Solemnitat de la Santíssima Trinitat / Cicle A. Trobada de diaques permanents

 

Diumenge després de Pentecosta

Solemnitat de la Santíssima Trinitat / Cicle A

Trobada de l’Associació Sant Llorenç per a la promoció de diaques permanents

Santa Maria de Porqueres

Dissabte 30 de maig de 2926

Ex 34,4b-6.8-9; Salm Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18

Estar contents, ferms, animant-nos els uns als altres, vivint en pau i ben avinguts és garantia de que el Déu de la pau i de l’amor és amb nosaltres. El mateix Déu que es definia com a compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor davant de Moisès. Aquest Déu que estima tant al món que ens ha donat al seu Fill únic, per tal de que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, el nostre Déu no va enviar al seu Fill al món per condemnar a ningú, sinó per salvar a tots. La vertadera condemna és no reconèixer a Déu, perquè això significa viure sense esperança i no hi ha res pitjor que viure desesperançats, fixats tant sols en el que tenim com a més immediat, sense veure-hi més enllà.

És d’aquesta esperança de la que heu de donar noticia, vosaltres que avui us reuniu aquí formant aquest nombrós grup que representeu a tots aquells que en les diòcesis amb seu a Catalunya exerciu el ministeri del diaconat permanent. No és pas el diaconat un càrrec honorífic, ni una simple ajuda pràctica per a una o altra parròquia, no és el diaca permanent el “suplent” del prevere en espera de que el Senyor ens enviï més vocacions sacerdotals, no sou una mena de solució provisional, com tampoc ho són els ministres de la Paraula. El diaconat permanent és una vocació per sí mateixa, una crida divina, una forma concreta de seguir a Jesucrist i de servir a l’Església, és a dir a la comunitat de batejats sense oblidar la tasca evangelitzadora que tots com a cristians tenim encomanada per fer arribar l’Evangeli a tots. Heu estat escollits pel Senyor d'entre el poble per a servir al seu poble, heu acceptat un ministeri i acceptant-lo heu acceptat configurar la vostra vida a la de Crist, aquell que no va venir per ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

L'Església, des dels mateixos inicis va entendre que calia aquest ministeri. En el llibre dels Fets dels Apòstols, que en aquestes darreres setmanes de Pasqua hem llegit, hem vist com va sorgir el servei diaconal quan les comunitats creixien i apareixien necessitats concretes entre els pobres, les vídues i els més vulnerables. Els Apòstols van escollir homes plens de l'Esperit Sant i de saviesa per a servir a la taula i cuidar dels més necessitats. Servint als qui més els calia ser servits servien al mateix Crist ja que allí on l’amor esdevé servei, allí hi ha Crist. El diaca permanent recorda constantment a l'Església que la fe no pot separar-se de la caritat. L’Església ha de celebrar bellament la litúrgia, certament, però si oblida als pobres deixa de ser l’Església de Crist. Una comunitat que escolta la Paraula però no la converteix en obres concretes de misericòrdia corre el risc de quedar-se limitada a pronunciar discursos buits. Per això el diaca ocupa un lloc tan significatiu: proclama l'Evangeli, predica, bateja, beneeix matrimonis, acompanya a les famílies, visita malalts, atén els pobres i anima la caritat. El diaca és un signe visible de Crist i això en temps marcats per l'individualisme, la indiferència i la cerca obsessiva de l'èxit personal esdevé un testimoni fonamental de Crist en el món. Si avui el món ens ensenya que el més important és dominar, acumular riquesa i prestigi; Jesús inverteix completament aquesta lògica ja que per a Ell el més gran és el que serveix; el primer és el darrer i el veritable mestre és el qui renta els peus als deixebles.

Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un cantó a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. Els diaques permanents, com ho ha de ser tot cristià, però vosaltres com a ministres ordenats de manera especial, heu de ser homes de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participants actius en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. Sense oblidar però que el diaconat permanent té una dimensió familiar que el caracteritza i el defineix. La gran majoria dels diaques permanents esteu casats, i això converteix les vostres llars en part del vostre ministeri. La família, l’esposa, els fills o els nets no poden ser mers espectadors externs; formen part també del vostre camí vocacional. El testimoniatge dels vostres matrimonis, de les vostres famílies esdevé una predicació silenciosa però alhora efectiva.

En la nostra societat moltes famílies sofreixen divisions, ferides i desesperança. En aquest món on la família està sotmesa a tant sotracs, per això la llar d'un diaca ha d’esdevenir aquella Església domèstica de la que parlava ja fa anys sant Pau VI a Natzaret: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

Donem gràcies a les vostres esposes i famílies, perquè el seu suport i la seva paciència són fonamentals per la vostra tasca. A vegades pensem que servir significa fer coses extraordinàries, però l'Evangeli ens mostra que escoltar amb paciència, visitar a un malalt, acompanyar a qui sofreix, compartir el pa, oferir temps o perdonar, si neixen de l’amor fan que el servei del cristià no sigui assistencialisme fred ni simple filantropia Com deia el papa Francesc: «Podem caminar quant vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem a Jesucrist, alguna cosa no funciona. Acabarem sent una ONG assistencial, però no l'Església, l’Esposa del Senyor.» (14 de març de 2013).

Atreviu-vos a dir que el vostre servei ve de Déu, que us l’ha encomanat l’Església i alimenteu-lo amb la Paraula, la pregària, l’Eucaristia i la fe viscuda en les vostres famílies, no us avergonyiu mai noi de l’Evangeli ni de Crist. Com escriu el papa Lleó XIV: «el ministeri del diaca permanent, configurat amb Crist Servent, és signe viu d'un amor que no es queda en la superfície, sinó que s'inclina, escolta i es lliura. La bellesa d'una Església formada per preveres i diaques que col·laboren, units per la mateixa passió per l'Evangeli i atents als més pobres, es converteix en un testimoniatge lluminós de comunió. (...) El ministeri diaconal, especialment quan es viu en comunió amb la pròpia família, és un do que cal conèixer, valorar i secundar. El servei, discret però essencial, d'homes dedicats a la caritat ens recorda que la missió no es compleix amb grans gestos, sinó units per la passió pel Regne i amb la fidelitat quotidiana a l'Evangeli.» (Una fidelitat que genera futur, 18).

