Divendres
de la setmana XIII durant l’any
Parròquia
de Santa Susagna del Mercadal
Eucaristia
per les víctimes del terratrèmol de Veneçuela
Divendres
3 de juliol de 2026
Rm
14,7-9.10b-12; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6
Cal
que els nostres cors s'asserenin, davant el dolor de tants morts, davant tants
desapareguts, tants ferits i tanta desolació, els nostres cors estan amb raó
assedegats de serenitat. Davant una catàstrofe natural la nostra fe queda
interpel·lada, ho està davant tota desgràcia o calamitat, però si aquesta té un
origen humà ens és més fàcil trobar un culpable o si més no reconèixer-lo amb
una certa facilitat. Però quan és la naturalesa qui és la mà executora
instintivament girem la mirada cap a Déu buscant una resposta. No la tenim,
segurament més tard ho entendrem tot, però ara i aquí, avui mateix, se'ns fa
difícil d'entendre que coses com aquests terratrèmols esdevinguin.
Què
ens pot doncs ajudar? La confiança, la fe, la seguretat que en Déu tenim al Pare
que ens estima, que la nostra vida, tant aquí com la vida eterna, és per al
Senyor. Com ens ha dit sant Pau si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim
per al Senyor i cap de nosaltres no viu ni mor per ell mateix. Aquesta és la
nostra confiança i confiem en Déu i confiem en Jesucrist. Aquesta confiança no
fa desaparèixer avui el nostre dolor, però li dona un sentit de participació en
el dolor del món, en aquell mateix dolor del qual Crist va participar amb la
seva agonia i la seva mort.
I
confiats en això, confiem també en el poder de Crist sobre la mort, confiem que
la mort, per tràgica que sigui, ja no té l'última paraula, l'última paraula la
té la vida, la té Crist mort i sepultat, certament, però també ressuscitat
d'entre els morts. Avui el record de tants morts, de tants desapareguts, de
tants ferits, de tantes famílies trencades i de tantes altres sense llar ens colpeja.
Seriem insensibles si no fos així, no seriem fills de Déu si així no ho
sentíssim, perquè el Senyor ens ha demanat, ens ha deixat com a manament que l’estimem
a Ell i amb Ell a tots els nostres germans i germanes, especialment els qui més
sofreixen i avui Veneçuela està traspassada pel sofriment i aquest dolor és
també el nostre dolor. Però el dolor no torba la nostra serena confiança en
Déu, a qui no sempre entenem, però en qui sempre confiem.
Jesucrist
que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta davant
el dolor dels nostres germans i germanes veneçolans, especialment dels que
formen part de la nostra comunitat, de l'Església de Girona, i que han perdut
allí familiars o amics. Una resposta solidària que en primer lloc passa per la
nostra pregària. En segon lloc, cal que el nostre amor es materialitzi en la
nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que en un instant
han perdut alguns la vida i molts més la seva casa i la pau. S'ha perdut la
quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s'han vist trastornades,
ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que arriben a
tornar a ser alguna vegada famílies felices.
Molta
gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del qual ningú pot desvetllar-los
i que centra ara la seva vida. Què fer per a acostar-nos al seu dolor? Cadascú
el que pugui. Podem ajudar també de diverses maneres, cadascú, al seu mode,
però tots moguts per un mateix amor i sentit de solidaritat.
Encomanem
al Senyor als nostres germans i germanes difunts perquè el Senyor els aculli en
el seu Regne, encomanem als qui els ploren i enyoren als seus, als qui ho han
perdut tot i també a tots aquells que es desviuen per a ajudar-los i
confortar-los a peu de carrer. Encomanem-los també a la nostra mare, a Maria
sota l'advocació de La nostra Senyora de Coromoto dient-li: «Avui et demanem
que, aprenguem a conèixer que regnar de veritat és acostar-nos als altres,
ajudar-los a arribar a les veritats eternes amb el nostre servei i generositat,
donant-li sentit a la nostra identitat i realç de la nostra dignitat com a
homes i dones de fe.»
