Exaltació de la Santa Creu

 

Exaltació de la Santa Creu

Festa

Catedral de Girona

14 de setembre de 2026

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És a la creu on Jesús és feu obedient al Pare fins a acceptar la mort. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients.  La creu és signe de resurrecció, perquè el gra de blat que quan cau a terra, no mor no dona fruit i Crist morint a la creu ens ha donat fruits de vida terna.

Crist fou enlairat, com ho havia estat aquell signe de salvació que enlairà Moisès  quan el poble incrèdul havia acabat la paciència. La creu és avui signe de salvació davant la desesperació de la humanitat. Signe d’una mort ignominiosa que ha esdevingut amb la intervenció divina un signe d’esperança, un signe d’amor. La creu ens mostra que Crist ens va estimar fins a l’extrem de morir per nosaltres i fer-ho amb una mort dura, cruel, en solitud, sense consol. La creu ens mostra que per salvar-nos Déu és capaç de fer-se no res, com no res som nosaltres comparats amb Ell.

El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. Com deia el Papa Benet XVI a Lourdes l’any  2008 «El senyal de la Creu és d'alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra molts esforços per eliminar aquest símbol però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-lo. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi seguim descobrint el seu sentit més profund; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l'innocent, clavat per la nostra salvació, morint per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brollà sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix doncs la força de l’Església.

De l’arbre de la creu ens ve la vida, d’un símbol de mort i d’anorreament, ve la victòria de la vida sobre la mort. Ens ve perquè Déu ens estima, tant que ha enviat al seu Fill per salvar al món, per oferir-nos la vida eterna i fer-nos partícips de la seva resurrecció. És l’aparent contradicció de la història de la salvació, de la mort i d’una mort de creu, en surt Crist com a Senyor de la vida, a gloria de Déu Pare.

En mig del nostre món a voltes buit, a voltes desesperançat, a voltes desorientat, i sortosament també a voltes confiat en Déu; la creu sempre roman mentre el món gira. Roman perquè la creu de Crist és el cim de l'amor, que ens dona la salvació.

En la creu Crist s’ha donat a conèixer. Perquè Ell és el qui sofreix i el qui estima, és el qui ha estat enaltit i el qui de la creu estant ha triomfat.

Déu estima tant el món, ens estima tant; que si fixem els ulls en la creu ens ofereix la vida eterna, perquè per la creu ha vingut la salvació al món. En ser enlairat damunt la terra el Fill de l’home, aquell qui ha baixat del cel, ens atrau cap a Ell i coneixem així que Ell ho és amb el Pare, que no fa res pel seu compte, sinó allò que el Pare li ha ensenyat (Cf. Jn 8,28 i 12,32).

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira. Mentre el món canvia, mentre el mon viu convulsions i transformacions, la creu roman sempre al centre, sempre esperant-nos com a signe de salvació que és, un signe que no passa, perquè l’amor de Déu no passa mai.

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Parroquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Dissabte 12 de setembre de 2026

Parroquia de Sant Cebrià a Flaçà

Diumenge 13 de setembre de 2026

Sir 27,30-28,7; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

 

Avui estimats feu un pas important en la vostra vida de fe, la confirmeu davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. Si un dia vau ser batejats i van ser els vostres pares i padrins els qui van manifestar la vostra fe davant de Déu i de l’Església avui sou vosaltres mateixos els qui ho feu. Ells, els vostres pares i padrins, es van comprometre a educar-vos en la fe de Crist i per això i havent fet camí en aquesta vostra comunitat parroquial avui demaneu de rebre el do de l’Esperit sant, aquell mateix que van rebre els apòstols el dia de la Pentecosta.

El baptisme i la confirmació són dues etapes de la vida en Déu. Pel baptisme naixem a una vida nova, no és tant sols un símbol, és i ha de ser realment una transformació. Pel baptisme Déu és fa present en nosaltres i passem a participar de la seva mort i de la seva resurrecció. Ho hem escoltat en les paraules de sant Pau, vivim i morim per al Senyor i som del Senyor i aquest és un compromís molt important. Avui per la confirmació confirmeu aquell primer do que vau rebre pel baptisme i així aquestes dues etapes d’un mateix do us fan entrar amb plenitud en la dinàmica de la fe en Crist.

Aquesta fe nostra no és quelcom superficial, ha d’entrar en els nostres cors i ha d’omplir de sentit tota la nostra vida. Ho hem escoltat en les lectures d’aquest diumenge. Jesús fill de Sira ens convida a no irritar-nos, a no guardar rancúnia, a perdonar als altres el mal que ens facin i a fer-ho moguts pels manaments de la llei del Senyor que ens comprometem a viure molt més que a guardar-los. El nostre perdó no ha de tenir límits, ho hem escoltat en l’Evangeli. Els deixebles volien saber fins a quantes vegades hem de perdonar. 

És aquesta una temptació que tenim tots, perdonar potser sí que ho volem fer, però amb uns límits, responent a aquella frase col·loquial del «fins aquí hem arribat» o del «per aquí ja no hi passo». Són reaccions ben humanes que compartim amb els mateixos apòstols. Però Jesús va molt més enllà, ens diu que hem de perdonar setanta vegades set, és a dir tantes vegades com calgui i això ens costa de viure-ho respecte als altres. Ens costa perquè sovint oblidem que també nosaltres estem necessitats de perdó.

