Fidels difunts. Cementiri de Girona

 

Fidels difunts

Cementiri de Girona

2 de novembre 2023

Lm 3,17-26 Salm 129,1-2.3-4.5-6.7 i Jo 14,1-6

La mort ens fa perdre la pau, com ens ha dit el llibre de les Lamentacions. Veiem als nostres familiars i amics, sucumbir i veiem com desapareix l'esplendor de la seva vida i amb ell la nostra esperança es veu sacsejada pel dubte. Creure en alguna cosa que no veiem, en alguna cosa que no podem experimentar ens produeix desassossec i això ens passa amb la mort. Només la fe pot rescatar-nos d'aquesta angoixa, la fe en què la bondat del Senyor no s'esgota, la fe en què la seva misericòrdia és infinita. Amb aquesta confiança és amb la qual dirigim avui la nostra oració pels nostres difunts. Avui aquí ens embolica el seu silenci, ens acompanya el seu record i amb la nostra oració estem en comunió amb ells. 

Resar pels nostres difunts ens consola, certament, però orar per ells és una mica més que un simple record nostàlgic. Ens apesara la seva absència i és natural ja que van formar part de la nostra vida i no la comparteixen ara amb nosaltres. Sent això cert, per la fe creiem que han estat cridats a una altra vida, aquella per la qual Crist va venir al món: la vida eterna. No sabem com és, no sabem en què consisteix, només per la fe tenim la certesa que Déu, que és amor, ens ha preparat un lloc per a rebre'ns i acollir-nos quan ens arriba l'hora de presentar-nos davant Ell. 

Com a Tomás no assalta la pregunta: «Senyor, no sabem on vas, com podem saber el camí?». Crist mateix ens respon: Ell és el camí, la veritat i la vida. Un camí que recorrem en aquest món, un camí que ens condueix cap a la veritat i cap a aquesta vida, que, sense conèixer-la, sabem que existeix i que el Senyor ens convida a viure-la en plenitud. 

Participar en plenitud de l'amor de Déu és la condició per a compartir aquesta vida que no acaba. Avui resem pels nostres difunts perquè adquireixin aquesta plenitud en l'amor que és la que permet estar en presència del Senyor. Les nostres oracions no són només un record nostàlgic, fruit del nostre dolor davant la seva absència. Les nostres oracions són signe d'esperança. Esperem que resant pels nostres sers estimats participin com més aviat millor de la glòria eterna, una glòria a la qual nosaltres també aspirem. 

És aquesta la comunió amb els nostres difunts, una comunió basada en l'esperança. Una esperança que no és erma perquè sabem que Déu és misericordiós i que ens estima fins a l'extrem. Sabem que per a Ell som un tresor, cadascun de nosaltres, cadascun dels nostres difunts ho és. I el Senyor, que és compassiu i misericordiós, només espera que aquí en aquesta vida o en l'eterna si és necessari, fem el pas cap a ell que és veritat i vida. 

En paraules del papa León XIV: «no som aquí només per a commemorar als que han deixat aquest món. La fe cristiana, fundada sobre la Pasqua de Crist, ens ajuda a viure la memòria més que com un record del passat, com una esperança futura. No és tant un tornar-se cap enrere, sinó més aviat un mirar cap endavant, cap a la meta del nostre camí, cap al port segur que Déu ens ha promès, cap a la festa sense fi que ens espera. Allí, en companyia del Senyor Ressuscitat i dels nostres sers estimats, agradarem l'alegria del banquet etern.» (2 de novembre de 2025). Que així sigui per als nostres difunts i per a nosaltres quan arribi el moment de presentar-nos davant el Pare.

______________________________________________

La muerte nos hace perder la paz, como nos ha dicho el libro de las Lamentaciones. Vemos a nuestros familiares i amigos, sucumbir y vemos como desaparece el esplendor de su vida y con él nuestra esperanza se ve sacudida por la duda. Creer en algo que no vemos, en algo que no podemos experimentar nos produce desasosiego y esto nos pasa con la muerte. Sólo la fe puede rescatarnos de esta angustia, la fe en que la bondad del Señor no se agota, la fe en que su misericordia es infinita. Con esta confianza es con la que dirigimos hoy nuestra oración por nuestros difuntos. Hoy aquí nos envuelve su silencio, nos acompaña su recuerdo y con nuestra oración estamos en comunión con ellos. 

Rezar por nuestros difuntos nos consuela, ciertamente, pero orar por ellos es algo más que un simple recuerdo nostálgico. Nos apena su ausencia y es natural ya que formaron parte de nuestra vida y no la comparten ahora con nosotros. Siendo esto cierto, por la fe creemos que han sido llamados a otra vida, aquella por la que Cristo vino al mundo: la vida eterna. No sabemos como es, no sabemos en que consiste, sólo por la fe tenemos la certeza de que Dios, que es amor, nos ha preparado un lugar para recibirnos y acogernos cuando nos llega la hora de presentarnos ante Él. 

Como a Tomás no asalta la pregunta: «Señor, no sabemos adónde vas, ¿cómo podemos saber el camino?». Cristo mismo nos responde: Él es el camino, la verdad y la vida. Un camino que recorremos en este mundo, un camino que nos conduce hacia la verdad y hacia esta vida, que, sin conocerla, sabemos que existe y que el Señor nos invita a vivirla en plenitud. 

Participar en plenitud del amor de Dios es la condición para compartir esta vida que no acaba. Hoy rezamos por nuestros difuntos para que adquieran esta plenitud en el amor que es la que permite estar en presencia del Señor. Nuestras oraciones no son sólo un recuerdo nostálgico, fruto de nuestro dolor ante su ausencia. Nuestras oraciones son signo de esperanza. Esperamos que rezando por nuestros seres queridos participen cuanto antes de la gloria eterna, una gloria a la que nosotros también aspiramos. 

Es esta la comunión con nuestros difuntos, una comunión basada en la esperanza. Una esperanza que no es baldía porque sabemos que Dios es misericordioso y que nos ama hasta el extremo. Sabemos que para Él somos un tesoro, cada uno de nosotros, cada uno de nuestros difuntos lo es. Y el Señor, que es compasivo y misericordioso, solo espera que aquí en esta vida o en la eterna si es necesario, demos el paso hacia él que es verdad y vida. 

En palabras del papa León XIV: «no estamos aquí sólo para conmemorar a los que han dejado este mundo. La fe cristiana, fundada sobre la Pascua de Cristo, nos ayuda a vivir la memoria más que como un recuerdo del pasado, como una esperanza futura. No es tanto un volverse hacia atrás, sino más bien un mirar hacia adelante, hacia la meta de nuestro camino, hacia el puerto seguro que Dios nos ha prometido, hacia la fiesta sin fin que nos aguarda. Allí, en compañía del Señor Resucitado y de nuestros seres queridos, gustaremos la alegría del banquete eterno.» (2 de noviembre de 2025). Que así sea para nuestros difuntos y para nosotros cuando llegue el momento de presentarnos ante el Padre.

