dissabte, 1 de maig de 2021

Festa de la Santa Creu

 

Festa de la Santa Creu

Santa Maria de Salomó

Fets 10, 34-43, Salm 117, 16ab i 17-18. 19-21. 22-24 i Lc 24, 35-48

«Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament», diu l’apòstol Pere adreçant la seva paraula al poble d’Israel. Nosaltres també ho sabem, fa ben poques setmanes ho celebràvem de nou i encara som al bell mig del temps pasqual en el transcurs del qual recordem durant quaranta dies que Jesús de Natzaret després de matar-lo penjant-lo d’un patíbul, Déu el ressuscità el tercer dia, s’aparegué a uns testimonis que des d’abans Déu havia escollit i els ordenà que prediquessin assegurant que el Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Vet aquí el centre de la nostra fe, l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Crist. No és fàcil creure-hi, la fe no és pas fruit de cap reflexió intel·lectual; la fe és una gràcia que ens dona Déu mateix i esdevé així un regal de característiques incommensurables. Tampoc no sembla que fou fàcil pels deixebles creure en la resurrecció, malgrat haver-ho viscut, malgrat haver escoltat de boca del mateix Jesús que el Messies havia de patir per tal de poder ressuscitar al tercer dia, perquè quan tenen al Crist ressuscitat davant dels ulls s’esglaien, s’alarmen, dubten. No és fàcil associar la creu amb la resurrecció, el dolor amb la joia, la desesperança amb l’esperança.

Al calvari tot sembla perdut, al calvari Crist està sol, ha estat traït, abandonat i negat pels seus mateixos; ha estat escarnit, insultat, vexat, assotat i maltractat de totes les maneres possibles; al calvari tot sembla fer olor de fracàs i sols hi ha la companyia d’una mare i unes dones adolorides amb un de sol dels  seus deixebles que s’ha atrevit a romandre al costat del mestre, fins i tot en aquelles difícils circumstàncies. Però la creu, la imatge de Crist clavat a la creu, no és tant sols la imatge del dolor humà, que també ho és perquè Crist es feu home per tal de compartir el nostre dolor i la nostra misèria. La imatge de Crist clavat a la creu és sobretot imatge de l’esperança; perquè per la fe sabem que a Crist, malgrat totes les aparences, que en són moltes, no l’han vençut sinó que és Ell qui ha vençut la mort i ens ha donat la vida. En paraules del Papa Francesc «el Messies: no era un rei potent i gloriós, sinó un serf humil i desarmat; no era un senyor de gran riquesa, signe de benedicció, sinó un home pobre; no era un patriarca amb nombrosa descendència, sinó algú sense fills, sense casa, ni lloc on reposar el cap (...) però precisament a través de la creu Jesús aconseguirà la gloriosa resurrecció, que serà definitiva.» (Àngelus 12 de març de 2017).

En temps de dificultat, de crisis de tota mena, de pestes i de pandèmies ens cal girar els ulls vers Crist que és girar els ulls vers l’esperança. També per a la gent de Salomó en uns altres temps difícils, quan la misèria motivada per les secades i les guerres s’abatia sobre els seus habitants, d’una manera providencial la creu, el Crist crucificat, esdevingué símbol d’esperança. Un prohom de Salomó, el mercader Josep Nin, volgué remeiar la fam d’aquestes terres anant a cercar blat a l’altra banda del mar. I allí a casa d’un mahometà  li sortí a l’encontre una imatge de gran tamany i amb unes faccions que expressaven una gran pietat, com explica la llegenda. I vet aquí que amb el blat que havia d’ajudar a combatre la fam a Salomó arribà el Sant Crist, comprat amb trenta monedes de plata la mateixa quantitat amb que havia sigut venut el mestre, perquè la balança amb que era pesada la imatge no acceptà ni una moneda de més; «sols trenta diners d’argent és tot el que Ell ha pesat», com diuen els goigs amb lletra popular. Rebut amb gran joia per tota la vila s’acollí la sagrada imatge construint-li una magnífica capella on tots els fidels poguessin venerar-la.

Hi ha un camí que porta cap a la creu; en part, en la seva darrera part, el recordem en la devoció del Via Crucis; però el camí de Jesús cap a la creu comença molt abans, comença amb la mateixa encarnació, perquè la seva vida, el pla de salvació, passa per la creu. Però la creu essent el punt més dur del seu camí per la terra no és pas la fi, la vertadera meta no és el calvari, sinó és el sepulcre buit, la resurrecció; la finalitat del pla de salvació no és la mort, és la vida, la vida eterna. Això certament ens ho diuen les escriptures, entendre el seu sentit ens obre els ulls per a comprendreu. Però la fe, el fonament de la fe, es basa en l’escriptura i en la tradició, en l’Evangeli que ens transmet l’experiència de fe dels deixebles. L’experiència d’aquells que compartiren la vida pública de Jesús i també compartiren amb Ell l’experiència del ressuscitat.

També aquesta imatge del Sant Crist que aquí es venera va fer el seu camí. Primer vers terres llunyanes on es viu la fe musulmana. Després d’aquelles terres fins aquí. Tant se val si aquesta imatge que avui podem venerar no és la originària, desafortunadament desapareguda l’any 1936; el realment important és el que representa i el sentiment de devoció que desperta perquè si pel seu posseïdor sols era important el seu pes en plata, per a nosaltres creients el vertaderament important és el que la creu representa. En la creu hi ha clavat el dolor de Déu i amb ell tots els nostres dolors, els nostres neguits, les nostres angoixes. Crist es feu home i fou crucificat per compartir tot aquest dolor amb nosaltres. Però la creu no és mai la fi del camí, pot ser-ne la part més costeruda, la que a tots en un moment o altre de la nostra vida ens costa de recórrer; tant a nivell individual, com familiar o col·lectiu.

Avui de nou, qui ens ho havia de dir, vivim l’angoixa d’una pandèmia que ha trasbalsat les nostres vides i ves a saber quines conseqüències econòmiques i socials ens pot portar encara. Molta gent ha patit, molta gent ha mort en la solitud sense una mà amiga al costat; molta altra gent ha esmerçat totes les seves forces en lluitar contra la pandèmia i el risc de patir privacions i fam encara ens assetja. També ara cal que girem la mirada vers Crist, vers aquell qui sap que és patir, que és sentir-se sol, abandonat, assedegat i escarnit. Crist està sempre darrera la imatge de cada un de nosaltres quan patim, quan sofrim i ens demana també a nosaltres, com als deixebles, que no ens alarmem, que no ens surtin al cor aquests dubtes, que confiem en Ell, perquè tant sols Ell és el perdó. Mirem-lo ben bé, mirem-li les mans i els peus, obrim els ulls; Ell que ha patit, ha ressuscitat anunciant-nos així que si nosaltres morim amb Ell viurem també amb Ell.