«Hem d'aprendre a mirar el perdó, poderosa medicina contra el mal que sana les nostres ferides interiors, com alguna cosa que forma part d'un procés, d'un camí. (...) És un camí llarg, és un procés que requereix molta paciència, és un treball que hem de fer amb nosaltres mateixos, tant personalment com per mitjà d'altres itineraris d'acompanyament i també de reconciliació interior. I és necessari no desanimar-se: en el perdó s'avança amb petits passos.» Ens ho deia el papa Lleó XIV en la vetlla de pregària a l’estadi olímpic de Barcelona el passat 9 de juny.

Ens costa perdonar, certament però per això precisament, per viure en plenitud la nostra fe, ens cal la força de l’Esperit Sant, aquesta que avui rebeu. Sigueu doncs valents, apostar per Crist és la millor aposta que podem fer en la nostra vida. Implica compromisos, com el de saber perdonar i saber demanar perdó, com el d’estimar fins i tot als qui no ens estimen i així tants d’altres que anem escoltant al llarg de l’any de boca de Jesús en l’Evangeli. 

Tot plegat es resumeix en els dos grans manaments que ens va deixar Jesús: Estimar a Déu i estimar als altres. A viure així la vostra fe, a viure així el vostre compromís amb Crist us hi ajudarà el do de l’Esperit Sant que avui rebeu. 

Viure en Crist no és fàcil, és un compromís exigent, amb les nostres soles forces no en tenim prou. Per això ens cal la força de l’Esperit Sant. Que aquesta us acompanyi a tots vosaltres i a nosaltres també.

Santa Eugenia

 

Santa Eugenia

Parròquia de Santa Eugenia a Girona

Divendres 11 de setembre de 2026

Ap 7.91-4; Salm i Jn 12,20-26

La gent vol veure a Jesús. Veure a Jesús, escoltar-lo, seguir-lo és l’objectiu de tot cristià, fou l’objectiu de santa Eugènia, i a vegades ens calen mitjancers, gent que ens faciliti l’accés a Jesús. Aquella gent tingué a Felip i a Andreu, dos dels apòstols, que els facilitaren l’accés a Jesús i aquella gent pogueren escoltar de viva veu el que Jesús tenia a dir. I no eren paraules vanes, foren paraules profundes. El Senyor els parlà del sentit profund de la vida, els parlà de la mort com un pas que permet donar fruit autèntic, els parlà de que no ens hem d’aferrar a la vida d’aquest món sinó pensar més en aquella vida que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció, els parlà de servir, del servei com a objectiu de vida, com allò que pot donar sentit a tota una vida. Amor a la vida eterna i voluntat de servei fou el que va viure santa Eugènia, la vostra patrona.

És aquest el camí que emprenem els cristians: seguir a Crist, servir a Crist i a la comunitat. És un camí en el que no importa d’on venim, quina llengua parlem o en que treballem o amb qui ens relacionem. Allò important és la nostra relació amb Déu viscuda des de la fe i viscuda en comunitat. Una comunitat com la vostra d’aquesta parròquia de santa Eugenia que el Senyor coneix bé i sap que aquí vosaltres feu Església, donant culte en el temple del Senyor com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi, units per aquest lligam únic i indissoluble que és compartir la fe. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme i un sol Déu i Pare que vertebren les comunitats cristianes.

Avui celebrem la vostra festa major i ho fem amb un sentiment ambivalent de joia, de nostàlgia i d’esperança. Qui ha portat aquesta comunitat fins avui, el P. Josep Maria Camprubí deixa pas al P. Domènec Valls que serà el vostre rector a partir de la propera setmana. La vostra comunitat, com tota comunitat parroquial és una realitat única i estimada pel Senyor, servida per uns ministres i composta per tots vosaltres, vinguts d’arreu, de totes les nacions com ens diu el llibre de la Apocalipsis, però que formeu un poble únic, el poble sant de Déu. Però la vostra comunitat té unes particularitats concretes. Constituïu el poble de Santa Eugènia i això us dona una personalitat concreta. I la vostra parròquia està confiada a la comunitat salesiana, deixebles de sant Joan Bosco que fundà aquest institut per atendre l’educació del jovent i servir així des del seu carisma concret al conjunt de l’Església. Això és una riquesa per a vosaltres, com ho és també la diversitat de nacionalitats que la integren i tot plegat és també una riquesa per al conjunt de l’Església de Girona per la qual donem gràcies a Déu.

La característica del poble de Déu és que no es limita a uns rostres i a uns noms concrets, el que és important és el servei a la comunitat posant la mirada, alçant la mirada, vers el Regne de Déu que ha de venir i que nosaltres ara i aquí estem convidats a anunciar i a instaurar en la mesura de les nostres possibilitats. Per això avui donem gràcies pel ministeri del P. Josep Maria a qui estimeu i amb qui he viscut un tram del camí de la fe i donem gràcies també pel servei que ha estat confiat al P. Domènec que ve amb il·lusió a viure amb vosaltres la seva fe i a acompanyar-vos en el nou tram del camí que avui inicieu.

És de justícia agrair el servei prestat i encomanar en la pregària a qui l’ha realitzat fidelment i prudentment. Ho és també pregar pel nou rector perquè en aquesta responsabilitat que li ha estat confiada sentit la vostra proximitat i l’ajut del Senyor. Una comunitat parroquial com ho és la vostra està formada per moltes pedres vives, cadascuna encaixa en el seu lloc, cadascuna té una funció concreta, cadascuna és imprescindible. No en pot mancar cap, totes encaixen d’una o altra manera i unides constitueixen aquest temple físic i espiritual on el Senyor es fa present pel misteri de l’Eucaristia, per l’administració dels sagraments, en la seva Paraula i també perquè on dos o tres estan reunits en el seu nom Ell hi és present.  No en dubteu pas, Crist és entre vosaltres, us heu acostat com aquella gent per veure’l de prop, per escoltar-lo, per sentir la seva presència. A ells els ajudaren Felip i Andreu, a vosaltres el P. Josep Maria fins avui i partir d’ara el P. Domènec i amb ells la resta de la comunitat salesiana. En el cor de tots el servei al Senyor i a la comunitat. Estigueu-ne certs som temple de l’Esperit Sant com ens recordava el papa Lleó XIV, perquè és la fe que dona forma a les pedres i sentit a l’edifici que habitem junts, anunci del que habitarem al Regne.

