dijous, 15 de novembre de 2018

Tots els Sants que Serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet


Tots els Sants que Serviren Déu sota la Regla
del Nostre Pare Sant Benet
15 de novembre de 2018
Capítol General de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó
Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8

«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20). Nosaltres compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli. Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb Crist. No anteposant res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.

Alguns d’aquests cridats han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10,45)  El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem.  L’amor i el servei guiaren als nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a l'amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin dir amb veritat (Cf. RB 4,62). 

A això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l'oració. No és pas així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament.» (Gaudete et exultate, 14). 

No per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d'autoritat divina de l'Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el camí (Cf. RB 73,1).

Avui recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor, per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet


Commemoració de tots els difunts
que serviren Déu sota la Regla
del Nostre Pare Sant Benet
14 de novembre de 2018
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet, sota la Regla del qual servim a Déu, no parla pas de la mort amb els eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).

Entrem al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans. Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista, la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser alliberats d’aquesta manera absurda de viure.

No hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari, ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per la via dels manaments com ens diu sant Benet.

Si entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.

Escrivia l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres, carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).

Preguem al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell (Cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,11-12).  

dimarts, 13 de novembre de 2018

Dedicació de l’església de Poblet

Dedicació de l’església de Poblet
13 de novembre 2018
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». Zaqueu hi ha anat més mogut d’antuvi per la curiositat que per cap altra cosa. Certament la seva humanitat era petita, malgrat ser cap de publicans i ric; per molt que ho intentava no podia veure res. Però Zaqueu no es resignà, no s’aturà, corregué i s’enfilà; li calia l’empenta de la fe per adonar-se que a qui intentava veure era a Jesús, al Messies; i quan aquest alçant la vista el mirà i el cridà tot canvià. La mirada i la veu de Jesús li arribaren al cor de tal manera que tocat es penedí de tot allò que havia fet de mal fins aleshores, repartí i distribuí. Sense saber-ho massa bé en un primer moment, estava maldant per veure a aquell qui ha vingut a buscar allò que s’havia perdut i Zaqueu estava perdut enmig de la multitud que li impedia de veure-hi. Tots nosaltres som en certa manera com Zaqueu, les mires humanes ens empetiteixen, ens priven la vista; per poder-hi veure ens hem d’enfilar, sortir d’allò de mundà, material i caduc que ens empresona, per poder veure a Crist. I veient a Crist esdevenim pedres vives de la seva Església. Tot fent experiència personal de Déu, pròpia i lliure però que realment sols és experiència de Déu en tant que és viscuda en comunitat, en societat. 

Per Crist cadascun de nosaltres som una petita pedra, que posada a les seves mans s'orienta a la construcció de l'Església. Quan Jesús ens pren a les seves mans, ens fa seus, ens dona vida, ens omple del seu amor, i així tenim un lloc i una missió a l'Església. Aquesta comunitat de vida, feta de moltíssimes pedres, totes diferents, que formen un únic edifici en el signe de la fraternitat i de la comunió; aquell temple format per pedres vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist, reunits pel do de l’Esperit en un sol cos. Deia el Papa Benet XVI que «la tendència, avui difosa, a relegar la fe a l'esfera del privat contradiu la seva mateixa naturalesa. Necessitem l'Església per tenir confirmació de la nostra fe i per experimentar els dons de Déu: la seva Paraula, els sagraments, el suport de la gràcia i el testimoniatge de l'amor. (...) En un món en el qual l'individualisme sembla regular les relacions entre les persones, fent-les cada vegada més fràgils, la fe ens crida a ser Poble de Déu, a ser Església, portadors de l'amor i de la comunió de Déu per a tot el gènere humà.»

Nascuda del misteri pasqual l’Església entrà a formar part fonamental del pla de salvació. L’esdeveniment, l’encarnació del Fill i la seva mort i resurrecció, s’han fet institució, visibilitat de la gràcia de Déu en la història de la humanitat. És per l’Església que ens acostem a Crist, és per l’Església que Crist ve a nosaltres, que ens apropem a la ciutat de Déu, a la Jerusalem celestial, a Déu jutge de tots per Jesucrist el mitjancer únic de la nova aliança. Dins l’arca de l’aliança hi havia tant sols les dues taules de la llei; perquè Déu no pot ser contingut en cap arca feta de mans d’homes. Però ara si ens delim per Ell, si estimem més un dia als seus atris que mil a casa nostre; si volem més quedar-nos al portal que viure amb els injustos; tindrem al nostre cor al Senyor de l’univers, el nostre rei i el nostre Déu, com el tingué Zaqueu. 

