Sant Llorenç, diaca i màrtir

 

Sant Llorenç, diaca i màrtir

Festa

Antic Monestir de Sant Llorenç de Sous

Dilluns 10 d’agost de 2026

2C 9,6-10; Salm 111,1-2.5-6.7-8.9 i Jo 12,24-26

Sant Llorenç, sant Esteve o sant Vicenç foren diaques i donaren la seva vida per Crist. Visqueren el seu ministeri de servei fins al límit de donar-ho tot per Crist. Avui celebrem la festa de sant Llorenç i ho fem aquí en aquest lloc on habità una comunitat monàstica que centrà la seva vida en el servei a Crist a través de la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, seguint una regla i sota un abat. És així també com sant Llorenç visqué el seu ministeri diaconal perquè tota la força per acceptar les contrarietats del seu ministeri li vingueren del Senyor al qui conegué més profundament a través de la pregària i del contacte intens amb la seva Paraula que el mogueren a exercir la caritat com a mostra palpable de la seva fe.

D’aquesta manera Llorenç, com l’apòstol sant Pau, sembrà generosament i va collir a la fi de la seva vida també generosament. Als ulls dels seus botxins, desconcertats per la seva serenitat davant d’aquell cruel turment de ser cremat en una graella, la seva mort fou una victòria. Cert, la mort dels màrtirs és sempre una victòria, però no en el sentit que creuen aquells qui causen la seva mort. La mort dels màrtirs no condueix pas a impedir que la bona nova de Crist deixi de propagar-se, ans al contrari, la seva mort és sovint motiu perquè d’altres s’uneixin a la comunitat i el Regne de Déu es vagi estenent. Els màrtirs són aquells grans de blat que morint donen molt de fruit i obtenen la victòria donant la seva vida per Crist.

Llorenç exercí el ministeri del servei, feu realitat això que ens ha dit l’apòstol: repartia als pobres, la seva bondat fou gran. Als ulls humans no rebé altra recompensa que una mort brutal. Als ulls de Déu rebé aquell cent per ú de tot el que havia deixat per seguir a Crist i servir la comunitat. Estimant més la vida eterna que aquesta vida, que acaba tard o d’hora, els màrtirs ens senyalen allò que realment és important: els fruits de la bondat. Ens ho recordava el papa Lleó XIV a Assis dijous passat, la nostra fe ens mou a treballar per: «un món de germans i germanes per estimar i servir, no per a explotar i dominar. No un món per a defensar, sinó – un món - per a abraçar.»

Sant Llorenç va entendre l’Evangeli que avui hem escoltat fins a les darreres conseqüències. Va donar els seus béns als pobres, va oferir el seu servei a l'Església i, finalment, va entregar la seva pròpia vida. El seu martiri no va ser una derrota, sinó una victòria de l'amor sobre la violència, de la fidelitat sobre la por, de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort.

Sant Llorenç no és només un referent quasi llegendari; ell com el conjunt dels màrtirs són lliçons vives de fe. Per això els anomenem màrtirs, és a dir testimonis de Crist. Els màrtirs no són cosa del passat, també avui en molts llocs hi ha gent que perd la vida, la feina o la casa per ser fidels a Crist i això no ens ha de ser aliè, ans al contrari, ens ha de moure a la solidaritat i a la comunió.

Hi ha molts màrtirs que no arribant a perdre la vida passen proves per mantenir-se fidels a Crist. Proves que sovint no són pas menors. Al costat dels grans màrtirs tenim els màrtirs de cada dia i estem tant acostumats a sentir dels seus martiris que ja ni tant sols escoltem el seu clam. Ho veiem cada dia al nostre món i al nostre voltant, però no per això n’acabem de prendre consciència.

Que l’exemple i el testimoni de sant Llorenç ens ajudi a reconèixer aquells que pateixin els martiris de la vida diària i ens hi faci solidaris com s’hi feu ell que quan l'emperador va ordenar confiscar els tresors de l'Església, va reunir els pobres, els malalts, les viudes i els orfes i els va presentar dient: «Aquests són els tresors de l'Església». Amb aquest petit gest sant Llorenç ens mostra també avui que el valor més gran de la comunitat cristiana, que són les persones, especialment aquelles a qui més els cal rebre l’amor de Crist a través nostre.

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A Queixàs

 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Martí de Queixàs

Diumenge 9 d’agost de 2026

1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33

Elies puja a la muntanya per tal de trobar al Senyor i el troba en un ventijol suau. Jesús també puja a la muntanya per pregar, ho vol fer sol i per això acomiada als deixebles i els obliga apujar a la barca i a allunyar-se de la riba. Déu no ha de menester grans signes, per manifestar-se, per entrar en contacte amb els seus cerca el silenci, la solitud i la pau. Ho podria fer de moltes altres maneres, però escull la suavitat per seduir a Elies i per trobar-se amb el seu fill, Jesús.

La fe te una doble dimensió: personal i comunitària. A Elies li cal fer experiència personal de Déu abans d’embrancar-se en l’exercici de la seva missió i fins i tot Jesús té necessitat de moments de solitud, de contacte directe amb el Pare per tal d’agafar forces per predicar el Regne. La fe és un do de Déu que necessita d’enfortir-se amb el contacte directe amb el Senyor i viure-la en comunitat. Pere, el més abrandat dels apòstols, flaqueja i s’enfonsa en les aigües del llac de Galilea; però malgrat la seva debilitat ens mostra una total confiança en Jesús quan exclama: «Senyor, salveu-me». És aquesta una exclamació que feta individualment per Pere es complementa amb la dels deixebles que de la barca estant proclamen que realment Jesús és el Fill de Déu. Pere uneix així la seva experiència personal a la dels altres deixebles i junts proclamen la divinitat de Jesús.

