diumenge, 3 de juliol de 2022

Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

Diumenge  3 de juliol de 2022

Capella de santa Caterina

Is 66,10-14c; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

Els setanta-dos són enviats com anyells enmig de llops, és aquesta expressió de Jesús una expressió dura però que mostra que per a aquells primers enviats la tasca no era pas fàcil. El mateix Jesús els prevé que poden no ser ben rebuts i potser d’algun poble s’hauran de treure fins i tot la pols del calçat. Aquella era una Església incipient, de fet encara no era Església pròpiament dita i de recursos no en tenia gaires: ni bossa, ni sarró, ni calçat. Però tot això no va impedir-los de difondre la bona nova arreu on anessin i de preparar el camí al Senyor.

Avui segurament tenim més mitjans, malgrat les limitacions que sempre hi pugui haver, però certes d’aquelles característiques dels primers evangelitzadors es mantenen també avui. Moltes vegades el missatge de l’Evangeli no és ben rebut, potser dir que es difós enmig de llops seria un xic exagerat, però a vegades hi ha quelcom pitjor que l’hostilitat i és la indiferència i en la nostra societat hi ha un alt grau d’indiferència respecte a les coses de Déu.

Potser és que nosaltres ens gloriem d’altres coses i no pas tant sols de la creu de nostre Senyor Jesucrist, com diu l’apòstol, potser portem una bossa o un sarró massa gran i no ens confiem tant a la providència, som massa calculadors, massa estrategues de l’evangelització, oblidant quin és el punt central que no és altra que el missatge del Crist, és a dir la pau. La força de la senzillesa d’aquells primers deixebles enviats a predicar la bona nova és la que els permeté de mostrar el Regne.

Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

No oblidem que la mà del Senyor es fa conèixer als seus servents, com ens ha dit el profeta Isaïes i ho fa per mitjà de la pau. L’Apòstol demana pau i misericòrdia per als creats de nou. El profeta Isaïes ens parla de decantar, com un torrent desbordant, la pau i el benestar. També el Senyor parla de pau, de portar la pau als qui desitgen rebre-la i de compartir-la amb aquells qui obren les portes del seu cor als segadors enviats pel Senyor. La pau és un do molt preuat, un do que massa sovint tant sols valorem quan ens manca i que quan el tenim no el reconeixem prou, un do avui també amenaçat ben a prop de les nostres llars.

Que el Senyor ens faci instruments de pau i de misericòrdia, en un món que està assedegat d’Ell, encara que moltes vegades no se n’adona d’aquesta set, un món on hi ha molt a segar i pocs segadors.

Que el Senyor ens faci mansuets com anyells perquè siguem capaços de fer arribar arreu la bona nova del Regne i la pau i per mitjà nostre, pobres servents seus, la seva mà es faci conèixer allí on arribi la seva Paraula.

dimecres, 29 de juny de 2022

Sants Pere i Pau, Apòstols

 

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2022

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

«De pressa, aixeca’t».

Perseguir a alguns de l’Església era ben vist per aquells homes; així Jaume, el primer dels apòstols en donar la seva vida pel Crist, fou passat per l’espasa i quan sembla que el rei Herodes li ha trobat gust al paper de perseguidor i a Pere li espera segurament la mateixa sort que a Jaume; un àngel és enviat per Déu per alliberar-lo. Déu sap el que es fa; Pere serà a la fi testimoni, màrtir del Crist, però ara és massa aviat per morir, Pere ha de fer moltes coses encara i ha d’acabar esdevenint una de les dues columnes sobre les quals es fonamentarà l’Església.

Tampoc quan als peus de Saule deixaren els seus mantells els qui apedregaren a Esteve, per tal d’estar més còmodes lapidant al primer dels màrtirs, ningú hagués apostat ni una dracma a que aquell radical perseguidor acabaria cenyint la corona que el Senyor li havia reservat i arribat el moment de desfer amarres i deixar el port s’hauria mantingut fidel en el noble combat de la predicació de l’Evangeli. Déu sap el que es fa i de qui es val en cada moment de la història.

