Sant Antoni Maria Claret

 Sant Antoni Maria Claret

Fills de l'Immaculat Cor de Maria

Església del Cor de Maria de Girona

Dissabte 24 d’octubre de 2026

Is 61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Lc 10,1-12,17-20

Sant Antoni Maria Claret va dedicar tota la seva vida a portar la bona nova als altres. El Senyor el cridà per aquesta missió i ell la va dur a terme amb joia, malgrat les moltes dificultats i entrebancs que va trobar en el camí. Quan el Senyor ens crida a una vocació, a un servei, a una tasca ens dona les forces necessàries per afrontar-la i tot i que està a les nostres mans acceptar-la o rebutjar-la, l’amor que Crist ens te, com escriu sant Pau, ens hi obliga. Al cap i a la fi tot allò que ens és encomanat ho afrontem com a obra de Déu i ho confiem tot a Ell. 

Sant Antoni va ser treballat per Déu; la seva vocació va sorgir de la seva profunda inquietud per servir a Déu i a l’Església de la millor manera que pogués. Hauria pogut tenir una vida molt més tranquil·la si no hagués respost positivament a aquesta crida, però tot ho va sacrificar per complir allò que el Senyor li demanava. Ressonava en el seu interior la pregunta de Crist: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). I mirant de respondre a aquesta pregunta la seva vida va canviar en comprendre que l’èxit personal no pot ser el centre de la nostra existència. Ell mateix ens explica com la Paraula de Déu va anar orientant les seves decisions i despertant en ell el desig de treballar per la salvació dels altres. La vocació no consisteix únicament a preguntar-nos què volem fer nosaltres, sinó a descobrir el que Déu vol fer amb nosaltres. 

Sant Antoni tenia l’exemple dels deixebles de Crist i fou també ell enviat a segar. Trobà també llops en el seu camí, molt sovint li mancaren la bossa i el sarró; però saber trobar amb la seva paraula fluida homes i dones de pau, amb el cor obert per rebre la missió i acollir l’Evangeli. «La caritat de Crist m’urgeix, m’impel·leix, em fa córrer d’una població a una altra.» escrivia. Fou l’amor a Crist i als germans el que el permeté afrontar aquesta urgència missionera. No volia que ningú quedés exclòs de la possibilitat de conèixer l'amor de Déu, tot i haver d’afrontar les dificultats, però sense abandonar mai la missió. La seva no fou una vida fàcil, no va recórrer un camí fàcil. Els esculls de la incomprensió el va fer ensopegar i més d’un cop. I, al final de la seva vida, va trobar com a recompensa la persecució i l'exili. Però de tot això amb l'ajuda de Déu en va sortir vencedor. 

Sant Antoni no es deixà vèncer per les dificultats, la seva força li venia de l'amor de Crist, això li va permetre seguir les petjades de Jesús i ens deixa a nosaltres una lliçó important la de la fidelitat, estimant i servint enmig de les dificultats. El risc a perdre la il·lusió, ens assalta a tots quan els problemes, les incomprensions o el cansament ens afeixuguen. Llavors podem tenir la temptació de pensar que no val la pena continuar, que el preu a pagar és massa elevat i que ja hi haurà d’altres que poden agafar el relleu i afrontar la ingrata tasca. 

Quan Déu ens crida a una missió, quan ens crida a una vocació, sigui la que sigui, ens fa insubstituïbles als seus ulls. Això no és pas pels nostres mèrits, no ens ho creguéssim pas mai, això és perquè aquell qui ens estima sap el que podem fer o no som capaços de fer i ho sap perquè és Ell qui ens dona la força necessària. El camí recte és conformar-se allò que Déu ens demana. No cal fer coses extraordinàries, cal fer extraordinari l'amor amb què fem les coses de cada dia. Ens cal ser uns apassionats per l'Evangeli, amb una fe capaç de sostenir-nos en les dificultats i sempre amb una disponibilitat de cor sincera per respondre a la seva crida i servir-lo a Ell i als germans. 

Com us deia el papa Francesc, el seu apostolat fou incansable i creatiu i el va fer portar l'alegria de l'Evangeli a les perifèries geogràfiques i existencials del seu temps. La seva plena confiança en Déu i el seu compassiu compromís amb els vulnerables i marginats són avui el seu millor llegat.

Sant Martirià

 

Sant Martirià

Parròquia de Santa Maria de Banyoles

Monestir de sant Esteve

Dissabte 24 d’octubre de 2026

Sir 51,1-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8; Rm 8,31b-39 i Jo 12,24-26

Els màrtirs són llavor de fe, la seva mort, la seva caiguda a terra que aparentment és un triomf dels seus enèmics, es regira i acaba per esdevenir una gran victòria, no d’ells, sinó de Crist i de la veritat que és el mateix Crist. Celebrem avui la festa de sant Martirià, el nostre sant patró. Tenir per patró un màrtir ens mostra l’arrelament de la fe d’una comunitat cristiana en una terra determinada.

Quan, segons la llegenda, dos monjos van rebre l'encàrrec de portar les relíquies de sant Martirià des d'Itàlia fins al nostre país, amagades dins d'una bota transportada per una mula, quan van arribar al puig de Sant Martirià, amb vistes a l'estany i la mula es va aturar i no hi havia manera de fer-la avançar, quan, com explica la tradició, les campanes repicaren i es va interpretar això com un senyal de que sant Martirià volia quedar-se entre nosaltres; quan tot això succeïa de fet sant Martirià us escollia per ser el vostre patró i passava a formar part de la nostra identitat i aquesta identitat arrelava en la fe i en l’exemple d’aquells que ho van donar tot per Crist, fins i tot la vida.

Quan sant Martirià va escollir la mort a negar la seva fe, no fou la seva una aposta insensata, tot i que ho podia semblar, la seva fou una aposta pel futur i no hi ha millor opció de futur que viure en Crist seguint allò que ens diu l’Evangeli, no hi ha millor aposta de futur que ser fidel al que un creu.

Els màrtirs són els qui tenen Déu a favor seu i el seu patronatge respon a la seva voluntat de servint-nos d’exemple, posar Déu a favor nostre. Ells en saben molt de contratemps, de persecucions, de perills i fins i tot han conegut la mort sagnant. Però de totes aquestes dificultats en sortiren vencedors amb l’ajut de Déu a qui estimaven i que els estimava. De fet Déu, acollint-los al seu Regne, els va salvar de la mort; no pas d’aquesta mort que ara i aquí coneixem i tant sovint ens afligeix; sinó d’aquella que hem de témer veritablement, la mort de l’esperit, la mort de la infidelitat en el que creiem.