Fidels difunts. Catedral de Girona

 

Fidels difunts

Catedral de Girona

Dilluns 2 de novembre 2026

2C 5,1.6-10; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6

Vivim aquesta vida, que és un do que Déu ens fa, amb unes circumstàncies determinades. Sant Pau ens diu avui que aquest cos que ara veiem i que és casa i tabernacle de Déu, arribarà un dia en que serà destruït, que desapareixerà però que el do de la vida, en tant que és un regal de Déu, subsistirà en l’eternitat. El món que ara veiem serà substituït per un altre on la pena, l’angoixa o el neguit seran substituïts per la immensa joia d’estar prop de Déu. La condició per participar d’aquesta promesa és presentar-nos davant de Déu amb un cor pur. 

La humanitat al llarg dels segles ha avançat en tots els camps, però la incertesa de la mort segueix vigent i ho seguirà estant fins a la fi dels temps. Tant sols per la fe, creient però sense veure aquesta realitat que ultrapassa la vida terrenal, ens podrem sentir coratjosos i cuidar allò que és realment important: les nostres ànimes. Hem esta cridats a la vida per complir la voluntat de Déu, és a dir per estimar-lo a Ell i als altres. Una vida que vivim en un cos que ens cal també cuidar perquè Déu ens l’ha donat per tal de viure ara i aquí, una vida, la terrena, que Déu mateix va dignificar fins a l’extrem en fer-se el seu Fill home, igual com nosaltres llevat del pecat. 

Vida i mort formem part de la mateixa realitat i això ens costa d’assumir-ho. Veiem la mort com un esdeveniment que ve a interrompre el nostre dia a dia i vivint-la així la mort fereix profundament perquè és una mort mancada de la principal característica que li ve per la fe: l’esperança. Si vivim la mort com el que és, un pas, com la porta que s’obre a una nova realitat que supera tota altre, aleshores esdevé una realitat diferent. Però això ara i aquí tant sols ho podem viure a través de la fe, per mitjà d’aquesta confiança que ens demana Crist en l’Evangeli. I no hi ha confiança sinó hi ha amor, però si hi ha amor la confiança pot fins i tot ser cega, ens deixa creure allò que no podem veure. 

Amb aquesta confiança és amb la que avui elevem la nostra pregària pels difunts. Certs de que darrera la mort hi ha la vida eterna i que aquesta vida és el vertader, definitiu i gran regal de Déu. Per això preguem pels nostres difunts, per tal de que puguin arribar a aquesta nova vida i en puguin gaudir en plenitud. La vida de cadascun la sap més Déu que no pas nosaltres mateixos, però estem certs de que tots necessitem de purificació i de perdó. Davant de Déu, al seu Regne, no ens hi podem presentar amb mancances, ens hi hem de presentar nets de cor i potser que al llarg de la nostra vida hàgim acumulat imperfeccions de les que no ens hem acabat de desfer i que ens calgui, un cop morts, aquesta purificació. 

Avui la nostra pregària està dirigida a tots aquests difunts que estan a punt, però encara no, d’accedir al Regne. I la nostra pregària per ells és comunió, com ho era ahir amb els que ja gaudeixen del Regne. I essent comunió amb ells és per a nosaltres una invitació a viure amb més fermesa, amb més radicalitat i amb més compromís la nostra fe ara i aquí. El record i la pregària pels nostres difunts no és un acte nostàlgic, és una aposta per l’esperança, la seva i la nostra. Sabem que Déu és misericordiós i que li costa molt deixar per perduda una ànima. Ell és lent per al càstig i ric, immensament ric en l’amor i vol que ocupem aquella estança que ha preparat per a nosaltres. Amb aquesta confiança preguem per tots els difunts, perquè el Senyor els aculli més d’hora que tard al seu Regne i a nosaltres també quan ens arribi l’hora que Déu ens té assenyalada.

Tots Sants

 

Tots Sants

Catedral de Girona

Diumenge 1 de novembre de 2026

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Sovint tenim una imatge dels sants com d’homes i dones extraordinaris, persones que han fet coses excepcionals, que han viscut una vida molt diferent de la nostra i que, per això, l’Església ha reconegut i ha posat als altars. Però la festa d’avui ens convida a mirar molt més enllà d’aquesta imatge.

Avui celebrem Tots Sants, i això vol dir que celebrem una multitud que ningú no podria comptar. Ens ho ha dit el llibre de l’Apocalipsi: Joan contempla una multitud immensa, gent de tota nacionalitat, de totes les races, pobles i llengües, drets davant el tron de Déu i davant l’Anyell. No és pas una multitud formada únicament pels qui coneixem pel seu nom, pels qui tenen una festa pròpia en el calendari, pels qui han estat canonitzats. És la multitud de tots aquells que han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i són molts perquè la misericòrdia del Senyor és gran.

Avui celebrem també la nostra esperança: la santedat no és patrimoni d’uns quants, no és un privilegi reservat a persones especialment dotades, ni és una vocació per a una minoria. Déu ens crida a tots a participar de la seva vida, perquè tots som estimats per Ell i tots som convidats a formar part del seu Regne i voler formar part significa voler ser sants.

Sant Joan ens ho ha recordat en la segona lectura: «Ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem». Som fills de Déu, aquesta és la nostra dignitat i la nostra esperança. Però encara estem en camí, encara no hem arribat a la plenitud, encara ens cal crèixer en l’amor, en la fidelitat i en la confiança en el Senyor.

I com es fa aquest camí? Què hem de fer per ser sants? Jesús ens ho explica avui amb les benaurances. Aquest Evangeli és com un programa de vida, una manera de mirar el món i de viure la nostra relació amb Déu i amb els altres. Jesús ens diu que són feliços els pobres en l’esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau i els perseguits pel fet de ser justos.

Pot semblar una manera ben estranya de parlar de la felicitat. Nosaltres sovint identifiquem la felicitat amb tenir, amb posseir, amb triomfar. Jesús, en canvi, ens proposa un camí ben diferent. Ens diu que la felicitat veritable no neix de tenir-ho tot, sinó de viure estimant; no neix de dominar, sinó de servir; no neix d'imposar-nos, sinó de ser compassius; no neix de tenir sempre la raó, sinó de cercar la justícia i la pau.

