diumenge, 18 de juliol de 2021

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 18 de juliol de 2021

Jr 23,1-6, Salm responsorial 22,1-3.4.5.6, Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

El poble d’Israel vivia entre pletes i ramades, d’aquí que Jesús empri un llenguatge que es feia entenedor per als qui l’escoltaven tenint a més present que David, el gran rei, havia estat tret de pasturar ramats per a ser ungit capdavanter del poble d’Israel. Jesús es mou per l’anhel de tirar endavant la seva missió i alhora per la compassió. Jesús ho vivia tot des de la compassió, no mirava als altres amb altivesa, ni amb menyspreu, ni amb indiferència; ho feia mogut per l’amor. Un amor que es dirigeix a les persones que li surten al pas, un amor diguem individualitzat cap als malalts, els qui ploren la mort d’un ésser estimat, els endimoniats i els pecadors; però també un amor col·lectiu cap al conjunt del poble d’Israel a qui veu perdut enmig del brogit del seu món. Ell és aquell pastor de qui el profeta Jeremies digué que passa comptes per reclamar tot el mal que han fet al seu ramat, aquell qui recull les ovelles de tots els països per fer-les tornar als seus prats.

Nosaltres sovint ens engresquem en polèmiques inútils sense parar atenció en les ovelles febles, en les malaltes, en aquelles a qui ningú cura  i de qui ningú té cura; encara menys prestem atenció a aquelles a les que ningú s’acosta o las que s’han perdut sense interessar a ningú d’anar a cercar-les ni de trobar-les. No som aleshores vertaders seguidors de Crist, perquè Déu vol per a tots els seus fills la vida, alimentar-nos en el bon prat que és la seva Paraula i deixar-nos-hi reposar. Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui; Ell tant sols vol que fem camí cap a la veritat i la vida.

Morint  en la creu ha volgut fer morir l’enemistat que nosaltres ens entestem en mantenir i augmentar; Crist ha vingut a portar-nos la pau a tots, als qui eren lluny i als qui eren a prop; per tant qui som nosaltres per dividir, per discriminar, per allunyar o per rebutjar? Vora Jesús hi havia els apòstols, el seu cercle més íntim, els seus amics; però Jesús no pot estar-se de pensar en tota aquella gent que anava i venia, que els importunava perquè no els deixava ni temps per a menjar ni per descansar; no es plany perquè li destorben el repòs i li esguerren els plans; Ell anteposa davant de qualsevol altra cosa l’atenció als qui el cerquen, a ell la gent no li fa nosa, encara que sàpiga que alguns s’hi acosten per curiositat, d’altres per l’interès de ser alimentats o d’altres per ser guarits i alliberats del mal. Ell sempre té present a tothom i aleshores se’n compadeix i els instrueix llargament.

Sabem ben bé que nosaltres som les ovelles i no pas el pastor que és Crist, però podem aprendre de la seva manera de fer, aprendre a mirar al nostre voltant per descobrir-hi aquell qui té necessitat de compassió i avui al nostre voltant hi ha set de compassió, el nostre món està assedegat de misericòrdia. Sabem que tant sols Déu és pare i font de misericòrdia, però nosaltres en podem ser dispensadors, distribuïdors de la misericòrdia del Pare i per esdevenir-ho ens cal reposar amb Ell vora l’aigua, deixar-nos guiar per Ell per camins segurs, deixar-nos acompanyar per la seva bondat i el seu amor tota la vida. Tant sols rebent d’Ell, podrem compartir amb els altres.

