Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

(Parròquia de Sant Martí Vell)

Diumenge 2 d’agost de 2026

Is 55,1-3; Salm 144,8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Déu no deixa de tenir cura del seu poble, Déu no es desentén d’allò que ha creat i és obra seva. Déu ens convida a viure des de l’esperança, una esperança gratuïta, perquè tot el que Déu crea ens es donat gratuïtament: «Oh tots els assedegats, veniu a mi», és la crida que Déu ens fa. Déu sap que el cor humà té una set que només ell pot saciar. Ens convida a saciar-nos d’aquesta aigua que mai no s’acaba i sempre és fresca, ens convida a gaudir dels seu fruits.

L’Escriptura  és un càntic a la creació que per a nosaltres creients és obra de Déu, que no ens ha estat lliurada per tal d’explotar-la fins al límit, sinó per tal de gaudir-ne i garantir que en puguin gaudir també les futures generacions. Avui potser com mai la humanitat es considera mestressa de la creació i és aquesta una concepció que obre la porta a un risc, cada cop més evident i palpable, el del mal ús d’un bé que no podem en cap cas concebre com quelcom a esgotar, que no som pas capaços de substituir per una nova creació, per molt que avancem en tots els camps. Esgotar la creació vol dir esgotar la vida, tota la vida, també la nostra. Pot venir un dia en que com aquella gent que seguia a Jesús a peu des dels pobles tinguem fam. No que la tinguin tant sols uns quants, que no són pas pocs, sinó tots. Llavors potser ningú hi haurà per donar-nos-en i menjar-ne tant com vulguem, potser llavors no hi haurà cap cove ple amb les sobres, com ara estem acostumats a veure des del nostre anomenat primer món, oblidant que el món és un de sol. Estem cridats a cooperar amb l’obra creadora de Déu, cridats a ajudar a mantenir la creació, no pas a contribuir a exhaurir-la.

Avui aquí en aquest santuari celebrem la Mare de Déu dels Àngels, una advocació ben arrelada a les nostres terres. Maria des de la seva senzillesa, des de la seva humilitat és portadora d’un missatge, també avui. El seu missatge és el de l’esperança; ella va saber renunciar a moltes coses per tal d’afavorir l’acompliment de quelcom, d’una profecia, que de fet no acabava d’entendre. Maria és aquella que ens sentim tant propera que a cada poble, a cada vila hi té un santuari, una ermita, una capella i això ens mostra la seva proximitat, el seu amor per les coses de Déu.

Fa poques setmanes vam viure aquí a les Gavarres, ben a prop d’aquest santuari dedicat a Maria, un greu incendi. Un incendi com aquell que Joaquim Ruyra descrigué amb aquestes paraules:  «amb l’espant al cor, amb les cases mig cremades, amb els modestos horts convertits en cendres, amb uns camps sense herba de pastura, ni esplet, ni fruita a esperar, i voltats arreu de la visió aclaparadora d’una selva morta.» Fa ben pocs dies a d’altres terres germanes la devastació ha estat encara més gran. I el perill, el risc no ha desaparegut pas. Avui donem gràcies a tots els cossos i institucions que van lluitar aquí contra el foc, evitant aquells estralls del incendi descrit per Ruyra i sobretot evitant qualsevol dany personal.

La natura però ens avisa, aquella natura part de l’obra creadora de Déu, ens envia un missatge de que no tot s’hi val, de que la seva capacitat de resistència pot arribar al límit i qui més hi te a perdre som nosaltres mateixos perquè no som ni serem mai capaços de crear de nou. Ens ho deia fa pocs anys el papa Francesc: «Els recursos de la terra també estan sent depredats a causa de formes amb una visió d’immediatesa d'entendre l'economia i l'activitat comercial i productiva.» (LS, 32).

Sant Pau ens recorda que res no ens podrà separar de l'amor de Crist. Aquest amor ens transforma i ens fa mirar el món amb uns ulls nous. Si tot ha estat creat per Déu i sostingut pel seu amor, també nosaltres estem cridats a estimar i protegir la seva creació. Això sovint ho oblidem, no ens fa cap recança que una gran part de la humanitat pateixi i no tingui el suficient per portar una vida digna; que uns pocs explotin els recursos naturals que ben portats donarien per a alimentar moltes boques, sense per això esgotar-se. I tot plegat ens porta a veure com milers de persones afamades i manipulades per d’altres que no tenen ni fam ni set, es juguen la vida per cercar quelcom que haurien de trobar a la seva terra. Ens ho deia també el papa Francesc: «Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l'actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l'hàbit de gastar i tirar aconsegueix nivells inaudits. Ja s'han depassat uns certs límits màxims d'explotació del planeta, sense que hàgim resolt el problema de la pobresa.» (LS, 27).

O bé no en som conscients, o bé mirem cap una altra banda i ho reservem tot a l’esforç d’aquells, als qui hem confiat lluitar contra els efectes dels nostres propis estralls. No deixa de ser injust que uns quants arrisquin fins i tot les seves vides per salvar allò que la mala voluntat, la imprudència o la desídia de molts altres s’ha deixat perdre, per no dir que s’ha entestat en malmetre. La nostra societat ha deixat de mirar de grat el món rural i dificulta cada cop més que qui s’hi dedica pugui obtenir els recursos necessaris per viure i finalment s’ha anat perdent aquell precari equilibri i correm un risc més que evident de perdre una lluita que nosaltres mateixos hem iniciat.

Com ens deia el papa Francesc: «es tracta de redefinir el progrés. Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrés. D'altra banda, moltes vegades la qualitat real de la vida de les persones disminueix per la – mateixa - deterioració de l'ambient.» (LS, 194)

Per a nosaltres creients «El Pare és la font última de tot, fonament amorós i comunicatiu de quant existeix. El Fill, que el reflecteix, i a través del qual tot ha estat creat, es va unir a aquesta terra quan es va formar en el si de María.» (LS, 238). Però no es tracta d’intentar donar cap lliçó, ja que tots hi estem implicats.

