Santíssima Trinitat

 

Santíssima Trinitat Cicle A

Diumenge 4 de juny de 2023

Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18

Tenim la fe posada en Déu Pare.

Tenim fe, creiem en un sol Déu Pare totpoderós, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor. Així es revelà “Jo soc” enmig del núvol a Moisés quan pujà a la muntanya a l’encontre amb el Pare. L’escolta de Déu, de la Paraula del Déu viu, és la font de la fe del poble d’Israel. Déu és el Pare que uneix al seu poble sota una mateixa llei, la que Moisés portarà escrita en dues tauletes de pedra, és la llei del Pare amorós que sempre estima al seu poble, malgrat les seves infidelitats, vacil·lacions i menyspreus.

El Pare es mostra a qui vol mostrar-se, ningú li pot veure la cara, perquè el qui li veu no pot continuar vivint. (Cf. Ex 33,20). Però el Pare no és un déu absent, Ell està sempre present enmig del seu poble, el guià a través del desert amb una columna de núvol de dia i amb una columna de foc de nit i Déu és present també avui en la seva Església, en aquest món que és el seu món, la seva obra.

Déu no és una idea, ni cap abstracció filosòfica, Déu és un déu ben real, que està i ha estat sempre al servei de la salvació de l’home, cercant en tot moment històric, Ell que és senyor de la història, principi i fi d’aquesta, la nostra salvació i és per això un déu revelat en la mesura en que l’home es deixa interpel·lar per Déu.

Tenim l’esperança posada en el Fill.

La fe és esperança. Si «a Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.» (Jn 1,18). El Fill és la Paraula de Déu feta carn, feta realitat humana. En Ell tenim la nostra esperança. Ell és la mostra de que Déu ens estima tant que no ha dubtat en donar-nos al seu Fill únic per tal de que no es perdi cap de nosaltres i així puguem obtenir la vida eterna, com ens ha dit l’Evangeli de sant Joan.

Qui veu al Fill veu al Pare, digué Jesús a Felip (Cf. Jn 14,9). Déu se’ns revela fet home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, encarnat per tal de portar les nostres febleses i morir com nosaltres morim, per poder vèncer així la mort i oferir-nos la resurrecció, la vida eterna. Aquesta seva encarnació, passió, mort i resurrecció és la nostra esperança; posem la fe en un Déu que s’ha compadit de nosaltres i ens ha estimat fins a l’extrem i així com el poble d’Israel esperava la compassió i benignitat de Déu, així nosaltres tenim posada l’esperança en que la seva victòria sobre la mort sigui l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.

El Pare enviant al Fill ens ha mostrat el veritable camí cap al Regne; aquest camí és el mateix Fill, que es definí com camí, veritat i vida. El Fill retornant al Pare ens ha obert així de manera admirable les portes del Regne del Pare, d’aquell que no vol que es perdi ningú dels qui creuen en Ell.

La caritat ens ve de l’Esperit Sant.

El Déu de l’amor i de la pau és amb nosaltres, ens ha dit l’Apòstol; tal com el mateix Crist va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20). I aquesta presència de la força de Déu és l’Esperit Sant. Sant Joan Pau II definí l’Esperit «com a Amor-do increat. Pot dir-se que en l'Esperit Sant la vida íntima de Déu ú i tri es fa totalment do, intercanvi de l'amor recíproc entre les Persones divines, i que per l'Esperit Sant Déu «existeix» com a do. L'Esperit Sant és doncs l'expressió personal d'aquesta donació, d'aquest ser-amor. És Persona-amor. És Persona-do.» (Dominum et vivificantem, 10).

En paraules del Papa Benet: «Contemplem la Santíssima Trinidad tal com ens la va donar a conèixer Jesús. Ell ens va revelar que Déu és amor "no en la unitat d'una sola persona, sinó en la trinitat d'una sola substància" (Prefaci): és Creador i Pare misericordiós; és Fill unigènit, eterna Saviesa encarnada, mort i ressuscitat per nosaltres; i, finalment, és Esperit Sant, que ho mou tot, el cosmos i la història, cap a la plena recapitulació final. Tres Persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor i l'Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que es lliura i comunica incessantment.» (Àngelus 7 de juny de 2009).

Déu és Pare, Fill i Esperit Sant – Déu és Fe, Esperança i Caritat.

Tenim posada la nostra esperança en el Fill, la nostra fe en el Pare i aquesta fe i aquesta esperança no es pot viure d’altra manera que estimant Déu i l’amor a Déu, la força per estimar-lo ens ve com a do de l’Esperit.

