Diumenge
XXVIII durant l'any / Cicle A
Ordenació
sacerdotal de fra Enric Casanovas
Convent
dels Caputxins d’Arenys de Mar
Diumenge
11 d’octubre de 2026
Is
25,6-9; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14
Avui
estimat fra Enric reps el ministeri sacerdotal, et comprometre’s davant
d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església universal, a
exercir el ministeri de la Paraula, a celebrar els misteris de Crist, això és l’Eucaristia,
i a exercir-ho tot guiat per l’Esperit Sant i unit més íntimament a Crist, el
gran sacerdot.
El
sacerdot és pres entre els homes (Cf. He 5,1), Déu crida al sacerdoci a homes
sotmesos als neguits del món i alhora enviats a compartir el servei sacerdotal.
No és una tasca fàcil, per això demanarem de manera molt especial l’ajuda dels
sants i la força de l’Esperit perquè renovi el teu cor i t’ajudi a desenvolupar
el teu ministeri amb fidelitat i fortalesa.
Tenim
un gran sacerdot, Crist nostre Senyor i el prevere està cridat a compartir
aquest sacerdoci seu i a viure per tant en si mateix el que va experimentar
Jesús en primera persona, això és, lliurar-se plenament a la predicació i a la
guarició de l'home de tot mal del cos i de l’esperit, i després, al final,
resumir-ho tot en el gest suprem de «donar la vida» pels homes, gest que troba
la seva expressió sacramental en l'Eucaristia, memorial perpetu de la Pasqua de
Jesús. (Cf. Benet XVI 29 d’abril de 2012).
Donar
la vida, dedicar-hi tota la teva vida, aquest és el sentit del servei
sacerdotal. Cert que tu ja t’has consagrat al Senyor com a caputxí, també ho
has fet com a diaca; ara però ets cridat a fer-ho des d’un servei elevat, el
del sacerdoci. Crist et té ben agafat pel seu amor i pel seu amor passes a ser,
en certa manera, una creació nova, com ens diu l’Apòstol.
El
sacerdoci és un honor que mai no mereixem prou, que Crist exhorti al seu poble
a través teu és quelcom que supera qualsevol capacitat que puguem tenir. És un
do, una gràcia que sols per la força de l’Esperit podràs complir, i com deia
sant Joan Pau II ho hauràs de fer «acompanyat sempre per la humilitat
cristiana, la valentia de l'autocrítica i la intenció —per sobre de qualsevol
altra preocupació—, d'ajudar a l'edificació de tota la comunitat, al servei de
la qual està posat tot carisma particular.» (Pastores dabo vobis, 31).
Crist
et crida avui a estrènyer la teva amistat amb Ell i ja en saps les condicions;
el seu amor per nosaltres és un amor sense mesura, fins a l’extrem, però que
demana correspondència. Som amics seus, ens mostrem com a amics seus, tant sols
si fem el que ens mana, si maldem per acomplir els seus manaments que es
resumeixen en dos: estimar-lo i estimar als altres. Això ho has de viure
avesant-te a les privacions i a l’abundància, amb cor per a tot, com ens ha dit
sant Pau, donant sempre glòria a Déu.
No parteixes
de zero, saps que és compartir la fe amb una comunitat i fer camí junts. Ara
se’t confia però quelcom més: actuar en la persona de Crist. Escoltar aquesta
expressió en primer cop ens esborrona per les nostres fragilitats i febleses;
però ens cal confiar sempre en la força de l’Esperit Sant, que avui demanarem
per a tu. Tant sols comptant amb ella nosaltres, pobres pecadors, podem ajudar
a que l’eficàcia del sacerdoci de Crist arribi als nostres germans i germanes.
Faràs
un servei en nom de Crist i el faràs per a servir a l’Església, a la comunitat
que participa alhora mitjançant el sacerdoci universal rebut pel baptisme també
d’aquest ministeri. Cadascú amb la tasca que té encomanada, tu estàs ara cridat
a exercir el treu ministeri sagrat per damunt de tot en el culte eucarístic o
assemblea, on, representant la persona del Crist i proclamant el seu Misteri,
ajuntaràs els precs dels fidels amb el sacrifici del seu cap i representaràs i
aplicaràs el sacrifici de la Missa, confiat per Ell als seus deixebles fins al
seu retorn (Cf. Lumen Gentium, 28).
