diumenge, 31 de març del 2024

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Santa Maria de Poblet

31 de març de 2024

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9


Celebrem Pasqua cada dia, ens ha dit l’Apòstol, la celebrem si deixem de banda el llevat de la dolenteria i de la malícia i vivim amb sinceritat i veritat la nostra fe. La força per abandonar el pecat i fer el bé ens ve, sols ens pot venir, de la fe en el ressuscitat que té el poder de perdonar els pecats gràcies al seu nom. L’experiència de la resurrecció és sempre transformadora, és una experiència de conversió; transforma els cors, transforma la nostra vida i transformant-la ha d’ajudar a transformar les vides dels nostres germans.

Ho va fer amb les vides de Maria Magdalena, de Pere i de l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant. Transforma les nostres vides cadascú en la seva mesura, a la seva manera, perquè com aquells primers testimonis de la resurrecció també nosaltres ens acostem al Crist ressuscitat d’una manera personal i intransferible. Hi ha qui com Maria Magdalena no entén a primer cop d’ull, no sap reconèixer els signes i creu d’antuvi en un robatori del cos; tanmateix no seria tant estrany després de tot el que havia passat i de tots els esforços que els enemics de Jesús havien esmerçat per acabar amb la seva vida i la seva doctrina; no deixava de ser una possibilitat i ben real de que ara s’haguessin endut el cos per evitar que els seus, un cop superada la por i havent recuperat una certa calma i anonimat, donessin el degut culte al cos del mestre mort a la creu. Però a Maria Magdalena sols li cal una paraula per reconèixer a Jesús, sols cal que se li adreci pel seu nom i ella reconeix al Mestre, al seu mestre estimat. El deixeble que Jesús tant estimava veu i creu perquè ja fa temps que ha anat entenent de que anava tot allò i per això no va tenir por de ser al peu de la creu i d’acollir a Maria com a mare, la seva orella estava avesada a escoltar al mestre dir que serien tres dies i la fe ha fet la resta i així aquell llençol d’amortallar aplanat i el cos absent són suficients per a ell per creure. Simó Pere és més lent a reaccionar però al final també entendrà que s’ha acomplert allò que deien les escriptures.

El fet és que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que així s’ha esdevingut, ara tant de dolor, tanta por, tant desengany queda enrere i s’obre la porta a l’esperança, perquè ara és l’hora de transformar les vides dels altres, jueus i gentils, l’hora de predicar al poble que Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Senyor de la mort i de la vida. Ell que ha mort, Ell que ha davallat als inferns i Ell que ha vençut la mort tot ressuscitant.

No hi ha cap altra fet en la història de la humanitat tant gran com aquest que avui celebrem d’una manera especial; perquè de fet la resurrecció de Crist la celebrem cada diumenge, és el diumenge, el dia del Senyor,  el dia en que Crist vencé la mort; però aquesta nit passada, avui i durant tota la vuitada, ho celebrem de manera solemne perquè aquest és el centre de la nostra fe, el fonament de la nostra esperança i el resultat de la caritat de Déu envers tota la humanitat.

La llum de la resurrecció de Crist que ens il·lumina no la podem amagar. O com deia Jesús mateix «és que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties?» (Mc 4,21). El portallànties de la llum de la resurrecció és la nostra caritat, com diu sant Joan: «la foscor es retira i ja resplendeix la llum veritable. El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum.» (1Jo, 2,8-9).

Estem units ja indeleblement al Crist per la llum de la seva resurrecció, com Ell ho està a nosaltres per la seva mort, perquè Ell és aquell qui tot morint destruïa la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. Ens diu el Concili Vaticà II: «som empeltats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts junt amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell (cf. Fl 3,21; 2Tm 2,11; Ef 2,6; Col 2,12; etc.). Peregrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats amb Ell (cf. Rm 8,17).» (Lumen Gentium, 7).

L’esperança de la glorificació és el fruit de la fe i una i altra, fe i esperança han de donar fruits de caritat, perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «creixem per la caritat en tots sentits, units al qui és el nostre Cap (cf. Ef 4,11-16).» (Lumen Gentium, 7).

