diumenge, 12 d’abril del 2026

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Administració dels Sagraments d’Iniciació als Catecúmens

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Administració dels Sagraments d’Iniciació als Catecúmens

Catedral de Girona

Diumenge 12 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Heu pres la millor opció, la de Crist, la del Fill de Déu en qui creiem, en qui tenim la vida. No tingueu por dels entrebancs, aquests no desapareixeran és cert, però la força de l’Esperit i la mirada posada en Crist us ajudaran a superar-los. Ell és sempre comprensiu amb les debilitats dels altres, perquè quan va ressuscitar no hi va haver en Ell espai per al retret a cap dels seus apòstols, ho podia haver fet ja que Pere el va negar, els altres el van abandonar o ara Tomàs diu que si no veu, no creu. 

Però Crist és sempre pacient amb nosaltres, ens ofereix una i altra vegada la possibilitat d’acostar-nos a Ell i sempre ens espera amb els braços oberts. No heu de tenir doncs por, no n’hem de tenir, de creure en Crist. Ell és el camí, la veritat i la vida; Ell i sols Ell té paraules de vida eterna, paraules que omplen de sentit la vida d’aquí i ens obren les portes a la vida eterna; són les paraules que han estat escrites perquè creguem que Ell és el Messies, el Fill de Déu. 

Crist ens crida a creure en Ell, ens hi crida a cadascun de nosaltres, ho fa pel nostre nom i ens crida també a viure la fe com a comunitat, com a Església. Avui que celebrem la resurrecció del Senyor, com hem fet al llarg de tota aquesta darrera setmana, ens cal obrir els nostres cors al Senyor, deixar-lo entrar, perquè s’hi trobi bé i si Ell és amb nosaltres, res no hem de témer, tot ho podem esperar. 

Estimats germans i germanes, creure és un do que ens ve de Déu, un regal que no podem rebutjar i que no es pot quedar per a nosaltres sols, és un regal per compartir, un regal que ens omple d’una alegria gran i gloriosa, que omple a tota la comunitat. Un cop Crist va ressuscitar, un cop els deixebles van fer experiència del ressuscitat, la presència de Crist es va centrar en la comunitat. No hi ha una sense l’altre. Crist va anar formant, preparant als seus per aquest moment i no li va ser fàcil, no acabaven d’entendre, li van fallar en el moment de la passió; però Crist no va renunciar a ells. Els deixebles tenien que fer i un camí, un camí com el que ens cal fer als nostres, perquè quan rebem el baptisme no s’ha acabat la cursa de la fe, tot just ha començat. En aquesta cursa, com en la dels apòstols, hi ha moments de por, moments de dubte, hi ha de tot. Però val la pena recorre-l. 

Els apòstols fent experiència del ressuscitat i vivint aquesta experiència en el marc d’una comunitat, veuen com la seva fe, que era feble, es va consolidant i amb la seva també la nostra perquè nosaltres som els seus hereus, els seus successors, hereus de Pere, de Jaume, de Joan i també de Tomás. Ells ens van al davant i podem ben bé dir que la nostra fe té arrels apostòliques, centrada en Crist certament, però les columnes en la que es basa són els apòstols, l’origen és aquesta comunitat de Jerusalem de la que ens parlen els fets dels apòstols. 

I això, lluny de ser una rèmora, és un avantatge, perquè ells eren homes com nosaltres, ells que amb les dones, sempre fidels, van fer experiència del ressuscitat, eren també febles, no sempre l’encertaven i malgrat tot foren capaços de transmetre la seva fe i donar el seu testimoni fins a la mort, i aquesta experiència de fe que va viure ells, ha arribat fins a nosaltres. La fortalesa els venia de la perseverança, de no donar-se per vençuts i per perseverar els donava força la pregària, l’escolta de l’ensenyament i la reunió al voltant de la taula de l’Eucaristia. 

De fet la vida de l’Església no ha canviat gaire amb el pas dels segles, continuem centrant la nostra fe en Crist, en la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció; en els seus ensenyaments tal com ho vivíem els apòstols i nosaltres tenim aquest valor afegit, la seva experiència, la tradició que des d’aquella primitiva Església de Jerusalem, s’ha transmès de generació en generació fins a nosaltres. 

I amb la fe tenim l’esperança, aquella esperança viva de la que ens ha parlat sant Pere, aquella que ningú pot destruir, deteriorar o marcir; una esperança a la que Déu mateix ens convida a viure. És a aquesta Església a la que avui us uniu, amb la que refermeu el vostre compromís. 

Una Església que ens serveix de marc i ens ajuda per viure la fe, una Església composada per elements imperfectes, que som nosaltres, que som fal·libles; però una Església que ve de Crist i es dirigeix cap a Crist, que neix de l’experiència del ressuscitat, una Església on viure la fe ho és tot i que ens permet creure sense haver vist i viure amb goig i esperança. 

Tot plegat no ens impedeix de caure en el dubte, no ens treu de viure proves que ens poden entristir. Sols fixant la mirada en Crist, com va acabar fent Tomàs l’incrèdul, tot això ho podrem superar i ens permetrà seguir camí endavant fins arribar a Ell en plenitud.

Ens hi ajuda la força de l’Esperit Sant, aquell que Crist alenà sobre els apòstols, 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de la Immaculada a Figueres

Diumenge 12 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Celebrem aquesta setmana la resurrecció del Senyor. En els relats el Senyor és evidentment el protagonista, en un primer moment per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, la seva mort en la creu havia deixat desolats als seus i aquell diumenge s’havia produït una situació nova que els seus no acabaven de comprendre. De fet sempre els ha estat difícil entendre, ja quan l’escoltaven creien que aquelles paraules eren massa difícils o entenien una cosa per l’altre i creien en un regne terrenal quan Jesús els parlava del Regne de cel.

Per això ara reaccionen també de manera diversa davant d’aquest fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores la tomba és buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; aquest ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat i això planteja interrogants que poc a poc, cadascun a la seva manera, es van responen. 

Ho fa el mateix Jesús que es deixa veure primer a qui estima més, a les dones, a Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida. Però fins i tot ella ha d’aprendre a veure a Crist d’una manera diferent, no el reconeix fins que la crida pel seu nom, Ell li parla, però Ell no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Crist ha ressuscitat vertaderament, però no ha tornat a la vida d’abans, ha iniciat una nova vida.

En aquest segon diumenge apareix un Jesús gloriós que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea, que parla amb els deixebles. Crist ressuscitat es manifesta a la comunitat, i qui en aquell moment no hi és, Tomàs, té dificultats per creure. Jesús davant la comunitat els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.

Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats; una  missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Apareixen tres elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.

La trobada del diumenge següent està dirigida als incrèduls, directament a Tomàs a qui convida a tocar-lo però aquest amb la invitació ja en té prou per creure. Però està dirigida també als qui sense haver vist, creuran, és a dir a tots nosaltres.

Nosaltres, com els deixebles cadascun vivim la fe d’una manera personal com els apòstols la van viure i van viure i experimentar la resurrecció d’una manera determinada. Pere apareix en un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de Maria Magdalena.

El deixeble estimat és un personatge molt important, no sols perquè va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, és important perquè - «ho veié i cregué» -; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús - «veniu i ho veureu» - ara - «ho veié i cregué».