La cura de la creació no és una qüestió secundària per als cristians. Estimar Déu implica respectar la seva obra. Cada gest compta: evitar el malbaratament dels aliments, consumir amb responsabilitat, respectar l'aigua, reduir els residus, protegir els espais naturals. Són petites decisions, decisions de cada dia, petits passos, que expressen una espiritualitat de gratitud i de respecte.

Avui contemplem la figura de la Verge Maria, una dona que va viure amb humilitat, senzillesa i una profunda confiança en Déu. En mirar la seva vida, descobrim també una manera de viure, amb la senzillesa de les petites accions, dels petits gestos, petits però que units un rere l’altre forgen caràcter. Maria ens convida a respectar i cuidar la natura, aquest gran do que Déu ha posat a les nostres mans. Ens hi convida perquè Maria va saber acollir els dons de Déu amb gratitud. Quan una persona viu amb gratitud, aprèn també a respectar tot allò que ha rebut: la vida, les persones i la natura.

L'exemple de Maria ens ensenya també la sobrietat. Ella no va viure buscant el luxe ni l'acumulació de béns. Va viure amb senzillesa, compartint el que tenia i confiant en la providència de Déu. Maria ens recorda que la felicitat no depèn del que posseïm, sinó de l'amor que sabem donar. Tenir cura de la natura és una expressió de l'amor al Creador i als nostres germans. Quan protegim la natura estem pensant també en les futures generacions i en els més pobres, que són els primers a patir les conseqüències del deteriorament ambiental.

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, ens ensenyi a viure amb gratitud, senzillesa i responsabilitat, perquè tota la creació continuï cantant la glòria del seu Creador.

Sant Feliu II

 

Sant Feliu

Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

Dissabte 1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

La vida dels màrtirs ens posa davant dels ulls una gran pregunta: com pot la mort esdevenir una victòria? El món i els seus perseguidors veuen en la mort del màrtir una derrota; en canvi Crist hi revela un triomf. Per això l'Evangeli ens fa sentir aquestes paraules: «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dona molt de fruit.» Així els màrtirs essent fidels donen el cent per u.

Aquest gra de blat és, primer de tot, el mateix Crist. Ell és el Verb fet carn que ha baixat a la terra. La seva creu no és un signe de derrota, és un pas, un camí que porta cap a la victòria total, la de la vida sobre la mort, la de la llum sobre la foscor. La seva mort no és esterilitat, sinó fecunditat. De la seva tomba en brolla la vida nova de la Resurrecció.

Però el Senyor afegeix immediatament: «Si algú es posa al meu servei, que em segueixi.» És a dir, el que ha passat en Crist també s'ha de realitzar en els seus deixebles. El cristià no només admira a distància a Jesús; el segueix i ho fa de cor. No només contempla la creu; la porta darrere d'Ell amb fidelitat i perseverança.

Sant Feliu és precisament un d'aquests grans de blat que morint han donat fruit i un dels seus fruits som nosaltres. Ell forma part de les nostres arrels com a comunitat cristiana i també avui ens convida a seguir el seu exemple. La seva sang no fou vessada inútilment.

Els màrtirs no moren per no res; moren per Crist, moren per ser fidels a la seva fe, moren confiats i disponibles a allò que Déu els hi demana. Ells no cerquen pas el martiri, no són suïcides, són coherents amb el que creuen i si creuen en Crist no anhelen altre cosa que seguir-lo fins on calgui, assumint totes les conseqüències de la seva fidelitat. La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians; la seva mort que sembla als ulls dels seus botxins el final de tot, de fet és l’inici de tot. I la sang de sant Feliu ha estat i és per a nosaltres llavor de fe aquí a la nostra ciutat.

El llibre de la Saviesa ens ho concreta dient que: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu.» Els homes veien el seu suplici; Déu contemplava la seva fidelitat. Els perseguidors pensaven haver-los vençut; però en realitat, eren els màrtirs els vencedors. Perquè ningú no pot arrabassar de les mans de Déu aquell que s'hi ha confiat.

Dels màrtirs es pot dir que: «Déu els ha provat i els ha trobat dignes d'ell.» La prova no és un abandonament de Déu, sinó una part del camí de fe. El màrtir no és aquell que no té por; és aquell que estima Crist més que la pròpia vida.

Sant Pere ens diu: «No us estranyeu del foc de la prova.» I no ens ha d’estranyar que la fe calgui ser provada al foc. Les primeres comunitats sabien que seguir Crist comportava incomprensions, persecucions i sofriments i així ho ha viscut l’Església i ho viu també avui. Ho va viure aquí mateix fa noranta anys i és bo recordar-ho tenint sempre el perdó als llavis.  

També nosaltres, encara que no siguem cridats al martiri de la sang, coneixem un altre martiri: el de la fidelitat quotidiana, el de perseverar en la fe quan és ridiculitzada, el de mantenir la veritat quan és més fàcil callar, el de perdonar quan el cor demana venjança.

Els Pares de l'Església deien que hi ha un martiri visible i un martiri ocult. Visible és el dels qui donen la vida en un instant. Ocult és el dels qui, cada dia, moren al pecat per viure per a Crist. Cada vegada que renunciem a l'egoisme, que preferim la caritat a l'orgull, que escollim la veritat abans que la comoditat de la mentida, el gra de blat torna a caure a terra, torna a morir perquè pugui donar fruit.

La memòria dels màrtirs no és només un record històric. Ells ens ensenyen què vol dir creure. Ens mostren que la fe no és una opinió, sinó una vida lliurada; que l'esperança no és sols optimisme, sinó confiança en les promeses de Déu; que la caritat arriba fins al do total d'un mateix.

Demanem avui a sant Feliu que intercedeixi per nosaltres. Potser el Senyor no ens demanarà mai vessar la sang per Ell, però sí que ens demana oferir-li el cor. Potser no ens demanarà morir en una persecució, però sí morir cada dia al pecat perquè Crist visqui en nosaltres. Ens demana a vegades viure la incomoditat de la fe i rebutjar el confort d’una vida acomodatícia amb el nostre entorn.

