Viure la Setmana Santa avui
Confraria de sant Pere Apòstol
Prioral
de sant Pere
Divendres
24 de març de 2023
Il·lm. Senyor Alcalde, regidores
i regidors, estimat Mossèn Joan Anton, Prior, benvolgut senyor Domene,
President de l’Agrupació d’Associacions e Setmana Santa, estimat senyor Cabré,
President de la Confraria de sant Pere Apòstol, benvolguts membres de la Junta
de l’esmentada Confraria, benvolguts i benvolgudes germans i germanes.
Moltes gràcies per la seva amable
invitació de ser avui aquí amb tots vostès en aquesta emblemàtica església
Prioral, símbol de la ciutat de Reus i lloc entranyable també per a la meva família
ja que aquí fou batejat el 12 de novembre de 1832 i ordenat de bisbe el 26 de
setembre de 1886 el Dr. Joan Baptista Grau i Vallespinós, bisbe que fou
d’Astorga i germà d’una de les meves besàvies paternes; fills ambdós de Ramon Grau
i de Tecla Vallespinós, que vivien al llavors carrer de sant Benet on el pare
regentava uns telers. El bisbe Grau fou amic d’Antoni Gaudí i segons diverses
fonts també en certa manera el seu director espiritual; d’aquí que li
encarregués el nou palau episcopal d’Astorga on en morir el bisbe Grau es
paralitzaren les obres. Valgui aquesta referència per recordar un moment
puntual de la història d’aquesta església prioral dedicada a sant Pere.
Voldria fer-los unes breus
reflexions de com podem viure la Setmana Santa avui precisament a partir de la
figura de sant Pere, sota l’advocació del qual està posada la seva Confraria,
patró de la ciutat i també per la seva fortalesa i per la seva fragilitat un
model que ens apropa al Crist des de la condició humana sempre fràgil i sols a vegades
forta. Sant Benet, pare de monjos, parla a la seva Regla, un text del segle VI,
de les febleses tant físiques com morals que tots tenim. Sant Pere ens és un
exemple de com portar aquestes febleses i com superar-les, malgrat que caiem un
cop i un altre, que ensopeguem amb les mateixes pedres moltes vegades.
Som a les portes de la Setmana
Santa, una Setmana Santa podríem dir que normalitzada, després de la pandèmia i
de les seves seqüeles. La nostra cultura és d’una gran riquesa i això es
trasllueix també en la cultura popular. Tant la cultura en general com la
cultura popular tenen una arrel religiosa, sense ser conscients d’aquesta arrel
poc podríem entendre la nostra societat. Això independentment de que el
sentiment religiós i sobretot la pràctica religiosa estiguin en un moment
difícil. Els països mediterranis tenim a més una inclinació a mostrar
plàsticament, quasi podríem dir que escenogràficament, la nostra cultura als
carrers. No és d’es d’estranyar doncs que les manifestacions religioses surtin
als nostres carrers i que s’hagin anat integrant en la cultura popular i és
molt bo que això sigui així. Però no hem de perdre mai de vista el caràcter
religiós i espiritual d’aquestes celebracions i molt especialment de la
celebració als carrers de la Setmana Santa.
En aquests dies celebrem el
misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció de Crist i també
espiritualment ens hi hem de preparar per a viure aquest gran misteri amb tota
la intensitat que ens sigui possible. Sant Benet a la Regla que seguim els
monjos, ens diu que la vida del monjo hauria de ser tota ella una Quaresma, no
ho diu tant sols pel que fa a les privacions i el que podríem dir penitències;
ho diu sobretot perquè la vida del monjo, la vida de tot cristià és un camí cap
a la Pasqua. Una Pasqua que hem de viure sempre amb un triple sentit: Memorial
de la Pasqua de Crist mort i ressuscitat per a nosaltres, com a esperança de
gaudir nosaltres, gràcies a la seva redempció, de la nostra pròpia Pasqua i
també com a celebració col·lectiva, cultural i social.
Com escriu en el vostre programa
el President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus cal:
«preservar de manera pública una Fe i fer arribar la Bona Nova a persones que
en el seu dia a dia no paren atenció, o no escolten la crida en les accions
diàries que duen a terme, i durant els dies sants, gràcies a les accions de les
entitats de Setmana Santa aconsegueixen que una petita guspira de Fe brandi
dins d’elles.»
