Ordenació diaconal

 

Ordenació diaconal de Lluc Juscafresa i Illamola

Parròquia de Santa Maria dels Turers a Banyoles

Diumenge 19 de juliol de 2026

Fets 6,1-7; Salm ; Rm 8,26-27 i Jn 13,1-15

«Creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» Fe, evangelització i pràctica de la caritat són fruits del contacte amb la Paraula de Déu i l’Eucaristia. El ministeri diaconal que reps avui té una directa relació amb la Paraula i l’altar, aquella Paraula que proclamaràs i que feta home, feta cos i sang a través del pa i del vi, serviràs damunt l’altar. El contacte amb la Paraula i amb l’Eucaristia és transformador, renovador i estableix una estricta relació entre Déu i el poble de Déu al qual et prepares a servir, ara ja des d’un ministeri concret, el del diaconat.

Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un costat a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. El diaca, com ho ha de ser tot cristià, però el diaca i el prevere com a ministres ordenats de manera especial, han de ser homes de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participants actius en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. D’aquí brolla la caritat que ve de Déu, d’Ell que és amor.

Hi ha però una bellesa de la paraula de Déu que és la més gran de totes: la caritat. La caritat no és una alternativa a la Paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu i del misteri eucarístic. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina.

Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es despulla com per revelar el lliurament de la seva vida; lliurada per estimar fins a l’extrem. Aquesta és la bellesa del servent de Déu, la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat i aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu fet home que ve a rentar-nos els peus, a rentar els nostres pecats. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se mostrant amb la seva caritat misericordiosa que assumeix la cura de les nostres ànimes, de les nostres febleses tant físiques com morals. Sense Ell res no podem, amb Ell al nostre costat res és impossible.

Viu doncs aquest ministeri, no tant sols com un pas, com quelcom transitori, viu-lo de tal manera que l’esperit de servei a la Paraula, a l’altar i a la comunitat siguin per a tu, ja des d’ara, l’eix de la teva vida de servei a l’Església. Has recorregut un llarg camí i tens davant dels ulls encara un llarg trajecte. T’has deixat en mans de Déu i t’has preparat per servir-lo de la millor manera que puguis. Quan responem a la crida del Senyor adquirim un compromís important, molt important, li prometem fidelitat i entrega i això no sempre és fàcil. En la nostra societat el compromís sovint fa por, és defuig i quan arriba el moment de formalitzar aquest compromís no tothom s’hi veu amb cor.

No tinguis por, ens ho ha dit l’apòstol, perquè quan no sabem que fer, quin camí agafar, és l’Esperit qui es posa en lloc nostre, qui penetra a l’interior del nostre cor i intercedeix a favor nostre. Confiat doncs a l’ajut de l’Esperit sant, confia-t’hi sempre amb la mateixa il·lusió i fermesa que el primer dia i el tindràs tothora al costat. Com el van tenir aquells set homes fiats, plens de seny, a qui els apòstols encarregaren atendre l’ajuda als pobres; homes com Esteve, ple de fe i de l'Esperit Sant.

Si estàs ple de fe i et deixes acompanyar per l’Esperit Sant estigués cert que podràs servir al Poble sant de Déu amb fidelitat i entrega, com ho feren Esteve i els seus companys.

Donem avui gràcies a Déu pel do de la teva vocació. En primer lloc a tu, que sentint-te cridat has sabut dir «sí». És aquest el primer pas, un pas imprescindible, si quan som cridats pel Senyor a seguir-lo de més a prop no som capaços de dir «sí» i ens fem forts en el nostre egoisme, defugim el compromís i evitem el servei, girem l’esquena a Déu. Donem gràcies també a la teva família, als teus pares, avis, germans, que t’han acompanyat i han sabut respectar la teva decisió de lliurar-te a Déu i a la seva Església, sense aquest suport el camí t’hauria estat molt més difícil. Cal que quan algú sent la crida el seu entorn estigui disposat a ajudar-lo amb generositat i amor. Donem gràcies als membres d’aquesta comunitat parroquial de Banyoles, en la que has crescut en la fe i especialment a Mossèn Ramon en qui has tingut en tot moment un referent. Les comunitats parroquials han de ser fogar de vocacions al sacerdoci, al diaconat, al ministeri de la Paraula i de la catequesi, a la vocació matrimonial. Les vocacions neixen i creixen dins de la comunitat, com aquesta de Banyoles. Donem gràcies als formadors de la nostra diòcesis, de l’Ateneu sant Pacià i del Seminari Interdiocesà de Catalunya, que t’ha acompanyat i al bisbe Francesc, el meu predecessor, que et va rebre i acollir. Ells t’han ajudat a créixer, a discernir i a formar-te per servir millor al Senyor. Tots plegats han estat instruments del Senyor en la teva vocació, pels quals hem de donar gràcies a Déu. Però avui ho fem d'una manera especial pel do de l'Esperit Sant que suposa per a tota l'Església el fet de comptar amb un nou diaca.

Ens cal pregar i molt per les vocacions. L'Església necessita homes i dones forts en la fe, capaços de donar raó de l'esperança que hi ha en ells (cf. 1Pe 3,15). L'Església de Girona té set de ministres que facin arribar el missatge de l'evangeli fins l'últim racó de la nostra diòcesis. Preguem, insistim amb la pregària, no defallim en insistir-hi i el Senyor no deixarà d'enviar aquests nous apòstols tan necessaris per a la nostra Església diocesana, i ens transformarà també a nosaltres en instruments fidels i decidits a complir la seva voluntat.

Nosaltres som només pobres instruments i tants sols si comptem amb l'ajuda de la gràcia divina, serem capaços de practicar allò que ensenyem, d’ensenyar allò en el que creiem i de creure allò que llegim en la Paraula de Déu. Demanem avui per al nostre germà Lluc l'auxili de l'Esperit Sant, al qual invocarem d'aquí a poc en la pregària consecratòria. Demanarem per a ell al Paràclit que vessi sobre seu els set dons, que l'ompli de fortalesa i l'ajudi a complir fidelment els deures del seu nou ministeri. Que l’ajudi a fer-ho amb la mateixa humilitat i senzillesa que ens mostrà Jesús quan rentant els peus dels seus deixebles s’abaixà, Ell el mestre ens ensenyà així que per la humilitat es puja amb pas ferm cap al Regne. Perquè així ho creiem, així ho prediquem, perquè així ho prediquem tant de bo siguem capaços de practicar-ho sempre a través de la caritat.