La resta dels deixebles estant reunits en un lloc tancat, tenen por però s’han reunit i un cop reunits reben a Jesús que es posa enmig d’ells i els confia la missió tot alenant-los l’Esperit. Una setmana després tornen a estar reunits, encara amb les portes tancades, tot un símbol de la reunió comunitària setmanal.

Tomàs és el protagonista de la segona part del relat, l’absent, l’incrèdul i el qui representa aquells que no han vist i per això dubten. Pere no ha entès, el deixeble estimat si, i Tomàs dubte i creu quan veu. Un ha vist i ha cregut, l’altre ha de veure i tocar per creure.

La fe viscuda de manera personal i de manera comunitària és la clau d’aquella primitiva Església. També nosaltres la vivim com una relació personal amb el Senyor, que ens crida pel nostre nom, però per viure-la en plenitud ens cal viure-la en comunitat, en comunió. Per això com a comunitat ens alegrem, vivim  plens d’una alegria gran i gloriosa quan en Senyor afegeix nova gent a l’Església. Avui en donem, gràcies i la vostra incorporació, la vostra confirmació en la fe us compromet amb el Senyor però també ens compromet a nosaltres a ser viure la fe de manera més intensa, viva i esperançada.

No hi ha millor evangelitzador que aquell que viu la fe amb joia, perquè si la vivim ensopits, rutinàriament i amb grisor, no és vertaderament fe. Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor per aquests germans nostres que avui han rebut els sagraments d’iniciació i alhora siguem dignes de la confiança que ells han posat en Crist i en l’Església, que formem cadascun de nosaltres. Vivint units i en comunió res no podrà deteriorar, marcir o destruir la nostra fe en Crist ressuscitat. 

dissabte, 11 d’abril del 2026

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A. Pasqua Jove

 

Diumenge II de Pasqua: Octava de Pasqua / Cicle A

Pasqua Jove

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels

Sant Feliu de Guíxols

Dissabte 11 d’abril de 2026

Fets 2,42-47; Salm 117,1-2.3-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9 i Jo 20,19-31

Sant Joan ens diu que el que ell ha escrit, el que podem llegir, el que hem escoltat, ho ha estat per tal de que creguem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i creient en Ell tinguem vida en el seu nom. Crist és vida, és la nostra vida; no tant sols és el camí i la veritat, no tant sols omple de sentit la nostra vida, sinó que Ell per si mateix és la nostra vida. Nosaltres ho vivim així, aquesta és la nostra fe; no és una fe desarrelada, teòrica; la nostra és una fe real que es pot tocar, que es pot viure, que te un nom: Jesús de Natzaret. 

En nom seu ens reunim, en nom seu ens hem trobat avui, perquè compartim una mateixa fe; com ho feien aquells apòstols tot just ressuscitat el Senyor. No els havia estat fàcil el camí, van compartir tres anys al costat del mestre, el van escoltar, el van veure obrar prodigis: cecs que hi veien, paralítics que s’aixecaven i agafaven les seves lliteres, morts que sortien de la tomba, endimoniats que recuperaven el seny i el van veure caminar sobre les aigües o va escoltar una veu des del cel el reconeixia com a Fill de Déu. I malgrat tot això, molts cops no entenien que volia dir-los, creien que aquell llenguatge era massa difícil i sovint esperaven un regne que de fet res tenia a veure amb el Regne de Déu. 

Havent fet experiència de Crist ressuscitat, totes aquelles pors que els van fer fugir i deixar sol al mestre en el moment clau de la seva vida, a la creu, van desaparèixer per la força de Crist ressuscitat que es posava enmig d’ells, els donava l’Esperit i els enviava a anunciar l’Evangeli. Havien recuperat les forces i les ganes, havien entès de sobte tot allò que els havia dit i que no acabaven de saber de que anava, es complia Encara més, les seves forces, la seva fe havia augmentat i així era en gran part perquè compartien béns i pregària, perquè vivien junts la fe. 

D’aquí sorgia ara la seva força, aquella que els va mancar pocs dies abans i vivint així la seva fe amb senzillesa i alegria, tot el poble els apreciava i aconseguien que cada dia el Senyor els afegís nova gent a la comunitat dels salvats. Fixem-nos bé com aquells apòstols, que no eren pas perfectes, que eren tant humans com nosaltres ho som, avançaven en el seu camí de fe, fent experiència personal de Crist i vivint la fe en comunitat. 

Tomàs s’ho va deixar perdre aquell diumenge, no estava amb els altres i va ser incapaç de creure tant sols a partir del testimoni dels seus companys, sols quan el diumenge següent participava de la comunitat fou capaç de veure i creure. «Perquè m’has vist has cregut» li diu Jesús al descregut de Tomás que havia dit «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Ver para creer” diu la dita castellana o “si no lo veo no lo creo” i és això el que fa i viu Tomàs, que deuria pensar que els altres deixebles o bé li prenien el pel o bé havien patit tots plegats una al·lucinació.

 

No, Crist ressuscitat no és cap al·lucinació, no és el resultat de cap histèria col·lectiva, no és un muntatge que ens hem fet per entretenir la nostra ansietat. Crist és tant real com tu i com jo i també Crist ens diu a nosaltres «porta el dit aquí (...) porta la mà.» I com podem reconèixer nosaltres a Crist, com en podem fer experiència del ressuscitat? Personalment deixant-nos trobar per Ell, com heu fet vosaltres, i col·lectivament, comunitàriament vivint la fe amb aquesta senzillesa i aquesta alegria dels apòstols. 

Cadascun de nosaltres és apòstol, cadascun de nosaltres tenim encarregada la missió de proclamar: «hem vist al Senyor» i no quedar-nos-ho per a nosaltres sols. El primer que van fer els apòstols aquell diumenge quan Tomás va tornar a casa és dir-li «hem vist al Senyor.» Nosaltres estem convidats a dir: Hem conegut a Crist, hem fet experiència d’Ell, Crist ha esdevingut el centre de la nostra vida, el sentit de la nostra vida, Crist ens omple d’esperança, volem que t’ompli també a tu. 

Crist és aquella esperança viva de la que ens ha parlat sant Pere, una esperança que neix del seu amor, que ens fa néixer de nou, una esperança que no es pot es pot destruir ni deteriorar ni marcir; perquè si això s’esdevé tenim també el camí per recuperar-la, aquell que Crist ressuscitat va encarregar als apòstols: «a tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats.» Per això l’esperança que ve de Crist no es marceix, perquè quan nosaltres defallim Ell ens obre els braços per acollir-nos de nou, sempre que li demanem. 

Crist sempre ens espera, sempre ens perdona, sempre ens obre els braços, com aquell pare de la paràbola del fill pròdig; sols cal que nosaltres fem un pas cap a Ell, sols això depèn de nosaltres, la resta ve del seu amor. Ens poder considerar afortunats, sense haver-lo vist l’estimem, sense haver-lo vist creiem i aquesta nostra fe ens omple d’alegria, una alegria gran i joiosa. 

Celebrant aquest diumenge de l’octava de Pasqua, o de la divina misericòrdia com va voler sant Joan Pau II, acabem la celebració del dia de Pasqua que ha durat tota una setmana. Però no acabem res, de fet tot comença i ho fa amb una mirada nova, Crist ressuscitat ha vingut per quedar-se al nostre costat, per acompanyar-nos, per mostrar-nos el camí. Tot això ho vivim en comunitat, dins de l’Església que està present en cada parròquia, en cada diòcesis; dins de l’Església que fa present a Crist enmig del món. 

