dissabte, 3 de desembre de 2022

Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

Dissabte 3 de desembre de 2022

Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest. Segueix-lo», ens ha dit el profeta Isaïes. Saber el camí, tenir clar quina ruta seguir és quasi tant important com saber cap a on volem arribar. Professem una fe, en un únic Déu vivent i veritable i aquest és a qui volem arribar. Coneixem a aquell qui és el camí, la veritat i la vida; el Fill de Déu fet home com nosaltres, encarnat per mostrar-nos com arribar al Pare i mostrar-nos alhora que arribar-hi no és una quimera, no és una tasca impossible; perquè més impossible podia semblar que el mateix Fill es fes home i compartís les nostres angoixes, les nostres pors, la nostra mort i volgués, un cop vençuda la mort, compartir amb nosaltres, pobres pecadors, la seva resurrecció; i així fou.

Tenim un únic Pare al qui arribar, perquè ens diu el mateix Jesús «no doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). Tenim un únic mestre que ens hi guia, aquell que digué als seus deixebles «vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc» (Jn 13,13). Tenim un únic camí que porta al Pare i per on ens guia el mestre, l’Evangeli; predicat per aquell  que sabem que diu la veritat i que ensenya de debò el camí de Déu, sense deixar-se influir per ningú, ja que no fa distinció de persones (Cf. Mt 22,16).

Però ja ens diu Jesús que «és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,14) però malgrat la dificultat i l’estretor, com ens diu sant Benet, és el bon camí perquè «allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2); i aquesta és la nostra meta arribar «tots junts a la vida eterna.» (RB 72,12) on ens espera el Pare.

A nosaltres el Senyor no ens ha encomanat directament, com feu amb els dotze, de curar malalts, ressuscitar morts, purificar leprosos o treure dimonis; no ens hi veuríem pas amb cor de fer-ho, sabent-nos febles i sense haver rebut directament el poder per fer-ho; però si que sabem que seguir el seu camí significa una cosa, anunciar el seu Regne i a això sí que hi estem cridats. Per aconseguir-ho hem de desitjar el Regne amb totes les nostres forces.

Escrivia sant Francesc Xavier «creieu una cosa, i d'ella doneu moltes gràcies a Déu, que s'obre camí on els vostres desitjos es puguin executar.» (Carta als companys a Goa,40. 5 de novembre de 1549). «Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4,46) ens diu a la vegada sant Benet i és que desitjar és ja fer part del camí, perquè el desig ajuda a avançar, ajuda a vèncer les dificultats; ajuda a reconèixer a aquell qui ens conforta quan el cor se’ns desfà, ens embena quan ens ferim i ens crida pel nostre nom.

Sant Francesc Xavier, citant a l’Apòstol, escrivia «quin descans viure morint cada dia, per anar contra el nostre propi voler, buscant no els propis interessos sinó els de Jesucrist!» (Carta als companys de Roma,16. 20 de setembre de 1542). Sols així podrem avançar cap al Regne, desitjant d’arribar-hi, renunciant al nostre propi voler i conformant-nos al voler del Crist seguint les seves petjades. Com ens diu sant Benet, renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència. (Cf. RB Pròleg, 3). Com deia sant Joan Pau II al castell de Xavier hem de mirar de viure amb aquests nobles ideals en la nostra ànima, no cedint a la temptació de l’hedonisme i de l’egoisme que degraden a l'home; obrint el nostre cor a Crist, a la seva llei d'amor; sense condicionar la nostra disponibilitat, sense por a respostes definitives, perquè l'amor no té posta. (Cf. 6 de novembre de 1982).

dilluns, 28 de novembre de 2022

Dilluns de la I setmana d'Advent Santa Maria de Valldonzella Missa pels difunts de la Germandat

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

Missa pels difunts de la Germandat

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11


Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els qui ens han deixat des de fa tres anys, uns anys al llarg dels quals hem viscut una pandèmia en unes circumstàncies que difícilment hauríem imaginat abans. No és fàcil viure situacions de fragilitat, quan en sentim indefensos, impotents, quan els fets ens desborden. I la gran realitat que ens supera és la mateixa mort. No hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir, però malgrat la certesa d’aquest fet ens costa d’acceptar la possibilitat de la nostra pròpia mort i també la mort de tots aquells que ens han estimat i hem estimat. És ben normal trobar-los a faltar i no tant sols natural sinó que, malgrat l’enyorança, malgrat fins i tot el dolor, és bo tenir nostàlgia d’ells.

