Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

 

Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

Vespres

Celebrem avui la dedicació de la nostra Catedral. És aquesta una feliç coincidència perquè ens posa davant dels ulls la idea de que tots som pedres vives de l’Església definitiva i que tenim a Jesucrist com a pedra angular. I per mantenir adequadament aquest edifici espiritual que és l’Església de Crist ens cal cuidar-lo, polir, llimar cada pedra per tal de que encaixin i en harmonia basteixin una construcció sòlida.

Per ajudar a l’Església a tenir pedres sòlides i ben polides l’Institut hi pot aportar una gran tasca. Aprofundir en la nostra fe per tal de ser com aquell home del que ens parla l’Evangeli segons sant Lluc que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Així quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada.

Si en canvi la nostra fe no l’aprofundim, no la treballem serem com aquell altre que escolta les paraules del Senyor i no les compleix i que s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar i la destrucció d'aquella casa fou completa. (cf. Lc 6,48-49).

I d’inundacions i de rius que envesteixen no en manquen al nostre voltant i també dins de casa. I per fer-ne front ni ajuda una enyorança superficial dels temps passats, ni una proposta irreal dels temps futurs. Tenim l’Església que Déu vol que tinguem avui i els marcs per redefinir-la, si és el cas, estan ben traçats a nivell de l’Església universal.

Per això ens cal construir comunitats solides i ben fonamentades on l’estudi de l’Escriptura i del magisteri eclesial tinguin un paper habitual i important.

Hem passat de viure la fe de manera social i a vegades força superficial a sentir la necessitat de formar-nos cada cop més en la fe per tal de respondre a aquella vocació evangelitzadora a la que tots estem cridats.

Demanem doncs al Senyor que el nostre Institut esdevingui un centre on aprofundir en la fe i en el coneixement de la fe sigui un objectiu prioritari.

Un lloc on les pedres vives que foment l’Església de Girona siguem polides per encaixar en l’Església de Crist.

Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

Acte acadèmic i lliçó inaugural

Inaugurem avui un nou curs del nostre Institut Superior de Ciències Religioses. Moltes gràcies al Degà de la FTYC per la seva presència i molt especialment al Rector de la UdG i al tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona en representació de la ciutat.

Ho fem a més en unes circumstàncies especials ja que aquest serà el primer curs en que l’Institut està sota la direcció del Dr. Quim Malé. Aquesta novetat ens ha d’ajudar a replantejar els objectius del Institut sempre al servei de l’evangelització.

Aquí uns quants alumnes es preparen per a ser docents de religió a les nostres escoles i aquest no és un tema menor sinó molt important perquè pel seu mestratge passaran molts alumnes i a partir d’ells molta mainada tindrà noticia de Déu.

Aquí es preparen també laics que cal que assumeixin tasques importants en l’Església ja sigui el diaconat permanent, els ministeris  de lectors i acòlits o catequistes. Ells són part indispensable en el dia a dia e les nostres parròquies.

Però aquí també, a partir del Institut, hem d’establir un pont de diàleg amb la societat. Som conscients de que la percepció del fet religiós ha canviat i molt al llarg dels darrers anys i això ha provocat un desconeixement que no ajuda gens a entendre la nostra societat on les arrels cristianes són tant presents en l’art, la literatura o les tradicions; en definitiva en la cultura entesa com tot allò que en el passat, en el present i en el futur forma un poble.

N’hem de ser conscients i aprofitar l’oportunitat que aquest Institut suposa per ser presents en la nostra societat amb respecte a tothom, però sense renuncies inútils.

Gràcies a tots vosaltres: Direcció, secretaria, claustre i alumnes per donar vida a l’Institut. Gràcies a l’Ateneu sant Pacià, a la UdG i a les administracions per la seva ajuda que ens cal aprofundir encara més per trobar punts de col·laboració que ens enriqueixin mútuament.

Gràcies finalment al Dr. Joan Ferré per la seva lliçó inaugural. L’aprofundiment en les Escriptures, com ens diu el Concili Vaticà II, amb assídua lectura i amb estudi diligent, ens mou a no ser predicadors buits i superflus de la paraula de Déu, ja que tots hem de comunicar les immenses riqueses de la paraula divina. (DV, 25).

Gràcies a tots per la vostra presència.

Queda inaugurat el curs 2026-2027 de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona.

Dedicació de l’Església Catedral de Girona

 

Solemnitat de l’aniversari de la dedicació de l’Església Catedral de Girona

Catedral de Girona

Dilluns 21 de setembre de 2026

Mc 4,52-59; Salm 121; 1Pe 2,4-9 i Jn 4,19-24

Aquí s’adora al Pare en Esperit i en veritat i adorar al Pare en esperit i en veritat és el realment important. Pel judaisme tenia molta importància el temple com el de Jerusalem; la seva destrucció i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel.

Amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és simplement una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és el temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.

La comunitat diocesana te aquest temple per lloc de culte i de trobada. «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells» (Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Aquí ens hi reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; en proclamar la seva paraula; s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres, que som les pedres vives d’aquest temple definitiu, hem de fer present al Senyor al nostre voltant, present en el món.

Això mateix ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, que no es trobi assedegat, com ella que és al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència.

Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar esperança al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere.

El temple ha de ser doncs un lloc dedicat prioritàriament a la pregària i al culte. La nostra catedral, donades les seves característiques d’obra d’art i monument públic, té diguem que un ús compartit; durant unes hores és un lloc de pregària, durant algunes altres hem de respectar o tolerar que sigui visitat turísticament i s’hi dugui a terme alguna activitat cultural. Qualsevol que sigui l’activitat que s’hi dugui a terme aquesta ha de ser sempre respectuosa amb la seva qualitat de temple i hem de rebutjar sempre d’acollir-hi altres activitats que atemptin contra aquest precepte. Aquesta situació ambivalent pot resultar a vegades incòmode, certament, però en ser inevitable en tractar-se d’un espai singular cal que vigilem en el seu ús tenint sempre present que aquest temple és la casa de Déu.

