Diumenge de la setmana IV de Quaresma

 

Diumenge de la setmana IV de Quaresma

Parròquia de Santa Maria de Palafolls

Dissabte 14 de març de 2026

1S 16,1b.6-7.10-13a; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 5,8-14 i Jo 9,1-41

«Si l'acte de fe com a adhesió personal a Crist perd la seva profunda unitat amb la veritat salvadora que ens ha portat, es transforma en un acte buit i cec», ens diu una recent nota doctrinal de la Conferència Episcopal. La fe és això, una adhesió personal a Crist, viscuda en comunió, en Església, i que és capaç de transformar les nostres vides. 

Qui ho havia de dir que el darrer dels fills de Jesè serà l’escollit per regnar sobre Israel, ningú no ho veia, ni el mateix Samuel a qui Déu havia encarregat la tasca. Ens costa de veure les coses de Déu, sovint posem més foscor que llum, no ens acabem de creure que som llum, que ho som perquè estem en el Senyor i com diu la dita popular “no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure”. 

Crist ens convida a ser llum per al món, però per poder ser-ho cal que en siguem conscients, conscients de que Déu ens ha cridat a ser, no pas una llum «per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa.» (Mt 5,15).

En aquest quart diumenge de Quaresma, la litúrgia ens convida a alegrar-nos, és com un petit anunci de la Pasqua. Quan estem apunt per celebrar la passió i mort de Jesús, dels messies, del Fill de Déu, aquest diumenge se’ns convida a posar la mirada més enllà.

Sense passió i mort no hi hagués hagut resurrecció; és per tant bo recordar i celebrar que Crist es va lliurar per amor a la mort, però el seu no fou un sacrifici endebades, ho feu per rescatar-nos a nosaltres de la mort i donar-nos la vida. És això el que la llum ha posat clarament visible, com ens ha dit sant Pau, i és visible i clar perquè és llum, aquella llum que sols Déu pot ser.

També nosaltres a vegades som cecs, estem en la foscor, som foscor; tant sols en el Senyor esdevenim llum, tant sols per Ell podem viure com els qui som de la llum i quan trobem al Senyor, quan Ell ens troba com va trobar al cec de naixement, és quan les coses a la llum de la fe esdevenen clares i visibles.

Aquest camí cap a la llum de la resurrecció és el que recorrem durant la Quaresma. Un camí que és semblant al camí espiritual que recorregué aquell cec de naixement que començà per considerar a Jesús com “aquell home”, per passar a veure-hi en Ell un profeta i acabar reconeixent-lo com el Senyor, aquell qui té un poder que no pot tenir ningú que no vingui de Déu.

Aquest és el camí de la conversió, el camí de la fe cap a la plenitud de la llum, un camí en el que sovint podem ensopegar quan esdevenint cecs de cor i ens tanquem a aquell qui és la llum i ens deixem vèncer per la temptació de fer el mal enlloc de fer el bé.

Tornar la vista a aquell cec de naixement portà molt d’enrenou, posà damunt la taula moltes qüestions: Qui havia pecat, si era o no lícit fer aquell bé en dissabte, si Jesús era o no un pecador, si el que feia li venia de Déu. No és que fossin coses secundàries, no pas, però si que totes aquelles polèmiques acabaven per entorpir el que queda ben clar en aquest episodi: Jesús és el Fill de l’home i qui creu en Ell hi veu clar perquè per reconèixer-lo cal que miri amb els ulls de la fe. 

En l’alegria que aquest diumenge Laetare ens convida a viure, comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist encara ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció que ens portarà la llum, ja s’albira.

Dissabte de la setmana III de Quaresma.Trobada de docents de religió

 

Dissabte de la setmana III de Quaresma

Trobada de docents de religió

Catedral de Girona

Dissabte 14 de març de 2026

Os 6,1-6; Salm 50,3-4.18-19.20-21ab i Lc 18,9-14

«El paper dels educadors és un compromís humà, i l'alegria mateixa del procés educatiu és plenament humana, una flama que «fon les ànimes i de moltes en fa una sola» (S. Agustí, Confessions, IV, 8,13)», deia el papa Lleó XIV als educadors catòlics en ocasió del pelegrinatge jubilar l’octubre passat a Roma, al qual alguns de vosaltres vau assistir.

Com educar en la fe i en la joia? Sols es pot fer des de l’autenticitat i des de la coherència entre vida, fe i ensenyament. La fe s’ha de transmetre primer que tot en l’àmbit familiar, si realment la valorem com quelcom que ens omple la vida de sentit, seria un sense sentit no voler fer-la arribar als fills i filles. Aquesta fe té també una dimensió comunitària, la fe viscuda en solitari no seria tal, seria una relació amb Déu incompleta, coixa; per això la comunitat parroquial, la diocesana i l’Església com a comunitat eduquen i acompanyen en el camí de fe.

Quin paper té o ha de tenir doncs la comunitat educativa en aquest procés de creixement de la relació amb Crist i amb la seva Església? N’ha de ser un suport per a uns i un camí de coneixement de Crist per a tots. La fe no s’imposa, es proposa, ho deien tant el papa Benet XVI com el papa Francesc i per proposar-la cal donar-la a conèixer, cal fer-la arribar.

