Dimarts de la setmana V de Pasqua

 

Dimarts de la setmana V de Pasqua

Seminari Interdiocesà de Catalunya

Institució de Edwin Oblitas com a lector i acòlit

Dimarts 5 de maig de 2026

Fets 14,19-28; Salm 144,10-11.12-13ab.21 i Jo 14,27-31a

Pau i Bernabé recordaven als habitants de Listra, Iconi i Antioquia que per entrar al Regne de Déu hem de passar moltes tribulacions i els calgué confortar als convertits de nou i exhortar-los a mantenir-se fidels en la fe. Estem seguint al llarg d’aquestes setmanes de Pasqua els primers passos de l’Església de Jerusalem, de l’Església dels Apòstols. Poc a poc va quedant lluny aquell Divendres Sant quan morts de por els deixebles de Jesús, tots menys un, desaparegueren i es feren fonedissos per por a córrer la mateixa sort que el mestre.

Hi ha hagut dues novetats molt importants en el camí de fe dels apòstols: la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant. Ells, tot i que potser sovint no se n’adonaven, no seguien a un líder més, no seguien ni tant sols a un més dels profetes, per molt que aquests estiguessin inspirats per Déu.

Ells seguien al Messies, al Fill de Déu, i d’aquí a vegades el desconcert, a vegades l’escassa capacitat per entendre de què els parlava quan els deia que havia de patir per ser després glorificat. I si a ells, testimonis directes dels miracles, oïdors privilegiats de les paraules de Crist i que havien conviscut amb el mestre i fet experiència del ressuscitat i rebut la força de l’Esperit, els costava avançar pel camí de la fe, quan més nosaltres avui.

Quan Jesús s’aparegué aquell segon diumenge als apòstols reunits amb les portes tancades, encara amb por, i estant entre ells l’incrèdul Tomàs, Crist els digué: «Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29) I és aquesta la nostra missió, fer feliços per mitjà de la fe en Ell als qui no havent-lo vist el coneguin a través de la nostra tasca pastoral.

Per realitzar aquesta tasca aviat l’Església s’organitzà, s’elegiren uns homes plens de seny per ser diaques i servir així als pobres de la comunitat i aviat com ens diuen avui els Fets dels Apòstols: «ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats.» (Ac 14,23). Així dins de l’Església cadascú hi té una tasca encomanada, una missió a complir, un paper a representar. Fent-ho sempre en pau, aquella pau que ve de Crist i que Crist ens deixà.

Ho deia el papa Lleó XIV dissabte passat: «Ara us arriba una nova crida, una vocació més, que sempre té el mateix nucli: ningú, absolutament ningú, ha de sentir-se rebutjat per Déu, i vosaltres heu de ser heralds d'aquesta bona notícia que constitueix el centre de l'Evangeli. (...) Deixeu que l'Esperit de profecia actuï en vosaltres (...) sigueu testimonis de Crist, que va venir no per a ser servit, sinó per a servir (cf. Mc 10,45). Sigueu profetes en el vostre ministeri, sigueu homes de pau i d'unitat.» (2 de maig de 2026).

Siguem-ho en cadascun dels ministeris que ens sigui encomanat. Ara tu estimat Edwin sigues servidor fidel de la Paraula i de l’altar, preparant-te així per al que Déu disposi per a tu en el futur, fent-ho sempre tot mogut per l’amor a Déu i als altres i pel desig de pau.

Els seminaristes rebeu els ministeris instituïts del lectorat i de l’acolitat com a preparació i configuració al ministeri ordenat. Aquests ministeris adquireixen una personalitat concreta definida pel Concili Vaticà II, estan arrelats en el sagrament del baptisme i de la confirmació i qui els rep participa d'un ministeri compartit amb els altres batejats en bé de l'Església i per al testimoniatge de l'Evangeli. En paraules del papa Francesc: «una pràctica consolidada a l'Església llatina ha confirmat també que aquests ministeris laics, en estar basats en el sagrament del Baptisme, poden ser confiats a tots els fidels idonis, siguin de sexe masculí o femení.» (Spiritus Domini).

El Lector és instituït per a la funció, que li és pròpia, és a dir llegir la paraula de Déu en l'assemblea litúrgica; proclamant les lectures de la Sagrada Escriptura, llevat de l'Evangeli, tant en la Missa com en les altres celebracions sagrades. La Paraula de Déu és, en veritat, suport i vigor de l'Església, i fortalesa de la fe, aliment de l'ànima, font pura i perenne de la vida espiritual (Cf. Dei verbum, 21) i estar al servei de la Paraula és tasca noble i meritòria.

Per servir-la cal familiaritzar-se, sovintejar el contacte amb la Paraula. Com escrivia el papa Benet XVI: «Els aspirants al sacerdoci ministerial estan cridats a una profunda relació personal amb la Paraula de Déu, especialment en la lectio divina, perquè d'aquesta relació s'alimenta la pròpia vocació.» (Verbum Domini, 82). Alimenteu-vos doncs amb la Paraula, que sigui sempre el vostre far i la vostra guia per tal de fer-la arribar als qui us siguin confiats.