És aquí  on les pedres vives, és a dir nosaltres, ens reunim en nom de Crist. Deixant-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Aquesta serà realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo definitivament en esperit i en veritat per sempre més.

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A Parròquia Sant Joan Baptista a Poble Nou

 Diumenge XXV durant l'any / Cicle A

Parròquia Sant Joan Baptista a Poble Nou

Diumenge 20 de setembre de 2026

Is 55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a

El profeta Isaïes ens diu: «Busqueu al Senyor mentre es deixa trobar, invoqueu-lo mentre és a prop». És una invitació a buscar al Senyor, a aquest Déu que es deixa trobar, que surt al nostre encontre. Déu és el que és, no és el que nosaltres desitgem que sigui, un Déu a la nostra mesura que valora les coses a partir de les nostres mesures. Per això el profeta ens posa davant els ulls les seves paraules: «Els meus pensaments no són els vostres pensaments, ni els vostres camins són els meus camins».

La paràbola que Jesús ens presenta en l'Evangeli que acabem d'escoltar ens planteja una certa incomoditat. Com podem acceptar que qui menys treballa coure el mateix que qui més treballa? Aquest plantejament està contra tota lògica. Per això aquí les paraules recollides pel profeta Isaïes ens donen llum: Déu pensa per si mateix i els seus pensaments no són els nostres i sovint s'allunyen dels nostres. Així va ser al llarg de la seva missió entre nosaltres. 

La gent del seu temps creia que sacerdots i mestres de la llei tenien la salvació assegurada. En canvi, Jesús ens diu que són els pecadors els anomenats i que molts diuen, però no fan, mentre uns altres quan descobreixen la veu del Senyor que els crida diuen i fan, paraules i obres s'uneixen en ells per a seguir a Jesús.
En l'Evangeli, Jesús ens parla de la generositat de Déu, de la seva voluntat de perdonar. Déu no fa distinguos entre una hora i una altra. Ell és capaç de donar a tots per igual, encara que als nostres ulls sigui una injustícia. Déu, podríem dir, fa el que vol i és cert, però no actua mai injustament, simplement la seva idea de la justícia no és la nostra. La nostra està lligada a convencionalismes, a valors materials. En canvi, Déu veu el que hi ha en els nostres cors i l'amor és la seva mesura per a jutjar-nos. 

La paràbola no pretén ensenyar-nos que és igual treballar que no treballar, ni que l'esforç d'una vida sencera manqui de valor. El que Jesús vol revelar és una cosa molt més profunda i és que l'amor de Déu no es compra ni es pot reivindicar com un salari. L'amor de Déu, la fe, és un do, un regal que Déu fa a qui vol i a l'hora que vol. 

No es tracta d'un amor qualsevol, és un amor que dona sentit a tota la vida i Déu no mestressa solament als quals arriben primer. Déu surt contínuament a buscar-nos. Déu surt al nostre encontre una vegada i una altra. Als quals portem molts anys caminant amb el Senyor, als quals potser hem arribat tard, als quals hem perdut oportunitats, als quals ens hem equivocat; a tots. Mai és tard per a escoltar la veu del Senyor, per a convertir-nos i per a acudir a treballar en la seva vinya.

Escoltar-li, convertir-se, acudir a la seva vinya és viure en Crist, com ens ha dit sant Pau. Sant Pau ha descobert que la seva existència només té sentit quan està unida a Crist. I aquesta unió li permet afrontar fins i tot la mort amb una llibertat que a nosaltres ens sorprèn. 

Déu és a prop nostre, Déu es deixa trobar. Ho fa de bon matí, a mitjan matí, al migdia, a mitjan tarda i fins i tot una hora abans de posar-se el sol; perquè Déu mai és mandrós quan es tracta de sortir al nostre encontre, quan es tracta de manifestar-nos el seu amor.

El profeta Isaías nos dice: «Buscad al Señor mientras se deja encontrar, invocadlo mientras está cerca». Es una invitación a buscar al Señor, a este Dios que se deja encontrar, que sale a nuestro encuentro. Dios es el que es, no es el que nosotros deseamos que sea, un Dios a nuestra medida que valora las cosas a partir de nuestras medidas. Por eso el profeta nos pone ante los ojos sus palabras: «Mis pensamientos no son vuestros pensamientos, ni vuestros caminos son mis caminos».

La parábola que Jesús nos presenta en el Evangelio que acabamos de escuchar nos plantea cierta incomodidad. ¿Cómo podemos aceptar que quién menos trabaja cobre lo mismo que quién más trabaja? Este planteamiento está contra toda lógica. Por eso aquí las palabras recogidas por el profeta Isaías nos dan luz: Dios piensa por si mismo y sus pensamientos no son los nuestros y a menudo se alejan de los nuestros. Así fue a lo largo de su misión entre nosotros.

La gente de su tiempo creía que sacerdotes y maestros de la ley tenían la salvación asegurada. En cambio, Jesús nos dice que son los pecadores los llamados y que muchos dicen, pero no hacen, mientras otros cuando descubren la voz del Señor que les llama dicen y hacen, palabras y obras se unen en ellos para seguir a Jesús.

En el Evangelio, Jesús nos habla de la generosidad de Dios, de su voluntad de perdonar. Dios no hace distingos entre una hora y otra. Él es capaz de dar a todos por igual, aunque a nuestros ojos sea una injusticia. Dios, podríamos decir, hace lo que quiere y es cierto, pero no actúa nunca injustamente, simplemente su idea de la justicia no es la nuestra. La nuestra está atada a convencionalismos, a valores materiales. En cambio, Dios ve lo que hay en nuestros corazones y el amor es su medida para juzgarnos.

