Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A. Ordenació sacerdotal

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

Ordenació sacerdotal de fra Enric Casanovas

Convent dels Caputxins d’Arenys de Mar

Diumenge 11 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Avui estimat fra Enric reps el ministeri sacerdotal, et comprometre’s davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església universal, a exercir el ministeri de la Paraula, a celebrar els misteris de Crist, això és l’Eucaristia, i a exercir-ho tot guiat per l’Esperit Sant i unit més íntimament a Crist, el gran sacerdot.

El sacerdot és pres entre els homes (Cf. He 5,1), Déu crida al sacerdoci a homes sotmesos als neguits del món i alhora enviats a compartir el servei sacerdotal. No és una tasca fàcil, per això demanarem de manera molt especial l’ajuda dels sants i la força de l’Esperit perquè renovi el teu cor i t’ajudi a desenvolupar el teu ministeri amb fidelitat i fortalesa.

Tenim un gran sacerdot, Crist nostre Senyor i el prevere està cridat a compartir aquest sacerdoci seu i a viure per tant en si mateix el que va experimentar Jesús en primera persona, això és, lliurar-se plenament a la predicació i a la guarició de l'home de tot mal del cos i de l’esperit, i després, al final, resumir-ho tot en el gest suprem de «donar la vida» pels homes, gest que troba la seva expressió sacramental en l'Eucaristia, memorial perpetu de la Pasqua de Jesús. (Cf. Benet XVI 29 d’abril de 2012).

Donar la vida, dedicar-hi tota la teva vida, aquest és el sentit del servei sacerdotal. Cert que tu ja t’has consagrat al Senyor com a caputxí, també ho has fet com a diaca; ara però ets cridat a fer-ho des d’un servei elevat, el del sacerdoci. Crist et té ben agafat pel seu amor i pel seu amor passes a ser, en certa manera, una creació nova, com ens diu l’Apòstol.

El sacerdoci és un honor que mai no mereixem prou, que Crist exhorti al seu poble a través teu és quelcom que supera qualsevol capacitat que puguem tenir. És un do, una gràcia que sols per la força de l’Esperit podràs complir, i com deia sant Joan Pau II ho hauràs de fer «acompanyat sempre per la humilitat cristiana, la valentia de l'autocrítica i la intenció —per sobre de qualsevol altra preocupació—, d'ajudar a l'edificació de tota la comunitat, al servei de la qual està posat tot carisma particular.» (Pastores dabo vobis, 31).

Crist et crida avui a estrènyer la teva amistat amb Ell i ja en saps les condicions; el seu amor per nosaltres és un amor sense mesura, fins a l’extrem, però que demana correspondència. Som amics seus, ens mostrem com a amics seus, tant sols si fem el que ens mana, si maldem per acomplir els seus manaments que es resumeixen en dos: estimar-lo i estimar als altres. Això ho has de viure avesant-te a les privacions i a l’abundància, amb cor per a tot, com ens ha dit sant Pau, donant sempre glòria a Déu.

No parteixes de zero, saps que és compartir la fe amb una comunitat i fer camí junts. Ara se’t confia però quelcom més: actuar en la persona de Crist. Escoltar aquesta expressió en primer cop ens esborrona per les nostres fragilitats i febleses; però ens cal confiar sempre en la força de l’Esperit Sant, que avui demanarem per a tu. Tant sols comptant amb ella nosaltres, pobres pecadors, podem ajudar a que l’eficàcia del sacerdoci de Crist arribi als nostres germans i germanes.

Faràs un servei en nom de Crist i el faràs per a servir a l’Església, a la comunitat que participa alhora mitjançant el sacerdoci universal rebut pel baptisme també d’aquest ministeri. Cadascú amb la tasca que té encomanada, tu estàs ara cridat a exercir el treu ministeri sagrat per damunt de tot en el culte eucarístic o assemblea, on, representant la persona del Crist i proclamant el seu Misteri, ajuntaràs els precs dels fidels amb el sacrifici del seu cap i representaràs i aplicaràs el sacrifici de la Missa, confiat per Ell als seus deixebles fins al seu retorn (Cf. Lumen Gentium, 28).

Un ministeri que, en paraules del papa Lleó XIV: «és la missió cristiana, la mateixa de Jesús, no cap altra. En ella participa cadascun segons la seva pròpia vocació i en una obediència molt personal a la veu de l'Esperit, però mai sense els altres, mai descurant o trencant la comunió! Bisbes i preveres estem al servei d'un poble missioner. Som, juntament amb tots els batejats, el Cos de Crist, ungits pel seu Esperit de llibertat i de consol, Esperit de profecia i d'unitat.» (Missa Crismal 2 d’abril de 2006).

Aquest ministeri que avui el Senyor et confia és per a viure’l doncs en plenitud, per a viure’l amb joia i per a viure’l amb esperança. Ser fet amic del Crist no pot viure’s d’altre manera i no pot donar altre fruit que el de l’amor. Per aconseguir-ho no oblidis mai aquelles quatre proximitats del prevere que va remarcar el Papa Francesc: La primera proximitat és amb Déu en l'oració, en els sagraments, en la missa. Parlar amb el Senyor, i estar prop del Senyor. La segona proximitat és amb l’Església, esdevenint col·laborador del bisbe. La tercera és la proximitat entre preveres, una proximitat fraterna i enriquidora. I la quarta, no pas la darrera en prioritat, és la proximitat amb el sant poble fidel de Déu; sense perdre mai, com diu el Papa Francesc l'olfacte del poble de Déu. (Cf. 25 d’abril de 2021).