La nostra tasca, la que Crist ens ha encomanat, malgrat que som febles gerres de terrissa, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, és que qui ens vegi viure la fe hi reconegui la petjada de Crist.

No és pas una tasca fàcil, però és sens dubte la més apassionant de les missions. Viure la fe en plenitud és voler transmetre-la arreu. Com diu sant Pau «proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.» (2Tm 4,2). 

I creure en Crist és ser missatger de la pau. Ell els ho diu als apòstols, és la seva salutació «Pau a vosaltres.» En aquest mateix moment a molts llocs del món, seguint la crida del papa Lleó XIV molts cristians preguen units, malgrat les distàncies, per la pau al món; una pau que és signe de la presència de Crist ressuscitat i que nosaltres, la humanitat, tenim tanta traça en destruir. 

El papa sant Joan XXIII escrivia: «La pau a la terra, suprema aspiració de tota la humanitat a través de la història, és indubtable que no pot establir-se ni consolidar-se si no es respecta fidelment l'ordre establert per Déu.» (Pacem in terris, 1). I l’orde establert per Déu es fonamenta en el manament de l’amor: a Déu i als altres. 

Qui estima ni vol, ni pot fer mal; qui s’allunya de l’amor corre  el risc de que no li faci res perjudicar, sotmetre o matar a l’altre. Per estimar veritablement ens cal reconèixer la imatge de Crist, victoriós de la mort, en l’altre i per reconèixer aquesta imatge ens cal viure la nostra fe amb senzillesa, no creient-nos superiors a ningú, i viure-la amb joia. Avui estimats germans i germanes hem viscut la joia de la Pasqua en comunitat, hem viscut l’alegria d’incorporar nous germans a l’Església i de rebre la renovació de la seva fe per part d’altres. Hem viscut allò que hem escoltat «Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.» 

Que nosaltres que creiem sense haver-lo vist, però que creiem per haver-lo escoltat i reconegut en els altres, en la seva Paraula, en la taula de l’Eucaristia; vivint per això la fe amb joia siguem vertaders evangelitzadors i testimonis de Crist ressuscitat. 

Posem-hi de la nostra part perquè així sigui i si algú ens diu «no m’ho creure pas» deixem fer a Crist com Ell, si ha obrat en nosaltres, obra també en tot altre. Visquem la fe amb humilitat i senzillesa, però sense renunciar mai a mostrar-la, a viure-la i a anunciar-la. No ens avergonyim de creure en Crist, no ens avergonyim de tenir-lo per Senyor. Ell és la nostra esperança, la nostra vida. Ens hi ajudarà la força de l’Esperit, aquell que Crist alenà sobre els seus, aquell que avui heu rebut alguns de vosaltres i que a tots ens ajuda i ens sosté. 

dijous, 9 d’abril del 2026

Dijous dins l'octava de Pasqua

 

Dijous dins l'octava de Pasqua

Santuari de Lord

Dijous 9 d’abril de 2026

Fets 3,11-26; Salm 8,2a i 5.6-7.8-9 i Lc 24,35-48

«Nosaltres en som testimonis» diu Pere. Quin canvi, aquell Pere que negava el divendres al Senyor, que estava mort de por de que no l’associessin a Jesús, ara és capaç de guarir malalts, de fer caminar invàlids i de predicar obertament que Déu ha glorificat a Jesús i que l’innocent, el sant ha estat ressuscitat d’entre els morts. Pere és ara capaç d’interpretat el sentit de les Escriptures, d’explicar que tot el que havien anunciat els profetes ha trobat en Crist el seu acompliment  i de fer una crida solemne i universal a escoltar la Paraula i a convertir-nos de la nostra maldat.

No li ha estat fàcil el camí a Pere, li han vingut al cor molts dubtes, s’ha alarmat i quan ha vist la tomba buida no ha estat encara capaç d’entendre, de veure-hi allí mateix que tot allò que Jesús els havia estat anunciant s’ha acomplert. Li cal veure les mans i els peus de Crist foradats pels claus de la creu, li cal veure com Jesús es menja davant d’ells un tall de peix a la brasa, li cal constatar que no és cap al·lucinació, que no és cap fantasma, com quan al llac Jesús s’acostà cap a ells caminant sobre les aigües i es posaren a cridar d’esglaiats que estaven i restaren completament desconcertats. Al llac ens diu l’evangelista sant Marc tenien el cors tancats (Cf. Mc 6,51); ara Crist ressuscitat els hi ha obert.

L’experiència del ressuscitat obre els cors, permet interpretar i entendre el sentit de les escriptures i obrar prodigis. Pere actua ara amb la força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica. No és el Pere superb que deia «Ni que tots fallin, jo no fallaré pas», «ni que em calgui morir amb tu, no et negaré.» (Cf. Mt 26). Li ha calgut precisament negar i plorar amargament el seu pecat per tenir el cor disposat a fer experiència plena de Crist i trobar així la valentia per predicar el Regne. Pere s’obre a la força del ressuscitat i a la de l’Esperit i sols amb aquesta força que ve de Déu, es pot aixecar sobre la seva feblesa i és capaç de fer el que abans era incapaç de dir o d’obrar.

Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem, quan van guarir aquell paralític, i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» el papa es girà vers un dels seus assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or» i l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

No és la plata i l’or allò que és important, no són les paraules embravides de dir que morirem amb ell, pronunciades quan tot va bé i no hi cap risc el que demostra la nostra fe; el que compta és fer experiència de Crist: personal i comunitària. Jesús es presenta enmig dels deixebles reunits, reunits en nom seu perquè és Crist qui vertebra aquell grup entre desconcertat i esporuguit. I quan es presenta Crist als seus el primer que els desitja i els porta és la pau, per després mostrar-se amb aquesta nova vida que està per damunt de tota altre vida i és llavors que els convida, finalment, a ser capaços d’interpretar el sentit de les escriptures.

Com ens diu Dei Verbum: «el desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist.» (DV, 25) i «la veritat íntima sobre Déu i sobre la salvació humana se'ns manifesta per la revelació en Crist, que és a un temps mediador i plenitud de tota la revelació.» (DV, 2).

Nosaltres avui en som testimonis, som els testimonis de Crist, com llavors ho foren Pere i els altres deixebles. Tant de bo que també aquesta Pasqua de tanta alegria, no ens ho acabem de creure; però que sigui sempre per un excés d’alegria. No sigui que ens vinguin al cor dubtes, perquè realment el Senyor ha ressuscitat, alegrem-nos doncs i celebrem-lo.

diumenge, 5 d’abril del 2026

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Catedral de Girona

5 d’abril de 2026

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món.

Tot ha succeït d’una manera senzilla, parlem de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant de matí que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit.

No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després de la mort de Crist com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí.

El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Tots ells anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra.

El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més comprendre, Pere sempre tant tossut, però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i així havia esdevingut i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova a tot al món, portar l’esperança arreu del món.

Dic nobis María, quid vidisti in via?

Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí? 

Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que s’ha convertit ara en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d'Aquino li dona el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols" i afegeix  «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3). 

Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, que no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l'home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’hi espera la vida vertadera, a la mort l’hi espera la resurrecció. 

Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. 

La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat. 

Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit. 