Els sants són aquells que han entès aquest missatge i l'han fet vida. Han estat persones amb febleses, amb dubtes i amb dificultats. Han experimentat els límits humans, han tingut moments de cansament i de neguit. Però han sabut posar Crist al centre de la seva vida i han fet de l'amor la seva manera de viure.

Són aquells sants de la porta del costat, dels quals parlava el papa Francesc. Persones que potser mai seran recordades per ningú fora del seu entorn més proper, però que han fet de la seva vida un testimoniatge de l'amor de Déu.

La mort ens posa davant dels ulls la nostra pròpia fragilitat. Però la nostra fe ens diu que la mort no té la darrera paraula. Crist ha mort i ha ressuscitat, i per això la nostra esperança no és una simple resignació davant la mort, sinó és confiança en que Déu ens ha obert les portes de la vida eterna.

Així, la festa de Tots Sants ens parla també del que pot ser el nostre futur i ens convida a viure el nostre present amb esperança. Tots som cridats a formar part de la santedat. No sabem quan ni com arribarà el moment de trobar-nos definitivament amb el Senyor, però sí que sabem quin camí ens proposa Jesús: el de les benaurances. No ens cal fer coses extraordinàries. El que Déu ens demana és que visquem extraordinàriament bé les coses ordinàries de cada dia. Que estimem, que servim, que perdonem, que acompanyem, que siguem fidels i generosos. Que sapiguem reconèixer el rostre de Crist en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que pateixen.

Avui celebrem els sants que ja han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i demanem al Senyor que ens ajudi a caminar amb esperança, que ens faci capaços de viure les benaurances i que un dia puguem formar part d'aquesta multitud immensa que ningú no pot comptar. Ser sant és deixar que l'amor de Déu transformi la nostra vida i ens faci viure estimant, aquesta és la felicitat que Jesús ens promet i que ve del seu amor per nosaltres.

Sant Narcís

 

Solemnitat de Sant Narcís

Patró de la ciutat i de la diòcesi de Girona

Basílica de Sant Feliu de Girona

Dijous 29 d’octubre de 2026

Sir 51,1-12; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; 1Jn 5,1-5 i Jn 15, 18-21

Déu allibera als seus de la mort, protegeix i ajuda als qui estima, els allibera de l’asfíxia de les flames, dels llavis impostors i de les falsedats de les llengües mentideres. Quan els qui són de Déu estant ran de la mort, quan se senten sols, sense ajut i no troben ningú que els doni la mà; Déu els allibera perquè sap que esperen en Ell i que els salvarà dels qui els volen fer mal. Amb Déu al seu costat els màrtirs perden la por. Sabent que Déu els estima estan segurs de que vetlla per ells a cada moment. 

La primera característica del màrtir és doncs la seva fe que genera llur fidelitat a Déu; una fidelitat sense fissures, sense retrets, sense interrupcions, una fidelitat continuada i duradora en el temps. I és aquesta la fidelitat que Déu estima.

La segona característica dels màrtirs és la seva disponibilitat, deixant-se en mans de Déu. Per perseverar en aquesta disponibilitat cal que la seva fe sigui ferma, ben ferma, perquè sols així la disponibilitat esdevé virtut i no pas insensatesa.

També a cadascun de nosaltres Déu ens vol disponibles, sovint i gràcies a Déu, sense arribar al martiri, però sí participant d’aquest a través de la renúncia a fer allò que voldríem fer per acabar fent allò que a Déu li plau que fem. Ens ho ha dit sant Pau: «estimar vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs.»  Pot ser que a nosaltres en semblin feixucs, però de fet són lleugers perquè neixen del seu amor per nosaltres.

Déu sap que vol de cadascun de nosaltres, sap que en pot treure de cadascun de nosaltres, fins on podem arribar. Sap els nostres límits, sap d’on podem treure forces i sap quan ens ha d’ajudar a aixecar-nos per tal de seguir el camí que ens ha traçat.

Déu ens coneix bé, sap de les nostres febleses i de les nostres debilitats, però també sap quins talents, pocs, ens ha donat i sap quin ús en som capaços de fer. Fidelitat i disponibilitat són trets característics dels màrtirs que ens poden servir de model a cadascun de nosaltres.

Tots som ben conscients de que al llarg de la vida no sempre, quasi mai, podem acabar fent allò que voldríem fer. Ens cal doncs a cada moment descobrir quina és la voluntat de Déu i seguir-la, encara que ens costi.

Ho saben això els pares i mares de família que renuncien a la pròpia llibertat per dedicar gran part del seu temps a la cura dels fills.

Ho saben els esposos que venint cadascun d’una família i amb una vida concreta, acaben per formar una nova família on viure la vocació matrimonial, que és fonamental per a la vida de l’Església.

Ho saben els qui es consagren a Déu, a qui els diu com escriu sant Benet a la seva Regla: «A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.» (RB Pròleg, 3).

Ho saben els preveres i els diaques, els catequistes i els laics que viuen la seva vocació al servei de l’Església diocesana i de l’Església universal.  Ho sabia molt bé sant Narcís que lluny de fugir, lluny de cercar de salvar la seva vida, fou conscient de que conservar-la en aquelles circumstàncies, conservar-la essent infidel i deixant d’estar disponible per Déu, hauria estat una pau del tot incompleta, hauria estat una vida allunyada de Déu i si per als màrtirs viure és Crist i morir és un guany (Fl 1,21), per a ells la verdadera mort és allunyar-se de Crist i del compliment de la seva voluntat.

Ho han de saber de manera especial aquells que han estat elegits per servir al conjunt dels ciutadans. Mantenint-se fidels al compromís que adquireixen, disponibles per servir als qui els hi han confiat aquesta tasca i generosos per servir per igual a tots els ciutadans, sense fer accepció de persones.

Els màrtirs saben molt bé que la seva fe és la victòria amb que han de vèncer aquelles dificultats que els surten al pas i que per vèncer-les cal estar disposat a lluitar i cal estar disponible en tot moment per complir la voluntat de Déu. Cal no fer oïdes sordes al que Déu ens demana i servir-lo amb prestesa i de bon grat, tot i que això pugui allunyar-nos de fer la nostra. Els màrtirs no van fer el que potser haguessin volgut fer sinó que van fer allò que creien que Déu els hi demanava de fer.

La tercera característica dels màrtirs és doncs la seva generositat. Una generositat sense límits perquè els màrtirs són aquells que anteposen Crist a qualsevol altre cosa. D’on els hi ve la força per aquesta generositat que els permet vèncer la seva voluntat, de vèncer la por i fins i tot a la mort? Els ve del seu amor a Déu, un amor que els permet, estimant al Pare, estimar als fills, a tots fins i tot als seus botxins i als seus perseguidors.

