diumenge, 31 de juliol de 2022

Diumenge XVIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XVIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  31 de juliol de 2022

Capella de santa Caterina

Ecle 1,2;2,21-23; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17 ; Col 3,1-5.9-11 i Lc 12,13-21

Tot és en va? Ens ho ha preguntat la primera lectura del llibre de l’Eclesiastès.  No tot és en va, l’esforç per treballar amb coneixement, traça i eficàcia no és un esforç va. Però sovint per valorar-ho no posem l’accent en allò que és realment important sinó en coses que ens semblen importants però que no ho són o al menys no en la mesura en que nosaltres creiem. La nostra societat valora paràmetres com ara els diners, la projecció social, la imatge que podem donar de nosaltres mateixos i que implica tenir una gran casa o un gran cotxe o fer un llarg viatge durant les vacances. Tot plegat són coses fugisseres i que molt sovint ens empenyen a fer allò que no hauríem de fer perquè per aconseguir aquets objectius la temptació d’adquirir béns o acumular diners amb mètodes poc ètics o fins i tot no legals és gran.

Ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació, la mateixa societat que enlaire un personatge als pocs mesos o anys el fa caure del pedestal de la manera més dolorosa possible; però malgrat això aquests valors efímers, caducs i equívocs no desapareixen, ans al contrari segueixen essent vigents. I no és pas que la mateixa Església n’estigui lliure, també cau en aquests paranys i el Papa Francesc, per exemple, ha parlat moltes vegades del carrerisme i l’ambició també en l’àmbit eclesial.

Jesús, en l’Evangeli, davant qui està capficat en el repartiment d’una herència i ha entrat en conflicte amb un germà seu va a allò essencial; ens ve a dir que problemes com aquest, problemes mundans, en part no són pas tan importants com creiem. No ho són perquè la nostra vida és efímera, finita, la nostra vida terrenal no és la vertaderament important, la que ho és d’important és la vida eterna i aquesta no s’adquireix amb diners, per entrar-hi no valen els béns o la imatge o la fama. Si ho creiem així anem errats, com diu l’Evangeli; perquè al cap i a la fi la vida i la mort no està a les nostres mans. És cert la nostra mateixa societat està entestada en un procés per a controlar la vida i la mort, però és aquest un greu error que deshumanitza la persona, li treu la seva dignitat. Una dignitat que per a nosaltres creients li ve per ser fills de Déu, creatures de Déu, és a dir obra seva. D’una altra part aquests conflictes són importants perquè ens porten al rancor i a l’odi fers als germans.

En paraules del Papa Francesc «només per la fe en la resurrecció nosaltres podem apuntar-nos a l'abisme de la mort sense que la por ens aclapari. No sols això: podem donar a la mort un rol positiu. De fet, pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a mirar amb ulls nous tota la vida.» (Audiència general 9 de febrer de 2022). Ens ho dit també l’Apòstol Pau en la carta als cristians de Colosses: hem d’estimar allò que és de dalt, no pas allò que és de la terra, això ho hem de fer morir, això és l’home antic i nosaltres per la redempció som l’home nou. No és aquest un llenguatge fàcil, també avui és un missatge contracorrent, podríem dir fins i tot que antisistema; Crist no va venir per afalagar les orelles dels poderosos, va venir a portar el Regne, soni el seu anunci dur o soni menys dur. Aquell home que feia grans plans per construir graners on guardar el seu gra per dedicar-se a reposar, menjar, beure i divertir-se no tenia present que la mort li podia sortir al pas en qualsevol moment i que tot allò acumulat no li podria assegurar la vida. Com ha dit més d’un cop el Papa Francesc «Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...). Ens anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques.» (Audiència general 9 de febrer de 2022).I malgrat això quantes famílies trencades per disputes sobre una herència, quantes amistats esquinçades per plets sobre unes propietats. Segur que tots en coneixem casos de més prop o de no tant prop. Si creiem de veritat que hem ressuscitat juntament amb Crist el que hem de cercar són les coses de dalt i viure aquesta vida amb agraïment pel que Déu ens ha concedit i deixar-la reconciliats, sense deixar rancors ni remordiments, fent-nos així rics als ulls de Déu.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Sant Jaume, Apòstol

 

Sant Jaume, Apòstol

Solemnitat

25 de juliol de 2022

Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15 i Mt 20,20-28

Jaume, el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu  ministeri en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.

