Nadal del Senyor Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2022

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la relació de l’home amb Déu és una història d’amor apassionat de Déu per la seva creatura. Malgrat les infidelitats de l’home l’amor de Déu tot ho perdona, però no ho fa per permetre’ns de caure de nou en el pecat, ho fa per oferir-nos una salvació definitiva. Són molts els moments en que al llarg de la història Déu ha obert les portes de la salvació a l’home, tantes com vegades l’home ha tancat les portes del seu cor a Déu. 

Déu ha parlat als homes en moltes ocasions i de diverses maneres, però sovint l’home ha clos l’oïda al que deien els profetes, considerant-los profetes de calamitats que venien a alterar la comoditat en que pel pecat l’home s’havia instal·lat. Aquesta relació entre l'amor de Déu i el seu desig de ser correspost davant el rebuig de l’home, roman visible en tota l'Escriptura. A Abraham li feu entendre que desitjava formar un sol poble que visqués unit a Ell mitjançant una aliança eterna. Al poble que fugia d’Egipte guiat per Moisès li va demostrar que desitjava que gaudís de la llibertat imprescindible per a estimar-lo i rendir-li culte. A través dels profetes va dir clarament que desitjava portar de retorn al seu costat als seus fills esgarriats i ensenyar-los a tractar-se els uns als altres amb el mateix amor què Ell manifestava a les seves creatures. 

Una vegada i una altra va demostrar Déu el seu desig d'ajudar i consolar al seu poble en la peregrinació per la vida. Una vegada i una altra els va donar senyals portentosos del seu amor i de la seva compassió. Una vegada i una altra va poder veure el poble que la mà de Déu estava sempre estesa, i una vegada i una altra el poble la va rebutjar. Però per a Déu sempre arriba el moment, per a l’autor de la carta als Hebreus són els darrers dies, per a l’autor del quart Evangeli és l’hora de Déu. 

Per a aquell per qui no hi ha temps per què Ell mateix és el temps, no importen les nostres dilacions, sap esperar perquè sap estimar i la resplendor de la seva gloria no pot ser en cap cas enterbolida per la nostra mundanitat sempre caduca i limitada. Déu sap molt bé que vol, Ell vol la nostra salvació, vol que recuperem la seva imatge impresa en l’home des del mateix moment de la creació i per això mateix tot i saber també que nosaltres no li ho posem fàcil, sap esperar el moment, el temps, l’hora oportuna. El poder de la seva Paraula sosté l’univers, per aquest poder tot a vingut a existir i sense Ell ni l’existència, ni la vida, ni la llei no tenen ni sentit, ni cabuda. L’exemple més gran de l’amor de Déu és que la Paraula s’ha fet carn i davant d’aquesta llum res no pot la foscor del nostre pecat, davant d’aquell qui és la veritat, res no poden les nostres falsedats. 

L’amor de Déu sobreabunda des de la seva plenitud mitjançant la gràcia que arriba als nostres cors si nosaltres els obrim a la seva acció. De moltes maneres i per mitjà de molts profetes Déu havia parlat als homes, els havia cridat a la conversió, però en Jesucrist l’obra de la redempció arriba a la seva plenitud; ara per Jesucrist és l’hora de la nostra salvació. Els passos del missatger que anuncia la pau, la bona nova i la salvació ja se senten. Déu mitjançant la Paraula s’ha encarnat, s’ha fet carn, s’ha posat cara a cara davant nostre i ens crida, ens interpel·la perquè el rebem escoltant la bona nova i acollint gràcia sobre gràcia. 

L’encarnació i el naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres no és una anècdota, no és un tendre relat per escoltar i oblidar; afecta a l’essència mateixa de la nostra existència perquè és la gran oportunitat que Déu ens ofereix per acollir-nos a la seva misericòrdia. Podem tancar-nos de nou a la seva gràcia, com ho feren tants abans que nosaltres rebutjant quan no perseguint i matant als profetes; però deixar passar aquesta oportunitat seria com deixar escapar la vida pel confort d’un instant. 

El Pròleg del quart Evangeli ens situa davant l’elecció de la Paraula divina. No rebre-la vol dir no escoltar la seva veu, no configurar-se amb Ell. En canvi, quan l'home, tot i la seva fragilitat i el seu pecat, surt sincerament a l’encontre de la Paraula, de Crist, comença una transformació radical; perquè rebre-la vol dir deixar-se configurar amb Crist, amb el Fill únic del Pare. (Cf. Benet XVI Verbum Domini, 50).

Nadal del Senyor Missa de la nit o del gall

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2022

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Un nen en bolquers, posat en una menjadora. La senzillesa de la presentació davant del món del Fill de Déu fet home contrasta amb la multitud d’exèrcits celestials lloant Déu i cantant glòria, fent un crit per la pau i una crida a la bona voluntat dels homes. L’escena del naixement del Messies es veu envoltada d’aquesta doble naturalesa: divina i humana, que emmarca la gran nit del misteri del naixement del Salvador. Déu no te pressa i ha deixat passat els temps, ha anat oferint mitjançant els profetes múltiples oportunitats per a la conversió dels cors dels homes. 

Déu no desespera mai, no perd mai l’esperança de que en un moment o altre, per més que passi el temps, l’home tornarà la vista vers Déu i deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina, recuperarà la imatge perduda de Déu que rebé en la creació i perdé per la seva, per la nostra, iniquitat. Són dues les grans nits on actua el misteri de la redempció, Déu no cerca grans escenografies, ni postes en escena espectaculars, 

Déu actua de nit cercant la íntima discreció, com la suavitat amorosa amb que planteja a l’home la possibilitat de tornar a Déu, de qui s’havia apartat per la desobediència. Aquest infant, indefens, ploraner, amb calfreds per la inclemència del recer que ha trobat; és ni més ni menys que el Fill de Déu, Déu mateix fet innocència per mostrar-nos que per tornar cap a Déu no hi ha altra camí que el de la humilitat, perquè si no ens fem com els infants no entrarem al Regne de Déu (Cf. Mt 18,3). És així com l’amor de Déu s’ha revelat als homes, cercant a aquells de bona voluntat que estimen al Senyor. Tots seran els cridats, però en aquella nit plàcida i santa, l’àngel ho comunica a uns pastors que, com David abans de ser ungit, es dediquen a guardar el ramats que els han estat confiats. Aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser llum del món. 

El poble anava a palpentes, a les fosques, la humanitat havia creat un món tenebrós; la llum de Déu esclata i trenca les tenebres en que la impietat i els desigs mundans havien deixat a la creatura de Déu. Una llum que ens convida a una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, com ens ha dit l’Apòstol. Però Déu no es limitarà a trencar la foscor d’una nit, sap que per trencar la tenebra de la nostra ànima li cal anar molt més lluny. Posat en una menjadora aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser aliment baixat del cel i els qui mengin d’aquest pa, viuran per sempre. 

Res d’això sembla possible aquella nit on un bou i una mula donen una precària escalfor, uns pastors fan d’improvisada cor d’aquell rei i un Josep, encara esporuguit, i una Maria, encara torbada, miren d’assumir, sempre amb disponibilitat a la voluntat del Pare, allò que els toca representar en el pla de salvació. 

Una altra nit quan arribi l'hora i Jesús es posi a taula amb els seus els dirà que els lliura el seu cos i la seva sang entregat per la nostra salvació de la qual fem memorial en cada Eucaristia; aquest cos i aquesta sang són els mateixos que bateguen en aquella menjadora anunci de la creu on serà lliurat per nosaltres el Fill de l’home. Per això ha vingut, per això s’ha fet carn, per això ha nascut, per estimar fins a l’extrem; per compartir les nostres fragilitats i misèries i ha començat a fer-ho ja des del inici de la seva existència terrena, en aquesta plàcida i santa nit, en el silenci tranquil, compartint la pobresa, la nuesa i la precarietat. Ell fet un sense llar, Ell fet un passavolant no acollit enlloc, Ell també rebutjat per la societat i ben aviat Ell també fet emigrant, exiliat i represaliat.  

