dilluns, 29 de juny del 2020

Sants Pere i Pau, Apòstols


Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2020

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

El rei Herodes pensava que amb una mica de dedicació podria acabar amb aquell grup de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret que l’incomodava i el rei estava ben disposat a fer-los mal. Fent matar a espasa a un tal Jaume i agafant-ne un altre de nom Pere, aconseguí fins i tot ser ben vist pels jueus, perseguir-los donava un bon índex en les enquestes que diríem avui. També un tal Saule per la seva banda s’esmerçava en perseguir aquests díscols que afirmaven que el tal Jesús que havia estat crucificat, havia vençut la mort tot ressuscitant del sepulcre estant. Però si l’home proposa és vertaderament Déu qui disposa. Ja ho havia dit aquell fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la llei i honorat de tot el poble, davant del Sanedrí «aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. (...) Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,34). Herodes i Saule s’han trobat lluitant contra Déu, qui sap si sense saber-ho.

És Déu qui disposa. Déu havia disposat que Simó aquell pescador, que amb el seu germà Andreu estaven vora el llac de Galilea, deixessin les xarxes per seguir Jesús i esdevenir així pescadors d’homes. Déu havia disposat enviar a Saule camí de Damasc creient ell que anava a agafar cristians, quan de fet anava camí de la seva conversió; qui abans els perseguia, ara anunciava la fe que havia volgut destruir (Cf. Ga 1,23). Per voluntat de Crist, aquell a qui perseguia, que li sortí al pas i el feu caure del cavall i del seu error. Així per obra de Déu, Simó esdevingué Pere i Saule Pau.

Pere i Pau deixaren una vida aparentment còmode per agafar la creu i tot seguint el Crist esdevenir missatgers de l’Evangeli davant dels jueus i dels pagans, perquè la bona nova del Crist va destinada a tota la humanitat. És que al llarg de les seves vides, que a la fi foren ofertes com una libació vessada sobre l’altar, el Senyor els donà la fortalesa necessària per a mantenir-se fidels, guardant-los de tots aquells qui, com Herodes, els volien perjudicar perquè arribat el moment de desfer les amarres, acabada la cursa i mantenint la fidelitat, fossin cridats al Regne celestial per mitjà del martiri.

Qui ha darrera la seva crida, de la seva conversió, del seu ministeri i del seu martiri? D’on els vingué la força per esdevenir evangelitzadors i portar la bona nova del Crist fins al cor de l’Imperi romà? La seva lluita no fou fàcil, fou molt dur el camí; l’acompliment de la seva missió els comportà presó, cadenes i privacions. Darrera de tot plegat hi ha el ple convenciment de que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Sols aquesta convicció fa de Pere la roca sobre la que Crist mateix edificarà la seva Església; sols la fe dona a Pau la força per afrontar aquest noble combat, el més noble que hi pot haver.

Pere representa la fermesa, la roca de la fe, la seguretat. Pere no opina, confessa llur fe fruit d'una experiència personal que és, a més, una revelació del mateix Jesús, del Messies, del Fill de Déu viu. I confessant la vertadera naturalesa de Jesús rep una nova identitat i una missió; ser pedra i fonament de l’Església.

Pau no havia conegut al Jesús històric, però va conèixer també al Crist al qual havia perseguit, reclamant amb força el títol d’apòstol, apòstol dels gentils, perquè va entendre com ningú la universalitat de l'Evangeli, que trenca les barreres de les cultures, races i llengües. Pau representa la impetuositat de l'anunci d'aquella fe confessada oberta ara a tothom que vulgui escoltar-lo, a aquell que obri el seu cor al Crist.

La fe en Crist ha de ser primer que tot confessada, això és, acceptada, viscuda i assimilada fins a conformar d'una manera nova la pròpia identitat. Però no pot amargar-se, no es pot posar sota una mesura, cal proclamar-la, anunciar-la i comunicar-la. Creure que Crist és el Fill de Déu i el salvador del món, mort i ressuscitat per a salvar a tots els homes, significa que el creient no pot guardar-se aquesta fe per a si mateix, l’ha de donar a conèixer, perquè tots som cridats a la salvació.