Divendres de la setmana VIII durant l'any / II

 

Divendres de la setmana VIII durant l'any / II

Confirmacions de les alumnes del Col·legi de les Alzines

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Divendres 29 de maig de 2026

1Pe 4,7-13; Salm 95,10.11-12.13 i Mc 11,11-25

Sant Pere ens recomana de portar una vida sòbria i ordenada, on hi hagi espai per a la pregària, és a dir per a Déu, on hi sigui present l’amor, que esborra moltes coses i no en deixa créixer d’altres; on cadascú posi els dons que ha rebut al servei de tots, valent-nos de les nostres pròpies forces  però sabent que de Déu les hem rebut i que per Ell i en nom seu les hem de fer servir; alegrant-nos si ens cal compartir els sofriments de Crist.

Jesús, un Jesús aïrat perquè una figuera no ha fet fruit i de la casa del seu Pare n’han fet una cova de lladres; ens diu que si tenim fe tot és possible. És aquesta fe, tant efectiva, la que vosaltres avui proclamareu davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església, una fe a través de la qual tot allò que demanem ens ha estat concedit per endavant, però que no és un xec en blanc, cal per la nostra part aquesta sobrietat i ordre en la nostra vida de les que ens parla sant Pere i sobretot ens cal el perdó cap aquells contra els que en algun moment podem tenir alguna cosa, un perdó que ja rebem del Pare i que un cop ens és concedit ha de canviar la nostra mesura, la nostra manera de mirar als qui ens ofenen o pels quals ens sentim ofesos.

Us sembla un programa de vida difícil? Potser no ho és tant si tenim present que tot i que les nostres forces puguin ser insuficients per acomplir-lo, comptem amb la força de l’Esperit Sant. Sou molts els que aquets dies rebeu el sagrament de la confirmació, la gràcia de l’Esperit a través de les meves pobres mans; molts joves i adults que confirmeu la vostra fe des de la plena consciència del que feu, comprometent-vos amb el Senyor, prometre-li de portar una vida de fe ajustada al que Crist ens demana i avui sant Pere ens explicita.

Acomplint-ho, volent acomplir-ho la vostra fe donarà fruit i no s’assecarà com aquella figuera ornada tant sols amb fulles, sense cap fruit encara.  Crist no demanava un absurd, un impossible, ja sabia ben bé que no era temps de figues, però sabia també que si no dubten, que fins i tot si algú mana a una muntanya que s'aixequi i es tiri al mar, i ho diu sense dubtar, amb fe, creient que Déu farà això que ell mana, Déu ho complirà. Déu ho farà i no pas nosaltres, el que ens cal és confiar-nos al Senyor, ser conscients de que tant sols en les seves mans serem capaços d’assolir qualsevol cosa de bé que ens proposem.

Sant Pau VI, la memòria del qual avui celebra l’Església, ens deia que en el Baptisme, rebem el perdó dels pecats, l'adopció de fills de Déu i el caràcter de Crist, pel qual queden agregats a l'Església. I amb el sagrament de la Confirmació els renascuts en el Baptisme reben el do inefable, el mateix Esperit Sant, pel qual som enriquits amb una força especial i marcats pel caràcter del mateix sagrament, quedant vinculats més perfectament a l'Església, i som convidats a difondre i defensar de la paraula i d’obra la nostra fe com a vertaders testimonis de Crist. (Divinae Consortium Naturae).

A això mateix us convida avui l’Església, a vincular-vos més perfectament a l’Església, a difondre i a defensar de paraula i d’obra la vostra fe, que és també la nostra fe, que és la fe de l’Església. Tots, vosaltres i nosaltres, som testimonis de Crist i això ens agermana, ens uneix en una comunitat que anomenem Església i que és obra del Senyor.

Fa pocs dies ens deia el papa Lleó XIV, per la visita del qual ens estem preparant: «És molt bonic rebre aquest Sagrament, perquè la plenitud de l'Esperit Sant ens dona aquest entusiasme, aquesta força, aquesta capacitat de seguir a Jesucrist, de dir «sí» al Senyor sempre, de no tenir por de seguir-lo amb valentia, de viure la fe en un món que moltes vegades vol allunyar-nos de Jesús.»

I per seguir-lo teniu a les vostres mans una virtut molt útil per caminar cap a Crist, la perseverança, poc a poc, pas a pas, dia a dia, any rere any. Es preguntava sant Josepmaria que quin és el secret de la perseverança? I responia: L'Amor. Enamora't, i no «el» deixaràs. (Camí 999).

I per perseverar ens hem de sentir acompanyats, ens cal viure la fe en comunitat: «presteu – doncs - especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. (...) Sigueu perseverants en la fe, (...) perquè Jesucrist vol caminar amb vosaltres, amb cadascuna de vosaltres i amb tots nosaltres en comunitat. La fe no la vivim sols, la vivim junts i formar aquestes relacions d'amistat, de comunitat, és la millor manera de viure la perseverança com a deixebles de Jesús. (Cf. Lleó XIV 16 de maig de 2026).

Perseverants en la fe, sòbries i ordenades mantindreu la vostra fe ferma, incommovible, com ens ha dit el salmista.

Avui demanem que vingui damunt vostre l’Esperit Sant i que com els apòstols pugueu donar testimoni de la vostra fe davant de la comunitat.

Avui us toca a vosaltres fer-ho, com a partir de la Pentecosta pertocà aquesta missió als apòstols.

Dimarts de la setmana VIII durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana VIII durant l'any / II

Col·legi les Alzines a Girona

Dimarts 26 de maig de 2026

1Pe 1,10-16; Sam 97,1.2-3ab.3cd-4 i Mc 10,28-31

Diumenge celebràvem la solemnitat de la Pentecosta amb la que conclou el temps pasqual, ahir, en una memòria que el papa Francesc  va voler que donés un caire marià a la conclusió del temps pasqual, celebràvem a Maria com a Mare de l’Església, la Mare de Déu a la que dediquem tot aquest mes de maig que està a punt d’acabar.