D‘on els venia la força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot arreu? Quan encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè n’havien estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui havien seguit i per qui havien estat evangelitzats.

Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no per això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l'agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»

Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne, compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.

La seva fe anà madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en plenitud per l'Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va arribar el moment del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI, Audiència general 21 de juny de 2006).

Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més gran, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.

Una mort així no és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí de fe, d’un pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist. «Obeir a Déu és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats per Pere i dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a  centre de la seva vida, del seu ministeri, de la seva mort.

Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.

En paraules de sant Joan Pau II: «La missió de l'Església va començar a realitzar-se precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l'Esperit Sant rebut en el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als homes. Aquesta obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la mort. La fúria dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una decisió indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan Herodes va tirar mà a alguns de l'Església per a maltractar-los. I va donar mort a Jaume, germà de Joan, per l'espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols que va sofrir el martiri. (...) La fe de l'Església té el seu origen i fonament en el missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la fe, que es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de novembre de 1982).

Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat al Déu de l'amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis sempre del Crist.

diumenge, 24 de juliol de 2022

Diumenge XVII durant l’any / Cicle C

 

 

 

Diumenge XVII durant l’any / Cicle C

Diumenge  24 de juliol de 2022

Gn 18,20-32; Salm 137,1-2a.2bc-3.6-7.8; Col 2,12-14 i Lc 11,1-13

«Encara goso parlar al meu Senyor, jo que soc pols i cendra», així es dirigia Abraham, el nostre pare en la fe, a Déu. La seva era una pregaria confiada i alhora efectiva, insistint aconseguí de salvar molts justos perquè Déu sabia que no pas tota aquella ciutat vivia sota el pecat, que hi havia cinquanta, quaranta o deu justos. La seva pregària fou atesa, Abraham trucà i Déu li obrí la porta de la seva gran misericòrdia.

La nostra pregària ara i aquí, en aquests temps que són els nostres, per a nosaltres que també som pols i cendra, és una pregària confiada, com la d’Abraham però sobretot esperançada, segurs de que si demanem, Déu ens donarà, confiats de que si el cerquem el trobarem, certs de que si truquem, Déu ens obrirà. Jesús ens convida adreçar-nos a Déu d’una manera nova, confiada i esperançada, però nova perquè ara i pel mateix Crist Déu és el nostre Pare.

Amb Crist i per Crist hi ha un abans i un després, els qui érem morts per les nostres culpes hem rebut la vida juntament amb Crist, pel baptisme hem estat sepultats amb Crist i amb Ell també hem ressuscitat, com ens ha dit l’Apòstol.

Crist no ens ha ensenyat tan sols una pregària, ens ha fet fills, ens ha donat a Déu com a Pare i si un fill demana ni que sigui un peix, ni que sigui un ou al seu pare, no rebrà pas ni una serp ni un escorpí; el que rebrem del Pare serà l’Esperit Sant. Per això li diem confiats Pare nostre, perquè és el nostre Pare.

Nosaltres no sabem que hem de demanar per a pregar com cal, diem moltes vegades abans del Parenostre en la celebració eucarística; és el mateix Crist qui ens ha ensenyat com ens hi hem d’adreçar, com ens cal pregar. A pregar se n’aprèn pregant. Crist ens ha ensenyat a pregar, pregant ell mateix; passant-se la nit pregant, pujant a la muntanya a pregar, pregant abans de la seva passió i de la seva mort a la muntanya de les Oliveres on va encoratjar a uns endormiscats apòstols a vetllar i a pregar, mentre ell mateix de genolls, pregava, amb una angoixa de mort però alhora amb intensitat i confiat en fer la voluntat del Pare.