Els màrtirs en el moment de la seva partença es giraven al seu voltant i sols veien rostres hostils, sols sentien paraules d’insult i de menyspreu i sols sentien la calor de les flames, la fredor de l’espasa que anava a tallar-los el coll o l’impacte de les pedres llançades amb odi. De tot això, qui ho havia de dir, en sortiren vencedors perquè malgrat la seva solitud aparent, Déu era al seu costat.

A nosaltres no se’ns demanen gestos heroics com els dels màrtirs, però estem convidats a superar els petits martiris del dia a dia. Tots experimentem solitud i incomprensió; tots en sentim en un moment o altre assetjats o abandonats; els màrtirs ens conviden a mirar més enllà del que en un moment concret podem veure; ens conviden a mirar l’horitzó de les nostres vides, perquè una vida sense horitzó, una vida que es conforma tant sols en allò que te en un moment concret davant dels ulls, no és vertaderament una vida. Pels màrtirs, pels creients aquest horitzó no és altra que Crist.

Però els màrtirs ens conviden encara a una altra cosa. Ens conviden a considerar el paper dels botxins que a primer cop d’ull pot semblar que aconseguiren el seu objectiu, però que de fet llançant el gra de blat mort al terra acabaren col·laborant en que donés fruit, molt de fruit. Quantes vegades ens creiem vencedors en les mil i una batalles del dia a dia? Quantes vegades, per tal d’imposar la nostra voluntat, fem servir recursos que mai hauríem de fer servir? Perquè no tant sols mata l’espasa, el foc o qualsevol altre eina hostil; també mata el menyspreu, la paraula feridora o mirar cap a una altra banda per no veure al qui en silenci ens demana ajuda.

Els màrtirs, com sant Martirià, ens conviden a no esdevenir mai botxins de ningú, a no sucumbir a la temptació de voler aniquilar o menystenir al qui no pensa com nosaltres, no te el mateix color que nosaltres o no parla la mateixa llengua que nosaltres. La gran lliçó dels màrtirs és veure-hi més enllà de l’immediat, és mirar amb els ulls del cor, és tenir la mirada neta de tot allò que tant sovint l’enterboleix i que fa mal al qui volem martiritzar, certament, però que sobretot ens fa mal a nosaltres mateixos perquè menyspreant ens allunyem sempre de la dignitat humana, la que Déu ens concedí com a fills seus.

Que l’exemple de sant Martirià ens ajudi a ser vertaders deixebles de Crist i que, com demanava sant Francesc l’any jubilar del qual celebrem, ens faci instruments de pau, d’amor, de perdó, d’unió i d’esperança. Que el seu exemple ens ensenyi a consolar, a comprendre; en definitiva a estimar. Perquè aquest i no cap altre, és el missatge dels màrtirs, aquells que res no pogué allunyar de Crist.

Festa de Santa Maria del Collell

 

Festa de Santa Maria del Collell

Patrona del clericat diocesà gironí

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 23 d’octubre de 2026

Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11

Els apòstols amb Maria, la mare, i els germans d’ell assitien sens falta unànimement a les hores de pregària. Des del bon començament de l’Església, ja a la primitiva comunitat de Jerusalem, la pregària i la unanimitat, això és la comunió, eren presents. Comunió per a què? Comunió per a fer allò que Jesús ens diu. 

És això mateix el que la mare de Jesús digué a aquells que servien a un casament a Canà de Galilea i ells seguint el seu consell, ompliren les piques fins dalt, les portaren al cap de servei i serviren el vi. Fent el que Ell els havia dit serviren a aquella comunitat reunida al voltant dels nuvis i ho feren amb el millor dels vins. 

També nosaltres som cridats a servir a la comunitat, hi som cridats tot seguint les indicacions de Jesús i fent el que Ell ens diu. I el que ens diu, per damunt de qualsevol altra cosa, és que l’estimem a Ell i estimant-lo a Ell estimem als germans. Les forces per fer-ho ens venen de la pregària i de la comunió entre nosaltres. Perquè si la comunitat està dividida i lluita contra si mateixa, com podrà durar, doncs, el seu reialme? com ens diu el mateix Jesús. La comunió demana uns mínims i aspira a uns màxims. Uns mínims que són el respecte, la col·laboració i l’estima mútua i uns màxims que no poden ser altres que l’amor: a Déu, a l’Església i als germans fins a l’extrem. 

Aquí en aquest santuari dedicat a la Mare de Déu, sota l’advocació del Collell, això es fa present d’una manera molt especial. Aquí si hi han format generacions de preveres, milers de joves i aquí també hi recordem de manera molt especial aquells que per fidelitat a l’Evangeli donaren la seva vida en la persecució religiosa de 1936 i en altres circumstàncies treballant pel Regne com a missioners. 

Els uns i els altres van estimar a Crist fins a l’extrem de no dubtar en donar la vida per Ell i per la comunitat a la que serviren. El seu és un veritable exemple de comunió, de seguiment de la voluntat de Crist i de unanimitat. Malgrat la diversitat, malgrat la diferència d’èpoques, ells viuen ara units per aquest sentit profund que van donar a la seva vida i pel que van lliurar la seva vida. 

El missatge dels màrtirs és sempre actual, és sempre el mateix: fidelitat a l’Evangeli fins a la mort. No se’ns demana a nosaltres avui per avui cap acte heroic com aquest. Se’ns demana però la mateixa fidelitat a l’Evangeli, se’ns demana que seguim fent el que Crist ens diu, fent-ho unànimement, servint de gust aquest vi millor que qualsevol altre que és el missatge alliberador de qualsevol esclavatge: la bona nova del Regne. 

Sabem tots plegats que això no és fàcil, ens angoixa sovint el dia a dia, la càrrega excessiva de tasques. Crist ens diu també avui a nosaltres com a Betània: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària.» (Lc 10,41). I quina és aquesta cosa tant necessària sinó fer la voluntat de Déu? No ens podem permetre que les dificultats del dia a dia ens enterboleixin la visió d’allò que és vertaderament important. 