Que Déu mateix dugui a terme aquesta obra bona que Ell ha començat en tu.

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A. Parròquia de Sant Esteve a Caldes de Malavella

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Esteve a Caldes de Malavella

Diumenge 19 de juliol de 2026

Sa 12,13.16-19; Salm 85,5-6.9-10.15-16a; Rm 8,26-27 i Mt 13,24-43

Déu és font de justícia, les seves sentències són justes i humilia aquells que es mostren arrogants. Aleshores, si Déu és aquell que tot ho pot, com no ens dona un cop de mà en la lluita contra el mal? Per què permet el mal? Per què no fulmina i destrueix als dolents?

La vida és una constant lluita entre el bé i el mal; una lluita esgotadora, que fins i tot aconsegueix que sovint ens donem per vençuts i renunciem o al menys tinguem la temptació de renunciar a seguir lluitant. Ens ho ha dit també el llibre de la saviesa, Déu ens ha ensenyat a ser humans amb tothom, ens ha donat l’esperança de que la lluita contra el mal no és inútil, que fins i tot el mal que nosaltres fem té remei i pot ser vençut, perquè el Senyor sap rebre el nostre penediment.

En la lluita contra el mal no este sols,, ens ho ha dit sant Pau, tenim al nostre costat la força de l’Esperit que ve a ajudar la nostra feblesa, que ens ajuda a pregar, quan nosaltres no sabem que hem de demanar o que hem de dir. La força de la pregària és insubstituïble per ajudar-nos a destriar entre el bé i el mal, perquè fer-ho no sempre és fàcil. Sovint sabem quin camí ens porta cap al bé però també molts cops aquest camí no és el que veiem més fàcil. A vegades ens sembla que agafar el camí que porta cap al bé és renunciar a la nostra pròpia voluntat, a satisfer els nostres desigs. El camí que porta cap al bé és un camí sovint llarg, amb resultats a mig o llarg termini, mentre que el que porta al mal sembla que ens doni un rèdit immediat. No tot és com sembla, perseverar en el camí del bé és sempre la millor opció, tot i que a vegades ens faci basarda recórrer-lo. Al costat del bé sempre hi apareix com una temptació el mal, davant dels nostres ulls se’ns presenta sempre la tria.

Avui Jesús ens convida a mirar el nostres propis cors. No cal anar gaire lluny per descobrir que aquest camp del que ens parla, és la nostra vida. En nosaltres, al llarg de la nostra vida hi ha blat: els gestos d'amor, la fe, la generositat. Però també hi ha jull: l'egoisme, les enveges, les impaciències, les pors. Déu no ens rebutja quan el jull predomina, Ell espera que el blat sorgeixi d’entre l’herbassar i acabi per guanyar la partida. Déu espera pacientment a que el blat sigui cada vegada més fort que el jull. I Jesús afegeix encara dues petites paràboles més. El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la llavor més petita que acaba esdevenint un gran arbust. I és com el llevat que una dona barreja amb la farina fins que tota la massa fermenta.

Jesús ens convida a no desanimar-nos, quan ens sembla que el mal té massa força, que és invencible i que davant del mal els nostres esforços serveixen de poc o de res. Jesús ens assegura que el Regne, malgrat el que pugui semblar, continua creixent. El blat arribarà a la sega lliure de males herbes, la mostassa es farà un arbre tant gran que aixoplugarà al qui s’hi arreceri i el llevat transformarà tota la pasta.

Demanem-li al Senyor el seu ajut, siguem pacients per no jutjar precipitadament els altres; siguem humils per deixar que Déu purifiqui els nostres cors; i que ens atorgui la confiança per continuar sembrant el bé, encara que els resultats no siguin immediats.

Que l'Eucaristia dominical ens ajudi a ser aquest blat, aquest petit gra de mostassa i aquest llevat que, amb la força de Crist, fan créixer el seu Regne enmig del món. Que ens hi ajudi la pregària, que sovint adquireix formes tant belles com aquesta Missa que els Cantaires de Caldes ens interpreten, una Missa en honor a Sant Esteve composada pel mestre caldenc Antoni Mas Bou, que avui ens acompanya i que és expressió de l’Esperit que es posa en lloc nostre i intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol, com ens ha dit l’Apòstol.

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle A

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Dissabte 18 de juliol de 2026

Sa 12,13.16-19; Salm 85,5-6.9-10.15-16a; Rm 8,26-27 i Mt 13,24-43

La nostra vida, la nostra vida de cristians és una constant lluita entre el bé i el mal. Destriar entre un i altre no sempre és fàcil. Sovint sabem quin camí ens porta cap al bé però també molts cops aquest camí no és el que veiem més fàcil. A vegades ens sembla que agafar el camí que porta cap al bé és renunciar a la nostra pròpia voluntat. El camí que porta cap al bé és un camí sovint llarg, amb resultats a mig o llarg termini, mentre que el que porta al mal sembla que ens doni un rèdit immediat. No tot és com sembla, perseverar en el camí del bé és sempre la millor opció, tot i que a vegades ens faci basarda recórrer-lo. Al llarg de la nostra vida al costat del bé sempre hi apareix el mal, davant dels nostres ulls se’ns presenta sempre la tria.

Avui Jesús ens ho explica amb una imatge molt senzilla, ben pròpia del seu temps, enmig d’una societat que vivia del camp i de la pastura. En un mateix camp creixen el blat i el jull. La primera temptació és la que tenen els criats, arrencar immediatament el jull, però l'amo els respon: «Deixeu-los créixer junts fins a la sega.» Ens pot semblar una resposta sorprenent. Nosaltres sovint voldríem que Déu eliminés de seguida tot el mal del món. Però Jesús ens revela que Déu és pacient, que vol que fem les coses per la nostra pròpia voluntat i està disposat a esperar que la nostra elecció sigui seguir els seus manaments: Estimar-lo a Ell i als altres. La seva paciència no és indiferència, sinó misericòrdia. Dona temps perquè el pecador pugui convertir-se i perquè el bé pugui madurar a partir de la nostra pròpia iniciativa. Déu ens concedeix un marge de confiança, és pacient, amant de les segones oportunitats i la seva misericòrdia és perseverant i no desespera mai.

