Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

Dissabte 3 de desembre de 2022

Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest. Segueix-lo», ens ha dit el profeta Isaïes. Saber el camí, tenir clar quina ruta seguir és quasi tant important com saber cap a on volem arribar. Professem una fe, en un únic Déu vivent i veritable i aquest és a qui volem arribar. Coneixem a aquell qui és el camí, la veritat i la vida; el Fill de Déu fet home com nosaltres, encarnat per mostrar-nos com arribar al Pare i mostrar-nos alhora que arribar-hi no és una quimera, no és una tasca impossible; perquè més impossible podia semblar que el mateix Fill es fes home i compartís les nostres angoixes, les nostres pors, la nostra mort i volgués, un cop vençuda la mort, compartir amb nosaltres, pobres pecadors, la seva resurrecció; i així fou.

Tenim un únic Pare al qui arribar, perquè ens diu el mateix Jesús «no doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). Tenim un únic mestre que ens hi guia, aquell que digué als seus deixebles «vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc» (Jn 13,13). Tenim un únic camí que porta al Pare i per on ens guia el mestre, l’Evangeli; predicat per aquell  que sabem que diu la veritat i que ensenya de debò el camí de Déu, sense deixar-se influir per ningú, ja que no fa distinció de persones (Cf. Mt 22,16).

Però ja ens diu Jesús que «és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,14) però malgrat la dificultat i l’estretor, com ens diu sant Benet, és el bon camí perquè «allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2); i aquesta és la nostra meta arribar «tots junts a la vida eterna.» (RB 72,12) on ens espera el Pare.

A nosaltres el Senyor no ens ha encomanat directament, com feu amb els dotze, de curar malalts, ressuscitar morts, purificar leprosos o treure dimonis; no ens hi veuríem pas amb cor de fer-ho, sabent-nos febles i sense haver rebut directament el poder per fer-ho; però si que sabem que seguir el seu camí significa una cosa, anunciar el seu Regne i a això sí que hi estem cridats. Per aconseguir-ho hem de desitjar el Regne amb totes les nostres forces.

Escrivia sant Francesc Xavier «creieu una cosa, i d'ella doneu moltes gràcies a Déu, que s'obre camí on els vostres desitjos es puguin executar.» (Carta als companys a Goa,40. 5 de novembre de 1549). «Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4,46) ens diu a la vegada sant Benet i és que desitjar és ja fer part del camí, perquè el desig ajuda a avançar, ajuda a vèncer les dificultats; ajuda a reconèixer a aquell qui ens conforta quan el cor se’ns desfà, ens embena quan ens ferim i ens crida pel nostre nom.

Sant Francesc Xavier, citant a l’Apòstol, escrivia «quin descans viure morint cada dia, per anar contra el nostre propi voler, buscant no els propis interessos sinó els de Jesucrist!» (Carta als companys de Roma,16. 20 de setembre de 1542). Sols així podrem avançar cap al Regne, desitjant d’arribar-hi, renunciant al nostre propi voler i conformant-nos al voler del Crist seguint les seves petjades. Com ens diu sant Benet, renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència. (Cf. RB Pròleg, 3). Com deia sant Joan Pau II al castell de Xavier hem de mirar de viure amb aquests nobles ideals en la nostra ànima, no cedint a la temptació de l’hedonisme i de l’egoisme que degraden a l'home; obrint el nostre cor a Crist, a la seva llei d'amor; sense condicionar la nostra disponibilitat, sense por a respostes definitives, perquè l'amor no té posta. (Cf. 6 de novembre de 1982).

Dilluns de la I setmana d'Advent Santa Maria de Valldonzella Missa pels difunts de la Germandat

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

Missa pels difunts de la Germandat

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11

Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els qui ens han deixat des de fa tres anys, uns anys al llarg dels quals hem viscut una pandèmia en unes circumstàncies que difícilment hauríem imaginat abans. No és fàcil viure situacions de fragilitat, quan en sentim indefensos, impotents, quan els fets ens desborden. I la gran realitat que ens supera és la mateixa mort. No hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir, però malgrat la certesa d’aquest fet ens costa d’acceptar la possibilitat de la nostra pròpia mort i també la mort de tots aquells que ens han estimat i hem estimat. És ben normal trobar-los a faltar i no tant sols natural sinó que, malgrat l’enyorança, malgrat fins i tot el dolor, és bo tenir nostàlgia d’ells.

Ara bé per a nosaltres, creients, aquest sentiment ha d’estar sempre acompanyat per un altra, la confiança en la immensa misericòrdia de Déu. Els nostres germans, pels quals avui preguem han viscut ja una realitat que va més enllà de tot allò que puguem imaginar, la visió de Déu. Nosaltres ara i aquí, enyoradissos i en certa manera inquiets, demanem al Senyor que aquest encontre hagi estat per a ells el moment de rebre del Pare el perdó per tot allò en el que hagin pogut faltar, humans com eren, i la prova definitiva i sublim del seu amor.