La fidelitat i la perseverança són les que permeten que quan arribi el dia de trobar-nos davant el Senyor, també de nosaltres es pugui dir allò que hem escoltat avui: que les nostres ànimes han estat sempre en les mans de Déu, i que, havent seguit el Crist, tal volta siguem trobats dignes de compartir la seva glòria, com la comparteix ja sant Feliu.

Sant Feliu

 

Sant Feliu

Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Dissabte1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jn 12,24-26

Avui recordem i celebrem a Sant Feliu, màrtir durant la persecució decretada per l’emperador Dioclecià i patró d’aquesta vila.  Els màrtirs són aquells la vida dels quals està en mans de Déu, encara més, són els qui confien la seva vida a la voluntat de Déu. Ells no cerquen la mort, no busquen el martiri; aquest els ve donat per la seva fidelitat a Crist. La seva opció prioritària és Crist i tot el que els ve, és en funció d’aquesta seva opció de la que res els pot allunyar.

Davant del martiri hi ha dues mirades ben diverses. Els martiritzadors creuen haver guanyat la partida, perquè sols hi veuen a curt termini, no veuen més enllà. Els màrtirs en canvi, estan segurs de que la seva fe, aquella confiança que han dipositat en Déu, res no la pot trencar; són ells els que hi veuen a llarg termini. Per això els primers veuen en la seva mort un fracàs de la víctima, tots els seus esforços, tota la seva lluita és en va i finalitza en una mort sagnant. Però la veritat està en la visió dels justos que tenint l’esperança segura de la immortalitat, havent estat posats a prova i havent-se mantingut fidels, han esta trobats dignes de participar del Regne de Crist. Són aquells que el Pare honora perquè han estat fidels servidors seus. Ens ho ha dit Crist en l’Evangeli: «si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» El seu exemple ens mou a seguir fidelment a Crist fent el bé, a mirar de seguir fent-lo i a confiar la nostra vida al creador, sabent que Ell ens és sempre fidel.

Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf.

Una de les virtuts dels màrtirs és la disponibilitat, deixar-se en mans de Déu. Per perseverar en aquesta disponibilitat cal que la seva fe sigui ferma, ben ferma, perquè sols així la disponibilitat esdevé virtut i no pas insensatesa. També a cadascun de nosaltres Déu ens vol disponibles, sovint i gràcies a Déu, sense arribar al martiri, però si participant d’aquest a través de la renúncia a fer allò que voldríem per acabar fet allò que a Déu li plau. Ens ho ha dit sant Pere: «si algú ha de sofrir perquè és cristià, que no s’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu perquè pot portar aquest nom.»

Déu sap que vol de cadascun de nosaltres, sap que en pot treure de cadascun de nosaltres, fins on podem arribar. Ens coneix bé, sap de les nostres febleses i de les nostres debilitats, però també sap quins talents ens ha donat i sap quin ús en som capaços de fer. Fidelitat, perseverança i disponibilitat són els trets característics dels màrtirs que ens poden servir de model a cadascun de nosaltres. Tots som ben conscients de que al llarg de la vida no sempre, quasi mai, podem acabar fent allò que voldríem fer.

Ho sap això una mare de família que renuncia a la pròpia llibertat per dedicar-la a la cura dels fills, ho sap també el pare en el mateix sentit. Ho saben els esposos que venint cadascun d’una família determinada, amb uns costums concrets, acaben per formar una nova família on viure la vocació matrimonial, que és fonamental per a la vida de l’Església.

Ho saben els religiosos i consagrats a qui Déu els diu, com escriu sant Benet a la seva Regla: « A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.» (RB Pròleg, 3).

Ho saben els preveres i els diaques que viuen la seva vocació al servei de l’Església diocesana i de l’Església universal.  Ho sabia sant Feliu que lluny de fugir, lluny de cercar de salvar llur vida, era conscient de que conservar-la en aquelles circumstàncies, hauria estat una pau incompleta, allunyada de Déu.

Sant Feliu es va alegrar de poder compartir els sofriments de Crist i va desbordar d’alegria compartint la seva gloria. A la fi del seu camí va trobar la pau i aquella felicitat immensa que sols Déu ens pot donar. Emmirallem-nos en els màrtirs, en aquells que han estat capaços de ser vertaders testimonis de Crist.

En ells s’acompliren les paraules de sant Pau: «Qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?  (...) de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» (Rm 8, 35-39).

Exèquies

 

Exèquies de Mossèn Àngel Caldes i Bosch

Parròquia de Sant Jaume a Salt

Dilluns 27 de juliol de 2026

2M 12,43-46; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Lc 12,35-40

La vida del nostre germà Mossèn Àngel Caldes ha estat plena de gestos bons, nobles, inspirats per l’esperança de la resurrecció. La seva vida l’ha viscut en plenitud amb una fe santa basada en l’esperança de la resurrecció que avui demanem que hagi ja experimentat.

El seu bagatge són quasi cent anys de vida, setanta-cinc de ministeri sacerdotal i seixanta-un vinculats a la parròquia de Sant Jaume i a Salt, des de que el meu predecessor, el bisbe Narcís Jubany, li va fe l’encàrrec de posar en marxa aquesta parròquia. I «construir una parròquia (...) té a veure amb la fe i el cor i amb l’agraïment de la persona que sap que ser fill de Déu és el do més gran de la vida.»

Mossèn Àngel no es presenta davant de Déu amb les mans buides, ho fa amb les mans ben plenes, després de, en paraules seves: «molts anys en contacte amb la vida de la gent, mirant de tractar sempre amb persones, interessant-me pel què em diuen, però mirant més enllà, endevinant que necessiten per ser feliços. Creant una amistat prioritària amb tots i acabant parlant de Déu com la cosa més natural del món.»

La relació amb Déu i el proïsme han estat per Mossèn Àngel una relació d’amor, ja que tota la seva vida ha estat marcada pels dos grans manaments que Crist ens va deixar: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament.  Aquest manament és el més gran i el primer.  El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.  Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,37-40).

