diumenge, 21 de juny del 2026

Diumenge XII durant l'any / Cicle A. Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

Diumenge 21 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Jesús en l’Evangeli que avui hem escoltat ens convida a no tenir por, per tres cops utilitza aquesta frase que apareix molts cops en l’Escriptura. Aquesta sensació de por l’hem escoltat també en la primera lectura, el profeta Jeremies se sentia sol davant les amenaces, però fou capaç de vèncer la por i confiar la seva causa a Déu i aquest li feu costat.

La por és un sentiment ben humà que a vegades és del tot irracional, tenim por a allò desconegut, tenim por a quedar-nos sols, por a la malaltia o al sofriment i a tantes altres coses. En definitiva tenim por a tot allò que o bé no controlem o bé creiem no poder controlar.

Aquest sentiment de por entra en conflicte molts cops amb la fe. D’una banda perquè a ulls de molts avui en la nostra societat no està de moda creure, per a alguns és una cosa del passat, ja superada i que en definitiva creuen que és fruit d’una manca de racionalitat. També quan nosaltres ens trobem davant de situacions difícils la por és fruit d’una manca de confiança, d’una manca de fe. Davant d’aquestes i d’altres circumstancies el Senyor ens convida a no tenir por, a confiar, a tenir fe.

Avui confirmes la teva fe davant d’aquesta comunitat, que representa al conjunt de l’Església i també per primer cop participaràs en plenitud de la taula de l’Eucaristia. Rebràs avui la força de l’Esperit Sant i la força que ens ve de participar del cos i de la sang de Crist ens ajuden a vèncer les pors, a vèncer els dubtes i a confiar-nos més en el Senyor.

Fa bens pocs dies hem escoltat les paraules del papa Lleó XIV mentre visitava la nostra terra. Ell ens deia que el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre en la realitat on ens trobem, el nostre entorn, la família, el treball o el col·legi, els amics i amigues, el poble on vivim. Per viure la nostra fe en el nostre entorn concret tenim la força de l'Esperit Sant que actua i treballa silenciosament en totes les situacions de la vida i de la història, fins i tot en aquelles que semblen més difícils. Però hem de conrear aquesta inquietud i fer-li espai, buscar dins nostre, intentant no deixar-nos aclaparar pels ritmes i les seduccions externes, conreant espais de silenci, aturant-nos potser alguns minuts al dia per a llegir l'Evangeli i parlar amb Déu, per agafar forces. També hem de mirar de fer el nostre camí interior juntament amb els altres, amb qui amb nosaltres forma la nostra família, la nostra comunitat parroquial, la nostra comunitat diocesana; deixant-nos acompanyar per les persones que com nosaltres han emprès aquest camí.

Ens cal confiar en Crist i confiant-hi perdrem la por a viure plenament com a cristians, a manifestar-nos com a tals i aquest serà el millor testimoni evangelitzador que podrem donar. Si vivim la fe amb joia i amb convicció d’altres es preguntaran d’on ens ve això, d’on ens ve aquesta força i a qui ens pregunti li podrem respondre: ens ve de Crist.

Com ens deia el papa Lleó XIV a l’Estadi Olímpic de Barcelona, Crist ens: «ha donat el seu mateix Esperit, precisament perquè l'amor sigui la clau de totes les nostres relacions humanes.» I amb l’amor tota dificultat pot ser vençuda. Déu ens estima, de manera personal i de manera comunitària, a cadascun de nosaltres tal com som, tot i que sempre ens voldria millors, i com a Església, encara que nosaltres membres seus tinguem les nostres mancances.

Amb Ell al costat, sentint-nos estimats per Ell no hi ha lloc per a la por.

dissabte, 20 de juny del 2026

Diumenge XII durant l'any / Cicle A. Confirmacions a Santa Coloma de Farners

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a Santa Coloma de Farners

Dissabte 20 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Avui davant d’aquesta comunitat, que representa al conjunt de l’Església, confirmeu la vostra fe i fent-ho, feu una aposta pel futur, pel vostra futur personal i pel futur de l’Església com a comunitat. Aquella feu que un dia els vostres pares i padrins van confessar per vosaltres, en el vostre nom, avui, ja adults, la refermeu per voluntat pròpia. I què vol dir creure en Crist? Què vol dir tenir fe en Crist? Ens ho ha dit sant Pau i ara vosaltres fent la professió de fe ho direu en altres paraules. Creure en Crist, tenir fe en Ell, vol dir que creieu que Ell ens ha alliberat del pecat i de la mort i ens ha obert les portes de la filiació divina, és a dir que per Ell i per la seva passió, mort, resurrecció i ascensió al cel, som fets fills de Déu.

I si ho som, si som fills de Déu, ens hem de comportar com a tals, perdent la por, tal com ens ha dit Jesús en l’Evangeli. Perdent la por a renunciar a fer el mal, a renunciar a posar per davant de la nostra voluntat la voluntat de Déu i la voluntat de Déu és que l’estimem a Ell i que estimant-lo a Ell, estimem als germans i germanes. Sembla fàcil posat sobre el paper, però a la pràctica aquells enemics que neguitejaven al profeta Jeremies, aquella sensació de veure’s amenaçats de tots costats, existeix. Ens amenacen l’egoisme, l’enveja, la rancúnia i tantes altres coses contra les que ens cal lluitar i de les que mai no ens alliberem prou.

Però no tingueu por, avui Déu reafirma la seva confiança en vosaltres; avui rebreu l’Esperit Sant que us enfortirà perquè pugueu viure com a deixebles de Jesucrist enmig del món. La Confirmació no elimina els problemes ni les dificultats; però us dona una certesa: no esteu sols, l’Esperit Sant camina amb vosaltres.

La fe no és una assegurança contra el sofriment, és la certesa de que Déu no ens abandona quan arriba el sofriment. Potser no sempre respon com nosaltres voldríem, potser no canvien immediatament les circumstàncies; però Déu no deixa mai d’acompanyar-nos. Avui vosaltres rebreu l’Esperit Sant perquè pugueu descobrir aquesta presència de Déu en la vostra vida quotidiana.

La Confirmació és una invitació a escollir cada dia el camí de Crist. Vivim en una societat que sovint etiqueta les persones pels seus errors. Sembla que una equivocació et pugui marcar per sempre. Déu, en canvi, mira més enllà de les nostres caigudes. Ell veu el que podem arribar a ser i la seva gràcia és sempre més gran que les nostres febleses; no hi ha cap fracàs que pugui ser superior a l’amor que Déu té per nosaltres. Per això avui rebent el sagrament de la Confirmació feu una aposta per l’esperança; estigueu-ne certs,

Déu creu en vosaltres, us crida a seguir-lo i us ofereix la seva amistat. Vosaltres sabeu molt bé què significa sentir la pressió del grup, de vegades sembla que tothom ha de pensar igual, vestir igual, actuar igual. Qui és diferent corre el risc de ser ridiculitzat o exclòs. Potser no us perseguiran perquè sou cristians, però sí que us podeu trobar en situacions en què viure l’Evangeli sembli anar a contracorrent; Quan decidiu respectar algú que els altres menyspreen, quan defenseu la veritat davant d’una mentida, quan refuseu participar en una burla o en una injustícia, quan valoreu la persona més que l’aparença. La vostra i la nostra força no prové de nosaltres mateixos, prové de Déu, recordeu-ho sempre.

«No tingueu por», ens ha dit Jesús, ens ho diu tres cops i és aquesta una de les frases que més apareixen a tota l’Escriptura. Tenim por al fracàs, al futur, a no ser acceptats, a quedar-nos sols, a no estar a l’alçada, a perdre allò que estimem. Jesús no nega aquestes pors, sap que no les perdrem, no ens diu que siguin imaginàries; el que Crist fa és convidar-nos  a no deixar que governin la nostra vida. Déu ens estima a tots i a cadascun de nosaltres de manera particular i concreta; no som un número, no som una dada estadística, som fills i filles estimats de Déu.