Així és com ens estima Déu, fins a l’extrem; en paraules del Papa Benet: «Déu que és l'amor perfecte i subsistent, es va revelar en Jesús assumint la nostra condició humana. D'aquesta manera ens ha indicat també el camí de l’amor que és el perdó i la solidaritat. Aquest és l'únic camí que porta vers la pau.» (1 de gener de 2006). 

La pau que estima el Senyor, la pau que dona veritablement gloria a Déu; feta carn i posada en una menjadora com a anunci de que el cos i la sang del Redemptor són aliment de salvació, l’únic aliment que salva. Avui ha nascut el Salvador, que és el Messies i el Senyor.

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2022

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Quantes vegades el poble s’apartà del camí marcat pel Senyor Déu; quantes vegades feu cas omís de les crides a la conversió per part dels profetes; quantes vegades el cor dels homes s’endurí i s’allunyà del Senyor. Però la paciència i la misericòrdia de Déu són infinites, el seu amor és immens com la distància del cel a la terra i sempre sap compadir. La història de la salvació està plena d’infidelitats, fins i tot el mateix David, tret pel profeta d’entre pletes i ramades per conduir al seu poble, acabà sucumbint a la luxúria per la dona d’altri. La història de la humanitat és la suma de les històries personals de cada home i de cada dona i alhora la nostra pròpia història personal és com un resum del conjunt de la història del poble, amb moments de fidelitat, amb moments d’allunyament, amb moments on l’amor per Déu preval i amb moments on la cobejança i l’egoisme ens fan anar pel mal camí, ens allunyen de Déu.

Però poc a poc, pas a pas, tot va succeint perquè es vagi acomplint el pla de Déu. No és pas que Ell vulgui o cerqui la nostra infidelitat, no pas, però ens sap fràgils, febles i vulnerables; per això sabia que caldria rescatar-nos, salvar-nos i ho feu de manera admirable, assumint la nostra humanitat. Per això nasqué d’una noia, escollida per Déu Pare, que fou mare per obra de l’Esperit i que engendrà humanament al Fill de Déu. Jesús vertaderament s’encarnà, és feu un com nosaltres per mostrar-nos així que malgrat totes les nostres febleses, és possible acostar-nos de nou a Déu, que sempre és possible apropar-nos-hi perquè el mateix Déu s’ha acostat a nosaltres. 

Aquesta és la grandesa de la celebració del Nadal, adonar-nos-en de que els braços de Déu estan sempre oberts per abraçar-nos i per rebre’ns; tot i que nosaltres no en siguem dignes, no siguem ni tant sols dignes de deslligar-li el calçat dels peus; Ell ens fa dignes de ser fills de Déu per mitjà de la seva gràcia. Manté sempre obertes les portes del seu amor i està sempre disposat a mantenir l’aliança amb nosaltres. 

El Nadal no és una celebració per a ser endolcida per un fals sentimentalisme; el Nadal és per a ser viscut amb el reconeixement del gran misteri de la salvació. Darrera l’escena de Maria i Josep amb un infant al seu esguard; hi ha la disponibilitat de Josep i de Maria a la fer la voluntat de Déu, malgrat pors i malgrat torbacions; però sobretot en aquest infant hi ha la presència de Déu mateix vingut al món així feble i humil per mostrar-nos que cap a Déu sols hi podem anar conscients de la nostra feblesa; com febles foren David o Jacob; el mateix Abraham o Roboam. Ja no estem abandonats, de fet no hi hem estat mai; ja no estem desolats, de fet sols hi estàvem per les nostres misèries; el Senyor ha vingut per reconstruir la nostra relació amb el Pare i el Pare està content de tenir-nos com a Fills, fets fills per aquest infant que avui recordem amb Josep i Maria en una establia; però no ens deixem emportar per un limitat, tendre i escadusser sentimentalisme. 

Tenim davant els ulls la nostra salvació, tenim davant els ulls l’encarnació de l’amor de Déu; aquell que manté per tots els segles el seu amor; aquell que apareix avui com un raig de llum per il·luminar la foscor del nostre cor, la foscor del món.

Diumenge IV d'Advent / Cicle A

 

Diumenge IV d'Advent / Cicle A

18 de desembre de 2022

Capella de santa Caterina

Is 7,10-14; Salm 23,1-2.3-4ab.5-6; Rm 1,1-7 i Mt 1,18-24

 

Déu és amb nosaltres, són les paraules de l’àngel per definir al fill que Maria ha concebut en el seu ventre per obra de l’Esperit Sant. Estem en la recta final del temps d’Advent i l’Evangeli d’avui ens mostrà ja, ens fa un tast, del que serà el naixement d’aquell infant. Aquell infant que l’apòstol sant Pau ens defineix com Senyor nostre, nascut del llinatge humà de David i per l’esperit que santifica i que esdevindrà, de fet ja és, el Fill poderós de Déu que ha de ressuscitar d’entre els morts. És aquest el senyal prodigiós que anuncià Acaz seguint les ordres del Senyor, aquell senyal que sorgirà de la profunditat del país dels morts, perquè quin senyal pot haver-hi més prodigiós que aquest?

Hem anat recorrent al llarg d’aquests quatre diumenges el camí cap al Nadal. Però l’Advent tot i ser un camí cap al Nadal, és també un camí cap al darrer adveniment, quan el Senyor instaurà el seu Regne i quan nosaltres arribarem a la seva presència per a ser examinats en l’amor, com escrivia sant Joan de la Creu. Ara i aquí hem d’aprofundir en aquest camí en el sentit d’acostar-nos al misteri del Nadal no tant sols amb una sensibilitat nostàlgica i en certa manera infantil, excessivament edulcorada, sinó sobretot conscients de qui és i que ha vingut a fer aquest infant.

Poc a poc l’escena es va definint. Hem vist com un gran profeta, el més gran nascut de dona, Joan Baptista, anunciava l’arribada del Messies. Avui veiem com Maria i Josep, peces claus d’aquesta història, se situen en actitud de disponibilitat vers el que el Senyor, a través del seu àngel, els hi anuncia, No és fàcil per a ells, Maria es torbà en sentir el que l’arcàngel li anunciava; ara Josep té por davant del que li diu un àngel entre somnis; però tots dos es confien finalment a la voluntat de Déu per acollir a aquell qui ve amb una missió molt determinada, oferir-nos ser fills de Déu.

Centrem-nos en aquesta darrera setmana de l’Advent en aquest gran misteri, mirem de viure’l en tota la seva grandesa. Allunyem-nos una mica del sentit més mundà i comercial que poc a poc han anat adquirint aquestes festes i intentem de mirar en l’infant que ja s’apropa la grandesa del misteri de la redempció. Tota la nostra vida és una espera, mirem que sigui una espera confiada i serena com ho fou la de Maria i de Josep, vencent pors i incerteses; refiats sempre de que el Senyor vol el millor per a nosaltres; malgrat que a vegades no ho tinguem prou clar.

Deia sant Joan Pau II que «El cristianisme no és només una “religió d'advent”, sinó l'Advent mateix. El cristianisme viu el misteri de la vinguda real de Déu cap a l'home, i d'aquesta realitat palpita i batega constantment. Aquesta és senzillament la vida mateixa del cristianisme. Es tracta d'una realitat profunda i senzilla que resulta pròxima a la comprensió i sensibilitat de tots els homes» (Sant Joan Pau II, Audiència General 29 de novembre de 1978).

Que amb aquest esperit d’espera atenta, d’advent permanent, confiada i joiosa encarem la recta final de l’Advent i celebrem el Nadal.