L’Església està cridada a ser sagrament de comunió de Déu, perquè d’aquesta comunió n’ha pres l’origen; ella és volguda pel Pare des de sempre, cridada a configurar-se amb el Fill i a ser espai històric on actua l’Esperit; perquè l’Església és inseparable de l’acció de l’Esperit. Tot i el seu caràcter humà, social i històric, està fermament arrelada en el designi salvífic de Déu; significa i transmet la salvació volguda per Déu per a tots els homes.

El primer repte que ens presenta Zaqueu és un lliurament desinteressat, perquè en trobar-se amb Jesús, i en un acte purament voluntari, decideix lliurar la meitat dels seus béns als pobres.  Zaqueu quasi no diu res,  simplement decideix lliurar la meitat de la seva riquesa sense importar-li massa què rebrà a canvi, simplement com a resultat d'haver estat mirat i cridat per Jesús.  Jesús, en veure l'actitud i les decisions de Zaqueu, emmarca tot aquest esdeveniment dins del context de la salvació quan li diu «Avui s’ha salvat aquesta casa». Jesús donà  la salvació a una casa, a una família, a un home a través d’aquell que estava disposat a lliurar i lliurar-se-li, a ser transparent i a restituir, perquè l'arribada de la salvació a la vida d'una persona es manifesta amb actes concrets, en el cas de Zaqueu, amb un profund desig de restituir el dany causat i de canviar la seva vida i els seus actes.  Jesús retorna així la dignitat de fill de Déu a Zaqueu, restituint-lo a la seva posició com a Fill d'Abraham.  Ja no serà mai més menyspreat, rebutjat o jutjat, perquè arran de la seva transformació, la seva identitat és restablerta i confirmada per Jesús que estima a qui el cerca i trobant-lo converteix el seu cor. 

La unió dels convertits, dels cridats per Jesús formem la seva Església, pedres imperfectes i encara per polir, per encaixar; però formant part del temple viu. A aquesta tasca tota la humanitat hi és convidada. Ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «En el llenguatge cristià, la paraula Església designa no només l'assemblea litúrgica, sinó també la comunitat local i tota la comunitat universal dels creients. Aquestes tres significacions són inseparables de fet. La Església és el poble que Déu reuneix al món sencer.» És el marc fonamental per a la trobada amb Déu, signe i instrument en el qual el Déu viu manifesta la seva atenció i la seva fidelitat al protagonista humà de l'aliança. És una anticipació d'eternitat, del Regne de Déu ja començat en la història, ara velat i encara no plenament realitzat. I nosaltres en som part, formen part d’aquest temple espiritual, no fet per mans d’homes i que té a Crist per pedra angular; per això no som els creients els qui fem santa a l'Església, sinó l'Església a nosaltres. 

Intentem-ho, no deixem mai d’intentar-ho, correguem endavant, enfilem-nos per deixar-nos mirar amb amor i tocar per la paraula de Crist, deixem que entri la salvació a casa nostra i entrant-hi esdevinguem pedres vives i testimoni enmig del món d’aquest temple que sols al Regne serà assolit en plenitud.

dijous, 8 de novembre de 2018

Dijous setmana XXXI durant l’any


Dijous setmana XXXI durant l’any
Eucaristia en sufragi dels difunts de la Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella
Dijous 8 de novembre de 2018
Fl 3,3-8a; Salm 104; Lc 15,1-10

Al cel hi ha alegria per cadascun de nosaltres que hi arriba, perquè la misericòrdia del Senyor és immensa, Ell vol la nostra salvació. Recordem avui als nostres difunts, als germans que al llarg d’aquest darrer any ens han deixat. Per què recordar-los? En primer lloc per una raó ben humana, perquè això ens aporta consol en la nostra tristesa, en la nostra enyorança, ens fa sentir-los prop nostre. En segon lloc i més important perquè la nostra fe es basa, té per fonament la resurrecció del Senyor. Creiem que el Fill de Déu es feu home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, que patí, morí i al tercer dia fou ressuscitat. No succeí pas tot això per que Déu tingués cap necessitat de provar la fidelitat del seu Fill, succeí per amor, perquè Déu ens estima i estima tant la humanitat que volgué compartir-la fins a l’extrem, fins a la mort. Però no per deixar-nos en la mort sinó per donar-nos l’esperança d’una vida plena. Crist és tot misericòrdia, és tot amor i ens ha mostrat que aquest és el camí, que no n’hi ha ni n’hi pot haver d’altre.

