Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

Catedral de Girona

3 d’abril de 2026

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui busqueu?» (Jn 18,4)

Havien sortit amb llanternes i torxes i armats a cercar a aquell que havien tingut a l’abast cada dia, a aquell que havien vist guarir mallats, fer caminar invàlids, retornar la vista als cecs o treure dimonis. No s’havien atrevit llavors a fer-li res, ni tants sols estimbar-lo penya-segat avall quan l’ocasió s’havia presentat. No era que no tinguessin voluntat de fer-ho, el que succeïa és que no havia arribat la seva hora. És Déu i no l’home qui controla els temps, qui marca el ritme de la història de la salvació. Ara un cop havent-se recollit en la pregària i haver acceptat de complir la voluntat del Pare d’estimar fins a l’extrem, Crist es lliura als qui li volen mal, és Ell qui es lliura i no pas els altres els qui el detenen, tot i que així ho creguin. Com tantes altres vegades s’hauria pogut fer fonedís, hauria pogut presentar resistència o bé cercat refugi en mans amigues; però l’hora ha arribat i és per a aquesta hora pel que Crist ha vingut al món. No es tracta de retardar-ho més, ni de defugir la tasca feixuga per la que ha estat designat; es tracta de fer la voluntat del Pare i de completar el pla de salvació.

A qui buscaven aquell que van anar al seu encontre? Cercaven aquell home la mort del qual ha d’estalviar la mort de molts. I és cert que així serà, però no pas en el sentit conjuntural que ells creuen, sinó en un sentit molt més ampli, en un sentit total: la mort de Crist és la porta de la vida eterna per a tota la humanitat. Creient haver sortit a buscar un malfactor, un insurgent, s’han topat amb el redemptor tot i que ho desconeguin i s’han convertit així aquells soldats romans i aquells homes de la guàrdia del temple, en actors secundaris, però necessaris, del pla de Déu.

«Per tant, tu ets rei?» (Jn 18,37)

Ho havia cridat la gent el diumenge abans, Crist fou aclamat com a rei, com a Messies. Però pocs foren aleshores els qui s’havien adonat de que el seu regne no és d’aquest món. No és que tant sols no sigui d’aquest món sinó que fins i tot es regeix per uns barems que són del tot diversos als dels reialmes humans. El seu regne no cerca imposar-se, sinó que vol proposar-se; no utilitza la força de les armes sinó l’acció en nosaltres de les seves paraules; busca sumar i no restar, cerca la comunió i no pas el rebuig. I tant que Crist és rei, Ell mateix ho reconeix, però el seu regne no suposa cap perill per als regnes d’aquest món. O potser sí, perquè el seu missatge està fonamentat en l’amor a Déu i als altres, en fer opció preferencial pels febles, pels pobres, pels mallats, pels qui tenen fam i set de justícia; en definitiva per tots aquells que els regnes d’aquest món o bé menyspreen o bé descarten.

El seu regne ha vingut per implantar-se als nostres cors i convidar-nos així a la conversió. Per esdevenir súbdits seus ens cal adquirir la ciutadania d’aquells qui havent esta fets fills de Déu pel mateix Fill formen part dels seus. Tot aquest plantejament, nou i trencador alhora no és comprés per aquells que ara volent-li la mort, de fet estan ajudant a la implantació del nou regne, sense saber-ho estant consolidant allò que volen arrancar de soca-rel. A desgrat actuen a favor del Regne perquè aquest tant sols pot implantar-se si el gra de blat cau a terra i mor, sols així pot donar el fruit que ens cal per alimentar-nos de Déu.

 

«D'on ets, tu?» (Jn 19,9)

Tothom esperava el Messies, però quan aquest vindria ningú no havia de saber d’on ho venia. Jesús és el natzarè, i de Natzaret no en pot sortir res de bo. És el fill de Josep i alguns dels qui el tracten coneixem el seu pare i la seva mare. Desconeixen que és Déu el seu Pare, que si ha vingut és justament per portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1) i que ho ha de fer en nom del Pare. Per això s’asseia al temple cada dia, per ensenyar el Regne, però ja se sap a Ell que ha vingut en nom del seu Pare, no el volen acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acullen. (Cf. Jn 5,43).

Són pocs als qui ha estat revelat qui és i d’on ve Jesús i encara més pocs als qui ha estat concedit de sabent-ho formar part dels seus. Però el seu Regne no es basa en nombres i xifres, els cridats ho són basant-se més en la qualitat que en la quantitat i això no responent a criteris humans, no convenç a molts dels qui l’escolten.

«Tinc set.» (Jn 19,28)

«Tinc set», diu Jesús, i d'aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de nosaltres pot bastar-se a si mateix. Ningú pot salvar-se per si mateix. La vida arriba al seu acompliment no pas quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I precisament en aquest moment, després d'haver rebut de mans alienes una esponja xopada en vinagre» (Lleó XIV 3 de setembre de 2025) és quan Crist veu que la seva missió ha arribat al moment de la mort. Crist té set perquè nosaltres aprenguem també a tenir set i a demanar d’aquella aigua que sols ens en pot donar Crist i de la qual qui en beu ja mai més no tindrà set: l'aigua que es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna (Cf. Jn 4,14).

La de Crist és una set d’amor quan al calvari tot és desamor. Sabia que passaria el que ha passat però no per això li ha deixat de doldre veure la traïció i la desafecció dels seus i la fúria del poble que fa pocs dies l’aclamava i ara li vol la mort i una mort de creu.

Amb la seva set Crist ens obre aquella font d’aigua viva, brollant del seu costat la sang i l’aigua, donant-ho tot, fins a l’extrem cerca de saciar la nostre de set i amb aquest gest seu de suplicar aigua, tant ferestament correspost amb una esponja xopa de vinagre, ens diu que cal reconèixer-nos febles, que ens cal ser conscients de les nostres debilitats per demanar-li ajuda, per obrir-nos a la seva gràcia. Des de la suficiència i l’egoisme no hi ha res a fer; tancant-nos en nosaltres mateixos, no deixant espai a Déu ens tanquem a l’acció salvadora. Ens cal reconèixer que tenim set, set de Déu, que estem assedegats de Déu.

«Tot s'ha complert.» (Jn 19,29)

A la creu tot s’ha complert però no pas tot ha acabat. El pla de Déu era aquest, enviar al seu Fill per compartir la nostra mort. En aquesta història cadascú hi ha representat el seu paper i finalment tot encaixa. Als ulls dels qui des d’un inici volien la mort de Jesús tot ha sortit rodó, s’han desfet del mestre incòmode i el perill d’alterar les coses s’ha superat. Hi ha també dolor, el de ma mare, el de les dones, el dels deixebles que, tots menys un, no han estat a l’alçada i segurament també en certa manera hi ha neguit en el cor de Pilat que a desgrat ha condemnat qui creia innocent. Però encara queda el darrer capítol per escriure, Crist ha anat deixant-ho entendre però pocs l’han entès;  ells no van entendre de què els parlava. (Cf. Jn 10,6). Tant sols quan haurà estat enlairat a la creu el Fill de l'home, coneixerem que Ell és, i que no fa res pel seu compte i que aviat el Fill de l'home, que ara reposa al sepulcre, serà glorificat, i Déu serà glorificat en ell per a la nostra salvació. Aleshores realment tot s’haurà complert. Això serà la nit santa de la Pasqua.