Crist, el Fill, déu veritable i home veritable és el camí que ens porta cap al Pare, que és la veritat i aquest camí el fem moguts per l’Esperit que ens és vida.

Creiem estimem i tenint posada la nostra esperança en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Perquè el qui creu serà salvat en l’amor i per l’amor de Déu. És el mateix Déu, és Crist qui ens va deixar el manament de l’amor, per Ell nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut; perquè Déu és amor i el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. (Cf. 1Jn 4,16).

Posada la fe en el Pare, l’esperança en l’acció redemptora del Fill i moguts per la caritat que ens ve per l’Esperit, confessem Déu veritable, etern i únic.

Pentecosta A

 

Pentecosta A

28 de maig de 2023

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

 

«Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.

Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l'home de Déu sigui perfecte i estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit està present doncs en l’Escriptura.

Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l'Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l'Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L'Esperit Sant, doncs, farà que l'Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.

La presència, els dons i l'activitat de l'Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L'Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).

«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l'Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d'una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l'esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l'Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit és vida.

El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre les aigües en l'alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món, cap a l'arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l'Esperit Sant és també, d'una manera molt veritable, l'ànima de l'Església, l'amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor. (Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).

L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l'Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l'Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d'acord amb l'Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist.  L'Esperit és vida, aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, creiem que donarà la vida als nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).

Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar. 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Capella de santa Caterina

Dissabte 27 de maig de 2023

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jn 21,20-25

En el darrer capítol de l’Evangeli segons sant Joan el tema central és l’amor. Jesús li demana tres cops a Pere pel seu amor i Crist el demostra a un altre deixeble, al qui coneixem com el deixeble estimat. L’amor és el gran llegat que deixa Jesús als seus deixebles, que ens deixa a tots nosaltres. Ell que ha estimat fins a l’extrem de donar la seva vida per la nostra redempció, Ell que ha resumit tots els manaments en dos: Estimar a Déu i estimar als germans, Ell que és l’amor. Escrivia sant Agustí una frase que ha perdurat al llarg dels segles: estima i fes el que vulguis. Perquè si estimem quina altra cosa podem fer sinó el bé, que ens pot agradar més que fer el bé als altres i estimant-los fer que se sentin estimats? L’amor és la base de la relació amb Déu i el fonament de la relació amb els germans. Per això l’amor és la premissa inexcusable de la vocació, tenim vocació per amor, estimem i per això ens ve la vocació. A la vocació ens hi crida Déu i cadascú de nosaltres rep aquesta crida a una vocació determinada, uns a la vida matrimonial i de família, d’altres al sacerdoci, d’altres a la vida religiosa i d’altres a servir als germans en qualsevol que sigui la tasca.

Aquest és el primer fonament de la vocació, l’amor i és per això mateix l’amor el pilar fonamental del matrimoni, perquè el matrimoni és una vocació, una opció de fe, una manera concreta i compromesa de viure la fe. Quan se’ns pregunta als monjos per què hem vingut al monestir responem que per a cercar a Déu en comunitat, vosaltres heu contret un compromís matrimonial també per cercar a Déu en aquest cas en el sí d’una família i alhora que cerqueu Déu assumiu també una funció evangelitzadora, perquè no seria una vertadera família, el vincle que uneix als seus no seria autèntic sinó compartíssiu allò de més valuós que posseeixen els pares, la fe. A vegades es té la temptació de confiar la formació religiosa al col·legi o a la parròquia, hi poden ajudar i hi ajuden certament, però els fills han de viure la fe sobretot en l’àmbit familiar. Escrivia sant Joan Pau II que: «tant sols l'educació en l'amor arrelat en la fe pot conduir a adquirir la capacitat d'interpretar els «signes dels temps», que són l'expressió històrica d'aquest doble amor.» (Familiaris consortio, 6). La millor manera d’evangelitzar es viure la fe de manera compartida, sigui en comunitat, sigui en família i la llar des d’ensenyar les primeres oracions a la infància, fins acompanyar quan sorgeixen dubtes, és el marc més proper, més íntim i més directe d’evangelitzar. Deia el Papa Francesc «Fer potser una breu oració, recitada en veu alta junts, abans d'adormir-se a la nit, amb Jesús present entre vosaltres.» (26 de desembre de 2021). Perquè la pregària enforteix la fe, uneix la parella i crea llaços entre els membres de la família.