Avui Jesús ens convida a mirar el nostres propis cors. No cal anar gaire lluny per descobrir que aquest camp del que ens parla, és la nostra vida. En nosaltres, hi ha blat: els gestos d'amor, la fe, la generositat. Però també hi ha jull: l'egoisme, les enveges, les impaciències, les pors. Déu no ens rebutja quan el jull predomina, Ell espera que el blat sorgeixi d’entre l’herbassar i acabi per guanyar la partida. Déu espera pacientment a que el blat sigui cada vegada més fort que el jull. I Jesús afegeix encara dues petites paràboles més. El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la llavor més petita que acaba esdevenint un gran arbust. I és com el llevat que una dona barreja amb la farina fins que tota la massa fermenta. En definitiva com ens diu el papa Lleó XIV: «Déu ens estima tal com som, però ens somia millors.»

El nostre món sovint només valora allò que és gran, espectacular i immediat. Però Déu actua d'una altra manera, estima la humilitat i la senzillesa. El seu Regne creix sempre silenciosament i ens convida a viure’l a partir de la senzillesa, a partir dels petits gestos com ara una paraula de consol, una visita a una persona que viu una solitud no desitjada, una pregària feta amb sinceritat. Petits gestos que poden semblar petits passos, però que als ulls de Déu tenen una força transformadora immensa.

Jesús ens convida a no desanimar-nos, quan ens sembla que el mal té massa força, que és invencible i que davant del mal els nostres esforços serveixen de poc o de res. Jesús ens assegura que el Regne, malgrat el que pugui semblar, continua creixent. El blat arribarà a la sega lliure de males herbes, la mostassa es farà un arbre tant gran que aixoplugarà al qui s’hi arreceri i el llevat transformarà tota la pasta.

Avui, estimades germanes, heu fet la millor opció, l’opció per Crist, l’opció pel bé, l’opció per l’amor i aquesta comunitat us acull amb joia per fer camí junts i ajudar-nos els uns als altres perquè el bé, que ve de Déu, venci sempre al mal.

Demanem-li al Senyor que gràcies a l’ajut de l’Esperit, com ens ha dit sant Pau, siguem pacients per no jutjar precipitadament els altres; siguem humils per deixar que Déu purifiqui els nostres cors i que ens atorgui la confiança per continuar sembrant el bé, encara que els resultats no siguin immediats. Que l'Eucaristia dominical ens hi ajudi a ser aquest blat, aquest petit gra de mostassa i aquest llevat que, amb la força de Crist, fan créixer el seu Regne enmig del món.

Mare de Déu del Carme

 

Mare de Déu del Carme

Església de Santa Rosa a Llafranc

Dijous 16 de juliol de 2026

Ex 3,1-6.7a.9-12; Salm 102,1-2.3-4.6-7 i Mt 11,25-27

La nostra vida és semblant a una barca enmig del mar. A vegades està subjecte a un marejol suau, altres vegades quan el vent bufa amb força i hi ha mar de fons se’ns fa difícil fixar el rumb, mantenir el timó ferm. La nostra vida de fe, la nostra vida de cristians és com una barca enmig del mar, sabem cap a on ens cal anar, el port és Crist ho sabem bé, però distrets amb les contingències de la travessia acabem més d’un cop per perdre el rumb que hi porta.

No ens podem refiar mai de les nostres soles forces, ens hi hem d’esforçar, no podem ser pas uns navegants que ho confien tot a la sort; però alhora no podem oblidar mai que sense l’ajut de Déu res no podem, sense el seu ajut les possibilitats de naufragar són més que elevades.

Però amb Déu al costat res no és impossible. Fins i tot aquell Pere que amb tanta por va baixar de la barca, fou capaç, ni que fos per uns instants, de caminar sobre les aigües. Ell, com nosaltres, era tant sols un aprenent, un deixeble amb dubtes, pors i temptacions. Però tenim un model encara millor que els mateixos deixebles: Maria.

Ella és per a la nostra travessia un far que ens indica el rumb a seguir, una llum que no s’apaga mai, que cap tempesta aconsegueix fondre. Maria sempre està disposada a esperar-nos, a sortir fins i tot al nostre encontre per acollir-nos i conduir-nos a l’únic bon port que és Crist, el seu fill i Senyor nostre.

A Maria se la invoca com a estrella del mar, com a punt de referència per a tots nosaltres, com a mare, aquella que te cura de nosaltres amb afecte maternal, aquella que fou plena de la gràcia de l’Esperit, aquella que pregava amb els apòstols en la primitiva comunitat de Jerusalem, aquella que ens ha precedit en la fe i la confiança en el Salvador i que ara ens diu com a Canà «feu el que Ell us digui» i podria afegir “i acolliu-me com a mare vostra perquè jo el conec bé, se ben bé que Ell us estima i que havent mort per vosaltres, també per mi, us obre les portes del cel, com ja me les ha obert a mi”, perquè Maria ens precedeix en la fe i en precedeix també en la resurrecció.

Ella sap ben bé on és el port de la salvació, sap qui rumb hi porta i és experta navegant. Confiem-nos a Maria, com a fills seus, com a deixebles del seu Fill. Fits els ulls en la seva llum. Si ens  hi confiem ni el marejol de les preocupacions diàries, ni les tempestes de la malaltia, dels neguits i de tantes altres coses que ens dificulten la travessia, no ens podran allunyar del port de la salvació, no ens podran allunyar de Crist.

Per això quan el temporal de les dificultats de la nostra vida, quan les onades del sofriment ens semblen que ha arribat per a nosaltres el naufragi, si girem la mirada vers Maria hi trobarem consol i alhora un model a imitar. I per ella arribar a Crist és molt més fàcil, perquè Maria és qui millor el coneix i qui millor ens pot guiar cap a Ell.