Estigueu certs de que Crist coneix els vostres somnis, les vostres lluites, les vostres preguntes i les vostres ferides. I perquè us coneix així, tal com sou, us estima infinitament i quan algú descobreix que és estimada per Déu, la por comença a perdre força.

Com Jeremies, descobrireu que de vegades seguir Déu no és fàcil. Com el salmista, aprendreu que Déu escolta i acompanya els qui confien en Ell i com ens diu Jesús, no heu de viure amb por, perquè sou immensament valuosos als ulls del Pare.

Diumenge XII durant l'any / Cicle A. Santa Maria a La Sala

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Santa Maria a La Sala

Dissabte 20 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Estimats, dilluns farà tot just un any que a Sant Miquel De Fluvià contrèieu matrimoni, avui ens trobem reunits aquí a Santa Maria a la Sala per donar gràcies al Senyor pel vostre fill per qui demanareu el baptisme, és a dir la incorporació a l’Església de Crist. Viure la fe des de la convicció, des del goig és un do de Déu, un do que es fa present en la vostra família que ha estat ja beneïda amb el regal del vostre fill. Viureu així la vostra vocació matrimonial en plenitud perquè no hi pot haver joia més gran que portar al món una vida, que és sempre un regal del Senyor, i aquest goig us porta a demanar pel petit Josep allò que vosaltres estimeu més, allò que vosaltres considereu el millor per a les vostres vides i per tant també el millor pel Josep, la fe.

La vida viscuda com un regal, com un do de Déu és una vida viscuda amb plenitud. Ens ho deia el papa Lleó XIV fa bens pocs dies a Madrid: «si la vida deixa de ser reconeguda com un valor fonamental, quin futur poden tenir les nostres societats? Pot dir-se plenament justa una comunitat que deixa en l'ombra al nen encara no nascut, a l'ancià, al malalt, a qui sofreix en silenci o a qui depèn enterament de la cura dels altres? La defensa de la vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una meta de civilització.»

No tingueu por, com ens diu avui Jesús en l’Evangeli, de criar i educar el vostre fill en la fe, de constituir a casa vostra aquesta Església domèstica que a imatge de la Sagrada Família, constitueix la família humana. La família és la  primera realitat humana, és el fonament natural de la comunitat; perquè a la llar s'entrellacen les generacions i es transmet una memòria viva que dona continuïtat interior a la societat, així ho heu viscut en les vostres respectives famílies i així ho voleu viure també vosaltres. La família és la primera escola d'humanitat en la qual s'aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, cuidar a l'altre, perdonar, servir i pertànyer, com ens recordava també el papa Lleó.

És cert que com ens ha dit el profeta Jeremies en la primera lectura hi ha marge pel risc, però vivint la vostra fe com a família cristiana, a partir d’ara els tres i en el futur amb els altres fills que vinguin, ajudareu a evangelitzar, perquè no hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la seva fe amb normalitat, en plenitud i sense por. Avui demaneu pel vostre petit la vida. Ja li heu donat la vida humana, regal de Déu perquè: «Tota vida humana ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva existència.» 

Però avui demaneu per a ell la vida en la fe, la vida en Crist i vosaltres pares i padrins feu per ell la professió de fe i la renuncia a tot allò que hi allunya, com aquell pecat que associat a la mort s’estengué a tots els homes. Ho feu fonamentats en Crist, aquell home, com ens ha dit sant Pau, pel qui ha abundat la gràcia de Déu i el do generós s’ha estès a tants.

Assumiu així una responsabilitat, una responsabilitat important: sou garants d’anar endinsant en la fe al vostre fill i al vostre fillol perquè quan arribi el moment ell mateix pugui renovar aquesta fe que avui en nom seu proclamareu i ho faci havent recorregut darrera Crist una part del camí de la seva vida. El petit sortirà d’aquesta església, dedicada a la Mare de Déu, com una nova criatura i revestit de Crist; serà engendrat de nou per l’aigua i per l’Esperit Sant i compartirà ja amb nosaltres la nostra fe, aquella que ens gloriem de professar en Crist, que és Senyor nostre.

Donem gràcies avui pel do de la vida, pel do de la família i sobretot pel do de la fe, que ens agermana a tots en Crist, aquell qui vencent el pecat i la mort ens ha fet fills de Déu. No tingueu por, aneu pel bon camí, seguiu de prop les petjades de Crist i als seus ulls valeu més que tots els ocells plegats.

divendres, 19 de juny del 2026

Divendres de la setmana XI durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XI durant l'any / II

Aquarterament General Álvarez de Castro a Sant Climent Sescebes

Divendres 19 de juny de 2026

2R 11,1-4.9-18.20; Salm 131,11.12.13-14.17-1 i Mt 5,3


En les lectures que acabem d'escoltar se'ns parla de la fidelitat, la vigilància i la rectitud del cor. Quan semblava que la dinastia del rei David havia desaparegut per la violència i l'ambició de poder, Déu va mantenir visqui la seva promesa a través d'un jove rei Enmig de la confusió i el perill, va haver-hi persones valentes i lleials que van protegir la seva vida i l'esperança del seu poble. Així, a través de la seva labor, la fidelitat de Déu no va ser derrotada per les intrigues humanes.

El salm ens recorda precisament aquesta promesa: Déu roman fidel a l'aliança feta amb David. Encara que els homes fallin, Déu mai abandona la seva paraula.

Jesús ens convida a no valorar les coses materials i terrenals per sobre de les celestials. Acumular tresors en la terra, encara que ens costi d'assimilar, no serveix de molt, la qual cosa realment té valor és fer-ho en el cel. Ens ho va recordar moltes vegades el papa Francesc amb una frase impactant: «Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances. No té sentit acumular si un dia morirem. El que hem d'acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, de no romandre indiferents davant de les necessitats dels altres.» I aquesta és també la base de la vostra tasca, la que la societat us ha donat: No romandre indiferents davant les necessitats dels altres, sigui aquí o sigui en una altra regió, esteu on fa falta estar.

Sant Mateu en l'Evangeli d'avui afegeix una frase important: «On està el teu tresor, allí estarà també el teu cor». En la vida militar sabeu bé que la disciplina, el servei i el sacrifici exigeixen tenir clares les prioritats. Hem de preguntar-nos sovint on està el nostre tresor. Plantejar-nos si ho busquem en el prestigi, el poder, els diners o el reconeixement, tot coses passatgeres; o bé ho busquem en Déu, en la família, en el servei al proïsme i en el compliment honest del deure, cadascun el que li ha estat confiat.

Per a discernir, per a tenir clares les nostres prioritats hem de tenir una mirada neta i això significa veure la realitat amb veritat, actuar amb rectitud i mantenir una consciència íntegra. Aquí la confiança mútua és essencial, l'honestedat, la lleialtat i el sentit del deure són valors que reflecteixen aquesta llum de la qual parla Jesús en l'Evangeli. Vosaltres sabeu bé de situacions difícils, injustes, de guerres i sofriments que a *mendo pateixen més els innocents que els mateixos actors. La pau no és solament una realitat política o institucional, neix també en la consciència, allí on el rancor, la indiferència i l'odi cedeixen espai a la reconciliació. 

Buscar una pau desarmada i desarmant, és buscar una pau autèntica i duradera, com ens recorda amb freqüència el papa León XIV que recentment ens ha visitat. La pau requereix moltes vegades d'interposar-se entre els contendents i buscar així el cessament d'hostilitats com a pas previ a una pau ferma i segura. El nostre món continua vivint conflictes on moltes persones perden les seves vides, les seves cases, els seus treballs, les seves famílies, les seves relacions. Costa poc encendre la metxa que inicia un conflicte, en canvi costa moltíssim més apagar-la. 

Deia el papa León XIV davant el Congrés i el Senat que: «Tota guerra constitueix, en última instància, una dolorosa derrota de la capacitat de negociar i també d'aquella consciència comuna de la humanitat que reconeix vincles de justícia entre les nacions.» 