L’Eucaristia dominical és l’oportunitat privilegiada que se’ns ofereix cada setmana per poder amarar-nos de la misericòrdia del Senyor i poder així compartir-la amb els altres. Visquem-la doncs amb goig i amb el ple convenciment de que Ell es fa present realment ara i aquí en la seva Paraula, amb el seu cos i la seva sang, per compadir-se de nosaltres i instruir-nos llargament.

divendres, 16 de juliol de 2021

Mare de Déu del Carme: Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

 

Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2021

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

Maria ens és exemple i protecció. Exemple en l’amor i protecció amorosa. Ella és el testimoni de la plenitud; ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, quan el temps arribà a la seva plenitud el Fill de Déu nasqué d’una dona, sota la llei humana per tal de rescatar-nos d’aquesta mateixa llei, per tal d’alliberar-nos de la mort fent-nos fills de Déu, fets fills amb el Fill i així poder abandonar l’esclavatge del pecat i de la mort i esdevenir hereus per voluntat de Déu. No hi ha cap escena més representativa d’aquest gran misteri que és la redempció humana que l’escena del calvari amb Maria, la Mare, i el deixeble estimat. Al calvari és el moment culminant, Jesús ha estat abandonat per quasi tots els seus, un l’ha traït, un altra l’ha negat i la resta han fugit; tant sols un, aquell a qui Jesús estimava, ha quedat als peus de la creu. Però les dones no l’han abandonat, allí hi ha la germana de la seva mare María, la de Cleofàs i Maria Magdalena i allí hi ha, com no pot ser d’altra manera, Maria la seva mare. S’ha acomplert allò que Simeó havia dit de Maria quan van presentar a l’infant al temple, que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima i així ha estat. És la força de la redempció que passa per la creu i aquesta força redemptora, en paraules d’Edith Stein és «el poder de despertar la vida en aquells en qui la vida divina estava morta pel pecat. Aquesta força redemptora de la creu és ha passat a la paraula de la creu i a través d’aquesta paraula es comunica a tots els qui la reben, s’obren a ella sense exigir miracles ni raons de saviesa humana; en ells esdevé força vivificadora i formadora que hem anomenat ciència de la creu.» (Ciència de la creu).

La creu és el moment culminant de l’obra de la redempció, el pas ineludible per poder arribar a la resurrecció; però fins i tot en aquell moment, assumint Jesús la nostra mort per tal de destruir-la, també i per damunt de tot hi ha lloc per a l’amor. Jesús confia la seva mare al deixeble estimat i el deixeble més estimat per Ell el confia a la seva mare. Des d’aquella hora, ens diu el quart evangelista a qui la tradició identifica amb aquell deixeble estimat, Maria esdevingué la seva mare i esdevenint la d’ell esdevenia la mare de tots nosaltres.

Per Déu no hi ha res impossible i si confiem, si creiem en Ell també per a nosaltres allò que ens sembla impossible pot esdevenir una realitat. Déu no fa sovint grans gestos, no busca titulars de premsa, actua des de la senzillesa. Com aquell petit  nuvolet esdevingué un cel tapat, un fort vent i una gran pluja. Al Mont Carmel Déu, a través del profeta Elies, realitzà una gran gesta; allí defensà la puresa de la fe davant dels cultes idòlatres i després de tres anys de sequera l’aigua tornà a portar vida a la terra. També al calvari el cel s’enfosquí i d’allò que semblava un petit gest, sublim però petit, la mort d’un dissident, nasqué tres dies després l’alliberament de la humanitat de la mort.

I al calvari hi havia Maria i al Mont Carmel es dona culte a Maria i se la invoca com a estrella del mar, com a punt de referència per a tots nosaltres, com a mare nostra, aquella que te cura de nosaltres amb afecte maternal, aquella que fou plena de la gràcia de l’Esperit, aquella que pregava amb els apòstols en la primitiva comunitat de Jerusalem, aquella que ens ha precedit en la fe i la confiança en el Salvador i que ara ens diu com a Canà «feu el que Ell us digui» i podria afegir “i acolliu-me com a mare vostra perquè jo el conec bé, se ben bé que Ell us estima i que havent mort per vosaltres, també per mi, us obre les portes del cel, com ja me les ha obert a mi”, perquè Maria ens precedeix en la fe i en precedeix també en la resurrecció.