Simó fou un dels primers cridats quan a Betània, a l’altra riba del Jordà, Andreu el seu germà li anuncià que havien trobat al Messies. Saule en canvi tingué una experiència enlluernadora, el darrer de tots, com a un que neix fora de temps (1Co 15,8), però el Senyor li donà també a ell les forces necessàries perquè acabés proclamant el missatge de l’Evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pobles de la gentilitat.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies».

Jesús li havia dit a Pere «T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Pere a la fi ha acceptat llur missió i ara la seva disponibilitat vers el que el Senyor, per mitjà del seu àngel, li mana és total. Continua sense entendre del tot que vol el Senyor que faci, però ha aprés a confiar-se, i obeint l’àngel, pensant ser en un somni, se cenyeix i es calça. En haver fet experiència del ressuscitat i haver rebut la força de l’Esperit Sant, aquella roca insegura s’ha convertit en un pilar fonamental per a l’Església primer a Jerusalem i després a Roma.

«Pren el mantell i segueix-me».

Jesús fixà la mirada en Simó a Betània i el cridà esdevenint aquest l’apòstol Pere. Saule caigué del cavall camí de Damasc i esdevingué un nou home, esdevingué l’apòstol Pau. L’encontre amb el Senyor, seguir-lo, canvia les seves vides de manera tan radical que neixen de nou, perquè l’encontre amb el Crist significa viure de tota una altra manera, significa viure en plenitud i en esperança, significa convertir-se. No són pas guanys materials els que Pere i Pau poden esperar, ans al contrari són cadenes, maltractaments i a la fi la mort a la creu o per l’espasa. Però tant al poble d’Israel com als pobles gentils, tant a Jerusalem com a Roma donen allò que han rebut, no es pas plata o or, sinó la bona nova del ressuscitat. Hi ha diverses maneres de conèixer a Crist; una és la de Simó, la dels deixebles de primera hora, directa i vital. L’altra la de Saule, imprevista, enlluernadora, torbadora i radical.

En totes es planteja aquesta doble pregunta: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» , i amb aquesta la pregunta clau «i vosaltres qui dieu que soc?». Jesús convida als deixebles a prendre consciència d'aquesta perspectiva diversa, de que a la fe, al Crist, un s’hi acosta de moltes maneres. La gent pensava que Jesús era un profeta, i no és que fos fals, però no era suficient; era una resposta superficial, no n’hi havia prou dient això del Fill de Déu, era una resposta parcial i poc aprofundida. Cal anar fins al fons; cal reconèixer al Crist, cal fer-ne experiència personal, experiència del Senyor ressuscitat i reconèixer-lo en la seva Església, l’Església que té en Pau i en Pere les dues columnes fonamentals. Pere i Pau no es guardaren per a ells gelosament la seva fe, la seva experiència del Crist, ans al contrari donaren la seva vida evangelitzant i d’aquesta seva evangelització, mitjançant l’Església, nosaltres en som partícips, en som hereus.

«Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església»

En paraules de sant Joan Pau II: «Qui només veu en l'Església una societat humana i pecadora i no sap veure la seva qualitat de santa en tant que vivificada per l'Esperit de Crist, sempre amb ella com a Espòs i soldat vigorós enmig del fragor de la guerra, aviat s'escandalitzarà, i deixarà de creure en ella. Qui la vegi com un poble meravellós que ve de lluny, atraient-se a tots els pobles cap a ella, assimilant totes les civilitzacions, traduint-se en totes les cultures, parlant en totes les llengües, sempre fent el bé, encara que no ho hagi fet sempre tot bé, l'estimarà com a una mare anciana, malgrat les arrugues contretes en la lluita.» (29 de juny de 2004). La fe en Crist i en la seva Església no és una experiència del passat. Aquesta pregunta feta per Crist sobre ell mateix no és una pregunta històrica, és una pregunta actual; perquè també a nosaltres ara i aquí Jesús ens pregunta  «i tu qui dius que soc?» I nosaltres que hi responem? El perseguim com Saule, caiem del cavall del nostre error com Pau, el neguem com Simó, l’estimem i el confessem decidits com Pere o ens passa com a Felip i ens diu el Senyor: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14, 9).

En paraules de sant Pau VI: «aquí teniu a Pere que renova al llarg dels segles la gran confessió de Cesarea de Filip; heus aquí a Pau que des de la captivitat romana deixa el testament més noble de la seva missió.»