La fe ens porta a viure aquesta comunió amb confiança, malgrat que no puguem abastar del tot aquest misteri, hem d’intuir que si Déu és amor, res no pot vèncer l’amor, ni encara menys un amor tan gran com el de Déu. L’amor mogué a aquell centurió a demanar al Senyor la guarició del seu criat paralític, l’amor i la fe. Aquell home malgrat ser un pagà, un enemic del poble d’Israel, saber reconèixer en Jesús al qui porta la pau i la salut. Però aquell home tenia un altre noble sentiment, la humilitat, se sabia ben poca cosa davant d’aquell home que ho podia tot i per això mateix es creia indigne de rebre’l a casa seva. Però va rebre molt més que una visita, va rebre la seva gràcia. El Senyor no ha vingut a salvar amb limitacions de raça, llengua o qualsevol altra paràmetre humà; el Senyor ha vingut a salvar als qui estima i als qui l’estimen. Perquè la fe no és altra cosa que l’amor portat a l’extrem, un refiar-se de l’altra, de Déu, fins al límit del raonable. Som en els primers dies del temps d’Advent, un temps per a l’esperança. Celebrarem de nou aquella primera vinguda del Senyor i aquesta celebració serà motiu d’enyorança dels qui ja no ens podran acompanyar ara i aquí. Però demanem amb aquesta fe i aquesta humilitat del centurió que el Senyor els hagi acollit a la seva gloria i confiats sentim-nos en comunió amb ells. Demanem-ho al Senyor, no ens n’estem de demanar-li, sabem que escolta al qui li demana confiat i fins i tot se n’admira quan la fe és sincera i humil.

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

 

Dilluns de la I setmana d'Advent

Santa Maria de Valldonzella

Dilluns 28 de novembre de 2022

 Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt 8,5-11

 

Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà realitat. La fe mou muntanyes es diu de manera col·loquial inspirant-se en les paraules del Senyor quan va dir: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.» (Mt 17,20). Deia el Papa Francesc que: «a vegades oblidem que la nostra fe és concreta: el Verb s'ha fet carn, no s'ha fet idea: s'ha fet carn. I quan recitem el Credo, diem tots coses concretes.» (24 d’abril de 2017). Estem en la primera setmana d’Advent, en el temps de l’espera i aquesta espera no és una manera de parlar, una mena d’idea subjectiva; és la realitat d’esperar al Messies. Certament va venir, va néixer, es va fer gran, va predicar, va fer miracles, va patir, va morir i va vèncer la mort; però tot això no es va produir en un temps remot, no ens hi podem referir com una història passada; tot això és encara present i és alhora futur. No tant sols perquè aquella vinguda sigui l’anunci de la vinguda definitiva, sinó sobretot perquè esperar a que la gloria del Senyor ho cobreixi tot com un dosser, com una cabana que fa ombra en dies de calor i empara i aixopluga durant el temporal, constitueix una part fonamental de la nostra fe.

Jesús va trobar més fe en un centurió, en un membre de l’exèrcit opressor del gran imperi que no pas en la gent d’Israel. Aquesta és la gran novetat de Jesús, no és que rebutgi al seu poble, a aquell poble que el Senyor s’escollí per heretat des d’antic; però el que vertaderament importa no és pertànyer a aquell o a l’altre llinatge, el que vertaderament importa és creure i obrar d’acord amb la nostra fe. Perquè la fe del centurió té un altre tret molt important, la seva humilitat, la seva consciència de ser indigne de que el Senyor entri a casa seva. Aquestes paraules seves han perdurat en el temps, tant que fins avui les repetim en cada celebració eucarística.

El Senyor ens vol amb una fe ferma i humil, confiada i conscient de la diferència que ens separa amb aquell en qui creiem. De res val pertànyer a una o altra raça, parlar una o altra llengua; per al Senyor els barems són uns altres i tant sols amb aquests serem cridats o no a la vida, tant sols amb aquests ens diran o no sants.

Aquest temps d ’Advent ha de ser també per a nosaltres un temps de preparació  per a aquella vinguda privada, particular i concreta que viurem cadascun de nosaltres quan ens arribi l’hora, quan siguem cridats a la presència del Senyor. Tant de bo que hi trobem aixopluc a la seva cabana, tant de bo que la seva ombra ens empari; tant de bo que la nostra fe sigui mereixedora de ser inscrits en el llibre de la vida com a ciutadans de la Jerusalem celestial.