A l’acòlit li és propi cuidar el servei de l'altar i assistir al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques, especialment en la celebració de l’Eucaristia. I  l’Eucaristia és fonamental en la nostra vida, res pot substituir-la, és la font i cimal de tota la vida cristiana (Cf. Lumen Gentium, 11). I com escrivia sant Joan Pau II: «Si l'Eucaristia és centre i cim de la vida de l'Església, també ho és del ministeri sacerdotal.» (Ecclesia de Eucharistia, 31). Ja que «la mirada de l'Església es dirigeix contínuament al seu Senyor, present en el Sagrament de l'altar, en el qual descobreix la plena manifestació del seu immens amor.» (Ecclesia de Eucharistia, 1)

Per sevir a la Paraula i a la taula de l’Eucaristia, per servir a l’Església de Crist i ser veritable testimoni de l’Evangeli cal estimar. Escrivia sant Bernat de Claravall: «Vols que et digui per què i com hem d'estimar a Déu. En una paraula: el motiu d'estimar a Déu, és Déu. Quant l’hem d’estimar? Estimar-lo sense mesura. Així de senzill.» (De Diligendo Deo, I,1) I d’aquí neix l'amor al proïsme ja que és necessaris que neixi de Déu, i que ell sigui la seva causa. No podrem estimar-lo en Déu si no estimem a Déu, convé doncs estimar primerament a Déu, per a estimar al proïsme en ell. (Cf. De Diligendo Deo, XXV,1)

Que així sigui per a tu Edwin en el desenvolupament dels ministeris que avui reps i així sigui també per a tots nosaltres en els que ens han estat o ens siguin confiats.

Festa de la Santa Creu

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle A

Festa de la Santa Creu

Parròquia de Sant Pere de Figueres

Diumenge 3 de maig de 2026

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

Digué Tomàs a Jesús: «Senyor, si ni tants sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta» (Jn 14,5)

Tomàs no acaba de conèixer a Crist, no acaba d’entendre de que els parla i a on els vol portar. Tomàs és l’exemple de la incredulitat, de la dificultat per entendre els que escolta i el que veu. Li costarà fins i tot fer experiència de la resurrecció. L’experiència que transformarà la vida dels deixebles serà la resurrecció de Crist, la seva victòria sobre la mort; però aquesta victòria passa per una derrota, una derrota que ho és tant sols aparent, la creu; una experiència que serà viscuda pels apòstols com això, com un absolut fracàs de Jesús davant del món i davant dels seus enemics principalment.

La fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa; un camí que passa en alguna etapa per barrancs tenebrosos i en d’altres ens dona grans alegries; un camí on hi ha de tot; aquest camí és la nostra vida i el que Crist ens dona és un sentit per on caminar i una meta on arribar.

Jesús digué a Felip: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i tu no m'has conegut, Felip! El que m'ha vist, ha vist al Pare; com dius: “Mostra'ns al Pare”?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Tomàs, Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella.

Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre quin camí ha de seguir, ignora cap on porta tot plegat i no sap que aquest i Jesús i el Pare són u. Malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal fer el pas més important i veure al Pare i encara no el reconeix en el Fill. A Felip li falta en aquest moment viure dues experiències fonamentals en el seu camí: la creu i la resurrecció.

També avui, Felip ens convida a conèixer i seguir a Jesús, a anar cap a ell i a veure’l, perquè només a través de la proximitat podem conèixer-lo veritablement, i només seguint-lo es convertirà en un element fonamental, en el centre de la nostra vida. Centrar-nos en Crist, no anteposar mai res a Ell; només així ens acostarem veritablement a Ell i només en veure’l veurem al Pare. Crist és el camí, la veritat i la vida. El camí per a anar on? Cap a la veritat. La veritat per a obtenir què? Per obtenir la vida.

Aquest camí passa per la creu, no fa drecera, no la defuig i així ha estat per tants que han donat la seva vida per Crist, que l’han donat per fer més digne la vida dels altres en els qui hi veien la imatge de Crist. Una imatge que avui a nosaltres a vegades se’ns esborra i no som capaços de veure allò que Crist mateix ens va dir: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

També nosaltres caiem a vegades en la temptació de demanar al Senyor un signe extraordinari, una mostra palpable de que Ell i el Pare són un. La vida del cristià, habitualment, no està feta de grans signes, són els petits signes de cada dia els que van conformant la nostra vida en Crist. També a nosaltres se'ns ha dit: «Vine i ho veuràs». En un moment o un altre de la nostra vida; descobrim a Jesús i Ell ens ve a dir directament a nosaltres aquest: «vina i ho veuràs» amb que cridà als apòstols. Aquesta és la crida, la vocació que hem rebut com un do, com un regal.

La fe és gràcia per a ser viscuda, un camí cap al Pare passant per Crits, aquell que és el camí, la veritat i la vida. No, no ens hem convertit en va a la fe, encara que siguem també nosaltres com un nascut fora de temps, a distància de Felip i de Tomàs, també el Senyor ens ha cridat a seguir-lo, ens ha cridat a obrar com Ell. Ell que està en el Pare i amb el Pare, ens convida a creure i creient a obrar segons la nostra fe. A reconèixer-lo en els altres, especialment en els qui ploren, tenen set de justícia i fam de llibertat.