Pere i Pau, testimonis de l’Evangeli, columnes de l’Església, models de la fe, fidels apòstols del Crist, servents de Jesucrist, cridats a ser apòstols, escollits per a anunciar l'evangeli de Déu. (Cf. Rm 1,1).

diumenge, 26 de juny de 2022

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  26 de juny de 2022

1R 19,16b.19-21; Salm 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; Ga 5,1.13-18 i Lc 9,51-62

Hem demanat en l’oració col·lecta que el Senyor ens mantingui sempre en l’esplendor de la veritat i no permeti que ens envoltin les tenebres de l’error. Déu vol que arribem lliurament a la veritat; Crist per la seva encarnació, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la llibertat dels fills de Déu, alliberant-nos així del jou de l’esclavatge i del pecat. Certament hem estat cridats a ser lliures però la llibertat no significa fer el nostre propi gust; la vertadera llibertat ha d’estar guiada per l’amor a Déu i als altres. En paraules de sant Joan Pau II: «La llibertat és un do gran només quan sabem usar-la responsablement per a tot el que és veritable bé. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la caritat, l’amor, que es realitza en la donació i el servei» (Redemptoris Hominis, 21)

Què ens impedeix doncs de ser lliures? Molt sovint ens ho impedeix aquest mirar enrere tot i tenir la mà a l’arada; ens ho impedeix la incertesa, la por a no tenir un cau, un niu, un lloc on reposar el cap, com ens ha dit l’Evangeli, i tot plegat ens porta a posar resistència a l’acció de l’Esperit i a sucumbir als capricis de la carn, o sigui al caprici de fer la nostra voluntat que acaba per impedir-nos de fer el que segurament nosaltres voldríem fer, el que sabem que hem de fer, moguts per l’amor. Tot allò que s’oposi al nostre voler podem acabar per demanar-li al Senyor que enviï foc del cel per a consumir-ho, com Jaume i Joan que decebuts i enutjats en ser Crist i ells rebutjats per aquella població samaritana volien eliminar-la de soca rel. De fet som nosaltres mateixos els qui posem impediments a la llibertat, a la nostra pròpia llibertat i a la llibertat dels altres. Som nosaltres els qui confonem  la llibertat amb caprici. Déu no ens ha fet lliures, per l’acció redemptora del Crist, per a acabar demanant d’aniquilar al qui no pensa com nosaltres; però sempre ens deixa marge per a ser lliures i davant la nostra elecció ens diu com Elies a Eliseu «què t’he fet jo per impedir-t’ho?» La llibertat no és un pretext per mossegar-nos i devorar-nos mútuament, la llibertat és un regal, un do de Déu per a ser testimonis del Crist enmig del món. La veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l'home, que d'aquesta manera és ajudat a conèixer i a estimar al Senyor i als germans. (Cf. Joan Pau II Veritatis Splendor, pròleg). 

Conèixer i estimar al Senyor, estimar als germans és fer experiència de llibertat, és fer experiència de fe. L’home que cerca Déu realitza un acte de llibertat, Déu ha fet a l’home lliure fins i tot per preguntar-se per la seva pròpia transcendència i per l’existència de Déu i perquè Déu ha fet a l’home lliure vol que l’acte de creure sigui lliure. Però en l’experiència de creure no és sols l’home l’actor, és sempre aquest un acte de comunicació entre Déu i l’home, l’home que s’obre a l’absolut i es posa en disposició de rebre la revelació de Déu, la crida de Déu a seguir-lo; no és un acte purament racional, no és un acte purament espiritual ja que l’home és alhora un ésser racional i espiritual i com a tal  la seva relació amb Déu gaudeix d’aquesta doble condició. Apropant-se l`home de forma lliure a l’absolut, obert i en disposició d’escoltar a Déu que parla a l’home, que es revela a l’home, d’aquesta lliure experiència en neix la fe i d’aquesta l’amor que és esplendor de la veritat.

