diumenge, 29 de maig del 2016

El Cos i la Sang de Crist



Cos i Sang de Crist
29 de maig de 2016

Gn 14,18-20; Salm 109; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

Crist es fa present enmig nostre en cada celebració eucarística, com era present enmig d’aquella multitud a la que guarí la salut i satisféu la fam. Déu s’ha acostat a nosaltres per mitjà de la Paraula, revelada per Déu i feta carn en el Fill. Quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Ell es fa present enmig entre nosaltres, ja que som convocats en el seu nom, reunits per Ell per celebrar el seu memorial i s’hi fa present en forma de pa i de vi, del qual participem a l’entorn de l’altar. Com era present enmig d’aquella multitud que escoltava dels seus llavis la predicació del Regne, és a dir la Paraula, i compartia amb Ell el pa fins a saciar-se. Déu no té mandra de fer-se un com nosaltres, Déu no té por de morir a la creu ni li fa basarda vèncer la mort i ressuscitant compartir la vida plena amb tots nosaltres; Déu no té cap inconvenient en fer-se present enmig nostre quan ens reunim i celebrem el seu memorial. Crist no sols es lliurà a la humana mortalitat sinó que es converteix en cada Eucaristia en pa i en vi, en cos i sang, per ser compartit per nosaltres, per entrar en nosaltres, per endinsar-se en els nostres cors. Ell que sap que hi ha al cor dels homes, sols Ell ho sap, ens convoca i reuneix en l’assemblea per poder compartir-lo. Dediquem aquesta solemnitat a recordar amb especial atenció la presència real del Crist en cos i sang en el pa i el vi de l’Eucaristia, i com a tal presència avui l’homenatgem, el festegem, venerem i acompanyem, avui recordem amb especial intensitat que Ell és entre nosaltres cada dia fins a la fi del món. Estem en presència de Déu i això ens ha d’omplir de joia, l’Eucaristia representa la seva presència i l’alegria de saber-se en la seva companyia, compartint el seu cos i la seva sang, s’ha de manifestar en la nostra vida, ens ha de fer transmissors de la seva presència i de la joia que això comporta. Esbotzem les fronteres per entrar en el misteri que ens mostra l’Eucaristia, entrem en el misteri de l’amor de Déu, en els seu immens amor, la seva bondat infinita, la saviesa absoluta, la seva bellesa. L’Eucaristia és la porta del misteri, la finestra per la que guaitem i entreveiem el misteri de Déu. Perquè l’Eucaristia és misteri, misteri de la fe que actualitza el misteri de l’Església i manifesta el pla salvífic de Déu amb la reconciliació en el cos i la sang de Crist com a presència de la humanitat glorificada del Fill.
Crist no porta el pa i el vi com Melquisedec, sinó que Ell mateix es transforma en pa i en vi; Ell prenent el pa i el vi el converteix en el seu cos i la seva sang estableix així la Nova Aliança, una acció que és memorial de la mort i record del Senyor fins que Ell torni. Perquè l’Eucaristia és memorial de la mort i la resurrecció de Crist, actualització de l’obra salvadora i expressa la presència única de Crist, la seva total donació al Pare i als homes.
L’Eucaristia és celebració comunitària del misteri pasqual. Crist la convoca, la presideix, la institueix i l’alimenta. Compartir l’Eucaristia reforça la fraternitat, el vincle d’una Església que es nodreix de la Paraula de Déu i del cos i la sang de Crist. Com la multitud reunida al seu voltant, aquells a qui guarí, que escolten la seva Paraula i a qui acollia i alimentava, amb qui compartia el pa.
L’Eucaristia és llum, unió i joia, és quelcom més que un acte de culte, que la commemoració d’un ritual, és la representació, l’actualització del misteri pasqual. La comunió en el cos i la sang de Crist uneix al cristià a Crist i per mitja de Crist al Pare en l’Esperit que Crist donà als seus deixebles. Participant en l’Eucaristia, rebent el cos i la sang de Crist, refermem la nostra unió amb Ell, amb la seva passió, mort i resurrecció. Per l’Eucaristia aquell que parlava del Regne i satisfeia la fam, roman enmig nostre i la nostra fe esdevé una religió de vida ja que l’Eucaristia és la nostra vida. Per aquest sagrament admirable que ens ha deixat i que ens fa experimentar els efectes de la redempció; ens acostem a la seva taula sabedors de rebre la seva gràcia i amb ella, per l’acció de l’Esperit, ens va confirmant a imatge seva.
La copa que nosaltres compartim és comunió amb la sang de Crist. El pa que compartim, és comunió amb el cos de Crist. Un sol pa, que fa que nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots compartim aquest únic pa i aquest únic vi, que són el cos i la sang de Crist.