Naixement de la Benaurada Verge Maria. Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

Dimarts 8 de setembre de 2026

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Amb el títol de mare de misericòrdia anomenem a la Mare de Déu i amb aquest títol la venerem en aquest santuari. La Mare de Déu va experimentar al llarg de la seva vida aquesta misericòrdia.

Ella no havia volgut, ni tant sols havia somiat mai com seria finalment la seva vida. Però en els plans de Déu, des dels temps eterns, Maria estava destinada a concebre en el seu ventre al Fill de Déu, a criar-lo, a educar-lo, a escoltar-lo, a acompanyar-lo en el camí de la creu i a restar fidel fins el darrer alè del seu fill i encara, més enllà, a compartir la vida de la primera comunitat cristiana, la comunitat apostòlica, al recer de l’experiència de la resurrecció.

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, ens diu sant Pau, i així ho disposà amb Maria, en bé seu i en bé nostre. La seva vida hauria pogut ser ben diversa, més tranquil·la i assossegada vivint a Natzaret amb aquell home bo, descendent de la casa de David.

Però Déu tenia per a ella uns altres plans i gràcies a la seva acceptació la història de la salvació va arribar al seu moment clau amb la concepció i naixement del Fill de Déu. En aquesta història no hi domina la grandesa, ans al contrari. L’escenari del naixement de Jesús serà una petita vila, Betlem Efrata, tant petita que ni era digne de figurar entre les famílies de Judà, tot i haver estat el lloc on David, el gran rei, va néixer i créixer.

La mare era una noia de poble, discreta i humil que de sobte veié com la seva vida canviava i de quina manera. Actor secundari però imprescindible l’home bo, Josep, que dubte i sols accepta el seu paper quan un somni el desvetlla i el porta a acceptar a Maria com a esposa quan ja tenia previst rebutjar-la, tot i que volia fer-ho discretament.

Poques i senzilles peces que van encaixant per tal de que els plans de Déu s’acompleixin. Però malgrat la seva discreció Maria no és pas una actriu de segon nivell, el seu paper és ben principal. Conformada a la voluntat de Déu a Natzaret quan rebé l’anunci de l’àngel. Disposada sempre a ajudar com quan embarassada pujà muntanya a munt per donar un cop de mà a la seva cosina Elisabet.

Resignada a tenir al seu fill en una establia quan no hi havia cap altre aixopluc per a ella. Valerosa en emprendre el camí de l’exili cap a Egipte per fugir de la persecució d’Herodes. Neguitosa en perdre al seu fill al temple. Cooperadora amb uns nuvis poc previsors a Canà de Galilea. Adolorida als peus de la creu veient al seu fill morir. Acollidora en rebre al deixeble estimat com a fill seu i amb ell a tots nosaltres.

I a fi membre privilegiada de la comunitat apostòlica testimoni de la resurrecció.

Maria va fent camí amb senzillesa i sempre fa el que ha de fer. Per això ens és model. Com escrivia sant Bernat de Claravall: «Amb tot l'íntim, doncs, de la nostra ànima, amb tots els afectes del nostre cor i amb tots els sentiments i desitjos de la nostra voluntat, venerem a María, perquè aquesta és la voluntat d'aquell Senyor que va voler que tot ho rebéssim per María. Aquesta és la seva voluntat, però per a bé nostre. Ja que, mirant en tot i per tot al bé dels miserables, consola el nostre temor, suscita la nostra fe, enforteix la nostra esperança, dissipa la nostra desconfiança i anima la nostra pusil·lanimitat.» (Sermó en la nativitat de la Benaurada Verge Maria).

En tota circumstància Maria ens és model de disponibilitat i d’acollida, dos valors que avui ens cal practicar per tal de ser també nosaltres vertaders testimonis de Crist enmig del món.

Que Maria, mare de misericòrdia, ens ajudi en el nostre camí de fe i ens faci vertaders deixebles de Crist, ja que ella fou la primera dels deixebles, la primera en escoltar la paraula del Senyor, la primera en seguir-lo, la primera en obeir-lo. Sempre confiada fins i tot quan no acaba de comprendre, i sempre segura de que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i ella era i és una enamorada de Déu.

El papa Lleó XIV a Montserrat ens recordava les paraules de Maria: «Feu el que Ell us digui», i Jesús ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb l'Evangeli, com ho fou el cor de Maria.

Naixement de la Benaurada Verge Maria Santuari de la Mare del Déu del Tura a Olot

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare del Déu del Tura a Olot

Dimarts 8 de setembre de 2026

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

La història de la salvació es va entreteixint amb diversos elements que a primer cop d’ull no revesteixen cap singularitat. És com si Déu volgués anar completant el seu pla d’amor cap a nosaltres de manera discreta, sense fer soroll, sense alertar-nos. Una petita ciutat, Betlem Efrata, que és tant petita que no mereix ni figurar entre les famílies de Judà, d’orígens llunyans i abandonada fins que arribi el seu temps.