D’aquí que sigui molt important
viure aquest temps litúrgic privilegiat que ha de ser a més un camí de
conversió personal i comunitària. Talment com el camí que feu Pere i no és que
ell, precisament ell, no ensopegués una i altra vegada amb les pedres de la por
o de l’escepticisme; però reaccionà sempre davant la seva debilitat bé plorant,
bé entristin-se, fins a trobar la fortalesa necessària per donar la vida per
Crist. No se’ns demana a nosaltres tant, però sí que siguem testimonis seus.
Els proposo seguint a Pere, que
aprofitem aquest temps de gràcies per aprofundir en temes tant fonamentals com
el servei, la pregària, la perseverança, la fortalesa i per damunt de tot
l’amor.
La Setmana Santa i la Pasqua
temps de servei als altres.
«Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia
arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia
estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven,
quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la
resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a
les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es
tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un
gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la
tovallola que duia cenyida. Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu:
Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? Jesús li respon: Ara no entens això que
faig; ho entendràs després. Pere li diu: No em rentaràs els peus mai de la
vida! Jesús li contesta: Si no et rento, no tindràs part amb mi. Li diu Simó
Pere: Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les
mans i el cap. Jesús li diu: Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus:
ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots.» (Jn 13,1-10).
Pere es queda desconcertat quan
Jesús es posà a rentar els peus als deixebles. Deixant-se endur pel seu fort
caràcter fins i tot retreu a Jesús aquell gest i com tantes altres vegades
rectifica i passa a una actitud ben diversa, quasi oposada, a voler que Jesús
li renti també les mans i el cap. El gest de Jesús és certament desconcertant,
ho és avui per a nosaltres però ho era molt més en l’època de Jesús perquè
aquell era un treball d’esclaus. La nostra fe sense obres és morta, ens diu
sant Jaume a la seva carta, si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és
morta. (Cf. Jm 2,17).
Jesús no vingué al món a
donar-nos lliçons teòriques, vingué a mostrar-nos com ens cal viure la nostra
fe; Crist no vingué per ser reverenciat i lloat, vingué per ensenyar-nos que
fins i tot essent perseguit es pot donar testimoni de la fe, millor dit és quan
es dona millor testimoni de la fe. No són temps fàcils els nostres, potser no
hi ha mai temps fàcils, però els creients si per alguna cosa ens hauríem de
donar a conèixer als altres, als no creients, als indiferents, fins i tot als
hostils; hauria de ser per les nostres obres, fer la nostra vida atractiva pels
altres perquè està fonamentada en l’amor a Crist.
Sobre aquest tema el Papa
Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de
novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a
dir estar atents a no basar la vida en el culte de l'aparença, de
l'exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar
atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai
del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més
febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos
amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat.
Preguntem-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i
gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles?
Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una
malaltia perillosa de l'ànima!»
El vertader poder és el servei, deia en l’homilia del inici del seu
pontificat. En el servei està la nostra força, és la millor imatge que podem
donar, però no per donar una imatge sinó essent reflex de la nostra fe, tenint
interioritzat que servir als altres és la millor manera de donar glòria a Déu. Pere,
amb el seu caràcter sempre abrandat, creia moltes vegades fer un favor a Crist
intentant allunyar-li la passió o aquí mostrant-li que el mestre no ha de
rentar els peus als deixebles, en tot cas ha de ser al contrari. Moltes vegades
Pere no acaba d’entendre de que va el pla de salvació de Jesús i això que l’ha
seguit des del primer moment. Per això és tant bon exemple per a nosaltres,
perquè també nosaltres som així moltes vegades, volem dir-li a Déu que ha de
fer, com ha d’actuar.
Deia el Papa Benet XVI en la seva homilia d’inici de pontificat que: «La
tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en
definitiva és un servei a l'alegria, a l'alegria de Déu que vol fer la seva
entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir és servir amb joia, alegres de
servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament l’amor i la caritat,
no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al
Crist i mirant sempre d’imitar-lo i la millor manera d’imitar-lo és servir als
altres.
