Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle A

Missa de RTVE2

Diumenge 15 de novembre de 2026

Capella del Col·legi Pureza de María de Sant Cugat del Vallès

Pr 31,10-13.19-20.30-31; Salm 127,1-2.3.4-5; 1Te 5,1-6 i Mt 25,14-30

A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia, el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Els comptes sempre els hem de tenir sempre ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si, que el Senyor confia talents per rendir, però que sempre és als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé els que ha confiat eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes. 

D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora n’haurem de donar compte de com l’hem viscuda. 

Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent i corregué a amagar-lo, l’amagà en el seu egoisme, pensava tant sols en ell mateix i el seu benestar. 

També nosaltres correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular. Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, és fer la voluntat de Déu, és complir els seus manaments i sobretot aquell manament que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme. 

Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres i per anunciar-lo als qui se’ns acosten. 

La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni tant sols a nosaltres  mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm aquest tresor i no ens hem d’avergonyir mai de l’Evangeli, el que hem de fer és mostrar-lo, donar-ne fruit,  i en donem fruit quan creiem estimant. 

Hauríem de considerar-la la fe com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, al llar de tota la nostra vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats. 

En paraules del Papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l'Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l'Evangeli.» (7 de febrer de 2008). 

La fe, com la vida, no és sols aparença; la fe s’ha de donar a conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo.  Si vivim la fe amb indiferència, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca. 

Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb fe. Deure nostre és fer fructificar la fe en bé de Déu i dels germans.

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / II Parròquia de Sant Martí a Riells

 

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / II

Parròquia de Sant Martí a Riells

Divendres 13 de novembre de 2026

2Jo 4-9; Salm i Lc 17,26-37

«Viure en la veritat sols és possible si obeïm el manament que hem rebut del Pare: que ens estimem els uns als altres». Sant Joan ens recorda en la lectura d’avui que el sentit més profund de la vida cristiana és viure en l’amor de Crist. No es tracta simplement de conèixer unes veritats, de defensar unes idees o de complir unes normes, sinó de deixar que l’amor de Déu transformi la nostra vida i es faci visible en la manera com estimem i servim els altres. L’amor ha de guiar el nostre camí. Un amor que neix de la relació amb Déu, que s'alimenta de la seva Paraula i que es concreta en els petits gestos de cada dia. 

Vivim en un món ple de paraules, d'imatges i de missatges que reclamen constantment la nostra atenció. Moltes vegades ens deixem atrapar per allò que és immediat, per allò que ens sedueix o ens distreu, i correm el perill d'oblidar el que és essencial: mantenir Crist al centre de la nostra vida. Ens hem de preguntar sempre què podem fer per mantenir Crist al centre de la nostra vida. La resposta és senzilla, però exigeix constància: dedicar-li temps, temps per pregar, temps per escoltar la seva Paraula i temps perquè l'amor que rebem d'Ell es converteixi en amor als germans. Aquesta és la manera de caminar en la veritat. 

I avui, en parlar d'aquest camí de la veritat i de l'amor, recordem a Mossèn Pere Ribot, un home de fe, un prevere i un poeta que va viure profundament vinculat a aquesta terra de Riells. Va trobar aquí molt més que un lloc on exercir el seu ministeri sacerdotal. Hi va trobar casa seva, una llar, un paisatge estimat, una comunitat i una manera de viure la fe. El seu arrelament a Riells no era simplement una qüestió de residència o de pertinença a un poble. Era un vincle profund amb la gent, amb la natura, amb la llengua i amb la història d'aquesta terra. Riells formà part de la seva vida i de la seva manera d'entendre el món, configurà la seva manera de ser. En la bellesa del paisatge, en el silenci de les muntanyes, en la vida senzilla de la gent i en les celebracions d’aquesta comunitat, Mossèn Pere sabia descobrir la presència de Déu en tots aquets elements. Per això la seva poesia ens parla d'aquesta capacitat de contemplar l’obra de Déu, la creació, amb una mirada que va més enllà de les aparences, una mirada que sap trobar en les coses petites una petjada de l'eternitat. 

Aquest arrelament a Riells no l'allunyà de l'Església universal. Ben al contrari, voldria recordar avui la seva relació amb el cardenal Narcís Jubany, una relació que ens parla d’aquesta vinculació entre l'Església que arrela en un territori concret i l'Església que camina unida al voltant dels seus pastors. La relació entre Mossèn Pere Ribot i el cardenal Jubany és també una invitació a recordar la importància de la comunió eclesial, de la confiança i de la fidelitat a l'Església. En Mossèn Pere podem contemplar aquesta doble dimensió de la vida cristiana: tenir arrels profundes i, alhora, mantenir sempre obert el cor a l'Església i als germans. Estimar una terra concreta, una comunitat i unes persones no vol dir tancar-se en un mateix, sinó descobrir que és precisament des d'aquest amor concret que podem estimar més àmpliament a Déu i als altres. 