Avui ens pertoca encomanar l’ànima del nostre germà a la misericòrdia del Pare, perquè com ell mateix va escriure: «Déu sap que jo no he complert prou bé.» Però avui ens assalta també una temptació, la d’encomanar-nos nosaltres a Mossèn Àngel perquè intercedeixi per Salt i per l’Església de Girona davant del Pare en tant que si bé no en podem estar certs, si que sospitem que el Pare l’ha rebut amb els braços oberts perquè en la vida de Mossèn Àngel: «sempre, en tot i per tot hi hagut la seva mà i el seu cor».

La mà i el cor de Déu han guiat totes les seves obres, per les que avui també en donem gràcies. Mossèn Àngel ha estat en tot moment a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant i així l’ha trobat l’amo de la casa, a la seva estimada residència de les Vetes, que va fundar essent-ne l’ànima i on va voler esperar-lo amb serenor i amb confiança.

A «l’Abbé Caldas» com li deien els seus companys preveres gironins recordant la seva etapa a Elna-Perpinyà fruit dels atzars de la vida familiar i coincidint amb la guerra civil, Déu li va fer una jugada, servir-se d’ell per dur a terme la seva obra i certament alguna cosa bona ha deixat pel camí i vosaltres saltencs ho sabeu prou bé ja que Mossèn Àngel, naturalitzat saltenc, com ell deia, ha estat un més entre vosaltres.

És deure nostre encomanar avui la seva ànima al Pare, pregar perquè l’hagi trobat digne de ser rebut al seu Regne; una esperança que va omplir la seva vida de cristià i la seva vida de prevere. En això creia i això predicava i això demanem avui que el Pare li hagi concedit.

Déu va cridar al nostre germà a la vida. El va cridar a seguir-lo més de prop exercint el ministeri sacerdotal. El va cridar a construir materialment i espiritualment aquesta parròquia de sant Jaume. El va cridar a fundar i dirigir la residència de les Vetes i així a fer tantes altres bones obres.

Havent-lo cridat a la seva presència en la festivitat de sant Jaume patró d’aquesta seva parròquia, nosaltres demanem per ell avui, ara i aquí que el Senyor el cridi també a seure vora seu en el Regne.

Mossèn Àngel es considerava un capellà, només un capellà que es creia un pobre home, que pensava que el que portava de bo era en certa manera postís, que d’altres li havien deixat. I així, acceptant consells aliens i acceptant la voluntat de Déu va fer camí vivint amb intensitat l’amor a Déu i al proïsme.

Mossèn Àngel ha viscut el seu servei a l’església posant-hi al centre la prudència, aquella virtut que sant Josepmaria, l’espiritualitat del qual tant va marcar i ajudar al nostre germà, considerava indispensable. I aquesta seva prudent humilitat  era per a ell la mostra de l’amor de Déu, l’únic que «pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per cada ànima, la vida eterna.»

Mossèn Àngel demanem al Senyor avui per a vós el repòs etern i que la llum del seu amor us acompanyi per sempre més i us demanem que no us oblideu de nosaltres, d’aquesta Església que fa camí a Girona, de la vostra parròquia de sant Jaume i de Salt.

Mossèn Àngel, tant de bo que al cel ens puguem veure.

Diumenge XVII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XVII durant l'any / Cicle A

Parròquia de santa Eulàlia de Begudà

Diumenge 26 de juliol de 2026

1R 3,5.7-12; Salm 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30 i Mt 13,44-52

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, als qui estima els ha cridat per decisió seva, els coneix d’abans que existissin i els ha destinat a ser imatges vives de Crist, el Senyor. Quan escoltem les històries de l’Antic Testament les veiem sovint com una cosa llunyana, com si no anessin amb nosaltres. A qui se li pot acudir que als ulls de Déu cadascun de nosaltres som tan importants com el mateix rei Salomó? Ens sentim a vegades a distància de Déu i ens caldria ser conscients de que als seus ulls valem tant com Salomó, com David o com qualsevol dels apòstols.

Aquesta distància que mantenim amb Déu, nosaltres amb Ell i no pas Ell amb nosaltres, ens ve perquè oblidem o no posem suficientment l’accent en que el seu Regne és aquest tresor amagat o aquesta perla fina de la que ens parla l’Evangeli o no recordem que hem estat arreplegats en la seva xarxa. També Jesús ens dirigeix a nosaltres la mateixa pregunta que plantejava a la gent «Ho enteneu tot això?»

I que vol dir entendreu? Per damunt de tot vol dir seguir els seus manaments que el mateix Jesús va resumir en dos: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Per tal de complir-ho hem de seguir l’exemple de Salomó, i demanar al Senyor la gràcia d’escoltar per tal de poder distingir entre el bé i el mal, una tria que no sempre és fàcil perquè molt sovint allò que ens agradaria fer, allò que ens vindria de gust que passés no sempre és la millor opció o la més justa. Però podem dir com el rei Salomó que sense aquesta capacitat de discernir, de veure-hi clar, governar les nostres vides se’ns pot fer difícil i aleshores ser prudents i sagaços alhora ens costa.

Déu ens estima, ens ha cridat a ser justos i cadascun dels homes i dones que formem part de la seva creació, tots, som als seus ulls imatges vives de Crist. Déu va enviar al seu Fill al món per tal de que vegem clar que ens estima, Déu tal com diu el papa Lleó XIV «ens estima tal com som, però ens somia millors.» Sempre hi ha la possibilitat de millorar, d’avançar cap al Senyor en aquest camí de l’amor que és la nostra vida.

Avui celebrem la vostra festa major, les tradicions arrelades en cada contrada són una ocasió per replantejar-nos la nostra relació d’amor amb Déu i amb els qui convivim. Com escriu sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20).

L’amor, aquest amor que ens ve de Déu que ho disposa tot en bé nostre, és una amor que ens pertoca expandir com una taca d’oli, primer als qui tenim més a prop i poc a poc, però sense deturar-nos, ha d’arribar a tothom.

Com ens deia el papa Lleó XIV en la seva visita a la nostra terra: «La voluntat de Jesús és clara: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15,17). Es tracta d'un amor que té en Ell mateix la seva mesura i la seva font: «Com jo us he estimat» Jn 15,12). Per això, quan María ens diu: «Feu el que Ell us digui», ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb els criteris de l'Evangeli. Jesús ens mostra el camí de la misericòrdia, la reconciliació i la veritat» (Montserrat 10 de juny de 2026).

