dilluns, 18 de març del 2024

Dilluns V de Quaresma

 

Dilluns V de Quaresma

Dilluns 18 de març de 2024

Seminari Interdiocesà

Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 8,1-11

«Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.» Els mestres de la llei i els fariseus creuen haver trobat el moment i l’ocasió per acusar a Jesús, ho intentaven un cop i un altre i li preguntaven coses insidiosament o el posaven davant de situacions amb la voluntat de trobar un pretext per acusar-lo. Ara li porten una dona sorpresa en flagrant adulteri i la llei de Moisés ordena d’apedregar-la, però Jesús no respon, s’ajup i dibuixa amb el dit sobre la sorra. Què deuria dibuixar Jesús perquè aquells homes, que creien haver trobat ja la manera de comprometre-lo, se n’anessin, retirant-se un darrera l’altre des del més vell fins al més jove i acabessin deixant sol a Jesús amb aquella dona?

Jesús s’ajup, dibuixa, alça el cap i els diu una sola frase, s’ajup de nou per a seguir dibuixant i alça el cap de nou per a parlar amb aquella dona sorpresa en pecat. Els diu als seus acusadors una sola frase, cert, però una frase que no pot deixar a ningú indiferent: «aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Jesús no nega pas el pecat d’aquella dona, ni el disculpa, ni el justifica; el que fa és que els acusadors se n’adonin de que ells són també pecadors, tant o més que aquella dona sorpresa en flagrant adulteri. De fet a aquells mestres de la llei i a aquells fariseus no els importava massa castigar el pecat, ni encara menys prevenir-lo, el que volien era tenir un pretext per a acusar a Jesús i treure’s de sobre a aquell profeta incòmode que els posava un cop i un altre en evidència. Tenien ulls però no hi veien, no veien que aquell que perdonava els pecats ho feia amb tota legitimitat, perquè era i és el Fill de Déu.

El pecat ens encega i ho fa molt sovint. També aquells homes que cobejaven a Susana, aquella dona boniquíssima que reverenciava a Déu, encegats per la passió s’oblidaren de Déu i dels deures de la justícia i en no aconseguir el que pretenien no dubtaren a acusar injustament a aquella dona que s’estimà més caure a les mans de dos calumniadors que pecar davant del Senyor. La justícia dels homes és sovint injusta, condemnem no pas per ser fidels a la justícia, sinó molt sovint per satisfer els nostres capricis, les nostres ambicions. I no cal recórrer a les sentències formals, que es mouen per normes ja establertes i ben delimitades, sinó que ens hi trobem en els petits judicis de cada dia, quan menyspreem, menystenim o ignorem als nostres germans.

El Senyor escoltà el clam de Susanna tot desvetllant l’esperit profètic en aquell jovenet que es deia Daniel. El Senyor salvà aquella dona sorpresa en flagrant adulteri de ser apedregada i li donà una nova oportunitat quan Jesús, el Fill de Déu fet home, li digué «ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més.» Ens costa perdonar, ens costa prendre consciència de la nostra naturalesa pecadora, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet a la seva Regla. Quan tant sols partint d’aquesta consciència podrem ser capaços d’ajudar al nostre germà que cau, no tant sols jutjant-lo, sinó fent-ho sempre seguint l’exemple de Crist, sobretot amb voluntat d’ajudar-lo a no pecar més o al menys a intentar-ho.

Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? – i Jesús li respongué - No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Jesús digué també als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats.» (Mt 7, 1-2). Jesús no justifica pas el pecat, ans al contrari el combat perquè ha vingut a destruir-lo; no predica el «buenisme», per utilitzar una expressió actual, sinó la misericòrdia que no és pas impunitat.

Us esteu preparant per a rebre més tard o més d’hora el ministeri sacerdotal que implica també el poder de perdonar els pecats dels altres en nom de Déu, cal fer-ho recordant que ho fem en nom del Senyor i no oblidant-se mai dels propis de pecats. En Crist tenim l’exemple de com fer-ho, Ell, l’únic sense pecat, cerca de salvar les ànimes, de reconduir al qui cau i fer-lo seguir pel bon camí i ho fa sobretot i per damunt de tot amb amor i amb justícia. Sant Joan Pau II escrivia: «El nostre Salvador Jesucrist va instituir a la seva Església el Sagrament de la Penitència, perquè els fidels caiguts en pecat després del Baptisme rebessin la gràcia i es reconciliessin amb Déu.» (Reconciliatio et Paenitentia, 30). Gràcia i reconciliació que s’expressen en la misericòrdia amb la que Déu ens acull sempre que caiem, una misericòrdia que cal que prediquem, practiquem i compartim amb la ferma voluntat d’ajudar i procurar el millor per als qui penedits s’acosten al Senyor, Ell que és compassiu i benigne.