Ara bé per a nosaltres, creients, aquest sentiment ha d’estar sempre acompanyat per un altra, la confiança en la immensa misericòrdia de Déu. Els nostres germans, pels quals avui preguem han viscut ja una realitat que va més enllà de tot allò que puguem imaginar, la visió de Déu. Nosaltres ara i aquí, enyoradissos i en certa manera inquiets, demanem al Senyor que aquest encontre hagi estat per a ells el moment de rebre del Pare el perdó per tot allò en el que hagin pogut faltar, humans com eren, i la prova definitiva i sublim del seu amor.

La fe ens porta a viure aquesta comunió amb confiança, malgrat que no puguem abastar del tot aquest misteri, hem d’intuir que si Déu és amor, res no pot vèncer l’amor, ni encara menys un amor tan gran com el de Déu. L’amor mogué a aquell centurió a demanar al Senyor la guarició del seu criat paralític, l’amor i la fe. Aquell home malgrat ser un pagà, un enemic del poble d’Israel, saber reconèixer en Jesús al qui porta la pau i la salut. Però aquell home tenia un altre noble sentiment, la humilitat, se sabia ben poca cosa davant d’aquell home que ho podia tot i per això mateix es creia indigne de rebre’l a casa seva. Però va rebre molt més que una visita, va rebre la seva gràcia. El Senyor no ha vingut a salvar amb limitacions de raça, llengua o qualsevol altra paràmetre humà; el Senyor ha vingut a salvar als qui estima i als qui l’estimen. Perquè la fe no és altra cosa que l’amor portat a l’extrem, un refiar-se de l’altra, de Déu, fins al límit del raonable. Som en els primers dies del temps d’Advent, un temps per a l’esperança. Celebrarem de nou aquella primera vinguda del Senyor i aquesta celebració serà motiu d’enyorança dels qui ja no ens podran acompanyar ara i aquí. Però demanem amb aquesta fe i aquesta humilitat del centurió que el Senyor els hagi acollit a la seva gloria i confiats sentim-nos en comunió amb ells. Demanem-ho al Senyor, no ens n’estem de demanar-li, sabem que escolta al qui li demana confiat i fins i tot se n’admira quan la fe és sincera i humil.

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11

 

Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. La fe mou muntanyes es diu de manera col·loquial inspirant-se en les paraules del Senyor quan va dir: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.» (Mt 17,20). Deia el Papa Francesc que: «a vegades oblidem que la nostra fe és concreta: el Verb s'ha fet carn, no s'ha fet idea: s'ha fet carn. I quan recitem el Credo, diem tots coses concretes.» (24 d’abril de 2017). Estem en la primera setmana d’Advent, en el temps de l’espera i aquesta espera no és una manera de parlar, una mena d’idea subjectiva; és la realitat d’esperar al Messies. Certament va venir, va néixer, es va fer gran, va predicar, va fer miracles, va patir, va morir i va vèncer la mort; però tot això no es va produir en un temps remot, no ens hi podem referir com una història passada; tot això és encara present i és alhora futur. No tant sols perquè aquella vinguda sigui l’anunci de la vinguda definitiva, sinó sobretot perquè esperar a que la gloria del Senyor ho cobreixi tot com un dosser, com una cabana que fa ombra en dies de calor i empara i aixopluga durant el temporal, constitueix una part fonamental de la nostra fe.