En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensem en María, invoquem a María. No ens desencaminarem si la seguim, no desesperarem si li preguem, no ens perdrem si la tenim present.  De la seva mà, no caurem; si ens protegeix, res no temerem; seguint la seva llum arribarem feliçment al port, que és Crist, com escrivia sant Bernat de Claravall.

Diumenge XV durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Basílica e Sant Esteve d’Olot

Dissabte 11 de juliol de 2026

Is 55,10-11; Salm 64,10abcd.10e-11.12-13.14; Rm 8,18-23 i  Mt 13,1-23

Avui és un dia molt important per a vosaltres i ho és també per aquesta vostra comunitat parroquial. Us heu preparat al llarg d’uns anys per poder arribar fins aquí i proclamar davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església, la vostra fe. Hem dieu a les vostres cartes que voleu imitar a Jesús, ser tant bona persona com Ell; que el voleu conèixer cada cop millor, que aquest sagrament que avui rebeu us fa sentir més prop d’Ell i que us impressiona la seva manera d’estimar i que us agradaria seguir vinculats a la parròquia. 

El Senyor al llarg d’aquests anys de preparació ha deixat a punt el terreny per plantar avui la llavor de l’Esperit Sant. Aquesta preparació a través dels vostres catequistes i del Mossèn us ha permès ser aquesta terra bona de la que ens ha parlat Jesús en l’Evangeli.

Plantar en terra bona és important, molt important, però això no vol dir que no hàgim ja de cuidar aquesta llavor perquè vagi creixent ufanosa, deslliurada de males herbes i ben arrelada. Ajudar-vos-hi és tasca de les vostres famílies i de la vostra comunitat parroquial. 

Jesús ens parla d'un sembrador. Un home que surt a sembrar. I mentre escampa la llavor, aquesta cau en llocs diferents: al camí, entre les pedres, entre els cards i en terra bona. És curiós que Jesús no ens explica primer com és la llavor, sinó com és el terreny. La llavor és sempre la mateixa, és bona; el que canvia és el cor que la rep. Podríem pensar que aquesta paràbola parla de quatre persones diferents.

Si som sincers, tots nosaltres som una mica aquests quatre terrenys. Hi ha moments en què som com el camí, escoltem la Paraula de Déu, però ni tan sols arriba a entrar en els nostres cors, tot va molt de pressa i ens costa molt trobar un moment de silenci i quan no hi ha silenci, la llavor no arriba a arrelar. 

Com deia el papa Lleó XIV el passat mes de juny als joves a Madrid: «tingueu la certesa que Déu coneix bé la vostra veu: Ell us escolta i us respondrà. No tingueu por d'expressar-li el que sentiu en el vostre cor.» Però a Déu també lli agrada que li dediqueu temps, per curt que sigui, i que busqueu uns  moments de calma per pregar, per llegir la Paraula, en definitiva per cuidar que aquesta llavor que ha posat en vosaltres creixi ben ufanosa.

Hi ha altres moments en què som terreny pedregós, ens emocionem, vivim alguna experiència forta, coa avui aquí, però quan arriben les dificultats, quan els amics es riuen de la nostra fe, quan sembla que ser cristià és anar contracorrent, aquella il·lusió s'apaga. Hi també hi ha cards, com ho són les preocupacions, l'èxit, la necessitat de quedar bé, de tenir més, de ser acceptats, de buscar només el que agrada als altres, sense recordar que aquestes coses ocupen tant d'espai que Déu queda arraconat. 

Com diu el papa Lleó «Déu ens estima tal com som, però ens somia millors.» Vosaltres no us confirmeu avui perquè sigueu perfectes, l'Església no diu que ja ho sabeu tot ni que mai no us equivocareu, rebeu la Confirmació perquè Déu creu en vosaltres encara més del que vosaltres creieu en vosaltres mateixos. L'Esperit Sant no baixa sobre persones perfectes, baixa sobre persones disponibles.

Jesús no vol ocupar un racó del nostre cor, Jesús vol ser el centre de la vostra vida. Així quan una llavor creix, no ocupa només un petit espai, les arrels s'estenen, la planta creix, dona ombra, dona fruit. 

Així és també la fe, no és només venir a missa de tant en tant., és una manera de mirar les persones, una manera d'estimar, una manera de perdonar, en definitiva és una manera de viure.

L'Esperit Sant, us dona els seus dons perquè sigueu més lliures, més valents, més savis, més capaços d'estimar i aquests dons no són un premi, són una missió, ser llavor de l’Evangeli.

Déu no us confirma perquè ja sigueu fruit madur, rebeu la confirmació perquè arribeu a ser-ne. Deixeu que la llavor arreli, deixeu que l'Esperit Sant treballi els vostres cors i la vostra vida donarà un fruit que ni vosaltres mateixos podeu imaginar.

Sant Benet

 

Sant Benet

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí

Dissabte 11 de juliol de 2026

Pr 2,1-9; Salm 1 i Mt 19,27-30

Per sant Benet, per a aquest home de vida venerable, Crist era el camí. Acollí tot el que Crist ens diu a l’Evangeli, escoltà atentament la seva paraula amb un cor amatent a entendre i el Senyor li donà la saviesa per avançar amb pas ferm cap al Crist. Sant Benet fou un home de Déu, no tant sols recorregué el camí cap a Crist vencent temptacions i dificultats, apartant-se del brogit del món i cercant a Déu en la solitud i en  la pregària, sant Benet també ens obrí el camí cap al Crist. Per a sant Benet Crist es la veritat i obeir-lo, obeir al Crist, no és sinó la manera més eficaç de trobar-lo.

Sant Benet interpretà els senyals posats per Déu, recorregué el camí que Crist li havia aplanat fent-nos-el així menys feixuc i amb la Regla, escrita sota el guiatge de l’Evangeli, ens obre el camí per trobar a Crist també nosaltres i seguir-lo. Sabem cap a on porta aquest camí, cap a la veritat i cap a la vida, sabem qui ens hi porta, el Crist.