L‘autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de
cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l'Evangeli,
de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar
sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la
comoditat de l'estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense
honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les
places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges
de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religioses; marcades
per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia
6 de novembre de 2015).
Escriu l’Arquebisbe Joan en el programa de la vostra Confraria: «tenir
l’esperit obert al Senyor, significa saber perquè fem el que fem. És una
proposta cristiana al món per ser millors persones, per servir millor en totes
les necessitats humanes.»
La Setmana Santa i la Pasqua
temps de pregària.
«Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny
anomenat Getsemaní, i els digué: Seieu aquí mentre vaig allà a pregar. Va
prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i
abatiment. Llavors els digué: Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos
aquí i vetlleu amb mi. S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a
terra i pregava dient: Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de
mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols. Després va cap als
deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: Així, doncs, ¿no heu estat capaços
de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la
temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble. Se n'anà
per segona vegada i va pregar dient: Pare meu, si aquesta copa no pot passar
lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat. Després tornà i els
trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i se'n tornà a pregar per
tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles
i els diu: Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà
entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és
aquí.» (Mt 26
36-46).
Aquesta voluntat de servir ens ha
de venir d’un treball interior personal. La pregària és la millor companya, la
millor eina per apropar-nos a Déu i el temps de Quaresma, la Setmana Santa i la
Pasqua són temps privilegiats per pregar. Déu ens parla en la pregària i en la pregària parlem a Déu. No
és fàcil pregar, en Pere en tenim un exemple, com sempre un bon exemple. Pere,
Jaume i Joan formaven el nucli més proper, més íntim podríem dir de Jesús, aquells amb qui comparteix els moments més
importants i les confidències, són també els qui fan un tast del que serà la
gloria eterna en l’episodi de la transfiguració, allí on els vestits de Jesús,
de Moisés i d’Elies eren tant fulgurants i tant blancs com cap tintorer del món
no podria a la terra aconseguir. I malgrat haver viscut això defalleixen i
s’adormen mentre Jesús agonitza espiritualment i molt humanament davant del que
li ve al damunt. No són capaços de vetllar una hora quan han vist tantes
vegades a Jesús pregar durant tota una nit; han après poques coses però els hi
queden per viure noves experiències. Ara veuen sense entendre, però quan facin
experiència del ressuscitat i l’Esperit davalli damunt d’ells els vindrà la
fortalesa suficient per desvetllar-se i pregar amb molta més intensitat.
Com escriu el Prior, Arxiprest i consiliari de la vostra confraria,
Mossèn Joan Anton: «Tota la setmana Santa és atracció irresistible envers
Jesucrist. Aquests dies comprenem millor les paraules de l’Apòstol: “La caritat
de Crist ens urgeix! (2Co 5,14), la que Ell visqué en plenitud fins a la mort
en Creu.»
La Setmana Santa hauria de ser per a tots nosaltres un moment d’intensa
pregària perquè tant sols la pregària ens pot ajudar a viure-la amb tota
intensitat i profunditat i a ser capaços aleshores de transmetre aquesta
profunditat als qui bé encuriosits o bé moguts per la tradició s’apropen a les
manifestacions de fe que omplen els nostres carrers. Com escriu el secretari de
la vostra Confraria en el programa: és aquesta «una tradició arrelada en la fe
de la qual ens hem de sentir preservadors i tuïtius.»
La Setmana Santa i la Pasqua temps
de perseverança.
«Simó Pere li diu: Senyor, on vas? Jesús li respon: Ara tu no
pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard. Pere li replica:
Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida! Jesús li
contesta: ¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall
que no m'hagis negat tres vegades.» (Jn 13, 36-38).
Certament Pere no és un model de
perseverança. Com escriu Maria del Mar Martín en el vostre programa: «es pot
llegir en Pere la por i la covardia, la qual cosa el converteix en un acte
infame i més proper, si és possible a la traïció. Però a més es traeix a si
mateix, ja que per mediació de la negació: no té mestre, no té grup de
pertinença i no té origen; és a dir queda completament desvinculat, aïllat, del
su món i de si mateix.» És aquest un interessant anàlisi psicoanalític de Pere.
