Pentecosta

 

Pentecosta Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Martí de Tours a Cassà de la Selva i a la Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

Dissabte 23 i diumenge 24 de maig de 2026

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

Els apòstols es trobàvem tots junts, en un mateix lloc, com ens hi trobem ara nosaltres, avui, aquí reunits com a Església. A Jerusalem tot va passar de sobte, un so com d’una ventada, unes llengües de foc i de cop aquells pobres homes començaren a parlar en moltes llengües. Ell que succeïa és que havien quedat plens de l’Esperit Sant.

Avui estem com els apòstols reunits en nom de Crist, també som víctimes de pors, com ells ho eren, i segurament avui no començarem a parlar de sobte altres llegües, si no les hem estudiades prèviament, ni una ventada forta ens sacsejarà. Però el qui sí compartim amb ells és que l’Esperit davallarà avui sobre vosaltres.

La nostra fe mira enrere, s’arrela en la vida de Jesús, en la seva divinitat i la seva humanitat, de l’encarnació a la resurrecció, s’emmiralla en aquella comunitat de Jerusalem, l’Església més primitiva i apostòlica. La nostra fe mira també endavant i ho fa ajudada per l’Esperit de la veritat.

L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem realment en Jesús de Natzaret al Senyor, al salvador del món, sinó és pel do de l’Esperit Sant. Com aquell diumenge quan s’aparegué Jesús travessant les portes tancades i es posa enmig de l’assemblea i parlà als deixebles. Ells estaven desconcertats i Jesús els envià a predicar l’Evangeli, els hi confia la missió per la qual els havia preparat i per tal de poder portar-la a terme els hi dona la força de l’Esperit Sant.

La Pentecosta és una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present enmig d’ells, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil per creure. Jesús els comunica en primer la missió que el Pare els hi ha confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc per complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats. És per la força de l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i obté el poder suficient per perdonar els pecats.

La fe la vivim de manera personal i de manera comunitària, són els dos marcs per viure la fe, però és realment fe quan la vivim de manera comunitària, és llavors quan podem rebre l’Esperit Sant, com avui vosaltres. L’Esperit Sant fa universal, és a dir catòlica, l’Església, perquè l’Esperit obre l’Església a la universalitat, seguint el manament de Jesús: «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.

Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.

Avui la litúrgia ens condueix de nou a demanar que vingui damunt nostre l’Esperit Sant i així com els apòstols poder donar testimoni de la nostra fe davant de la comunitat, avui us toca a vosaltres fer-ho. Ho feu en un dia que és molt especial, celebrem la Pentecosta, la festa de l’Esperit i avui la força de l’Esperit Sant davallarà sobre vostre, de la mateixa manera que ho va fer sobre Pere i Joan el dia de la Pentecosta, és el mateix Esperit que rebé Pau que escriu que «l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.» (Rm 8,16) Avui vosaltres sou cridats a donar testimoni de que sou i voleu ser sempre fills de Déu, que això ho creieu fermament i que ho voleu manifestar públicament.

Proclamareu la vostra fe en Déu: Pare. Fill i Esperit Sant, refermareu la vostra fe en l’Església i en acabar aquesta vostra manifestació tots direm que aquesta és la nostra fe que ens gloriem de professar en Crist. Fixeu-vos-hi bé, és la nostra fe i ens gloriem de professar-la. La fe és com una llàntia que fa llum i ens diu Jesús que «ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa». (Mt 5,15).

No amagueu la vostra fe, mostreu-la i com podeu mostrar-la millor? Estimant a Déu i als altres, és el gran manament de Crist i és la millor manera de donar a conèixer la nostra fe, sense complexos, sense pors, sense recança, sense mandra; dient sí quan és sí i no quan és no (Cf. Jm 5,12).

Deia el papa Lleó fa ben pocs dies que conferir la confirmació és una de les majors alegries del bisbe, però que hi ha una altra cosa que ens omple de tristesa i és que a vegades, el bisbe confereix la confirmació, el do de l'Esperit Sant i ja no es veu més als joves a l’església.

El Papa els demanava o jo us demano també avui que presteu una especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. La fe no la vivim sols, la vivim junts, en comunitat, i viure-la així ens ajuda a viure la fe amb perseverança com a deixebles de Jesús. (16 de maig de 2026).

Persevereu en la joia que avui viviu, no deixeu de viure la fe amb joia, en cada moment de la vostra vida. No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb alegria, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe.

Què l’Esperit Sant davalli sobre vosaltres i sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, que davalli sobre tota l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe. L’Esperit que dona vida, ve de Déu i per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat. 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua. Trobada de Pentecosta de laics

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Trobada de Pentecosta de laics

Parròquia de Sant Miquel a Palau Sacosta de Girona

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

 

Pau, malgrat dur una cadena, malgrat viure amb un soldat que el guardava, en arrest domiciliari diríem avui, no renuncia pas a veure la comunitat, a enraonar amb ells i a transmetre el missatge d’esperança que li ve de l’Evangeli i se li permet de fer sense cap trava i pot rebre a tots els que el van a trobar. Un Evangeli que aquell deixeble que Jesús tant estimava ens ha deixat, juntament amb els altres tres que anomenem sinòptics, per tal fer-nos arribar la seva paraula, digna de fe. 

