dissabte, 25 de desembre del 2021

Nadal del Senyor Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2021

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens parla a nosaltres, aquell qui és la Paraula que existeix des de sempre i per la qual tot ha vingut a l’existència, s’ha fet carn. La Paraula s’ha encarnat com a acte suprem de l’amor de Déu per a tota la humanitat, amor per a la seva creatura. Déu no vol el pecat, ni volia que l’home s’allunyés d’Ell, però havent fet a la seva creatura lliure sabia que acabaria per caure en la temptació de negar-lo i aquell qui té la vida i és la llum s’ha fet carn per tal de salvar-nos. Avui sentim els passos d’aquell missatger del que parla Isaïes, avui podem veure cara a cara a aquell qui és l’hereu, el Fill fet carn per amor del Pare, perquè si a Déu ningú no l’ha vist mai ara a Jesucrist el podem veure perquè havent-se fet home com nosaltres ens ha portat l’amor de Déu a la vora i Ell que ha nascut lliure de pecat ha vingut per lliurar-nos del pecat.

La litúrgia ens proposa avui un text evangèlic singular. El pròleg del quart Evangeli no vol ser un resum de la història de la salvació des de la creació fins a la vinguda al món del Crist; ni cerca de donar una cronologia. Perquè la salvació és sobretot present. Així el quart evangelista tracta sobretot de definir i presentar a aquell qui és el centre, el pal de paller de la fe de la comunitat, definida en l’expressió «tots nosaltres», que són aquells que han rebut gràcia sobre gràcia perquè en aquell que és plenitud, la gràcia sobreabunda. En l’esquema del quart Evangeli tot encaixa de manera admirable i si els relats de la resurrecció són una confessió de fe on el centre està en que el crucificat ja no és on el varen deixar  perquè ha ressuscitat i ha entrat així en l’àmbit de Déu per sempre més; aquí ens diu que aquell qui ha ressuscitat s’ha fet visible i constatable, s’ha fet carn i per això ha pogut morir a la creu per tots nosaltres, perquè ha vingut de l’àmbit de Déu a la condició humana, és a dir s’ha fet carn. El centre és l’Esperit com a do i la revelació de Déu ve a través d’aquell qui està en el si del Pare i que ens ha revelat al Pare, és a dir el Fill. El pròleg del quart Evangeli és certament un text clau, escrit a la llum de l’experiència del ressuscitat, aquí la veritat sobre la filiació divina de Crist troba l’expressió plena, una veritat continguda també al primer capítol de la Carta als Hebreus que hem escoltat. 

El Nadal, l’encarnació, no s’entén per sí mateix sinó és dins del pla de Déu, per això adquireix la plenitud del seu sentit a la llum de la resurrecció, que és la plena realització del pla de salvació. Déu s’abaixà fent-se home, com ens diu sant Pau a la carta als cristians de Filips, per tal d’elevar a l’home a la categoria de fill de Déu, essent fills amb el Fill.

I al mig del text Joan. L’àmbit de Déu que es manifesta, conviu amb l’àmbit humà, terrenal, present en la confessió de fe del Baptista. Un himne a Jesús seguit de la confessió de fe del precursor, que no és sinó el precedent de la confessió de fe dels apòstols, de la nostra mateixa fe. A la llum d'aquesta fe en la filiació divina de Crist, fe que després de la resurrecció va adquirir una força molt més gran, cal llegir tot el quart Evangeli, i d'una manera especial aquest seu pròleg. Un text que esdevé una síntesi singular que expressa la fe de l'Església apostòlica: la fe d'aquella primera generació de deixebles, a la qual havia estat donada la gràcia de escoltar i veure al Crist, de manera directa i la fe d’aquells que a través dels Apòstols que parlaven del que havien sentit i vist personalment, descobriren així la realització de tot el que l'Antic Testament havia predit sobre el Messies. Tot havia estat revelat ja anteriorment, però que en un cert sentit es trobava cobert per un vel, és ara, a la llum dels fets de Jesús, i especialment en virtut dels esdeveniments pasquals, que adquireix transparència, es fa clar i comprensible. Aquesta és la veritat del Nadal que avui celebrem, la revelació de Déu, un Déu fet carn per tal de salvar-nos.

divendres, 24 de desembre del 2021

Nadal del Senyor Missa de la nit o del gall

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2021

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

De nou Nadal, certament per segon any consecutiu un Nadal atípic marcat per la pandèmia i els sofriments i les restriccions que provoca, però malgrat tot Nadal. Així ens ho han anunciat ja fa setmanes les llums als carrers, les campanyes comercials i un neguit per comprar. Sembla com si el Nadal s’hagués convertit tant sols en uns dies marcats per una certa sensibilitat que no va més enllà de la superficialitat. Quan anem a buscar a l’armari de les coses que usem poc, aquelles caixes on guardem les figures del pessebre, qui sap si heretades dels pares o comprades amb esforç i il·lusió al llarg dels anys, i quan les desemboliquem del paper que les protegeix; ens trobem amb els rostres coneguts de Maria, Josep i el Nen amb l’àngel, els reis i els pastors. En acabar les festes amb més pressa que tristor les emboliquem de nou amb el paper de la nostra nostàlgia i les tanquem amb la naftalina de la rutina amb que hem celebrat el Nadal. En desar-les queda poc o res del misteri del Nadal fins el següent any en que tornarem a muntar el pessebre. Tot plegat una rutina, que potser fins i tot ens mou a la sensibilitat, una sensibilitat massa sovint amb data de caducitat al 7 de gener. Però aquestes figures inanimades que desem a la cambra dels mals endreços i retrobem un any rere l’altre, tenen ànima, tenen un sentit, que tal volta s’escapa ja de la nostra percepció.

Fa dos mil anys, any amunt any avall, un emperador Romà, Cèsar Octavi August, decretà de fer un cens al seu imperi i en la més allunyada província d’aquest, un home, que es deia Josep, i una noia, que es deia Maria, es veieren obligats a anar a Betlem a inscriure’s, perquè ell era del llinatge de David i el d’ella poc importava aleshores. Qui es pot imaginar en aquesta parella que no trobà aixopluc enlloc l’instrument privilegiat de l’acció salvadora de Déu? Un fet històric puntual i quasi anecdòtic que de sobte quadra amb els plans de Déu, amb el pla de la salvació que Déu havia dissenyat de temps antics per tal de que l’home recuperés la seva íntegra plenitud, aquella imatge de Déu enterbolida pel pecat. Així es revela, de manera senzilla i simple, l’amor de Déu, com ens ha dit sant Pau.

La gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre, es mostra en la fragilitat d’un infant posat en una menjadora fill d’uns pares que ni lloc a l’hostal han pogut trobar. No és aquest un fet intranscendent, en aquesta simplicitat es manifesta Déu mateix; aquest infant per inversemblant que sigui és el Conseller-prodigiós, el Déu-heroi, el Pare-per-sempre, el Príncep-de-pau que havia anunciat Isaïes. Per això podem ben bé dir que avui ha arribat la salvació a la terra, avui ha entrat a la nostra vida, a la vida de tota la humanitat. El naixement a Betlem no és un fet aïllat; amb l’encarnació, la passió, la mort, la resurrecció, l’ascensió al cel i la glorificació del Fill de Déu, forma part d’un únic pla, el de la nostra salvació. Com escriu sant Agustí avui «celebrem, doncs, amb alegria l’adveniment de la nostra salvació, de la nostre redempció. Celebrem aquest dia de festa, en el qual el gran i etern Dia, engendrat pel qui és també gran i etern Dia, va venir al dia tan breu d’aquesta nostra vida temporal» (Sermó 185).