L'Esperit Sant dona lliurament a l'Església diferents carismes per a realitzar cadascú la seva missió; també lliura carismes a la família, que aporta així la seva col·laboració en la missió eclesial. Els carismes que han estat lliurats a la família no se li han donat només per al seu profit privat, sinó en funció del seu servei a l'Església; i els pares han de ser bons orientadors en l'elecció de la vocació per a permetre que en els seus fills es desenvolupin aquests carismes. Els pares han de ser evangelitzadors i orientadors. Escrivia sant Joan Pau II que «només amb l'acceptació de l'Evangeli es realitza de manera plena tota esperança posada legítimament en el matrimoni i en la família.» (Familiaris consortio, 3). No vivim tems fàcils, però alhora poden ser també temps apassionants. No foren pas temps difícils els que visqué Pau? Enviat d’un lloc a un altre, perseguit sovint, però sempre content de ser un missatger de la bona nova. Ell no era pas un dels primers cridats per Crist, com Pere, Andreu, Jaume o Joan; ni tant sols va arribar a compartir la vida amb Ell, ni el va escoltar mai directament. Es definia a si mateix com «el darrer de tots, com a un que neix fora de temps», (1Co 15,8) però avui és considerat l’Apòstol, amb majúscules, el gran evangelitzador i qui va portar la fe als pagans.

Estem celebrant l’Eucaristia que és el misteri de l’amor, el centre de la nostra vida de cristians, de la nostra vida de fe i per això heu volgut en aquesta celebració renovar el vostre compromís matrimonial, el vostre compromís d’amor que un dia vau portar davant de Déu, que vau compartir amb l’Església representada en els participants en la vostra cerimònia. Deia el Papa Francesc als matrimonis: «La vocació al matrimoni és una crida a conduir un vaixell incert, però segur per la realitat del sagrament, en una mar a vegades agitada.» (26 de desembre de 2021). La celebració eucarística és en certa manera la representació més palpable de l’Església entesa com a assemblea, com a comunitat. La Constitució Lumen gentium denomina a la família també com a Església, l'Església domèstica; considerant-la així com la més petita comunitat eclesial, on són presents tots els elements que caracteritzen a l'Església. El matrimoni i la família cristiana edifiquen l'Església.

La família és pròpiament una comunitat que té el seu origen en el matrimoni, la qual és una aliança lliure entre batejats, una aliança fruit de l’amor. És per això, que l'Església domèstica té valor en si mateixa, configurada amb Crist. Des de la consagració de l’amor en el matrimoni iniciant així una nova manera de viure l'Església, com una petita comunitat que permet el creixement de l'Església, des d'una doble creativitat, doncs, d'una banda, participen portant nous fills al món, i, d'altra banda, essent formadors de creients des del baptisme dels seus fills, essent cridats a  la missió pròpia i insubstituïble del matrimoni de traspassar la fe als seus fills.

La fe és amor, amor a Déu i amor per compartir amb els germans. Però l’amor no és per proclamar-lo un dia i arraconar-lo després; l’amor ha de ser constant, s’ha de mantenir i per que es mantingui cal cuidar-lo, mimar-lo; no abandonar-lo a la seva sort, demana de la nostra implicació dia rere dia. Crist li demana a Pere que li manifesti el seu amor i Ell mateix el mostra, l’amor de Déu, a aquell deixeble que tant estimava, fins i tot respon d’una manera una mica intempestiva a Pere quan aquest li pregunta que se’n farà d’aquell qui l’ha estimat i a qui ha estimat tant. Ens ho diu meravellosament sant Pau en la primera carta als cristians de Corint: «El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. (...) subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.» (1Co 13,4-7,13).

En paraules de sant Joan Pau II: «La família, fundada i vivificada per l'amor, és una comunitat de persones: de l'home i de la dona esposos, dels pares i dels fills, dels parents. La seva primera tasca és la de viure fidelment la realitat de la comunió amb l'obstinació constant de desenvolupar una autèntica comunitat de persones. El principi interior, la força permanent i la meta última d’aquesta comesa és l'amor: així com sense l'amor la família no és una comunitat de persones, així també sense l'amor la família no pot viure, créixer i perfeccionar-se com a comunitat de persones.» (Familiaris consortio, 18). Tenim en Josep, en Maria i en Jesús, en la Sagrada Família, un exemple de com viure i créixer en la fe. San Pau VI deia a Natzaret un ja llunyà any 1964: «Natzaret és l'escola d'iniciació per a comprendre la vida de Jesús. L'escola de l'Evangeli. Aquí s'aprèn observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit, tan profund i misteriós, d'aquella simplíssima, humilíssima, bellíssima manifestació del Fill de Déu.» (5 de gener de 1964). «Edifiqueu-vos sobre el fonament de la vostra fe santa, pregueu moguts per l'Esperit Sant, manteniu-vos en l'amor de Déu» (Jud 20-21). 

