Diumenge XIV durant l'any / Cicle A. La Bisbal d’Empordà

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle A

Parròquia de Santa Maria a la Bisbal d’Empordà

Diumenge 5 de juliol de 2026

Za 9,9-10.13,1; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; Rm 8,9.11-13 i Mt 11,25-30

En aquest diumenge la nostra terra i nosaltres mateixos estem casats i afeixugats. El foc ha entrat amb força en el nostre dia a dia i allí on havia verdor i frescor, tot allò que ens mostra la grandesa i la bondat de la creació, avui hi veiem brases i cendres. Com escrivia Joaquim Ruyra en ocasió similar: «El desastre ha sigut espantós (...) enmig d’un país cendrós i carbonitzat, sense un bri d’herba verda.» (Entre flames) Quan els boscos, els camps i la natura cau sota el foc en certa manera també hi caiem nosaltres mateixos, perquè som i formem part de la creació i no podem entendre la vida sense la natura que ens ha estat donada en usdefruit, no pas perquè en disposem arbitràriament i al nostre caprici, sinó com un llegat del que som responsables per tal de fer-lo arribar a les noves generacions.

Ens trobem avui per celebrar el dia del Senyor encara amb el cor encongit per la ferida que pateix la natura que ens envolta. Allí on hi ha d’haver vida, ombra, cants d'ocells i esperança, ara hi veiem cendra, silenci i desolació. En paraules de Joaquim Ruyra: «quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositats.» Davant d'aquesta realitat, la Paraula de Déu i el missatge de l’Encíclica Laudato Si del papa Francesc ressonen en els nostres cors i ens conviden no només a lamentar-nos, sinó també a escoltar què ens diu el Senyor en aquest moment.

El papa Francesc ens recordava que «la nostra casa comuna és també com una germana amb qui compartim l'existència i com una mare bella que ens acull entre els seus braços». Quan la natura es consumeix sota el foc, no perdem tant sols un paisatge; és una ferida infligida a aquesta casa comuna que Déu ens ha confiat i que està sota la nostra responsabilitat conservar-la.

Celebrem aquest any l’any de sant Francesc d'Assis, l’espiritualitat del qual ha amarat aquesta comarca, ell parlava de la natura com aquesta germana de qui hem de tenir cura, la qual hem de preservar perquè si oblidem aquesta responsabilitat, quan prevalen la indiferència, la negligència o una explotació sense límits, tota la creació en pateix les conseqüències i també nosaltres, per descomptat que som part integrant del conjunt de la creació.

És cert també que moments com aquest ens mostra la millor cara de la nostra societat: la solidaritat, el lliurament, la responsabilitat. Ho veiem en la tasca dels bombers, els agents forestals, els cossos de seguretat, els professionals d'emergències, els voluntaris, els ajuntaments i tots aquells que fins i tot arriscant la seva vida lluiten contra el foc. Ells ens recorden que l'amor al proïsme es manifesta amb fets concrets, amb generositat i servei.

El sofriment de la terra i el sofriment de la humanitat formen part d'una mateixa realitat. Cuidar els boscos, l'aigua, l'aire i la biodiversitat és també cuidar les persones, especialment les més vulnerables. Quan un bosc crema, quan un espai natural com el de les Gavarres tant estimat per tots, crema, no podem fer marxa enrere, no podem canviar el que ja ha passat, però sí que podem decidir com respondre i treballar perquè un trist esdeveniment com aquest no es torni a produir, en tant que depengui de l’acció humana.

Avui celebrem el diumenge, el dia de la resurrecció del Senyor, la victòria de Crist sobre la mort, de la llum sobre la foscor, de la verdor sobre les cendres. El bosc tard o d’hora, tant més s’hi posem de la nostra part, tornarà a brostar, el verd tornarà a omplir-lo de color i de sentit, aquesta és la nostra esperança. Aquesta primavera una alzina traurà un brot, el marfull renaixerà, la vida tornarà a ser-hi present, perquè la darrera paraula no és mai per la mort, la foscor o les cendres; la darrera paraula la té sempre la vida. La desesperança no és pròpia dels deixebles de Crist, la mateixa natura té una extraordinària capacitat de regeneració, com també el cor humà és capaç de començar de nou quan s'obre a la gràcia de Déu.

Ara vindrà el temps de reconstruir, de replantar, de prevenir, de treballar junts i d'educar les noves generacions en el respecte i l'amor per la creació. El que ens pertoca és sobretot no posar la natura a prova, aquesta tragèdia ha de ser una crida a una major responsabilitat, una crida a estimar la terra no com un bé que podem consumir sense límits, sinó com un do que Déu ha posat a les nostres mans i que estem cridats a transmetre enriquit als qui vindran després de nosaltres.

Avui estem cansats i afeixugats, però acceptant aquest lleuger jou que Crist ens proposa, que inclou tenir cura de la seva creació, trobarem el repòs que ens cal. Acceptant de viure en pau amb Déu i la seva obra de la que formem part.

Eucaristia per les víctimes del terratrèmol de Veneçuela

 

Divendres de la setmana XIII durant l’any

Parròquia de Santa Susagna del Mercadal

Eucaristia per les víctimes del terratrèmol de Veneçuela

Divendres 3 de juliol de 2026

Rm 14,7-9.10b-12; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6

Cal que els nostres cors s'asserenin, davant el dolor de tants morts, davant tants desapareguts, tants ferits i tanta desolació, els nostres cors estan amb raó assedegats de serenitat. Davant una catàstrofe natural la nostra fe queda interpel·lada, ho està davant tota desgràcia o calamitat, però si aquesta té un origen humà ens és més fàcil trobar un culpable o si més no reconèixer-lo amb una certa facilitat. Però quan és la naturalesa qui és la mà executora instintivament girem la mirada cap a Déu buscant una resposta. No la tenim, segurament més tard ho entendrem tot, però ara i aquí, avui mateix, se'ns fa difícil d'entendre que coses com aquests terratrèmols esdevinguin.

