dimecres, 30 de setembre del 2015

Dimecres XXVI temps ordinari.



Dimecres  XXVI temps ordinari.

Homilia predicada al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Valldonzella.
30 de setembre de 2015.

Ne 2,1-8; Sal 136,1-2.3.4-5.6; Lc 9,57-62

Jesús va fent camí vers Jerusalem; l’acompanyen els deixebles i algunes dones i se li va afegint gent al pas. Tres candidats volen incorporar-se, Jesús els exposa tres condicions per a seguir-lo: Deixar-ho tot, no mirar enrere i no anteposar-li res. Com diu la Regla «No anteposar res a l'amor del Crist.[1]»
El primer fet ens recorda l’afirmació de Rut a la seva sogra Noemí «On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar.[2]»
La segona ens remet a la crida d’Eliseu al profeta Elies «va córrer darrere d'Elies i li digué: Deixa'm anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. Elies li va respondre: Vés! Torna-te'n! A què t'obligo jo? Eliseu se'n tornà de darrere d'Elies, va agafar la parella de bous, els immolà (...). Després va seguir Elies i es quedà al seu servei.[3]» Crist demana com diu la Regla «Apartar-se de les maneres de fer del món.[4]»
La crida és radical, ofereix ben poques seguretats, «el Fill de l'home no té on reposar el cap[5]» i alhora és immediata. Crist demana al deixeble que prengui una decisió i l’ha de prendre sol, sol davant Jesús sense les falses seguretats que ens ofereix el nostre entorn. Crist crida a la ruptura, crida a cadascú en particular; però fent camí amb Crist no anem sols, anem amb els que Ell ha cridat, fent camí enmig de tots els homes que són els fills de Déu, els nostres germans, els rostres de Crist, als qui com diu la Regla hem de veure «com si fossin realment el Crist.[6]»
Jesús amb aquesta radicalitat ens mostra que seguir-lo no respon a capricis personals, és la resposta a una crida, Crist, així ens ho diu la Regla «buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: "¿Qui és l'home que vol la vida i desitja veure dies feliços?" I si tu, en sentir-ho, responies: "Jo", et diu Déu: "Si vols la vida veritable i perpètua, guarda't la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta't del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la".» Crist és la nostra pau.


[1] RB IV, 21.
[2] Rt 1,16-17.
[3] 1R 19,20-21.
[4] RB IV, 20.
[5] Lc 9,58.
[6] RB XXXVI, 1.

dissabte, 26 de setembre del 2015

Diumenge XXVI Durant l’any



Diumenge  XXVI Durant l’any

Homilia predicada a la Comunitat Vedruna de l’Espluga el dissabte 26 de setembre de 2015.

Nm 11,25-29; Sal 18; Jm 5,1-6; Mc 9,38-43,45,47-48
Crist salva a tots els homes de bona voluntat encara que alguns, molts, o tots ells no el reconeguin o el confessin. El desig salvador de Déu és universal; abasta també a aquells que sols reconeixen al creador, tampoc no és lluny dels qui en mig d’ombres cerquen el Déu desconegut per a ells; perquè Déu dóna a tots la vida i com a salvador universal vol que tots els homes se salvin[1]. Aquestes afirmacions del Concili Vaticà II ens poden semblar ben allunyades de la postura de Joan i dels dotze en el relat evangèlic d’avui. Sembla que als deixebles els sap greu que uns altres, que no són del seus, facin el bé. Preferirien potser que no fessin el bé abans que perdre ells el monopoli del nom de Jesús. Una postura que també ens pot recordar a alguna altra en els nostres dies i en la nostra mateixa Església. És que els deixebles, com nosaltres, estant fent camí, encara no han arribat a entendre que vol Jesús d’ells, quin és l’abast real de seguir a Crist en la vida diària. Davant d’això Jesús és prou clar «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». Però adverteix que els qui el coneixen, els qui estan amb Ell, els qui són dels seus, han de ser coherents i no ser dels qui fan caure, ja que aquell qui faci caure a algú altre més li valdria ser llançat al mar amb una mola de molí al coll. Seguir a Crist, ser dels seus, no vol dir sols rebre el baptisme sinó que obliga a ser conseqüents amb la fe de Crist i la pertinença a l’Església; no essent motiu d’escàndol sinó testimonis del seu amor enmig del món, no a part del món.
La nostra l’enveja impedint que altres facin coses que ens agradaria haver fet a nosaltres, de fet vol monopolitzar l’Esperit però aquest, com ens ho ha dit la primera lectura, bufa allà on vol. Com Moisès el Concili afirma que tant de bo tot el poble del Senyor, tota la humanitat, fos profeta i rebés l’Esperit Sant i si així fos nosaltres no som qui per impedir-ho.  Déu actua d’una manera invisible en el cor de tots els homes de bona voluntat, ja que Crist va morir i ressuscitar per a tots i per mitjà de la seva redempció l’Esperit ofereix a tothom la possibilitat  d’associar-se al misteri pasqual de la manera que Déu sap[2]; sols Déu sap que hi ha en el cor de cada home, sols Ell ho sap[3]. La fe en Crist, el baptisme i la pertinença a l’Església són la via ordinària a la salvació; però per Déu no hi ha res impossible i per altres vies pot salvar als homes dels que Ell coneix la seva bona voluntat. Crist és l’únic mitjancer per a tota la humanitat i qui no el coneix potser, tot i no saber-ho, també se salva gràcies a Ell.
Demà tenim una cita a les urnes molt important, el nostre futur, potser com mai fins ara, és a les nostres mans. Siguin quins siguin els resultats preguem al Senyor perquè superant les situacions conflictives amb generositat i esperit de concòrdia i de diàleg, respectant-nos i estimant-nos els uns als altres, respectant la pluralitat i la nostra identitat particular, sense exclusions i amb esperit integrador, no perdem mai aquest sentit de comunió amb tots els homes que avui Jesús ens ha ensenyat.