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Catedral de Girona

2 d’abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

El Senyor convidà al poble d’Israel a tenir aquell dia com un memorial i a celebrar-lo en comunitat com una institució perpètua. Aquella tradició fou actualitzada i portada a la seva plenitud quan el Senyor ens va convidar a celebrar el seu memorial, tal com ens ho ha dit l’apòstol sant Pau. Ell es lliurà amb plenitud i és aquesta la tradició que nosaltres hem rebut i que conservada a través de generacions de creients ens ve del mateix Jesús.

Hem escoltat avui l’Evangeli segons sant Joan, aquest quart Evangeli no inclou el relat de la institució de l’Eucaristia, el que hem escoltat és el relat del rentament de peus; però tot i no incloure el relat de l’Eucaristia sant Joan evangelista va més enllà, va al fons, va al que hi ha darrera de la institució d’aquesta i el que hi ha darrera no és altra cosa que l’amor de Déu per nosaltres, un amor fins a l’extrem. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu i aquest precepte es compleix de manera admirable en l’Eucaristia. L’Eucaristia és la plena manifestació del immens amor del Senyor per nosaltres. (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 1)

Si l’Eucaristia és el misteri de l’amor, si en ella hi trobem veritablement la presència de Crist fet pa i vi, per a nosaltres no hi pot haver sagranment més gran. És això el que fa a l’Eucaristia insubstituïble i la constitueix com a centre, font i cimal (LG, 11) tal com ens diu el Concili Vaticà II. Aquesta singularitat i centralitat és el que fa de participar en l’Eucaristia quelcom imprescindible per a tot creient, cap altre tipus de celebració pot no ja substituir-la sinó tant sols dispensar-ne la participació de manera repetitiva i habitual.

Ens ho recordava sant Joan Pau II escrivint que: «Quan, per escassetat de sacerdots, es confia a fidels no ordenats una participació en la cura pastoral d'una parròquia, aquests han de tenir present que, com a ensenya el Concili Vaticà II, «no es construeix cap comunitat cristiana si aquesta no té com a arrel i centre la celebració de la sagrada Eucaristia». Per tant, consideraran com a comesa seva el mantenir viva en la comunitat una veritable «fam» de l'Eucaristia, que porti a no perdre cap ocasió de tenir la celebració de la Missa.» (Ecclesia de Eucharistia, 33).

Tenir fam de l’Eucaristia és tenir fam de Crist. No en som a vegades del tot conscients de la importància de la participació en l’Eucaristia especialment la dominical. El nostre entorn és a vegades indiferent al missatge evangèlic; però això mateix ens cal ser alimentats per l’Eucaristia mitjançant la participació en la seva celebració i fer-ho amb el suport i la proximitat de la comunitat, reunint-nos el diumenge amb els altres germans per a celebrar la Pasqua del Senyor amb el sagrament de la Nova Aliança instituït pel mateix Jesucrist aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans (Cf. Dies Domini, 48).

«De genolls doncs adorem-lo» cantarem tot portant Jesús sagramentat al sagrari, perquè reconeixent-hi per la fe en aquest sagrament la presència real de Crist, aquesta seva presència ens mou a l’adoració eucarística, de manera privada o pública, una adoració que sempre ha d’estar estretament lligada a la celebració eucarística, a la que no pot substituir, però on es perllonga i intensifica allò que s’ha esdevingut en la celebració litúrgica, adorem aquell que hem rebut en una celebració comunitària, participant d’un encontre de la comunitat amb Crist que posa el fidel en comunió amb tota l’Església, fent-lo prendre consciència de la seva pertinença al Cos de Crist (El cor parla al cor, 36). Perquè com escrivia sant Joan Pau II: «L'Eucaristia crea comunió i educa a la comunió.» (Ecclesia de Eucharistia, 40).

Sense comunitat no hi ha Eucaristia i sense Eucaristia no hi pot haver comunitat, perquè aquesta reunida en nom de Crist per celebrar l’Eucaristia, en fa el sagrament de la comunitat per excel·lència. Un sagrament del que avui recordem de manera solemne la seva institució. Han canviat potser les formes al llarg dels segles, però no ha canviat el fons, l’essència continua essent la mateixa i és aquesta tradició que va rebre Pau la mateixa que avui nosaltres vivim i celebrem.

L’Eucaristia és sempre transformadora, per ser plena ha de comportar per als qui en participen el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera eucarística (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 20). Sense aquesta transformació els efectes i el sentit de la participació no poden ser plens; d’aquí la relació forta i indestriable del sagrament de la reconciliació amb el sagrament de l’Eucaristia.

La pràctica del sagrament de la penitència, rebut prèviament, ens disposa a rebre al Senyor i a participar en comunió plena amb Ell i amb la comunitat i obre així la disponibilitat dels nostres cors ha ser convertits, moguts sempre per aquest amor fins a l’extrem que rebem de Crist i al qual nosaltres malgrat tots els nostres esforços, mai no podrem correspondre amb la mateixa intensitat, tot i que en cap cas hem de renunciar a intentar-ho un cop i un altre. Perquè com ens diu l’apòstol només compta la fe que actua per l'amor (Cf. Ga 5,6).

L’Eucaristia és memorial i presència real de Crist, és sagrament de caritat en tant que és un misteri que neix de l’amor de Crist per nosaltres i cal ser viscut en comunitat; perquè «el sacrifici eucarístic, fins i tot celebrant-se sempre en una comunitat particular, no és mai celebració d'aquesta sola comunitat.» ho és de tota l’Església (Communionis notio). Per l’Eucaristia participem de la unió amb Crist i Jesús actuant segons l'estil de Déu, ens ensenya a fer el mateix. (Lleó XIV 22 de juny de 2025).

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor. Centre Penitenciari Puig de les Basses

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Centre Penitenciari Puig de les Basses

Dijous 2 d’abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Celebrem avui aquell moment en que Jesús, a punt de donar la seva vida, a punt de ser torturat, traït i vexat, institueix el memorial de l’Eucaristia. Ho fa des del seu amor fins a l’extrem per nosaltres i ho explicita amb un gest. S’aixeca de la taula, s’arromanga i es posa a rentar els peus als seus deixebles.

En l'escena del lavatori dels peus, Jesús el que fa és oferir el seu amor sense límits i vol dir-nos una cosa nova als qui ens hem reunit amb Ell per a celebrar la Pasqua. Al món d'avui li resulta molt difícil d’entendre-ho, però només aquest és el veritable amor, el de servir-se els uns als altres. Per a estimar de debò cal menysprear els llocs d'honor, cal doblegar els genolls per a servir i cal obrir les mans per a compartir. En nosaltres, han de ressonar les paraules de Jesús: «Feu això en memòria meva». Vol mostrar així que no hi ha ningú per damunt d’un altre, que si Ell que és el Fill de Déu fa això nosaltres encara més.