I aquest amor fa que sant Benet ens proposi pensar el que cal fer, fer el més convenient, fer-ho amb seny i justícia, amb temor de Déu i observança de la Regla. Abans de prendre una decisió sant Benet ens ofereix tot un protocol, que va des de plantejar el tema o el problema fins a prendre una decisió, passant per escoltar els consells adequats al cas i que acaba amb el judici del Senyor. No sembla pas sant Benet partidari de decisions precipitades, en calent i encara menys guiades pel voler del nostre propi cor; demana d’intentar esbrinar i seguir sempre la voluntat de Déu. Això ens obliga a tots, en una primera fase al qui demana consell i al qui el dona i en una segona a qui decideix i al qui li pertoca obeir. Discerniment, obediència, seny i justícia són els elements fonamentals. Sempre podem errar, però al menys cal mirar de defugir de fer-ho voluntàriament, decidint amb arbitrarietat o amb partidisme. 

Sant Benet ens parla de no decidir a cop calent o com deia algú intentant de fer-ho amb el cor calent i el cap fred, amb amor i pensa-t’ho bé. I per actuar així aconsella escoltar als germans i germanes, perquè potser el més jove pot tenir una idea encertada. La sinodalitat potser no és altra cosa que l’aplicació d’aquesta manera de fer als nostres dies al conjunt de l’Església. La vida monàstica ha estat des de sempre un exercí obert d’autoritat, elegida per la comunitat i aconsellada per la comunitat. Així discernir per decidir quelcom no és tant sols tasca d’un, sinó de tots.

El consell, que pot venir de qualsevol, de tots, ha de ser donat amb humilitat i submissió i no ha de ser defensat amb arrogància. Un consell ha de situar-se sempre en uns paràmetres determinats per ser això, un consell i no pas l’expressió del propi parer entesa com a expressió de la pròpia voluntat o el voler del propi cor en expressió de sant Benet. Ens hem d’intentar posar en el lloc d’aquell qui ens demana consell. Això implica agafar certa distància i analitzar el tema sobre el que se’ns demana consell des d’una òptica molt més àmplia que la simple visió personal. 

La decisió final la posa sant Benet en mans de l’abat. No pas de manera arbitrària o capritxosa, sinó basada en aquets dos principis fonamentals: el temor de Déu i l’observança de la Regla. Un cop presa la decisió cal obeir-la considerant que s’ha decidit allò que és millor. Una decisió o un acord per exemple comunitari lliga a tota la comunitat, al seu conjunt; un cop presa ja no importa si hi estàvem a favor o en contra, si hi vam aportar aquest o aquell altre matís; ja és decisió de tots i a tots ens implica. 

Aquest és el llegat de sant Benet, aquest és el camí a recórrer. Deixar de viure per a nosaltres mateixos, viure per a Crist: això és el que dona ple sentit a la vida del monjo. Com el donà a la vida de sant Benet que abandonant-ho tot va seguir fidelment a Jesús, encarnant en la seva pròpia existència l'Evangeli, donant-se ell mateix i llegant-nos a nosaltres la seva experiència vital i espiritual.

Dimarts de la setmana XIV durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XIV durant l'any / II

Capitol Provincial dels Caputxins

Residència de la Immaculada "Pla de Tartera"

Dimarts 7 de juliol de 2026

Os 8,4-7.11-13; Salm 113B,3-4.5-6.7ab-8.9-10 i Mt 9,32-38

 

Avui celebrem aquí a la diòcesis d’Urgell la memòria de sant Ot i ho fem en el decurs del vostre Capítol Provincial. Aquesta celebració esdevé doncs una invitació de l'Esperit a aprofundir en que vol Déu avui de vosaltres. Una reunió capitular corre el risc de ser viscuda com un balanç de gestió, un temps per decidir organitzacions, nomenaments o projectes, de viure-la com una assemblea general d’un entitat. Però un capítol és, sobretot, un moment fort de vida comunitària; un moment d’obertura a l'Esperit Sant que continua parlant a la seva Església i que continua parlant-vos també avui a vosaltres.

Deixant a banda els informes, les dades, les preocupacions i els plans de formació; el que realment importa és plantejar-vos la pregunta de què vol Déu ara i aquí de vosaltres. Aquesta és la gran pregunta que també va orientar la vida de sant Ot, ell no fou un home preocupat per conservar privilegis, fou un pastor preocupat perquè el poble trobés a Déu; no fou un administrador de rutines, fou un constructor de comunió; no cercà la seva pròpia glòria sinó la de l'Església.

Certament impulsà la reconstrucció de la catedral d'Urgell, però no podem quedar-nos en la seva obra material, el seu veritable treball no fou construir murs, sinó edificar el Poble de Déu, ajuntar aquelles pedres que tant sols tenen sentit perquè ajuden a edificar l’Església.

També vosaltres podríeu caure en la temptació de dedicar totes les vostres energies a sostenir estructures; però no és ni ha estat mai aquesta la vostra prioritat ni el vostre carisma. I si sant Ot és recordat igualment per la seva preocupació pels més pobres, també vosaltres teniu aquest servei com a prioritari. No és un detall secundari ni per sant Ot, ni per vosaltres. És el signe que heu entès el cor mateix de l'Evangeli, que la renovació de l'Església sempre passa pels pobres. Així ho creia el vostre pare sant Francesc i així ho creeu avui també vosaltres.

Servir en comunió, perquè l’eclesiologia de comunió , viscuda en les primeres comunitats cristianes i la idea de la qual ha estat recuperada en el Concili Vaticà II, demana una reflexió sobre la relació entre la vocació baptismal i la vocació religiosa. La vocació cristiana, explicitada mitjançant els sagraments d’iniciació cristiana, és una vocació a l’exigència que es demana a tots els cristians sense excepció, esdevé la conditio sine qua non per a ser cristians.

La radicalitat del compromís cristià és indelegable i no pot ser entesa com una observança en diferents graus; les formes de viure-la són diferents, certament, però la radicalitat de la proposta és una de sola. Podem triar de viure el compromís cristià ja sigui com a consagrats, en el matrimoni, en el món laboral i tantes altres possibilitats; però ser cristià, seguir a Crist, és la nostra gran vocació.

