulcre però el sepulcre és el símbol màxim de que Jesús compartí la nostra mort i ens convida a compartir la seva resurrecció.
Estimats montblanquins i montblanquines visqueu amb intensitat aquets dies, un seguit d’actes culturals i musicals us hi ajuden, motiven i acompanyen. És bo de mantenir les tradicions i tampoc no és fàcil, cal treballar i esmerçar-hi hores i esforços. Però no us quedeu en la simple tradició, aneu a les arrels; no es tracta tant sols de preservar unes manifestacions seculars de pietat popular ara transformades en sentiment de poble. Cada imatge que ens passa pel davant dels ulls ens mostra que hi hagué una vegada un home, que era el Fill de Déu, que fou enviat per compartir els nostres sofriments i ajudar-nos a vèncer-los. Cada pas d’aquesta processó ens mostra alhora els patiments de tantes persones ara, aquí al nostre costat; tot plegat no ens pot deixar indiferents; d’una manera o altre hem de moure’ns per aportar-hi quelcom; en la mesura de les nostres forces i possibilitats; com aquella Verònica compassiva que amb un tros de roba eixugà la cara de Crist i li dona, enmig de tant d’odi, una mica d’amor. 

Torna la Setmana Santa, una altre vegada com tantes n’hem viscut; però en les nostres vides cada una, com en tots els altres esdeveniments de la nostra existència, és única. Mirem de viure-la amb intensitat, conscientment i sobretot amb esperança. Tenim una expressió ben col·loquial que és “fer Pasqua abans de Rams”, perquè no hi ha Pasqua sense Divendres Sant, però el Divendres, la passió i mort de Jesús, no són l’objectiu per si mateixos, són un mitjà, privilegiat certament, però tant sols un mitjà; són un pas, molt important, però tant sols un pas. El vertader centre és la resurrecció i aquesta significa que per a nosaltres hi ha quelcom més que misèries, patiments i sofriments. Intentem també de ser un anunci d’aquesta esperança, mirant de portar quelcom del Regne de Déu ara i aquí, sobretot als més ho necessiten, als qui més els cal l’esperança. 

No són pas temps fàcils els nostres, potser totes les generacions han dit el mateix, hi ha moltes dificultats, manca diàleg i la voluntat d’arribar a punts comuns d’enteniment creant marcs o tots puguem conviure. Si ens tanquem en l’autodefensa cercant de mantenir únicament i exclusivament els nostres punts de vista no farem gran cosa per millorar el nostre món, la nostra societat; tot aquest patiment que ens passa pel davant dels ulls aquests dies no servirà per a res. Per posar esperança ens cal afanyar-nos-hi, posar-hi els cinc sentits. Si ens quedem indiferents davant de tot quin sentit té la passió i la mort de Crist? Si la seva resurrecció no és llavor d’esperança quin sentit com a creients podem aportar a la nostra societat?

La passió de Crist, la passió del món passa aquests dies davant dels nostres ulls; no ho contemplem com un simple espectacle ni com quelcom fugisser; sinó com quelcom amb el que ens hi hem de solidaritzar.

Que el Senyor ens concedeixi de viure intensament aquests dies sants, però ajudem-hi també nosaltres intentant de viure’ls amb intensitat i amb fe.

Moltes gràcies,