Diumenge de la setmana XVIV durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XVIV durant l'any A

17 de setembre de 2023

Capella de santa Caterina

Sir 27,30-28,7, Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12, Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

El mateix plantejament de la pregunta de Pere sobre quantes vegades hem de perdonar ja indica la poca disposició a fer-ho, la dificultat per fer-ho. A més Pere no li diu pas al Senyor “soc un pobre pecador que ofenc als meus germans, quantes vegades podré ser perdonat per ells? I això que és el Pere que negarà a Jesús, el Pere que dubtarà quan s’enfonsarà quan Jesús el convidi a caminar sobre les aigües o el Pere que intentarà apartar la passió dels ulls de Jesús i aquest el tractarà de Satanàs. Ens costa tant reconèixer que ens cal el perdó com perdonar i Pere quan li pregunta al Senyor quantes vegades ens cal fer-ho ja posa damunt de la taula que el perdó humà, sense l’ajut de Déu, és limitat en nombre i en intensitat.

En l’Evangeli segons sant Lluc el Senyor lloa l'administrador que havia actuat amb astúcia perdonant el deute dels seus deutors quan veia que el seu amo l’anava a acusar de malversador. (Cf. Lc 16,1-13).  Avui l’Evangeli segons sant Mateu ens parla d’un ministre que deu molts diners al seu rei, però que un cop perdonat per aquest en lloc d’apiadar-se ell al seu torn dels seus creditors els colla fins a que li paguin. Tots dos administradors havien actuat inicialment malament, tots dos havien obtingut el perdó; però un és capaç de perdonar als seus deutors, encara que sigui en part, mentre que l’altra n’és incapaç; per això un és lloat per Crist i l’altre condemnat. 

Ens manca tenir clara aquesta concepció de la nostra vida de la que ens parla l’Apòstol sant Pau en la segona lectura: Vivim i morim per al Senyor, estem en mans del Senyor i de la seva infinita misericòrdia, perquè la misericòrdia de Déu sí que no té límits, no ens l’aplica ni set vegades, ni setanta vegades set, ens l’aplica sempre que ens cal, però si que rebre-la demana corresponsabilitat, si som receptors de la misericòrdia de Déu, del seu perdó cada vegada que ens cal, hem de ser també dispensadors de perdó cap als qui ens ofenen o ens fan mal sempre que els calgui ser perdonats per nosaltres.

El Senyor és realment compassiu i benigne, no guarda rancúnia sense fi, no ens castiga quan pequem com mereixeríem i això és perquè el seu amor és tant immens com la distància del cel a la terra, com ens ha dit el salmista. Aquesta correspondència entre perdonar i ser perdonats, i aquí l’ordre dels factors no altera el producte, és el que ens diu també el llibre de Jesús fill de Sira en la primera lectura: «Perdona als altres el mal que t'han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis». La rancúnia i la irritació, no s’avenen amb la compassió i el perdó; i si no som capaços de perdonar difícilment serem mereixedors del perdó de Déu el dels germans. 

Tant l’Apòstol com el Siràcida ens donen la clau de volta de la reflexió sobre aquest tema que no és altra que la relació entre la vida i la mort. Siràcida ens diu que pensem en la mort i aleshores guardarem fidelment els manaments. Sant Pau ens diu que vivim i morim per al Senyor. I l’Evangeli conclou dient-nos «Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà»; és a dir al final del camí, al final de la vida ens preguntarà Déu per la nostra capacitat de perdonar, per com l’hem exercit i per com l’hem dispensat.

Deia el Papa Francesc comentant aquest mateix Evangeli: «Sembla que la riquesa pròpia del diable és aquesta: sembrar l'amor al no-perdonar, viure apegats al no-perdonar. I el perdó és condició per a entrar en el cel. (...) Fem una cosa: quan anem a confessar-nos, a rebre el sagrament de la reconciliació, primer preguntem-nos: “Jo perdono?”. Si sento que no perdono, no haig d'aparentar que demano perdó, perquè no seré perdonat. Demanar perdó significa perdonar. Van plegats. No poden separar-se.» (17 de març 2020).