Cada cop que mirem aquesta imatge, reproducció d’aquella que el mercader Josep Nin va comprar per trenta monedes de plata, mirant al crucificat sapiguem veure-hi també al ressuscitat; la d’aquell de qui ens ve la força i el triomf, la d’aquell qui ens ha salvat; perquè és el Senyor qui ho ha fet el dia en que ha obrat; que els nostres ulls se’n meravellin perquè en aquest gran misteri la fe es manifesti a través del gran amor al Sant Crist, com diu la lletra del seu ball, perquè la gràcia del Senyor ve a visitar-nos en forma de creu per anunciar-nos la resurrecció.

diumenge, 18 d’abril de 2021

Diumenge III de Pasqua

 

Diumenge III de Pasqua

Capella de santa Caterina

18 d’abril de 2021

Fets 3,13-15,17-19; Salm 4,2.4.7.9; 1Jo 2,1-5a i Lc 24,35-48

 

«Per què us venen al cor aquests dubtes?» preguntà Jesús als deixebles a aquells a qui Pere defineix com a testimonis i que malgrat haver viscut amb Crist, haver escoltat de la seva boca que al tercer dia ressuscitaria, haver vist el sepulcre buit, dubten.

Aquell qui els mostra les mans i els peus foradats pels claus de la creu, aquell qui els demana alguna cosa per menjar i pren davant seu un tall de peix, és el mateix que va ser entregat i negat, aquell qui fou condemnat mentre un assassí era indultat per Pilat; aquell que a través d’uns quants que no sabien el que feien ha acomplert el que Déu havia anunciat per boca de tots els profetes.

Però és sobretot aquell a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts i que amb la seva resurrecció ens obre el camí de la vida, aquell qui ha esdevingut un defensor nostre prop del Pare; aquell qui ha esdevingut víctima propiciatòria pels nostres pecats i pels de tot el món; aquell en qui s’ha acomplert allò que deia l’Escriptura.

El Senyor ens ha fet un favor meravellós, com ens ha dit el salmista, i els deixebles, recuperats de la sorpresa, se senten envaïts per una alegria immensa,  tanta que ni s’ho acaben de creure. Escoltant-lo se’ls obren els ulls i reconeixen en aquest Jesús crucificat, mort i sepultat, al Messies que ha portat la conversió i el perdó dels pecats a tot el món.

Conèixer al ressuscitat és necessàriament convertir-se i convertir-se és acomplir els seus manaments. Ens ho ha dit la primera carta de sant Joan. Per saber si coneixem Jesucrist cal que mirem si complim els seus manaments; si diem que el coneixem però no acomplim el que Ell va dir, som mentiders, no diem pas la veritat sinó vivim la nostra fe amb sinceritat.

Arribar a estimar Déu perfectament és fer cas de la paraula de Jesucrist; això és obrir els ulls i comprendre el sentit de les escriptures, això és compartir aquella alegria dels deixebles en veure amb carn i ossos al Crist ressuscitat, ara amb un cos glorificat; això és esvair els dubtes i compartir la pau que tant sols el Crist ressuscitar ens pot donar, això és ser-ne testimonis.

En cap altra trobarem el nostre goig.

 

dimecres, 7 d’abril de 2021

Exèquies Fra Josep Biosca

 

Exèquies Fra Josep Biosca

Dimecres 7 d’abril de 2021

Monestir de Poblet

Ac 3,1-10; Salm 104; 1 Co 15,51-57 i Lc 24,13-35

 

«Jo crec que Déu és l’única força i l’única esperança que tinc. Perquè d’Ell em ve la força i sóc el que sóc gràcies a Ell. Com diu sant Pau, en Ell som i nosaltres som gràcies a la vida que Ell ens dona i ens ofereix», responia fa poc més d’un any fra Josep, el nostre fra Josep Biosca, a una noia que feia un treball de curs sobre la vida monàstica. Fra Josep ha viscut la centralitat del Crist que estableix sant Benet a la Regla amb tota passió durant 69 anys, ja que el dia de la seva mort, ahir, s’esqueia el 69è aniversari de la seva professió monàstica. Va venir a buscar al Crist en aquest monestir un 1 d’octubre de 1950, no eren temps fàcils per a la comunitat quan aquell jove de 25 anys hi arribà, com tantes vegades abans ho havia fet, amb bicicleta després de pedalejar tres hores des d’Igualada.  Ell era d’aquells qui com Pere i Joan vora la porta bonica del Temple sense tenir plata ni or, donava el que tenia, la seva vida per a servir al Crist com el darrer dels germans conversos. Era com Pere i Joan home fidel a la pregària i per tant generós en compartir allò que Déu li havia concedit, la seva fe en Crist.

Ara ha estat cosa d’un instant, d’un tancar i obrir d’ulls i consumit el seu cos en el servei al Crist i als germans demanem nosaltres avui al Senyor ressuscitat que allò que es consumeix es revesteixi d’allò que ja no es pot consumir. Fra Josep, gastat el seu cos mortal al llarg de 95 anys de vida i 70 de vida de monjo; ens ha deixat un exemple que no es podrà consumir mai. Home fidel a la pregària i al treball, discret i assenyat quan li demanàvem un consell o el seu parer; profundament amant de la senzillesa de sants com santa Clara d’Assis. La seva meta la tenia molt clara: buscar al Senyor, arribar davant seu; arribar al moment en que la seva existència mortal es pogués revestir d’aquella que és immortal. Això és el que avui demanem per a ell profundament commoguts per la seva vida de servei a la comunitat, per la seva manera de viure aquests darrers anys quan l’edat i la salut han anat minvant les seves forces i per aquestes darreres setmanes durant les quals s’ha anat consumint pel Senyor amb la mateixa humilitat i discreció amb la que ha volgut viure i ha viscut sempre.

Quan li comunicaves a fra Josep que un altre monjo havia mort afegia invariablement «ja en tenim un altre al cel» i això és precisament el que demanem avui per a ell, que hagi arribat al cel i que havent-lo acollit el Pare misericordiós, d’allí estant ajudi a aquesta comunitat i a tota l’Església.

Si la pregària i el treball han estat els pilars sobre els que ha construït la seva vida de monjo; la seva vida de cristià s’ha fonamentat en la devoció personal, especialment el Sant Rosari, la vida dels sants que llegia amb fruïció i la lectura de la Paraula de Déu en la que confiava per sostenir i rejovenir dia rere dia la seva fe. No li costà pas tant d’entendre ni de creure tot allò que havia anunciat l’Escriptura, perquè començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes va saber reconèixer-hi la figura del Crist. Un text el captivava més que qualsevol altre i era el llibre de Rut; tant sols agafant la seva vella i gastada Bíblia en la versió de Montserrat, hom podia adonar-se del senyal posat sobre la història de Rut perquè la generositat d’aquesta dona vídua quedant-se amb la seva sogra Noemí el corprenia i li era model per a la seva vida d’entrega al Senyor com a monjo.

El cor del nostre germà Josep s’abrusava quan llegia la Paraula de Déu i aquesta era per a ell un camí privilegiat per trobar al Crist que com als deixebles d’Emaús li va sortir al seu pas fa setanta anys i ell  com aquells dos caminants li pregà al Senyor tot dient-li: «queda’t amb mi.» I davant qualsevol temptació la seva resposta era la de Rut a Noemí: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí hi haurà la meva sepultura.» (Rt 1,16-17).

La Paraula i l’Eucaristia feren que els ulls del nostre germà Josep es mantinguessin oberts a la llum de la fe i el mantinguessin ferm en una vida de treball i pregària. «Déu és la força contínua, la vida i l’existència», responia ell quan li demanaven una definició de Déu. I així avançava cap a la vida eterna, confiat en aquesta força, una força que per a l’Apòstol és la que actua en nosaltres i pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o entendre, com escriu a la Carta als Efesis, un altre text estimat pel nostre germà Josep.

