Inauguració de l’Any Jubilar de Sant Francesc d’Assís

 

Diumenge i de Quaresma / Cicle A

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

Inauguració de l’Any Jubilar de Sant Francesc d’Assís

Dissabte 21 de febrer de 2026

Gn 2,7-9.3,1-7a; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; Rm 5,12-19 i Mt 4,1-11

La història de la humanitat i la nostra història personal està feta de lluites, lluites entre el bé i el mal, lluites entre la comoditat i la incomoditat, lluites entre el plaer momentani i que no ens acaba d’omplir i la recerca d’allò que no passarà mai i que perdurarà per sempre. Déu havia creat el mon, havia creat a l’home i a la dona i havia establert un equilibri; home i dona ho tenien tot menys una cosa que de fet no els servia per res de profit i que sí que els podia portar a perdre-ho tot. Però la temptació va ser més forta que la raó, provar allò que no era permès va ser més atractiu que valorar tot allò que tenien i la condició de la humanitat va canviar radicalment. Però Déu no ens abandona mai, no ens dona mai per perduts, quan caiem, quan imposant la nostra voluntat que creiem exercici d’una llibertat mal entesa, ens allunyem de Déu, Ell sempre deixa la porta de la seva misericòrdia oberta i està disposat tothora a acollir-nos de nou.

Escollir entre el bé i el mal no és mai fàcil, molts cops el mal es presenta més tractiu, el paper que l’embolica és atraient i ens fa oblidar que el que conté no ens convé perquè ens allunya de l’amor a Déu i als germans. Crist al desert va voler ser temptat, com tantes altres coses no li calia, però volgué també en això mostrar-nos que la debilitat esdevé una situació de risc i que és aleshores quan cal ser més ferms i mantenir-nos fidels ens demana un esforç més gran. Les seduccions del món no han canviat gens al llarg de la història de la humanitat: l’afany de tenir més poder o diners, sempre porta a l’enveja, la golafreria, l’avarícia, la luxúria, l’orgull, la mandra o la ira; perquè per obtenir el que ens interessa molts cops no dubten a emprar els recursos necessaris. Però el do de Déu, ens ha dit l’apòstol, el do de la seva gràcia ens fa justos tot i que hàgim caigut moltes vegades.

També els sants han hagut de lluitar contra les temptacions, també ells han estat temptats, han hagut d’escollir entre el bé i el mal i no sempre els fou fàcil, molts cops, com el mateix Jesús, foren titllats de folls, de forassenyats, quan renunciaren a béns i a riqueses, a una vida còmode, sense haver-se de preocupar per res. Francesc era de família benestant, ho tenia tot i ho podia tenir tot, tot allò que als ulls dels altres podia ser envejable o desitjable. Però la seva mirada no estava posada en els béns d’aquest món.

Ni poder, ni posició social, ni rics vestits, ni grans banquets tenien per a ell l’atractiu suficient. Francesc volia anar a allò essencial, a allò pel que val realment la pena viure: Crist. I renunciant a riqueses, banquets, llits confortables, formar una família i viure despreocupat; va optar per ocupar-se de reconstruir l’Església.

El Senyor va sortir al pas de Francesc, com abans havia sortit al pas de Pau o dels apòstols, com ha sortir al nostre pas quan ens ha cridat a la vida centrada en Ell. Francesc hauria pogut sucumbir a la temptació de seguir amb la seva vida de sempre, li hauria estat molt més fàcil i fins i tot la gent l’hauria valorat més.

Francesc però va escollir el camí difícil, estret i es va casar amb la pobresa, va centrar la seva vida en la predicació de l’Evangeli, sabent que no es pot predicar la Paraula de Déu sense viure-la, sense portar una vida d’acord amb l’Evangeli i així Francesc pobre i humil, fet ric ara en la gràcia de Déu i pobre de béns mundans, predicà amb senzillesa la bona nova del Regne, fent-la arribar a les oïdes dels senzills i d’entre els qui van escoltar la seva predicació hi hagué una jove, Clara, que tocada també per la gràcia de Déu s’uní al seu projecte.

Francesc d’Assís es vist com un regenerador de la fe, ell anant a la base, anant a allò fonamental, renunciant a allò de superflu va denunciar també les actituds que ens allunyen de Déu, les actituds que poden fins i tot allunyar a l’Església de Déu. Francesc és l'home de la valentia, de la pobresa, de la senzillesa, l'home de la pau, l'home que estima la creació; un home de Déu en sentit ple, capaç de deixar-ho tot per poder aconseguir-ho tot, deixant allò que als ulls humans esdevé desitjable, per aconseguir allò que per a Déu ha de ser desitjable, allò que li cal a la seca creatura i l’apropa al Regne.

Francesc fou un home que estimava i era estimat per la seva alegria, el seu lliurament generós i el seu cor universal, com escrivia d’ell el papa Francesc (Laudato si, 10).

Un home capaç de vèncer les temptacions del món present i de seguint l’exemple de Crist donar la seva vida entera per Déu. En l’inici d’aquest camí quaresmal en el que l’Església ens convida a la conversió mitjançant les esplèndides armes de la pregària, el dejuni i l’almoina, tenim en sant Francesc d’Assís un model, un exemple en la seva vida dedicada a Crist i als germans.

Francesc va saber rectificar a temps, es va convertir, va ser fort per a rebutjar les temptacions d’aquest món i va esdevenir així digne del Regne.

El papa Lleó ens diu aquesta Quaresma a que «la conversió no només concerneix la consciència de l’individu, sinó també l’estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interrogar per la realitat i reconèixer allò que realment orienta el desig, tant a les nostres comunitats eclesials com a la humanitat que té set de justícia i reconciliació.»

Que l’exemple de sant Francesc ens hi ajudi i ens preparem per la Pasqua renunciant a tot allò de caduc i material que ens esclavitza i vencent les temptacions que ens surten al pas sigui la nostra conversió de cor sincera i ferma.

Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

Catedral de Girona

18 de febrer de 2026

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és el temps per la conversió dels nostres cors, ens anuncia el profeta Joel, l’hora en que els sacerdots som convidats a plorar i a demanar perdó pels nostres mancances, com tots els creients pels seus. La Quaresma apareix davant nostre sempre com un camí, un camí cap a la Pasqua i per això com una oportunitat de conversió. És l’hora de la reconciliació amb Déu, l’hora de ser conscients de la gràcia rebuda i de fer balanç de l’ús que en fem. Ens hi convida el profeta Joel, ens hi convida l’apòstol sant Pau i ens hi convida el mateix Jesús.