Qui «viu segons la carn» sent la llei de Déu com un pes, més encara, com una negació o, de qualsevol manera, com una restricció de la pròpia llibertat. En canvi, qui està mogut per l'amor i «viu segons l'Esperit» (Ga 5, 16), i desitja servir als altres, troba en la llei de Déu el camí fonamental i necessari per a practicar l'amor lliurement triat i viscut, ens ha dit l’Apòstol. D’aquí neix la lliure voluntat de viure les exigències de la llei i de viure-les en la seva plenitud. És aquesta una crida a la vocació a l'amor perfecte, oberta a tots els homes i dones. La invitació a seguir al Crist, a respondre afirmativament a la seva invitació quan ens diu: «vine amb mi», és la crida a seguir el manament de l'amor, a seguir aquest sol precepte del que ens parla sant Pau en la carta als cristians de Galàcia. 

Escrivia sant Joan XXIII que la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, són els fonaments de la convivència humana (Cf. Pacem in terris, 35). L’esplendor de la veritat no permet que ens envoltin mai les tenebres de l’error, ens fa sempre lliures, ens fa justos i ens fa estimar.

diumenge, 12 de juny de 2022

Santíssima Trinitat

 

Santíssima Trinitat

Cicle C

Diumenge 12 de juny de 2022

Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8-9; Rm 5,1-5 i Jo 16,12-15

Déu és Pare, amor omnipotent.

Déu és Pare totpoderós. Déu no pot ser comparat amb res d’aquest món i fer-ho seria reduir-lo a una cosa merament humana, seria fer-ne un ídol i per molt que ens hi esforcem la raó humana no en pot captar la seva totalitat ni abastar-ne tota la seva realitat; perquè Déu és per si mateix inefable. La cerca de Déu, l’obertura del cor de l’home vers Déu té lloc en un moment concret per a cadascun d’ells, en unes circumstàncies històriques concretes i és en aquest escenari particular on la comunicació entre Déu i l’home és realitza de manera concreta i en unes circumstàncies determinades. L’home creu perquè vol creure, perquè la fe en Déu és fruit de la llibertat amb que Déu ha creat a l’home i al mateix temps l’home creu perquè Déu s’obre a l’home per la gràcia.

Aleshores quan l’home s’ha preguntat per l’absolut, quan ha obert el seu cor a la revelació de Déu i a la seva gràcia rep la revelació d’un Déu trinitari: Pare, Fill i Esperit Sant. La particularitat del Déu cristià és aquest seu caràcter trinitari, difícil d’expressar i que es podria definir com una dinàmica d’amor ja que Déu no es dona a conèixer per especulacions filosòfiques, sinó per les seves obres en la història; un Déu amb una pluralitat de propietats que no li resten pas unitat interna ni res de la seva essència. Un Déu que crea amb la Paraula, amb la saviesa i amb l’Esperit. Ho fa com ens en parla el llibre dels Proverbis, infantant com a primícia tot el que ha fet, compartint amb l’home les seves delícies.

Déu és Fill, amor fet carn.

La gran delícia compartida amb l’home és la seva mateixa divinitat. El qui és la Paraula, fent-se home, canvià la imatge del Pare i aquesta va canviar davant de tota la humanitat. Com ens diu sant Pau a la carta als Romans: «Vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!» (Rm 8,15). La revelació pública de Jesús consisteix en la proclamació de que és el Fill de Déu enviat pel Pare per salvar el món. La finalitat de la seva obra redemptora és que tots creguin i tinguin vida eterna. Els homes per a esdevenir fills amb el Fill són convidats a seguir el camí de Crist. És la gràcia cara explicitada per Dietrich Bonhoeffer, cara perquè és seguiment, condemna el pecat i li ha costat la vida al Fill de Déu i gràcia perquè Déu ha lliurat  al seu Fill; o com ens diu el Concili Vaticà II: «Jesucrist, Verb fet carn, enviat “home als homes”, “parla les paraules de Déu” i completa l’obra salvadora que el Pare li encarregà de fer» (Dei Verbum, 4).