El relat de l’Evangeli ens mostra la reacció de l’apòstol Pere. Pere, tossut com sempre i que mai no acaba d’entendre les coses es nega a que Jesús li renti i els peus i quan aquest li diu que si no es deixa no té res a veure amb Ell li demana que el renti de dalt a baix.

Jesús està apunt de donar la seva vida i de patir la passió. No ho fa perquè sí i li costa, recordem com a Getsemaní pateix molta angoixa davant del que li ve a sobre. Amb aquest patiment tant humà, com el que qualsevol de nosaltres patim en un moment o altre de les nostres vides; crist ens vol dir que l’amor tot ho supera i que hem de mirar sempre més enllà del que avui veiem, del que avui vivim o del que avui patim.

Hi tot això Crist ho viu des del perdó. Sap que al seu voltant molts han obrat malament, que ho han fet per por, per enveja o per guanyar-hi ells sense importar-los que els altres perdin. Hi tanta tristesa al món que ens costa pensar que hem de lluitar per vèncer-la.

Preguem també avui especialment per tots aquells que pateixen les guerres. Jesús «com a Rei de la pau, mentre carregava amb els nostres sofriments i era traspassat per les nostres culpes, Ell «s'humiliava i ni tan sols obria la seva boca: com un xai portat a l'escorxador, com una ovella muda davant el qual la xolla, ell no obria la seva boca» (Is 53,7). No es va armar, no es va defensar, no va lliurar cap guerra. Va mostrar el rostre mansuet de Déu, que sempre rebutja la violència i en lloc de salvar-se a si mateix, es va deixar clavar en la creu, per a abraçar totes les creus erigides en tots els temps i llocs de la història de la humanitat.» (Lleó XIV 29 de març de 2026). I tot ho va fer per amor a nosaltres.

Jueves Santo

Misa de la Cena del Señor

Centro Penitenciario Puig de las Basses

Jueves 2 de abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salmo 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jn 13,1-15

Celebramos hoy aquel momento en que Jesús, a punto de dar su vida, a punto de ser torturado, traicionado y vejado, instituye el memorial de la Eucaristía. Lo hace demostrando un amor hasta el extremo por nosotros y lo explicita con un gesto. Se levanta de la mesa y se pone a lavar los pies a sus discípulos.

En la escena del lavatorio de los pies, Jesús lo que hace es ofrecer su amor sin límites y quiere decirnos algo a quienes nos hemos reunido con Él para celebrar su memorial. Al mundo de hoy le resulta muy difícil entenderlo, pero solo este es el verdadero amor, el de servir a los otros. Para amar de verdad hay que despreciar los lugares de honor, hay que doblar las rodillas para servir y hay que abrir las manos para compartir. En nosotros, tienen que resonar las palabras de Jesús: «Haced esto en memoria mía». Quiere mostrar así que no hay nadie por encima de otro, que si Él que es el Hijo de Dios hace esto nosotros todavía más.

El relato del Evangelio nos muestra la reacción del apóstol Pedro. Pedro, tozudo como siempre y que nunca acaba de entender las cosas, se niega a que Jesús le lave y los pies y cuando este le dice que si no se deja no tiene nada que ver con Él le pide que lo lave de arriba abajo.

Jesús está a punto de dar su vida y de sufrir la pasión. No lo hace porque sí y le cuesta, recordamos como en Getsemaní sufre mucha angustia ante lo que le viene encima. Con este sufrimiento tan humano, como el que cualquiera de nosotros sufrimos en un momento u otro de nuestras vidas; Cristo nos quiere decir que el amor todo lo supera y que tenemos que mirar siempre más allá del que hoy vemos, de lo que hoy vivimos o de lo que hoy sufrimos.

Todo esto Cristo lo vive desde el perdón. Sabe que a su alrededor muchos han obrado mal, que lo han hecho por miedo, por envidia o para ganar ellos sin importarles que los otros pierdan. Tanta tristeza hay en el mundo que nos cuesta pensar que tenemos que luchar para vencerla.

Rogamos también hoy especialmente por todos aquellos que sufren las guerras. Jesús «Como Rey de la paz, mientras cargaba con nuestros sufrimientos y era traspasado por nuestras culpas, Él «se humillaba y ni siquiera abría su boca: como un cordero llevado al matadero, como una oveja muda ante el que la esquila, él no abría su boca» (Is 53,7). No se armó, no se defendió, no libró ninguna guerra. Mostró el rostro manso de Dios, que siempre rechaza la violencia y en lugar de salvarse a sí mismo, se dejó clavar en la cruz, para abrazar todas las cruces erigidas en todos los tiempos y lugares de la historia de la humanidad.» (León XIV 29 de marzo de 2026). Y todo lo hizo por amor a nosotros, por esto lo recordamos.

Missa Crismal

 

Missa Crismal

Catedral de Girona

Dimarts 31 de març de 2026

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Salm 88,21-22.25 i 27; Ap 1,5-8 i Lc 4,16-21

Units i conformats a Crist, renunciant a nosaltres mateixos per tal de ser fidels a les promeses que hem fet per complir els deures sagrats envers l’Església; així ens vol el Senyor, moguts sempre pel seu amor. Un dia vam rebre l’Esperit del Senyor per la imposició de les mans i en el seu cas per la unció, vam rebre el ministeri del diaconat, del presbiterat o de l’episcopat per tal de servir a Crist i a l’Església. 

Servir-los vol dir servir al poble sant de Déu en qui Crist habita i que conforma aquesta Església imperfecte encara per la feblesa dels qui la composem, però perfecta en tant que és anunci de l’Església celestial a la que Crist ens crida a participar a tots i a nosaltres a anunciar-la seguint la crida del Senyor. 

La nostra és una Església pobre, pobre en recursos humans, pobre en nombre; però sempre esperançada i rica en fidelitat. No s’hi val plànyer-se de temps passats, ni foren millors, ni tant esplendorosos com a vegades l’enyorança ens mou a pensar. Déu vol que visquem cada temps, el temps concret que ens pertoca de viure i que ho fem amb fidelitat, esperit de servei, joia i esperança. 

Hem viscut en el darrer any la mort del papa Francesc i l’inici del ministeri del papa Lleó XIV.  Del primer ens queden moltes coses al cor, el seu ha estat un pontificat centrat en la misericòrdia i l’esperança, trets definitoris dels anys sants de 2016 i 2025. El papa Francesc des de la proximitat i la simplicitat ens ha volgut marcar així el rumb cap a l’any sant 2033 en que, si Déu vol, celebrarem el bimil·lenari de la redempció. 