Avui és realment el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos-en i celebrem-lo, perquè Crist realment ha ressuscitat.

dissabte, 30 de març del 2024

Diumenge de Pasqua Vetlla Pasqual / Cicle B

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle B

Santa Maria de Poblet

30 de març de 2024

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

 

«Nit realment benaurada, que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu.» hem proclamat en el bellíssim pregó pasqual. Aquesta és la nit de les nits, la nit que es fa dia il·luminada per una llum vigorosa i única, la llum del ressuscitat.

Al llarg de tota la història de la humanitat Déu va establir aliances amb el seu poble, però la infidelitat d’aquest va impedir que la salvació fos efectiva. Déu no va desistir mai d’aquesta seva voluntat de recuperar l’amor d’una humanitat que volgudament s’allunyava d’Ell, del seu creador. Déu creà l’home a imatge seva, creà l’home i la dona a la seva semblança, com hem escoltat en la primera de les lectures d’aquesta vetlla, i de sempre ha volgut que l’home recuperés aquesta imatge divina perduda pel pecat.

No mancaren al llarg de la història de la salvació homes justos sotmesos a dures proves com la d’Abraham, prefigura del sacrifici de Crist, nou Isaac; no mancarem homes escollits com Noé per començar de nou la relació d’amor amb Déu; no mancaren els prodigis, com al pas del mar roig quan Déu es feu present des de la columna de foc i de núvol; però un cop i un altre l’home s’allunyava de Déu.

El Senyor es volia deixar trobar, com ens ha dit el profeta Isaïes, mentre els injustos no abandonaven els seus camins, ni els homes malèfics els seus propòsits. Però Déu no deixà mai de voler ser el seu Déu i que aquell fos el seu poble. Calia que Déu enviés al seu Fill, calia que es fes home igual en tot als homes llevat del pecat, calia que morís i que ressuscités, perquè així tots nosaltres morint amb Crist poguéssim viure també amb Ell, com ens ha dit l’Apòstol.

Per Crist hem mort al pecat, amb Crist vivim per a Déu. Aquesta nit és la culminació del misteri de la redempció, de la nostra salvació; la foscor del sepulcre s’ha transformat en llum; la mort ha esdevingut vida i una vida per sempre. No és estrany que aquelles dones que anaren molt de matí al sepulcre primer no entenguessin com és que la pedra estigués ja apartada; que s’esglaiessin en veure a aquell jove vestit de blanc; que es preguntessin com podia estar buit el sepulcre, que sortissin i fugissin tremolant d’esglai i de por sense atrevir-se a dir res a  ningú.

També nosaltres som sepultats amb Crist en l’aigua del baptisme per ressuscitar a una vida nova. I què significa aquesta vida nova? Ho direm d’aquí a poc renovant les promeses del baptisme, significa renunciar al pecat per viure en la llibertat dels fills de Déu; significa renunciar a totes les seduccions, per tal de que el pecat no domini en nosaltres; significa renunciar a Satanàs origen i instigador del pecat.

Morir al pecat, per ressuscitar a la vida en Crist i per Crist. Aquesta és la millor manera de viure la joia de la Pasqua, una joia que cal que es transformi en reconèixer a Crist en l’altre, perquè aquesta és la millor experiència que podem fer del ressuscitat. Si Crist amb la seva passió, mort i resurrecció no canvia els nostres cors, no aconsegueix que el reconeguem en l’altre, de res no val celebrar-ho, perquè no en fem vertadera experiència si la seva resurrecció no canvia les nostres vides, sinó ens mou a la caritat.

La fe rebuda en el baptisme és per viure-la, per mostrar-la, per compartir-la. La joia de la Pasqua és per a compartir-la, no ens la podem quedar per a nosaltres sols. Déu és aquell qui estima fins a l’extrem. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, ens estimà també a tots nosaltres fins a l'extrem (Cf. Jn 13,1). Un amor que cal correspondre, com ens diu sant Joan en la seva primera carta: «El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8).