_______________________________________________________
Es preciso que nuestros corazones se serenen, ante el
dolor de tantos muertos, ante tantos desaparecidos, tantos heridos y tanta
desolación, nuestros corazones están con razón sedientos de serenidad. Ante una
catástrofe natural nuestra fe queda interpelada, lo está ante toda desgracia o
calamidad, pero si esta tiene un origen humano nos es más fácil encontrar un
culpable o cuando menos reconocerlo con cierta facilidad. Pero cuando es la
naturaleza quién es la mano ejecutora instintivamente giramos la mirada hacia
Dios buscando una respuesta. No la tenemos, seguramente más tarde lo
entenderemos todo, pero ahora y aquí, hoy mismo, se nos hace difícil de
entender que cosas como estos terremotos acontezcan.
¿Qué nos puede pues ayudar? La confianza, la fe, la
seguridad de que en Dios tenemos un padre que nos ama, de que nuestra vida,
tanto aquí como la vida eterna, es para el Señor. Cómo nos ha dicho san Pablo
si vivimos, vivimos para el Señor y si morimos, morimos para el Señor y ninguno
de nosotros no vive ni muere por él mismo. Esta es nuestra confianza y confiamos
en Dios y confiamos en Jesucristo. Esta confianza no hace desaparecer hoy
nuestro dolor, pero le da un sentido de participación en el dolor del mundo, en
aquel mismo dolor del que Cristo participó con su agonía y su muerte.
Y confiados en ello, confiamos también en el poder de
Cristo sobre la muerte, confiamos en que la muerte, por trágica que sea, ya no
tiene la última palabra, la última palabra la tiene la vida, la tiene Cristo
muerto y sepultado, ciertamente, pero también resucitado de entre los muertos.
Hoy el recuerdo de tantos muertos, de tantos desaparecidos, de tantos heridos,
de tantas familias rotas y de tantas otras sin hogar nos golpea. Seriamos
insensibles si no fuera así, no seriamos hijos de Dios si así no lo sintiéramos,
porque el Señor nos ha pedido, nos lo ha dejado como mandamiento que le amemos
a Él y a todos nuestros hermanos y hermanas, especialmente a los que más sufren
y hoy Venezuela está traspasad por el sufrimiento y este dolor es también nuestro
dolor. Pero el dolor no turba nuestra serena confianza en Dios, a quien no
siempre entendemos, pero en quien siempre confiamos.
Jesucristo que ha dado su vida por nosotros espera hoy
nuestra respuesta ante el dolor de nuestros hermanos y hermanas venezolanos,
especialmente de los que forman parte de nuestra comunidad, de la Iglesia de Girona
y que han perdido allí familiares o amigos. Una respuesta solidaria que en
primer lugar pasa per nuestra oración. En segundo lugar, hace falta que nuestro
amor se materialice en nuestra solidaridad material, nuestra ayuda hacia
aquellos que en un instante han perdido algunos la vida y muchos más su casa y
la paz. Se ha perdido la cotidianidad de muchas familias, de muchas vidas que
se han visto trastornadas, ya no son lo que eran y tardarán mucho en volver a
serlo, si es que llegan a volver a ser alguna vez familias felices.
Mucha gente vive ahora con una desazón constante, como
una pesadilla de la que nadie puede desvelarlos y que centra ahora su vida. ¿Qué
hacer para acercarnos a su dolor? Cada cual lo que pueda. Podemos ayudar
también de varias maneras, cada cual, a su modo, pero todos movidos por un mismo
amor y sentido de solidaridad.
Encomendamos al Señor a nuestros hermanos y hermanas
difuntos para que el Señor les acoja en su Reino, encomendamos a quienes les
lloran y añoran, a quienes lo han perdido todo y también a todos aquellos que
se desviven para ayudarlos y confortarlos a pie de calle. Encomendémoslos
también a nuestra madre, a Maria bajo la advocación de Nuestra Señora de Coromoto
diciéndole: «Hoy te pedimos que, aprendamos a conocer que reinar de verdad es
acercarnos a los demás, ayudarlos a llegar a las verdades eternas con nuestro
servicio y generosidad, dándole sentido a nuestra identidad y realce de nuestra
dignidad como hombres y mujeres de fe.»