Un deixeble, l’estimat per Jesús, que fins i tot quan tots fan experiència del ressuscitat no per això deixa de rebre sinó un xic d’enveja, sí certa mirada observant per part de Pere que s’interessa perquè se’n farà d’ell i pregunta a Jesús: «i aquest què?» i Crist que sap ben bé de quin peu calça aquell que l va negar o li volia apartar de davant el calze de la creu li respon: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?» I certament així ha estat perquè el seu testimoni està entre nosaltres també avui, mentre esperem la vinguda del Regne. «Malgrat tot, la humanitat pot esperar, ha d'esperar. L'Evangeli viu i personal, Jesucrist mateix, és la «notícia» nova i portadora d'alegria que l'Església testimonia i anuncia cada dia a tots els homes. En aquest anunci i en aquest testimoniatge els fidels laics tenen un lloc original i irreemplaçable: per mitjà d'ells l'Església de Crist és present en els més variats sectors del món, com a signe i font d'esperança i d'amor.» escrivia sant Joan Pau II (Christifideles laici, 7).

La fe sense testimoniatge no és vertaderament fe, talment com passa amb les obres com ens diu sant Jaume: «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.» (Jm 2,26). I com podem donar testimoni de la nostra fe? Primer que tot vivint-la amb joia, amb autenticitat i amb esperança. 

Tots som cridats a ser evangelitzadors, a ser testimonis de Crist enmig del nostre món. «La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és impregnar i transformar les realitats temporals amb l’esperit de l’Evangeli.», ens diu el document final del Sínode sobre la sinodalitat en l’Església, un document assumit com a magisteri eclesial pel papa Francesc.

Viure la fe amb rotunditat no es pot fer d’altra manera que vivint-la amb voluntat de servei a l’Evangeli i a l’Evangeli no se’l pot servir si no és amb joia. L’Església necessita del servei de tots i cadascun de nosaltres, cada ministeri o servei que ens és encomanat és important. Ens hem d’acostumar a viure la fe d’una manera diversa a com s’ha viscut ans enrere. 

La fe ja no és quelcom viscut de manera majoritària en la nostra societat i això, que moltes vegades se’ns presenta com quelcom negatiu, com un inconvenient és certament una pèrdua però és alhora una oportunitat.  Una oportunitat per viure la fe amb una major autenticitat, amb més fidelitat i amb pacient perseverança. 

No podem viure la fe enyorant altres temps, ens cal viure-la afrontant els nous reptes i sobretot amb confiança. Som a les portes de la Pentecosta, l’Esperit davallà damunt dels apòstols a Jerusalem, ho feu en un moment de feblesa, d’incertesa, de por per a ells. Però un cop rebut tot això desaparegué i la confiança s’instal·là als seus cors. 

També nosaltres, com ens diu el Sínode, ens hem d’obrir a l’Esperit i «això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.»

Són molts els reptes que tenim al davant, però cap d’ells el podrem afrontar sinó és en comunitat, amb confiança i amb esperança. De tots depèn seguir caminant i ampliar la nostra manera de veure i viure l’Església, en la mútua escolta i la corresponsabilitat. 

Com ens diu el Sínode «El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.» No ha de ser altra la nostra esperança.

Dissabte de la setmana VII de Pasqua. Confirmacions

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Confirmació dels alumnes del Col·legi Bell-lloc

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

Pau predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor, ho feia malgrat estar detingut i haver estat entregat als romans; però malgrat les circumstàncies no perdé les ganes de veure als seguidors de Crist i de parlar-los.

Pau és el deixeble de darrera hora, aquell que es defineix «Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, (...) jo soc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, ja que vaig perseguir l'Església de Déu.  Però per gràcia de Déu soc el que soc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu que hi ha en mi.  Així, doncs, tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut.» (1 Co 15,8-11).

El deixeble que Jesús tant estimava, de qui corria el rumor que no havia de morir ens ha llegat el seu testimoni, va escriure tot allò que havia viscut i sentit, la seva experiència de fe i la seva paraula, digna de fe, és per a nosaltres avui signe de comunió.

Pau i Joan, són dos testimonis de fe viscuts de manera diversa, un des de la proximitat i la intimitat amb Jesús, l’altre fent el seu camí de Damasc i havent de caure per aixecar-se de nou. Dues experiències de fe que inquieten, que interpel·len. La de pau ho fa amb els jueus que li volen la mort. El deixeble estimat inquietava fins i tot a Pere, que preguntà a Jesús que se’n faria, quan el que li calia saber a Pere era tant sols que tenia que seguir a Jesús.

Les experiències de fe són diverses, la fe la vivim de manera personal de manera diferent els uns dels altres. Però la nostra fe, la de Pau, la de Pere o la de Joan és també una fe viscuda en comunitat. Pau, Pere i Joan donen testimoni de llur fe davant de la comunitat i això ho seguim fent també nosaltres.