El Nadal ha d’entrar en els nostres cors, en la nostra vida; no es pot quedar en mera superficialitat, en una simple rutina que podem anar buidant de contingut amb el pas dels anys. Déu s’ha fet home, això és el que ha fet el zel del Senyor, com escriu Isaïes, perquè Déu és molt zelós, zelós del seu amor per la seva creatura fins a l’extrem de fer-se com ella per tal de redimir-la, fins a l’extrem de néixer en una menjadora, de morir en una creu i de compartir la seva resurrecció, la seva victòria sobre la mort, amb tots els qui escolten la seva Paraula i la segueixen.

El misteri de Nadal és massa gran per guardar-lo en una capsa al traster passats uns dies, la seva contemplació, la seva transcendència ha d’omplir la nostra vida de cada dia perquè Déu ha vingut al món per quedar-s’hi, per canviar les nostres vides, el nostre dia a dia i no tant sols durant dues setmanes, sinó per sempre. Aquesta alegria immensa, aquesta gran llum que ha vingut per treure’ns de les tenebres del pecat, ens ha de moure ha anunciar de dia en dia que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

Avui ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. No ens en podem estar de contar-ho a tots els pobles perquè el cel se n’alegra, la terra hi fa festa, jubilen els camps i també els nostres cors s’han d’abrusar de joia.

Escriu sant Lleó el Gran que «no hi pot haver lloc per a la tristesa, quan neix aquella vida que ve a destruir el temor de la mort i a donar-nos l’esperança d’un eternitat feliç.» (Sermó I en el Nadal del Senyor).

No tinguem por de donar glòria a Déu que ha vingut a portar la pau a la terra, a aquells que l’estimen.

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2021

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

 

De la descendència de David Déu havia promès un home que duria a terme tot el que Déu s’havia proposat. Ara ha arribat l’hora en que aquest home ha vingut al món. Avui celebrem l’acompliment del pla de salvació que Déu havia disposat en bé de l’home des del mateix moment de la creació. Déu fent a l’home lliure, el feu lliure fins i tot per desobeir-lo però no ha deixa’t mai d’estimar-lo i sempre ha intentat que aquest recuperés la imatge divina enterbolida pel pecat. Des del nostre pare Abraham fins a Josep, tota la història de la humanitat ha estat dirigida al rencontre de l’home amb Déu, malgrat totes les infidelitats del poble, malgrat els pecats dels homes, tot està dirigit a l’acompliment de l’Escriptura.

Avui la verge, la noia que havia quedat en estat per obra de l’Esperit Sant, ha tingut un fill, avui Josep fill de David seguint el que Déu li deia en somnis ha acollit a Maria a casa seva; avui Jesús que ha de salvar dels pecats a tots els pobles ha vingut al món. Déu és ara realment amb nosaltres, perquè Déu s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat. I és que l’amor de Déu s’ha mantingut per sempre, l’aliança del Senyor és perpetua.

No per celebra-ho cada any hem de deixar d’admirar aquest prodigi. Déu fet home per a la nostra salvació; Déu fet mortal per amor als homes. No podia ser d’altra manera perquè el seu amor és immens i la seva misericòrdia infinita. I això que nosaltres maldem per ser-li infidels, pequem, ens allunyen d’Ell; però Ell sempre ens estima, sempre ens espera, sempre ve cap a nosaltres, sempre ens dona una altra oportunitat. Cada Nadal ve a ser una oportunitat nova per retrobar-nos amb Déu. Pot semblar mentida que Déu estigui en aquesta imatge vora un home descendent llunyà de David i una noia de Natzaret, un infant posat en una menjadora. Quina imatge hi pot haver més evident de la vulnerabilitat humana que la d’un infant? Però malgrat això en aquest nounat hi ha tota la grandesa, tota l’omnipotència, tot el poder de Déu.

Acostem-nos a aquest infant perquè acostar-se a Ell és apropar-se a Déu i a Ell el podrem reconèixer en cada infant, en cada persona marginada, desvalguda, atrafegada, rebutjada. Déu és també avui en aquells infants que moren en una pastera camí d’un país més pròsper i al que si aconsegueixen arribar ell i els seus pares seran rebutjats com aquell infant a Betlem que hagué de néixer en una establia perquè Maria i Josep no van trobar cap aixopluc i cap porta se’ls va obrir per acollir a aquella dona a punt de donar a llum. La salvació arriba com una torxa encesa, com un raig de llum però ho fa en el silenci humil i tranquil d’una establia. Déu és amic de la senzillesa i ens convida des de la nostra senzillesa, des de la nostra fragilitat a reconèixer en aquest infant, feble com nosaltres, l’amor de Déu fet home, fet carn, encarnat, fet realitat.

Com escriu el nostre P. Abat General en la seva carta de Nadal preparem-nos «amb tota l’Església per acollir el do de la vinguda del Fill de Déu, joia immensa, consolació infinita, alliberament i redempció de tot el món.»

divendres, 17 de desembre del 2021

Dissabte de la setmana III d'Advent

 

Dissabte de la setmana III d'Advent

18 de desembre de 2021

Jr 23,5-8; Salm 71,1-2.12-13.18-19 i  Mt 1,18-24


El rebrot legítim del llinatge de David, el rei excel·lent que farà regnar la justícia i el bé, del que ens parla el profeta Jeremies, està a punt de fer la seva entrada gloriosa. La farà de la mà d’una noia promesa amb un home que es deia Josep. Aquest, esvarat, davant l’evidència de que la seva promesa esperava un fill abans de viure junts, hi pensava i cercava la manera de desfer en secret l’acord matrimonial. Una història en aparença ben humana, però aquest és un episodi clau de la història de la salvació, darrera d’aquest relat hi ha la mà de Déu. La noia és aquella verge que tindrà un fill que havia anunciat el profeta Isaïes, la concepció ha estat per obra de l’Esperit Sant i ara Déu es revela de nou a través d’un àngel, en aquest cas a Josep, l’home just i bo. Si Maria havia vist l’àngel cara a cara, ara Josep el veu a través d’un somni. Josep és un somniador com aquell altre Josep fill de Jacob que fou venut pels seus germans i ambdós són l’un predecessor i l’altre descendent de la nissaga de David de la que ha de venir el Messies. David fou el rei que a ulls dels homes semblava que venia a alliberar d’un cop per sempre al poble de Déu, però humà com era, pecà i feu el mal que ofèn al Senyor. Ara la història comença d’una altra manera, perquè és ara que el pla de Déu arriba al seu acompliment, perquè és ara que ha arribat l’hora de la salvació.

L'evangelista Mateu ens ajuda a entendre que la figura de Josep, aparentment marginal, discreta, en segon pla, representa malgrat això una peça fonamental en la història de la salvació i Josep viu el seu protagonisme amb humilitat i discreció, sense voler mai ensenyorir-se de l'escena (Cf. Papa Francesc Audiència General 24 de novembre de 2021). Però Josep al cap i a la fi no és un actor secundari en aquest relat, Josep és una peça clau en la vinguda al món del Fill de Déu; és aquell qui acull a la mare, és aquell qui aixopluga al fill, és aquell qui perdent la por a prendre a casa seva a Maria, es converteix en peça angular en l’acompliment d’allò que el Senyor havia anunciat de temps antic, és aquell qui desvetllat del somni del dubte obeeix el que li mana el Senyor per mitjà de l’àngel. El que fa Josep és unir-se de manera particularíssima a la fe de María, acceptant com a veritat provinent de Déu el que ella ha acceptat en l'anunciació. (Cf. Sant Joan Pau II Redemptoris Custos, 4).

Déu es manifesta al llarg de la història de la salvació. A uns pocs ho fa cara a cara, com Moisès, a d’altres, com Maria, per missatgers, i a d’altres en somnis. Així ho feu amb Jacob, fill d’Isaac, mostrant-li aquella escala que anava del cel a la terra i per on els àngels pujaven i baixaven; així ho feu amb Josep, el seu fill, que somià amb garbes, la lluna i onze estrelles i que interpretà els somnis del coper, del pastisser i del mateix faraó, somnis que ningú altra no sabia interpretar. Ara Josep, fill d’un altre Jacob, és l’home a qui també Déu parla en somnis. En somnis li diu el mateix Senyor  que agafi a Maria i al nen i marxi cap a Egipte fins que Herodes, aquell qui vol matar al nounat, hagi mort. En somnis rep també, d’Egipte estant, l’anunci d’un àngel que li diu que ja pot tornar a Israel perquè el tirà ja ha mort i en somnis és advertit d’anar a viure Galilea, a Natzaret, no fos cas que Arquelau, fill d’Herodes, tramés res contra l’infant. Advertit per Déu sempre en somnis ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació. (Cf. Sant Joan Pau II Redemptoris Custos, 8). 

