dijous, 31 de maig del 2018

Visitació de la Mare de Déu


Visitació de la Mare de Déu
Infermeria de Jesús Maria Sant Gervasi
31 de maig de 2018
Rm 12,9-16b; Is 12,2-3.4bcd.5-6; Lc 1,39-56

Maria és per a nosaltres cristians el model; la mare amatent que ens mostra el camí per on seguir les petjades de Crist, fill seu i senyor nostre, per això, els monjos i monges la tenim per protectora. Maria és model de disponibilitat, és la dona que està sempre a punt per fer la voluntat de Déu. Ha estat a punt des de sempre perquè estava en el pla de Déu, en el pla de salvació des de molt abans de que la terra existís, quan encara no hi havia ni oceans, ni fonts d’aigua viva, abans de que fossin plantades les altures i es posessin límits al mar; des de sempre en el pla de Déu ja hi havia Maria, molt abans de que ella mateixa fos. Ella és qui més a prop ha estat de Jesús, aquella qui l’ha portat en les seves entranyes i l’ha infantat; aquella que ha escoltat la seva paraula i ha vist convertir l’aigua en vi, quan encara no era l’hora, qui l’ha acompanyat fins al peu de la creu en la darrera i definitiva hora. Ella és sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els dels seus pits va mamar i encara més sortosa perquè va escoltar la paraula de Déu i la va guardar. 

Maria és model d’humanitat. És la dona, la nova Eva per mitjà de la qual, acollint l’entera humanitat del Fill de Déu, del Verb fet home, ens arriba la salvació. Ella fou elegida abans de crear al món perquè pugéssim ser beneïts per Crist amb tota mena de benediccions espirituals. Per això tant bon punt la seva cosina Elisabet va sentir la seva salutació Joan saltà de goig dins les seves entranyes i Elisabet esclatà proclamant-la beneïda entre totes les dones, perquè dins seu portava el fruit beneït, Déu encarnat, fet home. 

Maria ens és model en la fe, ella és feliç perquè ha cregut; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor. La seva fe és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat. 

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, perquè Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimem que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat (Cf. Redemptoris Mater, 12). Maria és model de pau, perquè la pau resumeix en síntesi el millor dels béns que pot desitjar l’home, una pau assentada fermament en l'aliança del Senyor, que és fidel envers els escollits; una pau autèntica, messiànica per a tots els homes, en tant que germans i als que Maria mira amb igual amor de Mare, tot encomanant-nos al seu Fill diví.

dimecres, 30 de maig del 2018

Dimecres VIII setmana durant l’any


Dimecres VIII setmana durant l’any
Santa Maria de Valldonzella
30 de maig de 2018
1Pe 1,18-25; Salm 147,12-13.14-15.19-20; Mc 10,32-45

L’apòstol Pere ens diu avui que si creiem que Déu ha ressuscitat al seu Fill Jesucrist d’entre els morts i li ha donat la gloria, si creiem que la sang de Crist ens ha alliberat, si tenim posada en Déu la fe i l’esperança; aleshores obeint la veritat hem estat purificats i podem practicar un amor sincer els uns envers els altres. 

El mateix Crist ens anuncia avui en l’Evangeli que el Fill de l’home serà lliurat, el condemnaran a mort, l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran; però que a la fi ressuscitarà el tercer dia. L’anunci d’aquest pla de Déu provoca en els seus reaccions diverses, de la sorpresa a la por. En Jaume i Joan els suscita una reacció ben humana; diguem que el primer que se’ls acudeix és procurar per ells, intentar d’assegurar-se un bon lloc en el Regne, un lloc de preeminència, el millor lloc. Per aconseguir-lo estan disposats a tot, fins a beure la copa i rebre el baptisme amb que Jesús ha begut i ha estat batejat; tot i que no sàpiguen massa bé de que els està parlant. 