Convertir els nostres cors no és fer un posat trist, no és desfigurar-se la cara per mostrar l’empremta del dejuni, ni anunciar-ho a toc de trompeta; el que cerca el Senyor és la conversió dels nostres cors i Ell sap molt bé si cerquem aquesta autèntica conversió o si ens limitem a una simple aparença que de fet per res afecta a la nostra vida espiritual. La pregària, el dejuni i l’almoina han estat de sempre elements presents en aquest camí cap a la Pasqua, cap a la renovació sincera de les nostres promeses baptismals en la nit santa de la Pasqua.

El papa Lleó ens convida en aquesta quaresma a practicar el dejuni evitant la temptació d’enorgullir el cor, i vivint-lo sempre amb fe i humilitat. I de què vol que dejunem el Senyor? D’allò que ens allunya d’Ell: l’egoisme, la mentida, el menyspreu cap als altres, la insolidaritat i ens ho concreta el papa Lleó convidant-nos a abstenir-nos d’utilitzar paraules que afecten i fereixen el nostre proïsme, desarmant el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament del qui és absent i no es pot defensar, deixant de banda les calúmnies. Tot coses que tenen la seva arrel en el nostre sentiment de ser millors que els altres.

Per aconseguir-ho o tant sols per intentar-ho ens cal alimentar els nostres esperits amb aquell aliment que ve de Déu, la seva Paraula. Aprofundir-hi no és mai sobrer, tot el temps que hi puguem dedicar és sempre un temps guanyat per als nostres cors.

Renunciar-hi, obviar-ho ens apropa a aquell fariseu que en el temple es vantava de no ser com els altres i fent-ho així s’allunyava de Déu mentre que el publicà que no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es limitava a donar-se cops al pit, amb la seva humilitat es feia mereixedor de la misericòrdia del Senyor.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recorre’l poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que alimentant-nos de la Paraula, fent el bé, pregant i dejunant i fer-ho posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren. El Senyor que ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau a aquest sensacionalisme espiritualista, que defugim els observadors entusiastes i pocs sincers i que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta i Ell que ho veu tot, fins i tot el que és secret, sap recompensar la sinceritat, la netedat dels cors que caminen cap a la conversió.

La Paraula de Déu és l’única que ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició. La Quaresma és camí cap a la Pasqua com la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, es va fer home, es va fer igual a nosaltres, va patir i va morir; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell.

«Demanem la gràcia de viure una Quaresma que faci més atenta la nostra oïda a Déu», perquè tant sols així ens serà de profit per a la vida eterna i plena que neix de la resurrecció de Crist.

Diumenge VI durant l'any / Cicle A

 

Diumenge VI durant l'any / Cicle A

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 15 de febrer de 2026

Sir 15,15-20; Salm 118,1-2.4-5.17-18.33-34; 1C 2,6-10 i Mt 5,17-37

«Ets tu qui has de decidir» ens diu el llibre del Siràcida. Sovint el papa Francesc, com ja havia dit també abans el papa Benet XVI, feia servir aquesta expressió «la fe no s’imposa, la fe es proposa». Déu ens ha creat lliures, lliures per a fer el bé i lliures per no fer-lo, Ell no mana a ningú de fer el mal, ni autoritza a ningú a pecar. Ell ens convida sempre a fer el bé, nosaltres som lliures per a respondre a la seva crida i lliures per a rebutjar-la. Aquesta és la llibertat dels fills de Déu i com ens diu Siràcida si volem podrem guardar els manaments del Senyor, la fidelitat està a les nostres mans i sobretot està al nostre abast. Seguir al Senyor, complir els seus manaments és escollir la vida davant de la mort.

Nosaltres coneixem allò que cal fer, sabem que és bo i que no ho és i és que Déu, com diu l’Apòstol, ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, perquè per obra de l’Esperit Déu es feu home i a nosaltres la revelació ens ve per Jesucrist. Podria haver semblat als qui l’escoltaven que Jesús havia vingut per abolir la llei o en certa manera per matisar-la; no pas. En Jesucrist la llei de Déu arriba a la seva plenitud, va a allò essencial: l’amor.

Qui si estima pot voler mal a l’altre, fer-li mal amb qualsevol de les múltiples varietats amb les que podem i sabem fer mal: obra paraula o omissió? Mantenir la relació d’amor amb Déu i amb els germans val molt més que qualsevol altra cosa, més que una mà o un ull. El pecat no està només en les accions, està sobretot en el fons dels cors, en l’absència o la interrupció de l’amor. On no hi ha amor tot és possible, on hi ha amor el mal no hi troba lloc on arrelar.

Ens hem acostumat o ens anem acostumant a normalitzar determinades situacions, la mateixa dinàmica social ens hi empeny. Com sant Pau podríem dir també avui que cap o almenys molts dels dirigents del món present no coneixen o bé ignoren el pla de Déu. Tots tenim la llibertat que Déu ens ha donat per discernir que és el que agrada a Déu que fem i que s’allunya de la seva voluntat. Ens ho ha dit Jesús hem de ser més justos que molts altres si volem entrar al Regne del cel i aquest és el nostre objectiu, Déu ja ho té decidit quina ha de ser la nostra gloria, ens ha dit sant Pau; ara bé cal posar-hi de la nostra part perquè per entrar-hi, per trobar-nos amb el Senyor, l’únic camí que hi porta és l’amor.

La infidelitat del poble vers la llei no ha desaparegut al llarg dels temps i d’ella no s’escapen pas els mestres de la llei i els fariseus que s'han assegut a la càtedra de Moisès; que diuen el que cal fer i observar, però no actuen, perquè diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,2-4). Però ara en Crist no tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (Cf. He 4,15), per això ens pot dir amb tota autoritat: «doncs jo us dic».