La voluntat salvífica de Déu fent-se home, despullant-se de si mateix,, de la seva condició divina, es manté ferma fins a l’acceptació per Jesús de la seva mort, i no és la seva mort la que aporta la salvació sinó el seu autolliurament, com ens explica abastament la carta als Hebreus. Perquè el pla salvífic no suposa cap minva de la llibertat personal de Jesús sinó que la seva voluntat consistí en mantenir-se fidel a la missió confiada pel Pare, la de fer-nos per Ell i amb Ell fills de Déu. «Estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist», ens ha dit l’Apòstol, perquè Crist ens ha vingut a portar la pau i aquella esperança que no pot defraudar.

Acceptant que Crist és el Senyor, l’home fa un acte valent i lliure de compromís i de fe; de fe en el caràcter messiànic de Jesús, en la seva mort redemptora i en la seva resurrecció salvadora; de compromís amb la seva vida, és a dir les seves obres i el seu missatge. Confessant que Jesús és el Fill de Déu que fou enviat pel Pare, que s’encarnà per obra de l’Esperit, que morí i ressuscità per nosaltres, l’home de fe s’implica també amb la humanitat ja que existeix continuïtat entre Crist i l’home, creatura de Déu, i per mitjà de Crist, home perfecte, l’home pot arribar a la unió amb Déu, a compartir la delícia de la seva divinitat.

Déu és Esperit Sant, l’amor que mou l’Església.

Amb Crist l’Esperit fonamenta la relació entre la humanitat i la divinitat de Jesús, la Paraula feta home. És aquesta una presència explícita en l’origen de la concepció de Maria per obra de l’Esperit Sant, és també l’Esperit qui mou a Jesús en la seva història humana i és l’Esperit el que, malgrat les febleses tant físiques com morals dels seus membres, mou a l’Església. Maria, Mare de l’Església, és el model perfecte d’acolliment del misteri trinitari perquè va acollir la voluntat del Pare i va concebre al Fill per obra de l'Esperit Sant. L’Esperit és alhora qui fa realitat l’oferta universal de la gràcia de Déu en Jesucrist i esdevé també el principi immediat de la vida en el seguiment de Crist, especialment present en els sagraments de l’Església. L’Esperit vessa així en els nostres cors de manera concreta l’amor de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

El coneixement del caràcter trinitari de Déu està present en l’autorevelació de Déu en Jesús de Natzaret; la fe trinitària no és el producte d’una especulació racional sinó la manifestació de Déu com el Pare de Jesucrist, la Paraula feta home, i do de l’Esperit. Paraula i Esperit no són poders subordinats de la realitat divina, no són la divinitat manifestada en la història; són manifestació de la realitat relacional personal de Déu; Déu és Pare, és Fill i és Esperit Sant. L’Esperit és el do amb el que Déu es dona com el que és, l’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit. Déu Pare comparteix eternament amb el Fill i l’Esperit la seva vida divina, i la vol compartir també amb les seves creatures enviant al món al Fill i a l’Esperit Sant.

És aquest Esperit qui revela al Senyor ressuscitat com el Fill de Déu, aquell qui patí, morí i ressuscità essent l’enviament de l’Esperit Sant la consumació de l’autocomunicació del Déu ú i tri; en l’Esperit Déu surt fora de si en el procés de l’autocomunicació als homes. L’Esperit és el vincle personal de la unitat entre el Pare i el Fill, Esperit del Pare i del Fill; una dinàmica eterna d’amor en la que és donat pel Pare i rebut pel Fill, un, amor donat, i l’altre, amor rebut. En expressió de sant Agustí es tracta de l’amant, l’amat i l’amor; un Pare amant, un Fill amat i un vincle que els uneix als dos, l’Esperit amor. L’Esperit de la veritat que és qui ens guia cap a la veritat sencera, com ens ha dit el quart Evangeli.

Déu és el nostre Pare i creador, Déu com a Fill ens ha fet fills del Pare per obra i gràcia de l’Esperit Sant. En paraules del Papa Benet: «Tres persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor, l'Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que incessantment es lliura.» (7 de juny de 2009).

dijous, 9 de juny de 2022

Dijous setmana X durant l’any. Trobada d’Abats i Provincials de Catalunya (RAP) a Poblet

 

Dijous setmana X durant l’any

9 de juny de 2022

Trobada d’Abats i Provincials de Catalunya (RAP) a Poblet

1R 18,41-46, Salm 64 i Mt 5,20-26

 

Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un rierol pot acabar per desbordar d’aigua, ho sabem prou bé en aquestes terres, així com un gra de mostassa pot esdevenir a la fi la més gran de les hortalisses. La vida religiosa també està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats, que són les nostres congregacions; i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. També és cert que ara per ara, en aquests darrers temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta, segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3). Davant la precarietat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és fàcil degut a les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet (Cf. RB 72,5). 