L’amor que ve de Déu no entén ni de races, ni de llengües, ni de nivells socials. És universal i l’hem de fer arribar a tothom, especialment a aquells que més necessitats d’amor estan.

Estimant a Déu, estimem als germans i sols estimant als germans podem dir que estimem a Déu. La generositat del màrtirs va molt més enllà del raonable, ells moren estimant i perdonant fins i tot als qui els causen el seu sofriment i la seva mort. La de l’amor, és doncs la seva gran herència.

La fidelitat, la disponibilitat i la generositat són les tres grans lliçons que els màrtirs ens donen. Ells ens conviden a ser fidels a Crist, a ser fidels en allò en que creiem sense deixar-nos acovardir pel risc que comporta aquesta fidelitat. Els màrtirs ens donen la gran lliçó de que malgrat les amenaces, malgrat la por al dolor i a la mort; hi ha quelcom, la fe i l’amor en Crist, que són molt més forts que qualsevol altra cosa.

Els màrtirs van tenir davant dels ulls la possibilitat de renunciar a la seva fe per tal de salvar la seva vida, fins i tot van tenir la possibilitat de fer veure que hi renunciaven, però ni això els va temptar. Van tenir la possibilitat de defensar-se amb violència física o verbal, però tampoc van caure en aquesta temptació ben humana. Els màrtirs no lluiten contra els seus botxins, ni els pressionen, ni els menyspreen, ni els insulten; ans al contrari els estimen.

La fe no es pot imposar mai, cal sempre proposar-la amb dolçor i amb amor. Com ens diu el papa Lleó XIV: «la seva és una esperança desarmada. Han testimoniat la fe sense emprar mai les armes de la força ni de la violència, sinó abraçant la feble i mansa força de l'Evangeli» (14 de setembre de 2025).

Ho feren perquè estaven disponibles per afrontar allò que la seva fidelitat a Crist significava i la seva generositat per acomplir-ho no va tenir límits. Ells estaven convençuts de que donant la vida per Crist esdevenien llavors de fe.

No podem ni volem oblidar als màrtirs, volem recordar-los com fem avui amb sant Narcís perquè allí on l'odi semblava impregnar cada aspecte de la vida, aquests audaços servidors de l'Evangeli i màrtirs de la fe van demostrar evidentment que «l'amor és més fort que la mort» (Sant Joan Pau II, 7 de maig de 2000).

Els màrtirs ens conviden a creure en Déu i a ser-li fidels, a estar a l’aguait per escoltar la Paraula que ve de Déu i estar disponibles per complir-la. No limitant-nos a escoltar i a creure, sinó vivint allò que creiem i practicant-ho generosament.

Avui a molts llocs del món també hi ha qui dona la vida per Crist. A nosaltres no se’ns demana tant, però quan un pren una opció de vida, que implica tota la vida, com és fer opció per Crist, cal que cerqui de ser fidel, cal que estigui disponible a complir el que Déu li demana i cal que sigui generós en fer-ho.

L’amor que rebem de Déu i que el mateix Déu ens convida a compartir amb els nostres germans i germanes, és deseiximent i demana aquestes tres característiques. Sinó som fidels a estimar, sinó estem disposats a estimar i sinó som generosos en l’amor la nostra fe és morta. Hem d’estar disponibles davant de Déu. Ell ens recorda que tant sols estimant i servint podem viure en plenitud la fe.

Avui recordem a sant Narcís, un home fidel a Déu, disponible per als altres i generós per a tots. Ell ha estat generós amb Girona. Així quan convingué, no dubtà a deslliurar-la del perill de la guerra i la seva figura ens evoca els inicis de la fe a la nostra terra. L’exemple de sant Narcís ens convida a imitar-lo en el dia a dia, en aquells petits martiris de la vida diària, uns martiris que potser no podríem dir tals però que nosaltres moltes vegades els vivim com a tals.

Estimar no és sempre fàcil, perquè l’amor que neix de Déu no entén de diferències. Ens costa estimar així amb aquesta generositat a tothom. Tant sols podrem fer-ho si ens mantenim fidels a Crist i estem disponibles per escoltar el que Ell vol de nosaltres a cada moment de la nostra vida. No és fàcil seguir-lo, no és fàcil dir-li sí a cada moment. Nosaltres no tenim la fortalesa de sant Narcís o la de tants i tants altres màrtirs de l’antiguitat i de totes les èpoques de la història de l’Església.

El seu testimoniatge però ens anima a fer de la nostra vida una ofrena d'amor a Déu i als germans, com ho feu sant Narcís. Potser ens caldrà fer-ho en les petites o no tant petites decisions de cada dia, però a cada instant de la nostra vida aquest amor que és més fort que la mort ha de marcar el nostre rumb i tant sols així la nostra fe serà viscuda amb fidelitat, disponibilitat i generositat.

La fidelitat és creure en Crist. La disponibilitat és tenir l’orella atenta a la seva Paraula. La generositat és posar en pràctica allò que hem escoltat i que ve de Déu.

Que tingueu tots un bon Sant Narcís i que el seu exemple ens faci a tots fidels, disponibles i generosos per amor a Crist i als germans.

Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

Missa sobre l’Empordà

Castell de Figueres

Diumenge 25 d’octubre de 2026

Ex 22,20-26; Salm 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab; 1Te 1,5c-10 i Mt 22,34-40

Jesús ens resumeix en l’Evangeli d’avui el que significa ser el seu seguidor: estimar a Déu i estimar als altres. Si algú escoltés aquest Evangeli i desconegués a Crist tindria un resum breu però del tot eloqüent del que significa seguir a Crist. És bo que escoltem aquest Evangeli avui perquè ens permet anar a l’arrel del que significa ser cristià. Ens omplim molts cops la boca de paraules a vegades grandiloqüents, ens trenquem el cap sobre si hem de fer aquest o l’altre gest per ser més propers a Crist. El Senyor no és aimant dels grans gestos, el que Ell vol és que li obrim al cor i que siguem capaços d’estimar. 

I què vol dir estimar a Déu i estimar als altres? Ho hem escoltat en la primera lectura: no maltractar i no oprimir, per exemple. No oblidar-nos de que un dia també nosaltres vam ser immigrants, de que ser oprimit i maltractat no depèn de d’un mateix sinó dels altres i d’aquest amor que Déu ens demana. 

Avui som en un lloc ben emblemàtic, enmig d’una terra que va ser lloc de pas per a molta gent que fugia de la pobresa o per salvar la seva vida. Entre 1936 i 1939 aquesta fou una terra de pas, quan els uns eren perseguits pels altres i els perseguidors esdevenien poc després perseguits i els perseguits perseguidors. Durant molts anys després molta gent en tren passava per l’Empordà per poder treballar a les vinyes franceses o a la industria d’Alemanya. Situacions diverses unides per una mateixa desgràcia, haver de marxar de la pròpia terra per tal de sobreviure. 