Què ens pot doncs ajudar? La confiança, la fe, la seguretat que en Déu tenim al Pare que ens estima, que la nostra vida, tant aquí com la vida eterna, és per al Senyor. Com ens ha dit sant Pau si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim per al Senyor i cap de nosaltres no viu ni mor per ell mateix. Aquesta és la nostra confiança i confiem en Déu i confiem en Jesucrist. Aquesta confiança no fa desaparèixer avui el nostre dolor, però li dona un sentit de participació en el dolor del món, en aquell mateix dolor del qual Crist va participar amb la seva agonia i la seva mort.

I confiats en això, confiem també en el poder de Crist sobre la mort, confiem que la mort, per tràgica que sigui, ja no té l'última paraula, l'última paraula la té la vida, la té Crist mort i sepultat, certament, però també ressuscitat d'entre els morts. Avui el record de tants morts, de tants desapareguts, de tants ferits, de tantes famílies trencades i de tantes altres sense llar ens colpeja. Seriem insensibles si no fos així, no seriem fills de Déu si així no ho sentíssim, perquè el Senyor ens ha demanat, ens ha deixat com a manament que l’estimem a Ell i amb Ell a tots els nostres germans i germanes, especialment els qui més sofreixen i avui Veneçuela està traspassada pel sofriment i aquest dolor és també el nostre dolor. Però el dolor no torba la nostra serena confiança en Déu, a qui no sempre entenem, però en qui sempre confiem.

Jesucrist que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta davant el dolor dels nostres germans i germanes veneçolans, especialment dels que formen part de la nostra comunitat, de l'Església de Girona, i que han perdut allí familiars o amics. Una resposta solidària que en primer lloc passa per la nostra pregària. En segon lloc, cal que el nostre amor es materialitzi en la nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que en un instant han perdut alguns la vida i molts més la seva casa i la pau. S'ha perdut la quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s'han vist trastornades, ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que arriben a tornar a ser alguna vegada famílies felices.

Molta gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del qual ningú pot desvetllar-los i que centra ara la seva vida. Què fer per a acostar-nos al seu dolor? Cadascú el que pugui. Podem ajudar també de diverses maneres, cadascú, al seu mode, però tots moguts per un mateix amor i sentit de solidaritat.

Encomanem al Senyor als nostres germans i germanes difunts perquè el Senyor els aculli en el seu Regne, encomanem als qui els ploren i enyoren als seus, als qui ho han perdut tot i també a tots aquells que es desviuen per a ajudar-los i confortar-los a peu de carrer. Encomanem-los també a la nostra mare, a Maria sota l'advocació de La nostra Senyora de Coromoto dient-li: «Avui et demanem que, aprenguem a conèixer que regnar de veritat és acostar-nos als altres, ajudar-los a arribar a les veritats eternes amb el nostre servei i generositat, donant-li sentit a la nostra identitat i realç de la nostra dignitat com a homes i dones de fe.»

_______________________________________________________

Es preciso que nuestros corazones se serenen, ante el dolor de tantos muertos, ante tantos desaparecidos, tantos heridos y tanta desolación, nuestros corazones están con razón sedientos de serenidad. Ante una catástrofe natural nuestra fe queda interpelada, lo está ante toda desgracia o calamidad, pero si esta tiene un origen humano nos es más fácil encontrar un culpable o cuando menos reconocerlo con cierta facilidad. Pero cuando es la naturaleza quién es la mano ejecutora instintivamente giramos la mirada hacia Dios buscando una respuesta. No la tenemos, seguramente más tarde lo entenderemos todo, pero ahora y aquí, hoy mismo, se nos hace difícil de entender que cosas como estos terremotos acontezcan.

¿Qué nos puede pues ayudar? La confianza, la fe, la seguridad de que en Dios tenemos un padre que nos ama, de que nuestra vida, tanto aquí como la vida eterna, es para el Señor. Cómo nos ha dicho san Pablo si vivimos, vivimos para el Señor y si morimos, morimos para el Señor y ninguno de nosotros no vive ni muere por él mismo. Esta es nuestra confianza y confiamos en Dios y confiamos en Jesucristo. Esta confianza no hace desaparecer hoy nuestro dolor, pero le da un sentido de participación en el dolor del mundo, en aquel mismo dolor del que Cristo participó con su agonía y su muerte.

Y confiados en ello, confiamos también en el poder de Cristo sobre la muerte, confiamos en que la muerte, por trágica que sea, ya no tiene la última palabra, la última palabra la tiene la vida, la tiene Cristo muerto y sepultado, ciertamente, pero también resucitado de entre los muertos. Hoy el recuerdo de tantos muertos, de tantos desaparecidos, de tantos heridos, de tantas familias rotas y de tantas otras sin hogar nos golpea. Seriamos insensibles si no fuera así, no seriamos hijos de Dios si así no lo sintiéramos, porque el Señor nos ha pedido, nos lo ha dejado como mandamiento que le amemos a Él y a todos nuestros hermanos y hermanas, especialmente a los que más sufren y hoy Venezuela está traspasad por el sufrimiento y este dolor es también nuestro dolor. Pero el dolor no turba nuestra serena confianza en Dios, a quien no siempre entendemos, pero en quien siempre confiamos.

Jesucristo que ha dado su vida por nosotros espera hoy nuestra respuesta ante el dolor de nuestros hermanos y hermanas venezolanos, especialmente de los que forman parte de nuestra comunidad, de la Iglesia de Girona y que han perdido allí familiares o amigos. Una respuesta solidaria que en primer lugar pasa per nuestra oración. En segundo lugar, hace falta que nuestro amor se materialice en nuestra solidaridad material, nuestra ayuda hacia aquellos que en un instante han perdido algunos la vida y muchos más su casa y la paz. Se ha perdido la cotidianidad de muchas familias, de muchas vidas que se han visto trastornadas, ya no son lo que eran y tardarán mucho en volver a serlo, si es que llegan a volver a ser alguna vez familias felices.