Demanem al Senyor que, com els homes fidels que van protegir a Joás, sapiguem tots custodiar el que Déu ens ha confiat; que el nostre tresor sigui sempre el bé, la veritat, la pau i el servei; i que la nostra mirada romangui neta per a caminar com a homes i dones d'honor, al servei de Déu i dels nostres germans, perquè qui mestressa a Déu ha d'estimar al seu germà i l'amor cap al germà neix de l'amor a Déu.

__________________________________________________________________

En las lecturas que acabamos de escuchar se nos habla de la fidelidad, la vigilancia y la rectitud del corazón. Cuando parecía que la dinastía del rey David había desaparecido por la violencia y la ambición de poder, Dios mantuvo viva su promesa a través de un joven rey En medio de la confusión y el peligro, hubo personas valientes y leales que protegieron su vida y la esperanza de su pueblo. Así, a través de su labor, la fidelidad de Dios no fue derrotada por las intrigas humanas.

El salmo nos recuerda precisamente esta promesa: Dios permanece fiel a la alianza hecha con David. Aunque los hombres fallen, Dios nunca abandona su palabra.

Jesús nos invita a no valorar las cosas materiales y terrenales por encima de las celestiales. Acumular tesoros en la tierra, aunque nos cueste de asimilar, no sirve de mucho, lo que realmente tiene valor es hacerlo en el cielo. Nos lo recordó muchas veces el papa Francisco con una frase impactante: «Nunca he visto, detrás de un coche fúnebre, un camión de mudanzas. No tiene sentido acumular si un día moriremos. Lo que debemos acumular es la caridad, es la capacidad de compartir, de no permanecer indiferentes delante de las necesidades de los otros.» Y esta es también la base de vuestra tarea, la que la sociedad os ha dado: No permanecer indiferentes ante las necesidades de los otros, sea aquí o sea en otra región, estáis donde hace falta estar.

San Mateo en el Evangelio de hoy añade una frase importante: «Donde está tu tesoro, allí estará también tu corazón». En la vida militar sabéis bien que la disciplina, el servicio y el sacrificio exigen tener claras las prioridades. Debemos preguntarnos a menudo dónde está nuestro tesoro. Plantearnos si lo buscamos en el prestigio, el poder, el dinero o el reconocimiento, todo cosas pasajeras; o bien lo buscamos en Dios, en la familia, en el servicio al prójimo y en el cumplimiento honesto del deber, cada uno el que le ha sido confiado.

Para discernir, para tener claras nuestras prioridades debemos tener una mirada limpia y eso significa ver la realidad con verdad, actuar con rectitud y mantener una conciencia íntegra. Aquí la confianza mutua es esencial, la honestidad, la lealtad y el sentido del deber son valores que reflejan esa luz de la que habla Jesús en el Evangelio. Vosotros sabéis bien de situaciones difíciles, injustas, de guerras y sufrimientos que a mendo padecen más los inocentes que los mismos actores. La paz no es solamente una realidad política o institucional, nace también en la conciencia, allí donde el rencor, la indiferencia y el odio ceden espacio a la reconciliación.

Buscar una paz desarmada y desarmante, es buscar una paz auténtica y duradora, como nos recuerda con frecuencia el papa León XIV que recientemente nos ha visitado. La paz requiere muchas veces de interponerse entre los contendientes y buscar así el cese de hostilidades como paso previo a una paz firme y segura. Nuestro mundo sigue viviendo conflictos donde muchas personas pierden sus vidas, sus casas, sus trabajos, sus familias, sus relaciones. Cuesta poco encender la mecha que inicia un conflicto, en cambio cuesta muchísimo más apagarla.

Decía el papa León XIV ante el Congreso y el Senado que: «Toda guerra constituye, en última instancia, una dolorosa derrota de la capacidad de negociar y también de aquella conciencia común de la humanidad que reconoce vínculos de justicia entre las naciones.»

Pidamos al Señor que, como los hombres fieles que protegieron a Joás, sepamos todos custodiar lo que Dios nos ha confiado; que nuestro tesoro sea siempre el bien, la verdad, la paz y el servicio; y que nuestra mirada permanezca limpia para caminar como hombres y mujeres de honor, al servicio de Dios y de nuestros hermanos, porque quien ama a Dios debe amar a su hermano y el amor hacia el hermano nace del amor a Dios.


dimarts, 16 de juny del 2026

Missa de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

 

Missa de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

Cripta de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona

Dimarts 16 de juny de 2026

1Jn 3,1-2.21-24; Salm 83,2-3.5-6.9-10  i Lc 2,41-52

Hem vingut fins aquesta Basílica de la Sagrada Família, un temple emblemàtic i ho fem sota les torres que s'enfilen cap al cel, coronades per les dels quatre evangelistes, la de Santa Maria i la de Crist cap la qual ens cal alçar la mirada per a contemplar-la i contemplant-la contemplem el mateix misteri de la redempció bellament expressat per les façanes del naixement i de la passió i aviat per la de la gloria.

Som prop de la tomba del venerable Antoni Gaudí que somià, més que dissenyà, aquesta basílica com un cant a la gloria de Déu amb aquestes columnes que formen un bosc transfigurat per la llum, talment com Déu ha de transfigurar les nostres vides.

Ens cal transfigurar les nostres vides com a fills de Déu, tal com ens ha dit avui sant Joan: «Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som És aquesta la gran novetat que ens ha portat Crist. La nostra fe no és una idea, no és una filosofia, no és una doctrina moral; és una relació d’amor entreteixida per Crist entre el Pare i nosaltres els seus fills. Abans de qualsevol altra cosa, som fills, fills estimats de Déu.

Sant Joan afegeix encara una afirmació extraordinària: «Ara som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat plenament allò que seremLa nostra vida és una obra inacabada, en mans de Déu. Unes paraules que ressonen en aquesta basílica d’una manera especial, aquí on fa pocs dies el papa Lleó XIV recordava que aquest temple és molt més que un monument: és una obra en construcció que ens recorda que també la vida cristiana és un camí, un projecte que Déu continua edificant en nosaltres.

Tots som pedres vives d'aquesta obra que té a Crist per fonament i com a cim, com ens ho mostra la creu que la corona. També nosaltres estem en construcció, encara no som allò que estem cridats a ser; som pedres imperfectes que cal polir perquè encaixin en el conjunt de l’edifici que és el poble de Déu, que és l’Església i Déu continua treballant en nosaltres per emprar-nos en la seva obra.

Aquí veiem la història de Crist gravada en pedra, també quan Déu ens contempla a nosaltres, veu una altra construcció sagrada, la seva obra en cada cor humà. Sant Joan ens diu que un dia veurem Déu tal com és i aquesta és la meta definitiva de tota existència humana, perquè hem estat creats per contemplar Déu eternament.

L'evangeli que acabem d'escoltar ens presenta un episodi que sorprèn. Jesús es queda a Jerusalem sense que els seus pares ho sàpiguen. Maria i Josep el busquen amb angoixa durant tres dies. No hi ha res de triomfal en aquesta escena, més aviat hi ha desconcert, angoixa, recerca, preguntes sense resposta. Hi ha, en definitiva, signes d’una vida com qualsevol de les nostres.

La Sagrada Família no és santa per estar exempta de dificultats; és santa perquè, enmig de les dificultats, va cercar fer sempre la voluntat de Déu. La seva santedat neix de l'escolta, de la confiança i de la fidelitat.

Maria pregunta: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres?» I Jesús respon amb unes paraules que semblen difícils d'entendre pels seus pares: «No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» També nosaltres, moltes vegades, no acabem d'entendre els camins de Déu. També nosaltres experimentem moments de foscor. Però l'evangelista ens diu que Maria conservava tot això en el seu cor i ho meditava. La fe no consisteix a tenir resposta per a tot, sinó en escoltar la Paraula, meditar-la i guardar-la al nostres cors, fins i tot sinó l'entenem plenament.