Ascensió del Senyor A

Ascensió del Senyor A

21 de maig de 2023

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

«Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo.» (Jn 14,28). Havia dit Jesús als seus deixebles. La marxa de Jesús els deixà bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre la seva resurrecció quan els deixava per tornar al Pare. El Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer al Fill de Déu en la tomba buida, en aquell que els sortia al pas camí d’Emaús, entrava a casa amb les portes ben tancades o els trobava bora el llac de Galilea. Després de la passió se’ls presentà viu i ho havien comprovat de moltes maneres, durant quaranta dies se’ls havia aparegut i els havia parlat del Regne de Déu. I quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per tornar al Pare, ens ha feixat per preparar-nos estada al seu regne, en aquell regne al que tots estem convidats a participar-hi. És el Senyor mateix, ens ho ha dit l’Apòstol, qui concedeix el do espiritual d’una comprensió profunda i de la seva revelació; sols així podem conèixer vertaderament qui és Ell i coneixent-lo a Ell, conèixer a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses ens té reservades. 

«Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però  res més lluny de la realitat. Un cop fet home, un cop mort per nosaltres, un cop ressuscitat del sepulcre i un cop pujat al cel, anunciant així la nostra pròpia resurrecció i la nostra mateixa ascensió al cel; Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que falta encara per que el pla de salvació sigui completat; però per ajudar-nos-hi en aquest camí cap al Regne definitiu ens ha enviat l’Esperit, aquell que envigorí i vertebrà l’Església i ens ha deixat la mateixa Església, anunci de l’Església celestial i definitiva, anunci del Regne. Crist que venia del Pare ha tornat al Pare; nosaltres que som imatge del Pare, que hem enterbolit aquesta semblança per la culpa, ara som cridats a seguir-lo i a tornar un dia amb el Pare per la seva intercessió. Ho sabem això però com els mateixos deixebles abans havien dubtat, a vegades també en dubtem (Cf. Mt 28,17)

«No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) Havia dit Jesús als seus deixebles. Els indicava, els mostrava així, quin camí hi porta al Regne, guardant i ensenyant a guardar tot el que Ell ens ha manat. «El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses» (Ef 4,10). Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. Aquesta és la nostra esperança. «Després d'haver passat per la humiliació de la seva passió i mort, Jesús ocupa el seu lloc a la dreta de Déu, ocupa el seu lloc al costat del seu etern Pare. Però també va entrar en el cel com a Cap nostre. Segons les paraules de sant Lleó el Gran, "la glòria del Cap" es va convertir en "l'esperança del cos" (cf. Sermó sobre l'Ascensió del Senyor). Per a tota l'eternitat Jesús ocupa el seu lloc de "primogènit entre molts germans" (Rm 8, 29): la nostra naturalesa està amb Déu en Crist. I com a home el Senyor viu per sempre intercedint per nosaltres davant del seu Pare (cf. He 7, 25). Al mateix temps, des del seu tron de glòria envia a tota l'Església un missatge d'esperança i una crida a la santedat.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979). És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, els ulls fits al cel.

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

 

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

Missa votiva de l’Esperit Sant

Capítol de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó

Dimarts 16 de maig de 2023

Fets 16,22-34; Salm 137,1-2abc.2d-3.7c-8 i Jn 16,5-11

«Us convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.

Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna.  Perquè la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí que no està en el seu millor moment,

Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti quan crida? El nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també, sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i us salvareu.»

El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos, confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.

Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).

Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17 d’octubre de 2022).

La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes coses per dir-nos.

 

Dijous de la setmana V de Pasqua

 Dijous de la setmana V de Pasqua

Santa Maria de Solius

Dijous 11 de maig de 2023

Fets 15,7-21; Salm 95,1-2a.2b-3.10 i 15,9-11

 

 

Mantenir-nos en l’amor i observar els manaments del Senyor són les dues premisses per obtenir l’alegria, una alegria ben plena. Déu no és que estimi sinó que Ell mateix és l’amor, en la seva mateixa naturalesa hi ha l’amor com a tret fundant. Déu creà el món per amor, creà l’home i la dona per amor, no pas perquè Ell necessités ser estimat, sinó perquè el seu amor és tant gran que vessa, el seu és un amor amb vocació de ser estès, de ser compartit. La mostra més gran del seu amor és l’enviament del seu Fill al món, tot i que saber que no seria ben rebut per tots, tot i saber que seria perseguit, tot i saber que acabaria a la creu sol i traït, Déu no dubta ni un instant en enviar al seu Fill que morint vencia la mort, també la nostra mort, i ressuscitant ens donava la vida també a nosaltres.