I avui ens surt al pas un fragment de l’Evangeli segons sant Marc que ens parla dels qui ho han deixat tot per anar amb Jesús, ens parla dels qui han deixat casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps i als qui Jesús anuncia que ja ara rebran el cent per u de tot el que deixen. No us espanteu, el Senyor no ens demana tant, al menys avui, qui sap si demà sentireu una crida determinada i més intensa. Crist ens crida ja ara i aquí a seguir-lo, cadascun de nosaltres des d’allí on vivim, des del que som i des del que fem. Vosaltres enmig de les vostres famílies, aquí al col·legi, estudiant i mirant de fer-ho tot el millor possible.

És la santificació del dia a dia que ens proposa sant Josemaria, la santedat de la porta del costat, de la que parlava el papa Francesc. No, no és impossible arribar-hi, no és fàcil, intenta-ho ens equivoquem, cometem faltes, pequem; però el mateix Crist va donar als seus apòstols el poder de perdonar els pecats en nom seu, és a dir el sagrament de la penitència que ens permet intentar-ho un cop i un altre.

Som febles, ho sabem, per nosaltres mateixos res no podem però Déu ens ajuda amb aquests tres sagraments: la reconciliació, l’Eucaristia i la confirmació. Se’ns perdonen els pecats en nom de Déu Pare, Crist, el Fill, es fa realment present en l’Eucaristia i l’Esperit Sant davalla damunt nostre en la confirmació que algunes de vosaltres rebreu d’aquí a pocs dies.

Deia ahir el papa Lleó XIV que ens visitarà en pocs dies: «L'Esperit Sant infon la pau en els cors i la difon en el món. Aquesta pau ve del perdó i ens porta al perdó. L'Esperit del Ressuscitat no s'infon una vegada per sempre, sinó constantment. Com l'Eucaristia és la presència viva de Crist, que sempre ens alimenta, així l'Esperit Sant imprimeix en nosaltres el seu caràcter en el Baptisme, que ens fa cristians; en la Confirmació, que ens converteix en testimonis.» (24 de maig de 2026).

Confieu en el Senyor, Ell no vol altra cosa que el nostre bé, que la nostra salvació. Escoltem-lo i acceptem aquesta veritat de la que ens ha parlat sant Pere per poder-nos estimar sincerament com a germans i germanes. Viviu amb aquest esperit la vostra primera comunió i la vostra confirmació, amb confiança i sobretot amb el compromís de perseverar en la fe.

Diumenge de Pentecosta. Cicle A. Confirmacions d'adults a la Catedral de Girona

 

Diumenge de Pentecosta. Cicle A

Confirmacions d'adults a la Catedral de Girona

Diumenge 24 de maig de 2026

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1Co 12:3b-7. 12-13  i Jo 20:19-23

Els apòstols que han estat cridats per Jesús, que l’han seguit, escoltat i vist obrar miracles, que han escoltat de la seva pròpia boca l’anunci de la vinguda del Regne i de l’Esperit, que l’han abandonat al moment clau de la creu i han fet experiència del ressuscitat, amb tot aquest bagatge es trobàvem reunits tots junts, en un mateix lloc a Jerusalem.

De repent se sentí un so com d’una ventada, unes llengües de foc es feren presents damunt dels seus caps i aquells pobres homes als qui la por als jueus havia fet recloure amb les portes ben tancades, començaren a parlar en moltes llengües. Ell que succeïa és que havien quedat plens de l’Esperit Sant.

Avui estem com els apòstols reunits en nom de Crist, ens hi trobem ara i aquí en aquesta catedral. Com ells nosaltres també som víctimes de pors i no acabem d’entendre que ens vol dir Jesús a través de l’Evangeli. No som pas massa diferents dels apòstols tot i que avui el més probable és que no començarem a parlar de sobte altres llegües, ni tampoc una ventada forta ens sacsejarà. Però el qui sí compartim amb ells és que l’Esperit davallarà avui sobre vosaltres i la força de l’Esperit vingui amb una ventada o vingui de manera assossegada, transforma els cors i enrobusteix la fe.

La nostra fe s’arrela en l’Evangeli, en Jesús, en la seva divinitat i la seva humanitat, en la seva vida que va de l’encarnació a la resurrecció i culmina fins ara en l’ascensió. La nostra fe s’emmiralla també en aquella comunitat de Jerusalem, l’Església més primitiva i apostòlica. I la nostra fe, com la dels apòstols, mira també cap endavant, cap a l’evangelització que tots tenim encomanada i ho fa ajudada també per l’Esperit de la veritat.

L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem realment en Jesús de Natzaret al Senyor, al Salvador del món, sinó és pel do de l’Esperit Sant. De la mateixa manera com aquell diumenge quan s’aparegué Jesús travessant les portes tancades i es posa enmig de l’assemblea i parlà als deixebles, quan ells encara no acabaven de veure-ho clar, ja que fins i tot, tot just abans de pujar al cel per seure a la dreta del Pare, encara preguntaven si seria llavors quan s’instauraria el Regne i no pensaven pas en el regne celestial.

Ells estaven desconcertats, però tot i així Crist els envià a predicar l’Evangeli, els hi confia la missió per la qual els havia preparat i per tal de poder portar-la a terme els hi dona la força de l’Esperit Sant, perquè sabia ben bé de les seves mancances, de les seves debilitats i sabia també que sols ajudats per l’Esperit podrien afrontar amb èxit el que els qui calia fer. Certament ho van aconseguir perdent les pors fins al límit no tenir recança a donar la vida.

La Pentecosta és una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present enmig d’ells, és allà amb el seus, amb els qui ha escollit i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil per creure.

Jesús els comunicà en primer la missió que el Pare els hi ha confiat; en segon lloc per complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats, la més gran de les potestats. «Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» es preguntaven els mestres de la llei i «a l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: Per què penseu això dins vostre? (...) ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» (Mc 2).