Quin missatge ens deixen els nostres germans en marxar cap al Pare? El seu exemple, la seva mateixa vida que li podria ben bé fer exclamar avui a manera de llegat com digué l’Apòstol: «ara jo, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.» (Ef 4, 1-3).

Confiem avui a la misericòrdia del Pare al nostre germà Josep que ha cridat d’aquest món cap a Ell en el dia en que la seva ciutat d’Igualada venerava el seu Sant Crist; en el temps en que celebrem la resurrecció del Senyor que és per a nosaltres la porta de l’esperança, perquè Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. No ha estat en va la vida del nostre germà, no ha estat pas buida; ans al contrari la seva vida ha donat molt de fruit i ha estat ben plena. D’això en donem gràcies i per això li demanem al Pare que ara que el té davant seu l’aculli amb braços misericordiosos i li digui «queda’t amb mi».

Que els ulls del nostre germà Josep s’obrin al cel i reconegui al Senyor amb tota la seva resplendor. Que arribant a la Jerusalem celestial es trobi amb els deixebles i amb tots aquells qui al llarg de generacions han anat amb el Senyor i tots junts puguin contemplar al qui realment ha ressuscitat. Que el cor del nostre germà s’abrusi escoltant al Senyor. Que ara pugui veure cara a cara a aquell qui ha estat per al nostre germà força contínua, vida i existència.

I que nosaltres puguem un dia reunir-nos amb ell, lliures ja de la mort i del pecat, participant de la victòria de Jesucrist, nostre Senyor, sobre la mort.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

4 d’abril de 2021

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

 

La tomba és buida, Maria Magdalena ha trobat la pedra que tancava el sepulcre treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena han vist que el cos ja no hi és a dins del sepulcre allí on l’havien dipositat i les dones havien vist col·locar-lo tot just unes hores abans. És una evidència física, que el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. D’aquest punt de partida neix l’experiència de fe de cadascun dels personatges del relat, cadascun amb la seva fe viscuda com una relació personal amb el Senyor.

Maria Magdalena primer creu que el cos ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan  aquest i tant sols quan aquest la crida pel seu nom, un signe de relació directe.

El deixeble estimat en té prou de veure la tomba buida per creure, tot i que encara no ha copsat del tot la relació amb el que deien les Escriptures és però el primer en creure, com havia estat el darrer d’acompanyar Jesús a la creu, l’únic que no l’abandonà.

Pere no acaba de veure-ho amb els ulls de la fe, està desconcertat davant les evidències i qui sap si encara torbat pel record de la seva negació. Trigarà  una mica a poder proclamar el missatge i a predicar el que ha viscut darrerament, explicant amb el seu testimoniatge la vida pública, la mort i la resurrecció del Crist.

Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar també les nostres; perquè la fe és una experiència personal, única i intransferible; un regal de Déu a cadascun de nosaltres però un regal per viure’l amb el conjunt de l’Església.

Jesús confià a més a Maria Magdalena la seva missió personal, li diu que a Ell li cal tornar al Pare alhora que transmet la filiació divina a tots els seus. Jesús anuncia que ara Déu és Pare de tots, perquè per la resurrecció, hem estat fets fills amb el Fill i això Jesús ho anuncia a una dona i llavors Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó que també ha rebut una missió, comunicar que ara tots són fills de Déu. Així després de l’experiència personal ve l’experiència comunitària, eclesial.

No serà fins que la comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts i amb les portes tancades per por. Sols llavors és quan Jesús s’hi fa present enmig d’ells, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creurà, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió comunitària aquesta de la primitiva Església, en la que Jesús farà tres comunicacions importants, en primer lloc anunciant la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc comunicant-los que ells són els qui ara han d’anunciar la bona nova i finalment per explicar-los que per a complir aquesta missió cal la força de l’Esperit Sant que vindrà sobre d’ells i això els donarà finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats.

És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i els ministres el poder suficient per perdonar els pecats en nom del Senyor.

Experiència personal i experiència comunitària són dos marcs inseparables per viure la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària que es rep l’Esperit Sant i es reben els diversos dons que l’enriqueixen.

El relat de la resurrecció en el quart Evangeli és ric en contingut, l’autor cerca,  deixant constància dels diversos fets, que qui ho llegeixi o ho escolti cregui en Jesús i el reconegui com el Messies, el Fill de Déu, tal com han cregut els deixebles, cadascun amb la seva pròpia experiència personal i tots junts en experiència comunitària.

Ara ens toca a nosaltres de creure sense haver vist, vivint amb sinceritat i veritat.

dissabte, 3 d’abril de 2021

Diumenge de Pasqua: Vetlla Pasqual / Cicle B

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle B

3 d’abril de 2021

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

 

En aquesta nit santa, la foscor ha esdevingut llum, la mentida veritat, la incertesa camí i la mort vida. Aquell qui és el camí, la veritat i la vida; aquell qui és la resurrecció i la vida ha abandonat el país dels morts i vencent la mort ens ha donat a tots nosaltres la vida eterna. El Fill de Déu que es volgué fer com un home qualsevol, aquell a qui altres homes mataren i feren davallar al sepulcre, ara per obra de l’Esperit i seguint el pla de la nostra salvació establert pel Pare ha ressuscitat d’entre els morts. Algunes de les dones que el seguien, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, han anat al sepulcre per ungir el cos i alçant els ulls han vist apartada la gran pedra que tancava el sepulcre, la mateixa que elles dubtaven de com podrien fer rodolar; hi han entrat i els ha sortit al pas un jove vestit de blanc que els ha anunciat que Jesús de Natzaret, que elles mateixes havien vist sepultar en aquell lloc, ha ressuscitat i efectivament el seu cos ja no hi és. Elles però han marxat tremolant d’esglai, amb gran por i sense atrevir-se a dir res a ningú.

Vora el sepulcre, el lloc on l'havien posat, hi ha espiritualment present tota l’Església universal. Hi som també nosaltres amb les tres dones que s'acosten al sepulcre, abans de l'alba, per a ungir el cos sense vida de Jesús (cf. Mc 16, 1). La seva experiència de fe és la nostra experiència de fe. Amb elles descobrim que la pedra sepulcral ha estat retirada i el cos ja no és allí. «No és aquí», anuncia l'Àngel, mostrant el sepulcre buit i elles miren el lloc on l’havien posat ara buit. La mort ja no té poder sobre Ell (Cf Rm 6, 9), ja no té poder sobre cap de nosaltres incorporats a Ell pel baptisme, en bella expressió de sant Joan Pau II (22 d’abril de 2000). El sepulcre és buit, aquell qui va morir crucificat ha tornat a la vida, a la vida plena i eterna, a aquella que té des de sempre i que nosaltres teníem també i vam perdre pel pecat. Déu havent entrat en la història per l’encarnació en el ventre virginal de Maria, ara l’ha canviat per sempre més. Aquelles dones senten esglai i por, però no és pas que Déu no ho hagués anunciat per endavant, no és pas que el mateix Jesús no ho hagués predit que havia de ressuscitar al tercer dia; perquè tota la història de la salvació, de la que en aquesta nit santa hem escoltat els seus punts principals, anava destinada a aquest dia. Déu ens estima tant que no podia deixar-nos per sempre més al domini de la mort; però a nosaltres durs de cor ens ha costat molt d’entendre i fins i tot veient el sepulcre buit hi haurà qui no entendrà i qui dubtarà.