Un home, Josep, descendent de David certament, però incorporat a l’anonimat del petit poble de Natzaret. Un home bo que es veu sorprès quan la seva promesa li comunica que espera un fill i ni tant sols han viscut junts. Josep prefereix d’antuvi defugir aquella incòmode situació i desfer l’acord matrimonial, en secret per mirar de no perjudicar a Maria. Es vol fer enrere del seu propòsit rebutjar-la com esposa.

Aparentment no hi ha res d’especial, una història humana com tantes altres, que apunta a passar sense pena ni gloria, sense ser candidata a inscriure’s als annals de la història. Però darrera d’aquesta història aparentment tant simple, hi ha Déu. Ell ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, ell crida a qui creu que ha de cridar per decisió seva. Ell ho coneix tot abans de que existeixi als nostres ulls, Ell destina a qui vol i quan vol a col·laborar en el seu pla i Ell els crida a ser justos i els glorifica. Així ho va fer amb Maria, així ho va fer amb Josep i així ho va fer amb Betlem.

Déu escull els protagonistes de la història de la salvació i els seus escenaris i no acostuma a fer-ho cridant als qui potser d’antuvi semblaria que haurien de ser els cridats, sinó que crida als senzills i als humils de cor dels qui coneix la seva bondat i la seva fidelitat. Maria acceptant la voluntat de Déu, concebent en les seves entranyes aquell fill i portant-lo al món s’incorporà al pla de Déu. Josep acollint allò que ens somnis li comunicava Déu per mitjà d’un àngel esdevingué part del pla de salvació. I Betlem veu com d’ella surt el que hi ha de regir Israel i en la seva petitesa esdevé el lloc on el Salvador neix al món.

També aquí Maria es va presentar entre vosaltres de manera singular i discreta. Aquell bou que al segle XV anava cada dia a gratar dia rere dia un solc al costat del Mas Caritat, no anunciava grans prodigis. No fou fins que l'amo del bou, estranyat d’aquell comportament, va cavar un forat en el lloc on gratava i en aquell solc hi aparegué la imatge de Maria, de la Mare de Déu que es mostrà el prodigi. Déu estima la senzillesa i vol que nosaltres des de la senzillesa, des de la quotidianitat siguem també capaços de fer grans coses, de ser portadors de la bona nova de l’Evangeli, de ser participants actius en el seu pla de salvació.

Com ens deia el papa Lleó XIV, Maria ens convida «a acollir – la seva invitació -:  «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Aquestes paraules pronunciades a Caná de Galilea contenen un veritable programa de vida cristiana, perquè María ens condueix cap a Crist i ens ensenya a escoltar la seva veu, obeir la seva paraula i permetre que Ell ens transformi. La voluntat de Jesús és clara: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15,17). Es tracta d'un amor que té en Ell mateix la seva mesura i la seva font: «Com jo us he estimat» (Jn 15,12). Per això, quan María ens diu: «Feu el que Ell us digui», ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb els criteris de l'Evangeli.» (Montserrat 10 de juny de 2026).

I Maria ens hi convida des de la senzillesa, des de la seva humilitat, sabent-se una com nosaltres, cridada per Déu sí, però ella no ho va buscar pas, fou Déu qui la va cridar. Déu escollí a Maria, una noia senzilla, del poble, una noia aparentment com qualsevol altre, però que Déu coneixia abans que existís i des de llavors la va destinar a ser mare del seu fill.

Déu escollí a Josep per fer de pare al seu fill, aquell home bo i prudent a qui parlava en somnis. Déu escollí Betlem petita per figurar entre les famílies de Judà, però el lloc escollit pel néixer el Salvador. Com Déu va escollir aquell bou per indicar que Maria volia fer estada entre vosaltres.

Déu també ens crida avui a nosaltres, imperfectes com som, a ser actors en el pla de salvació i per ser-ho no hi ha altre camí que fer el que Ell ens digui i el que ens diu és que ens estimem els uns als altres perquè on hi ha amor, no hi ha maldat; on hi ha amor, allí hi ha Déu.

I tenim un bon exemple en Maria, en ella tenim el millor exemple. Conformada a la voluntat de Déu a Natzaret quan rebé l’anunci de l’àngel. Disposada sempre a ajudar com quan embarassada pujà muntanya a munt per donar un cop de mà a la seva cosina Elisabet. Resignada a tenir al seu fill en una establia quan no hi havia cap altre aixopluc per a ella. Valerosa en emprendre el camí de l’exili cap a Egipte per fugir de la persecució d’Herodes. Neguitosa en perdre al seu fill al temple. Cooperadora amb uns nuvis poc previsors a Canà de Galilea. Adolorida als peus de la creu veient al seu fill morir. Acollidora en rebre al deixeble estimat com a fill i amb ell a tots nosaltres. I a la fi membre privilegiada de la comunitat apostòlica testimoni de la resurrecció.

En tota circumstància Maria ens és model de disponibilitat i d’acollida, dos valors que avui ens cal practicar més que mai per tal de ser també nosaltres vertaders testimonis de Crist enmig del món.

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Aplec Mare de Déu de les Fonts de Salitja

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Aplec Mare de Déu de les Fonts de Salitja

Diumenge 6 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

Estimar als altres com a tu mateix, qui estima no fa cap mal als altres i estimar és tota la llei. Sant Pau ens resum en tres frases el sentir de la fe. Perquè si estimem no se’ns passarà pel cap ni matar, ni robar, ni desitjar de manera insana res dels altres. Estimar sembla fàcil, però tots sabem per experiència que moltes vegades ens costa, no som capaços de superar que ens contradiguin, que ens facin mal o bé que als altres els vagi millor als nostres ulls i així tantes altres coses que poc a poc ens allunyem d’aquest manament de l’amor.