És per l’Esperit Sant que la comunitat apostòlica rebé les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i obtingué així el poder suficient per perdonar els pecats, un poder reservat a Déu i al qui actua en el seu nom.

La fe la vivim de manera personal i de manera comunitària, són els dos marcs per viure la fe, però és realment fe quan la vivim en comunitat, és llavors quan podem rebre l’Esperit Sant, com avui vosaltres el rebeu. L’Esperit Sant fa universal, és a dir catòlica, l’Església, perquè l’Esperit obre l’Església a la universalitat, seguint el manament de Jesús: «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». I la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.

Ens ho ha dit l’Apòstol sant Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a poder fer-ho no els vingué de les seves habilitats o coneixements, els vingué per l’Esperit.

Avui demanem que vingui damunt vostre l’Esperit Sant i que com els apòstols pugueu donar testimoni de la vostra fe davant de la comunitat, avui us toca a vosaltres fer-ho, com a partir d’aquella Pentecosta als apòstols.

Ho feu en un dia que és molt especial, ja que avui celebrem la Pentecosta, la festa de l’Esperit i avui la força de l’Esperit Sant que davallarà sobre vostre, ho farà de la mateixa manera que ho va fer sobre Pere o Joan el dia de la Pentecosta i és el mateix Esperit que rebé Pau que escriu que «l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.» (Rm 8,16)

Avui sou vosaltres els cridats a donar testimoni de que sou i voleu ser sempre fills de Déu, que això ho creieu fermament i que ho voleu manifestar públicament a qui us demani raó de la vostra fe. Com escriu sant Pere: «Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.» (1Pe 3,15).

Proclamareu la vostra fe en Déu: Pare. Fill i Esperit Sant, refermareu la vostra fe en l’Església i en acabar aquesta vostra manifestació tots direm que aquesta és la nostra fe que ens gloriem de professar en Crist. Fixeu-vos-hi bé, és la nostra fe i ens gloriem de professar-la. La fe és com una llàntia que fa llum i ens diu Jesús que «ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa». (Mt 5,15).

No amagueu doncs la vostra fe, mostreu-la sense complexos, sense pors, sense recança, sense mandra; dient sí quan és sí i no quan és no (Cf. Jm 5,12).

Demanava el papa Lleó fa ben pocs dies i jo us demano també avui que presteu una especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. Us hi ajudarà, us hi ha d’0ajudar la comunitat, perquè la fe no la vivim sols, la vivim junts, en comunitat, i viure-la així ens ajuda a viure-la amb perseverança com a vertaders deixebles de Jesús. (16 de maig de 2026).

Persevereu en la joia que avui viviu, no deixeu de viure la fe amb joia, en cada moment de la vostra vida. No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb alegria, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe.

Que us hi ajudi l’Esperit Sant que avui davallarà sobre vosaltres i sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, és l’Esperit que dona vida, que ve de Déu i que ens dona forces per adorar-lo en Esperit i en veritat.

Pentecosta

 

Pentecosta Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Martí de Tours a Cassà de la Selva i a la Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

Dissabte 23 i diumenge 24 de maig de 2026

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

Els apòstols es trobàvem tots junts, en un mateix lloc, com ens hi trobem ara nosaltres, avui, aquí reunits com a Església. A Jerusalem tot va passar de sobte, un so com d’una ventada, unes llengües de foc i de cop aquells pobres homes començaren a parlar en moltes llengües. Ell que succeïa és que havien quedat plens de l’Esperit Sant.

Avui estem com els apòstols reunits en nom de Crist, també som víctimes de pors, com ells ho eren, i segurament avui no començarem a parlar de sobte altres llegües, si no les hem estudiades prèviament, ni una ventada forta ens sacsejarà. Però el qui sí compartim amb ells és que l’Esperit davallarà avui sobre vosaltres.

La nostra fe mira enrere, s’arrela en la vida de Jesús, en la seva divinitat i la seva humanitat, de l’encarnació a la resurrecció, s’emmiralla en aquella comunitat de Jerusalem, l’Església més primitiva i apostòlica. La nostra fe mira també endavant i ho fa ajudada per l’Esperit de la veritat.

L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem realment en Jesús de Natzaret al Senyor, al salvador del món, sinó és pel do de l’Esperit Sant. Com aquell diumenge quan s’aparegué Jesús travessant les portes tancades i es posa enmig de l’assemblea i parlà als deixebles. Ells estaven desconcertats i Jesús els envià a predicar l’Evangeli, els hi confia la missió per la qual els havia preparat i per tal de poder portar-la a terme els hi dona la força de l’Esperit Sant.

La Pentecosta és una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present enmig d’ells, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil per creure. Jesús els comunica en primer la missió que el Pare els hi ha confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc per complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats. És per la força de l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i obté el poder suficient per perdonar els pecats.

La fe la vivim de manera personal i de manera comunitària, són els dos marcs per viure la fe, però és realment fe quan la vivim de manera comunitària, és llavors quan podem rebre l’Esperit Sant, com avui vosaltres. L’Esperit Sant fa universal, és a dir catòlica, l’Església, perquè l’Esperit obre l’Església a la universalitat, seguint el manament de Jesús: «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.

Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.

Avui la litúrgia ens condueix de nou a demanar que vingui damunt nostre l’Esperit Sant i així com els apòstols poder donar testimoni de la nostra fe davant de la comunitat, avui us toca a vosaltres fer-ho. Ho feu en un dia que és molt especial, celebrem la Pentecosta, la festa de l’Esperit i avui la força de l’Esperit Sant davallarà sobre vostre, de la mateixa manera que ho va fer sobre Pere i Joan el dia de la Pentecosta, és el mateix Esperit que rebé Pau que escriu que «l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.» (Rm 8,16) Avui vosaltres sou cridats a donar testimoni de que sou i voleu ser sempre fills de Déu, que això ho creieu fermament i que ho voleu manifestar públicament.