L’amor és aquell tresor amagat i aquella perla fina, i nosaltres sabent-nos cridats i escollits per Déu i ajudats per la saviesa que tant sols Ell pot donar-nos, estem convidats a cercar-los i ha trobar-los.

Santa Cristina

 

Santa Cristina

Lloret de Mar

Dijous 24 de juliol de 2025

Ct 8, 6-7; Salm 125; Rm 8, 31-39 i Mt 13, 44-46

L’amor és fort com la mort ens ha dit el Càntic dels càntics, un amor que ni les fonts dels oceans poden apagar, que no es pot comprar ni amb tots els béns d’una casa per molt rica que sigui. Aquest és l’amor que fa que ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la mort violenta el puguin aturar. Estimar és la sensació més bella que podem experimentar, res no pot separar a qui estima de qui és estimat si aquest amor és recíproc. L’amor és aquest tresor amagat del que ens ha parlat l’Evangeli, que qui el vol és capaç de vendre-s’ho tot per adquirir el camp on sap que està amagat. És aquest el missatge dels sants, els missatge dels màrtirs, el missatge de l’Evangeli.

En un món que vol imposar el tant vals tant ets valorat, que no acaba de reconèixer la dignitat de tots els homes i dones per igual, que rebutja al qui truca a la porta d’un país buscant aixopluc o al qui ha perdut la casa o la feina i perdent-la acaba per perdre la dignitat humana; el missatge de l’Evangeli topa amb moltes dificultats. A vegades som nosaltres mateixos qui creem dificultats quan la nostra vida no es correspon a l’Evangeli, quan faltem al manament de l’amor i ens entossudim en voler imposar allò que tant sols és millor per a nosaltres.

Davant de tot això el missatge dels sants ens obre les portes a una visió diferent del món. Molt sovint els sants i els màrtirs, com Crist mateix, no són ben valorats pels seus contemporanis. El seu missatge no ven davant dels costums de la societat que els toca de viure. Els sants són algú que va a contracorrent, sovint contraculturals i són provats per l’angoixa, la persecució i fins i tot la mort. Però el seu amor és tant fort que res no els pot allunyar de Déu.

Què ens diuen avui els sants i els màrtirs a nosaltres? Els relats de les seves vides els podem veure com un compte a la vora del foc, quelcom llunyà, quasi bé llegendari, que ens toca de lluny, de molt lluny. Però no és ben bé així; també avui hi ha qui per amor a un poble, a un ideal o a un lluita ho dona tot sense rebre en aquesta vida res a canvi. Així són els sants i els màrtirs, inverteixen en amor i si l’arriben a cobrar sempre és a llarg termini, poques vegades ho fan al comptat perquè quasi mai són reconeguts i quasi sempre són rebutjats.

El text de la Passio de Santa Cristina, que data del segle V ens parla de Cristina, filla del prefecte de la ciutat de Bolsena, que va ser tancada pel seu pare en una torre ja que volia que la seva filla es mantingués verge i es dediqués completament al culte dels déus i ella s’hi oposava. La filla rebel del prefecte va conèixer llavors l'Evangeli i es va enamorar tan profundament de Crist que va demanar ser batejada; el seu pare, en descobrir que la seva filla era cristiana, es va convertir en el seu perseguidor més implacable. Després de diversos turments que no van acabar amb la seva vida Cristina va morir un 24 de juliol d'un any no especificat, a principis del segle IV, durant l'última persecució de Dioclecià. Va esdevenir immediatament l'objecte de devoció entre els seus conciutadans, i la fama del seu martiri es va estendre per tot el cristianisme fins arribar aquí.

Avui la venerem a la seva ermita de Lloret, no venerem la seva tossuderia en no voler deixar la fe cristiana, ni tampoc la crueltat dels seus turments que no van ser capaços d’apagar el seu amor a Crist. Venerem la seva fidelitat a l’Evangeli, venerem que el seu amor a Crist va ser tant gran que res no la va poder apartar d’Ell.

Els sants són sovint tossuts, pateixen sovint persecucions i martiris; però el que ens mou a recordar-los és allò que els movia en vida a ells a seguir fidels: l’amor a Déu i als altres. Cristina tenint a Déu amb ella considerava que res del que tenia en contra podia ser suficient per vèncer el seu amor. Aquest és el missatge dels santes i santes, dels màrtirs i de Crist mateix: l’amor és més fort fins i tot que la mort. El que ens cal per viure la fe, com ens ha dit el papa Lleó a Barcelona, consisteix en cultivar l’amor i respectar als demés en la seva dignitat i llibertat.

Santa Margarida

 

Aplec de Santa Margarida

Ermita de Santa Margarida a Vilobí d’Onyar

Santa Margarida

Parròquia de Sant Martí a Palafrugell

Dilluns 20 de juliol de 2026

Mi 6,1-4.6-8; Salm 49,5-6.8-9.16bc-17.21 i 23 i Mt 12,38-42

La Paraula de Déu d'avui ens planteja una pregunta fonamental: què espera Déu de nosaltres? El profeta Miquees respon amb una de les frases més belles de tota l'Escriptura: «Ja t'han dit, home, on és troba el bé, què espera de tu el Senyor: espera que siguis just en l'obrar, que estimis la bondat i siguis humil amb el teu Déu.»

És una resposta sorprenent. Déu no demana grans demostracions externes, ni sacrificis espectaculars. Demana una vida transformada, treballar per la justícia, viure la misericòrdia i practicar la humilitat.

A l'Evangeli, Jesús es troba amb persones que li reclamen un senyal extraordinari. Voldrien proves que els convencin, però no estan disposades a convertir el seu cor. Jesús els respon que no els serà donat cap altre senyal que el de Jonàs: el signe de la seva mort i resurrecció. El veritable miracle no és un prodigi que impressioni els ulls, sinó un cor que s'obre a Déu.