Ben aviat hem vist com l’Església, sota el guiatge ara del papa Lleó XIV, segueix fent camí per abordar els reptes que avui ens planteja el món i fer-ho des de la sinodalitat com a eina nova i antiga alhora, nova en tant que ha estat adoptat com a mètode, antiga pel seu origen apostòlic que ha conservat la vida monàstica al llarg de tots aquests segles. Escoltar el consell de tots és una manera de viure la fe que sant Benet estableix per a les comunitats monàstiques i que avui, quan encara ens toca viure l’aplicació en fidelitat i esperança del Concili Vaticà II, ens pot ajudar a avançar en la comunió sempre imprescindible i sempre necessària. 

Ahir mateix ho recordava el papa Lleó XIV dient que: «la sinodalitat, promoguda pel Papa Francesc com una cosa fonamental per a la vida de l'Església, es tradueix, en el monestir, en la pràctica quotidiana del «caminar junts», en l'escolta recíproca, en el discerniment comunitari sota la guia de l'Esperit Sant, en comunió amb l'Església.» 

La comunió també ha de traduir-se en compromís; amb serveis diferents, però amb un únic esforç per sostenir units l’Església; caminar junts és sempre garantia de fidelitat a l'Evangeli; junts i en harmonia, tractant d'enriquir a l'Església amb el propi carisma, però tenint en el cor el desig de ser un únic cos del qual Crist és el Cap. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). Masses vegades causa més danys el foc amic que el que ve de fora de l’Església; la critica per la crítica, la demonització del qui no comparteix en la seva totalitat la nostra manera de viure la fe, són enemics de la comunió i de l’amor a Déu i als germans. 

La nostra és una situació de pobresa, cert, però la pobresa pot ser fecunda si la vivim amb generositat i en comunió. L’Església viu com una gran família, la diversitat de carismes, cadascun d’ells pot aportar quelcom i entre tots tenim el repte de configurar una estructura i unes línies d’actuació que ens permetin afrontar els reptes que avui ens planteja el món. No som ja l’Església oficial i oficialista d’altres temps, però no era aquella tampoc una situació ideal, perquè sovint la convenció social ofegava la sinceritat del cors. L’Església dels nostres temps ha de ser una Església més espiritual, més pobra i menys política: una Església dels petits, com deia el papa Francesc. 

També el papa Benet ens va demanar de preparar-nos per a ser una Església més petita; ell havia anunciat l’any 1968 que: «L'Església es farà petita, haurà de començar tot des del principi. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en una conjuntura més favorable. Perdrà adeptes, i amb ells molts dels seus privilegis en la societat. Es presentarà, d'una manera molt més intensa que fins ara, com la comunitat de la lliure voluntat, a la qual només es pot accedir a través d'una decisió.» 

No ens ha de fer por el repte, malgrat ser nosaltres fràgils gerres de terrissa (Cf. 2Co 4,7). Si hem rebut el do de l’Esperit es per seguir portant la bona nova als desvalguts, per proclamar als captius pel pecat la llibertat, per portar la llum de la fe als qui tenen els ulls encegats per les mires massa temporals d’aquest món; en definitiva estem cridats a ser fidels testimonis de la resurrecció de Crist, que és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. 

Entre els reptes que tenim al davant hi ha un ampli sector de la joventut que cerca resposta a les grans preguntes que de sempre ens ha plantejat la vida. Una joventut que no es conforma amb les respostes sorgides del materialisme que lluny d’haver desaparegut resisteix cada vegada amb més força i més mitjans, centrant els objectius polítics i socials. 

La nostra és una joventut que s’acosta a l’Església per rebre el catecumenat o viu la fe des dels diferents moviments que miren d’ajudar a descobrir la fe, una fe que sempre cal viure dins de l’Església, en comunitat, en la parròquia, en l’Església diocesana i en l’Església universal sota el guiatge de Pere. «La comunitat eclesial està cridada a reflectir la comunió de les persones divines (...) Només així es pot experimentar la plenitud de l’amor de Déu.» (El cor parla al cor, 23). Tots plegats estem cridats a viure la fe en comunió, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, penedint-nos d’elles i mirant de superar-les, no posant mai per endavant la particularitat a la comunitat. 

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix a tots la cerca de Déu, no caient en el risc del desig de superioritat insolidari. Ens ho diu sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). 

On no hi ha comunió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió i els qui s’acosten a l’Església, si hi veuen disputes vanes i estèrils, no hi reconeixen a Crist. Tenim davant els ulls el repte de viure la fe en aquesta comunió envigoridora, enmig d’un món cada cop més polaritzat pels extremismes que busquen la confrontació i no pas la comunió i aquest, el de la confrontació, és un risc que també pot afectar a l’Església. 

Ens ho deia el papa Lleó XIV en l’homilia d’inici del seu pontificat, unes paraules que val la pena que recordem: «voldria que aquest fos el nostre gran desig: una Església unida, signe d'unitat i comunió, que es converteixi en llavor per a un món reconciliat. En el nostre temps, veiem encara massa discòrdia, masses ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al que és diferent, (...). I nosaltres volem ser, dins d'aquesta massa, llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat. Nosaltres volem dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seva Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seva proposta d'amor per a formar la seva única família: en l'únic Crist on nosaltres som un.» (18 de maig de 2025). 

No podem, ni hem de renunciar a continuar anunciant l’Evangeli als qui cerquen respostes, explicant-lo als qui havent-se allunyat de l’Església per una o altre raó no han perdut la fe en Crist, però potser sí que han perdut la confiança en nosaltres. I fer-ho atenent alhora als qui ja viuen la fe dins de l’Església. Ens cal repensar i refermar la família i la parròquia com a eixos de l’anunci de l’Evangeli, com a esglésies domèstiques on iniciar-se i avançar en la fe. 

Per a aquesta tasca, que ha de ser el centre de la nostra activitat, ja no en tenim prou amb els ministres consagrats, reduir-ho a la nostra simple tasca seria inadequat al concepte d’Església que ens ha llegat el Concili Vaticà II i a la idea de sacerdoci universal que s’hi planteja. Des d’una nova organització, més àgil i dinàmica, hem d’afrontar els reptes, cadascun des del seu paper per entre tots fer arribar Crist al qui el cerca i a qui no sap encara que Crist el cerca a ell. 

Aquesta comunió es veu avui obstaculitzada per un clima cultural que afavoreix l'aïllament o l'autoreferencialitat. Cap de nosaltres està exempt d'aquestes insídies que amenacen la solidesa de la nostra vida espiritual i la força del nostre ministeri; però hem de vigilar perquè, a més del context cultural, la comunió i la fraternitat entre nosaltres també troben alguns obstacles, o bé personals o bé per dir-ho així «interns», que afecten la vida eclesial de la diòcesi, a les relacions interpersonals i també al que tenim en el cor, especialment el sentiment de cansament perquè vivim fatigues particulars, perquè no ens sentim compresos i escoltats, o per altres raons que ens poden abocar a caure en l’abandó o el pecat. Ens cal tenir cura sobretot de la nostra ànima, vetllant per tenir temps per a la pregària personal i pel contacte sovintejat amb la Paraula de Déu, temps per demanar ajuda quan ens cal, temps per fer un recés i aprofitar aquest temps com una gràcia per retrobar en el nostre ministeri la frescor d’aquella crida que el Senyor ens va adreçar un dia i que ens continua adreçant cada dia, un temps reservat per a Déu. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). 