Jesús va trobar més fe en un centurió, en un membre de l’exèrcit opressor del gran imperi que no pas en la gent d’Israel. Aquesta és la gran novetat de Jesús, no és que rebutgi al seu poble, a aquell poble que el Senyor s’escollí per heretat des d’antic; però el que vertaderament importa no és pertànyer a aquell o a l’altre llinatge, el que vertaderament importa és creure i obrar d’acord amb la nostra fe. Perquè la fe del centurió té un altre tret molt important, la seva humilitat, la seva consciència de ser indigne de que el Senyor entri a casa seva. Aquestes paraules seves han perdurat en el temps, tant que fins avui les repetim en cada celebració eucarística.

El Senyor ens vol amb una fe ferma i humil, confiada i conscient de la diferència que ens separa amb aquell en qui creiem. De res val pertànyer a una o altra raça, parlar una o altra llengua; per al Senyor els barems són uns altres i tant sols amb aquests serem cridats o no a la vida, tant sols amb aquests ens diran o no sants.

Aquest temps d ’Advent ha de ser també per a nosaltres un temps de preparació  per a aquella vinguda privada, particular i concreta que viurem cadascun de nosaltres quan ens arribi l’hora, quan siguem cridats a la presència del Senyor. Tant de bo que hi trobem aixopluc a la seva cabana, tant de bo que la seva ombra ens empari; tant de bo que la nostra fe sigui mereixedora de ser inscrits en el llibre de la vida com a ciutadans de la Jerusalem celestial.

diumenge, 27 de novembre de 2022

Diumenge I d'Advent / Cicle A Santa Maria de Valldonzella. Centenari de l’església

 

Diumenge I d'Advent / Cicle A

Santa Maria de Valldonzella

Diumenge 27 de novembre de 2022

Centenari de l’església

Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9; Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

 

Hem pujat avui a la muntanya del Senyor, a la casa del Senyor, al temple de Déu per celebrar el centenari de l’edificació d’aquesta església on des de fa un segle una comunitat lloa al Senyor. Però no és una comunitat qualsevol. És una comunitat fortament arrelada en aquesta ciutat i que ha viscut amb ella les vicissituds de la història a partir de la seva fundació a mitjans del segle XIII ja fos a Santa Creu d’Olorde, a la Creu Coberta, al Priorat de Natzaret, o ara aquí a Valldonzella a la part alta de Barcelona on la comunitat hi construí un nou estatge gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’abadessa Esperança Roca, i del aleshores director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprenent la construcció del nou monestir, aquest ara on ens trobem i que ja l’any 1913, la comunitat pogué habitar tot i que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922.

Però tot i que aquestes pedres i les anteriors dels monestirs destruïts per la Guerra dels Segadors i la Setmana tràgica, són importants, el que vertaderament ha donat i dona també avui sentit a aquest edifici són les pedres vives que hi habiten. Pedres que han estat a vegades nombroses, a vegades escasses; a vegades fermes com carreus i a vegades febles  com maons fets de palla, però que malgrat tot quasi vuit segles després segueixen resistint els embats de les onades de les dificultats. Aquesta comunitat ha estat sempre conscient dels moments que vivia, no s’ha adormit mai i malgrat crisis i ensopecs se n’ha sortit gràcies a abraçar la fe. Les nits fosques que ha anat vivint han donat pas a la plena llum perquè s’ha revestit de Crist, el Senyor. Perquè aquestes pedres vives que s’han anat succeint any rere any, segle rere segle; no tenen cap sentit sense aquell qui ha estat el seu Senyor. Aquesta comunitat treu la seva força de la vetlla, és a dir de la pregària que és una part essencial de la vida monàstica, juntament amb el treball i el contacte amb la Paraula de Déu. Tot plegat conforma una manera de viure la fe cristiana establerta per sant Benet a la seva Regla i viscuda amb intensitat en el seu esperit pels nostres pares cistercencs; i viure la fe cristiana no és altra cosa que viure en l’espera.

Iniciem avui el temps d’Advent, el temps litúrgic de preparació al Nadal quan recordem la vinguda del Fill de Déu que fent-se home patí, morí ressuscità. Però aquesta seva primera vinguda no és altra cosa que l’anunci de la vinguda definitiva, quan establirà el seu regne. Això no sabem quan serà, no sabem quin dia vindrà el nostre Senyor, com ens ha dit el mateix Crist en l’Evangeli que hem escoltat, per això mateix ens cal esperar, vetllar i mirar d’estar sempre a punt.

