Diumenge II durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge II durant l’any / Cicle C

Diumenge  16 de gener de 2022

Capella de santa Caterina

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

 

Una escena quotidiana, unes noces amb uns convidats; Maria i el seu Fill amb uns amics. Fins aquí tot ben habitual i que podríem situar en qualsevol moment de la història. Les noces jueves en temps de Jesús començaven en fer-se fosc amb la marxa de la núvia a casa de l'espòs acompanyada d'un grup de joves amics, arribats a la casa del nuvi la festa es perllongava uns quants dies. Segons el costum jueu, descrit per la Mishnà o conjunt d'explicacions sobre la Llei jueva, la durada de les noces era de set dies si la núvia era verge, i tres si era vídua. A les noces hi anava tot el poble, i els convidats es renovaven cada dia. Així deuria ser amb els nuvis de Canà, on aquesta vegada potser van fer curt de vi.

Però a Canà no és qualsevol moment de la història, a Canà els convidats no són qualsevols. A Canà hi ha Jesús, fill de Maria i de Josep per als homes que els coneixen i els tracten, però Jesús és alhora el Fill de Déu que està esperant l’hora per a manifestar-se. De fet ja ha començat a fer-ho perquè els qui l’acompanyen són ja els seus deixebles, als qui ha predicat la bona nova de la salvació i l’han seguit reconeixent en ell als Messies.

Maria com a experta i sol·lícita mestressa de casa quan veu que s’ha acabat el vi, immediatament se n'adona i intervé perquè no es perdi l'alegria de tots i, en sobretot, per a ajudar als esposos en la seva dificultat. (Cf. Sant Joan Pau II, Àngelus 26 de febrer de 1997). Maria és la mare, la dona, així s’hi dirigeix Jesús i així s’hi dirigirà clavat a la creu quan la confiï al deixeble estimat.

Com ens diu sant Pau, l’Apòstol, els dons són diversos, repartits pel mateix Esperit, però diversos i a uns els dona el do de la paraula profunda, a d’altres el de desglossar la veritat, a d’altres el de donar la salut. Hi ha un sol home que els ha rebut tots, que els té tots des de sempre, perquè és Déu amb el Pare i amb el mateix Esperit i és aquest home a qui la seva mare inoportuna un xic quan li diu que al casament se’ls ha acabat el vi.

L’hora no ha arribat encara per Jesús, l’hora serà a la creu quan del seu cos brollin sang i aigua;  però ni tant sols Ell es pot negar al prec d’una mare. «Feu tot el que ell us digui» diu Maria als qui servien i ells així ho fan: carreguen l’aigua, omplen les piques, en porten al cap de servei i serveixen aquell vi millor als convidats.

María, la mare, la dona, manifesta la valentia de la seva fe perquè, fins a aquest moment, Jesús no havia realitzat cap miracle, ni a Natzaret ni en la vida pública. D'aquesta manera, María precedeix en la fe als deixebles que, com diu sant Joan, creuran després del miracle ja que Jesús «així manifestà la seva glòria» i per això «els seus deixebles cregueren en ell.» (Jn 2, 11). Més encara, en obtenir el signe prodigiós, María enforteix la seva fe, perquè vegin i creguin, com escriu sant Joan que va fer el deixeble estimat en veure el sepulcre buit. (Cf. Sant Joan Pau II, Àngelus 26 de febrer de 1997).

Tot plegat és la prefiguració, l’anunci de que l’hora de la salvació s’acosta. L’aigua convertida en vi és anunci del baptisme per l’aigua i per l’Esperit, pas previ a compartir l’Eucaristia, on el vi esdevé la sang del mateix Crist. I Maria ja es prefigura a Canà com a intercessora davant del Crist.

També ella avui ens diu a nosaltres «Feu tot el que ell us digui», que és el pas, el camí per a rebre l’amor de Déu del que ens ha parlat el profeta Isaïes, les noces místiques de Déu amb la seva ciutat, de Déu amb la seva Església, de Déu amb la humanitat, de Déu amb cadascun de nosaltres per part d’aquell qui és el nostre bé i la salvació. Crist és el vi millor que Déu ha reservat de servir a la seva hora.

Baptisme del Senyor / Cicle C

 

 

Baptisme del Senyor / Cicle C

Festa

Diumenge 9 de gener de 2022

Is 40,1-5.9-11; Salm 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7 i Lc 3,15-16.21-22

La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.

El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l'obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).

Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.

El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).

Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.

