Diumenge V de Pasqua / Cicle C
Jubileu de l’Esperança
Parròquia de Sant Narcís a Girona
Diumenge 18 de maig de 2025
Fets 14,21b-27; Salm
144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35
La fe mou muntanyes, diem de manera col·loquial, de fet ens ho digué el
mateix Jesús: «Us ho asseguro: només que
tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a
aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria
impossible.» (Mt 17,20). La fe és la que ens dona esperança, aquella esperança
que no defrauda i que és mostra en l’amor. Per això és tant important l’amor,
per això és tant important tenir sempre ben present aquest manament de Jesús:
Estimar a Déu i estimar als altres. Sense amor no tindrem esperança, no podrem
ser sembradors d’esperança; sense amor la nostra fe serà erma, no donarà fruit
i si un arbre no dona fruit és tallat i llençat al foc, com diu Jesús (Cf. Lc
3,9).
L’amor no s’explica ni es teoritza, l’amor a Déu i entre nosaltres es mostra en les obres. Al món hi ha molta necessitat d’amor, hi ha molta gent que està sola, malalta, amb discapacitats, sense llibertat, sense llar, sense una mà amiga que els ajudi i aquests són els qui més necessiten del nostre amor. Podrem pensar que d’estimar-los no en traurem res, no és així, estimar al qui més li cal ser estimat vol dir que la nostra fe dona fruit perquè hem escoltat atentament la paraula de Déu i l’hem posada en pràctica i és que el qui escolta la Paraula i la practica; aquest dona fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u, com ens diu Jesús (Cf. Mt 13,23). Ens cal estimar, com deia avui el papa Lleó: «sense tancar-nos en el nostre petit món, ni sentint-nos superiors al món.» Estimant sembrem la llavor de l’esperança, de l’esperança en Crist, que és l’única que no defrauda. Com ens deia el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «L’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor.» (Spes non confundit, 3).
És la fe el que movia a Pau i a Bernabé a estimar, a predicar als qui vivien a Listra, a Iconi i a Antioquia i aquells qui els escoltaven s’obrien a l’esperança, esperança en el Regne de Déu on, tal com ens diu el llibre de l’Apocalipsi, Déu eixuga totes les llàgrimes i on no hi ha ni mort, ni dol, ni crits, ni penes; allí on les tribulacions d’aquest món han passat i esdevenen passat. Com ens deia també avui el papa Lleó: «L’amor de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l’Evangeli» i afegia, tot recordant a Lleó XIII, que si el criteri de l’amor prevalgués cessarien totes les dissensions i la pau tornaria a regnar.
Que les coses d’abans, que les tribulacions, siguin coses del passat i que l’esperança ompli els cors dels desesperançats està també a les nostres mans. Estimar vol dir intentant-ho, vol dir portar esperança als cors. Com ens exhortava el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials. Això ens tanca.» (Spes non confundit, 9).
Ho hem vist aquí a la plaça, en el si de l’Església hi ha moltes maneres de portar esperança, de sembrar la llavor de l’esperança i d’ajudar a cuidar-la per tal de que creixi ufanosa i no l’ofegui l’herbassar de problemes d’aquest món. Hi moltes maneres d’estimar al proïsme; sols ens cal escollir-ne una. Si ens diem creients, si tenim fe, estem cridats a oferir a tots l’amor de Déu, com deia avui el papa Lleó XIV i oferint-lo aquest amor sembrarem esperança allí on tot és desesperança i materialisme. Així glorificarem al Fill de l’home, estimant-lo, i així Déu serà glorificat en Ell.