Perdonem i serem perdonats, perdonem per a ser mereixedors del perdó de Déu que estima als qui l’estimen i estimen als germans. 

Perdonar no és sinó la plasmació pràctica del manament d’aquell qui ens ha estimat fins a l’extrem: estimar a Déu és confiar en el seu perdó; estimar als germans és saber perdonar-los. 

Perquè sense l’amor el perdó no existeix i l’amor sense perdó no és res.

Diumenge de la setmana XXIII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXIII durant l'any A

 10 de setembre de 2023

Ez 33,7-9, Salm 94,1-2.6-7.8-9 , Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» ens ha dit el Senyor en l’Evangeli. Com cada diumenge, com cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia o per pregar, estem doncs reunits en el nom del Senyor i Ell es present enmig nostre. Per presentar-nos davant d’Ell amb el cor net iniciem la celebració eucarística reconeixent-nos pecadors durant l’acte penitencial i avui aquí, com tots els diumenges, amb el ritus de l’aspersió que ens recorda i rememora el nostre baptisme, quan vam quedar nets del pecat. Rebre el perdó i saber perdonar són dos conceptes intrínsecament units en la vida del cristià.

Al Salm 130, conegut com a De profundis, clamem: «Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin.» (Salm 130, 4) o en alguna altra traducció diem: «és molt vostre perdonar i això ens infon respecte.». Perdonar certament imposa respecte, ens costa perdonar i moltes vegades no sabem fer-ho; ens costa no contraure deutes, com ens ha dit l’Apòstol, de no deure cap perdó a ningú, i ens costa procurar la salvació dels altres perquè al cap i a la fi el que ens costa moltes vegades és estimar, no pas al mode humà cercant la correspondència, cercant la retribució; sinó al mode de Déu, ple de generositat, ple de misericòrdia, ple d’aquell amor que el mateix Apòstol ens diu que hem de practicar, quan ens mana, que l’únic deute nostre ha de ser estimar-nos els uns als altres.

Si ens costa estimar, ens costa també perdonar i mantenim una relació difícil entre dos conceptes: Perdó i oblit. Perdonar no significa pas oblidar, significa oblidar en un sentit constructiu, és a dir no emprar ja el record del greuge rebut com a causa de conflicte sinó com a causa de creixement en la fe i en l’amor. Quantes famílies trencades quan moren per exemple els pares i no tant sols per qüestions econòmiques, que també, sinó perquè és sovint el moment en que greuges passats surten de nou a la llum i sobre els quals no s’ha aplicat ni el perdó, ni l’oblit positiu. Quantes parelles se separen entre retrets i es fan mal i fan mal també als fills i no troben la pau.

També costa el perdó col·lectiu, el perdó en comunitat, tant entès com a comunitat eclesial com entès com a comunitat política, social o econòmica. I a vegades no hi ha altre solució que perdonar, que aprendre la lliçó de fets esdevinguts i mirar endavant i no vers el passat, llepant-nos eternament les ferides i al cap i a la fi impedint que cicatritzin i es tanquin. Fins i tot hi ha fórmules jurídiques, legals, que institucionalitzen el perdó, sempre però que hi hagi voluntat de perdonar i de ser perdonats i això també costa i aixeca grans polèmiques i passions.

Per a nosaltres creients el perdó té un marc sacramental ben concret: el sagrament de la penitència. Molts cops es diu que és un sagrament en crisi, que la seva pràctica ha baixat més que sensiblement i apareixen les habituals reflexions que ens fem al respecte com: “jo ja m’entenc directament amb Déu, no em calen homes per intermediaris, homes tant o més pecadors que jo”.

Avui l’Evangeli no dona pas suport a aquest argument quan Crist diu «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.» Escrivia sant Joan Pau II: «El carisma i, al mateix temps, l'originalitat de l'Església en el que a la reconciliació es refereix, en qualsevol nivell que hagi d'actuar-se, resideixen en el fet que ella apel·la sempre a aquella reconciliació fontal. En efecte, en virtut de la seva missió essencial, l'Església sent el deure d'arribar fins a les arrels de la laceració primigènia del pecat, per a aconseguir la seva curació i restablir, per dir-ho així, una reconciliació també primigènia que sigui principi eficaç de tota veritable reconciliació.» (Reconciliació i penitencia, 4).