Escrivia de Maria Edith Stein, la gran màrtir del Carmel i l’evangelista de la creu, que «la seva capacitat de sofriment correspon a la dignitat de la maternitat divina i a la seva corresponent gràcia, superior a totes les criatures. Ja que Maria estava relacionada amb Déu i unida amb el Senyor en una unió de vida, tenia que prendre part en els sofriments, no tant sols per la seva participació en el seguiment, la disponibilitat, l’anhel, la simpatia, sinó que tenia que patir realment. Ella com a mare tenia que ser creu per al Senyor. (...) L’amor matern és l’amor humà més fort. L’amor de Maria superava el de totes les mares. Ella mateixa pot ser anomenada amor. (...) Tots els seus sofriments i dolors són d’ella. Totes les seves alegries maternes estan travessades pel sofriment. I totes les paraules de Jesús a ella dirigides són mitjans per apartar-la del pensament de la seva dignitat de mare. Ella esdevé al Gòlgota mare de l’Església, la nostra mare. I per a ella certament era aquella l’hora també de la seva mort.» (Exercicis 1937).

En l’espiritualitat carmelitana Maria i la creu en són els centres, perquè no podem entendre l’obra de la salvació sense la creu i sense Maria; el mont Carmel i el Gòlgota són escenaris de l’acció de Déu i de la presència de Maria i si per Crist, el Fill de Déu fet home, som salvats; per Maria, la nostra mare, podem esbrinar que aquesta salvació és una realitat que en ella ja s’ha acomplert. Maria assumpta al cel està encara als peus de la creu, està encara al mont Carmel com a signe d’esperança i com a estel per guiar-nos cap a aquest únic port de salvació que és Crist, fill de Déu i fill de Maria; aquell qui ens ha fet a nosaltres també fills de Déu i fills de Maria; perquè no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i fent-se com un de nosaltres, llevat del pecat, ens obre el camí per que esdevinguem fills amb el Pare, cohereus amb Ell de la gloria, com ho és ja Maria en tota la plenitud.

 

diumenge, 11 de juliol de 2021

El Nostre Pare Sant Benet

 

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2021

Pr 2,1-9; Salm 1; Col 3,12-17 i Mt 19,27-30

Sant i estimat, compassiu, bondadós, humil, seré, pacient; l’home de Déu Benet era estimat per Déu perquè ho havia deixat tot per seguir-lo. El seu primer gest és un gest de ruptura, Benet trenca amb la seva vida, amb tot allò que fins aleshores l’havia rodejat; la decrepitud de la Roma del seu temps que ja no tenia res per oferir-li li presentava tant sols un futur incert que el podia empènyer al precipici. Aquesta és la primera crida de Déu a Benet, i ell opta per l’abandó de la còmode rutina que li proporcionava aquell imperi a punt d’esfondrar-se i escull la solitud i el desig de plaure tant sols a Déu; portant una vida honrada, recte; guardant els camins dels justos, cercant la intel·ligència; com ens ha dit el llibre dels Proverbis. Déu el volia per a Ell i el cridà a la solitud, al silenci, per parlar-li de tu a tu, per parlar-li directament al seu cor.

Benet, home de Déu, escoltà la veu del Senyor que li parlà enmig del brogit del món que el rodejava i que volia enlluernar-lo amb els seus plaers equívocs i ell ho deixà tot i alhora no deixà res, perquè allò que deixava res no valia als ulls de Déu; la seva és una crida a canviar el món, no tant sols a canviar ell mateix sinó a canviar-ho tot al seu voltant. Benet és un home de Déu per als altres, seguint l’exemple de l’únic mestre que és el mateix Crist. L’experiència eremítica, l’experiència de solitud i de desert de Benet el preparà per a poder afrontar el gran repte que el Senyor li ha posat davant dels ulls, convertir la vida monàstica en un camí cap a Déu viscut en comunitat. El Senyor no crida als qui als ulls del món són dignes, crida a qui vol i quan vol per tal de que arrelin vora l’aigua de la fe i donin els bons fruits de la caritat; per això és feliç l’home que s’hi refugia. Benet «en contemplar a Déu va comprendre la realitat de l'home i la seva missió. En la seva Regla es refereix a la vida monàstica com a «escola del servei del Senyor» i demana als seus monjos que «res s'anteposi a l'Obra de Déu», és a dir, a l'Ofici diví o Litúrgia de les Hores. No obstant això, subratlla que l'oració és, en primer lloc, un acte d'escolta, que després ha de traduir-se en acció concreta. «El Senyor espera que responguem diàriament amb obres als seus sants consells», afirma.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008)