Mossèn Pere Ribot, amb la seva vida sacerdotal i la seva vinculació a Riells, ens deixa el testimoni d'una fe que es fa vida, d'una vocació que s'arrela en un poble i d'una sensibilitat capaç de descobrir la presència de Déu en la bellesa de la creació i en la vida de les persones. També la seva relació amb el cardenal Narcís Jubany ens pot ajudar a recordar que el sacerdoci no és un camí individual. El sacerdot forma part d'un presbiteri, d'una diòcesi i d'una Església que camina unida. La vocació sacerdotal és un do que es rep per posar-se al servei de Déu i dels germans. El sacerdot està cridat a estimar persones concretes, comunitats concretes i pobles concrets. Com ens recorda el testimoni de Mossèn Pere Ribot, la vocació es viu en un lloc, entre persones, compartint alegries i esperances, sofriments i il·lusions. No es tracta simplement de fer coses per als altres, sinó d'estimar-los i d'acompanyar-los en el seu camí cap a Déu. 

Avui la Paraula de Déu ens convida a no viure distrets, a no prioritzar les coses banals, a no perdre de vista allò que és essencial: Crist. No deixem que les coses d'aquest món ens apartin de Crist. Que el record de Mossèn Pere Ribot, i del seu profund arrelament a Riells ens ajudi a entendre que la fe no és una realitat deslligada de la vida, sinó una llavor que arrela en una terra, creix en una comunitat i dona fruit en l'amor. 

Que cadascú de nosaltres, des de la seva vocació, sàpiga caminar en la veritat, estimar com Crist ens va estimar i ens convida a estimar, mantenint sempre viva la seva presència enmig del món que Ell ha creat.

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / II Catedral de Girona

 

Divendres de la setmana XXXII durant l'any / II

Catedral de Girona

Divendres 13 de novembre de 2026

2Jo 4-9; Salm i Lc 17,26-37

Viure en la veritat sols és possible si obeïm el manament que hem rebut del Pare: Si ens estimem els uns als altres. Sant Joan resumeix en aquesta lectura d’avui el sentit més profund de la vida cristiana: Viure en l’amor de Crist. L’amor ha de guiar la nostra vida, un amor que neix del compliment dels manaments de Déu. Tenim davant nostre cada dia mots seductors, paraules i imatges que han estat creades per atreure la nostra atenció i distreure’ns del que és realment important: Estimar a Déu.

Resistir-nos a aquestes temptacions és una tasca feixuga, però caure en la temptació pot significar perdre el fruit del nostre treball tot deixant-nos atrapar pel maligne, per l’anticrist com ens diu sant Joan.

Aquella gent a la que fa referència Jesús continuaven menjant i bevent, mentre que Noé, previsor es preparava pel diluvi i construïa i proveïa l’arca. També quan Lot sortia de Sodoma, la gent continuava comprant i venent, plantant i construint absolutament aliens al que estava a punt de succeir. Les distraccions d’aquest món poden ser tant poderoses que apartin la nostra atenció d’allò que és realment important: Crist.

Què podem fer nosaltres per mantenir a Crist al centre de la nostra vida? Dedicar-li temps, temps per pregar-li, temps per escoltar la seva Paraula i temps perquè aquest amor nostre cap a Crist es vagi transformant en amor cap als altres, això és caminar en la veritat i viure en l'amor.

Sant Joan s'alegra perquè ha trobat alguns dels fills de la comunitat que caminen en la veritat, tal com el Pare ens ho ha manat. La veritat, per a nosaltres, no és simplement conèixer unes idees o defensar unes doctrines, sinó viure d'acord amb l'Evangeli, deixar que la Paraula de Jesús orienti les nostres decisions i la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

Sant Joan ens convida a estar atents, a no deixar-nos enganyar per ensenyaments que ens allunyen de Crist. Perquè no tot allò que sembla bo ens porta necessàriament a Déu. El nostre punt de referència sempre ha de ser el mateix Crist i el seu Evangeli.

Hem de assegurar-nos de que caminem realment pel camí de la veritat, pel camí de l'Evangeli.  N’estarem segurs si l’amor a Déu i als germans és el signe més visible de la nostra vida.

Vosaltres heu rebut el regal de la vostra vocació sacerdotal, esteu fent un camí, un camí molt important, un camí que us ha de portar cap a Crist per ser els seus ministres i durant el vostre recorregut vosaltres mateixos haureu d’ajudar a d’altres a recórrer-lo. No és una vocació fácil, és un compromís molt important, però confiant-vos al Senyor podreu anar avançant fins a arribar a la meta. Ens ho deia el papa Lleó XIV: «els seminaristes, - recorreu aquest camí - conreant la bellesa i la frescor de la crida, mantenint viva la relació amb Jesús i cuidant la vida interior.»

Mantingueu sempre viva aquesta relació amb Crist, cuideu-la, cercant la bellesa de la fe i de mantenir sempre la frescor del primer dia. Cuidant la vostra vida interior, la dimensió personal de la fe, avançareu cap a Crist donant-vos més i més a l’Església i als germans. Són feliços els qui segueixen la llei del Senyor, guardant al fons del seu cor els seus manaments.