Però potser ens hauríem d’aturar  una mica a pensar que vol dir pregar, què significa per a nosaltres la pregària, quin paper hi juga en la nostra vida. Sovint es diu que els monjos som uns professionals de la pregària, que la nostra feina principal és pregar i a vegades s’hi afegeix que preguem en nom de tota l’Església. És cert i alhora incert; la pregària, l’ofici diví i la pregària personal, ocupa i centra una part molt important de la nostra vida, del nostre dia a dia; però a pregar tots hi som convidats, no hi ha professionals de la pregària perquè es prega perquè s’estima, es prega per amor a Déu, al nostre Pare i tots som convidats a estimar-lo.

La pregària ha de formar part de la vida de tots i cadascun dels creients, perquè la pregària alimenta i envigoreix la fe. La fe tota sola, sense obres és morta, cert, però la fe sense la pregària no pot sobreviure.

«La revelació s'ha realitzat a través de paraules i d'obres que remeten sempre, recíprocament, les unes a les altres; des del principi i de continu tot convergeix cap a Crist, plenitud de la revelació i de la gràcia, i cap al do de l'Esperit Sant que fa a l'home capaç de rebre i contemplar les paraules i les obres de Déu, i de donar-li gràcies i adorar-lo.» (Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre alguns aspectes de la meditació cristiana; 6). I amb la pregària li donem gràcies i l’adorem

Per això Crist ens mostra en la seva mateixa vida que pregar és fonamental i també ens diu com pregar ensenyant-nos una manera molt determinada de fer-ho, amb unes paraules molt concretes. El Parenostre, l’oració del Senyor, l’oració dominical, és la pregària que el mateix Crist ens ha deixat per adreçar-nos al Pare, que és el seu pare i el nostre pare, que és el seu Déu i és el nostre Déu, Déu i Pare de tots per l’acció redemptora del Crist.

En la versió de l’Evangeli segons sant Lluc que avui hem escoltat tenim una forma més breu del Parenostre respecte a la de l'Evangeli segons sant Mateu, que és la que emprem habitualment. Lluc va a allò essencial; però sigui una o altra versió el Parenostre conté segurament les paraules que immediatament ens venen al cap quan volem pregar, quan necessitem pregar; perquè les hem aprés de petits en l’àmbit familiar, o així era habitualment fins fa poc, i ens acompanyen al llarg de la nostra vida, sovint fins al darrer alè.

Per a pregar cal creure en aquell a qui s’adreça la pregària, per a creure cal pregar a aquell en qui es creu. Crist sols ensenyà als seus una pregària després d’haver pregat ell mateix. Aquell qui és ell mateix Déu doncs quina necessitat pot tenir de pregar? Per a Crist pregar és unir-se, estar en comunió amb el Pare i ens ensenya a nosaltres a fer-ho també; Crist ens obre el camí a la pregària directe amb el Pare, amb el nostre Pare i a nosaltres ens pertoca santificar el seu nom, honorar el seu regne i perdonar per tal de poder ser perdonats i ser així saciats de pa i alliberats de la temptació. No és un mal intercanvi.

Preguem també avui amb les mateixes paraules que Crist ens va ensenyar amb la confiança de que si demanem, Ell ens donarà; amb la certesa de que si el cerquem, Ell ens trobarà; amb la confiança de que si truquem a la seva porta, Ell ens obrirà i ens donarà l’Esperit Sant.