Josep essent l’espòs de Maria i fent de pare a Jesús, entra al servei del pla de la salvació. Com escriu sant Joan Crisòstom «mireu quina obediència, mireu quina docilitat d’esperit! Heus aquí una ànima vigilant i íntegra de tot.» (Homilia 5 sobre sant Mateu, 3). 

En aquest any dedicat pel Papa Francesc a sant Josep girem la mirada vers aquesta figura que ens mostra un aspecte concret del misteri de l’encarnació, el de la senzillesa, l’obediència i l’entrega generosa al Déu que és amb nosaltres.

diumenge, 12 de desembre del 2021

Diumenge III d'Advent / Cicle C

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

12 de desembre de 2021

So 3,14-18a; Salm responsorial Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

«Així, doncs, què hem de fer?»

El missatge del primer diumenge d’Advent era que el Senyor ha de venir, diumenge passat se’ns parlava de preparar el camí per rebre’l i aquest diumenge III d’Advent el missatge és la joia, joia perquè el Senyor ja és a prop. Ja ens agradaria estar certs de que el Senyor ha fet fugir els nostres enemics, de que no veurem mai més cap desastre, de que podem perdre la por sense por a perdre-la; tant més quan l’angoixa d’una pandèmia, de la crisi econòmica que l’acompanya i tantes situacions doloroses ens envolten. Però malgrat tot la fe s’ha de traduir en joia. Per aconseguir-ho cal que ens preguntem com aquella gent preguntava a Joan «Així, doncs, què hem de fer?» I a això ens responen Joan i també Pau, l’un en un sentit més pràctic i l’altre en un sentit més teològic.

«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»

Aconseguir aquesta joia està en gran part a les nostres mans si ens deixem portar pel Déu que salva, si confiem de rebre d’ell la força i el triomf i no ens espantem a la primera dificultat.  Massa sovint no estem contents perquè donem molts tombs a moltes coses, perquè ho fem com si tant sols nosaltres fóssim el centre de tot. Ens ho ha dit Joan el que podem fer: vestir al qui no té amb que vestir-se, donar de menjar al qui li manca aliment, no exigir més del que està establert, no forçar, ni maltractar, ni denunciar a ningú, mirar d’acontentar-nos amb el que tenim. Això és tenir dins al Senyor, com ens ha dit el profeta Sofonies, això és perdre la por a la mateixa joia, no tenir por d’estar contents perquè si la fe és esperança no hi pot haver esperança sense joia. L'alegria i l'esperança juntes, en la nostra vida, fan que quan estem en la tribulació, quan tenim problemes, quan sofrim, el dolor tot i continuant essent dolor, sigui viscut amb esperança i s’obri així la porta a la joia que sobrepassa el que podem entendre, com diu sant Pau als cristians de Filips.

«Què hem de fer també nosaltres?»

Ens sentim alegres quan tenim èxit en la nostra vida i ens sentim tristos quan fracassem o creiem no ser prou reconeguts. Al llarg de la nostra vida, potser fins i tot en un mateix dia, passem de la joia a la tristesa, del riure al plor amb molta facilitat. Pau ens diu per contra que sempre hem d’estar contents, perquè si tenim al Senyor a la vora qui o què ens pot fer por? La nostra no ha de ser doncs una joia fonamentada en paràmetres humans, en l’èxit o el fracàs tal com el concep la nostra societat que es fixa en valors efímers i caducs. La nostra joia està en relació directa amb la presència del Senyor, en la major o menor proximitat que creguem tenir amb Ell; quan més a prop més feliços, quan més allunyats més infeliços. Pau sap molt bé del que parla, és el que ens diu a la Carta als cristians de Roma quan es pregunta qui ens pot separar de l'amor de Crist i conclou que ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni fins i tot la mort violenta no poden fer-ho perquè de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies al Senyor que ens estima; perquè res no ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Cf Rm 8,35-39).

Ja és a prop aquell qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc; ja és a prop aquell qui amb la seva pala ventarà el gra de la joia i l’esperança i el separarà de la palla del desencís i la tristor. Cada Advent ens preparem per recordar aquella primera vinguda del Senyor i ens preparem per preparar també la segona vinguda, la que viurem cadascun de nosaltres. El Nadal és molt sovint ocasió d’una alegria fingida, artificial i banal. La vertadera joia ha de venir de l’esperança en l’encontre amb el Senyor, dins nostre com ens deia el profeta Sofonies, un encontre que ens ha de convertir en gent de bon tracte, com ens deia Pau, en missatgers de la bona nova com ens deia l’evangelista sant Lluc.

dimecres, 8 de desembre del 2021

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2021

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

«Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions.» Ens ha dit l’Apòstol i Maria ha estat la primera en ser beneïda, beneïda entre totes les dones, beneïda entre tota la humanitat. Ser beneïda pel Senyor és entrar en una relació particular amb Ell, privilegiada. Maria ha estat destinada des de sempre a concebre per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu, fou elegida abans de crear al món per ser santa i irreprensible als ulls de Déu. Ella no ho ha desitjat pas, no ho ha demanat; però no ha tingut por ni s’ha amagat, ella s’ha confiat a la voluntat de Déu i li ha dit sí a l’àngel.

Per què ha acceptat Maria la voluntat de Déu expressada d’una manera tan extraordinària? Per què ha actuat així Déu amb ella? Per què ho creiem això? No és pas en els textos escripturístics en que es basa la concepció immaculada de Maria, al menys no pas de manera directa i inequívoca. El dogma de la concepció immaculada de Maria és fruit d’un procés de maduració de la fe de l’Església, d’un procés d’interpretació de la mateixa escriptura que veu en ella la nova Eva, la filla de Sió. L’evangelista sant Lluc és qui ens parla més de Maria, és la plena de gràcia, aquella que havent obtingut la gràcia ha estat transformada per la gràcia de Déu i l’ha compartida amb tots els homes. També Pau ens parla avui en la Carta als cristians d’Efes del poder de la gràcia de Déu que actua per amor, que la concedeix segons la seva benèvola decisió. El Senyor està amb Maria, és aquesta una gràcia especial  que ve del Pare i que actua en vistes al naixement del Fill i ho fa per mitjà de l’acció de l’Esperit Sant.

El Senyor era en Abraham com li digué Abimèlec a Beerxeba on Abraham jurà fidelitat al Senyor i al seu poble (Gn 21,22). El Senyor era amb Isaac i així li digué Ell mateix també a Beerxeba i afegí «no tinguis por» tal com l’àngel Gabriel digué a Maria (Gn 26,28). Com el Senyor que havia tret el seu poble de la terra d’Egipte era amb Moisès. Com era amb el guerrer valent Gedeó a l’alzina d’Ofrà (Jt 6,12). Com li digué el profeta Natan al rei David al seu palau (2Sa 7,3). La història de la salvació va encadenant a aquells que han estat tocats d’antuvi per la gràcia de Déu i ho han estat per tal de que la gràcia que rebien ajudés al poble a acostar-se a Déu, a cercar en Déu la salvació promesa i perduda per Adam i per Eva en sucumbir a la temptació de fer allò que desplau al Senyor.