I el seu és també un missatge de pau. De Crist ressuscitat no surt ni un sol retret a la traïció de Judes, a la por de Pere, a les malifetes dels sacerdots o del governador romà,  ni cap aquells que li demanaven la mort en creu. «Pau a vosaltres», és la salutació del Crist ressuscitat als apòstols; la pau, una pau desarmada i desarmant, com ens diu el papa Lleó XIV, que estem cridats a construir. Sols pregant i treballant per la pau podrem fer vertaderament experiència de Crist ressuscitat. 

La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, ens obre les portes de l’esperança, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. 

Amb la resurrecció de Crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no és el de la guerra, que no caminem cap un final fosc, sense sortida. Per la resurrecció coneixem que la vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó que és el camí cap la vida vertadera. 

Demanem al Senyor Jesús que el misteri pasqual, que celebrem en aquests dies sants, renovi el nostre compromís baptismal, impulsant-nos a ser alegres testimonis de la seva resurrecció. (Cf. Lleó XIV 1 d’abril de 2026). 


dissabte, 4 d’abril del 2026

Diumenge de Pasqua. Vetlla Pasqual

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle A

Catedral de Girona

4 d’abril de 2026

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

«Anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu», és l’anunci de l’àngel del Senyor a les dones esporuguides. Quan ja clarejava el matí del diumenge dues dones es dirigeixen cap al sepulcre, cerquen el cos de Jesús, el crucificat. Hi van tant bon punt ha acabat el repòs del dissabte per acabar la feina d’amorosir el cos de Crist, una tasca que amb les presses havia quedat a mig fer el capvespre del divendres.

Elles, adolorides encara per tot el que havia passat, no volien que el cos del mestre deixés de ser objecte de les cures habituals. Són dues dones que vencent la por de bon matí s’arromanguen per acabar la feina, cap dels deixebles no les acompanya, hi van totes soles i anant-hi esdevenen els primers testimonis de la resurrecció.

Déu ha obrat grans prodigis al llarg de la història de la salvació: la creació del món, quan la foscor deixà pas a la llum i l’Esperit ja planava sobre les aigües, la creació de tot el que poble la terra o el pas pel mar Roig a peu eixut per alliberar el poble d’Israel del seu esclavatge en són bons exemples.

En aquesta nit santa hem escoltat un recull de lectures que ens permeten recordar els prodigis que Déu ha obrat i la seva relació amb la humanitat, un home no sempre fidel a Déu. Però avui celebrem la nova creació, que ens ve d’aquell que com Abraham va ser capaç d’oferir la vida del seu fill, el Fill de Déu ha ofert ara la seva vida a la creu, i d’Ell ens ve la plenitud de la salvació.

Per Ell els qui morim amb Crist creiem que també viurem amb Ell; aquella vida que ha experimentat ja Crist que un cop ressuscitat ja no mor més, que acaba amb el poder de la mort sobre la humanitat; la seva és una mort alliberadora que ens posa davant dels ulls la possibilitat d’escollir entre la vida i la mort.

En aquelles dones hi ha por, és el primer que l’àngel del Senyor els hi nota al rostre, però hi ha també una gran alegria. Aquell qui era mort, el cos del qual cercaven per amorosir-lo amb perfums i poder plorar vora d’ell aquella gran dissort de la seva mort, no hi és; Ell és viu, però ara amb una vida nova i plena.

Els surt al pas amb un cos gloriós i en lloc de plorar un cos mort, ara abracen els peus i adoren un Crist viu per sempre més que els encomana la tasca d’anunciar-ho als seus, a aquells deixebles que resten tancats a casa amb molta més por que les dones i que estant a punt de fer experiència real de la resurrecció de Crist, una experiència que canviarà les seves vides i les nostres també. En una nit tranquil·la el salvador va venir al món a Betlem; en una altra nit silenciosa, Jesús neix de nou, ara a una vida plena que ens convida a viure amb Ell.

Així ho celebrem tots els qui hem estat batejats en Jesucrist i submergits en la seva mort; sepultats amb Ell en la mort pel baptisme, plantats vora d’Ell per la mort que Crist ha compartit amb nosaltres; crucificat l’home vell a la creu juntament amb Ell per alliberar-nos de la mort, que és el pecat, i participar de la vida, que és participar de Déu.  

Així en aquesta nit santa som convidats a renovar les promeses del nostre baptisme, a recordar-les i a refermar-les. A refermar la nostra fe en la resurrecció de Crist. «La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).

Nosaltres no n’hem fet experiència directe com aquelles dones, ni com els apòstols; nosaltres n’hem fet experiència a través de la fe i de la tradició rebuda que des d’aquells que ho van viure de primera mà, ha arribat fins avui a nosaltres. I ara som nosaltres els convidats a transmetre la bona nova de la resurrecció, no tinguem por de fer-ho, és el centre de la nostra fe, aquella que un dia vam rebre pel baptisme i refermarem per la confirmació. Crist realment ha ressuscitat i és aquest un missatge d’esperança també per al nostre món, un món desesperançat, un món colpit pel flagell de la guerra i el de les desigualtats.

Hem de convidar al món a renunciar al dimoni de la guerra, el maligne n’és sempre l’origen i l’instigador. Crist es va fer no res a la creu, com tanta gent avui arreu del món és no res, s’hi va fer per fer-nos fills de Déu per mitjà de la seva resurrecció.

Demanem al Senyor ressuscitat que aquesta nit santa torni de debò l’alegria als entristits, dissipi els odis, restableixi la concòrdia i converteixi les nacions.

divendres, 3 d’abril del 2026

Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

Catedral de Girona

3 d’abril de 2026

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui busqueu?» (Jn 18,4)

Havien sortit amb llanternes i torxes i armats a cercar a aquell que havien tingut a l’abast cada dia, a aquell que havien vist guarir mallats, fer caminar invàlids, retornar la vista als cecs o treure dimonis. No s’havien atrevit llavors a fer-li res, ni tants sols estimbar-lo penya-segat avall quan l’ocasió s’havia presentat. No era que no tinguessin voluntat de fer-ho, el que succeïa és que no havia arribat la seva hora. És Déu i no l’home qui controla els temps, qui marca el ritme de la història de la salvació. Ara un cop havent-se recollit en la pregària i haver acceptat de complir la voluntat del Pare d’estimar fins a l’extrem, Crist es lliura als qui li volen mal, és Ell qui es lliura i no pas els altres els qui el detenen, tot i que així ho creguin. Com tantes altres vegades s’hauria pogut fer fonedís, hauria pogut presentar resistència o bé cercat refugi en mans amigues; però l’hora ha arribat i és per a aquesta hora pel que Crist ha vingut al món. No es tracta de retardar-ho més, ni de defugir la tasca feixuga per la que ha estat designat; es tracta de fer la voluntat del Pare i de completar el pla de salvació.

A qui buscaven aquell que van anar al seu encontre? Cercaven aquell home la mort del qual ha d’estalviar la mort de molts. I és cert que així serà, però no pas en el sentit conjuntural que ells creuen, sinó en un sentit molt més ampli, en un sentit total: la mort de Crist és la porta de la vida eterna per a tota la humanitat. Creient haver sortit a buscar un malfactor, un insurgent, s’han topat amb el redemptor tot i que ho desconeguin i s’han convertit així aquells soldats romans i aquells homes de la guàrdia del temple, en actors secundaris, però necessaris, del pla de Déu.