dissabte, 16 de juliol de 2022

Mare de Déu del Carme

 Mare de Déu del Carme

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2022

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

«Avui  he estat al peu de la creu amb tu, i he sentit més clar que mai que tu, al peu de la creu, et vas convertir en la nostra mare» escrivia Edith Stein, santa Teresa Beneta de la Creu. Maria, la Mare, és la dona que afronta les dificultats, no les defuig, ans al contrari. Just anunciada la seva concepció virginal va muntanya amunt per visitar i ajudar a la seva cosina Elisabet; ara quan la vida terrena de Jesús arriba a la seva fi i quan està a punt de començar la nostra salvació, Maria puja a aquell turó que envolta Jerusalem, un turó maleït perquè allí donen compta amb la seva vida els malfactors, i hi puja afeixugada pel dolor i alhora consolada i abrigallada per algunes dones i pel deixeble aquell a qui Jesús tant estimava. Allí, enmig de tanta solitud i abandó, Maria rep l’anunci d’una nova maternitat, allí succeeix una nova anunciació; als peus de la creu el Fill, fill seu i Fill de Déu fet carn, atorga el seu testament, ens confia a la Mare i ens confia la Mare. 

Amb María al peu de la creu, juntament amb el deixeble estimat i les altres dones, Jesús va constituir una seva nova família, no sobre llaços de sang, sinó basada en la fe i en l’amor. Maria rep un nou fill i el nou fill, aquell a qui Jesús tan estimava, rep a la seva nova mare i l’acull a casa seva i amb el nou fill ens rep a tots com a fills. De la creu en neixen dues coses: de l’aigua i de la sang que brollen del cos mort i traspassat en neix sagramentalment l’Església; d’una mare traspassada per l’espasa del dolor i d’un deixeble a qui l’amor ha fet vèncer la por, en neix la comunitat.

Maria i Joan pujaren a la muntanya i hi van trobar al Senyor. Anys a venir un grup d’eremites també pujaren a la muntanya, hi pujaren per cercar Déu. L’orde del Carme té el seu origen en un grup d’ermitans establerts mitjan el segle XII al Mont Carmel, la muntanya on el Llibre dels Reis situa la lluita entre Elies i els sacerdots de Baal. D’aquí que el profeta Elies sigui considerat pare del Carmel, aquell que va pujar al cim de la muntanya i es va prosternar a terra amb la cara entre els genolls perquè se sabia en presència de Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «de Elías, nuestro Padre se dice que en el monte se cubrió el rostro en la presencia de Dios, que significa cegar el entendimiento; lo cual él hizo allí, no se atreviendo a meter tan baja mano en cosa tan alta, viendo claro que cualquiera cosa que considerara y particularmente entendiera, era muy distante y disímil a Dios.» (Subida al Monte Carmelo, 8,4).

No són grans gestes, són fets petits, quasi podríem dir que puntuals o insignificants. Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un petit núvol pot acabar esdevenint una tempesta. Així també la vida religiosa està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. Certament ara per ara, en aquests temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta. Segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3).

Davant la precarietat, la debilitat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és pas fàcil; perquè ens pot vèncer el desànim, la rutina, la desesperança. 

Què pot transformar un petit núvol en una pluja suficientment abundant com per amarar la terra? Què pot transformar la desesperança en confiança en el futur? La fe en aquell qui tant ens estima. Una fe com la de Maria, forjada als peus d’una creu on estava lliurant el seu darrer alè el seu Fill; la fe d’Elies que sap reconèixer en un petit signe la grandesa de Déu. I la confiança, la fe, s’alimenta amb la pregària i la pregària significa apropar-se a Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «nuestro Salvador escogía lugares solitarios para orar (Mt 14,24), y aquéllos que no ocupasen mucho los sentidos, para darnos ejemplo, sino que levantasen el alma a Dios, como eran los montes que se levantan de la tierra, y ordinariamente son pelados de sensitiva recreación.» (Subida al Monte Carmelo, 39,2).

