Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Jubileu de l’Esperança

 

                                                        Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Jubileu de l’Esperança

Parròquia de Sant Narcís a Girona

Diumenge 18 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

La fe mou muntanyes, diem de manera col·loquial, de fet ens ho digué el mateix Jesús: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.» (Mt 17,20). La fe és la que ens dona esperança, aquella esperança que no defrauda i que és mostra en l’amor. Per això és tant important l’amor, per això és tant important tenir sempre ben present aquest manament de Jesús: Estimar a Déu i estimar als altres. Sense amor no tindrem esperança, no podrem ser sembradors d’esperança; sense amor la nostra fe serà erma, no donarà fruit i si un arbre no dona fruit és tallat i llençat al foc, com diu Jesús (Cf. Lc 3,9).

L’amor no s’explica ni es teoritza, l’amor a Déu i entre nosaltres es mostra en les obres. Al món hi ha molta necessitat d’amor, hi ha molta gent que està sola, malalta, amb discapacitats, sense llibertat, sense llar, sense una mà amiga que els ajudi i aquests són els qui més necessiten del nostre amor. Podrem pensar que d’estimar-los no en traurem res, no és així, estimar al qui més li cal ser estimat vol dir que la nostra fe dona fruit perquè hem escoltat atentament la paraula de Déu i l’hem posada en pràctica i és que el qui escolta la Paraula i la practica; aquest dona fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u, com ens diu Jesús (Cf. Mt 13,23). Ens cal estimar, com deia avui el papa Lleó: «sense tancar-nos en el nostre petit món, ni sentint-nos superiors al món.» Estimant sembrem la llavor de l’esperança, de l’esperança en Crist, que és l’única que no defrauda. Com ens deia el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «L’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor.» (Spes non confundit, 3).

És la fe el que movia a Pau i a Bernabé a estimar, a predicar als qui vivien a Listra, a Iconi i a Antioquia i aquells qui els escoltaven s’obrien a l’esperança, esperança en el Regne de Déu on, tal com ens diu el llibre de l’Apocalipsi, Déu eixuga totes les llàgrimes i on no hi ha ni mort, ni dol, ni crits, ni penes; allí on les tribulacions d’aquest món han passat i esdevenen passat. Com ens deia també avui el papa Lleó: «L’amor de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l’Evangeli» i afegia, tot recordant a Lleó XIII, que si el criteri de l’amor prevalgués cessarien totes les dissensions i la pau tornaria a regnar.

Que les coses d’abans, que les tribulacions, siguin coses del passat i que l’esperança ompli els cors dels desesperançats està també a les nostres mans. Estimar vol dir intentant-ho, vol dir portar esperança als cors. Com ens exhortava el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials. Això ens tanca.» (Spes non confundit, 9).

Ho hem vist aquí a la plaça, en el si de l’Església hi ha moltes maneres de portar esperança, de sembrar la llavor de l’esperança i d’ajudar a cuidar-la per tal de que creixi ufanosa i no l’ofegui l’herbassar de problemes d’aquest món. Hi moltes maneres d’estimar al proïsme; sols ens cal escollir-ne una. Si ens diem creients, si tenim fe, estem cridats a oferir a tots l’amor de Déu, com deia avui el papa Lleó XIV i oferint-lo aquest amor sembrarem esperança allí on tot és desesperança i materialisme. Així glorificarem al Fill de l’home, estimant-lo, i així Déu serà glorificat en Ell.

Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

Diumenge 18 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

Cristo nos llama a cumplir un mandamiento nuevo, un mandamiento que resume todos los anteriores: que nos amemos los unos a los otros; que nos amemos como Él nos ama, si lo cumplimos conocerán quienes nos traten que somos discípulos suyos y solo seremos sus discípulos si nos amamos unos a otros tal como Cristo nos ha amado, hasta el extremo. Y ¿En qué consiste el amor a Dios y a nuestro prójimo? Recodemos lo que escribió san Pablo; el amor es paciente, es benigno; el amor no tiene envidia, no presume, no se engríe; no es indecoroso ni egoísta; no se irrita; no lleva cuentas del mal; no se alegra de la injusticia, sino que goza con la verdad; el amor todo lo excusa, todo lo cree, todo lo espera, todo lo soporta. Amar implica ser justo, tener paciencia con los demás, con aquello que nosotros creemos que son sus defectos y que en el fondo es solo lo que a nosotros nos molesta de nuestro prójimo; amar significa no irritarse, no guardar rencor, no ser injustos, ni mentir, ni calumniar, ni fastidiar.

Este bello programa que el Señor nos propone lo suscribimos todos para nosotros mismos, para que los otros lo cumplan con nosotros; cumplirlo nosotros con los demás ya no lo tenemos tan claro. En esta ciudad santa que nos anuncia el libro del Apocalipsis, allí donde Dios se encontrará con los hombres, allí donde toda lágrima quedará enjuagada y donde no habrá ni muerte, ni duelo, ni gritos, ni penas; allí reinará plenamente el amor. Creer significa compartir el mandamiento del amor, significa amar verdaderamente, como Jesús nos invita a amar. Sabemos que Cristo nos invita a amar con este amor hasta el extremo, pero nosotros, como aquella gente que escuchaba la predicación de Pablo y de Bernabé, debemos pasar también múltiples tribulaciones y solo viviéndolas, superándolas, podremos acceder a la fe por la puerta que la muerte y resurrección del Señor no ha abierto de par en par. Nos lo ha dicho estos días el papa León: «estamos llamados a dar testimonio de la fe gozosa en Jesús Salvador.» (9 de mayo de 2025).

Tant sols podem donar testimoni de la nostra fe si som capaços d’estimar, si som capaços d’estimar-nos els uns als altres tal com Crist ens demana de fer-ho. Estimar vol dir actuar, fer el bé, en positiu i de manera activa. Si algú diu que té fe i no estima, sinó demostra el seu amor amb les seves obres no li servirà de res la fe. La fe si no es demostra amb les obres, ella tota sola, si és tant sols una fe de paraula però no es demostra estimant, és morta. L’amor no és tant sols teoria, ha de ser sobre tot pràctica, sinó es practica, no és veritablement amor i no és del grat de Déu perquè on hi ha veritablement amor, allí hi ha Déu i on no hi ha amor, Déu no hi és present. «El cristià sap (...) que Déu és amor i que es fa present just en els moments en què no es fa altra cosa que estimar. I, sap que el menyspreu de l'amor és vilipendi de Déu i de l'home, és l'intent de prescindir de Déu. En conseqüència, la millor defensa – el millor testimoni - de Déu i de l'home consisteix precisament en l'amor.» (Deus caritas est, 31).

Como nos invita el papa León XIV: «Caminemos juntos en la Iglesia, pidamos al Señor que nos conceda esta gracia: poder escuchar su Palabra para servir a todo su pueblo.» (11 de mayo de 2025).

Caminemos en el amor, amándonos entre nosotros y amando a Dios. Que así sea para vosotros que hoy confirmáis vuestra fe y también para todos nosotros ahora y siempre.

Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Josep de Girona

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Josep de Girona

Dissabte 17 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

El manament de l’amor és aquell en el qual Crist resumeix tots els altres, de fet no és un manament nou, Déu, que és amor, des de sempre ens ha convidat a estimar-lo a Ell i a estimar als germans, però Jesús aquest amor ens l’ha ensenyat d’una manera pràctica, estimant Ell fins a l’extrem de donar la vida pels seus amics, és a dir per tots nosaltres. Aquest Déu que és amor, és el del que ens parla el llibre de l’Apocalipsi quan ens diu que Déu és el déu que és amb nosaltres, hi és per mitjà del seu amor, es fa present dins nostre, es fa present al nostre voltant i vol que també nosaltres el fem present mitjançant l’amor. No hi ha manament més gran que aquest, el de l’amor. Quan professem la nostra fe, quan declarem de manera solemne en el Credo o avui vosaltres confirmant la vostra fe en Déu, en Crist i en la seva Església de fet professem la nostra fe, el nostre convenciment de que seguir a Crist vol dir estimar-lo, de que seguir al Crist no es pot separar d’estimar als altres, a tots, els qui ens cauen bé i els qui no, els qui som com nosaltres i els qui son molt diferents a nosaltres, perquè tots som germans en ser tots fills d’un únic Déu.

La teoria és fàcil, el que ens costa més és la pràctica. Sobre el paper estimar no és difícil, de fet tots en som capaços d’estimar, però estimar de veritat, quan les coses no ens van bé o sobretot quan no van bé als altres, estimar quan hi ha problemes, ja no és tant fàcil. Sovint practiquem un amor de retribució, estimem si ens estimen i certament aquesta no és la pràctica ideal de l’amor. 

La relació d’amor amb Déu és estimar sense condicions i és així com ho fa Ell que sempre ens estima, sempre ens espera i sempre ens perdona; ara bé nosaltres ja no practiquem un amor tant incondicional, quan tot va bé sovint ens oblidem d’agrair-li res i quan les coses no van tant bé o van certament malament no ens costa retreure-li a Déu la seva deslleialtat. 

L’amor és amor sempre, en qualsevol circumstància, perquè és confiança, l’amor no és amor quan és un amor condicional i si això ens succeeix en la nostra relació d’amor amb Déu i encara més en la nostre relació d’amor amb els altres. Sovint diem o pensem que l’altre no es mereix el nostre amor i no ens parem a pensar que nosaltres no som mai prou mereixedors de l’amor de Déu.

Pau i Bernabé anunciaren a la gent d’Antioquia el que Déu havia fet amb ells, com havia obert la porta de la fe a jueus i a pagans. La bona nova de l’Evangeli és per a tots, perquè l’amor de Déu és per a tots. Cert que, com deien ja Pau i Bernabé, per entrar al Regne de Déu hem de passar moltes tribulacions i al llarg de les nostres vides ens sorgeix sovint la pregunta d’on és Déu, de si Déu no veu aquella i l’altra calamitat, malaltia, injustícia o desgràcia. 

S’ho plantejava el papa Benet XVI al camp de concentració d’Auschwitz on moriren víctimes de la violència humana moltíssimes persones innocents: «Quantes preguntes se'ns imposen en aquest lloc! Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006). 

Déu ho veu tot i ho sap tot i no ens deixa mai d’estimar, en cap circumstància. Hi ha moltes coses, moltes situacions que nosaltres ara i aquí no entenem, no acabem d’entendre i precisament per això partint de que som convidats a estimar, és a dir a posar-ho tot de la nostra part per fer un món millor aquí a la terra, ens cal confiar en el Senyor. 

Com ens deia el papa Lleó XIV: «la bellesa de l'amor de Crist ens uneix a tots i ens fa ser un únic poble, guiat pel Bon Pastor.» (12 de maig de 2025). L’amor de Crist certament ens uneix si ens estimem tal com Ell ens estima.

Dissabte de la setmana IV de Pasqua. Aniversari dies natalis de Magdalena Aulina

 

Dissabte de la setmana IV de Pasqua

Aniversari dies natalis  de Magdalena Aulina

Fundadora de l’Institut Secular d’ Operàries Parroquials

Parròquia de Santa Maria dels Turers a Banyoles

Dissabte 17 de maig de 2025

Fets 13,44-52; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4 i Jo 14,7-14

Creure en Crist implica fer les obres de Crist, seguir-lo a Ell és mirar d’imitar-lo, tot i que mai podrem ser com Ell, hem de mirar de seguir els seus consells, d’acomplir els seus manaments i de posar-ho tot plegat en pràctica. Això no és que a vegades sigui fàcil i d’altres no, això no és mai fàcil, comporta sempre dificultats i tant sols una fe ferma, una confiança fortament aferrada en el Senyor ens dona forces pe aconseguir-ho. Hi ha qui per seguir aquesta voluntat de Déu hi esmerça tota la seva vida i no es fa enrere quan sorgeixen les dificultats, ans al contrari s’esforça encara més per acomplir allò que Déu li demana.

Escrivia el papa Francesc que: «per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè «aquesta és la voluntat de Déu: la nostra santificació» (1Ts 4,3). Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli. Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s'entén des d'ell. En el fons la santedat és viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell.» (Gaudete et exultate, 19-20).

Magdalena Aulina va viure en aquest sentit, ella ben bé la podríem considerar una santa “de la porta del costat”. Com Pau i Bernabé no es feu enrere quan escoltà paraules injurioses que a vegades venien precisament d’aquells en qui més confiava i que l’haurien d’haver ajudat en el seu camí i haurien d’haver donat suport a la seva tasca. Molts cops no som profetes a la nostra terra i això ens crea angoixes, ens atordeix i sovint ens desanima. En els moments de dificultat és quan realment la fortalesa de la fe es mostra amb força. Qui creu en Crist fa també les obres que Ell fa, qui prega al Senyor veu atesa la seva súplica, perquè qui confia i creu en Crist; veu, confia i creu en el Pare.

Magdalena Aulina sentia ànsies de ser de Jesús, però no com alguns altres esperaven, sinó que volia fer-ho de la manera que Crist li demanava. Volia viure la seva vocació a camp ras, a mercè dels vents, sense altre fonament que els peus ben enfonsats en el terreny de la pròpia vocació. Hi ha qui, també un dels meus predecessors, la volia dins d’un convent, amb una comunitat, li volien fer viure una vocació a la que ella no se sentia cridada, li volien fer viure una vocació que no era la que el Senyor volia per ella i per les que la seguien i la seguirien.

Ens ho deia també el papa Francesc: «La creu, sobretot els cansaments i els dolors que suportem per viure el manament de l'amor i el camí de la justícia, és font de maduració i de santificació. Un sant no és algú estrany, llunyà, que es torna insuportable per la seva vanitat, la seva negativitat i els seus ressentiments. Les persecucions no són una realitat del passat, perquè avui també les sofrim, sigui de manera cruenta, com tants màrtirs contemporanis, o d'un mode més subtil, a través de calúmnies i falsedats. Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.» (Gaudete et exultate, 92-94).

Així fou el camí de Magdalena Aulina, el d’acceptar cada dia el camí de l’Evangeli, per més que això li comportés molts de problemes. Visqué anys molt durs fins a trobar recer i comprensió en algunes persones de l’Església i no fou menor la compressió del papa Pius XII fonamentada en el coneixement de l’obra de Magdalena que tenia sant Pau VI.

Déu escriu recte amb renglons torts, i aquesta dita en la vida d’aquesta dona apòstol, pionera i profeta s’acompleix amb escreix. Va saber perseverar i esperar el seu moment. A això l’ajudà el seu sentit de l’obediència, la seva paciència i el seu esperit de llibertat. No caminava sola, tenia al costat la seva família, les noves vocacions al carisma que ella inspirava i l’afecte de molta gent. A l’altre costat de la balança algunes, no tantes però sí poderoses, incomprensions. Com escrivia el papa Francesc: «No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com a indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència» (Gaudete et exultate, 117).

Al final la veritat i la voluntat de Déu s’imposen sempre. La veu de Déu acaba per apagar els crits dels qui es fan indignes; com acabà per succeir-los a Pau i a Bernabé amb aquells qui s’engolosien tant en escoltar-los, mentre d’altres se n’alegraven, lloaven Déu i es convertien.

«Hi ha moments durs, temps de creu, però res pot destruir l'alegria sobrenatural, que «s'adapta i es transforma, i que sempre roman almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot». És una seguretat interior, una serenitat esperançada que brinda una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.» (Gaudete et exultate, 125).

Celebrem avui la memòria de Magdalena Aulina amb agraïment i amb esperança. Agraïts pels fruits que donà en vida i pels que ha donat la seva obra. Esperançats en que aviat sigui reconeguda la seva santedat, que de fet ja es coneguda per tants. En ella s’acompleix allò que escrivia el papa Francesc: «En aquesta constància per a seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat «de la porta del costat», d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per a usar una altra expressió, «la classe mitjana de la santedat».» (Gaudete et exultate, 7).

Magdalena Aulina fou així, propera, constant, pacient, ferma i sobretot esperançada i confiada en que acomplint la voluntat del Senyor no cal témer res. Com digué Gamaliel al sanedrí: «si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,38-39).

Missa d’acció de gràcies per l’elecció del papa Lleó XIV

 

Missa d’acció de gràcies per l’elecció del papa Lleó XIV

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal

Dijous 15 de maig de 2025

Ap 21,9b-14; Salm 97; 1Pe 2,4-9 i Mt 16,13-19

 

L’apòstol és aquell qui col·labora en la construcció de l’edifici de Déu, és l’envia t en lloc de Crist per a ser servidor de la Paraula. A la regió de Cesarea de Filip Jesús preguntà als seus deixebles i als apòstols dues coses: Qui deia la gent que és i qui deien ells que és el Fill de l’home. La fe te sempre una doble dimensió, és experiència personal i és experiència comunitària, viscuda de cara endins i de cara enfora; no podem anomenar-nos seguidors del Crist si no compartim la confessió de Pere, sinó estem certs de que Crist és el Messies, el Fill del Déu viu.

Sols partint d’aquesta convicció personal podem aleshores compartir la fe amb tots els qui la professen, esdevenint pedres vives, part d’aquest temple espiritual que te per pedra angular aquella que rebutjaren els constructors i ara corona l’edifici, Crist. «Aquesta doble comunió, amb Déu i entre nosaltres, és inseparable. On es destrueix la comunió amb Déu, que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l'Esperit Sant, es destrueix també l'arrel i la font de la comunió entre nosaltres. I on no es viu la comunió entre nosaltres, tampoc és viva i veritable la comunió amb el Déu Trinitari.»[1]

A partir de la nostra fe, que és fruit de la nostra relació personal amb Crist, formem part del poble escollit, d’aquesta nació sagrada que és possessió personal de Déu. Ens ho deia el papa Lleó XIV la darrera setmana: «- Per ser testimonis de Crist - És fonamental ser-ho abans de res en la nostra relació personal amb Ell, en el compromís amb un camí de conversió quotidià. Però també, com a Església, vivint junts la nostra pertinença al Senyor i portant a tots la Bona Nova.»[2]

Així també com l’essència del ministeri apostòlic consisteix en el ministeri personal al servei de la unitat de l’Església, així també aquesta unitat es representa en una persona. Com ens diu el Concili Vaticà II: «cada Bisbe representa a la seva Església, i tots junts amb el Papa representen a tota l'Església en el vincle de la pau, de l'amor i de la unitat.» (Lumen gentium, 23). Aquest principi personificat de la unitat de l’Església es dona en el bisbe de Roma. Fou el mateix Crist qui va establir que d’entre totes les pedres que composen aquest edifici espiritual una en fos el fonament, una fos aquella sobre la qual es basteix l’Església i que té a més les claus del Regne.

El ministeri de Pere no és fruit de cap decisió temporal, ve directament de Crist. La fe de Pere en la messianitat i la filiació divina de Jesús és la raó fonamental per la que ell esdevé la roca sobre la qual s’ha edificat l’Església, el lloc on vivim la fe comunitàriament. Per aquesta raó qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix la consideració que mereixia Pere als ulls de Jesús i el judici sobre l’exercici del seu ministeri està més enllà de les nostres preferències personals, sempre parcials i escadusseres

Qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix el nostre respecte i en cap cas el nostre judici ha de ser guiat pels consells dels injustos, anar pels camins dels pecadors, o ser fruit de la conversa vana asseguts en companyia dels descreguts que no viuen la fe en comunió amb Pere[3]. Per viure la fe en plenitud cal viure-la units a Crist, el Messies, i units a l’Església encapçalada per Pere.

Pere és l’enviat a enfortir en la fe als germans[4], aquell a qui han estat confiades les claus del Regne[5], el qui te la missió de pasturar el ramat de Déu[6]. Certament Pere però no és més que un home, feble i dèbil, capaç de negar al mestre[7], de voler fer caure a Jesús evitant-li la passió, i tot perquè no veu les coses com Déu, sinó com els homes[8]. Però Pere és també aquell capaç d’exclamar: «Aparta't de mi, Senyor, que soc un pecador!»[9]; aquell capaç de plorar amargament en adonar-se de la seva covardia[10] i aquell capaç de caminar sobre les aigües si la seva fe el sosté i de demanar ajuda al Senyor quan aquesta defalleix i s’enfonsa[11]. Pere i els seus successors, com els successors dels apòstols, com tots i cadascun de nosaltres, no som sinó homes i dones febles i desvalguts i tant sols per la força de l’Esperit Sant podem afrontar, amb unes mínimes garanties, la tasca que ens ha estat encomanada, una força que ens ve de l’Esperit que Crist ha rebut del Pare i que ha vessat amb abundància  sobre els deixebles[12], una força que pels sagraments rebem també nosaltres, tal com proclamava el mateix Pere dret davant dels onze, trobant-se tots junts reunits, és a dir en comunitat, el dia de la Pentecosta.

La tasca encomanada per Crist a Pere és el servei a la comunitat. Ho ha dit el mateix Crist que si algú vol ser el primer, cal que es faci el darrer de tots i el servidor de tots[13]. En aquest sentit proclamava el papa Francesc en la Missa d’inici del seu pontificat: «No oblidem mai que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d'entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu.»[14]

Ho havia dit també el papa Benet XVI en una ocasió similar: «Una de les característiques fonamentals del pastor ha de ser estimar als homes que li han estat confiats, tal com estima Crist, al servei del qual està. “Pastura les meves ovelles”, diu Crist a Pere. Pasturar vol dir estimar, i estimar vol dir també estar disposat a sofrir.»[15]

I ho havia explicitat en la mateixa línia sant Joan Pau II també quan iniciava el seu ministeri com a bisbe de Roma dient: «tot l'ordre jeràrquic de l'Església de Crist, tota la seva "sagrada potestat" exercitada en ella no és altra cosa que servei.» [16]

Bastim ara i aquí amb el nostre servei, amb el servei de tots i cadascun de nosaltres, una Església que és anunci de la ciutat santa de Jerusalem, anunci de l’esposa de l’anyell que està oberta a tots, oberta de bat a bat cap a llevant, cap al sud, cap al nord i cap a ponent, oberta perquè a través d’aquestes seves portes pugui entrar-hi tota la humanitat, tots els homes i dones de bona voluntat pels qui Déu ha enviat al seu Fill al món, pels qui Crist ha mort i ha ressuscitat.

Una Església encapçalada pel qui ha estat escollit sota la inspiració de l’Esperit Sant com a successor de Pere, aquell que mai es troba sol perquè està unit sempre i contínuament als seus germans en l'episcopat[17] i a la resta dels seguidors del Crist.

La comunió, la col·legialitat i la sinodalitat son el signe amb el qual l’Església facilita: «l'articulació entre la implicació de tots – és a dir - el Poble sant de Déu, - per mitjà del - ministeri d'alguns – això és - el Col·legi episcopal i la presidència d'un – que és - el Successor de Pere.» Com concloïa dient el Sínode per a la sinodalitat[18].

Donem gràcies avui per l’elecció del papa Lleó XIV. Preguem pel seu ministeri com a successor de Pere, preguem perquè el papa Lleó XIV en comunió, en col·legialitat i en sinodalitat amb tot el Poble Sant de Déu, que és l’Església, pasturi aquest ramat guiat sempre per l’amor i amb esperit de servei per tal de que, com ens deia ell mateix tot just elegit, avancem cap al Regne: «sense por, units de la mà amb Déu i units els uns amb els altres, seguim endavant. – perquè - Som deixebles de Crist. Crist ens precedeix. – i - El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com a pont per a ser omplert per Déu i el seu amor.»[19]

Que així sigui. 

---

[1] Benet XVI Audiència general del 29 de març de 2006.

[2] 9 de maig de 2025.

[3] Cf. Salm 1,1.

[4] Cf. Lc 23,32.

[5] Cf. Mt 16,19.

[6] Cf. Jn 21,15.

[7] Cf. Mt 26,31-35; Mc 14,66-72; Lc 22,31-34; Jn 13,36-38.

[8] Cf. Mt 16,23.

[9] Lc 5,8.

[10] Lc 22,62.

[11] Mt 14,29-33.

[12] Ac 2,33.

[13] Cf. Mc 9,35.

[14] 19 de març de 2013.

[15] 24 d’abril de 2005.

[16] 22 d’octubre de 1978.

[17] Pastores gregis, 8.

[18] Document final, 136.

[19] 8 de maig de 2025.

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C Basílica de Sant Esteve d’Olot. Missa d'acció de gràcies pel títol de basílica menor

 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C

Diumenge 11 de maig de 2025

Basílica de Sant Esteve d’Olot

Missa d'acció de gràcies pel títol de basílica menor

Fets 13,14.43-52; Salm 99,2.3.5; Ap 7,9.14b-17 i Jo 10,27-30

El 27 de setembre de l’any passat el papa Francesc signava el decret de concessió del títol de basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve. El títol de basílica menor, que tant sols pot concedir el Sant Pare, significa un vincle especial amb el successor de Pere i també un vincle de comunió amb les altres basíliques que arreu del món han aconseguit aquests títol i amb les quatre basíliques majors de Roma, en definitiva un vincle de comunió més estret encara amb tota l’Església.

Aquest títol és doncs un signe de comunió amb Pere i els seus successors, amb l’Església universal i sobretot amb Crist, el bon pastor. Per això essent basílica menor cal que aquesta església sobresurti no tant sols pel seu mèrit artístic, sinó que sigui un centre d'irradiació de vida religiosa i pastoral on s’hi celebri l'Eucaristia amb absoluta dignitat i s’hi administrin els sagraments, especialment el de la penitència, amb assiduïtat.

Amb aquest títol, la basílica de Sant Esteve ha establert un lligam especial amb la figura del papa Francesc, estarà ja per sempre vinculada d’una manera particular a aquest papa que ha marcat a l’Església al llarg d’aquests darrers dotze anys i que, sobretot i especialment, ha marcat els nostres cors per la seva proximitat, per la seva franquesa i per la netedat de la seva manera de viure la fe, fidel a aquella frase de sant Jaume: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu.» (Jm 5,12).

Aquesta comunió amb Pere, que s’ha iniciat amb el papa Francesc, té ara continuïtat en el papa Lleó XIV que tot just enceta el seu ministeri com a bisbe de Roma i pastor de l’Església universal i que ens ha parlat ja de la pau i de perdre la por a viure la fe, a respondre a la crida del Senyor, en un món convuls on sovint Déu és arraconat i substituït per ídols caducs com ara l’ambició, el diner o el poder, on no és fàcil testimoniar i anunciar l’Evangeli, un món que ha esdevingut tot ell, lloc de missió perquè la manca de fe i la pèrdua del sentit transcendent que va unit al de Déu, ens porta a perdre el sentit de la vida i a l’oblit de la misericòrdia, aquella que el papa Francesc ens ha recordat tantes vegades i que definia com allí on Jesús revela la naturalesa de Déu com la d'un Pare que mai es dona per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia. (Misericordiae Vultus, 9).

Si perdem la misericòrdia, ens deia també el papa Lleó, caiem en la violació de la dignitat de la persona en les seves formes més dramàtiques, i el nostre món en coneix moltes de maneres de violar la dignitat de la persona i n’és responsable de totes.

L’Església no és un edifici, per més bell que sigui, per més bellesa que contingui, l’Església és quelcom viu, és una comunitat viva, construïda amb pedres vives, com escriu sant Pere: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist.» (1Pe 2,5)

L’Església és com un ramat guiat per un únic pastor Crist. El pastor va davant del poble per a marcar el camí, va enmig del poble com un d'ells, i va darrere del poble per estar prop dels que fan tard. El pastor no està mai per damunt, sinó que està en el mig; com ens deia el papa Francesc, està en el món amb els altres i sense sentir-se mai per damunt dels altres. Així hem de fer també tots nosaltres, viure com a servidors que som del Regne de Déu. Perquè així és Crist, així exerceix com a pastor Crist i així ens demana a nosaltres que visquem la fe, no pas amb cap ànim de superioritat, sinó amb senzillesa, amb gratuïtat, en definitiva amb amor.

Crist és el bon pastor que dona la vida per les seves ovelles, que està en comunió amb elles, units ell i nosaltres pel lligam del reconeixement mutu i units tots davant del Pare. Ell és el bon pastor que ens guia cap allí on hi ha les fonts d’on brolla l’aigua viva, allí on tota llàgrima és eixugada perquè no hi ha lloc per al dol o per a la tristesa i tot és joia. Això no ho vivim encara ara i aquí, aquest temple, avui basílica, no és sinó tant sols un símbol, una imatge, un anunci, del que serà però encara no és. Aquest temple és un lloc on reunir-nos per lloar a Déu i anar edificant pas a pas, pedra a pedra, el vertader temple, que entre tots formem «un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular.» com escriu sant Pau (Ef 2,20).

A la joia per la concessió d’aquest títol de basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve, dels qui formeu aquesta comunitat, a la joia dels olotins, a la joia dels qui formem l’Església que fa camí cap al Regne a Girona, s’uneix la responsabilitat de saber-vos ja des d’ara cridats a ser testimonis de la fe en Crist entre els qui ens envolten.

Com ho fou sant Esteve, el primer dels diaques i el primer cridat a donar la seva vida per Crist; en ell fe i servei, vida i testimoniatge s’uniren i la seva mort donà un fruit quasi bé immediat, la conversió d’aquell Saule als peus dels quals els qui apedregaven a Esteve deixaren els seus mantells, aquell  Saule que mirava complagut com el qui als seus ulls amenaçava la fe del poble era mort, aquell Saule que esdevenint Pau esdevingué una de les dues columnes sobre les que s’edificà l’Església de Crist.

Pere i Pau, ben diversos, fins i tot a voltes discrepants entre ells, són dos sòlids fonaments de l’Església de Crist. Perquè l’Església és així, diversa però no és sinó una riquesa si ens mantenim sempre ben units en la comunió i units en Crist, si no perdem mai de vista que nosaltres, pedres vives, no podrem bastir  ni un sol mur, ni un sol arc sense la pedra angular que aguanta i suporta el conjunt de l’edifici que és Crist.

Avui donem gràcies i acceptem un compromís. Donem gràcies al Senyor per la concessió del títol de basílica menor a aquest temple dedicat a sant Esteve i ens comprometem a que sigui un temple viu, que les pedres vives que acull, tenint sempre per pedra angular a Crist, treballin més i més pel bé de l’Evangeli, acollint, acompanyant, instruint i evangelitzant a tots els qui s’hi apropin i anant a cercar als qui no ho facin. Sempre tenint les portes obertes de bat a bat, tenint l’Evangeli per guia i tenint a Crist per pastor mirant de portar una vida santa.

En paraules del papa Francesc: «Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió en la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè «aquesta és la voluntat de Déu: la vostra santificació» (1Ts 4,3). Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli. Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s'entén des d'ell. En el fons, la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix en associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, morint i ressuscitant constantment amb ell.» (Gaudete et exultate, 19-20).

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C Baptismes i confirmacions Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C

Diumenge 11 de maig de 2025

Baptismes i confirmacions

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels

Sant Feliu de Guíxols

Fets 13,14.43-52; Salm 99,2.3.5; Ap 7,9.14b-17 i Jo 10,27-30

Jesús és el bon pastor, aquell del que reconeixem la seva veu quan escoltem la Paraula de Déu, aquell que ens dona la vida eterna, que sap que per a Ell valem més que tot. Per la fe estem lligats a Crist, no d’una manera que ens angoixi, ans al contrari el nostre lligam a Crist ens dona la llibertat dels fills de Déu. Com aquells homes a qui Pau i Bernabé predicaven la bona nova, que eren lliures d’escoltar-los o de rebutjar el que els deien; Pau i Bernabé acomplíem amb el seu deure i ells eren lliures de rebre-la o de rebutjar-la aquella Paraula que sentien. Però la Paraula de Déu no està reservada a uns o a d’altres, Crist ha mort i ha ressuscitat per a tots, nosaltres som lliures d’acceptar de viure com a fills de Déu, compartint la filiació divina que Crist ens ha guanyat o de no fer-ne cas. Fer arribar la Paraula de Déu, és a dir evangelitzar, no és moltes vegades una tasca agraïda, sovint comporta dificultats com les portà a Pau i a Bernabé que patiren l’expulsió i la persecució a causa de Crist.

Però la missió d’evangelitzar, de fer arribar la bona nova de l’Evangeli, és sempre una tasca apassionant i està lligada a la fe. No podem viure-la la fe sense estar-nos de fer-ne partícips als altres i no podem estar-nos-en perquè per a nosaltres viure en Crist és la millor de les maneres de viure, és aquella esperança que no defrauda. Sense por, units de la mà els uns amb els altres, de la mà de Déu hem de seguir endavant, tal com ens convidava el papa Lleó XIV en les seves primeres paraules un cop elegit bisbe de Roma. I un dia després ens deia que Pere en respondre a la crida de Jesús assumia el do de Déu i el camí que cal recórrer, deixant-se transformar per Crist i ens convidava a nosaltres a fer el mateix, a deixar-nos transformar per Crist sense por..

La fe, la vida en Crist, és un camí que anem recorrent al llarg de la nostra vida; no importa quan ens hi incorporem, avui, cada cop més, n’hi ha molts que ho fan ja d’adults, d’altres anem confirmant pas a pas el nostre compromís amb Crist des de la infància; no ve d’aquí, el que vertaderament si que cal és fer camí dret cap al Senyor, no vacil·lant i aixecant-nos cada cop que caiem, perquè al nostre costat sempre hi ha Crist que ens dona la mà per tal d’aixecar-nos de nou i poder així de la seva mà seguir endavant. Creure i renunciar, creure en Crist i renunciar a fer el mal, a viure en el mal; perquè si Déu és amor res de dolent pot venir d’Ell ni tampoc del nostre amor cap a Ell que ha de ser un amor compartint amb els germans i dirigit cap als germans.

Tenim una relació personal amb el Senyor, cadascun de nosaltres i que avui vosaltres la confirmeu, pel baptisme i per la confirmació; però també és cert que la fe no és per viure-la en solitud, de manera individual, la fe és per viure en comunitat, sigui parroquial o sigui conformant l’Església diocesana, en el nostre cas la de Girona i totes les esglésies particulars juntes formant l’Església universal i aquest fet aquests darrers dies amb la mort de l’estimat papa Francesc i l’elecció del papa Lleó hem viscut aquesta comunió d’una manera particularment intensa.

Crist ens coneix, nosaltres el coneixem i ens reconeixem també entre nosaltres units tots per aquest bon pastor que és capaç de donar la vida per nosaltres. No dubteu incorporant-vos a l’Església feu la millor opció de vida; confirmant la vostra fe, feu una opció per l’amor i per viure amb joia l’Evangeli.

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles

 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle C

Dissabte 10 de maig de 2025

Confirmacions

Parròquia de Santa Maria dels Turers 

Banyoles

Fets 13,14.43-52; Salm 99,2.3.5; Ap 7,9.14b-17 i Jo 10,27-30

La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió, ens ha dit la primera lectura treta dels fets dels apòstols. Poc a poc la predicació dels apòstols anava arribant a molta gent, a moltes contrades. Pau, el darrer dels apòstols, aquell qui de perseguidor passà a ser evangelitzador, amb el seu company Bernabé aconseguien que molts dels jueus els seguissin, és a dir seguissin a Jesucrist. Però volent atiar la gent contra Pau, aquells homes engolosits el que aconseguiren és que la paraula de Déu arribés també als gentils que acabaren acollint-la, lloant-la i alegres de rebre-la. La conversió porta a la felicitat i a la joia i no són Pau o Bernabé els qui la porten, és la força de l’Esperit Sant la que ho fa. Aquella força que reben tots els cristians i que avui rebreu vosaltres estimats germans i germanes. Poc a poc, un a un, els creients va conformant una multitud tan gran que ningú no pot comptar, una multitud composada per gent de totes les races i de tots els pobles i llengües; són les ovelles que reconeixen la veu del Senyor, la veu d’aquell bon pastor que és capaç d’estimar-les fins a l’extrem, que és capaç de reconèixer a cada una, que és capaç de no perdre’n cap, que és capaç d’impedir que ningú li arrabassi de les mans ni una de sola, que és capaç de donar la seva vida per elles.

No hi pot haver joia més gran que viure la vida des de la perspectiva de la fe, que viure-la des del punt de vista de la Paraula, tenint aquesta com a eix i tenint com a punt de referència el camí cap a la vida eterna obert per Crist, el tenim amb nosaltres, el tenim caminant al nostre costat i Ell és aquell qui és el camí, la veritat i la vida. No hi pot haver joia més gran que seguir a aquell qui a més de ser un home recte, un home valent, que parla bé i que diu coses justes, és el Fill de Déu fet home per acompanyar a la humanitat en el seu camí cap al Regne.

No hem de viure la fe com una mena de privilegi o amb complex de superioritat, però sí que l’hem de viure sempre amb joia, amb l’alegria de saber que anem pel bon camí, que anem per aquell  camí que ens porta cap allí on no hi ha ni fam, ni set, ni calor; allí on hi ha les fonts on brolla l’aigua viva, allí on hi ha Crist. Viure la fe no és sempre fàcil, però no seguim a Crist perquè sigui la manera més fàcil de viure, el seguim perquè Ell és l’únic que te paraules de vida eterna. Ens ho deia tot juts elegit el papa Lleó: «Tots estem a les mans de Déu. Per això, sense por, units de la mà amb Déu i els uns amb els altres, seguim endavant. Som deixebles de Crist. Crist ens precedeix. El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com a pont per a ser omplert per Déu i el seu amor.»

L’amor nostre per Déu i pels germans no és altra cosa que el reflex de la nostra fe que es fonamenta en l’esperança de que el bon pastor és l’únic capaç de donar la vida eterna. Com escrivia sant Agustí: «al donar la vida, Crist ens demostra que Ell mateix és la vida.»

Deixem-nos guiar pel bon pastor, sempre confiats de que de la seva mà de res hem de tenir por, que de la seva mà la ruta és fa més planera i segura.

Per això creiem en Ell.

Dimarts de la setmana III de Pasqua Seminari Interdiocesà de Catalunya Institució de lectors i acòlits

Dimarts de la setmana III de Pasqua

Seminari Interdiocesà de Catalunya

Institució de lectors i acòlits

Dimarts 6 de maig de 2025

Fets 7,51-8,1a; Salm 30,3cd-4.6 i 7b i 8a.17 i 20c i 21ab i Jo 6,30-35 

Estimats rebeu avui els ministeris del lectorat i de l’acolitat, un pas més en el vostre procés cap al ministeri diaconal i sacerdotal, que si Déu vol essent el vostre camí l’adient, rebreu un dia no massa llunyà.

Cal que us centreu en cada un dels passos que aneu donant, discernint si aquesta vocació vostra ve realment de Déu i no és una il·lusió humana, ja que de ser-ho no respondria a la voluntat del Senyor, sinó a la vostra.  Com saber-ho? Com estar certs de que pas a pas acompliu la voluntat d’aquell qui us ha cridat?

Avui en teniu una bona prova essent instituïts com a lectors refermeu el vostre compromís d’escolta i acompliment de la Paraula que ve de Déu i essent instituïts com a acòlits feu del servei a l’Església la vostra principal tasca. Proclamar la Paraula i servir a la comunitat són dos dels grans eixos de la vocació presbiteral, un do tant gran que ens fa el Senyor que cal anar assaborint cadascun dels passos que l’Església estableix per arribar-hi, sense presses perquè Déu no te mai presses i sense pauses perquè arribar a servir-lo des del ministeri sacerdotal és quelcom que es desitja amb tot el cor.

Rebreu avui el llibre de la Sagrada Escriptura per tal de trametre fidelment la paraula de Déu a fi de que qui l’escolti dels vostres llavis la porti al seu cor. Rebreu la patena amb el pa i el calze amb el vi de l’Eucaristia per servir dignament la taula del Senyor i la de l’Església. La Paraula i l’Eucaristia són els aliments del cristià i a vosaltres avui se us confia un i altre.

Ens diu el Concili Vaticà II que els acòlits i lectors exerceixen un autèntic ministeri litúrgic i ho fan de la manera que convé a tan gran ministeri i com exigeix amb raó el Poble de Déu (Sacrosantum Concilium, 29). Feu-ho doncs amb dignitat i sempre ben conscients de que pels vostres llavis i amb la vostre veu fareu arribar la Paraula de Déu als qui us escoltin i de la vostra mà molts rebran el cos de Crist

La funció pròpia del lector és llegir la paraula de Déu en l'assemblea litúrgica i ajudar en la preparació d'altres fidels als qui s'encomani temporalment la lectura de la Sagrada Escriptura en els actes litúrgics; i convidava sant Pau VI que per a realitzar millor i més perfectament aquestes funcions, cal que el lector mediti amb assiduïtat l’Escriptura. Feu-ho doncs perquè no tindreu millor escola en el vostre camí cap al diaconat i el sacerdoci.

Per la seva banda l’acòlit queda instituït per a ajudar al diaca i prestar el seu ajut al sacerdot cuidant el servei de l'altar, assistint així al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques  i en la celebració de l’Eucaristia i a més, de manera particular, distribuint, com a ministre extraordinari la Sagrada Comunió quan calgui, exposar públicament a l'adoració dels fidels el Sagrament de la Sagrada Eucaristia i fer-ne després la reserva; tot i que sense beneir al poble; cuidant de la instrucció dels altres fidels, exercint el ministeri dignament i participant amb pietat en l’Eucaristia, alimentant-se d'ella i adquirint un més profund coneixement d'aquesta. (Ministeria Quaedam, 5-6).

Sigueu-ne doncs dignes d’aquesta funció alimentats per la Paraula i per l’Eucaristia, servint a la comunitat amb total disponibilitat i esperit de servei allí on us indiquin, per tal de fer-vos dignes de nous ministeris en bé de l’Església i del poble de Déu que la integra. Fugint de la mundanitat i de l’ambició personal, conscients de les vostres fragilitats i de les nostres,  avançant en aquelles quatre proximitats de les que ens parlava el papa Francesc: proximitat a Déu, proximitat al bisbe, proximitat als germans preveres i proximitat al poble de Déu.

Sempre al servei dels homes imitant a Jesucrist i al servei de l’Evangeli, en paraules de sant Joan Pau II (Cf. Pastores Dabo Vobis, 5).

Teniu molts exemples i el de sant Esteve, el primer dels diaques i el primer dels màrtirs és el millor exemple, ell fou fidel a la Paraula i fidel servent, ho fou fins a donar-ne la vida i esdevenint llavor de nous creients, com aquell jove Saule als peus del qual la gent deixà els mantells.

Dimarts de la setmana III de Pasqua

 

Dimarts de la setmana III de Pasqua

Col·legi Bell-lloch

Dimarts 6 de maig de 2025

Fets 7,51-8,1a; Salm 30,3cd-4.6 i 7b i 8a.17 i 20c i 21ab i Jo 6,30-35

Esteve és apedregat pel poble, els notables i els mestres de la Llei, els fa nosa aquell qui parla amb tanta llibertat i tanta autoritat i mentre la apedreguen i Esteve prega, els mantells estan dipositats als peus d’un jove que es deia Saule, un espectador més a vista dels presents, un espectador únic als ulls de Déu.

La fe no és fàcil de viure, moltes vegades comporta sacrificis, fins i tot persecucions. Per això no la podem viure d’una manera rutinària, com aquell que pertany a un club o a una associació. La fe, viure la fe, és quelcom que ens compromet i que hem de viure a temps complert, no unes hores al dia o unes hores a la setmana, sinó que Crist ha de ser en tot moment el centre de la nostra vida i seguir-lo a Ell ha de ser la nostra norma de vida i seguir-lo és estimar a Déu i als altres.

La gent demanava a Jesús un aliment, com el mannà que els seus pares havien menjat al desert; però el que Jesús els ofereix no són uns pans o uns peixos, és l’autèntic pa de cel, és Ell mateix que es dona, que se’ns dona estimant-nos fins a l’extrem.

És aquesta una realitat que a vegades potser ens costa una mica d’entendre, però l’hem de viure dins nostre, conscients de que tot això és fruit de l’amor de Déu per tots nosaltres.

El salm que hem escoltat ens convida a confiar en el Senyor, fins i tot a confiar-li el darrer alè. És un signe de màxima confiança, un signe de reconeixement del seu amor per a nosaltres.

Ho vivim de manera especial aquests dies en que celebrem encara la Pasqua, si Crist ha vençut la mort, si Crist ens estima fins a l’extrem, no hem de témer res, perquè de la seva mort per nosaltres no pot venir altra cosa que la vida.

Aquesta és la nostra esperança, aquella esperança que ens deia el papa Francesc que és l’única que no defrauda.

Esteve confiava en el Senyor, tenia posada en el Senyor la seva esperança i li va confiar fins al darrer alè. La seva mort fou llavor d’un nou creient, sant Pau, aquell Saule que observava i guardava els mantells dels qui apedregaven a Esteve i que esdevindria apòstol i evangelitzador.

Tots nosaltres cadascú a la manera que Crist ens demana, som evangelitzadors. No tinguem por de ser-ho, de ser testimonis de Crist davant del món, davant especialment dels qui tenim més a prop.