«Per tant, tu ets rei?» (Jn 18,37)

Ho havia cridat la gent el diumenge abans, Crist fou aclamat com a rei, com a Messies. Però pocs foren aleshores els qui s’havien adonat de que el seu regne no és d’aquest món. No és que tant sols no sigui d’aquest món sinó que fins i tot es regeix per uns barems que són del tot diversos als dels reialmes humans. El seu regne no cerca imposar-se, sinó que vol proposar-se; no utilitza la força de les armes sinó l’acció en nosaltres de les seves paraules; busca sumar i no restar, cerca la comunió i no pas el rebuig. I tant que Crist és rei, Ell mateix ho reconeix, però el seu regne no suposa cap perill per als regnes d’aquest món. O potser sí, perquè el seu missatge està fonamentat en l’amor a Déu i als altres, en fer opció preferencial pels febles, pels pobres, pels mallats, pels qui tenen fam i set de justícia; en definitiva per tots aquells que els regnes d’aquest món o bé menyspreen o bé descarten.

El seu regne ha vingut per implantar-se als nostres cors i convidar-nos així a la conversió. Per esdevenir súbdits seus ens cal adquirir la ciutadania d’aquells qui havent esta fets fills de Déu pel mateix Fill formen part dels seus. Tot aquest plantejament, nou i trencador alhora no és comprés per aquells que ara volent-li la mort, de fet estan ajudant a la implantació del nou regne, sense saber-ho estant consolidant allò que volen arrancar de soca-rel. A desgrat actuen a favor del Regne perquè aquest tant sols pot implantar-se si el gra de blat cau a terra i mor, sols així pot donar el fruit que ens cal per alimentar-nos de Déu.

 

«D'on ets, tu?» (Jn 19,9)

Tothom esperava el Messies, però quan aquest vindria ningú no havia de saber d’on ho venia. Jesús és el natzarè, i de Natzaret no en pot sortir res de bo. És el fill de Josep i alguns dels qui el tracten coneixem el seu pare i la seva mare. Desconeixen que és Déu el seu Pare, que si ha vingut és justament per portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1) i que ho ha de fer en nom del Pare. Per això s’asseia al temple cada dia, per ensenyar el Regne, però ja se sap a Ell que ha vingut en nom del seu Pare, no el volen acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acullen. (Cf. Jn 5,43).

Són pocs als qui ha estat revelat qui és i d’on ve Jesús i encara més pocs als qui ha estat concedit de sabent-ho formar part dels seus. Però el seu Regne no es basa en nombres i xifres, els cridats ho són basant-se més en la qualitat que en la quantitat i això no responent a criteris humans, no convenç a molts dels qui l’escolten.

«Tinc set.» (Jn 19,28)

«Tinc set», diu Jesús, i d'aquesta manera manifesta la seva humanitat i també la nostra. Cap de nosaltres pot bastar-se a si mateix. Ningú pot salvar-se per si mateix. La vida arriba al seu acompliment no pas quan som forts, sinó quan aprenem a rebre. I precisament en aquest moment, després d'haver rebut de mans alienes una esponja xopada en vinagre» (Lleó XIV 3 de setembre de 2025) és quan Crist veu que la seva missió ha arribat al moment de la mort. Crist té set perquè nosaltres aprenguem també a tenir set i a demanar d’aquella aigua que sols ens en pot donar Crist i de la qual qui en beu ja mai més no tindrà set: l'aigua que es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna (Cf. Jn 4,14).

La de Crist és una set d’amor quan al calvari tot és desamor. Sabia que passaria el que ha passat però no per això li ha deixat de doldre veure la traïció i la desafecció dels seus i la fúria del poble que fa pocs dies l’aclamava i ara li vol la mort i una mort de creu.

Amb la seva set Crist ens obre aquella font d’aigua viva, brollant del seu costat la sang i l’aigua, donant-ho tot, fins a l’extrem cerca de saciar la nostre de set i amb aquest gest seu de suplicar aigua, tant ferestament correspost amb una esponja xopa de vinagre, ens diu que cal reconèixer-nos febles, que ens cal ser conscients de les nostres debilitats per demanar-li ajuda, per obrir-nos a la seva gràcia. Des de la suficiència i l’egoisme no hi ha res a fer; tancant-nos en nosaltres mateixos, no deixant espai a Déu ens tanquem a l’acció salvadora. Ens cal reconèixer que tenim set, set de Déu, que estem assedegats de Déu.

«Tot s'ha complert.» (Jn 19,29)

A la creu tot s’ha complert però no pas tot ha acabat. El pla de Déu era aquest, enviar al seu Fill per compartir la nostra mort. En aquesta història cadascú hi ha representat el seu paper i finalment tot encaixa. Als ulls dels qui des d’un inici volien la mort de Jesús tot ha sortit rodó, s’han desfet del mestre incòmode i el perill d’alterar les coses s’ha superat. Hi ha també dolor, el de ma mare, el de les dones, el dels deixebles que, tots menys un, no han estat a l’alçada i segurament també en certa manera hi ha neguit en el cor de Pilat que a desgrat ha condemnat qui creia innocent. Però encara queda el darrer capítol per escriure, Crist ha anat deixant-ho entendre però pocs l’han entès;  ells no van entendre de què els parlava. (Cf. Jn 10,6). Tant sols quan haurà estat enlairat a la creu el Fill de l'home, coneixerem que Ell és, i que no fa res pel seu compte i que aviat el Fill de l'home, que ara reposa al sepulcre, serà glorificat, i Déu serà glorificat en ell per a la nostra salvació. Aleshores realment tot s’haurà complert. Això serà la nit santa de la Pasqua.

dijous, 2 d’abril del 2026

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Catedral de Girona

2 d’abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

El Senyor convidà al poble d’Israel a tenir aquell dia com un memorial i a celebrar-lo en comunitat com una institució perpètua. Aquella tradició fou actualitzada i portada a la seva plenitud quan el Senyor ens va convidar a celebrar el seu memorial, tal com ens ho ha dit l’apòstol sant Pau. Ell es lliurà amb plenitud i és aquesta la tradició que nosaltres hem rebut i que conservada a través de generacions de creients ens ve del mateix Jesús.

Hem escoltat avui l’Evangeli segons sant Joan, aquest quart Evangeli no inclou el relat de la institució de l’Eucaristia, el que hem escoltat és el relat del rentament de peus; però tot i no incloure el relat de l’Eucaristia sant Joan evangelista va més enllà, va al fons, va al que hi ha darrera de la institució d’aquesta i el que hi ha darrera no és altra cosa que l’amor de Déu per nosaltres, un amor fins a l’extrem. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu i aquest precepte es compleix de manera admirable en l’Eucaristia. L’Eucaristia és la plena manifestació del immens amor del Senyor per nosaltres. (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 1)

Si l’Eucaristia és el misteri de l’amor, si en ella hi trobem veritablement la presència de Crist fet pa i vi, per a nosaltres no hi pot haver sagranment més gran. És això el que fa a l’Eucaristia insubstituïble i la constitueix com a centre, font i cimal (LG, 11) tal com ens diu el Concili Vaticà II. Aquesta singularitat i centralitat és el que fa de participar en l’Eucaristia quelcom imprescindible per a tot creient, cap altre tipus de celebració pot no ja substituir-la sinó tant sols dispensar-ne la participació de manera repetitiva i habitual.