Som pedres, pedres vives, ens ha dit sant Pere. Ho som com ho era Felip, com ho foren Esteve i els seus companys elegits per servir a la comunitat de Jerusalem fent el bé als qui ho necessitaven. Una pedra per si sola no té cap funció, sols quan s’uneix a d’altres i ho fa amb harmonia i argamassada amb les que té al costat pot bastir un edifici. Com a Església som un edifici que té a Crist com a pedra angular. Com a societat també bastim un edifici comú, nosaltres sols poc podem fer, unint les nostres forces, les nostres realitats, les nostres capacitats podem obrar grans coses.

Jesús els digué: «Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans.» (Jn 14,12).

Podem assolir-les si treballem junts, si deixem de veure en l’altre un enemic o un destorb. En un edifici hi ha pedres més treballades que d’altres, pedres que sostenen i no són pas vistes, pedres que embelleixen la construcció i d’altres que sols tenen una funció pràctica que sovint ni tant sols és reconeguda a qui observa. Però cap d’elles pot ser rebutjada, perquè totes elles són necessàries.

Semblantment en la història de la salvació, en la història de Crist, hi ha moments de gloria com la transfiguració, el contacte amb les multituds assedegades de Crist o l’entrada a Jerusalem enmig de l’eufòria dels ciutadans i també hi ha moments de pors, de rebuig i d’amenaces que conclouen en la solitud de la creu. Però tant sols tot això plegat constitueix la redempció. Com passa també en les nostres vides personals on hi ha moments de tot però que cadascun d’ells forma part del nostre bagatge i molts cops és una situació difícil la que ens serveix més per avançar. Creixem en les dificultats diem sovint i pot ser ben cert.

Jesús digué: «Qui em veu a mi, veu el Pare» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència, fer-lo realitat enmig de la nostra societat. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo i fent-lo conèixer podrem viure amb Crist com Felip o Tomàs.

Diumenge V de Pasqua / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle A

Confirmacions Parròquia de Sant Feliu a Llagostera

Dissabte 2 de maig de 2026

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

L’apòstol Felip portava temps al costat de Jesús, seguint-lo, escoltant-lo, veient que feia i com ho feia i malgrat tot això encara no sabia cap a on anava. El diàleg de Jesús amb Felip és per a nosaltres avui que l’escoltem enriquidor i ens conforta alhora; perquè nosaltres també dubtem, també estem desconcertats moltes vegades i no acabem d’entendre que ens demana el Senyor, que vol de nosaltres i que vol que fem i quin camí hem de prendre. La clau de la relació amb Jesús és la confiança, Felip encara no s’acaba de deixar-se portar del tot per Crist i per això no acabava d’entendre ben bé ni on anava ni quin camí hi portava.

En aquest temps pasqual estem seguint els primers passos de la comunitat de Jerusalem, estem veient com aquells deixebles que havien fugit deixant sol en el moment de la creu a Crist, poc a poc, conforme van fent experiència del ressuscitat i sobretot quan rebin el do de l’Esperit Sant en la Pentecosta, adquiriran aquella força i aquella confiança que els permetrà portar l’Evangeli arreu.

Nosaltres, en el nostre camí de fe, som semblants als apòstols. A vegades desconfiem, a vegades no acabem d’entendre les coses però tenim una cosa a favor nostre; tota aquesta experiència de la primera comunitat ens serveix també a nosaltres avui per avançar en el nostre propi camí de fe.

Avui estimats germans i germanes feu un pas important en el vostre camí de fe, avui confirmeu la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. L’Estela a més s’incorpora avui a l’Església rebent els sagraments de la iniciació. És un dia important per a vosaltres i ho és també per a aquesta comunitat i per tota l’Església de Girona. Com ho va ser aquell dia en que els apòstols decidiren buscar set homes fiats, plens de l’Esperit Sant que es s’havien de dedicar a l’atenció de la comunitat. Els apòstols ahir i nosaltres avui ens alegrem perquè la Paraula de Déu es va estenent i creix el nombre de creients. Cada incorporació, cada pas cap a Crist en un dels membres de l’Església és motiu d’alegria per a tota la comunitat.

Cada pas és però això, un pas, un pas que pot ser més important com el que feu avui, o menys important com els que donem cada dia. El que és necessari és avançar en el nostre camí de fe, avançar tant de manera personal com fer-ho com a comunitat. Certament són temps els que vivim molt diferents als de fa uns anys quan la fe era viscuda de manera majoritària i a vegades caiem en la temptació de l’enyorança, de la desesperança i cerquem on rau la raó d’aquest canvi. Són múltiples els factors però no hem de defallir, hem de seguir caminant esperançats, estant ben certs de que som aquelles pedres vives amb les que Déu fa un temple espiritual i que té a Crist com a pedra angular.

És important que no ho oblidem mai això, perquè en un edifici cada pedra per si sola no és res, no forma cap edifici, ni tant sols un mur; és quan s’ajunten amb una forma determinada i un ordre concret que poden bastir una construcció més gran o més petita, on una pedra angular, per a nosaltres Crist, esdevé la clau de volta que tot ho sustenta i que a tot dona sentit. Pedres diverses, algunes més gastades, d’altres acabades de tallar, però totes necessàries per a bastir l’edifici. Cada pedra té una funció i un lloc concret on ser col·locada per a realitzar aquesta funció. Per això ens cal saber ben bé on anem i quin camí hi porta a aquest lloc on anem, ens cal saber que Crist està en el Pare i el Pare està en Ell; aquest és el centre de la nostra fe, l’argamassa que uneix i dona unitat a pedres tant diverses com som cadascun de nosaltres i permet bastir aquest edifici que és l’Església on hi ha lloc per a tots, com ens ha dit Jesús. Avui aquesta comunitat s’alegra del vostre pas, avui el vostre gest ens compromet més a tots nosaltres per seguir avançat tots plegats per aquest camí que és veritat i és vida: Crist en qui creiem i en qui confiem.