Dedicació de la Basílica del Laterà

 

Dedicació de la Basílica del Laterà

Festa

Santa Maria a Amer

Dilluns 9 de novembre de 2026

1C 3,9b-13.16-17; Salm 45,2-3.5-6.8-9 i Jo 2,13-22

Quan Gotmar, bisbe humil de la Santa seu de Girona, l’any 949 després d’escoltar al consell dels arxidiaques i dels canonges de Santa Maria, accedint als seus precs, vingué i per amor de Déu i desig del comte consagrà aquesta església en honor de Santa Maria, sant Joan i sant Benet, establia un vincle entre la comunitat benedictina i Amer; entre Amer i l’Església universal, una Església que avui celebra la dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà, la seu del bisbe de Roma. 

A Amer, aquesta festa adquireix avui un to molt especial, commemorem aquí el 1077è aniversari de la dedicació d'aquesta església del monestir de Santa Maria i avui també aquesta celebració coincideix amb l'inici d'un nou ministeri pastoral: el servei com a rector d'Amer, Anglès i de les altres parròquies d'aquesta zona, de Mossèn Antoni. Tres esdeveniments que responen a una mateixa realitat: L’Església de Crist. 

L’aniversari de la dedicació d’aquest bell temple ens recorda les arrels de la nostra fe i de la nostra comunitat, unes arrels marcadament monàstiques perquè foren monjos els qui construïren aquest monestir amb les pedres que avui encara veiem, però encara més important ells mateixos foren durant segles les pedres vives d’aquesta Església que també avui viu la seva fe a Amer. Celebrant doncs la dedicació de la catedral de Roma recordem la vocació universal de l’Església i alhora la comunió amb el nostre papa Lleó XIV. Donant avui inici formal al ministeri de Mossèn Antoni la nostra fe es fa present perquè som nosaltres avui els convidats a viure ara i aquí la fe amb fidelitat a les nostres arrels i en comunió amb el conjunt de l’Església universal. 

Un temple com aquest té sentit quan allò que s'hi celebra transforma la vida del qui hi entra. Quan l'Evangeli que escoltem ens converteix en deixebles de Crist de paraula o d’obra. Quan compartim l'Eucaristia cal que aquesta transformi els nostres cors i ens ajudi a mirar el món amb els ulls de Déu, amb els ulls de l’amor. Ens ho ha dit sant Pau: «Vosaltres sou el temple de Déu i l'Esperit de Déu habita en vosaltres». Nosaltres som el temple de Déu, nosaltres som les pedres vives d'aquest temple espiritual que és l’Església. Sant Pau encara va més enllà quan ens diu: «De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist». Crist és doncs en fonament de l’Església i de la nostra fe. 

Unes paraules que en iniciar avui el seu ministeri Mossèn Antoni adquireixen un profund sentit. El fonament ja hi és i és Crist. Ja ha una història de fe que us ha precedit, una comunitat que ha caminat, persones que han treballat generosament per mantenir viva la fe, monjos i preveres que han servit aquestes parròquies i tants homes i dones que han viscut la seva fe en aquesta comunitat. La història de l’Església és molt més gran que qualsevol de les nostres històries personals. Així el rector és un servidor de l'Evangeli, un germà cridat a caminar amb altres germans i germanes, a escoltar, a acompanyar, a celebrar els sagraments, a anunciar la Paraula i a ajudar a que Crist continuï essent el centre de la vida de les nostres parròquies. Però en definitiva l'Església és sempre obra de Crist. Després de 1077 anys, no n'hi ha prou de mantenir les pedres polides i netes; cal mantenir viu aquest temple, que sou vosaltres, heu de continuar essent casa de Déu, una casa on tothom si senti acollit i on es visqui el gran misteri centre de la nostra fe: Crist ressuscitat que és el veritable temple. El passat certament ens mostra les nostres arrels com a comunitat, però tant sols és Crist qui en el present ens obre les portes de l’esperança.

Diumenge XXXII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXXII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Martí de Tours a Arenys de Munt i 

a la Parròquia de Sant Vicenç a Tossa de Mar

Dissabte 7 i diumenge 8 de novembre de 2026

Sa 6,12-16; Salm 62,2.3-4.5.6.7-8; 1Te 4,13-18 i Mt 25,1-13

Aquest diumenge les lectures ens conviden a estar atents, a no deixar les coses per darrera hora. Aquelles noies a les que els hi mancava prou oli van pensar que tindrien prou temps per anar a buscar oli si arribat el cas el nuvi arribava i mentrestant podien dormir tranquil·les. Hi ha coses que no podem deixar per més endavant, hi ha coses que necessiten la nostra atenció de manera continuada coses a les que sempre hem d’estar vigilants. Aquesta idea la podem aplicar en la nostra vida als estudis, a la feina o a les relacions d’amistat; cuidant totes aquestes coses dia a dia i no deixar-ho tot per al darrer moment perquè ves a saber si llavors tindrem prou temps o estaran al nostre abast les coses que ens caldran.