Ens ho recordava sant Joan Pau II escrivint que: «Quan, per escassetat de sacerdots, es confia a fidels no ordenats una participació en la cura pastoral d'una parròquia, aquests han de tenir present que, com a ensenya el Concili Vaticà II, «no es construeix cap comunitat cristiana si aquesta no té com a arrel i centre la celebració de la sagrada Eucaristia». Per tant, consideraran com a comesa seva el mantenir viva en la comunitat una veritable «fam» de l'Eucaristia, que porti a no perdre cap ocasió de tenir la celebració de la Missa.» (Ecclesia de Eucharistia, 33).

Tenir fam de l’Eucaristia és tenir fam de Crist. No en som a vegades del tot conscients de la importància de la participació en l’Eucaristia especialment la dominical. El nostre entorn és a vegades indiferent al missatge evangèlic; però això mateix ens cal ser alimentats per l’Eucaristia mitjançant la participació en la seva celebració i fer-ho amb el suport i la proximitat de la comunitat, reunint-nos el diumenge amb els altres germans per a celebrar la Pasqua del Senyor amb el sagrament de la Nova Aliança instituït pel mateix Jesucrist aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans (Cf. Dies Domini, 48).

«De genolls doncs adorem-lo» cantarem tot portant Jesús sagramentat al sagrari, perquè reconeixent-hi per la fe en aquest sagrament la presència real de Crist, aquesta seva presència ens mou a l’adoració eucarística, de manera privada o pública, una adoració que sempre ha d’estar estretament lligada a la celebració eucarística, a la que no pot substituir, però on es perllonga i intensifica allò que s’ha esdevingut en la celebració litúrgica, adorem aquell que hem rebut en una celebració comunitària, participant d’un encontre de la comunitat amb Crist que posa el fidel en comunió amb tota l’Església, fent-lo prendre consciència de la seva pertinença al Cos de Crist (El cor parla al cor, 36). Perquè com escrivia sant Joan Pau II: «L'Eucaristia crea comunió i educa a la comunió.» (Ecclesia de Eucharistia, 40).

Sense comunitat no hi ha Eucaristia i sense Eucaristia no hi pot haver comunitat, perquè aquesta reunida en nom de Crist per celebrar l’Eucaristia, en fa el sagrament de la comunitat per excel·lència. Un sagrament del que avui recordem de manera solemne la seva institució. Han canviat potser les formes al llarg dels segles, però no ha canviat el fons, l’essència continua essent la mateixa i és aquesta tradició que va rebre Pau la mateixa que avui nosaltres vivim i celebrem.

L’Eucaristia és sempre transformadora, per ser plena ha de comportar per als qui en participen el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera eucarística (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 20). Sense aquesta transformació els efectes i el sentit de la participació no poden ser plens; d’aquí la relació forta i indestriable del sagrament de la reconciliació amb el sagrament de l’Eucaristia.

La pràctica del sagrament de la penitència, rebut prèviament, ens disposa a rebre al Senyor i a participar en comunió plena amb Ell i amb la comunitat i obre així la disponibilitat dels nostres cors ha ser convertits, moguts sempre per aquest amor fins a l’extrem que rebem de Crist i al qual nosaltres malgrat tots els nostres esforços, mai no podrem correspondre amb la mateixa intensitat, tot i que en cap cas hem de renunciar a intentar-ho un cop i un altre. Perquè com ens diu l’apòstol només compta la fe que actua per l'amor (Cf. Ga 5,6).

L’Eucaristia és memorial i presència real de Crist, és sagrament de caritat en tant que és un misteri que neix de l’amor de Crist per nosaltres i cal ser viscut en comunitat; perquè «el sacrifici eucarístic, fins i tot celebrant-se sempre en una comunitat particular, no és mai celebració d'aquesta sola comunitat.» ho és de tota l’Església (Communionis notio). Per l’Eucaristia participem de la unió amb Crist i Jesús actuant segons l'estil de Déu, ens ensenya a fer el mateix. (Lleó XIV 22 de juny de 2025).

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor. Centre Penitenciari Puig de les Basses

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Centre Penitenciari Puig de les Basses

Dijous 2 d’abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Celebrem avui aquell moment en que Jesús, a punt de donar la seva vida, a punt de ser torturat, traït i vexat, institueix el memorial de l’Eucaristia. Ho fa des del seu amor fins a l’extrem per nosaltres i ho explicita amb un gest. S’aixeca de la taula, s’arromanga i es posa a rentar els peus als seus deixebles.

En l'escena del lavatori dels peus, Jesús el que fa és oferir el seu amor sense límits i vol dir-nos una cosa nova als qui ens hem reunit amb Ell per a celebrar la Pasqua. Al món d'avui li resulta molt difícil d’entendre-ho, però només aquest és el veritable amor, el de servir-se els uns als altres. Per a estimar de debò cal menysprear els llocs d'honor, cal doblegar els genolls per a servir i cal obrir les mans per a compartir. En nosaltres, han de ressonar les paraules de Jesús: «Feu això en memòria meva». Vol mostrar així que no hi ha ningú per damunt d’un altre, que si Ell que és el Fill de Déu fa això nosaltres encara més.

El relat de l’Evangeli ens mostra la reacció de l’apòstol Pere. Pere, tossut com sempre i que mai no acaba d’entendre les coses es nega a que Jesús li renti i els peus i quan aquest li diu que si no es deixa no té res a veure amb Ell li demana que el renti de dalt a baix.

Jesús està apunt de donar la seva vida i de patir la passió. No ho fa perquè sí i li costa, recordem com a Getsemaní pateix molta angoixa davant del que li ve a sobre. Amb aquest patiment tant humà, com el que qualsevol de nosaltres patim en un moment o altre de les nostres vides; crist ens vol dir que l’amor tot ho supera i que hem de mirar sempre més enllà del que avui veiem, del que avui vivim o del que avui patim.

Hi tot això Crist ho viu des del perdó. Sap que al seu voltant molts han obrat malament, que ho han fet per por, per enveja o per guanyar-hi ells sense importar-los que els altres perdin. Hi tanta tristesa al món que ens costa pensar que hem de lluitar per vèncer-la.

Preguem també avui especialment per tots aquells que pateixen les guerres. Jesús «com a Rei de la pau, mentre carregava amb els nostres sofriments i era traspassat per les nostres culpes, Ell «s'humiliava i ni tan sols obria la seva boca: com un xai portat a l'escorxador, com una ovella muda davant el qual la xolla, ell no obria la seva boca» (Is 53,7). No es va armar, no es va defensar, no va lliurar cap guerra. Va mostrar el rostre mansuet de Déu, que sempre rebutja la violència i en lloc de salvar-se a si mateix, es va deixar clavar en la creu, per a abraçar totes les creus erigides en tots els temps i llocs de la història de la humanitat.» (Lleó XIV 29 de març de 2026). I tot ho va fer per amor a nosaltres.

Jueves Santo

Misa de la Cena del Señor

Centro Penitenciario Puig de las Basses

Jueves 2 de abril de 2026

Ex 12,1-8.11-14; Salmo 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jn 13,1-15

Celebramos hoy aquel momento en que Jesús, a punto de dar su vida, a punto de ser torturado, traicionado y vejado, instituye el memorial de la Eucaristía. Lo hace demostrando un amor hasta el extremo por nosotros y lo explicita con un gesto. Se levanta de la mesa y se pone a lavar los pies a sus discípulos.