Benet home de Déu fou cridat pel Senyor a cercar la pau, no tant sols a trencar amb el seu passat sinó sobretot a construir un futur per als monjos. La seva conversió, el seu camí de conversió, fou i encara és un camí per compartir-lo  amb els altres, no se’l quedà per a ell, el feu tot sol i no li fou un camí fàcil, canviant la seva escala de valors, els seus prejudicis, la seva conducta, les seves falses seguretats. El canvi de l’home de Déu Benet és un canvi en profunditat, arrelat profundament en la seva fe, en la creu i en un amor sincer i profund al Crist. Benet acull la crida, trenca amb els lligams que el retenien i inicia el seu camí de conversió.

Benet, home de Déu, perdent-ho tot pel Crist ho guanyà tot pel mateix Crist. D’estudiant prometedor passà a ser un solitari cercador de Déu; cridat a la pau però per arribar-hi havia de lliurar molts combats. «Sant Benet estava convençut que només després d'haver vençut aquestes temptacions podia dirigir als altres paraules útils per a les seves situacions de necessitat. D'aquesta manera, després de pacificar la seva ànima, podia controlar plenament els impulsos del seu jo, per a ser artífex de pau al seu voltant.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008). Benet era un home com qualsevol altre, el seu mèrit, la clau de volta de la seva conversió és haver escoltat i haver seguit la crida del Crist. Benet no es va proposar d’antuvi res, es va deixar fer, es va deixar endur pel mateix Crist i aquest com havia anunciat a Pere si abans anava on volia, ara obrint els braços al Senyor  deixà que ell el cenyís i el portés allí on abans ni tant sols havia pensat en anar.

L’home de Déu Benet demana que qui truca a la porta del monestir cerqui Déu de veritat. No que se cerqui ell mateix, ni cerqui honors o plaers, reconeixements o satisfaccions. Benet havia entès que Déu és el centre de la vida del cristià, la nostra vida és cristocèntrica perquè d’Ell ve tot, per Ell passa tot i tot va cap a Ell (Cf. Rm 11,36). Per això Benet tot allò que feu, fos de paraula, fos d’obra, com ens ha dit l’Apòstol, ho feu en nom de  Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

L’home de Déu Benet per a emprendre aquest seu camí de conversió va comptar amb esplèndides i fortíssimes armes com són l’obediència al Senyor, la humilitat, la paciència; amarades per la pregària. Per entendre el camí de Benet, per mirar de seguir-lo cal assumir que la vida monàstica és una escola del servei diví, a imitació de la que formaven els dotze al voltant de Jesús. Benet no és res més que un deixeble del Crist, un dels qui l’han seguit, un dels qui han deixat cases, germans i germanes, pare i mare i camps per rebre molt més i aspirar a posseir la vida eterna. Un monjo no pot voler ser res més que un deixeble del Crist; per escoltar-lo, per obeir-lo i per seguir-lo. Tant sols essent els darrers podrem aspirar a ser mereixedors de ser els primers.