Déu toca el cor de les persones, tant sols Ell pot fer-ho, però cal preparar, ajudar a disposar aquests cors per poder interpretar correctament el missatge que Déu vol fer-los arribar. Podríem dir com el profeta Osees, que acabem d’escoltar, «esforceu-vos per donar a conèixer al Senyor.» És aquesta la tasca que teniu encomanada, no és pas una tasca evangelitzadora de baixa intensitat, ans al contrari, vosaltres esteu en contacte directe amb un grup i ben nombrós que per edat i capacitat de recepció és per naturalesa receptiu al missatge de l’Evangeli; proposant, mai imposant, però no renunciant tampoc mai a fer-lo arribar, perquè aquesta petita llavor, que és la bona nova, qui sap si germinarà avui o demà, però en qualsevol cas farà bé a qui la rep.

Com fer-ho doncs en una societat que essent sovint freda o indiferent, pot arribar a ser fins i tot hostil? Sols es pot fer des de la coherència entre la nostra vida i la fe que volem compartir amb els altres.

Aquell fariseu que pregava al temple satisfet es creia millor que qualsevol altre, però en ell tot era aparença, una mera façana. Ens recorda a una societat com la nostra, que acostumada a la imatge i molts cops poc atenta al contingut, no és pas un model de coherència, ans al contrari, ho és de vaguetat, es mou sovint per emocions. Ens ho recorda la recent nota doctrinal sobre el paper de les emocions en l’acte de fe: «L'anunci de Crist no cerca de mode directe provocar sentiments, sinó testimoniar un esdeveniment que ha transformat la història i és capaç de transformar l'existència de tot ésser humà ocupant el centre de la seva vida: que «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell» (Jn 3,16). Aquest és el gran impacte que renova la ment i el pensament, amplia l'horitzó de la llibertat, ofereix un nou sentit a la vida i, en funció d'això, dona una nova consistència en obrar de les persones.» (Cor at cor loquitur).

Aquell home, el publicà, que es quedà en canvi un tros lluny, que no s’atrevia ni a aixecar els ulls al cel i es donava cops al pit, era millor evangelitzador, per la seva sinceritat de cor, que el fariseu ostentós i pedant.

L’Església us ha confiat una missió, per a res secundària o insubstancial; cert que es podria haver establert tal com la tenim avui o bé d’una manera diversa; però com a comunitat us hem encomanat fer arribar la bona nova de Crist als qui passen per les vostres aules, la vostra tasca és donar-lo a conèixer.

Per això vosaltres, com tots, heu de viure la fe amb coherència, dient i fent en un mateix sentit, sota la multiplicitat de maneres de viure la fe que enriqueix a la mateixa Església; si no és així el vostre serà el parlar per parlar del fariseu. En canvi si viviu la fe, si compartiu la joia de viure la fe amb els qui tracteu, especialment amb els qui teniu a les vostres aules; la vostra fe arribarà als cors. Donar a conèixer a Jesús i el seu missatge és en els nostres temps, ho ha estat sempre, però cada vegada ho és més, una tasca imprescindible en que família, parròquia i escola han de jugar un paper complementari, cadascun el seu, però amb un únic missatge, el que hem escoltat en el Salm 50: «El que jo vull és amor.» I això ens ho diu Déu mateix.

És fàcil sucumbir als corrents dels nostres temps, que recorden a vegades massa als de fa tot just un segle; nadar contracorrent no ens abelleix, perquè demana més esforç i fins i tot es paga amb incomprensions que a ningú ens venen de gust.

Però l’objectiu és apassionant perquè com deia el papa Francesc: «L'educació catòlica ens compromet, entre altres coses, a construir un món millor, ensenyant la convivència, la solidaritat fraterna i la pau. No podem quedar-nos tancats dins dels murs o les fronteres de les nostres institucions, sinó que hem d'esforçar-nos per sortir cap a les perifèries, per a trobar, mostrar i servir a Crist en el nostre proïsme.» (1 de febrer de 2024). Ben units donem avui gràcies a Déu pel vostre treball i demanem l’ajut de l’Esperit en la vostra tasca.

Diumenge de la setmana III de Quaresma / Cicle A

 

Diumenge de la setmana III de Quaresma / Cicle A

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 8 de març de 2026

Ex 17,3-7; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8 i Jo 4,5-42

El poble que avançava pel desert conduit per Moisès cap a la terra promesa tenia set, enyorava l’abundant aigua del Nil i ja ni recordava que la bevia al preu de l’esclavatge. Avui Jesús a Sicar, aquella població samaritana, Jesús té set, demana de beure i ho fa a una dona que a més és samaritana, tant inversemblant era la situació que els deixebles s’estranyaren de que hi parlés tot i no gosar a preguntar-li res. Jesús ha vingut a trencar les regles, aquelles que contravenen un principi, un manament que per a Ell és fonamental: el de l’amor. Com escriu sant Agustí si Crist demana aigua és perquè set de la fe d’aquella dona.

Vora aquell pou es trenquen molts convencionalismes perquè allí Jesús predica a una gentil que a la seva vegada fa saber als seus que aquell home li havia dit tot el que havia fet, que llegia el fons dels cors exclamaren: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món» deien els samaritans. La set d’aquesta gent ha estat satisfeta per la Paraula del Senyor, han fet experiència personal de Déu, han begut d’aquella aigua viva que beu aquell qui poua en la Paraula de Déu.

La set acompanya sempre a l’home, ara però l’aigua viva que brolla del cor del Crist és l’aigua de salvació, prefigurada en l’aigua del baptisme, aquella aigua que un cop beguda esdevé una font que brolla dins nostre per donar-nos la vida eterna. L’aigua viva que ens sacia quan adorem a Déu en esperit i en veritat, quan fem la voluntat del Pare.

