Acte en record i memòria de Mn. Joan Mª Amich

 

Paraules de cloenda en l’acte en record i memòria de

Mn. Joan Mª Amich (1960-2025)

Institut Superior de Ciències Religioses de Girona

Divendres 17 d’abril de 2026

Mossèn Joan Amich explicava així  la seva crida al sacerdoci: "Això de la vocació moltes vegades s'ha interpretat com 'que sents una veu', però el que realment m'ha mogut a ser capellà va ser una proposta que em van fer uns companys concrets de la parròquia on feia de monitor a Girona. Quan una proposta et ve d'un amic te la vas pensant i tant va ser així que ja veus..."

És una frase ben representativa de com va viure la seva fe i el seu ministeri sacerdotal, sempre des de la reflexió. Mossèn Joan ha estat un home clau per a l’Església de Girona, potser d’aquelles persones que donat que ens ha deixat d’una manera excessivament prematura, no hem pogut mostrar-li el nostre reconeixement.

Rector, vicari episcopal, professor aquí en aquest Institut i voldria recordar especialment la seva tasca al davant del catecumenat. Recordava al respecte que Sant Agustí va proposar “conjugar en la pastoral la fermesa amb la bondat”. Mentre que el Concili Vaticà II reinstaura un catecumenat que havia anat desapareixent progressivament a partir del segle V. El Vaticà II defineix que el catecumenat segons Mossèn Joan “no és una mera exposició de dogmes i preceptes, sinó una formació i noviciat convenientment prolongat de la vida cristiana” i per això “no es pot reduir només a una mera comunicació dels continguts fonamentals de la fe cristiana”.

En aquesta seva intervenció a la Facultat de Teologia de Sant Vicenç Ferrer a València l’any 2018, destaquen dos característiques de la seva tasca com a prevere i com a teòleg: fermesa i bondat.

Mossèn Joan fou un home exigent amb sí mateix i amb els altres, podríem dir que rigorós. Una exigència i una rigorositat que li venien de la seva alta valoració del que significa la fe i l’aprofundiment en la fe. La fe cal viure-la ben conscients del do que rebem i per això expressava la seva inquietud davant de pressions que volien abaratir aquest procés d’incorporació o d’aprofundiment en la fe, per exemple respecte a la formació i habilitació dels professors de religió. Com deia ell: «Davant la possibilitat de fragmentar la formació, cal conjugar equilibradament tots els aspectes educatius que han de conduir a una personalitat cristiana madura.»

En una de les darreres converses amb ell, quan em va comunicar l’evolució de la seva malaltia que pronosticava un desenllaç proper, em va demanar perdó per deixar-me sol, perquè jo no podria comptar amb ell, tal com ell desitjava i jo tenia previst. És ben cert que la seva vàlua intel·lectual, la seva capacitat organitzativa, com va demostrar al capdavant de la Comissió del Sínode o de l’Any Jubilar de l’esperança, les he trobat molt a faltar.

Déu disposa a vegades d’una manera que no és la que esperàvem, però també estem certs de que Déu sap bé el que fa.

Avui reconeixem en aquest Institut l tasca de Mossèn Joan Amich, especialment en la seva vessant docent. Tant de bo que les seves idees al respecte les tinguem ben presents en un moment en que el paper d’aquest Institut i els de les altres diòcesis estan en procés de reflexió per afrontar els reptes que avui se’ns presenten. Formar personalitats cristianes madures no és un repte menor, però val la pena afrontar-lo.

Gràcies al Institut per organitzar aquest acte, gràcies a la família de Mossèn Joan per ser-hi presents i gràcies a tots vostès per la seva participació.

Divendres de la setmana II de Pasqua

 

Divendres de la setmana II de Pasqua

Col·legi Bell-lloc

Divendres 17 d’abril de 2026

Fets 5,34-42; Salm 26,1.4.13-14 i Jo 6,1-15

«Si aquest intent és cosa d’homes, ja es dissoldrà; però si és de Déu no aconseguireu dissoldre’s» Són les paraules del fariseu Gamaliel que parla des de l’experiència, ha vist passar Teudàs, Judes el Galileu i d’altres, revoltes, grups que s’aixecaven contra el poder i al cap d’un temps res no quedava.

Hem viscut aquests darrers dies la celebració de la passió i mort de Jesús, també llavors molts van creure que mort Jesús a la creu tot acabaria i tornaria a la normalitat.

Hi ha però un punt que marca la diferència amb d’altres viscuts abans, un punt que és molt i molt important; Crist al tercer dia deixa la tomba buida i ressuscita. És tota una novetat, és la gran novetat per a molts.

Jesús és «aquell profeta que havia de venir al món», com deia la gent que havia vist com Jesús convertia cinc pans i dos peixos en un aliment per més de cinc mil homes.

Ho és perquè no havien escoltat el que Jesús els havia dit, no havien fixat l’atenció en el que feia. Si ho haguessin fet haurien sabut que Jesús era el Fill de Déu i que havia vingut al món precisament per això per viure com nosaltres, per morir com nosaltres però fent-ho, compartint la humanitat, i ressuscitant ens obre les portes de la vida eterna i ens fa fills de Déu.

Estem celebrant aquests dies, aquestes setmanes, la Pasqua. És la gran festa dels creients, dels seguidors de Crist.

Celebrem al llarg de l’any altres moments com ara el Nadal, el naixement de Jesús; però tot va encaminat cap a la Pasqua que és on Crist venç la mort i ens dona la vida. I sí, aquest intent és de Déu, ve de Déu i per tant no és passatger, és definitiu.

En la nostra societat passen les coses molt ràpidament: modes, polítics, costums i així tantes altres coses. És important que aprenguem a distingir entre totes aquestes coses passatgeres i les de Déu. Les passatgeres moltes vegades ens poden ser útils i anar bé i d’altres vegades ens allunyen, ens aparten del que és vertaderament important.

