dijous, 14 de novembre de 2019

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet
14 de novembre de 2019
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. 

Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria. 

Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. 

No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s'estima a Déu és perquè és l'amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l'eternitat.» Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. 

Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia. 

Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. 

Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

dimecres, 13 de novembre de 2019

Dedicació de l’església de Poblet

Dedicació de l’església de Poblet
13 de novembre 2019
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.

No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.

La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem.  Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.

Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l'església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.

Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.


dilluns, 11 de novembre de 2019

Dilluns setmana XXXII durant l’any Sant Martí de Tours


Dilluns setmana XXXII durant l’any
Sant Martí de Tours
Santa Maria de Vallbona
Dilluns 11 de novembre de 2019
Is 61,1-3a; Salm 88,2-3.4-5.21-22.25 i 27; Mt 25,31-46

Explica la llegenda que Martí de Tours veient a un pobre despullat que tremolava de fred, partí la seva capa en dos meitats i li donà al pobre una part; vestint a aquell pobre vestia al mateix Crist. La nostra fe no pot ser una fe desarrelada, desencarnada; si Déu envià al seu fill fet home per salvar-nos fou també per elevar a la dignitat de fills de Déu a tots els homes i dones. A tots, certament, però Déu ha fet l’opció pels famolencs, pels assedegats, pels forasters, pels despullats, pels malalts o pels presos. Portar la bona nova als desvalguts, ens diu el profeta Isaïes, no és tant sols una teoria, és una pràctica, són fets. Consolar, vestir de joia als qui porten dol, donar de menjar, de beure, acollir, vestir, visitar a la presó, no són paraules buides, són la voluntat de Déu que cadascun de nosaltres hem de fer realitat en les nostres vides, com ho feu Martí de Tours, que essent encara catecumen vestí al Senyor, un cop batejat es vestí amb l’hàbit monàstic a Ligugé i ja bisbe es va desviure per curar els cors adolorits. Nosaltres com a cristians, com a seguidors radicals de Crist en la vida monàstica, estem especialment cridats a treballar per a ser beneits per Déu i no per ser maleïts. Portar la llibertat, la llum, el consol i la joia, als qui no la tenen, són el camí que porta a Déu. No n’hi ha d’altre. El camí que com Martí de Tours tants altres han seguit i el que Déu ens convida a seguir. Que l’Esperit ens hi ajudi.