Per parlar amb el Pare, fins i tot aquell que nasqué d’una dona, que nasqué sota la llei per a rescatar-nos, perquè rebéssim la filiació per adopció que ens permet dir a Déu Pare, com ens ha dit l’Apòstol, Crist cercava un lloc elevat i solitari i pregava. «L'esperit d'oració s'identifica amb l'actitud de l'ànima que té set de la intimitat divina i s'esforça per viure en aquesta intimitat, amb lliurament total. Aquesta actitud s'expressa en l'oració concreta, a la qual es dedica cert temps cada dia de la vida. També en això s'imita a Jesús que, fins i tot en el període més intens del seu ministeri, reservava moments per al diàleg exclusiu amb el Pare en l'oració solitària.» (Sant Joan Pau II, Audiència General del 4 de gener de 1995).

En paraules de santa Teresa: «Yo me veía crecer en amarle muy mucho; íbame a quejar a El de todos estos trabajos; siempre salía consolada de la oración y con nuevas fuerzas.» (Libro de la vida, 29,4). Perquè és de la pregària de la que traiem forces, com Elies al Mont Carmel, com Maria pujant a la muntanya a visitar a Elisabet, com Maria al calvari als peus de la creu. I la pregària dona fruit, d’un petit núvol un aiguat; d’una mare desolada pel dolor, una mare amatent per a tots.

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribarà la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera espiritual, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança, malgrat la indiferència que ens envolta.

Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i així es mostrà a Elies, en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la pregària, la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor. Com escrivia santa Teresa:  «Sea alabado por todo, que mucho puede la oración de los que sirven al Señor, como yo creo lo hacen en esta casa estas hermanas» (Libro de la vida, 31,8).

Que Maria, l’esperança de la qual no va defallir mai, ens ajudi i ens acompanyi en el nostre camí. Que ella sigui la nostra llum i la nostra força i que acollint-nos com a fills ens porti a la presència del Pare mitjançant la acció redemptora del Fill. Som fills amb el Fill, per voluntat divina; hereus per designi de Déu. Que l’exemple de Maria ens porti a seguir el camí de la caritat perfecte, demanem-li amb la senzillesa de santa Teresa: «yo comencé a entender lo que había perdido, afligida fuime a una imagen de nuestra Señora y supliquéla fuese mi madre, con muchas lágrimas. Paréceme que, aunque se hizo con simpleza, que me ha valido; porque conocidamente he hallado a esta Virgen soberana en cuanto me he encomendado a ella y, en fin, me ha tornado a sí.» (Libro de la vida, 1,7).


diumenge, 3 de juliol de 2022

Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

Diumenge  3 de juliol de 2022

Capella de santa Caterina

Is 66,10-14c; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

Els setanta-dos són enviats com anyells enmig de llops, és aquesta expressió de Jesús una expressió dura però que mostra que per a aquells primers enviats la tasca no era pas fàcil. El mateix Jesús els prevé que poden no ser ben rebuts i potser d’algun poble s’hauran de treure fins i tot la pols del calçat. Aquella era una Església incipient, de fet encara no era Església pròpiament dita i de recursos no en tenia gaires: ni bossa, ni sarró, ni calçat. Però tot això no va impedir-los de difondre la bona nova arreu on anessin i de preparar el camí al Senyor.

Avui segurament tenim més mitjans, malgrat les limitacions que sempre hi pugui haver, però certes d’aquelles característiques dels primers evangelitzadors es mantenen també avui. Moltes vegades el missatge de l’Evangeli no és ben rebut, potser dir que es difós enmig de llops seria un xic exagerat, però a vegades hi ha quelcom pitjor que l’hostilitat i és la indiferència i en la nostra societat hi ha un alt grau d’indiferència respecte a les coses de Déu.

Potser és que nosaltres ens gloriem d’altres coses i no pas tant sols de la creu de nostre Senyor Jesucrist, com diu l’apòstol, potser portem una bossa o un sarró massa gran i no ens confiem tant a la providència, som massa calculadors, massa estrategues de l’evangelització, oblidant quin és el punt central que no és altra que el missatge del Crist, és a dir la pau. La força de la senzillesa d’aquells primers deixebles enviats a predicar la bona nova és la que els permeté de mostrar el Regne.

Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

No oblidem que la mà del Senyor es fa conèixer als seus servents, com ens ha dit el profeta Isaïes i ho fa per mitjà de la pau. L’Apòstol demana pau i misericòrdia per als creats de nou. El profeta Isaïes ens parla de decantar, com un torrent desbordant, la pau i el benestar. També el Senyor parla de pau, de portar la pau als qui desitgen rebre-la i de compartir-la amb aquells qui obren les portes del seu cor als segadors enviats pel Senyor. La pau és un do molt preuat, un do que massa sovint tant sols valorem quan ens manca i que quan el tenim no el reconeixem prou, un do avui també amenaçat ben a prop de les nostres llars.

Que el Senyor ens faci instruments de pau i de misericòrdia, en un món que està assedegat d’Ell, encara que moltes vegades no se n’adona d’aquesta set, un món on hi ha molt a segar i pocs segadors.

Que el Senyor ens faci mansuets com anyells perquè siguem capaços de fer arribar arreu la bona nova del Regne i la pau i per mitjà nostre, pobres servents seus, la seva mà es faci conèixer allí on arribi la seva Paraula.

dimecres, 29 de juny de 2022

Sants Pere i Pau, Apòstols

 

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2022

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

«De pressa, aixeca’t».

Perseguir a alguns de l’Església era ben vist per aquells homes; així Jaume, el primer dels apòstols en donar la seva vida pel Crist, fou passat per l’espasa i quan sembla que el rei Herodes li ha trobat gust al paper de perseguidor i a Pere li espera segurament la mateixa sort que a Jaume; un àngel és enviat per Déu per alliberar-lo. Déu sap el que es fa; Pere serà a la fi testimoni, màrtir del Crist, però ara és massa aviat per morir, Pere ha de fer moltes coses encara i ha d’acabar esdevenint una de les dues columnes sobre les quals es fonamentarà l’Església.

Tampoc quan als peus de Saule deixaren els seus mantells els qui apedregaren a Esteve, per tal d’estar més còmodes lapidant al primer dels màrtirs, ningú hagués apostat ni una dracma a que aquell radical perseguidor acabaria cenyint la corona que el Senyor li havia reservat i arribat el moment de desfer amarres i deixar el port s’hauria mantingut fidel en el noble combat de la predicació de l’Evangeli. Déu sap el que es fa i de qui es val en cada moment de la història.

Simó fou un dels primers cridats quan a Betània, a l’altra riba del Jordà, Andreu el seu germà li anuncià que havien trobat al Messies. Saule en canvi tingué una experiència enlluernadora, el darrer de tots, com a un que neix fora de temps (1Co 15,8), però el Senyor li donà també a ell les forces necessàries perquè acabés proclamant el missatge de l’Evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pobles de la gentilitat.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies».

Jesús li havia dit a Pere «T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Pere a la fi ha acceptat llur missió i ara la seva disponibilitat vers el que el Senyor, per mitjà del seu àngel, li mana és total. Continua sense entendre del tot que vol el Senyor que faci, però ha aprés a confiar-se, i obeint l’àngel, pensant ser en un somni, se cenyeix i es calça. En haver fet experiència del ressuscitat i haver rebut la força de l’Esperit Sant, aquella roca insegura s’ha convertit en un pilar fonamental per a l’Església primer a Jerusalem i després a Roma.

«Pren el mantell i segueix-me».

Jesús fixà la mirada en Simó a Betània i el cridà esdevenint aquest l’apòstol Pere. Saule caigué del cavall camí de Damasc i esdevingué un nou home, esdevingué l’apòstol Pau. L’encontre amb el Senyor, seguir-lo, canvia les seves vides de manera tan radical que neixen de nou, perquè l’encontre amb el Crist significa viure de tota una altra manera, significa viure en plenitud i en esperança, significa convertir-se. No són pas guanys materials els que Pere i Pau poden esperar, ans al contrari són cadenes, maltractaments i a la fi la mort a la creu o per l’espasa. Però tant al poble d’Israel com als pobles gentils, tant a Jerusalem com a Roma donen allò que han rebut, no es pas plata o or, sinó la bona nova del ressuscitat. Hi ha diverses maneres de conèixer a Crist; una és la de Simó, la dels deixebles de primera hora, directa i vital. L’altra la de Saule, imprevista, enlluernadora, torbadora i radical.

