dimecres, 11 de juliol de 2018

El Nostre Pare Sant Benet


El Nostre Pare Sant Benet
11 de juliol de 2018
Pr 2,1-9; Salm 1; Col. 3,12-17; Lc 22,24-27

Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú  volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. 

Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el  camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un  text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.  

També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.

Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida. 

Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta't-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).

dimecres, 4 de juliol de 2018

Els tres descobriments del Cardenal

OPINIÓ

Els tres descobriments del Cardenal

L'Abat de Poblet reflexiona al voltant de la figura del Cardenal Vidal i Barraquer
L’any 1968 s’escaigué el centenari del naixement a Cambrils de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu la revista Serra d’Or, publicada pels monjos de Montserrat, li dedicà un monogràfic. Certament aquell any jo era un infant molt menut, però en ser el meu germà gran subscriptor de Serra d’Or, la revista caigué a les meves mans i els meus ulls sorpresos feren un primer i infantil descobriment del Cardenal, un cardenal de l’Església que havia estat exiliat durant la Guerra Civil -cosa habitual- i després -cosa sorprenent-, i la seva figura havia sigut inexplicablement silenciada durant molts anys. Res a veure amb la imatge que fins llavors jo pogués tenir d’un cardenal rodejat d’honors i complaences oficials com era habitual en l’època. Amb els anys vaig anar descobrint la figura del Cardenal, cosa no pas tan difícil en una ciutat com Tarragona, on mai la seva figura es desdibuixà del tot i on restaven molts testimonis del seu pontificat i de la seva vida entre els preveres de la diòcesi. La meva família paterna, amiga del bisbe màrtir, avui ja beat, Manuel Borràs, també servava records de la figura que el meu pare anomenava el Cardenal, sense afegits onomàstics.

Al llarg de l’any 1978 vàrem viure a Tarragona un segon descobriment del Cardenal amb la preparació i el retorn de les despulles. De la mà del Dr. Pont i Gol, Tarragona recuperava a la fi una de les figures més emblemàtiques de l’Església a Catalunya i a Espanya dels primers 40 anys del segle XX. A través del Full parroquial poguérem llegir en el relat de mossèn Joan Viladrich, el seu fidel familiar, la marxa a l’exili durant la tràgica persecució de 1936 a 1939 i la mort a Friburg del Cardenal. Certament el missatge del retorn fou la pau, la reconciliació, la superació de les antigues divisions per afrontar tots junts un futur que es presentava difícil, incert, però esperançador. Per afrontar-lo calia conèixer la nostra història i recuperar les figures que per una raó o una altra havien quedat enfosquides amb l’ombra del dubte malintencionat. Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig del 1976: “Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament: «Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona»”. 

El tercer descobriment fou de la mà del seu biògraf, mossèn Ramon Muntanyola, mort pocs anys abans que les despulles del Cardenal retornessin a Tarragona, a la seva seu. És una biografia que, com confessava en la introducció a la primera edició, li anà colpint el cervell dia rere dia durant molts anys; la biografia d’un personatge pel qual sentia veneració i estima, com ho escrivia: “Ell, ni que estigués físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, sens dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”. 

Diligite alerutrum [Estimeu-vos els uns als altres] fou la seva divisa episcopal. Visqué situacions i períodes molt difícils, fou calumniat, perseguit i exiliat. Un Poblet encara sense vida monàstica fou escenari de la seva detenció partint vers el que semblava una mort anunciada i inevitable. El dolor marcà l’última part de la seva vida; dolor per l’assassinat de tants seus preveres, del seu estimat bisbe auxiliar: dolor per un país dessagnat en una cruel guerra, a la fi el dolor per una victòria sense pau. El seu llegat no pot ser altre que la pau, el mateix missatge del seu pontificat, del seu exili, el seu missatge de sempre.

dissabte, 30 de juny de 2018

Dissabte de la setmana XII durant l'any / II


Dissabte de la setmana XII durant l'any / II

30 de juny de 2018
Assemblea de la Germandat de Poblet
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17

En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe. 

Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit. 

Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l'home; només Ell ho coneix!» (Sant Joan Pau II Homilia inici pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s‘admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s'estima l'un més que l'altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se'n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies. 

«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un «Tu» que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l'home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un «Tu» que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI 24 d’octubre de 2012). 

El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe.  Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d'albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l'amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu. 

Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s'esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.

Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se'n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.

divendres, 29 de juny de 2018

Sants Pere i Pau, Apòstols


Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2018

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l'apòstol de la gentilitat esdevenen així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.

La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa, aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes, després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir. 

Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan; però amb Simó  el canvi de nom va molt més enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que rebia així del Senyor. En tot l'Antic Testament, el canvi del nom implica una missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles.» (cf. Gn 17, 5); o a Jacob «D'ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.» ( Gn 32, 29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre s'hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1, 29); quan la munió s'amuntegava al seu voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5, 3); quan Jesús en moments clau tria tant sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la filla de Jaire (cf. Mc 5, 37; Lc 8, 51), a la Transfiguració (cf. Mc 9, 2; Mt 17, 1; Lc 9, 28) i, finalment, a l'hort de Getsemaní (cf. Mc 14, 33; Mt 26, 37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.

Pau passà de l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir dels homes, perquè no l'havia rebuda de cap home ni l'havia apresa de ningú; li va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre l'altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les forces perquè proclamant el missatge de l'evangeli poguessin escoltar-lo tots els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist;  no buscant-se i construint-se a si mateix, sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell  feble en les persecucions, estava convençut de que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que faltava a la passió de Crist (Col 1,24). 

Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per l'Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.

diumenge, 17 de juny de 2018

Diumenge XI setmana durant l’any Cicle B


Diumenge XI setmana durant l’any
Cicle B
17 de juny de 2018
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l'extraordinari de Déu s'amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen  llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d'hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món. 

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents,  qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).
La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d'avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l'home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura. 

És l'amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L'experiència del Regne és l’experiència d'aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l'amor de Déu.