Déu, per amor, ha compartit amb nosaltres allò que té de més gran, la vida en plenitud i per sempre, sols aquesta és l’alegria plena. Però l’amor per ser-ho en plenitud ha de ser correspost, ha de ser mutu. Com demostrar doncs a Déu que l’estimem? Observant els seus manaments, anunciant de dia en dia que ens ha salvat amb la joia plena viscuda en la nostra mateixa vida; contant a tots els pobles els seus prodigis.

Estimar a Déu, complir els seus manaments no és pas sotmetre’s a un jou insuportable, no és pas un esclavatge, sinó un vertader alliberament. Déu coneix el fons dels cors, tant sols Ell el coneix, ho deia Pere a aquell primer Concili de l’Església reunit per deliberar com incorporar als pagans que havien escoltat la Paraula de l’Evangeli i havien cregut. Déu sap si l’estimem de debò o per conveniència, si ho fem per interès o per convicció; ho sap quan veu com apliquem aquest amor als germans i si el practiquem o no; perquè en cadascun d’ells hi ha el Crist, en cadascun de nosaltres hi ha la imatge de Déu.

Pere, Pau, Bernabé i Jaume ens parlen de la universalitat del missatge de salvació, de la catolicitat de l’Església; ens parlen de no inquietar sinó d’atraure amb el vincle de l’amor.

Així també ho visqueren els sants abats de Cluny la memòria dels quals avui celebrem; aquells pares del monacat que tenint per norma rectíssima l’Evangeli i la Regla del nostre pare sant Benet, estimaren a Déu, compliren els seus manaments i compartiren aquest amor amb els seus germans de comunitat.

Tant sols la gràcia en la fe de Jesús el Senyor salva, ens diu Pere. Tant sols mantenint-nos en l’amor, com el mateix Crist es mantingué en l’amor al Pare, ens vindrà la salvació que és aquella alegria plena de la que ens parla Crist avui.

«Estima i fes el que vulguis» escrivia sant Agustí (Cf. Homilies sobre la primera carta de sant Joan, 7,8), perquè si estimem farem el bé que cal fer i no pas el mal que no desitgem (Cf. Rm 13,4). Si estimem complirem els manaments del Senyor: estimar a Déu i estimar als germans.

Dimecres de la setmana V de Pasqua

 Dimecres de la setmana V de Pasqua

Santa Maria de Solius

Dimecres 10 de maig de 2023

Fets 15,1-6; Salm 121,1-2.3-4.5 i Jo 15,1-8

 

 

Mentre en el sí de l’Església el relat dels Fets dels Apòstols ens mostra com sorgeixen les primeres diferències en arribar el missatge evangèlic als no jueus; Jesús en l’Evangeli ens parla d’allò fonamental, la unió al Crist.

Crist és el cep i nosaltres les sarments; aquesta imatge és ben gràfica, atots ens resulta familiar i ho era també pel poble d’Israel. Tots sabem que una sarment no té cap sentit, no per vida per si mateixa; sols el té unida al cep, fora d’això és llenya per cremar que ràpidament es consumeix i desapareix. Així Crist ens diu que sense Ell res no podem fer, que separats d’Ell sols hi ha una possibilitat que és la d’assecar-nos i desaparèixer. Pau i Bernabé són ben conscients d’això i davant del problema que planteja l’obertura universal de l’Església, no veuen altra camí que el de la comunió, anar a Jerusalem i consultar a la comunitat dels apòstols. Cercant la unió amb el cep, representat aquí per l’Església de Pere, aquell a qui el mateix Crist instituí com a cap i pastor, per tal d’afrontar la nova situació.

També avui ens cal tenir clar que és allò fonamental, la unió amb el Crist. En una societat, en un món cada cop més comunicat, però cada cop més fragmentat; també a l’Església, a les comunitats correm el risc de perdre el sentit central de la nostra fe que no és altra que la unió amb el Crist. L’Església sense el Crist no és res. Com saber si aquesta unió amb el Crist és vertadera unió, com la dels sarments amb el cep? Pau i Bernabé ens mostren el camí, que no és, ni pot ser altre que el de la comunió en la fe.

Aviat els cristians primitius dient ser uns de Pau i altres de Pere; el que havien de ser és, el que hem de ser, és del Crist. D’aquell que tant sols Ell té paraules de vida eterna, com confessava Pere (Cf. Jn 6,68); d’aquell de qui Pau deia que el que Déu fa en Jesucrist és la vida eterna (Cf. Rm 6,23). Fora d’Ell no hi ha vida, separats d’Ell no hi ha altra cosa que el foc que destrueix.

Cep i sarments, Crist i l’Església, una unió per donar molt de fruit, un fruit que el Pare, el vinyater, espera i desitja veremar.