En la escena del lavatorio de los pies, Jesús lo que hace es ofrecer su amor sin límites y quiere decirnos algo a quienes nos hemos reunido con Él para celebrar su memorial. Al mundo de hoy le resulta muy difícil entenderlo, pero solo este es el verdadero amor, el de servir a los otros. Para amar de verdad hay que despreciar los lugares de honor, hay que doblar las rodillas para servir y hay que abrir las manos para compartir. En nosotros, tienen que resonar las palabras de Jesús: «Haced esto en memoria mía». Quiere mostrar así que no hay nadie por encima de otro, que si Él que es el Hijo de Dios hace esto nosotros todavía más.

El relato del Evangelio nos muestra la reacción del apóstol Pedro. Pedro, tozudo como siempre y que nunca acaba de entender las cosas, se niega a que Jesús le lave y los pies y cuando este le dice que si no se deja no tiene nada que ver con Él le pide que lo lave de arriba abajo.

Jesús está a punto de dar su vida y de sufrir la pasión. No lo hace porque sí y le cuesta, recordamos como en Getsemaní sufre mucha angustia ante lo que le viene encima. Con este sufrimiento tan humano, como el que cualquiera de nosotros sufrimos en un momento u otro de nuestras vidas; Cristo nos quiere decir que el amor todo lo supera y que tenemos que mirar siempre más allá del que hoy vemos, de lo que hoy vivimos o de lo que hoy sufrimos.

Todo esto Cristo lo vive desde el perdón. Sabe que a su alrededor muchos han obrado mal, que lo han hecho por miedo, por envidia o para ganar ellos sin importarles que los otros pierdan. Tanta tristeza hay en el mundo que nos cuesta pensar que tenemos que luchar para vencerla.

Rogamos también hoy especialmente por todos aquellos que sufren las guerras. Jesús «Como Rey de la paz, mientras cargaba con nuestros sufrimientos y era traspasado por nuestras culpas, Él «se humillaba y ni siquiera abría su boca: como un cordero llevado al matadero, como una oveja muda ante el que la esquila, él no abría su boca» (Is 53,7). No se armó, no se defendió, no libró ninguna guerra. Mostró el rostro manso de Dios, que siempre rechaza la violencia y en lugar de salvarse a sí mismo, se dejó clavar en la cruz, para abrazar todas las cruces erigidas en todos los tiempos y lugares de la historia de la humanidad.» (León XIV 29 de marzo de 2026). Y todo lo hizo por amor a nosotros, por esto lo recordamos.

dimarts, 31 de març del 2026

Missa Crismal

 

Missa Crismal

Catedral de Girona

Dimarts 31 de març de 2026

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Salm 88,21-22.25 i 27; Ap 1,5-8 i Lc 4,16-21

Units i conformats a Crist, renunciant a nosaltres mateixos per tal de ser fidels a les promeses que hem fet per complir els deures sagrats envers l’Església; així ens vol el Senyor, moguts sempre pel seu amor. Un dia vam rebre l’Esperit del Senyor per la imposició de les mans i en el seu cas per la unció, vam rebre el ministeri del diaconat, del presbiterat o de l’episcopat per tal de servir a Crist i a l’Església. 

Servir-los vol dir servir al poble sant de Déu en qui Crist habita i que conforma aquesta Església imperfecte encara per la feblesa dels qui la composem, però perfecta en tant que és anunci de l’Església celestial a la que Crist ens crida a participar a tots i a nosaltres a anunciar-la seguint la crida del Senyor. 

La nostra és una Església pobre, pobre en recursos humans, pobre en nombre; però sempre esperançada i rica en fidelitat. No s’hi val plànyer-se de temps passats, ni foren millors, ni tant esplendorosos com a vegades l’enyorança ens mou a pensar. Déu vol que visquem cada temps, el temps concret que ens pertoca de viure i que ho fem amb fidelitat, esperit de servei, joia i esperança. 

Hem viscut en el darrer any la mort del papa Francesc i l’inici del ministeri del papa Lleó XIV.  Del primer ens queden moltes coses al cor, el seu ha estat un pontificat centrat en la misericòrdia i l’esperança, trets definitoris dels anys sants de 2016 i 2025. El papa Francesc des de la proximitat i la simplicitat ens ha volgut marcar així el rumb cap a l’any sant 2033 en que, si Déu vol, celebrarem el bimil·lenari de la redempció. 

Ben aviat hem vist com l’Església, sota el guiatge ara del papa Lleó XIV, segueix fent camí per abordar els reptes que avui ens planteja el món i fer-ho des de la sinodalitat com a eina nova i antiga alhora, nova en tant que ha estat adoptat com a mètode, antiga pel seu origen apostòlic que ha conservat la vida monàstica al llarg de tots aquests segles. Escoltar el consell de tots és una manera de viure la fe que sant Benet estableix per a les comunitats monàstiques i que avui, quan encara ens toca viure l’aplicació en fidelitat i esperança del Concili Vaticà II, ens pot ajudar a avançar en la comunió sempre imprescindible i sempre necessària. 

Ahir mateix ho recordava el papa Lleó XIV dient que: «la sinodalitat, promoguda pel Papa Francesc com una cosa fonamental per a la vida de l'Església, es tradueix, en el monestir, en la pràctica quotidiana del «caminar junts», en l'escolta recíproca, en el discerniment comunitari sota la guia de l'Esperit Sant, en comunió amb l'Església.» 

La comunió també ha de traduir-se en compromís; amb serveis diferents, però amb un únic esforç per sostenir units l’Església; caminar junts és sempre garantia de fidelitat a l'Evangeli; junts i en harmonia, tractant d'enriquir a l'Església amb el propi carisma, però tenint en el cor el desig de ser un únic cos del qual Crist és el Cap. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). Masses vegades causa més danys el foc amic que el que ve de fora de l’Església; la critica per la crítica, la demonització del qui no comparteix en la seva totalitat la nostra manera de viure la fe, són enemics de la comunió i de l’amor a Déu i als germans. 

La nostra és una situació de pobresa, cert, però la pobresa pot ser fecunda si la vivim amb generositat i en comunió. L’Església viu com una gran família, la diversitat de carismes, cadascun d’ells pot aportar quelcom i entre tots tenim el repte de configurar una estructura i unes línies d’actuació que ens permetin afrontar els reptes que avui ens planteja el món. No som ja l’Església oficial i oficialista d’altres temps, però no era aquella tampoc una situació ideal, perquè sovint la convenció social ofegava la sinceritat del cors. L’Església dels nostres temps ha de ser una Església més espiritual, més pobra i menys política: una Església dels petits, com deia el papa Francesc. 

També el papa Benet ens va demanar de preparar-nos per a ser una Església més petita; ell havia anunciat l’any 1968 que: «L'Església es farà petita, haurà de començar tot des del principi. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en una conjuntura més favorable. Perdrà adeptes, i amb ells molts dels seus privilegis en la societat. Es presentarà, d'una manera molt més intensa que fins ara, com la comunitat de la lliure voluntat, a la qual només es pot accedir a través d'una decisió.» 

No ens ha de fer por el repte, malgrat ser nosaltres fràgils gerres de terrissa (Cf. 2Co 4,7). Si hem rebut el do de l’Esperit es per seguir portant la bona nova als desvalguts, per proclamar als captius pel pecat la llibertat, per portar la llum de la fe als qui tenen els ulls encegats per les mires massa temporals d’aquest món; en definitiva estem cridats a ser fidels testimonis de la resurrecció de Crist, que és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. 

