dijous, 26 de gener del 2017

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve, Abats fundadors de Cister



Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve
Abats de Cister
26 de gener de 2017
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Els nostres pares eren homes piadosos dels quals ara nosaltres fem memòria del seu record, del seu bon nom i de la seva bondat. Robert, Alberic i Esteve cercant de portar una vida més d’acord a l’esperit de la Regla de sant Benet amb disset monjos més, deixant el seu monestir, es dirigiren un 21 de març de l’any 1098 a Cister. Ells creien en la necessitat de viure amb més profunditat l’esperit de la santa Regla i posseïren així ja anticipadament allò que desitjaven trobar. Sortiren del seu monestir sense saber massa bé que els esperava i obeint la invitació d’anar-se’n, convençuts com Abraham, que Déu els cridava. Fou a Cister on es deliren sota precàries construccions per aquella ciutat ben fonamentada, definitiva que té a Déu com a arquitecte i constructor. Ells també partint d’una vida monàstica que consideraven estèril aconseguirem com Sara la capacitat de fundar un llinatge del qual avui nosaltres formem part. D’aquella vintena d’homes nasqué una descendència nombrosa que ha perdurat durant nou segles maldant de persever en l’amor al lloc i a l’observança de la santa Regla.

Robert. Alberic i Esteve gràcies a la fe començaren a caminar per la gràcia de Déu, sabuts que no posseirien en aquest món allò que Déu els havia promès sinó que tant sols ho entreveurien de lluny estant, sentint-se així com a forasters i estrangers en aquesta terra. Ells cercaven una pàtria millor, la pàtria celestial, allí on Déu, que no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, els tenia preparada una ciutat, el monestir definitivament nou. Ells varen deixar casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps i en el món futur Déu els va reservar la vida eterna. 

Què ens diuen avui a nosaltres els nostres sants fundadors Robert, Alberic i Esteve? Què ens queda del seu testimoni? Què els demanem aconseguir per la seva intercessió? Ens diuen que seguim caminant confiats vers Crist, ens resten el seu exemple i el seu mestratge, i els demanem que ens ajudin a córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna, que el seu testimoni de vida monàstica faci que instruïts amb els seus ensenyaments espirituals maldem en les bones obres i posem en pràctica la fe a través de la caritat i seguim així fidelment el camí que ells encetaren. La tradició, l’espiritualitat cistercenca, plena d’humanisme, no ens arriba sols pels textos que els nostres pares ens deixaren sinó que és fonamentalment tradició viscuda, història viva. Parlar de tradició no és parlar tant sols de passat sinó que és parlar també de present i sobretot de futur. Per viure el present i per construir el futur ens cal però no oblidar mai el passat, tenint present tothora d’on venim i quins són els nostres orígens.
La nostra història com a cistercencs és una realitat encarnada en personatges, en rostres concrets que han construït el nostre present i ara ens demanen a nosaltres de treballar avui per edificar el nostre futur. Tots aquells que ens han precedit en les nostres comunitats han construït la realitat actual, uns ho hauran fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples, com Robert, Alberic i Esteve que moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister ens emplacen avui a donar fruits, uns fruits que durin i esdevinguin a la fi llavors de futur.

A Cister es visqué la força renovadora del misteri pasqual. Robert, Alberic i Esteve essent veritables testimonis de l’Evangeli ens deixaren exemple de solidaritat fraterna en una veritable comunitat de fe i d’amor. La seva memòria ens fa donar avui gràcies a Déu, per tots aquells que en el clos dels monestirs han dedicat la seva vida a la recerca de Crist amatents als germans. El seu record és també el nostre compromís a mantenir-nos fidels al seu esperit, a la Regla i al lloc. Som els seus marmessors, però no podrem mantenir el seu llegat ni fer fructificar els talents que han deixat a les nostres mans, si no confiem en Crist. Sols Déu ho pot tot, amb Déu al costat tot esdevé a l’abast, i considerant-nos servents inútils de l’únic i vertader Rei, Senyor i Mestre nostre, deixant els nostres propis interessos i fiats en la vida eterna, se’ns donarà ja aquí el cent per ú.

Que Déu per a qui és fàcil fer d’allò petit coses grans i del poc molt, mogui els nostres cors. Que ens ajudi a portar els treballs i dificultats, ni tants ni tant extrems com els que patiren els nostre pares, per seguir les petjades de Crist i estimant la Regla en l'obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, que és el clos del monestir i l'estabilitat en la comunitat. Que com ells, aquells soldats de Crist a qui l’aspror del lloc no desencoratjà en el seu ferm propòsit concebut en el seu ànim, no anteposem mai res a l’amor del Crist el qual ens dugui, com a ells, tots junts a la vida eterna, a aquella pàtria millor, la pàtria celestial.

divendres, 6 de gener del 2017

Epifania del Senyor



Epifania del Senyor
6 de gener de 2017
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Avui Déu s’ha manifestat als homes, el petit infant nat en una menjadora ha convocat al seu voltant a tots els pobles de la terra i aquests se li sotmeten; els reis li ofereixen presents i li fan homenatge. Avui l’Església s’ha unit al seu espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi. Avui Jesús, el Crist, s’ha manifestat a tots els pobles com a rei, com a Déu i com a home i ha rebut or, encens i mirra (Antífona del Benedictus per a la festa de l’Epifania).