Hi ha un ventijol suau a la muntanya de l’Horeb, hi ha un vent fort sobre el llac de Galilea. Elies resta sol amb Déu a la muntanya santa, Jesús cerca quedar-se sol i puja a la muntanya per pregar. Són experiències de Déu que ens mostren com el Senyor actua en les petites coses i es manifesta a qui vol, on vol i quan vol.

Com es manifestà a sant Martí i al màrtir i diaca sant Llorenç, del qual celebrarem demà la festa. Sant Llorenç als ulls dels seus botxins, desconcertats per la seva serenitat davant d’aquell cruel turment de ser cremat en una graella, la seva mort fou una victòria. Cert, la mort dels màrtirs és sempre una victòria, però no en el sentit que creuen aquells qui causen la seva mort. La mort dels màrtirs no condueix pas a impedir que la bona nova de Crist deixi de propagar-se, ans al contrari, la seva mort és sovint motiu perquè d’altres s’uneixin a la comunitat i el Regne de Déu es vagi estenent. Els sants són aquells grans de blat que morint donen molt de fruit i la victòria morint, donant la seva vida per Crist és sempre seva. 

Els sants també viuen la dificultat del camí de la fe, també experimenten moments de feblesa i de neguit. Pau, l’apòstol, fa camí encara entre el seu judaisme original fins a arribar a Crist, Pere s’enfonsa sovint en un mar de dubtes que el fan plantejar-se perquè Déu ha escollit aquest camí, el camí de la senzillesa i no ha decidit manifestar-se en majestat.  

Així Déu ens convida a viure la nostra fe des de la senzillesa, com un ventijol suau. Amb senzillesa i amb confiança, però mirant d’acostar-nos a Déu sols i en comunitat. «No podem atribuir a Déu el que ha estat confiat a la nostra responsabilitat; no podem imaginar que Déu des de l'alt respongui a les nostres necessitats de mode automàtic (...). Ell ens ha dotat d'intel·ligència i voluntat, ens ha donat una consciència, ens ha revestit de dignitat i de llibertat, i sobretot ha vingut a la nostra trobada per a indicar-nos, en el seu Fill Jesucrist, el camí a seguir.»  (Lleó XIV 9 de juny de 2026). Seguim-lo doncs aquest camí que porta a Crist.

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A Espinavessa

 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Festa Major i confirmacions a Espinavessa

Parròquia de Sant Llorenç

Diumenge 9 d’agost de 2026

1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de com Déu es manifesta. Elies i Pere, amb la resta dels apòstols, fan experiència de Déu. I pot resultar una experiència sorprenent. Davant d’Elies Déu no es manifesta a través d’una gran ventada, que esberla muntanyes i esmicola roques, ni tampoc per mitjà d’un terratrèmol, ni d’un gran foc. Déu es manifesta a través d’un ventijol suau. És el mateix Déu que escollí al poble d’Israel per a fer grans gestes, aquell poble amb qui Déu feu una aliança i d’on, ens diu l’apòstol sant Pau, ha sortit Jesús. Però Déu sembla que s’estima més emprar els petits gestos, que rodejar-se de grans esdeveniments.

En aquestes lectures veiem la doble dimensió de la nostra fe: individual i com a comunitat. Déu es manifesta a Elies en la solitud de la muntanya. Jesús es manifesta als deixebles en la solitud del mar de Galilea. Elies sap reconèixer a Déu, Pere també però el posa a prova i no triga a dubtar i a enfonsar-se, però malgrat tot sap qui és qui el pot salvar i es confia a la mà de Jesús que el treu del perill.

Un cop feta experiència de la fe de manera personal, són tots els deixebles de la barca estant els qui proclamen la seva fe tot dient: «Realment sou Fill de Déu.».

La fe de les petites coses ens surt avui al pas en aquestes lectures. Són petites coses però que de fet mostren darrera d’elles grans coses, perquè ens mostren a Déu. El Senyor ens convida a reconèixer-lo en els petits gestos, ens convida a fer també nosaltres petits gestos per mostrar la nostra fe en Ell. La fe sense obres és morta, escriu sant Joan i és cert si la fe no ens mou a practicar la caritat i si no ens mou a obrir-nos a l’esperança, és una fe basada en un paper mullat, perquè no és viscuda realment.

Avui confirmeu la vostra fe. Confirmeu el vostre compromís amb el Senyor, ara que ja sou adults ho feu lliurament, allò que els vostres pares i padrins van demanar per a vosaltres, sou vosaltres els qui avui ho demaneu. Però fixeu-vos-hi, ho feu aquí, davant d’aquesta comunitat que simbolitza al conjunt de l’Església. Se simbolitza així aquesta doble vessant de la fe: personal i comunitària.

I ho feu a més avui, quan celebrem la festa de sant Llorenç. Sant Llorenç va sentir la crida de Déu i això el va moure a donar els seus béns als pobres, a oferir el seu servei a l'Església i, finalment, a entregar la seva pròpia vida per la seva fe en Crist. El seu martiri no va ser una derrota, sinó una victòria de l'amor sobre la violència, de la fidelitat sobre la por.

Sant Llorenç no és només un referent quasi llegendari; ell com el conjunt dels màrtirs són lliçons vives de fe. Per això els anomenem màrtirs, és a dir testimonis de Crist. Els màrtirs no són cosa del passat, també avui en molts llocs hi ha gent que perd la vida, la feina o la casa per ser fidels a Crist i això no ens ha de ser aliè, ans al contrari, ens ha de moure a la solidaritat i a la comunió.