Diumenge I d'Advent / Cicle A Santa Maria de Valldonzella. Centenari de l’església

 

Diumenge I d'Advent / Cicle A

Santa Maria de Valldonzella

Diumenge 27 de novembre de 2022

Centenari de l’església

Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9; Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

 

Hem pujat avui a la muntanya del Senyor, a la casa del Senyor, al temple de Déu per celebrar el centenari de l’edificació d’aquesta església on des de fa un segle una comunitat lloa al Senyor. Però no és una comunitat qualsevol. És una comunitat fortament arrelada en aquesta ciutat i que ha viscut amb ella les vicissituds de la història a partir de la seva fundació a mitjans del segle XIII ja fos a Santa Creu d’Olorde, a la Creu Coberta, al Priorat de Natzaret, o ara aquí a Valldonzella a la part alta de Barcelona on la comunitat hi construí un nou estatge gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’abadessa Esperança Roca, i del aleshores director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprenent la construcció del nou monestir, aquest ara on ens trobem i que ja l’any 1913, la comunitat pogué habitar tot i que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922.

Però tot i que aquestes pedres i les anteriors dels monestirs destruïts per la Guerra dels Segadors i la Setmana tràgica, són importants, el que vertaderament ha donat i dona també avui sentit a aquest edifici són les pedres vives que hi habiten. Pedres que han estat a vegades nombroses, a vegades escasses; a vegades fermes com carreus i a vegades febles  com maons fets de palla, però que malgrat tot quasi vuit segles després segueixen resistint els embats de les onades de les dificultats. Aquesta comunitat ha estat sempre conscient dels moments que vivia, no s’ha adormit mai i malgrat crisis i ensopecs se n’ha sortit gràcies a abraçar la fe. Les nits fosques que ha anat vivint han donat pas a la plena llum perquè s’ha revestit de Crist, el Senyor. Perquè aquestes pedres vives que s’han anat succeint any rere any, segle rere segle; no tenen cap sentit sense aquell qui ha estat el seu Senyor. Aquesta comunitat treu la seva força de la vetlla, és a dir de la pregària que és una part essencial de la vida monàstica, juntament amb el treball i el contacte amb la Paraula de Déu. Tot plegat conforma una manera de viure la fe cristiana establerta per sant Benet a la seva Regla i viscuda amb intensitat en el seu esperit pels nostres pares cistercencs; i viure la fe cristiana no és altra cosa que viure en l’espera.

Iniciem avui el temps d’Advent, el temps litúrgic de preparació al Nadal quan recordem la vinguda del Fill de Déu que fent-se home patí, morí ressuscità. Però aquesta seva primera vinguda no és altra cosa que l’anunci de la vinguda definitiva, quan establirà el seu regne. Això no sabem quan serà, no sabem quin dia vindrà el nostre Senyor, com ens ha dit el mateix Crist en l’Evangeli que hem escoltat, per això mateix ens cal esperar, vetllar i mirar d’estar sempre a punt.

No és altra el sentit d’una comunitat monàstica que el de mirar d’estar a punt, que el de vetllar. Ho sap prou bé aquesta comunitat que al llarg dels segles malgrat haver de recórrer diverses ubicacions, malgrat haver quedat reduïda més d’un cop a mínims, no ha deixat mai de vetllar i esperar. Potser no ens n’adonem prou, potser també durant molts anys les comunitats monàstiques d’aquesta ciutat han viscut massa tancades, sense compartir la riquesa espiritual que representen. Però no oblidem que enmig del brogit d’una gran ciutat, els monestirs són reserves de pau, els llocs privilegiats on cercar a Déu i trobar-se un mateix en tant que reflex imperfecte del mateix Déu.

Avui estem de celebració, en aquest inici d’un nou any litúrgic durant el qual rememorarem el misteri de la salvació, recordem un punt important en la història d’aquesta comunitat com és la consagració d’aquesta església. Com deia el Papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família: «En el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la naturalesa i d'un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d'aquesta obra d'art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s'alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l'absolut de la llum i d'Aquell que és la Llum, l'Altura i la Bellesa mateixa.». No és altra cosa també aquest bell temple que una mola de matèria fruit de l’esforç humà, signe del Déu invisible; no és altra cosa que el bell continent d’una comunitat que apunta la mirada vers aquell sota la llum del qual camina i aquell a qui tot vetllant espera. Que així sigui per molts anys més.

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

 

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II

Dissabte 26 de novembre de 2022

Recés d’Advent de la Germandat de Poblet

Ap 22,1-7; Salm 94,1-2.3-5.6-7 i Lc 21,34-36

 

«Tot el que has sentit és veritat i digne de tota confiança.» ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan. Trobar avui per avui la veritat sembla una tasca impossible. Pel nostre món, per la nostra societat, la veritat, les veritats, es construeixen a la carta, a gust del consumidor i podríem dir que hi ha tantes veritats com persones capaces de construir-ne. L’Església ens proposa en la part final de l’any litúrgic com a tema de reflexió el darrer i definitiu adveniment del Senyor, aquell qui és la veritat i la vida. Estem a poques hores d’iniciar el temps de l’Advent, la preparació per la commemoració del primer adveniment del Senyor, quan el Fill de Déu es feu home en el si d’una verge, quan es va manifestar a la terra i va viure entre els homes, quan, com ell mateix diu, el van veure i el van odiar.