La gràcia vessada en Maria no ho és en va, no ho és perquè sí. Calia que Abraham, Isaac, Moisès i David revessin la gràcia del Senyor, calia que Maria la revés. Per Maria nosaltres rebem la nostra part en l`herència, sense la seva participació res no hauria estat possible. En aquella petita vil·la de Galilea, en aquella humil casa de Natzaret s’hi esdevingué una escena clau per a la nostra salvació. Maria que des de sempre havia estat destinada a aquesta alta missió rebé allí la visita de l’àngel, apartant la seva por, la seva torbació i obrint el seu cor a la voluntat del Pare, deixant-se fer per l’Esperit, obre tot el seu ésser al Fill i actuant així ens obre les portes de la salvació.

Maria apareix així com l’arca de la nova aliança, la mare del Salvador. El tabernacle on habitarà el Fill de Déu, el Sant de Déu. Quan l’àngel es retira entrem nosaltres en escena perquè en Maria s’hi troben el pla salvífic de Déu i la humanitat sencera.

Com pot ser això? No pot ser d’altra manera que actuant la gràcia de Déu. La immaculada concepció de Maria, la seva virginal maternitat, la seva ascensió en cos i ànima al cel; són l’avantsala de la nostra salvació. La nova Eva no podia sinó respondre obedientment, virginalment, sense defecte, per acollir el pla de Déu que cerca la nostra salvació. Per això fou preservada del pecat perquè nosaltres poguéssim ser alliberats per la passió, mort i resurrecció del Crist.

dissabte, 4 de desembre del 2021

Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

4 de desembre de 2021

Santa Maria de Valldonzella

Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i  Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest, segueix-lo» ens ha dit el profeta Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència. En aquest temps d’Advent estem en camí cap a la celebració del primer adveniment del Senyor, quan s’esdevingué la plenitud de la seva encarnació. Al llarg de la vida, de la nostra vida de monges i de monjos, de la nostra vida de cristians, també estem sempre en camí cap a la Pasqua, cap a l’encontre amb el Senyor. En paraules del Papa Francesc: «El Senyor Jesús no és només el punt d'arribada de la peregrinació terrenal, sinó que és una presència constant en la nostra vida: sempre està al nostre costat, sempre ens acompanya; per això quan parla del futur i ens impulsa cap a aquest, és sempre per a reconduir-nos en el present.» (Àngelus 15 de novembre de 2015).

Com ser al llarg d’aquest camí pluja per als camps, prat deliciós, farratge per als altres? Com ajudar a que els recs de les nostres comunitats vagin plens de l’aigua de l’esperança? Com fer-ho a més des de la fragilitat, quan per l’edat anem perdent les forces, quan la rutina ens va pesant com una pesant cadena?

Nosaltres monges i monjos en primer lloc ho hem de fer lloant al Senyor, lloant-lo de bon grat o com diu sant Benet no anteposant res a l’Ofici Diví. Que la pregària personal i comunitària, però sobretot la comunitària, sigui per a nosaltres cada dia, en cada moment del dia com aquell sol que brilla set vegades o aquella lluna que brilla com el sol, com ens ha dit el profeta Isaïes. Hem d’alimentar aquest desig de pregar i hem de fer-ho fonamentalment mantenint el nostre contacte estret amb la Paraula de Déu, llegint-la i meditant-la cada dia. Aquella Paraula que Jesús ensenyava i predicava, aquella Paraula que guareix l’ànima.

Però viure de la Paraula, viure amb la Paraula i viure per la Paraula ha de donar fruits. No podem ser tant sols oïdors passius de la Bona Nova, n’hem de ser també sembradors: anant cap als altres tal volta amb un simple gest, apropant-nos-hi, sense esperar res a canvi d’allò que res no ens ha costat; perquè la Paraula és do gratuït de Déu.

L’Evangeli de sant Joan en el seu pròleg, que escoltarem si Déu vol per Nadal, ens diu que la Paraula es va fer carn; també nosaltres hem de fer-la carn, no sigui que fins i tot en les nostres comunitats hi hagi qui se senti malmenat, qui fins i i tot sense adonar-se’n se senti desesperançat. Perquè l’esperança és l’últim que podem perdre, perquè Déu és esperança. Deia el Papa Francesc que l’esperança «és aquesta virtut tan difícil de viure: l'esperança, és la més petita de les virtuts, però alhora la més forta. I la nostra esperança té un rostre: el rostre del Senyor ressuscitat, que ve «amb gran poder i glòria» (Àngelus 15 de novembre de 2015).

Visquem amb aquesta esperança aquest temps d’Advent, els ulls sempre fits en el Senyor, reconeixent-lo en cada germà i germana.

Ell és a la porta i truca, obrim-li la porta del nostre cor i acollim-lo amb joia.

dijous, 2 de desembre del 2021

Divendres de la setmana I d’Advent

 

Divendres de la setmana I d’Advent

3 de desembre de 2021

Is 29,17-24; Salm 26,1.4.13-14 i Mt 9,27-31

 

No tenim cap poder per fer sentir als sords, ni per fer passar els ulls dels cecs de la fosca a la llum, ni per fer fondre als violents; tot això està en mans de Déu. Però si tenim al Senyor al costat, si Ell ens il·lumina, si Ell ens protegeix, si a Ell desitgem, si en Ell esperem, si ens omplim de reverència pel seu nom, qui ens pot fer por? Són les pors que impedeixen als homes la fe, l’esperança, i la confiança en Déu, perquè la fe, l’esperança i la confiança són de Déu, que les dona a qui li plau; però de comú als qui s'esforcen per vèncer-se a si mateixos, prenent mitjans per a això; com escrivia sant Francesc Xavier. Perquè l’única força que tenim és la fe en el Senyor, aquella fe que pot arribar a moure muntanyes o a convertir països sencers en un jardí i els jardins en boscos.

Tant sols amb aquesta força confiada, reposada en el Senyor podem fer front des de la nostra pròpia fragilitat, des de les nostres flaqueses tant físiques com morals, a tot allò que el Senyor ens va posant al davant com a reptes, com a serveis. Nosaltres sols què podem fer? Si no el tinguéssim a Ell al costat com podríem tirar res endavant? Per això la força del monjo li ve de la seva vocació, de la seva crida i de la resposta a aquesta crida. Com escrivia sant Bernat al monjo el fa la vocació, al prelat, a l’abat, el fa el servei. És per tant la vocació, la relació amb el Senyor allò de més important, el que defineix al monjo, al cristià. Aquesta vocació ha de ser guiada per la llum del Senyor, tant sols si Ell ens il·lumina podrem ser salvats, podrem esperar ser salvats. I aquesta llum ens ve cada dia pel contacte amb la Paraula, per la pregària, per l’Eucaristia, per la vida comunitària.

No són pocs els embats que la vida ens va plantejant a cada moment, no són poques les tempestes que hem viscut en aquets darrers anys. Com diu el Salm 106 tants cops ens flaquegen les forces, tants cops ens creiem pujats al cel com tants d’altres ens veiem baixats fins al fons, és quan  ens regirem de mareig i el cap ens roda davant la realitat de cada dia. Aleshores ens cal més que mai la confiança en que es farà tal com hem cregut, sols si creiem que Ell té poder per a fer tot allò que li demanem. Fe en aquell qui és per a nosaltres el model on emmirallar-nos, un model inabastable, però sempre en el nostre objectiu.

Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant, ni fent res al marge d’aquests. La doctrina és per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians.