Avui Jesús, en l’Evangeli que acabem d’escoltar, aposta per uns manaments màxims. No n’hi ha prou amb no matar; si odiem, si menyspreem, si menystenim o deixem de banda al nostre germà no seguim al Senyor. Cada dia ens acostem a l’altar per a compartir el cos i la sang del Crist i és aquest un sagrament essencialment de comunió, amb Crist i amb els germans. Com doncs ens hi podem acostar amb la consciència tranquil·la sabent-nos en conflicte amb un altre? Ens cal abans que res pacificar el nostre esperit, cercar de fer les paus “abans de la posta de sol” (Cf. RB 4.73), com ens recomana sant Benet i per contra massa sovint els nostres altars haurien de restar envoltats d’ofrenes abandonades quan ens n’adonem, febles com som, de que no arribem a ser-ne dignes, de que no estem preparats per rebre el sagrament de comunió.

Deia el Papa Francesc en el seu darrer missatge per a la Jornada Mundial de la Vida Consagrada: «Podem preguntar-nos, germans, què és el que anima els nostres dies? Quin amor ens impulsa a seguir endavant? L'Esperit Sant o la passió del moment, o qualsevol altra cosa? Com ens movem en l'Església i en la societat? A vegades, fins i tot darrere de l'aparença de bones obres, pot amagar-se el virus del narcisisme o l'obsessió de protagonisme. En altres casos, fins i tot quan realitzem tantes activitats, les nostres comunitats religioses sembla que es mouen més per una repetició mecànica —fer les coses per costum, només per fer-les— que per l'entusiasme d'entrar en comunió amb l'Esperit Sant. Ens farà bé a tots – afegia el Papa Francesc - verificar avui les nostres motivacions interiors, discernir les mocions espirituals, perquè la renovació de la vida consagrada passa sobretot per aquí.» (2 de febrer de 2022).

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribi la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança. Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i com es mostrà a Elies en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor: no enfadant-nos, no dient una paraula de menyspreu, no murmurant. En definitiva cercant d’estimar com el Crist ens va estimar i no anteposant-li mai res, com ens demana sant Benet (Cf. RB 4,21).

diumenge, 5 de juny de 2022

Pentecosta

 

Pentecosta C

5 de juny de 2022

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

 «Cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»

L’Esperit és en primer lloc un do per a l’Església i aquest primer do és manifesta en llur universalitat. En quedar-se plens de l’Esperit Sant els apòstols reberen el do de llengües i amb aquest la facultat de fer arribar la bona nova a tots els pobles. Per això diem que l’Església és catòlica, és a dir amb voluntat d’arribar a tots i cadascun dels pobles i d’arribar-hi assumint cadascuna de les seves pròpies identitats culturals. No es tracta tant d’uniformitzar culturalment com de compartir des de la diversitat una sola fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. La unitat de l’Església es manifesta també en la pluralitat de les llengües i tant aleshores com avui mostra així en ella la força de l’Esperit Sant.

Si ja l’alè de l’Esperit està en l’origen de la creació, aquell alè que en sortir del Pare donà vida a la humanitat; ara en la nova creació sorgida del Crist vencedor de la mort i ressuscitat gloriosament; de nou l’Esperit Sant esdevé l’element vehiculador que donarà la força i el coneixement necessaris als apòstols per fer arribar l’Evangeli arreu i és també l’Esperit qui dona avui la força necessària a l’Església, malgrat les febleses i mancances dels qui la formem, per seguir essent transmissors de la bona nova del Crist ressuscitat. L’Església és també l’Església de l’Esperit.