La parábola no pretende enseñarnos que da igual trabajar que no trabajar, ni que el esfuerzo de una vida entera carezca de valor. Lo que Jesús quiere revelar es algo mucho más profundo y es que el amor de Dios no se compra ni se puede reivindicar como un salario. El amor de Dios, la fe, es un don, un regalo que Dios hace a quien quiere y a la hora que quiere.

No se trata de un amor cualquiera, es un amor que da sentido a toda la vida y Dios no ama solamente a los que llegan primero. Dios sale continuamente a buscarnos. Dios sale a nuestro encuentro una y otra vez. A los que llevamos muchos años caminando con el Señor, a los que quizás hemos llegado tarde, a los que hemos perdido oportunidades, a los que nos hemos equivocado; a todos. Nunca es tarde para escuchar la voz del Señor, para convertirnos y para acudir a trabajar en su viña.

Escucharle, convertirse, acudir a su viña es vivir en Cristo, como nos ha dicho san Pablo. San Pablo ha descubierto que su existencia solo tiene sentido cuando está unida a Cristo. Y esa unión le permite afrontar incluso la muerte con una libertad que a nosotros nos sorprende.

Dios está cerca nuestro, Dios se deja encontrar. Lo hace de buena mañana, a media mañana, a mediodía, a media tarde e incluso una hora antes de ponerse el sol; porque Dios nunca es perezoso cuando se trata de salir a nuestro encuentro, cunado se trata de manifestarnos su amor.

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A Pineda de Mar

 

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A

Ministeris laicals de lector i acòlit al Dr. Joan Ferrer Costa

Parròquia de Santa Maria a Pineda

Diumenge 20 de setembre de 2026

Is 55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a

Déu és a prop, Déu es deixa trobar. Ho fa de bon matí, a mig matí, al migdia, a mitja tarda i fins i tot una hora bans de pondre’s el sol; perquè a Déu no li fa mai mandra sortir al nostre encontre, esperar a que estiguem disposats a escoltar-lo i a seguir-lo per tal que arribem a viure aquest clam de l’apòstol sant Pau «per a mi, viure és Crist.»

Cal tenir però el cor disposat a trobar-lo, cal tenir el cor disposat a la conversió sigui a l’hora que sigui, però quan arribi aquesta hora cal aixecar-nos i tirar cap a la vinya per guanyar-nos el jornal. El Regne, l’evangelització, fer arribar la paraula de Crist demana treballadors, demana de qui amb entrega es dediqui a apropar-nos la Paraula de Déu i ens ajudi a tenir l’orella atenta a la seva crida, no fos cas que ens passi per alt.

El ministeri de la Paraula i de l’altar, el lectorat i l’acolitat, són dos serveis a l’Església que sovint ens han passat desapercebuts. Els veiem com un simple tràmit, un pas cap al diaconat o el sacerdoci sense més transcendència en el conjunt de l’Església. Sant Pau VI va destacar però que qui és instituït en el ministeri de lector cal que procuri amb tota obstinació i posi els mitjans aptes per a aconseguir cada dia més plenament el suau i viu amor, així com el coneixement de la Sagrada Escriptura. Mentre que l’acòlit queda instituït per a ajudar al diaca i prestar el seu servei al sacerdot. És propi d'ell cuidar el servei de l'altar, a més de distribuir, com a ministre extraordinari, la comunió, cuidar de la instrucció dels altres fidels, que ajuden al sacerdot o al diaca en els actes litúrgics i tot participant amb pietat en la Sagrada Eucaristia, alimentant-se d'ella i adquirint un més profund coneixement d'aquesta. (Cf. Ministeria Quaedam, V).

Vet aquí doncs, estimat Joan, el ministeri al qual has estat cridat. Per apropar la Paraula de Déu als teus germans i germanes de comunitat el Senyor t’ha donat suficients i reconegudes capacitats. Però no oblidis mai l’objectiu final que és la conversió dels cors, cridar a la vinya a nous treballadors, tant se val l’hora que sigui, i fer-ho tot per tal de que viure per a tots sigui Crist.

La corresponsabilitat és més necessària que mai en l’Església, tant més quan la sequera de vocacions al ministeri sacerdotal ens mou primer que tot a pregar amb insistència, sense defallir, al Senyor que ens concedeixi treballadors per als seus camps i alhora fer una crida a la comunitat per viure la fe en comunió, és a dir amb voluntat d’assumir cadascú la responsabilitat que ens pertoca tenint present el que ens ha dit avui sant Pau, que tenim tots a fer un treball profitós en bé de l’Església.

Els temps actuals demanen un replantejament de l’atenció a les comunitats parroquials i també un esforç de tots per tal de que les celebracions dominicals, és a dir l’Eucaristia, sigui vertaderament una trobada comunitària per tal de celebrar el dia del Senyor. La raó de fons de qualsevol servei eclesial l’expressava el papa Francesc dient: «els ministres ordenats i els altres agents pastorals han de fer present la fragància de la presència propera de Jesús i la seva mirada personal.» (Evangelii Gaudium, 169).

No ens ha de fer por assumir un paper més rellevant dins la comunitat, no ens ha de fer mandra, no ens ha de fer vergonya. Viure la fe en comunitat és quelcom irrenunciable, perquè la fe viscuda tots sols no és una fe vertadera. Per això aquest sentiment de comunitat l’hem d’aprofundir. No ens val de res plànyer-nos de temps passats; Déu vol que visquem els temps presents i el que ens demana és que l’invoquem, que el cerquem, que mirem de trobar-lo.