Mucha gente vive ahora con una desazón constante, como una pesadilla de la que nadie puede desvelarlos y que centra ahora su vida. ¿Qué hacer para acercarnos a su dolor? Cada cual lo que pueda. Podemos ayudar también de varias maneras, cada cual, a su modo, pero todos movidos por un mismo amor y sentido de solidaridad.

Encomendamos al Señor a nuestros hermanos y hermanas difuntos para que el Señor les acoja en su Reino, encomendamos a quienes les lloran y añoran, a quienes lo han perdido todo y también a todos aquellos que se desviven para ayudarlos y confortarlos a pie de calle. Encomendémoslos también a nuestra madre, a Maria bajo la advocación de Nuestra Señora de Coromoto diciéndole: «Hoy te pedimos que, aprendamos a conocer que reinar de verdad es acercarnos a los demás, ayudarlos a llegar a las verdades eternas con nuestro servicio y generosidad, dándole sentido a nuestra identidad y realce de nuestra dignidad como hombres y mujeres de fe.»

Dissabte de la setmana XII durant l’any

 

Dissabte de la setmana XII durant l’any

Missa de Santa Maria

Església de Santa Bernardeta

Peregrinació diocesana a Lourdes 2026

Dissabte 27 de juny de 2026

Fets 1,12-14; Salm 112,1-8 i Jo 2,1-12

Maria com una més de la comunitat, assistia unànimement a la pregària amb els apòstols i les dones. A la part final de la seva vida Maria ha viscut en plenitud, ha estat la testimoni més propera a l’obra de la redempció, ha estat al costat del fill en la solitud del calvari, en el moment del sofriment i casi bé ha estat l’única en atrevir-se a ser-hi. Tenim en ella un model, un exemple i la gran intercessora.

Maria se’ns apropa. La història de la nostra salvació, passa per Maria. Maria és la dona que no té mai por, tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta. Ens ho ha dit avui en l’Evangeli, dirigint-se als qui servien a Canà i dirigint-se també a nosaltres seguidors del Crist: «Feu tot el que ell us digui.» I Jesús es dirigeix també a nosaltres i ens diu que omplim els nostres cors de l’aigua de la fidelitat i Ell els transformarà en el vi bo de la caritat per a nosaltres i per a l’Església. A Canà no havia arribat l’hora de Jesús, no havia arribat encara. Però sí era l’hora del servei, a prec de la Mare, Jesús transformà l’aigua en aquell vi millor que la gent serveix primer per tal de donar després el vi més ordinari.

El que el fa un vi millor és el servei i el servei ha de ser sempre un servei a Crist. El cristià té la Paraula la seva font o abeurar, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la nostra vida, de la nostra existència. Hem de ser d’aquells que intenten entrar en la seva interioritat conduïts per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist. És aquest el nostre compromís, el compromís del cristià, perquè el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, portar arreu vivint-lo el Regne de Déu. 

Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altra home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix Déu, tots porten l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguen. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un club exclusiu.

Ser cristià és ser de Crist, dir sí a Crist, voler seguir a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’ns en Crist per poder dir com Pau «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20). I en Maria en tenim un gran exemple, la dona sempre confiada en Déu. 

Divendres de la setmana XII durant l’any

 

Divendres de la setmana XII durant l’any

Missa de Santa Maria Verge en l’anunciació del Senyor

Basílica del Rosari

Peregrinació diocesana a Lourdes 2026

Divendres 26 de juny de 2026

Is 7,10-14;8-10; Salm Lc 1,46-54 i Lc 1,26-38

 

Tenim la tendència a demanar senyals prodigiosos, a voler controlar l’acció de Déu. Déu és lliure, actua quan vol, com vol i de la manera que vol i el seu llenguatge, la seva manera d’actuar molts cops no ens és comprensible. Com ens diu Jesús en l’Evangeli segons sant Joan, dirigint-se a Pere: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després.» (Jn 13,7).

Maria va entendre aviat que el que li pertocava de fer era confiar en la voluntat de Déu, tot i que ella no acabava d’entendre, sabia que Déu no podia voler altra cosa que el seu bé i el de tota la humanitat i que aquest bé calia que ens vingués a través d’ella, a través del seu «sí», a través  del seu «fiat», per això estava disposada a que fins i tot una espasa de dolor se li clavés al cor, si això era necessari per la salvació del món.

Maria és la icona de la confiança, però en cap cas ho és de la resignació. Tot allò que en la seva vida és silenci, és alhora acció. Actua acceptant la concepció per obra de l’Esperit Sant; actua acceptant haver de donar a llum en unes condicions deplorables; actua acceptant haver de fugir a Egipte, d’exiliar-se, a corre cuita; actua acceptant de patir algunes accions d’aquell fill que no acabava d’entendre i perdre’l durant tres dies; actua acceptant la marxa del fill per predicar incertament el Regne i actua, fa mans i mànigues, per esmunyir-se vora la creu i acompanyar al seu fill en aquell darrer moment que de fet era el primer d’una nova era.

«Com pot ser això?» es preguntava i coneixedora per l’àngel de que a Déu res li és impossible, es declarà l’esclava del Senyor i acceptà l’acció de Déu en la seva vida esdevenint, canviant-la de soca rel, així aquella noia que tindrà un fill i li posarà Emmanuel, perquè Déu és amb nosaltres per Maria, acomplirà la profecia d’Isaïes. Maria, la Mare de Déu i mare nostra, ens és model. Ho fou també per aquella noieta que esglaiada davant la senyora va patir el rebuig, la incredulitat però que també confiada no es resignà tampoc, no es resignà a que el missatge de Maria arribés als del seu poble i poc a poc arreu del món. Per això avui estem aquí, perquè santa Bernardeta, a imitació de Maria, es va arriscar tot i que això suposés perdre la rutina de la seva vida que, com Maria, va veure alterada ja per sempre. L’encontre amb Déu té conseqüències si ens deixem fer per Ell, si ens confiem a Ell, si ens mou la fe.