Tot plegat es pot resumir en una idea, que esdevinguis un bon exemple per als altres, sols així seràs un bon ambaixador de Crist. Un home enviat a avisar als convidats a aquest banquet que és el Regne de Déu i que tastem a la taula de l’Eucaristia, una taula que tu pararàs i sobre la qual l’Esperit Sant, a través de la teva humil persona, transformarà el pa i el vi en el cos i la sang de Crist. Que és tant meravellós esdevenir instrument de l’Esperit per fer real aquest misteri, com ho és ser instrument de reconciliació dels germans. Així ajudaràs a que el vel de dol que ens cobreix tantes vegades passi a ser anunci de salvació, anunci d’aquest banquet de plats suculents i gustosos i de vins rancis, dels que ens ha parlat el profeta Isaïes, un banquet que no és altra que el Regne.

Reps el ministeri sacerdotal en aquest any jubilar dedicat a sant Francesc. Ell cercava ser com Jesús i és aquest l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Francesc visqué mirant a Crist en el precís moment en que culminava la seva vida a la terra, quan donant la vida per nosaltres i ens crida a la salvació. Francesc tot sol pregant en una capella enrunada, com la mateixa Església del seu temps, la de sant Damià, pregava davant del crucificat.

 

Que la creu sigui també el teu referent. La creu no ens parla de derrota, de fracàs; la creu ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens parla d'amor, perquè allí hi ha l'amor de Déu encarnat, aquell amor que no mor mai, aquell amor que sempre venç el mal i que venç la mateixa mort. Deixar-se mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per arribar a ser una nova criatura en Crist.

 

Sant Francesc feu així experiència de l’amor de Crist, se sentí així estimat per Crist i per això pot dir com Pau: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14). Tingués a sant Francesc com a referent, perquè ell et portarà sempre cap a Crist, tot contemplant la creu, d’on brolla la sang de Crist.

 

Que el Senyor t’hi ajudi, que els sants i santes que ara invocarem intercedeixin avui i sempre per aquest teu ministeri i que l’Esperit Sant reposi sobre teu, perquè ungit amb el seu poder et doni la força per acomplir-ho i santificant el poble cristià, ofereixis el sacrifici a Déu Pare.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

XXXIX anys de la Capella del Remei

Diumenge 11 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Hem escoltat en les lectures d’aquest diumenge parlar-nos d’un banquet. Aquest banquet ens el prepara Déu i el té disposat per a tots els pobles. Les lectures ens conviden a entrar a la festa del Regne on Déu ens hi convida i ens hi espera. Un banquet amb menges suculentes i vins selectes, però sobretot un banquet que fa desaparèixer qualsevol dol i engoleix per sempre la mort, és a dir un banquet on les dificultats humanes, aquelles que vivim dia rere dia desapareixen.  Déu no ens vol sotmesos al dolor, a la tristesa i a la desesperança. Déu vol la vida, vol la joia, vol la salvació dels seus fills. 

Avui celebrem els 309 anys d’aquesta capella, més de tres segles. Un lloc on acudir a demanar consol i ajut i a donar gràcies. Aquí la Mare de Déu ens convida també a aquest banquet del que ens ha parlat el profeta Isaïes i del que ens ha parlat el mateix Jesús. Aquí hi heu trobat a vegades l’esperança en els moments de feixuguesa; aquí heu pogut posar davant de la Mare de Déu les vostres preocupacions i aquí, per la seva intercessió heu descobert que quasi tot té remei i que el dolor no té l’última paraula, heu descobert que les preocupacions, les malalties, els neguits no poden destruir l’esperança.  La Mare de Déu del Remei, ha estat per a molts un signe d’aquesta esperança, de la proximitat de Déu. 

Una capella dedicada a la Mare de Déu és tenir un lloc on pregar, on confiar-li els nostres neguits i on aprendre a esperar i a no desesperar. Un lloc on Maria, se’ns fa propera i ens escolta, amb generositat i amor. Ho fa amb senzillesa, tal com és ella,  mostrant-nos que no caminem sols. Maria ens ajuda a reconèixer en Crist aquest bon pastor, que ens guia, ens alimenta, ens protegeix i ens acompanya. 

Maria ens mostra sempre a Crist. Ella el va conèixer millor que ningú i va aprendre a confiar en Déu abans que ningú, tot i que sovint sense saber com es complirien les seves promeses. Per això Maria que mai s’allunya de les nostres preocupacions, unida plenament al seu Fill, ens mostra el camí de la confiança i de la fidelitat; el camí de l’esperança. 

Sant Pau ens ha parlat també de dificultats i d’esperança. Ell ha après a acontentar-se en qualsevol situació, en la pobresa i en l’abundància; ha après a afrontar tant els moments de plenitud com els de necessitat. Perquè així és la vida, hi ha moments de tot; moments de cansament, de preocupació o de sofriment; moments de joia i de prosperitat. Ens cal aprendre a viure’ls sempre amb confiança  per poder dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces». 