Anar a l’arrel per poder sanar l’ànima no és pas compatible amb guardar rancúnia, no és pas compatible amb un perdó aparent sense cap profunditat. Per poder perdonar el primer que ens cal és sentir-nos nosaltres mateixos necessitats de perdó, saber-nos pecadors i amb aquesta premissa inexcusable podrem primer demanar el perdó i després podrem perdonar.

Però compte amb el que Jesús ens diu quan ens parla d’aquell governant a qui el seu Senyor va perdonar el deute milionari però que ell era incapaç de perdonar al seu deutor. Crist li diu: «servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute.  ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33) Per tant per demanar el perdó hem de ser capaços també nosaltres de saber perdonar, si no de res no ens val rebre’l, perquè aleshores rebre els efectes de la misericòrdia de Déu no ens ha transformat.

Aquesta capacitat de perdonar és una part, i no pas menor, del propòsit d’esmena, del propòsit de no pecar més, d’intentar al menys de no pecar més i de perdonar als altres els seus pecats. En paraules del Papa Francesc: «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l'Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau.» (Audiència general 19 de febrer de 2014).

El perdó sempre és un regal, un regal que rebem però que alhora hem de ser capaços de donar; en som receptors i transmissors d’aquesta gràcia que és el més gran do que podem rebre de Déu. Ser perdonats vol dir reconciliar-nos amb Déu i malament ho podem fer si renyim amb els germans o si no cerquem també la seva reconciliació.

Durant el jubileu de l’any 2000 sant Joan Pau II proclamava: «Perdonem i les nostres culpes, perdonem les culpes comeses pels altres contra nosaltres. (...) L'home és l'única criatura a la terra que pot establir una relació de comunió amb el seu Creador, però també és l'única que pot separar-se d'ell. (...) Déu, ben representat pel pare de la paràbola, acull a tot fill pròdig que torna a ell. L’acull per mitjà de Crist, en qui el pecador pot tornar a ser "just" amb la justícia de Déu. L’acull, perquè va fer pecat per nosaltres al seu Fill etern. Només per mitjà de Crist podem arribar a ser justícia de Déu (cf. 2 Co 5, 21).» (Sant Joan Pau II 12 de març de 2000).

Déu és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor (Cf. Salm, 86,15) mentre que nosaltres sovint som fidels en castigar i lents per estimar.

Per poder estimar cal que ens emmirallem en la llei del Senyor, perquè com escrivia sant Bernat: «La llei del Senyor és perfecta, i converteix les ànimes. Perquè és l'única capaç d'arrencar a l'ànima de l'amor de si mateixa i del món, i tornar-la cap a Déu.» (Llibre sobre l’amor a Déu, 34).

Naixement de la Benaurada Verge Maria. Professió monàstica de Sor Regina a Santa Maria de Vallbona

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Professió monàstica de Sor Regina Bau Pericón

Santa Maria de Vallbona

8 de setembre de 2023

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

La més petita per a figurar entre les famílies de Judà que serà d’on en sorgirà el qui ha de regir el poble d’Israel; una noia promesa amb un home que es deia Josep, que s’ha manifestat a l’àngel com l’esclava del Senyor i que tindrà un fill per obra de l’Esperit Sant i el mateix Josep, aquell home bo, que davant la situació que tenia plantejada es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial però acceptarà finalment de desposar-se amb una mare i  verge; tots són instruments en mans de Déu perquè com ens ha dit l’apòstol Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell ha cridat per decisió seva.