També avui el Ressuscitat ha d’entrar a les nostres cases i en els nostres cors, encara que a vegades li tanquem les portes. Cal que entri donant alegria i pau, vida i esperança, dons que necessitem per la nostra resurrecció humana i espiritual. Només Crist pot moure aquelles pedres sepulcrals que l'home sovint posa sobre els seus propis sentiments, sobre les seves pròpies relacions, sobre els seus propis comportaments; pedres que segellen la mort: divisions, enemistats, rancors, enveges, desconfiances, indiferències. Només Crist, el vivent, pot donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat, una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf. Benet XVI 11 d’abril de 2012).

divendres, 29 de març del 2024

Divendres Sant La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

Santa Maria de Poblet

29 de març de 2024

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Quan el cos d’aquell crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.

Aquell qui diumenge havia estat aclamat com el qui venia en nom de David, ara no havia badat la boca davant les acusacions, havia parat mansuet la cara a les escopinades i a les bufetades i l’espatlla als azots. Tot havia estat molt fàcil i ara tant sols calia esperar a que els seus deixebles morts de por, es fessin fonedissos, perquè d’aquelles poques dones que l’havien acompanyat vora la creu no calia témer res, ni tampoc de la seva mare que en quedar desemparada havia estat confiada al deixeble que aquell profeta tant estimava. Però de fet res és com Anàs, Caifàs i fins i tot Pilat es pensaven.

Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, tenia raó i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia alguna cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la saviesa de Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la filiació divina, la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit Sant i que essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en tot a Déu, perquè era i és Déu.

Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho ha amagat als savis i entesos (Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut pels grans sacerdots, perquè Ell és el gran sacerdot, aquell que ha estat provat en tot, encara que sense pecar, i ho és precisament, perquè durant la seva vida mortal havent-se pogut salvar de la mort, volgué aprendre en els sofriments que és obeir i morint es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha esdevingut el Déu compassiu capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.

Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els qui l’havien seguit el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat demanaven la seva mort i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els seus enemics, tan nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra banda del torrent de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del pretori, a l’Empedrat i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota, Déu hi és present i de quina manera, hi és present de manera rotunda i definitiva, tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per ben resolt i per tancat el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal títol se’n feia burla al capdamunt de la creu.

Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món, no el veien perquè miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la fe, els únics que poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena on tot fa olor de derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra condició humana, feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta nostra feblesa i compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot superar. Un home mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat, un grup de fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols per un deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que perd la por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.

En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no sigui aquest el final de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant. Però Déu té la darrera paraula, el vertader final està encara per escriure i no serà pas com Anàs, Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i són ells els qui han perdut.

A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat, perquè el Gólgota no és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la resurrecció és la nostra salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l'existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l'Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II Salvifici Doloris, 15).

Res d’això saberen veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem rebut la tradició dels apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem reconèixer a la creu el signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots nosaltres. Ho sabem per la fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort, sepultat, que davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els morts.

La fe d’avui en la creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la resurrecció, fruit una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.

dijous, 28 de març del 2024

Dijous Sant Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

Santa Maria de Poblet

28 de març de 2024

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

 

«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la veié caigué damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua com una institució perpètua.

El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa petjada, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.

Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar amb els seus en aquest món, tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i la seva sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i la seva presència és de nou  real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavatge passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en plenitud, de cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.

No es tracta d’un simple ritus, l’Eucaristia no és pas un ritual buit, sempre és viu per la presència real de Crist, cada vegada que hi participem renovem la seva presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la caritat.

Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l'amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.

Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia rentat els peus amb un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’ajup, s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li perquè ho és, doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.

Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat.

Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquesta copa és la Nova Aliança en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor».(CEC 1382)» (Ecclesia de Eucharistia, 12)

Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món.

Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres.

Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà rentarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seves mans, va elevar al Pare l'oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, el vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servei de Déu, està al servei del món en termes d'amor i veritat.» (Caritas in veritate, 11).

diumenge, 24 de març del 2024

Diumenge de Rams La Passió del Senyor / Cicle B

 

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle B

Santa Maria de Poblet

24 de març de 2024

Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11 i Mc 14,1-15,47


El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la seva mort un divendres. 

El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la traïció malden per imposar-se. 

El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre hi ha qui s’anticipa a  ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat, una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.

El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit. Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home del qui li parlaven.

Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se, els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus propis recursos.

Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.

El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem. Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.

Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li sepultura.

La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la. Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.

El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva pròpia vida.

Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum d’aquell qui és la veritat i llum per al món.

Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu amor etern i veritable.

dissabte, 23 de març del 2024

Exèquies

 

Exèquies 

Dissabte 23 de març de 2024

Església de Lestonac a Tarragona

Jb 19,1.23-27a, Salm 41,2.3.5bcd;42,3.4.5 i Lc 23,44-46.50.52-53;24,1-6a

«Jo se que el meu defensor viu i que testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu» exclamava Job. La mort ens surt al pas, ho fa al llarg de la nostra vida quan arrabassa als nostres avis, als nostres pares, als nostres germans, als nostres amics. I quan la tenim davant dels ulls ens interpel·la, ens preguntem quin és el sentit de la nostra vida, què ens porta a la vida i què ens l’arrabassa. Vist així la vida, la vida terrenal, seria un sense sentit, naixem per morir, res no ens enduem i res no deixem. Però aquest raonament, que ens portaria a la desesperació, es desfà als ulls de la fe. Per al creient la vida és un do, un regal de Déu i a la fi, quan s’ha acomplert el nostre pelegrinatge terrenal rebem un regal encara més valuós, la vida eterna. Aquest és el sentit de l’encarnació, la passió, la mort i la resurrecció de Crist, un misteri que estem a punt de recordar en aquesta setmana que anomenem santa i que té en el tríduum pasqual el centre de l’any litúrgic.

Però malgrat aquest convenciment, la mort sempre ens porta desassossec, tristesa, nostàlgia; aquells qui compartien la nostra vida amb nosaltres, ja no ho fan, els seus ulls es clouen i ja no hi veuen, la seva boca ja no parla i les seves orelles ja no escolten les nostres paraules. Un sentit de profunda orfandat ens envaeix i sentim la seva partida com un gran dolor. A aquest dolor no hi fou aliè ni el mateix Jesús, Ell, que era senyor de la mort i de la vida, davant l’amic reclòs al sepulcre es commogué, es contorbà escoltant el plor de les germanes de Llàtzer, tant que els qui ho veieren exclamaren: «Mireu com l'estimava» (Jn 11,35). Al cap i a la fi busquem entre els morts aquell qui viu, que ja no és aquí perquè participa de la vida vertadera i plena que Crist morint a la creu i ressuscitant del sepulcre ha guanyat per a tots nosaltres. Aquest és el sentit d’aquesta cerimònia, no és altra cosa que un vot de confiança, un vot d’esperança de que la nostra germana que cregué en Crist, que confiava al final del camí en poder veure Déu cara a cara, ara hagi vist acomplert el seu desig. Li demanem al Senyor que pugui veure ara acomplerta aquella esperança que manifestava Job i que els seus ulls i no els d’un altre, contemplin Déu cara a cara, al Déu que demanem que li sigui ara i ja per sempre la seva vida.

Això no evita que els nostres cors apenats recordin el temps proper en que compartia amb nosaltres, amb el seu marit, els seus fills, els seus nets, els seus familiars i els seus amics, els aplecs festius dels que parla el salmista i també, sens dubte, els moments d’angoixa, de tristesa i de dificultats, que de tot hi ha al llarg de la vida. De la nostra germana ens queda ara primer que tot aquesta esperança de que el Senyor l’aculli al seu regne i allí pugui compartir la gloria eterna amb els seus pares, germans i un dia, quan sigui l’hora, també amb tots nosaltres. Ara i aquí ens deixa tants i tants records que alleujaran el dolor de la seva absència, perquè ella va estimar i va ser estimada i «l'amor és fort com la mort» com diu el Càntic dels Càntics (Ct 8,6). Aquest record, aquest seu amor cap a vosaltres, cap a tots els qui la coneguérem, romandrà en els nostres cors per sempre i és, sense cap mena de dubte, la millor herència que ens pot deixar. 