Gaudí va viure amb profunditat aquest misteri. Sabia que l'obra de Déu demana paciència, perseverança i confiança. Per això aquesta basílica parla més del temps de Déu, que del dels homes.

Jesús «creixia en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes». Creixia, Ell, Fill de Déu, creixia per aprendre, escoltar, treballar i compartir la vida amb els seus pares. Déu fent-se home dignifica i dona ple sentit a l’existència humana.

Demanem avui a la Sagrada Família que ens ajudi a créixer, a edificar-nos en la fe, a descobrir que la veritable grandesa consisteix a créixer en l'amor. Tot contemplant aquesta basílica, recordem les paraules del papa Lleó XIV: «les seves torres s'alcen per orientar el poble de Déu vers Crist, i la creu que les corona és la llum que guia el nostre camí.»

Aquesta és també la nostra tasca, la que ens ha estat encomanada, orientar el poble de Déu cap a Crist i ens ho ha estat malgrat les nostres febleses, limitacions i defectes, per nosaltres sols res no podem amb Crist tot és possible si ens mantenim units en la fe i perseverants.

Deia el papa Lleó XIV que la creu que corona aquesta basílica no és un símbol de poder mundà, sinó la creu dels darrers, dels pobres, dels pecadors que es converteixen en sants i dels qui esperen la resurrecció.

Quan sortim d'aquesta celebració i alcem la mirada cap a la gran torre de Jesucrist, recordem que la nostra vocació és precisament aquesta: elevar la mirada, no pas viure atrapats per allò que passa, no pas quedar empresonats en les nostres pors, no pas  resignar-nos davant les dificultats; sinó mirar amunt, mirar a Crist i mirant a Crist trobarem als germans, especialment aquells a qui Crist mira amb més amor.

Que aquest lloc on es venera a la Sagrada Família, que és signe de fe per a Barcelona, Catalunya i el món sencer, continuï recordant-nos que som fills estimats de Déu i que cridats per Crist, el bon pastor, caminem cap a la plenitud de la seva glòria.

diumenge, 14 de juny del 2026

Diumenge XI durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XI durant l'any / Cicle A

Confirmacions

Parròquia de Sant Martí de Tours de Palafrugell

Dissabte 13 de juny de 2026

Parròquia de Santa Maria i Sant Martí a Calella

Diumenge 14 de juny de 2026

Ex 19,2-6a; Salm 99,2.3.5; Rm 5,6-11 i Mt 9,36-10,8

Avui no és un dia qualsevol: es diumenge dia en que celebrem la resurrecció del Senyor, recuperem avui el temps ordinari, després dels temps de Quaresma i Pasqua, ens reunim després d'una setmana intensa viscuda arrel de la visita del papa Lleó XIV. Avui per a vosaltres, és un dia molt especial i ho és també per a tota aquesta comunitat cristiana. Rebreu el sagrament de la Confirmació, el do de l'Esperit Sant que completarà en vosaltres la gràcia rebuda en el Baptisme i us enfortirà per viure i anunciar la fe amb valentia.

En el llibre de l’Èxode hem vist com Déu parlava al seu poble, al poble d'Israel al peu del Sinaí. Els recordava tot el que havia fet per ells i els deia unes paraules prometedores i comprometedores alhora: «Vosaltres sereu la meva propietat personal entre tots els pobles». Déu no escull el seu poble perquè sigui el més fort o el més nombrós, sinó perquè l'estima; Déu escull per amor i amor us crida avui a vosaltres a confirmar la vostè fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església.

També avui Déu us adreça aquestes paraules a cadascun de vosaltres. Enmig d'un món que sovint valora les persones pel que tenen, pel que saben o per la imatge que projecten, Déu us diu: «Ets important per a mi. Et conec. T'estimo. T'he cridat pel teu nom.» La fe cristiana comença precisament aquí: no en una idea ni en una norma, sinó en l'experiència de sentir-nos estimats per Déu i Déu no és una idea abstracte, té un rostre i un nom: Jesús de Natzaret.

També el salmista ens convidava a respondre amb alegria: «Reconegueu que el Senyor és Déu; ell ens ha creat i nosaltres som seus, som el seu poble.» La nostra vida no és fruit de l'atzar, som fills de Déu, formem part del seu poble i tot per l’amor que ens te.

Sant Pau ens porta encara més lluny. Ens recorda que Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. No ens va estimar perquè fóssim perfectes; ens va estimar primer i tal com som i la creu és la prova més gran d'aquest amor.

Vosaltres, viviu en una societat que sovint exigeix ser els millors, no equivocar-se mai, mostrar sempre èxit i seguretat. Però l'Evangeli ens ensenya una altra cosa: Déu ens estima tal com som i no deixa mai d'oferir-nos la seva misericòrdia. La Confirmació no és el premi als qui han arribat a una meta, sinó la força que Déu dona als qui volen continuar caminant.

L'Evangeli ens presenta un Jesús que contempla la multitud. Sant Mateu ens diu que se'n compadí perquè estaven «malmenats i abatuts, com ovelles sense pastor». Jesús mira les persones amb els ulls del cor. Veu les seves necessitats, les seves ferides, les seves pors i les seves esperances.

També avui Crist us mira a cadascun de vosaltres. Coneix els vostres somnis, les vostres preguntes, les vostres il·lusions i també les vostres dificultats. I no us mira per jutjar-vos, sinó per estimar-vos.

Quan després Jesús envià als seus deixebles en missió, ho fa perquè envia a aquells que han experimentat el seu amor, un amor que qui el rep no se'l pot quedar per a si mateix. és enviat a compartir-lo.

El sagrament que avui rebreu és precisament això: un enviament. L'Esperit Sant que rebreu no és un regal per guardar-lo dins una capsa, per a vosaltres mateixos. És una força per transformar la vostra vida i per ser testimonis de Crist allà on viviu: a casa i en tots els ambients on us moveu.

Potser alguns penseu que sou massa joves o que no esteu preparats. També els apòstols eren persones senzilles, amb limitacions i pors i pensaven que no eren capaços de fer res per si mateixos. Però Jesús no els va demanar que fossin perfectes; els va demanar simplement que confiessin en ell. És l'Esperit Sant qui transforma la feblesa en fortalesa, la por en coratge i el dubte en esperança.

D'aquí a uns moments, quan us imposi les mans i sigueu ungits amb el sant crisma, l'Església pregarà perquè rebeu en plenitud els dons de l'Esperit Sant: la saviesa, l'enteniment, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el temor de Déu. Aquests dons no són quelcom extraordinari reservat a uns pocs; són dons que us ajudaran a prendre decisions, a distingir el bé del mal, a mantenir-vos fidels a l'Evangeli i a viure com a vertaders deixebles de Jesucrist.

Avui el Senyor us diu el mateix que va dir als seus deixebles: «La collita és abundant». El nostre món us necessita, necessita joves que creguin en l'amor, en la veritat, en el servei, en el perdó i en l'esperança. Necessita joves que no tinguin por de dir que són cristians i que procurin viure d'acord amb aquesta fe. Com deia el papa Lleó XIV el passat dissabte als joves a Madrid: «tingueu la certesa que Déu coneix bé la vostra veu: Ell us escolta i us respondrà. No tingueu por d'expressar-li el que sentiu en el vostre cor.»

Que aquest sagrament que avui rebeu sigui per a vosaltres l'inici d'una nova etapa de compromís, de creixement en la fe i de seguiment joiós de Jesucrist i per a tots nosaltres sigui ocasió d’una renovació del nostre compromís de fe i de fidelitat al Senyor.

dissabte, 13 de juny del 2026

Cor Immaculat de la Benaurada Verge Maria

 


Cor Immaculat de la Benaurada Verge Maria

Memòria

Lè aniversari de la fundació del Col·legi “Les Alzines” de Girona

Basílica de Sant Feliu

Dissabte 13 de juny de 2026

1R 19,19-21; Salm 15,1-2. i 5.7-8.9-10 i Lc 2,41-51

Avui celebrem dues realitats que s'il·luminen mútuament: la festa del Cor de Maria i els cinquanta anys de vida del Col·legi Les Alzines. Cinquanta anys d’una història de fidelitat, de servei, d'educació i de transmissió de la fe. Cinquanta anys durant els quals moltes generacions s’han format acadèmicament, humanament i cristianament en aquest centre.