Ens diu el Concili Vaticà II que: «És necessari que tots els clergues, sobretot els sacerdots de Crist i els altres que com els diaques i catequistes es dediquen legítimament al ministeri de la paraula, se submergeixin en les Escriptures amb assídua lectura i amb estudi diligent, perquè cap d'ells resulti "predicador buit i superflu de la paraula de Déu que no l'escolta en el seu interior", ja que ha de comunicar als fidels que se li han confiat, sobretot en la Sagrada Litúrgia, les immenses riqueses de la paraula divina.» (Dei Verbum, 25).

La Paraula de Déu és la teva companya de viatge, saps escoltar-la amb atenció i estudiar-la, ara se’t crida a ser-ne instrument perquè els altres l’escoltin proclamant-la i quan sigui el moment predicant-la cosa que no et serà difícil ja que tant familiaritzat estàs amb ella per la teva activitat acadèmica.

Gràcies Joan per la teva generositat i voluntat de servei a la teva comunitat, certament, a l’Església de Girona, també; però sobretot gràcies a Crist que per a tots nosaltres és vida.

Festa Major en honor a Sant Prim i Sant Felicià

 

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A

Confirmacions i Missa de Festa Major en honor a Sant Prim i Sant Felicià

Monestir de Sant Pere a Besalú

Dissabte 19 de setembre de 2026

Is 55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a

 

Cercar al Senyor per a viure en Crist, aquest és el missatge que ens donen tant el profeta Isaïes com l’apòstol sant Pau. Aquesta és la invitació a la que respongueren els sants Prim i Felicià, aquests dos cristians, martiritzats durant les persecucions de Dioclecià i Maximià i que són els vostres patrons. En ells es complí la reflexió de sant Pau, per a ells morir, morir fidels a la seva fe els va ser un guany. No és que rebutgessin la vida, al contrari l’estimaven com a do del Senyor que és, però preferiren mantenir-se fidels a conservar la vida.

Segurament que als seus ulls també es va presentar aquesta dicotomia que va es va plantejar sant Pau. Morir per estar ja amb Crist o continuar treballant i portant a terme un treball profitós. La vida dels sants, la vida dels màrtirs tampoc no és còmode i aquest fet ens consola també a nosaltres quan veiem sorgir dificultats al nostre voltant, quan ens toca escollir un camí o un altre, quan naveguem contra corrent.

Viure avui la fe és moltes vegades navegar contra corrent perquè són molts els factors que ens empenyen a seguir allò que la societat a cada moment ens presenta com el millor camí, no perquè ho sigui sinó perquè és el que se’ns impel·leix a seguir ves a saber moguts per quins interessos i amb quina finalitat.

El profeta Isaïes ens mostra que Déu és generós en el perdó i Jesús en l’Evangeli ens mostra que sempre hi som a temps per ser perdonats, sempre hi som a temps per convertir-nos, sempre hi som a temps per canviar el rumb i dirigir-lo cap a Crist. Jesús ens ho diu amb un text que amb una mirada purament humana ens resulta injust. Rebre el mateix per haver treballat tota una jornada sota el pes de la calor que havent treballat tant sols unes poques hores i ja al capvespre quan el sol afluixa, ens resulta discriminatori i injust.

Però ens ho ha dit Déu per boca del profeta Isaïes «els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus.» Aquestes paraules juntament amb la paràbola que ens explica Jesús en l’Evangeli topen amb la realitat que ens envolta. Ho vivim cada dia, al nostre voltant i en el nostre món. Posem barreres als qui d’antuvi parteixen amb menys oportunitats per tirar endavant i poder viure la vida amb dignitat.

Ens ho deia sant Joan Pau II ja l’any 1991: «Queda demostrat que és inacceptable l'afirmació que la derrota del socialisme deixa al capitalisme com a únic model d'organització econòmica. Cal trencar les barreres i els monopolis que col·loquen a tants pobles al marge del desenvolupament, i assegurar a tots, individus i nacions, les condicions bàsiques que permetin participar en aquest desenvolupament. Aquest objectiu exigeix esforços programats i responsables per part de tota la comunitat internacional. És necessari que les nacions més fortes sàpiguen oferir a les més febles oportunitats d'inserció en la vida internacional; que les més febles sàpiguen acceptar aquestes oportunitats.» (Centesimus Annus, 35). Ho escrivia en el centenari de l’Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, un papa que visqué un món en profunda transformació, com vivim nosaltres, i que ha estat reivindicat per l’actual papa Lleó XIV.

Però aquesta paràbola va molt més enllà del que en una primera lectura puguem llegir-hi. Ens parla del do de la fe i de l’acolliment del Senyor cap al qui creu. Aquests treballadors de darrera hora són o som tots aquells que havent pecat es converteixen, ni que sigui a darrera hora, i girant la mirada cap a Déu es fan tant mereixedors del Regne com els de primera hora.

La fe és un do que arribar quan arriba, ja que els temps de Déu no són els nostres, Per això confirmar la fe, com feu avui vosaltres davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església, és un acte generós i valent que el Senyor acull amb alegria i per això us atorga la força de l’Esperit Sant.

El Senyor us ha cridat a fer-ho, com aquell propietari que sortí de bon matí a cridar treballadors per a la seva vinya i que no es cansà de fer-ho fins al capvespre, conscient de que cada crida era una oportunitat per incorporar al treball de la vinya a nous treballadors.

La vinya és el Regne de Déu i en aquest regne hi ha treballadors de primera hora, de migjorn i de darrera hora quan el capvespre anuncia ja la fi de la jornada. Ho veiem en tants adults que s’incorporen a l’Església, en tants joves que desencisats per les respostes que dona el nostre món a les grans preguntes de la vida, cerquen Déu, a vegades fins i tot inconscients de cercar-lo, però Déu es val de tot per tal de que aportem un treball profitós i sols serà profitós si per a nosaltres viure és Crist.