Avui el ventijol suau ha davallat també sobre vosaltres, és aquell Esperit que enfortí als apòstols el dia de la Pentecosta per tal de fer-los capaços de caminar sobre les turbulents aigües del món. Com hi caminà sant Llorenç també.

A nosaltres no se’ns demana tant però com ens va dir el papa Lleó XIV a Barcelona és dins d'aquesta societat que vosaltres, nosaltres i tants altres hem de de descobrir el valor d'una vida més humana, més plena, oberta a l’encontre amb Déu i a l'alegria de la fe. (Cf. 9 de juny de 2026). Demanem que així sigui per a vosaltres i per tots nosaltres també.

Dissabte setmana XVIII durant l’any / II

 

Dissabte setmana XVIII durant l’any / II

Memòria de Santa Maria en dissabte

50 anys de les convivències de la Fràter de Girona

Sant Feliu de Pallerols

Dissabte 8 d’agost de 2026

Rm 8,28-30; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55 i  Lc 11,27-28

Déu ens estima, ens coneix ja des d’abans que existim i ens ha destinat a ser imatge seva. A vegades ens costa veure’ns, saber-nos estimats per Déu, no acabem de reconèixer el seu amor i moltes altres vegades imaginem el seu amor d’una altra manera; sabem que ens estima però no acabem de sentir-nos estimats de la manera que voldríem. Déu no ens estima en la mesura que nosaltres l’estimem, ens estima tal com som i tot i que Ell en estima fins a l’extrem, sap que nosaltres no podrem mai igualar el seu amor, però som convidats a intentar-ho, un cop i un altre, sense defallir, sense deixar-ho per impossible.

Com podem estimar a Déu si no el veiem? Ell mateix ens ho ha posat fàcil, al menys sembla que sigui fàcil. Si estimem als altres, de fet estem estimant a Déu i això ens ho va deixar clar quan va resumir tots els manaments de la Llei de Déu en dos: Estimar a Déu i estimar al proïsme. És això el que va viure Maria, ella és sortosa no tant sols per haver portat al món i haver criat a Jesús, sinó que ho és sobretot perquè ha estat la primera deixeble, la més avantatjada, la primera a escoltar i guardar la paraula de Déu, la que més va estimar al seu Fill i Senyor nostre.

Ella ens és model de fraternitat, ella ens convida a estimar i sabem que ho va fer en els bons i en els mals moments, que de tot hi va haver en la seva vida. Maria és la mateixa quan viu amb joia, si bé que amb modèstia, el naixement del seu fill, que quan viu la seva pèrdua al temple. Maria és la mateixa quan a Canà de Galilea fa feliços aquells nuvis poc previsors, que quan als peus de la creu una espasa li traspassa el cor de dolor. El seu amor és sempre el mateix. Maria ens ensenya així que cal estimar sempre en els bons i en els mals moments, posant l’accent en aquests darrers que és quan l’amor fa més falta. La vida està feta de moments dolços i de moments amargs, tota vida certament. Però l’amor que Déu ens convida a viure, a practicar-lo ha de servir per acostar-nos els uns als altres i estimant-nos tots aprenem quelcom. Ho fem des d’un sentiment que ens ve directament de Crist i aquest és el de la fraternitat. Crist patint, sí, però sobretot guanyant al sofriment i fins i tot vencent la mateixa mort, ens ha fet germans els uns dels altres, germans seus i tots plegats fills de Déu. Crist fent-nos germans seus ens uneix a tots en una mateixa comunitat, sense distincions, en el seu cor no hi ha uns i altres, sinó que tots som nosaltres, el que compta per a Ell són els cors, la capacitat d’estimar-nos els uns dels altres.

Per això va venir, per això Maria el va engendrar en les seves entranyes i el va acompanyar al llarg de la vida, fins a la mort i encara més enllà, fins a la seva resurrecció. És aquest sentiment de fraternitat el que es viu a la Fràter. Aquí es viu aquesta fraternitat amb senzillesa, amb humilitat, sense ostentació, aprenent que és estimar des de la igualtat, perquè en aquesta matèria de l’amor tots tenim sempre quelcom a aprendre.

Tenim un exemple de Maria, ella ens és model, aquella dona discreta, sempre fidel, sempre al costat de Jesús, sempre disposada a deixar-ho tot per ajudar a l’altre. Ella, a la que venerem de manera especial cada dissabte, com una avantsala del diumenge, el dia en que recordem la resurrecció del Senyor, ens és font d’inspiració, consol i ajuda.

Encomanem al Senyor, per la intercessió de Maria, la seva mare, la vostra tasca, tot demanant-li que us doni aquella fortalesa en l’amor i aquella perseverança en el servei amb que Maria va viure el seu ministeri d’amor.

Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

(Parròquia de Sant Martí Vell)

Diumenge 2 d’agost de 2026

Is 55,1-3; Salm 144,8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Déu no deixa de tenir cura del seu poble, Déu no es desentén d’allò que ha creat i és obra seva. Déu ens convida a viure des de l’esperança, una esperança gratuïta, perquè tot el que Déu crea ens es donat gratuïtament: «Oh tots els assedegats, veniu a mi», és la crida que Déu ens fa. Déu sap que el cor humà té una set que només ell pot saciar. Ens convida a saciar-nos d’aquesta aigua que mai no s’acaba i sempre és fresca, ens convida a gaudir dels seu fruits.