Ens hem compromès a portar als altres un tresor, l’Evangeli, i el portem certament en fràgils gerres de terrissa, que som nosaltres. Però que no ho eren de fràgils també aquelles gerres que plenes del vi de les piques portaren el vi a aquells convidats? Crist omple la pica amb el vi bo que és l’Evangeli. Crist és qui transforma l’aigua en vi i nosaltres els servidors, en fràgils gerres de terrissa, l’hem d’acostar als convidats, és a dir a tots els convocats a formar part del poble sant de Déu. 

Com ens diu el papa Lleó XIV: «la nostra resposta a la pregunta de com podem afrontar aquest repte que ens hem proposat ha de conjugar prudentment la llibertat i la valentia, per a deixar estructures que no ens ajuden, que no responen o que fins i tot ens allunyen de la nostra fi, amb la fortalesa de conservar com un tresor allò que ho facilita.» (8 de juny de 2026 a la seu de la CEE). No ens ha de fer por escollir allò que és veritablement el nostre tresor i rebutjar o canviar allò que no ens ajuda o fins i tot ens entorpeix l’exercici del ministeri que se’ns ha confiat. 

Tenim en Maria, sota l’advocació del Collell, el millor model. Ella també ens diu avui a nosaltres:  «Feu el que Ell us digui.» No dubtem pas a fer-ho, no ens escudem en les múltiples excuses que poden adduir tot i poder fer-ho ben legítimament. «Déu sobretot» és una expressió que de manera popular s’emprava a les nostres terres i és ben significativa i eloqüent. Posem doncs Déu per damunt de tot, com ho feu Maria, com ho feren els nostres màrtirs del segle XX,  acostem-nos-hi a través de la pregària, servim-lo amb prestesa, vivint la nostra fe unànimement.

Dimecres de la setmana XXIX durant l'any / II

 

Dimecres de la setmana XXIX durant l'any / II

Eucaristia XVII Congrés Lares

Parròquia de Sant Salvador a Girona

Dimecres  21 d’octubre de 2026

 Ef 3, 2-12; Salm  Is 12;  1Te 1,1-5b i  Lc 12, 39-48

Déu que és bo ha confiat a sant Pau una tasca en favor dels qui formen la seva comunitat. Ell no ho mereixia, no es creia capacitat per a portat a terme aquesta tasca, però Déu li concedí aquest privilegi, el de fer veure a tothom quin és el designi de Déu, creador de totes les coses. Jesús ens va resumir en dos els manaments de la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. En això és resumeix tot, en estimar. Perquè qui estima, com diu el mateix sant Pau: és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13, 4-7). El qui estima pot assumir allò que se li confia amb amor. 

Qui practica el manament de l’amor és l’administrador fidel que està sempre a punt per l’arribada del seu Senyor. Per estar veritablement a punt no hi ha millor camí que complir en tot moment amb el nostre deure, amb aquell que ens ha estat encomanat. Tota professió ha de ser viscuda com una vocació. Treballar, prestar un servei a contracor acaba esdevenint un turment per a qui el presta i encara més per a qui rep el servei. El camí que ens porta a treballar de gust és aquest del que ens ha parlat sant Pau: fer-ho tot amb el convenciment de que és una tasca que Déu ens ha confiat, en definitiva descobrir darrere d’allò que fem la voluntat de Déu. 

Qui està sempre a punt, qui serveix als altres amb el convenciment de que ho està fent per amor; aquest a qui tant se li ha confiat, és el qui no té por ni del dia ni de l’hora, perquè sempre el trobarà el seu Senyor a punt i res no ha de témer. Fer el que ens toca fer i fer-ho de gust no és sovint fàcil; és difícil sinó hi posem l’amor com a motivació, el servei com a mitjà i la voluntat de la feina ben feta en cada moment com a objectiu. 

Això és especialment important quan es tracta d’atendre col·lectius especialment sensibles per la seva vulnerabilitat. Aleshores és quan és especialment important ser fidel al manament de l’amor i treballar perquè la injustícia, la desigualtat no afecti als qui tenen dificultat per alçar la seva veu i denunciar la seva situació. 

Ens deia el papa Lleó XIV amb motiu de la VI Jornada Mundial dels avis i de la gent gran: «l'amor de Déu, que no oblida a ningú, es presenta com un acte de justícia i una resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de molta gent gran quan sembla haver-se estès un vel que difumina els trets dels rostres i els cobreix amb l'oblit.» (26 de juliol de 2026). 

Aquesta és la vostra tasca: Fer que ningú se senti oblidat. I això tant sols es pot fer si essent conscients de que se’ns ha confiat una tasca important, la portem a terme amb amor. L’acompliment del manament de l’amor que Jesús ens ha deixat com la més preuada de les seves paraules, no és quelcom teòric, perquè com escriu sant Jaume: «la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.» (Jm 2,17).

  ____________________________________________________________________________

Dios que es bueno ha confiado a san Pablo una tarea en favor de quienes forman su comunidad. Él no la merecía, no se creía capacitado para llevarla a cabo, pero Dios le concedió este privilegio, el de hacer ver a todo el mundo cuál es el designio de Dios, creador de todas las cosas. Jesús nos resumió en dos los mandamientos la ley: Amar a Dios y amar al prójimo. En esto se resume todo, en amar. Porque quien ama, como dice el mismo san Pablo: es paciente, es bondadoso; quien ama no tiene envidia, no es altivo ni orgulloso, no es grosero ni egoísta, no se irrita ni se venga; no se alegra de la mentira, sino que encuentra el gozo en la verdad; todo lo excusa, todo lo cree, todo lo espera, todo lo soporta. (Cf. 1Co 13, 4-7). Quien ama puede asumir aquello que se le confía con la seguridad que da el amor.

Quién practica el mandamiento del amor es el administrador fiel que está siempre a punto para la llegada de su Señor. Para estar verdaderamente a punto no hay mejor camino que cumplir en todo momento con nuestro deber, con aquel que nos ha sido encomendado. Toda profesión tiene que ser vivida como una vocación. Trabajar, prestar un servicio a regañadientes acaba siendo un tormento para quién lo presta y todavía más para quien recibe el servicio. El camino que nos lleva a trabajar con agrado es este del que nos ha hablado san Pablo: hacerlo todo con el convencimiento de que es una tarea que Dios nos ha confiado, en definitiva, descubrir detrás de aquello que hacemos la voluntad de Dios.