Estimada Sor Regina, d’aquí a uns moments prometràs obediència a la Mare Abadessa i manifestaràs davant d’aquesta assemblea convocada en nom de Crist que vols continuar la prova de la vida monàstica en aquesta comunitat, seguint Jesucrist fins a poder comprometre t’hi definitivament. T’ho preguntarem dos cops, com si volguéssim saber si n’estàs ben segura. T’ho has pensat molt, com diu la Regla, i aquests darrers dies ho has fet de manera especial pregant més intensament. Saps quin és el camí que porta cap a Jesucrist, saps que és forçosament estret en el començament i conscient de tot plegat et compromets per tres anys a seguir al Crist seguint la Regla de sant Benet en aquesta comunitat i ens demanes als aquí reunits que t’hi ajudem amb la pregària. Tens bons exemples que segur que et serviran en el teu camí, els tens aquí mateix en aquesta teva comunitat, els tens en totes les monges que t’han precedit aquí a Santa Maria de Vallbona, els tens també en els pares del nostre Orde, però tens un exemple magnífic i excel·lent que sobresurt per damunt de tots els altres en Maria.

Maria és la icona de la disponibilitat a la voluntat de Déu, no pas una disponibilitat cega, ans al contrari ella pregunta, com ho feu a l’arcàngel, com serà això de ser mare sense conèixer baró; ella guarda en el seu cor i medita el que veu i el que viu, com després d’haver retrobat al seu Fill perdut al temple i ella és la dona serena als peus de la creu en rebre al deixeble estimat com a fill, és a dir en rebre’ns a tots nosaltres com a fills. Sempre serena, sempre reflexiva i sempre disponible.

Sor Regina segueix per damunt de tot un dels consells de Maria, aquell que donà als servidors a les noces de Canà «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5). I què ens diu Jesús? «aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 15,12) i ens deixa ben clar que «no m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16). Tingues sempre ben clares aquestes dues premisses que marquen la vida del monjo i de la monja, que marquen de fet la vida de tot creient, perquè creure en Crist és una vocació, un do, una mostra d’haver estat escollits per Ell, d’haver estat cridats per Ell com aquells primers apòstols als qui digué «veniu i ho veureu» (Jn 1,39). Tu has vingut al monestir per veure a Crist d’una manera particular. Déu tria a les persones que s’obren a l’acció de Déu, devotes i fervents, que no cerquen res per a elles, que no pretenen res més que servir al Senyor de la millor manera que saben en funció dels dons que Déu els ha donat.

Nosaltres diem sí a seguir-lo, a intentar-ho al menys, però la iniciativa sempre ve d’Ell i així també és en l’amor. Ell ens estima primer i nosaltres li corresponem estimant-lo a Ell i estimant als germans i germanes. Per avançar per aquest camí tenim els monjos i monges un manual d’instruccions, un full de ruta que diríem avui, i aquest no és altra que la Regla de sant Benet. En el capítol LVIII de la Regla sant Benet ens diu com s’ha d’avaluar la vocació: posant a prova a qui truca a la porta del monestir, valorant la perseverança, vetllant per ella, dient-li per endavant totes les coses dures i per damunt de tot preocupant-se de veure si qui s’acosta al monestir cerca Déu de veritat i si té zel per l’Ofici Diví, si es deleix per pregar a Déu i amb Déu.

Cercar Déu és el nostre objectiu, el centre de la nostra vida monàstica i el cerquem i el trobem cada dia amb una vida pautada on hi ha lloc per a la pregària comunitària i personal, pel contacte directe, diari i  profund amb la Paraula de Déu i també pel treball. Tot plegat dins d’una comunitat, dins d’un conjunt de persones que cerquen el mateix que nosaltres, essent totes diferents en edat, provinença, caràcter i tantes altres coses; però amb una cosa que ens uneix, la més important: cercar Déu.

La vida monàstica Sor Regina és un camí, sant Benet ens ho diu molt clar, que no acaba sinó amb la vida eterna. Hi ha etapes, fem passes com la que avui fas tu, que és molt important; però per damunt de tot el que val és avançar cap al Crist. Avançar pujant per aquella escala en la qual un cop pujats tots els graons s’arriba tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans s’observava no sense temença, es comença de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, ja no per por de l'infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts, com ens diu sant Benet (Cf. RB 6,67-69). És aquesta l’escala de la humilitat aquella en la que per l'exaltació es baixa i per la humilitat es puja, una escala a recórrer al llarg de tota la nostra vida en aquest món, una escala que el Senyor dreçarà fins al cel quan el nostre cor sigui ben humil (Cf. RB 6,7-8).