La Quaresma és camí cap a aquesta font d’aigua viva, camí de conversió en el que ens cal estar atents a la veu del Senyor amb els cors no pas endurits sinó dòcils a fer la seva voluntat, com ens ha dit el salmista. La Quaresma és el moment de desitjar pouar aigua viva com la dona samaritana, convertits per la Paraula de Déu, reconeixent les nostres pròpies culpes, aquelles que com la samaritana no podem amagar als ulls de Jesús, tot allò que dificulta i destorba la trobada amb Déu, que ens impedeixen de trobar quelcom per treure l’aigua del fons del pou.

Era cap al migdia quan Jesús cansat de caminar s’assegué bonament vora el pou que el seu Pare havia lliurat a Jacob per calmar la seva set, la dels seus fills i la dels seus ramats. Era també cap al migdia quan Jesús de la creu estant, cansat i afeixugat pel sofriment i la solitud, clama tot dient «tinc set».

El món avui té set de pau, té set de justícia, té set de moltes coses i sembla que les fonts s’han assecat i dels cors dels homes i dones poc raja l’aigua de la vida i brolla abundosament la de l’odi i la de la guerra.

Ens ho ha dit l’apòstol, no és així per Jesucrist, a través d’Ell la fe ens ha donat entrada en ferm en la gràcia i amb la gràcia, l’esperança en la gloria de Déu, una esperança que no defrauda perquè és fruit de l’Esperit Sant que ha vessat en els nostres cors el seu amor. Crist ha mort per amor, ha tingut la valentia de donar la seva vida estimant-nos i aqu4st amor, malgrat tants signes contraris com veiem al nostre voltant, és la nostra esperança.

Jesús vora el pou de Jacob, Jesús clavat a la creu, té set, i de la seva set, saciant-la Ell primer, bevent de l’aigua viva que li surt del cor i que ve de Déu, ha esdevingut per a nosaltres aquella font que mai no deixa de rajar, aquella d’on brolla una aigua que apaga la set dels nostres cors per sempre més. Si a Sicar aquella bona dona samaritana li volia calmar la set amb aigua del pou de Jacob, a la creu els seus botxins li voldran calmar burlescament i maldestrament la seva set i adormir-li el dolor amb una esponja xopa de vinagre. Jesús a Sicar donà a aquella dona l’aigua viva de la seva paraula; Jesús a la creu ens la dona a tots nosaltres quan del seu cos ja mort brolla sang i aigua.

Dissabte de la setmana II de Quaresma

 

Dissabte de la setmana II de Quaresma

Catedral de Girona

Dissabte 7 de març de 2026

Mi 7,14-15.18-20; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12 i Lc 15,1-3.11-32

El capítol 15 de l’Evangeli segons sant Lluc ens surt al pas en aquest dissabte de la segona setmana de Quaresma, un capítol que ens parla de pèrdues i de troballes: una ovella, una dracma i un fill són els perduts i davant la seva pèrdua un pastor deixa noranta-nou ovelles al desert per cercar la perduda, una vídua posa la seva casa potes amunt encenent una llàntia i escombrant la casa amb tota cura fins que la troba i un pare espera pacient a que el seu fill perdut torni.

Els relats ens parlen de retrobaments viscuts amb joia, que motiven la celebració de festes, convits i banquets perquè per un sol pecador que es converteix hi ha més alegria que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. Però sobretot els relats ens parlen de perdó i de misericòrdia. Així la paràbola del fill pròdig, anomenada també la del pare misericordiós, és un relat on no hi ha res de sobrer, cada personatge té el seu sentit i reflexa ben bé la naturalesa humana o divina.

Un fill impacient per gaudir de la meitat dels béns del seu pare no dubte en exercir la seva llibertat i marxar ben lluny a viure la vida; un altre fill resta al costat del pare tot i que queixós en el fons de que no se li dona, ni se li reconeix el seu esforç, la seva constància. Finalment un pare que permet la marxa de l’un i sembla no entendre el malestar de l’altre.

De fet no tenia res de normal donar en vida una herència, encara menys quan aquell pare podia sospitar l’ús que el fill dilapidador en faria; però de fet tampoc és massa racional deixar al desert noranta nou ovelles per cercar-ne tant sols una d’extraviada, corrent el risc de perdre les noranta-nou i qui sap si de no trobar la perduda. Però això no és el que vol destacar Jesús, aquests no són els paràmetres d’actuació de Déu, són els nostres que poc a veure tenen amb els seus. Jesús vol que entenguem que pel seu Pare, cadascun de nosaltres és tant important com per postergar qualsevol altra cosa con tal de recuperar-nos, que la nostra salvació és la seva tasca prioritària i no te cap recança a esmerçar totes les seves forces per tal de recuperar-nos per a Ell.

Hi hauria algú fora de Déu que suportés les nostres faltes i perdonés les nostres desobediències? Aquest cant de sorpresa i agraïment que proclama el profeta Miquees i que hem escoltat és el millor pròleg de la meravellosa paràbola el Fill Pròdig. «Qui és com vos Déu nostre?» exclama el profeta, doncs ningú és com Déu. El profeta anuncia aquest pare silenciós i comprensiu que permet al seu fill allunyar-se, i que corre el risc de perdre’l per sempre; mentre que dia rere dia aquest mateix pare espera a que el fill perdut torni pel mateix camí per on va marxar per cometre els seus errors. El Pare l’espera així, pacient, constant, perquè el fill perdut torni sobre els seus passos i així d'aquesta manera li sigui més fàcil trobar el camí de retorn.