Vertaderament el Senyor ha ressuscitat i aquest és el centre de la nostra fe. Una fe que avui renovarem tots els batejats, una fe que tu estimat Ivan avui et comprometràs de manera sacramental a professar. Que no et sigui mai una càrrega, ans al contrari que sigui per a tu sempre gràcia de Déu i que la força de l’Esperit que avui rebràs et doni la fortalesa necessària per no defallir mai. Prens una decisió valenta, Déu t’ha cridat a creure en Ell. Tot i que la nostra societat no empeny cap a Déu, Ell segueix cridant a la fe, a la vida consagrada, a la vida matrimonial viscuda des de la fe; no tinguis por doncs de seguir al Crist; tampoc la seva vida entre nosaltres va estar lliure de dificultats; també Ell va patir enveges, traïcions, va conèixer de primera mà com és tota la misèria que arrastrem els homes; però és Déu qui ens va crear a imatge seva, semblants a Ell com hem escoltat en la lectura del llibre del Gènesis. Per això al llarg de la història ha intentat un cop i un altre entrar als nostres cors, malgrat que nosaltres li hem tancat les portes tantes vegades. Finalment el Fill va ser enviat pel Pare per tal de que essent com nosaltres, igual en tot llevat del pecat, pogués mostrar-nos que hi ha un camí cap al Pare i que aquest camí de retorn cap la imatge perduda de Déu és el mateix Crist que avui ha deixat el sepulcre buit, que avui ha vençut la mort i que avui, a través de l’Església, et diu a tu Ivan d’una manera molt especial i concreta estaré amb tu cada dia fins a la fi dels temps.

La resurrecció no és un miracle qualsevol, no és el retorn a la vida terrena de Llàtzer, l’amic del Senyor, és el punt de partida d’una nova vida, el fonament d’un nou món que tenint a Crist com a centre cerca de transformar-lo i atraure’l cap al Crist. La participació en aquest gran esdeveniment a nosaltres ens ve per la fe i el baptisme. El Baptisme és present en la celebració pasqual com és avui present de manera particular en aquesta nostra celebració amb l'administració dels sagraments de la iniciació cristiana al nostre germà Ivan. La resurrecció del Crist és sempre present, no és mai passat; tampoc el Baptisme no és passat, sinó que per mitjà d’ell la mateixa resurrecció ens arriba a nosaltres, per tal d’atreure’ns cap al Crist. El Baptisme és molt més que un acte eclesial formal, que un ritual pensat per a acollir a les persones a l'Església. És molt més que una espècie de purificació i embelliment de l'ànima. És realment participació de la mort i resurrecció del Crist essent per a nosaltres renaixement i transformació en una nova vida. Avui estimat Ivan rebràs l’aigua del baptisme, el crisma de la confirmació i el pa i el vi de l’Eucaristia; els tres sagraments d’iniciació cristiana. Els reps després d’haver-t’ho pensat tant, en cada pas del teu catecumenat, quan has pogut acceptar o refusar-ho lliurement. Ara reps el baptisme és la porta de la vida i del regne, el sagrament que Crist va oferir als homes perquè tinguessin vida eterna. Reps la confirmació significa la unitat del misteri pasqual, la relació entre la missió del Fill i l’efusió de l’Esperit Sant. Reps l’Eucaristia amb la que confirmaràs els dons rebuts i faràs un tast de l’eternitat.

Demanem al Senyor que et guiï i t’acompanyi, que per mitjà de la seva Paraula et doni forces per al camí, que per mitjà dels seus sagraments et doni coratge i que per mitjà de l’exemple de la seva vida t’envigoreixi davant de les dificultats.

Segon grau del catecumenat: Ritus de la preparació immediata

 

Segon grau del catecumenat

Ritus de la preparació immediata

Recitació del símbol

Capella de sant Esteve

Dissabte Sant 3 d’abril de 2021

Jo 6,35.63-71

 

«És l’Esperit qui dona vida», acabem d’escoltar en boca del quart evangelista. Arribes avui estimat Ivan a la fi del camí del teu catecumenat. Aquesta comunitat l’hem compartit amb tu i així hem viscut aquest camí cap a la Pasqua d’una manera encara més intensa i arrelada en la fe de l’Església. Vas demanar de compartir aquesta fe i ara per mostrar davant d’aquesta assemblea que la coneixes, una assemblea que representa a tota l’Església, recitaràs el símbol, el Credo, que recull els punts més fonamentals de la fe de l’Església.

Diràs que creus en Jesucrist crucificat, mort, sepultat i ressuscitat al tercer dia d’entre els morts. Aquest és el centre de la nostra fe que en aquests dies del Tríduum Pasqual celebrem de manera més intensa.

Recorda sempre aquest punts, meditant-hi sovint, aprofundeix-los i avança així en el camí cap al Senyor. El baptisme que si Déu vol avui rebràs no és cap premi, certament és un regal de Déu, el rebem per la gràcia de l’Esperit, però és alhora un fort compromís i l’inici del camí de tot batejat cap al Pare.

Després de mostrar-nos que coneixes i comparteixes la nostra fe seràs ungit amb l’oli dels catecúmens, que tu mateix vas veure beneir pel nostre Arquebisbe en la Missa Crismal. És per tant un signe evident de comunió amb la nostra Església particular de Tarragona i amb el nostre bisbe Joan, amb tota l’Església i amb el nostre Papa Francesc. És un signe de que l’Església demana per a tu fortalesa per acréixer en la fe, coratge per lluitar contra el mal i enteniment per avançar en el coneixement de l’Evangeli.

Que el Senyor et doni la joia de renéixer i de formar part de la seva Església i a tots nosaltres de ser-li fidels sempre.

divendres, 2 d’abril de 2021

Divendres Sant: La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

2 d’abril de 2020

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

 

«Quina acusació porteu contra aquest home?» Preguntà Pilat als qui li portaren a Jesús des del Palau de Caifàs.

La iniciativa de la detenció de Jesús ha nascut de les autoritats jueves. Mai no els havia fet gràcia aquell rabí que no podien controlar i que tot dient-se Fill de Déu predicava un missatge de pau. Ho feia obertament a les sinagogues o al temple i mai no havia parlat d’amagat; tots els qui l’han escoltat saben les coses que ha dit. Però en les darreres setmanes, als ulls dels seus poderosos enemics, la seva figura s’ha tornat encara més perillosa. Ha ressuscitat un mort, Llàtzer a la propera població de Betània i ara molta gent vol veure al mort tornat a la vida; ha expulsat als mercaders del temple, atemptant així contra una de les seves bases econòmiques, i per acabar-ho d’arrodonir ha entrat a Jerusalem essent aclamat com a rei per una multitud. Ho ha dit Caifàs, gran sacerdot, més val que un sol home mori pel poble que no pas tot el poble en pateixi les conseqüències (Cf. Jn 18,14). Per agafar-lo l’han anat a cercar allí on tenia per costum de pregar, a la muntanya de les oliveres; un dels seus l’ha lliurat i la detenció ha estat fàcil, la resta dels seus, llevat d’un que ha intentat de defensar-lo, han fugit. Les autoritats jueves ho tenen clar, aquest home és un blasfem que s’ha fet fill de Déu, que posa en perill el precari equilibri del poble jueu amb l’autoritat romana; és necessari acabar amb aquest nou profeta i segur que els seus es dispersaran un cop el mestre hagi esta executat. Cal però una darrera formalitat, ells no poden condemnar ningú ha mort, sols ho pot fer el governador de Roma i a ell acudeixen segurs de que els atendrà, perquè si aquest home no hagués fet res no l’hi lliurarien.