Quan el Senyor ens crida a ser cristians en un estat precís no es tracta d’una nova vocació sinó de la concreció d’una mateixa i única vocació, la baptismal. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar descobrint com ens cal concretar-la en la nostra vida, la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i aquest amor es demostra amb obres.

El primer servei, escriu Dietrich Bonhoeffer, és escoltar als altres; si el nostre amor a Déu comença escoltant la seva paraula també l’amor al proïsme ha de començar escoltant als altres; aprendre a escoltar als germans és fer per a ells allò que Déu ha fet per a nosaltres.

El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà.

El tercer servei és suportar els fardells dels altres «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals.». Una de les coses que ens costa més de suportar és la llibertat dels altres, una llibertat que veiem sempre com una amenaça en la nostra tendència a disposar de la voluntat dels germans intentant de formar-lo a la nostra imatge; el que hem de fer és respectar la que Déu li ha donat.

Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la seva profunda naturalesa, les seves qualitats, els seus talents i entendre les seves febleses, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a dir tot allò que posa a prova la nostra paciència. Aquests tres serveis els exerciu en el vostre capítol com un exercici de comunió.

No oblidem mai que tenim un model de servidor, un model de vida i aquest model no és altre que Crist. Ell ens ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» 

El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor.

Que l’amor de Déu, viscut sora el carisma del vostre pare sant Francesc, a punt de celebrar el vuitè centenari del seu trànsit, i de santa Clara us acompanyin, il·luminin i guiin.

Diumenge XIV durant l'any / Cicle A Jornada del trànsit

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Josep a Girona

Jornada del trànsit

Diumenge 5 de juliol de 2026

Za 9,9-10.13,1; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; Rm 8,9.11-13 i Mt 11,25-30

Aquest diumenge l'Església ens convida a pregar per la responsabilitat de tots els qui d’una manera o altre ens movem en cotxe o qualsevol altre vehicle, ens convida a reflexionar sobre que ens pertoca fer perquè els desplaçaments siguin més segurs. La vida és un do de Déu i el nostre camí per aquest món té una destinació que va molt més enllà del que ara i aquí recorrem. La nostra meta ens l’ha dit sant Pau: «Si l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts habita en vosaltres, també donarà vida als vostres cossos mortals.» Aquesta és la gran esperança cristiana.

La fe ens assegura que Déu és més fort que la mort i que Crist ressuscitat obre un camí de vida eterna. Però la vida i la mort no estan al nostre arbitri, l’Apòstol ens recorda una responsabilitat: «No viviu segons els desigs de la carn.» Podríem traduir aquestes paraules al nostre dia a dia dient que no podem deixar-nos portar per la imprudència, la precipitació, l'egoisme o la falsa sensació que a mi no em passarà res, de que jo controlo o tantes altres frases que ens hem construït per defugir la nostra responsabilitat i acabar cometent imprudències.

Sols cal un instant, tant sols cal una moment de distracció per voler arribar uns minuts abans fent allò que prou sabem que no hem de fer. Quan conduïm tenim al nostre càrrec als altres, cada vegada que ens posem al volant, portem a les nostres mans la pròpia vida i també la dels altres i aquesta no és pas una responsabilitat menor, tot i que sovint se’ns oblida.

Aquesta diumenge en especial estem afeixugats, el foc ha devorat en poques hores allò que la natura, és a dir Déu mateix, ha construït al massís de les Gavarres al llarg de segles. Cert que la natura es regenera, que el bosc, si la nostra mà hi ajuda, tornarà a verdejar; però ens cal aprendre la lliçó, no podem posar un cop i un altre la natura a prova, fer-la servir al nostre caprici. No podem perquè som maldestres i perquè no hi tenim cap dret a fer-ho; la natura està sota la nostra responsabilitat per cuidar-la, per mimar-la i per passar-la als qui ens vinguin darrera en les millors condicions possibles i això sembla que sovint ho oblidem.

Tragèdies naturals, com els terratrèmols de Veneçuela, o aquelles altres provocades sigui per imprudència o sigui per negligència provoquen danys irreparables, no hi ha marxa enrere sobre els seus efectes però si que en moltes ocasions hi hauria hagut la possibilitat d’evitar-les. 

Jesús crida avui als cansats i afeixugats. Jesús també parla del seu jou, que és suau, i de la seva càrrega, que és lleugera i això en una societat marcada per les presses, la competitivitat i la impaciència, ens posa davant dels ulls un altre estil de vida: la mansuetud, la calma, la humilitat. Potser moltes situacions de risc tant a la carretera com al bosc, disminuirien si visquéssim aquest esperit evangèlic.

Cada viatge que emprenem és imatge del gran viatge de la nostra vida. No sabem quan arribarà el final del camí, però el que sí sabem és qui ens espera al final, Crist. Per això cada viatge, sigui llarg o curt, l’hem de viure amb responsabilitat, amb confiança i amb esperança. Demanem avui al Senyor que beneeixi tots els qui viatgen, especialment aquests dies d'estiu, que protegeixi als conductors, als vianants, als ciclistes i als motoristes i d'una manera especial, encomanem a la misericòrdia de Déu totes les víctimes dels accidents de trànsit, les que han perdut la vida, les que han quedat reduïdes a la inacció i als qui han perdut algú que estimaven.

Que en tot moment de la nostre vida, les nostres obres siguin fruit de l’amor, com ens ha convidat el salmista. Sols així podrem trobar el repòs que tant desitgem i causarem aflicció als altres.

Diumenge XIV durant l'any / Cicle A. La Bisbal d’Empordà

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle A

Parròquia de Santa Maria a la Bisbal d’Empordà

Diumenge 5 de juliol de 2026

Za 9,9-10.13,1; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; Rm 8,9.11-13 i Mt 11,25-30

En aquest diumenge la nostra terra i nosaltres mateixos estem casats i afeixugats. El foc ha entrat amb força en el nostre dia a dia i allí on havia verdor i frescor, tot allò que ens mostra la grandesa i la bondat de la creació, avui hi veiem brases i cendres. Com escrivia Joaquim Ruyra en ocasió similar: «El desastre ha sigut espantós (...) enmig d’un país cendrós i carbonitzat, sense un bri d’herba verda.» (Entre flames) Quan els boscos, els camps i la natura cau sota el foc en certa manera també hi caiem nosaltres mateixos, perquè som i formem part de la creació i no podem entendre la vida sense la natura que ens ha estat donada en usdefruit, no pas perquè en disposem arbitràriament i al nostre caprici, sinó com un llegat del que som responsables per tal de fer-lo arribar a les noves generacions.