L’Escriptura ens parla d’aquell que ve de seguida, Jesús, nostre Senyor, d’aquell que ve per quedar-se. Serà en el tercer adveniment del que parla sant Bernat quan contemplarem tots la salvació que Déu ens envia i mirarem a qui van traspassar. Per això és també un bon moment per recordar als nostres germans difunts perquè ells han viscut ja l’encontre amb Ell, un encontre al que tots nosaltres estem també destinats i que tindrà un resultat incert.

En aquesta espera ens afeixuguen moltes preocupacions i tal volta si no ens afeixuguessin seria símptoma d’inconsciència i de manca de solidaritat amb els homes i per tant també amb Déu que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als germans, en el ben entès de que tots, absolutament tots, som fills de Déu i hem estat fets fills amb el Fill.

Hi ha tantes guerres, calamitats, discriminacions, injustícies; tanta fam física i de justícia que en cap moment ens podem sentir satisfets d’haver aconseguit ni un món més just, ni un món més igualitari; dos valors, que no ens enganyem no són nous, ja que el mateix Crist els va explicitar en la Bona Nova de l’Evangeli. Però les  preocupacions del món present no ens han de fer perdre el sentit de la transcendència, hem d’estar alerta sobre nosaltres mateixos, com ens convida Jesús en aquest fragment de l’Evangeli segons sant Lluc que acabem d’escoltar.

Vosaltres estimats germans i germanes formeu part de la Germandat de Poblet per viure amb més profunditat aquesta transcendència i per viure-la inspirats en l’espiritualitat cistercenca. Compartiu des de la particularitat de la vostra vida, diversa en orígens, circumstàncies i situacions, el centre de la nostra vida de monjos i aquest centre no és cap altra, no és ningú més que el Crist. Aquest que ve de seguida, aquest mateix que ens convida a estar alerta pregant en tota ocasió i que ens ajuda a sortir-nos-en a mantenir-nos drets davant seu, davant del Fill de l’home.

Si el monjo ha de preguntar-se cada dia què hi ha vingut a cercar al monestir, vosaltres en cada trobada amb el monestir i la seva comunitat, en cada contacte que hi tingueu, qualsevol que sigui el seu caràcter, també us heu de preguntar què cerqueu apropant-vos a aquesta comunicat que limitada, com tota comunitat humana, s’esmerça en cercar al Crist des del carisma cistercenc i seguint la Regla de sant Benet. No us deixeu enlluernar per la grandesa del decorat, no us deixeu arrastrar per una suposada relació de familiaritat; el que heu de tenir clar és tenir com a centre al Crist, que és el que ens ha de dur tots junts a la vida eterna, com escriu sant Benet a la Regla. Ser membre de la Germandat no és un privilegi, és un compromís de vida; al cap i a la fi res que no es demani al cristià ja des del baptisme, però ens cal ser-ne sempre conscients.

I aquesta finalitat, la vida eterna, no ens ha pas d’afeixugar els cors, ans al contrari, ens ha d’omplir de joia perquè tenim la veritat ben a prop; la veritat, l’única, no és altra que Crist i la seva Paraula; aquella de la que el Deuteronomi diu «és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la.» (Dt 30,14). Veniu de nou, superada la pandèmia, aquella pesta que s’ha esmunyit a la fosca, aquella epidèmia que a migdia ha fet estralls, com diu el salmista (Cf. Sl 91,6) a viure a recer del monestir un nou cap d’any litúrgic; però si us hi fixeu el tema no canvia; la litúrgia ens segueix proposant l’adveniment del Senyor.

Sant Bernat ens parla del segon adveniment, de la segona vinguda, de la vinguda intermèdia com d’un camí que condueix de la primera a l'última. En la primera Crist va ser la nostra redempció; en l'última es manifestarà com la nostra vida; en aquesta vinguda intermèdia és el nostre descans, el nostre consol i el nostre ajut. Demanem-li al Senyor que així sigui per a tots nosaltres i que a aconseguir-ho us hi ajudi aquesta jornada d’avui.

Diumenge XXXIV de durant l'any Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

 

Diumenge XXXIV de durant l'any

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Cicle C

2S 5,1-3; Salm 121,1-2.4-5; Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

 

El Senyor digué a Samuel quan aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble i una terra, d'aquí la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer, fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres. Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.

El Regne, el reialme que porta Crist, res te a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i ens fa fills amb Ell. Però res d’això sembla evident per a la majoria dels homes en l’escena que ens presenta avui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un home objecte de la riota dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen burlescament el títol de rei dels jueus.

Però de la creu estant Jesús exerceix la seva sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist neix amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seva pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres precioses, ni catifes, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem a la reialesa d’aquest món. Un regne que neix així no pot ser pas com els regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix sobre la humilitat, el servei i l'amor (Cf. Benet XVI 23 d’agost de 2012).