La primera lectura ens presenta una escena plena de simbolisme: el profeta Elies passa al costat d'Eliseu i li llança el seu mantell. No hi ha grans discursos. Hi ha una crida i una resposta. Elies transmet una missió; Eliseu deixa enrere allò que el retenia i emprèn un camí nou.

També la història de Les Alzines va començar així. Fa cinquanta anys, unes persones van escoltar una crida. Van veure la necessitat d'oferir una educació integral, arrelada en l'Evangeli, capaç d'ajudar cada alumna a descobrir els seus talents i a posar-los al servei dels altres. Aquella intuïció inicial, com el mantell d'Elies, ha anat passant de generació en generació. Moltes persones han rebut aquest llegat i l'han continuat fent fructificar.

Però avui la litúrgia ens convida sobretot a mirar el Cor de Maria. I l'Evangeli ens mostra una de les experiències més profundes que va viure la Mare de Déu: perdre Jesús, buscar-lo amb angoixa i trobar-lo en el Temple. És una escena molt humana. Josep i Maria són una família observant, fidel a les tradicions del seu poble, que puja a Jerusalem per celebrar la Pasqua. Tanmateix, fins i tot en una família tant santa, hi ha lloc per al desconcert, per a l’angoixa davant la dolorosa absència. Jesús no és on ells esperaven trobar-lo.

La família ens apareix en l’exemple de la Sagrada Família com un model perquè «en la llar s'entrellacen les generacions i es transmet una memòria viva que dona continuïtat interior a la societat. Allí on la família és sostinguda, s'enforteix també l'estabilitat espiritual i social de les nacions. La família serà sempre la primera escola d'humanitat en la qual s'aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, cuidar a l'altre, perdonar, servir i pertànyer», com ens deia el papa Lleó XIV el dilluns passat.

Quantes vegades també nosaltres experimentem aquesta situació. En la vida personal, familiar o educativa podem tenir la sensació d'haver "perdut" a Jesús. Les presses, les preocupacions, els èxits o les dificultats, la malaltia, la mort d’un ésser estimat, tants mal de caps que poden fer que la seva presència quedi difuminada davant dels nostres ulls.

Però l'Evangeli ens ensenya alguna cosa més, una cosa essencial: Maria i Josep no es resignen; ans al contrari busquen, pregunten, tornen enrere; en definitiva perseveren i finalment troben.

Troben a Jesús al Temple, a la casa del Pare. «No sabíeu que jo havia de ser a casa del meu Pare?» Aquesta és la resposta del Senyor. Jesús recorda que la seva identitat més profunda és la de ser Fill, Fill del Pare.

Aquest és també el gran missatge del Cor de Maria. El cor de la nostre Mare és un cor que busca i que guarda. Busca el Fill quan sembla absent i guarda en el seu interior tot allò que no acaba d'entendre. Maria no ho comprèn tot immediatament, però ho conserva tot en el seu cor i ho confia al Senyor.

Potser aquesta és una de les missions més importants d'una escola cristiana: ajudar a buscar a Jesús i ajudar a trobar-lo. No només transmetre coneixements, sinó educar els cors perquè cada alumna descobreixi que la seva vida té un sentit, que Déu té un projecte per a cadascun de nosaltres, que som fills de Déu i que estem cridada a una missió única.

Durant aquests cinquanta anys, Les Alzines ha estat per a moltes persones un lloc de recerca i de trobada. Un espai on s'ha après a estudiar, a treballar, a servir, a estimar i també a descobrir la presència de Déu en la vida quotidiana. Una escola que, com Maria, ha volgut custodiar el tresor de la fe i transmetre'l a les noves generacions.

La crida d'Elies a Eliseu i la recerca de Jesús per part de Maria i Josep convergeixen en un mateix punt: Déu continua cridant i continua deixant-se trobar. La qüestió és si tenim el cor disponible per escoltar la seva veu i una perseverança suficient per buscar-lo quan sembla absent davant nostre.

En aquest aniversari, donem gràcies per tots els qui han format part d'aquesta història: fundadors, professores, famílies, alumnes i personal del centre. Tots ells han contribuït a mantenir viu aquest projecte educatiu.

I demanem avui a Maria que Les Alzines continuï essent, durant molts anys més, una escola on les noves generacions aprenguin a escoltar la crida de Déu, com Eliseu; a buscar Jesús amb perseverança, com Maria i Josep; i a trobar-lo. Ell sempre ens espera i el trobarem en la pregària, en els sagraments i en el servei generós als altres: en definitiva en l’amor.

Com deia el papa Lleó XIV el passat dissabte als joves a Madrid: «Us convido, a tots, a ser junts sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13). Per a viure així, és necessari abans de res interpretar la societat present, vivint amb saviesa, per a poder després transformar-la com a testimonis de l'Evangeli. El jove cristià, en efecte, es torna lluminós tant en l'alegria com en la prova, donant gust a la realitat perquè l'habita com una persona que gaudeix de la vida en el seu interior, sense esperar que el gust li vingui per la riquesa, el plaer o el poder. Aquesta és la nostra llibertat, que té la seva font en la fe, que és capaç de donar llum i bon gust a tota societat, a tota experiència humana. En canvi, quan la vida no té gust a res, és com si ens hagués estat arrabassada: ja no la sentim nostra. Davant el buit de la indiferència i del conformisme, davant la violència de la guerra i de la mentida, sigueu vosaltres mateixes espurna d'una humanitat nova.»

Que Maria, Mare de Jesús i Mare nostra, us acompanyi en aquest camí de formació i de fe, com ha acompanyat a tantes generacions al llarg d’aquests cinquanta anys, que acompanyi també a les generacions futures i guardi aquest col·legi sota la seva protecció, fent que els seus propers cinquanta anys siguin encara més fecunds en fe, en esperança i en caritat al servei de l’Església i de la societat. 


Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús

 

Dedicació del temple expiatori del Sagrat Cor de Jesús

Girona divendres 12 de juny de 2026

Ne 8, 1-4a.5-6.8-10; Salm 18 B, 8-9.10.15; 1Jo 4,7-16 i Jn 4, 19-24

Avui aquest temple s’omple de goig amb motiu de la seva dedicació. La nostra celebració uneix així dues realitats profundament relacionades: la dedicació d’aquesta església i la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Consagrem aquest temple destinat al culte diví i alhora contemplem aquell Cor santíssim del qual brolla tota la gràcia que santifica l’Església. Aquesta coincidència litúrgica ens ajuda a comprendre que un temple només té sentit si és signe d’una realitat molt més gran: Déu habita enmig del seu poble i vol fer-ho, també en el cor de cada creient, perquè també nosaltres som el seu veritable temple.

La Paraula de Déu que hem escoltat ens ofereix tres grans ensenyaments: la centralitat de la Paraula proclamada i explicada al poble, la revelació de Déu com a amor, i la necessitat d’adorar-lo en esperit i en veritat.

La primera lectura ens ha presentat una escena impressionant. El poble d’Israel, després de moltes dificultats i de l’experiència de l’exili, es reuneix per escoltar la Llei del Senyor. El profeta Nehemies i el sacerdot Esdres convoquen a tota la comunitat. La Paraula és proclamada davant de tothom, homes, dones i infants. Per ajudar-los a arribar al sentit més profund de la Paraula de Déu, alguns levites expliquen el sentit del que es llegeix perquè el poble ho pugui comprendre.

No és difícil veure en aquesta escena una imatge del que avui ens reuneix aquí a nosaltres mateixos. Quan dediquem una església, no estem inaugurant simplement un edifici bell o funcional; estem destinant un espai perquè la Paraula de Déu hi sigui anunciada, generació rere generació, i estem destinant un espai dels nostres cors per rebre el que aquí escoltem i compartir el que aquí rebem: el cos i la sang de Crist.