Avui la nostra societat ha evolucionat notablement, però sovint això, aquesta millora tecnològica i econòmica, no s’ha traduït en una millora de la qualitat humana de la nostra societat. Noves tecnologies sorgeixen al nostre voltant però no sempre ho fan per contribuir a la dignificació de la persona humana i a vegades fins i tot obliden la persona humana o volen sotmetre-la. 

Hem escoltat els dos grans manaments amb els que Jesús ho resumeix tot. Jesús anivella l’amor a Déu amb l’amor als altres i això ens ha de dir alguna cosa. Ens ha de dir que la persona humana és imatge de Déu i que com a tal és mereixedora d’un total respecte en la seva dignitat. La vida és un regal de Déu, des del mateix moment en que comença en la concepció fins al seu final. Malgrat això nosaltres podem arribar a pensar avui que fora molt millor substituir persones per intel·ligències artificials que imaginem més dòcils a la nostra de voluntat sense pensar en els perills que hi ha darrera i sense plantejar-nos qui les controla. 

Res pot substituir a la persona humana, obra sublim de Déu. Ens ho diu el papa Lleó XIV: «Cada persona, feta constitutivament per a la relació, és pensada i volguda per Déu per a entrar en una història de comunió amb Ell, amb els altres i amb la creació. La seva dignitat no depèn de les capacitats que posseeix, de les riqueses o del rol que exerceix, ni de les decisions justes o equivocades que pren, sinó que és un do que la precedeix i l'excedeix, donat per Déu com a expressió del seu amor que mai falla.» (Magnifica Humanitas, 50). 

Tant de bo es pugui dir de nosaltres com deia sant Pau d’aquells cristians de Tessalònica, que hem imitat l’exemple de Crist i ens hem emmirallat en la seva paraula per estimar a Déu i per estimar als altres, que són tots els altres, sense distincions, perquè en tots hi ha el rostre de Crist fet home com nosaltres i es va fer home per amor a la persona humana.

Sant Antoni Maria Claret

 Sant Antoni Maria Claret

Fills de l'Immaculat Cor de Maria

Església del Cor de Maria de Girona

Dissabte 24 d’octubre de 2026

Is 61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Lc 10,1-12,17-20

Sant Antoni Maria Claret va dedicar tota la seva vida a portar la bona nova als altres. El Senyor el cridà per aquesta missió i ell la va dur a terme amb joia, malgrat les moltes dificultats i entrebancs que va trobar en el camí. Quan el Senyor ens crida a una vocació, a un servei, a una tasca ens dona les forces necessàries per afrontar-la i tot i que està a les nostres mans acceptar-la o rebutjar-la, l’amor que Crist ens te, com escriu sant Pau, ens hi obliga. Al cap i a la fi tot allò que ens és encomanat ho afrontem com a obra de Déu i ho confiem tot a Ell. 

Sant Antoni va ser treballat per Déu; la seva vocació va sorgir de la seva profunda inquietud per servir a Déu i a l’Església de la millor manera que pogués. Hauria pogut tenir una vida molt més tranquil·la si no hagués respost positivament a aquesta crida, però tot ho va sacrificar per complir allò que el Senyor li demanava. Ressonava en el seu interior la pregunta de Crist: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). I mirant de respondre a aquesta pregunta la seva vida va canviar en comprendre que l’èxit personal no pot ser el centre de la nostra existència. Ell mateix ens explica com la Paraula de Déu va anar orientant les seves decisions i despertant en ell el desig de treballar per la salvació dels altres. La vocació no consisteix únicament a preguntar-nos què volem fer nosaltres, sinó a descobrir el que Déu vol fer amb nosaltres. 

Sant Antoni tenia l’exemple dels deixebles de Crist i fou també ell enviat a segar. Trobà també llops en el seu camí, molt sovint li mancaren la bossa i el sarró; però saber trobar amb la seva paraula fluida homes i dones de pau, amb el cor obert per rebre la missió i acollir l’Evangeli. «La caritat de Crist m’urgeix, m’impel·leix, em fa córrer d’una població a una altra.» escrivia. Fou l’amor a Crist i als germans el que el permeté afrontar aquesta urgència missionera. No volia que ningú quedés exclòs de la possibilitat de conèixer l'amor de Déu, tot i haver d’afrontar les dificultats, però sense abandonar mai la missió. La seva no fou una vida fàcil, no va recórrer un camí fàcil. Els esculls de la incomprensió el va fer ensopegar i més d’un cop. I, al final de la seva vida, va trobar com a recompensa la persecució i l'exili. Però de tot això amb l'ajuda de Déu en va sortir vencedor. 

Sant Antoni no es deixà vèncer per les dificultats, la seva força li venia de l'amor de Crist, això li va permetre seguir les petjades de Jesús i ens deixa a nosaltres una lliçó important la de la fidelitat, estimant i servint enmig de les dificultats. El risc a perdre la il·lusió, ens assalta a tots quan els problemes, les incomprensions o el cansament ens afeixuguen. Llavors podem tenir la temptació de pensar que no val la pena continuar, que el preu a pagar és massa elevat i que ja hi haurà d’altres que poden agafar el relleu i afrontar la ingrata tasca. 

Quan Déu ens crida a una missió, quan ens crida a una vocació, sigui la que sigui, ens fa insubstituïbles als seus ulls. Això no és pas pels nostres mèrits, no ens ho creguéssim pas mai, això és perquè aquell qui ens estima sap el que podem fer o no som capaços de fer i ho sap perquè és Ell qui ens dona la força necessària. El camí recte és conformar-se allò que Déu ens demana. No cal fer coses extraordinàries, cal fer extraordinari l'amor amb què fem les coses de cada dia. Ens cal ser uns apassionats per l'Evangeli, amb una fe capaç de sostenir-nos en les dificultats i sempre amb una disponibilitat de cor sincera per respondre a la seva crida i servir-lo a Ell i als germans. 

Com us deia el papa Francesc, el seu apostolat fou incansable i creatiu i el va fer portar l'alegria de l'Evangeli a les perifèries geogràfiques i existencials del seu temps. La seva plena confiança en Déu i el seu compassiu compromís amb els vulnerables i marginats són avui el seu millor llegat.