L’escena dels deixebles reunits, també amb les dones i amb Maria la mare, com ens diu la tradició, tots a l’entorn de Pere, rebent tots plegats la força de l’Esperit, marca un abans i un després en l’Església del Crist. Al cap i a la fi estant tots junts i en un mateix lloc, estant en comunitat, es produeix una teofania, manifestada en un vent impetuós i en unes llengües de foc; així l’Esperit actua en la comunió. De l’experiència de la pregària en comú neix doncs l’oportunitat de constituir-se en Església que se sent alenada per l’Esperit i amb això rep la força, perd la por i emprèn la gran tasca evangelitzadora. L’Església sorgida als peus de la creu on ha estat clavat el cos del Crist del qual rajà sang i aigua, una Església fonamentada sobre el sepulcre buit i l’experiència del ressuscitat, és ara envigorida per la força creadora de l’Esperit i rep així l’embranzida definitiva.

«L’Esperit és la vostra vida.»

Ens diu el Concili Vaticà II que «l’Esperit viu en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple.» (LG, 4). Perquè l’Esperit Sant és un do també per a tots i cadascun de nosaltres. El seu alè arriba també a nosaltres mitjançant la força sagramental. Déu és amor i l’amor és el primer dels dons, un do que al cap i a la fi conté tots els altres. L’home ferit pel pecat rep per la comunió amb l’Esperit la comunió amb la mateixa Església unint-se a ella pel baptisme i més plenament per la confirmació. El fonament d’aquesta unió, l’amor, possibilita a l’home de donar fruits en la caritat, la joia i la bondat. Si l’Esperit és la nostra vida és també aquell qui ens fa espiritualment aptes per anomenar-nos confiadament fills de Déu i de participar així en la gràcia que ens ha estat guanyada pel Crist encarnant-se, morint i ressuscitant.

«L’Esperit Sant us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre.»

L’Esperit Sant és do per a l’Església i per a cadascun de nosaltres i és un do absolutament necessari per a entendre que representa per a nosaltres l’obra salvadora de Déu i el misteri de la redempció. No en tenim prou amb la nostra sola pròpia força, com no en tingueren prou els apòstols amb haver escoltat la Paraula directament de la boca de Jesús, amb haver-lo vist crucificat i mort i amb haver vist el sepulcre buit i haver fet experiència de la seva resurrecció. No som res sense la gràcia de Déu, no som res sense la força de l’Esperit.

«Hem de viure segons l'Esperit d'unitat i de veritat, i per això hem de demanar a l'Esperit que ens il·lumini i ens guiï a vèncer la fascinació de seguir les nostres veritats, i a acollir la veritat de Crist transmesa a l'Església.» (Benet XVI 27 de maig de 2012).

L’Esperit Sant és do de pau. I la pau tant sols serà possible estimant, és a dir fent cas i complint les paraules del Crist. Confiats a la força de l’Esperit, acollint aquella ventada violenta en que a vegades es converteix el compromís amb Crist, Senyor nostre, que és, per la força de l’Esperit, veritable camí cap al Pare.

En paraules de sant Joan Pau II: «La pau és fruit de l'amor: aquesta pau interior que l'home cansat cerca en la intimitat del seu ésser; aquesta pau que demanen la humanitat, la família humana, els pobles, les nacions, els continents, amb l'ansiosa esperança d'obtenir-la. Ja que el camí de la pau passa en definitiva a través de l'amor i tendeix a crear la civilització de l'amor, l'Església fixa la seva mirada en aquell que és l'amor del Pare i del Fill i, malgrat les creixents amenaces, no deixa de tenir confiança, no deixa d'invocar i de servir a la pau de l'home sobre la terra. La seva confiança es funda en aquell que essent Esperit-amor, és també l'Esperit de la pau i no deixa de ser present en el nostre món, en l'horitzó de les consciències i dels cors, per a « omplir la terra » d'amor i de pau.» (Dominum et Vivificantem, 67).

divendres, 3 de juny de 2022

Divendres de la VII setmana de Pasqua

 

Divendres de la VII setmana de Pasqua

Visita dels monjos i monges cistercencs de Catalunya a la Cova de Manresa

Divendres 3 de juny de 2022

Fets 25,13-21, Salm 102,1-2.11-12.19-20ab i Jo 21,15-19

 

