divendres, 31 de març del 2017

Presentació de l’Opuscle de la Congregació de Senyores sota la invocació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat. Casa de la Sang 31 de març de 2017



PRESENTACIÓ DE L’OPUSCLE DE LA CONGREGACIÓ DE SENYORES SOTA LA INVOCACIÓ DE LA PURÍSSIMA SANG DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST I DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT. CASA DE LA SANG 31 DE MARÇ DE 2017

Estimat Mossèn Queraltó President de la Soledat i Prefecte de la Sang, molt estimada Priora de la Congregació de la Mare de Déu de la Soledat i membres de la Junta, senyor Josep Maria Prats conseller de cultura de l’Ajuntament de Tarragona i bon amic, senyors President i vicepresident de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, sotsprefecte i membres de la Junta de la Sang, membres de les altres confraries, amics i amigues. Agraeixo molt aquesta invitació, estimada Maria Dolores, a presentar avui i aquí aquest opuscle. En primer lloc per l’amistat de tota la vida entre les nostres famílies. En segon lloc per poder estar avui aquí en aquesta casa de la Sang, a la que hi estic vinculat des de la meva infància com també hi estigueren estretament vinculats el meu pare i els meus avis, Joan Vilà i Emilio Mayo. En tercer lloc perquè sempre els tarragonins que no vivim a la nostra estimada ciutat sentim enyorança de la nostra Setmana Santa i aquesta és una ocasió per poder participar-hi, perquè com escriu el nostre alcalde Josep Félix Ballesteros en la seva salutació «la Setmana Santa és un d’aquells moments que la nostra ciutat té un batec especial».

Quan la nit del Divendres Sant ja es ben entrada la imatge de Maria en la seva Soledat recorre els carrers de la nostra ciutat «camina amb solitud de mare, amb tant dolor endinsa’t, que les nafres del cor li sagnen», poetitza Àngels Ferrando

Ja ha passat per davant de l’espectador tot el drama de la creu com passà aquell primer Divendres Sant davant de la mirada adolorida de mare de Maria que ha perdut al seu Fill, «és la imatge que evoca la pèrdua a la qual tots, en un moment o un altre, hem de fer-hi front», escriu el subdelegat del Govern a Tarragona, Jordi Sierra. Quan la nit ja és ben fosca Maria passeja la seva solitud pels carrers de Tarragona darrera tot el drama de la passió, la mort en creu i la solitud i el silenci del sepulcre. 

Com per mostrar-nos-la sola, la gent ja anat poc a poc abandonant els seu llocs i Maria recorre envoltada de llum i flors i acompanyada per les seves més fidels amigues els carrers abans plens per contemplar la brutalitat de l’home vers el Fill de Déu i ara cada cop més buits com si volguessin deixar-la sola amb el seu dolor. Però no està sola, com tampoc hi està quan de nou a la tarda del Dissabte Sant torna a caminar per la nostra ciutat per visitar la catedral i ser reconfortada per la pregària dels fidels. Aleshores mostra el seu serè i esperançat dolor «entre el recolliment i el silenci amb el fragor i la tradició festiva en una celebració que es viu des del respecte, independentment del grau d’espiritualitat de cadascú», com escriu el President de la Diputació Josep M. Poblet

I en acabar torna aquí a la seva casa del carrer Natzaret, com si fos la seva casa en aquell petit poblet on ella s’estava quan de sobte un àngel la visità i la seva vida canvià, passant de ser una simple noieta de Natzaret a ser la portadora en les seves entranyes del Fill de Déu fet home per a la nostra salvació i esdevenir així també la nostra mare. La solitud de Maria és però esperançada, sap que no tot acaba el Divendres Sant. Com escriu el nostre arquebisbe en la seva salutació a l’opuscle que avui presentem, «la major victòria de Jesucrist, que motiva la celebració de la nostra Setmana Santa i les nostres processons, és la seva gloriosa resurrecció  d’entre els morts, esdeveniment que actualitzem la nit de Pasqua, després del dia del gran silenci, el Dissabte Sant, durant el qual tota l’Església contempla, al voltant del sepulcre, la història d’amor més gran que ningú no hauria estat capaç de somniar.» 

La seva és una solitud compartida amb la nostra pròpia solitud perquè, escriu Oscar Peris Delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, «hi ha moments que, malgrat la multitud, ens sentim interrogats personalment, hi ha algú, alguna presència, algun estat d’esperit que ens pregunta directament.» 

Així Maria recorre els carrers de la nostra ciutat acompanyada per vosaltres enmig d’una Setmana Santa «única pel seu entorn i per la seva tradició» en paraules de Josep Andreu President del Port de Tarragona. L’entorn romà de Tarragona evoca èpoques passades ben similars a la Jerusalem del temps de Jesús qui sap si com apunta Pere Virgili, President del Consell Comarcal del Tarragonès, Ponç Pilat en fou governador abans d’anar destinat a Judea i contemplà la Mediterrània de Tarragona estant des del denominat avui castell de Pilats. 

A la part alta quan recorreu els carrers acompanyant a Maria en la seva solitud a pas lent li demaneu com apunta en Francesc Seritjol, President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, «que us acompanyi i us ajudi a superar els entrebancs que la vida us posa endavant». Fent costat a Maria, sola i plorosa amb llàgrimes que a dures penes pot contenir aquell petit mocadoret brodat a la seva mà el plor per la pèrdua del seu fill estimat, heu estat la Congregació pionera en la presència de la dona en la nostra Setmana Santa i ja són seixanta anys, com recorda la vostra Priora, que l’acompanyeu pels carrers la tarda del silenciós Dissabte Sant i n’heu fet d’aquest acompanyament no «un pur espectacle exterior buit de contingut de fe» sinó una adhesió personal a Crist, com escriu Mossèn Josep Queraltó, el vostre President i el nostre Prefecte. 

«És molt important viure avui com a fidels convençuts i actius de la nostra Església catòlica, dins de la mateixa Església i en la nostra societat» ens diu Monsenyor Miquel Barbarà, Delegat diocesà per les Associacions de Setmana Santa. I així vosaltres sou presents al llarg de l’any en la vida de la nostra Església i de la nostra ciutat, com ho demostra la memòria plena d’activitats que repartides al llarg de l’any han estat marcades sota el signe de la misericòrdia en l’any que el Papa Francesc ha volgut que tota l’Església fixes l’atenció en aquest punt que és la realització concreta de l’amor a Crist i als germans que ha de ser el fonament de la nostra fe. Com deia la vostra Priora en la presentació del quinzè opuscle de la Congregació «en aquest any jubilar de la misericòrdia, el nostre pensament es dirigeix cap a la Mare de Déu i hem d’estar més unides que mai en la fe i l’amor a la nostra Mare de Déu de la Soledat. Ningú com ella va conèixer la profunditat del misteri de Déu fet home. Siguem forts en la nostra fe i gaudim d’aquesta riquesa espiritual, la qual ens ha d’ajudar a practicar la misericòrdia, tan necessària per obtenir la pau i practicar la caritat». 

Participant en els actes de les diferents agrupacions i confraries molt especialment els dies més propers a la Setmana Santa, estant presents en les diverses celebracions al llarg de l’any litúrgic, molt especialment en l’ofici i processó del Corpus des de sempre lligat estretament als gremis primer i a les confraries després; ratifiqueu el vostre testimoni de fe i d’especial devoció a Maria. Un acte voldria destacar i és la vostra visita a les Carmelites del convent de la Mare de Déu del Carme de Banyoles per recordar amb aquella comunitat la confecció del manto de la Mare de Déu de Soledat l’any 1962.

Acompanyeu a Maria quan «als ulls del món, el Dissabte Sant és el dia del fracàs de l’obra de Jesús. Semblava que tot s’havia acabat (...) El dolor de Maria fou molt gran al peu de la creu. Tanmateix, Maria era una dona de fe i creia en les paraules que Jesús repetia als seus deixebles. (...) Maria creia que Jesús, Déu i home, ressuscitaria. Per a Ella aquell Dissabte sant fou de soledat perquè no tenia la companyia física  del seu Fill, però fou també un dia ple d’esperança. Maria, dona de fe, esperava el tercer dia, la vetlla pasqual, la resurrecció de Jesús, perquè ella creia que Jesús va venir a vèncer la mort amb la resurrecció.» Us ho deia el Cardenal Lluís Martínez Sistach el passat Dissabte Sant.
Acompanyeu a Maria en la seva Soledat, a ella que és la dona de l’esperança i la Mare de Misericòrdia no sols per haver estat mare de Crist en la carn, sinó per haver experimentat singularment la misericòrdia divina i així acull amb un afecte semblant els fills que a ella acudeixen tot mostrant-los el fruit beneït del seu ventre, com us deia el P. Joan Maria Mayol Monjo de Montserrat i rector del Santuari de Montserrat en la seva conferència de l’any 2016. Acompanyeu la imatge de Maria la qual es presenta sola, dreta, sòbria, el rostre de la qual mostra dolor, mentre l’actitud resta serena i resignada, amb l’esperança segura de la resurrecció, com deia Maria Joana Virgili Gasol en la presentació de l’opuscle de 2016.