[1] LG II,6.
[2] GS 22.
[3] Cf. Homilia Joan Pau II inauguració pontificat 22 d’octubre de 1978.

diumenge, 13 de setembre del 2015

Diumenge XXIV Durant l’any



Diumenge XXIV Durant l’any.
Homilia predicada el diumenge 13 de setembre de 2015 en la Missa vespertina al Monestir de Santa Maria de Poblet
Is 50,5-9a; Salm 114,1-2.3-4.5-6.8-9; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»[1]. Una pregunta que no podrem respondre tant sols amb paraules; la resposta han de ser paraules i obres. Les paraules les recitem cada diumenge en la professió de fe, en el Credo. Però ens diu la carta de sant Jaume que la fe si no hi ha obres, la fe tota sola, és morta.
Respondre aquesta pregunta implica d’una banda creure que Jesucrist és Déu fet home, és el Messies, però que significa això en les nostres vides? En el dia a dia? en el tracte amb els altres? La nostra vida s’ha d’anar identificant amb la de Crist, certament mai no hi arribarem, perquè Ell és el Fill de Déu fet home i nosaltres som homes fets per Ell fills del Pare, per acció de l’Esperit. Ell és el Messies amb el qual i pel qual un cop morts ressuscitarem.
Crist no és el que nosaltres voldríem que fos, no és un Crist al nostre gust; també com Pere definint-lo al nostre gust pensem fer-li un favor. Pere cau en aquesta temptació, no vol que Jesús pateixi; certament una reacció ben natural i ben humana. Tots tenim la temptació, com Pere, de fer un Déu a la nostra mida, de dir-li a Déu com ha de ser perquè el seu programa ens sembla massa dur i feixuc, fins i tot per a Ell mateix. Voldríem un Crist ressuscitat sense passar per la creu, i aquest no és el pla de Déu. Ell vol compartir amb fets el nostre sofriment, identificar-se plenament amb nosaltres, tot i que potser nosaltres no acabem d’entendre un Déu així tant planer. La nostra vida ha d’estar centrada en Crist i en l’Evangeli; Un Evangeli que no ens promet la felicitat en aquesta terra; l’Evangeli és el pla de Crist. Rebuig, mort i resurrecció  és el camí de Crist; negar-nos a nosaltres mateixos, prendre la nostra creu i acompanyar a Crist és el camí que Ell ens ofereix.
Nosaltres ens podem quedar sols en les paraules, sense fer gran cosa. És en el tracte amb els germans, que són tots i cadascun dels homes i dones creats tots per un sol i únic Déu, on hem de veure a Crist. Certament això costa, ens limiten a bones paraules, com a molt, però com diu sant Jaume si no donem res del que necessita l’altre quin profit li farà el nostre bon cor? Cal donar als altres el que necessiten, no sols materialment, també poden necessitar ser escoltats, afecte, comprensió. Ens cal sortir del nostre egoisme per obrir-nos als altres en tants drames com sacsegen el nostre món i davant dels quals podem caure en la temptació de la comoditat o de la indiferència de tant sovintejats com són. Ens commou el sofriment dels altres, els planyem; però moltes vegades d’aquí no passem davant dels drames dels exiliats i refugiats de fora i dels interns i més propers que ha creat la mateixa societat de la que formem part. Crist ens deixà doctrina i obres, el reconeixem en la seva Paraula i les seves obres. Cal que ens puguin reconèixer per la nostra fe, per les nostres obres, grans i petites. La fe es mostra en les obres, les obres són conseqüència de la nostra fe i per damunt de tot hi ha la gràcia de Déu, gratuïta, que no podem mai exigir, i que ens redimeix. Un camí gens fàcil però com diu Isaïes el Senyor Déu ens hi ajuda, no ens donem per vençuts.