El seu és un regne al que tots som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions. Cal un passaport per entrar-hi, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un requisit indispensable perquè no se n’adquireix la ciutadania sinó es passa per la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtenir la vida eterna. Fins i tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a Déu i als altres. Un camí hi porta ben dret, Crist, aquell qui s’ha definit com el camí, la veritat i la vida.

A aquest regne ens ha cridat Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seva resurrecció i de la seva filiació divina. Tots nosaltres estem al servei del Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d'una dignitat i d'un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar eficaçment en el creixement del Regne (Cf. Sant Joan Pau II 23 de novembre de 1980).

Aquest Regne per sí mateix pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa, que és la fam, que és la mancança i no tant sols ho coneix sinó que s’identifica amb els qui pateixen, com ho feu amb aquell company de creu que just al final de la seva vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne; un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribi al Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable en la seva totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.

Avui en l’oració dominical demanarem al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare nostre. Jesús ja des del començament de la seva missió anunciava l'arribada del Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seves vides la Bona Novade la salvació. Diu el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat pel pecat i el sofriment resem amb l'expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”, li demanem a Déu que no s'allunyi de nosaltres, que el necessitem. (...) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existeix, però no d'acord amb els criteris del món. (,,,). És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la massa (Cf. Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan petit, gairebé invisible, però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es converteix en el més gran de tots els arbres del jardí (cf. Mt 13,31-32).» (Audiència General 6 de març de 2019).

D’aquest Regne l’Església n’és tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, és impulsada però per l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i prepara la seva plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps. (Cf. Sant Joan Pau II Tertio Millennio Adveniente, 45).

Que el Senyor ens concedeixi de ser com el bona lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats, tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i delerosos pel Regne.

Dimecres de la setmana XXXIII durant l'any

 

Dimecres de la setmana XXXIII durant l'any

16 de novembre de 2022

138ª REUNIÓ D’ABATS I PROVINCIALS (RAP)

Centre d’Espiritualitat Josep Manyanet Begues

Ap 4,1-11, Sl 150,1-2.3-4.5 i Lc 19,11-28

Jesús, ja prop de Jerusalem, s’atura per parlar als seus de l’arribada del Regne. Jesús mateix està a punt  d’anar a Jerusalem per rebre la investidura reial. Jesús mateix sap que no l’estimaran i que no el voldran per rei, però en acabar d’explicar-los la paràbola seguí camí, seguí davant d’ells pujant a Jerusalem.

Davant de les dificultats, davant del rebuig Jesús es manté fidel a la seva missió i demana als qui el segueixen la mateixa fidelitat vers el Pare. La fidelitat comporta risc, però el Senyor ens demana arriscar-nos, jugar-nos el benestar, la comoditat, el conformisme; tot i la temptació de voler protegir-nos, de cercar la seguretat a l’espera de millors temps. Aturar-nos, amagar-nos és el que Jesús ens demana de no fer i ens ensenya que córrer riscos per la causa de l’Evangeli és estar en mans de Déu i sols Ell sap el que és millor en cada moment per a nosaltres. La gosadia quan és per Crist obté la seva recompensa. Els dons que hem rebut gratuïtament els hem de posar a treballar, han de donar fruits; no són dons que hem rebut per guardar-nos-els, són dons per compartir; tant sols compartint donarem fruit.

Són temps difícils per a l’Església, per a la vida religiosa; però de fet quan han estat fàcils? La dificultat no ens ha de portar a la paràlisis, ans al contrari ens ha de motivar a seguir endavant. El Papa Francesc comentant aquesta paràbola deia que el cristià que es tanca en sí mateix no és cristià, perquè tancant-se a compartir, no agraeix a Déu el que aquest li ha donat per amor i el que de Déu rebem és perquè ho fem rendir per a l’Església i per als altres.

Nosaltres hem rebut uns dons, uns talents, que definim com la nostra vocació ia questa vocació, que és una relació directa i vital amb Crist, no és un do per enterrar-lo, sinó per obrir-nos al món, cadascú fidel al seu carisma, un do per estar atents a les necessitats dels altres, del nostre món, interpretant a cada pas els signes dels temps, com ens crida el Concili Vaticà II, per tal de ser sempre fecunds, en els moments de riquesa i també en els moments de pobresa, de dificultat, vivint una pobresa fecunda.

Ens deia el Papa Francesc als cistercencs que el compromís significa el pas d’un jo tancat a un jo obert, d’un cor tancat en nosaltres mateixos a un cor que surt de nosaltres mateixos i va a l’encontre dels altres. Déu ens demanarà comte del que hem fet amb els dons que ens ha donat, perquè ens els ha donat per amor i perquè els transformem en amor a Ell i als germans.

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu

sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

14 de novembre de 2022

Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

 «Tenir cada dia la mort present davant els ulls.» (RB 4,47).