Acompanyeu a Maria amb agraïment com l’entendridor vers i relat de Susana González ens mostra, tendresa de mare agraïda a la Mare de tots per la seva protecció i companyia. Acompanyeu a Maria traspassada per set dolors, com recorda Josep Ciurana Moncusí; essent el darrer el de la seva Soledat, ella que no ens deixa mai sols. Maria es va posar sempre en tot i per tot a disposició de Déu, va convertir tots els moments i les circumstàncies de la seva vida en una vida al servei de Jesús; hi va confiar plenament, del principi al final, sense matisos; com ho descriu Sílvia Sancho.

Maria visqué amb intensitat dolorosa de mare la passió de Crist, centre i tema de l’art i d’un dels còdex musicals del Monestir de Poblet ara conservat a la Catedral de Tarragona i estudiat amb cura per Sofia Mata en aquest opuscle i que conté precioses miniatures com l’oració a l’hort, la flagel·lació o la coronació d’espines. Un dels molts tresors de Poblet que la rauxa de la desamortització dispersà i l’amorosa atenció del Capítol de la Catedral de Tarragona recollí per a conservar-lo com a testimoni de la llarga tradició musical del nostre monestir. 

Mirant a Maria en la seva solitud reconeixeu al seu Fill en els nostres germans i germanes, sobretot en els més desafavorits, com tant insisteix el Papa Francesc, així es veu en la presentació de les moltes activitats de Mans Unides que us va fer Teresa Feliu, Presidenta delegada a Tarragona; citant a la seva primera presidenta Mary Salas us deia «el dia que els homes decideixin que no hi hagi més gana sobre la capa de la terra, no n’hi haurà. Això suposarà una presa de consciència semblant a l’abolició de l’esclavitud. Serà un món nou». Ens cal la sensibilitat de l’amor per no ser durs com roques davant la misèria del món i tenim en l’oració a Maria, ella que fou immigrant, que conegué el dolor de perdre al fill, que participà de la solitud dels homes i dones de tots els temps; l’única arma; com escriu Maria Rosa Robert.

Maria es molt present en la nostra vida de monjos. Totes les comunitats cistercenques que seguim la Regla de Sant Benet en acabar les pregàries de Laudes i Vespres invoquem a Maria i en acabar les de Matines, Migdia i Completes ens dirigim a ella amb la pregària de l’àngelus. La Mare de Déu és un referent constant en la nostra jornada de pregària i treball. Sant Bernat escrivia «Que mai la teva boca es tanqui al nom de Maria, que ella no estigui mai absent en el teu cor, que no traeixis l’exemple de la seva vida; així podràs obtenir la seva intercessió.» En acabar les Laudes, la pregària que l’Església dedica a lloar Déu en el moment que surt el sol i tot reneix i recordem la resurrecció de Crist adormit en el sepulcre, com la natura s’adorm durant la nit; la comunitat cantem en llatí el Sub tuum praesidium;
«Sota el vostre mantell ens emparem,
santa Mare de Déu;
escolteu les nostres pregàries en tota necessitat
i aparteu-nos sempre dels perills,
Verge, gloriosa i beneïda.»

En Jordi Guàrdia hi dedica un acurat article que ens presenta l’antiguitat i el sentit profund d’aquesta pregària, que en la litúrgia romana es pot resar en la darrera pregària del dia a Completes. És el mantell de Maria que ens aixopluga. Així a la sagristia de Poblet fins a la desamortització hi havia un gran quadre de la Mare de Déu de la Misericòrdia que cobria sota el seu mantell la representació de les comunitats de tots els temps; és una imatge molt emprada en els nostres monestirs per representar i demanar la protecció de Maria. La mateixa protecció que demanaven els nostres primers màrtirs amb la seva comunitat els sepulcres dels quals conservats a la nostra necròpolis i que estudia en Joan Menchon. La nostra és una església d’arrels apostòliques i martirials profundes la petjada de les quals és motiu de l’interès dels nostres arqueòlegs.

L’opuscle conclou amb el programa d’actes, la composició de la Junta i el llistat de congregantes. Acompanyant tota la publicació una magnífica selecció de fotografies de diversos autors. Cal felicitar a M. Antònia Blanco, directora, Dolors Fontana i Maria Teresa Potau coordinadores i a tota la Congregació de Senyores sota la invocació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat per aquest opuscle, al seva qualitat de contingut i de composició que serveix de mitjà privilegiat per apropar la Mare de Déu de la Soledat a tots als qui el tinguin a les mans.

La tarda del Dissabte Sant, quan la vostra imatge titular surti de nou pels carrers de la part alta acompanyada per les seves fidels congregantes, Maria estarà de nou a l’espera com a Natzaret. Allí un àngel li anuncià que seria mare i verge i que portaria en les seves entranyes al Fill de Déu i ella preguntà com seria això si no havia conegut cap home. Ara de nou tampoc no sabrà ben bé com serà, però estarà certa de que allò que el seu Fill li digué, de que als tres dies ressuscitaria, serà cert; i sortirà a donar un tomb per la ciutat com per distreure ni que sigui un instant el seu dolor, rebre el consol dels fidels aplegats a la catedral i tornar a casa per esperar que allò que el seu Fill li deia es compleixi, de nou com a Natzaret, en el misteri.

La força de l’Esperit li posà a les seves entranyes al Fill de Déu i de nou ara la força de Déu traurà al seu Fill de la tomba, el farà vèncer la mort i vencent-la ens donarà a tots els homes i dones la vida eterna. Tornem a les paraules del nostre arquebisbe «imagineu-vos per un moment que Jesucrist només hagués mort i no hagués ressuscitat. (...) La major victòria de Jesucrist és la seva resurrecció.»

Acompanyeu a Maria en la seva soledat la nit del Divendres Sant i la tarda del Dissabte Sant, però l’acompanyeu-la sobretot en la seva esperança, en la seva confiança absoluta de que aquell a qui ha donat a llum, ha criat, ha educat, ha vist predicar i realitzar miracles com a Canà, ha vist morir a la creu i sepultar, aquell qui l’ha confiat al deixeble estimat, a qui plora desconsolada i sola; aviat eixugarà les seves llàgrimes i amb les seves les nostres i el seu dol es convertirà en la joia més immensa que mai hagués pogut somiar perquè Ell ressuscitarà.

Que Maria sota l’advocació de la Mare de Déu de la Soledat ens ajudi a viure aquests dies el misteri de la salvació i a ser capaços de transmetre la nostra joia a tots els qui ens envolten i que Crist, representat en aquesta imatge de la Sang que ens acompanya, ens salvi.

Santa Setmana i santa Pasqua.

Moltes gràcies,

 


dimarts, 28 de març del 2017

Dimarts IV Setmana de Quaresma



Dimarts IV Setmana de Quaresma
Valldonzella
28 de març de 2017
Ez 47,1-9.12; Salm 45,2-3.5-6.8-9; Jo 5,1-16

«Et vols posar bo?» En aquest camí«Et vols posar bo?» quaresmal vers la Pasqua la litúrgia ens convida a fer camí aquets dies guiats pel quart Evangeli. Jesús torna a pujar a Jerusalem un dia de festa i cerca de nou als més desafavorits: els malalts, els cecs, els coixos. Es troba amb aquells que no tenen ni tant sols algú que els apropi a la aigua de la salvació. Jesús sap molt bé que necessita aquest paralític però vol que sigui ell mateix  qui ho demani. Un dissabte Jesús fa realitat l’anhel d’aquest home, que porta més de trenta anys invàlid, tornar a caminar. «Aixeca't, carrega't la llitera i camina». Com si li digués, no oblidis que has estat trenta-vuit anys sense poder caminar, alegra’t i dona gràcies a Déu del que et regala.

També nosaltres en aquest temps caminem vers la Pasqua amb les nostres lliteres al braç, les nostres pors, les nostres febleses. Tenint-les presents per donar gràcies a Déu per que ens ha mirat i ens ha dit «Et vols posar bo?».

Demanem-li al Senyor que ens guareixi i que ens doni força per no caure en el pecat. Disposem els nostres cors per celebrar dignament la Pasqua.

dilluns, 27 de març del 2017

Solsona 27 de març 2017 Recés Quaresmal pels preveres de la diòcesis


Solsona 27 de març 2017
Recés Quaresma pels preveres de la diòcesis
No puc deixar de recordar en començar els lligams de Poblet amb l’església de Solsona. En primer lloc el mataroní Francesc Dorda que fou abat de Poblet de 1704 a 1708 i bisbe de Solsona de 1710 a 1716. Destituït de la seva seu episcopal pel rei Felip V, per haver estat col·laborador en el govern de l’arxiduc Carles, retornà a Poblet on morí el 3 de desembre de 1716, i fou sepultat a l’església del nostre monestir; per cert fou l’única tomba no saquejada durant l’exclaustració. Val a dir però que fou oberta pels mateixos monjos un cop restaurada la vida monàstica a partir de 1940, per estudiar com s’enterrava un abat i aconseguiren el que no s’havia aconseguit amb l’exclaustració, malmetre les seves restes. També Agustí Vázquez de Varela que fou abat de Poblet entre 1786 i 1793 i bisbe de Solsona de 1793 a 1794. El seu pontificat aquí durà escassament dos mesos. Sigui sols per recordar la relació de Poblet amb aquesta diòcesis i fer memòria d’aquests pastors.