L’Escriptura  és un càntic a la creació que per a nosaltres creients és obra de Déu, que no ens ha estat lliurada per tal d’explotar-la fins al límit, sinó per tal de gaudir-ne i garantir que en puguin gaudir també les futures generacions. Avui potser com mai la humanitat es considera mestressa de la creació i és aquesta una concepció que obre la porta a un risc, cada cop més evident i palpable, el del mal ús d’un bé que no podem en cap cas concebre com quelcom a esgotar, que no som pas capaços de substituir per una nova creació, per molt que avancem en tots els camps. Esgotar la creació vol dir esgotar la vida, tota la vida, també la nostra. Pot venir un dia en que com aquella gent que seguia a Jesús a peu des dels pobles tinguem fam. No que la tinguin tant sols uns quants, que no són pas pocs, sinó tots. Llavors potser ningú hi haurà per donar-nos-en i menjar-ne tant com vulguem, potser llavors no hi haurà cap cove ple amb les sobres, com ara estem acostumats a veure des del nostre anomenat primer món, oblidant que el món és un de sol. Estem cridats a cooperar amb l’obra creadora de Déu, cridats a ajudar a mantenir la creació, no pas a contribuir a exhaurir-la.

Avui aquí en aquest santuari celebrem la Mare de Déu dels Àngels, una advocació ben arrelada a les nostres terres. Maria des de la seva senzillesa, des de la seva humilitat és portadora d’un missatge, també avui. El seu missatge és el de l’esperança; ella va saber renunciar a moltes coses per tal d’afavorir l’acompliment de quelcom, d’una profecia, que de fet no acabava d’entendre. Maria és aquella que ens sentim tant propera que a cada poble, a cada vila hi té un santuari, una ermita, una capella i això ens mostra la seva proximitat, el seu amor per les coses de Déu.

Fa poques setmanes vam viure aquí a les Gavarres, ben a prop d’aquest santuari dedicat a Maria, un greu incendi. Un incendi com aquell que Joaquim Ruyra descrigué amb aquestes paraules:  «amb l’espant al cor, amb les cases mig cremades, amb els modestos horts convertits en cendres, amb uns camps sense herba de pastura, ni esplet, ni fruita a esperar, i voltats arreu de la visió aclaparadora d’una selva morta.» Fa ben pocs dies a d’altres terres germanes la devastació ha estat encara més gran. I el perill, el risc no ha desaparegut pas. Avui donem gràcies a tots els cossos i institucions que van lluitar aquí contra el foc, evitant aquells estralls del incendi descrit per Ruyra i sobretot evitant qualsevol dany personal.

La natura però ens avisa, aquella natura part de l’obra creadora de Déu, ens envia un missatge de que no tot s’hi val, de que la seva capacitat de resistència pot arribar al límit i qui més hi te a perdre som nosaltres mateixos perquè no som ni serem mai capaços de crear de nou. Ens ho deia fa pocs anys el papa Francesc: «Els recursos de la terra també estan sent depredats a causa de formes amb una visió d’immediatesa d'entendre l'economia i l'activitat comercial i productiva.» (LS, 32).

Sant Pau ens recorda que res no ens podrà separar de l'amor de Crist. Aquest amor ens transforma i ens fa mirar el món amb uns ulls nous. Si tot ha estat creat per Déu i sostingut pel seu amor, també nosaltres estem cridats a estimar i protegir la seva creació. Això sovint ho oblidem, no ens fa cap recança que una gran part de la humanitat pateixi i no tingui el suficient per portar una vida digna; que uns pocs explotin els recursos naturals que ben portats donarien per a alimentar moltes boques, sense per això esgotar-se. I tot plegat ens porta a veure com milers de persones afamades i manipulades per d’altres que no tenen ni fam ni set, es juguen la vida per cercar quelcom que haurien de trobar a la seva terra. Ens ho deia també el papa Francesc: «Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l'actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l'hàbit de gastar i tirar aconsegueix nivells inaudits. Ja s'han depassat uns certs límits màxims d'explotació del planeta, sense que hàgim resolt el problema de la pobresa.» (LS, 27).

O bé no en som conscients, o bé mirem cap una altra banda i ho reservem tot a l’esforç d’aquells, als qui hem confiat lluitar contra els efectes dels nostres propis estralls. No deixa de ser injust que uns quants arrisquin fins i tot les seves vides per salvar allò que la mala voluntat, la imprudència o la desídia de molts altres s’ha deixat perdre, per no dir que s’ha entestat en malmetre. La nostra societat ha deixat de mirar de grat el món rural i dificulta cada cop més que qui s’hi dedica pugui obtenir els recursos necessaris per viure i finalment s’ha anat perdent aquell precari equilibri i correm un risc més que evident de perdre una lluita que nosaltres mateixos hem iniciat.

Com ens deia el papa Francesc: «es tracta de redefinir el progrés. Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrés. D'altra banda, moltes vegades la qualitat real de la vida de les persones disminueix per la – mateixa - deterioració de l'ambient.» (LS, 194)

Per a nosaltres creients «El Pare és la font última de tot, fonament amorós i comunicatiu de quant existeix. El Fill, que el reflecteix, i a través del qual tot ha estat creat, es va unir a aquesta terra quan es va formar en el si de María.» (LS, 238). Però no es tracta d’intentar donar cap lliçó, ja que tots hi estem implicats.

La cura de la creació no és una qüestió secundària per als cristians. Estimar Déu implica respectar la seva obra. Cada gest compta: evitar el malbaratament dels aliments, consumir amb responsabilitat, respectar l'aigua, reduir els residus, protegir els espais naturals. Són petites decisions, decisions de cada dia, petits passos, que expressen una espiritualitat de gratitud i de respecte.