Aquesta fou l’opció que prengueren els màrtirs, com sant Prim i sant Felicià, els vostres patrons; aquesta és l’opció que avui feu davant d’aquesta comunitat confirmant la vostra fe i aquesta és l’opció que el Senyor ens convida no tant sols a prendre sinó sobretot a mantenir al llarg de la nostra vida.

Ell crida a seguir-lo de bon matí, a mig matí, al migdia, a mitja tarda i una hora abans de pondre’s el sol. Ell sempre crida a seguir-lo perquè és generós a perdonar i el que vol sempre és que abandonem els camins injustos per convertir-nos a Ell.

Presentació de Poesia esparsa i inèdita, de Mossèn Pere Ribot

 

Presentació de Poesia esparsa i inèdita, de Mossèn Pere Ribot

Centre Claret de Girona

Dimarts 16 de setembre de 2026

En primer lloc moltes gràcies per convidar-me a compartir aquesta presentació amb tots vosaltres aquí al Centre Claret de Girona i amb tant bona companyia.

Gràcies especialment perquè la meva participació avui posa l’accent en el ministeri sacerdotal de mossèn Pere Ribot exercit durant 56 anys a Riells on arriba quan portava tot just vuit anys de prevere- Un enamorat del Montseny on aquest sacerdot poeta o poeta sacerdot, com l’ha definit en Victor Gay, exercí d’abat del Montseny, un títol que li concedí en Xevi   Planas l’any 1992 i que lluny de ser una definició anecdòtica ens situa perfetament la vida i l’obra de Mossèn Pere.

Avui presentem la seva poesia esparsa i inèdita en una edició acurada per Joan Tuneu i Antoni Pladevall. Aquest llibre ve a completar la publicació del conjunt de l’obra de Mossèn Pere Ribot e base, especialment, del seu fons personal dipositat a l’Arxiu Comarcal de la Selva.

Mossèn Pere Ribot fou un prevere barceloní, nat a Vilassar, que va arribar l’any 1941 a Riells, quan aquesta era la darrera parròquia de l’arquebisbat de Barcelona, tot i ser pertanyent a un municipi gironí  i formar part de la província de Girona. La remodelació dels límits diocesans de l’any 1957 que cercava adequar els límits de les diòcesis als límits de les províncies. Un intent que afortunadament no acabà de reeixir i que no tenia en compte que les diòcesis eclesiàstiques són molt anteriors a la divisió provincial decimonònica i, en general molt més arrelades a la realitat que les conformen. Aquest fet feu que Riells passes a formar part de la diòcesis de Girona. Definia així la seva vocació:

M’has cridat des del ventre de la mare,

quan no tenia veu,

però tenia vida.

(La crida)

Mossèn Pere, nascut al Maresme, va haver de triar entre seguir a Riells o seguir essent prevere barceloní i la seva tria ja mostra el seu fort arrelament a Riells, va escollir seguir essent rector de Riells i ho fou fins a la seva mort. , el vincle amb Girona i amb les poblacions immediates de la Selva s’incrementa i es fa més continuat i estable. Maresmenc de naixement i selvatà per vocació son dues característiques que marcaren la seva vida. Com ens ho diu ell mateix:

I visc de dos amors: de Déu en mi;

jo, en Déu.

(Dels dos amors)

L’any vinent es commemorarà el trentè aniversari de la seva mort, l’agost de 1997.  Apropant-nos a aquesta data tenim avui ales mans la seva poesia esparsa i inèdita. Una edició acurada que ens posa a les mans un llibre pe gaudir-ne amb una lectura lineal o amb una lectura transversal, cercant al llarg de les seves pàgines inspiració, reflexió i bellesa.

Recordo als inicis dels anys setanta a Tarragona la coincidència de la mort de Mossèn Miquel Melendres i de Mossèn Ramon Muntanyola, aquest darrer especialment conegut per haver estat el gran biògraf del cardenal Vidal i Barraquer. Aleshores el Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona, titulà una de les seves gloses dominicals “se’ns moren els poetes”. Pot ser cert, una certa manera d vitre l’espiritualitat sacerdotal en estreta relació amb la poesia corre el risc de perdre’s. Per això mateix convé que recuperem l’obra dels nostres preveres poetes i lletraferits, que han estat molts a les nostres terres gironines.

A aquest objectiu respon també l’edició d’aquest llibre que recull una obra poètica d’inspiració religiosa, una obra singular que és hereva directe d’una tradició que és rica a la nostra cultura o que ha estat rica, des dels autors clàssics medievals i moderns, passant per Verdaguer i fins a autors com Ribot i d’altres. 

Un llibre que recull una poesia de proximitat que s’adreça a persones del seu entorn amb motius diversos com ara naixements, primeres comunions, matrimonis, primeres misses, entrades en la vida religiosa, defuncions i comiats. Algunes responen a peticions rebudes i que ell mirava de satisfer, d’altres a relacions familiars o d’amistat.

Com deia en Narcís Figueres a la presentació d’aquesta obra Santa Coloma de Farners el passat 11 de juny de 2026 ens trobem en tot cas amb «una poesia que es ben feta».

Mitjançant la seva poesia Mossèn Pere Ribot s’adreça sovint a Déu un Déu que protegeix i que empara, un Déu que acull i que salva, un Déu que no comprenem del tot i a qui ens atrevim a retreure segons quines coses. Una poesia que recull l’espiritualitat d’un sacerdot que viu el seu ministeri, celebrant els sagraments com una espiritualitat que impregnava tota la seva vida. Mossèn Pere era un capellà de cap a peus i ho era també quan escrivia, tant o més que quan predicava.  Una tasca sacerdotal no pas incompatible amb acollir activitats i persones a Riells durant el franquisme, treballant per la llengua i la cultura catalanes. Així en parlava:

He viscut donat a Déu

i a l’església de Crist.