Funeral Parròquia de Sant Pau a Tarragona

 

Funeral

Parròquia de Sant Pau

Tarragona 16 de desembre de 2022

2Co 5,1-8, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 14,1-6

 

La vida i la mort són dos conceptes antitètics i alhora ben complementaris. Tant cert és que si vivim morirem, com que si morim és perquè hem viscut. El nostre cos, el cos terrenal, com ens diu l’apòstol sant Pau, serà destruït i davant d’aquest fet, quan la mort ens colpeja perquè la vivim de prop en algú a qui hem estimat i ens ha estimat, és inevitable que el sentit de la vida i de la mort se’ns posi com a qüestió. I amb aquest sentit també el del sofriment humà viscut al llarg de les nostres vides terrenals on s’alternen la joia i la tristesa, la salut i l’enfermetat, però on sembla que a la fi sempre triomfa la mort.

Per la fe creiem que no és així, que aquesta vida que vivim aquí a la terra, no és la vida definitiva, que aquí tenim un cos que neix, creix, envelleix, emmalalteix i que a la fi desapareix; que aquesta casa de Déu i tabernacle de Déu a la terra, com ens diu sant Pau, és finita; però estem certs també de que tindrem un altre temple, no fet de mà d’homes, sinó obra de Déu i aquest serà el definitiu. Déu es va fer home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, les nostres angoixes i la nostra mort i morint vencé la mort i ressuscitant ens dona la vida eterna, plena i vertadera.

El Fill de Déu, el Messies tant esperat, no vingué al capdavant d’un exèrcit d’àngels dominadors, sinó que naixent en un pessebre, vivint en el sí d’una família humil, plorant la mort dels qui estimava i patint una mort injusta, compartí de manera senzilla la nostra humanitat. Aquest misteri el recordarem d’aquí a pocs dies concloent aquest temps d’Advent que és sobretot i per damunt de tot un temps d’esperança, amb la mirada fixa no tant sols en aquell naixement de manera humana del Fill de Déu de fa més de dos mil·lennis, sinó sobretot en el seu darrer adveniment, quan vindrà a instaurar el seu regne.

Nosaltres ara i aquí no podem fer gran cosa més que creure, sense veure; però ens hem de sentir coratjosos, entendre que aquí vivim com a emigrats i que quan sortim d’aquest cos mortal és per anar a la casa del Pare on hi ha tantes estances que hi ha lloc per a tots. La clau és la confiança, ens ha dit l’Evangeli de sant Joan, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor. Un amor que ara i aquí, malgrat totes les limitacions d’aquesta vida terrena que tenim, hem pogut experimentar mitjançant l’amor de Déu i l’amor dels germans.

La nostra germana no ha estat pas derrotada per la mort, sinó que havent lliurat un noble combat a la fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà de qualsevol limitació humana. El seu ha estat un camí vital llarg durant el qual ha estimat i us ha fet experimentar el seu amor sobretot a vosaltres els seus fills, a la seva neta i als seus besnets, a la seva germana, las seus amics fent-nos sentir la proximitat del seu amor. Ella era una dona que estimava i es feia estimar i és aquest, el seu amor donat i rebut, un llegat de gran riquesa, que val més que qualsevol bé material que pogués haver posseït.

La nostra germana ens deixa ara, us deixa sobretot a vosaltres els seus estimats, tristesa i buidor, però us deixa quelcom que és molt més important, us deixa el seu amor de mare i d’àvia, com visqué el seu amor d’esposa. Tot el que ha viscut, tot el que ha donat no s’ha fet no res, el seu amor per vosaltres perdura en vosaltres mateixos.

Avui és un dia per a la tristesa, per a la nostàlgia, per al dolor, no cal que ho amaguem perquè també el mateix Crist plorà en la mort del seu amic Llàtzer o es compadí del dolor d’una viuda pel seu fill mort; però és i ha de ser sobretot un dia per a que els nostres cors s’asserenin, un dia per a la confiança, un dia per a l’esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i la nostra germana podrà respondre que no ha fet res més que estimar; que estimà al seu espòs, que us ha estimat a vosaltres en concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliç ella que us ha lliurat generosament el seu amor i s’ha sentit estimada per vosaltres, un amor que ara alliberada del cos mortal segur que us agraeix.

La nostra germana estimà també amb especial intensitat a Maria, la mare de Jesús i la nostra mare, especialment sota l’advocació de la Soledat. Aquella imatge de Maria que recorre els nostres carrers la nit del Divendres Sant i el capvespre del Dissabte Sant, i que ella tant estimava d’acompanyar, representa sobretot el dolor per la pèrdua d’un fill i alhora és imatge d’una plena esperança en que la mort pot ser vençuda i que la vida preval sobre la mort.

En aquesta Eucaristia preguem per la nostra germana que ens ha deixat, demanem al Senyor que veient l’amor com a fil conductor de la seva vida, ara la rebi amb aquell amor que és més gran que cap altre; que ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor i s’ha sentit estimada pels seus, pugui ara gaudir d’aquell amor que és plenitud en la casa del Pare. També preguem pel seu espòs, perquè ara els dos puguin gaudir de la joia del Regne tots dos junts i preguem també per nosaltres, per obtenir el consol i l’esperança i demanar al Senyor que un dia puguem retrobar-nos amb tots aquells que ens han estimat i hem estimat per gaudir per sempre de la consoladora visió de Déu.

Demanem-li a Maria que intercedeixi davant del seu Fill per la nostra germana, perquè el Senyor perdonant-li tota falta que hagi pogut cometre en aquesta vida la rebi misericordiosament al seu Regne. Demanem-li el consol pels seus estimats que la trobaran a faltar. Demanem-li amb confiança a la Verge Mare, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Soledat, que la nostra germana tant estimà, allò que hi ha escrit en els seus goigs:

Mare nostra, flor de vida,

vulnerada en dur combat.

Endolciu-nos la ferida

de la nostra soledat.

 

Divendres de la setmana III d'Advent

 

Divendres de la setmana III d'Advent

Divendres 16 de desembre e 2022

Capella de santa Caterina

Is 56,1-3a.6-8; Salm 66,2-3.5.7-8 i Jo 5,33-36

Ens reunim ara i aquí per recordar a tots aquells membres del Patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià que ja ens han deixat. De manera especial recordem als dos protagonistes de la fundació de l’Arxiu, el President Tarradellas i l’Abat Maur Esteva i amb ells aquest any de manera especial a la senyora Maria Lluïsa Teixidor, membre del Patronat, i al senyor Jorge Trias Sagnier, gran col·laborador de l’Arxiu, que ens han deixat fa pocs mesos. I amb ells a tots els altres membres ja difunts del Patronat.

Des de la fe aquest record te un sentit ple, sense la fe sols esdevé un record nostàlgic, enyoradís i en certa manera buit. Per la fe és que podem encomanar al Senyor les ànimes dels nostres difunts amb la certesa de que un cop arribats davant la presència del Pare aquest els ha fet objectes de la seva immensa misericòrdia. És en aquest sentit que la mort viscuda des de la fe és sobretot i per damunt de tot esperança, mentre que sense la fe la mort és un sense sentit, un final trist i fosc per a l’existència humana.

Ens ho ha dit el salmista, demanem al Senyor que s’apiadi de nosaltres i ens faci veure un dia la claror de la seva mirada i això que hem demanat per a  nosaltres, quan ens arribi l’hora, ho demanem ja ara pels nostres germans absents. No descobreixo pas cap secret si recordo ara i aquí que aquest desig “feu-me veure la claror de la vostra mirada” fou un dels més reiterats per l’Abat Maur Esteva en els darrers mesos de la seva vida i hi afegia “i no em cal res més”. I és cert, si arribem a contemplar la mirada del Senyor no ens cal res més, ho tenim ja tot.

Demanem avui pels nostres germans i germanes difunts, demanem que hagin arribar a contemplar aquesta llum, que el Senyor els hagi deixat entrar a la muntanya sagrada a celebrar les seves festes, com ens ha dit el profeta Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència. Li ho demanem a aquell que amb les seves obres mostrava que el Pare l’havia enviat, Crist, el Senyor. Estem en els darrers dies del temps de l’Advent, un temps durant el qual no tant sols recordem aquell primer adveniment del Senyor, sinó que ens preparem per al darrer i definitiu adveniment, quan Crist instaurarà el seu Regne. Ens hi hem de preparar complint els nostres deures, obrant el bé i mantenint-nos constants en la fe, com acabem d’escoltar.