Ara és moment de dolor, d’una certa incertesa, però ha de ser per a tots el moment sobretot de la confiança, de la confiança en la misericòrdia del Senyor, que tant estima a les seves creatures que va enviar al seu Fill per compartir les nostres limitacions, les nostres misèries, el nostre dolor, la nostra mort i donar-nos l’esperança de la resurrecció. La nostra germana no marxa pas amb les mans buides, us deixa, ens deixa a tots els qui l’hem conegut i tractat, el testimoni del seu amor i d’una vida lliurada als seus i a molts, ella que va educar en els primers passos a tants i tants infants. Per tot plegat demanem al Senyor de que no ens calgui buscar-la entre els morts, li demanem que li hagi donat la vida i que ella no estant ara ja en aquest món hagi compartit la resurrecció del Senyor. Que així sigui per a ella ara i per a tots nosaltres quan ens arribi l’hora.

dimarts, 19 de març del 2024

Sant Josep

 Sant Josep

Dimarts 19 de març de 2024

Santa Maria de Valldonzella

2S 7,4-5a.12-14a.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 4,13.16-18.22 i Mt 1,16.18.21.24a

 

Josep el fill de Jacob va tenir dos somnis i els seus germans parlaven d’ell anomenant-lo el somniador. Déu parla als homes de diferents maneres, a alguns com a Moisès de manera directe, cara a cara, a d’altres a través de profetes o d’àngels, com en el cas de Maria. A sant josep, a aquest home bo i prudent, Déu li parlà a través també de somnis.

Aquest personatge clau en la història de la salvació, que acollí a Maria i a Jesús, que fou l’espòs de Maria i feu de pare de Jesús, acollí la voluntat de Déu a través dels somnis. Descendent de David , enllaçà en ell l’antiga dinastia reial d’Israel amb el nou i definitiu regne que significa Crist.

Però Josep no es limità a somniar, és també l’home de l’acció, aquell que escoltant la paraula de Déu canvia els seus plans i els emmotlla al pla de Déu, esdevenit.ne així partícip. Josep quan es desvetlla del somni compleix el que l’àngel li havia dit, el que Déu li havia manat. Així aquest home bo no desfeu el seu compromís matrimonial amb Maria, com ja tenia decidit de fer, sinó que es refià de Déu i la prengué a casa seva. No dubtà en deixar-ho tot i marxar amb Maria i el nen cap a Egipte i de nou abandonat la seva nova vida es confià en Déu per retornar a Israel i establir-se a Natzaret.

Aquesta figura discreta, sempre en un segon pla al costat de Maria, sempre vetllant per Jesús, és un exemple de fidelitat i de total lliurament a la voluntat de Déu. L’Escriptura no ens deixa d’ell ni un sol mot, sempre en segon terme, discret, sense fer soroll, però sempre disposat a fer allò que Déu vol que faci. D’ell deia sant Pau VI que havia fet de la seva vida un servei i el Papa Francesc en destaca la seva tendresa, la seva obediència, la seva acollida, la seva valentia; en definitiva en seu amor.

En aquest camí quaresmal vers la Pasqua encomanem-nos a sant Josep, prudent, discret i amatent sempre a les necessitats de Jesús i de Maria. Perquè així ens vol Déu també a nosa

dilluns, 18 de març del 2024

Dilluns V de Quaresma

 

Dilluns V de Quaresma

Dilluns 18 de març de 2024

Seminari Interdiocesà

Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 8,1-11

«Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.» Els mestres de la llei i els fariseus creuen haver trobat el moment i l’ocasió per acusar a Jesús, ho intentaven un cop i un altre i li preguntaven coses insidiosament o el posaven davant de situacions amb la voluntat de trobar un pretext per acusar-lo. Ara li porten una dona sorpresa en flagrant adulteri i la llei de Moisés ordena d’apedregar-la, però Jesús no respon, s’ajup i dibuixa amb el dit sobre la sorra. Què deuria dibuixar Jesús perquè aquells homes, que creien haver trobat ja la manera de comprometre-lo, se n’anessin, retirant-se un darrera l’altre des del més vell fins al més jove i acabessin deixant sol a Jesús amb aquella dona?