Crist ens diu que ja no n`hi ha prou amb no matar, cal no dir paraules de menyspreu, ni insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre adulteri, cal no mirar amb mal desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou amb no trencar els juraments, cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o negre. Senzillament hem de dir sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la vertadera vida, no al pecat. Aquesta és la saviesa enclosa en el pla de Déu, ens ha dit l’Apòstol, que sols podem rebre amb una fe prou madura. Molt del que ens diu avui Jesús té avui bona premsa, la nostra societat, cada cop més acomodatícia i relativista, va normalitzant situacions que xoquen amb les paraules de Jesús. Ell tampoc no fou pas benvist pels mestres de la llei del seu temps, per aquells qui es vantaven de conèixer-la però que de fet no la practicaven. Crist no vingué pas a abolir la Llei del seu Pare, que gràcies a Ell és també el nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple acompliment i aquest acompliment és l’amor, si estimem de veritat res de mal no podrà sortir de nosaltres.

Mare de Déu de Lourdes. Jornada del malalt

 

Mare de Déu de Lourdes

Jornada del malalt

Parròquia de Santa Susanna al Mercadal de Girona

Dimecres 11 de febrer de 2026

Ac 1,12-14 ; Salm 8,4-5.6-7.8-9, 1Jn 3,14-16 i Lc 1,39-47

«Vivim immersos en la cultura de la rapidesa, de l'immediat, de les presses, així com també del “descarte” i la indiferència, que ens impedeix acostar-nos i aturar-nos en el camí per a mirar les necessitats i els sofriments al nostre voltant» ens diu el papa Lleó XIV i aquesta indiferència és fruit del desamor.

L’amor no entén de preses, ni d’indiferències, l’amor vertader, aquell que ve de Déu, tant sols sap de necessitats i de generositat. L’amor que ve de Déu tant sols sap de paciència, de joia, de veritat, d’excusa, d’esperança , de fe i de bondat i defuig l’enveja, l’altivesa, l’orgull la grolleria, l’egoisme, la irritació, l’enveja o la mentida; com ens diu sant Pau en l’himne a la caritat (Cf. 1Co 13).  

L’Apòstol ens n’ha parlat d’aquesta mort de l’ànima fruit del desamor que ens allunya de Déu, de l’odi com a arma mortal i de com això mata la vida interior, la vida espiritual que dona sentit de plenitud a la nostra vida terrenal i ens prepara per la vida eterna.

Tendim a apartar de la nostra vista tot allò que ens fa nosa, ens molesta o en interpel·la i molts cops ho fem per no reconèixer les nostres limitacions, el que en un futur ens pot passar també a nosaltres o bé per por a la diversitat.

Tot això no és el que Jesús ens va ensenyar i el que Maria va practicar, però molts cops se’ns tanquen tant els ulls com a aquelles noies que acompanyaven a santa Bernardeta i que mentre ella veia a la Senyora, les amigues eren incapaces de veure-hi res en aquella cova. Maria s’apareixia a qui la podia veure amb els ulls del cor.

És que com escriu en el seu missatge per aquesta jornada el papa Lleó XIV: «El primat de l'amor diví comporta que l'acció de l'home sigui realitzada sense interès personal ni recompensa, com a manifestació d'un amor que transcendeix les normes rituals i es tradueix en un culte autèntic: servir al proïsme és estimar a Déu en la pràctica.»

Culte i acció, pregària i amor son dos elements fonamentals en la nostra vida de fe que va intrínsecament units, que son indestriables l’un de l’altre. Maria pregava amb els onze, en aquella sala on s’allotjaven, pregaven unànimement i assistien sens falta a les hores de la pregària, certs de que amb la pregària enfortien el seu amor i la seva comunió amb Crist ressuscitat.

El nostre amor a Déu i als altres no el podem donar mai per suposat, no ens podem acontentar mai amb el nivell amb que estimem, sempre podem anar més enllà i per fer-lo créixer cal alimentar-lo i no hi ha millor aliment per l’amor que la pregària, de fet per incrementar la nostra capacitat d’estimar, pregar és l’únic camí que hi ha.

A Lourdes això es fa ben evident, un lloc beneït per Maria, un lloc escollit per Maria per convidar a la pregària i a la solidaritat amb els malalts. Per a nosaltres, homes i dones de fe, no hi pot haver un sense l’altre.

Ho va dir molts cops el papa Francesc, no som una ONG i no ho som perquè el que ens mou no és un simple sentiment altruista que cerca de fer sentir millor als altres i de fer-nos sentir bé també a nosaltres mateixos, que ja de per si seria ben lloable.

El que ens mou és l’amor, un amor que neix als peus de la creu, ben vinculat al sofriment, fruit del sofriment d’aquell qui va patir quan ho tenia ben fàcil per no patir, un amor que ve de Déu i que Crist ens convida a practicar.

«Elevem la nostra pregària a la Benaurada Mare de Déu, Salut dels Malalts; demanem-li la seva ajuda per tots els que sofreixen, els necessitats de compassió, escolta i consol» ens convida el papa Lleó.

Maria sap ben bé que es pregar, sap molt bé que de la pregària neix l’amor i que estimar a Déu, al seu Fill, és estimar als altres i per això mateix està sempre prop dels qui pateixen, sigui per la causa que sigui: malaltia, solitud, empresonament o desarrelament.

Maria és una dona sempre disposada a donar un cop de mà, com quan va pujar decidida cap a la casa d’Elisabet per ajudar-la. Allí en el seu gest s’hi feu present la força de l’Esperit Sant, perquè on hi ha la força de l’amor, allí s’hi fa present Déu.

Vosaltres sabeu molt bé que és estar al costat del qui pateix, del qui corre el risc més que ningú de perdre l’esperança i per això sou missatgers d’esperança. Una esperança que neix d’aquell qui és l’esperança encarnada i que essent fill de Maria, alhora que Fill de Déu, ens l’ha donat com a mare a tots.

Confiant-nos a Maria ens ha deixat en les millors mans, unes mans amoroses de les quals nosaltres n’hem de ser representants. Maria ens estima com a fills, a tots, als qui ho creuen i als qui no, als qui pateixen i als qui no, als qui estimen i als qui tenen sec d’amor el seus cors.

A Lourdes aquest amor de Maria, universal, desinteressat i sempre viu es fa ben present, present com en cap altre lloc: perquè ella és enmig del dolor de la humanitat, sempre disposada, com quan va visitar a Elisabet, a eixugar una llàgrima, a aixecar un caigut, a empènyer una cadira de rodes.

Allí a Lourdes al costat de Maria, el voluntariat de l’Hospitalitat de Lourdes, mogut sempre per l’amor que ve de Déu, esdeveniu col·laboradors de la mà amorosa de la Mare de Déu. No hi pot haver millor recer que Maria, ni millor exemple.