Com ens deia el papa Lleó XIV en la seva visita al monestir de Montserrat: «us convido a acollir avui la invitació de María – a Canà de Galilea -: «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Aquestes paraules contenen un veritable programa de vida cristiana, perquè María ens condueix cap a Crist i ens ensenya a escoltar la seva veu, obeir la seva paraula i permetre que Ell ens transformi. La voluntat de Jesús és clara: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15,17). Es tracta d'un amor que té en Ell mateix la seva mesura i la seva font: «Com jo us he estimat» (v.12). Per això, quan María diu: «Feu el que Ell us digui», ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb els criteris de l'Evangeli.» I res hi pot haver millor per a nosaltres que tenir el cor en Déu.

Gest de l’aigua i celebració de la penitència

 

Gest de l’aigua i celebració de la penitència

Peregrinació diocesana a Lourdes 2026

Dijous 25 de juny

L’aigua és signe de purificació. Som rentats del pecat original pel baptisme per mitjà de l’aigua, som aspergits en memòria del baptisme durant el temps pasqual amb l’aigua, ho som també el dia en que els nostres germans ens encomanen al Senyor en les exèquies.  En els Evangelis, l’aigua té un simbolisme molt ric i apareix associada a la vida, a la purificació, a la fe i a la salvació. L’aigua és signe de purificació i conversió com apareix en el baptisme de Joan Baptista al riu Jordà, és signe de penediment i ens obra la porta per a una vida nova; Jesús en el baptisme dona a l’aigua un significat encara més profund, relacionat amb el naixement espiritual.

L’aigua és signe d’una vida nova i eterna, així ho llegim en la conversa amb la dona samaritana, Jesús li parla de l'aigua viva que calma la set d’una vegada per sempre; l’aigua que representa la gràcia de Déu i la vida eterna.

Jesús camina sobre les aigües, així el mar, agitat per una tempesta i un fort vent, simbolitza tot allò que ens amenaça, però que amb Crist al nostre costat és fàcilment superable si deixem de ser homes i dones de poca fe. La tempesta calmada ens presenta a Jesús com aquell que venç el desordre i la por.

A les noces de Canà, l’aigua transformada en vi simbolitza l’arribada d’un temps nou i la plenitud dels dons de Déu. Al llarg de l’Evangeli l’aigua és molt més que un element natural, que quelcom imprescindible per viure; l’aigua és un símbol de vida, de purificació, de conversió, de fe i de salvació, i un element natural que ens mostra la presència i l’acció de Déu en la vida humana.

Aquí a Lourdes l’aigua adquireix també un sentit purificador i guaridor, de cossos i d’esperits. Aquí fem experiència de Déu a traves de la intercessió de la seva Mare Maria, tal com li va indicar a santa Bernardeta.

Però malgrat que ens purifiquem i rentem amb l’aigua, ens tornem a embrutar pel pecat, per les faltes, per les mancances. Així un cop i un altre ens cal recuperar la puresa per tal de que ni de paraula, ni d’obra, ni d’omissió faltem a l’amor a Déu i als germans.

Acostant-nos al sagrament de la reconciliació, amb sinceritat de cor, Ell ens acull amb la seva inesgotable misericòrdia. El Senyor sap que fem bé, que fem malament, que deixem de fer, sap sempre el que fem, pensem o deixem de fer. Però ens demana que siguem sincers davant seu, que li tinguem confiança, perquè tant sols des del reconeixement de les nostres mancances i debilitats podrem obrir els nostres cors a la seva misericòrdia.

Acostar-se al Senyor per rebre el seu perdó és sempre una oportunitat, mai ens ha de fer ni por, ni mandra, perquè ningú ens estima tant com Ell, ningú com Ell sap perdonar.

Dijous de la setmana XII durant l'any / II

 

Dijous de la setmana XII durant l'any / II

Gruta de la Mare de Déu de Lourdes

Peregrinació diocesana

Dijous 25 de juny de 2026

2R 24,8-17; Salm 78,1-2.3-5.8-9 i Mt 7,21-29

Els reis d’Israel feien el mal que ofèn al Senyor i per això vingueren grans desastres per al poble d’Israel, fins i tot el temple fou saquejat, el poble deportat i Jerusalem fou sotmesa als seus invasors. Complir o no complir la voluntat de Déu està a les nostres mans. No es tracta de dir paraules de manera reiterativa, es tracta d’apropar-se al Senyor, d’escoltar-lo, de deixar-se amarar de la seva Paraula i de construir així la nostra fe sobre una roca ferma, sobre uns fonaments que són capaços de resistir tots els embats. El poble d’Israel i el seu rei ho tenien relativament fàcil, els profetes els indicaven que els calia fer, però ells preferiren apartar-se de la voluntat de Déu, tancar les seves orelles a la veu del Senyor i dedicar les seves paraules i obres a coses fugisseres i caduques.

De com complir la voluntat de Déu tenim en Maria el millor exemple, ella va actuar ben diversament al rei Joaquim i des de la discreció, sense cercar res per a ella mateixa, acomplí allò que Déu li demanava, tot i que moltes vegades li quedaven algunes preguntes sense resposta, tot i que no sabia ben bé com seria tot plegat, malgrat això ho guardava tot en el seu cor, ho meditava i confiava en el Senyor.