En certa manera al nostre voltant hi ha moltes coses, com ara el consumisme entre d’altres, que el que intenten fer és adormir-nos, deixar que prestem atenció a Déu. I prestar atenció a Déu és fonamentalment estimar-lo a Ell i als altres i qui estima no vol mal al qui estima, li vol bé.

Déu no passa mai, ens pot semblar que a vegades no està de moda, que a vegades no està molt present en el dia a dia de molta gent. Ell però sempre hi és, té molta paciència amb nosaltres i sempre ens espera, espera que ens donem compte que la veritat no està en coses passatgeres, la veritat està en Déu mateix.

Ens ho recordava el papa Lleó XIV a Hipona, la terra de sant Agustí: «Crist ens demana renovar totalment tota la nostra existència, també ens dona la força per a fer-ho. Ho testifica ben sant Agustí, que li diu al Senyor: «Dona'm el que manes i mana el que vulguis» (Confessions, X, 29, 40).» (14 d’abril de 2026).

Dimarts de la setmana II de Pasqua

 

Dimarts de la setmana II de Pasqua

XXXIII Trobada diocesana de Vida Creixent

Basílica de Sant Esteve a Olot

Dimarts 14 d’abril de 2026

Fets 4,32-37; Salm 92,1ab.1c-2.5 i Jo 3,7b-15

Estem escoltant aquests dies, en aquestes setmanes del temps pasqual, el relat dels primers passos de l’Església. Jesús havia mort a la creu, aquest final havia deixat als seus en un estat de desconcert, però allò no havia estat pas el final sinó l’inici de quelcom molt més important i desconcertant alhora. Crist havia deixat la tomba buida, es va anar apareixent als seus i els obria els ulls davant de la gloria de Déu. Segurament res no va succeir com ells havien pensat que succeiria, però les maneres d’actuar de Déu no són les nostres i massa sovint som nosaltres que tenim la temptació de dir-li que ha de fer, com i quan ho ha de fer. Si no creien a Jesús quan parlava de les coses de la terra, certament era difícil que l’entenguessin quan anunciava les coses del cel. 

Jesús anuncià a Nicodem que calia néixer de nou i és això el que porta la resurrecció del Senyor, els qui fan experiència del ressuscitat neixen de nou, s’obren a una perspectiva totalment nova per entendre la vida, la vida en el seu conjunt, que és molt més del que aquí veiem i vivim. La vida ens passa per davant dels ulls d’una manera a vegades diferent al que esperàvem, en qualsevol cas passa amb rapidesa i aquell neguit del infant o del jove per arribar a la maduresa es veu sovint superat pel ràpid pas dels anys que ens acosten a la vellesa. Sols Déu sap a que ens porta tot plegat, nosaltres sentim tant sols aquella remor, però no sabem ni d’on ve ni on va. Somnis no acomplerts i perspectives aconseguides; una cosa i l’altre es barregen en el nostre dia a dia. És l’experiència de la vida. 

Els deixebles quan feren experiència del ressuscitat foren capaços de tenir un sol cor i una sola ànima; la seva experiència es transformava en obres i la coherència de la seva fe transformada en accions concretes feia que fossin ben vistos de la gent, tant més quan entre ells no permetien que ningú visqués en la necessitat. Quan anem acumulant el pas dels anys, anem acumulant també experiències, cada cosa viscuda passa a formar part del nostre bagatge, com formava part del dels apòstols. La seva experiència de Crist ressuscitat no hauria estat la mateixa sinó haguessin viscut abans l’experiència de la passió, sinó haguessin experimentat la seva feblesa en un moment clau per a Jesús.

L’experiència està formada d’això, d’encerts i de desencerts i tot i que no és fàcil transmetre’l, aquest bagatge pot ser molt útil al qui ens venen darrere. 

De fet nosaltres mateixos també som hereus dels qui han anat davant nostre, dels mateixos apòstols, vivim la nostra fe en base a aquella experiència que ells feren i que nosaltres tot i no haver-la viscut ens serveix com si fos pròpia per avançar en la nostra fe. El bagatge de l’experiència ens permet que malgrat apareguin limitacions «tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'estimar i resar. Tots, sempre, podem estimar i resar.» (Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran). 

Estimar i pregar eren els dos fonaments d’aquella primitiva Església, això ho podem fer tots, està al nostre abast i vivint així fem experiència de Crist ressuscitat, seguim el seus manaments, que es basen en el de l’amor: a Déu i als altres. Vivint així podem transmetre la fe, ni que a vegades sembli que no ens escolten o que no reben bé el missatge els qui ens envolten; però si som capaços de ser ben vistos per la gent, de ser-ho com a homes i dones que viuen amb senzillesa, però amb coherència la seva fe, la nostra fe interpel·larà, farà que qui ens conegui es pregunti «D'on li ve, tot això?»  (Mt 13,56) i hi hagi la possibilitat d’acostar-los a través nostre cap a Crist. 

La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprèn en la successió de les generacions, la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obre pas cap al futur. Si, per tant, és veritat que la gent gran necessita del vigor dels joves, també és veritat que la inexperiència dels joves necessita del testimoniatge dels més grans. Són sovint els grans un exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i de compromís social, de memòria i perseverança en les proves.  Un llegat que es tramet des de l’esperança, l’amor i la coherència. (Cf. Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran). 

Amb la vostra experiència podeu parlar de coses que sabeu i transmetre el vostre testimoni de fe esdevenint així evangelitzadors, apòstols del Crist des de la maduresa i l’experiència.