No deixar-ho tot per al darrer moment també és important, de fet és molt important, en la nostra relació amb Déu. Estar a punt, estar preparats, tenir el cor despert i disposat a trobar-se amb el Senyor ha de ser la nostra actitud davant de Déu. Les lectures ens conviden doncs a no deixar mai de cercar a Déu, a no donar mai per acabat el vostre camí de fe. Avui rebeu el sagrament de la confirmació, confirmeu la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. La confirmació no és pas el punt final d'una etapa de la vostra vida cristiana, ni tant sols un punt i apart, com si ja no us calgués continuar caminant. Avui comenceu una nova etapa i assumiu amb més plenitud i consciència la vostra condició de cristians, manifestant davant de l’Església la vostra fe. Ho feu lliurament, ja no són els vostres pares o padrins els qui ho fan per vosaltres, avui sou vosaltres mateixos els qui proclameu la vostra fe. Feu un pas endavant i dieu com el salmista: «Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu». Una set que mai no s’acaba de saciar i potser que encara no sapigueu posar nom a aquesta set; potser us assaltin dubtes sobre quin sentit té creure, per què cal pregar, per què cal participar en l’Eucaristia o què us aporta Crist a la vostra vida. La fe no consisteix a tenir totes les respostes, sinó a saber cap a qui hem de dirigir la nostra mirada, cap a Crist, que ens coneix, ens estima i ens crida pel nostre nom.

No n'hi ha prou d'haver començat bé, no n'hi ha prou d'haver rebut el baptisme, no n'hi ha prou d'haver fet catequesi o de participar en les celebracions. La fe és una realitat viva que cal alimentar, que cal mantenir encesa, que necessita perseverança i constància. El camí cap a Crist car anar recorrent-lo dia a dia, pas a pas, sense aturar-nos, sense afluixar el pas. Això no sempre és fàcil, ens cal ajuda i per mantenir el pas rebeu avui el do de l'Esperit Sant. Ell us ajudarà a viure com a vertaders deixebles de Crist perquè l’Esperit Sant transforma la nostra vida, com ho va fer amb els apòstols el dia de la Pentecosta.

En la nostra vida de fe hi ha moments en que, com aquelles noies imprudents, ens adormim. Moments en els que ens sembla que Déu no ens escolta, que triga massa a respondre’ns. Perquè en la fe, com en la vida, hi ha moments d'entusiasme i moments de sequera, moments en què tot sembla clar i moments en què ens costa trobar el sentit de les coses. La fe no ens estalvia aquestes experiències, però ens dona una certesa: Crist mai no ens abandona i amb Ell la força de l’Esperit Sant. Fins i tot, com ens diu sant Pau ens dona esperança davant la mort. La nostra fe no és simple consol davant les dificultats de la vida, la nostra fe té un rostre concret: Jesús, el Fill de Déu fet home, que ha vençut la mort i ens ha obert les portes de la vida eterna.

Aquesta és la nostra gran esperança. Avui l'Esperit davalla sobre vosaltres, quan potser no sabeu encara tot el que la vida us demanarà, quins camins haureu de recórrer, quines decisions haureu de prendre o quines dificultats us sortiran al pas. Però sapigueu que no estareu mai sols. El Senyor estarà sempre amb vosaltres. Per això ens cal no adormir-nos, vetllar sempre, és a dir estimar-lo sempre i estimar als germans i germanes. Si estimeu no tingueu por de creure, no tingueu por de mostrar la vostra fe, encara que potser no tothom l'entengui o la comparteixi. En definitiva no tingueu por d’estimar, de viure segons l'Evangeli i de ser seguidors de Crist.

Divendres de la setmana XXXI durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXXI durant l'any / II

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí

Divendres 6 de novembre de 2026

Fl 3,17-4,1; Salm 121,1-2.3.4-5 i Lc 16,1-8

Sant Pau ens parla avui de viure segons l’estil de Crist, de no apreciar els valors terrenals, de fixar la nostra mirada en aquesta ciutadania que tenim al cel. Sant Pau no es volia gloriar d’altre cosa que de la creu de Jesucrist. Així visqué sant Francesc, el vostre pare, la seva vocació. Francesc renunciant a tot allò que tenia i que podia tenir en el futur, que era molt, va voler renunciar a tot per tenir tant sols a Crist i tenint a Crist ja ho tenia tot. En aquest any jubilar de sant Francesc les seves paraules i la seva vida ressonen en els nostres cors. Ell se’ns presenta com una contradicció en rebutjar allò que dona un benestar aparent i escollir allò que porta cap a la gloria. La figura de sant Francesc d’Assís se’ns fa avui més clarivident que mai, perquè ell va tornar a allò essencial i fundacional: Crist i l’Església. Ho va fer posant l’accent en la crida, un element clau en la vostra vida. No es tracta tant sols de compartir béns, es tracta de servir a Crist i de servir a l’Església des de la crida que ens fa per a viure la nostra vocació en una determinada comunitat. 

Ens hem de sentir afortunats de tenir aquest do de la crida, sentir-nos sempre contents per haver estat cridats a seguir al Senyor, no pas gloriar-nos-en com si l’haguéssim aconseguit nosaltres, és Déu qui crida, és Déu qui acull, és Déu qui dona. I el marc on viure aquesta fe que és do i és gràcia és l’Església i la comunitat. 

Una Església que Francesc d’Assis va trobar en ruïnes quan rebé l’encàrrec de reparar-la i consolidar-la. A Déu li plagué cridar a Francesc al seu costat, li plagué que partint del no res, amb uns pocs germans comencés una obra que estava fora de les seves possibilitats i que tant sols va ser possible amb l’ajut del Senyor, amb la força de l’Esperit. 