Déu no vol que les ovelles es perdin, no vol que se’n perdi ni una, surt a cercar-nos per joiós retornar-nos sobre la seva espatlla, no vol que tot acabi en la mort, perduts, Ell vol reunir tot el seu ramat en una mateixa pleta, la vida eterna, i per això surt al nostre encontre. Déu no només cerca i troba, sinó que va més enllà, perdona, quan troba l’ovella no li pregunta per què va marxar, per què s’apartà del ramat, per què caigué; la porta amb les altres, en fa una més, sense distincions, sense retrets. L’alegria, la joia de Déu no és la mort sinó la vida, l’alegria pel perdut en la mort que ha estat trobat retrobat en la vida eterna.

L’encarnació és el misteri punt de partida de la redempció, Déu fent-se un de nosaltres surt al nostre encontre per portar-nos a la pleta, símbol de la participació de la seva victòria sobre la mort, de la seva resurrecció.  Nosaltres ens gloriem en Jesucrist, ens diu l’apòstol, en el valor que té poder conèixer Jesucrist, el nostre Senyor, aquell qui morint guanyà per a tots la vida vertadera i eterna. No són tant sols paraules, no es tracta d’una manera d’autoconsolar-nos, és una realitat, és la realitat de Déu. Diu el Papa Francesc que «Tots ens sentim petits i indefensos davant del misteri de la mort. Però quina gràcia si davant d’aquest misteri custodiem la flama de la fe.»

La incertesa del concret, del com quan i on passarà tot això ens fa basada, ens angoixa. Davant la mort no hi ha demostracions, hi ha certeses que sols per la fe podem tenir. Tenim però un indici de per on pot anar tot plegat, com deia sant Joan de la Creu ens examinaran en l’amor, la mesura serà l’amor, aquell amor que Crist mateix portà fins a l’extrem de donar la vida. Però l’amor tampoc no és quelcom eteri, un cúmul de bones intencions, l’amor són obres concretes, fets.

Diu el Papa Francesc que «La fe que professem en la resurrecció ens porta a ser homes d'esperança i no de desesperació, homes de la vida i no de la mort, perquè ens consola la promesa de la vida eterna arrelada en la unió a Crist ressuscitat. Aquesta esperança, renascuda en nosaltres per la Paraula de Déu, ens ajuda a assumir una actitud de confiança enfront de la mort: de fet, Jesús ens ha demostrat que la mort no té l'última paraula, sinó que l'amor misericordiós del Pare ens transfigura i ens fa viure la comunió eterna amb Ell.»

Confiem avui els nostres germans difunts a la misericòrdia de Déu, perquè som homes i dones d’esperança, i per això li demanem al Senyor que hagi sortit al seu encontre i que sobre les seves espatles els hagi conduit a aquella pleta on la mirada de Déu, on la llum de Déu tot ho omple. Déu no ens oblida mai, no ens abandona mai. Confiats en l’amor de Déu per tots i cadascun dels nostres difunts demanem-li que els aculli a ells ara i a nosaltres quan sigui l’hora.

Funeral Germana Consol Boada Religiosa de Jesús Maria


Funeral Germana Consol Boada
Religiosa de Jesús Maria
Barcelona Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi
Dijous 8 de novembre de 2018
Sa 3,1-9; Salm 41; 1Co 15,51-57; Mt 25,31-46

La fe il·lumina el misteri de la vida; la nostra fe posa la mort com l’horitzó de reconciliació amb la vida viscuda perquè la mort marca la transició cap a allò que Jesús anuncia com el Regne de Déu. Semblantment a com una llavor es transforma en fructificar, la nostra vida terrena es transforma amb la mort i esdevé, per gràcia de Déu, vida eterna. El cristià, el creient es deleix per la vida vertadera, la que Jesús ens ofereix, ja que ell morint en la creu vencé la mort per la resurrecció i ens fa partícips a tots d’aquesta seva victòria sobre la mort. 

Ens diu el Salm que com la cérvola es deleix per l’aigua viva el creient es deleix per Déu, que la nostra vida està marcada per la set de Déu, que és la vida vertadera. Ens ho ha dit també el llibre de la Saviesa, les ànimes dels justos estan en mans de Déu, que els qui han estimat Déu fidelment estaran amb Ell, perquè Déu dona als seus el favor i la gràcia. Serà quan, ens diu l’Apòstol Pau, el nostre cos que es consumeix, quan l’existència mortal, es revestirà d’aquella que és immortal; quan la victòria de Crist sobre la mort engolirà la mateixa mort. Aquesta és la nostra fe i és la fe que la nostra germana va professar tota la seva vida, la que li donà forces en aquest darrers anys de sofriment i limitació. 