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Administració dels Sagraments d’Iniciació als Catecúmens

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Administració dels Sagraments d’Iniciació als Catecúmens

Catedral de Girona

Diumenge 12 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Heu pres la millor opció, la de Crist, la del Fill de Déu en qui creiem, en qui tenim la vida. No tingueu por dels entrebancs, aquests no desapareixeran és cert, però la força de l’Esperit i la mirada posada en Crist us ajudaran a superar-los. Ell és sempre comprensiu amb les debilitats dels altres, perquè quan va ressuscitar no hi va haver en Ell espai per al retret a cap dels seus apòstols, ho podia haver fet ja que Pere el va negar, els altres el van abandonar o ara Tomàs diu que si no veu, no creu. 

Però Crist és sempre pacient amb nosaltres, ens ofereix una i altra vegada la possibilitat d’acostar-nos a Ell i sempre ens espera amb els braços oberts. No heu de tenir doncs por, no n’hem de tenir, de creure en Crist. Ell és el camí, la veritat i la vida; Ell i sols Ell té paraules de vida eterna, paraules que omplen de sentit la vida d’aquí i ens obren les portes a la vida eterna; són les paraules que han estat escrites perquè creguem que Ell és el Messies, el Fill de Déu. 

Crist ens crida a creure en Ell, ens hi crida a cadascun de nosaltres, ho fa pel nostre nom i ens crida també a viure la fe com a comunitat, com a Església. Avui que celebrem la resurrecció del Senyor, com hem fet al llarg de tota aquesta darrera setmana, ens cal obrir els nostres cors al Senyor, deixar-lo entrar, perquè s’hi trobi bé i si Ell és amb nosaltres, res no hem de témer, tot ho podem esperar. 

Estimats germans i germanes, creure és un do que ens ve de Déu, un regal que no podem rebutjar i que no es pot quedar per a nosaltres sols, és un regal per compartir, un regal que ens omple d’una alegria gran i gloriosa, que omple a tota la comunitat. Un cop Crist va ressuscitar, un cop els deixebles van fer experiència del ressuscitat, la presència de Crist es va centrar en la comunitat. No hi ha una sense l’altre. Crist va anar formant, preparant als seus per aquest moment i no li va ser fàcil, no acabaven d’entendre, li van fallar en el moment de la passió; però Crist no va renunciar a ells. Els deixebles tenien que fer i un camí, un camí com el que ens cal fer als nostres, perquè quan rebem el baptisme no s’ha acabat la cursa de la fe, tot just ha començat. En aquesta cursa, com en la dels apòstols, hi ha moments de por, moments de dubte, hi ha de tot. Però val la pena recorre-l. 

Els apòstols fent experiència del ressuscitat i vivint aquesta experiència en el marc d’una comunitat, veuen com la seva fe, que era feble, es va consolidant i amb la seva també la nostra perquè nosaltres som els seus hereus, els seus successors, hereus de Pere, de Jaume, de Joan i també de Tomás. Ells ens van al davant i podem ben bé dir que la nostra fe té arrels apostòliques, centrada en Crist certament, però les columnes en la que es basa són els apòstols, l’origen és aquesta comunitat de Jerusalem de la que ens parlen els fets dels apòstols. 

I això, lluny de ser una rèmora, és un avantatge, perquè ells eren homes com nosaltres, ells que amb les dones, sempre fidels, van fer experiència del ressuscitat, eren també febles, no sempre l’encertaven i malgrat tot foren capaços de transmetre la seva fe i donar el seu testimoni fins a la mort, i aquesta experiència de fe que va viure ells, ha arribat fins a nosaltres. La fortalesa els venia de la perseverança, de no donar-se per vençuts i per perseverar els donava força la pregària, l’escolta de l’ensenyament i la reunió al voltant de la taula de l’Eucaristia. 

De fet la vida de l’Església no ha canviat gaire amb el pas dels segles, continuem centrant la nostra fe en Crist, en la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció; en els seus ensenyaments tal com ho vivíem els apòstols i nosaltres tenim aquest valor afegit, la seva experiència, la tradició que des d’aquella primitiva Església de Jerusalem, s’ha transmès de generació en generació fins a nosaltres. 

I amb la fe tenim l’esperança, aquella esperança viva de la que ens ha parlat sant Pere, aquella que ningú pot destruir, deteriorar o marcir; una esperança a la que Déu mateix ens convida a viure. És a aquesta Església a la que avui us uniu, amb la que refermeu el vostre compromís. 

Una Església que ens serveix de marc i ens ajuda per viure la fe, una Església composada per elements imperfectes, que som nosaltres, que som fal·libles; però una Església que ve de Crist i es dirigeix cap a Crist, que neix de l’experiència del ressuscitat, una Església on viure la fe ho és tot i que ens permet creure sense haver vist i viure amb goig i esperança. 

Tot plegat no ens impedeix de caure en el dubte, no ens treu de viure proves que ens poden entristir. Sols fixant la mirada en Crist, com va acabar fent Tomàs l’incrèdul, tot això ho podrem superar i ens permetrà seguir camí endavant fins arribar a Ell en plenitud.

Ens hi ajuda la força de l’Esperit Sant, aquell que Crist alenà sobre els apòstols, 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de la Immaculada a Figueres

Diumenge 12 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Celebrem aquesta setmana la resurrecció del Senyor. En els relats el Senyor és evidentment el protagonista, en un primer moment per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, la seva mort en la creu havia deixat desolats als seus i aquell diumenge s’havia produït una situació nova que els seus no acabaven de comprendre. De fet sempre els ha estat difícil entendre, ja quan l’escoltaven creien que aquelles paraules eren massa difícils o entenien una cosa per l’altre i creien en un regne terrenal quan Jesús els parlava del Regne de cel.