Jesús s’ajup, dibuixa, alça el cap i els diu una sola frase, s’ajup de nou per a seguir dibuixant i alça el cap de nou per a parlar amb aquella dona sorpresa en pecat. Els diu als seus acusadors una sola frase, cert, però una frase que no pot deixar a ningú indiferent: «aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres.» Jesús no nega pas el pecat d’aquella dona, ni el disculpa, ni el justifica; el que fa és que els acusadors se n’adonin de que ells són també pecadors, tant o més que aquella dona sorpresa en flagrant adulteri. De fet a aquells mestres de la llei i a aquells fariseus no els importava massa castigar el pecat, ni encara menys prevenir-lo, el que volien era tenir un pretext per a acusar a Jesús i treure’s de sobre a aquell profeta incòmode que els posava un cop i un altre en evidència. Tenien ulls però no hi veien, no veien que aquell que perdonava els pecats ho feia amb tota legitimitat, perquè era i és el Fill de Déu.

El pecat ens encega i ho fa molt sovint. També aquells homes que cobejaven a Susana, aquella dona boniquíssima que reverenciava a Déu, encegats per la passió s’oblidaren de Déu i dels deures de la justícia i en no aconseguir el que pretenien no dubtaren a acusar injustament a aquella dona que s’estimà més caure a les mans de dos calumniadors que pecar davant del Senyor. La justícia dels homes és sovint injusta, condemnem no pas per ser fidels a la justícia, sinó molt sovint per satisfer els nostres capricis, les nostres ambicions. I no cal recórrer a les sentències formals, que es mouen per normes ja establertes i ben delimitades, sinó que ens hi trobem en els petits judicis de cada dia, quan menyspreem, menystenim o ignorem als nostres germans.

El Senyor escoltà el clam de Susanna tot desvetllant l’esperit profètic en aquell jovenet que es deia Daniel. El Senyor salvà aquella dona sorpresa en flagrant adulteri de ser apedregada i li donà una nova oportunitat quan Jesús, el Fill de Déu fet home, li digué «ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més.» Ens costa perdonar, ens costa prendre consciència de la nostra naturalesa pecadora, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet a la seva Regla. Quan tant sols partint d’aquesta consciència podrem ser capaços d’ajudar al nostre germà que cau, no tant sols jutjant-lo, sinó fent-ho sempre seguint l’exemple de Crist, sobretot amb voluntat d’ajudar-lo a no pecar més o al menys a intentar-ho.

Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? – i Jesús li respongué - No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Jesús digué també als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats.» (Mt 7, 1-2). Jesús no justifica pas el pecat, ans al contrari el combat perquè ha vingut a destruir-lo; no predica el «buenisme», per utilitzar una expressió actual, sinó la misericòrdia que no és pas impunitat.

Us esteu preparant per a rebre més tard o més d’hora el ministeri sacerdotal que implica també el poder de perdonar els pecats dels altres en nom de Déu, cal fer-ho recordant que ho fem en nom del Senyor i no oblidant-se mai dels propis de pecats. En Crist tenim l’exemple de com fer-ho, Ell, l’únic sense pecat, cerca de salvar les ànimes, de reconduir al qui cau i fer-lo seguir pel bon camí i ho fa sobretot i per damunt de tot amb amor i amb justícia. Sant Joan Pau II escrivia: «El nostre Salvador Jesucrist va instituir a la seva Església el Sagrament de la Penitència, perquè els fidels caiguts en pecat després del Baptisme rebessin la gràcia i es reconciliessin amb Déu.» (Reconciliatio et Paenitentia, 30). Gràcia i reconciliació que s’expressen en la misericòrdia amb la que Déu ens acull sempre que caiem, una misericòrdia que cal que prediquem, practiquem i compartim amb la ferma voluntat d’ajudar i procurar el millor per als qui penedits s’acosten al Senyor, Ell que és compassiu i benigne.

diumenge, 3 de març del 2024

Diumenge III de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge III de Quaresma / Cicle B

Diumenge 3 de març de 2024

Santa Maria de Valldonzella

Ex 20,1-17, Salm 18,8.9.10.11, 1C 1,22-25 i Jo 2,13-25

 

