Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

16 de novembre de 2023

Capella de santa Caterina

Ez 34,11-12.15-17, Salm 22,1-2a.2b-3.5.6, 1C 15,20-26.28 i Mt 25,31-46

Avui l’Església en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic ens proposa de celebrar la solemnitat de Crist com a rei del univers. Aquesta festa va ser instaurada pel Papa Pius XI l'11 de març de 1925, la seva intenció era fer notar als catòlics que el rei de l'Església és Crist. Posteriorment amb les reformes litúrgiques es va canviar la data de la celebració donant-li un nou sentit; en situar-la per tancar l'any litúrgic es va voler ressaltar la importància de Crist com a centre de tota la història universal. És l'alfa i l'omega, el principi i la fi, amb Ell tot comença i tot acaba.

Crist regna d’una manera molt diferent però a com ho fan els reis i els governants del món, ho fa amb un missatge d'amor, de justícia i de servei. El Regne de Crist és etern i universal, és a dir, per sempre i per a tots els homes. Per això aquesta festa té també un sentit escatològic, com la litúrgia de les darreres setmanes de l’any litúrgic. L’Església ens mou a meditar sobre la fi dels temps i també sobre la nostra pròpia fi. Sabem que el Regne de Crist ja ha començat, perquè es va fer present en la terra a partir de la seva vinguda al món fa gairebé dos mil anys, però Crist no regnarà definitivament sobre tots els homes fins que torni al món amb tota la seva glòria al final dels temps.

En la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha parlat de Déu com el bon pastor que cercarà les ovelles dispersades, les farà reposar i farà posar bona les malaltes. Quan sentim parlar de judici, de la fi dels temps, de la vinguda del Regne sovint sentim un calfred, no ens agrada la idea, però hem de parar atenció en qui esperem. El qui ha de venir no és pas cap desconegut, ens ho ha dit sant Pau en la primera carta als cristians de Corint, és a Crist a qui esperem, a aquell qui ha ressuscitat d’entre els morts, el qui estimant-nos fins a l’extrem es va fer home com nosaltres per poder vèncer la mort i poder oferir-nos la vida eterna. Cert que tots hem de morir, però ens ha dit l’Apòstol que també és ben cert que tots viurem gràcies a Crist.

El seu Regne doncs és un regne de vida, d’esperança, d’amor. Ara bé cal que ens en fem dignes d’obtenir la ciutadania d’aquest regne i les normes per obtenir-la aquesta ciutadania del Regne del cel ens les ha dit el mateix Crist en l’Evangeli: donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, acollir al qui és foraster, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. No són pas gestes heroiques, són coses senzilles, simples, quotidianes. Però no sempre les fem, no sempre ens són fàcils de fer. Tenim dret al cel, a la salvació, a ser rebuts al Regne; però tenim també el deure de donar menjar, beguda, vestit, aixopluc i companyia als germans que els cal; no ho oblidéssim pas. En cadascun d’ells hi ha la imatge del Crist i tot allò que els fem o deixem de fer-los a ells és al mateix Crits a qui ho fem o ho deixem de fer.

En paraules del Papa Francesc: «hem de tenir sempre ben present que nosaltres estem justificats, estem salvats per gràcia, per un acte d'amor gratuït de Déu que sempre ens precedeix; sols no podem fer res. La fe és abans de res un do que hem rebut. Però per a donar fruit, la gràcia de Déu demana sempre la nostra obertura a Ell, la nostra resposta lliure i concreta. (...) Que contemplar el judici final no ens faci mai por, sinó que més aviat ens impulsi a viure millor el present.» (Audiència general 24 d’abril de 2013).

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

 

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

Divendres 24 de novembre de 2023

LXXXIII Aniversari del retorn de la vida monàstica a Poblet

 1M 4,36-37.52-59, Salm  1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Lc 19,45-48

Quan el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu, rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic, vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.

Al llarg dels segles no han estat poques les vegades en que alguns han cregut que acabaven amb el culte a Déu aquí o allà. Ho creien destruint o fent abandonar els llocs sants, com havia fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho creuen acabant amb la vida dels creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac i els seus companys màrtirs al Vietnam que foren a la fi llavor de fe per aquella Església. Però si tenim Déu al nostre costat res no ens pot fer por. Res no desencoratjà a Judes en la seva lluita per retornar la vida al temple; res no espantà ni allunyà de la fe a aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa que els tallà el cap, perquè uns estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres estaven segurs de que seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.