Quién está siempre a punto, quien sirve a los demás con el convencimiento de que lo está haciendo por amor; este a quien tanto se le ha confiado, es quien no tiene miedo ni del día ni de la hora, porque siempre lo encontrará su Señor a punto y nada tiene que temer. Hacer lo que nos toca hacer y hacerlo con agrado no es a menudo fácil; es difícil sino ponemos el amor como motivación, el servicio como medio y la voluntad del trabajo bien hecho en cada momento como objetivo.

Esto es especialmente importante cuando se trata de atender colectivos especialmente sensibles por su vulnerabilidad. Entonces es cuando es especialmente importante ser fiel al mandamiento del amor y trabajar para que la injusticia y la desigualdad no afecten a quienes tienen dificultades para levantar su voz y denunciar su situación.

Nos decía el papa León XIV con motivo de la VI Jornada Mundial de los abuelos y de la gente mayor: «el amor de Dios, que no olvida a nadie, se presenta como un acto de justicia y una respuesta al anonimato, en el cual muy a menudo la vida humana acaba por perderse. En particular, sobre la vida de mucha gente mayor cuando parece haberse extendido sobre ellos un velo que difumina los rasgos de sus rostros y este les cubre con el olvido.» (26 de julio de 2026).

Esta es vuestra tarea: Hacer que nadie se sienta olvidado. Y esto solo se puede hacer siendo conscientes de que se nos ha confiado una tarea importante, que debemos llevar a cabo con amor. El cumplimiento del mandamiento del amor que Jesús nos ha dejado como la más preciada de sus herencias, no es algo teórico, porque como escribe Santiago: «la fe: si no se demuestra con las obras, la fe sola – sin obras - es muerta.» (Jm 2,17).

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle A

Parròquia de Santa Coloma a Cabanelles

Diumenge 18 d’octubre de 2026

Is 45,1.4-6; Salm  95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a;  1Te 1,1-5b i  Mt 22,15-21

Déu sobretot és una expressió que s’emprava habitualment a les nostres terres. Les lectures d’aquest diumenge posen l’accent en aquesta primacia de Déu per davant de qualsevol altra cosa. Déu cridà pel seu nom a Cir, li donà un títol honrós i, tot i que Cir no el coneixia, li manifestà que Ell era l’únic Déu. Déu ens crida pel nostre nom, és aquesta una dimensió de la nostra fe que no podem obviar. Déu ens crida de manera personal a cadascun de nosaltres, com ho va fer amb Cir, com ho va fer amb els apòstols, com ho continua fent amb tots nosaltres. La fe és fruit d’una relació personal amb Déu, és fruit d’una crida i d’una resposta. Axó constitueix una relació que obre portes i s’estén des del llevant fins al ponent de la nostra vida. 

La fe però viscuda en solitari no esdevé una fe plena, cal viure-la en comunitat. Aquesta dimensió comunitària de la fe és de la que ens parla l’apòstol sant Pau. Ens parla d’una comunitat reunida per Déu en nom de Jesucrist, el Senyor. Una comunitat que treballa per propagar la fe, que practica la caritat sense cansar-se i que posa l’esperança en Jesucrist i mantenint la vista posada en aquesta esperança aguanta les adversitats. 

Aquells fariseus dels que ens ha parlat l’Evangeli que hem escoltat, volien sorprendre a Jesús, sabent que Ell diu sempre la veritat i obre de debò els camins de Déu. Volien escoltar de la seva boca alguna paraula que el pogués comprometre per així acusar-lo davant de les autoritats. Li plantegen un tema recorrent també avui per a nosaltres: la relació entre la nostra dimensió espiritual i la nostra dimensió social. Tots vivim la fe en un moment concret i en una societat concreta i això ens posa al davant dels ulls la pregunta de com, des de la nostra fe, hem d’afrontar els reptes que la societat ens posa cada dia. La resposta de Jesús la recordem tots: a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. I és que, malgrat que molts ho pensessin, Jesús no havia vingut a portar un regne terrenal. 

Ell no era un nou David, un rei vingut per lluitar contra els pobles veïns i per exercir un poder terrenal. El seu regne no és d’aquest món, però no sent d’aquest món, creure en Ell, seguir-lo de paraula i d’obra, sentir-se cridat per Ell i formar part d’una comunitat cristiana implica la defensa de la dignitat de la vida humana, des de la seva concepció fins al final de la vida, una dignitat que ens ve donada com a fills de Déu. Déu ens elegeix per tal de que visquem la fe de paraula i d’obra i si no veiem en l’altra aquesta imatge de Déu poca feina farem com a seguidors de Crist. Perquè Ell va venir precisament per donar a tot home i a tota dona aquesta dimensió que Déu li dona: ser fills de Déu. 

Fora d’aquest reconeixement no hi ha possibilitat de viure la fe amb coherència i amb autenticitat. Ens ho deia el papa Lleó XIV en la seva visita a casa nostra: l'Església catòlica ha d’estar al servei de la set del cor humà; mai de manera impositiva, sinó sempre amb el testimoniatge evangèlic a les mans i disposada a posar-se al servei de la reconciliació i la pau; abandonant, per amor a la veritat, qualsevol divisió i optant per la claredat que il·lumina i la franquesa que obre camins.  (Cf. 6 de juny de 2026). No n’hi ha d’altre de camí per viure la fe i posar a Déu sobretot.

Mare de Déu del Pilar. Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes

 

Mare de Déu del Pilar

Festa

Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes

Parròquia de Santa Susagna del Mercadal a Girona

Dilluns 12 d’octubre de 2026

1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salm 26,1.3.4.5; Hc 1,12-14 i Lc 11,27-28

Maria és l’arca de la nova aliança, aquella que va portar en les seves entranyes al Fill de Déu i és sortosa per això. Però Maria és encara mes sortosa per haver cregut, per haver escoltat la Paraula de Déu i haver-la guardat. La grandesa de Maria no és tant sols haver concebut un fill per obra de l’Esperit Sant, sinó sobretot haver-se convertit en la primera deixeble de Crist i haver compartir pregària i vida amb la comunitat apostòlica. 