Avui ho feu vosaltres davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església i ho feu en un dia que és molt especial, perquè avui la força de l’Esperit sant davallarà sobre vostre, de la mateixa manera que ho va fer sobre Pere i Joan el dia de la Pentecosta i el mateix Esperit que rebé Pau que escriu que «l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.» (Rm 8,16) I avui vosaltres doneu testimoni de que sou i voleu ser fills de Déu, que això ho creieu fermament i que ho voleu manifestar públicament.

Proclamareu la vostra fe en Déu: Pare. Fill i Esperit Sant. Refermareu la vostra fe en l’Església i en acabar aquesta vostra manifestació tots direm que aquesta és la nostra fe que ens gloriem de professar en Crist. Fixeu-vos-hi bé, és la nostra fe i ens gloriem de professar-la.

La fe és com una llàntia que fa llum i ens diu Jesús «ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa». (Mt 5,15).

No amagueu la vostra fe, mostreu-la i com podeu mostrar-la millor? Estimant a Déu i als altres, és el gran manament de Crist i és la millor manera de donar a conèixer la nostra fe, sense complexos, sense por, sense recança, sense mandra; dient sí quan és sí i no quan és no (Cf. Jm 5,12) i aleshores si algú us diu res podreu dir com Jesús a Pere «què hi tens a dir?»

Deia el papa Lleó fa ben pocs dies que conferir la confirmació és una de les majors alegries del bisbe, però que hi ha una altra cosa que és una tristesa i és que a vegades, quan el bisbe confereix la confirmació, el do de l'Esperit Sant, ja no es veu més als joves.

El Papa els demanava i jo us demano també avui que presteu una especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. La fe no la vivim sols, la vivim junts, en comunitat, i viure-la així és una manera de viure la perseverança com a deixebles de Jesús. (16 de maig de 2026).

Persevereu en la joia que avui viviu, no deixeu de viure la fe amb joia, en cada moment de la vostra vida. No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb joia, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe.

Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor per aquests germans nostres que avui reben els sagraments d’iniciació o confirmen la seva fe, preguem per que perseverin i alhora siguem dignes també nosaltres de la confiança que ells han posat en Crist i en l’Església, una Església que formem cadascun de nosaltres. Vivint units i en comunió res no podrà deteriorar, marcir o destruir la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Catedral de Girona

Institució del ministeri de l’acolitat

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

La causa de la cadena que porta Pau no és altra que l’esperança, una esperança que neix d’aquest Senyor que, com ens ha dit el salmista, habita al seu temple, té el seu tron al cel i que tot estimant la bondat, es deixarà veure cara a cara pels homes rectes. Som a les portes de la Pentecosta, els evangelis d’aquests dies ens van endinsant en un nou misteri: malgrat haver pujat al cel per seure a la dreta del Pare, Crist està també entre nosaltres cada dia fins a la fi dels temps.

Els apòstols van experimentar el Divendres Sant la seva orfandat, després tot i haver fet experiència del ressuscitar, d’haver-lo escoltat de nou, d’haver compartit amb Ell fins i tot algun àpat; quan el veieren pujar cap al cel, es quedaren de nou bocabadats i desconcertats. Tanta cosa per acabar  tot així? De fet no acabava res, ans al contrari tot començava amb una novetat trencadora i alhora antiga. Trencadora perquè no hi ha res més trencador que el sepulcre buit, que un messies crucificat i tornat a la vida i amb una vida plena, rotunda, eterna. Qui es podia imaginar que el Messies vindria d’aquesta manera? Pocs o ningú. Qui es podia imaginar que dos mil anys després segueix present entre nosaltres? Doncs sí, aquesta és la realitat i el ministeri diaconal hi té quelcom a dir perquè té encomanada la predicació de la Paraula i el servei de l’altar i Crist és present a través de la seva Paraula i de manera privilegiada i singular en el pa i el vi que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Avui reps el ministeri de l’acolitat. Pot semblar que aquests ministeris són poc més que un tràmit, que un pas. No ho podem entendre pas així. El Concili Vaticà II va voler donar-los una identitat concreta i precisa i en aquest aspecte va insistir sant Pau VI, el papa que va esmerçar tants esforços i no pocs sofriments, per portar pel bon camí l’aplicació del Concili del segle XX. Uns ministeris que el papa Francesc en permetre que siguin donats tant a homes com a dones, va donar-los una personalitat ben concreta. Certament és aquest un aspecte que tant la nostra Església diocesana com l’Església universal tenim pendent d’aplicar, però que ben segur enriquirà al poble sant de Déu.

Qui és cridat al lectorat, al acolitat o al diaconat? Aquell a qui el Senyor crida i molts cops no atén aquesta crida a criteris diferents als del servei del culte a traves de l’Eucaristia i la Paraula. Ho hem escoltat «què hi tens a dir?» responia Jesús a un Pere que girat veia venir aquell deixeble que Jesús estimava i es preguntava que seria d’ell. Si Jesús vol, tot és possible, nosaltres per nosaltres mateixos poc o res podem fer; però la força de l’Esperit i la voluntat del Pare que ens venen a través del Fill, tot ho poden. Confia en Ell i Ell et donarà la força per desenvolupar el teu ministeri, no deixis mai de confinar-hi.