Avui celebrem Santa Margarida, una dona que no va buscar signes extraordinaris, sinó que ella mateixa es va convertir en un signe viu de la fidelitat a Crist. Enmig de les dificultats i de la persecució, va mantenir la confiança en el Senyor. La seva força no provenia de la violència ni del poder, sinó de la certesa que Crist havia vençut la mort.

Avui l'Església ens convida a contemplar el testimoni de Santa Margarida d'Antioquia, una jove que va preferir perdre la vida abans que renunciar a Jesucrist. En una societat que li oferia poder, riquesa i seguretat a canvi de trair la seva fe, Margarida va respondre amb una llibertat admirable: només Crist era el seu Senyor.

Pot semblar que el seu testimoni és molt llunyà de la nostra realitat. Nosaltres no patim, generalment, persecucions sagnants. Però sí que experimentem altres formes de pressió: la por de ser diferents, el desig d'agradar a tothom, la temptació d'amagar la nostra fe perquè no incomodi ningú. El martiri d'avui sovint consisteix en la fidelitat silenciosa de cada dia.

Els màrtirs ens recorden que la fortalesa no neix del caràcter, sinó de la confiança en Déu. Nosaltres estem cridats a ser testimonis. A casa, en la família, a la feina, entre els amics, podem anunciar Crist no tant amb grans discursos com amb una vida coherent: perdonant, dient la veritat, servint els més febles, mantenint l'esperança enmig de les proves.

Santa Margarida ens recorda que la santedat no consisteix a fer coses extraordinàries, sinó a viure extraordinàriament bé les coses ordinàries: mantenir-se fidel en la prova, estimar quan és difícil fer-ho, dir la veritat quan això té un cost i sobretot conservar l'esperança quan sembla que tot s'enfosqueix.

També nosaltres, com els contemporanis de Jesús, podem caure en la temptació de demanar signes: "Si Déu m'escolta, que faci això"; "si existeix, que em doni una prova". Però Jesús ens diu que el gran signe ja ens ha estat donat: la seva creu i la seva resurrecció. Tot el que necessitem per creure i esperar ja ens ha estat ofert en ell i ens ha dit com aconseguir-ho: estimant.

Per això la primera lectura ens convida a mirar menys els gestos espectaculars i més la coherència de la nostra vida. Ens convida a practicar la justícia, que vol dir tractar els altres amb rectitud; a estimar la bondat, que vol dir fer de la misericòrdia un estil de vida; a caminar humilment amb Déu, que vol dir reconèixer que és ell qui guia els nostres passos; a practicar l’amor, que vol dir estimar als altres, coneguts i no coneguts, als qui ens cauen bé i als qui no ens hi cauen, als de sempre i als nouvinguts.

Que Santa Margarida intercedeixi per nosaltres perquè siguem cristians que no busquen constantment nous signes, sinó que esdevenen ells mateixos un signe de l'Evangeli; amb senzillesa, amb humilitat, en definitiva practicant aquell amor que Jesús ens demana de tenir. I que així la nostra manera de viure desperti en els altres el desig de conèixer Crist.

Que el Senyor ens concedeixi un cor senzill, fidel i humil, capaç de reconèixer la seva presència en la vida de cada dia i de respondre-hi amb una fe valenta, com ho va fer Santa Margarida.

Ordenació diaconal

 

Ordenació diaconal de Lluc Juscafresa i Illamola

Parròquia de Santa Maria dels Turers a Banyoles

Diumenge 19 de juliol de 2026

Fets 6,1-7; Salm ; Rm 8,26-27 i Jn 13,1-15

«Creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» Fe, evangelització i pràctica de la caritat són fruits del contacte amb la Paraula de Déu i l’Eucaristia. El ministeri diaconal que reps avui té una directa relació amb la Paraula i l’altar, aquella Paraula que proclamaràs i que feta home, feta cos i sang a través del pa i del vi, serviràs damunt l’altar. El contacte amb la Paraula i amb l’Eucaristia és transformador, renovador i estableix una estricta relació entre Déu i el poble de Déu al qual et prepares a servir, ara ja des d’un ministeri concret, el del diaconat.

Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un costat a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. El diaca, com ho ha de ser tot cristià, però el diaca i el prevere com a ministres ordenats de manera especial, han de ser homes de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participants actius en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. D’aquí brolla la caritat que ve de Déu, d’Ell que és amor.

Hi ha però una bellesa de la paraula de Déu que és la més gran de totes: la caritat. La caritat no és una alternativa a la Paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu i del misteri eucarístic. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina.

Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es despulla com per revelar el lliurament de la seva vida; lliurada per estimar fins a l’extrem. Aquesta és la bellesa del servent de Déu, la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat i aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu fet home que ve a rentar-nos els peus, a rentar els nostres pecats. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se mostrant amb la seva caritat misericordiosa que assumeix la cura de les nostres ànimes, de les nostres febleses tant físiques com morals. Sense Ell res no podem, amb Ell al nostre costat res és impossible.

Viu doncs aquest ministeri, no tant sols com un pas, com quelcom transitori, viu-lo de tal manera que l’esperit de servei a la Paraula, a l’altar i a la comunitat siguin per a tu, ja des d’ara, l’eix de la teva vida de servei a l’Església. Has recorregut un llarg camí i tens davant dels ulls encara un llarg trajecte. T’has deixat en mans de Déu i t’has preparat per servir-lo de la millor manera que puguis. Quan responem a la crida del Senyor adquirim un compromís important, molt important, li prometem fidelitat i entrega i això no sempre és fàcil. En la nostra societat el compromís sovint fa por, és defuig i quan arriba el moment de formalitzar aquest compromís no tothom s’hi veu amb cor.

No tinguis por, ens ho ha dit l’apòstol, perquè quan no sabem que fer, quin camí agafar, és l’Esperit qui es posa en lloc nostre, qui penetra a l’interior del nostre cor i intercedeix a favor nostre. Confiat doncs a l’ajut de l’Esperit sant, confia-t’hi sempre amb la mateixa il·lusió i fermesa que el primer dia i el tindràs tothora al costat. Com el van tenir aquells set homes fiats, plens de seny, a qui els apòstols encarregaren atendre l’ajuda als pobres; homes com Esteve, ple de fe i de l'Esperit Sant.