Proclamareu la vostra fe en Déu: Pare. Fill i Esperit Sant, refermareu la vostra fe en l’Església i en acabar aquesta vostra manifestació tots direm que aquesta és la nostra fe que ens gloriem de professar en Crist. Fixeu-vos-hi bé, és la nostra fe i ens gloriem de professar-la. La fe és com una llàntia que fa llum i ens diu Jesús que «ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa». (Mt 5,15).

No amagueu la vostra fe, mostreu-la i com podeu mostrar-la millor? Estimant a Déu i als altres, és el gran manament de Crist i és la millor manera de donar a conèixer la nostra fe, sense complexos, sense pors, sense recança, sense mandra; dient sí quan és sí i no quan és no (Cf. Jm 5,12).

Deia el papa Lleó fa ben pocs dies que conferir la confirmació és una de les majors alegries del bisbe, però que hi ha una altra cosa que ens omple de tristesa i és que a vegades, el bisbe confereix la confirmació, el do de l'Esperit Sant i ja no es veu més als joves a l’església.

El Papa els demanava o jo us demano també avui que presteu una especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. La fe no la vivim sols, la vivim junts, en comunitat, i viure-la així ens ajuda a viure la fe amb perseverança com a deixebles de Jesús. (16 de maig de 2026).

Persevereu en la joia que avui viviu, no deixeu de viure la fe amb joia, en cada moment de la vostra vida. No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb alegria, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe.

Què l’Esperit Sant davalli sobre vosaltres i sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, que davalli sobre tota l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe. L’Esperit que dona vida, ve de Déu i per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat. 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua. Trobada de Pentecosta de laics

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Trobada de Pentecosta de laics

Parròquia de Sant Miquel a Palau Sacosta de Girona

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

 

Pau, malgrat dur una cadena, malgrat viure amb un soldat que el guardava, en arrest domiciliari diríem avui, no renuncia pas a veure la comunitat, a enraonar amb ells i a transmetre el missatge d’esperança que li ve de l’Evangeli i se li permet de fer sense cap trava i pot rebre a tots els que el van a trobar. Un Evangeli que aquell deixeble que Jesús tant estimava ens ha deixat, juntament amb els altres tres que anomenem sinòptics, per tal fer-nos arribar la seva paraula, digna de fe. 

Un deixeble, l’estimat per Jesús, que fins i tot quan tots fan experiència del ressuscitat no per això deixa de rebre sinó un xic d’enveja, sí certa mirada observant per part de Pere que s’interessa perquè se’n farà d’ell i pregunta a Jesús: «i aquest què?» i Crist que sap ben bé de quin peu calça aquell que l va negar o li volia apartar de davant el calze de la creu li respon: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?» I certament així ha estat perquè el seu testimoni està entre nosaltres també avui, mentre esperem la vinguda del Regne. «Malgrat tot, la humanitat pot esperar, ha d'esperar. L'Evangeli viu i personal, Jesucrist mateix, és la «notícia» nova i portadora d'alegria que l'Església testimonia i anuncia cada dia a tots els homes. En aquest anunci i en aquest testimoniatge els fidels laics tenen un lloc original i irreemplaçable: per mitjà d'ells l'Església de Crist és present en els més variats sectors del món, com a signe i font d'esperança i d'amor.» escrivia sant Joan Pau II (Christifideles laici, 7).

La fe sense testimoniatge no és vertaderament fe, talment com passa amb les obres com ens diu sant Jaume: «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.» (Jm 2,26). I com podem donar testimoni de la nostra fe? Primer que tot vivint-la amb joia, amb autenticitat i amb esperança. 

Tots som cridats a ser evangelitzadors, a ser testimonis de Crist enmig del nostre món. «La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és impregnar i transformar les realitats temporals amb l’esperit de l’Evangeli.», ens diu el document final del Sínode sobre la sinodalitat en l’Església, un document assumit com a magisteri eclesial pel papa Francesc.

Viure la fe amb rotunditat no es pot fer d’altra manera que vivint-la amb voluntat de servei a l’Evangeli i a l’Evangeli no se’l pot servir si no és amb joia. L’Església necessita del servei de tots i cadascun de nosaltres, cada ministeri o servei que ens és encomanat és important. Ens hem d’acostumar a viure la fe d’una manera diversa a com s’ha viscut ans enrere. 

La fe ja no és quelcom viscut de manera majoritària en la nostra societat i això, que moltes vegades se’ns presenta com quelcom negatiu, com un inconvenient és certament una pèrdua però és alhora una oportunitat.  Una oportunitat per viure la fe amb una major autenticitat, amb més fidelitat i amb pacient perseverança. 

No podem viure la fe enyorant altres temps, ens cal viure-la afrontant els nous reptes i sobretot amb confiança. Som a les portes de la Pentecosta, l’Esperit davallà damunt dels apòstols a Jerusalem, ho feu en un moment de feblesa, d’incertesa, de por per a ells. Però un cop rebut tot això desaparegué i la confiança s’instal·là als seus cors. 

També nosaltres, com ens diu el Sínode, ens hem d’obrir a l’Esperit i «això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.»

Són molts els reptes que tenim al davant, però cap d’ells el podrem afrontar sinó és en comunitat, amb confiança i amb esperança. De tots depèn seguir caminant i ampliar la nostra manera de veure i viure l’Església, en la mútua escolta i la corresponsabilitat. 

Com ens diu el Sínode «El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.» No ha de ser altra la nostra esperança.

Dissabte de la setmana VII de Pasqua. Confirmacions

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Confirmació dels alumnes del Col·legi Bell-lloc

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

Pau predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor, ho feia malgrat estar detingut i haver estat entregat als romans; però malgrat les circumstàncies no perdé les ganes de veure als seguidors de Crist i de parlar-los.

Pau és el deixeble de darrera hora, aquell que es defineix «Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, (...) jo soc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, ja que vaig perseguir l'Església de Déu.  Però per gràcia de Déu soc el que soc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu que hi ha en mi.  Així, doncs, tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut.» (1 Co 15,8-11).

El deixeble que Jesús tant estimava, de qui corria el rumor que no havia de morir ens ha llegat el seu testimoni, va escriure tot allò que havia viscut i sentit, la seva experiència de fe i la seva paraula, digna de fe, és per a nosaltres avui signe de comunió.