No és altra el sentit d’una comunitat monàstica que el de mirar d’estar a punt, que el de vetllar. Ho sap prou bé aquesta comunitat que al llarg dels segles malgrat haver de recórrer diverses ubicacions, malgrat haver quedat reduïda més d’un cop a mínims, no ha deixat mai de vetllar i esperar. Potser no ens n’adonem prou, potser també durant molts anys les comunitats monàstiques d’aquesta ciutat han viscut massa tancades, sense compartir la riquesa espiritual que representen. Però no oblidem que enmig del brogit d’una gran ciutat, els monestirs són reserves de pau, els llocs privilegiats on cercar a Déu i trobar-se un mateix en tant que reflex imperfecte del mateix Déu.

Avui estem de celebració, en aquest inici d’un nou any litúrgic durant el qual rememorarem el misteri de la salvació, recordem un punt important en la història d’aquesta comunitat com és la consagració d’aquesta església. Com deia el Papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família: «En el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la naturalesa i d'un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d'aquesta obra d'art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s'alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l'absolut de la llum i d'Aquell que és la Llum, l'Altura i la Bellesa mateixa.». No és altra cosa també aquest bell temple que una mola de matèria fruit de l’esforç humà, signe del Déu invisible; no és altra cosa que el bell continent d’una comunitat que apunta la mirada vers aquell sota la llum del qual camina i aquell a qui tot vetllant espera. Que així sigui per molts anys més.

dissabte, 26 de novembre de 2022

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

 

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

Dissabte 26 de novembre de 2022

Recés d’Advent de la Germandat de Poblet

Ap 22,1-7; Salm 94,1-2.3-5.6-7 i Lc 21,34-36

 

«Tot el que has sentit és veritat i digne de tota confiança.» ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan. Trobar avui per avui la veritat sembla una tasca impossible. Pel nostre món, per la nostra societat, la veritat, les veritats, es construeixen a la carta, a gust del consumidor i podríem dir que hi ha tantes veritats com persones capaces de construir-ne. L’Església ens proposa en la part final de l’any litúrgic com a tema de reflexió el darrer i definitiu adveniment del Senyor, aquell qui és la veritat i la vida. Estem a poques hores d’iniciar el temps de l’Advent, la preparació per la commemoració del primer adveniment del Senyor, quan el Fill de Déu es feu home en el si d’una verge, quan es va manifestar a la terra i va viure entre els homes, quan, com ell mateix diu, el van veure i el van odiar.

L’Escriptura ens parla d’aquell que ve de seguida, Jesús, nostre Senyor, d’aquell que ve per quedar-se. Serà en el tercer adveniment del que parla sant Bernat quan contemplarem tots la salvació que Déu ens envia i mirarem a qui van traspassar. Per això és també un bon moment per recordar als nostres germans difunts perquè ells han viscut ja l’encontre amb Ell, un encontre al que tots nosaltres estem també destinats i que tindrà un resultat incert.

En aquesta espera ens afeixuguen moltes preocupacions i tal volta si no ens afeixuguessin seria símptoma d’inconsciència i de manca de solidaritat amb els homes i per tant també amb Déu que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als germans, en el ben entès de que tots, absolutament tots, som fills de Déu i hem estat fets fills amb el Fill.

Hi ha tantes guerres, calamitats, discriminacions, injustícies; tanta fam física i de justícia que en cap moment ens podem sentir satisfets d’haver aconseguit ni un món més just, ni un món més igualitari; dos valors, que no ens enganyem no són nous, ja que el mateix Crist els va explicitar en la Bona Nova de l’Evangeli. Però les  preocupacions del món present no ens han de fer perdre el sentit de la transcendència, hem d’estar alerta sobre nosaltres mateixos, com ens convida Jesús en aquest fragment de l’Evangeli segons sant Lluc que acabem d’escoltar.