Sant Josep Obrer

 

Sant Josep Obrer

Parròquia de Sant Josep Obrer a La Canya (Sant Joan les Fonts)

Divendres 1 de maig de 2026

Fets 13,26-33; Salm i 2,6-7.8-9.10-11 i Mt 13,54-58

«D’on li venen aquesta saviesa i el poder de fer miracles?» es preguntava la gent de Natzaret, el poble de Jesús, quan el tenien a la sinagoga ensenyant i predicant a la seva gent. Diem col·loquialment que ningú és profeta a la seva terra perquè sovint no jutgem als altres pel que diuen o pel que fan sinó més aviat per la imatge que nosaltres tenim d’ells. La nostra societat és experta en crear clixés, imatges basades més sovint en el que nosaltres voldríem que fos que en la realitat. És aquesta la manera de procedir dels mitjans de comunicació i dels polítics, certament, però també ho és molt sovint de nosaltres mateixos. 

«Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir.» (Mc 5,42) diu l’Evangeli segons sant Marc de la gent que veié com Jesús guaria la filla de Jaire, el cap de la sinagoga. Aquells es preguntaven  quina força hi havia darrera les accions de Jesús, a Natzaret ja tenien la resposta per endavant i coneixent a Maria, la seva mare, als seus germans i familiars i al seu pare, un simple fuster, concloïen ells mateixos que de Natzaret no en pot sortir res de bo, com es preguntava també Natanael (Cf. Jn 1,46). La resposta de Felip a Bartomeu, és la que som convidats a seguir i a viure: «Vine i ho veuràs.» 

La fe és una experiència personal, que s’ha de veure i compartir allò que deia Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, que Jesús és l’acompliment dels oracles dels profetes, que sense motiu va ser condemnat a mort i fou enterrat en un sepulcre i que d’allí, de la mort, va ser ressuscitat i s’aparegué durant molts dies, és una experiència personal. Però un cop feta l’experiència personal, aquesta esdevé una experiència comunitària perquè és a tots nosaltres que creiem en Déu, que se’ns envia aquest missatge de salvació. 

La gent de Natzaret no estava disposada a canviar el seu judici sobre el fill del fuster, prou sabien qui era, quines possibilitats tenia de ser el messies, per a ells cap. En escoltar-lo podien tant sols suposar que era un impostor o en el millor dels casos era foll. No ens passa a vegades això mateix també a nosaltres? La gent coneix molt bé les nostres febleses, sap on fallem i de quin peu calcem i partint d’aquest judici considera que no som dignes evangelitzadors de Crist. No ho serem mai prou de dignes, això ho hem de tenir sempre clar, però ens cal fer un esforç per mirar de ser-ho i com escriu sant Pere això tant sols ho aconseguirem obrant el bé. (Cf. 1Pe 2,15). 

No som dignes, però Déu ens ha escollit, a tots i a cadascun de nosaltres, per seguir-lo i per ser evangelitzadors. Déu a escollit a cada persona per ser fill i filla seva, vingui d’on vingui o pensi com pensi. Com diu sant Pau: «Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res.» (1Co 1,28), siguem-ne ben conscients, perquè qualsevol mèrit en la nostra tasca d’evangelitzadors, a la que tots estem cridats, rau en Crist, no pas en nosaltres. 

Per ser missatgers de Crist ens cal seguir aquell consell de sant Pau: «estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres.» (2Co 13,11). Pau i amor els dos grans valors dels que molt sovint el nostre món té set. Avui fem memòria de sant Josep obrer, el recordem com a treballador, aquesta festa va ser una manera d’apropar a l’Església la festa del 1 de maig, dedicada al món laboral. Demanem doncs que l’exemple del fuster de Natzaret ens sigui un model, ell feu de pare a aquell Jesús del qui la gent no se’n sabia avenir d’aquelles paraules i aquells gestos que sortien d’Ell. Demanem al Senyor que ens toqui els cors i les ments de tots, de manera que el seu Evangeli pugui ser encarnat en les nostres vides, acollint i estimant, tal com Crist mateix va fer. Ell és dels de casa, però nosaltres no fem com la gent de Natzaret, tot i ser dels nostres creiem en Ell i el rebem als nostres cors. 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle A

 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle A

Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

Dissabte 25 d’abril de 2026

Fets 2,14a.36-41; Salm 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Aquella gent que escoltava a Pere li preguntaven que tenien que fer, ell els hi respongué que els calia batejar-se en nom de Jesús, rebre el perdó dels pecats i que així rebrien el do de l’Esperit Sant. És aquest do el que avui reps, aquella promesa de la que sant Pere parlava és avui per a tu com ho és també per a tots nosaltres avui, ara i aquí.