Com l’àngel digué en el somni a Josep, et diu a tu Sor Regina Crist ara «no tinguis por», deixat convertir en imatge viva de Crist, deixa que el Senyor que t’ha destinat a aquesta comunitat per cercar-lo, et faci justa i a la fi et pugui glorificar. Com Maria fou primer que ningú glorificada, perquè fou la primera deixeble, la primera seguidora de Crist, el seu fill i Senyor nostre.

No perdis mai l’esperança d’arribar a la meta, no tinguis por, no faràs el camí sola, la força de l’Esperit que avui demanem per a tu t’hi acompanyarà i ho faran també les teves germanes de comunitat. Espera sempre d’arribar-hi, desitja sempre d’arribar-hi, en els bons i en els no tant bons moments; com Maria esperà i desitjà i a la fi, després de no pocs  patiments, hi arribà.

Com diu el Papa Francesc: «María és la mare de l'esperança, la imatge més expressiva de l'esperança cristiana. Tota la seva vida és un conjunt d'actituds d'esperança, començant pel «sí» en el moment de l'anunciació. María no sabia com podria arribar a ser mare, però es va confiar totalment al misteri que estava per realitzar-se, i va arribar a ser la dona de l'espera i de l'esperança.» (Vespres a Sant Antoni Abad a l’Aventino el 21 de novembre de 2013).

Maria és el nostre model, el model en la fe, en l’esperança i en la caritat; la qui, en paraules de sant Bernat «Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error: si ella et sosté no t’afonaràs. De res tindràs por si et protegeix, si et deixes portar per ella, no et fatigaràs pas i amb el seu favor arribaràs a bon port.» (Homilia 2, 17). Demanem al Senyor que com Maria, per a tu viure sigui sempre Crist.

Novena a la Mare de Déu de la Cinta

 

Novena a la Mare de Déu de la Cinta

Catedral de Tortosa

Dimarts 5 de setembre de 2023

Quan un dia de 1178 aquell clergue virtuós, com lo descriu el tortosí Francesc Vicenç prior claustral que fou de la seu tarragonina, s’apropava a aquesta catedral i escoltà el Te Deum laudamus més aviat s’esverà perquè primer creia, zelós com era per la pregària capitular, fer tard a l’ofici de Matines i després se sentí confós per escoltar aquell cant en un dia que no era festa litúrgica i per tant no corresponia  cantar aquell himne de lloança. Poc a poc fou conscient de que era testimoni i emissari del reconeixement de Maria cap als ciutadans de Tortosa que tenien i tenen tanta cura de venerar i servir a la Mare de Déu en aquesta seu.

Què li podia plaure més que això a aquella que es definí a ella mateixa com a petita serventa i esclava del Senyor? Maria és la verge immaculada, la Mare de Déu i la santa per excel·lència. Des del mateix moment de la seva concepció estava predestinada al servei diví, a servir a Déu; com ho estaven aquells estols d’àngels que el prevere virtuós veié al cor d’aquesta seu.

Com diu el Papa Francesc: «María és la mare de l'esperança, la imatge més expressiva de l'esperança cristiana. Tota la seva vida és un conjunt d'actituds d'esperança, començant pel «sí» en el moment de l'anunciació. María no sabia com podria arribar a ser mare, però es va confiar totalment al misteri que estava per realitzar-se, i va arribar a ser la dona de l'espera i de l'esperança.» (Vespres a Sant Antoni Abad a l’Aventino el 21 de novembre de 2013).

Maria no se sabia escollida, no se sabia predestinada a tan alta funció però des del primer contacte amb l’arcàngel a Natzaret es posà tota ella al servei de Déu. Quan l’àngel del Senyor anuncià a Maria i ella va concebre per obra de l’Esperit Sant, com recitem en la pregària mariana de l’Àngelus, Déu li manifestava de manera inequívoca que havia estat escollida per a la més alta funció en la història de la salvació, ser l’instrument per mitjà del qual Déu es feia home. Aquell clergue tant devot de nostra Senyora tampoc no se sabia predestinat a rebre la visita, la paraula i el regal de Maria.