Ell és present en la Paraula, quan dos o tres ens reunim en el seu nom i sobretot és present en l’Eucaristia. A l’acòlit li és propi cuidar el servei de l'altar i assistir al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques, especialment en la celebració de l’Eucaristia. I l’Eucaristia és fonamental en la nostra vida, res pot substituir-la, és la font i cimal de tota la vida cristiana (Cf. Lumen Gentium, 11).

Per sevir a la Paraula i a la taula de l’Eucaristia, per servir a l’Església de Crist i ser veritable testimoni de l’Evangeli tingues sempre present que sols ho podràs fer estimant a Déu i als altres.

Escrivia sant Bernat de Claravall: «Vols que et digui per què i com hem d'estimar a Déu. En una paraula: el motiu d'estimar a Déu, és Déu. Quant l’hem d’estimar? Estimar-lo sense mesura. Així de senzill.» (De Diligendo Deo, I,1) No hi ha millor full de ruta per qualsevol ministeri que se’ns encomani tot donant-ne testimoni amb una paraula digna de fe, com la que ens va deixar el deixeble que Jesús tant estimava.

Ascensió del Senyor

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Fortià

Diumenge 17 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Celebrem aquest diumenge la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Després de morir a la creu, després de ressuscitar i de trobar-se diverses vegades amb els seus deixebles i amb les dones que com Maria Magdalena, l’havien acompanyat, ara ens diu que torna al Pare i desapareix de la vista dels apòstols. 

Quaranta dies després de la Pasqua, recordem que ja fa bastants anys aquesta festa se celebrava en dijous, el Senyor deixa aquest món i confiant la seva missió als apòstols, els anuncia la vinguda de l’Esperit Sant, tal com celebrarem diumenge vinent, i un núvol se l’endugué. 

Tot plegat ho repetim cada setmana quan recitem el Credo, que fou crucificat, mort i sepultat, ressuscità al tercer dia d’entre els morts i se’n pujà al cel on seu a la dreta de Déu Pare totpoderós. 

La marxa de Jesús deixà als apòstols bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre massa cosa perquè fins i tot seguien esperant un regne aquí a la terra. Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. 

Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer la seva resurrecció i quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per pujar al cel, per retornar allí d’on havia vingut.  

«Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però  res més lluny de la realitat. 

Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que ens toca a nosaltres, fer-lo present i no és fàcil perquè som ben poca cosa. Com ho eren els mateixos apòstols que  van dubtar, com ens passa també a nosaltres que a vegades també dubtem. 

Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. La seva ascensió al cel, com la assumpció de la Mare de Déu, ens obren camí a nosaltres. 

Aquesta és la nostra esperança. És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, quan fixem com els apòstols els ulls al cel.

Ascensió del Senyor. Confirmacions

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de sant Josep de Girona

Dissabte 16 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Alguns encara dubten, han viscut al costat de Jesús, han viscut la seva mort en creu i la seva resurrecció i encara tenen dubtes. La naturalesa humana és donada al dubte, ja ens costa creure en el que veiem, per tant, ens costa molt més creure en el que no veiem. La fe és un do, una gràcia que ens atorga el Senyor i ho fa a través del do de l'Esperit Sant. 

És aquest do el que vosaltres rebeu avui, us heu preparat per a això al llarg de dos anys, els vostres catequistes us han explicat que significa aquest sagrament i quines conseqüències tindrà en vosaltres, per això abans de rebre’l manifestéssiu davant aquesta assemblea, d’aquesta comunitat, la vostra fe. 

Els aquí reunits representem al conjunt de l'Església diocesana i universal i som els successors d'aquella comunitat de la qual sant Marc parla a Teòfil per explicar-li els primers passos de l'Església de Jerusalem. Una comunitat que havia conviscut amb Jesús, que havia escoltat les seves paraules, havia vist les seves obres, els seus miracles, i havia vist i parlat, tocat fins i tot, al ressuscitat. 

Però malgrat tot això, malgrat tot aquest bagatge espiritual els apòstols no van aconseguir la suficient fortalesa per a anar a convertir a tots els pobles batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, fins a rebre el do de l'Esperit. Només llavors van tenir la força suficient per a ensenyar a guardar tot el que Jesús els havia manat.

El Senyor ens ha dit que està amb nosaltres fins a la fi del món, no el veiem com el van veure els apòstols amb els seus propis ulls, però Ell està entre nosaltres a través de la seva Paraula, a través de la presència real i privilegiada de l'Eucaristia, és present quan dos o tres es reuneixen en el seu nom i no ens oblidem que cadascun de vosaltres, cadascun de nosaltres ha de fer-lo present en la nostra societat.

Com podem fer-ho? Ens ho ha dit el mateix Jesús, ho acabem d'escoltar: complint tot allò que Ell ens ha manat. Ara renovant les vostres promeses baptismals, les que potser van realitzar els vostres pares o padrins en el moment del vostre baptisme perquè vosaltres éreu massa petits per a manifestar-lo amb la vostra pròpia veu, us comprometeu a això, a viure segons el que el Senyor ens ha ensenyat i que vosaltres coneixeu a través de les seves pròpies paraules, recollides en els Evangelis i del magisteri i la tradició de l'Església.