Vosaltres estimats germans i germanes formeu part de la Germandat de Poblet per viure amb més profunditat aquesta transcendència i per viure-la inspirats en l’espiritualitat cistercenca. Compartiu des de la particularitat de la vostra vida, diversa en orígens, circumstàncies i situacions, el centre de la nostra vida de monjos i aquest centre no és cap altra, no és ningú més que el Crist. Aquest que ve de seguida, aquest mateix que ens convida a estar alerta pregant en tota ocasió i que ens ajuda a sortir-nos-en a mantenir-nos drets davant seu, davant del Fill de l’home.

Si el monjo ha de preguntar-se cada dia què hi ha vingut a cercar al monestir, vosaltres en cada trobada amb el monestir i la seva comunitat, en cada contacte que hi tingueu, qualsevol que sigui el seu caràcter, també us heu de preguntar què cerqueu apropant-vos a aquesta comunicat que limitada, com tota comunitat humana, s’esmerça en cercar al Crist des del carisma cistercenc i seguint la Regla de sant Benet. No us deixeu enlluernar per la grandesa del decorat, no us deixeu arrastrar per una suposada relació de familiaritat; el que heu de tenir clar és tenir com a centre al Crist, que és el que ens ha de dur tots junts a la vida eterna, com escriu sant Benet a la Regla. Ser membre de la Germandat no és un privilegi, és un compromís de vida; al cap i a la fi res que no es demani al cristià ja des del baptisme, però ens cal ser-ne sempre conscients.

I aquesta finalitat, la vida eterna, no ens ha pas d’afeixugar els cors, ans al contrari, ens ha d’omplir de joia perquè tenim la veritat ben a prop; la veritat, l’única, no és altra que Crist i la seva Paraula; aquella de la que el Deuteronomi diu «és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la.» (Dt 30,14). Veniu de nou, superada la pandèmia, aquella pesta que s’ha esmunyit a la fosca, aquella epidèmia que a migdia ha fet estralls, com diu el salmista (Cf. Sl 91,6) a viure a recer del monestir un nou cap d’any litúrgic; però si us hi fixeu el tema no canvia; la litúrgia ens segueix proposant l’adveniment del Senyor.

Sant Bernat ens parla del segon adveniment, de la segona vinguda, de la vinguda intermèdia com d’un camí que condueix de la primera a l'última. En la primera Crist va ser la nostra redempció; en l'última es manifestarà com la nostra vida; en aquesta vinguda intermèdia és el nostre descans, el nostre consol i el nostre ajut. Demanem-li al Senyor que així sigui per a tots nosaltres i que a aconseguir-ho us hi ajudi aquesta jornada d’avui.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Diumenge XXXIV de durant l'any Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

 

Diumenge XXXIV de durant l'any

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Cicle C

2S 5,1-3; Salm 121,1-2.4-5; Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

 

El Senyor digué a Samuel quan aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble i una terra, d'aquí la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer, fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres. Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.

El Regne, el reialme que porta Crist, res te a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i ens fa fills amb Ell. Però res d’això sembla evident per a la majoria dels homes en l’escena que ens presenta avui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un home objecte de la riota dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen burlescament el títol de rei dels jueus.

Però de la creu estant Jesús exerceix la seva sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist neix amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seva pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres precioses, ni catifes, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem a la reialesa d’aquest món. Un regne que neix així no pot ser pas com els regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix sobre la humilitat, el servei i l'amor (Cf. Benet XVI 23 d’agost de 2012).

El seu és un regne al que tots som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions. Cal un passaport per entrar-hi, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un requisit indispensable perquè no se n’adquireix la ciutadania sinó es passa per la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtenir la vida eterna. Fins i tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a Déu i als altres. Un camí hi porta ben dret, Crist, aquell qui s’ha definit com el camí, la veritat i la vida.

A aquest regne ens ha cridat Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seva resurrecció i de la seva filiació divina. Tots nosaltres estem al servei del Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d'una dignitat i d'un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar eficaçment en el creixement del Regne (Cf. Sant Joan Pau II 23 de novembre de 1980).