El pla de Déu acaba amb la resurrecció al tercer dia del seu Fill Jesucrist, acaba amb la implantació del Regne de Déu; però aquest és un regne ben diferent al que els apòstols Jaume i Joan s’imaginen. En el Regne no hi ha domini sobre els governats, ni un poder esclafador. En el Regne hi ha un amor que es materialitza; que es concreta d’una manera real en el servei.  El nostre model de vida és Crist; certament mai no podrem arribar a ser com Ell, però no per això deixa de ser el nostre model, la nostra referència, la nostra meta. I Crist no vingué a ser servit sinó a servir, a donar la vida pels altres, per nosaltres, per la nostra salvació. 

Com n’és d’humana la reacció dels altres deu apòstols quan escolten el que demanen Joan i Jaume, s’indignen. I és que encara no han entès massa bé de que va tot plegat. El Regne és a punt, però té ben poc de regne subjecte a les passions humanes, a la gelosia, a l’enveja, a l’egoisme. Per entrar en aquest Regne definitiu i únic de res hi valen els paràmetres humans. La norma rectíssima per entrar-hi és el manament de l’amor fratern que es concreta en el servei. Aquest és el camí que hi porta, el camí vers el cim de la perfecció, on ens hi porta aquella norma rectíssima per a la vida humana que és l’Evangeli, com ens diu sant Benet a la Regla. 

La veritable grandesa, el model a imitar  és Crist, el servidor; no pas la manera de fer dels poderosos de la terra. Servir és regnar, diu la dita que empraven sovint els nostres predecessors en la vida monàstica. Això Jaume i Joan, els altres deu apòstols, els deixebles i nosaltres mateixos encara no ho acabem d’entendre del tot. El Regne de Jesús no està únicament en la seva glorificació, en la seva resurrecció; està també i sobretot en el seu lliurament per amor a tots nosaltres, està en fer-se servidor de tots. Aquest és el missatge ras i curt de la vida de Jesús i de l’Evangeli.

dissabte, 26 de maig del 2018

Funeral Parròquia de Sant Joan Baptista d’Artana

Funeral per Joan Jesús Cabañes Vilar
Parròquia de Sant Joan Baptista d’Artana
26 de maig de 2018
Ts 4,13-18; Salm 22 i Lc 12, 35-40

Tant cert com sabem que naixem, sabem que hem de morir, sabem que aquesta no és la vida definitiva, que aquí tenim un cos que més tard o més d’hora desapareix; però malgrat tot quan arriba l’hora, sigui en les circumstàncies que sigui, sigui tard o sigui d’hora, sigui després d’una llarga malaltia o sigui de sobte, la mort no ens deixa de sorprendre, no ens deixa indiferents. Davant del misteri de la vida i de la mort ens sentim interrogats i sovint adolorits. Però la nostra vida de creients, de seguidors de Crist és una vida d’esperança, la nostra esperança és Crist, Ell ens ha donat una vida que no acaba, eterna, on no hi ha sofriment, ni dolor, ni enyorança i on tot és amor. Però malgrat totes les limitacions d’aquesta vida terrena que aquí tenim, en ella podem experimentar-hi un xic de l’amor de Déu i de l’amor dels germans i per això se’ns fa dur deixar-la i dolorós quan els nostres pares, fills, germans o amics la deixen sentim el dolor de llur absència, el buit de la seva presència. El nostre germà ha estat sorprès per la mort, l’hi ha arribat de sobte i amb la seva marxa ha sorprès a tots els seus. La seva vida no ha estat tant llarga com calia esperar i la mort li ha arribat a una hora no pensada. 