Per això ara reaccionen també de manera diversa davant d’aquest fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores la tomba és buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; aquest ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat i això planteja interrogants que poc a poc, cadascun a la seva manera, es van responen. 

Ho fa el mateix Jesús que es deixa veure primer a qui estima més, a les dones, a Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida. Però fins i tot ella ha d’aprendre a veure a Crist d’una manera diferent, no el reconeix fins que la crida pel seu nom, Ell li parla, però Ell no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Crist ha ressuscitat vertaderament, però no ha tornat a la vida d’abans, ha iniciat una nova vida.

En aquest segon diumenge apareix un Jesús gloriós que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea, que parla amb els deixebles. Crist ressuscitat es manifesta a la comunitat, i qui en aquell moment no hi és, Tomàs, té dificultats per creure. Jesús davant la comunitat els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.

Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats; una  missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Apareixen tres elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.

La trobada del diumenge següent està dirigida als incrèduls, directament a Tomàs a qui convida a tocar-lo però aquest amb la invitació ja en té prou per creure. Però està dirigida també als qui sense haver vist, creuran, és a dir a tots nosaltres.

Nosaltres, com els deixebles cadascun vivim la fe d’una manera personal com els apòstols la van viure i van viure i experimentar la resurrecció d’una manera determinada. Pere apareix en un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de Maria Magdalena.

El deixeble estimat és un personatge molt important, no sols perquè va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, és important perquè - «ho veié i cregué» -; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús - «veniu i ho veureu» - ara - «ho veié i cregué».

La resta dels deixebles estant reunits en un lloc tancat, tenen por però s’han reunit i un cop reunits reben a Jesús que es posa enmig d’ells i els confia la missió tot alenant-los l’Esperit. Una setmana després tornen a estar reunits, encara amb les portes tancades, tot un símbol de la reunió comunitària setmanal.

Tomàs és el protagonista de la segona part del relat, l’absent, l’incrèdul i el qui representa aquells que no han vist i per això dubten. Pere no ha entès, el deixeble estimat si, i Tomàs dubte i creu quan veu. Un ha vist i ha cregut, l’altre ha de veure i tocar per creure.

La fe viscuda de manera personal i de manera comunitària és la clau d’aquella primitiva Església. També nosaltres la vivim com una relació personal amb el Senyor, que ens crida pel nostre nom, però per viure-la en plenitud ens cal viure-la en comunitat, en comunió. Per això com a comunitat ens alegrem, vivim  plens d’una alegria gran i gloriosa quan en Senyor afegeix nova gent a l’Església. Avui en donem, gràcies i la vostra incorporació, la vostra confirmació en la fe us compromet amb el Senyor però també ens compromet a nosaltres a ser viure la fe de manera més intensa, viva i esperançada.

No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb joia, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe. Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor per aquests germans nostres que avui han rebut els sagraments d’iniciació i alhora siguem dignes de la confiança que ells han posat en Crist i en l’Església, que formem cadascun de nosaltres. Vivint units i en comunió res no podrà deteriorar, marcir o destruir la nostra fe en Crist ressuscitat. 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Pasqua Jove

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Pasqua Jove

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels

Sant Feliu de Guíxols

Dissabte 11 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Sant Joan ens diu que el que ell ha escrit, el que podem llegir, el que hem escoltat, ho ha estat per tal de que creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i creient en Ell tinguem vida en el seu nom. Crist és vida, és la nostra vida; no tant sols és el camí i la veritat, no tant sols omple de sentit la nostra vida, sinó que Ell per si mateix és la nostra vida. Nosaltres ho vivim així, aquesta és la nostra fe; no és una fe desarrelada, teòrica; la nostra és una fe real que es pot tocar, que es pot viure, que te un nom: Jesús de Natzaret. 

En nom seu ens reunim, en nom seu ens hem trobat avui, perquè compartim una mateixa fe; com ho feien aquells apòstols tot just ressuscitat el Senyor. No els havia estat fàcil el camí, van compartir tres anys al costat del mestre, el van escoltar, el van veure obrar prodigis: cecs que hi veien, paralítics que s’aixecaven i agafaven les seves lliteres, morts que sortien de la tomba, endimoniats que recuperaven el seny i el van veure caminar sobre les aigües o va escoltar una veu des del cel el reconeixia com a Fill de Déu. I malgrat tot això, molts cops no entenien que volia dir-los, creien que aquell llenguatge era massa difícil i sovint esperaven un regne que de fet res tenia a veure amb el Regne de Déu. 

Havent fet experiència de Crist ressuscitat, totes aquelles pors que els van fer fugir i deixar sol al mestre en el moment clau de la seva vida, a la creu, van desaparèixer per la força de Crist ressuscitat que es posava enmig d’ells, els donava l’Esperit i els enviava a anunciar l’Evangeli. Havien recuperat les forces i les ganes, havien entès de sobte tot allò que els havia dit i que no acabaven de saber de que anava, es complia Encara més, les seves forces, la seva fe havia augmentat i així era en gran part perquè compartien béns i pregària, perquè vivien junts la fe. 

D’aquí sorgia ara la seva força, aquella que els va mancar pocs dies abans i vivint així la seva fe amb senzillesa i alegria, tot el poble els apreciava i aconseguien que cada dia el Senyor els afegís nova gent a la comunitat dels salvats. Fixem-nos bé com aquells apòstols, que no eren pas perfectes, que eren tant humans com nosaltres ho som, avançaven en el seu camí de fe, fent experiència personal de Crist i vivint la fe en comunitat. 

Tomàs s’ho va deixar perdre aquell diumenge, no estava amb els altres i va ser incapaç de creure tant sols a partir del testimoni dels seus companys, sols quan el diumenge següent participava de la comunitat fou capaç de veure i creure. «Perquè m’has vist has cregut» li diu Jesús al descregut de Tomás que havia dit «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Ver para creer” diu la dita castellana o “si no lo veo no lo creo” i és això el que fa i viu Tomàs, que deuria pensar que els altres deixebles o bé li prenien el pel o bé havien patit tots plegats una al·lucinació.