No ens podem permetre d’assecar-nos espiritualment quan hi ha tanta set de Déu al nostre voltant, però alhora ens cal optimitzar els recursos personals, perquè arribar a l’esgotament, especialment dels nostres cors, no ens pot portar a res de bo. 

Ens deia el papa Lleó XIV als seminaristes convocats a Roma el passat 28 de febrer: «Es diu que els arbres “moren dempeus”: romanen alçats, conserven l'aparença, però per dins ja estan secs. Una cosa semblant pot succeir en la vida del seminari o d'un seminarista —i més tard en la vida d'un sacerdot— quan es confon la fecunditat amb la intensitat de les activitats o amb la cura merament exterior de les formes. La vida espiritual no dona fruit pel que es veu, sinó pel que està profundament arrelat en Déu. Quan aquesta arrel es descura, tot acaba assecant-se per dins, fins que, silenciosament, s'acaba per “morir dempeus”.» 

El que ens dona saba nova és la pregària i el contacte amb la Paraula, si els nostres cors s’assequen no podrem transmetre als qui se’ns apropen altra cosa que buidor i correm el risc de caure nosaltres en el nostre camí cercant compensacions que en cap cas ens poden satisfer perquè són fruit de la infidelitat. 

Donem gràcies avui al Senyor pel vostre ministeri, pel vostre treball i pel vostre servei a l’Església de Girona. Gràcies especialment a Mossèn Àngel Caldes que celebra el seu setanta-cinquè aniversari d’ordenació sacerdotal i a Mossèn Cinto i Mossèn John William pels seus vint-i-cinc anys de servei com a preveres. 

Gràcies per la vostra tasca, gràcies per com acolliu als qui truquen a la nostra porta cercant a Déu, gràcies per esmerçar tantes hores al servei pastoral que tenint l’Eucaristia com a centre, essent dispensadors dels misteris de Déu, abasta tants altres aspectes imprescindibles. Gràcies per la vostra implicació en aquest procés d’adaptació de la nostra organització per tal de que a partir d’aquesta puguem servir millor al Poble sant de Déu amb els dons i recursos que Déu ha posat avui al nostre abast. 

I des de l’agraïment us encoratjo a mirar el futur amb esperança, tot demanant al Senyor noves vocacions sacerdotals i diaconals, que ens calen i molt, i alhora encoratjar també als fidels laics a col·laborar i a implicar-se en el dia a dia i en el futur de la nostra Església de Girona, tant des dels ministeris laicals, com des dels consells parroquials, catequistes, monitors i tants d’altres llocs on poder servir a l’Església amb fidelitat i esperança. 

No hi ha fórmules màgiques, no esperem fórmules magistrals a les que adherir-nos o oposar-nos-hi frontalment. Tot depèn del nostre treball col·lectiu, d’unir esforços, de procurar el millor per a la comunitat; en definitiva de viure la fe centrats en Crist i en comunió. Tot depèn de tots i tots depenem de Crist, al qual demanem que ens porti tots junts a la vida eterna (RB 72,12).

Dimarts Sant

 

Dimarts Sant

Quart aniversari de la mort del bisbe Francesc Pardo

Catedral de Girona

Dimarts 31 de març de 2026

Is 49,1-6; Salm 70,1-2.3-4a.5-6ab.15 i 17 i Jo 13,21-33.36-38

El profeta al final de la seva vida pensava haver-se cansat en va, haver consumit les seves forces per no res. Davant la nostra migradesa, davant les nostres febleses tant físiques com morals ens sentim ben poca cosa i com més avancem en el coneixement del Senyor, tot i que aquest no sigui mai suficient, la consciencia de la nostra petitesa augmenta. És el Senyor qui obra en nosaltres, sense la seva gràcia no som res i res no podem assolir. Deixar-se obrar pel Senyor demana ser conscients d’aquesta nostra feblesa i alhora de la seva immensa bondat, perquè Ell es val dels febles per assolir grans metes.

En el relat de la passió cada peça va encaixant, a cadascú li toca de jugar-hi el paper que li ha estat assignat i cap dels actors ha triat el seu personatge tot i que Déu ha escollit per a cadascun el que millor li escau. La història humana està ben representada en el relats de la passió, en ells hi trobem la traïció, la por, l’ambició o el desengany. Són aquestes actituds que trobem també al llarg de la nostra vida, a vegades en som responsables i d’altres vegades víctimes, perquè al llarg d’una vida hi ha moments per a tot.

Avui recordem al nostre germà el bisbe Francesc en el quart aniversari de la seva mort. Ell fou cridat a diverses responsabilitats en l’Església, hi esmerçà molts esforços i mirà de servir al poble sant de Déu que li havia estat confiat de la millor manera possible. El bisbe Francesc, com el profeta ben bé podia pensar que es cansava en va i que consumia les seves forces per no res.

És aquesta la temptació que ens pot sortir al pas quan no assolim allò que creiem que cal assolir o no ho fem al ritme que creiem que cal fer-ho. Caiem en aquesta temptació quan mirem les nostres minses obres amb mirada exclusivament humana i no ens refiem del que Déu vol fer amb nosaltres.

El servei a l’Església no és una cursa de mèrits, no és fruit d’aquell “carrerisme” que tant va blasmar el papa Francesc. El servei a l’Església és això, un servei que demana disponibilitat i obediència, humilitat i deixar-se acompanyar sempre per la gràcia de Déu. Així ho visqué el nostre germà el bisbe Francesc.

Segurament que per a uns la seva tasca fou sempre encertada, mentre que per a d’altres no ho fou en cap cas. En realitat com tota vida i com tota tasca humana la seva fou una vida d’encerts i de desencerts, com qualsevol de les nostres. Però el que compta als ulls de Déu no és una llarga llista d’accions, de mèrits humans, sinó la voluntat amb que assumim allò que el Senyor ens confia i el nostre germà tot va voler fer-ho per sevir a Crist i a l’Església que li havia estat confiada.

L’apòstol Pere en aquell moment en que Crist anunciava que seria traït no podia entendre on anava Jesús, no podia entendre que aquell no era encara el moment perquè ell l’acompanyés, ho seria més tard certament. Per a Pere llavors era el moment de la negació, com per a Judes el de la traïció, calia que el primer madurés la seva fidelitat i el darrer es penedís del seu gran pecat. Ells no n’eren ben bé conscients del paper que jugaven, però cadascun d’ells representava una actitud ben humana en el moment central de la història de la salvació: desconfiança, por o gelosia; al cap i a la fi tot fruit de l’egoisme. També a nosaltres el Senyor ens proposa una tasca i el que compta és portar-la a terme amb amor i fidelitat, tot i que cometem errors i a vegades no fem el bé que voldríem, sinó el mal que no voldríem. (Cf. Rm 7,19)

Demanem avui que el nostre germà el bisbe Francesc hagi estat acollit al Regne que Crist vingué a portar-nos. Que així com ell esmerçà la seva vida per servir a Crist i a la seva Església, ara hagi seguit al Senyor a la gloria eterna. I per a nosaltres demanem que el Senyor ens concedeixi d’aprendre del seu esperit de servei i de la seva generositat, seguint els dictats d’aquell que és llum per a tots els pobles i la salvació del qual arriba d’un cap a l’altre de la terra.