El Messies és per a uns un escàndol i per a d’altres un absurd, ho era per als jueus i per als grecs del temps de l’Apòstol sant Pau, però sovint ho continua essent avui per a tanta gent que no coneix al Crist o que el descarta. Aquesta cultura del descartament de Déu de l’allunyament de Déu, de prescindir de Déu sols la podrem combatre i compensar amb una fe viscuda en plenitud, amb sinceritat de cor i amb caritat, amb l’amor. Deia el Papa Francesc que «estimem de veritat als altres en la mesura en què ens reconeixem estimats per Ell, pel nostre Senyor i Salvador. Ajudem en la mesura en què ens sentim ajudats; ens aixequem si ens deixem aixecar per Ell cada dia.» (20 de febrer de 2023). Certament la llei del Senyor és perfecte, però cal que li confiem el descans de la nostra ànima i la nostra ànima hi descansarà en la mesura en que complim la seva llei de manera natural, per pur amor a Ell i als altres, en la mesura en que l’estimem i ens sentim estimats per Ell.

Ens fem sovint altres deus, com l’afany de posseir, de dominar, de controlar; un afany que es fa realitat, trista realitat, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Perquè sinó d’on surten les guerres, els conflictes, les lluites sinó d’un afany de poder sigui polític, militar, econòmic o fins i tot espiritual, d’un desig de la casa i dels béns de l’altre? Déu no és un absurd ni un escàndol o en tot cas ens sembla a hores d’ara un escàndol: no matar, no robar, no declarar falsament contra un altre, no procurar el descans als altres, no honorar pare i mare o no enganyar-los; perquè sovint ens hem  acostumat tant a que tot s’hi val, a que la fi, la fi que nosaltres creiem legitima i que de fet no ho és pas als ulls de Déu, justifica qualsevol mitjà, que qualsevol altra cosa ens sembla escandalosa i absurda.

També en temps de Jesús poc a poc el culte a Déu s’havia convertit no pas en una conversió del cor, sinó en una pràctica ritual buida de sentit espiritual, que movia l’activitat econòmica del temple i l’omplia de venedors, de vedells, de moltons, de coloms i de canvistes asseguts. Davant d’aquell espectacle, davant d’aquell absurd i d’aquell escàndol, Jesús no se’n pogué estar i consumit pel zel del temple del Senyor fent-se un fuet, els tragué a tots, escampà les monedes i bolcà les taules. Sovint la nostra vida interior està plena de monedes, de moltons i de vedells; d’ídols de plata i d’or que aquests sí que són realment un absurd i un escàndol, perquè són un mur que ens impedeix de complir la llei de Déu i d’estimar-lo a Ell i estimant-lo a Ell estimar als germans.

En aquesta Quaresma, que és el temps de conversió per excel·lència, ens hem de deixar destruir per Crist, destruir tot allò que ens impedeix apropar-nos-hi i que ens deixa en mans de l’absurd i del caduc. En aquest temps de conversió ens hem de deixar reconstruir interiorment per Crist per poder esdevenir així vertaders temples de Déu, recuperant aquella imatge que Déu posa en la seva creatura i que hem enterbolit amb tants falsos ídols. En benefici nostre prenem en va el nom de Déu, el manipulem, ens volem fer un déu a mida que digui el que nosaltres volem escoltar i Déu no està a l’albir del caprici humà, està al servei de l’home, certament però perquè cerca la seva salvació i deixant aleshores com a absurdes i escandaloses les nostres pobres mires.

Ens cal expulsar del nostre cor tot impediment, tot allò que ens allunyi de Déu. Obrir-lo als manaments del Senyor i posar l’esperança en aquest temple net de tot mercadeig, que és el santuari del cos de Crist al que ens acostem i que compartim en cada Eucaristia com un tast d’allò que la passió, la mort de Jesús a la creu i la seva resurrecció al tercer dia ens ofereixen.

Visquem doncs aquest temps de gràcia quaresmal com un vertader camí vers la Pasqua, vers aquest temple definitiu, lliure de tot fals ídol, on adorarem al Senyor en esperit i en veritat (Cf. Jn 4,23). Confiats en Jesús que ens coneix a tots; que no té cap necessitat que li revelin el que som els homes; perquè Ell sap prou què hi ha a l'interior de cada home.

dijous, 29 de febrer del 2024

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

 

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat. En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm al Senyor.