Un Déu així, el nostre Déu inspira confiança i per això nosaltres sabedors que Déu actua com aquest pare misericordiós amb cada un de nosaltres ens atrevim a demanar-li que aculli amb aquest immens amor als nostres germans difunts, perquè estem certs de que els ha esperat de lluny estant, sempre a punt per a commoure’s, córrer a tirar-se’ls-hi al coll i besar-los. Amb aquesta confiança demanem avui, en el primer aniversari del seu traspàs, que el nostre germà Mossèn Joan Maria sigui prop del Pare ja per sempre, allí on no hi ha temps, on se celebra la pasqua eterna, allí on tot és proximitat al nostre Déu que és misericordiós, compassiu i benigne. Mossèn Joan escrivia que cal que mirem la nostra experiència amb molta humilitat, és a dir, amb consciència de que no tot ho fem bé i tenim molt en el que millorar. Però conscients també de que els nostres errors, faltes o pecats, allò que no fem del tot bé, són acollits pel Pare amb aquesta generositat de la que sol Ell és capaç; alegrant-se, perquè havent mort tornem a la vida, i havent estat perduts, hem estat retrobats per sempre més per Ell. Que així sigui pel nostre germà Mossèn Joan Amich.

Divendres de la setmana II de Quaresma

 

Divendres de la setmana II de Quaresma

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 6 de març de 2026

Gn 37,3-4.12-13a.17b-28; Salm 104,16-17.18-19.20-21 i Mt 21,33-43.45-46

Les lectures d'avui ens mostren que no sempre tot és com aparenta ser, que els designis de Déu i els nostres designis no sempre coincideixen i no ho fan perquè amb freqüència no entenem que és el més important i ens deixem portar per coses que en el fons són temporals i només responen als designis de la nostra voluntat i no ens movem per amor. Els germans de José veien en ell una nosa, tenien gelosia de l'amor que rebia del seu pare, li envejaven, els molestava la seva presència i quan van tenir ocasió van intentar desfer-se d'ell i van creure haver-lo aconseguit, no sospitaven ni per remei que es retrobarien amb ell en circumstàncies molt diferents, que la seva vida dependria de la voluntat d'aquest germà del qual volien desfer-se i que mai va deixar d'estimar-los.

La història de José, del seu pare, Jacob, i dels seus germans no està tan lluny de moltes altres històries, que potser no arriben a aquest extrem, però sí que s'assemblen quant a que busquem a vegades la desaparició, o l'allunyament d'aquells que ens molesten o que qüestionen la nostra manera d'obrar o de pensar. Alguns dels germans de José li desitjaven la mort, uns altres com Ruben consent en un mal menor com vendre'l com a esclau; els uns i els altres estan d'acord a desfer-se d'ell. José a la fi es reconciliarà amb els seus germans en una mostra d'amor i de perdó.

Jesús en l'Evangeli ens mostra una història semblant, un propietari d'una vinya que deixa la seva propietat a cura d'uns agricultors que no desitgen una altra cosa que fer-se amb aquell camp, encara que sigui a costa de matar al fill de l'amo. Òbviament amb aquesta història Jesús es referia a si mateix, Déu *Padre és l'amo de la vinya, els homes enviats per Déu són els profetes i Crist el seu fill és l'enviat a qui desitgen matar per a quedar-se amb tot.

Vivim aquestes setmanes el temps de Quaresma, un temps que és preparació per a la Pasqua, un temps que és camí cap a la Pasqua que cada any celebrem, però que també haver de ser un camí personal, que hem de recórrer per a acostar-nos més a Déu, per a millorar la nostra fe.

Tot allò que ens acosta a Déu ens acosta als nostres germans i germanes i tot allò que ens acosta als nostres germans i germanes ens acosta a Déu. Jesús mateix ens va dir que cal estimar a Déu i als altres, que això és el més important.

I què podem fer per a mostrar aquest amor? Evidentment no actuar amb el rancor dels germans de José, ni amb l'ambició d'aquells que cuidaven la vinya. Hi ha coses que estan al nostre abast, que són més fàcils o que almenys no són tan difícils i amb elles avancem en l'amor.

Ens ho suggereix el papa León XIV en el seu missatge de Quaresma quan ens convida: «a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc benvolguda, és a dir, la d'abstenir-se d'utilitzar paraules que afecten i danyen al nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar mal dels qui estan absents i no poden defensar-se, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a conrear l'amabilitat: en la família, entre amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Llavors, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i pau.»

Sembla poca cosa, sembla fàcil, però analitzem el nostre dia a dia, vegem quantes vegades caiem en la temptació d'ofendre, ferir o menysprear als altres i fem-nos el propòsit d'abandonar aquesta pràctica, no ens serà fàcil, però vegem de practicar-lo, a poc a poc, encara que sigui a poc a poc i així ens anirem acostant a l'amor que Déu ens demana.

Moltes vegades una paraula llançada al vent, encara que després ens penedim i demanem perdó, ja ha ferit als nostres germans, per això el millor és evitar pronunciar-la i així ens evitarem haver de reparar.

Ens deia fa una setmana el papa León XIV a un grup de seminaristes espanyols als quals va rebre, que hem de viure amb coherència la nostra fe i no ser com un arbre mort que es manté en peus, però no viu realment perquè en el seu interior no hi ha vida i està a la mercè del vendaval per a caure i desaparèixer. Viviu amb autenticitat la vostra fe, no tingueu por de viure-la i que es vegi la vostra fe en Crist, sereu així evangelitzadors, «fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor», com ens convida el papa.