Com escrivia sant Elred «Arribem-nos a l’esposa, arribem-nos a la mare, arribem-nos a la més gran servidora. Perquè la benaurada Maria és tot això.» (Sermó 20).

Diumenge V durant l'any / Cicle A. Ordenació diaconal

 

Diumenge V durant l'any / Cicle A

Convent de la Visitació dels Caputxins a Arenys de Mar

Ordenació diaconal de fra Enric Casanovas Vila, O.F.M. Cap.

Diumenge 8 de febrer de 2026

Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5 i Mt 5,13-16

Demanarem al Senyor que sobresurtis fra Enric en l’amor sincer, el zel pels pobres i els malalts, l’autoritat humil, la puresa de vida i el comportament segons l’Esperit. No és un mal programa de vida i a més no et resulta desconegut. Fa uns anys et vas sentit cridat per Déu, el Senyor et volia en un servei més intents prop d’Ell i vas discernir a on et cridava. Aquesta va ser la gran decisió de la teva vida, dedicar-te al servei de Crist i dels germans, un camí en el que avui fas un pas més essent ordenat diaca, el ministeri del servei per excel·lència.

El diaca te per funció de realitzar allò que el mateix Crist va dir als seus deixebles: «qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mt 20, 26-28).

El teu ministeri diaconal ha de ser viscut doncs com el visquérem els deixebles i com els visqueren aquells set homes plens de fe i de l'Esperit Sant que ells elegiren: Esteve, Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, destinats a servir a la comunitat, a ser sal i llum per a l’Església de Jerusalem, aquella de la qual som tots nosaltres hereus i continuadors. No et presentes a aquest servei de manera espontània, hi has sigut cridat per Déu i elegit pels teus superiors per a portar-lo a terme; no oblidis mai aquesta centralitat de Crist en el teu ministeri diaconal, «és Déu qui crida» (He 5,4). Viu-lo doncs no pas com un pas intermedi, com un simple tràmit, viu-lo amb tota la intensitat que aquest ministeri representa.

Quan el Concili Vaticà II va restaurar el diaconat permanent de fet revaloritzava aquest ministeri dins de l’Església, un ministeri que qualsevol que hi és cridat, sigui de manera permanent o sigui prèviament al presbiterat, ha de viure’l amb plenitud tenint presents els dos grans eixos que el defineixen: el servei, que li donà origen i sentit, i la proclamació de la Paraula de Déu que és la seva més alta funció.

Fer arribar la Paraula de Déu, la veu de Déu no és pas una funció qualsevol; fer arribar la bona nova que Jesús ens va venir a portar és un encàrrec honrós i feixuc alhora, perquè proclamar la Paraula compromet la vida, tota la vida. Qui rep un ministeri, sigui el diaconat, el presbiterat o l’episcopat, rep la crida de consagrar la seva vida al Senyor, exercint el ministeri amb dignitat, amb honradesa i amb humilitat.

Estàs cridat avui a ser sal per a la terra i llum per al món, a anunciar a Crist als teus germans a ser-ho tot i a fer-ho tot per Jesucrist. Jesús ens convida a ser sal per a la terra i llum per al món. Com podem ser-ho nosaltres pobres pecadors i que ja fem prou de suportar les nostres febleses tant físiques com morals?

El profeta Isaïes ens en dona unes pistes: compartint el pa amb qui passa fam, acollint a casa nostra al qui no té llar o vestint al qui no te res per a vestir-se. Simples actes que poden fer esclatar una raig de llum no ja en les vides dels qui siguin objecte del nostre gest, sinó en les nostres pròpies vides; és a dir servint als germans esdevenim llum de Crist, aquella llum que una albada a Jerusalem va trencar la foscor de la mort i que cada any rememorem en la Vetlla Pasqual. Pensa-hi quan aquest anys tot portant el ciri anunciïs la llum de Crist i cantant el pregó pasqual anunciïs la seva resurrecció.

Com ser llum per al món i sal per a la terra ens ho diu l’Evangeli, ens ho diu el profeta Isaïes, ens ho diu sant Pau i ens ho remarca el Salm 111: l’home que presta de bon grat és aquell que disposa a consciència els seus afers i que pot alçar el front amb dignitat. I per aconseguir-ho tenim en l’Escriptura l’aliment per a la nostra vida i la nostra caritat que és anunci alegre de la vida plena i eterna, que Déu ens ha donat en Jesús; com deia el papa Lleó XIV dimecres passat.

Aquest ministeri que se’t confia el rebràs per la imposició de les mans i la pregària d’ordenació. Et seran imposades les mans com els hi foren imposades als qui van ser presentats als apòstols, i ells, després de pregar, els hi imposaren. Una pregària d’ordenació en la que, tot invocant l’ajut dels sants, farem memòria dels esdeveniments principals de la història de la salvació, invocarem al Senyor perquè faci davallar damunt teu el seu Esperit Sant i demanarem al Senyor que actuïs i visquis, un cop rebut el ministeri, d’acord amb el sagrament que hauràs rebut.

Serà després, no pas abans, quan rebràs a les teves mans el llibre dels Evangelis del que estaràs cridat a ser missatger simbolitzant així que per fer arribar la Paraula cal la força de l’Esperit i l’ajut dels sants, d’aquells que havent-nos precedit en el senyal de la fe, ens són model, com sant Francesc, com sant Antoni i tants d’altres amb ells.

El missatge central del ministeri diaconal rau sobretot en les paraules que acompanyen el lliurament de l’Evangeliari: «creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» Fixem-nos-hi tots en aquestes paraules, no són paraules buides, no és un parlar per parlar, ens mostren com viure la fe amb coherència, en plenitud. Si no creus en el que llegissis de res no valdria la teva proclamació de l’Evangeli, seria desangelada, estèril; si el que creus no ho anunciessis no viuries la fe en plenitud, perquè la fe que és relació personal amb Déu, cal que alhora sigui viscuda en comunitat i finalment, no pas en darrer lloc, si la Paraula no impregna la teva vida, les teves accions, poca feina faràs per al Regne.

Confiant en les nostres pobres forces no seriem mai dignes de cap ministeri, però l’Esperit actua en nosaltres. Ja en tens experiència, saps que quan algú truca a la porta d’un convent, d’un monestir, d’un seminari cal que sigui ben conscient de que per ell tot sols res no obtindrà, cal sempre que ens deixem obrar per Déu, que ens deixem en mans de Déu i això tu fra Enric ja ho has experimentat, ja t’has deixat portar per Déu, ara tant sols cal que continuïs fent-ho, posant-hi de la teva part, certament, però sobretot confiant-te en el Senyor que sap sempre que ens cal, en cada moment de les nostres vides.