També nosaltres experimenten incertesa, soledat i desorientació. Hi ha moltes famílies en les que la fe ja no es transmet com abans. Moltes persones que s’han allunyat de l’Església. Moltes d’altres que busquen a Déu sense saber on trobar-lo, i d’altres que continuen creient, encara que la seva fe sigui viscuda enmig de moltes preguntes. Podem caure en la nostàlgia però sant Pau ens convida a mirar més enllà. Ens convida a veure que la força de l’Església ve sempre de Crist i que la millor manera d’honorar els qui ens han precedit és mantenir viva la fe que va donar sentit a la seva vida i en dona avui a la nostra. La confiança en Déu implica l’ajuda dels altres; es fa concreta a través de l’amor, de la solidaritat i de la generositat. Així la visqué Maria. Així l’hem de viure nosaltres sempre certs de que la fe no es pot viure només de records; una tradició és veritablement viva quan també avui la vivim i així, sols així, ens ajuda a trobar-nos amb Crist i a ajudar als altres a trobar-lo o a retrobar-lo, sense imposicions però sempre obrint la porta a l’esperança. 

Que la Mare de Déu del Remei ens ajudi a mantenir viva la nostra fe i a transmetre-la amb alegria als altres, amb amor i amb esperança; confiats sempre en Crist que ens convida a taula.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Tordera

Dissabte 10 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Avui confirmeu la vostra fe en Déu, ho feu rebent els dons de l’Esperit Sant, uns dons que us donen força per viure la fe amb més maduresa, llibertat i compromís. Confieu en Déu i Ell confia en vosaltres, això és el que fonamentalment proclamareu renovant la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. 

Sou els convidats a aquest banquet, com aquell del que ens ha parlat la primera lectura. El profeta Isaïes ens parla d’un banquet amb plats molt gustosos i on els convidats que hi acudeixen, veuen desaparèixer el vel de dol que els afligeix. Aquest banquet és el Regne de Déu, del nostre Déu, del Déu que ens dona la vida, que ens ha donat les persones que ens estimen i que estimem, que ens ha donat una família, amics, educadors, una comunitat, que ens ha donat la seva Paraula. I que avui us dona l’Esperit Sant. 

Déu no ens pregunta si som perfectes, ens pregunta si la nostra vida dona fruits d’amor, de generositat, de perdó, de justícia, de servei, d’esperança. Com ens deia el papa Lleó en la seva darrera visita: «Déu ens estima tal com som, però ens somia millors.» 

Confirmar-se no vol dir simplement acabar una etapa de catequesi ni vol dir obtenir el títol de cristià; vol dir deixar que Déu renovi el nostre cor i ens faci créixer. Vol dir comprometre’ns a viure com  seguidors de Crist. I per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. 

L’Esperit Sant és la presència de Déu que actua dins nostre. És aquell do que ens permet viure com ens ha dit l’apòstol sant Pau avesats a tot. Perquè en la nostra vida hi ha de tot, moments bons i moments dolents i en tots hem de confiar en Crist. Perquè creure en el Senyor no vol pas dir que en la vostra vida no hi haurà problemes; ans al contrari, hi haurà moments de dubte, de fracàs, de decepció i de por. El que vol dir és que amb la pregària i l’acció de gràcies, que tenint com a centre de la nostra vida al Senyor, que posant en pràctica allò que d’Ell hem sentit i escoltat no caldrà que ens inquietem. Que lluitem sí que caldrà, però sempre amb esperança, amb la confiança de que tenim al Senyor prop nostre. 

El Senyor ens convida a seguir-lo, a estar amb Ell. Ell és qui convida a la seva taula, d’Ell és de qui hem rebut el do de la vida que no és pas una propietat per fer-ne el que vulguem, sinó per servir als altres i servint-los, servir a Déu. La vida la rebem per donar fruit i som convidats a donar-ne molt. 

Avui aquesta comunitat i l’Església mateixa us demana que rebent el do de l’Esperit Sant continueu caminant amb Jesús. Us diu que tots nosaltres som els convidats a aquest banquet i estem cridats a assistir-hi. Hi podrem assistir si no busquem excuses per anar-hi, si tenim l’orella del cor atenta per escoltar Déu i també escoltar les persones que tenim al costat; podrem asseure’ns a taula si vivim la fe no només quan venim a l’església, sinó també a casa, a l’escola, a la feina, amb els amics, allà on siguem. Hi podrem assistir si la nostra vida deixa una petjada d’amor en els altres. Ens hi asseurem si som constructors de pau, d’esperança, d’alegria i d’amor. 

El do de l’Esperit no és un do per tenir-lo amagat, és un do per fer-lo servir, ajudant-nos a transformar la nostra vida i ser cada dia millors, tal com Déu ens somia.

Dissabte setmana XXVI durant l’any / II

 

Dissabte setmana XXVI durant l’any / II

Benedicció de les campanes

Parròquia de Sant Pere a les Preses

Dissabte 10 d’octubre de 2026

Ga 3,22-29; Salm 104,2-3.4-5.6-7 i Lc 11,27-28

 

Una dona crida entre la gent, ho fa per destacar que aquell que parla és algú especial, algú que qui el va portar en les entranyes i el va criar és digne de dir-li sortosa. Aquell crit serveix per anunciar als qui l’escolten la divinitat de Jesús. A vegades cal aixecar la veu per anunciar quelcom quan aquest fet és important, és transcendental. En aquella ocasió va ser una dona qui va aixecar la veu, aquí a Les Preses qui aixeca la veu per anunciar que aquí hi ha una comunitat que viu la seva fe en Crist, és una campana. 

Però aquella dona que enduta per l’entusiasme cridava d’aquella manera, creient fer un elogi a Jesús, no se’n va adonar de que aquella dona que havia gestat, portat al món i criat a Jesús era benaurada i sortosa no tant per ser la seva mare com per haver estat la primera deixeble de Crist. Maria fou la primera en escoltar la Paraula de Déu i en guardar-la i era aquest l’anunci que mereixia ser anunciat a crits. 