_______________________________________________

Las lecturas de hoy nos muestran que no siempre todo es como aparenta ser, que los designios de Dios y nuestros designios no siempre coinciden y no lo hacen porqué con frecuencia no entendemos que es lo más importante y nos dejamos llevar por cosas que en el fondo son temporales y solo responden a los designios de nuestra voluntad y no nos movemos por amor. Los hermanos de José veían en él un estorbo, tenían celos del amor que recibía de su padre, le envidiaban, les molestaba su presencia y en cuanto tuvieron ocasión intentaron deshacerse de él y creyeron haberlo conseguido, no sospechaban ni por asomo que se reencontrarían con él en circunstancias muy diferentes, que su vida dependería de la voluntad de este hermano del que querían deshacerse y que nunca dejó de amarlos.

La historia de José, de su padre, Jacob, y de sus hermanos no está tan lejos de muchas otras historias, que quizás no lleguen a este extremo, pero sí que se parecen en cuanto a que buscamos a veces la desaparición, o el alejamiento de aquellos que nos molestan o que cuestionan nuestra manera de obrar o de pensar. Algunos de los hermanos de José le deseaban la muerte, otros como Ruben consiente en un mal menor como venderlo como esclavo; unos y otros están de acuerdo en deshacerse de él. José al fin se reconciliará con sus hermanos en una muestra de amor y de perdón.

Jesús en el Evangelio nos muestra una historia parecida, un propietario de una viña que deja su propiedad al cuidado de unos agricultores que no desean otra cosa que hacerse con aquel campo, aunque sea a costa de matar al hijo del dueño. Obviamente con esta historia Jesús se refería a si mismo, Dios Padre es el amo de la viña, los hombres enviados por Dios son los profetas y Cristo su hijo es el enviado a quien desean matar para quedarse con todo.

Vivimos estas semanas el tiempo de Cuaresma, un tiempo que es preparación para la Pascua, un tiempo que es camino hacia la Pascua que cada año celebramos, pero que también deber ser un camino personal, que debemos recorrer para acercarnos más a Dios, para mejorar nuestra fe.

Todo aquello que nos acerca a Dios nos acerca a nuestros hermanos y hermanas y todo aquello que nos acerca a nuestros hermanos y hermanas nos acerca a Dios. Jesús mismo nos dijo que hay que amar a Dios y a los demás, que esto es lo más importante.

¿Y qué podemos hacer para mostrar este amor? Evidentemente no actuar con el rencor de los hermanos de José, ni con la ambición de aquellos que cuidaban la viña. Hay cosas que están a nuestro alcance, que son más fáciles o que al menos no son tan difíciles y con ellas avanzamos en el amor.

Nos lo sugiere el papa León XIV en su mensaje de Cuaresma cuando nos invita: «a una forma de abstinencia muy concreta y a menudo poco apreciada, es decir, la de abstenerse de utilizar palabras que afectan y lastiman a nuestro prójimo. Empecemos a desarmar el lenguaje, renunciando a las palabras hirientes, al juicio inmediato, a hablar mal de quienes están ausentes y no pueden defenderse, a las calumnias. Esforcémonos, en cambio, por aprender a medir las palabras y a cultivar la amabilidad: en la familia, entre amigos, en el lugar de trabajo, en las redes sociales, en los debates políticos, en los medios de comunicación y en las comunidades cristianas. Entonces, muchas palabras de odio darán paso a palabras de esperanza y paz.»

Parece poca cosa, parece fácil, pero analicemos nuestro día a día, veamos cuantas veces caemos en la tentación de ofender, herir o menospreciar a los otros y hagámonos el propósito de abandonar esta práctica, no nos será fácil, pero veamos de practicarlo, poco a poco, aunque sea despacio y así nos iremos acercando al amor que Dios nos pide.

Muchas veces una palabra lanzada al viento, aunque luego nos arrepintamos y pidamos perdón, ya ha herido a nuestros hermanos, por eso lo mejor es evitar pronunciarla y así nos evitaremos tener que reparar.

Nos decía hace una semana el papa León XIV a un grupo de seminaristas españoles a los que recibió, que debemos vivir con coherencia nuestra fe y no ser como un árbol muerto que se mantiene en pie, pero no vive realmente porqué en su interior no hay vida y está a merced del vendaval para caer y desaparecer. Vivid con autenticidad vuestra fe, no tengáis miedo de vivirla y de que se vea vuestra fe en Cristo, seréis así evangelizadores, «haciéndonos más dispuestos y diligentes para contribuir a edificar la civilización del amor», como nos invita el papa.

Diumenge II de Quaresma / Cicle A

 

Diumenge II de Quaresma / Cicle A

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Diumenge 1 de març de 2026

Gn 12,1-4a; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22; 2Tm 1,8b-10 i Mt 17,1-9

Al llarg del camí quaresmal en que se’ns convida a dedicar més temps a la pregària, a renunciar a determinades coses supèrflues i a practicar la caritat amb més intensitat; en aquest segon diumenge ens surt al pas l’episodi de la transfiguració de Crist.

En una muntanya alta, com volent simbolitzar que allí Déu es fa més proper i que la distància amb Ell s’escurça, allí es manifesta la gloria de Déu. En aquesta escena res no és secundari. S’hi fa present Moisés, aquell que va guiar al poble a través del desert cap a la terra promesa i s’hi fa present també Elies, el profeta arrabassat per un carro de foc que se l’endugué cap al cel. Ells representen l’aliança de Déu amb el seu poble.

De l’altra banda Pere, Jaume i Joan, els deixebles més propers a Jesús, el seu cercle més íntim, aquells que l’acompanyaran en l’angoixa de Getsemaní. Ells representen la nova Església de Crist.

Jesús és el pont, el nexe d’unió entre uns i altres, ja que Ell és passat i és futur, ja que és sempre present.

