diumenge, 17 de juny de 2018

Diumenge XI setmana durant l’any Cicle B


Diumenge XI setmana durant l’any
Cicle B
17 de juny de 2018
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l'extraordinari de Déu s'amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen  llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d'hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món. 

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents,  qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).
La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d'avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l'home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura. 

És l'amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L'experiència del Regne és l’experiència d'aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l'amor de Déu.

dissabte, 16 de juny de 2018

Presentació del llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé Sant Ramon, fundador del Monestir de Santa Maria de Vallbona


Presentació del llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé

Sant Ramon, fundador del Monestir de Santa Maria de Vallbona
(̴ 1120 / 1130? – 1176)
Arxiu Museu de Montblanc
Dissabte 16 de juny de 2018

Avui ens trobem aquí reunits, convocats al voltant d’un nou llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé. Un nou llibre és sempre com una nova vida, mira endavant i es fonamenta en el passat més o menys recent o remot. Així sigui una obra literària, sigui un assaig o sigui un estudi històric com el que avui ens ocupa; la publicació d’un llibre és la fi d’un llarg viatge, la conclusió de moltes hores de solitud i de treball. Per això és passat, s’arrela en el passat, és fruit del passat. Però alhora un llibre mira al futur, a cadascun dels lectors, d’aquells qui el fullejaran, els qui el consultaran puntualment i els qui el llegiran de cap a peus. 

La història és un diàleg entre el present i el passat per la simple raó de que per poder conèixer els esdeveniments del passat es cal partir del present, per anar recorrent les dades o petjades que aquest ens deixa. Tant sols podem captar el passat i aconseguir comprendre’l a través del mirall del present. Tant present com a passat, van entrellaçats i l'un no viu sense l'altre. És per mitjà del passat que entenem el que som avui. Sense passat, sense arrels no som res. Certament com a historiador, com a monjo, com a català no podria dir altra cosa; però no podria dir tampoc altra cosa com a ésser humà.
«El petit príncep preguntà a la flor del desert: “On són els homes?”, la flor li va respondre “Els homes? ... El vent se’ls emporta. No tenen arrels. Els molesta molt no tenir-ne”. Però la flor no coneixia bé als homes i s’enganyava.» Perquè els homes, els pobles tenim arrels. 

Deien els nostres bisbes un ja llunyà any 1985 que «La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta del bisbe Fructuós l'any 259 en són la primera dada documentada. En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església ho són també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit de tota una època. Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan noves i decisives com la de "la pau i la treva". És un moment singular en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats.» (Arrels Cristianes de Catalunya). 

Tots tenim arrels, les podem acceptar, les podem voler oblidar; però tots naixem en un poble, en un país, en una cultura determinada. Les monges i els monjos cristians tenim les nostres arrels que en certa manera ens són pròpies i en certa manera compartides en el marc cultural i social en que cada comunitat neix, es desenvolupa i viu. Aquest llibre que avui presentem va de tradicions, d’orígens, d’història i també de present. 

Malgrat tenir un lloc privilegiat en la història del cristianisme el monaquisme no és quelcom específicament cristià, és una manera d’afrontar, de respondre a allò que ens planteja la vida. Si la persona humana ha estat definida com un ésser religiós; les manifestacions monàstiques, semimonàstiques o paramonàstiques són presents arreu del món; en totes les religions de la terra hi ha formes de vida que s’adeqüen al que avui coneixem com a ideal monàstic. La monja, el monjo és, en la definició tradicional, aquella o aquell que s’aparta del món i s’estableix en un lloc retirat deixant de banda les influències de la seva societat per tal de lliurar-se, sol o en companyia d’una comunitat, animats per un mateix ideal, a una vida totalment centrada en la transcendència. 