María és, per a tot cristià, la primera que ha cregut, i precisament amb aquesta fe seva d'esposa i de mare vol actuar sobre tots els que s’acosten a ella com a fills. I ho fa amb un afecte ple de signes de proximitat que ens ajuden a créixer en la vida espiritual, ensenyant-nos a deixar que la gràcia de Crist actuï més i més en nosaltres. En aquesta relació d'afecte i confiança, ella, que és la plena de gràcia, ens ensenya a cada cristià a rebre la gràcia, a conservar la gràcia rebuda i a meditar l'obra que Déu està fent en les nostres vides. 

Aquella dona que cridava entre la gent tenia raó. Qui va acceptar la voluntat de Déu rebent en el seu ventre al Fill de Déu, aquella que per això anomenem Mare de Déu és sortosa per ser-ho. Però ho és encara més per haver escoltat i guardat la Paraula de Déu. Aquesta duplicitat de mare i deixeble és el que ens apropa la figura de Maria com a mitjà privilegiat per acostar-nos a Déu. Ella sap molt bé que és confiar en Déu, sap molt bé que és seguir la seva voluntat i sap millor encara com i quan és la millor manera per acostar-se al seu Fill i presentar-li les nostres súpliques i llavors és quan Maria ens diu a nosaltres com a Canà de Galilea «Feu el que Ell us digui.» 

Maria la tenim sempre al costat, sota múltiples advocacions. És venerada en molts santuaris, ermites o capelles. Sempre en tenim un a la vora, un lloc on acudir-hi per presentar-li  els nostres neguits, les nostres angoixes, per demanar-li consell i ajuda i també per donar-li gràcies. Un lloc on ella sempre ens espera amb el cor obert per rebre’ns i escoltar-nos. La presència de les diverses advocacions, de les imatges i dels santuaris marians manifesten aquesta maternitat real de María que es fa pròxima a la vida dels seus fills, propera a tots nosaltres. 

No és aquest un va consol que ens construïm a mena de fantasia. Això és una realitat que es viu arreu però molt especialment es viu a la basílica del Pilar amb força i es viu a Lourdes encara amb més intensitat. Al Poble de Déu li agrada peregrinar als diferents santuaris marians, on troba consol i fortalesa per a tirar endavant, com qui, enmig del cansament i el dolor, rep la carícia de la seva Mare. 

A Lourdes deia fa tant sols uns dies el papa Lleó XIV: «no us n’anireu de Lourdes tal com hi vau arribar: marxareu com a missioners de l'esperança. Aquest és el miracle d'aquest lloc: suscitar l'alegria de l'esperança enmig de la prova i el dolor. La Mare de Déu sana les nostres mirades i transfigura els nostres cors, donant-los-hi pau.» 

Encomanem-nos-hi amb amor filial a aquesta mare i deixeble de Crist a qui acudim i de qui rebem consol en tot moment, especialment quan la desesperació truca a la nostra porta, que és quan hem de tenir més present que de la misericòrdia de Déu no n’hem de desesperar mai. I en Maria en tenim un clar exemple perquè ella va confiar sempre en Déu i és per això mare de l’esperança.

Mare de Déu del Pilar. Parròquia de Sant Josep

 

Mare de Déu del Pilar

Festa

Parròquia de Sant Josep a Girona

Dilluns 12 d’octubre de 2026

1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salm 26,1.3.4.5; Hc 1,12-14 i Lc 11,27-28

Avui celebrem la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, la vostra patrona. Hem escoltat en les lectures la grandesa de la Verge Maria. Ella va ser la nova arca de l'aliança, ja que va portar en les seves entranyes al Fill de Déu. Ella va ser la primera deixebla, ja que essent la primera a escoltar les paraules de Crist va formar també part de la primera comunitat apostòlica, allí on tots vivien units la seva fe i participaven de la ptregària en comunitat. 

En aquesta duplicitat resideix la grandesa de la Verge Maria. Destinada per Déu en primer lloc a concebre, gestar, donar a llum, criar i educar a Jesús i per això les seves entranyes són glorioses. Destinada també a ser la primera deixebla i a formar part de la comunitat de Jerusalem i per això, per escoltar la Paraula de Déu i guardar-la és també gloriosa. 

Maria és model en el servei, servint la voluntat de Déu sempre amb alegria. Maria és exemple de confiança en Déu, fins i tot enmig de dificultats i és model d'escolta, escoltant la Paraula de Déu i guardant-la, és a dir practicant-la, portant la Paraula de Déu en el seu cor fins a fer-la el centre de la seva vida. Són tres actituds que María va viure de manera exemplar i que també poden orientar la nostra vida i la nostra missió. 

La vostra missió no consisteix simplement a complir unes normes o realitzar un servei. Darrere de cada actuació hi ha persones concretes la majoria amb problemes, famílies que necessiten protecció, ciutadans que travessen dificultats i persones vulnerables que esperen trobar en vosaltres ajuda i afecte. El servei només adquireix el seu veritable valor quan es realitza amb generositat, responsabilitat, honradesa i respecte a la dignitat de cada persona. El compliment del deure es fonamenta sempre en la vocació i l'esperit de servei. 

L'exemple de la Verge Maria, sota l'advocació del Pilar ens convida, a viure la tasca que ens ha estat confiada a cadascun de nosaltres com una veritable vocació dedicada al bé comú. Una vocació viscuda amb il·lusió, fortalesa i també amb alegria. Estigueu segurs que servint així el vostre esforç contribueix al fet que altres persones puguin viure amb més llibertat, seguretat i tranquil·litat. Després de cadascun de vosaltres hi ha una persona amb els seus sentiments, la seva família, les seves preocupacions i una vida per a viure-la en plenitud. 

Per això, demanem al Senyor que sigui la vostra llum quan hàgiu de prendre decisions delicades; la vostra fortalesa quan aparegui el cansament; la vostra serenitat en els moments de tensió; i el vostre consol quan hàgiu d'afrontar el sofriment aliè. Demanem també per les vostres famílies i recordem també amb afecte als vostres companys morts, especialment als qui han mort en el transcurs d'aquest passat any. La seva memòria ens recorda el valor de la vida i la importància d'acompanyar als qui sofreixen l'absència dels seus sers estimats. 

La millor manera d'honrar a la Mare de Déu del Pilar és seguir el seu exemple i portar l'Evangeli a la nostra vida quotidiana. I seguir el seu exemple significa actuar amb rectitud quan ningú observa, veure en cada persona la imatge de Déu, mantenint la serenitat davant situacions difícils i complint amb el nostre deure com el que és: una vocació de servei a la societat. 