Igualment aquí, aquestes campanes no són tant sols una veu que s’alça al llarg del dia, són la veu d’una comunitat que escolta la Paraula de Déu i escoltant-la es compromet a guardar-la i a proclamar-la cada diumenge, compartint la taula de l’Eucaristia. 

Aquesta és la grandesa d’una comunitat reunida en nom de Crist, aquest és el verdader sentit d’una comunitat parroquial, ser testimoni de Crist enmig de la seva gent. Si les campanes sonen i aquí no hi camina un grup de seguidors de Crist, un grup de gent que escolta la Paraula de Déu, que comparteix la taula de l’Eucaristia i que guarda els manaments del Senyor el so de les campanes sonarà buit. Si aquesta comunitat viu la seva fe amb esperança, amb les limitacions amb que tots la vivim, però amb confiança, el so de les campanes seran vertadera veu de Crist per la vostra gent. 

És viure la fe amb coherència el que constitueix una comunitat. Ho sabem prou que abans teníeu rector i ara l’heu de compartir amb d’altres poblacions, però això no us treu res com a comunitat, encara més, això us ha d’esperonar a viure la vostra fe amb més implicació, amb més intensitat i amb més sinceritat. En la vida parroquial, les campanes creen un sentit de comunitat, marquen els moments importants i marquen la vida de la comunitat parroquial, indiquen que aquí hi ha vida, vida en Crist per als altres i és aquesta vida el que dona sentit a la comunitat. 

Quan el vostre ajuntament, a qui agraïm immensément t la seva col·laboració, us ha ajudat a que les vostres campanes segueixin marcant el ritme de cada dia a Les Preses, us està enviant un missatge: sou part de d’aquest poble i una part que és molt necessària. Sou valuosos pels qui us envolten si sou o busqueu ser nets de cor, seguidors fidels dels manaments del Senyor i el que Ell ens mana és estimar; estimar-lo a Ell però amb això no n’hi ha prou, ens cal estimar també als altres. L’amor cal mostrar-lo i demostrar-lo, fer-lo present com es fa present el so de la campana en la vida de les Preses. 

Avui és un dia de joia per aquesta comunitat, per tots, però especialment per Mossèn Barcons el vostre fidel rector fins fa pocs mesos, fins que la salut ja no li ha permès servir-vos amb la regularitat que hauria volgut. Però aquestes campanes cada hora que les sentiu, cada diumenge que us convoquin seran una mica la veu de Mossèn Barcons i la de tants altres rectors abans que ell, que us recordaran tot allò que durant tants anys us han anat predicant. Allò que és vertaderament important: Escoltar la Paraula de Déu i guardar-la.

Matinal de formació per a catequistes

 

Matinal de formació per a catequistes

Seminari de Girona

Dissabte 3 d’octubre de 2026

Fl 4,6-9

La breu lectura que hem escoltat de la carta de sant pau als Cristians de Filips ens crida a interessar-nos per tot allò que és veritat i just i a fer-ho practicant allò que hem rebut, hem sentit i hem vist per tal de que el Déu de la pau sigui amb nosaltres.

Sant Pau fou aquell que feu arribar als denominats gentils la bona nova de l’Evangeli. No fou sempre una tasca grata, a vegades rebé rebuig, desinterès o fins si tot menyspreu. Malgrat tot no va renunciar mai al seu objectiu: que el Déu de la pau arribés a com més gent millor.

Catequitzar, fer arribar l’Evangeli als més joves no és una tasca fàcil. Sovint els qui us arriben no han sentit parlar massa de Déu en les seves famílies i també molt sovint han de suportar una pressió social no pas favorable a l’Evangeli.

No us inquieteu per a res, com diu sant pau als cristians de Filips. Cerqueu les forces en la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, en l’Eucaristia i els sagraments. Confieu en Jesucrist i estigueu certs de que la seva acció sobrepassa tot allò que podem entendre.

La vostra tasca és fonamental, sou evangelitzadors de primer nivell i no hi pot haver una tasca més bella que aquesta.

Que el Senyor us acompanyi, sentiu-lo sempre al vostre costat; guardeu els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. I estigueu certs de que la llavor que sembreu tard o d’hora pot donar fruit és molt millor sembrar i esperar que deixar erm el camp.

Confieu al Senyor la vostra tasca i Ell estarà al vostre costat. 

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / II

Sants Àngels de la Guarda

Missa de ritus d’entrada del ministeri del nou rector

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Divendres 2 d’octubre de 2026

Jb 38,1.12-21; 40,3-5; Salm 138,1-3.7-8.9-10.13-14ab i Mt 18,1-5.10

Hem escoltat en la primera lectura la resposta del Senyor a Job. Aquest llibre de l’Escriptura ens mostra el sofriment humà i la relació d’aquest amb la voluntat de Déu. Job un home a qui tot li somreia de sobte veu com la seva sort li dona l’esquena i perd primer les seves riqueses, després la seva família i finalment la seva salut. Sols li queda Déu. Déu respon a Job en un ambient on la prosperitat personal es lligava estretament al compliment dels manaments. El Senyor posa les coses clares i mostra a Job els límits humans i davant d’això Job sols pot respondre «em poso la mà a la boca i callo.» 