Aquesta mateixa confiança portà a santa Bernardeta a ser l’elegida per rebre un missatge. Eren temps difícils, França havia estat sacsejada per revolucions i l’ambient de la societat no era propens a ser dúctil a la voluntat de Déu, talment com en temps del rei Joaquim. Però Déu ens estima tant que no es deixa endur per les nostres rauxes, el seu amor supera qualsevol dels molts entrebancs que li podem posar i que sovint li posem. Ell, malgrat les nostres infidelitats, mancances i febleses te sempre la porta del seu cor oberta per acollir-nos. Déu ens crida i ho ha fet sovint al llarg de la història a través d’aquella que més l’ha estimat i que més ha estimat: Maria, la mare.

A ella acudim any rere any, hi acudim amb la confiança de fills que cerquen en la mare consol i ajuda. Lourdes és per a nosaltres, és per a tot el món, un lloc on el dolor es transforma en serenor, la incertesa en seguretat i el neguit en confiança. Quan com ens deia el papa Lleó XIV a l’Estadi de Montjuic: «el dolor posa a prova la fe i el sentit que li donem a la vida. Això és cert per a tothom, no solament per aquells que en algun moment travessen la prova de la malaltia.»

Maria sap que són les proves de la vida, sap que és el dolor, que és la incertesa i que és el neguit i de la seva vivència de totes aquestes sensacions neix en ella la confiança en el Senyor. Maria sap que es tenir el cor traspassat per una espasa de dolor. Per això nosaltres «En les hores de dolor, almenys quan sigui possible, hem d'obrir-nos a algú que ens ajudi a expressar una oració senzilla, que ens acompanyi amb discreció sense la pressa d'explicar-nos aquest dolor, que ens prengui de la mà i ens faci sortir d'aquest crit.» (Lleó XIV 9 de juny de 2026).

I qui millor per fer-ho, qui millor per acompanyar-nos que Maria. Ella ens continua dient avui a tots nosaltres: «feu el que Ell us digui.» I què ens diu Jesús? Doncs que estimem, que l’estimem a Ell i als germans i germanes, que escoltem les seves paraules i que les complim més amb obres que amb grans discursos; més amb el cor que de cap altra manera. Som aquí a Lourdes pelegrins en cerca de consol, demanem-li doncs a Maria que intercedeixi per nosaltres davant del seu Fill i acostem-nos-hi amb aquella senzillesa i humilitat de santa Bernardeta. Maria sap reconèixer als senzills, ella a qui li fou reconeguda la humilitat de serventa per part de Déu sap que per la humilitat es puja a Déu i per la supèrbia ens allunyem d’Ell, com sant Benet i sant Bernat ens recorden.

Que la benaurada Mare de Déu forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació i justa en la confessió (Sant Bernat) ens acompanyi sempre i ens ajudi a ser fidels a Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Dimarts de la setmana XII durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XII durant l'any / II

Catedral de Girona

Dimarts 23 de juny de 2026

2R 19,9b-11.14-21.31-35a.36; Salm 47,2-3ab.3cd-4.10-11 Mt 7,6.12-14

La imatge d’un camí estret que és el que ens porta a la salvació és una figura recurrent en l’Escriptura i també està ben present en els pares de l’Església. El mateix sant Benet ens parla en la seva Regla de que el camí, al menys en els inicis de la vida monàstica, ha de ser forçosament estret i que a mesura que qui truca a la porta d’un monestir es va endinsant en la vida i els costums, aquesta estretor es va convertint en una amplada suficient que permet entrar i discórrer amb suficient agilitat.

La vida, la vida d’aquí, la d’aquest món, la que ens ha estat donada com un regal, és en gran manera una mena d’assaig per la vertadera vida, aquella en la que confiem tot i que no sabem molt bé com serà. Per accedir-hi cal que com Ezequies manifestem la nostre confiança en el Senyor de tots els reialmes del món, en l’únic Déu. Però per arribar al Regne aquesta confiança, és a dir la fe, no ens és suficient. 

Amb la fe cal que hi unim l’acció, tal com ens diu avui Jesús en l’Evangeli que acabem d’escoltar «feu als altres tot allò que voleu que ells us facin.» No és aquest plantejament una mera reciprocitat, responent a la dita «tal faràs, tal trobaràs», sabem de manera certa que va més enllà de la reciprocitat. Jesús de fet no ens diu que fem el que ens fan, sinó que fem als altres allò que voldríem que ens fessin.

El full de ruta el tenim en el capítol cinquè del mateix Evangeli segons sant Mateu en la famosa expressió de Crist: «doncs jo us dic.» I Jesús ens parla aleshores de dir sí quan és sí i no quan és no, de no tornar-nos contra qui ens fa mal, d’oferir l’altra galta, de no desentendre’ns de qui ens demana; en definitiva d’estimar fins i tot als enemics i això no és fàcil, és molts cops feixuc i ens fa estret el camí per on practicar-ho.

És aquest el balanç que es farà de nosaltres al final de la vida. Per això pregant pels nostres difunts no fem sinó desitjar que qui ha arribat ja davant la presència del Pare passi aquest examen final en l’amor amb bona nota i es trobi aleshores amb un camí ample, per on caminar confortablement. 

Això demanem avui per Mossèn Esteve Andreu en el primer aniversari del seu traspàs. Ell va servir a l’Església de Girona des de llocs de responsabilitat i de ben segur que més d’un cop el camí se li feu estret, pels seus defectes i per les seves limitacions, com a tots ens passa, ja que tant sols fiats de Déu i no en les nostres forces o mèrits, podem realment avançar cap allí on val la pena arribar.

Demanem avui al Senyor que l’hagi volgut salvar, que l’hagi volgut protegir com va fer amb Sió i l’hagi acollit a la seva glòria. Ell que havent escollit el camí estret i havent rebutjat aquell altre molt més ample i còmode, però que ens porta tant sols a la perdició, desitjava de ser acollit al Regne i predicava i proposava també als altres el camí de la salvació.