«Ets tu el rei dels jueus?» Preguntà Pilat a Jesús.

Natanael reconegué a Jesús com a rei d’Israel (Cf. Jn 1,49), el darrer diumenge la multitud l’aclamà també com a rei i ja abans Jesús havia defugit a la gent que volia fer-lo rei (Cf. Jn 6,15). Aquesta reialesa que ara és l’únic que preocupa a Pilat és però molt diferent a com els seus enemics la imaginen. El regne que ha vingut a portar, Jesús l’ha presentat a Pilat tot dient-li: «la meva reialesa no és d'aquest món». La carta de ciutadania d’aquest Regne no s’adquireix ni amb diners, ni amb privilegis, Jesús ha dit als seus que ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt (Cf. Jn 3,3) ja que ningú no pot entrar al Regne de Déu sinó neix de l’aigua i de l’Esperit (Cf. Jn 3,5). A Pilat li preocupa un regne temporal que creï problemes d’encaix amb la dominació romana; als grans sacerdots els preocupa i els ocupa acabar amb aquell qui es diu rei i a qui no poden controlar. Però ni l’un ni els altres, no se n’adonen de que el Regne no s'ajusta a les coordenades humanes i xoca amb la seva mentalitat. No hi ha legions per imposar i defensar aquest Regne; perquè no cerca imposar-se ni satisfer al qui vol asseure's a la dreta o a l’esquerra del nou Rei. En aquest Regne el més important és el darrer i el mestre acaba rentant els peus dels deixebles (Cf. Jn 13,13).

El Regne de Jesús és diferent al que imaginen els grans sacerdots i els romans, però és, al mateix temps, un Regne absolut. Perquè Ell és el Senyor i no n’hi ha d’altre. Diferent a com l’haurien pogut imaginar i alhora l'únic i per això mateix absolut. Clavat en una creu, però precisament des d'ella regnant sobre el món; proclamat per un rètol que feu posar Pilat a la creu a manera burlesca d’ell i dels qui l’han volgut condemnar; però tanmateix allò que hi ha escrit, ja està escrit i no és pas lluny de la veritat.

«I la veritat, què és?», preguntà Pilat a Jesús que s’havia interessat per si aquella afirmació sortia del mateix Pilat o bé d’altres que ho havien dit d’Ell.

El Regne està intrínsecament unit a la veritat. Jesús ha vingut per a ser testimoni de la veritat (Cf. Jn 5,33), aquesta és la seva missió, per això ha nascut i per això ha vingut al món i la veritat és la que dona carta de ciutadania en el Regne, perquè tots els qui són de la veritat escolten la veu del Crist. La veritat és part del Regne perquè és atribut de Déu i és l’Esperit que ve de Déu qui la revela al nostre ser més profund (Cf. Jn 3,21), associant-la a la nostra relació personal amb el Pare per adorar-lo en Esperit i en veritat (Cf. Jn 4,23–24). La veritat és alliberadora perquè si ens mantenim ferms en la paraula, si som realment deixebles del Crist, coneixerem la veritat i la veritat ens farà lliures (Cf. Jn 8,31-32).

Com pot doncs conèixer que és la veritat Pilat si poc més que ha sentit a parlar d’aquest Jesús de Natzaret que ara li demanen de condemnar a la pena de la creu?

La veritat de Crist, la veritat del Regne, és una veritat per a viure-la molt més que per a teoritzar-la i encara menys fer-ho amb paràmetres polítics i de poder. La veritat de la que Jesús dona testimoni, malgrat les aparences d’aquell primer Divendres Sant, malgrat que ara sembli que els sacerdots s’han sortit amb la seva demanant a crits la seva crucifixió, malgrat que Jesús sigui bufetejat, coronat d’espines, crucificat, travessat per una llança i sepultat, s’acabarà imposant perquè és la veritat que ve de Déu i que al tercer dia significarà la victòria del Crist sobre la mort.

Ara vora la creu Maria i el deixeble estimat són testimonis de la veritat, adolorits però confiats i esperançats en tot allò que el fill i Mestre els ha anunciat. Perquè a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni Pilat, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús acompleix la missió encomanda per aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix, aquell qui és la veritat.

En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults i deixen pas a la veritat de la creu, realment aquell home era el Fill de Déu i s’ha fet obedient fins a la mort i una mort de creu. Hi ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la darrera pàgina d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha d’escriure i s’escriurà des de la veritat de la joia de la resurrecció, des de la llum de la veritat de la nit de Pasqua, des de la veritat que ens farà lliures de la mort.

 

Setena Paraula «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» (Lluc 23:46)

 Setena Paraula

«Pare, confio el meu alè a les teves mans.» (Lluc 23:46)


Ha arribat per Jesús l’hora de dir la darrera paraula; tot ha estat previst per arribar fins aquí. De fet la mort, la possibilitat de morir a mans d’altres l’ha acompanyat tota la seva vida, des de la mateixa infància, però encara no havia arribat l’hora. Ara aquest home sol a la creu dirigeix la seva mirada al Pare, una mirada confiada i alhora generosa. Confiada perquè Ell no ha vingut a fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare i generosa perquè en acompliment d’aquesta missió lliura fins el seu darrer alè.

A la creu en aparença tot és solitud, dolor, desengany i fa olor a derrota. Als ulls dels qui seguien a Jesús tot ha acabat malament, aquell qui prometia el regne, el reialme definitiu i alliberador, el regne de Déu, ara està a punt de morir sol, traït, abandonat, menyspreat, rebutjat i escarnit pels pocs que hi ha al seu costat.

Dels seus un l’ha venut, els altres han fugit; fins i tot Pere, dels més valents que jurava donar la seva vida pel Mestre s’ha acovardit, l’ha negat i s’ha amagat; de nou la seva confiança en Jesús ha defallit com quan a la primera alenada de vent s’enfonsà en l’aigua i de res no va valdre tenir al Mestre al seu costat encoratjant-lo a caminar amb ell sobre l’aigua del llac. De Jaume, l’altre deixeble amb qui Jesús compartí moments culminants com la transfiguració al món Tabor i la ben propera agonia a Getsemaní, no en queda ni rastre. Tant sols un dels seus acompanya a la mare adolorida, aquell a qui el Senyor més estima està vora la creu amb algunes dones.