Escrivia l’Abat Maur en el seu testament: «Ara no em queda altra cosa que acollir-me a la misericòrdia de Déu, ja que no puc fer cap acte de reparació. No hi ha temps per a rectificar, ni puc tornar enrere perquè la vida camina en sentit únic. Solament em queda assumir els meus desencerts, reconèixer la trama de miserables accions que preferiria no recordar, de tant defectuoses, imperfectes, errònies, nècies, ridícules com són, és a dir, palla seca, cremada lentament al caliu de Crist foc, i prou!» Demanem-li doncs al Senyor que tingui misericòrdia dels desencerts i accions errònies que els nostres germans pogueren cometre en vida i que els aculli en la seva claror, aquella que brolla de la seva mirada i ho il·lumina tot al voltant.

Sant Joan de la Creu

 

Sant Joan de la Creu

Monestir de les Carmelites Descalces de Tarragona

14 de desembre de 2022

Is. 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 1.17-26

Ni les aigües de la incomprensió el van ofegar, ni el foc de la injustícia el va cremar; perquè tenia al Senyor al seu costat, era preciós davant d’ell, de gran valor i el Senyor l’estimava. Joan de la Creu, el “frailecico” que deia santa Teresa, viu la seva vida a batzegades, pujant muntanyes i baixant valls, amb nits fosques i clarors d’estrelles; però sempre amb un rumb precís, amb una meta clara: Crist. I és que es deixava portar per l’Esperit, com a veritable fill de Déu; per això per a ell els sofriments que va patir no tenien ni punt de comparació amb la gloria amb la que somiava. La vida de Joan de san Maties és tota ella un poema apassionat d’amor, ell és un enamorat de Crist i és Crist qui centra la seva vida. Com diu l’Apòstol els qui estimen a Déu tot els serveix per al bé, fins i tot els moments de feblesa, de dolor, de solitud, de desencís. Com ell mateix ho descrivia: «ahora con dolores, ahora con horrores y miedos, con intento de desquietar y turbar por este medio a la parte superior y espiritual del alma, acerca de aquel bien que entonces recibe y goza.» (La noche oscura; 23,4). També ell fou predestinat a reproduir la imatge del Crist i fou predestinat, cridat, justificat i a la fi glorificat amb la santedat.

Joan de la Creu no tenia por perquè el Senyor Déu estava amb ell. Estava cert d’això i sabia que tant sols penetrant en el seu més profund interior podria cercar-lo, tant sols el trobaria des de la pau interior per «poder entrar en esta oscuridad interior, que es la desnudez espiritual de todas las cosas, así sensuales como espirituales, sólo estribando en pura fe y subiendo por ella a Dios.» (Subida al Montes Carmelo; Canción segunda, capítulo 1,1). La seva mirada estava fixada al cel, sols anhelava conèixer-lo cada dia més, estimar-lo cada dia més i arribar així a la fi al mateix Crist.

La fe no és fàcil, creure no és fàcil, és certament una gràcia però que ens costa a vegades cara, el seu preu pot ser molt elevat. Tampoc en els nostres temps la fe és fàcil, perquè la fe no està de moda,  perquè els membres de l’Església, humans com som hem comés i seguim cometent masses errors que ens fan aparèixer davant dels nostres germans com a imatges no tant sols imperfectes sinó quasi bé negatives de Déu. Ens cal tenir-ho clar, la mirada l’hem de fixar en el Crist, hem de decidir-nos per no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat com escriu l’Apòstol (Cf. 1Co 2,2). I per fixar la mirada tant sols en el Crist hi ha un únic mitjà, la fe, que ha de ser llum per als nostres passos. I alhora «la fe es noche oscura para el alma, y de esta manera la da luz; y cuanto más la oscurece más luz la da de sí, porque cegando la da luz, según este dicho de Isaías (7, 9): Porque si no creyeres, no entenderéis, esto es, no tendréis luz.» (La noche oscura; 3,4). La fe és lluita, agonia, en el sentit estricte del terme de lluita i ànsia per aconseguir un desig vehement. I Joan de la Creu agonitzava, anhelava més que res arribar vers aquell que coneixia per la fe, perquè el mateix Senyor se li havia donat a conèixer.

El camí de Joan de la Creu és un camí vital. Tota la seva vida fou esmerçada en cercar, seguir i tractar de trobar al Crist, malgrat tants entrebancs perquè «muchas cosas que en este camino acaecen a los seguidores de él, de gozos, penas y esperanzas y dolores: unos que proceden de espíritu de perfección, otros de imperfección.» (Subida al Monte Carmelo; Pròleg,7) El camí de Joan de la Creu fou un camí de fe; per a ell la fe en Crist era el centre, l’anima i el sentit de tot. «La segunda, por parte del medio o camino por donde ha de ir el alma a esta unión, lo cual es la fe, que es también oscura para el entendimiento, como noche.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 2,1).

El camí de Joan de la Creu és un camí espiritual, místic; «es menester que el camino y subida para Dios sea un ordinario cuidado de hacer cesar y mortificar los apetitos; y tanto más presto llegará el alma, cuanto más priesa en esto se diere.» (Subida al Monte Carmelo; Capítol 5,6).

Per Crist en la creu ens vingué la vida, sant Joan per la creu arribà a la vida. Aquest màrtir incruent patí no obstant martiri; fou assotat amb la calumnia, coronat per les espines de la incomprensió dels seus, traspassades les seves mans i els seus peus pels claus de la persecució i malgrat tot es mantingué ferm perquè estava cert que el Senyor estava en ell i ell en el Senyor. «si se acabase ya de entender cómo no se puede llegar a la espesura de sabiduría y riquezas de Dios, si no es entrando en la espesura del padecer de muchas maneras, poniendo en eso el alma su consolación y deseo! Y cómo el alma que de veras desea sabiduría, desea primero de veras entrar más adentro en la espesura de la cruz, que es el camino de la vida, por que pocos entran! (Mt. 7, 14). Porque desear entrar en espesura de sabiduría y riquezas y regalos de Dios es de todos; mas desear entrar en la espesura de trabajos y dolores por el Hijo de Dios, es de pocos, así como muchos se querrían ver en el término, sin pasar por el camino y medio a él.» (Cántico espiritual, Declaración, 9).

La creu com a camí és una idea repetida sovint en el món espiritual carmelità, tant sols cal recordar a santa Teresa Beneta com a exemple. Una idea que el nostre món, massa acomodatici sovint rebutja com defuig qualsevol referència al sofriment propi i dels altres; però encara que vulguem amagar-lo el món és ple de sofriment, és ple de creus personals i col·lectives. La creu no s’escull, la creu ens la proposa Crist i agafar-la, assumir-la no és fàcil i en sant Joan en tenim un clar exemple, aquest camí de fe i espiritual que fou la seva vida el recorregué en gran part carregat amb la creu al coll, però estava cert de que si patia com Crist i amb Crist, també seria glorificat amb Ell.

Però la creu buida, per si sola no té cap sentit, qui li dona sentit és aquell qui fou clavat en ella; essent elevat en aquell tron d’ignomínia compartí i dignificà el sofriment al món. És aquesta gesta gloriosa i alhora dolorosa la que mostra a la humanitat fins a quin extrem ens estimà Crist i és aquest amor el que atrau a sant Joan vers la creu i des de Crist clavat en creu estimar als homes, a tots també als qui el perseguiren fruit del seu desamor. En paraules de sant Joan Pau II, bon coneixedor d’aquell frare agosarat davant de Déu, estimat per a uns i odiat per a d’altres: «Una de les coses que més criden l'atenció en els escrits de Sant Joan de la Creu és la lucidesa amb què ha descrit el sofriment humà, quan l'ànima és envestida per la tenebra lluminosa i purificadora de la fe.» (Segovia 4 de novembre de 1982).