Diumenge de Rams

 

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle A

Catedral de Girona

29 de març de 2026

Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Escriu sant Agustí que «la passió de nostre Senyor Jesucrist és l’origen de la nostra esperança.» (Sermó 3). Pot semblar contradictori que la passió i la mort d’un home pugui ser signe d’esperança, ans al contrari ho prendríem sempre per signe de derrota. Així ho cregueren tots aquells que van intervenir en la condemna i mort de Crist: els grans sacerdots, el governador romà, el deixeble traïdor i tots aquells que diumenge clamaven «Hosanna al Fill de David.» i el Divendres Sant «que el crucifiquin.»

El diumenge tota la ciutat s’agità, l’entrada muntat en una somera no era un gest ni casual ni banal, era un signe de reialesa i aquest signe fou entès així pels qui feien ja temps que se sentien incòmodes amb les paraules, els gestos i el ressò que tenia l’anunci del regne que Jesús expressava. Uns el rebutjaven de ple perquè els incomodava i els posava en evidència; per a d’altres era evident que Jesús feia el bé tot i que ells no sabien d’on li venia tot això.

Aquell home guaria els cossos i les ànimes; ens ho deia ahir el papa Lleó XIV: «No és casualitat que els gestos realitzats per Jesús no es limitin a la curació física o espiritual de la persona, sinó que també comprenguin una important dimensió social i política; la persona sanada és reintegrada, amb tota la seva dignitat, a la comunitat humana i religiosa de la qual, sovint precisament per la seva condició de malaltia o de pecat, havia estat exclosa.» (28 de març de 2026).

Entendre els plans de Déu no és mai fàcil, Déu actua d’una manera singular, que evidentment no és la nostra; però és que Déu no està limitat per tot allò que a nosaltres ens coarta la llibertat: pressions, ambicions, desitjos de poder; tot plegat fruit de l’egoisme, del pecat que tot ho embruta i tot ho manipula.

La clau per entendre el misteri de la redempció ens l’ha donat sant Pau en l’himne de la carta als Filipencs. Jesucrist deixant de banda voluntàriament la seva condició divina es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau, s’abaixà fins a morir a la creu per tal de que Déu l’exalci i nosaltres el reconeguem com a Senyor nostre.

És així com la vida de Jesús canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots que semblaven triomfar. Fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu Jesús, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres Crist feia triomfar l’amor, un amor fins a l’extrem. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu. La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar.

Quan escoltem el relat de la passió, davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús.

Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara ja no n’estiguem tant segurs de la nostra innocència, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, de pensament, de paraula o d’obra, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres.

O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als qui truquen a la porta i que es juguen la vida per trobar un lloc digne on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida des del seu mateix inici, fins al seu final quan vol Déu? O no ho fem per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa, al qui pateix la guerra o al qui és a la presó, sigui justament o injustament? Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; uns per por, els altres per comoditat, els altres per enveja i fins i tot un per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit, per acabar morint al calvari el dia següent.

Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells en cap moment aportaren una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquell moment cabdal del pla de salvació també hi havia lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea, a qui feia por o bé avergonyia declarar-se públicament deixeble de Jesús, tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

I sobretot la figura de la Mare, de Maria, icona de l’amor, aquella que en no tenir pecat no te mai por perquè se sap en gràcia de Déu, plena de la gràcia de Déu.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes.

El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

Deia ahir el papa Lleó XIV: «el que dona solidesa a la vida és l'amor; l'experiència fonamental de l'amor de Déu, abans de res, i després, per extensió, l'experiència il·luminadora i sagrada de l'amor mutu. I estimar-se recíprocament, si d'una banda requereix estar oberts a créixer i, per tant, a canviar, per un altre exigeix fidelitat, constància i disposició al sacrifici en la vida quotidiana.» (28 de març de 2026).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.

Com escriu sant Bernat: «En la creu s'ha manifestat l'amor gratuït i misericordiós de Déu: “em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.” (Ga 2, 20), per cada home, per tots. La imitació de Crist és autèntica quan inclou assumir amb Ell el sofriment per amor.» (Sermó 20).

A això ens convida la passió, mort i resurrecció de Crist.

Mare de Déu dels Dolors a Besalú

 

Mare de Déu dels Dolors

Sant Vicenç de Besalú

Divendres 27 de març de 2026

He 5,7-9; Salm 30 i Jo 19,25-27

Celebrem avui la memòria de la Mare de Déu sota l’advocació dels Dolors, ho fem a les portes de la Setmana Santa, a les portes de la celebració de la passió, mort i resurrecció del Senyor. Maria és un personatge imprescindible en la vida i la mort de Jesús; ella és la dona que Déu elegeix per ser la mare de Crist. Ella és dona, una dona de Natzaret triada des de la seva concepció per tenir un paper clau en la història de la salvació. Maria és la mare, aquella que porta en les seves entranyes a Jesús, el porta al món, el cria i l’acompanya en tot moment; una mare que essent-ho de Jesús esdevé també la nostra mare. Maria és finalment la Mare de Déu i això la situa en un lloc privilegiat com intercessora, ella que fou concebuda sense culpa i fou assumpta al cel cop a primícia de la humanitat.

Un home i una dona.

Maria és aquella dona que esdevé la primera deixeble, aquella que des del mateix moment en que li fou anunciada la seva concepció dedicà cada hora de la seva vida al seu fill. Ella no dubtà mai, no es feu mai enrere i sempre estigué al costat del seu fill. La veiem doncs al costat de la creu, una imatge que representa tot el dolor, aquell dolor que li havia estat anunciat per l’ancià Simeó quan presentaren amb Josep al infant al temple. El que li va dir Simeó es va complir i certament una espasa de dolor li va traspassar el cor i ho feu de manera profunda, un dolor que tant sols una mare pot experimentar. Així la venerem com a dolorosa, amb un cor traspassat per espases de dolor.

Maria era una dona del poble, una dona que com qualsevol altre aspirava a una vida tranquil·la al costat d’una família. És el que ens la fa propera, Maria era com qualsevol altre noia del Natzaret i la seva proximitat ens serveix de model, ens ajuda a mirar d’esdevenir com ella deixebles de Crist.