 

No, Crist ressuscitat no és cap al·lucinació, no és el resultat de cap histèria col·lectiva, no és un muntatge que ens hem fet per entretenir la nostra ansietat. Crist és tant real com tu i com jo i també Crist ens diu a nosaltres «porta el dit aquí (...) porta la mà.» I com podem reconèixer nosaltres a Crist, com en podem fer experiència del ressuscitat? Personalment deixant-nos trobar per Ell, com heu fet vosaltres, i col·lectivament, comunitàriament vivint la fe amb aquesta senzillesa i aquesta alegria dels apòstols. 

Cadascun de nosaltres és apòstol, cadascun de nosaltres tenim encarregada la missió de proclamar: «hem vist al Senyor» i no quedar-nos-ho per a nosaltres sols. El primer que van fer els apòstols aquell diumenge quan Tomás va tornar a casa és dir-li «hem vist al Senyor.» Nosaltres estem convidats a dir: Hem conegut a Crist, hem fet experiència d’Ell, Crist ha esdevingut el centre de la nostra vida, el sentit de la nostra vida, Crist ens omple d’esperança, volem que t’ompli també a tu. 

Crist és aquella esperança viva de la que ens ha parlat sant Pere, una esperança que neix del seu amor, que ens fa néixer de nou, una esperança que no es pot es pot destruir ni deteriorar ni marcir; perquè si això s’esdevé tenim també el camí per recuperar-la, aquell que Crist ressuscitat va encarregar als apòstols: «a tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats.» Per això l’esperança que ve de Crist no es marceix, perquè quan nosaltres defallim Ell ens obre els braços per acollir-nos de nou, sempre que li demanem. 

Crist sempre ens espera, sempre ens perdona, sempre ens obre els braços, com aquell pare de la paràbola del fill pròdig; sols cal que nosaltres fem un pas cap a Ell, sols això depèn de nosaltres, la resta ve del seu amor. Ens poder considerar afortunats, sense haver-lo vist l’estimem, sense haver-lo vist creiem i aquesta nostra fe ens omple d’alegria, una alegria gran i joiosa. 

Celebrant aquest diumenge de l’octava de Pasqua, o de la divina misericòrdia com va voler sant Joan Pau II, acabem la celebració del dia de Pasqua que ha durat tota una setmana. Però no acabem res, de fet tot comença i ho fa amb una mirada nova, Crist ressuscitat ha vingut per quedar-se al nostre costat, per acompanyar-nos, per mostrar-nos el camí. Tot això ho vivim en comunitat, dins de l’Església que està present en cada parròquia, en cada diòcesis; dins de l’Església que fa present a Crist enmig del món. 

La nostra tasca, la que Crist ens ha encomanat, malgrat que som febles gerres de terrissa, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, és que qui ens vegi viure la fe hi reconegui la petjada de Crist.

No és pas una tasca fàcil, però és sens dubte la més apassionant de les missions. Viure la fe en plenitud és voler transmetre-la arreu. Com diu sant Pau «proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.» (2Tm 4,2). 

I creure en Crist és ser missatger de la pau. Ell els ho diu als apòstols, és la seva salutació «Pau a vosaltres.» En aquest mateix moment a molts llocs del món, seguint la crida del papa Lleó XIV molts cristians preguen units, malgrat les distàncies, per la pau al món; una pau que és signe de la presència de Crist ressuscitat i que nosaltres, la humanitat, tenim tanta traça en destruir. 

El papa sant Joan XXIII escrivia: «La pau a la terra, suprema aspiració de tota la humanitat a través de la història, és indubtable que no pot establir-se ni consolidar-se si no es respecta fidelment l'ordre establert per Déu.» (Pacem in terris, 1). I l’orde establert per Déu es fonamenta en el manament de l’amor: a Déu i als altres. 

Qui estima ni vol, ni pot fer mal; qui s’allunya de l’amor corre  el risc de que no li faci res perjudicar, sotmetre o matar a l’altre. Per estimar veritablement ens cal reconèixer la imatge de Crist, victoriós de la mort, en l’altre i per reconèixer aquesta imatge ens cal viure la nostra fe amb senzillesa, no creient-nos superiors a ningú, i viure-la amb joia. Avui estimats germans i germanes hem viscut la joia de la Pasqua en comunitat, hem viscut l’alegria d’incorporar nous germans a l’Església i de rebre la renovació de la seva fe per part d’altres. Hem viscut allò que hem escoltat «Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.» 

Que nosaltres que creiem sense haver-lo vist, però que creiem per haver-lo escoltat i reconegut en els altres, en la seva Paraula, en la taula de l’Eucaristia; vivint per això la fe amb joia siguem vertaders evangelitzadors i testimonis de Crist ressuscitat. 

Posem-hi de la nostra part perquè així sigui i si algú ens diu «no m’ho creure pas» deixem fer a Crist com Ell, si ha obrat en nosaltres, obra també en tot altre. Visquem la fe amb humilitat i senzillesa, però sense renunciar mai a mostrar-la, a viure-la i a anunciar-la. No ens avergonyim de creure en Crist, no ens avergonyim de tenir-lo per Senyor. Ell és la nostra esperança, la nostra vida. Ens hi ajudarà la força de l’Esperit, aquell que Crist alenà sobre els seus, aquell que avui heu rebut alguns de vosaltres i que a tots ens ajuda i ens sosté. 