Què representa la mort per al monjo? Avui recordem als nostres germans difunts, a tots aquells que seguint la Regla de sant Benet com a norma rectíssima de vida tingueren cada dia la mort present davant dels ulls. La mort per a sant Benet té un doble sentit, per al rebel serà el moment de rebre el càstig; per al qui ha viscut en l’obediència, no s’ha enorgullit i ha viscut la humilitat, la mort serà el pas a la vida eterna. Per sant Benet la mort no té un sentit unívoc, depenent de les circumstàncies personals de cada monjo, tindrà un sentit o un altra segons com hàgim viscut la nostra vocació: si hem estat amatents a seguir el pla de Déu naixerem a la vida eterna per a fruir de la glòria del Regne; si al contrari ens hem sotmès a la nostra voluntat egoista, obstinada, rebel i interessada, la mort serà el començament de la pena també eterna. Una opció o l’altra l’haurem escollit lliurament al llarg de la nostra vida monàstica i potser amb moments on l’accent anirà en un sentit i d’altres on anirà en sentit contrari. Déu respecta la nostra llibertat perquè ens ha fet lliures però no és pas indiferent al pecat de l’home, Ell no vol pas la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui (Cf. RB Pròleg, 38) i per això és just, pacient i misericordiós, amb una misericòrdia de la qual no hem mai de desesperar (Cf. RB 4,74). Aconsellant-nos de tenir present cada dia la mort davant dels ulls no busca sant Benet la por del monjo al càstig etern, tot i que pot ser útil també per a la nostra salvació, sinó que cerca que la nostra vida al monestir, que iniciem com amb un nou naixement quan responem a la seva crida, sigui un camí cap a l’encontre amb el Senyor; un encontre definitiu quan ens faci veure la claror de la seva mirada, i ens salvi per l'amor que ens té. (Cf. Salm 31,17)

«Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.» (RB 4,46).

Per fer aquest camí hem de desitjar amb tota la nostra força espiritual la vida eterna. Com ho feren els nostres germans que ens han precedit en el camí de la fe, en la senda de la vida monàstica i en el pas de la mort a la vida i que avui encomanem. Crist és el foc que crema i que salva, aquell foc que tan esperaven veure els nostres germans. Ara ells ja han comprovat que no hi ha res sobre els núvols, ni al enmig, entre el cel i la terra, ni tampoc sota la terra; més encara, han vist que el cel i l’infern no són un lloc físic, sinó la situació del qui s’apropa o s’aparta de Déu, i per tant no tenen res a veure amb ubicacions terrenals. Ara nosaltres tampoc no sabem com és tot plegat, ho sabrem més tard quan sigui la nostra hora, però ja ara i aquí creiem que si hem viscut amb el Senyor, ens reunirem amb el Crist ressuscitat i serem una sola cosa amb Ell quan ens omplirà la seva llum. (Cf. Abat Maur Esteva 4 de maig de 2011).

«Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12).

Aquest camí en la vida monàstica, en la vida que menaren els nostres germans als quals avui recordem i encomanem al Senyor, a tots aquells que hem conegut i a tots els que no hem conegut, té una particularitat i és que el fem en comunitat, en comunió. El fem tots junts, no individualment, sinó en comunitat, cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. (Cf. Papa Francesc 17 d’octubre de 2022). Aquest camí sols el podem recórrer amb seguretat i confiança sinó anteposem res absolutament al Crist, si ens deixem corregir quan ens desviem, si perseverem en la seva doctrina i magisteri, si deixem irrompre al Crist en la nostra vida, com ho feren els nostres germans pels quals avui preguem i pels qui demanem al Senyor que hagin arribat al seu Regne i participin de la seva glòria, tal com van desitjar aquí a la terra.

Dedicació de l’església de Poblet

 

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2022

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Domus Dei est, et porta caeli» hem cantat en la processó d’entrada recordant les paraules de Jacob (Gn 28,17) en despertar del somni en que veié una escala que anava del cel a la terra per on pujaven i baixaven els àngels i en haver escoltat la veu del Senyor. Els temples no són per sí mateixos res més que uns edificis, sovint bells arquitectònicament, però que sense el seu sentit últim no serien diferents d’altres. També aquella luxosa arca que s’endinsava al santuari del temple que Salomó, el rei savi, havia fet bastir, no seria més que un objecte preuat sinó fos per contenir en el seu interior les dues taules de la Llei que el Senyor havia lliurat a Moisés a l’Horeb. El que fa preuat un temple, el que el fa sant és el que hi conté. A Jerusalem el núvol de la glòria del Senyor omplí el temple i aquest es convertí així també en la casa de Déu i la porta del cel, com havia proclamat Jacob en despertà del somni.

Avui celebrem la dedicació d’aquesta església, d’aquesta basílica per designi de sant Joan XXIII, que és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s'alça. Ho fem de nou aquest any aquí mateix després d’haver-ho impedit l’any passat les obres de consolidació de la volta. Perquè les esglésies, els temples pateixen el pas dels anys i els estralls de la història; com ho patí aquell gran temple que havia edificat Salomó i del que quedaren poc més que els fonaments que avui encara veneren els fills d’Israel. Però no són aquests estralls el realment important, el que dona sentit a un temple és el que vertaderament importa. Digué Jesús a la samaritana vora el pou de Jacob: «arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. (...)  Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,21-24).