En la vida de fe no hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés no ens porta pel bon camí. Crist és el bon pastor, aquesta imatge és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat i el missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Un pastor que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, i que ha estat constituí com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i que cerca a aquells qui encara són lluny, Crist és aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l‘amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Sempre hi ha el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, i a vegades aquest cant esdevé seductor per a molts també per a nosaltres. Els mals pastors que veiem al nostre voltant abunden, ens fan arribar missatges enganyosos però que afalaguen les nostres orelles, ens diuen que tenen receptes que són fàcils davant de qualsevol patiment, solucions davant de qualsevol problema. El bon pastor, el vertader pastor que és Crist, ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos, els mals pastors conviden a la violència, fan la guerra i amenacen amb càstigs.

El nostre pastor és el Crist, ell sap molt bé que és patir, ho ha fet el, mateix i les seves ferides han curat la humanitat del pecat i de la mort. Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Ens cal defugir els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, ens cal apartar-nos de la gent innoble de la que ens parla el Salm. Al bon pastor el reconeixerem quan ens cridi a cadascun pel nostre nom, perquè Ell ens coneix molt i molt bé.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de missatges enganyosos. Sols amb el nostre pastor Crist, caminem amb pas ferm per camins segurs. En paraules del Concili Vaticà II: «l'Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

Martes de la III semana de Pascua

 

Martes de la III semana de Pascua

CXXIX Asamblea Plenaria de la CEE

Capilla de la Sucesión Apostólica

Martes 21 de abril de 2026

Hechos 7, 51–8, 1; Salmo 30,3cd-4.6ab.7b.8a.17.21ab i Juan 6,30-35

Poco tardó la Iglesia apostólica en dar testimonio de su fe. Esteban, del grupo de hombres de buena fama, llenos de espíritu y de sabiduría escogidos para servir a la comunidad des del diaconado, fue escogido para ser el primero en dar su vida por Cristo. Desde sus mismos inicios hasta hoy la Iglesia está marcada por su misión de dar testimonio del Reino, esta misión es intrínseca a la Iglesia. Por ello no debemos tener miedo de ir contracorriente, de soñar en grande i de arriesgarnos por el Evangelio (Cf. Cardenal Cobo).

Nuestro mensaje, el mensaje de Cristo incomoda muchas veces a la sociedad, no se acomoda a lo que muchos desean oír; pero no podemos ni debemos renunciar a nuestra misión. Como nos recomienda san Pablo: «proclama la palabra, insiste a tiempo y a destiempo, arguye, reprocha, exhorta con toda magnanimidad y doctrina. Porque vendrá un tiempo en que no soportarán la sana doctrina, sino que se rodearán de maestros a la medida de sus propios deseos y de lo que les gusta oír; y, apartando el oído de la verdad, se volverán a las fábulas. Pero tú sé sobrio en todo, soporta los padecimientos, cumple tu tarea de evangelizador, desempeña tu ministerio.» (2Tm 4,1-5).

Es a esta misión a la que fue fiel san Esteban que, muriendo, fija su mirada en el cielo, fue recompensado con la vida eterna. Es a esta misión a la que debemos ser fieles hoy nosotros y que nos exige coherencia, entrega y fidelidad. No hemos sido llamados a nuestro ministerio, no profesamos nuestra fe ni para ser acomodaticios con las tendencias sociales de cada momento, ni para ejercer nuestra misión a tiempo parcial. Como nos decía el papa León el pasado viernes: «Anunciar a Jesús Resucitado significa trazar signos de justicia en una tierra que sufre y está oprimida; signos de paz entre rivalidades y corrupciones; signos de fe que nos liberan de la superstición y de la indiferencia.»

Cristo es el camino, la verdad y la vida y nuestra misión es ser testimonios de la verdad. Defendiendo la vida des del mismo momento de su concepción hasta un final marcado por Dios, defendiendo siempre la dignidad humana y condenando cualquier ataque contra la vida, venga de donde venga, ya que la vida humana es un don de Dios que cada hombre o mujer debe vivir como lo que es, imagen de Dios.

La única verdad es Cristo, Él es este pan del cual quien come no vuelve a tener hambre y de quien bebe no vuelve a tener sed. Dar testimonio del pan vivo que es Cristo ha supuesto a lo largo de los siglos muchas vidas, al fin siempre ganadas para el Reino. Quienes decidieron acabar con la vida de Esteban, como con la de cualquier otro a lo largo de los siglos también hoy en muchas partes del mundo, creen acabar así con la transmisión de la fe. Se equivocan de raíz, todo mártir es aquel grano de trigo que sólo caído en tierra y muriendo acaba por dar fruto (Cf. Jn 14,24) y es semilla de fe.

Nos lo decía el papa Francisco, a quien hoy recordamos y encomendamos de manera muy especial en el primer aniversario de su muerte: «la vida tiene valor sólo al donarla a los demás en el amor y en la verdad». (8 de febrero de 2019). Detrás de cada martirio hay siempre un testimonio de fe y un mensaje de amor, de misericordia y de esperanza; de misericordia para aquellos que lo causan, de esperanza para los mismos mártires, para toda la humanidad y también para los causantes del martirio. Y detrás de todo el amor de Dios hasta el extremo. Misericordia y esperanza han sido dos palabras muy presentes a lo largo del pontificado del papa Francisco, marcaron los años jubilares de 2016 y 2025 y deben seguir marcando el camino de la Iglesia. Ambas, misericordia y esperanza, son fruto del amor de Dios. Estamos llamados a ser testimonios y mensajeros de este amor, al precio incluso de resultar incómodos ante muchos; pero teniendo siempre presentes las palabras del Señor: «El cielo y la tierra pasarán, pero mis palabras no pasarán» (Mt 24,35).