Avui Jesús en l’Evangeli i també el profeta Ezequiel en la primera lectura ens demanen de fer un pas més, un pas endavant en aquest camí de l’amor, ens demanen de ser capaços d’ajudar als altres a estimar quan es desvien del bon camí i de ser també nosaltres capaços de rebre els consells dels altres quan som nosaltres els que ens desviem i fer-ho abans d’arribar al límit que Ezequiel i Jesús ens marquen.

No ens costa massa imaginar com Maria, la Mare de Déu, va viure aquest manament de l’amor. La podem imaginar a casa amb Josep i Jesús, vivint una vida quotidiana no massa allunyada de la que vivien altres famílies.

En el seu dia a dia segur que hi havia moments de tot, d’alegria i de dificultats, d’estretors i de situacions més còmodes. Maria, la dona que sempre està a punt per acomplir la voluntat de Déu, era mare, una mare com qualsevol altre, tot i que escollida per a una tasca molt especial, la de tenir cura del Fill de Déu. Tots la recordem acceptant la voluntat de Déu quan l’arcàngel sant Gabriel la visita, silenciosa en l’escena de Betlem, contristada en la fugida cap Egipte i sorpresa davant d’aquells mags que venien de llunyanes terres a homenatjar al seu infant.

Però hi ha un petit episodi on Maria representa el paper de mare de manera més propera i és quan Jesús es perd per tres dies al temple i l’angoixa per la seva pèrdua consumeix als seus pares. De Maria surt llavors una correcció vers Jesús: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.» (Lc 2, 48).

És el retret d’una mare que ha patit el neguit de creure perdut per sempre al seu fill i que un cop l’ha trobat no pot sinó expressar el resultat d’aquesta angoixa quan descobreix que el fill era allí al temple entre els doctors i no entén ben bé el per què del seu comportament.

Maria com una mare amorosa s’exclama i ens mostra a tots nosaltres com aquesta correcció a la que Jesús avui en l’Evangeli ens convida és pot fer amb dolcesa i sempre des de l’amor. Maria, ens diu llavors l’evangelista sant Lluc, «conservava tot això en el seu cor.» (Lc 2,51) i ella mateixa creixia en l’amor.

Que l’exemple de Maria, la Mare de Déu, sota l’advocació de la Mare de Déu de les fonts, sigui sempre per a nosaltres un model per apropar-nos més i més a aquest amor que Déu ens demana cap als altres i també cap a nosaltres mateixos. Sempre agraïts pel do de la vida demanem-li que ens ompli dels seus dons, a nosaltres que devotament confiem en ella i que ens empari als qui confiem en tant pia mare.

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Monestir de Sant Miquel de Cruïlles

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles

Diumenge 6 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

 

Déu ens demana de complir amb els seus manaments: no matar, no robar, no desitjar les coses dels altres; en definitiva ens demana d’estimar als altres com a nosaltres mateixos i això implica en primer lloc estimar-nos a nosaltres mateixos, i estimar-nos vol dir no voler fer el mal i aspirar a voler fer el bé i estimar als altres vol dir fer-los el bé i donar-los tot allò que volem per a nosaltres mateixos. És l'eterna lluita entre el bé i el mal, una lluita on sant Miquel arcàngel hi té un gran paper i ens ho indica el seu mateix nom, aquell que és semblant a Déu. 

Déu no ens demana de privar-nos de res, sinó de compartir, de voler que totes aquelles coses bones que ho son per a nosaltres ho siguin també per als altres.

Però l’Evangeli d’avui fa un pas més, va una mica més enllà. Nosaltres sabem fer el bé, sabem que l’hem de fer i que fent-lo al cap i a la fi ens sentim millor; tot i que no sempre el fem. Ens desviem d’aquest objectiu i tant el profeta Ezequiel com el mateix Jesús ens demanen també que ajudem als altres a ser millors, a fer aquest bé que ens cal fer a tots i a la vegada, no ens oblidem d’aquest detall no pas tant petit, que acceptem la correcció dels altres.

Aquesta dinàmica no la podem viure sinó és des de l’amor, ens ho ha dit sant Pau «estimar és tota la llei.» Sols des de l’amor podem corregir sense córrer el risc de fer-ho per enveja o per orgull, creient-nos millors que els altres. Corregir sempre des de la capacitat d’acceptar també nosaltres la correcció que ens puguin fer i tot plegat no és pot fer sinó és des de l’amor.

Aquí en aquest lloc hi visqué durant segles una comunitat monàstica que segui la Regla de sant Benet. En la vida dels monjos la correcció fraterna és una part indestriable de la vida comunitaria, però sempre fruit de l'amor, ja que d'altra manera esdevindria enveja i no hi ha res tant contrari a la humilitat amb la que, segons san Benet, ha de viure el monjo com l'enveja.

En l’Evangeli Jesús no ens convida a practicar una correcció a la lleugera, ans al contrari ens convida a fer-ho primer discretament, en privat; després amb dos o tres testimonis que ens poden ajudar a discernir si la correcció és pertinent o advertir-nos de que no és sincera, de que no és fruit de l’amor. Finalment ens convida a fer la correcció en comunitat unit a la pregària perquè aquest germà o germana nostre accepti de rectificar el seu camí, perquè allí o dos o tres ens reunim en el nom de Crist, Ell està enmig nostre i davant del Senyor no podem aspirar a cap altra cosa que a fer el bé.