Ara permetin-me començar aquesta petita reflexió sobre la Carta Apostòlica del Sant Pare Francesc Misericordia et misera amb una pregària del beat Elred de Rievall (1110-1167), abat cistercenc i deixeble directe de sant Bernat:

«Senyor: feu que us cerqui
i que us cerqui amb amor;
perquè qui camina estimant-vos no dubte,
Senyor, qui us cerca;
i qui us estima aquest és,
Senyor, qui ja us ha trobat.»

Quan va contactar amb mi el bisbe Xavier per venir avui aquí em va suggerir tractar la Carta Apostòlica del Sant Pare Francesc Misericordia et misera. Acabem de celebrar a invitació del Papa Francesc l’any de la misericòrdia. «La misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església, sinó que constitueix la seva mateixa existència, que manifesta i fa tangible la veritat profunda de l’Evangeli. Tot es revela en la misericòrdia; tot es resol en l’amor misericordiós del Pare»[1]. Conclòs l’any sant de la Misericòrdia ens podem preguntar, com ho fa el cardenal Lluís Martínez Sistach en el seu llibre sobre com aplicar Amoris laetitia, que quedarà d’aquest any jubilar. Per a ell en quedarà una nova etapa en la recepció del Concili Vaticà II i hi arrenca un impuls promotor de reforma a partir de la virtut de la misericòrdia que pot donar una nova configuració del lloc de l’Església en el món, de la manera de situar-s’hi i de la forma de viure ella mateixa la perpètua missió evangelitzadora.[2] Hem parlat molt al llarg d’aquest any de la misericòrdia i és important haver centrat la nostra atenció en aquesta paraula, en aquest concepte que no sempre hem sabut interpretar i que a voltes hem descartat del nostre vocabulari teològic i pastoral per que hi hem vist una certa connotació pejorativa, diguem que displicent; com si ser misericordiós o practicar la misericòrdia es fes des d’una superioritat que evidentment no tenim. Quelcom de similar passa amb mots com caritat o almoina que ens sonen a menyspreu vers el qui n’ha de ser beneficiari. Déu és ric en misericòrdia, encapçalava així la seva Carta Encíclica sobre la misericòrdia divina, Dives in misericordia, sant Joan Pau II l’any 1980. Aquest text és diguem-ne l’arrel de la revisió del concepte misericòrdia, de la recuperació d’aquesta idea com a eix d’acció i fonament teològic en l’Església que afronta el segle XXI. Seria fàcil fer el paral·lelisme amb el nostre bisbe Torres i Bages i dir que l’Església serà misericordiosa o no serà.

D’on ve aquest títol de Misericordia et misera? Escriptura, tradició i magisteri.

La Constitució Dei Verbum ens diu que: «la Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura estan íntimament unides i compenetrades. Perquè sorgint ambdues de la mateixa divina font, es fonen en certa manera i tendeixen a una mateixa fi. Ja que la Sagrada Escriptura és la paraula de Déu quan es consigna per escrit sota la inspiració de l'Esperit Sant, i la Sagrada Tradició transmet íntegrament als successors dels Apòstols la Paraula de Déu, a ells confiada per Crist Senyor i per l'Esperit Sant perquè, amb la llum de l'Esperit de la veritat la guardin fidelment, l'exposin i la difonguin amb la seva predicació; d'on se segueix que l'Església no deriva solament de la Sagrada Escriptura la seva certesa sobre totes les veritats revelades. Per això s'han de rebre i venerar ambdues amb un mateix esperit de pietat. La Sagrada Tradició, doncs, i la Sagrada Escriptura constitueixen un sol dipòsit sagrat de la paraula de Déu, confiat a l'Església; fidel a aquest dipòsit tot el poble sant, unit amb els seus pastors en la doctrina dels Apòstols i en la comunió, persevera constantment en la fracció del pa i en l'oració (cf. Act., 8,42), de manera que prelats i fidels col·laboren estretament en la conservació, en l'exercici i en la professió de la fe rebuda. Però l'ofici d'interpretar autènticament la paraula de Déu escrita o transmesa ha estat confiat únicament al Magisteri viu de l'Església, l'autoritat de la qual s'exerceix en el nom de Jesucrist. Aquest Magisteri, evidentment, no està sobre la paraula de Déu, sinó que la serveix, ensenyant solament el que li ha estat confiat, per mandat diví i amb l'assistència de l'Esperit Sant la sent amb pietat, la guarda amb exactitud i l'exposa amb fidelitat, i d'aquest únic dipòsit de la fe treu tot el que proposa com a veritat revelada per Déu que s'ha de creure. És evident, per tant, que la Sagrada Tradició, la Sagrada Escriptura i el Magisteri de l'Església, segons el designi sapientíssim de Déu, estan entrellaçats i units de tal forma que no té consistència l'un sense l'altre, i que, junts, cadascun a la seva manera, sota l'acció de l'Esperit Sant, contribueixen eficaçment a la salvació de les ànimes.»[3]

Escriptura

Així el títol d’aquest document, la primera inspiració ve d’un text de l’Escriptura, en concret del quart Evangeli i d’un text patrístic, en concret de sant Agustí i ambdós agrupats en un document magisterial del Papa Francesc. Tenim juntes les tres fonts: Escriptura, tradició i magisteri. Escoltem tot i que ens és molt conegut el text de l’Evangeli de sant Joan: «Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: --Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué: --Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat? Ella va respondre: --Ningú, Senyor. Jesús digué: --Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.»[4]

Jesús es revela contra la hipocresia dels acusadors, potser entre ells mateixos hi havia l’adúlter? Davant de la situació hi posa veritat, justícia i misericòrdia amb senzillesa i valentia. Quan tothom espera que no tingui altra remei que sumar-se al rebuig general envers aquella dona sorpresa en adulteri i exposada a la pública humiliació, Jesús sap molt bé que ha de dir, veu en la dona no pas la culpable sinó la víctima i sap que el Pare no vol la destrucció de ningú sinó la seva conversió. Sorprèn aquí Jesús amb un missatge radicalment exigent però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta d’una persona. Un Jesús que parla de manera radical en exposar les exigències del matrimoni. En l’Evangeli de Mateu tot just després de les benaurances es posa en boca de Jesús «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.»[5] Jesús diu sobre el matrimoni: «Ja sabeu que es va dir: No cometis adulteri. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l'infern tot el teu cos. També es va dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri.»[6]. Jesús convida a no condemnar fredament als altres des de la pura objectivitat d’una llei, sinó a comprendre’ls des de la nostra pròpia conducta personal. Aleshores podrem potser comprendre que allò que la dona adúltera necessitava del Fill de Déu no eren pedres, sinó una mà amiga que l’ajudés a aixecar-se i Jesús que ho va entendre ens diu que abans de tirar pedres contra ningú ens cal jutjar i revisar el nostre propi pecat.

Tradició.

Sant Agustí comenta aquest text dient: «Què, doncs, va respondre el Senyor Jesús? Què va respondre la Veritat? Què va respondre la Saviesa? Què va respondre la Justícia mateixa, contra la qual es preparava la intriga? Per no semblar que parlava contra la Llei, no va dir: «No sigui apedregada». D'altra banda, no va dir «Sigui apedregada», doncs va venir no a perdre el que hi havia pecat, sinó a buscar el que estava perdut. Què va respondre, doncs? Vegeu quina resposta tan plena de justícia, tan plena de mansuetud i veritat! El qui de vosaltres estigui lliure de pecat, afirma, tiri contra ella la primera pedra. Oh resposta de saviesa! Com els va fer entrar dins de si mateixos! Fora, en efecte, inventaven intrigues, però no s'escodrinyaven a si mateixos per dins; veien a l'adúltera, però no s'examinaven a si mateixos. Els prevaricadors de la Llei anhelaven que la Llei es complís, inventant intrigues; no de debò, condemnant l'adulteri amb la castedat. Heu sentit, jueus; heu sentit, fariseus; heu sentit, doctors de la Llei, al custodi de la Llei; però encara no heu entès que ell és el Legislador. Què altra cosa us dóna a entendre quan escriu a la terra amb el dit? Per cert, el dit de Déu va escriure la Llei, però a causa dels durs va ser escrita en pedra. Ara el Senyor escrivia ja a la terra, perquè buscava fruit. Heu sentit, doncs; compleixi's la Llei, lapidi's a l'adúltera; però per ventura castigant a aquella van a complir la Llei els qui han de ser castigats? Cadascun de vosaltres consideri’s a si mateix, entri en si mateix, ascendeixi al tribunal de la seva ment, presenti's davant la seva consciència, obligui's a confessar, doncs sap qui és, perquè ningú dels homes sap el que és l'home sinó l'esperit de l'home que està en ell mateix. Cadascun, en posar l'atenció en si mateix, es troba pecador. Així de clar. Deixeu-la, doncs, anar o amb ella afronteu el càstig de la Llei. Si deia: «Que no sigui lapidada l'adúltera», quedaria convicte com a injust; si deia: «Que sigui lapidada», no semblaria afable; afable i just dient el que ha de dir. El qui de vosaltres està sense pecat, que tiri contra ella la una pedra. Aquesta és la veu de la Justícia: «Castigui's a la pecadora, però no per pecadors; compleixi's la Llei, però no per prevaricadors de la Llei». Aquesta és absolutament la veu de la Justícia; ells, ferits per aquesta Justícia com per un dard gran com una biga, després de mirar-se a si mateixos i trobar-se reus, es van retirar tots un darrere l'altre. Els dos van ser abandonats: la miserable i la Misericòrdia. El Senyor, per la seva banda, després d'haver-los ferit amb el dard de la justícia, no es va dignar ni tan sols mirar als qui queien, sinó que, apartant d'ells la mirada, de nou escrivia a la terra amb el dit. »[7]

La miserable i la misericòrdia.