Com deia el papa Francesc fa poc menys d’un any, ara quan rebis el sagrament de l'Ordre diaconal, “davallaràs” els graus del ministeri, i afegia el papa Francesc «deliberadament dic i subratllo que “davallaràs”, i no que “pujaràs”, perquè amb l'ordenació no es puja, sinó que es davalla, ens fem petits, ens abaixem i ens despullem de nosaltres mateixos. En paraules de sant Pau, ens despullem, en el servei, del “home terrenal”, i ens revestim, en la caritat, del “home celestial” (cf. 1 Co 15,45-49). (23 de febrer de 2025). No és això mateix el que fem quan ens decidim a respondre afirmativament a la crida del Senyor a seguir-lo?

Tingues en la proclamació de la Paraula i en el servei a l’Església i als germans el teu nord. En aquest any sant en que celebrem el 8è centenari de la mort de sant Francesc, ell intercedirà per tu davant del Senyor, que aquest any de sant Francesc t’impulsi a imitar al poverello d'Assís, a formar-te en la mesura que et sigui possible segons el model de Crist, a no frustrar els propòsits d’aquest Any Sant que acaba de passar i que l'esperança que han vist tants pelegrins es transformi ara en tu en zel i fervor de caritat activa, com diu el Decret de Convocatòria d’aquest anys Sant franciscà del que aquesta església de la vostra comunitat n’és temple jubilar.

Recorda finalment les paraules de sant Francesc: «”No he vingut a ser servit, sinó a servir”, diu el Senyor (cf. Mt 20,28). Aquells doncs que han estat constituïts sobre els altres, gloriïn-se d'aquest ministeri tant, com si haguessin estat destinats a l'ofici de rentar els peus als germans.» (Admonicions, IV).

Dona amb el teu servei testimoni de Crist i persevera ferm en Ell, que no vingué a fer-se servir, sinó a servir. Així seràs sal per a la terra i llum per al món.

Diumenge V durant l'any / Cicle A

 

Diumenge V durant l'any / Cicle A

Parròquia de Santa Maria dels Socors a Hostalric

Diumenge 8 de febrer de 2026

Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5 i Mt 5,13-16

Jesús ens convida a ser sal per a la terra i llum per al món. Com podem ser-ho nosaltres pobres pecadors i que ja fem prou de suportar les nostres debilitats tant físiques com morals? El profeta Isaïes ens en dona unes pistes: compartir el pa amb qui passa fam, acollir a casa nostra al qui no té llar o vestir al qui no te res per a vestir-se. Simples actes que poden fer esclatar la llum no ja en les vides dels qui siguin objecte del nostre gest, sinó en les nostres pròpies vides. Però Isaïes encara ens apunta una altra cosa tant important com no fer caure als altres o no assenyalar-los amb el dit. 

Moltes d’aquestes coses que poden il·luminar al món i els nostres cors, avui per avui no estan molt ben vistes. Preferim pensar que cadascú s’espavili i es procuri el seu propi menjar, la seva pròpia roba i també la seva pròpia llar. Però el conjunt de la societat no ho posa sovint massa fàcil. Del problema de l’habitatge en som tots ben conscients, és un tema que frustra molt joves i no tant joves que troben així un obstacle, no pas menor, per tal de formar una família i de portar una vida digna i no falta qui s’aprofita de les circumstàncies per treure’n un guany no sempre digne.

Déu va crear un món just, som els homes els que ben aviat el vam fer injust. A la terra hi ha recursos suficients per a tots, per no sempre estan a l’abast de tots. La justícia de Déu ha estat suplantada per la injustícia humana. Certamen que en aquesta desigualtat social i mundial hi tenen molt a veure els poderosos tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit polític; però al cap i a la fi és responsabilitat de tots, també de l’Església, també de cadascun dels creients, aportar-hi alguna cosa, fer algun pas en bé dels qui més pateixen.

En tenim un bon referent i aquest no és altre que Crist. No hem de voler saber res més que Jesucrist, com ens diu sant Pau, ens hem de sentir enviats per Ell enmig del nostre món, del que formem part, per tal portar llum i sal a aquesta terra. Cert que com Pau davant de la tasca que tenim encomanada ens sentim tots febles, esporuguits i tremolosos; però com ell ens hem de sentir no confiats en les nostres forces, sinó confiats en el poder convincent de l’Esperit, en el poder de Déu. No vol dir això que sense fer res ho deixem tots en mans de Déu, sinó que la força de l’Esperit i el poder de Déu estant al nostre costat ens hi poden ajudar.

Les nostres accions i les nostres omissions no resten amagades, com tampoc una llum no es posa sota una mesura, cal que siguin vistes pels altres perquè d’una banda són resultat de la nostra fe i de l’altra, encara més important, són reflex de la gloria de Déu. Avui per avui al nostre món hi ha molts cops de colze per atribuir-se mèrits, domina molt més la imatge que no pas el fons de les coses, les raons per les que es fan. Les nostres raó per ser sal i llum per al món és molt poderosa: Crist. No hi pot haver millor raó, Crist per a nosaltres no és una justificació, és una raó per viure, és qui dona sentit a la vida. No l’eximeix de dolors, de tristeses, o de moments d’angoixa; però precisament per aquesta raó Déu es va fer home. 

Darrera aquestes imatges que decoren aquest temple, obra de Joan Carles Osuna que les ha fet mogut per l'amor i des de la fe, hi ha el misteri més gran que podem imaginar; Déu deixant de banda tot el poder d’allò que pot fer i desfer, és convertir en un infant, en un home com qualsevol de nosaltres homes i dones. Si ens hi aturem a pensar-ho resulta impressionant i en certa manera inaudit. Qui seria capaç de renunciar a tot per deixar-se en mans dels altres de manera voluntària i total? És aquest el gran misteri de la redempció que té en l’encarnació el seu centre. 

Jesús no era feble, esporuguit o tremolós, però s’hi volgué fer i essent així ens mostrà el camí que porta a l’esclat de la llum en les nostres vides tenint per avantguarda la bondat i per rereguarda la glòria de Déu, com ens ha dit el profeta Isaïes. 