Ell està disposat a tot, a morir pel mestre i amb el mestre, a tallar l’orella
a un criat per alliberar a Jesús dels qui el volen capturar, però quan veu que
van maldades, que potser fins i tot ell pot ser detingut i qui sap si mort amb
el mestre, aquell oferiment de la seva vida tant valent, agosarat i decidit no
dura ni tres cants del gall.
No és la primera vegada que Pere
defalleix. L’Evangeli de Mateu ens el mostra capaç de caminar sobre les aigües
quan Jesús el crida, cridant de por amb els altres deixebles quan veuen a Jesús caminar-hi però capaç ell
mateix de caminar sobre l’aigua i anar fins a Jesús, però quan el vent es fa
fort s’acovardeix i s’enfonsa. En el moment de la passió li passa el mateix,
s’encoratge, s’envalenteix fins a voler morir per Crist i quan el vent de la
cridòria contra Jesús es fa fort surt del pati de la casa del gran sacerdot i
ja no en tornem a saber res d’ell fins al matí del diumenge. No està al
calvari, no està al sepulcre, tot i que nosaltres tradicionalment li situem; la
por el fa recloure’s en un lloc amb les portes ben tancades.
Cal aprofitar la Setmana Santa, aquesta
celebració que en paraules de l’alcalde de Reus en el vostre programa «és un
exemple de la nostra manera de viure i de ser», per perseverar. Davant la
temptació de circumscriure aquets dies a una manifestació tant sols cultural,
davant el risc de passar de puntetes per damunt del vertader i profund sentit
d’aquests dies sants; cal perseverar en la voluntat d’aprofitar-los per mostrar
i explicar la nostra fe, per compartir-la, per ensenyar-la amb els recursos
plàstics que tenim a l’abast i que la tradició ens ha llegat per tal
d’emprar-los en bé de la bona nova que com a creients som cridats a proclamar.
Ressaltem sempre que aquesta
setmana és santa i el que realment vol dir això. Una setmana per a aprofundir
en la fe, per perseverar en la nostra fe i una setmana també per difondre-la
aquesta fe amb la ferma voluntat de compartir-la amb tot aquell qui vulgui
acostar-s’hi.
La Setmana Santa i la Pasqua
temps de fortalesa.
«Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les
criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda
mirant i li diu: Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús. Però ell
ho negà: No sé ni entenc de què parles. Llavors va sortir fora, al vestíbul, i
un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als
qui eren allí: Aquest és un d'ells. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui
eren allí li tornaren a dir: És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets
galileu! Però ell es posà a maleir i a jurar dient: Jo no conec aquest home de
qui parleu! A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar
d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat
tres vegades.» I va esclatar en plors.» (Mc 14, 66-72).
Aquesta escena us és ben
familiar, és la que mostreu pels carrers d’aquesta ciutat de Reus els vespres
del Dimecres i del Divendres sants. La
foscor i el fred són trencats per les flames d'un foc encès al pati del palau
del Sanedrí. Els qui han participat en l’arrest de Jesús estiren les mans cap a
aquest foc; els rostres estan lleugerament il·luminats i aleshores s'escolten
tres veus, tres dits que senyalen a
Pere. Una criada del palau i dos homes
repeteixen la mateixa acusació cap a Pere, s’han adonat del seu accent i
aleshores Pere en un intent quasi desesperat d'autodefensa, aquell que volia
morir pel mestre i amb el mestre, no dubte a jurar tres vegades que no coneix
de res a Jesús. És el mateix que poques hores abans havia proclamat: «Encara
que tots s'escandalitzin, jo no... Encara que hagi de morir amb tu, jo no et
negaré». Sobre la veu de la consciència de Pere s’imposa el cant del gall.
L’Evangeli segons sant Lluc descriu l'encreuament de les mirades entre Crist i
Pere, Jesús va fixar intensament la mirada en el rostre de Pere; no és un home
qualsevol el que ara mira a un altre; és el Senyor, els ulls del qual escruten
el cor i els ronyons, com diu el Salm, és a dir, el secret íntim d'una ànima.
Sols aleshores dels ulls de Pere cauen unes llàgrimes del penediment.