La miserable i la misericòrdia, les nostres misèries i la misericòrdia de Déu. Escriu el Papa Francesc que sant Agustí no podia trobar una expressió més bella i coherent que aquesta per fer comprendre el misteri de l’amor de Déu quan ve a l’encontre del pecador, al nostre encontre. Un episodi ple de pietat i de justícia divina que ens indica el camí que estem cridats a seguir[8]. «En el centre del relat no apareix la llei i la justícia legal, sinó l’amor de Déu que sap llegir el cor de cada persona, per a comprendre el seu desig més amagat, i que ha de tenir la primacia sobre tot.»[9] El relat no ens parla en abstracte del pecat i del pecador, ens mostra un cas concret, pel que hem de prendre partit; escoltant-lo Jesús ens demana que ens sentim acusadors i acusats, jutges i reu i que situant-nos en cada paper ens fixem atentament en com actua Jesús, que diu i que fa. A la fi, com diu sant Agustí «Els dos van ser abandonats: la miserable i la Misericòrdia.» Revestits de misericòrdia tot i ser dèbils i pecadors tot ho podem superar per l’amor que ens convida a mirar més enllà i a viure d’una altra manera, a viure de la manera que Jesús vol que visquem, Amb els seus relats, les paràboles, amb els seus gestos, accions i a voltes, com aquí, amb els seus silencis Jesús ens mostra com hem d’actuar per a fer la seva voluntat. Ell que no ha vingut a abolir la llei sinó a portar-la al seu ple acompliment. El perdó ha fet sorgir del cor de la dona adúltera l’alegria, el perdó ha fet que se sentís més lliure i feliç que mai i les llàgrimes s’han convertit, ens diu el Papa Francesc, en un somriure de qui se sap estimat. El perdó és alegria i joia «La misericòrdia suscita alegria perquè el cor s’obre a l’esperança d’una vida nova. L’alegria del perdó és difícil d’expressar, però es transparenta en nosaltres cada vegada que l’experimentem. En el seu origen hi ha l’amor amb el qual Déu ve al nostre encontre, trencant el cercle de l’egoisme que ens envolta, per a fer-nos també a nosaltres instruments de misericòrdia.»[10]

Amor trinitari.

L’any de la misericòrdia ha significat per a l’Església posar-se a l’escolta i experimentar la proximitat del Pare que mitjançant l’obra de l’Esperit ha fet més evident el do i el mandat de Jesús sobre el perdó[11]. Si Déu és amor la seva essència més íntima ha de fer-se entenedora per l’home per analogia amb l’amor humà. L’amor humà és donar quelcom a l’altre i alhora comunicar-se i donar-se un mateix en el do. L’amor humà però no pot ser altra cosa que un dèbil reflex de l’amor diví, una analogia, diu el cardenal Kasper, on la dissemblança és major que la semblança[12]. En la misericòrdia del Déu trinitari la seva misericòrdia es revelació i  reflex de l’amor etern del Pare i el Fill en l’Esperit Sant, un amor que es comunica a si mateix. Si en Jesucrist Déu s’ha unit de alguna manera solemne amb tota la humanitat, l’ha elevat a la condició de fills de Déu i l’ha fet participar de la seva victòria sobre la mort, això vol dir que Déu mogut pel seu amor, un amor que és comunicació intratrinitària, ens fa el do de la major proximitat de si mateix. El missatge de la misericòrdia divina significa que Déu s’ha fet càrrec de la nostra pobresa originaria i fonamental i que ve en auxili d’aquesta indigència nostra i es fa, en Jesucrist, el Déu amic dels homes.

Les fonts de la misericòrdia.

El Papa Francesc ens mostra dues fonts de misericòrdia, dos recursos per poder ser missatgers i ambaixadors de la misericòrdia, per poder ser misericordiosos com ho és el nostre Pare. L’Eucaristia i la Paraula. 

L’Eucaristia.

L’Eucaristia transforma, instrueix i envia; en la celebració s’hi fa present realment Crist. Cada cop que celebrant fem servir la fórmula “el Senyor sigui amb vosaltres” indiquem la presència del Senyor. Tot just començar la celebració Crist es fa present en la mateixa assemblea  perquè tal com va dir «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»[13] i també es fa present en qui la presideix que actua en persona de Crist. És present en la Paraula proclamada anunciada pel prevere o el diaca amb la invocació “El Senyor sigui amb vosaltres”. De forma essencial Crist és present en el pa i el vi transformats en el seu cos i la seva sang i abans d’encetar la pregària eucarística de nou surt aquesta exclamació. Finalment abans de marxar el prevere repeteix de nou que el Senyor és amb nosaltres i és el torn de que envigorits amb la Paraula i el seu cos i la seva sang el fem present allí on anem en haver compartit el memorial del Senyor que va prendre, beneir, partir i repartir el seu cos i la seva sang i a nosaltres ens demana també lliurar-nos als altres. L’Eucaristia, font i cimal esdevé també instrument de misericòrdia; ens fa capaços de portar Déu al món i el món a Déu.

La Pregària eucarística IV.

Estem cridats a celebrar la misericòrdia especialment en la litúrgia de la Eucaristia. Ara estem a punt d’encetar un moment clau i privilegiat de l’any litúrgic per acostar als fidels la riquesa de la celebració. El Papa Francesc ens fa prestar especial atenció a la Pregària Eucarística IV. Un text molt ric, que es manté dins de la tradició romana on per exemple l’epiclesi consecratòria se situa abans del relat de la institució. Fou composta, seguint l’exemple de la tradició antioquena, amb la idea d’exposar, abans del relat de la consagració, tota l’economia de la salvació de manera detallada i alhora sintètica. Si en el prefaci propi s’alaba a Déu en si mateix per la creació; abans de l’epiclesi  consecratòria es desplega en una llarga pregària, tota la història de la salvació, des de la creació de l’home fins a l’encarnació, el misteri pasqual i la Pentecosta. Amb un estil marcadament bíblic presenta un dens contingut teològic i un llenguatge clar i solemne. Tres cops fa servir l’expressió Pare sant i cinc la de Pare; això li dona una entonació filial i afectiva particular. En aquest text l’acció de gràcies té un paper molt important. En la primera part del prefaci es dona plena expressió a la lloança de Déu Pare creador i s’uneix la glorificació de Déu en la seva majestat transcendent i en l’economia salvadora. No parla tant del que Déu ha fet com qui és en si mateix, l’únic Déu sant, viu i etern; fent servir dos conceptes tradicionals en l’acció de gràcies jueva com son la llum i la vida. Conclòs el sanctus s’evoca la història de la salvació, és evocada com una llarga projecció de les meravelles de Déu animada per l’acció de gràcies i la lloança al Pare sant. Té com a temes fonamentals la crida universal a la salvació, l’atracció de tots els homes pecadors al retorn a Déu que els crida anticipant-los la seva gràcia mitjançant aliances successives. Déu insisteix amb Noé, Abraham, Isaac, Jacob, David etc en oferir als homes la seva salvació i alhora prepara la plenitud de la redempció. Déu en aquest text es mostra extremadament misericordiós, un Déu que no es resigna a les negatives successives de l’home, diguem que no para fins que fa arribar la salvació a l’home i aquest la reconeix en el seu Fill fet home. Un text en perfecta sintonia amb el que repeteix el Papa Francesc «Déu no es cansa mai de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia.»[14] Tant va estimar el Pare al món que envià al seu fill unigènit i salvador, és a dir dos títols que estableixen la seva relació amb el Pare i amb els homes. La litúrgia en aquest text ens convida a conformar-nos a Crist en el seu amor al Pare i per Ell a tots els homes. Crist ens és mostrat a semblança nostra, llevat del pecat, com ens diu la Carta als Hebreus «No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui l'hora, l'ajuda que necessitem.»[15]. La vinguda de Crist és l’acompliment de la profecia d’Isaïes quan diu «L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors abatuts, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum.». L’acció de gràcies evoca la seva passió salvadora que és victòria sobre la mort i l’obra redemptora s’acaba amb l’Esperit Sant enviat per Crist ressuscitat i pujat al cel amb el Pare. L’Esperit es definit com el primer do, és a dir garantia i bestreta dels dons que rebrem a la vida eterna. Recordem el text: 
«Et donem gràcies, Pare sant, reconeixent que sou gran i que tot ho heu fet amb saviesa i amor. Heu creat l’home a imatge vostra i li heu confiat tot l’univers, perquè en servir-vos a vós, que sou el creador dominés totes les coses creades. I quan ell, desobeint-vos, perdé la vostra amistat, no l’abandonareu al domini de la mort, sinó que vinguéreu, misericordiós, a ajudar-nos perquè els qui us busquessin us poguessin trobar. Moltes vegades oferíreu als homes la vostra aliança, i, enviant als profetes, els preparàveu per a la salvació que els havíeu promès. I tant vau estimar al món, Pare sant, que, en complir-se la plenitud del temps, ens enviàreu com a salvador vostre Fill unigènit. Ell, encarnat  per obra de l'Esperit Sant, i nascut de la Verge María, compartí la nostra condició humana, fet en tot igual a nosaltres,llevat del pecat; i anuncià als pobres la salvació, la redempció als captius, i als afligits, l’alegria. I encara, per complir els vostres designis, ell mateix es va oferir a la mort; i, ressuscitant, la destruí i renovà la vida. I perquè no visquéssim més per a nosaltres mateixos, sinó per a ell, que per nosaltres havia mort i ressuscitat, envià des de vós, Pare, als creients, com a primer do, l'Esperit Sant. I l’Esperit acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la santificació de totes les coses.»[16]