Si estàs ple de fe i et deixes acompanyar per l’Esperit Sant estigués cert que podràs servir al Poble sant de Déu amb fidelitat i entrega, com ho feren Esteve i els seus companys.

Donem avui gràcies a Déu pel do de la teva vocació. En primer lloc a tu, que sentint-te cridat has sabut dir «sí». És aquest el primer pas, un pas imprescindible, si quan som cridats pel Senyor a seguir-lo de més a prop no som capaços de dir «sí» i ens fem forts en el nostre egoisme, defugim el compromís i evitem el servei, girem l’esquena a Déu. Donem gràcies també a la teva família, als teus pares, avis, germans, que t’han acompanyat i han sabut respectar la teva decisió de lliurar-te a Déu i a la seva Església, sense aquest suport el camí t’hauria estat molt més difícil. Cal que quan algú sent la crida el seu entorn estigui disposat a ajudar-lo amb generositat i amor. Donem gràcies als membres d’aquesta comunitat parroquial de Banyoles, en la que has crescut en la fe i especialment a Mossèn Ramon en qui has tingut en tot moment un referent. Les comunitats parroquials han de ser fogar de vocacions al sacerdoci, al diaconat, al ministeri de la Paraula i de la catequesi, a la vocació matrimonial. Les vocacions neixen i creixen dins de la comunitat, com aquesta de Banyoles. Donem gràcies als formadors de la nostra diòcesis, de l’Ateneu sant Pacià i del Seminari Interdiocesà de Catalunya, que t’ha acompanyat i al bisbe Francesc, el meu predecessor, que et va rebre i acollir. Ells t’han ajudat a créixer, a discernir i a formar-te per servir millor al Senyor. Tots plegats han estat instruments del Senyor en la teva vocació, pels quals hem de donar gràcies a Déu. Però avui ho fem d'una manera especial pel do de l'Esperit Sant que suposa per a tota l'Església el fet de comptar amb un nou diaca.

Ens cal pregar i molt per les vocacions. L'Església necessita homes i dones forts en la fe, capaços de donar raó de l'esperança que hi ha en ells (cf. 1Pe 3,15). L'Església de Girona té set de ministres que facin arribar el missatge de l'evangeli fins l'últim racó de la nostra diòcesis. Preguem, insistim amb la pregària, no defallim en insistir-hi i el Senyor no deixarà d'enviar aquests nous apòstols tan necessaris per a la nostra Església diocesana, i ens transformarà també a nosaltres en instruments fidels i decidits a complir la seva voluntat.

Nosaltres som només pobres instruments i tants sols si comptem amb l'ajuda de la gràcia divina, serem capaços de practicar allò que ensenyem, d’ensenyar allò en el que creiem i de creure allò que llegim en la Paraula de Déu. Demanem avui per al nostre germà Lluc l'auxili de l'Esperit Sant, al qual invocarem d'aquí a poc en la pregària consecratòria. Demanarem per a ell al Paràclit que vessi sobre seu els set dons, que l'ompli de fortalesa i l'ajudi a complir fidelment els deures del seu nou ministeri. Que l’ajudi a fer-ho amb la mateixa humilitat i senzillesa que ens mostrà Jesús quan rentant els peus dels seus deixebles s’abaixà, Ell el mestre ens ensenyà així que per la humilitat es puja amb pas ferm cap al Regne. Perquè així ho creiem, així ho prediquem, perquè així ho prediquem tant de bo siguem capaços de practicar-ho sempre a través de la caritat.

Que Déu mateix dugui a terme aquesta obra bona que Ell ha començat en tu.

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A. Parròquia de Sant Esteve a Caldes de Malavella

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Esteve a Caldes de Malavella

Diumenge 19 de juliol de 2026

Sa 12,13.16-19; Salm 85,5-6.9-10.15-16a; Rm 8,26-27 i Mt 13,24-43

Déu és font de justícia, les seves sentències són justes i humilia aquells que es mostren arrogants. Aleshores, si Déu és aquell que tot ho pot, com no ens dona un cop de mà en la lluita contra el mal? Per què permet el mal? Per què no fulmina i destrueix als dolents?

La vida és una constant lluita entre el bé i el mal; una lluita esgotadora, que fins i tot aconsegueix que sovint ens donem per vençuts i renunciem o al menys tinguem la temptació de renunciar a seguir lluitant. Ens ho ha dit també el llibre de la saviesa, Déu ens ha ensenyat a ser humans amb tothom, ens ha donat l’esperança de que la lluita contra el mal no és inútil, que fins i tot el mal que nosaltres fem té remei i pot ser vençut, perquè el Senyor sap rebre el nostre penediment.

En la lluita contra el mal no este sols,, ens ho ha dit sant Pau, tenim al nostre costat la força de l’Esperit que ve a ajudar la nostra feblesa, que ens ajuda a pregar, quan nosaltres no sabem que hem de demanar o que hem de dir. La força de la pregària és insubstituïble per ajudar-nos a destriar entre el bé i el mal, perquè fer-ho no sempre és fàcil. Sovint sabem quin camí ens porta cap al bé però també molts cops aquest camí no és el que veiem més fàcil. A vegades ens sembla que agafar el camí que porta cap al bé és renunciar a la nostra pròpia voluntat, a satisfer els nostres desigs. El camí que porta cap al bé és un camí sovint llarg, amb resultats a mig o llarg termini, mentre que el que porta al mal sembla que ens doni un rèdit immediat. No tot és com sembla, perseverar en el camí del bé és sempre la millor opció, tot i que a vegades ens faci basarda recórrer-lo. Al costat del bé sempre hi apareix com una temptació el mal, davant dels nostres ulls se’ns presenta sempre la tria.

Avui Jesús ens convida a mirar el nostres propis cors. No cal anar gaire lluny per descobrir que aquest camp del que ens parla, és la nostra vida. En nosaltres, al llarg de la nostra vida hi ha blat: els gestos d'amor, la fe, la generositat. Però també hi ha jull: l'egoisme, les enveges, les impaciències, les pors. Déu no ens rebutja quan el jull predomina, Ell espera que el blat sorgeixi d’entre l’herbassar i acabi per guanyar la partida. Déu espera pacientment a que el blat sigui cada vegada més fort que el jull. I Jesús afegeix encara dues petites paràboles més. El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la llavor més petita que acaba esdevenint un gran arbust. I és com el llevat que una dona barreja amb la farina fins que tota la massa fermenta.