Avui recordem com fa LXXXIII anys, quan la sang corria per una Europa sacsejada per la  guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i de desolació d’aquest monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara les ferides obertes d’una molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria d’uns sobre d’altres, quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu sentit més pregon; tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord amb les prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del dia que els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes tornava el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a Déu. Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians aquesta casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i set vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.

«La meva casa serà casa d’oració», cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell temple convertit en una cova de lladres; perquè un temple, un monestir ha de ser abans que res i per damunt de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor i donar-li culte. Sense això perd el seu sentit primigeni, pot ser un marc magnificent, però llavors sols és record de glòries passades. I un temple, un monestir ha de ser sempre passat, present i futur. Passat en quan que som hereus de moltes generacions de monjos que aquí han cercat Déu, que aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre italians i tants i tants d’altres abans i després d’ells. Present en quant que ara som nosaltres els responsables d’omplir de sentit aquestes pedres amb la nostra pregària confiada i serena. Futur en uns temps en que de nou pot semblar que la vida monàstica està en crisi, que el seu temps ha passat, i mentre l’individualisme malda per imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el temps de Déu no ha passat, no passa i no passarà mai.

Judes macabeu no escatimà esforços fins a veure de nou el culte al temple. Crist es deixà endur per la ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se del seu ple sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu amb la seva paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat que hem rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han cercat Déu aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor, perquè com ens ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia, fer créixer tota cosa i confortar-la.

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

 

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

Dilluns 20 de novembre de 2023

 1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Salm  118,53.61.134.150.155.158 i Lc 18,35-43

Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.

Jesús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà la bona nova del Regne.

Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.

Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de prop algú de qui es parla tant.

Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar, no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en la vida de ser escoltat i guarit.

Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.

La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent al crit dels desvalguts.

A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha qui es manté ferm  i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.

La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món, per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la nostàlgia d'una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més que una necessitat: és un camí.»  (6 de maig de 2020).

Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.

I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de lloança a Déu.

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

19 de novembre de 2023

Pr 31,10-13.19-20.30-31, Salm 127,1-2.3.4-5, 1Te 5,1-6 i Mt 25,14-30

A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Ho sabem que el Senyor ha de venir, que no se n’escaparà ningú. I com que ho sabem els béns que ens han estat confiats i el que hagin pogut donar de més els hem de tenir a punt. Els comptes ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si que el Senyor confia talents, però sempre als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes.

D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora haurem de donar compte de com l’hem viscuda.

Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent o corregué a amagar-lo. Correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular.

Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, fer la voluntat de Déu, complir els seus manaments i sobretot aquell que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.

Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres, per anunciar-lo als qui se’ns acosten. La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni a nosaltres  mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm un tresor. Donem fruit quan creiem, com escriu el nostre Arquebisbe Joan, que «si l’Església és mare, també tots nosaltres, com a fills seus, tenim el compromís i la responsabilitat baptismal d’engendrar maternalment el Crist en el cor dels nostres germans i proïsmes per tal que, per mitjà d’ell, arribin a la vida eterna.» (Heu estat fills, sigueu també mares).

Nosaltres els monjos rebem un tercer talent, la vocació. Un regal privilegiat de Déu. Primer que tot perquè és Déu mateix qui ens crida a seguir-lo, en segon lloc perquè no hi pot haver cap altra vida millor que la de cercar Déu. I quantes vegades aquest talent el soterrem sota la murmuració, el desencís o la indiferència. Hauríem de considerar-la la vocació com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, durant tota la vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats. En paraules del Papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l'Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l'Evangeli.» (7 de febrer de 2008).

La vocació, com la fe, com la vida, no és un encant tant sols aparença, ni una bellesa que s’esvaeix; la vocació s’ha de conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo. Vivim la nostra vida ben equipats per a poder dur a terme allò que Déu vol de nosaltres, si dubtem ja d’això és que ens resignem a enterrar en un amagatall el talent rebut. No s’hi val de practicar la falsa humilitat, no s’hi val d’inhibir-nos de les nostres responsabilitats. Estem cridats a una fe que esdevingui testimoni.

Si vivim la fe i la vocació amb indiferència, si la fe i la vocació no les vivim, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca.

Deia el Papa Benet: «Quan no es coneix el judici de Déu, no es coneix la possibilitat de l'infern, del fracàs radical i definitiu de la vida; no es coneix la possibilitat i la necessitat de purificació. Llavors l'home no treballa bé per la terra, perquè al final perd els criteris; al no conèixer a Déu, ja no es coneix a si mateix i destrueix la terra.» (7 de febrer de 2008).

Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb fe. Déu és certament juts i misericordiós, però la seva misericòrdia és justa, capaç de dir de nosaltres si cal “traieu-lo fora a la fosca”.