Dijous dins l'octava de Pasqua

 

Dijous dins l'octava de Pasqua

Santuari de Lord

Dijous 9 d’abril de 2026

Fets 3,11-26; Salm 8,2a i 5.6-7.8-9 i Lc 24,35-48

«Nosaltres en som testimonis» diu Pere. Quin canvi, aquell Pere que negava el divendres al Senyor, que estava mort de por de que no l’associessin a Jesús, ara és capaç de guarir malalts, de fer caminar invàlids i de predicar obertament que Déu ha glorificat a Jesús i que l’innocent, el sant ha estat ressuscitat d’entre els morts. Pere és ara capaç d’interpretat el sentit de les Escriptures, d’explicar que tot el que havien anunciat els profetes ha trobat en Crist el seu acompliment  i de fer una crida solemne i universal a escoltar la Paraula i a convertir-nos de la nostra maldat.

No li ha estat fàcil el camí a Pere, li han vingut al cor molts dubtes, s’ha alarmat i quan ha vist la tomba buida no ha estat encara capaç d’entendre, de veure-hi allí mateix que tot allò que Jesús els havia estat anunciant s’ha acomplert. Li cal veure les mans i els peus de Crist foradats pels claus de la creu, li cal veure com Jesús es menja davant d’ells un tall de peix a la brasa, li cal constatar que no és cap al·lucinació, que no és cap fantasma, com quan al llac Jesús s’acostà cap a ells caminant sobre les aigües i es posaren a cridar d’esglaiats que estaven i restaren completament desconcertats. Al llac ens diu l’evangelista sant Marc tenien el cors tancats (Cf. Mc 6,51); ara Crist ressuscitat els hi ha obert.

L’experiència del ressuscitat obre els cors, permet interpretar i entendre el sentit de les escriptures i obrar prodigis. Pere actua ara amb la força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica. No és el Pere superb que deia «Ni que tots fallin, jo no fallaré pas», «ni que em calgui morir amb tu, no et negaré.» (Cf. Mt 26). Li ha calgut precisament negar i plorar amargament el seu pecat per tenir el cor disposat a fer experiència plena de Crist i trobar així la valentia per predicar el Regne. Pere s’obre a la força del ressuscitat i a la de l’Esperit i sols amb aquesta força que ve de Déu, es pot aixecar sobre la seva feblesa i és capaç de fer el que abans era incapaç de dir o d’obrar.

Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem, quan van guarir aquell paralític, i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» el papa es girà vers un dels seus assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or» i l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

No és la plata i l’or allò que és important, no són les paraules embravides de dir que morirem amb ell, pronunciades quan tot va bé i no hi cap risc el que demostra la nostra fe; el que compta és fer experiència de Crist: personal i comunitària. Jesús es presenta enmig dels deixebles reunits, reunits en nom seu perquè és Crist qui vertebra aquell grup entre desconcertat i esporuguit. I quan es presenta Crist als seus el primer que els desitja i els porta és la pau, per després mostrar-se amb aquesta nova vida que està per damunt de tota altre vida i és llavors que els convida, finalment, a ser capaços d’interpretar el sentit de les escriptures.

Com ens diu Dei Verbum: «el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist.» (DV, 25) i «la veritat íntima sobre Déu i sobre la salvació humana se'ns manifesta per la revelació en Crist, que és a un temps mediador i plenitud de tota la revelació.» (DV, 2).

Nosaltres avui en som testimonis, som els testimonis de Crist, com llavors ho foren Pere i els altres deixebles. Tant de bo que també aquesta Pasqua de tanta alegria, no ens ho acabem de creure; però que sigui sempre per un excés d’alegria. No sigui que ens vinguin al cor dubtes, perquè realment el Senyor ha ressuscitat, alegrem-nos doncs i celebrem-lo.

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Catedral de Girona

5 d’abril de 2026

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món.

Tot ha succeït d’una manera senzilla, parlem de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant de matí que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit.

No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després de la mort de Crist com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí.

El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Tots ells anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra.

El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més comprendre, Pere sempre tant tossut, però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i així havia esdevingut i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova a tot al món, portar l’esperança arreu del món.

Dic nobis María, quid vidisti in via?

Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí? 

Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que s’ha convertit ara en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d'Aquino li dona el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols" i afegeix  «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3). 

Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, que no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l'home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’hi espera la vida vertadera, a la mort l’hi espera la resurrecció. 

Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. 

La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat. 

Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit. 

I el seu és també un missatge de pau. De Crist ressuscitat no surt ni un sol retret a la traïció de Judes, a la por de Pere, a les malifetes dels sacerdots o del governador romà,  ni cap aquells que li demanaven la mort en creu. «Pau a vosaltres», és la salutació del Crist ressuscitat als apòstols; la pau, una pau desarmada i desarmant, com ens diu el papa Lleó XIV, que estem cridats a construir. Sols pregant i treballant per la pau podrem fer vertaderament experiència de Crist ressuscitat. 

La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, ens obre les portes de l’esperança, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. 

Amb la resurrecció de Crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no és el de la guerra, que no caminem cap un final fosc, sense sortida. Per la resurrecció coneixem que la vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó que és el camí cap la vida vertadera. 

Demanem al Senyor Jesús que el misteri pasqual, que celebrem en aquests dies sants, renovi el nostre compromís baptismal, impulsant-nos a ser alegres testimonis de la seva resurrecció. (Cf. Lleó XIV 1 d’abril de 2026). 

Diumenge de Pasqua. Vetlla Pasqual

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle A

Catedral de Girona

4 d’abril de 2026

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

«Anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu», és l’anunci de l’àngel del Senyor a les dones esporuguides. Quan ja clarejava el matí del diumenge dues dones es dirigeixen cap al sepulcre, cerquen el cos de Jesús, el crucificat. Hi van tant bon punt ha acabat el repòs del dissabte per acabar la feina d’amorosir el cos de Crist, una tasca que amb les presses havia quedat a mig fer el capvespre del divendres.