L’església és certament el lloc on el poble es reuneix per escoltar a Déu. És el lloc on la Paraula és proclamada i interpretada perquè pugui arribar al cor de cadascú. Igual que els levites ajudaven el poble a entendre les Escriptures, l’Església continua avui la mateixa missió: anunciar, explicar i actualitzar la Paraula perquè esdevingui llum per a les nostres vides. «L'Escriptura ens ensenya que no som nosaltres els qui donem un lloc a Déu, com si fos un element d'una sèrie o part d'un tot major que Ell. És Déu en canvi qui ens dona un lloc, i el lloc que ens regala és el seu propi cor: el lloc del Fill, per a nosaltres que érem estranys; el lloc de l'Estimat, per a nosaltres que som pecadors», ens deia a la Sagrada Família el papa Lleó XIV.

Aquell poble escoltava amb emoció. El text ens diu que alguns ploraven en sentir les paraules de la Llei. Havien descobert que Déu no els havia abandonat. També nosaltres necessitem redescobrir constantment aquesta proximitat de Déu. Un temple dedicat és un signe visible de la seva presència, perquè Déu és present arreu diem, i és ben cert, és present en la seva creació i és present en cada germà i germana, ja que tots hem estat fets fills de Déu. I Déu està present de manera molt principal en la l’Església, que és la seva Església. Les pedres d’aquest edifici ens recordaran sempre que Déu ens parla. Però ens recordaran també que la Paraula no pot quedar-se en les parets del temple. Ha de transformar les nostres llars, les nostres relacions, les nostres decisions i tota la nostra existència. «És la fe que dona forma a les pedres i sentit a l’edifici que habitem junts» i la fe sense obres és morta.

Déu està present aquí, entre nosaltres, perquè en reunim en el seu nom, escoltem la seva Paraula i a través del pa i del vi de l’Eucaristia està present de manera admirable i real. Déu és present en la nostra comunitat, reunida en el seu nom i en els sagraments que aquí s’administren.

Sant Joan ens porta encara més al centre del misteri cristià. Sant Joan no diu simplement que Déu estima; afirma quelcom de molt més profund que: «Déu és amor». Aquesta és probablement una de les definicions més belles i més extraordinàries de tota la Sagrada Escriptura. Déu és amor en el seu mateix ésser. Tot el que fa, tot el que crea, tot el que salva, neix d’aquest amor infinit.

Sant Joan ens recorda que aquest amor no és una idea abstracta. Déu ens l’ha manifestat enviant-nos el seu Fill únic perquè tinguem vida. El Pare no s’ha limitat a parlar-nos del seu amor; ens l’ha mostrat en Jesucrist. Avui, en la solemnitat del Sagrat Cor, contemplem precisament aquest amor fet visible. El Cor de Jesús és el símbol de l’amor humà i diví del Salvador. És el cor que es commou davant del sofriment, que perdona els pecadors, que busca les ovelles perdudes, que estima fins a l’extrem de donar la seva vida a la creu.

Quan mirem el Cor de Crist descobrim qui és realment Déu. No és un déu llunyà ni indiferent. És un Pare que estima, que espera, que perdona i que acull. Un Pare que vol que nosaltres fem el mateix: estimar. L’amor és consubstancial a la nostra fe, un amor que cal cuidar en la comunitat i que cal cuidar i educar per a l’amor ja en el si de la família. «En la llar s'entrellacen les generacions i es transmet una memòria viva que dona continuïtat interior a la societat. Allí on la família és sostinguda, s'enforteix també l'estabilitat espiritual i social de les nacions. La família serà sempre la primera escola d'humanitat en la qual s'aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, cuidar a l'altre, perdonar, servir i pertànyer»; ens deia el papa Lleó XIV el dilluns passat. És potser per això que sant Joan afegeix immediatament a la seva definició de Déu com a amor, una conseqüència concreta: «Si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres».

No podem venerar el Sagrat Cor només amb paraules, cants o devocions. La veritable devoció al Cor de Jesús consisteix a aprendre a estimar com Ell estima. Cada vegada que perdonem, cada vegada que servim, cada vegada que ajudem un germà necessitat, cada vegada que preferim la reconciliació al ressentiment, el Cor de Crist batega dins nostre. Un cor que és signe de vida i la «la defensa de la vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una meta de civilització. Tota vida humana ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva existència. Quan aquesta certesa s'enfosqueix, els més vulnerables són les primeres víctimes i la llei perd el seu significat més profund: servir i protegir cada persona.» com ens deia el papa Lleó XIV dilluns passat. I és que nosaltres som les vertaderes pedres vives d'aquesta obra, que té a Crist com a fonament i cim, principi i fi.

Aquest temple sols serà autènticament casa de Déu si la comunitat que s’hi reuneix es converteix en una escola d’amor evangèlic. Les parets podran ser més o menys belles, però si manca la caritat, si manca l’amor, si en sortir d’aquí i després d’haver compartit la presència de Déu no estimem, també el temple perd la seva ànima. En canvi, quan una comunitat viu l’amor que ve de Déu també fora d’aquí, llavors esdevé veritablement signe de la presència de Déu.

A l’Evangeli, Jesús parla amb la samaritana i li revela una veritat decisiva: arriba l’hora en què els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquestes paraules tenen avui aquí una ressonància especial; podríem pensar que el més important és l’edifici. Però Jesús ens ensenya que el culte agradable a Déu no depèn d’un lloc concret. El que compta és l’actitud interior del cor.

L’església és necessària perquè és la casa de la comunitat cristiana, el lloc de la celebració dels sagraments, de la pregària i de la trobada amb Déu. Però tot això només adquireix el seu ple significat quan neix d’una fe autèntica, quan neix de l’amor.

Adorar en esperit significa deixar-nos conduir per l’Esperit Sant. Significa que la nostra pregària i la nostra pràctica no siguin una rutina exterior sinó una oportunitat de trobar-nos amb Déu. Adorar en veritat significa acostar-nos al Senyor amb sinceritat, sense màscares, sense aparences, deixant que la llum de Crist il·lumini tota la nostra vida. Agenollar-nos davant Déu, ens deia el papa Lleó XIV diumenge passat, implica agenollar-nos davant el proïsme, perquè ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear al germà

Aquest temple serà una vertadera casa de pregària si aquí homes i dones venen a cercar Déu amb un cor sincer. Serà una vertadera casa de pregària si aquí se celebra i s’adora dignament l’Eucaristia, si aquí ressona la Paraula, si aquí els pecadors troben el perdó i els afligits troben consol. «No es tracta únicament de treure la custòdia, sinó de deixar-nos treure nosaltres mateixos de l'egoisme, de la indiferència, d'una fe còmoda i privada, per a respondre a la seva invitació a la conversió, a canviar la mirada, a acollir la seva presència que ens transforma i ens fa constructors d'un món nou», ens deia el papa Lleó XIV en la celebració del Corpus a Madrid. Aquesta serà sobretot una casa de pregària si cadascun de nosaltres aprèn a convertir el nostre propi cor en un altar viu ofert al Senyor, si aprenen a convertir la nostra fe en amor.

En el fons, totes les lectures i la litúrgia mateixa de la dedicació d’aquest temple convergeixen en un mateix punt: Jesucrist, Ell és la Paraula definitiva anunciada al poble; Ell és la manifestació suprema de l’amor de Déu; Ell és el veritable adorador del Pare en esperit i en veritat. I el seu Sagrat Cor és el veritable santuari d’on brolla la vida de l’Església.

Quan avui dediquem aquesta església, recordem que tota església de pedra apunta cap a Crist, com ho fa la basílica de la Sagrada Família a Barcelona amb la creu de Jesucrist. Les seves portes ens parlen d’Ell, que és la Porta. L’altar ens parla d’Ell, que és sacerdot i víctima. L’ambó ens parla d’Ell, que és la Paraula eterna. El sagrari ens parla d’Ell, que continua present entre nosaltres. Tot en aquest temple ens condueix cap al Cor de Crist.