La vida dels consagrats és una vida en Crist, tota vida cristiana ha de ser una vida en Crist, però molt més la d’aquelles o aquells qui s’hi consagren plenament. Sovint creiem que a Ell no el veiem, que el podem sentir vora nostre, que el podem notar al nostre costat, però no pas veure’l. Ens ha dit avui l’evangelista sant Mateu que això no és tant cert com sembla, perquè si que el veiem i el sentim, perquè on hi ha un germà nostre que sofreix, Ell hi és. Els creients podem fer bones obres, obres de misericòrdia, però per a alguns per a algunes és tota la seva vida una obra de misericòrdia. Perquè han reconegut a Crist en els altres. La nostra germana donà de menjar als qui tenien fam, de beure als qui tenien set, acollí al qui era foraster, vestí al qui anava despullat, visità al qui estava malalt o era a la presó. Tot això ho feu perquè estava certa que tot allò que feia a cadascun d’aquells germans seus, per petit, humil i pobre que fos, ho feia al mateix Crist. La mort apareix davant nostre com un misteri, no podem abastar ni conèixer com és realment el pas de la vida a la mort i de la mort a la vida vertadera, sols la fe ens hi pot ajudar i així creure en la seva existència. Però en aquesta vida tenim ja l’oportunitat de reconèixer a Crist a cada cantonada, en els qui sofreixen, en els desvalguts, en tots els germans. 

Aquest any heu celebrat el segon centenari de la fundació de la vostra Congregació, ha estat un motiu de joia amb el bell acabament en l’Eucaristia a la basílica de la Sagrada Família. Heu pogut durant tots aquests mesos retornar a les vostres arrels i recordar a Santa Claudina i sobretot el que ella feu, el que ella inicià, el que ella funda i visqué. Però a més recordar el per què ho feu tot això; i aquesta raó és el seu immens amor a Crist i la capacitat de reconèixer-lo en les noies que l’envoltàvem a qui dedicà la seva vida.

Ens ho deia el Papa Francesc fa uns dies, la nostra vida ha de ser la vida «del lliurament d’un mateix, cada dia, sense ferides, sense pausa. Perquè la nostra no és una feina, una professió, una activitat laboral, sinó una missió. (...) l’Evangeli ens demana, avui més que mai, servir amb simplicitat. Això vol dir ser ministres, no desenvolupar funcions, sinó servir amb alegria, sense dependre de les coses que succeeixen i sense unir-se als poders del món. Així, lliures per donar testimoni, es manifesta que l’Església es sagrament de salvació.» (Palerm 15 de setembre de 2018).

La nostra germana avui no marxa pas amb les mans buides, quan arribi davant del Pare i li pregunti que n’ha fet de la seva vida, del regal que Déu li havia fet, podrà dir amb tota veritat, vaig donar de menjar al qui tenia fam, de veure al qui tenia set, vaig vestir al qui anava despullat i vaig visitar al qui estava malalt. Quina vida més plena la vostre que al llarg d’aquest dos segles heu seguit a Crist perquè l’he reconegut en els altres. La vida del creient ha de ser una vida esperançada però intensament viscuda aquí a la terra, ajudant a portar el Regne de Déu, en la mesura de les nostres pobres forces, als qui tenim al nostre costat. Així la nostra germana va gastar les forces, la seva vida sencera fins que arribant al límit la salut l’obligà a descansar. No és fàcil fer-ho per a qui ha dedicat totes les seves energies als altres, arribar a la limitació, al sofriment que tant sols la paciència i una il·limitada confiança en Déu poden ajudar a suportar.

Quan escoltem tot el que sovint es diu de l’Església, de nosaltres, als mitjans de comunicació per exemple, veiem una imatge massa injusta. Certament som pecadors i errem però dins de l’Església hi ha moltes, moltíssimes vides cremades, ofertes per ajudar als altres, sense distincions de creences, cultures o races. Avui és un dia per donar gràcies, en primer lloc per tot el que la nostra germana Consol ha donat generosament per amor a Crist, que ha estat molt. En segon lloc perquè tot i que certament la mort ens afligeix sempre, si ho pensem bé, amb tota la nostra fe, veurem que la mort és la victòria, el vertader naixement a una vida plena, la que Crist ens ofereix i avui la nostra germana Consol ha nascut a aquesta vertadera i eterna.

Demanem confiadament al Senyor que aculli la nostra germana al seu Regne, encomanem-la a la seva infinita misericòrdia, i que a nosaltres  ens doni quelcom de la seva fortalesa i de la seva generositat, en definitiva del seu immens amor a Crist i als germans.