Ens trobem avui per celebrar el dia del Senyor encara amb el cor encongit per la ferida que pateix la natura que ens envolta. Allí on hi ha d’haver vida, ombra, cants d'ocells i esperança, ara hi veiem cendra, silenci i desolació. En paraules de Joaquim Ruyra: «quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositats.» Davant d'aquesta realitat, la Paraula de Déu i el missatge de l’Encíclica Laudato Si del papa Francesc ressonen en els nostres cors i ens conviden no només a lamentar-nos, sinó també a escoltar què ens diu el Senyor en aquest moment.

El papa Francesc ens recordava que «la nostra casa comuna és també com una germana amb qui compartim l'existència i com una mare bella que ens acull entre els seus braços». Quan la natura es consumeix sota el foc, no perdem tant sols un paisatge; és una ferida infligida a aquesta casa comuna que Déu ens ha confiat i que està sota la nostra responsabilitat conservar-la.

Celebrem aquest any l’any de sant Francesc d'Assis, l’espiritualitat del qual ha amarat aquesta comarca, ell parlava de la natura com aquesta germana de qui hem de tenir cura, la qual hem de preservar perquè si oblidem aquesta responsabilitat, quan prevalen la indiferència, la negligència o una explotació sense límits, tota la creació en pateix les conseqüències i també nosaltres, per descomptat que som part integrant del conjunt de la creació.

És cert també que moments com aquest ens mostra la millor cara de la nostra societat: la solidaritat, el lliurament, la responsabilitat. Ho veiem en la tasca dels bombers, els agents forestals, els cossos de seguretat, els professionals d'emergències, els voluntaris, els ajuntaments i tots aquells que fins i tot arriscant la seva vida lluiten contra el foc. Ells ens recorden que l'amor al proïsme es manifesta amb fets concrets, amb generositat i servei.

El sofriment de la terra i el sofriment de la humanitat formen part d'una mateixa realitat. Cuidar els boscos, l'aigua, l'aire i la biodiversitat és també cuidar les persones, especialment les més vulnerables. Quan un bosc crema, quan un espai natural com el de les Gavarres tant estimat per tots, crema, no podem fer marxa enrere, no podem canviar el que ja ha passat, però sí que podem decidir com respondre i treballar perquè un trist esdeveniment com aquest no es torni a produir, en tant que depengui de l’acció humana.

Avui celebrem el diumenge, el dia de la resurrecció del Senyor, la victòria de Crist sobre la mort, de la llum sobre la foscor, de la verdor sobre les cendres. El bosc tard o d’hora, tant més s’hi posem de la nostra part, tornarà a brostar, el verd tornarà a omplir-lo de color i de sentit, aquesta és la nostra esperança. Aquesta primavera una alzina traurà un brot, el marfull renaixerà, la vida tornarà a ser-hi present, perquè la darrera paraula no és mai per la mort, la foscor o les cendres; la darrera paraula la té sempre la vida. La desesperança no és pròpia dels deixebles de Crist, la mateixa natura té una extraordinària capacitat de regeneració, com també el cor humà és capaç de començar de nou quan s'obre a la gràcia de Déu.

Ara vindrà el temps de reconstruir, de replantar, de prevenir, de treballar junts i d'educar les noves generacions en el respecte i l'amor per la creació. El que ens pertoca és sobretot no posar la natura a prova, aquesta tragèdia ha de ser una crida a una major responsabilitat, una crida a estimar la terra no com un bé que podem consumir sense límits, sinó com un do que Déu ha posat a les nostres mans i que estem cridats a transmetre enriquit als qui vindran després de nosaltres.

Avui estem cansats i afeixugats, però acceptant aquest lleuger jou que Crist ens proposa, que inclou tenir cura de la seva creació, trobarem el repòs que ens cal. Acceptant de viure en pau amb Déu i la seva obra de la que formem part.

Eucaristia per les víctimes del terratrèmol de Veneçuela

 

Divendres de la setmana XIII durant l’any

Parròquia de Santa Susagna del Mercadal

Eucaristia per les víctimes del terratrèmol de Veneçuela

Divendres 3 de juliol de 2026

Rm 14,7-9.10b-12; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6

Cal que els nostres cors s'asserenin, davant el dolor de tants morts, davant tants desapareguts, tants ferits i tanta desolació, els nostres cors estan amb raó assedegats de serenitat. Davant una catàstrofe natural la nostra fe queda interpel·lada, ho està davant tota desgràcia o calamitat, però si aquesta té un origen humà ens és més fàcil trobar un culpable o si més no reconèixer-lo amb una certa facilitat. Però quan és la naturalesa qui és la mà executora instintivament girem la mirada cap a Déu buscant una resposta. No la tenim, segurament més tard ho entendrem tot, però ara i aquí, avui mateix, se'ns fa difícil d'entendre que coses com aquests terratrèmols esdevinguin.

Què ens pot doncs ajudar? La confiança, la fe, la seguretat que en Déu tenim al Pare que ens estima, que la nostra vida, tant aquí com la vida eterna, és per al Senyor. Com ens ha dit sant Pau si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim per al Senyor i cap de nosaltres no viu ni mor per ell mateix. Aquesta és la nostra confiança i confiem en Déu i confiem en Jesucrist. Aquesta confiança no fa desaparèixer avui el nostre dolor, però li dona un sentit de participació en el dolor del món, en aquell mateix dolor del qual Crist va participar amb la seva agonia i la seva mort.