Demanem, doncs, al Senyor que aquesta església sigui sempre un lloc on la Paraula sigui escoltada amb la mateixa atenció que en temps de Nehemies; un lloc on l’amor de Déu anunciat per sant Joan sigui viscut intensament; un lloc on l’adoració en esperit i en veritat de la què ens parla l’Evangeli sigui una realitat quotidiana. Demanem sobretot que cadascun de nosaltres, configurat amb el Cor de Jesús, esdevingui temple viu de Déu, perquè el món pugui reconèixer en les nostres paraules i en les nostres obres la presència d’aquell que és Amor etern.


diumenge, 31 de maig del 2026

Solemnitat de la Santíssima Trinitat. 50è aniversari de la Parròquia de Santa Teresa a Blanes

 

Diumenge després de Pentecosta

Solemnitat de la Santíssima Trinitat / Cicle A

50è aniversari de la Parròquia de Santa Teresa a Blanes

Diumenge 31 de maig de 2026

Ex 34,4b-6.8-9; Salm Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18

Avui celebrem una doble festa. D'una banda, la solemnitat de la Santíssima Trinidad, el misteri central de la nostra fe. Per un altre, donem gràcies a Déu pels 50 anys de vida d'aquesta Parròquia de Santa Teresa de Blanes, una comunitat que durant mig segle ha estat lloc de trobada, escola de fe i signe de l'amor de Déu per a punts de vosaltres i de tants uns altres que ja no estan entre nosaltres.

Quan parlem de la Trinitat, parlem de Déu se'l seu amor. El Pare estima al Fill, el Fill estima al Pare, i aquest amor és tan perfecte que és l'Esperit Sant. Déu no és solitud; Déu és comunió, és comunitat, una comunió que vaig existir des de tota l'eternitat com una família d'amor.

I precisament per això, en contemplar aquests cinquanta anys de la vostra parròquia, descobrim que la millor manera d'entendre la Trinitat és mirant una comunitat cristiana com la vostra que intenta viure unida, compartir la fe i servir als altres.

Fa cinquanta anys el Patronat de la Santa Creu va participar i molt activament en la cr4ació d’aquesta comunitat i de la parròquia i amb el Patronat la importància de les associacions per a la vida del barri, les quals van trobar aixopluc i promoció també a la parròquia. L'edificació dels principals blocs del barri de Ca la Guidó fou obra també del Patronat de la Santa Creu, de manera que, des del principi, la gent es referia al barri com "los pisos del Obispado". I encara no pas pocs el continuen anomenant "el Obispado". A més la parròquia de Santa Teresa durant molt de temps va ser l'ànima del barri acollint entitats i activitats quan aquestes no podien actuar lliurament o no tenien recursos per fer-ho.

Tot plegat ens porta a donar un  gran agraïment a totes les persones que han col·laborat en la vida  parroquial: Mn. Josep Romans que fou vicari de Santa Maria i va ser el primer capellà a atendre pastoralment el barri, mort prematurament; Mossèn Robert Gelabertó el primer capellà que va viure a la parròquia; Mossèn Salvador Testart a qui es recorda com a promotor del futbol al barri; Mossèn Josep Claparols, “Pepe” que va treballar amb el jovent) i a Mossèn Fèlix Mussoll i Mossèn Josep Perich que avui ens acompanyen en aquesta acció de gràcies. Tots ells l’han servit amb zel pastoral i hi ha deixat la seva petjada.

Durant aquests cinquanta anys han passat per aquesta parròquia sacerdots, catequistes, voluntaris, famílies, nens, joves i ancians. Alguns ja han partit a la casa del Pare. Uns altres continuen entre nosaltres. Tots han deixat una petjada. Tots han contribuït a construir una història que no és solament una història humana, sinó una història de gràcia.

Avui donem gràcies pels baptismes celebrats, pels matrimonis beneïts, per les primeres comunions, per les confirmacions, per tantes persones acompanyades en moments d'alegria i també de dolor. Donem gràcies pels qui van obrir les portes de la parròquia quan tot començava, pels qui han col·laborat en ella, els seus catequistes, els que han rebut catequesis, els que han format, en definitiva aquesta comunitat, i pels qui avui continuen mantenint visqui la flama de la fe.

La Trinitat ens recorda que ningú se salva només. Vam ser creats per a la relació, per a la fraternitat, per a caminar junts. Una parròquia compleix la seva missió quan reflexa alguna cosa d'aquest misteri diví: quan ningú se sent estrany, quan tots troben acolliment, quan les diferències no divideixen, sinó que enriqueixen.

En una societat marcada tantes vegades per l'individualisme, la parròquia està cridada a ser un signe profètic. Un lloc on les persones es coneixen pel seu nom, on es comparteix l'esperança, on la fe es viu en comunitat i on l'Evangeli es fa concret en el servei als altres.

En celebrar aquest aniversari, no mirem solament al passat. La gratitud pel viscut ha d'impulsar-nos cap al futur. La pregunta no és únicament què va fer aquesta parròquia durant cinquanta anys, sinó què vol Déu d'ella avui i en els pròxims cinquanta.

Que Santa Teresa, mestra d'oració i dona apassionada per Déu, ens ensenyi a viure amb un cor obert. Que ella ens ajudi a mantenir viva l'amistat amb Crist i a construir una comunitat cada vegada més unida, més fraterna i més missionera.

Solemnidad de la Santísima Trinidad. Jornada Pro Orantibus

 

Santísima Trinidad

Jornada Pro Orantibus

Basílica de Sant Feliu en Girona

Eucaristía retransmitida per Trece TV

Domingo 31 de mayo de 2026

Ex 34, 4b-6. 8-9; Salmo Dn 3, 52-56; 2 Co 13, 11-13 i Jn 3, 16-18

Celebrando hoy la solemnidad de la Santísima Trinidad, celebramos la Jornada Pro Orantibus, una jornada que nos invita a volver la mirada hacia aquellos hombres y mujeres que, desde el silencio, la oración, el contacto con la Palabra de Dios y el trabajo, buscando al Señor en comunidad desde los monasterios y conventos, viven su fe de manera concreta y buscan con su vida sostener espiritualmente al mundo entero.

Nuestra sociedad vive inmersa en el ruido, en la velocidad, en la prisa constante, y podemos llegar a pensar que sólo tiene valor aquello que produce resultados visibles, inmediatos y mesurables. El carrerismo social, la voluntad de poseer, de tener poder, marca gran parte de nuestra sociedad y es también un peligro para la misma Iglesia. Por todo ello hoy se nos invita a fijar nuestra atención y a dirigir nuestra oración hacia estas comunidades que con su vida significan para la Iglesia y para el conjunto de la sociedad un auténtico pulmón espiritual.

Marta y Maria son dos almas gemelas en la Iglesia, oración, contemplación y acción forman un conjunto y una unidad y ambos elementos son imprescindibles y complementarios. La vida contemplativa sintoniza también con la sociedad, con sus problemas y angustias, si esta sintonía no sería una vida dedicada a Dios. Como escribe san Bernardo de Claravall: «los que no sintonizan con sus hermanos, sino que ofenden a los que lloran, menosprecian a los que se alegran, o no sienten en sí mismos lo que hay en los demás por no sintonizar con sus sentimientos, jamás podrán descubrir en sus prójimos la verdad.» (De gradibus humilitatis et superbiae).

Damos gracias hoy al Señor por la vida contemplativa, damos gracias al Señor por tantos monasterios, por tantas comunidades que viven en clausura, por tantas personas consagradas que han entregado su existencia a la oración, al silencio, a la adoración y a la intercesión continua por la humanidad. La oración y el silencio están desde siempre presentes en la historia de la salvación. La primera lectura nos ha invitado a poner el acento en la fidelidad. El Señor llama ya desde antiguo a algunos a retirarse del bullicio para hallar una intimidad especial con Él. Moisés, madruga y sube al monte para encontrarse con Dios. Elías descubre al Señor no en el terremoto ni en el fuego, sino en el susurro de una brisa suave. María, la hermana de Marta, se sienta a los pies de Jesús para escuchar su palabra. Y el mismo Cristo pasa noches enteras en oración.

