dijous, 29 de febrer del 2024

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

 

Al·locució Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat. En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm al Senyor.

diumenge, 25 de febrer del 2024

Diumenge II de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge II de Quaresma / Cicle B

Diumenge 25 de febrer de 2024

Capella de Santa Caterina

Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18, Salm 115,10 i 15.16-17.18-19 , Rm 8,31b-34 i Mc 9,2-10

 

En els tres textos de l’Escriptura que ens proposa l’Església per aquest segon diumenge de Quaresma apareix com a tema dominant la filiació, la relació entre pare i fill. Són efectivament diversos els relats i d’alguna manera ens poden resultar incòmodes o poc comprensibles des de la nostra mentalitat actual. De fet quin pare estaria disposat a sacrificar al seu fill per sigui el motiu que sigui? Cert de que Abraham finalment no va haver de sacrificar al seu fill únic, que just al darrer moment un àngel del Senyor aturà la seva mà i impedí aquella situació tant cruel i forassenyada. Però Déu ens estima de manera forassenyada, ens estima fins a l’extrem de que el seu Fill, únic també com Isaac, morí per a tots nosaltres. Ens ho diu l’Apòstol, si Déu va lliurar al seu propi fill, vol dir que està disposat a donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill.

No és que Déu jugui amb les persones, que posi a prova la seva resistència, però quan es tracta d’amor, del seu amor vers nosaltres, no té mesura. Ho fa amb un objectiu, que és el nostre bé, la nostra salvació, vol oferir-nos la possibilitat de ser fills seus, com ho és el mateix Crist. Què significa això? Ho veiem en l’episodi del la muntanya alta, en presència de Déu s’hi està tant bé que fa exclamar a Pere: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!» Ells, Pere, Jaume i Joan, que formen el nucli més proper a Jesús, amb qui Ell comparteix aquest moment de gloria com també compartirà el moment de màxima angoixa a Getsemaní quan pregui mentre els tres deixebles cauen rendits de cansament, aquests apòstols de primera hora fan un tast del que significa la vida de la gloria, on s’obliden dolors, penes i angoixes, on res té sentit excepte la presència de Déu. Tampoc Pere, Jaume i Joan ho entengueren, tot just baixant de la muntanya alta es preguntaven què volia dir allò de ressuscitar d’entre els morts.

La salvació encara no s’havia revelat, Crist encara no havia mort i per tant no havia ressuscitat i els deixebles no podien saber com seria tot allò que els deia i que a més els manava de no explicar. Pau, en canvi, ja ha fet experiència del Crist ressuscitat i pot exclamar que és el mateix Jesucrist qui seient a la dreta del Pare intercedeix per tots nosaltres.

En aquest camí vers la Pasqua que és la Quaresma, també nosaltres ens preguntem que vol dir tot això, en aquest camí cap a la pasqua personal de cadascun de nosaltres que és la nostra pròpia vida, ens sorgeixen preguntes, dubtes, interrogants, no entenem determinades actituds, paraules o gestos del Senyor. Nosaltres no hem pogut experimentar aquest tast de la gloria com Pere, Jaume i Joan, no hem pogut escoltar directament les paraules de Jesús, ni hem vist els seus miracles i per això a  vegades se’ns fa més difícil que als apòstols creure, perquè ells veieren i cregueren. Però tenim uns altres ulls, els ulls de la fe, que ens permeten de veure-hi i creure en Crist. Una fe que és el resultat de la mateixa fe dels apòstols transmesa per l’Església i fonamentada en l’Escriptura, cert, però per damunt de tot en la persona de Crist.

En paraules del Papa Francesc: «anar cap a Jesús, trobar a Jesús, conèixer a Jesús és un do que Déu concedeix.» (18 d’abril de 2013). O com deia el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.» (Deus caritas est, 1). La persona és el Fill, aquest fill lliurat per tots nosaltres, Jesús fet amor fins a l’extrem.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle B

Diumenge 18 de febrer de 2024

Gn 9,8-15, Salm 24,4-5b.6-7b.8-9, 1Pe 3,18-22 i Mc 1,12-1541

Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i arribar per Ell i amb Ell al Pare.

L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme. Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.

Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).

La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones, impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió, amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores la viurem sense  l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la dreta del Pare.

dimecres, 14 de febrer del 2024

Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

14 de febrer de 2024

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es viu, un cop assolit, amb més joia.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist, desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes, allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el nostre camí de conversió personal.

Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça, rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana, de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre cor.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor. La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició.

Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com cal, ens obre a l’esperança.

La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures  ens convida a apropar-nos-hi a recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem salvats. Sols Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.

divendres, 2 de febrer del 2024

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2024

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí. Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.

Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als  Hebreus, i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres. Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i únic de Déu.

Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida.

El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.

L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Des de bon començament Crist s'amaga als pretesos savis i prudents, però es revela als humils.

Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s'oferirà no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).

La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.

Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.

Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres.

El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor.

Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.