Com ser llum per al món i sal per a la terra ens ho diu l’Evangeli, ens ho diu el profeta Isaïes, ens ho diu sant Pau i ens ho remarca el Salm 111: l’home que presta de bon grat és aquell que disposa a consciència els seus afers i que pot alçar el front amb dignitat. 

En l’Escriptura tenim l’aliment per a la nostra vida i la nostra caritat que és anunci alegre de la vida plena i eterna, que Déu ens ha donat en Jesús; com deia el papa Lleó XIV dimecres passat.

Presentació del Senyor. XXX Jornada Mundial de la Vida Consagrada

 

Presentació del Senyor

XXX Jornada Mundial de la Vida Consagrada

Parròquia de Santa Susagna del Mercadal a Girona

Dilluns 2 de febrer de 2026

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10 i Lc 2,22-40

Per a qui eren Simeó i Anna? Eren per a Déu. Aquests dos ancians que tenien en Déu el centre de la seva vida. Simeó un home just i pietós, que pujà aquell dia al temple, com ho havia fet tantes altres vegades, aquest cop hi fou empès de manera especial per l’Esperit, com ho és tota persona cridada per Déu a seguir-lo. Anna una dona vídua i anciana dedicada nit i dia a la pregària, al dejuni i al culte, era allí per lloar i pregar a Déu.

Dues vides, com tantes altres, dedicades a esperar al Messies, a anunciar-lo; dues vides que aquell dia es troben de sobte amb Josep i Maria que pugen al temple per realitzar el sacrifici ritual en rescat del seu fill primogènit, Jesús, i per tal de que Maria sigui purificada després del part.

A Jesús no li calia ser presentat al Senyor ni encara menys ser rescatat; és Ell qui ha vingut per rescatar-nos a tots nosaltres. A Maria, concebuda immaculada, tampoc li calia cap purificació, certament; però aquesta família, per a nosaltres sagrada, es manté fidel al que prescriu la llei de Déu i acompleix el que aquesta estableix.

Ens ho dirà el mateix Jesús: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17). I aquell dia la plenitud que esperaven es troba amb Simeó i amb Anna.

Els rituals prescrits en la Llei serveixen a Jesús com a marc per a una nova epifania, Déu es manifesta davant d’un ancià i d’una vídua, com abans ho havia fet davant d’uns pastors o d’uns mags. Déu es manifesta davant d’aquells que tenen el cor a punt per a rebre’l, no entén ni d’edats, ni de posicions socials, entén de cors oberts i de vides coherents amb la recerca i l’espera del Senyor, com la dels apòstols o com la de qualsevol que se sap cridat per Crist a seguir-lo.

Simeó i Anna eren per a Déu, com tot aquell que es consagra a Déu responent a la seva crida. Potser fins i tot ells, com també molts cops nosaltres mateixos, no en som prou conscients. Déu elegeix a qui revelar-se, ho fa davant dels qui l’estimen, dels qui el desitgen, dels qui dediquen llur vida a esperar-lo i estant disposats a seguir-lo; aquests són els qui el troben.

Som per a Déu, els consagrats som per al Senyor, com tot cristià certament també ho és, però amb un punt concret i important, dediquem la nostra vida a esperar-lo, a anunciar-lo, a seguir-lo en comunitat, en comunió.

Sense Crist com a centre, sense que Ell en sigui la raó i el motor de les nostres vides, res tindria sentit.

Consagrar-se al Senyor té però el seu preu, té el seus riscos, podem esdevenir-ne fidels seguidors, però podem ser també senyeres combatudes, motiu de que alguns s’alcin i de que d’altres caiguin; tot depèn del nostre grau de fidelitat, de sinceritat, de paciència; en definitiva de com visquem el nostre seguiment de Crist.

Com Simeó i Anna ens cal ser icones de l’esperança, alçar ben alt les llindes i engrandir les portalades del nostre temple interior, perquè coneixent al Senyor valent i poderós, al Senyor que vencerà en el combat a la mort i que vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria, siguem fidels testimonis enmig del món, que és el nostre món i del que formem part indestriable.

Nosaltres reconeixent en Jesús al Salvador, hem de fer veure als altres aquesta llum que ha vingut per il·luminar al món, aquesta llum que es revel·la a totes les nacions.

Ens ho deia el papa Lleó XIV fa pocs dies: «no és l'Església la que atreu, sinó Crist, i si un cristià o una comunitat eclesial atreu, és perquè a través d'aquest “canal” arriba la saba vital de la caritat que brolla del Cor del Salvador. L'Església anuncia a Crist, ho fa sense protagonismes ni particularismes, i en ella cadascun és i s’ha de reconèixer sempre i tant sols com “un simple i humil treballador de la vinya del Senyor”. – com es presentava el papa Benet XVI.» (29 de gener de 2026).

Simples i humils treballadors, simples i humils cercadors, simples i humils consagrats, humils testimonis d’esperança, d’unitat, de comunió i de fraternitat, de sinodalitat.

Sols així podrem seguir endavant, en aquest camí cap a Déu on cadascun de nosaltres té un lloc, un paper dins de l'Església; i per tal de portar-lo a terme cal que no oblidem mai la nostra vocació, aquella primera crida que vam rebre, mantenir-la viva perquè si avui el Senyor ens continua cridant amb la mateixa força d’aquell primer dia hi puguem respondre amb el mateix entusiasme.

Perquè no minvi la frescor d’aquell moment, ens cal confiar-nos al Senyor especialment emprant la pregària i el contacte amb la seva Paraula. En paraules del papa Francesc el «moll  de l’os de la vida consagrada és la pregària.» (2 de febrer de 2016).

Per seguir endavant la força ens ha de venir de Crist, a qui seguim, a qui no hem d’anteposar mai res, com ens diu sant Benet, i a qui li devem tot. Sols així la nostra vida i el conjunt de la vida consagrada continuarà essent un do necessari per a l’Església, tant sols si som conscients de que som per a Déu en tot moment i en qualsevol circumstància.

Presentació del Senyor. Catedral de Girona

 

Presentació del Senyor

Catedral de Girona

Dilluns 2 de febrer de 2026

 He 2,14-18; Salm 23,7.8.9.10 i Lc 2,22-40

Complint el que prescriu la Llei Maria i Josep ofereixen el seu fill, el primogènit, al Senyor en record d’aquells primogènits d’Israel que Déu salvà a l’Egipte i alhora Maria realitza la purificació ritual després del part. El Fill de Déu es presentat davant de Déu; Maria concebuda inmaculada i sempre verge es purifica; no calia però els rituals prescrits en la Llei serveixen ara de marc a una nova epifania, Déu es manifesta davant d’un ancià i d’una vídua, com abans a uns pastors o a uns mags.