La vida contemplativa nace precisamente de esta experiencia: Dios basta, solo Dios llena el corazón humano, solo Dios merece ser amado por sí mismo y dedicarle toda la vida a Él merece la pena. Los contemplativos proclaman silenciosamente esta realidad, proclaman que Dios está entre nosotros, a nuestro lado, que Dios es digno de amor, y que sólo el encuentro con Él llena una existència.

Nos dice el papa León XIV que estamos a punto de recibir en nuestra tierra, la relación con el Señor: «se construye en la oración y en el silencio y, si se cultiva, nos abre a la posibilidad de acoger y vivir el don de la vocación, que nunca es una imposición o un esquema prefijado al que simplemente hay que adherirse, sino un proyecto de amor y de felicidad.» (Mensaje para la LXIII Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones, 16 de marzo de 2026).

Muchas personas pueden preguntarse y la misma Iglesia plantea hoy esta pregunta a los contemplativos: ¿Por quién eres? Una pregunta en sintonía con el Congreso de Vocaciones que tuvo lugar en Madrid el pasado año, cuando la pregunta planteada fue: ¿Para quién eres? El “por” encierra en sí mismo el “para”, centra la respuesta en el Señor contemplado y amado. La vida contemplativa solo puede ser por Dios, es El el que siempre toma la iniciativa, llama, seduce, recibe y consagra. Quizás estas preguntas nazcan porque hemos reducido el valor de la persona humana únicamente a la productividad externa; pero sigue siendo válido el axioma de que la oración transforma el mundo. Escribe san Bernardo que: «Hemos venido al monasterio para que nuestra voluntad se vaya adecuando a la de Dios. Y esta voluntad se va concretando en el Evangelio.» (Comentario al Salmo 118).

Un monasterio no hace ruido, no provoca titulares de prensa por su labor diaria, pero nunca deja de iluminar. Un monasterio es como un bosque que oxigena la vida de la Iglesia. Allí se reza por las familias, por los enfermos, por los sacerdotes, por los jóvenes, por los gobernantes, por los que sufren, por los que han perdido la fe, por aquellos que ni siquiera saben que alguien está rezando por ellos o ni tan solo lo han pedido.

La vida contemplativa nos recuerda además algo fundamental, la humanidad tiene sed de Dios, necesita dar espacio a Dios porque el ruido exterior acaba muchas veces convirtiéndose también en ruido interior y una vida llena de ruido acaba por tener dificultades para escuchar la voz de Dios. Existe un silencio fecundo, existe una soledad sonora, es el silencio habitado por Dios. El silencio que permite escuchar, que sana, que purifica el alma, que deja espacio a la presencia divina.

Centrar la vida entorno a la oración, la liturgia, la Eucaristía, la Palabra y la vida comunitaria; no es estéril, no significa huir del mundo ni por supuesto renunciar o despreciar al mundo, todo lo contrario. La vida contemplativa ama profundamente al mundo porque el que ora y al que presenta ante Dios, intercediendo por él. escribía santa Teresa del Niño Jesús que la vida contemplativa está en el corazón de la Iglesia y ella comprendió como nadie que sin salir del monasterio se puede estar en unión con la Iglesia misionera y ella misma se convirtió en patrona universal de las misiones, porque la fecundidad espiritual no depende únicamente de la acción exterior, sino de la unión con Cristo.

En palabras del papa León XIV dirigidas a los contemplativos: «Vuestra distancia del mundo no os separa de los demás, sino que os une en una solidaridad más profunda. Escribe Evagrio Pontico: «Monje es aquel que, separado de todos, está unido a todos» (Tratado sobre la oración, 124). Porque la soledad orante genera comunión y compasión para toda la humanidad y para cada criatura, tanto en la dimensión del Espíritu como en el contexto eclesial y social en el que estáis situados como fermento de vida divina.» (11 de octubre de 2025).

Esta Jornada Pro Orantibus es una invitación a valorar y a ayudar a sostener a las comunidades contemplativas, que viven con sencillez y austeridad y a veces con dificultades materiales; y que siempre precisan de nuestra cercanía, de nuestro afecto, de nuestra ayuda y de nuestra oración.

«La oración es libertad del alma», escribe el P. Dismas de Lassus prior de la Gran Cartuja y todos nos sentimos unidos a las comunidades contemplativas a través de la oración. Si los contemplativos y contemplativas rezan a diario por nosotros, hoy la Iglesia nos pide rezar también por ellos: por sus vocaciones, por su fidelidad, por su perseverancia, por sus también muchas necesidades.

Todos estamos necesitados de conversión y por ello tampoco hay dimensión contemplativa sin conciencia personal y comunitaria de conversión. Volver nuestros corazones a Dios puede ser más fácil ayudados y sostenidos por aquellos que dedican su vida a esta tarea, porqué ellos orando al Padre por el ejemplo del Hijo y robustecidos por la fuerza del Espíritu son testimonios discretos de conversión.

El mundo necesita testigos de lo absoluto, necesita hombres y mujeres que recuerden que Dios es lo más grande y que el mundo necesita quién proclame con su vida que solo Dios puede llenar plenamente el corazón humano. En una sociedad marcada por la superficialidad, el individualismo y el vacío interior, la vida contemplativa se convierte en profecía, los monasterios son refugio de muchos que se acercan a ellos buscando respuestas, buscando paz y silencio; buscando a Dios, en definitiva.

En los monasterios se escucha el nombre de Dios, Padre, Hijo y Espíritu Santo, pronunciado con amor y reverencia, son comunidades que buscan vivir también hoy radicalmente el Evangelio. Todos tenemos necesidad de recuperar el silencio de dedicar un tiempo a Dios a través de la oración y del contacto directo con su Palabra, a través de la adoración; porqué todos tenemos sed de poner a Cristo en el centro de nuestra vida. Sin la oración nuestros corazones se secan, sin la oración la fe se debilita, sin la oración corremos el riesgo de acabar viviendo superficialmente.

Los contemplativos nos recuerdan con su vida que Dios merece lo mejor de nosotros y que lo mejor para nosotros es Dios. Nos enseñan que vivir el Evangelio con humildad, sencillez, sinceridad y alegría es posible. Aunque existan dificultades, sacrificios o renuncias, quien encuentra a Cristo descubre el tesoro escondido por el que vale la pena entregarlo todo.

Celebrar la Jornada Pro Orantibus es, por tanto, un acto eclesial de gratitud, reciprocidad y corresponsabilidad, como decimos los obispos de la Comisión de la Comisión de Vida Consagrada. Por todo ello damos hoy gracias por cada monasterio por cada religiosa contemplativa, por cada monje, por cada consagrado que dedica su vida a seguir a Cristo de manera radical y total y que sin olvidar la realidad, ora intercediendo por la humanidad. Damos gracias por tantas comunidades que sostienen espiritualmente la misión de la Iglesia desde el silencio, el trabajo y la oración personal y comunitaria. Y muchas lo hacen hoy desde la fragilidad mientras surgen nuevos carismas que deben aportar saba nuevo a una vida antigua.

Dándole gracias por el don de la vida contemplativa pidámosle al Señor  que todos aquellos destinados por entero a la contemplación, aquellos cuyos miembros se dedican solamente a Dios en la soledad y el silencio, en la oración asidua, ofrecen a Dios un eximio sacrificio de alabanza, ilustran al Pueblo de Dios con frutos ubérrimos de santidad y le edifican con su ejemplo e incluso contribuyen a su desarrollo con una misteriosa fecundidad; sean para la Iglesia manantial de gracias celestiales, como nos pide el Concilio Vaticano II (Perfectae Caritatis, /).