[1] Mc 8,29.

divendres, 11 de setembre del 2015

Divendres setmana XIII temps ordinari



Divendres setmana XXIII temps ordinari

Homilia predicada a la comunitat de Jesús i Maria de Sant Gervasi a Barcelona 
Divendres 11 de setembre de 2015.

1Tm 1,1-2.12-14; Sal 15,1-2 i 5.7-8.11; Lc 6,39-42

«Senyor ningú com vos no em fa feliç.» Pau en aquest inici de la carta a Timoteu es mostra agraït perquè Jesucrist, el Senyor, li ha donat forces i l’ha considerat prou fidel per a confiar-li una missió. Pau alegre, està agraït tot recordant la seva conversió i proposa com a bona nova la seva pròpia experiència; perquè ha experimentat la gràcia del Senyor com un do gratuït, juntament amb la fe i l’amor a Crist. Pau fa una revisió de la seva vida, el balanç el fa sentir-se feliç de que Crist li hagi concedit la conversió de cor. També avui l’Evangeli ens dona unes pautes, potser en un llenguatge més dur que podria recollir la tradició oral del que foren els ensenyaments de Jesús en un llenguatge col·loquial, directe. D’aquesta manera es dirigeix també avui a nosaltres per tal de que esdevinguem més exigents amb la nostra vida que amb la dels altres. Podem sentir-nos identificats amb aquests textos que avui la litúrgia ens proposa; com a Pau el Senyor ens ha fet la gràcia d’oferir-nos la vida consagrada. Però som imperfectes, encara fem camí i sovint, massa sovint, veiem l’estella a l’ull del germà malgrat que la biga que tenim en el propi ull quasi ens impedeix la visió.
Un aniversari, com avui celebrem els 80 anys de la nostra Roser, és un moment de fer balanç de la nostra vida, de donar gràcies per allò que el Senyor ens ha concedit però alhora ser conscients de que encara estem en camí i no són poques les imperfeccions que ens acompanyen i afeixuguen. Amb motiu de l’any de la vida consagrada escriu el Papa Francesc en la seva carta apostòlica que hauria de ser veritat que allí on hi ha religiosos hi ha alegria[1] perquè el Senyor ens ha fet un gran regal. Però el mateix Papa ens convida a mirar al passat amb gratitud i alhora a confessar amb humilitat la pròpia fragilitat però vivint-ho sempre com l’experiència de l’amor misericordiós del Senyor[2]. Ell ens estima tal com som, fràgils, imperfectes; i aquest amor que Ell ens té és el que ens dona confiança de que la seva misericòrdia és infinita i sempre ens espera amb una mirada de perdó i misericòrdia, com el pare del fill pròdig; espera a que ens adonem de les nostres mancances i retornem la mirada vers Ell. Donem avui gràcies per aquests 80 anys de la nostra estimada Roser, la major part dels quals dedicats al servei dels germans i aprofitem aquesta Eucaristia per pregar confiats per tots nosaltres perquè en les diverses etapes de la nostra vida el Senyor ens doni forces per acceptar el que ens ve i tal com ens ve. Preguem també avui pel nostre país, perquè superi les situacions conflictives amb generositat i esperit de concòrdia i de diàleg, respectant-nos i estimant-nos els uns als altres, cercant allò que tenim en comú, respectant la pluralitat i la nostra identitat particular.
Roser per molts anys i gràcies per tota la teva tasca feta sempre amb amor a Crist i als germans.


[1] Alegreu-vos, II,1.
[2] Ibíd. I, 1.