En aquell indret alt, la pau i la llum ho omplen tot i els deixebles tant sols són capaços d’expressar que allí s’hi està molt bé, tant bé que sense pensar en ells mateixos proposen de fer tres cabanes per acollir als presents.

Al món Tabor, que és el lloc on s’ubica tradicionalment aquesta escena, es fa un tast del que és la gloria eterna. Encara que sigui tant sols per uns instants, Pere. Jaume i Joan saben de primera mà que és la gloria anunciada per Jesucrist. És tant sols un anunci, ja que perquè aquesta gloria sigui una realitat cal encara que Jesús pateixi la seva passió i mori en la creu i ressuscitant del sepulcre ens salvi. La gloria del Senyor, un cop aquest hagi ressuscitat, ho omplirà tot.

A nosaltres no se’ns acudeix com pot ser l’endemà de la nostra mort, quan un cop passada aquesta vida que sabem efímera, estiguem en presència del Senyor, quan Ell decideixi la nostra sort amb aquella misericòrdia de la qual tant sols Ell és capaç.

Déu misericordiós és la nostra esperança, una esperança que no és cap quimera, una esperança de la que Moisès i Elies, amb Pere, Jaume i Joan, ja participen.

Aquest és l’anunci joiós que hi ha darrera la passió i mort de Crist. Jesús no va morir endebades, Jesús va morir a la creu per tal de donar-nos la vida, una vida on s’hi està molt bé, tant bé que ningú voldria abandonar-la i si la conegués tothom la desitjaria.

En un món on la violència és moneda de canvia, el missatge de Crist és una crida a la pau i a l’esperança. Així ha de ser també el nostre missatge, hem de ser evangelitzadors de l’esperança, portadors de la bona nova del Regne, en definitiva de Crist.

Visquem aquest camí quaresmal posant els ulls en els sofriments del món, posant també i sobretot la mirada més enllà, elevant-la cap allí on tot és llum i pau, allí on hi ha Déu que ens hi espera i ens convida a compartir la seva glòria.

Dijous de la setmana I de Quaresma

 

Dijous de la setmana I de Quaresma

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Dijous 26 de febrer de 2026

Est 14,1.3-5.12-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.7c-8 i Mt 7,7-12

La Quaresma té tres eixos estretament lligats entre ells: La pregària, el dejuni i l’abstinència i l’almoina o caritat. «Aquests esglaons estan de tal forma concatenats entre si i es presten un servei recíproc, de tal manera que els primers sense els següents serveixen de poc o res, i els subsegüents sense els precedents no es poden aconseguir mai o rarament.» (Scala claustralium)

Se’ns convida en aquest temps a acostar-nos més i més a Déu tant de paraula com d’obra. Se’ns convida a dejunar, és a dir a abstenir-nos, com ens diu el papa Lleó XIV en el seu missatge de Quaresma  d’utilitzar paraules que fereixen al nostre proïsme, paraules feridores que tot i demanant perdó després, han deixat ja un rastre de dolor en el germà o la germana. Evitar parlar malament de l’altre i escollir en la nostra comunicació paraules que mostrin caritat seria una bona pràctica quaresmal. I recordem que sant Benet ens diu que tota la vida del monjo hauria de ser una Quaresma, per tant aquesta abstinència de paraules feridores l’haurien de practicar aquesta Quaresma amb voluntat d’estendre-la com a pràctica a tota la nostra vida, fent aquell bé que voldríem que ens fessin a nosaltres

Practicar la bondat és practicar la caritat, és fer almoina d’amor, d’un amor que és el que la nostra societat i també l’Església, les comunitats parroquials i religioses i les famílies en tenen molta necessitat.

No podrem fer res de tot això sense l’ajut de la pregària. Una pregària humil i confiada com la de la eina Ester, una pregària que li sortia del fons de cor, moguda per l’amor al seu poble i confiada en que si truquem a la porta del cor de Déu, Ell ens l’obrirà de bat a bat.

Els monjos i les monges tenim una manera particular de trucar a la porta de Déu, el contacte amb la seva Paraula, un contacte que ha de ser sovintejat, regular i sobretot confiat ii esperançat.

Guiu el cartoixà en la seva obra Scala Claustralium, escriu que en la Lectio Divina, cerquem llegint, trobem meditant, truquem pregant i se’ns obre la porta contemplant.  

La Quaresma és camí cap a la Pasqua, és sempre per tant un temps per avançar més en aquest contacte amb la Paraula de Déu. Com ens diu el papa Lleó « Tot camí de conversió comença quan ens deixem atrapar per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit. Existeix, per tant, un lligam entre el do de la Paraula de Déu, l’espai d’hospitalitat que li oferim i la transformació que ella realitza. Per això, l’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on s’acompleix el misteri de la seva passió, mort i resurrecció.» (Missatge per a la Quaresma de 2026).

Certs sempre de que si busquem al Senyor el trobarem, de que quan truquem la seva porta sempre se’ns obre de bat a bat.

Ritus d’elecció de catecúmens

 

Ritus d’elecció de catecúmens

Catedral de Girona

Diumenge 9 de març de 2025

Dt 6, 1-7; Salm 18; Rm 10,8-13 i Mt 16, 13-18

Avui estimats germans i germans, feu un pas més en el vostre camí de fe. El més important en aquest camí no és tenir presa i voler fer com més ràpid millor; és fer-lo amb passes segures i fermes i que cada pas endavant, viscut amb joia i agraïment, ens ajudi a acostar-nos més i més a Crist.