Diumenge III de Pasqua / Cicle A

 

Diumenge III de Pasqua / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de Santa Maria de Pineda de Mar

Dissabte 18 d’abril de 2026

Fets 2,14.22b-33; Salm 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; 1Pe 1,17-21 i Lc 24,13-35

Dos deixebles van cap a Emaús, acaben de viure la passió i mort de Jesús, ells esperaven que seria l’alliberador d’Israel, però els grans sacerdots i les autoritats havien aconseguit la seva condemna i mort a la creu. Entre el desconcert algunes dones els han explicat que el crucificat no és al sepulcre on el van deixar i que uns àngels els han anunciat que és viu; però d’altres que han anat al sepulcre l’han vist buit però d’ell ni rastre.

Ha sigut tot molt desconcertant, molts esperaven un regne com els d’aquí a la terra, hi han vist com aquell rei era primer aclamat però poc després traït, abandonat i ajusticiat. Ara la situació és encara més desconcertant, perquè Crist no ha tornat a la vida d’aquest món, Crist ha ressuscitat d’entre els morts i ha estat glorificat, com ens ha dit sant Pere. Quan Jesús ressuscitat es fa present davant dels seus a aquests els costa reconèixer-lo. Li costa a Maria Magdalena que no ho fa fins que no la crida pel seu nom; els hi costa als apòstols que quan el veuen s’espanten o com Tomàs que si no veu no creu. I ara aquests dos que van cap a Emaús, una mica desencisats per tot el que ha passat, caminen amb Ell al costat, l’escolten com els explica tots el que havien dit els profetes i que es referia a Ell i fins que no parteix el pa no se n’adonen que els seus cors s’abrusaven quan els parlava i obria el sentit de les Escriptures.

També així el Senyor s’acosta a nosaltres. A vegades ens costa reconèixer-lo i per fer-ho tenim els mateixos elements que van tenir aquells dos deixebles que anaven cap a Emaús: L’Escriptura i l’Eucaristia. Totes les Escriptures són un anunci de Crist. Així els ho deia també sant Pere aquell dia de la Pentecosta a la gent de Jerusalem, els volia fer arribar com havia viscut ell mateix aquesta experiència de Crist de la que n’era testimoni i que li permetia ara predicar-lo. Fent experiència de Crist, fent experiència de la resurrecció Pere havia posat en Déu la fe i l’esperança.

Avui vosaltres heu confirmat la vostra fe, ho heu fet davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. Perquè fixeu-vos-hi, la fe que és un do que Déu ens fa a cadascun de nosaltres de manera individual, adquireix el seu sentit quan es viu en comunitat. Una comunitat més gran o més petita, una comunitat com la dels apòstols a Jerusalem o com la que formaven aquells dos altres deixebles camí d’Emaús; sols eren dos, però ja Jesús havia dit: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).

Per això és important aquest dia d’avui per a vosaltres, perquè confirmeu la vostra fe en aquest Déu que ens ha rescatat d’una manera absurda de viure, que judica a cadascú per les seves obres i que no fa distincions de persones. I és important per aquesta comunitat perquè amb la vostra professió de fe li doneu nou vigor. La fe no és quelcom que ens puguem quedar per a nosaltres sols, la fe és per compartir-la amb els altres i per transmetre-la als qui ens venen darrere. Ho fem perquè estem ben convençuts de que el que nosaltres veiem amb els ulls de la fe i sentim, val la pena de que d’altres ho visquin. «Cadascun de nosaltres pot experimentar la llibertat de la vida nova que ve de la fe en el Redemptor», deia fa uns dies el papa Lleó XIV (14 d’abril de 2026).

La confirmació no és un pas definitiu, però és un pas important, perquè li heu dit avui vosaltres a Crist: «queda’t amb nosaltres». La vida del cristià és per una banda una cursa de fons que no acaba sinó quan el Senyor ens crida i per l’altra banda és una cursa de relleus on a cadascun ens toca de viure’n un tram, de viure’l de manera sincera i autèntica i de traspassar el relleu als qui venen darrere amb les millors garanties, amb la fe i l’esperança que ens venen de Crist ressuscitat.

Acte en record i memòria de Mn. Joan Mª Amich

 

Paraules de cloenda en l’acte en record i memòria de

Mn. Joan Mª Amich (1960-2025)

Institut Superior de Ciències Religioses de Girona

Divendres 17 d’abril de 2026

Mossèn Joan Amich explicava així  la seva crida al sacerdoci: "Això de la vocació moltes vegades s'ha interpretat com 'que sents una veu', però el que realment m'ha mogut a ser capellà va ser una proposta que em van fer uns companys concrets de la parròquia on feia de monitor a Girona. Quan una proposta et ve d'un amic te la vas pensant i tant va ser així que ja veus..."