Quin és el llegat avui de sant Joan de la Creu? Què ens diu avui a nosaltres el poeta místic per excel·lència? No, no és tant llunyà com ens podria semblar a primer cop d’ull, no és tan inabastable com podríem considerar-lo en un primer moment; perquè l’arrel de la seva saviesa, el motiu del seu combat espiritual lliurat contra ell mateix, les seves febleses i contra els homes que al seu temps no el van entendre; està també al nostre abast; el coneixem, sabem qui és, ens crida també a nosaltres a apropar-nos-hi, a conèixer-lo; és Crist que també avui eleva els ulls al cel i demana al Pare que ens santifiqui en la veritat, aquella veritat que ens fa lliures i alhora compartint el sofriment del món, de tots aquells homes i dones que pateixen odis, guerres, persecucions, calumnies i qualsevol creu que la nostra societat és capaç d’alçar  en la multitud de calvaris que poblen el nostre món desesperançat. La celebració de sant Joan de la Creu al bell mig de l’Advent no és pas una casualitat; ell és el model de l’espera, a vegades turmentosa, a vegades silenciosa; però sempre confiada. Tota la seva vida fou un esperar, un cercar, un anhelar, un desitjar el Crist; «me esperaba quien yo bien me sabía, en parte donde nadie parecía.» (La noche oscura. Canciones del alma; 4).

Diumenge III d'Advent / Cicle A

 

Diumenge III d'Advent / Cicle A

11 de desembre de 2022

Is 35,1-6a.10; Salm 145,7.8-9a.9bc-10; Jm 5,7-10 i Mt 11,2-11

La litúrgia ens convida, ens apresa en aquest tercer diumenge d’Advent a alegrar-nos perquè el Senyor és a prop. D'aquesta urgent invitació a l'alegria, que caracteritza la litúrgia d'avui, rep el seu nom el tercer diumenge d'Advent, anomenat tradicionalment diumenge Gaudete. En efecte, aquesta és la primera paraula en llatí de l’antífona d’entrada d'avui: Gaudete, és a dir, alegreu-vos perquè el Senyor és a prop. 

Viure aquest temps d’Advent, viure aquest temps d’espera com una gràcia és al que ens convida cada any la litúrgia; no pensant tant sols en el dolç record d’aquell esdeveniment de fa vint-i-un segles, sinó pensant fonamentalment en el darrer adveniment, quan el Senyor vindrà a instaurar el seu regne de manera definitiva. És sobretot aquest darrer adveniment el que hem d’esperar amb joia, com una festa perquè és aquest darrer quan veurem al Senyor en gloria i majestat, quan tindrem al nostre Déu per fer justícia, quan arribarà la paga de Déu perquè Ell mateix vindrà per salvar-nos. La bella profecia d’Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència, ens anuncia el Regne de Déu; un regne que el mateix Fill ens va donar a conèixer de manera humil, quasi silenciosa en una petita població com Betlem i en un discret lloc com una establia. No era la manera com esperaven molts l’arribada del Messies, però és la manera com Déu es volgué manifestar al seu poble i alhora a tota la humanitat.

Ens hem de mantenir a l’espera, com ens ha dit la carta de sant Jaume, a l’espera dels fruits preciosos. Esperant i acollint pacientment la ruixada de la gràcia; primer cal la pluja primerenca, la millor, la que ja ens ha vingut amb la ruixada de la bona nova que ens portà Crist; després cal que arribi la pluja tardana la de la missió de l’Església, formada per imperfectes, però perfecte en ella mateixa com a ambaixadora de la redempció. Si el Senyor és a prop, no hi ha d’haver lloc per a les queixes els uns dels altres; per les desavinences, per les lluites; tot ha de ser lloc per a la paciència, la mansuetud i l’esperança. Avui ha de ser l’Església l’autèntic profeta, com Joan que va donar testimoniatge de la veritat sense compromisos; sense por a denunciar les transgressions als manaments de Déu, fins i tot quan els protagonistes eren els poderosos; sense por a la presó, sense por a ser sacsejat pel vent de la indiferència; sempre amatent a preparar el camí al Salvador.

Com ho feu Joan, el més gran de tots els qui les mares han portat al món i alhora petit al Regne del cel que ha de venir. Aquell regne on no hi haurà cecs a la fam dels altres, ni sords als crits dels menystinguts, ni coberts per la lepra de l'egoisme i la indiferència, ni morts a l’esperança, ni desvalguts davant de Déu. Serà quan la Bona Nova s’acomplirà i no deixarà a ningú decebut, perquè l’amor de Déu arribarà arreu.

El Nadal s’apropa, la celebració de la memòria del primer adveniment s’acosta, es a tocar. Però que hi sortim a veure? Uns llums que trenquen la fosca de manera puntual i incompleta? Una fal·lera consumista sense fre? Una joia escadussera que ens mou a felicitar-nos de manera teatral i sovint falsa? Viure el misteri de la redempció, reviure l’encarnació del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres poc te a veure amb tot això, és molt més; amb Crist nascut d’una dona tota la dinàmica de la humanitat va canviar i esdevé un tast del Regne on Déu ens hi vol si nosaltres ens hi deixem convidar, si acceptem de debò la seva invitació feta pel mateix Crist de manera personal i intransferible a cadascun de nosaltres i de manera col·lectiva i comunitària a tota la humanitat mitjançant l’Església.

«En Crist la religió ja no és un «buscar a Déu a les palpentes» (cf. Ac 17, 27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l'home parla a Déu com al seu Creador i Pare; resposta feta possible per aquell Home únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a cada home i cada home és capacitat per a respondre a Déu. Més encara, en aquest Home respon a Déu la creació sencera.» (San Joan Pau II. Tertio milennio adveniente, 6). No ens cal esperar a cap altre, és Ell el qui havia de venir, va venir i vindrà i ningú quedarà decebut.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2022

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

 

«Allò que la verge Eva va lligar per no haver cregut, ho deslliga la verge Maria perquè va creure», i així, comparant-la amb Eva, anomenen Maria «Mare dels vivents» i diuen tot sovint que «si Eva ens va dur la mort, Maria ens va dur la vida.» (LG,56).

La semblança a Déu era connatural a la creatura humana; Déu volgué crear-la aquesta creatura amb una voluntat lliure i el mal exercici d’aquesta lliure voluntat l’allunyà de Déu i la feu víctima de la por i la nuesa enmig del jardí on tot tenia que ser felicitat. L’home i la dona s’amaguen perquè se saben en falta, es veuen nus d’amor davant la bondat de Déu, sense res més a aportar que la seva fragilitat i la seva nuesa espiritual. Però la misericòrdia, la paciència i la bondat de Déu són infinites. A Déu l’home no li ho posa fàcil, tantes vegades Déu s’oferia, tantes vegades l’home s’allunyava del seu amor i rebutjava la seva salvació. La història d’amor de Déu pel seu poble és sovint també una història de desamor del poble per Déu; pendent tant sols de les seves cobejances i indiferent a Déu i als altres.

Tampoc nosaltres avui som massa diferents; ens podem no sentir identificats amb aquell primer home i aquella primera dona, però també nosaltres cerquem serps a qui donar la culpa de tots els nostres mals; també avui nosaltres si ens posem en sinceritat davant del Senyor ens sentim nus, ens sentim esporuguits; perquè ens manca confiança en aquell qui una vegada i una altra ens ha manifestat que ens estima, ens ha mostrat que sols estimant-lo i estimant al proïsme ens podem sentir segurs, confiats i revestits del mantell de la misericòrdia de Déu que tot ho cobreix, tot ho protegeix i tot ens ho ha donat en la persona del seu Fill, Jesucrist, nostre Senyor.

«Maria, la filla d’Adam, assentint a la paraula divina esdevingué la Mare de Jesús, i abraçant la voluntat salvadora de Déu amb tot el cor i sense cap nosa de pecat, s’oferí totalment ella mateixa, com a esclava del Senyor, per a la persona i l’obra del seu Fill». (LG, 56).