Benet l’home de Déu que «havia decidit de donar-ho tot aquí en la terra per trobar-ho tot després en el cel» (Diàlegs II) no és el nostre objectiu, el nostre objectiu és el que tenia el mateix Benet i aquest no és altre que el mateix Crist, la meta del seu camí i del nostre; el seu model i el nostre; el seu mestre i el nostre. En paraules de sant Joan Pau II «aquest camí de vida pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s'estima a Crist amb cor indivís i es conserva una genuïna humilitat. Llavors el cristià, conscient de la seva indigència i feblesa, entra amb ajuda de Déu en la vida espiritual, s'allibera del que el destorba, contempla més clarament la seva naturalesa autèntica com a persona, i en les profunditats més íntimes de la seva ànima descobreix a Déu present.» (Sant Joan Pau II, 11 de juliol de 1980).

dimarts, 29 de juny de 2021

Sants Pere i Pau, Apòstols

 

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2021

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

Pere no té ni plata ni or, però té quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist. Pau ja no persegueix ni atropella l’Església de Déu, ja no sobrepassa dins del judaisme molts compatricis de la seva edat, ja no és més zelós que ningú de les tradicions dels seus pares; però té ara quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist.

Apòstols de primera i de darrera hora Pere i Pau per l’encontre amb Crist han esdevingut autèntics pilars de l’Església i la gràcia de la fe adquirida per Pere en ser cridat dels primers vora el llac de Galilea i per Pau en caure del cavall camí de Damasc és el que tenen i és el que ens donen, anunciant la bona nova de Crist.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe perquè reberen aquesta gràcia del mateix Crist però també perquè són febles com nosaltres mateixos ho som i en el seu camí Pere s’enfonsarà a l’aigua al primer ventijol, negarà al mestre i fugirà; però alhora plorarà, per tres cops li manifestarà com l’estima i per Ell patirà presó i per Ell donarà la vida; perquè Pere a la fi sempre es penedeix, sempre sentint-se pobre pecador referma llur fe retornant a Crist, a qui aniria sinó?

Pau es gloria de les seves febleses i les accepta de bon grat, per Crist patí injúries, adversitats, persecucions i angoixes; hebreu, israelita, descendent d’Abraham i servidor de Crist, patí treballs, presons, bastonades, assots i naufragis; sentint-se fort en la seva feblesa.

El Senyor reservava per a ells la corona del martiri que s’havien guanyat a pols, per això avui celebrem la seva mort, quan havent arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port, en el martiri mostraren la seva fidelitat. De Pere celebrem també el seu magisteri, la seva càtedra; de Pau commemorem la seva conversió i dels dos el seu martiri. Pere i Pau, israelites fidels, en haver conegut al Crist, en haver fet experiència presencial i testimonial de la seva resurrecció han esdevingut pares del nou poble de Déu; la trobada amb Crist capgirà les seves vides i els va conformar en la fe fins a donar-ne testimoni amb la seva pròpia vida.

Si Crist morí amb els peus prop de la terra i el cap prop del cel, significant així que del cel havia vingut i alliberada la terra del pecat al cel se’n tornava; Pere morí amb el cap vora la terra i els peus cap al cel, simbolitzant així a l’Església que arrelada a la terra i tenint-lo a ell per fonament, dirigeix les seves petjades cap al regne del cel, l’Església celestial. Pau regà amb llur sang la terra romana com amb la seva paraula abrandada havia amarat tota la gentilitat i envigorit la mateixa Església.

Aquesta Església amb la que fem camí, és tant sols de Crist, no és pas l’Església de Pere ni la de Pau; però ambdós en són tant fidels servidors que sense ells tot hauria estat diferent. Pere fou el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posà a plena llum i l’acostà als gentils, a nosaltres mateixos, segons una antiga tradició. «Pere i Pau són amics de Déu de manera singular, perquè van beure el calze del Senyor. A tots dos Jesús els va canviar el nom en el moment en què els va cridar al seu servei: a Simó li va donar el de Cefes, és a dir, pedra, d'on deriva Pere; a Saule, el nom de Pau, que vol dir petit.» (Joan Pau II 29 de juny de 2003); significant així que l’encontre amb Crist canviant el rumb de llurs vides, fou per a ells un nou naixement, com per a nosaltres el baptisme.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe, models en la fidelitat i també models en la lluita contra la feblesa. El seu camí esdevé tant profundament humà que ens hi podem sentir tots identificats. Perquè també nosaltres massa sovint ens enfonsem a causa del dubte, de la poca fe; també nosaltres a voltes necessitaríem una llum esclatant i una veu del cel estant per treure’ns del nostre ensopiment espiritual; també nosaltres neguem al mestre cada vegada que incomplim el seu mestratge; també nosaltres plorem els nostres pecats.