Pau i Joan, són dos testimonis de fe viscuts de manera diversa, un des de la proximitat i la intimitat amb Jesús, l’altre fent el seu camí de Damasc i havent de caure per aixecar-se de nou. Dues experiències de fe que inquieten, que interpel·len. La de pau ho fa amb els jueus que li volen la mort. El deixeble estimat inquietava fins i tot a Pere, que preguntà a Jesús que se’n faria, quan el que li calia saber a Pere era tant sols que tenia que seguir a Jesús.

Les experiències de fe són diverses, la fe la vivim de manera personal de manera diferent els uns dels altres. Però la nostra fe, la de Pau, la de Pere o la de Joan és també una fe viscuda en comunitat. Pau, Pere i Joan donen testimoni de llur fe davant de la comunitat i això ho seguim fent també nosaltres.

Avui ho feu vosaltres davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església i ho feu en un dia que és molt especial, perquè avui la força de l’Esperit sant davallarà sobre vostre, de la mateixa manera que ho va fer sobre Pere i Joan el dia de la Pentecosta i el mateix Esperit que rebé Pau que escriu que «l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.» (Rm 8,16) I avui vosaltres doneu testimoni de que sou i voleu ser fills de Déu, que això ho creieu fermament i que ho voleu manifestar públicament.

Proclamareu la vostra fe en Déu: Pare. Fill i Esperit Sant. Refermareu la vostra fe en l’Església i en acabar aquesta vostra manifestació tots direm que aquesta és la nostra fe que ens gloriem de professar en Crist. Fixeu-vos-hi bé, és la nostra fe i ens gloriem de professar-la.

La fe és com una llàntia que fa llum i ens diu Jesús «ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa». (Mt 5,15).

No amagueu la vostra fe, mostreu-la i com podeu mostrar-la millor? Estimant a Déu i als altres, és el gran manament de Crist i és la millor manera de donar a conèixer la nostra fe, sense complexos, sense por, sense recança, sense mandra; dient sí quan és sí i no quan és no (Cf. Jm 5,12) i aleshores si algú us diu res podreu dir com Jesús a Pere «què hi tens a dir?»

Deia el papa Lleó fa ben pocs dies que conferir la confirmació és una de les majors alegries del bisbe, però que hi ha una altra cosa que és una tristesa i és que a vegades, quan el bisbe confereix la confirmació, el do de l'Esperit Sant, ja no es veu més als joves.

El Papa els demanava i jo us demano també avui que presteu una especial atenció a un dels dons de l'Esperit Sant anomenat perseverança. La fe no la vivim sols, la vivim junts, en comunitat, i viure-la així és una manera de viure la perseverança com a deixebles de Jesús. (16 de maig de 2026).

Persevereu en la joia que avui viviu, no deixeu de viure la fe amb joia, en cada moment de la vostra vida. No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb joia, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe.

Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor per aquests germans nostres que avui reben els sagraments d’iniciació o confirmen la seva fe, preguem per que perseverin i alhora siguem dignes també nosaltres de la confiança que ells han posat en Crist i en l’Església, una Església que formem cadascun de nosaltres. Vivint units i en comunió res no podrà deteriorar, marcir o destruir la nostra fe en Crist ressuscitat.

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Catedral de Girona

Institució del ministeri de l’acolitat

Dissabte 23 de maig de 2026

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25

La causa de la cadena que porta Pau no és altra que l’esperança, una esperança que neix d’aquest Senyor que, com ens ha dit el salmista, habita al seu temple, té el seu tron al cel i que tot estimant la bondat, es deixarà veure cara a cara pels homes rectes. Som a les portes de la Pentecosta, els evangelis d’aquests dies ens van endinsant en un nou misteri: malgrat haver pujat al cel per seure a la dreta del Pare, Crist està també entre nosaltres cada dia fins a la fi dels temps.

Els apòstols van experimentar el Divendres Sant la seva orfandat, després tot i haver fet experiència del ressuscitar, d’haver-lo escoltat de nou, d’haver compartit amb Ell fins i tot algun àpat; quan el veieren pujar cap al cel, es quedaren de nou bocabadats i desconcertats. Tanta cosa per acabar  tot així? De fet no acabava res, ans al contrari tot començava amb una novetat trencadora i alhora antiga. Trencadora perquè no hi ha res més trencador que el sepulcre buit, que un messies crucificat i tornat a la vida i amb una vida plena, rotunda, eterna. Qui es podia imaginar que el Messies vindria d’aquesta manera? Pocs o ningú. Qui es podia imaginar que dos mil anys després segueix present entre nosaltres? Doncs sí, aquesta és la realitat i el ministeri diaconal hi té quelcom a dir perquè té encomanada la predicació de la Paraula i el servei de l’altar i Crist és present a través de la seva Paraula i de manera privilegiada i singular en el pa i el vi que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Avui reps el ministeri de l’acolitat. Pot semblar que aquests ministeris són poc més que un tràmit, que un pas. No ho podem entendre pas així. El Concili Vaticà II va voler donar-los una identitat concreta i precisa i en aquest aspecte va insistir sant Pau VI, el papa que va esmerçar tants esforços i no pocs sofriments, per portar pel bon camí l’aplicació del Concili del segle XX. Uns ministeris que el papa Francesc en permetre que siguin donats tant a homes com a dones, va donar-los una personalitat ben concreta. Certament és aquest un aspecte que tant la nostra Església diocesana com l’Església universal tenim pendent d’aplicar, però que ben segur enriquirà al poble sant de Déu.

Qui és cridat al lectorat, al acolitat o al diaconat? Aquell a qui el Senyor crida i molts cops no atén aquesta crida a criteris diferents als del servei del culte a traves de l’Eucaristia i la Paraula. Ho hem escoltat «què hi tens a dir?» responia Jesús a un Pere que girat veia venir aquell deixeble que Jesús estimava i es preguntava que seria d’ell. Si Jesús vol, tot és possible, nosaltres per nosaltres mateixos poc o res podem fer; però la força de l’Esperit i la voluntat del Pare que ens venen a través del Fill, tot ho poden. Confia en Ell i Ell et donarà la força per desenvolupar el teu ministeri, no deixis mai de confinar-hi.