Dels seus enemics no en surten res més que insults i una mica de pressa per acabar amb tot plegat abans de que comenci el dia solemne de la Pasqua. Els hi ha costat, però a la fi ho han aconseguit. De fet no ha estat tant difícil, qui ho hauria pogut dir el diumenge abans quan la gent aclamava a aquell home com a rei d’Israel i guarnia els carrers al seu pas amb palmes i branques d’olivera i estenien els seus propis mantells perquè el mestre muntat sobre un pollí avances triomfal pels carrers de Jerusalem. No els ha costat massa trobar-ne un dels seus que el vengués per trenta monedes, tampoc ha estat massa difícil que els qui l‘aclamaven es giressin en contra d’Ell. La resta ha vingut tota sola; els seus l’han abandonat esporuguits davant la possibilitat de ser també ells detinguts i executats en la vexant pena de la creu i a l’autoritat romana li ha vingut de gust acabar amb aquell pobre rei a qui ningú no defensava i s’ha tret així de sobre qui sap si una amenaça per al futur. Tot ha sortir rodó i ara tant sols cal esperar que aquell home faci el seu darrer alè, enterrar-lo i oblidar-se’n de tot plegat.

Però a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús es dirigeix a aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix.

Pot semblar en aquesta hora del Divendres Sant que tot ha acabat i no pas bé per al mestre i els seus deixebles; pot semblar-ho però no és pas així. El Pare té la darrera paraula i la seva darrera paraula no és una paraula de mort, sinó una paraula de vida, de vida eterna. Jesús ho ha acomplert tot, per sorprenent que pugui semblar ha acomplert morint així el que el Pare li havia confiat i ara Ell es dirigeix al Pare i ple de confiança li lliura el seu darrer alè.

En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults; hi ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la pàgina següent d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha d’escriure i s’escriurà des de la joia de la resurrecció, des de la llum de la nit de Pasqua.

No hi ha Pasqua sense Divendres Sant perquè en la nostra vida, en la història de la humanitat hi ha dolor, solitud, incertesa, neguit. Per això Crist ha mort a la creu compartint la nostra humanitat, fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat. La creu no és símbol de derrota, a qui derrota la creu és al pecat, a qui dona vida i vida eterna és a tots nosaltres. Tant sols morint Crist, el Fill de Déu, podia vèncer definitivament la mort. No ha estat fàcil tampoc per Jesús. A Getsemaní mateix, ben poques hores abans de ser clavat i morir a la creu, s’ha angoixat, ha tingut una angoixa de mort sabent el que li venia a sobre; ha compartit així la nostra angoixa davant de la malaltia, del sofriment, de la proximitat de la mort. Però tant a Getsemaní, on els pocs dels seus que tenia a la vora se l’hi han adormit i han estat incapaços de vetllar una hora; com ara al calvari, al moment suprem de lliurar el seu darrer alè, el missatge de fons és la confiança en el Pare.

Vivim per segon cop consecutiu una Setmana Santa atípica, marcada per la incertesa i l’angoixa, quan no pel dolor de tanta gent que ha mort, que ha patit en un hospital o en una residència. Tanta gent que ha viscut el seu Getsemaní i el seu calvari. Però el missatge confiat de Crist a la creu, la mirada dirigida al Pare en confiar-li el seu darrer alè, és un missatge d’esperança. Després del Divendres Sant, després del silenci del Dissabte Sant, ve la joia de la Pasqua; no pot venir cap altra cosa perquè Déu estima tant al món que li ha lliurat el seu Fill perquè ens doni vida i vida eterna.

Avui vivim qui sap si un Divendres Sant col·lectiu, però el cristià és l’home i la dona de l’esperança. Sense esperança no hi ha fe vertadera, perquè la mateixa fe és esperança. Jesús, el Crist, a la creu confia el seu darrer alè al Pare, ho fa esperançat, cert de que el seu sacrifici no ha caigut en el no res; la seva mort és aquella llavor que caient en terra bona dona molt de fruit, el fruit de la vida vertadera i plena.

 


dijous, 1 d’abril de 2021

Dijous Sant: Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

1 d’abril de 2021

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

 

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni», ens ha dit l’apòstol en el que es considera el relat més antic i per tant més proper al sant sopar on s’instituí l’Eucaristia.

Jesús, el Crist, portà el seu amor fins a l’extrem, sempre havia estimat als seus, però quan arribada l’hora era ja conscient de que era el moment de tornar al Pare, els demostrà fins a quin punt els havia estimat. Aquest amor extrem és el seu principal llegat que es transforma en primer lloc en el seu memorial, en l’Eucaristia, on ens ofereix el seu cos i la seva sang per tal de que rememorem i actualitzem el seu sacrifici fins al moment de la seva tornada a la fi dels temps. Però aquest amor, representat de manera singular i única en l’Eucaristia, esdevé també servei als germans mostrat a través del gest del rentament dels peus als seus deixebles, a tots; també a Pere ara tan entusiasta i que el negarà més tard i també a Judes que ja ha pactat el seu lliurament i que ras i curt l’ha traït.

En la història del poble d’Israel la Pasqua és un moment cabdal i fundant; és el pas del Senyor, en aquest cas alliberant al poble de Déu de l’esclavatge a Egipte i on la sang esdevé un signe de l’aliança amb Déu;  «la sang serà un senyal» diu Déu abans d’instituir aquest dia com un memorial, una institució perpetua per a totes les generacions. Amb aquella aliança començava una nova etapa en la història del poble escollit; Déu els havia mostrat com  els estimava.

Al darrer sopar el Crist resumeix la seva vida com una vida per als altres, una donació, un lliurament als altres seguint la voluntat del Pare. Estableix així una nova aliança fonamentada en la profunda comunió del Mestre amb els seus deixebles, que és prefiguració i punt de partida de la comunió de l’Església amb el Crist, únic gran sacerdot.

Partir el pa, oferir el pa que ha estat partit, i el vi que ha de ser begut, no és un gest banal, és un signe efectiu i consistent, concret i sacramental, on signe, això és el pa i el vi, i realitat, això és la seva mort de la que ara ha arribat l’hora, s’uneixen en un sol gest de comunió. Un gest obert a tots, també a Pere que plorarà després de no haver volgut saber res del Mestre i també a Judes pagat amb trenta monedes que el lliurarà amb un bes. Al voltant de la taula hi són tots, el qui restarà vora la creu de Jesús, el qui fugirà nu, el qui ja té el diable en el seu cor, el qui el negarà i els qui fugiran; perquè Jesús ofereix la seva vida per molts i els dotze són en certa manera una representació de tots nosaltres. En el darrer sopar és la sang de Jesús la que segella la nova aliança, seguint el pla salvador i misericordiós de Déu.

On hi ha servei hi ha caritat i amor, on hi ha amor, allí hi ha Déu. També nosaltres ens hem de servir els uns als altres imitant l’exemple que ens ha donat el Senyor, Ell ens l’ha donat per tal de que nosaltres el seguim. Mai podrem arribar, pobres i limitats com som, a estimar com Déu ens estima, perquè Ell és l’amor; però hem de mirar d’imitar-lo. Al darrer sopar el signe del cos i la sang de Crist i el gest del rentament de peus són com la clau que ens permet entendre el conjunt de la missió del Crist.