No esteu solos per a ser fidels a aquest compromís, la vostra fe és un do personal, un regal del Senyor per a cadascun de vosaltres, però aquest és només el primer pas. La fe no podem viure-la en solitud, la fe és per a viure-la en comunitat, sense una comunitat on viure-la no és una fe plena.

La primera de les comunitats ha de ser la vostra família, la petita Església domèstica que a imitació de la família de Natzaret constitueix cada família i en ella teniu un paper molt important a desenvolupar, ajudant als qui teniu més a prop per a viure units en la fe i l'esperança de Crist ressuscitat. 

Pertanyem també a una comunitat parroquial, al costat d'uns altres que viuen la mateixa fe, d'orígens diversos, edats distintes, però units tots per una mateixa fe. Formem part també d'una Església particular concreta, en el nostre cas la diòcesis de Girona i totes les esglésies diocesanes formen unides l'Església universal, regida pel successor de Pere que tindrem en breus setmanes entre nosaltres. 

Viure la fe no és fàcil, per això demanem com ens ha ensenyat avui sant Pau que us concedeixi l'esperit de saviesa i de revelació, que us il·lumini la ment per a comprendre quina és l'esperança que us dona la seva crida, que n’és de gloriosa i rica l'herència que Déu dona als que són dels seus i com d’extraordinària és la grandesa del seu poder envers nosaltres, els que confiem en ell, per l'eficàcia de la seva força poderosa. 

Aquesta eficàcia ens ve donada per la força de l'Esperit Sant, aquest do que avui rebeu. Així us uniu a nosaltres per a proclamar junts que aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe de l'Església que ens gloriem de professar en Crist el nostre Senyor que es va fer home, va viure com a home, ens va deixar l'Evangeli, va morir per nosaltres, veritablement va ressuscitar i va pujar al cel per a donar-nos la possibilitat de gaudir també nosaltres de la vida eterna.

Ell està ara assegut a la dreta del Pare esperant-nos i perquè nosaltres siguem dignes d'acompanyar-lo ens atorga el do de l'Esperit Sant que avui devalla sobre vosaltres i que ens omple de fortalesa per a ser els seus testimonis avui enmig del món.

 

 

Algunos todavía dudan, han vivido al lado de Jesús, han vivido su muerte en cruz y su resurrección y todavía tienen dudas. La naturaleza humana es dada a la duda, ya nos cuesta creer en lo que vemos, por lo tanto, nos cuesta mucho más creer en lo que no vemos. La fe es un don, una gracia que nos otorga el Señor y lo hace a través del don del Espíritu Santo.

Es este don el que vosotros recibís hoy, os habéis preparado para ello a lo largo de dos años, vuestros catequistas os han explicado que significa este sacramento y que consecuencias tendrá en vosotros, por ello antes de recibirlo manifestareis ante esta asamblea, esta comunidad, vuestra fe.

Los aquí reunidos representamos al conjunto de la Iglesia diocesana y universal y somos los sucesores de aquella comunidad de la que san Marcos habla a Teófilo para contarle los primeros pasos de la Iglesia de Jerusalén. Una comunidad que había convivido con Jesús, que había escuchado sus palabras, había visto sus obras, sus milagros, y había visto y hablado, tocado incluso, al resucitado.

Pero a pesar de todo ello, a pesar de todo este bagaje espiritual los apóstoles no lograron conseguir la suficiente fortaleza para ir a convertir a todos los pueblos bautizándolos en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo, hasta recibir el don del Espíritu. Sólo entonces tuvieron la fuerza suficiente para enseñar a guardar todo lo que Jesús les había mandado.

El Señor nos ha dicho que está con nosotros hasta el fin del mundo, no le vemos como lo vieron los apóstoles con sus propios ojos, pero Él está entre nosotros a través de su Palabra, a través de la presencia real y privilegiada de la Eucaristía, está presente cuando dos o tres se reúnen en su nombre y no nos olvidemos de que cada uno de vosotros, cada uno de nosotros debe hacerle presente en nuestra sociedad.

¿Cómo podemos hacerlo? Nos lo ha dicho el mismo Jesús, lo acabamos de escuchar: cumplir todo cuanto Él nos ha mandado.

Ahora renovando vuestras promesas bautismales, las que quizás realizaron vuestros padres o padrinos en el momento de vuestro bautismo porque vosotros erais demasiado pequeños para manifestarlo con vuestra propia voz, os comprometéis a esto a vivir según lo que el Señor nos ha enseñado y que vosotros conocéis a través de sus propias palabras, recogidas en los Evangelios y del magisterio y la tradición de la Iglesia.

No estáis solos para ser fieles a este compromiso, vuestra fe es un don personal, un regalo del Señor para cada uno de vosotros, pero este es sólo el primer paso. La fe no podemos vivirla en soledad, la fe es para vivirla en comunidad, sin una comunidad donde vivirla no es una fe plena.