El psicòleg Karl Gustav Jung destaca que l’experiència de la humanitat està marcada per arquetips, models primitius, que són part del tresor cultural de la humanitat i alhora les nostres arrels més profundes. Per Jung totes les cultures tenen un fons comú que es mostra a través d’una simbologia per expressar una única i compartida realitat. Si em permeten dir-ho, aquesta tesi els creients la verbalitzaríem parlant de la imatge de Déu que hi ha en cada home i cada dona, visqui on visqui, sigui de la raça que sigui, parli la llengua que parli, pensi com pensi i cregui el que cregui o no cregui. Donant un pas més en aquest sentit diríem que la unitat espiritual de la humanitat es fonamenta en l’experiència del sagrat viscuda per l’home religiós. També Raimon Panikkar ha parlat del monacat com d'un arquetip humà, subratllant així que existeix una dimensió monàstica en el si de tot ésser humà i que els que s’anomenen monjos són, som, aquells que organitzen la seva vida entorn d'aquesta dimensió profundament humana. Això explica que es trobi una forma de monacat en gairebé totes les grans tradicions religioses de la humanitat que han aconseguit un nivell suficient d'espiritualització. D'una tradició a una altra, d'un segle a un altre, les manifestacions exteriors de l'ascetisme no són molt diferents, potser perquè la imaginació humana té els seus límits. El que sí és radicalment diferent d'una tradició a una altra és l'objectiu d'aquesta ascesis i la significació última que se li dóna. Malgrat la heterogeneïtat de mites, símbols, ritus i formes divines; l’home religiós, i permetin-me masculinitzar el concepte ja que així s’ha fet fins ara,  tot i que òbviament i més en el cas que ens ocupa aquí i avui caldrà parlar a la vegada de la dona religiosa; sap captar i revestir-se de la vestidura pròpia de cada cultura i donar així resposta a la seva inquietud religiosa, transcendent; la religiositat sap inculturitzar-se. La resposta a aquesta inquietud, a aquesta vessant espiritual d’homes i dones pot expressar-se de diverses maneres. En la història del monaquisme cristià ho ha fet tradicionalment en l’eremitisme i en el cenobitisme; és a dir vivint la vida monàstica o bé en comunitat o bé aïllats, solitaris, d’aquí el mot monacus, sol.

Tot aquest preàmbul porta a situar el monaquisme cristià en el punt en que arriba a les nostres terres. Poc sabem de les comunitats anteriors a la dominació musulmana, però segurament en van existir. A partir del que s’ha anomenat reconquesta, la vida monàstica s’expandeix abastament a tot el país. En cada fundació hi ha un relat, una manera d’explicar les diferents fundacions. En elles el misteri envolta i acompanya una realitat ben concreta, en podríem dir gèneres literaris, maneres d’explicar quelcom de real. En tots aquests relats hi ha dos elements fonamentals. D’una banda, Déu dona algun senyal per indicar quin lloc ha estat escollit per a Ell i la comunitat que li ha de donar culte; de l’altra hi ha d’antuvi una vida monàstica, sovint de caire eremític que a la fi dona lloc a una vida comunitària. Aquestes dues premisses són fonaments de la vida cenobítica, la voluntat de Déu i la vida eremítica que en la història del monaquisme cristià és prèvia al cenobitisme que arrelà definitivament a Europa sota la Regla i el mestratge de sant Benet. Curiosament però sant Benet en el capítol primer de la Regla ens ho diu al inrevés; perquè els anacoretes, és a dir, els ermitans; són aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, han après a lluitar, un cop formats amb l'ajut de molts, i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l'ajuda d'altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l'auxili de Déu i viuen sols cercant Déu (Cf. RB 1, 3-5).