La litúrgia celebrava aquesta festivitat com el natalici dels sants apòstols Pere i Pau, perquè pel martiri nasqueren a la vida vertadera que per Déu els fou oferta en cridar-los a seguir-lo i ells, malgrat tantes dificultats, no dubtaren mai a recórrer el camí que porta cap a Crist. «Segueix-me» li digué Jesús a Pere, «Segueix-me» li digué l’àngel tot tocant-lo per lliurar-lo de la presó. Pere i Pau, cadascun amb la seva pròpia història personal i eclesial, testimonien que, fins i tot enmig de duríssimes proves, el Senyor no ens abandona mai. És el Senyor qui estava al costat de Pere per a deslliurar-ho de les mans dels seus enemics a Jerusalem; és Ell qui estava al costat de Pau en els seus continus esforços apostòlics, per a donar-li la força de la seva gràcia, a fi de convertir-lo en intrèpid herald de l'Evangeli per a bé dels gentils (Cf. Joan Pau II 29 de juny de 1997).

Demanem-li al Senyor, per intercessió dels apòstols Pere i Pau, que estigui també al nostre costat i ens doni la fortalesa necessària per reconèixer tothora que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. I si alguna vegada ens retreuen el nom de cristians, com a Pere i a Pau, estiguem contents perquè vol dir que l’esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa sobre nosaltres (Cf. 1Pe 4,14). Per què sinó, a qui aniríem? Si tant sols Ell té paraules de vida eterna. (Cf. Jn 6,68)


dijous, 25 de juny del 2020

Exèquies


Exèquies
Parròquia de Santa Maria de la Catedral
Tarragona 25 de juny de 2020
2Co 5,1-8, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 14,1-6

La vida i la mort són dos conceptes antitètics i alhora ben complementaris. Tant cert és que si vivim morirem, com que si morim és perquè hem viscut. El nostre cos, el cos terrenal, com ens diu l’apòstol sant Pau, serà destruït i davant d’aquest fet, quan la mort ens colpeja perquè la vivim de prop en algú a qui hem estimat i ens ha estimat, és inevitable que el sentit de la vida i de la mort se’ns posi com a qüestió. I amb aquest sentit també el del sofriment humà viscut al llarg de les nostres vides terrenals on s’alternen la joia i la tristesa, la salut i l’enfermetat, però on sembla que a la fi sempre triomfa la mort.

Per la fe creiem que no és així, que aquesta no és la vida definitiva, que aquí tenim un cos que neix, creix, envelleix, emmalalteix i que a la fi desapareix; que aquesta casa de Déu i tabernacle de Déu a la terra, com ens diu sant Pau, és finita; però estem certs també de que tindrem un altre temple, no fet de mà d’homes, sinó obra de Déu i aquest serà el definitiu. Déu es va fer home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, les nostres angoixes i la nostra mort i morint vencé la mort i ressuscitant ens dona la vida eterna, plena i vertadera. El Fill de Déu, el Messies tant esperat, no vingué al capdavant d’un exèrcit d’àngels dominadors, sinó que naixent en un pessebre, vivint en el sí d’una família humil, plorant la mort dels qui estimava i patint una mort injusta, compartí així la nostra humanitat. Nosaltres no podem fer altre cosa que creure, sense veure; però ens hem de sentir coratjosos, entendre que aquí vivim com a emigrats i que quan sortim d’aquest cos mortal és per anar a la casa del Pare on hi ha lloc per a tots. La clau és la confiança, ens ha dit l’Evangeli de sant Joan, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor. Un amor que ara i aquí, malgrat totes les limitacions d’aquesta vida terrena que tenim, hem pogut experimentar; mitjançant l’amor de Déu i l’amor dels germans.

La nostra germana no ha estat derrotada per la mort, per una llarga malaltia, sinó que ha lliurat un bon combat i a la fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà del dolor. Ha hagut de recórrer un llarg i dur camí que cap de nosaltres no hauria volgut per a ella, però enmig de la lluita, com ho havia fet al llarg de la seva vida, us ha fet experimentar el seu amor i vosaltres també, fills i nets, li heu fet sentir la vostra proximitat i amor. Tenint-ne cura en la seva feblesa amb esperança i convicció, fent tot el que podíeu fer per ella.