La primera de las comunidades debe ser vuestra familia, la pequeña Iglesia doméstica que a imitación de la familia de Nazaret constituye cada familia y en ella tenéis un papel muy importante a desarrollar, ayudando a los que tenéis más cerca para vivir unidos en la fe y la esperanza de Cristo resucitado.

Pertenecemos también a una comunidad parroquial, junto a otros que viven la misma fe, de orígenes diversos, edades distintas, pero unidos todos por una misma fe. Formamos parte también de una Iglesia particular concreta, en nuestro caso la diócesis de Girona y todas las iglesias diocesanas forman unidas la Iglesia universal, regida por el sucesor de Pedro que tendremos en breves semanas entre nosotros.

Vivir la fe no es fácil, para ello pidamos como nos ha enseñado hoy san Pablo que os conceda el espíritu de sabiduría y de revelación, que os ilumine la mente para comprender cuál es la esperanza que os da su llamamiento, cuán gloriosa y rica es la herencia que Dios da a los que son suyos y cuál la extraordinaria grandeza de su poder para con nosotros, los que confiamos en él, por la eficacia de la fuerza poderosa.

Esta eficacia nos viene dada por la fuerza del Espíritu Santo, este don que hoy recibís. Así os unís a nosotros para proclamar juntos que esta es nuestra fe, esta es la fe de la Iglesia que nos gloriamos de profesar en Cristo nuestro Señor que se hizo hombre, vivió como hombre, nos dejó el Evangelio, murió por nosotros, verdaderamente resucitó y subió a los cielos para darnos la posibilidad de gozar también nosotros de la vida eterna.

Él está ahora sentado a la derecha del Padre esperándonos y para que nosotros seamos dignos de acompañarle nos otorga el don del Espíritu Santo que hoy desciende sobre vosotros i que nos llena de fortaleza para ser sus testigos hoy en medio del mundo.

Dissabte de la setmana VI de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VI de Pasqua

Capella Dominiques de l’Anunciata.

Dissabte 16 de maig de 2026

Fets 18,23-28; Salm 46,2-3.8-9.10 i Jo 16,23b-28

L’Evangeli s’anava expandint arreu, els deixebles, els qui havien estat iniciats en el camí de la via anaven perdent la por i parlant fervorosament feien molt de bé als creients per la gràcia de Déu que els havia estat donada. Recorrent el camí pasqual anem veient com l’Església s’expandeix i poc a poc va arribant als fins llavors considerats gentils. El nom de Jesús es va fent conegut i són molts els qui va creient en Ell, i ens ho ha dit el mateix Jesús, qui demana en el seu nom rebrà tot allò que demani al Pare.

Pare i Fill són un, per això el Pare va enviar al Fill i aquest després de morir i ressuscitar tornà al Pare, deixà aquest món per pujar al cel on ens espera assegut a la dreta del Pare. Però aquesta absència seva, física podríem dir, no és tal, perquè Crist segueix present entre nosaltres fins a la fi del món com Ell mateix va dir.

Segueix present en aquells que no amb el prestigi de l’eloqüència sinó amb una total senzillesa el fan present, com sant Francesc Coll capaç de trobar sempre coses per espigolar en paraules de sant Antoni Maria Claret.

Aquesta presència seva va més enllà d’una presència espiritual, és una presència real que alguns homes i dones han viscut al llarg de la història de manera compromesa, és a dir vivint una vida en Crist i per Crist, és el camí de la santedat.

No és un camí fàcil, a recórrer-lo hi som tots convidats però són pocs els qui hi perseveren i el recorren amb fidelitat. Com sant Francesc Coll que humil per naixement i no menys per elecció, s'advertia en ell despreocupació pels aplaudiments i la seva veu eixordadora com trompeta evangèlica a les esglésies rurals i en les basíliques, va ressonar sempre amb summa senzillesa.

Recórrer el camí de la santedat no està exempt de perills, un home o una dona que accepta d’estar prop de Déu ha d’ésser provat en la temptació, no hi ha vida sense temptació, més gran o més petita, més suportable o més dura de portar. «L'Església està cridada a reconèixer humilment la fragilitat humana i la caducitat de les seves pròpies institucions, que, fins i tot estant al servei del Regne de Déu, porten la imatge d'aquest segle que passa» ens deia fa uns dies el papa Lleó XIV (6 de maig de 2026).

Però malgrat les limitacions humanes hi ha qui viu una vida adornada de zel, com sant Francesc Coll, ara amagat al confessionari, ara radiant a la trona, com escrivia fra Francesc Enric, però sempre incansable, missionant de manera infatigable. La vida d'aquest dominic ens recorda el compromís dels cristians per a aconseguir l'equitat i la justícia entre tots els membres de la societat, un compromís al que nosaltres avui estem també lligats.

El seus exemples, els dels sants i santes, ens són model, ells han estat homes i dones fràgils, com tots nosaltres, però ferms en la fe i la confiança posada sempre en el bon Déu i per això sobreviuen sobrevivint en les seves obres, en les seves fundacions, la que avui vosaltres esteu encarregades de conduir. Que el Senyor ens hi ajudi i l’exemple de Maria ens sigui motiu per seguir sempre endavant.