Arribada l’hora, a punt de morir a la creu, a l’avantsala de la seva resurrecció que és gràcies a Crist també la nostra victòria sobre la mort, Jesús es lliurà en cos i sang i Jesús es mostra com el mestre que serveix als altres i Ell, el Mestre, transgredeix així qualsevol norma establerta per servir als seus deixebles, Ell que ha dit que no ha vingut a ser servit, sinó a servir. Ambdós fets ens donen l’eix de tota la vida del Crist. Si Ell ens demostrà fins a quin punt ens estima; nosaltres som convidats ara a estimar així als germans; si Ell s’ha fet servidor, també nosaltres ho hem de ser ara dels altres amb caritat i amor; sols així podrem fer present al Crist al nostre voltant fins que torni.

Escrivia sant Joan Pau II: «El que esdevingué la tarda del Dijous Sant, durant el darrer sopar i després  d’aquest; la institució de l’Eucaristia, anticipava sacramentalment els esdeveniments que tindrien lloc poc més tard. (...) Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de la salvació i “es realitza l’obra de la nostra redempció” (LG, 3)» (Ecclesia de Eucharistia, 3 i 11).

 

dimecres, 31 de març de 2021

El silenci

 

El silenci

Als voltants de la Gran Cartoixa hi ha uns cartells que defineixen aquella com una zona de silenci. Els monestirs són sovint definits com a espais de silenci o reserves de silenci. Però el silenci no és tant sols l’absència de sorolls o de brogit; el silenci cal construir-lo, cal protegir-lo i fins i tot defensar-lo. La nostra societat sembla tenir por al silenci, tenim la televisió encesa a casa, la radio al cotxe o el mòbil a l’orella en tot moment, com si estar sense escoltar res fos en certa manera sentir-nos morts, despullats. El silenci total no existeix, però practicar el silenci ens permet escoltar coses que habitualment no podem ni sentir.  Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohèlet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, la d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.

En aquest aspecte els monestirs són espais de silenci on el cant dels ocells o el soroll de l’aigua caient del brollador o de les teulades en un dia de pluja es pot percebre amb nota nitidesa. Com també és una experiència alçar els ulls al cel en una nit serena i descobrir el firmament estelat o bé contemplar com en lluna plena podem descobrir una nova visió dels espais il·luminats per la tènue llum blanca que fa que adquireixin una dimensió inusitada; la manca de contaminació lumínica, aquella que tant afecta a les nostres ciutats, ens fa redescobrir la bellesa de la llum dels estels i de la lluna.

Aquest silenci exterior, físic no és una finalitat en sí mateix sinó que ens ajuda a practicar el silenci interior, i un cop silenciat el nostre interior és el moment per escoltar la veu de Déu que ens parla. Podem fer silenci extern però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat. Una de les pràctiques monàstiques més arrelades és la de la Lectio Divina, la lectura pausada i meditada de la Paraula de Déu; en ella Déu ens parla però per escoltar la seva veu, una veu que ens parla en el més profund, cal construir el silenci, posar-hi un cartell com als topants de la Gran cartoixa perquè el silenci no es trenqui. És fàcil trencar-lo el silenci, perquè és molt fràgil, s’espanta amb molta facilitat i defuig qualsevol destorb. A voltes el trenquem amb un desig maliciós; així escriu Monsenyor Dario Eduardo Viganò, que el pecat de la murmuració, sobre el que tant insisteix el Papa Francesc, és el més difós i alhora el més difícil de combatre, és el fill primogènit de l’enveja, un càncer que corrou el cor i la ment fins a cercar la pèrdua d’un germà. És fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, ja que l’enveja no vol pas obtenir el que l’altre té, ans el contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo tinc, el que no tinc i el que he perdut; i per aconseguir aquest innoble objectiu, l’enveja està disposada a tot, si amb això l’altre no pot gaudir de quelcom concret. Per aconseguir-ho engendra mentida, calumnies, infàmies, rancúnies i ens impossibilita de fer el bé. (El susurro de las habladurías, p. 7-9).

Per Sant Benet, sota la Regla del qual vivim els monjos, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar a Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar. Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job.

Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l'entrada.», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).

Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temprat per arrossegar-lo.  L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, que com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica,  d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.

D'acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d'ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem podem ser portats a l’amor al silenci. Un apotegma d’un pare de desert explica: "Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava als altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altra que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil" (Apotegma 27).

En l’Evangeli hi un silenci ben expressiu, és el del Dissabte Sant. Callats els crits, els cops de martell i els insults, Jesús descansa al sepulcre i els seus callen a casa. És el silenci de l’esperança que el Diumenge de Pasqua ens omple de joia.

(Publicat a: Setmana Santa 2021. De la Reial Germandat de Jesús Natzarè de Tarragona)

diumenge, 28 de març de 2021

Diumenge de Rams La Passió del Senyor / Cicle B

 

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle B

28 de març de 2021

Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11 i Mc 14,1-15,47

 

El regne del nostre pare David està a punt d’arribar (Cf. Mc 11,9-10), cridava la gent tot estenent mantells pel camí. Ha entrat a Jerusalem el qui ve en nom del Senyor i el seu regne està a punt d’arribar. Aquest rei però fa la seva entrada muntant un pollí, una animal que havia estat en temps de David, el rei per excel·lència, símbol de majestat i per això el profeta Zacaries havia dit: «Alegra't, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera.» (Za 9,9). Ara aquest rei de reis, que no entra pas a dalt d’un cavall majestuós com els reis del seu temps, que no ha estat ungit d’antuvi per cap profeta perquè ell mateix és de condició divina, ha vingut a instaurar el regne definitiu. És un rei que s’ha fet semblant als homes, en tot com un home qualsevol, llevat del pecat; s’ha fet no res, fins a esdevenir esclau i acceptar una mort ignominiosa als ulls dels homes, una mort de creu, perquè en el pla del Fill de Déu està de fer-se obedient per ensenyar-nos a nosaltres a ser-ho també. Però aquest rei tan atípic és Senyor a glòria de Déu Pare.

La salvació no s’improvisa, a voltes als nostres ulls és desconcertant, però poc a poc tot va encaixant. D’una banda el complot dels sacerdots i els mestres de la llei ha trobat en un dels dotze qui a canvi d’unes monedes els lliurarà al Mestre. D’altra banda els deixebles troben el pollí o el lloc on menjar l’anyell pasqual tal com el Senyor els havia dit. Jesús sap qui el trairà, sap qui el negarà, qui quedarà desenganyat i que quasi bé tots l’abandonaran com ovelles sense pastor.

Des dels petits detalls fins als grans tot està previst perquè ha arribat l’hora en que el Fill de l’home és entregat als pecadors. L’hora en que el Messies, el fill d’aquell qui és Beneït, s’asseurà a la dreta del Totpoderós per venir a la fi dels temps enmig dels núvols del cel. No manca cap detall, el procés amb declaracions en fals i que no concorden, l’esquinçament dels vestits del gran sacerdot, escopinades, cops de puny i bufetades. Tampoc no manca l’aquiescència d’un Pilat sorprès per aquell rei que no es defensa, que sap que li han lliurat aquell home per enveja però que a la fi li pot més acontentar la gent i entregar a Jesús als soldats perquè l’assotin i el crucifiquin, que salvar a un just.