És una frase ben representativa de com va viure la seva fe i el seu ministeri sacerdotal, sempre des de la reflexió. Mossèn Joan ha estat un home clau per a l’Església de Girona, potser d’aquelles persones que donat que ens ha deixat d’una manera excessivament prematura, no hem pogut mostrar-li el nostre reconeixement.

Rector, vicari episcopal, professor aquí en aquest Institut i voldria recordar especialment la seva tasca al davant del catecumenat. Recordava al respecte que Sant Agustí va proposar “conjugar en la pastoral la fermesa amb la bondat”. Mentre que el Concili Vaticà II reinstaura un catecumenat que havia anat desapareixent progressivament a partir del segle V. El Vaticà II defineix que el catecumenat segons Mossèn Joan “no és una mera exposició de dogmes i preceptes, sinó una formació i noviciat convenientment prolongat de la vida cristiana” i per això “no es pot reduir només a una mera comunicació dels continguts fonamentals de la fe cristiana”.

En aquesta seva intervenció a la Facultat de Teologia de Sant Vicenç Ferrer a València l’any 2018, destaquen dos característiques de la seva tasca com a prevere i com a teòleg: fermesa i bondat.

Mossèn Joan fou un home exigent amb sí mateix i amb els altres, podríem dir que rigorós. Una exigència i una rigorositat que li venien de la seva alta valoració del que significa la fe i l’aprofundiment en la fe. La fe cal viure-la ben conscients del do que rebem i per això expressava la seva inquietud davant de pressions que volien abaratir aquest procés d’incorporació o d’aprofundiment en la fe, per exemple respecte a la formació i habilitació dels professors de religió. Com deia ell: «Davant la possibilitat de fragmentar la formació, cal conjugar equilibradament tots els aspectes educatius que han de conduir a una personalitat cristiana madura.»

En una de les darreres converses amb ell, quan em va comunicar l’evolució de la seva malaltia que pronosticava un desenllaç proper, em va demanar perdó per deixar-me sol, perquè jo no podria comptar amb ell, tal com ell desitjava i jo tenia previst. És ben cert que la seva vàlua intel·lectual, la seva capacitat organitzativa, com va demostrar al capdavant de la Comissió del Sínode o de l’Any Jubilar de l’esperança, les he trobat molt a faltar.

Déu disposa a vegades d’una manera que no és la que esperàvem, però també estem certs de que Déu sap bé el que fa.

Avui reconeixem en aquest Institut l tasca de Mossèn Joan Amich, especialment en la seva vessant docent. Tant de bo que les seves idees al respecte les tinguem ben presents en un moment en que el paper d’aquest Institut i els de les altres diòcesis estan en procés de reflexió per afrontar els reptes que avui se’ns presenten. Formar personalitats cristianes madures no és un repte menor, però val la pena afrontar-lo.

Gràcies al Institut per organitzar aquest acte, gràcies a la família de Mossèn Joan per ser-hi presents i gràcies a tots vostès per la seva participació.

Divendres de la setmana II de Pasqua

 

Divendres de la setmana II de Pasqua

Col·legi Bell-lloc

Divendres 17 d’abril de 2026

Fets 5,34-42; Salm 26,1.4.13-14 i Jo 6,1-15

«Si aquest intent és cosa d’homes, ja es dissoldrà; però si és de Déu no aconseguireu dissoldre’s» Són les paraules del fariseu Gamaliel que parla des de l’experiència, ha vist passar Teudàs, Judes el Galileu i d’altres, revoltes, grups que s’aixecaven contra el poder i al cap d’un temps res no quedava.

Hem viscut aquests darrers dies la celebració de la passió i mort de Jesús, també llavors molts van creure que mort Jesús a la creu tot acabaria i tornaria a la normalitat.

Hi ha però un punt que marca la diferència amb d’altres viscuts abans, un punt que és molt i molt important; Crist al tercer dia deixa la tomba buida i ressuscita. És tota una novetat, és la gran novetat per a molts.

Jesús és «aquell profeta que havia de venir al món», com deia la gent que havia vist com Jesús convertia cinc pans i dos peixos en un aliment per més de cinc mil homes.

Ho és perquè no havien escoltat el que Jesús els havia dit, no havien fixat l’atenció en el que feia. Si ho haguessin fet haurien sabut que Jesús era el Fill de Déu i que havia vingut al món precisament per això per viure com nosaltres, per morir com nosaltres però fent-ho, compartint la humanitat, i ressuscitant ens obre les portes de la vida eterna i ens fa fills de Déu.

Estem celebrant aquests dies, aquestes setmanes, la Pasqua. És la gran festa dels creients, dels seguidors de Crist.

Celebrem al llarg de l’any altres moments com ara el Nadal, el naixement de Jesús; però tot va encaminat cap a la Pasqua que és on Crist venç la mort i ens dona la vida. I sí, aquest intent és de Déu, ve de Déu i per tant no és passatger, és definitiu.

En la nostra societat passen les coses molt ràpidament: modes, polítics, costums i així tantes altres coses. És important que aprenguem a distingir entre totes aquestes coses passatgeres i les de Déu. Les passatgeres moltes vegades ens poden ser útils i anar bé i d’altres vegades ens allunyen, ens aparten del que és vertaderament important.

En certa manera al nostre voltant hi ha moltes coses, com ara el consumisme entre d’altres, que el que intenten fer és adormir-nos, deixar que prestem atenció a Déu. I prestar atenció a Déu és fonamentalment estimar-lo a Ell i als altres i qui estima no vol mal al qui estima, li vol bé.