Avui contemplem la figura de la Verge Maria, una dona que va viure amb humilitat, senzillesa i una profunda confiança en Déu. En mirar la seva vida, descobrim també una manera de viure, amb la senzillesa de les petites accions, dels petits gestos, petits però que units un rere l’altre forgen caràcter. Maria ens convida a respectar i cuidar la natura, aquest gran do que Déu ha posat a les nostres mans. Ens hi convida perquè Maria va saber acollir els dons de Déu amb gratitud. Quan una persona viu amb gratitud, aprèn també a respectar tot allò que ha rebut: la vida, les persones i la natura.

L'exemple de Maria ens ensenya també la sobrietat. Ella no va viure buscant el luxe ni l'acumulació de béns. Va viure amb senzillesa, compartint el que tenia i confiant en la providència de Déu. Maria ens recorda que la felicitat no depèn del que posseïm, sinó de l'amor que sabem donar. Tenir cura de la natura és una expressió de l'amor al Creador i als nostres germans. Quan protegim la natura estem pensant també en les futures generacions i en els més pobres, que són els primers a patir les conseqüències del deteriorament ambiental.

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, ens ensenyi a viure amb gratitud, senzillesa i responsabilitat, perquè tota la creació continuï cantant la glòria del seu Creador.

Sant Feliu II

 

Sant Feliu

Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

Dissabte 1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

La vida dels màrtirs ens posa davant dels ulls una gran pregunta: com pot la mort esdevenir una victòria? El món i els seus perseguidors veuen en la mort del màrtir una derrota; en canvi Crist hi revela un triomf. Per això l'Evangeli ens fa sentir aquestes paraules: «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dona molt de fruit.» Així els màrtirs essent fidels donen el cent per u.

Aquest gra de blat és, primer de tot, el mateix Crist. Ell és el Verb fet carn que ha baixat a la terra. La seva creu no és un signe de derrota, és un pas, un camí que porta cap a la victòria total, la de la vida sobre la mort, la de la llum sobre la foscor. La seva mort no és esterilitat, sinó fecunditat. De la seva tomba en brolla la vida nova de la Resurrecció.

Però el Senyor afegeix immediatament: «Si algú es posa al meu servei, que em segueixi.» És a dir, el que ha passat en Crist també s'ha de realitzar en els seus deixebles. El cristià no només admira a distància a Jesús; el segueix i ho fa de cor. No només contempla la creu; la porta darrere d'Ell amb fidelitat i perseverança.

Sant Feliu és precisament un d'aquests grans de blat que morint han donat fruit i un dels seus fruits som nosaltres. Ell forma part de les nostres arrels com a comunitat cristiana i també avui ens convida a seguir el seu exemple. La seva sang no fou vessada inútilment.

Els màrtirs no moren per no res; moren per Crist, moren per ser fidels a la seva fe, moren confiats i disponibles a allò que Déu els hi demana. Ells no cerquen pas el martiri, no són suïcides, són coherents amb el que creuen i si creuen en Crist no anhelen altre cosa que seguir-lo fins on calgui, assumint totes les conseqüències de la seva fidelitat. La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians; la seva mort que sembla als ulls dels seus botxins el final de tot, de fet és l’inici de tot. I la sang de sant Feliu ha estat i és per a nosaltres llavor de fe aquí a la nostra ciutat.

El llibre de la Saviesa ens ho concreta dient que: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu.» Els homes veien el seu suplici; Déu contemplava la seva fidelitat. Els perseguidors pensaven haver-los vençut; però en realitat, eren els màrtirs els vencedors. Perquè ningú no pot arrabassar de les mans de Déu aquell que s'hi ha confiat.

Dels màrtirs es pot dir que: «Déu els ha provat i els ha trobat dignes d'ell.» La prova no és un abandonament de Déu, sinó una part del camí de fe. El màrtir no és aquell que no té por; és aquell que estima Crist més que la pròpia vida.

Sant Pere ens diu: «No us estranyeu del foc de la prova.» I no ens ha d’estranyar que la fe calgui ser provada al foc. Les primeres comunitats sabien que seguir Crist comportava incomprensions, persecucions i sofriments i així ho ha viscut l’Església i ho viu també avui. Ho va viure aquí mateix fa noranta anys i és bo recordar-ho tenint sempre el perdó als llavis.  

També nosaltres, encara que no siguem cridats al martiri de la sang, coneixem un altre martiri: el de la fidelitat quotidiana, el de perseverar en la fe quan és ridiculitzada, el de mantenir la veritat quan és més fàcil callar, el de perdonar quan el cor demana venjança.

Els Pares de l'Església deien que hi ha un martiri visible i un martiri ocult. Visible és el dels qui donen la vida en un instant. Ocult és el dels qui, cada dia, moren al pecat per viure per a Crist. Cada vegada que renunciem a l'egoisme, que preferim la caritat a l'orgull, que escollim la veritat abans que la comoditat de la mentida, el gra de blat torna a caure a terra, torna a morir perquè pugui donar fruit.

La memòria dels màrtirs no és només un record històric. Ells ens ensenyen què vol dir creure. Ens mostren que la fe no és una opinió, sinó una vida lliurada; que l'esperança no és sols optimisme, sinó confiança en les promeses de Déu; que la caritat arriba fins al do total d'un mateix.

Demanem avui a sant Feliu que intercedeixi per nosaltres. Potser el Senyor no ens demanarà mai vessar la sang per Ell, però sí que ens demana oferir-li el cor. Potser no ens demanarà morir en una persecució, però sí morir cada dia al pecat perquè Crist visqui en nosaltres. Ens demana a vegades viure la incomoditat de la fe i rebutjar el confort d’una vida acomodatícia amb el nostre entorn.