En aquesta escena es reflecteixen
moltes i nombroses històries d'infidelitat i de conversió, de feblesa i
d'alliberament. Tots som Pere, tots som com Pere i cada dia realitzem petites
traïcions, protegint-nos després de justificacions mesquines, deixant-nos
arrossegar per temors. Però, com va succeir a l'apòstol, també nosaltres tenim
obert el camí de la trobada amb la mirada de Crist.
Escriu en el vostre programa
Maria del Mar Martin: «pot ser que ens cridi l’atenció que qui hagi passat a la
història com a traïdor sigui Judes i que es digui poc o res al respecte de
Pere. La principal diferència entre l’un i l’altre és que la traïció de Judes
és directe, clara, fins i tot valenta; traeix però és ell mateix i davant de
Jesús qui executa, mitjançant un petó el lliurament. (...) Pere respon amb una
negació cada cop més forta: va des del no entenc el que dius al no conec aquest
home, maleint i jurant.»
Com escriu Mossèn Joan Anton
aquestes negacions ens enfronten amb les nostres mentides i negacions i alhora
ofereix la possibilitat de la reconciliació, del retrobament de la pau. És
aquesta la gran diferència entre Pere i Judes, el darrer es desespera i no veu
altra sortida que posa punt i final a la seva vida, Pere en canvi es penedeix
també, però s’acull a la seva misericòrdia. Com escriu sant Benet a la Regla
que seguim els monjos, ens cal no desesperar mai de la misericòrdia de Déu;
Judes desespera, Pere espera aquesta misericòrdia.
En paraules del Papa Francesc: «Misericòrdia:
és l'acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia:
és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls
sincers al germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que
uneix Déu i l'home, perquè obre el cor a l'esperança de ser estimats per sempre
no obstant això el límit del nostre pecat.» (Misericordiae Vultus, 2).
La Setmana Santa i la Pasqua
temps d’amor.
«Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: Simó,
fill de Joan, m'estimes més que aquests? Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps
que t'estimo. Jesús li diu: Pastura els meus anyells. Per segona vegada li
pregunta: Simó, fill de Joan, m'estimes? Ell li respon: Sí, Senyor, tu saps que
t'estimo. Jesús li diu: Pastura les meves ovelles. Li pregunta Jesús per
tercera vegada: Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús
li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: Senyor, tu ho
saps tot; ja ho saps, que t'estimo. Li diu Jesús: Pastura les meves
ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves
on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà
per portar-te allà on no vols. Jesús va dir això per indicar amb quina mort
Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:
Segueix-me.» (Jn 21,
15-19)
El matí del Dissabte Sant, és
l’hora del silenci, un silenci adolorit, torbat, afeixugat per tants
esdeveniments: l’entrada triomfal a Jerusalem , el complot, el darrer sopar i
el rentament de peus, la traïció, la detenció, la negació de Pere, el procés i
la mort de Jesús a la creu, traït, negat i abandonat. Podríem comparar-ho quan
hem viscut situacions similars, a quan mor un familiar o un amic, després del
neguit d’acompanyar-lo en la malaltia o la sorpresa de la seva mort i quan ja
hem vetllat i sepultat el seu cos, quan s’apaga el murmuri dels qui ens han
acompanyat durant el tràngol, es fa el silenci i l’absència pren tot el seu
sentit. Aquest deuria ser el sentiment dels apòstols, el sentiment dels
deixebles, el sentiment de les dones i sobretot el sentiment de Maria, la mare,
aquell dissabte en el que malgrat ser solemne ells no estaven per masses
festes. Com pair tot el brogit i la cridòria de les darreres hores; aquell matí
del dissabte; com va viure per exemple Pere aquell dissabte? Les paraules que
havia dit a Jesús, el seu compromís de defensar-lo i no abandonar-lo mai i el
cop d’espasa a Malcus li deurien ressonar un cop i un altre al cap, tot
revivint la seva negació; el record del mestre i la vergonya de la seva
covardia.