diumenge, 22 de maig del 2016

Santíssima Trinitat



Santíssima Trinitat
Capella de Santa Caterina a Poblet
Família del P. Francesc Tulla (1928-2016)
22 de maig de 2016

Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8-9; Rm 5,1-5; Jo 16,12-15

La vida del cristià es mou en el misteri. Misteri és per a nosaltres com és Déu i també ho és la nostra vida i la nostra mort. Estem certs que Déu és la veritat, en Ell confiem i a Ell ens confiem, el nostre objectiu al llarg de la vida és cercar Déu, una tasca a la que el monjo es dedica amb especial tenacitat. Aquest Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant és davant del qual les nostres realitats presents tenen un autèntic sentit de pas vers l’eternitat. El Pare és qui té la iniciativa de la salvació, una iniciativa d’amor per la que ens convida a tots els homes i dones a compartir la seva vida, que no té fi, i la seva amistat. Aquesta iniciativa d’amor es concreta en el Fill amb qui pren cos i que participa en la nostra història fent-se home i morint com nosaltres i així el Fill ens fa fills del Pare amb Ell, i passem a ser fills de Déu. Aleshores l’Esperit difon en els nostres cors l’amor de Déu, un amor que ve del Pare i que el Fill ens ha ofert. El monjo és aquell qui s’apropa a aquest misteri amb fe i obertura de cor, una fe que ens fa trobar en Jesús la persona del Fill de Déu i que ens acosta al Pare amb la força de l’amor que és l’Esperit. Una fe que ens fa reconèixer a Crist en cada home i cada dona. Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor, una expressió amb la que invariablement començava les seves homilies en vostre germà i oncle Tomàs, el nostre estimat Pare Francesc Tulla. Hem d’obrir els nostres cors per rebre l’amor de Déu, obrir-nos al misteri de Déu amb confiança; sols Ell sap que ens té reservat, quelcom que no podem ni imaginar però que és fruit del seu amor per nosaltres, malgrat les nostres humanes mancances. Els qui han cercat Déu amb constància i amb joia, sense defallir i engrescant als altres a cercar-lo, de ben segur que no veuran defraudada la seva esperança. Quan algú abandona aquest món el sentit del misteri de Déu se’ns fa present i es concreta en la confiança de que Déu Pare, Fill i Esperit Sant el rebran amb una abraçada d’amorosa benvinguda a la pàtria eterna. Aquest misteri el vivim profundament en la Pasqua quan recordem la mort i resurrecció de Crist, Ell morí el primer Divendres Sant, restà al sepulcre el primer Dissabte Sant i ressuscità el Diumenge de Pasqua; vida, mort i glorificació que ens ha possibilitat a tots els homes i dones. Per a Déu no hi ha ni temps ni espai, ni principi ni fi. Per a nosaltres hi ha un principi i una fi en aquesta vida, però que és principi de la vida veritable, aquella que no acaba i en la que no hi ha sofriments ni angoixes; la vida que és regal del Pare, que ens ha portat el Fill i a la que podem accedir amb la força de l’Esperit. Tot celebrant el misteri de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, recordem al nostre germà Tomàs, el nostre estimat Pare Francesc Tulla, i demanem a Déu que conegui ja el misteri de Déu, en poder rebre tot el seu amor tot contemplant-lo cara a cara.

diumenge, 15 de maig del 2016

Pentecosta



Pentecosta
15 de maig de 2016

Fets 2,1-11; Salm 103; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16,23b-26