Déu ens ha donat primer que tot tres talents: la vida, la fe i la vocació. Una vocació a la vida matrimonial, a la vida monàstica o a qualsevol altra tipus de vida. Deure nostre és fer fructificar aquestes tres vocacions en bé de Déu i dels germans. En paraules del Papa Francesc: «Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant.» Déu ens dona la vida, la fe i la vocació perquè ens estima i nosaltres hem de fer fructificar aquests dons estimant-lo a Ell i als germans.

Dedicació de les basíliques dels sants Pere i Pau, apòstols

 

Dedicació de les basíliques dels sants Pere i Pau, apòstols

Capella de santa Caterina

Dissabte 18 de novembre de 2023

Fets 28,11-16.30-31; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 i Mt 14,22-33

L’Església celebra avui la dedicació de les basíliques de sant Pere i de sant Pau a Roma, és a dir de sant Pere del Vaticà i de sant Pau extramurs. Recordant la dedicació d’aquests dos temples recordem alhora a aquestes dues columnes de l’Església: Pere i Pau, els apòstols per excel·lència. La seva vida no fou pas fàcil, en prendre l’opció de seguir al Crist optaren per assumir amb aquesta decisió totes les dificultats que implicava i no sols dificultats, sinó fins i tot perderen la vida pera aquesta causa.

Pau en haver recorregut al seu caràcter de ciutadà de Roma fou traslladat a la capital de l’imperi on visqué detingut, en arrest domiciliari diríem avui, però sense impediments per a fer allò al que es creia cridat, predicar el Regne de Déu; com ens diu el passatge dels Fets dels Apòstols que hem escoltat en la primera lectura. La imatge que l’Evangeli ens transmet de Pere és la d’algú encara vacil·lant, la poca fe o la minsa confiança en ell mateix i en el Crist el fa tenir por i enfonsar-se i haver de demanar auxili. Tenir clara la meta, dedicar-la a un ideal, donar-ho tot per aquest, dona i omple de sentit una vida. Pere i Pau se sabien escollits, cridats pel Crist per ser predicadors i testimonis del Regne; no els fou fàcil el camí, ans al contrari estigué ple de dificultats; però estaven certs de que tots els seus esforços anaven destinats a un bon fi portar l’Evangeli allí on anaven. Per això ni la persecució, ni la mateixa mort els feien por.

La nostra societat en la qual avui vivim és sovint molt acomodatícia, cerquem allò que ens és còmode i no el que pugui ser útil al conjunt de la societat. Però sempre hi ha qui, com Pere i Pau i com tants d’altres, ho dona tot per una causa, Això implica sacrificis, renúncies, sovint també ser vist com un visionari sense cap contacte amb la realitat; però hi ha causes que valen tots aquests sacrificis i a la fi veuen recompensat tant d’esforç. Cal tenir clar l’objectiu, no renunciar-hi i arribada l’hora ser generós en el diàleg i trobar en el consens la mà de l’altre per avançar tots junts. Avui que recordem en aquesta celebració a tots els nostres germans i germanes que composaren en un moment o d’altre el Patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, recordem la seva lluita, la seva entrega.

Pere i Pau, que no estigueren exempts de discrepàncies entre ells, sofriren persecució pel Crist i hagueren d’abandonar la seva terra en sentir-se cridats a portar l’Evangeli a regions per a ells llunyanes i estranyes. Deia l Papa Francesc: «Dos grans Apòstols, Apòstols de l'Evangeli, i columnes de l'Església: Pere i Pau. Observem de prop a aquests dos testimonis de la fe. En el centre de la seva història no estan les seves capacitats, sinó que en el centre està la trobada amb Crist que va canviar les seves vides. Van experimentar un amor que els va sanar i els va alliberar i, per això, es van convertir en apòstols i ministres d'alliberament per als altres. Pere i Pau són lliures només perquè van ser alliberats.» (29 de juny de 2021).

Dijous de la setmana XXXII durant l’any

 

Dijous de la setmana XXXII durant l’any

Santa Maria de Valldonzella

Dijous 16 de novembre de 2023

Sa 7,22-8,1, Salm 118,89.90.91.130.135.175 i Lc 17,20-25

 

La saviesa de Déu, la saviesa que ve de Déu, ho té tot. És subtil, variada, àgil, penetrant, benefactora, humanitària i és capaç de tot. Ho té tot perquè és una exhalació del poder de Déu i per això la maldat no pot res contra ella.