En totes es planteja aquesta doble pregunta: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» , i amb aquesta la pregunta clau «i vosaltres qui dieu que soc?». Jesús convida als deixebles a prendre consciència d'aquesta perspectiva diversa, de que a la fe, al Crist, un s’hi acosta de moltes maneres. La gent pensava que Jesús era un profeta, i no és que fos fals, però no era suficient; era una resposta superficial, no n’hi havia prou dient això del Fill de Déu, era una resposta parcial i poc aprofundida. Cal anar fins al fons; cal reconèixer al Crist, cal fer-ne experiència personal, experiència del Senyor ressuscitat i reconèixer-lo en la seva Església, l’Església que té en Pau i en Pere les dues columnes fonamentals. Pere i Pau no es guardaren per a ells gelosament la seva fe, la seva experiència del Crist, ans al contrari donaren la seva vida evangelitzant i d’aquesta seva evangelització, mitjançant l’Església, nosaltres en som partícips, en som hereus.

«Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església»

En paraules de sant Joan Pau II: «Qui només veu en l'Església una societat humana i pecadora i no sap veure la seva qualitat de santa en tant que vivificada per l'Esperit de Crist, sempre amb ella com a Espòs i soldat vigorós enmig del fragor de la guerra, aviat s'escandalitzarà, i deixarà de creure en ella. Qui la vegi com un poble meravellós que ve de lluny, atraient-se a tots els pobles cap a ella, assimilant totes les civilitzacions, traduint-se en totes les cultures, parlant en totes les llengües, sempre fent el bé, encara que no ho hagi fet sempre tot bé, l'estimarà com a una mare anciana, malgrat les arrugues contretes en la lluita.» (29 de juny de 2004). La fe en Crist i en la seva Església no és una experiència del passat. Aquesta pregunta feta per Crist sobre ell mateix no és una pregunta històrica, és una pregunta actual; perquè també a nosaltres ara i aquí Jesús ens pregunta  «i tu qui dius que soc?» I nosaltres que hi responem? El perseguim com Saule, caiem del cavall del nostre error com Pau, el neguem com Simó, l’estimem i el confessem decidits com Pere o ens passa com a Felip i ens diu el Senyor: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14, 9).

En paraules de sant Pau VI: «aquí teniu a Pere que renova al llarg dels segles la gran confessió de Cesarea de Filip; heus aquí a Pau que des de la captivitat romana deixa el testament més noble de la seva missió.»

Pere i Pau, testimonis de l’Evangeli, columnes de l’Església, models de la fe, fidels apòstols del Crist, servents de Jesucrist, cridats a ser apòstols, escollits per a anunciar l'evangeli de Déu. (Cf. Rm 1,1).

diumenge, 26 de juny de 2022

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  26 de juny de 2022

1R 19,16b.19-21; Salm 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; Ga 5,1.13-18 i Lc 9,51-62

Hem demanat en l’oració col·lecta que el Senyor ens mantingui sempre en l’esplendor de la veritat i no permeti que ens envoltin les tenebres de l’error. Déu vol que arribem lliurament a la veritat; Crist per la seva encarnació, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la llibertat dels fills de Déu, alliberant-nos així del jou de l’esclavatge i del pecat. Certament hem estat cridats a ser lliures però la llibertat no significa fer el nostre propi gust; la vertadera llibertat ha d’estar guiada per l’amor a Déu i als altres. En paraules de sant Joan Pau II: «La llibertat és un do gran només quan sabem usar-la responsablement per a tot el que és veritable bé. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la caritat, l’amor, que es realitza en la donació i el servei» (Redemptoris Hominis, 21)