La Regla és la guia, el full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, no és una fi en si mateixa, no és sinó un començ de vida monàstica (Cf. RB 73,1), un instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Les relacions fraternes ens posen a prova cada dia perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Tant sols si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a Ell ens hem consagrat, si és a Ell a qui cerquem, si com Ell volem viure i és Ell qui guia els nostres passos, sabrem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. I a la meta hi ha aquell jardí que sembla un bosc, on no queda rastre dels qui van amb males arts, ni hi ha buit al voltant dels justos; allí on nosaltres esgarriats comprendrem i veurem a Déu tal com és.

divendres, 19 de novembre del 2021

Dissabte de la setmana XXXIII durant l'any / I

 

Dissabte de la setmana XXXIII durant l'any / I

20 de novembre de 2021

Sant Octavi

1M 6,1-13; Salm 9,2-3.4 i 6.16 i 19 i Lc 20,27-40

 

Antíoc el rei assot d’Israel i de tants altres pobles de la seva època, el conqueridor i dominador que s’imposava a sang i espasa, està a les portes de la mort, la seva estratègia finalment no ha donat resultat, ha estat vençut pels jueus i pels perses i ara trasbalsat profundament, no se’n sap avenir i cau malalt al llit vençut davant del Senyor. Volgué arrasar el culte al Déu d’Israel, es fià de les seves soles forces i ara a la fi de la seva vida veu que tot plegat no és res més que vanitat i fum, perquè no havia fonamentat la seva vida sobre la roca de Déu sinó sobre el fang de l’ambició humana.

Sovint els homes posem la nostra mirada sobre objectius mundans, caducs, efímers i oblidem allò que val realment, l’únic que val. Cap dels valors que en l’antiguitat o avui dia la major part dels homes tenen per importants ho són realment. Esmercem molts esforços en aconseguir poder, reconeixement, diners o prestigi; però a l’hora de la veritat cap d’aquestes coses dura per sempre i tant sols tenen poder per allunyar-nos del que val realment. També el mateix poble d’Israel, ho hem anat veient al llarg d’aquests darrers dies en la primera lectura,  tingué i caigué en la temptació d’oblidar a Déu per adequar-se als corrents imperants en la seva època, es va hel·lenitzar en costums i cultes i va ofendre així al Senyor.

Foren pocs els qui es mantingueren fidels, els qui venceren la pressió dels poderosos, els qui resistiren les modes que volien imposar-se de totes, totes. I aquets pocs que es mantingueren fidels a l’amistat amb el Senyor acabaren pagant-ho amb la vida com Eleazar que no volgué ni tant sols aparentar que vulnerava la llei, com els set germans morts davant la seva coratjosa mare o amb l’exili com Mataties que acabà per haver d’anar-se’n al desert.

Té raó Antíoc ara al final de la seva vida, ell es creia estimat i bondadós quan de fet la maldat havia guiat la seva vida i per això al moment de la veritat es mostra trist, vençut i abatut. Els nostres valors deixen de ser bons valors quan s’allunyen de la voluntat del Senyor, quan disfressem la nostra voluntat de voluntat divina i ens convertim així en impostors malvats que fixem la nostra meta en ambicions mundanes i per aconseguir-les no deixem d’emprar qualsevol mètode, com Antíoc, mentint, violents, murmurant, presos a la trampa que parem ofenent als altres i al Senyor.

El que realment val als ulls de Déu és una altra cosa. Ni poder, ni haver tingut set marits serveixen de res, perquè ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli els qui Déu considerarà dignes ja no moriran mai més, tindran part en la resurrecció, seran iguals als àngels i seran fills de Déu.

Davant del conformisme social hi ha qui com els màrtirs trenca motlles i si davant els seus contemporanis són considerats sovint uns fracassats; pel Senyor són estimats i convidats al Regne d’aquest Déu que és Déu de vius i no de morts; Déu dels vertaderament vius. El que val és el judici davant de Déu no pas l’opinió dels homes.

Hi ha també algú molt especial en la vida de Jesús, en la vida de l’Església, que això ho entengué molt bé, no pas fent-ne grans explicacions, ni grans disquisicions, simplement ho practicà i ho visqué; cantà les meravelles del Senyor, saltà de goig i celebrà el seu nom, el d’aquell que portà en les seves entranyes virginals.

Per això Maria és causa de la nostra alegria, és la porta de la nostra joia si ens confiem al Senyor, si ens deixem arrabassar com ella per l’amor de Déu, d’aquell qui tant ens estimà i ens estima, amb un amor que no es consumeix, com el foc d’aquella bardissa a la muntanya. Confiem-nos a Maria i amb ella i per ella a aquell que no dubtà en fer-se com nosaltres i derrocant als poderosos, mai no defrauda l’esperança dels pobres en l’esperit.

dissabte, 13 de novembre del 2021

Dedicació de l’església de Poblet

 

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2021

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Restaura la meva església arruïnada». Un cert dia en què Francesc d’Assis pregava a l'església de Sant Damià, demanant al Senyor que l'il·luminés, li va semblar sentir sortir del Crucificat que allí hi havia la veu que tant desitjava escoltar, aquella veu li deia: «Francesc, restaura la meva església arruïnada». Certament davant dels seus ulls hi havia una església esfondrada, un temple en ruïnes, però la paraula de Déu anava molt més enllà d’aquelles pedres enrunades i parlava a Francesc de les pedres vives, de l’Església de Déu també aleshores en ruïnes.

Avui commemorem aquí la dedicació de la nostra església, la dedicació de la basílica de Poblet, perquè el temple que avui celebrem cal restaurar-lo, ja que la seva volta amenaçava despreniments. L’Església és obra de Déu, fundada per Jesucrist i fonamentada sobre el col·legi apostòlic però està en mans d’homes. L’Església neix als peus de la creu, quan el món s'enfosqueix, quan el Fill de Déu pateix la mort i la terra tremola; allí vora la creu neix l'Església. És prefiguració de l’Església celestial, com la creu és prefiguració de la resurrecció, albada de la Jerusalem celestial on els esperits dels justos ja han arribat a terme, aquella ciutat del Déu viu de la que ens ha parlat la carta als cristians hebreus  on hi resideixen miríades d’àngels i on s’hi celebra l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel. L’Església neix a l'hora del gran dol, de la gran foscor i de la desesperació, perquè allí al calvari, d’aquell cos d’on brollà sang i aigua, sorgeix misteriosament la llum de l'esperança. El Déu amagat roman sempre com Déu viu i pròxim i també en la nit del dolor, de la mort, de la dificultat, el Senyor continua essent el nostre Salvador i l'Església la seva nova família, que vora la creu començà a formar-se. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005). Per això l’Església terrenal formada per homes pateix sotracs, té esquerdes i cal treballar constantment en el seu arranjament, perquè no s’esfondri.

El nostre temple pateix encara avui problemes d’estructura per l’obertura en el seu moment de les capelles laterals de la nau sud i alhora pels estralls del foc que va cremar durant el trienni liberal de 1821 el cor i l’orgue. També l’Església a la terra pateix sovint per l’obertura de noves capelletes, les obrim nosaltres mateixos amb el pic de la murmuració, la pala de l’enveja i la paleta de la supèrbia i obrint-les afeblim els murs de l’Església; afavorim la llavor de la divisió que debilita els seus fonaments i la recerca de la unitat esdevé així una tasca constant en el dia a dia de la vida de l’Església, és l’ecumenisme que té com a objectiu retrobar la comunió perduda per l’afany dels homes en erigir-se garants de la voluntat de Déu. També l’Església de Crist ha patit els estralls del foc perquè la persecució ha estat massa sovint una companya habitual de viatge en aquest peregrinar seu per la terra.