I per fer aquest bé que ens cal fer, hem d’estar també nosaltres disposats a rebre de bon grat un suggeriment, una indicació per part dels altres quan el nostre rumb es desvia. Sempre des de la voluntat d’ajudar, mai des d’aquell posicionament de superioritat del «ja t’ho havia dit jo». Perquè qui estima no fa cap mal als altres, sols els vol el bé, com ens ha dit també sant Pau.

La comunitat està per viure la fe en comunitat. La fe que és sempre un do de Déu no la podem viure sols, aïllats. Es un do personal, cert, un do que ens ve de Déu; però Ell vol que la compartim amb els altres que creuen en Déu i també amb els que no hi creuen. I el millor mitja per transmetre la fe, per mostrar-la, per ensenyar-la, per fer venir ganes de creure als qui no creuen és viure-la amb aquest amor que és tota llei, que no cerca mai de fer mal, que busca sempre de guanyar al germà. Viure la fe en comunitat per avenir-nos a demanar al Senyor que aquest amor que ve d’Ell governi el món. Un món tant necessitat de rebre el bé, d’amor.

Com ens diu el papa Lleó XIV: «Fem espai al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Aferrem-nos a Ell, que ens convida contínuament a l'esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física pot impedir-nos aconseguir.» (10 de juny de 2026).

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A Sant Mateu de Montnegre

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Mateu de Montnegre a Quart

Dissabte 5 de setembre de 2026

Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10 i Mt 18,15-20

Tots sabem en que consisteix estimar: no cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre. Tot això ho acomplim si estimem perquè qui estima no pot desitjar cap mal a l’altre.

Aquest diumenge però les lectures ens mostren com Jesús fa un pas més, no tant sols ens demana de vetllar per no fer mal, sinó d’ajudar als altres a vetllar també per tal de que no facin mal. Ens és molt fàcil veure els defectes dels altres i ens costa molt més veure els nostres propis defectes.

Aquesta invitació que ens fa avui Jesús en l’Evangeli de lligar aquí a la terra allò que quedarà lligat al cel ens pot animar a estar vigilants a descobrir els defectes dels altres, però alerta que aquesta invitació de Jesús demana dues coses: estar atents als nostres propis defectes i acceptar també nosaltres la correcció dels altres.

Tot plegat si prové de l’amor no ens ha de fer cap basarda, però hem d’estar ben segurs d’estimar no sigui que precisament volent corregir als altres i ignorant les nostres pròpies faltes caiguem en el pecat de desitjar aquelles virtuts que veiem en els altres i que nosaltres o bé no posseïm o bé ens costa molt d’adquirir i que en veure difícil d’obtenir ens mouen cap a la denuncia falsa o al menys exagerada.

Jesús ens mostra que en aquest camí de l’amor sempre hi ha l’oportunitat de rectificar el rumb. Jesús ens diu que si un nostre germà peca hem de parlar-ne amb ell tot sol primer, després fer-ho davant d’altres dos o tres testimonis, després encara parlar-ne amb la comunitat i tant sols finalment considerar-ho un cas perdut. Jesús ens convida a no refiar-nos tant sols de la nostra intuïció, no fos cas que ens enganyés i per això ens convida a contrastar la nostra opinió primer amb dos o tres persones i  després amb tota la comunitat reunida.

I Jesús això ho va practicar, ens va mostra com fer-ho i com viure-ho. No és altre la manera que tenia Jesús de predicar l’Evangeli, sempre de paraula i d’obra. Jesús s’apropava a la gent, anaven a trobar-lo i ell els ensenyava. 

Així fou com tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos i el va cridar tot dient-li: «Segueix-me.» I Leví, és a dir sant Mateu, s'aixecà i el va seguir. Fou una crida criticada i molt per part dels mestres de la llei i dels fariseus, perquè aquell home recaptava impostos per Roma i això no era massa ben vist.

Però Jesús lluny de fer cas dels retrets va fer encara un pas més  i es posà a taula a casa d'ell, i ho feu amb molts altres publicans i pecadors que es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles. Jesús menjava amb pecadors i publicans i això sorprenia a alguns dels qui ho veien que creient-se bons complidors de la llei estaven ben disposats a acusar als altres, sense ser massa conscients de ser ells mateixos qui tenien un deute molt gran, no eren generosos en amor i, com ens ha dit sant pau, del deure de l’amor hem de mirar de quedar el més lliures possibles ja que com escrivia sant Joan de la Creu, al capvespre només ens examinaran sobre l’amor, sobre com l’hem viscut i sobre com l’hem compartit.

Jesús, ens ho va dir Ell mateix, no va venir a cridar els justos, sinó els pecadors. Però no per deixar-los viure en la injustícia, sinó per portar-los a viure de manera més justa i regits pel manament d’estimar als altres tant com a nosaltres mateixos. En paraules del papa Lleó XIV: Déu ens estima com som, però ens somia millors. (Cf. 10 de juny de 2026).

La figura de san Mateu ens presenta una autèntica paradoxa: qui es troba aparentment més lluny de la santedat pot convertir-se fins i tot en un model d'acolliment de la misericòrdia de Déu, permetent-li mostrar els seus meravellosos efectes en la seva existència. (Benet XVI 30 d’agost de 2006). Déu estimava a Levi, a Mateu, però el volia millor i per això el va cridar a seguir-lo. Que el seu exemple ens il·lumini el camí també a nosaltres.