Elles, adolorides encara per tot el que havia passat, no volien que el cos del mestre deixés de ser objecte de les cures habituals. Són dues dones que vencent la por de bon matí s’arromanguen per acabar la feina, cap dels deixebles no les acompanya, hi van totes soles i anant-hi esdevenen els primers testimonis de la resurrecció.

Déu ha obrat grans prodigis al llarg de la història de la salvació: la creació del món, quan la foscor deixà pas a la llum i l’Esperit ja planava sobre les aigües, la creació de tot el que poble la terra o el pas pel mar Roig a peu eixut per alliberar el poble d’Israel del seu esclavatge en són bons exemples.

En aquesta nit santa hem escoltat un recull de lectures que ens permeten recordar els prodigis que Déu ha obrat i la seva relació amb la humanitat, un home no sempre fidel a Déu. Però avui celebrem la nova creació, que ens ve d’aquell que com Abraham va ser capaç d’oferir la vida del seu fill, el Fill de Déu ha ofert ara la seva vida a la creu, i d’Ell ens ve la plenitud de la salvació.

Per Ell els qui morim amb Crist creiem que també viurem amb Ell; aquella vida que ha experimentat ja Crist que un cop ressuscitat ja no mor més, que acaba amb el poder de la mort sobre la humanitat; la seva és una mort alliberadora que ens posa davant dels ulls la possibilitat d’escollir entre la vida i la mort.

En aquelles dones hi ha por, és el primer que l’àngel del Senyor els hi nota al rostre, però hi ha també una gran alegria. Aquell qui era mort, el cos del qual cercaven per amorosir-lo amb perfums i poder plorar vora d’ell aquella gran dissort de la seva mort, no hi és; Ell és viu, però ara amb una vida nova i plena.

Els surt al pas amb un cos gloriós i en lloc de plorar un cos mort, ara abracen els peus i adoren un Crist viu per sempre més que els encomana la tasca d’anunciar-ho als seus, a aquells deixebles que resten tancats a casa amb molta més por que les dones i que estant a punt de fer experiència real de la resurrecció de Crist, una experiència que canviarà les seves vides i les nostres també. En una nit tranquil·la el salvador va venir al món a Betlem; en una altra nit silenciosa, Jesús neix de nou, ara a una vida plena que ens convida a viure amb Ell.

Així ho celebrem tots els qui hem estat batejats en Jesucrist i submergits en la seva mort; sepultats amb Ell en la mort pel baptisme, plantats vora d’Ell per la mort que Crist ha compartit amb nosaltres; crucificat l’home vell a la creu juntament amb Ell per alliberar-nos de la mort, que és el pecat, i participar de la vida, que és participar de Déu.  

Així en aquesta nit santa som convidats a renovar les promeses del nostre baptisme, a recordar-les i a refermar-les. A refermar la nostra fe en la resurrecció de Crist. «La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).

Nosaltres no n’hem fet experiència directe com aquelles dones, ni com els apòstols; nosaltres n’hem fet experiència a través de la fe i de la tradició rebuda que des d’aquells que ho van viure de primera mà, ha arribat fins avui a nosaltres. I ara som nosaltres els convidats a transmetre la bona nova de la resurrecció, no tinguem por de fer-ho, és el centre de la nostra fe, aquella que un dia vam rebre pel baptisme i refermarem per la confirmació. Crist realment ha ressuscitat i és aquest un missatge d’esperança també per al nostre món, un món desesperançat, un món colpit pel flagell de la guerra i el de les desigualtats.

Hem de convidar al món a renunciar al dimoni de la guerra, el maligne n’és sempre l’origen i l’instigador. Crist es va fer no res a la creu, com tanta gent avui arreu del món és no res, s’hi va fer per fer-nos fills de Déu per mitjà de la seva resurrecció.

Demanem al Senyor ressuscitat que aquesta nit santa torni de debò l’alegria als entristits, dissipi els odis, restableixi la concòrdia i converteixi les nacions.

Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

Catedral de Girona

3 d’abril de 2026

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui busqueu?» (Jn 18,4)

Havien sortit amb llanternes i torxes i armats a cercar a aquell que havien tingut a l’abast cada dia, a aquell que havien vist guarir mallats, fer caminar invàlids, retornar la vista als cecs o treure dimonis. No s’havien atrevit llavors a fer-li res, ni tants sols estimbar-lo penya-segat avall quan l’ocasió s’havia presentat. No era que no tinguessin voluntat de fer-ho, el que succeïa és que no havia arribat la seva hora. És Déu i no l’home qui controla els temps, qui marca el ritme de la història de la salvació. Ara un cop havent-se recollit en la pregària i haver acceptat de complir la voluntat del Pare d’estimar fins a l’extrem, Crist es lliura als qui li volen mal, és Ell qui es lliura i no pas els altres els qui el detenen, tot i que així ho creguin. Com tantes altres vegades s’hauria pogut fer fonedís, hauria pogut presentar resistència o bé cercat refugi en mans amigues; però l’hora ha arribat i és per a aquesta hora pel que Crist ha vingut al món. No es tracta de retardar-ho més, ni de defugir la tasca feixuga per la que ha estat designat; es tracta de fer la voluntat del Pare i de completar el pla de salvació.

A qui buscaven aquell que van anar al seu encontre? Cercaven aquell home la mort del qual ha d’estalviar la mort de molts. I és cert que així serà, però no pas en el sentit conjuntural que ells creuen, sinó en un sentit molt més ampli, en un sentit total: la mort de Crist és la porta de la vida eterna per a tota la humanitat. Creient haver sortit a buscar un malfactor, un insurgent, s’han topat amb el redemptor tot i que ho desconeguin i s’han convertit així aquells soldats romans i aquells homes de la guàrdia del temple, en actors secundaris, però necessaris, del pla de Déu.