I confiats en això, confiem també en el poder de Crist sobre la mort, confiem que la mort, per tràgica que sigui, ja no té l'última paraula, l'última paraula la té la vida, la té Crist mort i sepultat, certament, però també ressuscitat d'entre els morts. Avui el record de tants morts, de tants desapareguts, de tants ferits, de tantes famílies trencades i de tantes altres sense llar ens colpeja. Seriem insensibles si no fos així, no seriem fills de Déu si així no ho sentíssim, perquè el Senyor ens ha demanat, ens ha deixat com a manament que l’estimem a Ell i amb Ell a tots els nostres germans i germanes, especialment els qui més sofreixen i avui Veneçuela està traspassada pel sofriment i aquest dolor és també el nostre dolor. Però el dolor no torba la nostra serena confiança en Déu, a qui no sempre entenem, però en qui sempre confiem.

Jesucrist que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta davant el dolor dels nostres germans i germanes veneçolans, especialment dels que formen part de la nostra comunitat, de l'Església de Girona, i que han perdut allí familiars o amics. Una resposta solidària que en primer lloc passa per la nostra pregària. En segon lloc, cal que el nostre amor es materialitzi en la nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que en un instant han perdut alguns la vida i molts més la seva casa i la pau. S'ha perdut la quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s'han vist trastornades, ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que arriben a tornar a ser alguna vegada famílies felices.

Molta gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del qual ningú pot desvetllar-los i que centra ara la seva vida. Què fer per a acostar-nos al seu dolor? Cadascú el que pugui. Podem ajudar també de diverses maneres, cadascú, al seu mode, però tots moguts per un mateix amor i sentit de solidaritat.

Encomanem al Senyor als nostres germans i germanes difunts perquè el Senyor els aculli en el seu Regne, encomanem als qui els ploren i enyoren als seus, als qui ho han perdut tot i també a tots aquells que es desviuen per a ajudar-los i confortar-los a peu de carrer. Encomanem-los també a la nostra mare, a Maria sota l'advocació de La nostra Senyora de Coromoto dient-li: «Avui et demanem que, aprenguem a conèixer que regnar de veritat és acostar-nos als altres, ajudar-los a arribar a les veritats eternes amb el nostre servei i generositat, donant-li sentit a la nostra identitat i realç de la nostra dignitat com a homes i dones de fe.»

_______________________________________________________

Es preciso que nuestros corazones se serenen, ante el dolor de tantos muertos, ante tantos desaparecidos, tantos heridos y tanta desolación, nuestros corazones están con razón sedientos de serenidad. Ante una catástrofe natural nuestra fe queda interpelada, lo está ante toda desgracia o calamidad, pero si esta tiene un origen humano nos es más fácil encontrar un culpable o cuando menos reconocerlo con cierta facilidad. Pero cuando es la naturaleza quién es la mano ejecutora instintivamente giramos la mirada hacia Dios buscando una respuesta. No la tenemos, seguramente más tarde lo entenderemos todo, pero ahora y aquí, hoy mismo, se nos hace difícil de entender que cosas como estos terremotos acontezcan.

¿Qué nos puede pues ayudar? La confianza, la fe, la seguridad de que en Dios tenemos un padre que nos ama, de que nuestra vida, tanto aquí como la vida eterna, es para el Señor. Cómo nos ha dicho san Pablo si vivimos, vivimos para el Señor y si morimos, morimos para el Señor y ninguno de nosotros no vive ni muere por él mismo. Esta es nuestra confianza y confiamos en Dios y confiamos en Jesucristo. Esta confianza no hace desaparecer hoy nuestro dolor, pero le da un sentido de participación en el dolor del mundo, en aquel mismo dolor del que Cristo participó con su agonía y su muerte.

Y confiados en ello, confiamos también en el poder de Cristo sobre la muerte, confiamos en que la muerte, por trágica que sea, ya no tiene la última palabra, la última palabra la tiene la vida, la tiene Cristo muerto y sepultado, ciertamente, pero también resucitado de entre los muertos. Hoy el recuerdo de tantos muertos, de tantos desaparecidos, de tantos heridos, de tantas familias rotas y de tantas otras sin hogar nos golpea. Seriamos insensibles si no fuera así, no seriamos hijos de Dios si así no lo sintiéramos, porque el Señor nos ha pedido, nos lo ha dejado como mandamiento que le amemos a Él y a todos nuestros hermanos y hermanas, especialmente a los que más sufren y hoy Venezuela está traspasad por el sufrimiento y este dolor es también nuestro dolor. Pero el dolor no turba nuestra serena confianza en Dios, a quien no siempre entendemos, pero en quien siempre confiamos.

Jesucristo que ha dado su vida por nosotros espera hoy nuestra respuesta ante el dolor de nuestros hermanos y hermanas venezolanos, especialmente de los que forman parte de nuestra comunidad, de la Iglesia de Girona y que han perdido allí familiares o amigos. Una respuesta solidaria que en primer lugar pasa per nuestra oración. En segundo lugar, hace falta que nuestro amor se materialice en nuestra solidaridad material, nuestra ayuda hacia aquellos que en un instante han perdido algunos la vida y muchos más su casa y la paz. Se ha perdido la cotidianidad de muchas familias, de muchas vidas que se han visto trastornadas, ya no son lo que eran y tardarán mucho en volver a serlo, si es que llegan a volver a ser alguna vez familias felices.

Mucha gente vive ahora con una desazón constante, como una pesadilla de la que nadie puede desvelarlos y que centra ahora su vida. ¿Qué hacer para acercarnos a su dolor? Cada cual lo que pueda. Podemos ayudar también de varias maneras, cada cual, a su modo, pero todos movidos por un mismo amor y sentido de solidaridad.

Encomendamos al Señor a nuestros hermanos y hermanas difuntos para que el Señor les acoja en su Reino, encomendamos a quienes les lloran y añoran, a quienes lo han perdido todo y también a todos aquellos que se desviven para ayudarlos y confortarlos a pie de calle. Encomendémoslos también a nuestra madre, a Maria bajo la advocación de Nuestra Señora de Coromoto diciéndole: «Hoy te pedimos que, aprendamos a conocer que reinar de verdad es acercarnos a los demás, ayudarlos a llegar a las verdades eternas con nuestro servicio y generosidad, dándole sentido a nuestra identidad y realce de nuestra dignidad como hombres y mujeres de fe.»