El rei aclamat per la multitud un diumenge, és coronat d’espines un divendres, passa de caminar sobre catifes i branques d’olivera a tenir per ceptre una canya i de ser rebut amb crits de joia a tenir per homenatge escopinades. Fins i tot qui l’ajuda a portar la creu ho fa per força; fins i tot els seus vestits són jugats als daus; fins i tot clavat a la creu no deixa de rebre insults i mofes. És l’hora en que el Fill de Déu fet home, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu, recull i experimenta en ell mateix tota la misèria humana i davant aquesta misèria clama al Pare.

Però, com diu el centurió, és veritat que aquest és el Fill de Déu; potser no ho sembla quan tant sols unes dones, les que el proveïen amb els seus propis recursos, l’acompanyen i tant sols un home s’atreveix a reclamar el seu cos; però aquest que ha patit tant, és el nostre redemptor i ha patit per nosaltres i com nosaltres. Ell no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, ha parat l’esquena, les galtes i la cara davant ofenses, assots i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes. Però amb Ell hi ha Déu, la seva ajuda és Déu i parant com una roca ni es dona per vençut ni queda avergonyit.

Calia tot això? Calia que les paraules de Jesús indicant com havia de morir s’acomplissin (Cf. Jn 18,32) i calia que experimentant tota la baixesa humana ens mostrés el camí de la conversió que du a la vida. La pedra rodolà i el sepulcre quedà tancat, però mentre algunes dones s’ho miraven, s’estava obrint la porta de la nostra salvació. Crist, el Fill de Déu, es feu obedient i semblant als homes, tant sols així podia redimir-nos, sabent ben bé com pot arribar a ser la misèria humana i lliurant-nos el seu cos i la seva sang, establint amb nosaltres una aliança perpètua tot just abans que fos traït, abandonat, negat, condemnat injustament, escarnit i crucificat. Com tants homes són també avui traïts, negats, condemnats injustament, escarnits i crucificats d’una o altra manera. Com tantes vegades nosaltres traïm, abandonem, neguem, condemnem injustament, escarnim i crucifiquem ni que sigui sense vessament de sang. Jesús, el Crist, davant de tant sofriment callava, no es defensava i es deixava fer; sabia que res no podria canviar la voluntat d’aquells qui el volien mort i quan abans millor. Però sobretot sabia que portant a les seves espatlles tot el sofriment humà, morint i davallant al país dels morts, ens obria la porta del nostre propi sepulcre. Ell que salvà als altres, Ell que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu salvant-se ell mateix i baixant de la creu, ens salva a tots nosaltres fent el camí que les Escriptures havien predit d’Ell i quan haurà ressuscitat anirà davant nostra cap al Pare per preparar-nos-hi estada.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de vetllar i de pregar; demanant-li al Senyor fortalesa per no adormir-nos en la venalitat de les coses fugisseres o que ofenen, com si fossin escopinades i bufetades al rostre del Senyor; perquè Ell va dir «tot allò que fèieu a un d’aquets germans meus, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40) i als nostres germans els tenim sempre amb nosaltres i els podem fer el bé sempre que vulguem (Cf. Mc 14,7). I tal volta nosaltres assotem amb el fuet de la discòrdia; escopim amb la nostra vanitat; bufetegem amb la nostra discriminació; traïm amb el nostre orgull; neguem amb la nostra enveja; clavem a la creu al germà amb la nostra ambició.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de cercar de superar la nostra feblesa però no pas per fer el que nosaltres volem, sinó el que Déu vol de nosaltres; com ho feu aquell qui digué «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38).

I a fe que la va fer la voluntat del Pare, fins a la mort i una mort de creu.

divendres, 26 de març de 2021

Divendres V de Quaresma: Iniciació cristiana d'adults. Lliurament de l'oració del Senyor

 

Divendres V de Quaresma

26 de març de 2021

Os 11,1.3-4.8c-9; Salm 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); Ga 4,4-7 i Mt 6,9-13

Lliurament de l’oració del Senyor

 

Ensenyant-nos una pregària el Senyor mateix ens ha ensenyat a caminar, ens ha agafat pels braços i ens condueix amb suavitat cap al Pare, cap al seu Pare que és també el nostre Pare si vivim deixant-nos portar per l’Esperit de Déu. Per Crist som fets fills amb el Fill i aquest és el gran regal que ens ha deixat l’obra redemptora del Crist. Nosaltres som febles, però Déu ens estima tant que fa que l’Esperit ens ajudi a pregar, fa que aquest Esperit es posi en lloc nostre i així la nostra pregària, aquella que el mateix Fill fet home ens va ensenyar, arribi fins al Pare. Dir a Déu Pare, poder-nos dirigir a Ell com a Pare és participar de la passió, mort i resurrecció del Fill; Ell morint a la creu es feu igual a nosaltres, Ell essent ressuscitat ens feu a nosaltres iguals a Ell.

Avui estimat Ivan et lliurem la pregària més preciosa que tenim; com un tresor et convidem a unir-te a nosaltres i a reconèixer a Déu com el teu Pare i el nostre Pare, esdevenint així germans en la fe que professem dins de l’Església i germans del mateix Crist. Ell es dirigia al seu Pare dient-li Abbà, aquesta expressió integra i expressa la relació íntima que viu Jesús amb el seu Pare, una relació senzilla, amorosa i confiada fins i tot a la creu. Però Jesús, que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, vol compartir amb nosaltres, ens vol iniciar en aquesta relació paterna i filial, ensenyant-nos Ell mateix a dirigir-nos al Pare amb la mateixa confiança amb que Ell ho fa. Al lliurar-nos el Parenostre, aquesta pregària que avui et lliurem i et convidem a compartir amb tota l’Església, ens convidà el mateix Crist a tenir al seu Pare com a Pare nostre.

Déu no és una concepció teòrica, és algú viu i proper a nosaltres, tu Ivan te l’has de sentir proper. Déu és per a nosaltres transcendent i sant, però alhora és un amor personal i concret per a cadascun de nosaltres. Com aquell pare del fill pròdig que esperava pacientment la tornada del fill sense desesperar mai i amb els braços oberts sempre. Per això Ivan quan et dirigeixis al Pare amb aquesta bella pregària primer que tot confia-t’hi amb esperit de fill i després fixa’t bé en cada una de les set peticions que dirigiràs al Pare sempre que la preguis. Li demanaràs de santificar el seu nom i que vingui a nosaltres el seu Regne, li demanaràs que es faci a cel i terra la seva voluntat; li demanaràs que faci arribar a la humanitat el pa necessari per subsistir cada dia; li demanaràs el perdó comprometent-te tu mateix a perdonar;  li demanaràs fortalesa per no caure a la temptació per acabar demanant-li que t’allunyi del mal. Però ho faràs emprant el plural, perquè aquesta pregària és la que ens uneix a tots els creients en la filiació, fets fills amb el Fill per dirigir-nos així units al mateix Pare.

I fixa’t també en la darrera paraula Amén. Amb ella reafirmem tot el que ha sortit dels nostres llavis i del nostre cor; diem que tot allò que el Crist ens va ensenyar a demanar confiats i esperançats al Pare creiem que així ha de ser, que així és. Glorificant el seu nom, acollint el seu Regne, fent la seva voluntat, rebent el pa que ajuda a viure i el perdó que dona la vida i així amb aquesta força evitar la temptació i lliurar-nos del poder del maligne. Que així sigui per a tu i per a tots nosaltres. Amén.