Pere en el relat de la resurrecció segons sant Joan apareix en un
lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i arribar
el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure com està
buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i que el
relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de Maria
Magdalena. Apareixen junts com en altres
fragments de l’Evangeli de Joan, Pere i el deixeble estimat però en aquest
passatge concret queda manifesta la situació de preeminència de Pere sobre
Joan, aquest tot i arribar primer s’atura, tot i veure-hi dins del sepulcre no
hi entra fins que Pere ha arribat i hi ha entrat; hi ha però una diferència
clara i és que el deixeble estimat veu i creu i Pere tot i veure encara no
creu. Pot ser-hi present el conflicte entre grups eclesials i que el text
vulgui destacar el caràcter apostòlic de la comunitat. Però més endavant
l’Evangeli de Joan refermarà més aquesta idea en l’episodi de les tres
afirmacions d’amor de Pere a Jesús. Pere ha negat a Jesús, el deixeble estimat
ha romàs als peus de la creu; l’amor del deixeble estimat és patent; Pere en
canvi ha de ser ajudat pel mateix Jesús a través d’aquesta pregunta feta tres
cops per tal de confessar la seva fe.
Torna la Setmana Santa, una altre
vegada com tantes n’hem viscut; però en les nostres vides cada una, com en tots
els altres esdeveniments de la nostra existència, és única. Mirem de viure-la
amb intensitat, conscientment i sobretot amb esperança. Tenim una expressió ben
col·loquial que és “fer Pasqua abans de Rams”, perquè no hi ha Pasqua sense
Divendres Sant, però el Divendres, la passió i mort de Jesús, no són l’objectiu
per si mateixos, són un mitjà, privilegiat certament, però tant sols un mitjà;
són un pas, molt important, però tant sols un pas. El vertader centre és la
resurrecció i aquesta significa que per a nosaltres hi ha quelcom més que
misèries, patiments i sofriments. Intentem també de ser un anunci d’aquesta
esperança, mirant de portar quelcom del Regne de Déu ara i aquí, sobretot als qui
més ho necessiten, als qui més els cal l’esperança.
No són pas temps fàcils els
nostres, potser totes les generacions han dit el mateix, hi ha moltes
dificultats, manca diàleg i la voluntat d’arribar a punts comuns d’enteniment
creant marcs on tots puguem conviure. Si ens tanquem en l’autodefensa cercant
de mantenir únicament i exclusivament els nostres punts de vista no farem gran
cosa per millorar el nostre món, la nostra societat; tot aquest patiment que
ens passa pel davant dels ulls aquets dies no servirà per a res. Per posar
esperança ens cal afanyar-nos-hi, posar-hi els cinc sentits. Si ens quedem
indiferents davant de tot el sofriment humà, quin sentit té la passió i la mort
de Crist? Si la seva resurrecció no és llavor d’esperança quin sentit com a
creients podem aportar a la nostra societat?
La passió de Crist, la passió del
món passa aquets dies davant dels nostres ulls; no ho contemplem com un simple
espectacle ni com quelcom fugisser; sinó com quelcom amb el que ens hi hem de
solidaritzar. Els convido a viure aquesta Setmana Santa amb esperit de servei
als altres, pregant, perseverant, enfortint la nostra fe i estimant. Però
sobretot amb esperança, la creu del Divendres Sant no té la darrera paraula, el
sepulcre amb el cos de Crist no és la darrera estació; El vertader punt i final
és la resurrecció de Crist, és el sepulcre buit; tot plegat conforma la nostra
fe que és per si mateixa la nostra esperança.
Escoltem i atenem les paraules de
sant Pere en la seva primera carta: «Sigueu, doncs, assenyats i sobris, i així
podreu pregar. Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres,
perquè l'amor cobreix una multitud de pecats. Practiqueu mútuament
l'hospitalitat sense queixar-vos. Poseu-vos els uns al servei dels altres,
cadascú segons els dons que ha rebut, com a bons administradors de la múltiple
i variada gràcia de Déu. Si algú parla, que sigui per transmetre paraules
de Déu; si algú presta un servei, que sigui amb les forces que Déu concedeix.
Així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist. D'ell són la glòria i el poder
pels segles dels segles. Amén.» (1Pe 4,7-11).
Que el Senyor ens concedeixi de
viure intensament aquets dies sants, però ajudem-hi també nosaltres, intentant
de viure’ls amb intensitat i amb fe confiats en que Crist ha mort però sobretot
ha ressuscitat per a la nostra salvació.
Moltes gràcies,