Francesc fou un revulsiu per a l’Església de la seva època, la seva tasca no estigué pas exempta de dificultats, tingué molts entrebancs, moltes i poderoses oposicions, però l’obra de Déu si realment ve de Déu venç tota dificultat. De sant Francesc d’Assis s'ha dit que representa un alter Christus, que era veritablement una icona viva de Crist; per això va ser també ser denominat "el germà de Jesús". L’ideal de Francesc era ser com Jesús; contemplant el Crist de l'Evangeli, estimant-lo intensament, imitant les seves virtuts; per això va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior, ensenyant-la també als seus fills i filles espirituals. (Cf. Benet XVI 27 de gener de 2010). 

Ser com Jesús hauria de ser l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Deixar-se mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per arribar a ser una nova criatura en Crist. Francesc fent així experiència de l’amor de Crist, se sentí estimat per Crist. 

Avui és de nou un dia important per la vostra comunitat. El viviu en aquest any jubilar franciscà. Avui esteu cridades a elegir la vostra abadessa, una germana, una administradora hàbil com el que hem escoltat en l’Evangeli, però deslligada de riqueses i honors. Una germana cridada a servir-vos i a vetllar per la comunitat. Una germana dotada d’esperit de fe i de contemplació, de sentit eclesial i de vertadera caritat vers totes les germanes. Una germana que respongui a allò que demanava santa Clara en el seu testament: exemple i mirall per a les altres, esforçada per presidir a les altres amb les virtuts i amb la seva santa vida més que pel càrrec, discreta i com una bona mare per les seves filles. Que Déu us il·lumini avui en la vostra elecció i que ens ajudi a tots a respondre a la seva crida amb humilitat, sinceritat i senzillesa de cor.

Eucaristia pels difunts morts a Girona durant el darrer any

 

Eucaristia pels difunts morts a Girona durant el darrer any

Basílica de Sant Feliu a Girona

Dimarts 3 de novembre de 2026

Dn 12,1-3; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Lc 24,13-35

Ens hem reunit avui al voltant de l'altar per recordar els difunts del darrer any a la nostra ciutat i encomanar-los a la misericòrdia de Déu. Ho fem adolorits i esperançats; adolorits perquè la mort dels qui hem estimat i ens han estimat sempre fereix i deixa un buit impossible d’omplir i esperançats  perquè malgrat la fragilitat de la nostra existència la fe i l'esperança, que ens venen de Jesucrist, ens diuen que la mort no té pas la darrera paraula, que la darrera paraula la té Déu, que és Senyor de la vida vertadera i eterna.

El profeta Daniel, ens ha parlat d'un temps de tribulació, però també d'esperança. La mort no significa més que la mort dels nostres cossos mortals perquè  Déu no oblida als qui ha creat, ni abandona als qui estima. La vida de cadascun de nosaltres és un do seu i així s’esdevé que  el seu amor és més fort que la nostra mort.

No ens presentem davant de Déu confiant en els nostres propis mèrits, sabem de la imperfecció de les nostres vides, però confiem en la seva bondat i la seva misericòrdia. Pregar pels nostres difunts, encomanar-los al Senyor és demanar-li, a Ell que coneix el cor de cadascú, que els rebi amb misericòrdia.

Aquells dos deixebles que feien camí cap a Emmaús tenien els cors abatuts, havien perdut al Senyor i la seva esperança semblava enfonsar-se. El mateix ens succeeix a nosaltres, quan ens trobem davant la mort dels nostres estimats. Sentim que el camí que hem recorregut junts ha perdut sentit, no podem continuar recorrent-lo, perquè tot i que ens quedi el seu record sabem que ja no el podrem compartir tal com ho fèiem i això ens abat.

Confiem en el Senyor que ha vençut la mort. Aquells deixebles també estaven tristos i abatuts i van veure com Jesús mateix se’ls acostava i es posava a caminar amb ells. Crist mateix els acompanyà, els escoltà, els parlà i els ajudà a comprendre el sentit d'allò que havien viscut. I així, amb aquesta senzilla reflexió, quan parteix el pa, els seus ulls s'obren i el reconeixen.

Crist ressuscitat s'acosta també a nosaltres, camina al nostre costat i ens acompanya en aquest moment en que la mort d’un ésser estimat ens afligeix. No sempre el reconeixem, a vegades el mateix sofriment ens omple els ulls de llàgrimes i ens impedeix reconèixer-lo, però Ell està al nostre costat. L’esperança en la vida eterna certament no ens estalvia les llàgrimes, no ens estalvia el dolor;  però estiguem-ne certs fins i tot en l’aflicció i les penes, no caminem sols.

Els deixebles d'Emmaús descobriren que Crist que creien mort era viu. Aquesta mateixa fe és la que avui professem. Sabent que Crist ha mort i ha ressuscitat, podem esperar que els nostres germans i germanes participaran també d'aquesta victòria. És aquesta l’esperança que neix de la nostra fe en Crist mort i ressuscitat segurs de que Ell ens obre les portes de la vida eterna.

Avui celebrem l'esperança i la confiança. Sabem que Déu coneix que hi ha al interior de cada persona, hi ha moltes coses de les nostres vides que tant sols Ell coneix: la bondat dels cors, els actes d’amor que només. Coses que tant sols Ell pot valorar.