En aquesta obra que avui presentem s’uneixen tots aquests factors. L’historiogràfic ho fa de la mà d’un historiador bregat en l’ofici i alhora un molt bon coneixedor del monaquisme, especialment del cistercenc a les nostres terres. Tot i que no és l’únic camp en el que és expert. Nascut a Solivella, en aquesta comarca nostra de la Conca de Barberà (1947) és Doctor en història medieval i ha estat professor de la Universitat de Barcelona (1972-80). Director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (1973-80), reprengué el 1984 la publicació d' Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Dirigeix, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera. Ha estat cap del servei d’arxius de la Generalitat de Catalunya (1980-92), i des del 1992, Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha col·laborat en obres generals, com la Catalunya Romànica, ha coordinat l’edició d’obres com Estudis sobre Història de la Institució Notarial a Catalunya en honor de Raimon Noguera (1988) i ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994-96). És autor, entre d’altres, d' Història del Tallat (1986) i Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996) i ha publicat diverses obres sobre Santa Maria de Vallbona. En el període 2003-04 assumí la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a la Reial Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona. Sobre els templers és autor d’una extensa obra que palesa el seu interès també pels Ordes Militars. Això fa que si com escriu Josep Fontana que per practicar l’ofici d’historiador no calen solament bones intencions, sinó uns fonaments de mètode i un coneixement de les tècniques de recerca; perquè si les tècniques s’aprenen fàcilment; els fonaments de mètode i de teoria s’han de treballar personalment; en el cas del Dr. Sans Travé això està plenament garantit i demostrat. Escriu Pierre Vilar «no és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència.»; per al Doctor Sans Travé tot i ser un historiador acadèmic, la seva no és una obra freda, sinó arrelada al país, a les seves arrels, a aquestes terres. Algú ha escrit que amb el Doctor Sans Travé, es pot parlar de tot i força, i és una constant font d'ensenyaments però potser amb la definició amb la que em quedo és amb la que el definia Xavier Garcia l’any 2008 en la seva sèrie d’articles titulats Homenots del Sud, seguint aquella expressió de Josep Pla, deia d’ell que era “l’arxiver major de Catalunya” i és que com a arxiver el vaig conèixer a Barcelona l’any 1982 en ser organitzador ell d’un curs d’arxivística estant al capdavant d’un incipient Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya. Si es parla d’arxivística i d’arxius a Catalunya els darrers quaranta anys, cal parlar del Doctor Josep Maria Sans Travé. Arxiver i historiador o historiador i arxiver, en qualsevol cas algú que té per màxima l’antiga dita romana Nulla die sine línia; d’aquí la seva àmplia producció, que no és sinó fruit d’un ardu treball.

El Dr. Josep Maria Sans Travé ens presenta avui una obra històrica ben travada, com totes les seves ja que no en va és un dels medievalistes de casa nostra que millor coneixen el món monàstic, que ens parla dels orígens de l’actual Monestir de Santa Maria de Vallbona. S’endinsa en els seus orígens i en la figura de Sant Ramon de Vallbona, el seu fundador. Un origen amb similituds amb el de Poblet tal com el malaguanyat historiador tarragoní en Jordi Rovira i Soriano va posar de manifest la similitud i el paral·lelisme entre els eremites Poblet i Ramon de Vallbona; és a dir entre els orígens de Poblet i Vallbona. 

També el santoral catòlic està força ple d’orígens llegendaris i potser l’oblit com de molts d’altres, hauria estat el destí de la figura de sant Ramón de Vallbona si el pare Miquel Ramón Zapater no hagués visitat la comunitat el 14 de novembre de 1664 i no hagués llegit la Vita Raimundi confessoris. La dificultat per a un historiador en enfrontar-se a la biografia d’un personatge més llegendari que documentat és gran però la particularitat i la grandesa d’aquesta obra és que el Dr. Josep Maria Sans Travé se’n surt amb suport documental per tal d’acabar assegurant que «és del tot evident que el Monestir de Santa Maria de Vallbona, a banda de la voluntat que des dels seus orígens hi ha posat les respectives abadesses i les religioses que al llarg de 844 anys han configurat la seva comunitat, és una obra de Ramon de Vallbona, el seu fundador i primer responsable.» Per tant que Ramon de Vallbona existí i tingué un paper de primer ordre en la fundació de l’actual monestir de Vallbona.

Ens hem de felicitar per aquesta obra, pocs estudis com aquest treballen la documentació i la bibliografia existent fins a portar al lector a l’entrellat de tot plegat. Aquí de la mà del Dr. Sans Travé descobrim que a la fi la llegenda no està pas tant lluny del relat històric i que hi ha més de cert del que no pas ens hagéssim pogut imaginar en iniciar la lectura. Al llarg del text els topònims del monaquisme de la Catalunya Nova com Vallbona, Poblet o el Tallat, s’entrellacen acompanyant l’evolució de Vallbona que amb l’abadessa Òria de Colobrers consolidarà el seu carisma cistercenc. No són camins fàcils perquè tampoc la història dels nostres cenobis ho ha estat, sempre a mercè de les circumstàncies històriques i de cada determinat moment polític, social i econòmic, perquè són part viva i integrant del nostre poble. 