Els deixebles estaven tots junts reunits en un mateix lloc, la por i la incertesa encara omplia els  seus cors i de sobte se sentí venir del cel una remor com si es  girés una ventada violenta i com unes llengües de foc es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells i la por esdevingué seguretat, la incertesa esdevingué certesa i començaren tot d’una a parlar totes les llengües dels presents i aquets els sentien parlar sobre les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües. La força de l’Esperit ha davallat damunt dels apòstols, aquell do tants cops promès per Jesús, quan els seus no acabaven d’entendre de que els parlava, els ha estat donat i rebent-lo els seus deixebles ens ha estat transmès també a nosaltres, la seva Església. Quan els deixebles han deixat de viure d’acord amb les mires naturals, que no poden agradar a Déu, i han passat a viure segons les mires de l’Esperit que ara habita en ells i els fa plenament de Crist, també nosaltres hem començat a participar d’aquest do que ens fa plenament fills de Déu; en participa el poble de Déu, l’Església, tota la humanitat.
L’Esperit és acció i és energia creadora que ha donat forma a l’univers, ha participat en la concepció del Verb fet home i ha estat present en el baptisme de Jesús. És Esperit d’acció en el naixement de l’Església i en la seva obertura als pagans i l’Església és la materialització de l’acció de l’Esperit en el món.  L’Esperit és llibertat i allí on hi ha l’Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat. És aquell qui bufa on vol i a mesura que allibera va fent alliberadora l’acció de la seva Església. L’Esperit és força i font que genera una vida nova que porta a la seva Església vers camins sempre nous. L’Esperit és la certesa d’aquell futur que ha de venir i que anticipa i ens posa en moviment vers el final dels temps. És comunió en la diversitat, obrint fronteres i barreres, ja que l’Esperit uneix i la diferència ja no es viu més com una amenaça sinó com una gran riquesa. L’Esperit és desig de Déu que ens esperona per cercar la plenitud en Déu. L’Esperit és memorial perquè actualitza  en cada generació el pas de la mort a la resurrecció de Jesús de Natzaret. L’Esperit és veritat i ens guia pels camins de la veritat.
La Pentecosta representa el gran canvi de rumb en el camí de la humanitat, l’Esperit rebut, do del Pare i enviat per Jesús, és llavor de reconciliació i de conversió dels cors. El davallament de l’Esperit és aquella llum que tot ho il·lumina i ens fan entenedors els grans episodis de la història de la salvació que tenen el seu centre en la passió, mort i resurrecció de Jesús. L’Esperit és doncs per damunt de tot el do que ve del Pare i ha estat anunciat pel Fill; l’alè del ressuscitat que ja en el la mateixa tarda de la resurrecció davallà sobre els apòstols i aquest alè és l’alè de la vida nova com aquell amb el que el Pare dona vida al primer home. L’alè de l’Esperit ara dona vida a l’Església i és, en expressió de Sant Joan Pau II, la persona–amor i la persona–do dins de la dinàmica trinitària. L’era de l’Església s’inicia amb la vinguda de l’Esperit, una era que perdura en la comunitat cristiana que formem els homes i dones que reunits per Crist som guiats per l’Esperit en el nostre pelegrinatge vers el Pare un cop rebuda la bona nova de la salvació i confiada la missió d’anunciar-la arreu del món. El do de l’Esperit és una nova vida, una resposta definitiva a Déu. La vida humana s’emplena per la participació en la vida divina i rep així una dimensió divina i sobrenatural. Gràcies a l’Esperit Sant els homes poden arribar fins al Pare (DV 2); conscients que som membres de l’únic cos de Crist, units a l’Església que té a Crist com el seu Senyor i s’omple de l’Esperit Sant. Som les pedres vives de la casa de Déu, l’Església, que com un nou cenacle s’omple d’una remor com si es girés una ventada violenta perquè l’Esperit hi entri i il·lumini els nostres cors amb les llengües de foc de la veritat, que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Obrim portes i finestres a l’aire fresc de l’Esperit, que acceptant-nos els uns als altres acceptem a Crist i l’estimem amb tot el nostre ésser i plens del seu amor romanguem units a aquell Esperit únic que fa present i és testimoni de la realitat definitiva que és l’amor del Pare.