És a Ell, a aquell que ens coneix bé, a qui els encomanem, perquè el seu amor és més gran que les nostres febleses i la seva misericòrdia no té límits. Els deixebles caminaven amb tristesa i havent-los sortit Crist al pas, havent fet experiència del ressuscitat, tornaren amb el cor encès. Crist ens convida també a tots nosaltres que plorem i enyorem als nostres difunts a reconèixer al Senyor ressuscitat en el nostre camí i a encendre els nostres cors amb la flama de l’esperança.

Fidels difunts. Cementiri de Girona

 

Fidels difunts

Cementiri de Girona

2 de novembre 2023

Lm 3,17-26 Salm 129,1-2.3-4.5-6.7 i Jo 14,1-6

La mort ens fa perdre la pau, com ens ha dit el llibre de les Lamentacions. Veiem als nostres familiars i amics, sucumbir i veiem com desapareix l'esplendor de la seva vida i amb ell la nostra esperança es veu sacsejada pel dubte. Creure en alguna cosa que no veiem, en alguna cosa que no podem experimentar ens produeix desassossec i això ens passa amb la mort. Només la fe pot rescatar-nos d'aquesta angoixa, la fe en què la bondat del Senyor no s'esgota, la fe en què la seva misericòrdia és infinita. Amb aquesta confiança és amb la qual dirigim avui la nostra oració pels nostres difunts. Avui aquí ens embolica el seu silenci, ens acompanya el seu record i amb la nostra oració estem en comunió amb ells. 

Resar pels nostres difunts ens consola, certament, però orar per ells és una mica més que un simple record nostàlgic. Ens apesara la seva absència i és natural ja que van formar part de la nostra vida i no la comparteixen ara amb nosaltres. Sent això cert, per la fe creiem que han estat cridats a una altra vida, aquella per la qual Crist va venir al món: la vida eterna. No sabem com és, no sabem en què consisteix, només per la fe tenim la certesa que Déu, que és amor, ens ha preparat un lloc per a rebre'ns i acollir-nos quan ens arriba l'hora de presentar-nos davant Ell. 

Com a Tomás no assalta la pregunta: «Senyor, no sabem on vas, com podem saber el camí?». Crist mateix ens respon: Ell és el camí, la veritat i la vida. Un camí que recorrem en aquest món, un camí que ens condueix cap a la veritat i cap a aquesta vida, que, sense conèixer-la, sabem que existeix i que el Senyor ens convida a viure-la en plenitud. 

Participar en plenitud de l'amor de Déu és la condició per a compartir aquesta vida que no acaba. Avui resem pels nostres difunts perquè adquireixin aquesta plenitud en l'amor que és la que permet estar en presència del Senyor. Les nostres oracions no són només un record nostàlgic, fruit del nostre dolor davant la seva absència. Les nostres oracions són signe d'esperança. Esperem que resant pels nostres sers estimats participin com més aviat millor de la glòria eterna, una glòria a la qual nosaltres també aspirem. 

És aquesta la comunió amb els nostres difunts, una comunió basada en l'esperança. Una esperança que no és erma perquè sabem que Déu és misericordiós i que ens estima fins a l'extrem. Sabem que per a Ell som un tresor, cadascun de nosaltres, cadascun dels nostres difunts ho és. I el Senyor, que és compassiu i misericordiós, només espera que aquí en aquesta vida o en l'eterna si és necessari, fem el pas cap a ell que és veritat i vida. 

En paraules del papa León XIV: «no som aquí només per a commemorar als que han deixat aquest món. La fe cristiana, fundada sobre la Pasqua de Crist, ens ajuda a viure la memòria més que com un record del passat, com una esperança futura. No és tant un tornar-se cap enrere, sinó més aviat un mirar cap endavant, cap a la meta del nostre camí, cap al port segur que Déu ens ha promès, cap a la festa sense fi que ens espera. Allí, en companyia del Senyor Ressuscitat i dels nostres sers estimats, agradarem l'alegria del banquet etern.» (2 de novembre de 2025). Que així sigui per als nostres difunts i per a nosaltres quan arribi el moment de presentar-nos davant el Pare.

______________________________________________

La muerte nos hace perder la paz, como nos ha dicho el libro de las Lamentaciones. Vemos a nuestros familiares i amigos, sucumbir y vemos como desaparece el esplendor de su vida y con él nuestra esperanza se ve sacudida por la duda. Creer en algo que no vemos, en algo que no podemos experimentar nos produce desasosiego y esto nos pasa con la muerte. Sólo la fe puede rescatarnos de esta angustia, la fe en que la bondad del Señor no se agota, la fe en que su misericordia es infinita. Con esta confianza es con la que dirigimos hoy nuestra oración por nuestros difuntos. Hoy aquí nos envuelve su silencio, nos acompaña su recuerdo y con nuestra oración estamos en comunión con ellos. 

Rezar por nuestros difuntos nos consuela, ciertamente, pero orar por ellos es algo más que un simple recuerdo nostálgico. Nos apena su ausencia y es natural ya que formaron parte de nuestra vida y no la comparten ahora con nosotros. Siendo esto cierto, por la fe creemos que han sido llamados a otra vida, aquella por la que Cristo vino al mundo: la vida eterna. No sabemos como es, no sabemos en que consiste, sólo por la fe tenemos la certeza de que Dios, que es amor, nos ha preparado un lugar para recibirnos y acogernos cuando nos llega la hora de presentarnos ante Él. 