Déu no passa mai, ens pot semblar que a vegades no està de moda, que a vegades no està molt present en el dia a dia de molta gent. Ell però sempre hi és, té molta paciència amb nosaltres i sempre ens espera, espera que ens donem compte que la veritat no està en coses passatgeres, la veritat està en Déu mateix.

Ens ho recordava el papa Lleó XIV a Hipona, la terra de sant Agustí: «Crist ens demana renovar totalment tota la nostra existència, també ens dona la força per a fer-ho. Ho testifica ben sant Agustí, que li diu al Senyor: «Dona'm el que manes i mana el que vulguis» (Confessions, X, 29, 40).» (14 d’abril de 2026).

Dimarts de la setmana II de Pasqua

 

Dimarts de la setmana II de Pasqua

XXXIII Trobada diocesana de Vida Creixent

Basílica de Sant Esteve a Olot

Estem escoltant aquests dies, en aquestes setmanes del temps pasqual, el relat dels primers passos de l’Església. Jesús havia mort a la creu, aquest final havia deixat als seus en un estat de desconcert, però allò no havia estat pas el final sinó l’inici de quelcom molt més important i desconcertant alhora. Crist havia deixat la tomba buida, es va anar apareixent als seus i els obria els ulls davant de la gloria de Déu. Segurament res no va succeir com ells havien pensat que succeiria, però les maneres d’actuar de Déu no són les nostres i massa sovint som nosaltres que tenim la temptació de dir-li que ha de fer, com i quan ho ha de fer. Si no creien a Jesús quan parlava de les coses de la terra, certament era difícil que l’entenguessin quan anunciava les coses del cel. 

Jesús anuncià a Nicodem que calia néixer de nou i és això el que porta la resurrecció del Senyor, els qui fan experiència del ressuscitat neixen de nou, s’obren a una perspectiva totalment nova per entendre la vida, la vida en el seu conjunt, que és molt més del que aquí veiem i vivim. La vida ens passa per davant dels ulls d’una manera a vegades diferent al que esperàvem, en qualsevol cas passa amb rapidesa i aquell neguit del infant o del jove per arribar a la maduresa es veu sovint superat pel ràpid pas dels anys que ens acosten a la vellesa. Sols Déu sap a que ens porta tot plegat, nosaltres sentim tant sols aquella remor, però no sabem ni d’on ve ni on va. Somnis no acomplerts i perspectives aconseguides; una cosa i l’altre es barregen en el nostre dia a dia. És l’experiència de la vida. 

Els deixebles quan feren experiència del ressuscitat foren capaços de tenir un sol cor i una sola ànima; la seva experiència es transformava en obres i la coherència de la seva fe transformada en accions concretes feia que fossin ben vistos de la gent, tant més quan entre ells no permetien que ningú visqués en la necessitat. Quan anem acumulant el pas dels anys, anem acumulant també experiències, cada cosa viscuda passa a formar part del nostre bagatge, com formava part del dels apòstols. La seva experiència de Crist ressuscitat no hauria estat la mateixa sinó haguessin viscut abans l’experiència de la passió, sinó haguessin experimentat la seva feblesa en un moment clau per a Jesús.

L’experiència està formada d’això, d’encerts i de desencerts i tot i que no és fàcil transmetre’l, aquest bagatge pot ser molt útil al qui ens venen darrere. 

De fet nosaltres mateixos també som hereus dels qui han anat davant nostre, dels mateixos apòstols, vivim la nostra fe en base a aquella experiència que ells feren i que nosaltres tot i no haver-la viscut ens serveix com si fos pròpia per avançar en la nostra fe. El bagatge de l’experiència ens permet que malgrat apareguin limitacions «tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'estimar i resar. Tots, sempre, podem estimar i resar.» (Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran). 

Estimar i pregar eren els dos fonaments d’aquella primitiva Església, això ho podem fer tots, està al nostre abast i vivint així fem experiència de Crist ressuscitat, seguim el seus manaments, que es basen en el de l’amor: a Déu i als altres. Vivint així podem transmetre la fe, ni que a vegades sembli que no ens escolten o que no reben bé el missatge els qui ens envolten; però si som capaços de ser ben vistos per la gent, de ser-ho com a homes i dones que viuen amb senzillesa, però amb coherència la seva fe, la nostra fe interpel·larà, farà que qui ens conegui es pregunti «D'on li ve, tot això?»  (Mt 13,56) i hi hagi la possibilitat d’acostar-los a través nostre cap a Crist. 

La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprèn en la successió de les generacions, la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obre pas cap al futur. Si, per tant, és veritat que la gent gran necessita del vigor dels joves, també és veritat que la inexperiència dels joves necessita del testimoniatge dels més grans. Són sovint els grans un exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i de compromís social, de memòria i perseverança en les proves.  Un llegat que es tramet des de l’esperança, l’amor i la coherència. (Cf. Lleó XIV Missatge per a la V Jornada dels avis i gent gran). 

Amb la vostra experiència podeu parlar de coses que sabeu i transmetre el vostre testimoni de fe esdevenint així evangelitzadors, apòstols del Crist des de la maduresa i l’experiència.