Epifania del Senyor

 

Epifania del Senyor

6 de gener de 2022

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Allò que els homes no havien conegut en les generacions passades ara Déu ho ha revelat, Déu s’ha manifestat a tots els pobles perquè tots tenen part en la mateixa herència, tots formen un mateix cos i tots comparteixen la mateixa promesa. Guiats per una estrella uns mags segueixen la seva llum fins al lloc on hi ha un infant que és llum per al món. Eren els reis anunciats per Isaïes que buscaven la claror de l’albada i és a ells a qui Déu s’ha manifestat avui. Primer ho ha fet a uns humils pastors que sorpresos pel missatge de l’àngel anaren a adorar-lo i abans s’havia anunciat a Maria i a Josep que conegueren també per un àngel que per aquell infant hi passava necessàriament el pla salvador de Déu i que a través d’ells actuaria Déu en la història humana.

Déu surt a l’encontre de l'home i es va fent visible, però ho fa a la seva manera bastant lluny de com ho havien imaginat molts que l’esperaven com un rei terrenal. Però Déu es manifesta i davant aquesta seva manifestació hi ha qui el menysprea, qui el tem, qui resta indiferent, qui s’inquieta, qui va a cercar-lo i qui l’acull. Hi qui com els mags es posa en camí i cerca i no para de cercar fins trobar-lo i amb una immensa alegria fer-li homenatge. Hi ha qui com els grans sacerdots i els lletrats del poble saben llegir l’Escriptura però no saben ni interpretar-la ni encara menys posar-la en pràctica i a la fi acabaran per rebutjar al Messies i no pararan fins a portar-lo a la creu. Hi ha qui com Herodes, el rei marcat per la seva crueltat filla de la seva por, se sent agredit i amenaçat i opta per mirar d’acabar quan abans millor amb aquell que qui sap si no ve a establir un nou regne en contra del seu. Hi ha també, de ben segur, una gran majoria que resta indiferent, desconeixedora encara del que significa aquell naixement i aquesta manifestació ara tant sols visible als ulls de Josep, de Maria, dels mags i d’uns homes de bona voluntat.

Déu, el Fill de Déu fet home, es va manifestant poc a poc, sense presses, sense soroll, suaument, lentament quasi silenciosament, en el silenci tranquil de la nit, en el silenci reposat de la companyia de Maria i Josep. A Betlem, a Natzaret o el Temple quan encara és infant, a Canà i al Jordà quan tot just enceta la seva vida pública, Déu va caminant cap als homes, al seu ritme, i alguns d’aquests homes s’alcen i van cap a Ell com els pastors i els mags; d’altres es queden a recer dels seus pensaments i del seu efímer benestar, mentre d’altres confiats, sense saber massa bé de que va tot plegat, fan el que els diu Jesús com a Canà.

A aquest infant a qui avui fan presents l’hi han portat or, símbol de l’herència del Regne que compartirà amb nosaltres, perquè ha vingut a fer-nos fills de Déu, fills amb Ell que és el Fill de Déu fet home. Li han ofert mirra, i la compartirà amb nosaltres, participant com a vertader home de la nostra mateixa mort i esdevenint així un sol cos amb nosaltres per vèncer junts a la mort. L’hi han ofert encens, per a compartir la mateixa promesa de salvació que ens associa a la divinitat santa del Pare i ens ofereix un lloc al seu regne. Ens ho ha dit l’apòstol, el secret s’ha revelat, es va revelant poc a poc.

Avui uns mags es prostren davant d’Ell i li reten homenatge; demà l’aigua es convertirà en vi, l’endemà el cel s’obrirà al Jordà i reconeixerà que aquest és el Fill de Déu. A Jerusalem ha arribat ja la llum de la gloria del Senyor i els qui la veuen de lluny estant, s’han posat en camí; seguint la claror de l'estel van cap a qui és la llum del món. Caminen, busquen, pregunten i amb ells són tots els pobles els qui s’acosten a la llum.

Però mentre la llum ha vingut al món, la llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot ofegar perquè en aquest infant hi ha la vida, la vida que és la llum dels homes; també hi ha qui sí que vol ofegar-la.

No l’ofeguem als nostres cors, perquè aquesta llum que brilla en les tenebres ens convida a seguir-la, ens convida a caminar cap a ella; certament que sortejant tenebres i fosques nuvolades però compartint-la amb tots els homes, amb totes les nacions de la terra, aquesta llum ha vingut a brillar per a tots, perquè és la llum de la salvació.

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

 

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu

Octava de Nadal

1 de gener de 2022

Nm 6,22-27; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ga 4,4-7 i Lc 2,16-21

 

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que neix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seva plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu neixi d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu

D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tenir fe cal conèixer Déu i conèixer-lo a fons; si un coneix Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conèixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seves entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendre i indefensa d’aquell infant que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que n’és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seva vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. María és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d'uns altres temps, sinó experimentar ara i aquí la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un avui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seva confiança, la seva fe, la seva missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa María com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l'Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulgui començar el nou any girant la mirada vers María, la Mare?  És que María és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va néixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu.

María no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare. En començar un nou any girem els nostres ulls vers María. Que Ella ens acompanyi al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; Ella que és model de perseverança, de confiança i de fe; ens ajudi a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.