Ens recorda el Papa Francesc que en aquesta pregària eucarística tenim un himne a la misericòrdia de Déu, una súplica urgent que realitza el prevere per a implorar la participació en la vida eterna que enllaça perfectament amb l’oració invocant la pau i l’alliberament del pecat després del Parenostre, el signe de la pau que es dóna com a expressió de fraternitat i d’amor recíproc la part on cada moment de la celebració està referit a la misericòrdia de Déu.[17] En l’Eucaristia la misericòrdia es fa present, és la presència real de la Paraula feta carn en el memorial del Senyor. Aquests dies celebrarem de nou amb profunditat el misteri de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu, de la Paraula feta home i dedicarem el Dijous Sant a tenir ben present que estimant-nos fins a l’extrem ens deixà el seu memorial per estar entre nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, fins que torni. «Ser Eucaristia. Que aquest sigui, precisament, el nostre constant anhel i compromís, perquè l'oferiment del cos i la sang del Senyor que fem en l'altar vagi acompanyat del sacrifici de la nostra existència. Cada dia el Cos i la Sang del Senyor ens comunica l'amor lliure i pur que ens fa ministres dignes de Crist i testimonis de la seva alegria. És el que els fidels esperen del sacerdot.»[18] Deia el Papa Benet XVI que «Amb l'Eucaristia el cel ve a la terra, el matí de Déu descendeix al present i el temps és com abraçat per l'eternitat divina.»[19]

Misericòrdia i sagraments.

Tota la litúrgia esdevé instrument de misericòrdia però fonamentalment destaca el Papa Francesc els sagraments de guarició. «En tota la vida sacramental la misericòrdia se’ns dona en abundància»[20] Si el sagrament d’ingrés a l’Església, el baptisme, incorpora al batejat a la comunió en l’Església com a comunitat de vida i amor, és el sagrament del perdó dels pecats el qui acudeix al nostre auxili i quan anem necessitant d’una actualització d’aquest perdó, donades les febleses humanes. Neix així el sagrament de la penitència, vertader refugi dels pecadors, que tots som, que ens allibera de les càrregues que portem i on experimentem de forma immediata, concreta i directa la misericòrdia de Déu, un sagrament de conversió: «Se’l denomina sagrament de conversió perquè realitza sacramentalment la crida de Jesús a la conversió (cf Mc 1,15), el retorn al Pare (cf Lc 15,18) del que l'home s'havia allunyat pel pecat.»[21]

Crisis del sagrament de la penitència.

Un sagrament que en aquests darrers anys s’ha vist afectat per una crisi en la seva pràctica. Si hi ha un sagrament al que en les darreres dècades s’hagi associat a la paraula crisis aquest és el de la penitència. Probablement siguin diversos i complexes els factors que hi han portat, entre ells l’enterboliment del concepte de culpa en la nostra societat i un cert relativisme moral, potser en algun moment una mala praxis en la seva aplicació o com a mínim confosa. El radical viratge de la cultura moderna que ha portat a difuminar la idea de Déu ha propiciat alhora una forta pèrdua del sentit del pecat, s’hi uneix una cursa per la recerca del plaer i el benestar per damunt de tot. La crisis d’aquest sagrament comporta una crisis interna de ruptura amb Déu i amb la comunitat eclesial. Com afrontar-lo per part del prevere ha estat un tema àmpliament tractat pel Papa Francesc, així a la Butlla de convocatòria de l’any de la misericòrdia escriu: «Mai em cansaré d'insistir que els confessors siguin un veritable signe de la misericòrdia del Pare. Ser confessor no s'improvisa. S'arriba a ser-ho quan, abans de res, ens fem nosaltres penitents a la recerca de perdó. Mai oblidem que ser confessor significa participar de la mateixa missió de Jesús i ser signe concret de la continuïtat d'un amor diví que perdona i que salva. Cadascun de nosaltres ha rebut el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats, d'això som responsables. Cap de nosaltres és amo del Sagrament, sinó fidel servidor del perdó de Déu. Cada confessor haurà d'acollir als fidels com el pare en la paràbola del fill pròdig: un pare que corre a la trobada del fill malgrat hagués dilapidat els seus béns. Els confessors estan destinats a abraçar aquest fill penedit que torna a casa i a manifestar-li l'alegria per haver-lo rebut. No es cansaran de sortir a la recerca també de l'altre fill que es va quedar fora, incapaç d'alegrar-se, per explicar-li que el seu judici sever és injust i no té cap sentit davant la misericòrdia del Pare que no coneix límits. No faran preguntes impertinents, sinó com el pare de la paràbola interrompran el discurs preparat pel fill pròdig, perquè seran capaços de percebre en el cor de cada penitent la invocació d'ajuda i la súplica de perdó. En fi, els confessors estan anomenats a ser sempre, a tot arreu, en cada situació i malgrat tot, el signe de la misericòrdia. »[22] El sagrament del perdó respon avui com ahir a una profunda necessitat, és una obra de misericòrdia alhora per qui el rep com per tota la comunitat eclesial.

Escrivia el beat Pau VI: «”Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli”, ens sembla que hem de repetir avui aquestes paraules del Senyor, en els moments en què clausurat el Concili ecumènic Vaticà II l'Església continua el seu camí amb pas més decidit. D'entre els greus i urgents problemes que es plantegen a la nostra sol·licitud pastoral, es troba, i no en últim lloc, el de recordar als nostres fills i a tots els homes d'esperit religiós del nostre temps el significat i la importància de la penitència. Ens sentim moguts a això per la visió més rica i profunda de la naturalesa de l'Església i de les seves relacions amb el món que la suprema Assemblea ecumènica ens ha ofert en aquests anys.»[23]

En una audiència general l’any 2014 el Papa Francesc deia que: «El sagrament de la Reconciliació és un sagrament de guarició. Quan jo vaig a confessar-me és per sanar-me, guarir la meva ànima, sanar el cor i alguna cosa que vaig fer i no funciona bé. La imatge bíblica que millor ho expressa, en el seu vincle profund, és l'episodi del perdó i de la curació del paralític, on el Senyor Jesús es revela al mateix temps metge de les ànimes i dels cossos (cf. Mc 2, 1-12; Mt 9, 1-8; Lc 5, 17-26). El sagrament de la Penitència i de la Reconciliació brolla directament del misteri Pasqual. En efecte, la mateixa tarda de la Pasqua el Senyor s'apareix als deixebles, tancats en el cenacle, i, després de dirigir-los la salutació «Pau a vosaltres», va alenar sobre ells i va dir-los: «Rebeu l'Esperit Sant; als qui els perdoneu els pecats, els queden perdonats» (Jn 20, 21-23). Aquest passatge ens descobreix la dinàmica més profunda continguda en aquest sagrament. Abans que res cal tenir present el fet que el perdó dels nostres pecats no és alguna cosa que puguem donar-nos nosaltres mateixos. Jo no puc dir: em perdono els pecats. El perdó es demana, es demana a un altre, i en la Confessió demanem el perdó a Jesús. El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l'Esperit Sant, que ens omple de purificació, de misericòrdia i de la gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau. I això ho hem sentit tots en el cor quan anem a confessar-nos, amb un pes a l'ànima amb una mica de tristesa; i quan rebem el perdó de Jesús estem en pau, amb aquesta pau de l'ànima tan bella que només Jesús pot donar, només Ell.[24]» El primer pas és «reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia personalitat reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per tornar a Déu.»[25]