Déu elegeix a qui revelar-se, ara davant de Simeó, home just i pietós, que puja al temple empès per l’Esperit i agafant aquell infant en braços veu acomplerta la promesa del Senyor de no morir sense haver vist al Salvador. També davant d’Anna dedicada nit i dia a la pregària, al dejuni i al temple, una dona que eleva la seva acció de gràcies per aquest infant que creix fort i entenimentat, que té a favor seu al Senyor i les revelacions sobre el qual meravellen als seus pares que poc a poc van entenent l’abast de la missió d’aquell seu fill.

Els qui estimen, els qui desitgen, els qui dediquen llur vida a esperar són els qui troben. Aquesta epifania ens presenta a Jesús com a font de llum, una llum que il·lumina a Maria, a Josep, a  Simeó i a Anna. La llum que emana del verb encarnat i s’irradia a tots aquells qui aspectants per acollir al Messies són inspirats per l’Esperit per reconèixer-lo. Com Simeó i Anna que són profetes de la mort i resurrecció d’aquest infant i de la seva missió salvífica universal.

La profecia neix a iniciativa de Déu, en aquells que conreen la seva amistat i es revelada per l’Esperit a qui està atent a la seva Paraula. Simeó i Anna han acumulat la saviesa d’una vida dedicada a la recerca de Déu, dels seus signes, de la seva voluntat. La seva ha estat una vida dedicada a fer el bé, a la pregària i a l’espera atenta i pacient. El Senyor que ells buscaven, l'àngel de l'aliança que desitjaven, ha entrat al seu temple i ells ho han vist i n’han estat testimonis. Simeó i Anna han aconseguit viure el dia de la seva arribada, s’han mantingut drets quan Ell ha aparegut, aquell qui ha santificat en sí mateix als ministres i el culte amb l’ofrena pura de la nova aliança, oferint-se Ell mateix com a víctima per tots.

Simeó i Anna són icones de l’esperança, alcen les llindes i engrandeixen les portalades del seu temple interior, perquè han reconegut al Senyor valent i poderós, al Senyor que vencerà en el combat a la mort i que vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria. Simeó i Anna han vist al Messies i en Ell han reconegut la porta de la salvació per a tots els pobles. Si també nosaltres reconeixem en Jesús al Salvador, aleshores podrem anar-nos-en en pau, perquè els nostres ulls hauran vist la llum que ha vingut per il·luminar al món, aquella llum que es revela a totes les nacions, que és gloria per al seu poble, que són tots els pobles, que som nosaltres.

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats fundadors de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 26 de gener de 2026

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Celebrant la solemnitat dels sants Robert, Alberic i Esteve, fundadors de Cister, fem l’elogi d’aquests homes piadosos, un elogi que s’ha anat repetint de generació monàstica en generació perquè aquests homes, el bé dels quals persisteix en les nostres maldestres mans, són els nostres pares en el monaquisme.

Robert, Alberic i Esteve, inquiets espiritualment, quan escoltaven aquest fragment de l’Evangeli segons sant Marc, que avui hem escoltat també nosaltres, es plantejaven com els seria possible a ells ser-ne fidels per poder entrar així al Regne de Déu.

Pobres en l’esperit, pobres personalment vivien en unes comunitats que volent seguir la Regla del nostre Pare sant Benet, havien acabat per caure en el vici de l’avarícia, un dels set pecats capitals, i encara que fos en nom de la comunitat havien convertit el que haurien d’haver estat monestirs fidels a l’Evangeli i a la Regla, en institucions amb un gran poder polític i econòmic.

Certament que els monestirs no eren ni més ni menys que un reflex del seu temps i que els poders civils d’aleshores superaven amb escreix en quan a abús de poder a qualsevol cenobi. Però de fet a part de l’avarícia també es vivia una certa relaxació que potser no sigui un dels pecats capitals sistematitzats segles abans pel papa sant Gregori el gran al segle VI, però que potser caldria afegir-lo al de la mandra, en aquest cas espiritual, i que certament afectaven a un gran nombre de comunitats monàstiques.

Calia doncs tornar als orígens, a l’esperit d’allò que sant Benet havia establert per als monjos i calia fer-ho de manera radical. No fou fàcil ni per a ells mateixos, malgrat la seva determinació, i així una primera experiència a Molesmes no acabà de reeixir. Una experiència que val a dir, van compartir en algun moment amb sant Bru també ell en camí de recerca cap un nou  monaquisme més fidel a l’Evangeli.

Avui se’ns demana a nosaltres d’estimar tot allò que pertany a la tradició cistercenca, a conèixer, discernir i viure també avui aquell esperit de fidelitat i de llibertat que mogué als nostres Sants Pares a fundar el nou monestir. No hem de prendre mai la tradició com una cosa passada, sinó com una realitat viva i actual, que tendeix dinàmicament vers el futur i ens demana una nova manera d’actuar, que estigui d’acord amb els signes dels temps. Cal que descobrim aquella força interna de la tradició que només es pot aconseguir amb l’estudi i estant en comunió viva amb ella, no pas en el rebuig i l’oblit del patrimoni espiritual del que som hereus.

Així doncs, no hem de restringir la tradició cistercenca als inicis estrictes, tot i que la inspiració primigènia té certament un valor extraordinari, sinó que també hem de tenir en compte l’evolució posterior, que amb l’aportació de nous elements va modelar i determinar no pas poc el curs de la nostra vida, tot creant al mateix temps la tradició de la qual som hereus i dipositaris. A això ens hi convida la Declaració del Capítol General de l’Orde de l’any 2000.

Fundant el nou monestir Robert, Alberic i Esteve, sense un ànim primigeni d’establir un nou orde, acabaren per fer-ho. Un orde el de Cister que val a dir que acabaria per ser present arreu d’Europa i que, malgrat els períodes de pujança i de davallada, ha arribat fins avui, si bé amb diversitat de famílies.