Déu tria les persones que s’obren a l’acció de Déu, devotes i fervents, que no cerquen res per a elles, que no pretenen res més que servir al Senyor de la millor manera que saben en funció dels dons que Déu els ha donat. Qui li havia de dir a Maria que mentre estava tranquil·la a casa seva a Natzaret, esperant que el seu compromís amb aquell home just que es deia Josep, un enviat de Déu li capgiraria tota la vida. Qui li havia de dir a aquell clergue temorós de Déu que quan feia via com cada dia cap a la catedral per pregar l’Ofici Diví tindria tant sorprenent i miraculosa trobada amb la Mare del seu Senyor? La primera actitud que hem de tenir tots nosaltres és la disponibilitat, no pas dir a Déu el que volem que faci sinó estar oberts al que Ell vulgui de nosaltres en cada moment, perquè sap el que ens convé, molt millor que nosaltres mateixos.

Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria digué «sí».

El Senyor no ens demana cap cosa excepcional, Crist mateix ho va dir als seus deixebles en el darrer sopar, ens demana d’estimar-lo i d’estimar als germans. Sembla fàcil, tots diríem que hi estem ben disposats a fer-ho, però si som sincers amb nosaltres mateixos veurem com n’és de difícil seguir aquest manament que resumeix tota la llei de Déu. Sempre hi trobarem excepcions justificables per a nosaltres que són difícils de defensar davant de Déu. Davant les dificultats per estimar, Maria és sempre el model, ella callava més que parlava, fou la primera deixeble de Crist, el seu fill i fill de Déu, i es confià sempre a la seva voluntat.

A Canà de Galilea no s’imposà al seu fill, aquell que a súpliques d’una mare preocupada per uns nuvis que estaven a punt de deixar sense vi als seus convidats, li respongué una mica durament dient-li: «Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» (Jn 2,4). Maria lluny de desassossegar-se, els donà als criats la millor de les ordres i així també és per a nosaltres el millor dels consells: «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5). I què ens diu Ell sinó: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.» (Jn 13,34). Nosaltres responem com Maria que sí, però aviat comencem a redactar la llista de les excepcions, no som pas tan constants i generosos com Maria.

Pensem sempre en Maria, en com actuava. Ella quan cercava al seu fill i li digueren a Crist:  «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.» i Crist respongué «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?» i llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué «Aquests són la meva mare i els meus germans.  El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.» (Mt 12,46-50). Aleshores Maria no s’ofengué pas, perquè de fet ella feia, feu sempre, la voluntat del seu Pare del cel i Jesús ho sabia millor que ningú.

Maria quan li arribaren les paraules que havia respost Jesús a aquella dona que li cridà: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!» i Ell li respongué «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,27-28), no s’ho prengué com un menyspreu, sinó com un elogi perquè ella fou la primera en escoltar la paraula de Déu i de guardar-la, tant al peu de la lletra ho acomplí que la guardà nou mesos al seu interior fins que aquell qui era la Paraula  es va fer home i després durant trenta anys escoltà aquella paraula feta carn, durant la vida oculta de Jesús a Natzaret.

Fins al darrer moment l’escoltà la Paraula, perquè als peus del calvari, d’aquella mare no sortí ni un retret al Fill per haver acomplert la voluntat del Pare fins aquell extrem, quan a ella li traspassà el cor una espasa de dolor, tal com havia predit Simeó quan presentaren l’infant al temple tot dient-li: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima.» (Lc 2,34-35). Als peus de la creu Maria no retreu aquell patiment al fill, no li diu “perquè em fas passar per això”, ni tant sols té un mot de queixa ni al Fill ni als botxins.

Tampoc tingué queixa davant la resposta de Jesús quan es perdé després que Josep, Maria i Ell mateix havien anat a Jerusalem per visitar el temple i li digué: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres?» (Lc 2,48). Perquè Maria ja sabia que Jesús s’havia d’ocupar de les coses del seu Pare, que per això havia vingut al món i aquestes coses que l’ocupaven no eren altres que la nostra salvació. De l‘episodi de Jesús perdut i retrobat al mateix temple Maria en tragué una gran lliçó i així essent la seva mare conservava tot això en el seu cor i s’anava fent a la idea de que aquell fill seu no era com els altres, era un fill per compartir-lo amb tota la humanitat.