Al llarg d’aquets darrers anys heu pogut viure moments inoblidables tot i que també sovint us haurà envaït la sensació de que la seva lluita era injusta. Ara tot el seu sofriment ha passat i la nostra germana viu d’una altra manera, però la seva no ha estat una lluita inútil, tota la seva vida no ha estat en va. Us deixa tristesa i buidor, però us deixa quelcom que és molt més important, us deixa el seu amor de mare i d’àvia. Tot el que ha viscut, tot el que ens ha donat no s’ha fet no res, el seu amor per vosaltres perdura en vosaltres mateixos.

Avui és un dia per a la tristesa, per a la nostàlgia, per al dolor; però és i ha de ser sobretot un dia per a que els nostres cors s’asserenin, un dia per a la confiança, un dia per a l’esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i la nostra germana podrà respondre que no ha fet res més que estimar i que us ha estimat a vosaltres en concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliç ella que us ha lliurat generosament el seu amor i s’ha sentit estimada per vosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys ha rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberada del cos mortal segur que agraeix.

En aquesta Eucaristia preguem per la nostra germana que ens ha deixat, demanem al Senyor que veient l’amor com a fil conductor de la seva vida, ara la rebi amb aquell amor que és més gran que cap altre; que ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor i s’ha sentit estimada pels seus pugui ara gaudir d’aquell amor que és plenitud en la casa del Pare. També preguem per a nosaltres per obtenir el consol i l’esperança i demanar al Senyor que un dia puguem retrobar-nos amb tots aquells que ens han estimat i hem estimat per gaudir per sempre de la consoladora visió de Déu.

diumenge, 21 de juny del 2020

Diumenge XII Durant l’any / Cicle A


Diumenge XII Durant l’any / Cicle A
Capella Santa Caterina
21 de junt de 2020
Jr 20,10-13, Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33


El temor, la por forma part de les nostres vides, la por és una dimensió natural de la mateixa humanitat. Por sobretot a allò desconegut, a allò que no aconseguim a abastar, a dominar, a allò que no podem controlar. Ho hem viscut aquets darrers mesos de por, d’angoixa i d’incertesa i qui sap si encara ens queda molta por per viure. 

Avui Jesús ens parla de la por, de la por als homes, por a les coses mundanes, de la por que tant bé sabem crear els homes i davant d’ella, del temor a Déu. Hi ha molta diferència entre les pors humanes i el temor a Déu. La por humana és sovint més profunda, existencial, se’ns transforma en angoixa i sovint neix d'una manca d’espiritualitat i d’una pèrdua del sentit de la transcendència, en definitiva d’una manca i absència de Déu en les nostres vides.  

Ens ho diu l’apòstol Pau en la Carta als Romans, la por entrà en la història de la humanitat juntament amb el pecat i amb la mort. Entrà, segons la tradició bíblica, per un home, Adam, i amb un altre home, Jesús que era alhora fill de Déu, ens arribà la gràcia del Pare estesa sobre la tota la humanitat vencent el pecat i la mort, vencent la por i transformant- la en temor a Déu. Davant de les pors humanes, la Paraula de Déu es presenta clara; qui tem a Déu no té por. 

Témer Déu és sentir-lo com ens fa costat, sentir que ens coneix a fons, que sap que hi ha al nostre interior, és confiar-se a Ell, com ens diu el profeta Jeremies en la primera lectura. El temor de Déu és en definitiva la fe en Ell. Sense temor a Déu  potser tendim a sentir-nos falsament senyors del bé i del mal, de la vida i de la mort i això ens empeny a atemorir als altres. Ho veiem cada dia amb tantes guerres, violències i brutalitats com hi ha al nostre món; són obra humana i tampoc nosaltres creients ni ara ni abans hem estat capaços de sostreure’ns al jou, a l’esclavatge de sentir-nos amos del món i per tant capaços d’atemorir als nostres germans.

El temor de Déu no vol dir tenir por a Déu, perquè Déu és el nostre Pare, que ens estima i ens perdona sempre. Quan el temor de Déu habita en el nostre cor, ens infon consol i pau, tota la nostra confiança es deposita en Déu i aquest do de l'Esperit Sant, ens fa cristians certs de que no estem sotmesos al Senyor per por, sinó lligats a Déu pel seu amor de Pare. 