Jesús ens convida a no desanimar-nos, quan ens sembla que el mal té massa força, que és invencible i que davant del mal els nostres esforços serveixen de poc o de res. Jesús ens assegura que el Regne, malgrat el que pugui semblar, continua creixent. El blat arribarà a la sega lliure de males herbes, la mostassa es farà un arbre tant gran que aixoplugarà al qui s’hi arreceri i el llevat transformarà tota la pasta.

Demanem-li al Senyor el seu ajut, siguem pacients per no jutjar precipitadament els altres; siguem humils per deixar que Déu purifiqui els nostres cors; i que ens atorgui la confiança per continuar sembrant el bé, encara que els resultats no siguin immediats.

Que l'Eucaristia dominical ens ajudi a ser aquest blat, aquest petit gra de mostassa i aquest llevat que, amb la força de Crist, fan créixer el seu Regne enmig del món. Que ens hi ajudi la pregària, que sovint adquireix formes tant belles com aquesta Missa que els Cantaires de Caldes ens interpreten, una Missa en honor a Sant Esteve composada pel mestre caldenc Antoni Mas Bou, que avui ens acompanya i que és expressió de l’Esperit que es posa en lloc nostre i intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol, com ens ha dit l’Apòstol.

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Dissabte 18 de juliol de 2026

Sa 12,13.16-19; Salm 85,5-6.9-10.15-16a; Rm 8,26-27 i Mt 13,24-43

La nostra vida, la nostra vida de cristians és una constant lluita entre el bé i el mal. Destriar entre un i altre no sempre és fàcil. Sovint sabem quin camí ens porta cap al bé però també molts cops aquest camí no és el que veiem més fàcil. A vegades ens sembla que agafar el camí que porta cap al bé és renunciar a la nostra pròpia voluntat. El camí que porta cap al bé és un camí sovint llarg, amb resultats a mig o llarg termini, mentre que el que porta al mal sembla que ens doni un rèdit immediat. No tot és com sembla, perseverar en el camí del bé és sempre la millor opció, tot i que a vegades ens faci basarda recórrer-lo. Al llarg de la nostra vida al costat del bé sempre hi apareix el mal, davant dels nostres ulls se’ns presenta sempre la tria.

Avui Jesús ens ho explica amb una imatge molt senzilla, ben pròpia del seu temps, enmig d’una societat que vivia del camp i de la pastura. En un mateix camp creixen el blat i el jull. La primera temptació és la que tenen els criats, arrencar immediatament el jull, però l'amo els respon: «Deixeu-los créixer junts fins a la sega.» Ens pot semblar una resposta sorprenent. Nosaltres sovint voldríem que Déu eliminés de seguida tot el mal del món. Però Jesús ens revela que Déu és pacient, que vol que fem les coses per la nostra pròpia voluntat i està disposat a esperar que la nostra elecció sigui seguir els seus manaments: Estimar-lo a Ell i als altres. La seva paciència no és indiferència, sinó misericòrdia. Dona temps perquè el pecador pugui convertir-se i perquè el bé pugui madurar a partir de la nostra pròpia iniciativa. Déu ens concedeix un marge de confiança, és pacient, amant de les segones oportunitats i la seva misericòrdia és perseverant i no desespera mai.

Avui Jesús ens convida a mirar el nostres propis cors. No cal anar gaire lluny per descobrir que aquest camp del que ens parla, és la nostra vida. En nosaltres, hi ha blat: els gestos d'amor, la fe, la generositat. Però també hi ha jull: l'egoisme, les enveges, les impaciències, les pors. Déu no ens rebutja quan el jull predomina, Ell espera que el blat sorgeixi d’entre l’herbassar i acabi per guanyar la partida. Déu espera pacientment a que el blat sigui cada vegada més fort que el jull. I Jesús afegeix encara dues petites paràboles més. El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la llavor més petita que acaba esdevenint un gran arbust. I és com el llevat que una dona barreja amb la farina fins que tota la massa fermenta. En definitiva com ens diu el papa Lleó XIV: «Déu ens estima tal com som, però ens somia millors.»

El nostre món sovint només valora allò que és gran, espectacular i immediat. Però Déu actua d'una altra manera, estima la humilitat i la senzillesa. El seu Regne creix sempre silenciosament i ens convida a viure’l a partir de la senzillesa, a partir dels petits gestos com ara una paraula de consol, una visita a una persona que viu una solitud no desitjada, una pregària feta amb sinceritat. Petits gestos que poden semblar petits passos, però que als ulls de Déu tenen una força transformadora immensa.

Jesús ens convida a no desanimar-nos, quan ens sembla que el mal té massa força, que és invencible i que davant del mal els nostres esforços serveixen de poc o de res. Jesús ens assegura que el Regne, malgrat el que pugui semblar, continua creixent. El blat arribarà a la sega lliure de males herbes, la mostassa es farà un arbre tant gran que aixoplugarà al qui s’hi arreceri i el llevat transformarà tota la pasta.

Avui, estimades germanes, heu fet la millor opció, l’opció per Crist, l’opció pel bé, l’opció per l’amor i aquesta comunitat us acull amb joia per fer camí junts i ajudar-nos els uns als altres perquè el bé, que ve de Déu, venci sempre al mal.

Demanem-li al Senyor que gràcies a l’ajut de l’Esperit, com ens ha dit sant Pau, siguem pacients per no jutjar precipitadament els altres; siguem humils per deixar que Déu purifiqui els nostres cors i que ens atorgui la confiança per continuar sembrant el bé, encara que els resultats no siguin immediats. Que l'Eucaristia dominical ens hi ajudi a ser aquest blat, aquest petit gra de mostassa i aquest llevat que, amb la força de Crist, fan créixer el seu Regne enmig del món.