Escriu Josep-Lluís Carod Rovira en el pròleg d’un dels altres llibres del Dr. Sans Travé sobre Vallbona que «si Poblet és l’expressió de l’estat, la memòria de l’estat, i Montserrat és la manifestació de la nació amb emoció, Vallbona és el monestir de les persones. De les persones que habiten el monestir i d’aquells que hi sojornen tant sols unes hores o uns dies. I no hi ha nació, ni estat possibles, sense les persones.»

Vallbona ha estat sempre el monestir de les persones, perquè si els orígens de Poblet, de Santes Creus o Scala Dei estan en la voluntat de fundar una abadia cistercenca bé pel comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, bé pel noble Guillem Ramon de Montcada, bé pel rei Alfons I; si a Poblet fou Fontfreda i a Santes Creus Grand Selva; a Vallbona Tulebras hi fundà un monestir cistercenc tot integra-t’hi una comunitat eremítica preexistent, constituïda a mitjans del segle XII sota la inspiració d’un ermità anomenat Ramon. Aquesta és la tesi de la que parteix l’autor i la que demostra al final de la seva obra. Ens convido a llegir-la, a endinsar-se en un món que ens sembla llunyà però que és ben proper, l’origen d’un monestir, d’una comunitat encara viva. En un espai, en unes terres en les que des de fa segles s’hi cerca Déu de veritat, com diu sant Benet a la Regla.

Presentar un llibre és sempre un goig, una nova obra veu la llum i ja queda incorporada al patrimoni bibliogràfic del país. Aquest llibre que avui presentem aquí a Montblanc esdevé ja a partir d’ara una obra imprescindible pel coneixement de la història de Santa Maria de Vallbona; un treball magnífic del Doctor Josep Maria Sans Travé. Els convido a fullejar-lo, a llegir-lo de cap a peus, és de lectura amena i els descobrirà tot un món que ens porta als orígens del nostre país, a les nostres arrels. Els convido a llegir aquesta obra a descobrir-la, recorrent les seves pàgines reviuran la vida de Ramon de Vallbona i darrera de cada frase hi descobriran la gran estima de l’autor per Santa Maria de Vallbona. Els convido a fer-ne una lectura atenta perquè de la història se n’aprèn, n’hem d’aprendre.

Felicitar de nou a l’autor per la qualitat de l’obra; enhorabona Doctor Sans Travé i que pugui aportar encara molts altres treballs en bé de la historiografia del país i d’aquestes terres.

Moltes gràcies,

dimarts, 12 de juny de 2018

Dimarts X setmana durant l’any

Dimarts X setmana durant l’any
Monestir de Sant Benet de Montserrat
12 de juny de 2018
1R 17,7-16; Salm 4,2-3.4-5.7-8; Mt 5,13-16

El Senyor ens crida a ser sal per a la terra i llum per al món. En seguir la crida de Crist, nosaltres monges i monjos, maldem per oferir-li la nostra vida; però per seguir-lo, per lliurar-nos-hi ens cal rebre d’aquell mateix qui ens crida la força suficient per abandonar els nostres projectes personals i confiar-nos a les seves mans. No  és pas un lliurament passiu, sinó ben actiu; perquè la passivitat no és bona per a res, és malgastar la nostra vida; és com qui encén un llum i el posa sota una mesura i en lloc d’il·luminar resta amagat deixant als altres en la foscor. La nostra llum cal que resplendeixi davant la gent obrant el bé. Ens ho diu abastament sant Benet al capítol IV de la Regla; ens ho deia avui a Matines sant Policarp; procurar de fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant dels homes, cercant amb zel el bé, evitant els escàndols, abandonant les enraonies sobre la gent, essent sobris, lliurant-nos a l’oració; imitant a Crist, seguint l’exemple que ens ha deixat en la seva pròpia persona. La bondat de la fe en Crist no es demostra amb argumentacions i raonaments sinó que esdevé visible i palesa, esdevé sal i llum, en fer efectiu cadascun de nosaltres, en la nostra pròpia vida, en la nostra vida com a comunitat que cerca a Crist, la manera de viure que la fe comporta; el camí no és altre que el de la humilitat.