Ell és present en la Paraula, quan dos o tres ens reunim en el seu nom i sobretot és present en l’Eucaristia. A l’acòlit li és propi cuidar el servei de l'altar i assistir al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques, especialment en la celebració de l’Eucaristia. I l’Eucaristia és fonamental en la nostra vida, res pot substituir-la, és la font i cimal de tota la vida cristiana (Cf. Lumen Gentium, 11).

Per sevir a la Paraula i a la taula de l’Eucaristia, per servir a l’Església de Crist i ser veritable testimoni de l’Evangeli tingues sempre present que sols ho podràs fer estimant a Déu i als altres.

Escrivia sant Bernat de Claravall: «Vols que et digui per què i com hem d'estimar a Déu. En una paraula: el motiu d'estimar a Déu, és Déu. Quant l’hem d’estimar? Estimar-lo sense mesura. Així de senzill.» (De Diligendo Deo, I,1) No hi ha millor full de ruta per qualsevol ministeri que se’ns encomani tot donant-ne testimoni amb una paraula digna de fe, com la que ens va deixar el deixeble que Jesús tant estimava.

Ascensió del Senyor

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Fortià

Diumenge 17 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Celebrem aquest diumenge la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Després de morir a la creu, després de ressuscitar i de trobar-se diverses vegades amb els seus deixebles i amb les dones que com Maria Magdalena, l’havien acompanyat, ara ens diu que torna al Pare i desapareix de la vista dels apòstols. 

Quaranta dies després de la Pasqua, recordem que ja fa bastants anys aquesta festa se celebrava en dijous, el Senyor deixa aquest món i confiant la seva missió als apòstols, els anuncia la vinguda de l’Esperit Sant, tal com celebrarem diumenge vinent, i un núvol se l’endugué. 

Tot plegat ho repetim cada setmana quan recitem el Credo, que fou crucificat, mort i sepultat, ressuscità al tercer dia d’entre els morts i se’n pujà al cel on seu a la dreta de Déu Pare totpoderós. 

La marxa de Jesús deixà als apòstols bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre massa cosa perquè fins i tot seguien esperant un regne aquí a la terra. Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. 

Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer la seva resurrecció i quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per pujar al cel, per retornar allí d’on havia vingut.  

«Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però  res més lluny de la realitat. 

Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que ens toca a nosaltres, fer-lo present i no és fàcil perquè som ben poca cosa. Com ho eren els mateixos apòstols que  van dubtar, com ens passa també a nosaltres que a vegades també dubtem. 

Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. La seva ascensió al cel, com la assumpció de la Mare de Déu, ens obren camí a nosaltres. 

Aquesta és la nostra esperança. És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, quan fixem com els apòstols els ulls al cel.

Ascensió del Senyor. Confirmacions

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de sant Josep de Girona

Dissabte 16 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Alguns encara dubten, han viscut al costat de Jesús, han viscut la seva mort en creu i la seva resurrecció i encara tenen dubtes. La naturalesa humana és donada al dubte, ja ens costa creure en el que veiem, per tant, ens costa molt més creure en el que no veiem. La fe és un do, una gràcia que ens atorga el Senyor i ho fa a través del do de l'Esperit Sant. 

És aquest do el que vosaltres rebeu avui, us heu preparat per a això al llarg de dos anys, els vostres catequistes us han explicat que significa aquest sagrament i quines conseqüències tindrà en vosaltres, per això abans de rebre’l manifestéssiu davant aquesta assemblea, d’aquesta comunitat, la vostra fe. 

Els aquí reunits representem al conjunt de l'Església diocesana i universal i som els successors d'aquella comunitat de la qual sant Marc parla a Teòfil per explicar-li els primers passos de l'Església de Jerusalem. Una comunitat que havia conviscut amb Jesús, que havia escoltat les seves paraules, havia vist les seves obres, els seus miracles, i havia vist i parlat, tocat fins i tot, al ressuscitat. 

Però malgrat tot això, malgrat tot aquest bagatge espiritual els apòstols no van aconseguir la suficient fortalesa per a anar a convertir a tots els pobles batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, fins a rebre el do de l'Esperit. Només llavors van tenir la força suficient per a ensenyar a guardar tot el que Jesús els havia manat.

El Senyor ens ha dit que està amb nosaltres fins a la fi del món, no el veiem com el van veure els apòstols amb els seus propis ulls, però Ell està entre nosaltres a través de la seva Paraula, a través de la presència real i privilegiada de l'Eucaristia, és present quan dos o tres es reuneixen en el seu nom i no ens oblidem que cadascun de vosaltres, cadascun de nosaltres ha de fer-lo present en la nostra societat.

Com podem fer-ho? Ens ho ha dit el mateix Jesús, ho acabem d'escoltar: complint tot allò que Ell ens ha manat. Ara renovant les vostres promeses baptismals, les que potser van realitzar els vostres pares o padrins en el moment del vostre baptisme perquè vosaltres éreu massa petits per a manifestar-lo amb la vostra pròpia veu, us comprometeu a això, a viure segons el que el Senyor ens ha ensenyat i que vosaltres coneixeu a través de les seves pròpies paraules, recollides en els Evangelis i del magisteri i la tradició de l'Església.

No esteu solos per a ser fidels a aquest compromís, la vostra fe és un do personal, un regal del Senyor per a cadascun de vosaltres, però aquest és només el primer pas. La fe no podem viure-la en solitud, la fe és per a viure-la en comunitat, sense una comunitat on viure-la no és una fe plena.

La primera de les comunitats ha de ser la vostra família, la petita Església domèstica que a imitació de la família de Natzaret constitueix cada família i en ella teniu un paper molt important a desenvolupar, ajudant als qui teniu més a prop per a viure units en la fe i l'esperança de Crist ressuscitat. 