Que la Mare de Déu del Pilar us protegeixi i ajudi en la vostra tasca.

__________________________________________________________

Hoy celebramos la festividad de la Virgen del Pilar, patrona de vuestro cuerpo, de la Guardia Civil. Hemos escuchado en las lecturas la grandeza de la Virgen Maria. Ella fue la nueva arca de la alianza, ya que llevó en sus entrañas al Hijo de Dios. Ella fue a su vez la primera discípula, ya que siendo la primera en escuchar las palabras de Cristo formó también parte de la primera comunidad apostólica, allí donde todos vivían unánimemente su fe y participaban de la oración en comunidad. 

En esta duplicidad reside la grandeza de la Virgen Maria. Destinada por Dios en primer lugar a concebir, gestar, dar a luz, criar y educar a Jesús y por ello sus entrañas son gloriosas. Destinada a su vez a ser la primera discípula y a formar parte de la comunidad de Jerusalén y por ello, por escuchar la palabra de Dios y guardarla es también gloriosa. 

Maria es modelo en el servicio, sirviendo la voluntad de Dios siempre con alegría. Maria es ejemplo de confianza en Dios, aun en medio de dificultades y es modelo de escucha, escuchando su Palabra y guardándola, es decir practicándola, llevando la Palabra de Dios en su corazón hasta hacerla el centro de su vida. Son tres actitudes que María vivió de manera ejemplar y que también pueden orientar vuestra vida y vuestra misión. 

Vuestra misión no consiste simplemente en cumplir unas normas o realizar un servicio. Detrás de cada actuación hay personas concretas la mayoría con problemas, familias que necesitan protección, ciudadanos que atraviesan dificultades y personas vulnerables que esperan encontrar en vosotros ayuda y afecto. El servicio sólo adquiere su verdadero valor cuando se realiza con generosidad, responsabilidad, honradez y respeto a la dignidad de cada persona. El cumplimiento del deber se fundamenta en la vocación y el espíritu de servicio. 

El ejemplo de la Virgen Maria, bajo la advocación del Pilar nos invita, a vivir la tarea que nos ha sido confiada como una verdadera vocación dedicada al bien común. Una vocación vivida con ilusión, fortaleza y también con alegría. Estad seguros de que sirviendo así vuestro esfuerzo contribuye a que otras personas puedan vivir con mayor libertad, seguridad y tranquilidad. Tras cada uno de vosotros hay una persona con sus sentimientos, su familia, sus preocupaciones y una vida para vivirla en plenitud. 

Por eso, pedimos al Señor que sea vuestra luz cuando tengáis que tomar decisiones delicadas; vuestra fortaleza cuando aparezca el cansancio; vuestra serenidad en los momentos de tensión; y vuestro consuelo cuando debáis afrontar el sufrimiento ajeno. Pedimos también por vuestras familias y recordamos también con afecto a vuestros compañeros fallecidos, especialmente a quienes perdieron la vida en acto de servicio o han fallecido en el trascurso de este pasado año. Su memoria nos recuerda el valor de la vida y la importancia de acompañar a quienes sufren la ausencia de sus seres queridos. 

La mejor manera de honrar a la Virgen del Pilar es seguir su ejemplo y llevar el Evangelio a nuestra vida cotidiana. Y seguir su ejemplo significar actuar con rectitud cuando nadie observa, ver en cada persona la imagen de Dios, manteniendo la serenidad ante situaciones difíciles y cumpliendo con vuestro deber como lo que es, una vocación de servicio a la sociedad. Que la Virgen del Pilar os proteja y ayude en vuestra labor.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A. Ordenació sacerdotal

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

Ordenació sacerdotal de fra Enric Casanovas

Convent dels Caputxins d’Arenys de Mar

Diumenge 11 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Avui estimat fra Enric reps el ministeri sacerdotal, et comprometre’s davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església universal, a exercir el ministeri de la Paraula, a celebrar els misteris de Crist, això és l’Eucaristia, i a exercir-ho tot guiat per l’Esperit Sant i unit més íntimament a Crist, el gran sacerdot.

El sacerdot és pres entre els homes (Cf. He 5,1), Déu crida al sacerdoci a homes sotmesos als neguits del món i alhora enviats a compartir el servei sacerdotal. No és una tasca fàcil, per això demanarem de manera molt especial l’ajuda dels sants i la força de l’Esperit perquè renovi el teu cor i t’ajudi a desenvolupar el teu ministeri amb fidelitat i fortalesa.

Tenim un gran sacerdot, Crist nostre Senyor i el prevere està cridat a compartir aquest sacerdoci seu i a viure per tant en si mateix el que va experimentar Jesús en primera persona, això és, lliurar-se plenament a la predicació i a la guarició de l'home de tot mal del cos i de l’esperit, i després, al final, resumir-ho tot en el gest suprem de «donar la vida» pels homes, gest que troba la seva expressió sacramental en l'Eucaristia, memorial perpetu de la Pasqua de Jesús. (Cf. Benet XVI 29 d’abril de 2012).

Donar la vida, dedicar-hi tota la teva vida, aquest és el sentit del servei sacerdotal. Cert que tu ja t’has consagrat al Senyor com a caputxí, també ho has fet com a diaca; ara però ets cridat a fer-ho des d’un servei elevat, el del sacerdoci. Crist et té ben agafat pel seu amor i pel seu amor passes a ser, en certa manera, una creació nova, com ens diu l’Apòstol.

El sacerdoci és un honor que mai no mereixem prou, que Crist exhorti al seu poble a través teu és quelcom que supera qualsevol capacitat que puguem tenir. És un do, una gràcia que sols per la força de l’Esperit podràs complir, i com deia sant Joan Pau II ho hauràs de fer «acompanyat sempre per la humilitat cristiana, la valentia de l'autocrítica i la intenció —per sobre de qualsevol altra preocupació—, d'ajudar a l'edificació de tota la comunitat, al servei de la qual està posat tot carisma particular.» (Pastores dabo vobis, 31).