Però com Pere i com Pau podem recobrar la serenor i el recte camí cap al Crist mitjançant la fe i l’amor. També a nosaltres com a Pere el Senyor ens pregunta i «tu qui dius que soc jo?»; també a nosaltres ens qüestiona dient-nos «m’estimes?» i també a nosaltres com a Pau ens diu «Jo sóc Jesús»; així per mitjà de l’Escriptura i de la tradició de l’Església arrelada en Pere i Pau el mateix Jesús ens mostra en els seus sants apòstols el camí de la fidelitat.

Pere és la roca sobre la que Jesús edificà la seva Església i malgrat tot la roca sovint trontollava, però de cada sotragada en sortia més ferma tant que fins i tot les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Pau apareix davant nostre com la figura d'un apòstol fecund i profund, de la proximitat de la paraula del qual cadascun de nosaltres pot treure profit. Per ells, Crist se’ns fa proper i amb ells la nostra fe arrela en la mateixa experiència del Crist ressuscitat.

Demanem-li al Senyor la fortalesa de Pau en les adversitats, demanem-li per a nosaltres la humilitat de Pere per aixecar-nos cada cop que caiguem i esdevenir així fidels a l’amor de Crist; perquè tant sols Ell té paraules de vida eterna.

 

diumenge, 27 de juny de 2021

Diumenge XIII durant l’any / Cicle B

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle B

27 de juny de 2021

Sa 1,13-15.2,23-24; Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; 2C 8,7.9.13-15 i Mc 5,21-43

 

«Nosaltres coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perdi la vida; el que a Déu li agrada és que l’home visqui perquè és imatge seva i Déu no és un  déu de morts sinó de vius. Per això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé, guarint als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per demanar-li res però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien bons.

La fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però n’hi havia que encara se n’enraien quan Jesús parla de la mort com un són del que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, Ell no vol la malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida.

Per arribar a ser guarits per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per viure en Ell  i per Ell ens cal creure-hi, és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seva filleta que s’estava morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que era morta; la fe de la hemorroissa que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora;  la fe que venç la por, la mort i la malaltia, que venç els aldarulls i els crits de dolor que eixordeixen, que venç als incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe, ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se li acosta amb fe; i qui rep la seva gràcia sap prou que la rep.

El Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes de  la vida eterna, durant la seva vida pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda a partir de la seva resurrecció. El Senyor ens arrenca de la terra dels morts per fer-nos tornar a la vida, els plors de cap al tard els converteix l’endemà en crist de joia, com ens ha dit el salmista.

La malaltia, el dolor aquí a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor essent ric es va fer pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la mort.

Sí, el dolor, la malaltia i la mort són presents en les nostres vides; però no són el sentit últim, no tenen la darrera paraula. És això el que Jesús vol mostrar i transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell fins a empènyer-lo pertot arreu. La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir; l’hemorroissa va guarir-se per al cap i a la fi morir; però la mort ja no és ara la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a la resurrecció.

És aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que molts no han entès encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguin, aquells pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella noia són els escollits per a ser testimonis del Crist.

A partir de la seva mort en creu i de la seva resurrecció d’entre els morts, tots som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan anem de mal en pitjor.

Demanem al Senyor de poder treure profit d’allò que tenim abundantment: fe, doctrina, interès per tot; demanem-li de ser generosos ja que coneixem prou bé la generositat del Crist; demanem-li de tenir fe i no por, perquè la bondat i la justícia del Senyor són immortals.

