dissabte, 20 de juny del 2015

Diumenge XII durant l’any

Homilia predicada a la Comunitat Vedruna de l'Espluga de Francolí el dissabte 20 de juny de 2015


Diumenge XII durant l’any

Jb 38,1.8-11; Salm 106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17; Mc 4,35-41

«No veieu que ens enfonsem?» A vegades sembla que Déu ens oblidi, que ni li faci res que patim, que ens trobem angoixats, sols, desencoratjats. Job se sent així, perdut; s’enfonsa en la tempesta interior del seu cor; un seguit de desgràcies el sumeixen en la desesperació, ell que sempre ha estat temorós de Déu ara en lloc de béns, rep mals i no hi troba cap sentit a la seva situació; a més la seva dona i els seus amics encara li diuen que alguna cosa haurà fet per patir així; Déu sembla mostrar-se indiferent davant del patiment de Job.
«per què sou tant porucs?» Els deixebles també es debaten en la tempesta, la barca, un estri de treball pels apòstols, que tant sovint s’ha assimilat en els relats evangèlics a l’Església, s’està omplint d’aigua i no donen l’abast per buidar-la. Jesús resta indiferent a tot, dorm a popa amb el cap reclinat en un coixí, com si res no passes, aliè a aquell perill que corren els seus i fins i tot aparentment Ell mateix.
«Encara no teniu fe?» A Job li manca confiança, veient el que li passa està a punt de perdre la confiança en Déu, li sembla que l’ha abandonat a la seva trista sort, que tot el que li passa li és indiferent: Els apòstols ja no aguanten més, mentre Jesús dorm tranquil·lament ells veuen com la barca s’enfonsa i la seva vida perilla. La tempesta de tants problemes ens porta a tots a veure perillar la nostra vida, la nostra calma i és aleshores quan ens preguntem si a Déu no li fa res la nostra trista situació.
Som porucs, certament, i ho som perquè encara no tenim fe, o encara no en tenim prou. Quan les coses van bé, és fàcil confiar en el Senyor; però a la que es gira temporal el dubte i la incertesa, la por en definitiva, ens envaeix. Davant de la por cal fe, confiança en que el Senyor sap el que es fa. Al llarg de la vida ens assalten molts contratemps, malalties, la morts dels essers estimats, la pèrdua del treball, de la casa, tantes coses que veiem cada dia al nostre voltant amb tanta freqüència que ja casi ens hi hem acostumat, si nos ens toca a nosaltres de prop. Sant Pau ens diu avui a la segona carta als cristians de Corint que l’amor que Crist ens té ens obliga, però ja a la carta als Romans ens adverteix que qui ens pot separar de  l'amor de Crist és la tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta; és a dir la por.
La fe no és un calmant davant de la por, la fe en Crist és la confiança plena en Ell. No tingueu por diu Moisés al Poble, o l’àngel als pastors a qui anuncia el naixement de Jesús, no tingueu por diu Jesús quan s’apareix als seu un cop ressuscitat. Per vèncer la por, ens cal obrir les portes del nostre cor de bat a bat a Crist, acollir-lo és a dir tenir fe.