Maria fou elegida abans de crear el món, no és pas que Déu esperés el nostre mancament en el compliment de la seva voluntat, ni encara menys que la desitgés; però sabent-nos fràgils coneixia d’antuvi les conseqüències de la nostra voluptuositat i el trist averany per a on ens podia conduir aquesta. Maria fou creada santa, irreprensible als ulls de Déu, però calia la seva aquiescència, calia el seu sí,  per tal de que l’obra de la salvació, ara ja d’una vegada per sempre, es pogués acomplir. L’aportació de Maria en la història de la salvació és senzilla, discreta, humil i alhora la seva figura esdevé una peça clau en la nostra pròpia vida, en la vida mateixa de cadascun de nosaltres. A Natzaret no hi havia res de l’altra món, anys a venir encara hi hauria qui dubtés que en pogués sorgir res de bo d’aquell llogaret, però malgrat les aparences hi havia quelcom de molt important, una dona atenta a la veu de l’Esperit, una dona refiada davant un anunci sorprenent i desestabilitzador, que ella acollí amb sentit de la responsabilitat i sobretot amb una absoluta confiança en Déu.

A Natzaret no hi ha lloc per a la por, aquesta s’ha transformat en confiança; a Natzaret no hi ha lloc per a la nuesa espiritual, aquesta ha esdevingut vestit per l’acció de l’Esperit. La història de la salvació té tocs sorprenents, a voltes dramàtics com al calvari, a voltes envoltats d’una senzillesa tal que sembla com si Déu preferís passar desapercebut. Com Maria passà desapercebuda per als del seu voltant, una noia promesa que esperava el moment de formar una família, una noia de la que res feia sospitar que Déu l’hagués assenyalada ja des de la seva concepció immaculada, per a una funció cabdal en la història.

Maria «Creient i obeint engendrà en aquest món el mateix Fill del Pare, sense conèixer home, coberta amb l’ombra de l’Esperit Sant, com nova Eva que, no tarada per cap dubte, donà fe no pas a la serp antiga sinó a l’ambaixador de Déu. I va infantar un Fill que Déu constituí primogènit entre molts germans» (LG,63).

A Natzaret no hi ha lloc per grans cerimònies, l’àngel hi arriba, lliura el missatge i es retira. La noia es torba, es pregunta, es confia i respon sí. En aquest senzill escenari, ben allunyat de palaus i multituds enfervorides, rebem la humanitat la part de la nostra herència, l’anunci de la filiació per Jesucrist, segons la benèvola decisió de Déu.

L’home s’havia allunyat de Déu al paradís, a Natzaret Déu s’endinsa en la humanitat, s’encarna, del ventre virginal de Maria estant es va gestant un home que és Déu. Adam i Eva revestits d’orgull, estaven nus d’amor, no havien pogut renunciar ni del fruit d’un sol arbre d’aquell jardí on Déu es passejava. Maria nua d’egoisme es revestida per la gràcia de l’Esperit i rep en el seu sí a aquell qui és la veritat i la vida.

No és pas un misteri llunyà aquest, és quelcom ben present, perquè també avui hem de viure el misteri de la redempció; també avui nosaltres ens hem de torbar, de confiar i de fiar-nos del Senyor i de la seva acció damunt nostre. Si el pecat porta la tristesa que indueix a tancar-nos en nosaltres mateixos; la gràcia porta la veritable alegria, que no depèn de la possessió de les coses, sinó que està arrelada en l'íntim, en el profund de la persona i que res pot manllevar. La fe és la victòria de la gràcia sobre el pecat, de la vida sobre la mort, de la humilitat sobre l’altivesa  i comporta renunciar a l'arrel verinosa de l'egoisme, que ens fa mal a nosaltres mateixos i amb el que fem mal a Déu i als altres.

Maria és el model de renúncia a l'egoisme en dir sí per amor i s’omple així d’aquesta alegria, s’omple amb la presència de Jesús en el seu interior on fou concebut i portat, s’omple en ser després mare amatent del nen confiat a la seva cura; s’omple a la creu de dolor i sobreïx de joia en la resurrecció. La joia de Maria és la joia de l’Església, és la nostra joia; demanem-li a ella com a mitjancera davant de Crist, el seu fill i Senyor nostre, que ens atorgui el do de la disponibilitat absoluta a la voluntat de Déu per vèncer qualsevol pecat que ens empresoni.

Com escrivia sant Bernat: «Havent saludat tan honrosament l'àngel dient-li: "Déu et salvi, plena de gràcia", no se n’enorgullí per ser beneïda amb el singular privilegi de la gràcia, sinó que va callar i va pensar dintre seu què seria aquesta insòlita salutació. Quina altra cosa brilla en això sinó la temprança? Mes quan el mateix àngel la il·lustrava sobre els misteris celestials, va preguntar diligentment com concebria i donaria a llum la que no coneixia home; i en això, sense cap mena de dubte, va ser prudent. Dona un senyal de justícia quan es confessa esclava del Senyor. Així es manifestà, doncs, la benaurada Mare de Déu forta en el propòsit, temperada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió.»

Temperada, prudent i justa és Maria; amorosa, confiada i amatent a la voluntat de Déu que la volia mare del seu Fill i mare nostra. Per als qui creiem en Jesús i el seguim, Maria és la Mare de Jesús i és aquest un títol d'honor i veneració, que continua essent present en la vida i en la fe de l'Església. De manera particular, amb aquest títol els creients volem afirmar que ningú pot referir-se a l'origen de Jesús, sense reconèixer el paper de la dona que el va engendrar en l'Esperit segons la naturalesa humana. (Cf. San Joan Pau II 13 de setembre de 1995).

Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

Dissabte 3 de desembre de 2022

Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest. Segueix-lo», ens ha dit el profeta Isaïes. Saber el camí, tenir clar quina ruta seguir és quasi tant important com saber cap a on volem arribar. Professem una fe, en un únic Déu vivent i veritable i aquest és a qui volem arribar. Coneixem a aquell qui és el camí, la veritat i la vida; el Fill de Déu fet home com nosaltres, encarnat per mostrar-nos com arribar al Pare i mostrar-nos alhora que arribar-hi no és una quimera, no és una tasca impossible; perquè més impossible podia semblar que el mateix Fill es fes home i compartís les nostres angoixes, les nostres pors, la nostra mort i volgués, un cop vençuda la mort, compartir amb nosaltres, pobres pecadors, la seva resurrecció; i així fou.

Tenim un únic Pare al qui arribar, perquè ens diu el mateix Jesús «no doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). Tenim un únic mestre que ens hi guia, aquell que digué als seus deixebles «vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc» (Jn 13,13). Tenim un únic camí que porta al Pare i per on ens guia el mestre, l’Evangeli; predicat per aquell  que sabem que diu la veritat i que ensenya de debò el camí de Déu, sense deixar-se influir per ningú, ja que no fa distinció de persones (Cf. Mt 22,16).

Però ja ens diu Jesús que «és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,14) però malgrat la dificultat i l’estretor, com ens diu sant Benet, és el bon camí perquè «allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2); i aquesta és la nostra meta arribar «tots junts a la vida eterna.» (RB 72,12) on ens espera el Pare.

A nosaltres el Senyor no ens ha encomanat directament, com feu amb els dotze, de curar malalts, ressuscitar morts, purificar leprosos o treure dimonis; no ens hi veuríem pas amb cor de fer-ho, sabent-nos febles i sense haver rebut directament el poder per fer-ho; però si que sabem que seguir el seu camí significa una cosa, anunciar el seu Regne i a això sí que hi estem cridats. Per aconseguir-ho hem de desitjar el Regne amb totes les nostres forces.

Escrivia sant Francesc Xavier «creieu una cosa, i d'ella doneu moltes gràcies a Déu, que s'obre camí on els vostres desitjos es puguin executar.» (Carta als companys a Goa,40. 5 de novembre de 1549). «Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4,46) ens diu a la vegada sant Benet i és que desitjar és ja fer part del camí, perquè el desig ajuda a avançar, ajuda a vèncer les dificultats; ajuda a reconèixer a aquell qui ens conforta quan el cor se’ns desfà, ens embena quan ens ferim i ens crida pel nostre nom.