Estem massa acostumats a la saviesa humana, a una saviesa al servei dels interessos particulars, que s’utilitza en profit d’interessos personals o fins i tot de foscos interessos. D’aquesta saviesa humana, massa humana, ben bé podríem dir com Jesús diu del Regne, que ens enganyen, que ens diuen que és aquí, a tal lloc o a tal altre, però no ens n’hem de refiar, no hem d’anar pas a buscar-la aquesta saviesa; perquè la vertadera saviesa, com l’autèntic Regne de Déu sols pot venir de qui l’ha creada i no és fàcil arribar-hi, fins i tot cal patir per aconseguir-ho i a vegades patir molt.

De ben segur que molts la rebutgen per difícil, per ser precisament imatge de bondat; perquè ser bons, deixar-nos amarar de la bondat de Déu ens costa; perquè implica abandonar la nostra voluntat, renunciar als nostres capricis, a fer la nostra en profit nostre per tal de fer allò que és la voluntat de Déu en benefici de tots.

Aquesta paraula, aquesta voluntat de Déu, l’entenen més els senzills que els savis del nostre món; perquè per abraçar-la, per assaborir-la cal considerar-nos petits, senzills i humils davant d’aquell qui és la saviesa, la vertadera saviesa.

Aquesta saviesa, ens ha dit també la primera lectura, ho pot tot, però alhora tot ho renova sense canviar per res. La força de Déu és una força tranquil·la i persistent, alhora suau, com la pluja quan amara els camps. Perquè és la pluja suau la que fertilitza la terra i no una torrentada que ho arrastra tot i sols deixa desolació.

La saviesa humana és sovint com una tempesta que dura poc i malmet més que beneficia. La saviesa de Déu s’estén vigorosament d’un cap a l’altra de la terra disposant-ho tot amb bondat, impregnant pacientment tots els esperits.

Obrim-nos a la saviesa de Déu, deixem-nos amarar per ella; perquè Déu no estima ningú que no convisqui amb la saviesa que ve d’Ell. 

Dimecres de la setmana XXXII durant l’any

 

Dimecres de la setmana XXXII durant l’any

Dimecres 15 de novembre de 2023

Sa 6,1-11, Salm  81,3-4.6-7 i Lc 17,11-19

 

Avui que som tant aficionats a les enquestes i a fer projeccions estadístiques podríem dir que l’índex d’agraïment dels miracles de Jesús està situat en un minso 10%. No és certament un índex massa alt i ben bé podríem dir allò de que de desagraïts l’infern n’és ple. I no serà que Jesús no acompleixi amb tot allò que està estipulat, ja que fins demana als guarits que es presentin als sacerdots.

Però és justament un samarità qui quan se n’adona de que havia quedat guarit, torna enrere, dona gloria a Déu amb grans crist, es prosterna fins a terra i tot per tal de donar-ne gràcies. De fet qui ha actuat en ell és la fe, tots han quedat guarits, però tant sol un d’ells s’ha salvat.

Hem de ser agraïts, nosaltres malgrat les dificultats i entrebancs de la vida diària, hem de ser agraïts pel do de la fe, per la gràcia de la vocació, per poder portar la vida que volem, aquella a la que estem certs d’haver estat cridats pel Senyor. Perquè és el Senyor qui ho dona tot, com dona als poderosos poder i sobirania. Però com més dona, més exigent es torna.

Per això ens ha dit el llibre de la Saviesa que els més petits obtenen més fàcilment el perdó i els poderosos són examinats amb molt més rigor. El Senyor fa l’opció pels febles, pels pobres, pels desvalguts i ens convida a nosaltres a fer també aquesta opció, agraint alhora allò de que disposem i mirant de compartir-ho amb els qui han caigut en les mans dels injustos.

La justícia humana es fonamenta en valors humans, la justícia de Déu es fonamenta en la generositat i en el perdó; en l’amor en definitiva. Però per poder-lo rebre aquest perdó ens demana una actitud santa, coherent amb la nostra fe i amb el missatge de l’Evangeli.

A l’Església hi ha molts carismes, hi ha moltes maneres de viure la fe. La vivim a l’escola, a la sanitat, pregant, treballant o atenent als qui no tenen llar, feina o terra que els aculli. Però en qualsevol cas hem de ser conscients del regal que se’ns ha fet de poder participar del pla de Déu, del pla de la salvació. Conscients alhora de que ho hem de fer tot des de la nostra petitesa, sentint-nos i comportant-nos com cal.

Com diu el Papa Francesc hem de demanar al Senyor la gràcia de la petitesa, acollir la petitesa e les coses quotidianes perquè és en aquesta petitesa on hi ha realment Déu.