Tota la vida de Jesús és una epifania, tot l’Evangeli, escrit a la llum de la resurrecció, ens mostra a Jesús de Natzaret com el Fill de Déu, el Salvador i l’alliberador dels homes. Tres mags per la llum d’una estrella són guiats vers aquell qui és la llum del món, «en aquests dies, que són els definitius, Déu ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser» (He 1,2-3). Ara a Jerusalem hi ha arribat la seva llum i sobre ella clareja com l’alba la glòria del Senyor que aparta les tenebres i les fosques nuvolades que cobreixen la terra. Tres mags de llunyanes terres simbolitzen que el Messies ha arribat per a tota la humanitat sense distincions de races o llengües perquè des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Tres mags d’edats diferents, segons la tradició, que ens diuen que Crist ha vingut a cridar als de primera i als de darrera hora. Amb els mags tota la humanitat es posa en marxa cap a Crist per a reconèixer-lo com el Messies que anunciaven les escriptures i adorar-lo, tots els pobles s’acosten a la seva llum i amb els reis cerquen la claror de la seva albada. Jesús de Natzaret, és l’infant nascut de Maria, concebuda sense pecat per tal d’acollir en el seu ventre virginal la Paraula de Déu feta carn. Nosaltres també podem acollir-lo perquè la virginitat de l’ànima és, com diu Elred de Rievall, la integritat de la fe, la puresa de l’amor, l’honestedat del cor; en una ànima així Crist hi és concebut per l’afecte, s’hi forma pel desig i neix per l’experiència de la dolcesa divina.

Avui l’infant ha rebut or per instaurar el seu reialme; serà un rei pastor que per ceptre tindrà una palma, per tron una menjadora i una creu i per corona palla i unes espines. Avui li han ofert encens per a ser honorat com a Déu a Ell que havent nascut com un infant feble i indefens ressuscitant ens fa fills de Déu. Avui mirra li ha estat presentada perquè com a home compatirà amb els homes el sofriment, la solitud i la mort. Un cop penjat a la creu li oferiran de nou vi adobat amb mirra, però no en prendrà perquè voldrà compartir amb lucidesa el sofriment humà (Mc 15,23) i en acabat Nicodem, el qui el visitarà de nit, li portarà també a les portes de la resurrecció una barreja de mirra i àloe, per amortallar-lo quan per tres dies comparteixi la mort dels homes (Jn 19,39). Jesús és rei, és Déu, és home. Com a home és batejat per Joan al Jordà i el cel s’obre perquè Déu reconeix al seu Fill i sobre Ell davalla l’Esperit- Com a rei els mags es prostren davant d’Ell. Com a Déu converteix a Canà quan encara la seva hora no ha arribat,  l’aigua en vi. Com a home rep la mirra, com a Déu l’encens i com a rei l’or.

Avui nosaltres ja no li oferim or, encens ni mirra, avui compartim amb Ell quelcom de molt més important; el seu cos i la seva sang en el pa i el vi de l’Eucaristia. Perquè Crist ha acomplert l’obra redemptora, s’ha fet un de nosaltres, llevat del pecat, ha mort com nosaltres i ressuscitant ens ha fet fills de Déu. Avui ja no li cal ni or, ni encens ni mirra; avui per la seva revelació hem conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades, avui Déu ens l’ha revelat per l’Esperit, avui nosaltres hem vist com s’aixecava la seva llum i hem vingut a compartir la seva taula i compartint-la hem rebut la missió de comunicar la seva gràcia, el seu amor arreu de la terra. Som convidats a fer que el benestar floreixi als nostres dies i durant anys abundi la pau al nostre món. Avui per la misericòrdia de Déu celebrem el naixement i la manifestació de nostre Senyor Jesucrist perquè demà puguem celebrar el dia sant de la seva resurrecció, de la seva victòria sobre la mort. Si avui la llum de Crist, la seva estrella, ens fa posar també a nosaltres en camí vers Ell és perquè resplendim com a fills de la llum en el regne de Déu en el qual la integritat de la nostre fe i les nostres bones obres ens hi donaran carta de ciutadania.

Participar en el seu regne, aquesta és la nostra gran esperança que només pot ser en Déu, que abraça l'univers i que ens pot proposar i donar el que nosaltres sols no podem aconseguir. Déu és el fonament de l'esperança, el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l'extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt. El seu regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai arriba; el seu regne està present allí on Ell és estimat i on el seu amor ens abasta. Només el seu amor ens dóna la possibilitat de perseverar dia a dia amb tota sobrietat, sense perdre l'impuls de l'esperança, en un món que per la seva naturalesa és imperfecte. I, al mateix temps, el seu amor és per a nosaltres la garantia que existeix allò que aquí només arribem a intuir vagament i que, malgrat això, esperem en el més íntim del nostre ésser: la vida, aquella que és vertadera vida. (Cf. Spes Salvi, 31). El Fill de Déu fet home ens convida a participar del seu regne que és amor com a Canà, esperança com al Jordà i vida com a Betlem. Entrem-hi oferint-li l’or d’una fe íntegre, l’encens d’un amor pur i la mirra d’un cor honest.