Crist et crida avui a estrènyer la teva amistat amb Ell i ja en saps les condicions; el seu amor per nosaltres és un amor sense mesura, fins a l’extrem, però que demana correspondència. Som amics seus, ens mostrem com a amics seus, tant sols si fem el que ens mana, si maldem per acomplir els seus manaments que es resumeixen en dos: estimar-lo i estimar als altres. Això ho has de viure avesant-te a les privacions i a l’abundància, amb cor per a tot, com ens ha dit sant Pau, donant sempre glòria a Déu.

No parteixes de zero, saps que és compartir la fe amb una comunitat i fer camí junts. Ara se’t confia però quelcom més: actuar en la persona de Crist. Escoltar aquesta expressió en primer cop ens esborrona per les nostres fragilitats i febleses; però ens cal confiar sempre en la força de l’Esperit Sant, que avui demanarem per a tu. Tant sols comptant amb ella nosaltres, pobres pecadors, podem ajudar a que l’eficàcia del sacerdoci de Crist arribi als nostres germans i germanes.

Faràs un servei en nom de Crist i el faràs per a servir a l’Església, a la comunitat que participa alhora mitjançant el sacerdoci universal rebut pel baptisme també d’aquest ministeri. Cadascú amb la tasca que té encomanada, tu estàs ara cridat a exercir el treu ministeri sagrat per damunt de tot en el culte eucarístic o assemblea, on, representant la persona del Crist i proclamant el seu Misteri, ajuntaràs els precs dels fidels amb el sacrifici del seu cap i representaràs i aplicaràs el sacrifici de la Missa, confiat per Ell als seus deixebles fins al seu retorn (Cf. Lumen Gentium, 28).

Un ministeri que, en paraules del papa Lleó XIV: «és la missió cristiana, la mateixa de Jesús, no cap altra. En ella participa cadascun segons la seva pròpia vocació i en una obediència molt personal a la veu de l'Esperit, però mai sense els altres, mai descurant o trencant la comunió! Bisbes i preveres estem al servei d'un poble missioner. Som, juntament amb tots els batejats, el Cos de Crist, ungits pel seu Esperit de llibertat i de consol, Esperit de profecia i d'unitat.» (Missa Crismal 2 d’abril de 2006).

Aquest ministeri que avui el Senyor et confia és per a viure’l doncs en plenitud, per a viure’l amb joia i per a viure’l amb esperança. Ser fet amic del Crist no pot viure’s d’altre manera i no pot donar altre fruit que el de l’amor. Per aconseguir-ho no oblidis mai aquelles quatre proximitats del prevere que va remarcar el Papa Francesc: La primera proximitat és amb Déu en l'oració, en els sagraments, en la missa. Parlar amb el Senyor, i estar prop del Senyor. La segona proximitat és amb l’Església, esdevenint col·laborador del bisbe. La tercera és la proximitat entre preveres, una proximitat fraterna i enriquidora. I la quarta, no pas la darrera en prioritat, és la proximitat amb el sant poble fidel de Déu; sense perdre mai, com diu el Papa Francesc l'olfacte del poble de Déu. (Cf. 25 d’abril de 2021).

Tot plegat es pot resumir en una idea, que esdevinguis un bon exemple per als altres, sols així seràs un bon ambaixador de Crist. Un home enviat a avisar als convidats a aquest banquet que és el Regne de Déu i que tastem a la taula de l’Eucaristia, una taula que tu pararàs i sobre la qual l’Esperit Sant, a través de la teva humil persona, transformarà el pa i el vi en el cos i la sang de Crist. Que és tant meravellós esdevenir instrument de l’Esperit per fer real aquest misteri, com ho és ser instrument de reconciliació dels germans. Així ajudaràs a que el vel de dol que ens cobreix tantes vegades passi a ser anunci de salvació, anunci d’aquest banquet de plats suculents i gustosos i de vins rancis, dels que ens ha parlat el profeta Isaïes, un banquet que no és altra que el Regne.

Reps el ministeri sacerdotal en aquest any jubilar dedicat a sant Francesc. Ell cercava ser com Jesús i és aquest l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Francesc visqué mirant a Crist en el precís moment en que culminava la seva vida a la terra, quan donant la vida per nosaltres i ens crida a la salvació. Francesc tot sol pregant en una capella enrunada, com la mateixa Església del seu temps, la de sant Damià, pregava davant del crucificat.

 

Que la creu sigui també el teu referent. La creu no ens parla de derrota, de fracàs; la creu ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens parla d'amor, perquè allí hi ha l'amor de Déu encarnat, aquell amor que no mor mai, aquell amor que sempre venç el mal i que venç la mateixa mort. Deixar-se mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per arribar a ser una nova criatura en Crist.

 

Sant Francesc feu així experiència de l’amor de Crist, se sentí així estimat per Crist i per això pot dir com Pau: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14). Tingués a sant Francesc com a referent, perquè ell et portarà sempre cap a Crist, tot contemplant la creu, d’on brolla la sang de Crist.

 

Que el Senyor t’hi ajudi, que els sants i santes que ara invocarem intercedeixin avui i sempre per aquest teu ministeri i que l’Esperit Sant reposi sobre teu, perquè ungit amb el seu poder et doni la força per acomplir-ho i santificant el poble cristià, ofereixis el sacrifici a Déu Pare.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

XXXIX anys de la Capella del Remei

Diumenge 11 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Hem escoltat en les lectures d’aquest diumenge parlar-nos d’un banquet. Aquest banquet ens el prepara Déu i el té disposat per a tots els pobles. Les lectures ens conviden a entrar a la festa del Regne on Déu ens hi convida i ens hi espera. Un banquet amb menges suculentes i vins selectes, però sobretot un banquet que fa desaparèixer qualsevol dol i engoleix per sempre la mort, és a dir un banquet on les dificultats humanes, aquelles que vivim dia rere dia desapareixen.  Déu no ens vol sotmesos al dolor, a la tristesa i a la desesperança. Déu vol la vida, vol la joia, vol la salvació dels seus fills. 

Avui celebrem els 309 anys d’aquesta capella, més de tres segles. Un lloc on acudir a demanar consol i ajut i a donar gràcies. Aquí la Mare de Déu ens convida també a aquest banquet del que ens ha parlat el profeta Isaïes i del que ens ha parlat el mateix Jesús. Aquí hi heu trobat a vegades l’esperança en els moments de feixuguesa; aquí heu pogut posar davant de la Mare de Déu les vostres preocupacions i aquí, per la seva intercessió heu descobert que quasi tot té remei i que el dolor no té l’última paraula, heu descobert que les preocupacions, les malalties, els neguits no poden destruir l’esperança.  La Mare de Déu del Remei, ha estat per a molts un signe d’aquesta esperança, de la proximitat de Déu. 