Per això guardem la bona memòria dels antics, d’aquells, que com ens ha dit la carta als cristians hebreus, van ser capaços d’atendre la invitació de Déu que els cridava i anant-se’n al desert, que així es denominà primerament Cister, fundaren un nou monestir que havia d’acollir la seva nova vida centrada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

Què n’hem fet nosaltres de la seva herència? Com vivim aquells ideals que els portaren a abandonar una vida plena de certeses, per una altra plena d’incerteses?

Cadascun de nosaltres hi pot respondre a nivell personal i cada comunitat fent-ne el seu discerniment. Robert, Alberic i Esteve cercaven poder dir al Senyor, com nosaltres mateixos: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.»

En la renuncia no rau tot el sentit de la vida monàstica, n’és una part i una part molt important, perquè cal el deseiximent de tot allò material i àdhuc afectiu, per restar lliures per Déu. Però el seguiment de Crist es viu en el dia a dia, és un camí, no pas fàcil, que serà avaluat pel mateix Déu quan ens presentarem davant seu.

Esperem aleshores ser mereixedors d’escoltar dels seus llavis aquestes paraules: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli – ho hagi deixat tot - rebrà, (...) la vida eterna.»

Una vida en plenitud de la que aquí se’ns permet fer-ne ja un tast que és aquest rebre, ja en el temps present, cent vegades més del que ens parla Jesús.

El papa Lleó deia al nostre Abat General el passat 22 d’octubre: «Per a vosaltres, el més important per servir l’Església i fer bé al món en la situació́ actual és ser fidels a l'essencial, primer de tot en la dimensió́ contemplativa de la vocació cistercenca. És important servir al Senyor en veritat, sí amb veritat.»

No fou cap altre l’ideal de Robert, Alberic i Esteve, ser fidels a l’essencial, servir a Déu amb veritat, de cor, de gust, fent-ho tot per Jesucrist al qual, com ens diu sant Benet, no hem d’anteposar mai res.

Aquesta és la gloria reservada als qui estimen al Senyor, ser-li fidels en veritat. Per haver-ho viscut així el bon nom de Robert, Alberic i Esteve es manté viu i la seva gloria no ha estat oblidada.

Diumenge III durant l'any / Cicle A. Sant Vicenç a Vilamalla

 

Diumenge III durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Vicenç a Vilamalla

Diumenge 25 de gener de 2026

Is 8,23b-9,3; Salm 26,1.4.13-14; 1C 1,10-13.17 i Mt 4,12-23

Un cop passades les festes de Nadal la litúrgia ens presenta els primers temps del ministeri públic de Jesús, ens revela així que aquell infant nascut en una establia va venir per predicar el Regne de Déu. Una tasca que no és pas fàcil, que presenta riscos com el de perdre la vida, ho veiem avui en la figura de Joan Baptista, la seva sinceritat, la integritat de la seva predicació va causar l’enuig dels poderosos i el rei Herodes el feu empresonar primer i matar després. Joan Baptista va ser-hi a temps per viure la manifestació de Jesús al riu Jordà on Déu Pare el reconegué com a fill. Jesús sap molt bé que la seva sort està ja establerta, la mort arribarà també per a Ell, però això no li impedeix de començar la seva tasca predicant la conversió a la bona nova del Regne a les sinagogues i mostrant l’amor de Déu guarint gent de tota malaltia.

La tasca de Jesús és ingent en un entorn hostil, per això li cal ajuda, li cal gent disposada a acompanyar-lo pels camins i finalment a Jerusalem. Com s’ho fa per captar seguidors? Ben fàcil els veu i els diu «veniu amb mi» i els al·ludits ho deixen tot, feina i família, i marxen amb Jesús. La figura de Jesús i una paraula seva són suficients per atreure als apòstols, no cal gran cosa més i ells s’aixequen, abandonen les xarxes, el pare i se’n van amb Jesús.

Els apòstols acabaran per tenir la mateixa força de Joan Baptista per mantenir-se fidels i arribar a donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. Cert que tindran moments de dubte, de por, temptacions d’amagar-se o de fugir; però a la fi del seu camí ho donaran tot per Crist. Sant Vicenç també ho va experimentar tot plegat, la seva diaconia, és a dir el seu servei al bisbe Valeri i a l’Església, va suposar-li ser portat als tribunals, però rebé de l’Esperit la força suficient per afrontar-ho i mantenir-se fidel. D’ell escriu sant Agustí que «De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga per a seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los. No deixem que ens domini el propi plaer, no deixem que ens atemoreixi l'aliena crueltat, i haurem vençut al món. En un i un altre atac surt a l'encontre Crist, perquè el cristià no sigui vençut. La constància en el sofriment que contemplem en el martiri- de sant Vicenç -  que avui commemorem és humanament incomprensible, però la veiem com una cosa natural si en aquest martiri reconeixem el poder diví.» (Sermó 276).

El centre de la predicació del Regne és Crist, no pas cap altre; per això sant Pau s’escandalitza en la lectura que hem escoltat quan uns anys després de la mort i resurrecció de Crist, l’Església naixent es dessagnava per les divisions i mentre uns deien seguir a Pau, d’altres seguien a Pere; tots havien perdut la centralitat de Crist; les disputes entre uns i altres els impedien d’acomplir la missió de predicar la bona nova del Regne oblidant que la seva obligació era que la creu de Crist no perdés el seu valor.

Les divisions, quan van més enllà del respecte a la pluralitat, que cal sempre mantenir, acaben per destruir qualsevol causa, per més justa que sigui. En tenim molts d’exemples tant en la història de la mateixa Església com en la història de qualsevol dels pobles del món. Les divisions venen de la temptació d’imposar la nostra voluntat per damunt dels altres i això també ha passat dins de l’Església, com ha passat i passa en el nostre món. Molts cops hauríem de mirar més enllà de les coses massa immediates i tenir clars els objectius; però malauradament ens perdem sovint en discussions estèrils que no fan altre cosa que entorpir la consecució dels vertaders objectius.

Com ens diu el papa Lleó XIV els màrtirs: «Són dones i homes, religioses i religiosos, laics i sacerdots, que paguen amb la vida la fidelitat a l'Evangeli, el compromís amb la justícia, la lluita per la llibertat religiosa allí on encara és transgredida, la solidaritat amb els més pobres. Segons els criteris del món han estat “derrotats”. En realitat, com ens diu el llibre de la Saviesa: «Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l'esperança segura de la immortalitat.» (Sv 3,4).» Com la tenia sant Vicenç la festa del qual avui celebrem aquí a Vilamalla que el té per patró i protector.