La fidelitat i la perseverança són les que permeten que quan arribi el dia de trobar-nos davant el Senyor, també de nosaltres es pugui dir allò que hem escoltat avui: que les nostres ànimes han estat sempre en les mans de Déu, i que, havent seguit el Crist, tal volta siguem trobats dignes de compartir la seva glòria, com la comparteix ja sant Feliu.

Sant Feliu

 

Sant Feliu

Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Dissabte1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jn 12,24-26

Avui recordem i celebrem a Sant Feliu, màrtir durant la persecució decretada per l’emperador Dioclecià i patró d’aquesta vila.  Els màrtirs són aquells la vida dels quals està en mans de Déu, encara més, són els qui confien la seva vida a la voluntat de Déu. Ells no cerquen la mort, no busquen el martiri; aquest els ve donat per la seva fidelitat a Crist. La seva opció prioritària és Crist i tot el que els ve, és en funció d’aquesta seva opció de la que res els pot allunyar.

Davant del martiri hi ha dues mirades ben diverses. Els martiritzadors creuen haver guanyat la partida, perquè sols hi veuen a curt termini, no veuen més enllà. Els màrtirs en canvi, estan segurs de que la seva fe, aquella confiança que han dipositat en Déu, res no la pot trencar; són ells els que hi veuen a llarg termini. Per això els primers veuen en la seva mort un fracàs de la víctima, tots els seus esforços, tota la seva lluita és en va i finalitza en una mort sagnant. Però la veritat està en la visió dels justos que tenint l’esperança segura de la immortalitat, havent estat posats a prova i havent-se mantingut fidels, han esta trobats dignes de participar del Regne de Crist. Són aquells que el Pare honora perquè han estat fidels servidors seus. Ens ho ha dit Crist en l’Evangeli: «si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» El seu exemple ens mou a seguir fidelment a Crist fent el bé, a mirar de seguir fent-lo i a confiar la nostra vida al creador, sabent que Ell ens és sempre fidel.

Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf.

Una de les virtuts dels màrtirs és la disponibilitat, deixar-se en mans de Déu. Per perseverar en aquesta disponibilitat cal que la seva fe sigui ferma, ben ferma, perquè sols així la disponibilitat esdevé virtut i no pas insensatesa. També a cadascun de nosaltres Déu ens vol disponibles, sovint i gràcies a Déu, sense arribar al martiri, però si participant d’aquest a través de la renúncia a fer allò que voldríem per acabar fet allò que a Déu li plau. Ens ho ha dit sant Pere: «si algú ha de sofrir perquè és cristià, que no s’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu perquè pot portar aquest nom.»

Déu sap que vol de cadascun de nosaltres, sap que en pot treure de cadascun de nosaltres, fins on podem arribar. Ens coneix bé, sap de les nostres febleses i de les nostres debilitats, però també sap quins talents ens ha donat i sap quin ús en som capaços de fer. Fidelitat, perseverança i disponibilitat són els trets característics dels màrtirs que ens poden servir de model a cadascun de nosaltres. Tots som ben conscients de que al llarg de la vida no sempre, quasi mai, podem acabar fent allò que voldríem fer.

Ho sap això una mare de família que renuncia a la pròpia llibertat per dedicar-la a la cura dels fills, ho sap també el pare en el mateix sentit. Ho saben els esposos que venint cadascun d’una família determinada, amb uns costums concrets, acaben per formar una nova família on viure la vocació matrimonial, que és fonamental per a la vida de l’Església.

Ho saben els religiosos i consagrats a qui Déu els diu, com escriu sant Benet a la seva Regla: « A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.» (RB Pròleg, 3).

Ho saben els preveres i els diaques que viuen la seva vocació al servei de l’Església diocesana i de l’Església universal.  Ho sabia sant Feliu que lluny de fugir, lluny de cercar de salvar llur vida, era conscient de que conservar-la en aquelles circumstàncies, hauria estat una pau incompleta, allunyada de Déu.

Sant Feliu es va alegrar de poder compartir els sofriments de Crist i va desbordar d’alegria compartint la seva gloria. A la fi del seu camí va trobar la pau i aquella felicitat immensa que sols Déu ens pot donar. Emmirallem-nos en els màrtirs, en aquells que han estat capaços de ser vertaders testimonis de Crist.

En ells s’acompliren les paraules de sant Pau: «Qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?  (...) de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» (Rm 8, 35-39).

Exèquies

 

Exèquies de Mossèn Àngel Caldes i Bosch

Parròquia de Sant Jaume a Salt

Dilluns 27 de juliol de 2026

2M 12,43-46; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Lc 12,35-40

La vida del nostre germà Mossèn Àngel Caldes ha estat plena de gestos bons, nobles, inspirats per l’esperança de la resurrecció. La seva vida l’ha viscut en plenitud amb una fe santa basada en l’esperança de la resurrecció que avui demanem que hagi ja experimentat.

El seu bagatge són quasi cent anys de vida, setanta-cinc de ministeri sacerdotal i seixanta-un vinculats a la parròquia de Sant Jaume i a Salt, des de que el meu predecessor, el bisbe Narcís Jubany, li va fe l’encàrrec de posar en marxa aquesta parròquia. I «construir una parròquia (...) té a veure amb la fe i el cor i amb l’agraïment de la persona que sap que ser fill de Déu és el do més gran de la vida.»

Mossèn Àngel no es presenta davant de Déu amb les mans buides, ho fa amb les mans ben plenes, després de, en paraules seves: «molts anys en contacte amb la vida de la gent, mirant de tractar sempre amb persones, interessant-me pel què em diuen, però mirant més enllà, endevinant que necessiten per ser feliços. Creant una amistat prioritària amb tots i acabant parlant de Déu com la cosa més natural del món.»