Jesús penjat a la creu, a punt de lliurar la seva vida ens mostra la seva humanitat com mai. Jesús es va voler igualar a nosaltres, s’ho hauria pogut estalviar, però va voler viure la mort com qualsevol home. La mort la vivim tots en un moment o altre de les nostres vides; molta gent viu la mort de manera cruel, dolorosa. Crist es fa solidari amb tots ells, amb els qui moren injustament, amb els qui moren víctimes de les guerres i de les violències de tota mena i de tot origen, amb els qui pateixen llargues i doloroses malalties fins a veure la mort com un alliberament. La mort de Crist és certament una paradoxa, Crist mor per viure, per donar esperança, per donar esperança a tota la humanitat. No és en cap cas, la seva una mort fruit de la desesperació, és fruit de l’esperança en Déu i en la vida eterna.

Déu ens dona la vida, ens regala la vida i som convidats a viure-la agraïts, en integritat i amb plenitud, amb agraïment i amb ganes de fer-la fructificar. Però quan a Déu li plau arriba la seva fi i sabem per la fe que llavors res no acaba, que tot comença gràcies precisament a Crist. Jesús, estimava la vida i per això durant la seva vida mortal a Getsemaní s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. El Fill, aprengué amb l’experiència de la seva vida què és obeir i morint i ressuscitant s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui creuen en Ell.

De lluny estant, si fixem l’atenció en l’escena del calvari, com si fóssim uns espectadors que contemplen l’escena amb pas apesarat hi veurem un home, penjat a la creu, i una dona al seu costat. S’hi percep la tensió del moment, hi podem intuir el dolor, la solitud, el silenci. No hi trobarem pas desesperació en cap dels rostres, hi trobarem sempre serenor i confiança, que són llavors de l’esperança.

Una mare i un fill.

Aquestes dues figures que es desdibuixen al calvari són les corresponents a una mare dolorosa plorosa als peus de la creu d’on penja el seu fill i aquest fill abandonat, traït i torturat. Maria sabia que la vida de Jesús no seria fàcil, però malgrat intuir que aquell fill que inesperadament havia engendrat, seria un signe de contradicció, signe de que molts caiguin i per a molts d'altres profecia de que s'aixequin; en tot cas una senyera combatuda, el dolor del seu patiment li tocà el cor de mare.

Jesús a la creu, a punt de morir, veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava i confià la mare al deixeble i el deixeble a la mare. Aquell deixeble ocupa allí al calvari el nostre lloc al costat de María, la va acollir com a mare en la fe per tal de que nosaltres l’acollim també com a mare i com a model de fe. Tant sols després de lliurar-nos a María com a mare, Jesús dirà: «tot s’ha complert» (Jn 19,28), perquè calia que ens confiés a Maria i ens la donés com a mare.

És una manera d’explicar que Maria als peus de la creu esdevé també la nostra mare. Escriu sant Bernat: «Oh admirable intercanvi! Et lliuren a Joan en lloc de Jesús, el servent en lloc del Senyor, el deixeble en lloc del Mestre, el fill del Zebedeu en lloc del Fill de Déu.» (Sermó IX)

Maria esdevé així una figura propera, com tota mare, Maria està sempre disposada a rebre la nostra visita, a recórrer els nostres carrers i nosaltres estem sempre promptes a dirigir-li i confiar-li les nostres preocupacions, els nostres neguits, els nostres sofriments, les nostres pors, segurs de que sempre ens escolta. Adreçar-nos a Maria és escollir el millor camí per arribar a Crist.

La Mare de Déu i el Fill de Déu.

Anomenem a Maria com la Mare de Déu, ho fem a través de múltiples advocacions repartides arreu. Maria esdevé així sempre propera i avui aquí aquesta seva proximitat s’expressa d’una manera real. Maria, a qui teniu cada dia prop vostre, avui es fa present d’una manera singular, no ja ens vostres cors, també pels vostres carrers.

Inicieu la Setmana Santa posant la mirada en Maria, testimoni privilegiat de la passió de Crist i la primera testimoni també de la seva resurrecció. Perquè en Déu hi ha espai per a l'home, Déu està al nostre costat, i María, unida a Déu, estant tant prop d’Ell ens és model d’esperança certa i consol del poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l'home; també en l'home hi d’haver espai per a Déu. N’hi havia en María, també en nosaltres hi ha d’haver aquest espai per a Déu. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com María en qui la fe, l'esperança i l'amor s’hi combinaren.

Sols en presència de Déu hi ha esperança, nascuda del seu amor i transmesa per la fe en Ell. Crist és el Déu fet home per compartir la nostra humanitat. Ell és el fill de Maria que vol compartir la seva mare amb tots nosaltres. Ell és sobretot el Fill de Déu que amb la seva passió i mort amb la que comparteix la nostra humanitat, ens obre per la seva resurrecció les portes del camí que ens fa ser fills de Déu.

Maria és la Mare de Déu, la mare de l’Església i la nostra mare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot el que ve d’Ell és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; allí on ens espera Maria, capdavantera de tota la humanitat, la dona i la mare que estigué sempre al seu costat. Allò que el Senyor li havia fet saber, es va complir.

Paraules en decurs del pregó de la Setmana Santa de Girona

 

Paraules en el decurs del pregó de la Setmana Santa de Girona

Auditori Josep Irla

Dijous 26 de març de 2026

Moltes gràcies Dr. Faulí pel seu pregó, en un any en que Gaudí està ben present, pel centenari de la seva mort, l’acabament de les torres i la visita del nostre papa Lleó. Vos no tant sols treballeu per la Sagrada Família, vos viviu la vostra fe treballant al temple i pel temple i sempre mogut, com va fer-ho Antoni Gaudí, per la vostra fe.

Un cop més la Setmana Santa ens convoca per vireu-la amb fe. És l’ocasió de mostrar en públic, als nostres carrers, el centre de la nostra fe: la passió i mort de Crist, anunci de la seva resurrecció.

No ho podem fer com en temps passats, perquè avui d’una religiositat catòlica amb una majoria social evident hem passat a una presència de la fe en circumstàncies ben diferents. Però tant en la Setmana Santa d’abans, com avui mateix, tot i haver viscut molts canvis i moments de risc per a la pervivència d’aquesta manifestació religiosa i cultural als nostres carrers, hi ha un element bàsic que els uneix: perviu l’arrelament de la Setmana Santa i la seva manifestació plàstica pels nostres carrers.

Això no és fruit de l’atzar, això és fruit d’una dedicació i d’un esforç. Darrera de la sortida dels manaies i dels passos al carrers, darrera de cada acte convocat, hi ha un treball sovint amagat, que permet conservar aquesta singular tradició, aquesta catequesis pels carrers. Darrera sempre hi ha la fe.

La Setmana Santa és hereva d’un passat que fou gloriós sens dubte, i és també avui present, a vegades esforçat i a vegades incert, i del passat i del present neix la voluntat de que el seu futur quedi garantit i això demana de la preparació d’un relleu generacional, d’anar incorporant les noves generacions, trametent-los l’amor per la nostra Setmana Santa, que és alhora amor a Crist. Ens cal explicar i explicar bé que aquesta riquesa espiritual i cultural necessita de la fe i d’un esforç humà imprescindible per mantenir-se i si pot ser envigorir-se i aquesta força tant sols pot venir dels més joves.