Sant Martirià

 

Sant Martirià

Parròquia de Santa Maria de Banyoles

Monestir de sant Esteve

Dissabte 24 d’octubre de 2026

Sir 51,1-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8; Rm 8,31b-39 i Jo 12,24-26

Els màrtirs són llavor de fe, la seva mort, la seva caiguda a terra que aparentment és un triomf dels seus enèmics, es regira i acaba per esdevenir una gran victòria, no d’ells, sinó de Crist i de la veritat que és el mateix Crist. Celebrem avui la festa de sant Martirià, el nostre sant patró. Tenir per patró un màrtir ens mostra l’arrelament de la fe d’una comunitat cristiana en una terra determinada.

Quan, segons la llegenda, dos monjos van rebre l'encàrrec de portar les relíquies de sant Martirià des d'Itàlia fins al nostre país, amagades dins d'una bota transportada per una mula, quan van arribar al puig de Sant Martirià, amb vistes a l'estany i la mula es va aturar i no hi havia manera de fer-la avançar, quan, com explica la tradició, les campanes repicaren i es va interpretar això com un senyal de que sant Martirià volia quedar-se entre nosaltres; quan tot això succeïa de fet sant Martirià us escollia per ser el vostre patró i passava a formar part de la nostra identitat i aquesta identitat arrelava en la fe i en l’exemple d’aquells que ho van donar tot per Crist, fins i tot la vida.

Quan sant Martirià va escollir la mort a negar la seva fe, no fou la seva una aposta insensata, tot i que ho podia semblar, la seva fou una aposta pel futur i no hi ha millor opció de futur que viure en Crist seguint allò que ens diu l’Evangeli, no hi ha millor aposta de futur que ser fidel al que un creu.

Els màrtirs són els qui tenen Déu a favor seu i el seu patronatge respon a la seva voluntat de servint-nos d’exemple, posar Déu a favor nostre. Ells en saben molt de contratemps, de persecucions, de perills i fins i tot han conegut la mort sagnant. Però de totes aquestes dificultats en sortiren vencedors amb l’ajut de Déu a qui estimaven i que els estimava. De fet Déu, acollint-los al seu Regne, els va salvar de la mort; no pas d’aquesta mort que ara i aquí coneixem i tant sovint ens afligeix; sinó d’aquella que hem de témer veritablement, la mort de l’esperit, la mort de la infidelitat en el que creiem.

Els màrtirs en el moment de la seva partença es giraven al seu voltant i sols veien rostres hostils, sols sentien paraules d’insult i de menyspreu i sols sentien la calor de les flames, la fredor de l’espasa que anava a tallar-los el coll o l’impacte de les pedres llançades amb odi. De tot això, qui ho havia de dir, en sortiren vencedors perquè malgrat la seva solitud aparent, Déu era al seu costat.

A nosaltres no se’ns demanen gestos heroics com els dels màrtirs, però estem convidats a superar els petits martiris del dia a dia. Tots experimentem solitud i incomprensió; tots en sentim en un moment o altre assetjats o abandonats; els màrtirs ens conviden a mirar més enllà del que en un moment concret podem veure; ens conviden a mirar l’horitzó de les nostres vides, perquè una vida sense horitzó, una vida que es conforma tant sols en allò que te en un moment concret davant dels ulls, no és vertaderament una vida. Pels màrtirs, pels creients aquest horitzó no és altra que Crist.

Però els màrtirs ens conviden encara a una altra cosa. Ens conviden a considerar el paper dels botxins que a primer cop d’ull pot semblar que aconseguiren el seu objectiu, però que de fet llançant el gra de blat mort al terra acabaren col·laborant en que donés fruit, molt de fruit. Quantes vegades ens creiem vencedors en les mil i una batalles del dia a dia? Quantes vegades, per tal d’imposar la nostra voluntat, fem servir recursos que mai hauríem de fer servir? Perquè no tant sols mata l’espasa, el foc o qualsevol altre eina hostil; també mata el menyspreu, la paraula feridora o mirar cap a una altra banda per no veure al qui en silenci ens demana ajuda.

Els màrtirs, com sant Martirià, ens conviden a no esdevenir mai botxins de ningú, a no sucumbir a la temptació de voler aniquilar o menystenir al qui no pensa com nosaltres, no te el mateix color que nosaltres o no parla la mateixa llengua que nosaltres. La gran lliçó dels màrtirs és veure-hi més enllà de l’immediat, és mirar amb els ulls del cor, és tenir la mirada neta de tot allò que tant sovint l’enterboleix i que fa mal al qui volem martiritzar, certament, però que sobretot ens fa mal a nosaltres mateixos perquè menyspreant ens allunyem sempre de la dignitat humana, la que Déu ens concedí com a fills seus.

Que l’exemple de sant Martirià ens ajudi a ser vertaders deixebles de Crist i que, com demanava sant Francesc l’any jubilar del qual celebrem, ens faci instruments de pau, d’amor, de perdó, d’unió i d’esperança. Que el seu exemple ens ensenyi a consolar, a comprendre; en definitiva a estimar. Perquè aquest i no cap altre, és el missatge dels màrtirs, aquells que res no pogué allunyar de Crist.

Festa de Santa Maria del Collell

 

Festa de Santa Maria del Collell

Patrona del clericat diocesà gironí

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 23 d’octubre de 2026

Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11

Els apòstols amb Maria, la mare, i els germans d’ell assitien sens falta unànimement a les hores de pregària. Des del bon començament de l’Església, ja a la primitiva comunitat de Jerusalem, la pregària i la unanimitat, això és la comunió, eren presents. Comunió per a què? Comunió per a fer allò que Jesús ens diu. 

És això mateix el que la mare de Jesús digué a aquells que servien a un casament a Canà de Galilea i ells seguint el seu consell, ompliren les piques fins dalt, les portaren al cap de servei i serviren el vi. Fent el que Ell els havia dit serviren a aquella comunitat reunida al voltant dels nuvis i ho feren amb el millor dels vins. 

També nosaltres som cridats a servir a la comunitat, hi som cridats tot seguint les indicacions de Jesús i fent el que Ell ens diu. I el que ens diu, per damunt de qualsevol altra cosa, és que l’estimem a Ell i estimant-lo a Ell estimem als germans. Les forces per fer-ho ens venen de la pregària i de la comunió entre nosaltres. Perquè si la comunitat està dividida i lluita contra si mateixa, com podrà durar, doncs, el seu reialme? com ens diu el mateix Jesús. La comunió demana uns mínims i aspira a uns màxims. Uns mínims que són el respecte, la col·laboració i l’estima mútua i uns màxims que no poden ser altres que l’amor: a Déu, a l’Església i als germans fins a l’extrem. 