Per la nostra fe no podem desconèixer, ens diu l’Apòstol Pau, que creiem que Déu s’endurà al nostre germà Joan amb Jesús. Ho creiem perquè sabem que el Pare va enviar al seu Fill perquè fent-se home igual a nosaltres en tot, llevat del pecat, compartís la nostra vida finita, els nostres dolors, les nostres tristeses i la nostra mort; però a la fi morint va vèncer la mort en ser ressuscitat pel Pare i compartint la nostra mort ens feu partícips de la seva resurrecció, de la vida eterna, com a Fills de Déu i tots gaudim del seu triomf. Déu camina sempre al nostre costat, està vora nostre per acompanyar-nos i alleugerir-nos les penes i també ens acompanya en el pas d’aquesta vida a la vida eterna.

Certament tot això ho sabem, però malgrat saber-ho, d’estar-ne certs, no podem evitar el dolor, la tristesa quan algú estimat ens deixa. Aquest dolor, aquesta tristesa la senten pel Joan, de manera especial, la seva mare, el seu germà, les seves germanes, els seus cosins, els seus amics. El mateix Jesús va plorar la mort del seu amic Llàtzer; la mateixa Mare de Déu als peus de la creu va patir el dolor de la mort del seu fill. Quan algú mor Jesús plora amb nosaltres, Maria pateix amb nosaltres, perquè tot compartint el nostre dolor ens puguin infondre pau, confiança i esperança. 

Si ens entristeix la certesa de que hem de morir, ens dóna consol la promesa de la immortalitat que esperem. La mort no destrueix la vida dels creients, tant sols la transforma, la porta a la plenitud i quan es desfà el nostre cos terrenal se’ns obre la porta de la vida eterna. La vida del nostre germà Joan no ha acabat, per això li demanem al Senyor que hagi passat ja a gaudir d’una vida per sempre.
La mort és una realitat que ens supera, davant de cada mort se’ns obre la porta al misteri; als creients ens porta a pensar en Déu perquè Ell és l’únic que pot fer-hi llum, que pot donar sentit al que humanament és un sense sentit. Per Crist ens acostem a allò de més profund, que escapa a la nostra experiència sensible, que pertany al terreny de Déu. La mort del nostre germà Joan deixa tristesa i buidor, però deixa quelcom que és molt més important, deixa esperança; no tant sols perquè tot el que ha viscut, perquè tot el que ha donat no s’ha fet no res; sinó perquè l’amor immens de Déu el pot acollir ara donant-li una nova vida. 

Sentint-nos avui adolorits, sentim-nos també plens d’esperança, preguem perquè el nostre germà Joan camini ja per la via de la vertadera i autèntica felicitat, aquella que no acaba, i ara que demanem a Crist que en Joan visqui ja amb plenitud; demanem-li també que consoli a la seva mare, als seus germans, als seus familiars i amics que ara el ploren, l’enyoren i se senten adolorits per llur partença.
Preguem per que el nostre germà Joan formi ja part dels benaurats i pugui compartir aquell amor que és plenitud en la casa del Pare i preguem també perquè allí un dia puguem nosaltres retrobar-nos-hi amb tots aquells que ens hi han precedit per gaudir per sempre de la consoladora visió de Déu.

diumenge, 20 de maig del 2018

Pentecosta


Pentecosta
20 de maig de 2018

Fets 2,1-11; Salm 103; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Jesucrist va predicar la santedat de vida, de la qual ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin; per a completar  la seva missió els va enviar l’Esperit Sant, perquè els mogués de dins estant a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força, i a estimar-se els uns als altres tal com Crist els havia estimat. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats per la gràcia hem estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i partícips de la naturalesa divina i, per tant, de fet, hem estat fets sants. Aquesta santedat que hem rebut ens la cal mantenir i perfeccionar durant tota la vida, amb l’ajuda de l’Esperit Sant. Tots els cristians, de qualsevol estat o condició, som cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou un estil de vida més humà. Per aconseguir-ho els creients hem d’esmerçar les energies que hem rebut, lliurats amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme, envigorits per la força de l’Esperit Sant. Només d’aquesta manera la santedat del Poble de Déu s’expandirà en fruits abundats en el món.  (Cf. LG 40)

És ben clar on porten els impulsos terrenals, ens diu l’Apòstol, però els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la felicitat, la mansuetud, la sobrietat. Perquè l’Esperit és qui dona la vida, pel qui ens hem de deixar guiar. 