 

diumenge, 13 de juny de 2021

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 13 de juny de 2021

Ez 17,22-24, Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16, 2C 5,6-10 i Mc 4,26-34

Un gra sembrat a terra és ben poca cosa, ni tant sols té potestat sobre ell mateix, ni quasi bé la té l’home que l’ha sembrat; depèn de la natura, de la pluja que cau del cel, de la calor o del fred que haurà de patir. Podríem ben bé dir que un gra sembrat a terra està en mans de Déu, de nit i de dia, germina i creix sense que qui l’ha plantat sàpiga com, però acaba per donar fruit. D’una manera semblant la Paraula és la llavor del Regne de Déu que el Senyor per mitjà de la seva Església sembra amb fatiga, pot esdevenir un arbre que plantat en una muntanya ben alta acabi estenen les seves branques, donant fruit i ajocant a la seva ombra ocells de tota mena; tot per obra de Déu.

És el Senyor qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs; tot està a les seves mans i nosaltres, petits com una llavor, també. Per a Ell no valen de res les mires d’aquest món, per a Ell el que importa de veritat és que la llavor sigui bona, hagi està ben plantada i es deixi fer, es confiï a Ell. A Jesús sembla que se li feia difícil explicar als qui l’escoltaven com és el Regne que Ell predicava, i en una societat que vivia de la terra, com no podia ser d’altra manera en aquell temps, davant d’un poble que sabia molt bé que és no tenir terra, estar desarrelats, vagar pel desert sense altre sostén que el que cau del cel; aquesta manera de parlar de Jesús entrava en els seus cors. Entrar, entra en tots, la llavor és sembrada en tots, però no en tots arrela, no en tots acaba per germinar i donar primer brins i després gra.

No vivim temps fàcils, la pandèmia i la crisi social i econòmica que ha comportat; els mateixos problemes que viu la nostra Església i tantes altres coses, són com pedregades que cauen sobre el sembrat, com el calor ardorós de l’estiu, que amenacen amb arruïnar la collita.  Davant la dificultat sant Pau ens convida, com als cristians de Corint, a sentir-nos molt coratjosos, a confiar-nos al Senyor ja que no podem fer altra cosa sinó creure tot i no veure’l. Tenint sempre present el nostre objectiu principal, tenint posada la mirada sempre en aquest Regne que Jesús explica en paràboles, perquè la gent l’entengui, i no ambicionant res més que ser-li plaents. Per posar la mirada en el Regne ho hem de fer posant-hi la vida, tota la nostra vida en aquest objectiu.

Com escrivia aquesta setmana el Papa Francesc al cardenal Marx «El Senyor no va acceptar mai fer “la reforma” ni amb el projecte fariseu o el saduceu o el zelota o l’esseni. Sinó que la va fer amb la seva vida, amb la seva història, amb la seva carn en la creu.» Ell és la llavor plantada pel Pare a la terra que morint a la creu produeix els primers brins i ressuscitant del sepulcre dona el blat granat de la nostra redempció. Crist assumint la nostra humanitat és com un gra de mostassa i ressuscitant esdevé l’arbre frondós on ajocar-nos a l’ombra de les seves branques, que són els braços oberts de la seva misericòrdia.

Fem camí amb la nostra pròpia vida, petjada a petjada, pas a pas; com la llavor que poc a poc arrela en la terra, poc a poc surt a l’exterior i floreix, dona fruit. Fem camí amb humilitat, amb la humilitat d’una llavor, d’un gra de mostassa; però amb la confiança de que posats en les mans de Déu som capaços de tot. Dient com l’Apòstol: «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort» (2Co 12,10). Febles però confiats en el Senyor.

diumenge, 6 de juny de 2021

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist Cicle B

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle B

Diumenge 6 de juny de 2021

Ex 24,3-8; Salm 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15 i Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s‘encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres. 

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5).  Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia et Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud. 

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).