Per això als peus de la creu no es sorprengué quan Jesús li confià al deixeble estimat com a fill dient-li: «Dona, aquí tens el teu fill.» i digué al deixeble estimat: «Aquí tens la teva mare.» (Jn 19,26-27). Quan des d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva, de fet ens convidava a nosaltres a acollir-la, a fer-ne la nostra mare.

En paraules del Papa Francesc: «En quin sentit María representa un model per a la fe de l'Església? Pensem en qui era la Mare de Déu: una noia jueva, que esperava amb tot el cor la redempció del seu poble. Però en aquell cor de jove filla d'Israel hi havia un secret que ella mateixa encara no coneixia: en el projecte d'amor de Déu estava destinada a convertir-se en la Mare del Redemptor. En l'Anunciació, el missatger de Déu l’anomena «plena de gràcia» i li revela aquest projecte. María respon «sí» i des d'aquell moment la fe de María rep una llum nova: es concentra en Jesús, el Fill de Déu que d'ella ha pres carn i en qui es compleixen les promeses de tota la història de la salvació. La fe de María és el compliment de la fe d'Israel, en ella està precisament concentrat tot el camí, tota la vida d'aquell poble que esperava la redempció, i en aquest sentit Maria és el model de la fe de l'Església, que té com a centre a Crist, encarnació de l'amor infinit de Déu.» (Audiència General 23 d’octubre de 2013).

Aquella que es presentà al bon tortosí i clergue virtuós com a Mare de Déu i a la que ell es dirigia com a Mare de Nostre Senyor Jesucrist i Senyora nostra, va concebre per obra de l’Esperit Sant perquè estava totalment disposada a acomplir la voluntat de Déu. Va acceptar de ser mare, aquell honor que era alhora una càrrega plena de joia i també de dolor, com el viscut per tantes mares al llarg de la història que s’alegren i sofreixen amb els seus fills. Maria ho feu declarant-se l’esclava del Senyor, disposada a que es fes en ella segons la seva paraula.

Aquesta disponibilitat és la que ens demana el Senyor, la que ens demana Maria, la mateixa disponibilitat que trobà en aquells tortosins que edificaren aquesta catedral en honor del seu Fill i de la seva Mare Maria i que tenien gran cura en venerar-la i en servir-la.

Quan Maria donà a llum al Fill de Déu, quan aquest es feu home i posà entre nosaltres el seu tabernacle, la seva tenda, la seva casa i visqué enmig nostre; Maria estimà fins a l’extrem, portà fins a l’extrem la seva disponibilitat a fer la voluntat de Déu.

Aquell virtuós prevere tortosí feu un tast, experimentà per uns moments com és l’Església celestial, amb Maria la Mare, amb els apòstols Pere i Pau, amb tots els sants, amb els àngels; però experimentà encara una mica més la presència real de Crist en el món, la vertadera maternitat de Maria quan la Verge li donà una cinta, la cinta que cenyia, la cinta feta per les seves pròpies mans i que Maria mateixa diposità sobre l’altar d’aquest temple en mostra d’amor. Per això no hi hagué ni xiquet, ni gran que no s’unís a la alegria per aquell regal tant extraordinari.

Com Maria es feu present i es fa present en aquest temple de manera singular, es fa present també enmig del temple que som nosaltres, perquè som aquelles pedres vives de les que ens parla sant Pere en la seva primera Carta quan ens diu: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereix víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist.» (1Pe 2,5).

Maria estant oberta a l’acció de Déu, disposada sempre a complir la seva voluntat i esdevenint mare del redemptor és el gran exemple de fe, d’esperança i de caritat per a tots nosaltres. Ella «va avançar en la peregrinació de la fe i va mantenir fidelment la unió amb el seu Fill fins a la Creu», com ens diu el Concili Vaticà II (LG, 68).