Darrera la presència al carrer de passos i confrares hi ha una arrel cultural, certament, però no podem oblidar mai que hi ha per damunt de tot una motivació religiosa i espiritual. La processó i els actes que l’acompanyen tenen al darrere el sentit de mostrar el centre del misteri de la redempció: la passió i mort de Crist, d’una manera plàstica que ha de ser necessàriament alhora profundament espiritual.

Sempre és temps de millores, de possibles canvis per enfortir aquesta manifestació de fe i de cultura. Sempre però conservant tres coses: la fe que la mou, les seves arrels espirituals i la seva projecció cap al futur en un marc concret, la nostra ciutat.

Bona Setmana Santa, sempre anunci i avantsala de la Pasqua.

Dimarts de la setmana V de Quaresma

 

Dimarts de la setmana V de Quaresma

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols

Dimarts 25 de març de 2026

Nm 21,4-9; Salm 101,2-3.16-18.19-21 i Jo 8,21-30

El poble d’Israel, tot i haver estat alliberat de l’esclavatge es cansà aviat de recórrer el llarg camí de la llibertat. Aviat va malparlar de Moisès i de Déu mateix. No entenia que volia Déu d’ells i enyorava el pa i l’aigua que tenia a Egipte tot i ser al preu de l’esclavatge.

Aquell poble es va manifestar desagraït i malgrat això Déu va procurar a Moisès el mitjà per guarir-lo, per alliberar-lo de les seves malfiances. Moisès enlairava una serp de coure i qui la mirava salvava la vida. Crist mateix és enlairat en la creu i nosaltres tenim en Ell la font de la salvació.

Aquell poble infidel i desagraït tancava les seves orelles a la veu del Senyor, com també ho feien aquells fariseus que de cor poc sincer deien cercar Déu i no cercaven altra cosa que el seu benestar. Nosaltres hem d’estar atents a la veu del Senyor, com ens convida a fer el papa Lleó XIV quan ens diu que: «l’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on s’acompleix el misteri de la seva passió, mort i resurrecció.» Atents a escoltar la veu d’aquell qui és enlairat.

Així l’Evangeli segons sant Joan ens presenta un Crist enlairat, en aquest cas a la creu, el nou arbre de la vida. Un enlairament que per a molts serà un signe d’absolut fracàs, ho és per a aquells que no volen escoltar-lo, però que en realitat no és tal, perquè la creu és el mitjà per tal de manifestar-se, per tal de comunicar-nos la seva Paraula, el seu amor fins a l’extrem. Crist acomplint la voluntat del Pare, a la creu mor per amor a nosaltres.

Hi ha però qui ho va entendre. Aquella dona sempre atenta a la veu del Senyor, aquella dona fidel que no el deixà ni tant sols als peus de la creu. Demà celebrem la solemnitat de l’anunciació del Senyor. Potser en fer-ho en un dia entre setmana, ja a la recta final de la Quaresma, aquesta celebració ens passa un xic inadvertida. Però és una ocasió per fixar-nos en l’exemple de Maria. Ella fou una noia com qualsevol altre, que aspirava a una vida com la de qualsevol altra noia del seu humil poble de Natzaret.

La vida de Maria canvià d’un dia a un altre de manera radical, fou cridada per Déu a seguir-lo d’una manera singular, ella esdevingué així la primera deixeble del Crist, del seu fill. La primera dels deixebles ja que per ella, després d’acollir en el seu sí a la Paraula feta carn, fou més important ser deixeble que mare, tot i la grandesa sublim de la seva maternitat.

Ens ho dirà Jesús mateix quan una dona li digui creient afalagar-lo: «sortoses les entranyes que et van dur i els pits quer vas mamar!» (Lc 11,27) i Ell respongui «més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,28). Ningú com Maria sap guardar la paraula de Déu en el seu cor i meditar-la, ningú com ella sap acollir la voluntat de Déu i deixar que en ella s’acompleixin les seves paraules. Déu fa grans coses a través de la humilitat i així ho feu a través de Maria.

Celebració del sagrament de la penitència

 

Celebració del sagrament de la penitència

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols

Dimarts 24 de març de 2026

Ef 4,23-32; Salm 50 i Jn 13,34-35; 15 10-13

Ens hem reunit avui aquí per celebrar el sagrament de la reconciliació. Com ens ha dit sant Pau, reconciliar-nos amb Crist és renovar la nostra manera de pensar per tal de portar una vida justa, bona i santa de veritat. Això ens ho proposem sovint i tantes vegades com ens ho proposem fallem i ens cal recomençar, redreçar el nostre camí per seguir aquell camí que Crist ens ha marcat com el bon camí.

Fallem quan deixem d’estimar. Ho podem fer de pensament, de paraula o d’obra. Però ens cal controlar primer que tot els nostres pensaments. Com diu una reflexió oriental: “Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.”

Per això ens cal reflexionar sobre on comencen les nostres faltes, els nostres pecats, quin és el seu origen. Comencem a pecar quan ens apartem del manament que el mateix Crist ens va donar: el de l’amor. Si ens estimem veritablement els uns als altres difícilment podrem fer-los mal, els voldrem bé i fer-los el bé. Quan passa per la nostra ment l’enveja o quan estem moguts per l’egoisme; l’amor falla i quan falla l’amor, quan el nostre nivell d’amor decau, el risc de no fer el bé que voldríem fer, sinó el mal que no voldríem augmenta (Cf. Rm 7,19).

Convé reflexionar-hi, ens convé aturar-nos cada tant per analitzar com vivim la fe, como vivim aquesta relació d’amor amb Déu i amb els qui ens envolten. Acostar-nos al sagrament de la reconciliació, de manera personal, ens permet analitzar el nostre nivell d’amor, d’acompliment dels manaments de Déu, d’aquest manament tant gran que és el d’estimar a Déu i d’estimar-nos els uns als altres tal com el mateix Crist ens estima.

També a vegades incomplim aquest manament deixant-nos d’estimar a nosaltres mateixos, amb pensaments, accions u omissions que potser ningú més que nosaltres coneix, oblidant que sempre hi ha qui tot ho coneix, Déu, a qui res podem amagar.

Acostar-nos al sagrament de la reconciliació requereix ser sincers amb el Senyor, ell sap que fem bé, que fem malament, que deixem de fer, sap sempre el que fem, pensem o deixem de fer. Però ens demana que siguem sincers davant seu, que li tinguem confiança, perquè tant sols des del reconeixement de les nostres mancances i debilitats podrem obrir els nostres cors a la seva misericòrdia.

Acostar-se al Senyor per rebre el seu perdó és sempre una oportunitat, mai ens ha de fer ni por, ni mandra, perquè ningú ens estima tant com Ell.

Com ens convida el papa Lleó XIV en el seu missatge de Quaresma: «demanem la gràcia de viure una Quaresma que faci més atenta la nostra oïda a Déu.