Aquí en aquest santuari dedicat a la Mare de Déu, sota l’advocació del Collell, això es fa present d’una manera molt especial. Aquí si hi han format generacions de preveres, milers de joves i aquí també hi recordem de manera molt especial aquells que per fidelitat a l’Evangeli donaren la seva vida en la persecució religiosa de 1936 i en altres circumstàncies treballant pel Regne com a missioners. 

Els uns i els altres van estimar a Crist fins a l’extrem de no dubtar en donar la vida per Ell i per la comunitat a la que serviren. El seu és un veritable exemple de comunió, de seguiment de la voluntat de Crist i de unanimitat. Malgrat la diversitat, malgrat la diferència d’èpoques, ells viuen ara units per aquest sentit profund que van donar a la seva vida i pel que van lliurar la seva vida. 

El missatge dels màrtirs és sempre actual, és sempre el mateix: fidelitat a l’Evangeli fins a la mort. No se’ns demana a nosaltres avui per avui cap acte heroic com aquest. Se’ns demana però la mateixa fidelitat a l’Evangeli, se’ns demana que seguim fent el que Crist ens diu, fent-ho unànimement, servint de gust aquest vi millor que qualsevol altre que és el missatge alliberador de qualsevol esclavatge: la bona nova del Regne. 

Sabem tots plegats que això no és fàcil, ens angoixa sovint el dia a dia, la càrrega excessiva de tasques. Crist ens diu també avui a nosaltres com a Betània: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària.» (Lc 10,41). I quina és aquesta cosa tant necessària sinó fer la voluntat de Déu? No ens podem permetre que les dificultats del dia a dia ens enterboleixin la visió d’allò que és vertaderament important. 

Ens hem compromès a portar als altres un tresor, l’Evangeli, i el portem certament en fràgils gerres de terrissa, que som nosaltres. Però que no ho eren de fràgils també aquelles gerres que plenes del vi de les piques portaren el vi a aquells convidats? Crist omple la pica amb el vi bo que és l’Evangeli. Crist és qui transforma l’aigua en vi i nosaltres els servidors, en fràgils gerres de terrissa, l’hem d’acostar als convidats, és a dir a tots els convocats a formar part del poble sant de Déu. 

Com ens diu el papa Lleó XIV: «la nostra resposta a la pregunta de com podem afrontar aquest repte que ens hem proposat ha de conjugar prudentment la llibertat i la valentia, per a deixar estructures que no ens ajuden, que no responen o que fins i tot ens allunyen de la nostra fi, amb la fortalesa de conservar com un tresor allò que ho facilita.» (8 de juny de 2026 a la seu de la CEE). No ens ha de fer por escollir allò que és veritablement el nostre tresor i rebutjar o canviar allò que no ens ajuda o fins i tot ens entorpeix l’exercici del ministeri que se’ns ha confiat. 

Tenim en Maria, sota l’advocació del Collell, el millor model. Ella també ens diu avui a nosaltres:  «Feu el que Ell us digui.» No dubtem pas a fer-ho, no ens escudem en les múltiples excuses que poden adduir tot i poder fer-ho ben legítimament. «Déu sobretot» és una expressió que de manera popular s’emprava a les nostres terres i és ben significativa i eloqüent. Posem doncs Déu per damunt de tot, com ho feu Maria, com ho feren els nostres màrtirs del segle XX,  acostem-nos-hi a través de la pregària, servim-lo amb prestesa, vivint la nostra fe unànimement.

Dimecres de la setmana XXIX durant l'any / II

 

Dimecres de la setmana XXIX durant l'any / II

Eucaristia XVII Congrés Lares

Parròquia de Sant Salvador a Girona

Dimecres  21 d’octubre de 2026

 Ef 3, 2-12; Salm  Is 12;  1Te 1,1-5b i  Lc 12, 39-48

Déu que és bo ha confiat a sant Pau una tasca en favor dels qui formen la seva comunitat. Ell no ho mereixia, no es creia capacitat per a portat a terme aquesta tasca, però Déu li concedí aquest privilegi, el de fer veure a tothom quin és el designi de Déu, creador de totes les coses. Jesús ens va resumir en dos els manaments de la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. En això és resumeix tot, en estimar. Perquè qui estima, com diu el mateix sant Pau: és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13, 4-7). El qui estima pot assumir allò que se li confia amb amor. 

Qui practica el manament de l’amor és l’administrador fidel que està sempre a punt per l’arribada del seu Senyor. Per estar veritablement a punt no hi ha millor camí que complir en tot moment amb el nostre deure, amb aquell que ens ha estat encomanat. Tota professió ha de ser viscuda com una vocació. Treballar, prestar un servei a contracor acaba esdevenint un turment per a qui el presta i encara més per a qui rep el servei. El camí que ens porta a treballar de gust és aquest del que ens ha parlat sant Pau: fer-ho tot amb el convenciment de que és una tasca que Déu ens ha confiat, en definitiva descobrir darrere d’allò que fem la voluntat de Déu. 

Qui està sempre a punt, qui serveix als altres amb el convenciment de que ho està fent per amor; aquest a qui tant se li ha confiat, és el qui no té por ni del dia ni de l’hora, perquè sempre el trobarà el seu Senyor a punt i res no ha de témer. Fer el que ens toca fer i fer-ho de gust no és sovint fàcil; és difícil sinó hi posem l’amor com a motivació, el servei com a mitjà i la voluntat de la feina ben feta en cada moment com a objectiu. 

Això és especialment important quan es tracta d’atendre col·lectius especialment sensibles per la seva vulnerabilitat. Aleshores és quan és especialment important ser fidel al manament de l’amor i treballar perquè la injustícia, la desigualtat no afecti als qui tenen dificultat per alçar la seva veu i denunciar la seva situació. 

Ens deia el papa Lleó XIV amb motiu de la VI Jornada Mundial dels avis i de la gent gran: «l'amor de Déu, que no oblida a ningú, es presenta com un acte de justícia i una resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de molta gent gran quan sembla haver-se estès un vel que difumina els trets dels rostres i els cobreix amb l'oblit.» (26 de juliol de 2026). 

Aquesta és la vostra tasca: Fer que ningú se senti oblidat. I això tant sols es pot fer si essent conscients de que se’ns ha confiat una tasca important, la portem a terme amb amor. L’acompliment del manament de l’amor que Jesús ens ha deixat com la més preuada de les seves paraules, no és quelcom teòric, perquè com escriu sant Jaume: «la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.» (Jm 2,17).