Sant Francesc Xavier, citant a l’Apòstol, escrivia «quin descans viure morint cada dia, per anar contra el nostre propi voler, buscant no els propis interessos sinó els de Jesucrist!» (Carta als companys de Roma,16. 20 de setembre de 1542). Sols així podrem avançar cap al Regne, desitjant d’arribar-hi, renunciant al nostre propi voler i conformant-nos al voler del Crist seguint les seves petjades. Com ens diu sant Benet, renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència. (Cf. RB Pròleg, 3). Com deia sant Joan Pau II al castell de Xavier hem de mirar de viure amb aquests nobles ideals en la nostra ànima, no cedint a la temptació de l’hedonisme i de l’egoisme que degraden a l'home; obrint el nostre cor a Crist, a la seva llei d'amor; sense condicionar la nostra disponibilitat, sense por a respostes definitives, perquè l'amor no té posta. (Cf. 6 de novembre de 1982).

Dilluns de la I setmana d'Advent Santa Maria de Valldonzella Missa pels difunts de la Germandat

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

Missa pels difunts de la Germandat

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11

Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els qui ens han deixat des de fa tres anys, uns anys al llarg dels quals hem viscut una pandèmia en unes circumstàncies que difícilment hauríem imaginat abans. No és fàcil viure situacions de fragilitat, quan en sentim indefensos, impotents, quan els fets ens desborden. I la gran realitat que ens supera és la mateixa mort. No hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir, però malgrat la certesa d’aquest fet ens costa d’acceptar la possibilitat de la nostra pròpia mort i també la mort de tots aquells que ens han estimat i hem estimat. És ben normal trobar-los a faltar i no tant sols natural sinó que, malgrat l’enyorança, malgrat fins i tot el dolor, és bo tenir nostàlgia d’ells.

Ara bé per a nosaltres, creients, aquest sentiment ha d’estar sempre acompanyat per un altra, la confiança en la immensa misericòrdia de Déu. Els nostres germans, pels quals avui preguem han viscut ja una realitat que va més enllà de tot allò que puguem imaginar, la visió de Déu. Nosaltres ara i aquí, enyoradissos i en certa manera inquiets, demanem al Senyor que aquest encontre hagi estat per a ells el moment de rebre del Pare el perdó per tot allò en el que hagin pogut faltar, humans com eren, i la prova definitiva i sublim del seu amor.

La fe ens porta a viure aquesta comunió amb confiança, malgrat que no puguem abastar del tot aquest misteri, hem d’intuir que si Déu és amor, res no pot vèncer l’amor, ni encara menys un amor tan gran com el de Déu. L’amor mogué a aquell centurió a demanar al Senyor la guarició del seu criat paralític, l’amor i la fe. Aquell home malgrat ser un pagà, un enemic del poble d’Israel, saber reconèixer en Jesús al qui porta la pau i la salut. Però aquell home tenia un altre noble sentiment, la humilitat, se sabia ben poca cosa davant d’aquell home que ho podia tot i per això mateix es creia indigne de rebre’l a casa seva. Però va rebre molt més que una visita, va rebre la seva gràcia. El Senyor no ha vingut a salvar amb limitacions de raça, llengua o qualsevol altra paràmetre humà; el Senyor ha vingut a salvar als qui estima i als qui l’estimen. Perquè la fe no és altra cosa que l’amor portat a l’extrem, un refiar-se de l’altra, de Déu, fins al límit del raonable. Som en els primers dies del temps d’Advent, un temps per a l’esperança. Celebrarem de nou aquella primera vinguda del Senyor i aquesta celebració serà motiu d’enyorança dels qui ja no ens podran acompanyar ara i aquí. Però demanem amb aquesta fe i aquesta humilitat del centurió que el Senyor els hagi acollit a la seva gloria i confiats sentim-nos en comunió amb ells. Demanem-ho al Senyor, no ens n’estem de demanar-li, sabem que escolta al qui li demana confiat i fins i tot se n’admira quan la fe és sincera i humil.

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11

 

Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. La fe mou muntanyes es diu de manera col·loquial inspirant-se en les paraules del Senyor quan va dir: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.» (Mt 17,20). Deia el Papa Francesc que: «a vegades oblidem que la nostra fe és concreta: el Verb s'ha fet carn, no s'ha fet idea: s'ha fet carn. I quan recitem el Credo, diem tots coses concretes.» (24 d’abril de 2017). Estem en la primera setmana d’Advent, en el temps de l’espera i aquesta espera no és una manera de parlar, una mena d’idea subjectiva; és la realitat d’esperar al Messies. Certament va venir, va néixer, es va fer gran, va predicar, va fer miracles, va patir, va morir i va vèncer la mort; però tot això no es va produir en un temps remot, no ens hi podem referir com una història passada; tot això és encara present i és alhora futur. No tant sols perquè aquella vinguda sigui l’anunci de la vinguda definitiva, sinó sobretot perquè esperar a que la gloria del Senyor ho cobreixi tot com un dosser, com una cabana que fa ombra en dies de calor i empara i aixopluga durant el temporal, constitueix una part fonamental de la nostra fe.

Jesús va trobar més fe en un centurió, en un membre de l’exèrcit opressor del gran imperi que no pas en la gent d’Israel. Aquesta és la gran novetat de Jesús, no és que rebutgi al seu poble, a aquell poble que el Senyor s’escollí per heretat des d’antic; però el que vertaderament importa no és pertànyer a aquell o a l’altre llinatge, el que vertaderament importa és creure i obrar d’acord amb la nostra fe. Perquè la fe del centurió té un altre tret molt important, la seva humilitat, la seva consciència de ser indigne de que el Senyor entri a casa seva. Aquestes paraules seves han perdurat en el temps, tant que fins avui les repetim en cada celebració eucarística.

El Senyor ens vol amb una fe ferma i humil, confiada i conscient de la diferència que ens separa amb aquell en qui creiem. De res val pertànyer a una o altra raça, parlar una o altra llengua; per al Senyor els barems són uns altres i tant sols amb aquests serem cridats o no a la vida, tant sols amb aquests ens diran o no sants.

Aquest temps d ’Advent ha de ser també per a nosaltres un temps de preparació  per a aquella vinguda privada, particular i concreta que viurem cadascun de nosaltres quan ens arribi l’hora, quan siguem cridats a la presència del Senyor. Tant de bo que hi trobem aixopluc a la seva cabana, tant de bo que la seva ombra ens empari; tant de bo que la nostra fe sigui mereixedora de ser inscrits en el llibre de la vida com a ciutadans de la Jerusalem celestial.

Diumenge I d'Advent / Cicle A Santa Maria de Valldonzella. Centenari de l’església

 

Diumenge I d'Advent / Cicle A

Santa Maria de Valldonzella

Diumenge 27 de novembre de 2022

Centenari de l’església

Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9; Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

 

Hem pujat avui a la muntanya del Senyor, a la casa del Senyor, al temple de Déu per celebrar el centenari de l’edificació d’aquesta església on des de fa un segle una comunitat lloa al Senyor. Però no és una comunitat qualsevol. És una comunitat fortament arrelada en aquesta ciutat i que ha viscut amb ella les vicissituds de la història a partir de la seva fundació a mitjans del segle XIII ja fos a Santa Creu d’Olorde, a la Creu Coberta, al Priorat de Natzaret, o ara aquí a Valldonzella a la part alta de Barcelona on la comunitat hi construí un nou estatge gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’abadessa Esperança Roca, i del aleshores director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprenent la construcció del nou monestir, aquest ara on ens trobem i que ja l’any 1913, la comunitat pogué habitar tot i que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922.