Si la primera lectura ens parla dels límits humans en l’Evangeli Jesús ens diu amb tota veritat que els petits són els grans i els importants i els qui els acullen, acullen al mateix Crist. Les coses a la llum de l’Evangeli es capgiren i adquireixen la seva vertadera proporcionalitat. Això ens serveix per donar-nos compte de les nostres limitacions davant d’aquell que com ens ha dit el Salm ha creat el nostre interior. Tenim com a humans uns límits i tant sols des de la humilitat podrem ser capaços d’afrontar el repte de Déu que es resumeix amb aquella frase que el papa Lleó XIV ens va deixar com un llegat en la seva visita: «Déu ens estima com som, però ens somia millors.»

I en aquest camí per ser millors la comunitat, aquells qui amb nosaltres la comparteixen i com nosaltres, viuen la seva fe, hi té molt a fer. I al capdavant d’una comunitat, en aquest cas la parroquial o la d’un conjunt de parròquies, hi ha el rector, el prevere que coordina i dirigeix una comunitat. El seu paper no és fàcil en primer lloc perquè els rectors arriben a una parròquia i participen en la seva vida durant un temps determinat, mentre que els fidels que la formen, en principi, hi romanen i sovint hi han nascut, hi han rebut els sagraments d’iniciació, a voltes s’hi han casat i aquí han educat als seus fills en la fe conjuntament entre família i parròquia i hi han enterrat als seus pares. 

El rector i la comunitat, de la que forma part, juntament amb aquells fidels que s’uneixen a la comunitat parroquial en determinades circumstàncies, fan camí units cap a Crist. I aquest “units” és molt important, perquè Crist ens vol sempre units. Aquesta ha de ser la manera de viure la fe d’una comunitat a la que el rector serveix en nom del bisbe, és a dir en comunió amb el conjunt de l’Església de Girona, en comunió amb l’Església universal. I viure així la fe és el que heu fet fins ara amb Mossèn Pere i abans amb Mossèn Joan i així amb tants d’altres que han servit aquí a l’Església i pel  ministeri dels quals cal donar gràcies a Déu. Treballant sempre per una Església més senzilla, més fraterna, més acollidora i més evangelitzadora; una Església capaç de sortir i d’anar a trobar aquells que ja no venen al temple, aquells que no ens coneixen, aquells que cerquen Déu fins i tot sense saber-ho. Una Església sense por a parlar de Crist, sense por a saber escoltar als altres, especialment als qui pateixen. Una Església que viu la seva fe amb fidelitat a l’Evangeli i al magisteri, que la viu amb humilitat i convicció, que la viu amb joia i esperança. 

No es pot viure la fe de manera rutinària, la fe sempre és nova, sempre és enriquidora i sempre és esperançadora.  Avui és un bon moment per recordar que és Crist el veritable i bon pastor del seu poble. Nosaltres rebem una missió en nom de Crist per servir a la comunitat. No estàs doncs Mossèn Jordi cridat a ocupar un lloc, sinó a servir una Església concreta, amb la seva història, les seves alegries, les seves ferides, les seves esperances i també els seus reptes. 

Estimat Mossèn Jordi has rebut l’encàrrec de servir avui a una comunitat concreta, aquesta. La formen unes persones amb noms i rostres concrets. La formen famílies, infants, joves, matrimonis, persones grans, malalts, persones que viuen la fe amb molta intensitat i d’altres que potser se n’han allunyat. La formen també els qui cerquen, els qui dubten i els qui esperen una paraula d’acolliment. 

Darrera de cada un d’ells hi ha la imatge de Déu, aquest Déu que parlava des de la tempesta a Job. Estima doncs aquestes comunitats que t’han estat confiades, estima-les amb la grandesa d’un infant i estimant-les, estigues ben segur, estimaràs a Déu. El llaç que us uneix com a comunitat, no ho oblideu mai, és l’amor a Déu.

Festa de l'arcàngel sant Miquel

 

Festa dels sants arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael

Parròquia de Sant Miquel a Colera

Dimarts 29 de setembre de 2026

Dn 7,9-10.13-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5 i Jo 1,47-51

Celebrem avui la festa dels sant arcàngel Miquel. Ell juntament amb els arcàngels Gabriel i Rafael, els coneixem per la seva proximitat amb Déu en aquesta Jerusalem celestial que ens anuncia el llibre del profeta Daniel. Crist en l’Evangeli anuncia a Natanael, l’apòstol Bartomeu, qui són els àngels, son els qui connecten el cel amb la terra.

Nosaltres hi anem fent camí, cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí que ens hi porta és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb sant Bartomeu. Una fe inicialment feble, desconfiada la que veiem en Natanael; primer desconfia per després mostrar una fe fins i tot extrema pel poc camí que ha recorregut.

La seva és una fe amb un creixement incert, que va de l’escepticisme inicial sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme final d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial i prematura i fonamentada tant sols en l’evidència d’haver sigut vist per Crist sota una figuera.

La fe cal educar-la, madurar-la, mantenir-la i fer créixer. Ho deia el papa Lleó XIV als catequistes, tot recordant l'ensenyament del Concili Vaticà II, que la fe: «va creixent en la comprensió de les coses i de les paraules transmeses, ja per la contemplació i l'estudi dels creients, que les mediten en el seu cor i, ja per la percepció íntima que experimenten de les coses espirituals, ja per l'anunci d'aquells que amb la successió de l'episcopat van rebre el carisma cert de la veritat» (Dei Verbum, 8).