El nostre temple intentà d’aturar el seu esquerdament als anys quaranta del segle XX situant falques de ferro per sostenir les voltes i es cobriren amb guix i altres materials perquè no es notés la intervenció. També l’Església pateix intervencions potser benintencionades en el seu moment però que acaben per provocar l’efecte contrari al que volien i en lloc d’unir, divideixen les pedres vives que la formen. Massa sovint també davant dels mals humans que afecten a la nostra Església hem volgut dissimular, maquillar-ne els efectes i més tard o més d’hora ha acabat per sortir a la llum allò que es volia amagar i amb efectes encara més perjudicials que els que hi havia en un moment inicial. És el mal del món i el Senyor va morir a la creu per posar-nos davant de la realitat del mal. No podem continuar traient importància al mal si tenim davant els ulls la imatge del Senyor que sofreix a la creu per nosaltres; aquell qui ens diu: «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres, perquè si així tracten al tronc verd, què passarà amb el sec?» (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

Nosaltres maldestres som avui les febles pedres vives que formen l’Església que peregrina per la terra i no tenim aquella fe de Zaqueu, tot i que també a nosaltres el Senyor ens diu que baixem del sicòmor de la banalitat, ens entestem en restar-hi i no acabem de creure’ns que el Senyor ens convida a compartir la taula amb Ell, ens convida a salvar-nos. Massa sovint som víctimes de les grans ideologies i de la superficialitat de l'home que ja no creu en res que no pugui comprar i es deixa portar simplement pel corrent dels temps creant un nou paganisme, un paganisme pitjor que cap altre abans, i volent oblidar definitivament a Déu, ha acabat per desentendre's de l'home. Sovint doncs estem sumits en la terra i no mirem al cel, no mirem al Crist que continua passant al nostre costat i ens crida. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

No es tracta d’emprar trompetes i címbals, d’immolar una infinitat de moltons i de vedells; es tracta, com Zaqueu, d’obrir els nostres cors al Senyor, de voler amb tot el cor de viure a casa seva lloant-lo cada dia, d’estimar-lo més que cap altra cosa a la nostra vida, de voler viure als atris de la casa del Senyor. «Únicament podem veure a Jesús amb el cor. Solament l'amor ens el deixa veure i ens fa purs. Només l'amor ens permet reconèixer a Déu, que és l'amor mateix.» (Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

Nosaltres els homes som els qui esquerdem, els qui provoquem fissures i afeblim els murs provocant divisions a la casa de Déu, que és la seva Església. Tantes vegades el buit i la maldat de cor ens dominen; tantes vegades celebrem només per a nosaltres sense adonar-nos que és Ell qui ens convoca; tantes vegades deformem i abusem de la seva Paraula; tantes vegades la nostra fe defalleix i la formulem mitjançant paraules buides; tantes vegades embrutem l'Església els qui, per la nostra consagració, pel nostre sacerdoci, hauríem d'estar completament lliurats a ell i acabem per sucumbir a la supèrbia i a l’autosuficiència. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

El Senyor vingué a buscar allò que s’havia perdut i no ho dubtem mai, nosaltres som els perduts, malgrat que siguem els qui miren d’apuntalar la seva casa, el seu temple; ho fem sempre de manera maldestre i quan volem apuntalar amb el ferro de la supèrbia acaba per aparèixer el rovell del pecat; quan amb els nostres cants, trompetes i címbals mirem d’amagar les esquerdes de la nostra fe amb el guix d’un culte buit, acaba per caure tot plegat damunt els nostres mateixos caps.

Es pregunta el Papa Francesc «Com vivim el nostre ser Església? Som pedres vives o, per contra, som, per així dir-ho, pedres cansades, avorrides, indiferents? Ens obrim a l'acció de l'Esperit Sant per a ser part activa de la nostra comunitat o ens tanquem en nosaltres mateixos?» (26 de juny de 2013).

Ens cal la força de la fe per demanar-li al Senyor d’esdevenir, imperfectes com som, febles com som, pecadors com som, pedres dignes per al seu temple, carreus tallats per la força de l’Esperit, restaurats pel poder de la gràcia i poder així brillar amb l’esplendor d’una vida santa, com a part de l’edifici visible que és l’Església a la terra, prefigura de la celestial.

diumenge, 7 de novembre del 2021

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B En memòria dels difunts de la família Vilà

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

7 de novembre de 2021

Difunts família Vilà

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

«Els homes morim» ens ha dit la carta als cristians hebreus. Aquest és un fet natural però tot i que el tenim ben après, la mort sempre ens sorprèn, ens costa pair-la, per utilitzar una expressió col·loquial. Per la fe podem saber que el Déu que ho és per tots els segles, com ens ha dit el salmista, ens espera després d’aquest judici que ens anuncia també la segona lectura. Sabem que Déu és pare de misericòrdia i que ens estima i qui estima no pot pas voler cap mal a l’estimat. 

Això és una cosa que els nostres Andreu, Ramon, Dolors i Ana ens han ensenyat al llarg de la seva vida i ens han deixat com a llegat; aquesta és l’herència que val i no pas cap altra. Perquè ja ho hem escoltat en les lectures, Crist no valora aquells grans sacerdots que es passegen amb els seus vestits i cerquen que la gent els saludi; Déu estima una viuda pobre que dona dues petites monedes, perquè no té més; Déu estima la viuda de Sarepta que sols té un grapat de farina i una mica d’oli per a ella i per al seu fill, però no dubte en compartir-ho amb el profeta Elies. I cap de les dues ho fa per una recompensa perquè ni la del temple sap que Jesús l’està observant, ni la de Sarepta sap que gràcies al seu gest durant molts dies tant ella com la seva família podran menjar. 

No és això el que ens han deixat L’Andreu, el Ramon, la Dolors i l’Ana? No ha estat aquesta la seva manera de fer, la seva manera d’estimar-nos? Avui els recordem a ells i a tots els nostres pares, mares, oncles, tietes, avis i cosina difunts, ho fem amb enyorança; una enyorança que no ens passarà mai, perquè ja no els tenim entre nosaltres; però fixem la vista una mica més enllà, fixem-nos en com han viscut, en com han compartit; cadascun d’ells a la seva manera i en les seves circumstàncies, però recordem sempre com ens han estimat, tot i que potser alguna vegada puntual d’una manera que no acabàvem d’entendre, però al cap i a la fi tant sols volien el millor per a nosaltres i han esmerçat totes les seves forces per lluitar pels seus. Ara ens venen al cap mil i una anècdotes o situacions i ens aniran venint sempre, perquè ells formen part de les nostres vides i això és també el seu llegat. 

Fa poques setmanes amb la mort de l’Andreu, un lluitador nat, un home inquiet i compromès fins al final, ha mort el darrer dels primers vuit germans i potser això marca la fi d’una època i alhora ens fa adonar que el temps passa i tots anem fent anys i és cert que passa, però no passa en va sinó que anem acumulant generacions i en la memòria d’aquestes hi ha el record dels nostres difunts, d’aquells que són més nostres perquè ens han estimat i els hem estimat; perquè ens estimen encara i els estimem també ara nosaltres, d’una manera potser diferent però amb la mateixa intensitat. 

Avui els recordem amb tristesa, amb nostàlgia; però els hem de recordar sempre i per damunt de tot amb esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i els nostres germans podran respondre que no han fet res més que estimar i que ens han estimat amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliços ells que ens han lliurat generosament el seu amor i s’han sentit estimats per nosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys han rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberats del cos mortal segur que agraeixen. 

Recordar als nostres difunts, pregar pels nostres difunts, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a ells, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens hi ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots. 

Jesús vora el sepulcre del seu amic Llàtzer digué a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?» Els nostres germans hi van creure i ara i aquí nosaltres tot recordant-los a ells demanem al Senyor que aquesta seva esperança s’hagi acomplert i gaudeixin de la pau que es van guanyar a pols al llarg de tota la seva vida, donant als seus.

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

7 de novembre de 2021

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

Oferir-se, donar-se, això és el que complau a Déu; no li plauen grans ofrenes, ni encara menys anunciades a tocs de corn o de trompetes; Déu estima la senzillesa de cor, la sinceritat de cor. El Senyor sap que és donar-se del tot, perquè a Crist no li calgué oferir-se moltes vegades, amb una sola vegada n’ha tingut prou, perquè Ell s’ha donat fins a l’extrem i això és el que ens demana donar-nos fins a l’extrem de donar el que ens cal, no pas el que ens sobra. Una vídua que no té sinó un grapat de farina i una mica d’oli; una altra vídua pobre que sols té dues monedes de les més petites; totes dues donen tot el que tenen i ho fan generosament, desinteressadament; no pas pensant en cap recompensa futura, sinó donant-ho de cor.