Ens diu la Constitució Dogmàtica Lumen Gentium del Concili Vaticà II sobre aquets sagraments que «Els qui s’acosten al sagrament de la penitència obtenen de la misericòrdia de Déu, el perdó de l’ofensa que li han fet i al mateix temps es reconcilien amb l’Església per la ferida que li han causat en pecar; alhora aquesta Església els ajuda a convertir-se amb l’amor, l’exemple i les pregàries. Amb la sagrada unció dels malalts i l’oració dels preveres tota l’Església encomana els malalts al Senyor sofrent i glorificat, perquè els alleugi i els salvi (cf. Jm 5,14-16); més encara, els exhorta a associar-se lliurement a la passió i mort del Crist (cf. Rm 8,17; Col 1,24; 2Tm 2,11-12; 1Pe 4,13) perquè així contribueixin al bé del Poble de Déu. »[26]

«En el Sagrament del Perdó, Déu mostra la via de la conversió cap a ell, i ens convida a experimentar de nou la seva proximitat. És un perdó que s'obté, abans que res, començant per viure la caritat. Ho recorda també l'apòstol Pere quan escriu que «l'amor cobreix la multitud dels pecats» (1 P 4,8). Només Déu perdona els pecats, però vol que també nosaltres estiguem disposats a perdonar als altres, com ell perdona les nostres faltes: «Perdona les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem als qui ens ofenen» (Mt 6,12). Quina tristesa cada vegada que ens quedem tancats en nosaltres mateixos, incapaços de perdonar. Triomfa el rancor, la ràbia, la venjança; la vida es torna infeliç i s'anul·la l'alegre compromís per la misericòrdia.»[27] La penitència és un sagrament per fer present ministerialment la misericòrdia de Déu vers als homes i dones que volen reconciliar-se amb Déu i reclamen una nova oportunitat de conversió per part de Déu que no es cansa mai de perdonar.

Escriu sant Bernat:
«Tu est el camí,
la veritat i la vida.
Camí amb l’exemple,
veritat en les promeses
i vida amb la recompensa.
Tens paraules de vida eterna,
i nosaltres sabem
i creiem que ets el Crist,
el Fill de Déu viu.»

La Paraula font de misericòrdia.

Crist és la Paraula feta carn per la nostra salvació. La Paraula de Déu i la seva escolta són font de misericòrdia. Déu ens parla per mitjà de la seva Paraula. La mateixa distribució de les lectures dominicals i ferials ens proposa un recorregut a través de la història de la salvació i alhora tenim la possibilitat d’accedir directament a la Paraula a través de l’exercici de la lectio divina. 

Sempre cal insistir en l’exigència d’un acostament orant al text sagrat com a factor fonamental de la vida espiritual de tot creient, en particular amb la pràctica de la lectio divina[1]. La Paraula de Déu és a la base de tota espiritualitat autènticament cristiana. Això afirma la Constitució dogmàtica Dei Verbum: que «Tots els fidels […],s’acostin de bon grat al mateix sagrat text, tant per mitjà de la sagrada litúrgia farcida d’expressions divines, com pel camí de la lectura piadosa, o per instruccions adaptades a aquesta finalitat i per d’altres mitjans, que ara lloablement s’estenen arreu amb l’aprovació i la protecció dels pastors de l’Església. Recordin, però, que l’oració ha d’acompanyar la lectura de la Sagrada Bíblia.» La reflexió conciliar pretenia reprendre la gran tradició patrística, que ha recomanat sempre acostar-se a l’Escriptura en diàleg amb Déu. Com diu sant Agustí: «La teva pregària és un col·loqui amb Déu. Quan llegeixes, Déu et parla, quan pregues, parles tu a Déu.»[2]
 
La lectio divina.

La Paraula de Déu és una Paraula que s’adreça personalment a cada un, però també és una Paraula que construeix comunitat, que construeix Església. Per tant, hem d’apropar-nos al text sagrat en la comunió eclesial. Per això, en la lectura orant de la Sagrada Escriptura, el lloc privilegiat és la litúrgia, especialment l’Eucaristia, en la qual, celebrant el cos i la sang de Crist en el Sagrament, s’actualitza en nosaltres la Paraula mateixa. D’alguna manera, la lectura orant, personal i comunitària, s’ha de viure sempre en relació amb la celebració eucarística. La lectura orant personal i comunitària prepara, acompanya i aprofundeix el que l’Església celebra amb la proclamació de la Paraula en l’àmbit litúrgic. Una major atenció a la lectio divina, que és veritablement «capaç d’obrir al fidel no només el tresor de la Paraula de Déu, sinó també de crear el trobament amb Crist, Paraula divina i vivent».[3] Podem recordar breument quins són els passos fonamentals: es comença amb la lectura (lectio) del text, que suscita la qüestió sobre el coneixement del seu contingut autèntic: Què diu el text bíblic en si mateix. Sense aquest moment, es corre el risc que el text es converteixi només en un pretext per a no sortir mai dels nostres pensaments. Segueix després la meditació (meditatio), en la qual la qüestió és: Què ens diu el text bíblic a nosaltres. Aquí, cada un personalment, però també comunitàriament, ha de deixar-se interpel·lar i examinar, perquè no es tracta ja de considerar paraules pronunciades en el passat, sinó en el present. S’arriba successivament al moment de la pregària (oratio), que suposa la pregunta: Què diem nosaltres al Senyor com a resposta a la seva Paraula. L’oració com a petició, intercessió, agraïment i lloança és la primera manera amb què la Paraula ens canvia. Finalment, la lectio divina conclou amb la contemplació (contemplatio), durant la qual acceptem com a do de Déu la seva mirada en jutjar la realitat, i ens preguntem: Quina conversió del pensament, del cor i de la vida ens demana el Senyor. La lectio divina no acaba el seu procés fins que no s’arriba a l’acció (actio), que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat. La importància de la lectura personal de l’Escriptura com a pràctica per acostar-nos a la misericòrdia de Déu ja que en les Sagrades Escriptures, es presenta al Senyor com a «Déu misericordiós». A través de com Ell se’ns revela, podem contemplar el seu rostre i el seu cor. Déu mateix, revelant-se a Moisès es va definir com el «Senyor, Déu compassiu i misericordiós, lent a la ira i ric en clemència i lleialtat»[4] També en altres textos tornem a trobar aquesta definició, amb alguna variació, però sempre la insistència es col·loca en la misericòrdia i en l'amor de Déu que no es cansa mai de perdonar[5]. El Senyor és «misericordiós» i la imatge que suggereix és la d'un Déu que es commou i s'entendreix per nosaltres. Un amor, per tant, que es pot definir en sentit maternal vers l’home. També està escrit que el Senyor és «compassiu» en el sentit que ens concedeix la gràcia, té compassió i, en la seva grandesa, s'inclina sobre qui és feble i pobre, sempre a punt per acollir-nos, comprendre’ns i perdonar-nos. És com el pare de la paràbola del fill pròdig o del pare misericordiós de  l'Evangeli de sant Lluc[6]. Un pare que no es tanca en el ressentiment per l'abandó del fill menor, sinó que al contrari continua esperant-lo i corre a trobar-lo se li llença a sobre per abraçar-lo i ni tant sols el deixa acabar la seva confessió, com si li tapés la boca, de tant gran que és l'amor i l'alegria per haver-ho retrobat; i després va també a cridar al fill gran, que està indignat i no vol fer festa, el fill que ha romàs sempre a la casa, però vivint més com un serf que com un fill, i també sobre ell el pare s'inclina, el convida a entrar, cerca d’obrir el seu cor a l'amor, perquè ningú quedi exclòs de la festa de la misericòrdia. Perquè la misericòrdia és una festa, ha dit el Papa Francesc[7].

D'aquest Déu misericordiós es diu també que és «lent per a la ira», literalment, «llarg en la seva respiració», és a dir, amb la respiració àmplia llur paciència i capacitat de suportar. Déu sap esperar, els seus temps no són els temps impacients dels homes; Ell sap esperar, deixa temps a la bona llavor perquè creixi, malgrat la zitzània[8]. I finalment, el Senyor es proclama «ric en clemència i lleialtat». Déu és gran i poderós, però aquesta grandesa i poder es despleguen en estimar-nos a nosaltres petits i incapaços al seu costat. La clemència de Déu indica l'afecte, la gràcia, la bondat. És l'amor que dóna el primer pas, que no depèn dels mèrits humans sinó d'una immensa gratuïtat. És la sol·licitud divina a la qual res pot aturar, ni tan sols el pecat, perquè sap anar més enllà del pecat, vèncer el mal i perdonar-lo. Una lleialtat sense límits: heus aquí la darrera paraula de la revelació de Déu a Moisés. La fidelitat de Déu mai falla, perquè el Senyor és el guardià que, com diu el Salm, mai no s’adorm sinó que vetlla contínuament sobre nosaltres per oferir-nos sempre la possibilitat de portar-nos a la vida. Aquest Déu misericordiós és fidel en la seva misericòrdia, i com ens diu sant Pau «Si morim amb ell, també viurem amb ell. Si som constants en les proves, també regnarem amb ell. Si el neguem, ell també ens negarà. Però encara que siguem infidels, ell continua fidel, ja que no pot negar-se ell mateix.».[9] La fidelitat en la misericòrdia és l'ésser de Déu. I per això Déu és aquell en qui sempre podem confiar. Una presència sòlida i estable. Aquesta és la certesa de la nostra fe. En l’Escriptura, la misericòrdia de Déu està present al llarg de tota la història de la salvació.