Natanael veurà créixer la seva fe, veurà coses més grans i aleshores sí, aleshores la seva fe serà vertaderament forta. El camí de fe de Natanael no serà fàcil, serà un camí que passarà pel martiri, que passarà per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida i aquesta sí que serà finalment una confessió de fe vertadera, madurada i ferma.

Natanael comprengué que al Regne de Déu sols hi porta Crist. I tant sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, que és el mateix Crist, un camí que hem de recórrer amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances.

Nosaltres no podem veure a  Crist com els apòstols el veieren; com els àngels rel veuen, no podem ser cridats a la seva presència de la mateixa manera que ho foren Felip o Natanael. Ens hem de conformar amb una crida més simple, però igualment Déu ens crida.

Ens crida a viure l’Evangeli i a respondre-hi tot seguint els seus dos grans manaments: estimar a Déu i estimar als germans. Ens diu a més com fer-ho, estimant a Déu amb tota les nostres forces i als altres com a nosaltres mateixos.

Déu ens vol lliures per a estimar-lo, perquè un amor forçat no val de res. Per això Déu no utilitza als arcàngels i als àngels de manera arbitraria, com un exèrcit poderós; ho fa en comptades ocasions i de manera suau.

 

A vegades vivim com si el cel fos lluny. Com si Déu estigués lluny. Com si la nostra vida quotidiana, que té les seves preocupacions, les seves alegries, els seus conflictes, les seves decepcions, no tingués res a veure amb Déu. Vivim la vida com si fos una realitat separada de Déu. Però Jesús ens diu avui que el cel és obert davant nostre precisament perquè Déu no és lluny nostre.

 

Sant Miquel ens recorda això, que la nostra vida és una lluita per mantenir obert aquest espai de Déu dins nostre. El mal no sempre arriba amb una cara fàcil de reconèixer. No sempre té la forma d’una gran temptació. De vegades entra silenciosament a través d’una paraula que fereix, per una rancúnia que guardem durant anys, per una indiferència que ens fa passar de llarg davant del sofriment dels altres, per una enveja que ens treu la pau, pel desencís que ens fa difícil d’estimar.

L’arcàngel sant Miquel, el vostre patró, se’l representa habitualment fent la guerra al diable, al mal, fent la guerra a la rancúnia, la indiferència, l’enveja o el desencís. El seu nom significa “qui és com Déu” i la seva missió és defensar-nos de tots aquests mals.  Deia el papa Francesc que els arcàngels: «estan davant de Déu i són els nostres companys perquè tenen la mateixa vocació en el misteri de la salvació: portar-lo endavant. Adoren a Déu, glorifiquen a Déu i serveixen a Déu».

Així ha de ser també en les nostres comunitats parroquials, sinodals i missioneres; caminant junts, amb una mateixa vocació i vivint tots junts el misteri de la salvació.

Tant de bo que així sigui per a tots nosaltres i així sigui per a la vostra comunitat parroquial posada sota el guiatge de sant Miquel.

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de ritus d’entrada del ministeri del nou rector

Basílica de Sant Esteve d’Olot

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

Sant Pau demanava als cristians de Filips el goig de veure’ls units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. Vet aquí estimat Mossèn Pere un full de ruta per a la teva tasca com a pastor d’aquesta comunitat. Sovint tenim en l’Església falsos profetes que ens anuncien o diagnostiquen grans calamitats. En contra d’ells ens va advertit Jesús: «si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits. Us ho he dit per endavant. Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu.» (Mt 24,23-26) Déu sols està present allí on hi ha unitat, allí on les paraules i els fets coincideixen perquè seguim el bon camí, que és el de Crist. Si actuem, per rivalitat, per vanagloria, guiats pels propis interessos no som de Crist, com ens ha dit sant Pau. 

Ens ho ha dit també el profeta Ezequiel, el que no va ben encaminat és la nostra manera d’obrar, no pas la de Déu. El que no anava ben encaminat en aquell primer fill no eren les seves paraules, eren les seves obres; perquè va dir però no va fer. Ens ho deia ahir a Paris el papa Lleó XIV: «Encara avui, són molt nombrosos en la nostra societat, en les nostres parròquies i en les nostres diverses activitats els qui continuen comprometent-se a favor de la vida, la família, la veritat, la pau, la fraternitat i la justícia.» 

Ells són els qui fan realitat les paraules de Crist, mirant als altres amb humilitat i considerant-los superiors. És aquest el sentit d’una comunitat parroquial, d’una comunitat diocesana, de l’Església universal. No feu doncs cas dels qui us diguin “jo soc més bon creient que tu”, perquè si la fe no es viu amb aquesta humilitat de la que ens parla sant Pau, no és vertadera fe. L’orgull, ni que sigui suposadament pietós, mata la fe. 

Ens hem d’emmirallar en l’exemple de Crist que renunciant a la seva divinitat, que no és poca cosa, es va fer no res fins a una mort en creu i tot per amor a la humanitat. A nosaltres no se’ns demana tant avui per avui, sols se’ns demana de ser coherents entre les paraules i els fets; entre la Paraula de Déu que escoltem cada diumenge i la vida que portem cada dia. 

Aquesta ha de ser la manera de viure la fe d’una comunitat a la que el rector serveix en nom del bisbe, és a dir en comunió amb el conjunt de l’Església de Girona. Hem de treballar per una Església més senzilla, més fraterna, més acollidora i més evangelitzadora; una Església capaç de sortir i d’anar a trobar aquells que ja no venen al temple, aquells que no ens coneixen, aquells que cerquen Déu fins i tot sense saber-ho. Una Església sense por a parlar de Crist, sense por a saber escoltar als altres, especialment als qui pateixen. Una Església que viu la seva amb fidelitat a l’Evangeli i al magisteri, que la viu amb humilitat i convicció, que la viu amb joia i esperança. 