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Josep Lafont i Puigbert

Parròquia de sant Josep a Girona

Dilluns 11 de maig de 2026

Ap 20,11-21,1; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Jo 14,1-6

Escoltàvem tot just ahir en l’Ofici de lectura la primera carta de sant Joan que ens deia que: «Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal.» (1Jo 1,8-9)

I és aquest el sentit de la nostra pregària pels difunts que l’Església ens planteja com a sufragi, no pas com a glosa laudatòria del molt que també fem de bé al llarg de la nostra vida.

Així ha sigut la vida de Mossèn Josep Lafont, un constant servei a l’Església viscut des de la feblesa humana, com ho és la de qualsevol de nosaltres. Ha servit durant seixanta set anys el ministeri presbiteral des de que fou ordenat pel bisbe Josep Cartañà. Anys viscuts a Llagostera, Girona, Belloch d’Aro, Romanyà i Solius i molt especialment a Calonge i Sant Antoni de Calonge.

Ara ha arribat per a ell, com arribarà per a tots nosaltres, el moment en que serà jutjat segons les seves obres, com hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi. Per això demanem per a ell la misericòrdia de Déu i que el Senyor li doni el goig de veure aquest cel i aquesta terra nova que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció i que Mossèn Josep predicà i en el que cregué profundament.

En aquest moment moguts per la confiança, ens cal seguir allò que Jesús ens ha dit en l’Evangeli, que els nostres cors s’asserenin. Asserenats i confiats en que a la casa del Pare hi ha lloc per a tots, que Crist ha vingut al món per a prendre’ns a casa seva i que la seva voluntat és que visquem per sempre més allà on Ell està.

Mossèn Josep ha cregut en Crist, ha cregut que Ell és el camí, la veritat i la vida i ha lluitat al llarg de la seva vida predicant-ho, per poder ell mateix arribar al Pare per aquest camí que és Crist.

Avui l’encomanem en la nostra pregària, serena i confiada, com ho ha estat la mort de Mossèn Josep que s’ha preparat per aquest moment amb serenor, reconeixent la seva feblesa humana i confiant en la bondat del Pare al qui ara li demanem que posant en la balança tot allò que el nostre germà ha fet de bo, que és molt, li permeti decantar-la cap al costat que porta a la gloria.

La gloria, la vida eterna, el cel no ens el guanyem pas nosaltres, és un regal del Senyor, un do de Déu, una gràcia. «Si tinguéssiu en compte les culpes, qui es podria sostenir?» hem escoltar dir al salmista que tot seguit expressa la seva confiança en el perdó i l’amor de Déu.

És ben cert el que escriu sant Pau: «Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo:  no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,18-19). És la lluita constant en les nostres vides.

I al llarg del nostre pas per la terra ensopeguem de pensament, paraula, obra o omissió, des del més sant al més pecador, si és que una qualificació tal es pot establir. Per això al llarg de la nostra vida de creients el Senyor ens permet de reconciliar-nos-hi i l’Església ens hi posa el mitjà, el sagrament de la penitència.

Així quan el Senyor ens crida a la seva presència i ens arriba el moment del judici ja ens hem anat desprenent de tot el fang que ens ha pogut embrutar per tal de presentar-nos davant del Pare el més nets possible, ens hi presentem amb aquesta certesa i aquesta confiança en la misericòrdia que sols un pare com ho és el nostre pot mostrar.

Gràcies Mossèn Josep pel vostre servei a l’Església de Girona. Avui us encomanem en la nostra pregària i ho fem especialment aquí en aquesta Eucaristia. Demanem al Pare que us rebi com aquell pare misericordiós que guaitava dia rere dia el retorn del seu fill que anomenem pròdig.

Tots som fills pròdigs i tots estem necessitats de la misericòrdia del Pare en la que creiem, confiem i a la que ens adrecem demanant pel nostre germà Mossèn Josep Lafont la vida eterna que Crist ens ha guanyat morint a la creu, ressuscitant del sepulcre i pujant al cel on seu a la dreta del Pare. Mossèn Josep que el Senyor us concedeixi un bol cel. 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A Pasqua del malalt

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A

Parròquia de Sant Josep a Girona

Pasqua del malalt

Diumenge 10 de maig de 2026

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18 i Jo 14,15-21

L’esperança, aquesta esperança que ens convida sant Pere a donar-ne raó, és la nostra força. No és una esperança fugissera, plantejada com una idea pueril per no afrontar els problemes o no desesperar quan les dificultats se’ns fan presents davant dels ulls, per amagar el cap sota l’ala. És una esperança ben arrelada que neix, que te les seves arrels en Crist. L’esperança, aquesta esperança nostra que és Crist, va més enllà del que veuen els nostres ulls i no està subjecte als paràmetres del món. 