La nostra societat apareix sovint com a altruista i li plau dir-se solidaria, generosa; però al cap i a la fi acabem donant allò que ens sobre, allò que ja no hem de menester o fins i tot allò que ens fa nosa; som com aquells mestres de la llei que blasmava Jesús que els agradava de passejar-se amb els seus vestits, ser saludats a les places, ocupar els primers seients i que acabaven devorant els béns de les viudes en lloc de socorre-les. Eren d’aquells que mantenen una actitud de superioritat i de vanitat que els porta a menysprear als que compten poc o es troben en inferioritat de condicions, com era el cas de les vídues d’Israel. Qui sap si mentre aquella vídua pobre tirava dues petites monedes algun ric se la mirava amb menyspreu.

Al Senyor no li convencen les aparences, aquell qui va prendre damunt seu els pecats de tots, coneix ben bé que hi ha al fons dels nostres cors, Ell sap com diu el salmista que «els nobles són només aparença: tots plegats a les balances no pesen més que el vent.» i que sols val fer justícia als oprimits, donar pa als famolencs, alliberar als presos, donar la vista als cecs, guardar als forasters, redreçar als vençuts, capgirar els camins dels injustos, mantenir a les viudes i als orfes. És el que ens ensenya l’Església i tal volta avui ja hem oblidat, són aquelles definides com les obres de misericòrdia per l’Església i que segurament vam aprendre de memòria quan érem petits:  Donar de menjar al qui té fam; donar de beure al qui té set, vestir al despullat, visitar als malalts i als presos; acollir als forasters, rescatar als captius i enterrar als morts; això és el que compte.

Tant la societat com la cultura actual, igual que les del temps de Jesús, estan satisfetes pel desig de figurar, de protagonisme, d’aparèixer com a generosos, pura façana. Els mitjans de comunicació destaquen als personatges influents i provoquen l'anhel de ser citats com a famosos. En canvi, l'Evangeli presenta una manera ben diferent de comportament, en el qual la discreció, l'anonimat i l'honradesa es valoren de manera especial.

Jesús ens adverteix del risc de desitjar l'aparença. Cadascun de nosaltres pot descobrir fins a quin punt sofreix si no se’l té en compte, si no se li dóna l'honor que entén se li deu, si s'apoderen d'ell la gelosia en veure el tractament que reben uns altres. Cap d’aquests valors caducs i limitats serveix per al Crist, la norma al regne promès és ben diversa de la nostra; allí dues viudes valen molt més que tots els reis, els rics i els grans sacerdots junts. La vídua pobra de l’Evangeli és presentada com a icona de generositat i es converteix en protagonista als ulls de Jesús; ella no donà les dues petites monedes perquè Crist la veiés, segurament ni sabia que algú la mirava; però en aquell temple no hi havia cap altre de més religiosa, més solidaria, més honrada que aquella viuda.

Perquè Déu no mesura la quantitat sinó la qualitat, escruta el cor, mira la puresa de les nostres intencions.

dijous, 4 de novembre del 2021

Presentació del llibre de Joan B. Culla Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963) Tarragona - Llibreria la Capona

 

Presentació del llibre de Joan B. Culla

Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963)

Tarragona - Llibreria la Capona

Dijous 4 de novembre de 2021

 

Molt bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable invitació per ser present avui aquí i també a la família Morgades que ha mantingut el record del P. Bernat al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963. És un goig ser avui aquí en aquesta llibreria vertader referent cultural a Tarragona i ho és també compartir taula amb el Dr. Culla i amb en Josep-Lluís Carod Rovira.

Presentem aquí a Tarragona un nou llibre del Dr. Culla i això ja és de per sí important i una bona noticia perquè el Dr. Culla és un dels historiadors de referència del nostre país i alhora un molt bon comunicador. Tenen o tindran per tant vostès a les mans una bona obra, escrita amb rigor, una biografia, una molt bona biografia. Però  darrera una obra d’aquest gènere, una biografia, un gènere que alguns podrien creure en desús o desfasat; hi ha sempre una història humana, una vida que pel que sigui té alguna cosa a transmetre’ns.

Totes les vides són interesants, totes aporten quelcom a algú i al cap i a la fi el conjunt de les biografies individuals de cadascun de nosaltres formen el conjunt de la història d’un poble. Moltes vegades podríem dir que alguns esdeveniments històrics haurien transcorregut de manera diferent si els seus protagonistes haguessin estat uns altres i segur que deu ser així. També hi ha personatges històrics que si no haguessin existit haurien afectat directament l’esdevenir de la nostra història i d’altres que de no haver existit l’haurien fet més planera. Avui i aquí tenim una biografia d’una persona, d’un prevere, d’un monjo que va protagonitzar una part important de la petita història de Catalunya viscuda des del Monestir de Poblet. Una història profundament humana amb un anhel diríem vital que la guiava i que un cop aconseguit se li esmunyi de les mans o més aviat li fou arrabassat d’una manera com a mínim poc digne i encara menys digne si tenim en compte que gran part dels protagonistes de la història eren homes d’església.

És aquesta doncs una biografia escrita amb el rigor d’un professional de la història i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica però apassionat i sovint commogut per aquesta història personal i col·lectiva. Tenim doncs a les mans una obra escrita amb rigor i amb passió i per tant la combinació no pot donar sinó un molt bon resultat, com així ha estat. Una biografia que té la virtut de descobrir-nos un personatge fins ara amagat de la història, una biografia que esdevé un acte de reivindicació d’una persona i fins i tot un acte de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet ja de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu moment no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.

El P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps i de la seva terra; amb dos amors profunds en primer lloc Déu fet que el portà a entrar als pares paüls i a ser ordenat de prevere i un segon amor també molt profund, a la seva terra i concretament a Poblet, és aquets amor sense cap dubte el que el porta a ser la primera vocació després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940. El 24 de novembre de 1940 quatre monjos italians, del monestir de Santa Croce a Roma, a tocar de San Joan Laterà: Giovanni Rosavini, Martino Marini, Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran part destruït, on vivia des de 1929 un home clau en la seva restauració, Eduard Toda, aleshores ja en el darrer tram de la seva vida, però que seguia treballant per ressuscitar el monestir després de cent-cinc anys d’abandó i una destrucció i espoliació quasi absoluta. Aquells mesos finals de 1940 i primers de 1941 convisqueren a Poblet els quatre monjos fundadors i Eduard Toda, i la convivència no fou sempre fàcil. L’abril de 1941 morí Eduard Toda, quan ja havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així un pont entre moltes coses: primer entre els catalans que miraven a Poblet des de finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda, Domènech i Muntaner o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en una guerra de resultat encara incert; pont també entre una Església profundament arrelada a la terra i una Església estretament vinculada al nou règim sorgit d’una guerra civil. Un home d’Església i un home del país, nascut en el sí d’una família conservadora, d’arrel carlina com moltes altres a la Conca de Barberà, és a dir profundament creient i alhora malaltissa d’amor pel seu país.

Poblet estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu el subtítol d’aquesta biografia seva, des de que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat, a mercè de qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que hagués de menester i que havia estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades.

La seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus coetanis hi havien posat.

Manuel Morgades, el P. Bernat, és un clar exemple d’aquells que foren perseguits primer per la seva fe en Déu i després per la seva fidelitat al país. El P. Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere la primavera de 1936, l’aixecament militar de juliol el sorprengué a l’Espluga i passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. Posat finalment en llibertat i establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren fugir de la zona republicana i incorporar-se com a capellà alferes a l’exèrcit franquista. Com tants altres i com destaca el Dr. Culla la seva valoració d’aquesta etapa passa d’un cert entusiasme amb una èpica narració per a la revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca, a un nou relat fet anys després a la seva família, molt més centrat en la tragèdia d’una guerra civil i d’una molt dura postguerra.