Misericòrdia i sofriment.

Escriu el Papa Francesc que «la misericòrdia no pot romandre indiferent davant el sofriment dels oprimits, al crit de qui és objecte de violència, reduït a l'esclavitud i condemnat a mort. És una realitat dolorosa que afecta a tota època, incloent la nostra, i que moltes vegades ens fa sentir impotents, temptats a endurir el cor i pensar en una altra cosa. Déu, en canvi, «no és indiferent»[10], no desvia mai la seva mirada del dolor humà. El Déu de misericòrdia respon i cuida dels pobres, dels qui criden la seva desesperació. Déu escolta i intervé per salvar, suscitant homes capaços de sentir el gemec del sofriment i obrar en favor dels oprimits.

És així com comença la història de Moisès com a mediador d'alliberament per al poble. Ell s'enfronta al faraó per convèncer-ho que deixi anar a Israel; i després guiarà al poble, a través del Mar Roig i el desert, cap a la llibertat. Moisès, que la misericòrdia divina va salvar sent un nounat de la mort en les aigües del Nil, es fa mediador d'aquesta mateixa misericòrdia, permetent al poble, salvat de les aigües del Mar Roig, néixer a la llibertat. Perquè la misericòrdia de Déu sempre actua per salvar, com guia a Israel en el desert com si fos un fill, l’educa en la fe i realitza l'aliança amb ell, creant un vincle d'amor molt fort, com el del pare amb el fill que retorna penedit. 

La misericòrdia del Senyor fa a l'home preciós, com un tresor personal que li pertany, que Ell custodia i en el qual es complau. Són aquestes les meravelles de la misericòrdia divina, que arriba al ple acompliment en Jesús, en aquesta nova i eterna aliança consumada amb la seva sang, que amb el perdó destrueix el nostre pecat i ens fa definitivament fills de Déu[11], joies precioses a les mans del Pare bo i misericordiós. Nosaltres com a fills de Déu tenim la possibilitat de tenir en herència la bondat i la misericòrdia i per tant també nosaltres hem de ser misericordiosos; obrir el nostre cor per arribar a tots amb el llegat, l'herència misericordiosa que Déu Pare ens ha donat a nosaltres perquè en participem amb tots els homes i dones. Aquesta és l’ensenyança de l’Escriptura, el sentit de la història de la salvació que té en Jesús la seva culminació, en la Paraula encarnada, feta home.

Paraula i celebració.

Escriu el Papa Francesc que «La Bíblia és la gran història que narra les meravelles de la misericòrdia de Déu. Cada una de les seves pàgines està impregnada de l’amor del Pare que des de la creació ha volgut imprimir en l’univers els signes del seu amor. L’Esperit Sant, a través de les paraules dels profetes i dels escrits sapiencials, ha modelat la història d’Israel amb el reconeixement de la tendresa i de la proximitat de Déu, malgrat la infidelitat del poble. La vida de Jesús i la seva predicació marquen de manera decisiva la història de la comunitat cristiana, que entén la pròpia missió com a resposta al mandat de Crist de ser instrument permanent de la seva misericòrdia i del seu perdó (cf. Jn 20,23). Per mitjà de la Sagrada Escriptura, que es manté viva gràcies a la fe de l’Església, el Senyor continua parlant a la seva Esposa i li indica els camins a seguir, perquè l’Evangeli de la salvació arribi a tothom. Desitjo vivament que la Paraula de Déu se celebri, es conegui i es difongui cada vegada més, perquè ens ajudi a comprendre millor el misteri de l’amor que brolla d’aquesta font de misericòrdia. Ho recorda clarament l’Apòstol: «Tota Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir, i educar en el bé» (2 Tm 3,16).»[12] Cal destacar la importància de la Paraula en la celebració eucarística dominical, fer-se ressò de que en cada eucaristia assistim i tenim l’oportunitat d’establir un vertader diàleg entre Déu i el seu poble, com al llarg de tota la història de la salvació Déu guià i parlà a Israel. La seva Paraula es fa nostra i les nostres inquietuds i neguits tenen ressò en la seva Paraula. Aquí el paper del prevere com a intèrpret i canal de comunicació de la paraula amb els fidels a través de l’homilia. El Papa Francesc ha parlat de les homilies en la seva Exhortació apostòlica Evangelii gaudium. L'homilia és la pedra de toc per avaluar la proximitat i la capacitat de trobada d'un Pastor amb el seu poble[13]. La predicació purament moralista o adoctrinadora, i també la que es converteix en una classe d'exegesi, redueixen la comunicació entre cors que es dóna en l'homilia i que ha de tenir un caràcter gairebé sacramental[14]. (142) El predicador necessita també posar una orella al poble, per descobrir el que els fidels necessiten escoltar. Un predicador és un contemplatiu de la Paraula i també un contemplatiu del poble. (154)

El Papa Francesc convida als preveres a preparar-se les homilies perquè «en l'homilia, la veritat va de la mà de la bellesa i del bé. No es tracta de veritats abstractes o de freds sil·logismes, perquè es comunica també la bellesa de les imatges que el Senyor utilitzava per estimular a la pràctica del bé. La memòria del poble fidel, com la de María, ha de quedar curulla de les meravelles de Déu. El seu cor, esperançat en la pràctica alegre i possible de l'amor que se li va comunicar, sent que tota paraula en l'Escriptura és primer do abans que exigència.»[15] «Que important és l’homilia, perquè el cor dels creients vibri davant la grandesa de la misericòrdia. Recomano molt la preparació de l’homilia i la cura de la predicació. Ella serà tant més fructuosa, com més hagi experimentat el prevere en sí mateix la bondat misericordiosa del Senyor. Comunicar la certesa que Déu ens estima no és un exercici retòric, sinó condició de credibilitat del propi sacerdoci. Viure la misericòrdia és el camí segur perquè ella arribi a ser veritable anunci de consolació i de conversió en la vida pastoral. L’homilia, com també la catequesi, ha d’estar sempre sostinguda per aquest cor que batega de la vida cristiana.»[16]

El matrimoni.

També convida el Papa Francesc a preparar-se per administrar els sagraments, el del perdó fonamentalment com ja hem vist però també el del matrimoni per envigorir i enfortir la família. «En un moment particular com el nostre, caracteritzat per la crisi de la família, entre d’altres, és important que arribi una paraula de gran consol a les nostres famílies. El do del matrimoni és una gran vocació a la qual, amb la gràcia de Crist, cal correspondre amb l’amor generós, fidel i pacient. La bellesa de la família roman immutable, malgrat nombroses ombres i propostes alternatives: «El goig de l’amor que es viu en les famílies és també el goig de l’Església». El camí de la vida porta al fet que un home i una dona es trobin, s’estimin i es prometin fidelitat per sempre davant de Déu, sovint s’interromp pel sofriment, la traïció i la solitud. L’alegria dels pares pel do dels fills no és immune a les preocupacions pel que fa al seu creixement i formació, i perquè tinguin un futur digne de ser viscut amb intensitat. La gràcia del Sagrament del Matrimoni no només enforteix la família perquè sigui un lloc privilegiat en el qual es visqui la misericòrdia, sinó que compromet a la comunitat cristiana, i amb ella tota l’acció pastoral, perquè es ressalti el gran valor propositiu de la família. De totes maneres, aquest Any jubilar ens ha d’ajudar a reconèixer la complexitat de la realitat familiar actual. L’experiència de la misericòrdia ens fa capaços de mirar totes les dificultats humanes amb l’actitud de l’amor de Déu, que no es cansa d’acollir i acompanyar.»[17]
 
La mort i el consol.