Acostar-nos al Déu viu, a la Jerusalem celestial, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel és el realment important, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus. El Senyor es fa present aquí, en aquest temple, perquè s’hi fa present a través de l’assemblea reunida en el seu nom, perquè s’hi fa present quan s’hi proclama la seva Paraula, perquè s’hi fa present quan el lloem, perquè s’hi fa present quan el pa i el vi es transformen en el seu cos i en la seva sang. I aquest cos seu i aquesta seva sang en entrar al nostre cos pecador ens porten la salvació.

Jesús digué a Zaqueu: «Avui s’ha salvat aquesta casa» perquè aquell qui enfilat en un sicòmor havia fet mans i mànigues per veure a Jesús, en rebre’l a casa seva, en restituir el que havia defraudat i en donar la meitat dels seus béns als pobres, edificà un temple del grat del Senyor. El que entrà dins de Zaqueu fou la salvació, la bona nova de l’Evangeli, la paraula del Crist mateix i així aquell ric publicà malvist per tots esdevingué temple de Déu. Entrant el Senyor a la casa, en l’ànima de Zaqueu aquest se salvà, sols així se salvà.

També nosaltres venim aquí a aquest temple per cercar la salvació, hi venim convençuts de que el Senyor que habita al seu temple en esperit i en veritat, ens cridarà com a Zaqueu i ens dirà “de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. Sabem que som temple de Déu i el temple de Déu és sant i aquest temple som nosaltres, ens diu sant Pau (1Co 3,16-17). Heus aquí unides la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i la dignitat de l'home, en paraules de Benet XVI; perquè quan Déu fa estada en nosaltres és quan esdevenim vertaderament creatures de Déu, fills de Déu en el Fill.

Així aquest temple esdevé la casa de Déu, perquè el Senyor s’hi fa present, i esdevé la porta del cel, perquè el Senyor ens crida ara i aquí a la salvació, a ser pedres vives i adoradors en esperit i en veritat, que significa que els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu (Cf. Benet XVI 7 de novembre de 2010).

Déu n’és el constructor, Déu n’és el conservador d’aquest temple que som nosaltres i junts, units com a pedres vives amb Crist com a pedra angular esdevenim l’Església, prefiguració de l’Església celestial.

Diumenge XXXII durant l’any / C

 

Diumenge XXXII durant l’any / C

6 de novembre de 2022

Capella santa Caterina

2M 7,1-2.9-14; Salm 16,1.5-6.8b i 15; 2Te 2,16-3,5  i Lc 20,27-38

 

Ser constants en tota mena d’obres i de bona doctrina, com ens recomana sant Pau, no és un mal consell. En les acaballes de l’any litúrgic, quan fa pocs dies celebràvem als difunts que ja participen de la gloria, Tots Sants, i recordàvem als qui encara no ho fan, Fidels Difunts; l’Església ens proposa de pensar en la mort. No és un tema fàcil, ens fa basarda, intentem molts cops oblidar-lo, amargar-lo o tantes altres coses; però res hi ha tant cert com que si naixem, morirem. Sols amb una bona esperança, com ens anuncia l’Apòstol, podrem acostar-nos a aquest amb llibertat.

L’esperança és el que donà forces a aquells set germans que donaren la vida per la seva fe, l’un rere l’altra; tots ells disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels seus pares. L’esperança és el que permeté a la mare d’assistir a aquella atrocitat sense perdre la serenitat. Aquesta esperança en la resurrecció ens deslliura de la por a la mort. Crist ha vingut a «alliberar els que per por de la mort passaven la vida com a esclaus» (He 2,15). La mort era com un vel que cobria a la humanitat tancant tot horitzó (Is 25,7). Però Crist ha descorregut aquest vel i ha obert la porta de la llum i de l'esperança, de manera que la mort ja no és el final. La primera lectura ens mostra com el qui creu en la resurrecció no tem la mort; al contrari, l'encara amb valentia i la desafia amb fermesa. Sant Pau es pregunta: «On mort on és la teva victòria?» (1 Cor 15,55).

La certesa de la resurrecció és el «consol etern» i l’esperança feliç» que Déu ens ha atorgat precisament perquè «ens ha estimat». Enfront de la pena i de l’aflicció en què viuen els que no tenen esperança, el veritable creient viu en el goig de l'esperança (Rom 12,12). A la llum d'això hem de preguntar-nos: Com és la meva esperança en la resurrecció? Quin grau de convicció i certesa tinc? En quina mesura il·lumina i sosté tota la meva vida?