Santa Màxima

 

Santa Màxima

Parròquia de Sant Pere a l’Escala

Dimecres 2 de setembre de 2026

Sir 51,11.12; Salm 34; Rm 5,1-5 i Jo 15,18-21

 

Aquesta romana humil i benigne que us és estel protector tot i que als ulls dels seus perseguidors va morir, fou salvada no pas d’una mort que al cap i a la fi ens arriba a tots d’una manera o altre, sinó que fou alliberada dels paranys dels qui la perseguien i calumniaven, dels llavis que tramaven enganys contra ella. Als ulls dels seus perseguidors Màxima i Ansà foren esborrats del món, però en el fons matant-los els seus botxins no aconseguiren allò que volien, sinó que la seva mort va ser llavor de nous cristians.

Santa Màxima estava en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, com ens ha dit sant Pau, i per la fe va obtenir una gràcia que li permeté d’afrontar una persecució durant la qual es va mantenir fidel enmig de les proves, constant en el sofriment aquella constància que tenint l’aprovació de Déu dona esperança, una esperança que no pot defraudar a ningú i que prové de la força de l’Esperit Sant.

Santa Màxima us és patrona, la voluntat de Déu molt més que l’atzar d’una tempesta, feu que les seves relíquies arribessin a l’Escala i que aquell fet fortuït o volgut per Déu, fes que santa Màxima passés a ser vostra, una més entre vosaltres i la vostra patrona. Tenir per patrona una màrtir ens mostra moltes coses. Ens ensenya la fragilitat de la vida que vivim aquí i com per imposar una determinada voluntat la humanitat és capaç d’arribar a causar grans estralls.

Una part del món els va odiar, com havia odiat a Crist abans; perquè la seva mirada no se centrava en el món, si hagués estat així el món l’hagués estimat com a cosa seva, però escollida per Crist del món, fou perseguida com Crist ho havia estat abans, ja que no van admetre el seu ensenyament, com tampoc van admetre el de Crist. Santa Màxima va patir tot això perquè portava el nom de Crist i els seus perseguidors desconeixen aquell que l’havia enviat.

La lliçó dels màrtirs, el seu llegat no és tant sols la seva constància, la seva perseverança davant l’adversitat, la seva fortalesa en donar testimoni; el seu missatge va més enllà del que ara i aquí puguem veure nosaltres i per això és llavor de nous cristians. Aquí a l’Escala això s’ha pogut veure fins i tot en que les seves restes han estat ben arrelades en un olivar del terme fins a ser recuperades fa prop més de quaranta anys. 

Així santa Màxima ha mostrat el seu arrelament entre vosaltres i se us ha fet propera com una veïna més. Com ens deia el papa Lleó a l’estadi olímpic de Montjuic «malgrat les dificultats, el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre en la realitat on ens trobem.» I així ho visqué santa Màxima i així ho viu entre vosaltres també avui.

Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf. 

És aquesta mateixa fidelitat la que han mostrat molts altres màrtirs al llarg dels segles, són els cridats no pas a un sofriment estèril, sinó a esdevenir aquell gra de blat que quan cau a terra no mort, sinó que acaba donant molt de fruit. És ben humà sentir por, por al patiment, por a la incertesa, por a tot allò que desconeixem, que no podem controlar, que s’escapa a les nostres mans i a la nostra voluntat. Però la por també l’hem de situar en el seu just terme, hem de tenir por, sí, però no del que moltes vegades en tenim, sinó d’allò del que vertaderament n’hem de tenir, de no ser fidels en el que creiem, de perdre l’esperança, de deixar d’estimar. 

Que l’exemple de santa Màxima ens encoratgi a tots.

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Joan Pujol i Prat

Parròquia de Sant Miquel a Anglès

Dilluns 31 d’agost de 2026

Rm 6,3-9; Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 17,24-26

Ens hem reunit avui al voltant de l’altar per acomiadar a Mossèn Joan Pujol i Prat. Ho fem com a comunitat cristiana, posant avui la seva ànima, com ell va posar sempre la seva vida, en les mans de Déu. Davant la mort, la Paraula de Déu ens convida a mirar-la amb els ulls de la fe i la fe ens diu que la mort no té la darrera paraula; sempre és Crist ressuscitat és qui té l’última paraula.

Sant Pau ens ho ha dit amb una gran claredat: «Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, per l’acció de la glòria del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova». I afegeix: «Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Aquesta és la nostra esperança, això demanem avui per a Mossèn Joan. No és aquesta una esperança construïda sobre els nostres sentiments, ni sobre el simple desig, sinó una esperança fonamentada en Jesucrist, que va morir i va ressuscitar per tots nosaltres. Va morir per vèncer la mort i va ressuscitar per donar-nos la vida eterna. Mossèn Joan va ser batejat en aquesta església l’any 1949; va viure la seva vocació sacerdotal cridat per Crist; va celebrar els sagraments en Crist; va anunciar l’Evangeli de Crist i ara demanem a Déu que hagi  estat cridat a participar plenament de la vida del Crist ressuscitat. Avui no enyorem el final d’una vida, sinó que encomanem al nostre germà per tal de que vegi amb els seus ulls el compliment d’una promesa en la que ell va creure i que ell va predicar als altres.

Ens ho ha dit el salmista, si el Senyor és el nostre pastor, no ens manca mai res. I si ara el nostre germà ha passat per la vall tenebrosa de la mort, havent tingut al llarg de la seva vida al Senyor vora seu, no ha de témer res. És això el que avui demanem per Mossèn Joan, que hagi experimentat definitivament la victòria de Crist sobre la mort. I avui les paraules de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli adquireixen un sentit concret; Jesús diu: «Pare, vull que els qui m’heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria». Aquest és el darrer destí de tota vocació cristiana i molt especialment de qui ha rebut el ministeri sacerdotal. El prevere no és cridat per a ell mateix, la seva vida és una vida lliurada perquè els altres coneguin a Crist, perquè els altres s’apropin a Déu, perquè els altres puguin descobrir el camí que porta a la vida eterna.