Como a Tomás no asalta la pregunta: «Señor, no sabemos adónde vas, ¿cómo podemos saber el camino?». Cristo mismo nos responde: Él es el camino, la verdad y la vida. Un camino que recorremos en este mundo, un camino que nos conduce hacia la verdad y hacia esta vida, que, sin conocerla, sabemos que existe y que el Señor nos invita a vivirla en plenitud. 

Participar en plenitud del amor de Dios es la condición para compartir esta vida que no acaba. Hoy rezamos por nuestros difuntos para que adquieran esta plenitud en el amor que es la que permite estar en presencia del Señor. Nuestras oraciones no son sólo un recuerdo nostálgico, fruto de nuestro dolor ante su ausencia. Nuestras oraciones son signo de esperanza. Esperamos que rezando por nuestros seres queridos participen cuanto antes de la gloria eterna, una gloria a la que nosotros también aspiramos. 

Es esta la comunión con nuestros difuntos, una comunión basada en la esperanza. Una esperanza que no es baldía porque sabemos que Dios es misericordioso y que nos ama hasta el extremo. Sabemos que para Él somos un tesoro, cada uno de nosotros, cada uno de nuestros difuntos lo es. Y el Señor, que es compasivo y misericordioso, solo espera que aquí en esta vida o en la eterna si es necesario, demos el paso hacia él que es verdad y vida. 

En palabras del papa León XIV: «no estamos aquí sólo para conmemorar a los que han dejado este mundo. La fe cristiana, fundada sobre la Pascua de Cristo, nos ayuda a vivir la memoria más que como un recuerdo del pasado, como una esperanza futura. No es tanto un volverse hacia atrás, sino más bien un mirar hacia adelante, hacia la meta de nuestro camino, hacia el puerto seguro que Dios nos ha prometido, hacia la fiesta sin fin que nos aguarda. Allí, en compañía del Señor Resucitado y de nuestros seres queridos, gustaremos la alegría del banquete eterno.» (2 de noviembre de 2025). Que así sea para nuestros difuntos y para nosotros cuando llegue el momento de presentarnos ante el Padre.

Fidels difunts. Catedral de Girona

 

Fidels difunts

Catedral de Girona

Dilluns 2 de novembre 2026

2C 5,1.6-10; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6

Vivim aquesta vida, que és un do que Déu ens fa, amb unes circumstàncies determinades. Sant Pau ens diu avui que aquest cos que ara veiem i que és casa i tabernacle de Déu, arribarà un dia en que serà destruït, que desapareixerà però que el do de la vida, en tant que és un regal de Déu, subsistirà en l’eternitat. El món que ara veiem serà substituït per un altre on la pena, l’angoixa o el neguit seran substituïts per la immensa joia d’estar prop de Déu. La condició per participar d’aquesta promesa és presentar-nos davant de Déu amb un cor pur. 

La humanitat al llarg dels segles ha avançat en tots els camps, però la incertesa de la mort segueix vigent i ho seguirà estant fins a la fi dels temps. Tant sols per la fe, creient però sense veure aquesta realitat que ultrapassa la vida terrenal, ens podrem sentir coratjosos i cuidar allò que és realment important: les nostres ànimes. Hem esta cridats a la vida per complir la voluntat de Déu, és a dir per estimar-lo a Ell i als altres. Una vida que vivim en un cos que ens cal també cuidar perquè Déu ens l’ha donat per tal de viure ara i aquí, una vida, la terrena, que Déu mateix va dignificar fins a l’extrem en fer-se el seu Fill home, igual com nosaltres llevat del pecat. 

Vida i mort formem part de la mateixa realitat i això ens costa d’assumir-ho. Veiem la mort com un esdeveniment que ve a interrompre el nostre dia a dia i vivint-la així la mort fereix profundament perquè és una mort mancada de la principal característica que li ve per la fe: l’esperança. Si vivim la mort com el que és, un pas, com la porta que s’obre a una nova realitat que supera tota altre, aleshores esdevé una realitat diferent. Però això ara i aquí tant sols ho podem viure a través de la fe, per mitjà d’aquesta confiança que ens demana Crist en l’Evangeli. I no hi ha confiança sinó hi ha amor, però si hi ha amor la confiança pot fins i tot ser cega, ens deixa creure allò que no podem veure. 

Amb aquesta confiança és amb la que avui elevem la nostra pregària pels difunts. Certs de que darrera la mort hi ha la vida eterna i que aquesta vida és el vertader, definitiu i gran regal de Déu. Per això preguem pels nostres difunts, per tal de que puguin arribar a aquesta nova vida i en puguin gaudir en plenitud. La vida de cadascun la sap més Déu que no pas nosaltres mateixos, però estem certs de que tots necessitem de purificació i de perdó. Davant de Déu, al seu Regne, no ens hi podem presentar amb mancances, ens hi hem de presentar nets de cor i potser que al llarg de la nostra vida hàgim acumulat imperfeccions de les que no ens hem acabat de desfer i que ens calgui, un cop morts, aquesta purificació. 