La relació amb Déu i el proïsme han estat per Mossèn Àngel una relació d’amor, ja que tota la seva vida ha estat marcada pels dos grans manaments que Crist ens va deixar: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament.  Aquest manament és el més gran i el primer.  El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.  Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.» (Mt 22,37-40).

Avui ens pertoca encomanar l’ànima del nostre germà a la misericòrdia del Pare, perquè com ell mateix va escriure: «Déu sap que jo no he complert prou bé.» Però avui ens assalta també una temptació, la d’encomanar-nos nosaltres a Mossèn Àngel perquè intercedeixi per Salt i per l’Església de Girona davant del Pare en tant que si bé no en podem estar certs, si que sospitem que el Pare l’ha rebut amb els braços oberts perquè en la vida de Mossèn Àngel: «sempre, en tot i per tot hi hagut la seva mà i el seu cor».

La mà i el cor de Déu han guiat totes les seves obres, per les que avui també en donem gràcies. Mossèn Àngel ha estat en tot moment a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant i així l’ha trobat l’amo de la casa, a la seva estimada residència de les Vetes, que va fundar essent-ne l’ànima i on va voler esperar-lo amb serenor i amb confiança.

A «l’Abbé Caldas» com li deien els seus companys preveres gironins recordant la seva etapa a Elna-Perpinyà fruit dels atzars de la vida familiar i coincidint amb la guerra civil, Déu li va fer una jugada, servir-se d’ell per dur a terme la seva obra i certament alguna cosa bona ha deixat pel camí i vosaltres saltencs ho sabeu prou bé ja que Mossèn Àngel, naturalitzat saltenc, com ell deia, ha estat un més entre vosaltres.

És deure nostre encomanar avui la seva ànima al Pare, pregar perquè l’hagi trobat digne de ser rebut al seu Regne; una esperança que va omplir la seva vida de cristià i la seva vida de prevere. En això creia i això predicava i això demanem avui que el Pare li hagi concedit.

Déu va cridar al nostre germà a la vida. El va cridar a seguir-lo més de prop exercint el ministeri sacerdotal. El va cridar a construir materialment i espiritualment aquesta parròquia de sant Jaume. El va cridar a fundar i dirigir la residència de les Vetes i així a fer tantes altres bones obres.

Havent-lo cridat a la seva presència en la festivitat de sant Jaume patró d’aquesta seva parròquia, nosaltres demanem per ell avui, ara i aquí que el Senyor el cridi també a seure vora seu en el Regne.

Mossèn Àngel es considerava un capellà, només un capellà que es creia un pobre home, que pensava que el que portava de bo era en certa manera postís, que d’altres li havien deixat. I així, acceptant consells aliens i acceptant la voluntat de Déu va fer camí vivint amb intensitat l’amor a Déu i al proïsme.

Mossèn Àngel ha viscut el seu servei a l’església posant-hi al centre la prudència, aquella virtut que sant Josepmaria, l’espiritualitat del qual tant va marcar i ajudar al nostre germà, considerava indispensable. I aquesta seva prudent humilitat  era per a ell la mostra de l’amor de Déu, l’únic que «pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per cada ànima, la vida eterna.»

Mossèn Àngel demanem al Senyor avui per a vós el repòs etern i que la llum del seu amor us acompanyi per sempre més i us demanem que no us oblideu de nosaltres, d’aquesta Església que fa camí a Girona, de la vostra parròquia de sant Jaume i de Salt.

Mossèn Àngel, tant de bo que al cel ens puguem veure.

Diumenge XVII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XVII durant l'any / Cicle A

Parròquia de santa Eulàlia de Begudà

Diumenge 26 de juliol de 2026

1R 3,5.7-12; Salm 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30 i Mt 13,44-52

Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, als qui estima els ha cridat per decisió seva, els coneix d’abans que existissin i els ha destinat a ser imatges vives de Crist, el Senyor. Quan escoltem les històries de l’Antic Testament les veiem sovint com una cosa llunyana, com si no anessin amb nosaltres. A qui se li pot acudir que als ulls de Déu cadascun de nosaltres som tan importants com el mateix rei Salomó? Ens sentim a vegades a distància de Déu i ens caldria ser conscients de que als seus ulls valem tant com Salomó, com David o com qualsevol dels apòstols.

Aquesta distància que mantenim amb Déu, nosaltres amb Ell i no pas Ell amb nosaltres, ens ve perquè oblidem o no posem suficientment l’accent en que el seu Regne és aquest tresor amagat o aquesta perla fina de la que ens parla l’Evangeli o no recordem que hem estat arreplegats en la seva xarxa. També Jesús ens dirigeix a nosaltres la mateixa pregunta que plantejava a la gent «Ho enteneu tot això?»

I que vol dir entendreu? Per damunt de tot vol dir seguir els seus manaments que el mateix Jesús va resumir en dos: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Per tal de complir-ho hem de seguir l’exemple de Salomó, i demanar al Senyor la gràcia d’escoltar per tal de poder distingir entre el bé i el mal, una tria que no sempre és fàcil perquè molt sovint allò que ens agradaria fer, allò que ens vindria de gust que passés no sempre és la millor opció o la més justa. Però podem dir com el rei Salomó que sense aquesta capacitat de discernir, de veure-hi clar, governar les nostres vides se’ns pot fer difícil i aleshores ser prudents i sagaços alhora ens costa.

Déu ens estima, ens ha cridat a ser justos i cadascun dels homes i dones que formem part de la seva creació, tots, som als seus ulls imatges vives de Crist. Déu va enviar al seu Fill al món per tal de que vegem clar que ens estima, Déu tal com diu el papa Lleó XIV «ens estima tal com som, però ens somia millors.» Sempre hi ha la possibilitat de millorar, d’avançar cap al Senyor en aquest camí de l’amor que és la nostra vida.

