diumenge, 18 de febrer del 2024

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

Diumenge 18 de febrer de 2024

Gn 9,8-15, Salm 24,4-5b.6-7b.8-9, 1Pe 3,18-22 i Mc 1,12-1541

Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i arribar per Ell i amb Ell al Pare.

L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme. Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.

Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).

La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones, impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió, amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores la viurem sense  l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la dreta del Pare.

dimecres, 14 de febrer del 2024

Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

14 de febrer de 2024

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es viu, un cop assolit, amb més joia.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist, desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes, allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el nostre camí de conversió personal.

Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça, rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana, de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre cor.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor. La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició.

Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com cal, ens obre a l’esperança.

La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures  ens convida a apropar-nos-hi a recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem salvats. Sols Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.

divendres, 2 de febrer del 2024

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2024

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí. Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.

Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als  Hebreus, i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres. Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i únic de Déu.

Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida.

El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.

L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Des de bon començament Crist s'amaga als pretesos savis i prudents, però es revela als humils.

Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s'oferirà no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).

La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.

Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.

Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres.

El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor.

Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.


dilluns, 29 de gener del 2024

Exèquies P. Josep Alegre i Vilas. Abat de Poblet 1998 - 2015

 

Exèquies P. Josep Alegre i Vilas

Abat de Poblet 1998 - 2015

Dilluns 29 de gener de 2024

Monestir de Poblet

Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C 5,1.6-10 i Jo 12,23-28

«Per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.

Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.  

Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.

Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de 2015).

El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.

El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la Lectio divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor, allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força del testimoniatge està en la veritat. Si s'intueix que no hi ha set de Déu, que l'amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que siguin les paraules que s'escoltin en els locutoris.» (Apunts Al voltant de la vida contemplativa).

Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).

Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l'altre, aquesta alteritat que no entenem. En aquest sentit, s'assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.

Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al servei.

Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.

A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.

Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present perquè «celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant aquest germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I – que és futur perquè - ho celebrem esperant, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).

La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)

La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una intensitat profunda i sincera.

Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Matines, tot just encetada la seva jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat P. Abat Josep.

En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.

Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura,  pot transmetre.

diumenge, 28 de gener del 2024

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

28 de gener de 2024

Capella de Santa Caterina

Dt 18,15-20, Salm 94 , 1C 7,32-35 i Mc 1,21-28

Qui no vol viure sense neguit? Ens pregunta Pau. Evidentment cap de nosaltres vol viure amb neguit, ningú vol, tots volem viure amb pau d’esperit. Però la pau interior no és fàcil de tenir i encara menys de mantenir. Els qui l’escoltaven l’Apòstol s’estranyaven de la seva manera d’ensenyar, tal com els qui eren aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaüm s’estranyaven del mestratge de Jesús. Pau parlava en nom del Senyor, acomplia ben bé el que Déu havia dit a Moisès dient el que el Senyor li havia ordenat de dir. I Déu no vol pas lligar-nos amb preceptes carregosos, sols vol facilitar-nos una vida viscuda amb la dignitat pròpia dels fills de Déu, pensant sempre en el que ens pugui ser més avantatjós per aconseguir-ho, ens vol veure vivint sense tràfecs que ens distreguin, sense neguits.

Però hi ha qui ens posa paranys, qui vol neguitejar-nos, tot i que potser a vegades ens sembli a primera vista que vol afavorir-nos. És la lluita constant, la de cada dia entre el bé i el mal, entre un mal que sembla comoditat a priori però que a la fi és el pitjor dels camins i un bé que se’ns pot presentar com a dificultat o entrebanc però que és realment allò de més avantatjós per a nosaltres. En paraules del Papa Francesc: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereixen força i valentia per a resistir les temptacions del diable i anunciar l'Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegada que el Senyor venç en la nostra vida.» (Gaudete et exultate, 158). Aquesta lluita amb el mal no és pas nova, ho hem escoltat en l’Evangeli, l’esperit maligne es posà en alerta davant de Jesús, el reconegué com al Sant de Déu, sabia que davant del Fill de Déu tenia totes les de perdre i perdria també la possessió sobre aquell home posseït. El bé guanya sempre al mal, però tant sols si hi ajuda Déu.

Què vol dir tot això? Es preguntava aquella gent. Jesús ensenyava amb autoritat una doctrina que sonava a nova i manava sobre els esperits malignes. Déu, el seu Pare, havia posat als seus llavis les seves mateixes paraules; el Pare parlava per la boca de Jesús. Jesús deia tot el que el Pare li ordenava de dir, perquè Ell era, és, molt més que un profeta, molt més que Moisès o que Abraham; el mateix Jesús digué als mestres de la llei i fariseus que li reclamaven un senyal: «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó.» (Mt 12,42).

En aquesta lluita nostra contra el mal, quan podem ben bé dir com l’Apòstol; «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), el maligne, el senyor del mal, està sempre a punt per a temptar-nos, per a arrossegar-nos cap on ell vol. Com escriu el Papa Francesc: «no pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l'odi, amb la tristesa, amb l'enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats, perquè «rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir.» (1P 5,8).»

Quan el mal està a punt d’imposar-se, de dominar-nos, ens cal confiar-nos a aquell, que ha vingut a destruir el mal, l’únic capaç de dir «calla i surt», l’únic que ho fa amb autoritat, amb aquella autoritat que sols pot venir del Pare: Crist el nostre Salvador i Senyor.

divendres, 26 de gener del 2024

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2024

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.

Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al  seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.

Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a  ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut d Déu.

diumenge, 21 de gener del 2024

Diumenge de la setmana III durant l'any / Cicle B

 

Diumenge de la setmana III durant l'any / Cicle B

21 de gener de 2024

Jn 3,1-5.10, Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9 , 1C 7,29-31 i Mc 1,14-20

«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat, cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant, i tot per anar-nos-en amb Ell.

La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta: la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe amb total lliurament al Senyor.

Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst, desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.

L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.

En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d'un canvi interior de l'existència. M'exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en Jesucrist, em precedeix i m'indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l'èxit com a fi última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat i l'amor. Es tracta de l'opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors abstractes; en Jesucrist s'han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al servei de la veritat i de l'amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).

La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere d’Ell.

I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final, amb totes les seves conseqüències.

Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.

Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat que és la trobada amb el Senyor.

Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del Regne.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.»(Lumen gentium, 3 i 11).

De nosaltres depèn la resposta.