El més important ens ho ha dit l’Evangeli es fer-se una pregunta, la fonamental, i saber respondre-la no pas com apresa de memòria, sinó que la resposta cal que ens surti del cor. La pregunta que ens fa Jesús és «I tu, qui dius que soc jo?» De la resposta que en donem depèn si bé de la sinceritat de la nostra fe que ens acostem o ens allunyem de Crist.

L’Església fa camí durant la Quaresma, fa camí cap a la Pasqua. En la nit de la vetlla pasqual tots som convidats a renovar les nostres promeses baptismals i és aquesta una ocasió  privilegiada per fer-les de manera conscient i convençuda. Igualment vosaltres aneu fent camí, un camí que feu en comunitat, perquè la fe tot i ser un procés personal ja que la relació de Déu amb cadascun de nosaltres és personal i intransferible, la fe es viu en comunitat, no la podem viure sols. Una comunitat com aquella que acompanyava a Jesús, com aquella que un cop Jesús mort i ressuscitat va saber vèncer les pors i rebent la força de l’Esperit Sant fou capaç de portar la bona nova de Crist arreu del món.

Voleu compartir amb nosaltres la fe, que com ens ha dit sant Pau, ens fa justos, que hem de portar al cor i que ens apropa a la salvació. No tingueu por de declarar-vos amics de Crist, no tingueu por de voler dir-vos cristians; estigueu contents de voler estimar al Senyor amb tot el cor, amb tota la vostra ànima i allò que Déu, a través de l’Església, us ensenya parleu-ne a casa i anant de camí, com en ha dit el llibre del Deuteronomi. Quan la rebeu pels sagraments d’iniciació no amagueu la vostra fe, mostreu-la amb les vostres obres i el vostre amor i ara viviu amb joia aquest camí, que com tot camí que ens porta cap a allò que desitgem, se’ns pot fer llarg, però la voluntat d’arribar a la meta ens encoratja a avançar amb pas ferm.

Avui pregarem perquè acostant-vos a Crist doneu fruits de santedat, demanarem al Senyor que aparti de vosaltres l’odi, les temptacions i amb la unció de l’oli demanarem que la força de Crist us enrobusteixi.

El papa Lleó XIV en el seu missatge quaresmal ens diu que: « La Quaresma és el temps en què l’Església, amb sol·licitud materna, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobi el seu impuls i el cor no es dispersi entre les inquietuds i les distraccions quotidianes. Tot camí de conversió comença quan ens deixem atrapar per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit.»

Deixeu-vos atrapar per la Paraula de Déu, enganxeu-vos a ella. Son paraules de vida, de vida eterna; paraules assenyades i sempre actuals, paraules que ens ajuden a viure i a estimar, paraules que si obrim atentament l’orella quan les escoltem, ens fan arribar la veu càlida del bon pastor, Crist, aquell qui dona la vida per les seves ovelles. Com deia sant Joan Pau II: «És qüestió d'aconseguir que la "paraula sortida de la boca de Déu" (cf. Mt 4, 4) arribi constantment fins a l'home i "no torni buida" (cf. Is 55, 11), sinó que resulti sempre fecunda en els diversos aspectes de la vida humana.» (19 de desembre de 1984).

Que així sigui per a vosaltres i per a tots nosaltres també.

Diumenge I de Quaresma / Cicle A. Missioneres Cor de Maria

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle A

Cúria General de les Missioneres Cor de Maria a Girona

Diumenge 22 de febrer de 2026

Gn 2,7-9.3,1-7a; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; Rm 5,12-19 i Mt 4,1-11

El temps de Quaresma, que tot just hem encetat, és un temps de preparació, d’aprofundiment i de conversió. Sempre és moment de tot això, però la Quaresma, que és camí cap a la Pasqua, ho és de manera especial amb tres ajudes: la pregària, el dejuni o la renuncia a coses que habitualment fem i que de fet no ens caldrien fer i la caritat, que sempre ha d’estar present en les nostres vides.

La Quaresma se’ns presenta sempre com una oportunitat, perquè visquem la Pasqua amb el sentit ple que té; recordar i actualitzar la victòria de Crist sobre la mort, la seva mort ens obre a nosaltres les portes de la vida. Aquelles mateixes portes que Adam i Eva ajudaren a tancar quan tenint-ho tot i volent tenir allò  que se’ls havia vetat, vam perdre-ho tot. La vida còmode, paradisíaca, que Déu els havia proporcionat la perderen per ambició, perquè allò que no els convenia saber per a ells fou una temptació conèixer-ho, una temptació que no van poder resistir.

Davant la temptació hi ha dos possibles camins: superar-la o sucumbir-hi. Superar-la ens ajuda a seguir endavant i a vèncer les noves temptacions que ens puguin anar sortint al pas al llarg de la vida; sucumbir-hi ens aboca a una dependència inevitable i cada cop més esclavitzant. Davant la temptació hi ha el maligne que ens hi vol arrastrar i el Senyor que ens hi vol alliberar; nosaltres, lliures com som, lliures perquè així hem estat creats per Déu, ens toca escollir.

És així també la vida consagrada, un camí, una lluita constant contra les temptacions i cada pas suposa una renuncia, una renuncia que de fet és alliberadora, perquè seguir a Crist sempre és alliberador. La vida consagrada és també camí cap a la Pasqua, cap a l’encontre amb el Senyor, quan farem de debò la nostra professió, la nostra consagració al Senyor.