Entre els reptes que tenim al davant hi ha un ampli sector de la joventut que cerca resposta a les grans preguntes que de sempre ens ha plantejat la vida. Una joventut que no es conforma amb les respostes sorgides del materialisme que lluny d’haver desaparegut resisteix cada vegada amb més força i més mitjans, centrant els objectius polítics i socials. 

La nostra és una joventut que s’acosta a l’Església per rebre el catecumenat o viu la fe des dels diferents moviments que miren d’ajudar a descobrir la fe, una fe que sempre cal viure dins de l’Església, en comunitat, en la parròquia, en l’Església diocesana i en l’Església universal sota el guiatge de Pere. «La comunitat eclesial està cridada a reflectir la comunió de les persones divines (...) Només així es pot experimentar la plenitud de l’amor de Déu.» (El cor parla al cor, 23). Tots plegats estem cridats a viure la fe en comunió, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, penedint-nos d’elles i mirant de superar-les, no posant mai per endavant la particularitat a la comunitat. 

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix a tots la cerca de Déu, no caient en el risc del desig de superioritat insolidari. Ens ho diu sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). 

On no hi ha comunió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió i els qui s’acosten a l’Església, si hi veuen disputes vanes i estèrils, no hi reconeixen a Crist. Tenim davant els ulls el repte de viure la fe en aquesta comunió envigoridora, enmig d’un món cada cop més polaritzat pels extremismes que busquen la confrontació i no pas la comunió i aquest, el de la confrontació, és un risc que també pot afectar a l’Església. 

Ens ho deia el papa Lleó XIV en l’homilia d’inici del seu pontificat, unes paraules que val la pena que recordem: «voldria que aquest fos el nostre gran desig: una Església unida, signe d'unitat i comunió, que es converteixi en llavor per a un món reconciliat. En el nostre temps, veiem encara massa discòrdia, masses ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al que és diferent, (...). I nosaltres volem ser, dins d'aquesta massa, llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat. Nosaltres volem dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seva Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seva proposta d'amor per a formar la seva única família: en l'únic Crist on nosaltres som un.» (18 de maig de 2025). 

No podem, ni hem de renunciar a continuar anunciant l’Evangeli als qui cerquen respostes, explicant-lo als qui havent-se allunyat de l’Església per una o altre raó no han perdut la fe en Crist, però potser sí que han perdut la confiança en nosaltres. I fer-ho atenent alhora als qui ja viuen la fe dins de l’Església. Ens cal repensar i refermar la família i la parròquia com a eixos de l’anunci de l’Evangeli, com a esglésies domèstiques on iniciar-se i avançar en la fe. 

Per a aquesta tasca, que ha de ser el centre de la nostra activitat, ja no en tenim prou amb els ministres consagrats, reduir-ho a la nostra simple tasca seria inadequat al concepte d’Església que ens ha llegat el Concili Vaticà II i a la idea de sacerdoci universal que s’hi planteja. Des d’una nova organització, més àgil i dinàmica, hem d’afrontar els reptes, cadascun des del seu paper per entre tots fer arribar Crist al qui el cerca i a qui no sap encara que Crist el cerca a ell. 

Aquesta comunió es veu avui obstaculitzada per un clima cultural que afavoreix l'aïllament o l'autoreferencialitat. Cap de nosaltres està exempt d'aquestes insídies que amenacen la solidesa de la nostra vida espiritual i la força del nostre ministeri; però hem de vigilar perquè, a més del context cultural, la comunió i la fraternitat entre nosaltres també troben alguns obstacles, o bé personals o bé per dir-ho així «interns», que afecten la vida eclesial de la diòcesi, a les relacions interpersonals i també al que tenim en el cor, especialment el sentiment de cansament perquè vivim fatigues particulars, perquè no ens sentim compresos i escoltats, o per altres raons que ens poden abocar a caure en l’abandó o el pecat. Ens cal tenir cura sobretot de la nostra ànima, vetllant per tenir temps per a la pregària personal i pel contacte sovintejat amb la Paraula de Déu, temps per demanar ajuda quan ens cal, temps per fer un recés i aprofitar aquest temps com una gràcia per retrobar en el nostre ministeri la frescor d’aquella crida que el Senyor ens va adreçar un dia i que ens continua adreçant cada dia, un temps reservat per a Déu. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). 

No ens podem permetre d’assecar-nos espiritualment quan hi ha tanta set de Déu al nostre voltant, però alhora ens cal optimitzar els recursos personals, perquè arribar a l’esgotament, especialment dels nostres cors, no ens pot portar a res de bo. 

Ens deia el papa Lleó XIV als seminaristes convocats a Roma el passat 28 de febrer: «Es diu que els arbres “moren dempeus”: romanen alçats, conserven l'aparença, però per dins ja estan secs. Una cosa semblant pot succeir en la vida del seminari o d'un seminarista —i més tard en la vida d'un sacerdot— quan es confon la fecunditat amb la intensitat de les activitats o amb la cura merament exterior de les formes. La vida espiritual no dona fruit pel que es veu, sinó pel que està profundament arrelat en Déu. Quan aquesta arrel es descura, tot acaba assecant-se per dins, fins que, silenciosament, s'acaba per “morir dempeus”.» 

El que ens dona saba nova és la pregària i el contacte amb la Paraula, si els nostres cors s’assequen no podrem transmetre als qui se’ns apropen altra cosa que buidor i correm el risc de caure nosaltres en el nostre camí cercant compensacions que en cap cas ens poden satisfer perquè són fruit de la infidelitat. 

Donem gràcies avui al Senyor pel vostre ministeri, pel vostre treball i pel vostre servei a l’Església de Girona. Gràcies especialment a Mossèn Àngel Caldes que celebra el seu setanta-cinquè aniversari d’ordenació sacerdotal i a Mossèn Cinto i Mossèn John William pels seus vint-i-cinc anys de servei com a preveres. 

Gràcies per la vostra tasca, gràcies per com acolliu als qui truquen a la nostra porta cercant a Déu, gràcies per esmerçar tantes hores al servei pastoral que tenint l’Eucaristia com a centre, essent dispensadors dels misteris de Déu, abasta tants altres aspectes imprescindibles. Gràcies per la vostra implicació en aquest procés d’adaptació de la nostra organització per tal de que a partir d’aquesta puguem servir millor al Poble sant de Déu amb els dons i recursos que Déu ha posat avui al nostre abast. 

I des de l’agraïment us encoratjo a mirar el futur amb esperança, tot demanant al Senyor noves vocacions sacerdotals i diaconals, que ens calen i molt, i alhora encoratjar també als fidels laics a col·laborar i a implicar-se en el dia a dia i en el futur de la nostra Església de Girona, tant des dels ministeris laicals, com des dels consells parroquials, catequistes, monitors i tants d’altres llocs on poder servir a l’Església amb fidelitat i esperança. 

No hi ha fórmules màgiques, no esperem fórmules magistrals a les que adherir-nos o oposar-nos-hi frontalment. Tot depèn del nostre treball col·lectiu, d’unir esforços, de procurar el millor per a la comunitat; en definitiva de viure la fe centrats en Crist i en comunió. Tot depèn de tots i tots depenem de Crist, al qual demanem que ens porti tots junts a la vida eterna (RB 72,12).