diumenge, 3 de març del 2024

Diumenge III de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge III de Quaresma / Cicle B

Diumenge 3 de març de 2024

Santa Maria de Valldonzella

Ex 20,1-17, Salm 18,8.9.10.11, 1C 1,22-25 i Jo 2,13-25

 

El Messies és per a uns un escàndol i per a d’altres un absurd, ho era per als jueus i per als grecs del temps de l’Apòstol sant Pau, però sovint ho continua essent avui per a tanta gent que no coneix al Crist o que el descarta. Aquesta cultura del descartament de Déu de l’allunyament de Déu, de prescindir de Déu sols la podrem combatre i compensar amb una fe viscuda en plenitud, amb sinceritat de cor i amb caritat, amb l’amor. Deia el Papa Francesc que «estimem de veritat als altres en la mesura en què ens reconeixem estimats per Ell, pel nostre Senyor i Salvador. Ajudem en la mesura en què ens sentim ajudats; ens aixequem si ens deixem aixecar per Ell cada dia.» (20 de febrer de 2023). Certament la llei del Senyor és perfecte, però cal que li confiem el descans de la nostra ànima i la nostra ànima hi descansarà en la mesura en que complim la seva llei de manera natural, per pur amor a Ell i als altres, en la mesura en que l’estimem i ens sentim estimats per Ell.

Ens fem sovint altres deus, com l’afany de posseir, de dominar, de controlar; un afany que es fa realitat, trista realitat, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Perquè sinó d’on surten les guerres, els conflictes, les lluites sinó d’un afany de poder sigui polític, militar, econòmic o fins i tot espiritual, d’un desig de la casa i dels béns de l’altre? Déu no és un absurd ni un escàndol o en tot cas ens sembla a hores d’ara un escàndol: no matar, no robar, no declarar falsament contra un altre, no procurar el descans als altres, no honorar pare i mare o no enganyar-los; perquè sovint ens hem  acostumat tant a que tot s’hi val, a que la fi, la fi que nosaltres creiem legitima i que de fet no ho és pas als ulls de Déu, justifica qualsevol mitjà, que qualsevol altra cosa ens sembla escandalosa i absurda.

També en temps de Jesús poc a poc el culte a Déu s’havia convertit no pas en una conversió del cor, sinó en una pràctica ritual buida de sentit espiritual, que movia l’activitat econòmica del temple i l’omplia de venedors, de vedells, de moltons, de coloms i de canvistes asseguts. Davant d’aquell espectacle, davant d’aquell absurd i d’aquell escàndol, Jesús no se’n pogué estar i consumit pel zel del temple del Senyor fent-se un fuet, els tragué a tots, escampà les monedes i bolcà les taules. Sovint la nostra vida interior està plena de monedes, de moltons i de vedells; d’ídols de plata i d’or que aquests sí que són realment un absurd i un escàndol, perquè són un mur que ens impedeix de complir la llei de Déu i d’estimar-lo a Ell i estimant-lo a Ell estimar als germans.

En aquesta Quaresma, que és el temps de conversió per excel·lència, ens hem de deixar destruir per Crist, destruir tot allò que ens impedeix apropar-nos-hi i que ens deixa en mans de l’absurd i del caduc. En aquest temps de conversió ens hem de deixar reconstruir interiorment per Crist per poder esdevenir així vertaders temples de Déu, recuperant aquella imatge que Déu posa en la seva creatura i que hem enterbolit amb tants falsos ídols. En benefici nostre prenem en va el nom de Déu, el manipulem, ens volem fer un déu a mida que digui el que nosaltres volem escoltar i Déu no està a l’albir del caprici humà, està al servei de l’home, certament però perquè cerca la seva salvació i deixant aleshores com a absurdes i escandaloses les nostres pobres mires.

Ens cal expulsar del nostre cor tot impediment, tot allò que ens allunyi de Déu. Obrir-lo als manaments del Senyor i posar l’esperança en aquest temple net de tot mercadeig, que és el santuari del cos de Crist al que ens acostem i que compartim en cada Eucaristia com un tast d’allò que la passió, la mort de Jesús a la creu i la seva resurrecció al tercer dia ens ofereixen.