En paraules de sant Joan Pau II: «María roman, des del començament, amb els apòstols a l'espera de Pentecosta i essent «feliç la que ha cregut», a través de les generacions és present enmig de l'Església pelegrina mitjançant la fe i com a model de l'esperança que no desenganya.» (Redemptoris Mater, 42).

Però per damunt de tot Maria és la icona de la caritat, de l’amor, ho és: «contemplant la seva arcana santedat i imitant la seva caritat, i complint fidelment la voluntat del Pare», com ens diu el Concili Vaticà II (LG, 64). Per a nosaltres «María no sols és model i figura de l'Església, sinó molt més. Perquè, «amb matern amor coopera a la generació i educació» dels fills i filles de la mare Església. La maternitat de l'Església es porta a terme no sols segons el model i la figura de la Mare de Déu, sinó també amb la seva «cooperació». L'Església rep molt d'aquesta cooperació, és a dir de la mediació materna, que és característica de María, ja que ella en la terra va cooperar a la generació i educació dels fills i filles de l'Església, com a Mare d'aquell Fill: «a qui Déu va constituir com a germans» (Redemtoris Mater, 44).

Escrivia el Papa Benet XVI en la seva Encíclica Deus caritas est: «María és gran precisament perquè vol enaltir a Déu en lloc de si mateixa. Ella és humil: no vol ser sinó la serventa del Senyor (cf. Lc 1, 38. 48). Sap que contribueix a la salvació del món, no amb una obra seva, sinó només posant-se plenament a la disposició de la iniciativa de Déu. És una dona d'esperança: només perquè creu en les promeses de Déu i espera la salvació d'Israel, l'àngel pot presentar-se a ella i cridar-la al servei total d'aquestes promeses. És una dona de fe: «Feliç tu, que has cregut! », li diu Isabel (Lc 1, 45).» (Deus caritas est, 41).

Maria és el model de la fe, de l’esperança i de la caritat la qui, en paraules de sant Bernat «Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error: si ella et sosté no t’afonaràs. De res tindràs por si et protegeix, si et deixes portar per ella, no et fatigaràs pas i amb el seu favor arribaràs a bon port.» (Homilia 2, 17)

Ella, Maria, està present aquí d’una manera singular i una mostra de la seva esperança la teniu entre vosaltres, una cinta que representa el vincle d’unió entre la Mare de Déu i aquesta Església de Tortosa, entre Maria i cadascun de vosaltres que sou les pedres vives de l’Església de Tortosa.  Encomanem-li avui de manera especial a tots aquells qui pateixen per les desgràcies dels darrers aiguats i per tantes calamitats com ens porta la vida, la malaltia, el dolor, la solitud, la marginació, la presó, l’exili, l’emigració forçada per raons econòmiques o polítiques. I avui molt especialment encomanem-li al bisbe Sergi, nou pastor d’aquesta Església que té a Maria per especial patrona i protectora.

Per això canteu amb tota la raó: «És la Cinta nostra Reina, nostra Mare, nostre tresor. La Cinta nos lo demana, donem-li’l cor. Nostra Cinta sobre de tot.»

Que així sigui. Maria sobre de tot intercedint per nosaltres davant de Crist el seu Fill i Senyor nostre.

Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.

 

Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.

2 de setembre de 2023

Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.

Aquell llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit. Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la seva sang, estan més íntimament units a Crist (Cf. LG, 50).

Certament Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada i a la fi germinà.

El 30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la sega.

A Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent, estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat el bé.

L’Església arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la, fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó que foren llavor de salvació per a tot un poble.

Un sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.

La llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.

Un jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona, dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.

Com Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida; com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van morir i morint van donar molt de fruit (Cf. Jn 12,24).

En paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de l'Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l'única i universal vocació cristiana a la santedat.» (12  de març de 2001).

Sant Bernat

 

Sant Bernat

20 d‘agost de 2023

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.»

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.»

«Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.»

(Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s'estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor.  «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Sermons Super Cantica Canticorum II), s'estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l'espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l'amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor. (Cf. Sermó de la Passió del Senyor).

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2023

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (Cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l'assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l'home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist.» (Cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L'assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l'anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l'Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia.» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L'assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d'aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.