És l’Esperit de veritat que ens ha de portar cap al coneixement de la veritat sencera, com ens diu el quart Evangeli. Els deixebles eren capaços de donar testimoni sobre Jesús, perquè havien viscut i treballat bora seu, l’havien escoltat, havien vist els miracles que feia, l’havien vist clavat a la creu i havien vist la tomba buida i fins i tot l’havien vist a Ell ressuscitat; però malgrat tot això, la por els paralitzava. Els mancava quelcom, per això Jesús els havia promès d’enviar-los l'Esperit Sant després d’haver estat glorificat i d’asseure’s a la dreta del Pare. 

El treball de l'Esperit Sant confirma la vida i l'amor de Jesús, donant testimoniatge del que és veritable; és aquella ventada violenta que vingué del cel i que de sobte omplí tota la casa on es trobaven els deixebles tots junts. Per a ser testimoni d’alguna cosa, ens cal haver-ne fet una experiència personal, per la qual poder dir que és veritat perquè ho coneixem. Tenir comunió i intimitat amb Jesús per poder-ne donar testimoni neix del tracte quotidià amb Ell; per als apòstols convivint amb Ell, per a nosaltres neix de llegir l'Evangeli, d’escoltar la seva Paraula, de conèixer els seus ensenyaments, de freqüentar els seus sagraments, de compartir a la seva taula, el seu cos i la seva sang, de fer-lo veure als altres a través de les nostres obres. Un testimoni no és només una persona que sap que alguna cosa és veritat, sinó que és aquell que està disposat a dir-ho i a viure-ho. La fe que experimentem i vivim en la nostra ànima hem de transmetre-la als altres i per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. Som testimonis de Jesús no només si coneixem els seus ensenyaments, sinó i principalment quan volem i fem que els altres el coneguin i l’estimin. Perquè les paraules mouen però els exemples arrosseguen. Pot ser que ser cristià sigui avui viure a contra corrent, com ho ha estat tantes altres vegades, però el cristià sols ho és en veritat, si viu segons Jesucrist, si és testimoni de Crist. 

Enviant l'Esperit Sant als deixebles, Jesús va complir la promesa feta de no deixar-los sols i d’enviar-los l'Esperit de la veritat. Quan estava amb ells, els instruïa, els guiava i els mantenia en la veritat. Essent el Fill i havent-los revelat al Pare, calia que els enviés l'Esperit, que és l'amor que ens fa partícips de la vida de Déu, la mateixa que el Fill rebé del Pare i volgué compartir amb nosaltres. No pot ser d'altra manera, la vida de fills de Déu ha de ser una vida caracteritzada per l'amor, que és el distintiu de Déu; una vida marcada per l’Esperit. Per això, res d’impur ni de contrari a l'amor té cabuda entre els seus. Per això sant Pau demana als qui són de Crist que bandegin les conductes segons la carn, expressió que no només es refereix al llibertinatge i desenfrenament de les passions; sinó també a conductes impies que enemisten amb Déu, a conductes abusives amb els altres, a comportaments viciats pel que fa als béns terrenals. Els que així viuen, encara que creguin que són lliures perquè fan el que els ve de gust, són esclaus de les passions; en canvi els qui són de Crist i es deixen guiar per l'Esperit obtenen una vida en llibertat, caracteritzada per l'amor, l'alegria, la pau, la paciència, l'afabilitat, la bondat, la lleialtat, la modèstia, el domini de si mateixos. 