Visquem doncs aquest temps de gràcia quaresmal com un vertader camí vers la Pasqua, vers aquest temple definitiu, lliure de tot fals ídol, on adorarem al Senyor en esperit i en veritat (Cf. Jn 4,23). Confiats en Jesús que ens coneix a tots; que no té cap necessitat que li revelin el que som els homes; perquè Ell sap prou què hi ha a l'interior de cada home.

dijous, 29 de febrer del 2024

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

 

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat. En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm al Senyor.

diumenge, 25 de febrer del 2024

Diumenge II de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge II de Quaresma / Cicle B

Diumenge 25 de febrer de 2024

Capella de Santa Caterina

Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18, Salm 115,10 i 15.16-17.18-19 , Rm 8,31b-34 i Mc 9,2-10

 

En els tres textos de l’Escriptura que ens proposa l’Església per aquest segon diumenge de Quaresma apareix com a tema dominant la filiació, la relació entre pare i fill. Són efectivament diversos els relats i d’alguna manera ens poden resultar incòmodes o poc comprensibles des de la nostra mentalitat actual. De fet quin pare estaria disposat a sacrificar al seu fill per sigui el motiu que sigui? Cert de que Abraham finalment no va haver de sacrificar al seu fill únic, que just al darrer moment un àngel del Senyor aturà la seva mà i impedí aquella situació tant cruel i forassenyada. Però Déu ens estima de manera forassenyada, ens estima fins a l’extrem de que el seu Fill, únic també com Isaac, morí per a tots nosaltres. Ens ho diu l’Apòstol, si Déu va lliurar al seu propi fill, vol dir que està disposat a donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill.

No és que Déu jugui amb les persones, que posi a prova la seva resistència, però quan es tracta d’amor, del seu amor vers nosaltres, no té mesura. Ho fa amb un objectiu, que és el nostre bé, la nostra salvació, vol oferir-nos la possibilitat de ser fills seus, com ho és el mateix Crist. Què significa això? Ho veiem en l’episodi del la muntanya alta, en presència de Déu s’hi està tant bé que fa exclamar a Pere: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!» Ells, Pere, Jaume i Joan, que formen el nucli més proper a Jesús, amb qui Ell comparteix aquest moment de gloria com també compartirà el moment de màxima angoixa a Getsemaní quan pregui mentre els tres deixebles cauen rendits de cansament, aquests apòstols de primera hora fan un tast del que significa la vida de la gloria, on s’obliden dolors, penes i angoixes, on res té sentit excepte la presència de Déu. Tampoc Pere, Jaume i Joan ho entengueren, tot just baixant de la muntanya alta es preguntaven què volia dir allò de ressuscitar d’entre els morts.

La salvació encara no s’havia revelat, Crist encara no havia mort i per tant no havia ressuscitat i els deixebles no podien saber com seria tot allò que els deia i que a més els manava de no explicar. Pau, en canvi, ja ha fet experiència del Crist ressuscitat i pot exclamar que és el mateix Jesucrist qui seient a la dreta del Pare intercedeix per tots nosaltres.

En aquest camí vers la Pasqua que és la Quaresma, també nosaltres ens preguntem que vol dir tot això, en aquest camí cap a la pasqua personal de cadascun de nosaltres que és la nostra pròpia vida, ens sorgeixen preguntes, dubtes, interrogants, no entenem determinades actituds, paraules o gestos del Senyor. Nosaltres no hem pogut experimentar aquest tast de la gloria com Pere, Jaume i Joan, no hem pogut escoltar directament les paraules de Jesús, ni hem vist els seus miracles i per això a  vegades se’ns fa més difícil que als apòstols creure, perquè ells veieren i cregueren. Però tenim uns altres ulls, els ulls de la fe, que ens permeten de veure-hi i creure en Crist. Una fe que és el resultat de la mateixa fe dels apòstols transmesa per l’Església i fonamentada en l’Escriptura, cert, però per damunt de tot en la persona de Crist.

En paraules del Papa Francesc: «anar cap a Jesús, trobar a Jesús, conèixer a Jesús és un do que Déu concedeix.» (18 d’abril de 2013). O com deia el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.» (Deus caritas est, 1). La persona és el Fill, aquest fill lliurat per tots nosaltres, Jesús fet amor fins a l’extrem.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

Diumenge 18 de febrer de 2024

Gn 9,8-15, Salm 24,4-5b.6-7b.8-9, 1Pe 3,18-22 i Mc 1,12-1541

Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i arribar per Ell i amb Ell al Pare.

L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme. Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.

Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).

La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones, impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió, amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores la viurem sense  l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la dreta del Pare.

dimecres, 14 de febrer del 2024

Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

14 de febrer de 2024

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es viu, un cop assolit, amb més joia.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist, desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes, allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el nostre camí de conversió personal.

Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça, rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana, de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre cor.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor. La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició.

Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com cal, ens obre a l’esperança.

La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures  ens convida a apropar-nos-hi a recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem salvats. Sols Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.

divendres, 2 de febrer del 2024

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2024

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí. Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.

Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als  Hebreus, i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres. Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i únic de Déu.

Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida.

El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.

L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Des de bon començament Crist s'amaga als pretesos savis i prudents, però es revela als humils.

Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s'oferirà no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).

La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.

Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.

Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres.

El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor.

Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.


dilluns, 29 de gener del 2024

Exèquies P. Josep Alegre i Vilas. Abat de Poblet 1998 - 2015

 

Exèquies P. Josep Alegre i Vilas

Abat de Poblet 1998 - 2015

Dilluns 29 de gener de 2024

Monestir de Poblet

Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C 5,1.6-10 i Jo 12,23-28

«Per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.

Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.  

Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.

Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de 2015).

El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.

El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la Lectio divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor, allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força del testimoniatge està en la veritat. Si s'intueix que no hi ha set de Déu, que l'amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que siguin les paraules que s'escoltin en els locutoris.» (Apunts Al voltant de la vida contemplativa).

Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).

Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l'altre, aquesta alteritat que no entenem. En aquest sentit, s'assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.

Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al servei.

Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.

A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.

Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present perquè «celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant aquest germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I – que és futur perquè - ho celebrem esperant, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).

La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)

La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una intensitat profunda i sincera.

Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Matines, tot just encetada la seva jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat P. Abat Josep.

En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.

Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura,  pot transmetre.

diumenge, 28 de gener del 2024

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge de la setmana IV durant l'any / Cicle B

28 de gener de 2024

Capella de Santa Caterina

Dt 18,15-20, Salm 94 , 1C 7,32-35 i Mc 1,21-28

Qui no vol viure sense neguit? Ens pregunta Pau. Evidentment cap de nosaltres vol viure amb neguit, ningú vol, tots volem viure amb pau d’esperit. Però la pau interior no és fàcil de tenir i encara menys de mantenir. Els qui l’escoltaven l’Apòstol s’estranyaven de la seva manera d’ensenyar, tal com els qui eren aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaüm s’estranyaven del mestratge de Jesús. Pau parlava en nom del Senyor, acomplia ben bé el que Déu havia dit a Moisès dient el que el Senyor li havia ordenat de dir. I Déu no vol pas lligar-nos amb preceptes carregosos, sols vol facilitar-nos una vida viscuda amb la dignitat pròpia dels fills de Déu, pensant sempre en el que ens pugui ser més avantatjós per aconseguir-ho, ens vol veure vivint sense tràfecs que ens distreguin, sense neguits.

Però hi ha qui ens posa paranys, qui vol neguitejar-nos, tot i que potser a vegades ens sembli a primera vista que vol afavorir-nos. És la lluita constant, la de cada dia entre el bé i el mal, entre un mal que sembla comoditat a priori però que a la fi és el pitjor dels camins i un bé que se’ns pot presentar com a dificultat o entrebanc però que és realment allò de més avantatjós per a nosaltres. En paraules del Papa Francesc: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereixen força i valentia per a resistir les temptacions del diable i anunciar l'Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegada que el Senyor venç en la nostra vida.» (Gaudete et exultate, 158). Aquesta lluita amb el mal no és pas nova, ho hem escoltat en l’Evangeli, l’esperit maligne es posà en alerta davant de Jesús, el reconegué com al Sant de Déu, sabia que davant del Fill de Déu tenia totes les de perdre i perdria també la possessió sobre aquell home posseït. El bé guanya sempre al mal, però tant sols si hi ajuda Déu.

Què vol dir tot això? Es preguntava aquella gent. Jesús ensenyava amb autoritat una doctrina que sonava a nova i manava sobre els esperits malignes. Déu, el seu Pare, havia posat als seus llavis les seves mateixes paraules; el Pare parlava per la boca de Jesús. Jesús deia tot el que el Pare li ordenava de dir, perquè Ell era, és, molt més que un profeta, molt més que Moisès o que Abraham; el mateix Jesús digué als mestres de la llei i fariseus que li reclamaven un senyal: «aquí hi ha alguna cosa més que Salomó.» (Mt 12,42).

En aquesta lluita nostra contra el mal, quan podem ben bé dir com l’Apòstol; «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), el maligne, el senyor del mal, està sempre a punt per a temptar-nos, per a arrossegar-nos cap on ell vol. Com escriu el Papa Francesc: «no pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l'odi, amb la tristesa, amb l'enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats, perquè «rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir.» (1P 5,8).»

Quan el mal està a punt d’imposar-se, de dominar-nos, ens cal confiar-nos a aquell, que ha vingut a destruir el mal, l’únic capaç de dir «calla i surt», l’únic que ho fa amb autoritat, amb aquella autoritat que sols pot venir del Pare: Crist el nostre Salvador i Senyor.

divendres, 26 de gener del 2024

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2024

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.

Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al  seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.

Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a  ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut d Déu.