Avui la nostra pregària està dirigida a tots aquests difunts que estan a punt, però encara no, d’accedir al Regne. I la nostra pregària per ells és comunió, com ho era ahir amb els que ja gaudeixen del Regne. I essent comunió amb ells és per a nosaltres una invitació a viure amb més fermesa, amb més radicalitat i amb més compromís la nostra fe ara i aquí. El record i la pregària pels nostres difunts no és un acte nostàlgic, és una aposta per l’esperança, la seva i la nostra. Sabem que Déu és misericordiós i que li costa molt deixar per perduda una ànima. Ell és lent per al càstig i ric, immensament ric en l’amor i vol que ocupem aquella estança que ha preparat per a nosaltres. Amb aquesta confiança preguem per tots els difunts, perquè el Senyor els aculli més d’hora que tard al seu Regne i a nosaltres també quan ens arribi l’hora que Déu ens té assenyalada.

Tots Sants

 

Tots Sants

Catedral de Girona

Diumenge 1 de novembre de 2026

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Sovint tenim una imatge dels sants com d’homes i dones extraordinaris, persones que han fet coses excepcionals, que han viscut una vida molt diferent de la nostra i que, per això, l’Església ha reconegut i ha posat als altars. Però la festa d’avui ens convida a mirar molt més enllà d’aquesta imatge.

Avui celebrem Tots Sants, i això vol dir que celebrem una multitud que ningú no podria comptar. Ens ho ha dit el llibre de l’Apocalipsi: Joan contempla una multitud immensa, gent de tota nacionalitat, de totes les races, pobles i llengües, drets davant el tron de Déu i davant l’Anyell. No és pas una multitud formada únicament pels qui coneixem pel seu nom, pels qui tenen una festa pròpia en el calendari, pels qui han estat canonitzats. És la multitud de tots aquells que han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i són molts perquè la misericòrdia del Senyor és gran.

Avui celebrem també la nostra esperança: la santedat no és patrimoni d’uns quants, no és un privilegi reservat a persones especialment dotades, ni és una vocació per a una minoria. Déu ens crida a tots a participar de la seva vida, perquè tots som estimats per Ell i tots som convidats a formar part del seu Regne i voler formar part significa voler ser sants.

Sant Joan ens ho ha recordat en la segona lectura: «Ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem». Som fills de Déu, aquesta és la nostra dignitat i la nostra esperança. Però encara estem en camí, encara no hem arribat a la plenitud, encara ens cal crèixer en l’amor, en la fidelitat i en la confiança en el Senyor.

I com es fa aquest camí? Què hem de fer per ser sants? Jesús ens ho explica avui amb les benaurances. Aquest Evangeli és com un programa de vida, una manera de mirar el món i de viure la nostra relació amb Déu i amb els altres. Jesús ens diu que són feliços els pobres en l’esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau i els perseguits pel fet de ser justos.

Pot semblar una manera ben estranya de parlar de la felicitat. Nosaltres sovint identifiquem la felicitat amb tenir, amb posseir, amb triomfar. Jesús, en canvi, ens proposa un camí ben diferent. Ens diu que la felicitat veritable no neix de tenir-ho tot, sinó de viure estimant; no neix de dominar, sinó de servir; no neix d'imposar-nos, sinó de ser compassius; no neix de tenir sempre la raó, sinó de cercar la justícia i la pau.

Els sants són aquells que han entès aquest missatge i l'han fet vida. Han estat persones amb febleses, amb dubtes i amb dificultats. Han experimentat els límits humans, han tingut moments de cansament i de neguit. Però han sabut posar Crist al centre de la seva vida i han fet de l'amor la seva manera de viure.

Són aquells sants de la porta del costat, dels quals parlava el papa Francesc. Persones que potser mai seran recordades per ningú fora del seu entorn més proper, però que han fet de la seva vida un testimoniatge de l'amor de Déu.

La mort ens posa davant dels ulls la nostra pròpia fragilitat. Però la nostra fe ens diu que la mort no té la darrera paraula. Crist ha mort i ha ressuscitat, i per això la nostra esperança no és una simple resignació davant la mort, sinó és confiança en que Déu ens ha obert les portes de la vida eterna.

Així, la festa de Tots Sants ens parla també del que pot ser el nostre futur i ens convida a viure el nostre present amb esperança. Tots som cridats a formar part de la santedat. No sabem quan ni com arribarà el moment de trobar-nos definitivament amb el Senyor, però sí que sabem quin camí ens proposa Jesús: el de les benaurances. No ens cal fer coses extraordinàries. El que Déu ens demana és que visquem extraordinàriament bé les coses ordinàries de cada dia. Que estimem, que servim, que perdonem, que acompanyem, que siguem fidels i generosos. Que sapiguem reconèixer el rostre de Crist en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que pateixen.

Avui celebrem els sants que ja han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i demanem al Senyor que ens ajudi a caminar amb esperança, que ens faci capaços de viure les benaurances i que un dia puguem formar part d'aquesta multitud immensa que ningú no pot comptar. Ser sant és deixar que l'amor de Déu transformi la nostra vida i ens faci viure estimant, aquesta és la felicitat que Jesús ens promet i que ve del seu amor per nosaltres.