Estimat Mossèn Pere aquesta tasca que t’ha estat encomanada, que t’he encomanat, no la faràs ni la podràs fer tot sol. T’hi ajudarà en primer lloc la gràcia de Déu, si ho vius sempre en comunió amb l’Església i t’hi ajudarà aquesta que és ara la teva comunitat,  tots aquests germans i germanes que t’acompanyaran. Déu no ens crida a viure la fe sols, ens crida a viure-la en comunitat. Déu no ens crida a viure la fe creient-nos millors que els altres refugiats en velles fórmules; ens crida a viure-la amb humilitat. Déu nos ens crida a viure la fe de paraula tant sols, ens crida a viure-la de paraula i d’obra, amb fets, estimant més que no pas proclamant que estimem. 

Avui és un bon moment per recordar que és Crist el veritable i bon pastor del seu poble. Nosaltres rebem una missió en nom de Crist per servir a la comunitat. No estàs doncs cridar a ocupar un lloc, sinó a servir una Església concreta, amb la seva història, les seves alegries, les seves ferides, les seves esperances i també els seus reptes. 

Estimat Mossèn Pere has rebut l’encàrrec de servir a una comunitat concreta, aquesta. La formen unes persones amb noms i rostres concrets. La formen famílies, infants, joves, matrimonis, persones grans, malalts, persones que viuen la fe amb molta intensitat i d’altres que potser se n’han allunyat. La formen també els qui cerquen, els qui dubten i els qui esperen una paraula d’acolliment.

Darrera de cada un d’ells hi ha la imatge de Déu.  Estima doncs aquestes comunitats que t’han estat confiades i estimant-les estimaràs a Déu. 

I vosaltres poble de Déu que feu camí a Olot i a la Garrotxa estimeu-lo al vostre nou rector, ajudeu-lo compartint els vostres dons i les vostres preocupacions amb ell i els seus col·laboradors, vivint la fe com una comunitat viva, esperançada i evangelitzadora. Com ho heu viscut amb Mossèn Pere Domènech que ha servit aquestes comunitats els darrers deu anys i a qui cal agrair i molt la seva tasca. 

El vostre rector, el vicari P. Gaspar, que tant treballa per aquestes comunitats, i els preveres i diaques que els ajuden, com ja sabeu,  hauran d’acompanyar diverses comunitats alhora i això demana una mirada de comunió i un cor generós per part de tots. Cada poble té la seva personalitat, la seva història, la seva manera de viure, les seves tradicions i el seu rostre propi. Però tots formen part d’una mateixa Església i tots han de poder sentir-se servits, estimats, escoltats i acompanyats. 

Les nostres parròquies ja no poden ser ateses pel nombre de preveres de fa unes dècades. Hi ha menys sacerdots, les comunitats són més petites i la participació en la vida eclesial ha canviat. Però això no ens pot portar al desencís. Ens cal pregar sempre perquè el Senyor ens concedeixi noves vocacions, mirant d’implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats en la vida de la nostra parròquia. No tenim dret a la desesperança, ja que si participem dels mateixos sentiments de Crist hem de viure la fe amb confiança i esperança. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dient sí a Crist. I dir sí a Jesucrist és voler ser llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. I sols dient sí a Jesucrist ens podrem alliberar de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fent allò que és coherent amb la nostra fe. Conscients de que tant sols Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. 

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de de Déu del Tura, t’hi acompanyi a tu Mossèn Pere, a tu P. Gaspar i a vosaltres preveres i diaques que formeu part dels equips pastorals, a vosaltres catequistes i col·laboradors de les diverses parròquies, que us hi acompanyi a tots els qui formeu aquestes comunitats i als qui desitgem que en formin part ben aviat. 

Missa de Festa Major a sant Julià de Ramis

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de Festa Major

Parròquia de sant Julià de Ramis

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

Dir i fer no sempre van de la mà, paraules i fets sovint no coincideixen i fins i tot podríem dir que vivim en una societat on la paraula ha perdut quasi tot el seu valor ja que diem, prometem, ens comprometem a fer i finalment no fem res del que hem dit, sigui per mandra o sigui perquè hem dit de fer tant sols per quedar bé davant dels altres. Dir sí a Déu, com ho fan els màrtirs, com ho van fer sant Cosme i sant Damià, és dir sí al que el Senyor ens mana, i Ell ens diu que hem d’estimar i és aquest el gran manament. 

Segurament aquell pare de l’Evangeli que cridà als seus fills per treballar a la vinya hauria estat feliç si ambdós haguessin dit sí i tot seguit hi haguessin anat. Però no tingué aquesta sort i mentre un li prometé al pare d’anar-hi, l’altre respongué que. I aquesta situació ens posa davant dels ulls que més val fer, tot i que sigui sense dir-ho, que no fer havent dit que faríem. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació i que això es concreti en una coherència entre les nostres paraules i els nostres fets. Sobre el paper tots estem disposats a declarar que volem fer la voluntat de Déu, que volem estimar-lo a Ell i als altres i així tantes altres coses que conformen la nostra vida de cada dia. Però no n’hi ha prou amb bones intencions, cal mostrar amb fets que el que passa pel nostre cor i surt de la nostra boca concorda amb allò que fem. 