  ____________________________________________________________________________

Dios que es bueno ha confiado a san Pablo una tarea en favor de quienes forman su comunidad. Él no la merecía, no se creía capacitado para llevarla a cabo, pero Dios le concedió este privilegio, el de hacer ver a todo el mundo cuál es el designio de Dios, creador de todas las cosas. Jesús nos resumió en dos los mandamientos la ley: Amar a Dios y amar al prójimo. En esto se resume todo, en amar. Porque quien ama, como dice el mismo san Pablo: es paciente, es bondadoso; quien ama no tiene envidia, no es altivo ni orgulloso, no es grosero ni egoísta, no se irrita ni se venga; no se alegra de la mentira, sino que encuentra el gozo en la verdad; todo lo excusa, todo lo cree, todo lo espera, todo lo soporta. (Cf. 1Co 13, 4-7). Quien ama puede asumir aquello que se le confía con la seguridad que da el amor.

Quién practica el mandamiento del amor es el administrador fiel que está siempre a punto para la llegada de su Señor. Para estar verdaderamente a punto no hay mejor camino que cumplir en todo momento con nuestro deber, con aquel que nos ha sido encomendado. Toda profesión tiene que ser vivida como una vocación. Trabajar, prestar un servicio a regañadientes acaba siendo un tormento para quién lo presta y todavía más para quien recibe el servicio. El camino que nos lleva a trabajar con agrado es este del que nos ha hablado san Pablo: hacerlo todo con el convencimiento de que es una tarea que Dios nos ha confiado, en definitiva, descubrir detrás de aquello que hacemos la voluntad de Dios.

Quién está siempre a punto, quien sirve a los demás con el convencimiento de que lo está haciendo por amor; este a quien tanto se le ha confiado, es quien no tiene miedo ni del día ni de la hora, porque siempre lo encontrará su Señor a punto y nada tiene que temer. Hacer lo que nos toca hacer y hacerlo con agrado no es a menudo fácil; es difícil sino ponemos el amor como motivación, el servicio como medio y la voluntad del trabajo bien hecho en cada momento como objetivo.

Esto es especialmente importante cuando se trata de atender colectivos especialmente sensibles por su vulnerabilidad. Entonces es cuando es especialmente importante ser fiel al mandamiento del amor y trabajar para que la injusticia y la desigualdad no afecten a quienes tienen dificultades para levantar su voz y denunciar su situación.

Nos decía el papa León XIV con motivo de la VI Jornada Mundial de los abuelos y de la gente mayor: «el amor de Dios, que no olvida a nadie, se presenta como un acto de justicia y una respuesta al anonimato, en el cual muy a menudo la vida humana acaba por perderse. En particular, sobre la vida de mucha gente mayor cuando parece haberse extendido sobre ellos un velo que difumina los rasgos de sus rostros y este les cubre con el olvido.» (26 de julio de 2026).

Esta es vuestra tarea: Hacer que nadie se sienta olvidado. Y esto solo se puede hacer siendo conscientes de que se nos ha confiado una tarea importante, que debemos llevar a cabo con amor. El cumplimiento del mandamiento del amor que Jesús nos ha dejado como la más preciada de sus herencias, no es algo teórico, porque como escribe Santiago: «la fe: si no se demuestra con las obras, la fe sola – sin obras - es muerta.» (Jm 2,17).

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle A

Parròquia de Santa Coloma a Cabanelles

Diumenge 18 d’octubre de 2026

Is 45,1.4-6; Salm  95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a;  1Te 1,1-5b i  Mt 22,15-21

Déu sobretot és una expressió que s’emprava habitualment a les nostres terres. Les lectures d’aquest diumenge posen l’accent en aquesta primacia de Déu per davant de qualsevol altra cosa. Déu cridà pel seu nom a Cir, li donà un títol honrós i, tot i que Cir no el coneixia, li manifestà que Ell era l’únic Déu. Déu ens crida pel nostre nom, és aquesta una dimensió de la nostra fe que no podem obviar. Déu ens crida de manera personal a cadascun de nosaltres, com ho va fer amb Cir, com ho va fer amb els apòstols, com ho continua fent amb tots nosaltres. La fe és fruit d’una relació personal amb Déu, és fruit d’una crida i d’una resposta. Axó constitueix una relació que obre portes i s’estén des del llevant fins al ponent de la nostra vida. 

La fe però viscuda en solitari no esdevé una fe plena, cal viure-la en comunitat. Aquesta dimensió comunitària de la fe és de la que ens parla l’apòstol sant Pau. Ens parla d’una comunitat reunida per Déu en nom de Jesucrist, el Senyor. Una comunitat que treballa per propagar la fe, que practica la caritat sense cansar-se i que posa l’esperança en Jesucrist i mantenint la vista posada en aquesta esperança aguanta les adversitats. 

Aquells fariseus dels que ens ha parlat l’Evangeli que hem escoltat, volien sorprendre a Jesús, sabent que Ell diu sempre la veritat i obre de debò els camins de Déu. Volien escoltar de la seva boca alguna paraula que el pogués comprometre per així acusar-lo davant de les autoritats. Li plantegen un tema recorrent també avui per a nosaltres: la relació entre la nostra dimensió espiritual i la nostra dimensió social. Tots vivim la fe en un moment concret i en una societat concreta i això ens posa al davant dels ulls la pregunta de com, des de la nostra fe, hem d’afrontar els reptes que la societat ens posa cada dia. La resposta de Jesús la recordem tots: a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. I és que, malgrat que molts ho pensessin, Jesús no havia vingut a portar un regne terrenal. 

Ell no era un nou David, un rei vingut per lluitar contra els pobles veïns i per exercir un poder terrenal. El seu regne no és d’aquest món, però no sent d’aquest món, creure en Ell, seguir-lo de paraula i d’obra, sentir-se cridat per Ell i formar part d’una comunitat cristiana implica la defensa de la dignitat de la vida humana, des de la seva concepció fins al final de la vida, una dignitat que ens ve donada com a fills de Déu. Déu ens elegeix per tal de que visquem la fe de paraula i d’obra i si no veiem en l’altra aquesta imatge de Déu poca feina farem com a seguidors de Crist. Perquè Ell va venir precisament per donar a tot home i a tota dona aquesta dimensió que Déu li dona: ser fills de Déu. 

Fora d’aquest reconeixement no hi ha possibilitat de viure la fe amb coherència i amb autenticitat. Ens ho deia el papa Lleó XIV en la seva visita a casa nostra: l'Església catòlica ha d’estar al servei de la set del cor humà; mai de manera impositiva, sinó sempre amb el testimoniatge evangèlic a les mans i disposada a posar-se al servei de la reconciliació i la pau; abandonant, per amor a la veritat, qualsevol divisió i optant per la claredat que il·lumina i la franquesa que obre camins.  (Cf. 6 de juny de 2026). No n’hi ha d’altre de camí per viure la fe i posar a Déu sobretot.