Pertanyem també a una comunitat parroquial, al costat d'uns altres que viuen la mateixa fe, d'orígens diversos, edats distintes, però units tots per una mateixa fe. Formem part també d'una Església particular concreta, en el nostre cas la diòcesis de Girona i totes les esglésies diocesanes formen unides l'Església universal, regida pel successor de Pere que tindrem en breus setmanes entre nosaltres. 

Viure la fe no és fàcil, per això demanem com ens ha ensenyat avui sant Pau que us concedeixi l'esperit de saviesa i de revelació, que us il·lumini la ment per a comprendre quina és l'esperança que us dona la seva crida, que n’és de gloriosa i rica l'herència que Déu dona als que són dels seus i com d’extraordinària és la grandesa del seu poder envers nosaltres, els que confiem en ell, per l'eficàcia de la seva força poderosa. 

Aquesta eficàcia ens ve donada per la força de l'Esperit Sant, aquest do que avui rebeu. Així us uniu a nosaltres per a proclamar junts que aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe de l'Església que ens gloriem de professar en Crist el nostre Senyor que es va fer home, va viure com a home, ens va deixar l'Evangeli, va morir per nosaltres, veritablement va ressuscitar i va pujar al cel per a donar-nos la possibilitat de gaudir també nosaltres de la vida eterna.

Ell està ara assegut a la dreta del Pare esperant-nos i perquè nosaltres siguem dignes d'acompanyar-lo ens atorga el do de l'Esperit Sant que avui devalla sobre vosaltres i que ens omple de fortalesa per a ser els seus testimonis avui enmig del món.

 

 

Algunos todavía dudan, han vivido al lado de Jesús, han vivido su muerte en cruz y su resurrección y todavía tienen dudas. La naturaleza humana es dada a la duda, ya nos cuesta creer en lo que vemos, por lo tanto, nos cuesta mucho más creer en lo que no vemos. La fe es un don, una gracia que nos otorga el Señor y lo hace a través del don del Espíritu Santo.

Es este don el que vosotros recibís hoy, os habéis preparado para ello a lo largo de dos años, vuestros catequistas os han explicado que significa este sacramento y que consecuencias tendrá en vosotros, por ello antes de recibirlo manifestareis ante esta asamblea, esta comunidad, vuestra fe.

Los aquí reunidos representamos al conjunto de la Iglesia diocesana y universal y somos los sucesores de aquella comunidad de la que san Marcos habla a Teófilo para contarle los primeros pasos de la Iglesia de Jerusalén. Una comunidad que había convivido con Jesús, que había escuchado sus palabras, había visto sus obras, sus milagros, y había visto y hablado, tocado incluso, al resucitado.

Pero a pesar de todo ello, a pesar de todo este bagaje espiritual los apóstoles no lograron conseguir la suficiente fortaleza para ir a convertir a todos los pueblos bautizándolos en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo, hasta recibir el don del Espíritu. Sólo entonces tuvieron la fuerza suficiente para enseñar a guardar todo lo que Jesús les había mandado.

El Señor nos ha dicho que está con nosotros hasta el fin del mundo, no le vemos como lo vieron los apóstoles con sus propios ojos, pero Él está entre nosotros a través de su Palabra, a través de la presencia real y privilegiada de la Eucaristía, está presente cuando dos o tres se reúnen en su nombre y no nos olvidemos de que cada uno de vosotros, cada uno de nosotros debe hacerle presente en nuestra sociedad.

¿Cómo podemos hacerlo? Nos lo ha dicho el mismo Jesús, lo acabamos de escuchar: cumplir todo cuanto Él nos ha mandado.

Ahora renovando vuestras promesas bautismales, las que quizás realizaron vuestros padres o padrinos en el momento de vuestro bautismo porque vosotros erais demasiado pequeños para manifestarlo con vuestra propia voz, os comprometéis a esto a vivir según lo que el Señor nos ha enseñado y que vosotros conocéis a través de sus propias palabras, recogidas en los Evangelios y del magisterio y la tradición de la Iglesia.

No estáis solos para ser fieles a este compromiso, vuestra fe es un don personal, un regalo del Señor para cada uno de vosotros, pero este es sólo el primer paso. La fe no podemos vivirla en soledad, la fe es para vivirla en comunidad, sin una comunidad donde vivirla no es una fe plena.

La primera de las comunidades debe ser vuestra familia, la pequeña Iglesia doméstica que a imitación de la familia de Nazaret constituye cada familia y en ella tenéis un papel muy importante a desarrollar, ayudando a los que tenéis más cerca para vivir unidos en la fe y la esperanza de Cristo resucitado.

Pertenecemos también a una comunidad parroquial, junto a otros que viven la misma fe, de orígenes diversos, edades distintas, pero unidos todos por una misma fe. Formamos parte también de una Iglesia particular concreta, en nuestro caso la diócesis de Girona y todas las iglesias diocesanas forman unidas la Iglesia universal, regida por el sucesor de Pedro que tendremos en breves semanas entre nosotros.

Vivir la fe no es fácil, para ello pidamos como nos ha enseñado hoy san Pablo que os conceda el espíritu de sabiduría y de revelación, que os ilumine la mente para comprender cuál es la esperanza que os da su llamamiento, cuán gloriosa y rica es la herencia que Dios da a los que son suyos y cuál la extraordinaria grandeza de su poder para con nosotros, los que confiamos en él, por la eficacia de la fuerza poderosa.

Esta eficacia nos viene dada por la fuerza del Espíritu Santo, este don que hoy recibís. Así os unís a nosotros para proclamar juntos que esta es nuestra fe, esta es la fe de la Iglesia que nos gloriamos de profesar en Cristo nuestro Señor que se hizo hombre, vivió como hombre, nos dejó el Evangelio, murió por nosotros, verdaderamente resucitó y subió a los cielos para darnos la posibilidad de gozar también nosotros de la vida eterna.

Él está ahora sentado a la derecha del Padre esperándonos y para que nosotros seamos dignos de acompañarle nos otorga el don del Espíritu Santo que hoy desciende sobre vosotros i que nos llena de fortaleza para ser sus testigos hoy en medio del mundo.