Ordenació diaconal

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Ordenació de diaca de Marc Sureda i Jubany

Catedral de Girona

Diumenge 21 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Avui estimat Marc reps el ministeri diaconal. El diaconat no és un càrrec honorífic, ni una simple ajuda pràctica per a una o altra parròquia; el diaconat és en si mateix un ministeri que respon a una vocació, a una crida de Déu, és una forma concreta de seguir a Jesucrist i de servir a l’Església, és a dir a la comunitat. Has estat escollit d'entre el poble per a servir al seu poble, has acceptat aquest ministeri i acceptant-lo has acceptat configurar més la teva vida a la de Crist, aquell que no va venir per ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

És Déu qui t’ha cridat, com cridà a Samuel quan ell li respongué diligentment «Parleu Senyor, que el vostre servent us escolta.» No hi ha crida, no hi pot haver crida, si no hi ha disponibilitat a l’escolta. Ens ho recordava el papa Lleó XIV fa ben pocs dies a l’Estadi Olímpic de Barcelona quan ens deia que el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre la realitat on ens trobem; tot creient que l'Esperit Sant actua i treballa silenciosament en totes les situacions de la vida, hem de conrear una actitud d’escolta i fer-li espai; intentant no deixar-nos aclaparar pels ritmes i les seduccions externes, conreant moments de silenci, aturant-nos per donar temps al contacte amb l'Evangeli i parlar amb Déu. No perdis mai aquesta voluntat d’escolta, intenta que cada dia hi hagi un temps per a Déu en la teva vida i això t’ajudarà en el teu ministeri i en la teva vida de cristià.

L'Església, des dels mateixos inicis va entendre que calia aquest ministeri. En el llibre dels Fets dels Apòstols veiem com va sorgir el servei diaconal quan les comunitats creixien i apareixien necessitats concretes entre els pobres, les vídues i els més vulnerables. Els Apòstols van escollir homes plens de l'Esperit Sant i de saviesa, fiats i amb seny, per a servir a la taula i cuidar dels més necessitats. Un servei actiu i diligent, essent també constants en l’oració. Servint als qui més cal ser servits, servint al mateix Crist ja que allí on l’amor esdevé servei, allí hi ha Crist. Has estat cridat doncs a ser servidor en la caritat de la Paraula i de l’altar.

El teu ministeri té tres àmbits ben concrets. En primer lloc la Paraula, que el mateix ritu de l'ordenació al diaconat, destaca com a primer aspecte del ministeri diaconal. Et cal mantenir doncs sempre i en lloc preeminent el contacte amb la Paraula de Déu, li cal a tot cristià, però a qui té confiada la seva proclamació de manera molt concreta, aquest contacte amb la Paraula és més necessari encara. Fer arribar la Paraula de Déu, la veu de Déu, no és pas una funció qualsevol; fer arribar la bona nova que Jesús ens va venir a portar és un encàrrec honrós i feixuc alhora, perquè proclamar la Paraula compromet la vida, tota la vida. A través de la Paraula, podràs esbrinar que vol Déu de tu i del teu servei diaconal cada dia en concret i en el conjunt de la teva vida. No tinguis por d’escoltar la seva Paraula i d’aprofundir-hi, així el teu servei a l’Església serà més profitós, i veuràs com el Senyor està al teu costat per servir aquesta Església diocesana que fa camí a Girona.

El segon àmbit és el servei a l’altar. El diaca assisteix al prevere i està sempre al seu costat; en l'altar l'ajuda atent al calze i al missal; si no hi ha cap altre ministre compleix els oficis dels altres, segons sigui necessari. Servint l’altar amb dignitat, humilitat i eficiència ja que el diaca, no ha de quedar-se en una mena de figura decorativa i en mer acompanyant del celebrant principal, com ens diu l’ordenament general del Missal Romà. El diaconat no és un ministeri presbiteral incomplert o truncat, el diaconat permanent és per si mateix un ministeri i servir a l’altar és una de les tasques encomanades. Pensa sempre ben bé que serveixes, perquè l’Eucaristia és la font i cimal de la vida cristiana, el centre de la nostra vida com a cristians i servir l’altar és un alt servei.

El servei a la Paraula i el servei a l’altar no s’entenen sense un tercer àmbit. La caritat no és una alternativa a la paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina. Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es treu el mantell per revelar la bellesa del servei, Ell que és el servent de Déu, serveix des de l’amor i és aquesta la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat, aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu que ve a rentar-nos els peus, a rentar el que tenim de més baix i més brut en el camí de la vida. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se, Ell que és de condició divina, i exercir la caritat misericordiosa que assumeix la cura de la nostra misèria. En Crist tens el teu model, com el tenim tots nosaltres.

Quan el Concili Vaticà II va restaurar el diaconat permanent de fet revaloritzava aquest ministeri dins de l’Església, un ministeri que qualsevol que hi és cridat, sigui de manera permanent o sigui prèviament al presbiterat, ha de viure’l amb plenitud tenint presents aquests tres grans eixos que el defineixen: la proclamació de la Paraula de Déu que és una alta funció; el servei a l’altar, que li és propi des del seu origen i la caritat que li dona sentit. Qui rep un ministeri, sigui el diaconat, el presbiterat o l’episcopat, rep la crida de consagrar la seva vida al Senyor, exercint el ministeri amb dignitat, amb honradesa i amb humilitat.

El missatge central del ministeri diaconal rau sobretot en les paraules que acompanyen el lliurament de l’Evangeliari: «creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» Fixem-nos-hi tots en aquestes paraules, no són paraules buides, no és un parlar per parlar, ens mostren com viure la fe amb coherència i en plenitud. Si no creus en el que llegeixes de res no valdrà la teva proclamació de l’Evangeli, serà desangelada, estèril; si el que creus no ho anuncies i no ho expresses sobre l’altar, no viuràs la fe en plenitud, perquè la fe que és relació personal amb Déu, cal que alhora sigui viscuda en comunitat i finalment, no pas en darrer lloc, si la Paraula no impregna la teva vida, les teves accions, poca feina faràs pel Regne, perquè en el teu servei no hi haurà caritat.

Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un costat a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. El diaca permanent, com ho ha de ser tot cristià, però el diaca com a ministre ordenat de manera especial, ha de ser home de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participant actiu en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. D’aquí brollarà la caritat que ve de Déu, d’Ell que és amor.

Sense oblidar però que el diaconat permanent té una dimensió familiar que el caracteritza. La família, l’esposa, els fills no són mers espectadors externs; formen part també d’aquest camí vocacional. El testimoniatge del matrimoni, de la família, del diaca permanent esdevé predicació silenciosa però alhora efectiva. En la nostra societat moltes famílies sofreixen divisions, ferides i desesperança. En aquest món on la família està sotmesa a tant sotracs, la llar d'un diaca ha d’esdevenir aquella Església domèstica de la que parlava ja fa anys sant Pau VI a Natzaret: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

Per això cal donar gràcies a la teva esposa i família, perquè el seu suport i la seva paciència seran fonamentals per a portar a bon terme la tasca que avui l’Església t’encomana a través d’aquest ministeri. A vegades pensem que servir significa fer coses extraordinàries. Però l'Evangeli ens mostra que escoltar amb paciència, visitar a un malalt, acompanyar a qui sofreix, compartir el pa, oferir temps o perdonar, naixent de l’amor fan que el servei cristià no sigui assistencialisme fred ni simple filantropia Com deia el papa Francesc: «Podem caminar quant vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem a Jesucrist, alguna cosa no funciona. Acabarem sent una ONG assistencial, però en cap cas l'Església, Esposa del Senyor.» (14 de març de 2013).

Atreveix-te a dir que el teu servei, com el dels primers diaques, ve de Déu, anuncia que te l’ha encomanat l’Església i alimenta’l amb la Paraula, la pregària, l’Eucaristia i la fe viscuda en el sí de la teva família. Com escriu el papa Lleó XIV: «el ministeri del diaca permanent, configurat amb Crist Servent, és signe viu d'un amor que no es queda en la superfície, sinó que s'inclina, escolta i es lliura. La bellesa d'una Església formada per preveres i diaques que col·laboren, units per la mateixa passió per l'Evangeli i atents als més pobres, es converteix en un testimoniatge lluminós de comunió. (...) El ministeri diaconal, especialment quan es viu en comunió amb la pròpia família, és un do que cal conèixer, valorar i secundar. El servei, discret però essencial, d'homes dedicats a la caritat ens recorda que la missió no es compleix amb grans gestos, sinó units per la passió pel Regne i amb la fidelitat quotidiana a l'Evangeli.» (Una fidelitat que genera futur, 18).

Serviràs l’Església de Girona en aquesta nostra Catedral que tant bé coneixes i on des de ben jove amb d’altres companys, que avui t’acompanyen, vas aprendre el servei litúrgic de la mà de Mossèn Genis Baltrons. Aquesta catedral representa el conjunt de l’Església diocesana que fa camí cap al Regne aquí a Girona, qui millor lloc per a tu per exercir el teu ministeri.

Estimat Marc, que enfortit amb el do de l’Esperit, Déu mateix dugui a terme aquesta bona obra que Ell ha començat en tu i puguis complir fidelment el teu ministeri.

Diumenge XII durant l'any / Cicle A. Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

Diumenge 21 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Jesús en l’Evangeli que avui hem escoltat ens convida a no tenir por, per tres cops utilitza aquesta frase que apareix molts cops en l’Escriptura. Aquesta sensació de por l’hem escoltat també en la primera lectura, el profeta Jeremies se sentia sol davant les amenaces, però fou capaç de vèncer la por i confiar la seva causa a Déu i aquest li feu costat.

La por és un sentiment ben humà que a vegades és del tot irracional, tenim por a allò desconegut, tenim por a quedar-nos sols, por a la malaltia o al sofriment i a tantes altres coses. En definitiva tenim por a tot allò que o bé no controlem o bé creiem no poder controlar.

Aquest sentiment de por entra en conflicte molts cops amb la fe. D’una banda perquè a ulls de molts avui en la nostra societat no està de moda creure, per a alguns és una cosa del passat, ja superada i que en definitiva creuen que és fruit d’una manca de racionalitat. També quan nosaltres ens trobem davant de situacions difícils la por és fruit d’una manca de confiança, d’una manca de fe. Davant d’aquestes i d’altres circumstancies el Senyor ens convida a no tenir por, a confiar, a tenir fe.

Avui confirmes la teva fe davant d’aquesta comunitat, que representa al conjunt de l’Església i també per primer cop participaràs en plenitud de la taula de l’Eucaristia. Rebràs avui la força de l’Esperit Sant i la força que ens ve de participar del cos i de la sang de Crist ens ajuden a vèncer les pors, a vèncer els dubtes i a confiar-nos més en el Senyor.

Fa bens pocs dies hem escoltat les paraules del papa Lleó XIV mentre visitava la nostra terra. Ell ens deia que el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre en la realitat on ens trobem, el nostre entorn, la família, el treball o el col·legi, els amics i amigues, el poble on vivim. Per viure la nostra fe en el nostre entorn concret tenim la força de l'Esperit Sant que actua i treballa silenciosament en totes les situacions de la vida i de la història, fins i tot en aquelles que semblen més difícils. Però hem de conrear aquesta inquietud i fer-li espai, buscar dins nostre, intentant no deixar-nos aclaparar pels ritmes i les seduccions externes, conreant espais de silenci, aturant-nos potser alguns minuts al dia per a llegir l'Evangeli i parlar amb Déu, per agafar forces. També hem de mirar de fer el nostre camí interior juntament amb els altres, amb qui amb nosaltres forma la nostra família, la nostra comunitat parroquial, la nostra comunitat diocesana; deixant-nos acompanyar per les persones que com nosaltres han emprès aquest camí.