I la terra i cel han vist,

malgrat la vida breu,

que l’Esperit m’ha donat,

coronant la fe, el gran dot

d’ésser de Crist sacerdot,

pregoner d’eternitat.

(He viscut...)

Donem avui la benvinguda a aquest llibre, necessari i enriquidor que ens ha de permetre aproximar-nos a la figura de Mossèn Pere Ribot i al centre de la seva vida, al seu ministeri sacerdotal sempre arrelat en una realitat ben concreta, el Montseny, en una cultura concreta, la catalana, i expressada en la seva llengua, que és també la nostra.

Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

Acte de presa de possessió

 

Acte de presa de possessió dels nous càrrecs parroquials 

de la diòcesi pel curs 2026-2027.

En primer lloc agrair-vos la vostra disponibilitat en bé del conjunt de l’Església de Girona. Cadascun de vosaltres deixa ara una comunitat per fer-se càrrec d’una altra i això, en molts casos, significa deixar amistats, deixar determinats lligams per en certa manera tornar a començar de nou i tot plegat no és sempre fàcil.

Per això aquesta disponibilitat vostra és una mostra del vostre amor a l’Església i si és amor a l’Església és amor i voluntat de servei cap al poble de Déu, als qui heu servit fins ara i al qui servireu a partir d’avui. Ho feu en uns moments en els que cada prevere és un do preciós, la  manca de vocacions és quelcom que ens preocupa i que també ens ha d’ocupar. A vegades una paraula oportuna pot fer dirigir algú cap a aquesta vocació de servei que ens uneix a tots. És important per tant tenir una atenció especial cap als joves perquè d’ells en poden sortir noves vocacions no tant sols al sacerdoci, que sempre és bo, sinó també a la vida matrimonial cristiana, a la vida de laics compromesos amb les nostres parròquies o a la vida consagrada. Us convido a sembrar llavors d’esperança que puguin portar a noves vocacions per atendre l’evangelització en un futur immediat.

Assumiu avui noves responsabilitats en ple procés de reestructuració de la nostra diòcesis. Els nous arxiprestats, sota la protecció de la Mare de Déu, i amb ells la creació de les unitats pastorals ens han d’ajudar a arribar millor als fidels i a enriquir les celebracions, sempre amb l’ajut dels laics ja que sense ells res no podrem i res tindrà sentit. Tots som poble de Déu, això no hem d’oblidar mai.

No podem arribar arreu com fa uns anys, d’això n’hem de ser ben conscients i per tant us convido a mesurar les vostres forces pastorals i a cuidar la vostra salut física i espiritual. Cerqueu estones de descans, estones de pregària, de contacte sovintejat amb la Paraula i cerqueu temps per a Déu ja sigui tenint un temps de recés, ja sigui fent trobades amb d’altres preveres per compartir els vostres neguits. La vida sacerdotal necessita d’un alt nivell de fraternitat i si és cert que això no és sempre fàcil hem de ser conscients de que quan el prevere s’aïlla de Déu i dels altres el risc d’entrar en crisis és alt. Per això el contacte sovintejat amb Déu i amb els germans ens és més necessari que mai. Som diferents certament, però això és una riquesa. No es tracta de cercar uniformitat sinó d’enriquir-nos mútuament des de les diferents sensibilitats i de fer-ho amb respecte i amb amor. No ens hem d’avergonyir d’estimar als nostres germans preveres i diaques, als nostres fidels, ni òbviament a les nostres famílies i amics. Perquè el manament de l’amor ens ve de Déu i això no ho hem d’oblidar mai. Sense dependències malsanes, cert, però amb una sana fraternitat que ens ha d’unir com a poble de Déu que fa camí a les nostres terres gironines.

Aquí al bisbat hi trobareu, hi heu de trobar, ajut i recer, perquè si aquí no som capaços de donar això de res no servim. Al cap i a la fi som el mateix, servim al mateix patró i no podem veure’ns mai com diversos en objectius, si de fet som tots part de l’Església i treballem tots per ella. Penseu-hi, cadascun dels vicaris episcopals és alhora rector i això imprimeix caràcter per tal de ser accessibles als germans preveres i a les seves necessitats i preocupacions. Ser vicari general o episcopal és un servei a l’Església com ho és ser rector, diaca, bisbe o catequista i com a tal servei ha de ser viscut sempre.

La cúria no és ni ha de ser mai una càrrega o un obstacle, però alhora tots hem de ser conscients de que no sempre tot és possible, o no ho és al moment que volem i com volem i ens cal a tots plegats ser sempre raonables.

Alleugerir les tasques no pastorals ha  de ser un objectiu prioritari per tal de que us pugueu centrar en allò que és el vostre servei a la comunitat i on sou realment imprescindibles, el ministeri sacerdotal. Això requereix també d’un esforç que haurem de realitzar entre tots de manera immediata agilitzant tràmits i prioritzant objectius.

Formem part tots plegats d’una mateixa comunitat i això implica comunió, solidaritat, respecte i estima. Sense això que ens ve manat per Déu però que ens ha de sortir del cor, res no podrem. Gràcies de nou per la vostra disponibilitat. Que Maria, Mare de l’Església, ens hi ajudi avui i sempre.

Exaltació de la Santa Creu

 

Exaltació de la Santa Creu

Festa

Catedral de Girona

14 de setembre de 2026

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És a la creu on Jesús és feu obedient al Pare fins a acceptar la mort. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients.  La creu és signe de resurrecció, perquè el gra de blat que quan cau a terra, no mor no dona fruit i Crist morint a la creu ens ha donat fruits de vida terna.