Hem de ser presents amb paraules de consol en el moment de la mort, viscuda des de la llum de la resurrecció de Jesucrist que fent-se home igual a nosaltres, llevat del pecat, morint a la creu i ressuscitant s’ha fet partícip de la mort humana i ens ha fet partícips de la vida eterna, l’autèntic regal de Déu a l’home, el do que el salva del pecat i la mostra més fefaent de la misericòrdia divina, de l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant per a tots nosaltres. «Tenim un gran repte per encarar, sobretot en la cultura contemporània que, sovint, tendeix a banalitzar la mort fins al punt d’amagar-la o considerar-la una simple ficció. La mort en canvi s’ha d’afrontar i preparar com un pas dolorós i ineludible, però ple de sentit: com l’acte d’amor extrem vers les persones que deixem i vers Déu, a l’encontre del qual ens dirigim. En totes les religions el moment de la mort, així com el del naixement, està acompanyat d’una presència religiosa. Nosaltres vivim l’experiència de les exèquies com a pregària plena d’esperança per l’ànima del difunt i com una ocasió per a oferir consol als qui sofreixen per l’absència de la persona estimada. Estic convençut – escriu el Papa Francesc- de la necessitat que, en l’acció pastoral animada per la fe viva, els signes litúrgics i les nostres pregàries siguin expressió de la misericòrdia del Senyor. És ell mateix qui ens dóna paraules d’esperança, perquè res ni ningú podran separar-nos mai més del seu amor (cf. Rm 8,35). La participació del prevere en aquest moment significa un acompanyament important, perquè ajuda a sentir la proximitat de la comunitat cristiana en els moments de debilitat, solitud, incertesa i plor.»[18] Pel Papa Francesc la misericòrdia de Déu ha d’esdevenir realitat en el consol que els creients puguem fer arribar a qui sofreix, a qui passa per una dura prova. Proximitat i afecte en la tristesa i l’aflicció, «eixugar llàgrimes -diu el Papa- és una acció concreta que trenca el cercle de la solitud en el qual sovint acabem tancats.»[19]

«S’acaba el Jubileu i es tanca la Porta Santa. Però la porta de la misericòrdia del nostre cor es manté sempre oberta, de bat a bat. Hem après que Déu s’inclina cap a nosaltres[20] perquè també nosaltres puguem imitar-lo inclinant-nos cap als germans. La nostàlgia que molts senten de tornar a la casa del Pare, que està esperant el seu retorn, està provocada també pel testimoni sincer i generós que alguns donen de la tendresa divina. La Porta Santa que hem travessat en aquest Any jubilar ens ha situat en la via de la caritat, que estem cridats a recórrer cada dia amb fidelitat i alegria. El camí de la misericòrdia és el que ens fa trobar tants germans i germanes que estenen la mà esperant que algú s’hi aferri i poder així caminar junts. Voler apropar-se a Jesús implica fer-se proïsme dels germans, perquè res no és més agradable al Pare que un signe concret de misericòrdia. Per la seva mateixa naturalesa, la misericòrdia es fa visible i tangible en una acció concreta i dinàmica. Una vegada que se l’ha experimentada en la seva veritat, no es pot tornar enrere: creix contínuament i transforma la vida. És veritablement una nova creació que obra un cor nou, capaç d’estimar en plenitud, i purifica els ulls perquè sàpiguen veure les necessitats més ocultes. Que certes són les paraules amb les que l’Església prega a la Vetlla Pasqual, després de la lectura que narra la creació: “Oh Déu, vós d’una manera admirable creàreu l’home i d’una manera encara més admirable l’heu redimit”.»[21]

Temps de misericòrdia.

«Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon al cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascun, perquè ningú pensi que està fora de la proximitat de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els dèbils i indefensos, els qui estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats. És el temps de la misericòrdia, perquè els pobres sentin la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.»[22]

L'Any Jubilar de la Misericòrdia ha cercat de posar a la misericòrdia en l'epicentre de les nostres vides com un servei evangelitzador i missioner. Sota el lema «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare celestial és misericordiós amb vosaltres». Això significa, en primer lloc, que tots tenim necessitat d'experimentar en primera persona, la misericòrdia de Déu amb nosaltres. Aixó no és possible sense una renovada vida interior amarada de l’escolta de la Paraula, de l'oració i sovintejant la recepció dels sagraments de la penitència i de l'eucaristia. Perquè ningú dóna el que no té. I no podrem ser servidors de la misericòrdia sense que aquesta hagi penetrat i vagi transformant la nostra vida. Aquesta i no una altra és, a més, la premissa tantes vegades repetida pel Papa Francesc per a l'autèntica i renovada missió evangelitzadora: la conversió personal. Gràcies a l'Any de la Misericòrdia els pobres, els darrers de la humanitat i de la mateixa Església, estan més a prop de tots nosaltres, ens interpel·len més pel dèficit permanent en misericòrdia. L'Església missionera i en sortida que demanden els signes dels temps i amb ells el Papa Francesc, serà tant fecunda com més propera i samaritana estigui i sigui amb ells. Però això des del testimoniatge, des de la humilitat, des de la perseverança i d'una eficiència de cor i al cor. A l'Església li vénen bé, anys com aquest, on totes les seves forces, mitjans, mirades i iniciatives convergeixen cap a un mateix centre. Així fou en ocasions similars anteriors com l'Any de la Fe o l'Any de Sant Pau, amb Benet XVI, o, amb sant Joan Pau II, el Gran Jubileu de l'Any 2000. Ara, no pot ser d’altra manera, quan sigui i com sigui, cal donar fruits, sempre confiats a la Misericòrdia eterna del Pare, com una pluja fina però persistent. 

Cultura de la misericòrdia.

«La cultura de la misericòrdia es va plasmant amb la pregària assídua, amb la dòcil obertura a l’acció de l’Esperit Sant, la familiaritat amb la vida dels sants i l’apropament concret als pobres. És una invitació urgent a tenir clar on hem de comprometre’ns necessàriament. La temptació de quedar-se en la «teoria sobre la misericòrdia» se supera en la mesura que aquesta es converteix en vida quotidiana de participació i col·laboració. D’altra banda, no hauríem d’oblidar les paraules amb les quals l’apòstol Pau, narrant la seva trobada amb Pere, Jaume i Joan, després de la seva conversió, es refereix a un aspecte essencial de la seva missió i de tota la vida cristiana: «Només ens van demanar que ens recordéssim dels seus pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès» (Ga 2,10). No podem oblidar-nos dels pobres: és una invitació avui més actual que mai, que s’imposa en raó de la seva evidència evangèlica.»[23] «Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon al cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascun, perquè ningú pensi que està fora de la proximitat de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els dèbils i indefensos, els qui estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats. És el temps de la misericòrdia, perquè els pobres sentin la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental a la vidaÉs el temps de la misericòrdiaperquè cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.»[24]

Conclusió.

El Papa Francesc deia en l’homilia en la clausura de l’any de la misericòrdia «demanem també nosaltres el do d'aquesta memòria oberta i viva. Demanem la gràcia de no tancar mai la porta de la reconciliació i del perdó, sinó de saber anar més enllà del mal i de les divergències, obrint qualsevol possible via d'esperança. Com Déu creu en nosaltres, infinitament més enllà dels nostres mèrits, també nosaltres estem cridats a infondre esperança i a donar oportunitat als altres. Perquè, encara que es tanqui la Porta santa, roman sempre oberta de bat a bat per a nosaltres la veritable porta de la misericòrdia, que és el Cor de Crist. Del costat traspassat del Ressuscitat brolla fins a la fi dels temps la misericòrdia, la consolació i l'esperança.» [25]

Estem a les portes de la gran celebració anual de la nostra fe, el Tridu Pasqual. Un moment oportú i escaient per fer realitat mitjançant la bellesa i la riquesa de la litúrgia que recorda i rememora la passió, mort i resurrecció de Crist la misericòrdia que mou el misteri de la redempció com la seva raó profunda. Destaquem tant sols un moment d’aquestes celebracions on Paraula i litúrgia s’uneixen ben expressivament. A la tarda del Dijous Sant, en la celebració del sopar del Senyor l’Evangeli de sant Joan ens presenta l’episodi del rentament de peus; Paraula i gest litúrgic esdevenen una sola i bella realitat. «Hi ha però una bellesa de la paraula de Déu que és la més gran de totes: la caritat. La caritat no és una alternativa a la paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu. Perquè el Logos és Àgape. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina. Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es despulla com per revelar la bellesa essencial del seu Cos, que és la bellesa del servent de Déu, la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat i aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu que ve a rentar-nos els peus, a rentar el que tenim de més baix i més brut en el camí de la vida. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se en la caritat misericordiosa que assumeix la cura de la nostra misèria. Jesús invita els apòstols i a cadascun de nosaltres a transmetre als altres el que ell ens dóna, el que ell és per nosaltres. Ens demana de fer això en memòria seva, com l’Eucaristia. Ens demana de ser misericordiosos tal com ell és misericordiós, per ser, a través d’ell, misericordiosos com el Pare. Misericordiosos com el Pare, misericordiosos com el Fill, misericordiosos com Déu. Això és la caritat.»[26]





[1] Cf. Verbum Domini, 86 i 87.
[2]     Enarrationes in Psalmos, 85, 7: PL 37, 1086.
[3]     Missatge final del Sínode sobre la Paraula, III, 9.
[4] Ex, 34, 6
[5] Cf. Gn 4, 2; Sal 86, 15; 103, 8; 145, 8; Ne 9, 17
[6] Cf. Lc 15, 11-32
[7] Audiència general 3 de febrer de 2016.
[8] Cf. Mt 13, 24-30.
[9] Tm 2,11-13.
[10] Missatge per a la Jornada Mundial de la pau 2016, 1.
[11] Cf. 1 Jn 3, 1.
[12] MM, 7.
[13] EG, 135.
[14] EG, 142.
[15] EG, 154.
[16] MM, 6.
[17] MM, 14.
[18] MM, 15.
[19] MM, 13.
[20] Cf. Os11,4
[21] MM, 16.
[22] MM, 21.
[23] MM, 20.
[24] MM, 21.
[25] 20 de novembre de 2016.
[26] Homilia predicada pel P. Abat General de l'Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori a Poblet el 27 de febrer de 2017.