Ens cal confiar en Crist i confiant-hi perdrem la por a viure plenament com a cristians, a manifestar-nos com a tals i aquest serà el millor testimoni evangelitzador que podrem donar. Si vivim la fe amb joia i amb convicció d’altres es preguntaran d’on ens ve això, d’on ens ve aquesta força i a qui ens pregunti li podrem respondre: ens ve de Crist.

Com ens deia el papa Lleó XIV a l’Estadi Olímpic de Barcelona, Crist ens: «ha donat el seu mateix Esperit, precisament perquè l'amor sigui la clau de totes les nostres relacions humanes.» I amb l’amor tota dificultat pot ser vençuda. Déu ens estima, de manera personal i de manera comunitària, a cadascun de nosaltres tal com som, tot i que sempre ens voldria millors, i com a Església, encara que nosaltres membres seus tinguem les nostres mancances.

Amb Ell al costat, sentint-nos estimats per Ell no hi ha lloc per a la por.

Diumenge XII durant l'any / Cicle A. Confirmacions a Santa Coloma de Farners

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a Santa Coloma de Farners

Dissabte 20 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Avui davant d’aquesta comunitat, que representa al conjunt de l’Església, confirmeu la vostra fe i fent-ho, feu una aposta pel futur, pel vostra futur personal i pel futur de l’Església com a comunitat. Aquella feu que un dia els vostres pares i padrins van confessar per vosaltres, en el vostre nom, avui, ja adults, la refermeu per voluntat pròpia. I què vol dir creure en Crist? Què vol dir tenir fe en Crist? Ens ho ha dit sant Pau i ara vosaltres fent la professió de fe ho direu en altres paraules. Creure en Crist, tenir fe en Ell, vol dir que creieu que Ell ens ha alliberat del pecat i de la mort i ens ha obert les portes de la filiació divina, és a dir que per Ell i per la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, som fets fills de Déu.

I si ho som, si som fills de Déu, ens hem de comportar com a tals, perdent la por, tal com ens ha dit Jesús en l’Evangeli. Perdent la por a renunciar a fer el mal, a renunciar a posar per davant de la nostra voluntat la voluntat de Déu i la voluntat de Déu és que l’estimem a Ell i que estimant-lo a Ell, estimem als germans i germanes. Sembla fàcil posat sobre el paper, però a la pràctica aquells enemics que neguitejaven al profeta Jeremies, aquella sensació de veure’s amenaçats de tots costats, existeix. Ens amenacen l’egoisme, l’enveja, la rancúnia i tantes altres coses contra les que ens cal lluitar i de les que mai no ens alliberem prou.

Però no tingueu por, avui Déu reafirma la seva confiança en vosaltres; avui rebreu l’Esperit Sant que us enfortirà perquè pugueu viure com a deixebles de Jesucrist enmig del món. La Confirmació no elimina els problemes ni les dificultats; però us dona una certesa: no esteu sols, l’Esperit Sant camina amb vosaltres.

La fe no és una assegurança contra el sofriment, és la certesa de que Déu no ens abandona quan arriba el sofriment. Potser no sempre respon com nosaltres voldríem, potser no canvien immediatament les circumstàncies; però Déu no deixa mai d’acompanyar-nos. Avui vosaltres rebreu l’Esperit Sant perquè pugueu descobrir aquesta presència de Déu en la vostra vida quotidiana.

La Confirmació és una invitació a escollir cada dia el camí de Crist. Vivim en una societat que sovint etiqueta les persones pels seus errors. Sembla que una equivocació et pugui marcar per sempre. Déu, en canvi, mira més enllà de les nostres caigudes. Ell veu el que podem arribar a ser i la seva gràcia és sempre més gran que les nostres febleses; no hi ha cap fracàs que pugui ser superior a l’amor que Déu té per nosaltres. Per això avui rebent el sagrament de la Confirmació feu una aposta per l’esperança; estigueu-ne certs,

Déu creu en vosaltres, us crida a seguir-lo i us ofereix la seva amistat. Vosaltres sabeu molt bé què significa sentir la pressió del grup, de vegades sembla que tothom ha de pensar igual, vestir igual, actuar igual. Qui és diferent corre el risc de ser ridiculitzat o exclòs. Potser no us perseguiran perquè sou cristians, però sí que us podeu trobar en situacions en què viure l’Evangeli sembli anar a contracorrent; Quan decidiu respectar algú que els altres menyspreen, quan defenseu la veritat davant d’una mentida, quan refuseu participar en una burla o en una injustícia, quan valoreu la persona més que l’aparença. La vostra i la nostra força no prové de nosaltres mateixos, prové de Déu, recordeu-ho sempre.

«No tingueu por», ens ha dit Jesús, ens ho diu tres cops i és aquesta una de les frases que més apareixen a tota l’Escriptura. Tenim por al fracàs, al futur, a no ser acceptats, a quedar-nos sols, a no estar a l’alçada, a perdre allò que estimem. Jesús no nega aquestes pors, sap que no les perdrem, no ens diu que siguin imaginàries; el que Crist fa és convidar-nos  a no deixar que governin la nostra vida. Déu ens estima a tots i a cadascun de nosaltres de manera particular i concreta; no som un número, no som una dada estadística, som fills i filles estimats de Déu.

Estigueu certs de que Crist coneix els vostres somnis, les vostres lluites, les vostres preguntes i les vostres ferides. I perquè us coneix així, tal com sou, us estima infinitament i quan algú descobreix que és estimada per Déu, la por comença a perdre força.

Com Jeremies, descobrireu que de vegades seguir Déu no és fàcil. Com el salmista, aprendreu que Déu escolta i acompanya els qui confien en Ell i com ens diu Jesús, no heu de viure amb por, perquè sou immensament valuosos als ulls del Pare.