Tenim en Crist el model, Ell va ser capaç de vèncer la temptació. Una temptació que potser li va sortir al pas en altres moments de la seva vida. A Getsemaní va fer professió de fe per tal d’acceptar la voluntat del Pare. No deuria ser fàcil acceptar-la, perquè Jesús era ben conscient de el que li tocava patir i el patiment no ve mai de gust; però a Getsemaní, com al desert, Déu per mitjà dels seus àngels, ajuda a Jesús a superar l’angoixa i ens mostra així que amb el Senyor al costat tot és possible, si li fem confiança, si ens arrecerem a Ell i deixem que governi els nostres cors i la nostra ànima Ell ho pot fer tot en nosaltres, cal però que li deixem fer, que ens deixem omplir per Crist, que la nostra consagració a Ell sigui sincera i generosa. Dient-li sempre com sant Joan Baptista: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30).

Crist és aquell de qui sant Pau ens ha dit que per haver estat just Ell tot sol els homes som absolts i obtenim la vida; Ell per haver obeït tot sol, fa que esdevinguem justos els altres. Crist ens obre camí, ens indica el camí a seguir; aquest camí del que fem memòria i experiència en aquests temps quaresmal en el que mirem d’enfortir la nostra fe amb la pregària, que és contacte directe amb Déu, amb el dejuni, és a dir amb la renúncia d’allò superflu, i amb la caritat, que és expressió d’amor i de solidaritat.

Aprofitem aquest camí quaresmal cap a la Pasqua per aprofundir una més en la Paraula de Déu i vivint amb més intensitat la caritat, dejunant de tot allò que destorba la nostra relació amb Crist, la nostra conversió sigui sincera de cor per arribar a la Pasqua amb un cor ben obert a l’amor a Déu i als germans.

Diumenge I de Quaresma / Cicle A. Catedral de Girona

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle A

Catedral de Girona

Diumenge 22 de febrer de 2026

Gn 2,7-9.3,1-7a; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; Rm 5,12-19 i Mt 4,1-11

Jesús és conduït per l’Esperit cap al desert i allí, practicant la pregària i el dejuni Jesús es prepara per afrontar la seva tasca, la seva missió. Com una premonició del que es trobarà en el seu camí de predicació del Regne, que finirà a Jerusalem donant la seva vida, Jesús és temptat. Tot moment clau en una vida, quan hem de prendre una decisió important, és bo preparar-nos-hi amb un temps d’estret contacte amb el Senyor, un temps de serenor, de silenci que propiciïn la pregària i la comunicació amb Déu. Així aquest temps de Quaresma, aquests quaranta dies que ens recorden els quaranta anys de peregrinació del poble escollit fins arribar a la terra promesa o aquests mateixos quaranta dies de Jesús al desert, són un temps de preparació per la Pasqua, temps en que celebrem el centre de la nostra fe, que és la mort i resurrecció de Crist.

Cert és però que quan es fa el silenci exterior, no sempre podem gaudir del silenci interior. A vegades quan la fressa del nostre voltant s’atura, vells pensaments sorgeixen en la nostra ment i acaben per inquietar-nos. La temptació sorgeix en la nostra vida un moment o altre i moltes vegades massa sovint. Què ens tempta? Fonamentalment tenir allò que no tenim i que voldríem posseir, ens calgui o no ens calgui. Ho hem escoltat en la primera lectura, Adam i Eva ho tenien tot, una vida ben resolta, no els calia patir ni pel menjar, ni per la roba, ni per res, tenien a més a l’Esperit que Déu ens havia infós com a alè vital; tenien una sola cosa vetada per Déu, menjar d’aquell arbre que hi havia al bell mig del jardí, l'arbre del coneixement del bé i del mal i aquella prohibició, essent lliures per complir la voluntat de Déu o per incomplir-la ja que Déu així els havia creat, fou suficient incentiu per trencar aquella paradisíaca vida i trencar amb Déu.

Jesús, el Fill de Déu, es va voler fer igual en tot a nosaltres i va patir per això mateix la temptació, aquest neguit tant humà i tant inhumà alhora perquè molts cops ens amarga la vida. El maligne li oferí menjar quan Jesús patia fam, li oferia poder quan al desert res no posseïa i encara més li va oferir la possibilitat de posar Déu a prova, quan Ell mateix era Déu. Totes tres situacions també ens tempten a nosaltres. El poder és segurament una de les més grans temptacions del nostre món i ho ha estat al llarg de tota la història de la humanitat; el desig de posseir, de dominar terres i gent, sempre està present tot i que el patim més cops com a víctimes que com a botxins. Jesús, al desert, rebutjant allò que el maligne li ofereix, ens mostra que la temptació es pot vèncer, que hi ha la possibilitat real de vèncer-la, tot i que no sigui fàcil. I d’on treu la seva força Jesús, en què basa els seus arguments per rebatre al maligne? En l’Escriptura, que també el maligne mal interpreta per sortir-se amb la seva.

Crist és aquell de qui sant Pau ens ha dit que per haver estat just Ell tot sol els homes som absolts i obtenim la vida; Ell per haver obeït tot sol, fa que esdevinguem justos els altres. Crist ens obre camí, ens indica el camí a seguir; aquest camí del que fem memòria i experiència en aquest temps quaresmal en el que mirem d’enfortir la nostra fe amb la pregària, que és contacte directe amb Déu, amb el dejuni, és a dir amb la renúncia d’allò superflu, i amb la caritat, que és expressió d’amor i de solidaritat. El papa Lleó XIV en el seu primer missatge quaresmal ens diu que «les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridats a viure durant la Quaresma un camí compartit, en el qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la terra, esdevingui una forma de vida comuna, i el dejuni sostingui un penediment real.» Que així sigui per a tots nosaltres i vencent les temptacions d’ajornar la nostra conversió, aquesta sigui sincera de cor i arribem a la Pasqua amb un cor ben obert a l’amor a Déu i als germans.