Crist fou enlairat, com ho havia estat aquell signe de salvació que enlairà Moisès  quan el poble incrèdul havia acabat la paciència. La creu és avui signe de salvació davant la desesperació de la humanitat. Signe d’una mort ignominiosa que ha esdevingut amb la intervenció divina un signe d’esperança, un signe d’amor. La creu ens mostra que Crist ens va estimar fins a l’extrem de morir per nosaltres i fer-ho amb una mort dura, cruel, en solitud, sense consol. La creu ens mostra que per salvar-nos Déu és capaç de fer-se no res, com no res som nosaltres comparats amb Ell.

El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. Com deia el Papa Benet XVI a Lourdes l’any  2008 «El senyal de la Creu és d'alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra molts esforços per eliminar aquest símbol però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-lo. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi seguim descobrint el seu sentit més profund; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l'innocent, clavat per la nostra salvació, morint per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brollà sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix doncs la força de l’Església.

De l’arbre de la creu ens ve la vida, d’un símbol de mort i d’anorreament, ve la victòria de la vida sobre la mort. Ens ve perquè Déu ens estima, tant que ha enviat al seu Fill per salvar al món, per oferir-nos la vida eterna i fer-nos partícips de la seva resurrecció. És l’aparent contradicció de la història de la salvació, de la mort i d’una mort de creu, en surt Crist com a Senyor de la vida, a gloria de Déu Pare.

En mig del nostre món a voltes buit, a voltes desesperançat, a voltes desorientat, i sortosament també a voltes confiat en Déu; la creu sempre roman mentre el món gira. Roman perquè la creu de Crist és el cim de l'amor, que ens dona la salvació.

En la creu Crist s’ha donat a conèixer. Perquè Ell és el qui sofreix i el qui estima, és el qui ha estat enaltit i el qui de la creu estant ha triomfat.

Déu estima tant el món, ens estima tant; que si fixem els ulls en la creu ens ofereix la vida eterna, perquè per la creu ha vingut la salvació al món. En ser enlairat damunt la terra el Fill de l’home, aquell qui ha baixat del cel, ens atrau cap a Ell i coneixem així que Ell ho és amb el Pare, que no fa res pel seu compte, sinó allò que el Pare li ha ensenyat (Cf. Jn 8,28 i 12,32).

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira. Mentre el món canvia, mentre el mon viu convulsions i transformacions, la creu roman sempre al centre, sempre esperant-nos com a signe de salvació que és, un signe que no passa, perquè l’amor de Déu no passa mai.

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Parroquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Dissabte 12 de setembre de 2026

Parroquia de Sant Cebrià a Flaçà

Diumenge 13 de setembre de 2026

Sir 27,30-28,7; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

 

Avui estimats feu un pas important en la vostra vida de fe, la confirmeu davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. Si un dia vau ser batejats i van ser els vostres pares i padrins els qui van manifestar la vostra fe davant de Déu i de l’Església avui sou vosaltres mateixos els qui ho feu. Ells, els vostres pares i padrins, es van comprometre a educar-vos en la fe de Crist i per això i havent fet camí en aquesta vostra comunitat parroquial avui demaneu de rebre el do de l’Esperit sant, aquell mateix que van rebre els apòstols el dia de la Pentecosta.

El baptisme i la confirmació són dues etapes de la vida en Déu. Pel baptisme naixem a una vida nova, no és tant sols un símbol, és i ha de ser realment una transformació. Pel baptisme Déu és fa present en nosaltres i passem a participar de la seva mort i de la seva resurrecció. Ho hem escoltat en les paraules de sant Pau, vivim i morim per al Senyor i som del Senyor i aquest és un compromís molt important. Avui per la confirmació confirmeu aquell primer do que vau rebre pel baptisme i així aquestes dues etapes d’un mateix do us fan entrar amb plenitud en la dinàmica de la fe en Crist.

Aquesta fe nostra no és quelcom superficial, ha d’entrar en els nostres cors i ha d’omplir de sentit tota la nostra vida. Ho hem escoltat en les lectures d’aquest diumenge. Jesús fill de Sira ens convida a no irritar-nos, a no guardar rancúnia, a perdonar als altres el mal que ens facin i a fer-ho moguts pels manaments de la llei del Senyor que ens comprometem a viure molt més que a guardar-los. El nostre perdó no ha de tenir límits, ho hem escoltat en l’Evangeli. Els deixebles volien saber fins a quantes vegades hem de perdonar. 

És aquesta una temptació que tenim tots, perdonar potser sí que ho volem fer, però amb uns límits, responent a aquella frase col·loquial del «fins aquí hem arribat» o del «per aquí ja no hi passo». Són reaccions ben humanes que compartim amb els mateixos apòstols. Però Jesús va molt més enllà, ens diu que hem de perdonar setanta vegades set, és a dir tantes vegades com calgui i això ens costa de viure-ho respecte als altres. Ens costa perquè sovint oblidem que també nosaltres estem necessitats de perdó.

«Hem d'aprendre a mirar el perdó, poderosa medicina contra el mal que sana les nostres ferides interiors, com alguna cosa que forma part d'un procés, d'un camí. (...) És un camí llarg, és un procés que requereix molta paciència, és un treball que hem de fer amb nosaltres mateixos, tant personalment com per mitjà d'altres itineraris d'acompanyament i també de reconciliació interior. I és necessari no desanimar-se: en el perdó s'avança amb petits passos.» Ens ho deia el papa Lleó XIV en la vetlla de pregària a l’estadi olímpic de Barcelona el passat 9 de juny.