El temor de Déu és un toc a la nostra consciència, quan no anem per bon camí, quan cerquem el mal dels altres, quan ens apartem de Déu, quan volem aprofitar-nos dels germans, vivint apegats als diners, a la vanitat, al poder o a l'orgull; llavors el temor de Déu ens colpeix; ens fa veure que així no serem feliços, perquè al cap i a la fi ni diners, ni vanitat, ni poder, ni orgull venen de Déu ni ens sobreviuran. 

El temor de Déu ens permet comprendre que un dia tot això que ara veiem acabarà i haurem de donar comptes al Senyor de com hem viscut. 

El temor a Déu allibera d’aquest esclavatge, de l’esclavatge de la mundanitat, perquè qui tem a Déu, roman confiat fins i tot enmig de les tempestes, confiat en el Pare bondadós i benigne, que és Pare de misericòrdia. 

Com més creixem i aprofundim en la temorosa intimitat amb Déu, fonamentada en l'amor, més fàcilment podrem vèncer la por que ve dels homes. Jesús ens convida avui a no tenir por, a confiar en Déu; aquesta confiança ens encoratja, ens dona forces davant del mal. La por es transforma així en esperança, una esperança que neix per al cristià de la joia pasqual. 

No tinguem por, obrim les portes del nostres cors al Crist, confiats en el seu immens amor per nosaltres.

diumenge, 14 de juny del 2020

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist


Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist
Cicle A
Diumenge 14 de juny de 2020
Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

«Aquest pa es pren, però en realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí la festa del Corpus Christi.

Aquell qui va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i del vi. Sovint no hi donem la importància deguda a aquest gran misteri, a aquest gran regal del Senyor. Però en les darreres setmanes molts fidels s’han vist privats, de la participació al voltant de la taula de l’Eucaristia per raó de les mesures sanitàries motivades per la pandèmia.  Ha calgut acostar-se, sentir-se prop del Senyor, mitjançant la pregària, la Paraula o la comunió espiritual; són mitjans vàlids en circumstàncies excepcionals; però res no pot substituir la participació en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). Avui celebrem de manera especial aquest misteri i aquest any el celebrem amb renovada joia.

Crist es feu home per poder morir com a home, però essent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del misteri de la redempció neix l’Eucaristia; d’aquell darrer sopar amb els seus deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos traspassat per la llançada donà en darrera ofrena sang i aigua; dels àpats que el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que la mort; aquest do que neix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí hi ha vertaderament Déu.

L’Eucaristia és passat en quan a memorial d‘aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar la pasqua amb els seus durant la seva vida a la terra; però la va celebrar de manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració de la sortida d'Egipte, sinó bestreta de la seva pròpia Pasqua, és a dir, del seu pas d'aquest món cap al Pare per la seva passió i mort. Així la Pasqua va adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell pasqual, però la veritable víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que l'endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seva sang, font de vida, vam ser purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per sempre.

L’Eucaristia és present en tant que presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist, com ens diu l’Apòstol. És sagrament de comunió, perquè tots nosaltres, essent molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual neix l’Església, sagrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per excel·lència, és centre de la vida eclesial. «l’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il·luminada», en paraules de sant Joan Pau II.

L’Eucaristia és futur perquè anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna.» L'Eucaristia és fer un tast d'eternitat en el temps; així com Crist va viure en la carn romanent en Ell la glòria de Fill de Déu, així l'Eucaristia és presència divina i transcendent, comunió amb l'etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial (CF. Gaudium et spes, 40). Per la seva naturalesa, l'Eucaristia, essent memorial de la Pasqua de Crist, introdueix l'etern i l'infinit en la història humana.

El sacrifici eucarístic essent sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al mateix temps sacrifici de l'Església. Aquí rau la seva raó de ser; per al bé de l'Església a través del memorial instituït per Jesús durant el darrer sopar.

L’Eucarística ens convida a compartir aquell amor seu fins a l’extrem, aquí i ara amb els germans; perquè menjant la seva carn i bevent la seva sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.