Una capella dedicada a la Mare de Déu és tenir un lloc on pregar, on confiar-li els nostres neguits i on aprendre a esperar i a no desesperar. Un lloc on Maria, se’ns fa propera i ens escolta, amb generositat i amor. Ho fa amb senzillesa, tal com és ella,  mostrant-nos que no caminem sols. Maria ens ajuda a reconèixer en Crist aquest bon pastor, que ens guia, ens alimenta, ens protegeix i ens acompanya. 

Maria ens mostra sempre a Crist. Ella el va conèixer millor que ningú i va aprendre a confiar en Déu abans que ningú, tot i que sovint sense saber com es complirien les seves promeses. Per això Maria que mai s’allunya de les nostres preocupacions, unida plenament al seu Fill, ens mostra el camí de la confiança i de la fidelitat; el camí de l’esperança. 

Sant Pau ens ha parlat també de dificultats i d’esperança. Ell ha après a acontentar-se en qualsevol situació, en la pobresa i en l’abundància; ha après a afrontar tant els moments de plenitud com els de necessitat. Perquè així és la vida, hi ha moments de tot; moments de cansament, de preocupació o de sofriment; moments de joia i de prosperitat. Ens cal aprendre a viure’ls sempre amb confiança  per poder dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces». 

També nosaltres experimenten incertesa, soledat i desorientació. Hi ha moltes famílies en les que la fe ja no es transmet com abans. Moltes persones que s’han allunyat de l’Església. Moltes d’altres que busquen a Déu sense saber on trobar-lo, i d’altres que continuen creient, encara que la seva fe sigui viscuda enmig de moltes preguntes. Podem caure en la nostàlgia però sant Pau ens convida a mirar més enllà. Ens convida a veure que la força de l’Església ve sempre de Crist i que la millor manera d’honorar els qui ens han precedit és mantenir viva la fe que va donar sentit a la seva vida i en dona avui a la nostra. La confiança en Déu implica l’ajuda dels altres; es fa concreta a través de l’amor, de la solidaritat i de la generositat. Així la visqué Maria. Així l’hem de viure nosaltres sempre certs de que la fe no es pot viure només de records; una tradició és veritablement viva quan també avui la vivim i així, sols així, ens ajuda a trobar-nos amb Crist i a ajudar als altres a trobar-lo o a retrobar-lo, sense imposicions però sempre obrint la porta a l’esperança. 

Que la Mare de Déu del Remei ens ajudi a mantenir viva la nostra fe i a transmetre-la amb alegria als altres, amb amor i amb esperança; confiats sempre en Crist que ens convida a taula.

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge XXVIII durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve a Tordera

Dissabte 10 d’octubre de 2026

Is 25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14

Avui confirmeu la vostra fe en Déu, ho feu rebent els dons de l’Esperit Sant, uns dons que us donen força per viure la fe amb més maduresa, llibertat i compromís. Confieu en Déu i Ell confia en vosaltres, això és el que fonamentalment proclamareu renovant la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. 

Sou els convidats a aquest banquet, com aquell del que ens ha parlat la primera lectura. El profeta Isaïes ens parla d’un banquet amb plats molt gustosos i on els convidats que hi acudeixen, veuen desaparèixer el vel de dol que els afligeix. Aquest banquet és el Regne de Déu, del nostre Déu, del Déu que ens dona la vida, que ens ha donat les persones que ens estimen i que estimem, que ens ha donat una família, amics, educadors, una comunitat, que ens ha donat la seva Paraula. I que avui us dona l’Esperit Sant. 

Déu no ens pregunta si som perfectes, ens pregunta si la nostra vida dona fruits d’amor, de generositat, de perdó, de justícia, de servei, d’esperança. Com ens deia el papa Lleó en la seva darrera visita: «Déu ens estima tal com som, però ens somia millors.» 

Confirmar-se no vol dir simplement acabar una etapa de catequesi ni vol dir obtenir el títol de cristià; vol dir deixar que Déu renovi el nostre cor i ens faci créixer. Vol dir comprometre’ns a viure com  seguidors de Crist. I per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. 

L’Esperit Sant és la presència de Déu que actua dins nostre. És aquell do que ens permet viure com ens ha dit l’apòstol sant Pau avesats a tot. Perquè en la nostra vida hi ha de tot, moments bons i moments dolents i en tots hem de confiar en Crist. Perquè creure en el Senyor no vol pas dir que en la vostra vida no hi haurà problemes; ans al contrari, hi haurà moments de dubte, de fracàs, de decepció i de por. El que vol dir és que amb la pregària i l’acció de gràcies, que tenint com a centre de la nostra vida al Senyor, que posant en pràctica allò que d’Ell hem sentit i escoltat no caldrà que ens inquietem. Que lluitem sí que caldrà, però sempre amb esperança, amb la confiança de que tenim al Senyor prop nostre. 

El Senyor ens convida a seguir-lo, a estar amb Ell. Ell és qui convida a la seva taula, d’Ell és de qui hem rebut el do de la vida que no és pas una propietat per fer-ne el que vulguem, sinó per servir als altres i servint-los, servir a Déu. La vida la rebem per donar fruit i som convidats a donar-ne molt. 

Avui aquesta comunitat i l’Església mateixa us demana que rebent el do de l’Esperit Sant continueu caminant amb Jesús. Us diu que tots nosaltres som els convidats a aquest banquet i estem cridats a assistir-hi. Hi podrem assistir si no busquem excuses per anar-hi, si tenim l’orella del cor atenta per escoltar Déu i també escoltar les persones que tenim al costat; podrem asseure’ns a taula si vivim la fe no només quan venim a l’església, sinó també a casa, a l’escola, a la feina, amb els amics, allà on siguem. Hi podrem assistir si la nostra vida deixa una petjada d’amor en els altres. Ens hi asseurem si som constructors de pau, d’esperança, d’alegria i d’amor. 

El do de l’Esperit no és un do per tenir-lo amagat, és un do per fer-lo servir, ajudant-nos a transformar la nostra vida i ser cada dia millors, tal com Déu ens somia.