Cap de nosaltres no pot deixar de reconèixer que és mogut per l’Esperit i que gràcies a l’Esperit actuem d’acord amb el pla de salvació, amb el pla que Déu té preparat i ens ofereix a cadascun de nosaltres. Sant Benet ens parla en el pròleg de la Regla que estem convidats a respondre al que el Senyor espera de nosaltres amb fets cada dia. Per aconseguir-ho ens cal mantenir la salabror de la nostra vocació, de la nostra fe. Ens cal redescobrir que la nostra  fe és sal que ens fa viure d’una manera nova cada dia, una sal per compartir amb el món, del que formem part activa, aportant-li allò que purifiqui, guareixi i alliberi; perquè si som llum per al món hem de ser una llum que il·lumini en aquests temps d’incertesa, oferint nous horitzons d’esperança. 

En la història religiosa de l'antic Israel sorgeix la figura d'Elies, cridat per Déu per portar al poble a la conversió. El seu nom significa “el Senyor és el meu Déu” i d'acord amb aquest nom es desenvolupa tota la seva vida, consagrada totalment a provocar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu. L'Eclesiàstic en diu que « va sorgir com un foc el profeta Elies, la seva paraula cremava com una torxa» (Ecl 48,1). Fou llum amb la que Israel tornà a trobar el seu camí cap a Déu¸ fou aquell qui invocà al Senyor perquè retornés a la vida al fill de la vídua de Sarepta que l’havia alimentat i donat de beure compartint amb ell el poc que li quedava, qui proclamà davant de Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fugia pel desert, fou aquell qui a la muntanya del Carmel mostra tot el seu poder d’intercessor perquè El Senyor Déu es manifestés i converteixis el cor del poble. «Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?» (Sir 48,4). Ell fou sal per a la terra i llum per al món. 

La sal i la llum no són pas objectius en si mateixos; són mitjans i no pas finalitats; si així ho creguéssim no ens n’hauríem adonat del vertader sentit de la vida, d’allò al que ens crida Déu. La llum ens han de permetre veure més enllà de tot allò que ens condiciona, deixar que Déu ens parli per mitjà dels qui ens envolten, de la mateixa creació. És el senyor qui ens dona la salabror, qui encén el nostre foc; no pot ser d’altre manera. 

Posa la llum sota una mesura tot aquell que amaga i enfosqueix la llum de la bona doctrina amb les comoditats o avantatges temporals. La posa en un lloc alt aquell que posa el servei a Déu per davant de tota altra cosa, aquell que no anteposa res al Crist, de manera que ocupi un lloc superior el servei al interès personal, ens diu sant Agustí. (Cf. Sant Agustí, Sermó del Senyor a la Muntanya). També nosaltres, gràcies a l'Evangeli, hem rebut la llum i estem cridats a donar-ne testimoni a ser-ne testimoni. Cadascun de nosaltres hem de sentir-nos cridats a ser sal de la terra i llum del món. Hem de ser sal que preserva de la corrupció i que dóna gust als fruits de la terra. Hem d'il·luminar als qui ens envolten amb la caritat; caritat que és estimar als altres com Crist ens ha estimat. 

Nosaltres som la sal de la terra; nosaltres som la llum del món; ens ho diu aquell qui és la llum; ens ho diu amb l'exemple de la seva vida, amb la seva mort a la creu i amb la seva resurrecció. No tinguem por de ser, com a monges i monjos, sal per a la terra, no tinguem por de que els nostres monestirs esdevinguin llum pel món tenint, com ens diu l’apòstol, uns mateixos sentiments, una mateixa caritat, una sola ànima, estant ben avinguts, no fent res per rivalitat, ni per vanagloria, fent-ho tot amb humilitat, considerant als altres superiors a nosaltres mateixos, no procurant pels nostres propis interessos sinó pels dels altres (Cf. Fl. 2,1-4), en definitiva amb un comportament digne de l'evangeli del Crist, no anteposant-li mai res.