Perquè l’esperança, més ben dit la certesa de que Crist morint a la creu i ressuscitant d’entre els morts, ens ha obert les portes de la vida eterna; no l’hem de basar en criteris mundans. Aquells saduceus no tant sols volien agafar en fals al Crist, ja que ells no creien en la resurrecció, sinó que basaven la seva suposició en criteris mundans. La vida eterna certament no  sabem com serà, no en tenim cap altra coneixement que el que ens ve per l’Escriptura, per les mateixes paraules de Crist, que sí la coneix en primera persona, i les dels textos de Pau, Pere, Jaume o Joan que ens intenten explicar-la. Avui Crist ens diu que Déu és Déu de vius, no pas de morts, però en el món que vindrà les coses no seran com en aquest; de fet no sabem com seran però l’esperança que Crist ens ha donat ens ha de fer confiats, refiats, de que qui ens estima, qui ens estimà tant que dona la vida per nosaltres, no pot voler res que no sigui bo per als qui tant estima.

Preocupem-nos doncs a sembrar el que sí que persisteix i aconsegueix la seva màxima plenitud l’autèntic amor, l’amistat, la fraternitat, la justícia i la veritat. De l’amor, la fraternitat, la justícia i la veritat, que plantem aquí a la terra, dependran els fruits que recollirem al cel. Si Déu ens considera dignes de tenir-hi un lloc.

Trobada d'enginyers de Tarragona

 

Benvolguts i benvolgudes, participants tots en aquesta diada dels enginyers 2022:

És per a nosaltres un plaer acollir avui aquí a Poblet aquesta trobada. Aquest Monestir fou fundat a mitjans del segle XII per tal de repoblar aquestes terres, situades en la denominada Catalunya Nova. Les lluites entre cristians i musulmans lluny de provocar grans batalles, significaven el despoblament i el no conreu de les zones en litigi. Arribat aquí el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV se li acudí de recórrer a un nou orde monàstic, fundat feia mig segle i escaig al nord de França, a Citeaux, que centrava la seva vida en la pregària i el treball del Camp. Els nostres fundadors cercaven de viure amb fidelitat la Regla de sant Benet, l’ora et labora, i així conreaven els camps per tal de mantenir-se i fugir de grans riqueses.

En aquella Edat Mitjana la vida no era fàcil, uns pocs, molt pocs vivien relativament bé, i la gran majoria sobrevivia com podia. Aviat els monjos cistercencs van implantar el seu sistema de granges al voltant del monestir de Poblet i foren durant segles els motors econòmics de la zona. Tot i que no fou tot tant idíl·lic com podria semblar, si que és cert que el monestir restà sempre fortament arrelat a aquesta terra fins als temps de la desamortització.

També avui intentem viure tots junts, monjos i habitants de la Conca les dificultats del moment actual i mirar tots plegats de supera-les. No són temps fàcils, al fenomen de la desruralització s’hi sumen cícliques crisis econòmiques i per si fos poc s’hi ha afegit una pandèmia que ens ha aïllat durant mesos i que hem viscut amb resignació i sobretot amb esperança de recuperar la normalitat el més aviat possible.

Però avui també cal dir que les coses són ben diferents a les que es visqueren fa quasi nou-cents anys; les comunicacions físiques i mediàtiques ens apropen i globalitzen el nostre món; la tècnica ha avançat en tots els camps d’una manera admirable, però no hem de perdre mai de vista que la tècnica està al servei de l’home, de l’home i de la dona, i mai ha de ser al inrevés. Podem sucumbir a la temptació de deshumanitzar la nostra societat, de fer-la cada cop més avançada pel que fa a la tecnologia, però tirant enrere en la valoració de la persona humana. Una societat desigual, cada cop més desigual amb un clar augment de la distància que separa als més rics dels més pobres, és un dels grans reptes ha superar per part de la nostra societat avui mateix. No  és cap futurible, sinó una clara realitat quan posem la tècnica al servei dels qui tenen més i oblidem d’afavorir al conjunt de la societat, sobretot als qui tenen menys. El desenvolupament ha de ser sempre sostenible humanament i ecològicament. Escriu el Papa Francesc a l’Encíclica Laudato Si «El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d'unir a tota la família humana en la cerca d'un desenvolupament sostenible i integral, perquè sabem que les coses poden canviar. El Creador no ens abandona, mai va fer marxa enrere en el seu projecte d'amor, no es penedeix d'haver-nos creat. La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna.» (LS, 13).

La vida aquí és també una vida que implica respecte per la natura. Per als creients això vol dir respecte per l’obra de Déu, i per a tots significa respecte per al futur dels qui vindran darrera nostre, als qui no podem deixar un món al límit de ser habitable. Per als creients la natura és obra de Déu i nosaltres en som tant sols usufructuaris; per als creients l’home i la dona són obra de Déu i el respecte a la seva dignitat és inaliable, això afecta a les generacions actuals i a les generacions futures, no podem esgotar els recursos com si fóssim els darrers convidats a gaudir-ne, hem de llegar-los als qui venen darrere deixant-los un món habitable. En paraules del Papa Francesc: «La noció de bé comú incorpora també a les generacions futures. