Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Aplec Mare de Déu de les Fonts de Salitja

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Aplec Mare de Déu de les Fonts de Salitja

Diumenge 6 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

Estimar als altres com a tu mateix, qui estima no fa cap mal als altres i estimar és tota la llei. Sant Pau ens resum en tres frases el sentir de la fe. Perquè si estimem no se’ns passarà pel cap ni matar, ni robar, ni desitjar de manera insana res dels altres. Estimar sembla fàcil, però tots sabem per experiència que moltes vegades ens costa, no som capaços de superar que ens contradiguin, que ens facin mal o bé que als altres els vagi millor als nostres ulls i així tantes altres coses que poc a poc ens allunyem d’aquest manament de l’amor.

Avui Jesús en l’Evangeli i també el profeta Ezequiel en la primera lectura ens demanen de fer un pas més, un pas endavant en aquest camí de l’amor, ens demanen de ser capaços d’ajudar als altres a estimar quan es desvien del bon camí i de ser també nosaltres capaços de rebre els consells dels altres quan som nosaltres els que ens desviem i fer-ho abans d’arribar al límit que Ezequiel i Jesús ens marquen.

No ens costa massa imaginar com Maria, la Mare de Déu, va viure aquest manament de l’amor. La podem imaginar a casa amb Josep i Jesús, vivint una vida quotidiana no massa allunyada de la que vivien altres famílies.

En el seu dia a dia segur que hi havia moments de tot, d’alegria i de dificultats, d’estretors i de situacions més còmodes. Maria, la dona que sempre està a punt per acomplir la voluntat de Déu, era mare, una mare com qualsevol altre, tot i que escollida per a una tasca molt especial, la de tenir cura del Fill de Déu. Tots la recordem acceptant la voluntat de Déu quan l’arcàngel sant Gabriel la visita, silenciosa en l’escena de Betlem, contristada en la fugida cap Egipte i sorpresa davant d’aquells mags que venien de llunyanes terres a homenatjar al seu infant.

Però hi ha un petit episodi on Maria representa el paper de mare de manera més propera i és quan Jesús es perd per tres dies al temple i l’angoixa per la seva pèrdua consumeix als seus pares. De Maria surt llavors una correcció vers Jesús: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.» (Lc 2, 48).

És el retret d’una mare que ha patit el neguit de creure perdut per sempre al seu fill i que un cop l’ha trobat no pot sinó expressar el resultat d’aquesta angoixa quan descobreix que el fill era allí al temple entre els doctors i no entén ben bé el per què del seu comportament.

Maria com una mare amorosa s’exclama i ens mostra a tots nosaltres com aquesta correcció a la que Jesús avui en l’Evangeli ens convida és pot fer amb dolcesa i sempre des de l’amor. Maria, ens diu llavors l’evangelista sant Lluc, «conservava tot això en el seu cor.» (Lc 2,51) i ella mateixa creixia en l’amor.

Que l’exemple de Maria, la Mare de Déu, sota l’advocació de la Mare de Déu de les fonts, sigui sempre per a nosaltres un model per apropar-nos més i més a aquest amor que Déu ens demana cap als altres i també cap a nosaltres mateixos. Sempre agraïts pel do de la vida demanem-li que ens ompli dels seus dons, a nosaltres que devotament confiem en ella i que ens empari als qui confiem en tant pia mare.

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Monestir de Sant Miquel de Cruïlles

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles

Diumenge 6 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

 

Déu ens demana de complir amb els seus manaments: no matar, no robar, no desitjar les coses dels altres; en definitiva ens demana d’estimar als altres com a nosaltres mateixos i això implica en primer lloc estimar-nos a nosaltres mateixos, i estimar-nos vol dir no voler fer el mal i aspirar a voler fer el bé i estimar als altres vol dir fer-los el bé i donar-los tot allò que volem per a nosaltres mateixos. És l'eterna lluita entre el bé i el mal, una lluita on sant Miquel arcàngel hi té un gran paper i ens ho indica el seu mateix nom, aquell que és semblant a Déu. 

Déu no ens demana de privar-nos de res, sinó de compartir, de voler que totes aquelles coses bones que ho son per a nosaltres ho siguin també per als altres.

Però l’Evangeli d’avui fa un pas més, va una mica més enllà. Nosaltres sabem fer el bé, sabem que l’hem de fer i que fent-lo al cap i a la fi ens sentim millor; tot i que no sempre el fem. Ens desviem d’aquest objectiu i tant el profeta Ezequiel com el mateix Jesús ens demanen també que ajudem als altres a ser millors, a fer aquest bé que ens cal fer a tots i a la vegada, no ens oblidem d’aquest detall no pas tant petit, que acceptem la correcció dels altres.

Aquesta dinàmica no la podem viure sinó és des de l’amor, ens ho ha dit sant Pau «estimar és tota la llei.» Sols des de l’amor podem corregir sense córrer el risc de fer-ho per enveja o per orgull, creient-nos millors que els altres. Corregir sempre des de la capacitat d’acceptar també nosaltres la correcció que ens puguin fer i tot plegat no és pot fer sinó és des de l’amor.

Aquí en aquest lloc hi visqué durant segles una comunitat monàstica que segui la Regla de sant Benet. En la vida dels monjos la correcció fraterna és una part indestriable de la vida comunitaria, però sempre fruit de l'amor, ja que d'altra manera esdevindria enveja i no hi ha res tant contrari a la humilitat amb la que, segons san Benet, ha de viure el monjo com l'enveja.

En l’Evangeli Jesús no ens convida a practicar una correcció a la lleugera, ans al contrari ens convida a fer-ho primer discretament, en privat; després amb dos o tres testimonis que ens poden ajudar a discernir si la correcció és pertinent o advertir-nos de que no és sincera, de que no és fruit de l’amor. Finalment ens convida a fer la correcció en comunitat unit a la pregària perquè aquest germà o germana nostre accepti de rectificar el seu camí, perquè allí o dos o tres ens reunim en el nom de Crist, Ell està enmig nostre i davant del Senyor no podem aspirar a cap altra cosa que a fer el bé.

I per fer aquest bé que ens cal fer, hem d’estar també nosaltres disposats a rebre de bon grat un suggeriment, una indicació per part dels altres quan el nostre rumb es desvia. Sempre des de la voluntat d’ajudar, mai des d’aquell posicionament de superioritat del «ja t’ho havia dit jo». Perquè qui estima no fa cap mal als altres, sols els vol el bé, com ens ha dit també sant Pau.

La comunitat està per viure la fe en comunitat. La fe que és sempre un do de Déu no la podem viure sols, aïllats. Es un do personal, cert, un do que ens ve de Déu; però Ell vol que la compartim amb els altres que creuen en Déu i també amb els que no hi creuen. I el millor mitja per transmetre la fe, per mostrar-la, per ensenyar-la, per fer venir ganes de creure als qui no creuen és viure-la amb aquest amor que és tota llei, que no cerca mai de fer mal, que busca sempre de guanyar al germà. Viure la fe en comunitat per avenir-nos a demanar al Senyor que aquest amor que ve d’Ell governi el món. Un món tant necessitat de rebre el bé, d’amor.

Com ens diu el papa Lleó XIV: «Fem espai al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Aferrem-nos a Ell, que ens convida contínuament a l'esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física pot impedir-nos aconseguir.» (10 de juny de 2026).

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Sant Mateu de Montnegre

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Mateu de Montnegre a Quart

Dissabte 5 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

Tots sabem en que consisteix estimar: no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre. Tot això ho acomplim si estimem perquè qui estima no pot desitjar cap mal a l’altre.

Aquest diumenge però les lectures ens mostren com Jesús fa un pas més, no tant sols ens demana de vetllar per no fer mal, sinó d’ajudar als altres a vetllar també per tal de que no facin mal. Ens és molt fàcil veure els defectes dels altres i ens costa molt més veure els nostres propis defectes.

Aquesta invitació que ens fa avui Jesús en l’Evangeli de lligar aquí a la terra allò que quedarà lligat al cel ens pot animar a estar vigilants a descobrir els defectes dels altres, però alerta que aquesta invitació de Jesús demana dues coses: estar atents als nostres propis defectes i acceptar també nosaltres la correcció dels altres.

Tot plegat si prové de l’amor no ens ha de fer cap basarda, però hem d’estar ben segurs d’estimar no sigui que precisament volent corregir als altres i ignorant les nostres pròpies faltes caiguem en el pecat de desitjar aquelles virtuts que veiem en els altres i que nosaltres o bé no posseïm o bé ens costa molt d’adquirir i que en veure difícil d’obtenir ens mouen cap a la denuncia falsa o al menys exagerada.

Jesús ens mostra que en aquest camí de l’amor sempre hi ha l’oportunitat de rectificar el rumb. Jesús ens diu que si un nostre germà peca hem de parlar-ne amb ell tot sol primer, després fer-ho davant d’altres dos o tres testimonis, després encara parlar-ne amb la comunitat i tant sols finalment considerar-ho un cas perdut. Jesús ens convida a no refiar-nos tant sols de la nostra intuïció, no fos cas que ens enganyés i per això ens convida a contrastar la nostra opinió primer amb dos o tres persones i  després amb tota la comunitat reunida.

I Jesús això ho va practicar, ens va mostra com fer-ho i com viure-ho. No és altre la manera que tenia Jesús de predicar l’Evangeli, sempre de paraula i d’obra. Jesús s’apropava a la gent, anaven a trobar-lo i ell els ensenyava. 

Així fou com tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos i el va cridar tot dient-li: «Segueix-me.» I Leví, és a dir sant Mateu, s'aixecà i el va seguir. Fou una crida criticada i molt per part dels mestres de la llei i dels fariseus, perquè aquell home recaptava impostos per Roma i això no era massa ben vist.

Però Jesús lluny de fer cas dels retrets va fer encara un pas més  i es posà a taula a casa d'ell, i ho feu amb molts altres publicans i pecadors que es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles. Jesús menjava amb pecadors i publicans i això sorprenia a alguns dels qui ho veien que creient-se bons complidors de la llei estaven ben disposats a acusar als altres, sense ser massa conscients de ser ells mateixos qui tenien un deute molt gran, no eren generosos en amor i, com ens ha dit sant pau, del deure de l’amor hem de mirar de quedar el més lliures possibles ja que com escrivia sant Joan de la Creu, al capvespre només ens examinaran sobre l’amor, sobre com l’hem viscut i sobre com l’hem compartit.

Jesús, ens ho va dir Ell mateix, no va venir a cridar els justos, sinó els pecadors. Però no per deixar-los viure en la injustícia, sinó per portar-los a viure de manera més justa i regits pel manament d’estimar als altres tant com a nosaltres mateixos. En paraules del papa Lleó XIV: Déu ens estima com som, però ens somia millors. (Cf. 10 de juny de 2026).

La figura de san Mateu ens presenta una autèntica paradoxa: qui es troba aparentment més lluny de la santedat pot convertir-se fins i tot en un model d'acolliment de la misericòrdia de Déu, permetent-li mostrar els seus meravellosos efectes en la seva existència. (Benet XVI 30 d’agost de 2006). Déu estimava a Levi, a Mateu, però el volia millor i per això el va cridar a seguir-lo. Que el seu exemple ens il·lumini el camí també a nosaltres.

Santa Màxima

 

Santa Màxima

Parròquia de Sant Pere a l’Escala

Dimecres 2 de setembre de 2026

Sir 51,11.12; Salm 34; Rm 5,1-5 i Jo 15,18-21

 

Aquesta romana humil i benigne que us és estel protector tot i que als ulls dels seus perseguidors va morir, fou salvada no pas d’una mort que al cap i a la fi ens arriba a tots d’una manera o altre, sinó que fou alliberada dels paranys dels qui la perseguien i calumniaven, dels llavis que tramaven enganys contra ella. Als ulls dels seus perseguidors Màxima i Ansà foren esborrats del món, però en el fons matant-los els seus botxins no aconseguiren allò que volien, sinó que la seva mort va ser llavor de nous cristians.

Santa Màxima estava en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, com ens ha dit sant Pau, i per la fe va obtenir una gràcia que li permeté d’afrontar una persecució durant la qual es va mantenir fidel enmig de les proves, constant en el sofriment aquella constància que tenint l’aprovació de Déu dona esperança, una esperança que no pot defraudar a ningú i que prové de la força de l’Esperit Sant.

Santa Màxima us és patrona, la voluntat de Déu molt més que l’atzar d’una tempesta, feu que les seves relíquies arribessin a l’Escala i que aquell fet fortuït o volgut per Déu, fes que santa Màxima passés a ser vostra, una més entre vosaltres i la vostra patrona. Tenir per patrona una màrtir ens mostra moltes coses. Ens ensenya la fragilitat de la vida que vivim aquí i com per imposar una determinada voluntat la humanitat és capaç d’arribar a causar grans estralls.

Una part del món els va odiar, com havia odiat a Crist abans; perquè la seva mirada no se centrava en el món, si hagués estat així el món l’hagués estimat com a cosa seva, però escollida per Crist del món, fou perseguida com Crist ho havia estat abans, ja que no van admetre el seu ensenyament, com tampoc van admetre el de Crist. Santa Màxima va patir tot això perquè portava el nom de Crist i els seus perseguidors desconeixen aquell que l’havia enviat.

La lliçó dels màrtirs, el seu llegat no és tant sols la seva constància, la seva perseverança davant l’adversitat, la seva fortalesa en donar testimoni; el seu missatge va més enllà del que ara i aquí puguem veure nosaltres i per això és llavor de nous cristians. Aquí a l’Escala això s’ha pogut veure fins i tot en que les seves restes han estat ben arrelades en un olivar del terme fins a ser recuperades fa prop més de quaranta anys. 

Així santa Màxima ha mostrat el seu arrelament entre vosaltres i se us ha fet propera com una veïna més. Com ens deia el papa Lleó a l’estadi olímpic de Montjuic «malgrat les dificultats, el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre en la realitat on ens trobem.» I així ho visqué santa Màxima i així ho viu entre vosaltres també avui.

Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf. 

És aquesta mateixa fidelitat la que han mostrat molts altres màrtirs al llarg dels segles, són els cridats no pas a un sofriment estèril, sinó a esdevenir aquell gra de blat que quan cau a terra no mort, sinó que acaba donant molt de fruit. És ben humà sentir por, por al patiment, por a la incertesa, por a tot allò que desconeixem, que no podem controlar, que s’escapa a les nostres mans i a la nostra voluntat. Però la por també l’hem de situar en el seu just terme, hem de tenir por, sí, però no del que moltes vegades en tenim, sinó d’allò del que vertaderament n’hem de tenir, de no ser fidels en el que creiem, de perdre l’esperança, de deixar d’estimar. 

Que l’exemple de santa Màxima ens encoratgi a tots.

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Joan Pujol i Prat

Parròquia de Sant Miquel a Anglès

Dilluns 31 d’agost de 2026

Rm 6,3-9; Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 17,24-26

Ens hem reunit avui al voltant de l’altar per acomiadar a Mossèn Joan Pujol i Prat. Ho fem com a comunitat cristiana, posant avui la seva ànima, com ell va posar sempre la seva vida, en les mans de Déu. Davant la mort, la Paraula de Déu ens convida a mirar-la amb els ulls de la fe i la fe ens diu que la mort no té la darrera paraula; sempre és Crist ressuscitat és qui té l’última paraula.

Sant Pau ens ho ha dit amb una gran claredat: «Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, per l’acció de la glòria del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova». I afegeix: «Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Aquesta és la nostra esperança, això demanem avui per a Mossèn Joan. No és aquesta una esperança construïda sobre els nostres sentiments, ni sobre el simple desig, sinó una esperança fonamentada en Jesucrist, que va morir i va ressuscitar per tots nosaltres. Va morir per vèncer la mort i va ressuscitar per donar-nos la vida eterna. Mossèn Joan va ser batejat en aquesta església l’any 1949; va viure la seva vocació sacerdotal cridat per Crist; va celebrar els sagraments en Crist; va anunciar l’Evangeli de Crist i ara demanem a Déu que hagi  estat cridat a participar plenament de la vida del Crist ressuscitat. Avui no enyorem el final d’una vida, sinó que encomanem al nostre germà per tal de que vegi amb els seus ulls el compliment d’una promesa en la que ell va creure i que ell va predicar als altres.

Ens ho ha dit el salmista, si el Senyor és el nostre pastor, no ens manca mai res. I si ara el nostre germà ha passat per la vall tenebrosa de la mort, havent tingut al llarg de la seva vida al Senyor vora seu, no ha de témer res. És això el que avui demanem per Mossèn Joan, que hagi experimentat definitivament la victòria de Crist sobre la mort. I avui les paraules de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli adquireixen un sentit concret; Jesús diu: «Pare, vull que els qui m’heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria». Aquest és el darrer destí de tota vocació cristiana i molt especialment de qui ha rebut el ministeri sacerdotal. El prevere no és cridat per a ell mateix, la seva vida és una vida lliurada perquè els altres coneguin a Crist, perquè els altres s’apropin a Déu, perquè els altres puguin descobrir el camí que porta a la vida eterna.

La vida del prevere és una vida de servei, una vida que ajuda els altres a mirar més enllà d’allò immediat i a posar la mirada en Déu. La missió del prevere és ajudar-nos a aixecar la mirada per damunt de tot allò que ens atrapa en el dia a dia i conduir-nos cap a allò que ve de Déu. Aquesta paraula ens ajuda també avui a entendre el sentit de la vida de Mossèn Joan. Ordenat de prevere l’any 1980, Mossèn Joan ha exercit durant més de quatre dècades el ministeri sacerdotal al servei de l’Església de Girona.

El seu ministeri va tenir sempre un rostre concret, va servir a noms concrets, a famílies concretes, a comunitats concretes a les que va guiar i va dedicar la seva vida. Des del seu primer servei com a vicari a Calella, ha estat vicari i rector de diversos llocs, vicari episcopal, va celebrar els sagraments, va estar sempre a prop dels fidels que tenia encomanats fins que va arribar la seva jubilació canònica, quan exercia el servei pastoral a Sant Feliu de Guíxols. Mossèn Joan ha servit a l’Església fins al darrer moment, més enllà de la seva jubilació servint aquests darrers anys a la comunitat de clarisses de Vilobí. Mossèn Joan no podia viure la seva fe d’altra manera que servint a l’Església com a prevere, donant la seva vida per l’Església, no pas d’un cop, perquè la vida del prevere es lliura dia rere dia: en una missa celebrada amb fe; en una conversa; en una visita; en una paraula de consol; en una pregària; en el perdó ofert als qui el demanen; en l’acompanyament d’una persona malalta; en la paciència davant les dificultats; en la fidelitat a una comunitat fins i tot, com ell ha fet, quan les forces disminueixen.

El prevere viu el martiri ocult de la fidelitat quotidiana de qui va morint a l’egoisme, al cansament i a les pròpies comoditats per tal que Crist pugui viure en ell. Potser aquesta és una de les maneres més profundes de contemplar avui la tasca de Mossèn Joan, un home que va entregar la seva vida a Crist al llarg dels anys.

I ara aquella entrega arriba al seu darrer pas. Sant Pau ens diu que «si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Per això, per a nosaltres, la mort de Mossèn Joan és també una invitació a preguntar-nos què vol dir la nostra pròpia vida. Per què vivim? On posem la nostra esperança? Què queda quan tot allò que considerem important en aquest món va desapareixent?

Mossèn Joan va venir a aquest món per servir l’Església, va venir per servir els germans i ara demanem al Senyor que havent estat un servidor fidel i prudent el Senyor li digui: Vine amb mi per estar-te allà on jo estic.

Aquest és el gran desig de Jesús per a tots nosaltres que escoltàvem a l’Evangeli i aquest és també el desig que avui nosaltres formulem en la nostra pregària, que Mossèn Joan sigui acollit en la casa del Pare i contempli aquella glòria que Jesús ha promès als seus. Nosaltres ara i aquí no sabem pas com és aquesta glòria, ni tant sols la podem imaginar plenament; però el que si sabem és qui hi porta cap a aquesta gloria i aquest que hi porta és Crist, a qui Mossèn Joan ha servit fidelment. La gloria és entrar definitivament en aquell amor que Jesús ens manifesta quan diu al Pare: «Jo els he fet conèixer el vostre nom i els el faré conèixer, perquè l’amor que m’heu tingut sigui en ells, i jo també hi sigui».

Donem gràcies a Déu per la vida de Mossèn Joan, pel seu ministeri sacerdotal, per tot el bé que, conegut o desconegut, el Senyor va fer a través d’ell. Donem gràcies per les persones que va acompanyar, pels sagraments que va celebrar, per la Paraula que va anunciar i per tantes llavors de fe que va sembrar i que potser només Déu coneix.

Ara demanem-li al Senyor que el rebi, que el Bon Pastor el condueixi a les fonts tranquil·les i que, després d’haver caminat per la vall tenebrosa de la mort, el faci reposar al seu prat. Que Crist, amb qui va morir i en qui va esperar, el faci participar de la seva resurrecció. I que Mossèn Joan, havent arribat a la casa del Pare, intercedeixi per nosaltres, per l’Església de Girona que va estimar i servir, i especialment per tots els qui avui l’enyoren.

Mossèn Joan va morir quan l’Església celebrava la memòria de sant Agustí, la darrera oració que va escoltar foren unes paraules del sant d’Hipona. Sant Agustí insisteix que la vida cristiana està orientada cap a la resurrecció, que la mort corporal és real, però és temporal, és un pas, important, però tant sols un pas; ja que el destí definitiu de l'ésser humà és la vida amb Déu. Per sant Agustí la mort cristiana sols es pot entendre des d'una relació d'amor. Si tota la nostra vida ha estat una recerca de Déu, la mort esdevé el moment en què aquesta recerca arriba al seu terme. Sant Agustí escriu que el nostre cor està inquiet fins que reposa en el Senyor i això ens fa mirar la mort amb esperança.

Demanem al Senyor que Mossèn Joan vegi ara acomplerta aquesta seva esperança que sant Agustí expressava escrivint que la mort no és el final, sinó el començament de la vida eterna. Que així sigui per al nostre germà Mossèn Joan.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Joan Baptista

Palau-Saverdera

Diumenge 30 d’agost de 2026

Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 ; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

Les lectures d’aquest diumenge ens posen davant dels ulls una pregunta fonamental: què significa realment viure com a cristians i seguir a Jesucrist. Seguir-lo vol dir deixar-li a Déu que ocupi el centre de la nostra vida i seguir a Crist fins i tot quan aquest seguiment ens costa i es fa feixuc.

Ens ho diu el profeta Jeremies quan ens parla des de la seva pròpia experiència. El profeta s’ha sentit cridat per Déu, però aquest no és un camí sempre fàcil i el mateix Jeremies experimenta el cansament, la incomprensió que el porten a manifestar el seu desig d’abandonar. Jeremies s’ha dedicat a anunciar la Paraula de Déu i l’anunci li ha portat moltes dificultats. Ara cansat, voldria callar, deixar-ho córrer, però no pot, perquè s’hi ha compromès.

També Joan Baptista, el martiri del qual celebrem, potser va tenir la temptació de no denunciar la situació irregular del rei Herodes amb la dona del seu germà, però en tot cas va preferir ser fidel a Déu i a la veritat que no pas escollir el camí fàcil del silenci davant la injustícia i això li va costar la vida.

Aquesta és una experiència profundament humana, que tots en un moment o altra de la nostra vida experimentem i també ho fan els sants.  La fidelitat a Déu, la fidelitat en general a una o altra causa, no significa mai que desapareguin els dubtes, el cansament o les dificultats. Per això també els sants han conegut la nit fosca de la fragilitat, de la incomprensió o del dolor. La santedat no consisteix a ser persones que no pateixen, sinó persones que, també en el sofriment, no deixen pas de confiar en Déu.

Sant Pau ens exhorta a estimar entranyablement a Déu, a oferir-nos-hi en cos i ànima i fer-ho implica estimar i oferir-nos als altres. La santedat no és altra cosa que això, oferir la nostra vida a Déu. No només donar-li una part del nostre temps, sinó tota la nostra existència. Per això l’apòstol sant Pau afegeix que per aconseguir-ho no ens hem d’emmotllar al món present, sinó deixar-nos transformar i renovar els nostres cors.

La santedat és una transformació interior. No consisteix simplement en complir unes normes. Podem complir moltes coses i, tanmateix, tenir el cor lluny de Déu, ser freds, distants, eixuts. La santedat és deixar que Crist transformi la nostra manera de pensar, de parlar i sobretot de mirar els altres per fer-ho sempre amb amor. Pere fa una setmana confessava que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Però avui quan Jesús anuncia que haurà de patir, morir i ressuscitar, Pere no ho entén. No pot acceptar un Messies que passi per la creu. Jesús li dirigeix aleshores unes paraules molt dures, el tracta de Satanàs, li diu que el que pretén és fer-lo caure.

Pere vol un Crist gloriós, però sense creu. Pere fa com nosaltres, que també podem tenir la temptació de voler una fe còmoda, un Déu que ens resolgui els problemes, una vida cristiana sense renúncies ni sacrificis. Però Jesús és avui molt clar, qui va amb Ell cal que es negui ell mateix i prengui la seva creu. Tots sabem molt bé que a la vida hi ha moltes creus i molt mal repartides

Jesús no vol simplement que siguem persones que compleixen normes; vol que siguem persones que el segueixin. I aquest pas endavant, aquest anar més enllà del simple compliment, és precisament el que caracteritza els sants. Per això la pregunta que se’ns proposa avui és molt senzilla, mirar que ocupa el primer lloc en les nostres vides. Prendre la creu no vol dir buscar el sofriment, prendre la creu vol dir posar en primer lloc l’amor, vol dir estimar quan ens costa estimar, perdonar quan ens costa perdonar, servir quan ens costa servir sense res a canvi, mantenir-nos fidels quan seria més fàcil abandonar i confiar en Déu quan no entenem què ens està passant.

Res més senzill de plantejar i segurament res més difícil de fer. Que l’amor entranyable que Déu ens té ens hi ajudi, com ha ajudat a tants sants reconeguts o desconeguts, com aquells sants de “la porta del costat” dels que parlava el papa Francesc i dels que segurament n’hem conegut uns quants.

Diumenge XXII durant l'any. Ruta jove

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

La Barroca, Parròquia de Sant Andreu

Ruta jove per la Vall del Llémena

Dissabte 29 d’agost de 2026

Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 ; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la crida, de ser cridats pel Senyor, de ser seduïts per Ell, com ens diu el profeta  Jeremies. La crida és quelcom lligat a la fe; quan creiem som cridats a seguir a Jesucrist. Cadascú dins de la seva pròpia vocació: uns en la vida matrimonial, d’altres en la vida professional, d’altres en la vida sacerdotal o religiosa. El més important és, estar atents i respondre a aquesta crida de ser cristians i a partir d’aquí un descobrirà aquesta vocació concreta i l’altra aquesta altra. No ens ha de fet por sentir-la aquesta crida, no ens ha de fer mandra seguir-la perquè aquest és el millor camí que podem escollir, el de Crist.

El profeta Jeremies està rendit, sent la temptació de no parlar més de Déu de tants escarnis i de tantes burles com escolta per aquesta causa. I és que la fe és el millor camí, però moltes vegades no és el més fàcil. Pot ser més fàcil seguir el que molts d’altres fan, emmotllar-nos al món present com ens ha dit sant Pau. Però al cap i a la fi així perdem la nostra personalitat, la nostra llibertat. Seguint a Crist lliurement, si li oferim tot el que som, com ens ha dit l’apòstol sant Pau, guanyem molt més.

Per reconèixer la crida de Crist el papa Lleó ens destacava a la vigília de Madrid tres elements. El primer és el silenci i ens deia: «En alliberar-nos del soroll de mil veus, reconeixem que algunes enganyen els nostres desitjos, unes altres ens compren sense alimentar-nos, unes altres ens parlen per interès. En el silenci comprenem que les ideologies passen, mentre la veritat roman.» El segon element és tenir la certesa de que Déu ens coneix bé, coneix la nostra veu, sap que ens neguiteja i que esperem i Ell que ens escolta sempre ens respon. No hem de tenir mai por d'expressar-li el que sentim en els nostres cors.

I el tercer que destacava el papa Lleó és que per a reconèixer la veu de Déu ens cal escoltar la seva Paraula. Aquesta Paraula de Déu que avui hem escoltat i que està sempre viva, perquè és la veu de Crist, és Crist qui ens parla i la seva veu continua ressonant avui. Mireu doncs de reservar un temps per a Déu, un temps per a reconèixer la seva veu i conèixer la seva voluntat, aquesta que és agradable a Déu i perfecte.

Fa una setmana escoltàvem com Jesús reconeixia a Pere com a pedra on fonamentar la seva Església. Avui Pere rep de valent per part de Jesús perquè no acaba d’entendre de que va el pla de la salvació i vol estalviar-li els patiments que els acaba d’anunciar i pensa que dient-li allò li fa un favor. També a nosaltres a vegades ens costa d’entendre però com ens deia el papa Lleó a l’Estadi Olímpic: «malgrat les dificultats, el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades – les de Crist - és sempre en la realitat on ens trobem.» Sigui aquesta com sigui i sovint no és fàcil.

Visquem la nostra fe amb perseverança, convençuts de que seguir a Crist és la millor opció de la nostra vida. No deixem mai de buscar, de preguntar-nos i de parlar, amb Déu i fem-ho en comunitat. Caminem junts en la fe per a buscar la veritat que ens guia cap al bé comú i ho fem obrint-nos al do de l’Esperit, així busquem al Senyor i acollim la llum del seu Evangeli. (Cf. Lleó XIV 9 de juny 2026).

Dijous de la setmana XX durant l'any / II. Sant Bernat de Claravall

 

Dijous de la setmana XX durant l'any / II

Sant Bernat de Claravall

Dijous 20 d’agots de 2026

Abbaye Saint-Benoît d'En Calcat

Ez 36,23-28; Salm 50,12-13.14-15.18-19 i Mt 22,1-14

Celebrem avui la memòria de sant Bernat de Claravall. Ell quan sorgien les dificultats pròpies de la vida monàstica, quan vivia les incomoditats viscudes per aquell que havent-ho tingut tot, havia renunciat a tot per Crist es feia sovint una  pregunta: «Bernarde ad quid venisti?» Bernat a què has vingut? És una pregunta que cal que ens fem sovint també nosaltres monjos, de fet és una pregunta que convé que ens fem tots els cristians, seguidors de Crist. A què hem vingut? Quin és el sentit de la nostra vida? Quin és el seu centre? Òbviament si tenim per nord l’Evangeli i per full de ruta la Regla de Sant Benet la resposta és: Per seguir a Crist, per no anteposar res al Crist.

No és altra el sentit de la vida monàstica, que si voleu podríem definir com una manera més radical de seguir a Crist, i ho és certament ja que pren les esplèndides armes de l’obediència, per viure la fe en comunitat seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes on tots eren ú. No vol pas dir això que els monjos ens puguem considerar millors que cap altra cristià, sinó que simplement prenem una opció de vida concreta per tal de poder seguir a Crist en el marc d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.  

És aquesta opció la que prengué sant Bernat, aquest home de Déu desbordant d’energia, malgrat la seva fragilitat, malgrat les seves febleses tant físiques com morals, com ens diu sant Benet. Feia pocs anys que Robert de Molesmes havia fundat el nou monestir amb el desig de viure l’esperit de la Regla amb una major fidelitat, quan Bernat amb un nombrós grup d’amics i familiars s’hi uní per emprendre l’aventura de la seva vida: seguir a Crist. En ell les paraules del profeta Ezequiel s’acompliren: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.» No és altra el camí de la vida monàstica, seguir els manaments del Senyor plantejats en l’Evangeli i concretats en la Regla del nostre pare sant Benet.

Però en aquest camí seu cap a Crist el doctor mel·liflu hi troba una ajuda, una intercessora excelsa: La Verge Maria, la Mare de Déu. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l'Església, en el marc de l'única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe.

 Bernat pouant en la doctrina dels Pares, bevent abundantment en les mateixes fonts que ells; és a dir en l’Escriptura, s’endinsà més i més en Crist. Com afirmava el Papa Benet XVI: «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l'experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009).

Bernat fou dels elegits d’entre aquells que són cridats i avui ens diu a nosaltres, com ho deia al papa Eugeni III: «Vull que et considerin a tu com a servidor de Crist i, sense cap prevenció contra la santedat de ningú, el millor entre tots els seus servidors. D'una altra manera: el meu desig és que aspiris a ser millor, no que et creguis el millor.» (De consideratione, XIV,4). A això vingué Bernat al monestir a cercar de ser cada dia millor servidor de Crist.

Aujourd’hui, nous célébrons la mémoire de saint Bernard de Clairvaux. Lorsque surgissaient les difficultés inhérentes à la vie monastique, lorsqu’il faisait l’expérience des épreuves de celui qui, ayant tout possédé, avait tout renoncé pour le Christ, il se posait souvent cette question : « Bernarde ad quid venisti ? » Bernard, pourquoi es-tu venu ? C’est une question que nous, moines, devons aussi nous poser souvent ; en effet, c’est une question que tous les chrétiens, disciples du Christ, devraient se poser. Pourquoi sommes-nous venus ? Quel est le sens de notre vie ? Quel en est le centre ? Évidemment, si nous avons l’Évangile pour boussole et la Règle de saint Benoît pour feuille de route, la réponse est : Suivre le Christ, ne rien placer avant le Christ.

Tel est le sens même de la vie monastique, que l’on pourrait, si l’on veut, définir comme une manière plus radicale de suivre le Christ. Et c’est certainement le cas, car elle se dote de cette splendide arme qu’est l’obéissance afin de vivre la foi en communauté, à l’exemple des premières communautés chrétiennes où tous ne faisaient qu’un. Cela ne veut pas dire que nous, moines, nous nous considérons meilleurs que n’importe quel autre chrétien, mais simplement que nous avons choisi un mode de vie concret afin de pouvoir suivre le Christ dans le cadre d’une vie de prière, de travail et de contact avec la Parole de Dieu.

C'est cette voie que choisit saint Bernard, cet homme de Dieu débordant d'énergie, malgré sa fragilité, malgré ses faiblesses physiques et morales, comme nous le raconte saint Benoît. Quelques années seulement s’étaient écoulées depuis que Robert de Molesmes avait fondé le nouveau monastère avec le désir de vivre l’esprit de la Règle avec une plus grande fidélité, lorsque Bernard, accompagné d’un grand nombre d’amis et de proches, le rejoignit pour se lancer dans l’aventure de sa vie : suivre le Christ. En lui s’accomplissaient les paroles du prophète Ézéchiel : « Je vous donnerai un cœur nouveau et je mettrai en vous un esprit nouveau ; j’ôterai de votre sein ce cœur de pierre et je vous donnerai un cœur de chair. Je mettrai mon esprit en vous et je vous ferai suivre mes décrets, et vous garderez et observerez mes décisions. » Le chemin de la vie monastique n’est autre que celui qui consiste à suivre les commandements du Seigneur tels qu’ils sont énoncés dans l’Évangile et concrétisés dans la Règle de notre père, saint Benoît.

Mais sur ce chemin qui le mène vers le Christ, le docteur melliflue trouve une aide, un intercesseure sublime : la Vierge Marie, Mère de Dieu. Sans remettre le moins du monde en cause la position unique du Christ, il voit en Marie la médiatrice entre le Christ et l’Église, dans le cadre de la médiation unique qui est celle du Christ ; car « Jésus-Christ est le médiateur suprême entre Dieu et les hommes » (Sermon sur le Cantique des Cantiques, II, 3). Lorsqu’il exalte Marie, il le fait parce qu’il voit en elle la réalisation parfaite de la suite du Christ dans la foi.

Bernard, puisant à la doctrine des Pères et s’abreuva abondamment aux mêmes sources qu’eux — c’est-à-dire aux Écritures —, s’enfonçait toujours plus profondément dans le Christ. Comme l’a affirmé le pape Benoît XVI : « Pour Bernard de Clairvaux, la véritable connaissance de Dieu consiste en l’expérience personnelle et profonde de Jésus-Christ et de son amour. Et cela vaut pour chaque chrétien » (Audience générale, 21 octobre 2009).

Bernard était l’un des élus parmi ceux qui sont appelés, et aujourd’hui il nous dit, comme il l’a dit au pape Eugène III : « Je veux que tu sois considéré comme un serviteur du Christ et, sans aucun préjudice à l’égard de la sainteté de quiconque, comme le meilleur parmi tous ses serviteurs. En d’autres termes : « Mon désir est que tu aspires à être meilleur, non que tu te crois le meilleur. » (De consideratione, XIV, 4). C’est ce que Bernard est venu chercher au monastère : devenir chaque jour un meilleur serviteur du Christ.

Dilluns de la setmana XX durant l’any

 

Dilluns de la setmana XX durant l’any

Dilluns 17 d’agost de 2026

Parròquia de Sant Mamet a Riumors

Ez 24,15-24; Salm Dt 32,6.18-19.20.21 i Mt 19,16-22

Jesús en l’Evangeli d’avui ens diu en que consisteix la santedat. Ens parla de complir els manaments, però d’anar més enllà del simple compliment per arribar a donar-ho tot per Crist. Es tracta d’una opció radical i l’Evangeli ens mostra que la santedat té molt a veure amb una pregunta molt senzilla i, alhora, molt profunda, plantejar-nos que ocupa el primer lloc en la nostra vida. Aquesta pregunta Jesús ens convida a fer-nos-la no tant sols quan tot ens va bé, sinó també en aquells moments en que la vida ens porta per circumstancies difícils.

Ens ho ha dit el profeta Ezequiel, el dolor també forma part de les nostres vides i és llavors quan ens costa entendre el perquè de tot plegat, ens preguntem que vol Déu de nosaltres i per què ens posa a prova. Els sants són aquells que en circumstàncies difícils han après a confiar en Déu, fins i tot quan les seves preguntes no tenien resposta i era més fàcil deixar-se endur cap a la desesperació que mantenir-se fidels a Déu. Moltes preguntes es degué fer sant Mamet quan quedà orfe de pare i mare, però fins i tot llavors la seva fe no flaquejà.

Els sants són aquells que davant qualsevol situació es plategen la pregunta que aquell jove ric va fer a Jesús: «Què hem de fer per ser bons?» De fet tot l’Evangeli està destinat a respondre aquesta pregunta. Jesús ens ha deixat tant en paraules com en obres un full de ruta per les nostres vides. O és que pot ser les benaurances són una altra cosa? Allí ens diu que per molt que nosaltres creguem una altra cosa l’honradesa, la humilitat, la sol·licitud cap als altres; en definitiva l’amor a Déu i als nostres germans i germanes és el que realment importa. I en aquest camí que ens marca Jesús hi ha uns mínims i hi ha uns màxims.

Els mínims els sabem: no matar, no robar, no declarar en fals, honorar als pares, no enganyar, no mentir; en resum estimar als altres seguint allò que el mateix Jesús ens va dir: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12). Però aquell jove volia anar una mica més enllà de tot això, que ja de per si no és fàcil, i és aleshores que Jesús el convida a deixar-ho tot, a renunciar absolutament a tot, per seguir a Jesús. I pel jove fer aquest pas era molt difícil perquè hi havia moltes coses que el lligaven i al cap i a la fi no estava disposat a renunciar a totes elles. No fou pas difícil per sant Mamet que renunciant a les riqueses que aquella dona rica que l’havia acollit li deixà, va seguir a Crist lliure de lligams.

Jesús no vol simplement que siguem persones que compleixen normes. Vol que siguem persones que el segueixen. Aquell jove era una bona persona, que complia els manaments, però deixar-ho tot per seguir a Jesús era ja fer un pas que li resultava impossible de fer. I no per això era dolent, simplement li va faltar donar un pas més en el seguiment de Jesús i és aquest pas el que donen els sants.

Cada cas és diferent potser a vegades no són als diners allò que se’ns convida a renunciar, no cal una opció tant radical, però sí que sovint Jesús ens convida a renunciar a d’altres coses com la necessitat de voler imposar sempre la nostra raó, renunciar a una por determinada, a voler controlar-ho tot o a una preocupació excessiva pel que els altres pensen de nosaltres.

Els sants són aquells que han anat un pas enllà de tot plegat i en aquest seguiment de Crist i per això nosaltres els recordem i els celebrem. Segurament no arribarem a ser mai com ells, però el seu exemple sempre ens pot ajudar a ser una mica millors. Com ens diu el papa Lleó XIV: «Déu ens estima com som, però ens somia millors» (10 de juny de 2026).

Diumenge XX de durant l’any / A

 

Diumenge XX de durant l’any / A

Sant Roc

Parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar

Diumenge 16 d’agost de 2026

Is 56:1,6-7; Salm 66:2-3,5,6 i 8; Rm 11:13-15,29-32 i Mt 15:21-28

Avui en aquest diumenge dia en que celebrem la victòria de Crist sobre la mort, celebrem també en la festa de sant Roc, el vostre patró. I avui la Paraula de Déu ens convida a contemplar una realitat present en totes les lectures que acabem d’escoltar: Déu no és excloent, Ell no exclou ningú del seu amor, sinó que obre les portes del seu cor a tot aquell capaç d’estimar.

Sant Roc és un sant molt estimat pel nostre poble i per moltes comunitats cristianes. La seva figura ha quedat especialment vinculada a la protecció davant les epidèmies i les malalties, i al llarg dels segles moltes persones han mirat cap a ell amb confiança en moments de por, de fragilitat i d’incertesa. Per això s’han fet molts vots de poble cercant la seva intercessió i la seva protecció en moments de dificultat extrema. Però celebrar sant Roc no és simplement recordar una figura del passat ni mantenir una bonica tradició. És deixar que la seva vida, que el seu exemple i, sobretot, la Paraula de Déu que alimentà la seva vida, ens posin a nosaltres avui davant dels ulls com vivim la fe, com mirem els qui pateixen, a qui tanquem i a qui obrim la porta dels nostres cors.

Hem escoltat en la primera lectura la invitació de Déu a que mantinguem el dret i practiquem la justícia. Isaïes ens ha parlat de la universalitat de la fe, ens ha dit que també els estrangers que s’uneixin al Senyor seran acollits a la seva muntanya santa. El poble d’Israel, com també nosaltres avui, podia tenir la temptació de pensar que Déu era només el seu Déu, que la salvació era només per als de casa, per als que pertanyien al grup, per als qui compartien una determinada identitat. Però el profeta ens recorda que el cor de Déu va molt més enllà de les fronteres que nosaltres mateixos volem imposar. Déu no és propietat de ningú, Déu convida tothom a creure en Ell i la casa de Déu és casa d’oració per a tots els pobles.

La vertadera fe mai pot convertir-se en una frontera que separi, menyspreï o exclogui. La fe cristiana és una porta oberta, és acolliment, és misericòrdia, és capacitat de reconèixer en l’altre la imatge de Déu, fins i tot en aquell que considerem estrany, diferent, llunyà, fins i tot enemic o una amenaça. L’altra és sempre com nosaltres mateixos imatge de Déu, és també estimat per Déu. Aquesta idea ressona amb força en l’Evangeli d’avui. Jesús es retira a la regió de Tir i Sidó. Fins allí s’hi apropa una dona cananea. És una dona estrangera, una persona que, des de la mentalitat religiosa del moment, no pertanyia al poble d’Israel, una dona que calia excloure. Però aquesta dona s’atreveix a acostar-se a Jesús i li suplica: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi». Fixem-nos-hi: aquesta dona no demana res per a ella. Demana per la seva filla. La seva pregària neix de l’amor d’una mare que veu patir la seva filla i que per amor és capaç de superar qualsevol obstacle, qualsevol distància, qualsevol humiliació. I Jesús guarda silenci davant d’ella, és potser un dels silencis més desconcertants de l’Evangeli. Ella crida, insisteix, suplica, fa panys i mànigues per ser escoltada i davant d’ella Jesús calla, no respon. Els deixebles fins i tot li demanen que la faci marxar no per caritat sinó perquè els fa nosa aquesta dona cridanera que no afluixa en la seva demanda; però ella continua, no es rendeix.

Aquesta dona ens ensenya una cosa fonamental: la fe no és deixar de confiar quan Déu sembla callar. La fe és continuar caminant, continuar pregant, continuar esperant, fins i tot quan no entenem els camins de Déu. Finalment, Jesús li diu unes paraules que poden resultar encara més difícils d’entendre que el seu silenci inicial, encara més dures que la seva callada per resposta. Però ni així aquella dona respon amb ressentiment, no marxa enfadada i amb una humilitat extraordinària, respon: «També els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos».

La persona que els altres consideraven estrangera, que estava fora del grup, que no pertanyia al poble, es converteix en exemple de fe per als mateixos deixebles. Així, amb aquest exemple dur i entendridor alhora Crist ens convida a revisar les nostres vides, a veure i a reconèixer si aquells que nosaltres potser rebutgem no són potser precisament aquells de qui podem aprendre més.

L’apòstol Pau contempla també el misteri de la relació entre Israel i els altres pobles i afirma que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Ens recorda que Déu vol mostrar a tots la seva misericòrdia. Déu no ens salva perquè nosaltres siguem perfectes, Déu no ens estima perquè ens ho hàgim guanyat, Déu no ens obre les portes del Regne perquè siguem millors que els altres. Déu ens salva perquè és misericordiós i si nosaltres som vertaderament conscients d’aquesta seva misericòrdia no podem viure negant-la als altres.

La vida de sant Roc ens recorda també això. Sant Roc ens recorda d’una manera molt concreta, que som éssers vulnerables. Que qui avui és afortunat potser que demà no ho sigui, que la riquesa, l’estabilitat o la tranquil·litat són coses fugisseres i molt vulnerables. La tradició ha relacionat sant Roc amb els malalts i amb les epidèmies perquè els nostres avantpassats sabien una cosa que nosaltres, de vegades, oblidem i és que la vida humana és fràgil. Ens creiem forts, autosuficients, independents; però n’hi ha prou amb una malaltia, amb una situació econòmica difícil o amb una paraula que ens fereixi per descobrir que necessitem als altres. L’exemple de sant Roc ens convida precisament a no tenir por de la nostra fragilitat i a acceptar l’ajuda quan ens calgui i a donar-la quan cal als altres.

El record de sant Roc cal que es converteixi en compromís. Perquè si venerem sant Roc però no sabem mirar el malalt que tenim al costat, alguna cosa no funciona. Si demanem la seva protecció però som incapaços d’acompanyar una persona que pateix, no hem entès res de l’Evangeli. Si demanem salut per al nostre poble però oblidem els qui viuen en soledat, els qui no tenen recursos els qui han hagut de deixar la seva terra per buscar-se la vida o els qui són manipulats per poders econòmics i polítics i esdevenen meres peces a mercè d’altres, la nostra pregària queda coixa.

Per això avui donem gràcies per totes les persones que, com sant Roc, han fet de la seva vida un servei als altres. Podem pensar en molta gent i ben diversa: voluntaris, familiars, preveres, religiosos i moltes persones anònimes que han estat i estant al costat dels malalts i dels qui pateixen. Ells sovint no reben premis, no busquen un reconeixement, fins i tot per fer el bé han d’afrontar dificultats i incomprensions. Però estiguem-ne certs, ells són vertaders testimonis d'una Església compromesa amb l’Evangeli.

Tots nosaltres en un moment o altra de la nostra vida som aquella dona cananea persistent i incansable. En aquesta festa de sant Roc ens cal donar gràcies per aquelles persones que han estat per a nosaltres com sant Roc. Aquells que ens han ajudat quan estàvem malament, aquells que no ens han deixat sols quan la solitud ens consumia, aquells que ens han visitat, que ens han escoltat, que han pregat per nosaltres, que ens han posat un plat a taula i ens han donat la mà acompanyant-la amb una paraula d’esperança quan ja creiem haver-la perduda per sempre.

Aquesta és la lliçó de la dona cananea, de sant Roc, de tants i tants d’altres. La nostra fe ha de ser una fe que lluita, una fe que pregunta, una fe perseverant. La fe no consisteix a tenir sempre totes les respostes; la fe consisteix a saber en qui posem la nostra confiança.

Que sant Roc, amb la seva vida, ens recordi que ens cal viure aquesta confiança en Déu posant-la sempre al servei dels altres.