Diu el Papa Francesc que la condició de fills,  és la nostra vocació originària, allò per al que hem estat fets, el nostre ADN més profund, però malgrat això, va ser destruït i calgué el sacrifici del Fill perquè fos restablert. De l'immens do de l’amor, com de la mort de Jesús en la creu i de la seva resurrecció, ha brollat per a tota la humanitat l'efusió de l'Esperit Sant, com una inabastable font de gràcia. Qui se submergeix amb fe en aquest misteri de regeneració reneix a la plenitud de la vida filial. (Cf. Papa Francesc 15 de maig 2016)

dissabte, 19 de maig del 2018

Vetlla de Pentecosta


Vetlla de Pentecosta
Vallbona 19 de maig de 2018
Gn 11,1-9; Ex 19,3-8,16-20; Ez 37,1-14; Jl 3,1-5; Salm 103; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

L’Esperit plana per damunt de tota la història de la salvació però està sobretot present en el nostre procés de conversió individual i comunitària. Ens infon vigor com a aquella primera comunitat de cristians, els apòstols amb Maria, la mare, i les altres dones que havien estimat a Jesús i Jesús havia estimat. L’Esperit ens crida a la conversió, ens convida a convertir-nos. Tasca dels creients és descobrir la presència de l’Esperit en el nostre interior, en l’Església, arreu del món. Perquè de ser-hi hi és, no en dubtem pas. 

L’amor de Déu es revela d’una vegada per totes en Jesucrist per l’Esperit; la mort, la resurrecció, l’exaltació de Crist i l’enviament de l’Esperit Sant esdevenen un únic esdevenint en el pla de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquesta vetlla ens convida a descobrir-lo al llarg de la història de la salvació perquè l’Esperit sempre ha vessat la seva gràcia segons les necessitats de cada moment. Enmig de la confusió, de la dispersió, de l’abandonament de la veritat, l’Esperit s’hi fa fet sempre present. Perquè Déu ens vol part del seu reialme sacerdotal, vol que siguem la seva nació sagrada; Déu continua parlant-nos i segueix esperant la nostra resposta. 

Que ens sembla, reviurà l’Esperit en nosaltres? Com en aquells ossos descarnats que omplien tota la plana davant dels ulls d’Ezequiel; uns ossos que havien perdut l’esperança, que creien que per a ells tot havia acabat; però res no havia acabat, és més, tot estava per començar; però calia que rebessin l’Esperit per recobrar la vida; per conèixer al Senyor, que d’antuvi ho havia anunciat i Ell és l’únic que compleix allò que anuncia. Déu aboca el seu Esperit sobre tothom però per rebre’l cal esperar-lo, tenir-ne set, com la comunitat dels apòstols, cal invocar-lo en el nom del Senyor; sols així podem participar de l’esperança i fer que neixin rius d’aigua viva del nostre interior. 

Per l'Esperit som capaços d'abandonar i superar qualsevol forma de por o d'esclavitud, vivint l'autèntica llibertat dels fills de Déu. Per l’Esperit la relació mateixa amb Déu es fa tan profunda que no l'altera cap realitat o situació. Per l’Esperit ens obrim a compartir els sofriments del nostre temps, els patiments dels altres i així en el nostre alliberament esdevé horitzó d'esperança per a tota la creació, expressió d'aquell amor de Déu que ha estat vessat en els nostres cors per mitjà de l'Esperit que se'ns ha donat; com un signe de l’acció de Déu que no acaba en nosaltres mateixos, sinó que s'obre als altres, i així ens allibera i ajuda, coopera a la redempció del món, a fer present el regne de Déu enmig del nostre món.  

La presència de l’Esperit fa que tot allò que abans observàvem no sense temença, ho comencem a complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. És això el que el Senyor es digna a manifestar per l'Esperit Sant en nosaltres, operaris indignes per esdevenir nets de vicis i de pecats. (Cf. RB VII, 67-70). Ens toca de viure ferms en l’esperança de que arribi l’hora en que esdevindrem plenament fills del Pare, amb el Fill per l’acció de l’Esperit Sant.