Ens costa perdonar, certament però per això precisament, per viure en plenitud la nostra fe, ens cal la força de l’Esperit Sant, aquesta que avui rebeu. Sigueu doncs valents, apostar per Crist és la millor aposta que podem fer en la nostra vida. Implica compromisos, com el de saber perdonar i saber demanar perdó, com el d’estimar fins i tot als qui no ens estimen i així tants d’altres que anem escoltant al llarg de l’any de boca de Jesús en l’Evangeli. 

Tot plegat es resumeix en els dos grans manaments que ens va deixar Jesús: Estimar a Déu i estimar als altres. A viure així la vostra fe, a viure així el vostre compromís amb Crist us hi ajudarà el do de l’Esperit Sant que avui rebeu. 

Viure en Crist no és fàcil, és un compromís exigent, amb les nostres soles forces no en tenim prou. Per això ens cal la força de l’Esperit Sant. Que aquesta us acompanyi a tots vosaltres i a nosaltres també.

Santa Eugenia

 

Santa Eugenia

Parròquia de Santa Eugenia a Girona

Divendres 11 de setembre de 2026

Ap 7.91-4; Salm i Jn 12,20-26

La gent vol veure a Jesús. Veure a Jesús, escoltar-lo, seguir-lo és l’objectiu de tot cristià, fou l’objectiu de santa Eugènia, i a vegades ens calen mitjancers, gent que ens faciliti l’accés a Jesús. Aquella gent tingué a Felip i a Andreu, dos dels apòstols, que els facilitaren l’accés a Jesús i aquella gent pogueren escoltar de viva veu el que Jesús tenia a dir. I no eren paraules vanes, foren paraules profundes. El Senyor els parlà del sentit profund de la vida, els parlà de la mort com un pas que permet donar fruit autèntic, els parlà de que no ens hem d’aferrar a la vida d’aquest món sinó pensar més en aquella vida que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció, els parlà de servir, del servei com a objectiu de vida, com allò que pot donar sentit a tota una vida. Amor a la vida eterna i voluntat de servei fou el que va viure santa Eugènia, la vostra patrona.

És aquest el camí que emprenem els cristians: seguir a Crist, servir a Crist i a la comunitat. És un camí en el que no importa d’on venim, quina llengua parlem o en que treballem o amb qui ens relacionem. Allò important és la nostra relació amb Déu viscuda des de la fe i viscuda en comunitat. Una comunitat com la vostra d’aquesta parròquia de santa Eugenia que el Senyor coneix bé i sap que aquí vosaltres feu Església, donant culte en el temple del Senyor com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi, units per aquest lligam únic i indissoluble que és compartir la fe. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme i un sol Déu i Pare que vertebren les comunitats cristianes.

Avui celebrem la vostra festa major i ho fem amb un sentiment ambivalent de joia, de nostàlgia i d’esperança. Qui ha portat aquesta comunitat fins avui, el P. Josep Maria Camprubí deixa pas al P. Domènec Valls que serà el vostre rector a partir de la propera setmana. La vostra comunitat, com tota comunitat parroquial és una realitat única i estimada pel Senyor, servida per uns ministres i composta per tots vosaltres, vinguts d’arreu, de totes les nacions com ens diu el llibre de la Apocalipsis, però que formeu un poble únic, el poble sant de Déu. Però la vostra comunitat té unes particularitats concretes. Constituïu el poble de Santa Eugènia i això us dona una personalitat concreta. I la vostra parròquia està confiada a la comunitat salesiana, deixebles de sant Joan Bosco que fundà aquest institut per atendre l’educació del jovent i servir així des del seu carisma concret al conjunt de l’Església. Això és una riquesa per a vosaltres, com ho és també la diversitat de nacionalitats que la integren i tot plegat és també una riquesa per al conjunt de l’Església de Girona per la qual donem gràcies a Déu.

La característica del poble de Déu és que no es limita a uns rostres i a uns noms concrets, el que és important és el servei a la comunitat posant la mirada, alçant la mirada, vers el Regne de Déu que ha de venir i que nosaltres ara i aquí estem convidats a anunciar i a instaurar en la mesura de les nostres possibilitats. Per això avui donem gràcies pel ministeri del P. Josep Maria a qui estimeu i amb qui he viscut un tram del camí de la fe i donem gràcies també pel servei que ha estat confiat al P. Domènec que ve amb il·lusió a viure amb vosaltres la seva fe i a acompanyar-vos en el nou tram del camí que avui inicieu.

És de justícia agrair el servei prestat i encomanar en la pregària a qui l’ha realitzat fidelment i prudentment. Ho és també pregar pel nou rector perquè en aquesta responsabilitat que li ha estat confiada sentit la vostra proximitat i l’ajut del Senyor. Una comunitat parroquial com ho és la vostra està formada per moltes pedres vives, cadascuna encaixa en el seu lloc, cadascuna té una funció concreta, cadascuna és imprescindible. No en pot mancar cap, totes encaixen d’una o altra manera i unides constitueixen aquest temple físic i espiritual on el Senyor es fa present pel misteri de l’Eucaristia, per l’administració dels sagraments, en la seva Paraula i també perquè on dos o tres estan reunits en el seu nom Ell hi és present.  No en dubteu pas, Crist és entre vosaltres, us heu acostat com aquella gent per veure’l de prop, per escoltar-lo, per sentir la seva presència. A ells els ajudaren Felip i Andreu, a vosaltres el P. Josep Maria fins avui i partir d’ara el P. Domènec i amb ells la resta de la comunitat salesiana. En el cor de tots el servei al Senyor i a la comunitat. Estigueu-ne certs som temple de l’Esperit Sant com ens recordava el papa Lleó XIV, perquè és la fe que dona forma a les pedres i sentit a l’edifici que habitem junts, anunci del que habitarem al Regne.