Aquest Regne per sí mateix pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa, que és la fam, que és la mancança i no tant sols ho coneix sinó que s’identifica amb els qui pateixen, com ho feu amb aquell company de creu que just al final de la seva vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne; un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribi al Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable en la seva totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.

Avui en l’oració dominical demanarem al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare nostre. Jesús ja des del començament de la seva missió anunciava l'arribada del Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seves vides la Bona Novade la salvació. Diu el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat pel pecat i el sofriment resem amb l'expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”, li demanem a Déu que no s'allunyi de nosaltres, que el necessitem. (...) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existeix, però no d'acord amb els criteris del món. (,,,). És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la massa (Cf. Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan petit, gairebé invisible, però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es converteix en el més gran de tots els arbres del jardí (cf. Mt 13,31-32).» (Audiència General 6 de març de 2019).

D’aquest Regne l’Església n’és tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, és impulsada però per l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i prepara la seva plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps. (Cf. Sant Joan Pau II Tertio Millennio Adveniente, 45).

Que el Senyor ens concedeixi de ser com el bona lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats, tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i delerosos pel Regne.

dimecres, 16 de novembre de 2022

Dimecres de la setmana XXXIII durant l'any

 

Dimecres de la setmana XXXIII durant l'any

16 de novembre de 2022

138ª REUNIÓ D’ABATS I PROVINCIALS (RAP)

Centre d’Espiritualitat Josep Manyanet Begues

Ap 4,1-11, Sl 150,1-2.3-4.5 i Lc 19,11-28

Jesús, ja prop de Jerusalem, s’atura per parlar als seus de l’arribada del Regne. Jesús mateix està a punt  d’anar a Jerusalem per rebre la investidura reial. Jesús mateix sap que no l’estimaran i que no el voldran per rei, però en acabar d’explicar-los la paràbola seguí camí, seguí davant d’ells pujant a Jerusalem.

Davant de les dificultats, davant del rebuig Jesús es manté fidel a la seva missió i demana als qui el segueixen la mateixa fidelitat vers el Pare. La fidelitat comporta risc, però el Senyor ens demana arriscar-nos, jugar-nos el benestar, la comoditat, el conformisme; tot i la temptació de voler protegir-nos, de cercar la seguretat a l’espera de millors temps. Aturar-nos, amagar-nos és el que Jesús ens demana de no fer i ens ensenya que córrer riscos per la causa de l’Evangeli és estar en mans de Déu i sols Ell sap el que és millor en cada moment per a nosaltres. La gosadia quan és per Crist obté la seva recompensa. Els dons que hem rebut gratuïtament els hem de posar a treballar, han de donar fruits; no són dons que hem rebut per guardar-nos-els, són dons per compartir; tant sols compartint donarem fruit.

Són temps difícils per a l’Església, per a la vida religiosa; però de fet quan han estat fàcils? La dificultat no ens ha de portar a la paràlisis, ans al contrari ens ha de motivar a seguir endavant. El Papa Francesc comentant aquesta paràbola deia que el cristià que es tanca en sí mateix no és cristià, perquè tancant-se a compartir, no agraeix a Déu el que aquest li ha donat per amor i el que de Déu rebem és perquè ho fem rendir per a l’Església i per als altres.

Nosaltres hem rebut uns dons, uns talents, que definim com la nostra vocació ia questa vocació, que és una relació directa i vital amb Crist, no és un do per enterrar-lo, sinó per obrir-nos al món, cadascú fidel al seu carisma, un do per estar atents a les necessitats dels altres, del nostre món, interpretant a cada pas els signes dels temps, com ens crida el Concili Vaticà II, per tal de ser sempre fecunds, en els moments de riquesa i també en els moments de pobresa, de dificultat, vivint una pobresa fecunda.

Ens deia el Papa Francesc als cistercencs que el compromís significa el pas d’un jo tancat a un jo obert, d’un cor tancat en nosaltres mateixos a un cor que surt de nosaltres mateixos i va a l’encontre dels altres. Déu ens demanarà comte del que hem fet amb els dons que ens ha donat, perquè ens els ha donat per amor i perquè els transformem en amor a Ell i als germans.