Un ministeri
que, en paraules del papa Lleó XIV: «és la missió cristiana, la mateixa de
Jesús, no cap altra. En ella participa cadascun segons la seva pròpia vocació i
en una obediència molt personal a la veu de l'Esperit, però mai sense els
altres, mai descurant o trencant la comunió! Bisbes i preveres estem al servei
d'un poble missioner. Som, juntament amb tots els batejats, el Cos de Crist,
ungits pel seu Esperit de llibertat i de consol, Esperit de profecia i
d'unitat.» (Missa Crismal 2 d’abril de 2006).
Aquest
ministeri que avui el Senyor et confia és per a viure’l doncs en plenitud, per
a viure’l amb joia i per a viure’l amb esperança. Ser fet amic del Crist no pot
viure’s d’altre manera i no pot donar altre fruit que el de l’amor. Per
aconseguir-ho no oblidis mai aquelles quatre proximitats del prevere que va
remarcar el Papa Francesc: La primera proximitat és amb Déu en l'oració, en els
sagraments, en la missa. Parlar amb el Senyor, i estar prop del Senyor. La
segona proximitat és amb l’Església, esdevenint col·laborador del bisbe. La
tercera és la proximitat entre preveres, una proximitat fraterna i enriquidora.
I la quarta, no pas la darrera en prioritat, és la proximitat amb el sant poble
fidel de Déu; sense perdre mai, com diu el Papa Francesc l'olfacte del poble de
Déu. (Cf. 25 d’abril de 2021).
Tot
plegat es pot resumir en una idea, que esdevinguis un bon exemple per als
altres, sols així seràs un bon ambaixador de Crist. Un home enviat a avisar als
convidats a aquest banquet que és el Regne de Déu i que tastem a la taula de
l’Eucaristia, una taula que tu pararàs i sobre la qual l’Esperit Sant, a través
de la teva humil persona, transformarà el pa i el vi en el cos i la sang de
Crist. Que és tant meravellós esdevenir instrument de l’Esperit per fer real
aquest misteri, com ho és ser instrument de reconciliació dels germans. Així
ajudaràs a que el vel de dol que ens cobreix tantes vegades passi a ser anunci
de salvació, anunci d’aquest banquet de plats suculents i gustosos i de vins
rancis, dels que ens ha parlat el profeta Isaïes, un banquet que no és altra
que el Regne.
Reps
el ministeri sacerdotal en aquest any jubilar dedicat a sant Francesc. Ell
cercava ser com Jesús i és aquest l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a
consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà
el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús
clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense
paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Francesc visqué mirant a Crist
en el precís moment en que culminava la seva vida a la terra, quan donant la
vida per nosaltres i ens crida a la salvació. Francesc tot sol pregant en una
capella enrunada, com la mateixa Església del seu temps, la de sant Damià,
pregava davant del crucificat.
Que
la creu sigui també el teu referent. La creu no ens parla de derrota, de
fracàs; la creu ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens
parla d'amor, perquè allí hi ha l'amor de Déu encarnat, aquell amor que no mor
mai, aquell amor que sempre venç el mal i que venç la mateixa mort. Deixar-se
mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per
arribar a ser una nova criatura en Crist.
Sant
Francesc feu així experiència de l’amor de Crist, se sentí així estimat per
Crist i per això pot dir com Pau: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en
res si no és la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14). Tingués a sant
Francesc com a referent, perquè ell et portarà sempre cap a Crist, tot
contemplant la creu, d’on brolla la sang de Crist.
Que el
Senyor t’hi ajudi, que els sants i santes que ara invocarem intercedeixin avui
i sempre per aquest teu ministeri i que l’Esperit Sant reposi sobre teu, perquè
ungit amb el seu poder et doni la força per acomplir-ho i santificant el poble
cristià, ofereixis el sacrifici a Déu Pare.