Però tot i que aquestes pedres i les anteriors dels monestirs destruïts per la Guerra dels Segadors i la Setmana tràgica, són importants, el que vertaderament ha donat i dona també avui sentit a aquest edifici són les pedres vives que hi habiten. Pedres que han estat a vegades nombroses, a vegades escasses; a vegades fermes com carreus i a vegades febles  com maons fets de palla, però que malgrat tot quasi vuit segles després segueixen resistint els embats de les onades de les dificultats. Aquesta comunitat ha estat sempre conscient dels moments que vivia, no s’ha adormit mai i malgrat crisis i ensopecs se n’ha sortit gràcies a abraçar la fe. Les nits fosques que ha anat vivint han donat pas a la plena llum perquè s’ha revestit de Crist, el Senyor. Perquè aquestes pedres vives que s’han anat succeint any rere any, segle rere segle; no tenen cap sentit sense aquell qui ha estat el seu Senyor. Aquesta comunitat treu la seva força de la vetlla, és a dir de la pregària que és una part essencial de la vida monàstica, juntament amb el treball i el contacte amb la Paraula de Déu. Tot plegat conforma una manera de viure la fe cristiana establerta per sant Benet a la seva Regla i viscuda amb intensitat en el seu esperit pels nostres pares cistercencs; i viure la fe cristiana no és altra cosa que viure en l’espera.

Iniciem avui el temps d’Advent, el temps litúrgic de preparació al Nadal quan recordem la vinguda del Fill de Déu que fent-se home patí, morí ressuscità. Però aquesta seva primera vinguda no és altra cosa que l’anunci de la vinguda definitiva, quan establirà el seu regne. Això no sabem quan serà, no sabem quin dia vindrà el nostre Senyor, com ens ha dit el mateix Crist en l’Evangeli que hem escoltat, per això mateix ens cal esperar, vetllar i mirar d’estar sempre a punt.

No és altra el sentit d’una comunitat monàstica que el de mirar d’estar a punt, que el de vetllar. Ho sap prou bé aquesta comunitat que al llarg dels segles malgrat haver de recórrer diverses ubicacions, malgrat haver quedat reduïda més d’un cop a mínims, no ha deixat mai de vetllar i esperar. Potser no ens n’adonem prou, potser també durant molts anys les comunitats monàstiques d’aquesta ciutat han viscut massa tancades, sense compartir la riquesa espiritual que representen. Però no oblidem que enmig del brogit d’una gran ciutat, els monestirs són reserves de pau, els llocs privilegiats on cercar a Déu i trobar-se un mateix en tant que reflex imperfecte del mateix Déu.

Avui estem de celebració, en aquest inici d’un nou any litúrgic durant el qual rememorarem el misteri de la salvació, recordem un punt important en la història d’aquesta comunitat com és la consagració d’aquesta església. Com deia el Papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família: «En el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la naturalesa i d'un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d'aquesta obra d'art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s'alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l'absolut de la llum i d'Aquell que és la Llum, l'Altura i la Bellesa mateixa.». No és altra cosa també aquest bell temple que una mola de matèria fruit de l’esforç humà, signe del Déu invisible; no és altra cosa que el bell continent d’una comunitat que apunta la mirada vers aquell sota la llum del qual camina i aquell a qui tot vetllant espera. Que així sigui per molts anys més.

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

 

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

Dissabte 26 de novembre de 2022

Recés d’Advent de la Germandat de Poblet

Ap 22,1-7; Salm 94,1-2.3-5.6-7 i Lc 21,34-36

 

«Tot el que has sentit és veritat i digne de tota confiança.» ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan. Trobar avui per avui la veritat sembla una tasca impossible. Pel nostre món, per la nostra societat, la veritat, les veritats, es construeixen a la carta, a gust del consumidor i podríem dir que hi ha tantes veritats com persones capaces de construir-ne. L’Església ens proposa en la part final de l’any litúrgic com a tema de reflexió el darrer i definitiu adveniment del Senyor, aquell qui és la veritat i la vida. Estem a poques hores d’iniciar el temps de l’Advent, la preparació per la commemoració del primer adveniment del Senyor, quan el Fill de Déu es feu home en el si d’una verge, quan es va manifestar a la terra i va viure entre els homes, quan, com ell mateix diu, el van veure i el van odiar.

L’Escriptura ens parla d’aquell que ve de seguida, Jesús, nostre Senyor, d’aquell que ve per quedar-se. Serà en el tercer adveniment del que parla sant Bernat quan contemplarem tots la salvació que Déu ens envia i mirarem a qui van traspassar. Per això és també un bon moment per recordar als nostres germans difunts perquè ells han viscut ja l’encontre amb Ell, un encontre al que tots nosaltres estem també destinats i que tindrà un resultat incert.

En aquesta espera ens afeixuguen moltes preocupacions i tal volta si no ens afeixuguessin seria símptoma d’inconsciència i de manca de solidaritat amb els homes i per tant també amb Déu que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als germans, en el ben entès de que tots, absolutament tots, som fills de Déu i hem estat fets fills amb el Fill.

Hi ha tantes guerres, calamitats, discriminacions, injustícies; tanta fam física i de justícia que en cap moment ens podem sentir satisfets d’haver aconseguit ni un món més just, ni un món més igualitari; dos valors, que no ens enganyem no són nous, ja que el mateix Crist els va explicitar en la Bona Nova de l’Evangeli. Però les  preocupacions del món present no ens han de fer perdre el sentit de la transcendència, hem d’estar alerta sobre nosaltres mateixos, com ens convida Jesús en aquest fragment de l’Evangeli segons sant Lluc que acabem d’escoltar.

Vosaltres estimats germans i germanes formeu part de la Germandat de Poblet per viure amb més profunditat aquesta transcendència i per viure-la inspirats en l’espiritualitat cistercenca. Compartiu des de la particularitat de la vostra vida, diversa en orígens, circumstàncies i situacions, el centre de la nostra vida de monjos i aquest centre no és cap altra, no és ningú més que el Crist. Aquest que ve de seguida, aquest mateix que ens convida a estar alerta pregant en tota ocasió i que ens ajuda a sortir-nos-en a mantenir-nos drets davant seu, davant del Fill de l’home.

Si el monjo ha de preguntar-se cada dia què hi ha vingut a cercar al monestir, vosaltres en cada trobada amb el monestir i la seva comunitat, en cada contacte que hi tingueu, qualsevol que sigui el seu caràcter, també us heu de preguntar què cerqueu apropant-vos a aquesta comunicat que limitada, com tota comunitat humana, s’esmerça en cercar al Crist des del carisma cistercenc i seguint la Regla de sant Benet. No us deixeu enlluernar per la grandesa del decorat, no us deixeu arrastrar per una suposada relació de familiaritat; el que heu de tenir clar és tenir com a centre al Crist, que és el que ens ha de dur tots junts a la vida eterna, com escriu sant Benet a la Regla. Ser membre de la Germandat no és un privilegi, és un compromís de vida; al cap i a la fi res que no es demani al cristià ja des del baptisme, però ens cal ser-ne sempre conscients.

I aquesta finalitat, la vida eterna, no ens ha pas d’afeixugar els cors, ans al contrari, ens ha d’omplir de joia perquè tenim la veritat ben a prop; la veritat, l’única, no és altra que Crist i la seva Paraula; aquella de la que el Deuteronomi diu «és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la.» (Dt 30,14). Veniu de nou, superada la pandèmia, aquella pesta que s’ha esmunyit a la fosca, aquella epidèmia que a migdia ha fet estralls, com diu el salmista (Cf. Sl 91,6) a viure a recer del monestir un nou cap d’any litúrgic; però si us hi fixeu el tema no canvia; la litúrgia ens segueix proposant l’adveniment del Senyor.

Sant Bernat ens parla del segon adveniment, de la segona vinguda, de la vinguda intermèdia com d’un camí que condueix de la primera a l'última. En la primera Crist va ser la nostra redempció; en l'última es manifestarà com la nostra vida; en aquesta vinguda intermèdia és el nostre descans, el nostre consol i el nostre ajut. Demanem-li al Senyor que així sigui per a tots nosaltres i que a aconseguir-ho us hi ajudi aquesta jornada d’avui.