La vida del prevere és una vida de servei, una vida que ajuda els altres a mirar més enllà d’allò immediat i a posar la mirada en Déu. La missió del prevere és ajudar-nos a aixecar la mirada per damunt de tot allò que ens atrapa en el dia a dia i conduir-nos cap a allò que ve de Déu. Aquesta paraula ens ajuda també avui a entendre el sentit de la vida de Mossèn Joan. Ordenat de prevere l’any 1980, Mossèn Joan ha exercit durant més de quatre dècades el ministeri sacerdotal al servei de l’Església de Girona.

El seu ministeri va tenir sempre un rostre concret, va servir a noms concrets, a famílies concretes, a comunitats concretes a les que va guiar i va dedicar la seva vida. Des del seu primer servei com a vicari a Calella, ha estat vicari i rector de diversos llocs, vicari episcopal, va celebrar els sagraments, va estar sempre a prop dels fidels que tenia encomanats fins que va arribar la seva jubilació canònica, quan exercia el servei pastoral a Sant Feliu de Guíxols. Mossèn Joan ha servit a l’Església fins al darrer moment, més enllà de la seva jubilació servint aquests darrers anys a la comunitat de clarisses de Vilobí. Mossèn Joan no podia viure la seva fe d’altra manera que servint a l’Església com a prevere, donant la seva vida per l’Església, no pas d’un cop, perquè la vida del prevere es lliura dia rere dia: en una missa celebrada amb fe; en una conversa; en una visita; en una paraula de consol; en una pregària; en el perdó ofert als qui el demanen; en l’acompanyament d’una persona malalta; en la paciència davant les dificultats; en la fidelitat a una comunitat fins i tot, com ell ha fet, quan les forces disminueixen.

El prevere viu el martiri ocult de la fidelitat quotidiana de qui va morint a l’egoisme, al cansament i a les pròpies comoditats per tal que Crist pugui viure en ell. Potser aquesta és una de les maneres més profundes de contemplar avui la tasca de Mossèn Joan, un home que va entregar la seva vida a Crist al llarg dels anys.

I ara aquella entrega arriba al seu darrer pas. Sant Pau ens diu que «si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Per això, per a nosaltres, la mort de Mossèn Joan és també una invitació a preguntar-nos què vol dir la nostra pròpia vida. Per què vivim? On posem la nostra esperança? Què queda quan tot allò que considerem important en aquest món va desapareixent?

Mossèn Joan va venir a aquest món per servir l’Església, va venir per servir els germans i ara demanem al Senyor que havent estat un servidor fidel i prudent el Senyor li digui: Vine amb mi per estar-te allà on jo estic.

Aquest és el gran desig de Jesús per a tots nosaltres que escoltàvem a l’Evangeli i aquest és també el desig que avui nosaltres formulem en la nostra pregària, que Mossèn Joan sigui acollit en la casa del Pare i contempli aquella glòria que Jesús ha promès als seus. Nosaltres ara i aquí no sabem pas com és aquesta glòria, ni tant sols la podem imaginar plenament; però el que si sabem és qui hi porta cap a aquesta gloria i aquest que hi porta és Crist, a qui Mossèn Joan ha servit fidelment. La gloria és entrar definitivament en aquell amor que Jesús ens manifesta quan diu al Pare: «Jo els he fet conèixer el vostre nom i els el faré conèixer, perquè l’amor que m’heu tingut sigui en ells, i jo també hi sigui».

Donem gràcies a Déu per la vida de Mossèn Joan, pel seu ministeri sacerdotal, per tot el bé que, conegut o desconegut, el Senyor va fer a través d’ell. Donem gràcies per les persones que va acompanyar, pels sagraments que va celebrar, per la Paraula que va anunciar i per tantes llavors de fe que va sembrar i que potser només Déu coneix.

Ara demanem-li al Senyor que el rebi, que el Bon Pastor el condueixi a les fonts tranquil·les i que, després d’haver caminat per la vall tenebrosa de la mort, el faci reposar al seu prat. Que Crist, amb qui va morir i en qui va esperar, el faci participar de la seva resurrecció. I que Mossèn Joan, havent arribat a la casa del Pare, intercedeixi per nosaltres, per l’Església de Girona que va estimar i servir, i especialment per tots els qui avui l’enyoren.

Mossèn Joan va morir quan l’Església celebrava la memòria de sant Agustí, la darrera oració que va escoltar foren unes paraules del sant d’Hipona. Sant Agustí insisteix que la vida cristiana està orientada cap a la resurrecció, que la mort corporal és real, però és temporal, és un pas, important, però tant sols un pas; ja que el destí definitiu de l'ésser humà és la vida amb Déu. Per sant Agustí la mort cristiana sols es pot entendre des d'una relació d'amor. Si tota la nostra vida ha estat una recerca de Déu, la mort esdevé el moment en què aquesta recerca arriba al seu terme. Sant Agustí escriu que el nostre cor està inquiet fins que reposa en el Senyor i això ens fa mirar la mort amb esperança.

Demanem al Senyor que Mossèn Joan vegi ara acomplerta aquesta seva esperança que sant Agustí expressava escrivint que la mort no és el final, sinó el començament de la vida eterna. Que així sigui per al nostre germà Mossèn Joan.