«Per tant, tu ets rei?» (Jn 18,37)

Ho havia cridat la gent el diumenge abans, Crist fou aclamat com a rei, com a Messies. Però pocs foren aleshores els qui s’havien adonat de que el seu regne no és d’aquest món. No és que tant sols no sigui d’aquest món sinó que fins i tot es regeix per uns barems que són del tot diversos als dels reialmes humans. El seu regne no cerca imposar-se, sinó que vol proposar-se; no utilitza la força de les armes sinó l’acció en nosaltres de les seves paraules; busca sumar i no restar, cerca la comunió i no pas el rebuig. I tant que Crist és rei, Ell mateix ho reconeix, però el seu regne no suposa cap perill per als regnes d’aquest món. O potser sí, perquè el seu missatge està fonamentat en l’amor a Déu i als altres, en fer opció preferencial pels febles, pels pobres, pels mallats, pels qui tenen fam i set de justícia; en definitiva per tots aquells que els regnes d’aquest món o bé menyspreen o bé descarten.

El seu regne ha vingut per implantar-se als nostres cors i convidar-nos així a la conversió. Per esdevenir súbdits seus ens cal adquirir la ciutadania d’aquells qui havent esta fets fills de Déu pel mateix Fill formen part dels seus. Tot aquest plantejament, nou i trencador alhora no és comprés per aquells que ara volent-li la mort, de fet estan ajudant a la implantació del nou regne, sense saber-ho estant consolidant allò que volen arrancar de soca-rel. A desgrat actuen a favor del Regne perquè aquest tant sols pot implantar-se si el gra de blat cau a terra i mor, sols així pot donar el fruit que ens cal per alimentar-nos de Déu.

 

«D'on ets, tu?» (Jn 19,9)

Tothom esperava el Messies, però quan aquest vindria ningú no havia de saber d’on ho venia. Jesús és el natzarè, i de Natzaret no en pot sortir res de bo. És el fill de Josep i alguns dels qui el tracten coneixem el seu pare i la seva mare. Desconeixen que és Déu el seu Pare, que si ha vingut és justament per portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1) i que ho ha de fer en nom del Pare. Per això s’asseia al temple cada dia, per ensenyar el Regne, però ja se sap a Ell que ha vingut en nom del seu Pare, no el volen acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acullen. (Cf. Jn 5,43).

Són pocs als qui ha estat revelat qui és i d’on ve Jesús i encara més pocs als qui ha estat concedit de sabent-ho formar part dels seus. Però el seu Regne no es basa en nombres i xifres, els cridats ho són basant-se més en la qualitat que en la quantitat i això no responent a criteris humans, no convenç a molts dels qui l’escolten.

«Tinc set.» (Jn 19,28)

«Tinc set», diu Jesús, i d'aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de nosaltres pot bastar-se a si mateix. Ningú pot salvar-se per si mateix. La vida arriba al seu acompliment no pas quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I precisament en aquest moment, després d'haver rebut de mans alienes una esponja xopada en vinagre» (Lleó XIV 3 de setembre de 2025) és quan Crist veu que la seva missió ha arribat al moment de la mort. Crist té set perquè nosaltres aprenguem també a tenir set i a demanar d’aquella aigua que sols ens en pot donar Crist i de la qual qui en beu ja mai més no tindrà set: l'aigua que es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna (Cf. Jn 4,14).

La de Crist és una set d’amor quan al calvari tot és desamor. Sabia que passaria el que ha passat però no per això li ha deixat de doldre veure la traïció i la desafecció dels seus i la fúria del poble que fa pocs dies l’aclamava i ara li vol la mort i una mort de creu.

Amb la seva set Crist ens obre aquella font d’aigua viva, brollant del seu costat la sang i l’aigua, donant-ho tot, fins a l’extrem cerca de saciar la nostre de set i amb aquest gest seu de suplicar aigua, tant ferestament correspost amb una esponja xopa de vinagre, ens diu que cal reconèixer-nos febles, que ens cal ser conscients de les nostres debilitats per demanar-li ajuda, per obrir-nos a la seva gràcia. Des de la suficiència i l’egoisme no hi ha res a fer; tancant-nos en nosaltres mateixos, no deixant espai a Déu ens tanquem a l’acció salvadora. Ens cal reconèixer que tenim set, set de Déu, que estem assedegats de Déu.

«Tot s'ha complert.» (Jn 19,29)

A la creu tot s’ha complert però no pas tot ha acabat. El pla de Déu era aquest, enviar al seu Fill per compartir la nostra mort. En aquesta història cadascú hi ha representat el seu paper i finalment tot encaixa. Als ulls dels qui des d’un inici volien la mort de Jesús tot ha sortit rodó, s’han desfet del mestre incòmode i el perill d’alterar les coses s’ha superat. Hi ha també dolor, el de ma mare, el de les dones, el dels deixebles que, tots menys un, no han estat a l’alçada i segurament també en certa manera hi ha neguit en el cor de Pilat que a desgrat ha condemnat qui creia innocent. Però encara queda el darrer capítol per escriure, Crist ha anat deixant-ho entendre però pocs l’han entès;  ells no van entendre de què els parlava. (Cf. Jn 10,6). Tant sols quan haurà estat enlairat a la creu el Fill de l'home, coneixerem que Ell és, i que no fa res pel seu compte i que aviat el Fill de l'home, que ara reposa al sepulcre, serà glorificat, i Déu serà glorificat en ell per a la nostra salvació. Aleshores realment tot s’haurà complert. Això serà la nit santa de la Pasqua.