Quina esperança podia haver-hi aquell dijous al vespre quan havent sopat per darrera vegada amb els deixebles Crist mostrava la seva angoixa de mort davant del Pare a Getsemaní? Quina esperança hi podia haver aquell divendres al matí quan Crist tot sol al Gòlgota restava clavat en una creu sense altre futur que morir més tard o més d’hora per un ofec agreujat per totes les ferides que li avien infligit? Cap, qui hagués dit, mirant tant sols amb mirada humana que allò no era el final hauria estat qualificat de foll. I malgrat tot darrera aquell dijous i d’aquell divendres va arribar el diumenge i la llum va vèncer la foscor, la vida va vèncer la mort. 

Avui veiem com ja els deixebles van anunciant la bona nova de l'Evangeli, el missatge del ressuscitat. Felip és escoltat a Samaria i allí realitza prodigis en el nom del Senyor. Però també veiem com l'evangelització d’aquesta comunitat és encara incompleta, necessita de l'arribada de l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. 

També nosaltres a vegades ens manca aquesta plenitud de comprensió per poder donar raó de la nostra esperança; una raó que per ser exposada i compresa necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant. 

A partir d'aquí és necessària una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança, especialment quan tenim al voltant qui desespera, qui corre el risc de desesperar. És avui més necessari que mai donar raó d’aquesta nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli i que com la nostra fe es fonamenta en Crist. 

Com escriu en el seu missatge per aquesta jornada el papa Lleó XIV: «Vivim immersos en la cultura de la rapidesa, de l'immediat, de les presses, així com també del descarti i la indiferència, que ens impedeix acostar-nos i aturar-nos en el camí per a mirar les necessitats i els sofriments al nostre voltant.» 

Quan mirem al nostre voltant també a nosaltres ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar en la figura del Crist ressuscitat la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor. 

Déu no vol el mal, no vol el dolor, a Déu no li agrada veure'ns sofrir. Quan sofrim, quan veiem patir ens cal girar la nostra mirada vers el Senyor, confiadament, amorosament, esperançadament. Ell ha de ser sempre motiu de joia i d’esperança; sempre ho és. 

«Elevem la nostra pregària a la Benaurada Mare de Déu, Salut dels Malalts; demanem-li la seva ajuda per a tots els que sofreixen, els necessitats de compassió, d’escolta i de consol, i supliquem la seva intercessió.» davant de Crist font d’esperança (Lleó XIV, Missatge per a la XXXIV jornada mundial del malalt 2026). 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A. Festa de la gent gran a Ordis

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Ordis

Festa de la gent gran

Diumenge 10 de maig de 2026

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18 i Jo 14,15-21

Sempre a punt per donar una resposta a qui ens demani la raó de la nostra esperança, ens ha dit sant Pere. La fe ens porta esperança, amplia la nostra mirada més enllà del que ara i aquí veiem, Si ens limitéssim a viure tat sols amb perspectives humanes certament que tindríem moments de joia, tota vida en té en general, però els moments més foscos i viure el pas dels anys amb la sola perspectiva de que ens porten al no res, seria ben depriment. 

Els deixebles anaven anunciant la bona nova de l'Evangeli, anaven anunciant a Crist ressuscitat i el mostraven com la raó, el fonament de la seva esperança. Segurament que els qui els escoltaven els sonava estrany tot plegat. Un Déu que s’havia fet home, que havia passat desapercebut pel món i que a més havia acabat clavat en una creu no sonava massa atractiu. El que hagués ressuscitat tampoc semblava massa creïble. La predicació dels apòstols avançava poc a poc. Era a vegades una evangelització encara incompleta, ja que mancava la força de l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. Seran Pere i Joan els encarregats d’imposar-los les dues mans i amb la senzillesa d’aquest gest fer-los partícips la gràcia de l'Esperit Sant. Talment com ho fem encara avui en administrar el sagrament de la confirmació que aquestes setmanes reben tant joves de les nostres parròquies. La conversió necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant. 

Aquesta força de l’Esperit sant és la que ens empeny a tenir una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança. Avui més necessari que mai donar raó de la nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli, en la persona de Crist. 

També a nosaltres, com a aquells que escoltaven als apòstols, ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar la resposta en la figura del Crist ressuscitat, ajudats per la força de l'Esperit, la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor. 

Envigorits per la força del Crist ressuscitat, esperançats per la seva gloriosa ascensió vers al Pare del cel i il·luminats per la llum de l’Esperit Sant; celebrem avui amb joia el memorial del Senyor, el record de la seva admirable resurrecció que és motiu de joia i d’esperança; sempre ho és, en cada moment de la nostra vida i avui a nosaltres, conscients de la seva força, ens toca ser-ne testimonis de la manera que puguem, davant dels altres. Vosaltres avis hi teniu molt a dir, teniu un paper de referents en la fe per als vostres nets, no hi renuncieu, sigueu amb respecte als pares, però que els vostres nets vegin en vosaltres aquesta esperança és molt important i si us pregunten quina és la raó digueu “la meva fe en Crist i l’amor que El em mou a tenir per a tots”. Com diu el papa Lleó XIV: «Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en les trobades quotidianes; lloem sempre a Déu per la seva benevolència, conreant la unitat amb els nostres estimats.» (Missatge V Jornada dels avis).