La vida del P. Morgades té tres parts molt clares unides per un nexe comú: Poblet. La primer part de la seva vida va de 1911, quan neix, al 1 d’abril de 1941, quan entrà a Poblet; veient acomplert el seu somni, Poblet amb una vida monàstica restaurada i ell de monjo. La segona part de la seva vida són els nou anys de vida monàstica del P. Bernat Morgades a Poblet, cinc mesos després de l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia, entrà al monestir i la seva sola entrada significà una pròrroga en la vida de la comunitat.  La tercera i darrera part de la vida del P. Bernat s’enceta amb els esdeveniments de 1950 quan fou arrencat d’allò que més estimava, fins a la seva mort el setembre de 1963 esdevé un monjo proscrit i errant per l’Europa de la postguerra mundial. Quan llegeixin aquest llibre viuran un ritme in crescendo, el de la vida del P. Bernat que arriba al seu cim amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo fugitiu sempre enyorat de Poblet.

Què va passar l’any 1950 a Poblet? Vostès ho poden saber ja que el Dr. Culla aporta tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos que culminaren amb la marxa del P. Bernat vers un nou exili. De la mà del Dr. Culla vostès podran descobrir els protagonistes principals i els secundaris d’aquesta història i alguns altres que esdevenen cooperadors necessaris per als fets tal com van succeir; en la lectura vostès els descobriran i els coneixeran. El Dr. Culla, com diria algú, intenta posar llum a la foscor, i ho aconsegueix, deixin-se guiar per ell i la seva paraula experta i arribaran a saber el perquè de tot plegat.

Sols un apunt, en entrevistar el juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, per a la segona època de la revista Poblet; aquest recordava encara amb extrem dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació amb qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. Dues víctimes, el P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, dues víctimes notòries d’una situació que costa de creure que s’hagués produït; però els asseguro que és ben real. Li deia el mateix P. Bernat al seu íntim amic i protector també en els moments difícils, en Lluís Carulla: «no preguntis què he fet per trobar-me com me trobo. Millor i més exacte seria preguntar que m’han fet i per què ho han fet».

Del P. Bernat Morgades en restà molta feina feta, citar tant sols la fundació de la Germandat de Poblet, en un difícil equilibri per no alertar al règim del moment amb noms sospitosos, i la creació de la revista Poblet, de la seva primera època, recuperant-se la capçalera l’any 2000 seguint l’estela d’aquella primera revista fundada pel P. Bernat.

El P. Bernat fou un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat per aquest amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret, Poblet. La seva història personal depassa l’àmbit privat, perquè és una mostra del conjunt de la història de l’Església a Catalunya, de la mateixa història de Catalunya. No dic de l’Església catalana i no ho dic tant sols perquè alguns protagonistes d’aquesta història particular, no eren pas catalans, sinó perquè aquesta com a tal no existeix, no s’alarmin, en estricte sentit hi ha una Església universal i unes esglésies particulars, les diòcesis; per tant que no els enganyin, és ben clar que tampoc no existeix l’Església espanyola. Un àmbit aquest, la història de l’Església a Catalunya al llarg del segle XX i més concretament durant el franquisme, que és un camp encara per estudiar amb rigor i profunditat. Amb personatges que han passat una mica desapercebuts i d’altres la imatge dels quals està per descobrir.

Aquí amb aquest llibre podem descobrir un d’aquets personatges i potser també d’altres que es mouen al voltant d’aquesta història. Tenen o tindran a les mans una biografia que no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un abans i un després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el de la història més recent de Poblet.

El Dr. Culla, fins ara aliè a la història del món monàstic, s’endinsa en la nostra història comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem dubtat a facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa General a Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de Poblet de 1940 ençà és encara la gran desconeguda.

De nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com dir de la història de Catalunya.

De nou agrair a la família Morgades que no hagin defallit mai, que no s’hagin rendit mai, ni en els pitjors moments; perquè gràcies a la seva tasca sovint callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P. Bernat, són ells qui han fet possible aquest llibre.

Moltes gràcies.

dimarts, 2 de novembre del 2021

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2021

2M 12,43-46, Salm 22, Rm 14,7-9.10b-12 i Jo 11,32-45

 

Sense l’esperança en la resurrecció la mort és un sense sentit, pot acabar esdevenint una angoixa vital, com una espasa que plana sobre el nostre cap, sobre la nostra vida, sempre amenaçant, per acabar caient damunt nostre, un dia més proper o més llunyà. La vida aquí és un regal de Déu; perquè és llavor de vida eterna; aquest és el seu vertader sentit. 

Deia una recent publicació de la Fundació Joan Maragall que «parlar de tant en tant de la mort és útil, com a mínim per quatre raons: ajuda a discernir millor les prioritats vitals; relativitza les preocupacions, els desigs i els entrebancs i els posa en un context temporal més ampli; ens ajuda a adonar-nos de la importància que tenen per a nosaltres algunes persones i alguns episodis de la vida; i contribueix a la lucidesa sobre la fragilitat de la nostra condició.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 7). 

La mort per al creient va lligada íntimament i indissolublement a l’esperança; com aquella esperança que mogué a Judes Macabeu a oferir un sacrifici d’expiació pel pecat dels homes que havien mort en la batalla. Judes Macabeu honorava als morts certament, però no mogut solament per la nostàlgia o el dolor per la seva pèrdua, perquè si no hagués esperat que els qui havien caigut ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels qui ja eren morts. Judes Macabeu feia talment com nosaltres, que avui recordem als nostres germans difunts moguts per l’esperança de la seva i de la nostra mateixa resurrecció; perquè els qui avui preguem pels nostres difunts, demà serem també dels qui hauran deixat aquesta vida. El fonament d’aquesta esperança té un nom: Crist. Fou Ell qui va morir i va tornar a la vida, ens ha dit sant Pau, Crist és l’esperança, encarnada, feta home, feta realitat. Per això ens confiem a Ell, tant si vivim, com si morim ens confiem al qui és sobirà de morts i de vius, com diu l’Apòstol.  

La mort ens causa dolor, la mort dels éssers estimats, la dels qui han conviscut amb nosaltres, la dels amics; ens dol la seva pèrdua i alhora ens fa ben present el sentiment de la finitud de la nostra pròpia vida. No podem restar insensibles a la mort, seria ben bé una manca de caritat, perquè a Jesús mateix se li negaren els ulls davant la mort del seu amic Llàtzer i el dolor de les seves germanes; es commogué profundament i es contorbà. Davant la mort, des de la fe, ens cal sentir-nos adolorits sí, però alhora plantar la llavor de l’esperança i confiar en que veurem a la fi manifestada la glòria de Déu. Sovint quan parlem de la vida pensem en aquesta vida que tenim ara, amb una data d’inici i una data de caducitat; però la idea de vida, la Vida amb majúscules, va molt més enllà d’aquesta existència massa sovint infeliç, massa sovint sacsejada per la malaltia, la dificultat, les ambicions, la lluita constant per sobreviure. «Déu no ens salva de la mort ni de la desgràcia, creiem que ens salva en la mort i en la desgràcia.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 47). 

Jesús a casa dels seus amics a Betània digué a Marta: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). També a nosaltres les coses terrenals, la vida terrenal ens neguiteja, quan de fet la nostra mirada hauria d’anar sempre més enllà del que ara i aquí veiem, fits els ulls al cel, fits els ulls de la fe en la vida eterna. 

Per a nosaltres des de la fe té sentit pregar pels nostres germans difunts i avui, recordant-los, estem en comunió amb ells conscients de que si Crist ha vençut la mort, ha guanyat per a ells i per a nosaltres la vida eterna. Ara i aquí preguem perquè els nostres germans ja gaudeixin d’aquesta vida en plenitud, que havent comparegut davant el tribunal de Déu l’esperança sigui ja per a ells una certesa i demanem que un dia ens hi unim a la presència del Pare. 

Tot pregant i recordant als nostres germans difunts, visquem ara nosaltres per al Senyor per tal de poder morir per al Senyor, sobirà de morts i de vius, font de la resurrecció i de la vida.