Però si ens equivoquem i algun cop deixem de fer coses bones, Déu ens ofereix sempre una segona oportunitat. Sempre hi ha davant nostre l’oportunitat de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i amb bondat. Acceptant aquesta invitació a mirar als altres amb humilitat i considerar-los superiors a nosaltres mateixos. 

Els creients hem de voler ser llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. Com ho feu el mateix Jesucrist quan renunciant a la seva igualtat amb Déu es va voler fer un de nosaltres. Ho feu per obrir-nos camí, ho feu per mostrar-nos que les aparences a vegades enganyen. Que no tot el que escoltem acaba succeint i segurament ara pensarem en els polítics que prometen mil i una coses i no en fan cap. Però de fet sovint nosaltres fem el mateix. 

L’Evangeli segons sant Mateu ens crida a revisar la nostra pròpia actitud davant seu i davant dels altres. Jesús ens convida aquest diumenge a viure la fe amb fets i no sols amb paraules. L’actitud ideal hauria estat un fill que hagués dit al pare que anava a treballar a la vinya i tot seguit hi hagués anat. Ni el primer, ni el segon fill no acaben de viure amb coherència la seva vida. Però posats a fer, els fets valen més que les paraules i les paraules sense fets queden òrfenes de sentit. 

Això ho podem viure cada dia amb els nostres veïns, amb els companys de feina, amb tots aquells amb els qui ens relacionem. Nosaltres sovint no estem lliures de la manca de coherència. Sant Pau ens aporta un model, Jesucrist pel que ens podem alliberar de l’esclavatge de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fent allò que és coherent amb la nostra fe, com ho feren els màrtirs Cosme i Damià. Sant Pau ens convida a veure que Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. En paraules del papa Lleó XIV: « Els testimonis de la fe no proposen una ideologia, sinó que mostren una fe viscuda en la vida quotidiana. La seva credibilitat sorgeix de la coherència entre les paraules i les accions.» (16 de setembre de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres. 

Missa de l’alba

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de l’alba

Platja de Sa Palomera a Blanes

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

«Digueu sí, quan és sí; no, quan és no», ens diu sant Jaume en la seva Carta. Dir i fer no sempre van de la mà i fins i tot podríem dir que vivim en una societat on la paraula ha perdut quasi tot el seu valor ja que diem, prometem, ens comprometem a fer i finalment no fem res del que hem dit. Dir sí a Déu compromet, és dir sí al que el Senyor ens mana, és dir sí a estimar. Estimar-lo a Ell vol dir certament estimar la natura, agrair el do de la vida, estimar als altres vivint plenament la fraternitat, ser justos i pacients, treballar per la pau i sembrar esperança. 

Segurament aquell pare que cridà als seus fills per treballar a la vinya hauria estat feliç si ambdós haguessin dit sí i tot seguit hi haguessin anat. Però no tingué aquesta sort i mentre un li prometé al pare d’anar-hi, l’altre respongué des de la mandra dient que no hi aniria per finalment, qui sap si remordit, acabar anant-hi, segurament a desgrat. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació i que això es concreti en una coherència entre les nostres paraules i els nostres fets. Sobre el paper tots estem disposats a declarar que volem fer la voluntat de Déu, que volem estimar-lo a Ell i als altres. Però no n’hi ha prou amb bones intencions, com diu la dita l’infern n’és ple de bones intencions, cal mostrar amb fets que el que passa pel nostre cor i surt de la nostra boca concorda amb allò que fem. És ben cert com ens ha dit el text del profeta Ezequiel que és la nostra manera d’obrar la que va desencaminada i que quan deixem d’obrar el bé de fet estem fent el mal. És el que diu sant Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). 

Però Déu ens ofereix sempre una segona oportunitat. Sempre hi ha davant nostre l’oportunitat de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i amb bondat. Dir sí a Jesucrist és acceptar aquesta invitació a mirar als altres amb humilitat i considerar-los superiors a nosaltres mateixos. Dir sí a Jesucrist és tenir els mateixos sentiments que veiem en Ell. Dir sí a Jesucrist és trobar en Ell la fortalesa d’ànima, l’amor que consola i els dons de l’Esperit. 

Celebrem un nou diumenge, el dia del Senyor. Celebrem la resurrecció de Crist, vencedor de la mort i ens ho recorda aquesta albada. Sobre aquest mar on tanta gent perd la vida per cercar una dignitat que li ha estat negada i unes possibilitats de vida que li han estat vetades. I malgrat tot surt de nou el sol, perquè cada dia és com un morir en la foscor de la nit i un renéixer amb la llum de l’albada. 

Dir sí a Jesucrist és voler ser albada, llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. Com ho feu el mateix Jesucrist quan renunciant a la seva igualtat amb Déu es va voler fer un de nosaltres. Ho feu per obrir-nos camí, ho feu per mostrar-nos que les aparences a vegades enganyen. Que no tot el que escoltem dir als altres o nosaltres diem, acaba succeint i segurament ara pensarem en els polítics que prometen mil i una coses i no en fan cap. 

Tampoc nosaltres estem lliures de la manca de coherència. Sols dient sí a Jesucrist ens podem alliberar de l’esclavatge de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fer allò que és coherent amb la nostra fe. Sols Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. 

En paraules del papa Lleó XIV: « Els testimonis de la fe no proposen una ideologia, sinó que mostren una fe viscuda en la vida quotidiana. La seva credibilitat sorgeix de la coherència entre les paraules i les accions.» (16 de setembre de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres dient sí a Crist.