dissabte, 14 de maig del 2016

Vetlla de Pentecosta

Vetlla de Pentecosta
Monestir de Santa Maria de Vallbona 14 de maig de 2016
Gn 11,1-9; Ex 19,3-8,16-20; Ez 37,1-14; Jl 3,1-5; Salm 103; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

La nostra esperança és fruit de l’amor de Déu, d’aquell qui és l’amor mateix i aquest amor ha davallat sobre els deixebles, ha estat vessat en els nostres cors mitjançant l’Esperit. El nostre és el temps de l’esperança, el temps de l’Esperit, el temps de l’Església. Mentre esperem el retorn gloriós del Senyor és l’Esperit qui ens guia. Com aparegué en mig de la primera comunitat per guiar-los; tots junts el reberen com a llengües de foc sobre cadascun d’ells mentre un fort vent envaïa l’estança. Reberen el do de l’Esperit i en ells la diversitat de llengües ja no era cap obstacle com a Babel; en ells Déu es manifestà en una nova teofania com la de la muntanya de Déu quan Moisès parlava i Déu el responia; un Esperit capaç de revifar ossos secs com els del relat d’Ezequiel; ara de nou com en el relat de Joel l’Esperit s’aboca sobre els deixebles i tots els qui invoquin el nom del Senyor seran salvats. És l’Esperit, el primer fruit de la collita que vindrà i que es posa en lloc nostre, penetra a l’interior dels nostres cors i que intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.
És el mateix Esperit que davalla sobre nosaltres en el moment del nostre baptisme, que invoquem en la nostra professió i en la nostra ordenació i a qui en cada Eucaristia demanem que transformi el pa i el vi en el cos i la sang de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit que demanem que il·lumini la nostra Església, les nostres comunitats i ens porti el seus dons. Aquell que sols podia venir després de que Jesús fos mort, ressuscitat i glorificat.
És Esperit Sant perquè és l’Esperit de Jesucrist. La revelació del Pare en el Fill és la revelació per mitjà de l’Esperit Sant. La reconciliació del món amb Déu en Crist és la reconciliació per mitjà de l’Esperit Sant. Per mitjà de l’Esperit Déu s’acosta a l’home. Va al seu encontre i revelant-se a l’home rep aquest la Paraula i al Verb fet carn. És com un vent que va d’aquí a allà, que tot ho emplena; com l’alè que penetrant al nostre interior ens fa lliures, capaços de rebre a aquell que ve a salvar-nos. L’Esperit ens garanteix i ens confirma que per la gràcia de Crist ens podem anomenar Fills de Déu. Ens descobreix les paraules i obres de Crist,  que passen per la creu i la resurrecció. L’Esperit fa de l’Església el testimoni d’aquell qui és la veritat, intel·ligible per a tots els pobles i que arriba a les orelles en totes les llengües.
L’Esperit és la força, és Esperit de Déu, és Déu mateix que està prop dels homes i del món; que està dins nostre com la força que aprehèn i no es deixa aprehendre. Esperit de proximitat personal de Déu mateix amb els homes; tant inseparable de Déu com ho és la flama de la calor del foc o el sol dels raigs que d’ell surten. Déu és prop nostre en l’Esperit, present en l’Esperit, per l’Esperit i com a Esperit. El Pare i el Fill està presents a través de la realitat espiritual que acull a l’home, per mitjà de la mateixa presència, de l’actuació de Déu i de Jesucrist.
Mentre Crist era amb els seus ells tenien la seva presència, però en pujar al cel calia que seguís present enmig del seus, de la seva Església, per mitjà de l’Esperit i que aquest omplis els nostres cors per sentir la força que ens fa dir a Déu Pare. Ell és l’Esperit de la vida, la font de l’aigua que raja per donar-nos la  vida. Esperit que viu en l’Església i en el cor dels seu poble; que ens guia, que ens rejoveneix i es manifesta, que ens promou i ens sosté alhora que dona a cadascú com li sembla els seus dons.
L’Esperit Sant és el mateix Déu veritable, no una simple força espiritual. Déu en si mateix és amor que per mitjà de l’Esperit se’ns manifesta. En Déu aquest amor és l’amor del Pare pel Fill i del Fill pel Pare. L’Esperit és l’amor etern que hi ha en Déu mateix.