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

L’amor del Senyor és infinit, Ell estima fins a l’extrem perquè Déu és per la seva mateixa naturalesa amor. El seu és un amor que no espera res a canvi, però, com no estimar a aquell qui ens estima tant? Malgrat les nostres febleses, tant físiques com morals, malgrat les nostres infidelitats, no ens podem estar d’estimar-lo. Però l’amor no és quelcom eteri, l’amor es demostra en fets, es demostra en situacions concretes de la nostra vida quan cal optar per donar-ne prova o per negar-lo. Pere, aquell qui per tres cops negà al Crist, és convidat pel mateix Jesús a manifestar-li el seu amor. No es tracta tant sols d’una reparació, és sobretot i per damunt de tot una declaració de fins a quin punt Pere pot estimar, fins a quin punt també nosaltres podem estimar. No podem certament com el mateix Crist estimar fins a l’extrem, perquè això tant sols ho aconseguirem a la fi dels temps si ens és donat de conèixer cara a cara a aquell qui és l’amor. L’amor humà és limitat. La primera pregunta de Jesús a Pere cerca un amor total, incondicional. Però Pere havent experimentat l'amarga tristesa de la infidelitat, de la negació, havent fet experiència de la seva pròpia feblesa, ve a dir a Jesús que l’estima com pot, amb el seu pobre amor humà. Crist no es resigna i li torna a preguntar pel seu amor vers Ell, i Pere de nou conscient de la seva limitació repeteix la resposta, l’estima sols com el pot estimar. La tercera vegada, Crist rebaixa la pregunta a un amor humà i Pere entén que és aquest amor el que Crist li demana, limitat, incomplert, però al cap i a la fi sincer.

«Simó, fill de Joan, m'estimes?»

Crist fa sempre aquesta pregunta, la planteja en un moment o altre de la vida de tots els homes i dones. Com li feu a sant Ignasi, a Pamplona en caure ferit, en l’inici del seu camí de conversió; com li feu aquí a Manresa quan cercava el seu rumb, desorientat com estava, i com li feu al final de llur existència terrena, fent balanç d’una vida tota ella dedicada a cercar Déu. Sant Ignasi amb el cos ferit, amb els sentiments ferits i amb els desitjos ferits, conscient de llur fragilitat, inicià el camí cap a Déu sabent-se de bondat pobre. També els màrtirs, com sant Carles i els seus companys, respongueren a aquesta pregunta i demostraren el seu amor al Crist donant la seva vida per l’Evangeli; febles com també eren, però sense un dubte, sense una renúncia; certs d’estar prop d’abastar a aquell qui és l’amor sense límits. Escrivia en els Exercicis Espirituals sant Ignasi que «l’amor consisteix en comunicació per les dues parts, a saber, en donar i en comunicar l’amant a l’estimat el que té, o de lo que té o pot, i així al contrari, l’estimat a l’amant.» (EE 230-231). És aquesta una comunicació sempre desigual no podent estimar mai com l’estimat.

«Simó, fill de Joan, m'estimes?»

A nosaltres Crist, aquell qui fou mort i que Pau afirma que viu, també ens fa aquesta pregunta al llarg de la nostra vida de monjos i de monges. Ens la fa quan sentim que Ell mateix ens diu com a Pere «vine amb mi», en el moment de la crida a seguir-lo al clos del monestir, ens la repeteix quan fem la professió i deixem sobre l’altar la cèdula amb el nostre compromís amb Ell com a signe de que li lliurem tota la nostra vida i ens farà la mateixa pregunta al final del camí. Tampoc nosaltres no arribarem mai a estimar-lo com Ell ens estima, com tampoc hi arribaren ni Pere, ni Pau, ni Ignasi, ni els mateixos màrtirs; però com a ells, Crist, que sap de qui fang ens ha format i quina és la nostra limitació, ens demana tant sols estimar-lo i servir-lo com sabem i podem fer-ho, perquè com escrivia sant Ignasi «cal estimar molt el servir molt a Déu nostre Senyor per pur amor.» (EE 370). L’amor consisteix en això, en comunicació i en servei, estimant a Déu i estimant per això als germans. Certament que de manera pobre, incompleta i fràgil, és a dir de manera humana; però amb la sincera voluntat de caminar cap a Crist, nostre Senyor, suma gràcia i amor etern.