Avui celebrem la vostra festa major, les tradicions arrelades en cada contrada són una ocasió per replantejar-nos la nostra relació d’amor amb Déu i amb els qui convivim. Com escriu sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20).

L’amor, aquest amor que ens ve de Déu que ho disposa tot en bé nostre, és una amor que ens pertoca expandir com una taca d’oli, primer als qui tenim més a prop i poc a poc, però sense deturar-nos, ha d’arribar a tothom.

Com ens deia el papa Lleó XIV en la seva visita a la nostra terra: «La voluntat de Jesús és clara: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15,17). Es tracta d'un amor que té en Ell mateix la seva mesura i la seva font: «Com jo us he estimat» Jn 15,12). Per això, quan María ens diu: «Feu el que Ell us digui», ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb els criteris de l'Evangeli. Jesús ens mostra el camí de la misericòrdia, la reconciliació i la veritat» (Montserrat 10 de juny de 2026).

L’amor és aquell tresor amagat i aquella perla fina, i nosaltres sabent-nos cridats i escollits per Déu i ajudats per la saviesa que tant sols Ell pot donar-nos, estem convidats a cercar-los i ha trobar-los.

Santa Cristina

 

Santa Cristina

Lloret de Mar

Dijous 24 de juliol de 2025

Ct 8, 6-7; Salm 125; Rm 8, 31-39 i Mt 13, 44-46

L’amor és fort com la mort ens ha dit el Càntic dels càntics, un amor que ni les fonts dels oceans poden apagar, que no es pot comprar ni amb tots els béns d’una casa per molt rica que sigui. Aquest és l’amor que fa que ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la mort violenta el puguin aturar. Estimar és la sensació més bella que podem experimentar, res no pot separar a qui estima de qui és estimat si aquest amor és recíproc. L’amor és aquest tresor amagat del que ens ha parlat l’Evangeli, que qui el vol és capaç de vendre-s’ho tot per adquirir el camp on sap que està amagat. És aquest el missatge dels sants, els missatge dels màrtirs, el missatge de l’Evangeli.

En un món que vol imposar el tant vals tant ets valorat, que no acaba de reconèixer la dignitat de tots els homes i dones per igual, que rebutja al qui truca a la porta d’un país buscant aixopluc o al qui ha perdut la casa o la feina i perdent-la acaba per perdre la dignitat humana; el missatge de l’Evangeli topa amb moltes dificultats. A vegades som nosaltres mateixos qui creem dificultats quan la nostra vida no es correspon a l’Evangeli, quan faltem al manament de l’amor i ens entossudim en voler imposar allò que tant sols és millor per a nosaltres.

Davant de tot això el missatge dels sants ens obre les portes a una visió diferent del món. Molt sovint els sants i els màrtirs, com Crist mateix, no són ben valorats pels seus contemporanis. El seu missatge no ven davant dels costums de la societat que els toca de viure. Els sants són algú que va a contracorrent, sovint contraculturals i són provats per l’angoixa, la persecució i fins i tot la mort. Però el seu amor és tant fort que res no els pot allunyar de Déu.

Què ens diuen avui els sants i els màrtirs a nosaltres? Els relats de les seves vides els podem veure com un compte a la vora del foc, quelcom llunyà, quasi bé llegendari, que ens toca de lluny, de molt lluny. Però no és ben bé així; també avui hi ha qui per amor a un poble, a un ideal o a un lluita ho dona tot sense rebre en aquesta vida res a canvi. Així són els sants i els màrtirs, inverteixen en amor i si l’arriben a cobrar sempre és a llarg termini, poques vegades ho fan al comptat perquè quasi mai són reconeguts i quasi sempre són rebutjats.

El text de la Passio de Santa Cristina, que data del segle V ens parla de Cristina, filla del prefecte de la ciutat de Bolsena, que va ser tancada pel seu pare en una torre ja que volia que la seva filla es mantingués verge i es dediqués completament al culte dels déus i ella s’hi oposava. La filla rebel del prefecte va conèixer llavors l'Evangeli i es va enamorar tan profundament de Crist que va demanar ser batejada; el seu pare, en descobrir que la seva filla era cristiana, es va convertir en el seu perseguidor més implacable. Després de diversos turments que no van acabar amb la seva vida Cristina va morir un 24 de juliol d'un any no especificat, a principis del segle IV, durant l'última persecució de Dioclecià. Va esdevenir immediatament l'objecte de devoció entre els seus conciutadans, i la fama del seu martiri es va estendre per tot el cristianisme fins arribar aquí.

Avui la venerem a la seva ermita de Lloret, no venerem la seva tossuderia en no voler deixar la fe cristiana, ni tampoc la crueltat dels seus turments que no van ser capaços d’apagar el seu amor a Crist. Venerem la seva fidelitat a l’Evangeli, venerem que el seu amor a Crist va ser tant gran que res no la va poder apartar d’Ell.

Els sants són sovint tossuts, pateixen sovint persecucions i martiris; però el que ens mou a recordar-los és allò que els movia en vida a ells a seguir fidels: l’amor a Déu i als altres. Cristina tenint a Déu amb ella considerava que res del que tenia en contra podia ser suficient per vèncer el seu amor. Aquest és el missatge dels santes i santes, dels màrtirs i de Crist mateix: l’amor és més fort fins i tot que la mort. El que ens cal per viure la fe, com ens ha dit el papa Lleó a Barcelona, consisteix en cultivar l’amor i respectar als demés en la seva dignitat i llibertat.