diumenge, 8 de maig del 2016

L'Ascensió



L’Ascensió
8 de maig de 2016

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3,6-7,8-9; He 9,24-28,19-23; Lc 24,46-53

«Per què us esteu mirant al cel?». Jesús vencedor del pecat i de la mort, aquell qui ha sortit del Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar amb el Pare (Cf. Jn16,28). Oferint-se Ell mateix una sola vegada, ha obert un camí nou per a la salvació. Crist s’enlaira davant dels deixebles, un núvol se l’endu i els seus deixen de veure’l amb els ulls però resta en els seus cors aquell qui ha dit «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Els deixebles queden embadalits mirant al cel, però ara cal que mirin també a la terra, als homes, la seva tasca és predicar la bona nova i per poder acomplir-ho Crist envia el do promès pel Pare, l’Esperit que els donarà la força per a ser testimonis, rebent el baptisme en l’Esperit que els omplirà de coratge per aconseguir la conversió del cor de tots els homes.
El pla de Déu estava ja a l’Escriptura però la duresa de cor dels homes els va impedir de reconèixer-lo i de veure en Jesús al Fill de Déu, per això Jesús ha patit i ressuscitat, per això el Pare l’ha rescatat de la mort perquè un cop glorificat i retornat al Pare l’Esperit davalli sobre els seus i completi la manifestació trinitària de Déu, la plenitud de la teofania. El testimoni dels apòstols reforçat per l’Esperit anuncia la conversió i el perdó, és un missatge d’esperança, de joia i de benedicció. Amb l’ascensió de Jesús al cel comença el temps de l’Esperit, que és també el nostre temps, durant el qual hem de ser testimonis d’aquella alegria immensa amb la qual els deixebles se’n tornaren a Jerusalem, una alegria que no podem aconseguir per nosaltres mateixos sinó que és una alegria regal del Pare per intercessió de Crist i que arriba com un do de l’Esperit.
No ens podem quedar mirant al cel; Ell tornarà, però la nostra no és una esperança desarrelada sinó una esperança arrelada en el nostre món. El nostre testimoniatge és fer present Crist en el món, no desentendre’s dels sofriments dels germans, de tots i cadascun dels homes i dones de la terra, fills de Déu com nosaltres; dirigint la mirada i l’atenció vers als qui més sofreixen els egoismes humans. Perquè esperem el seu retorn, perquè creiem en el món nou i definitiu on Déu eixugarà totes les llàgrimes, no podem conformar-nos a esperar-lo tant sols, no podem renunciar a treballar pel regne de la justícia que ha de venir. Hem de mirar al cel, al Pare, però també a la terra, als germans on hi ha la imatge de Crist.
Qui no creu en la possibilitat del regne, aquell promès per Crist, i resignadament es conforma amb les nostres misèries no fent res per canviar-les en joia i esperança no és de Crist. Jesús, l’únic mitjancer entre el Pare i els homes, el jutge de vius i de morts, el Senyor de l’univers, ha pujat al cel, torna al Pare beneint als seus, omplint-los d’alegria perquè també nosaltres confiem un dia en seguir-lo i en donem gràcies i és tal la joia i la força que ens ha d’omplir, com la que va omplir als deixebles, que no ens en podem estar de compartir-la. La joia de participar en la filiació «Pujo al Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és el vostre Déu» (Jn 20,17); diu el ressuscitat a Maria Magdalena a la porta del sepulcre buit. Crist ens ha beneit amb el do de la filiació divina, fent-se un com nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet fills de Déu; som fills del Pare per mitjà de Crist i revestits del poder de l’Esperit.
Gràcies a aquest intercanvi sagrat que ens eleva a les coses celestials, ens podem apropar i dirigir al Pare per intercessió del Fill i amb la força de l’Esperit. Crist que s’abaixa per fer-se un dels nostres, ara puja al cel enmig d’aclamacions i al so dels corns i tot pujant-hi ens obre el camí, ens ofereix la salvació, regal del Pare, do de l’Esperit, perquè «hem estat cridats  per Crist per participar en la vida de Crist per tal de regnar eternament en Crist.» (Elred de Rievall, En l’Ascensió del Senyor, Sermó 65)