Què ens impedeix doncs de ser lliures? Molt sovint ens ho impedeix aquest mirar enrere tot i tenir la mà a l’arada; ens ho impedeix la incertesa, la por a no tenir un cau, un niu, un lloc on reposar el cap, com ens ha dit l’Evangeli, i tot plegat ens porta a posar resistència a l’acció de l’Esperit i a sucumbir als capricis de la carn, o sigui al caprici de fer la nostra voluntat que acaba per impedir-nos de fer el que segurament nosaltres voldríem fer, el que sabem que hem de fer, moguts per l’amor. Tot allò que s’oposi al nostre voler podem acabar per demanar-li al Senyor que enviï foc del cel per a consumir-ho, com Jaume i Joan que decebuts i enutjats en ser Crist i ells rebutjats per aquella població samaritana volien eliminar-la de soca rel. De fet som nosaltres mateixos els qui posem impediments a la llibertat, a la nostra pròpia llibertat i a la llibertat dels altres. Som nosaltres els qui confonem  la llibertat amb caprici. Déu no ens ha fet lliures, per l’acció redemptora del Crist, per a acabar demanant d’aniquilar al qui no pensa com nosaltres; però sempre ens deixa marge per a ser lliures i davant la nostra elecció ens diu com Elies a Eliseu «què t’he fet jo per impedir-t’ho?» La llibertat no és un pretext per mossegar-nos i devorar-nos mútuament, la llibertat és un regal, un do de Déu per a ser testimonis del Crist enmig del món. La veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l'home, que d'aquesta manera és ajudat a conèixer i a estimar al Senyor i als germans. (Cf. Joan Pau II Veritatis Splendor, pròleg). 

Conèixer i estimar al Senyor, estimar als germans és fer experiència de llibertat, és fer experiència de fe. L’home que cerca Déu realitza un acte de llibertat, Déu ha fet a l’home lliure fins i tot per preguntar-se per la seva pròpia transcendència i per l’existència de Déu i perquè Déu ha fet a l’home lliure vol que l’acte de creure sigui lliure. Però en l’experiència de creure no és sols l’home l’actor, és sempre aquest un acte de comunicació entre Déu i l’home, l’home que s’obre a l’absolut i es posa en disposició de rebre la revelació de Déu, la crida de Déu a seguir-lo; no és un acte purament racional, no és un acte purament espiritual ja que l’home és alhora un ésser racional i espiritual i com a tal  la seva relació amb Déu gaudeix d’aquesta doble condició. Apropant-se l`home de forma lliure a l’absolut, obert i en disposició d’escoltar a Déu que parla a l’home, que es revela a l’home, d’aquesta lliure experiència en neix la fe i d’aquesta l’amor que és esplendor de la veritat.

Qui «viu segons la carn» sent la llei de Déu com un pes, més encara, com una negació o, de qualsevol manera, com una restricció de la pròpia llibertat. En canvi, qui està mogut per l'amor i «viu segons l'Esperit» (Ga 5, 16), i desitja servir als altres, troba en la llei de Déu el camí fonamental i necessari per a practicar l'amor lliurement triat i viscut, ens ha dit l’Apòstol. D’aquí neix la lliure voluntat de viure les exigències de la llei i de viure-les en la seva plenitud. És aquesta una crida a la vocació a l'amor perfecte, oberta a tots els homes i dones. La invitació a seguir al Crist, a respondre afirmativament a la seva invitació quan ens diu: «vine amb mi», és la crida a seguir el manament de l'amor, a seguir aquest sol precepte del que ens parla sant Pau en la carta als cristians de Galàcia. 

Escrivia sant Joan XXIII que la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, són els fonaments de la convivència humana (Cf. Pacem in terris, 35). L’esplendor de la veritat no permet que ens envoltin mai les tenebres de l’error, ens fa sempre lliures, ens fa justos i ens fa estimar.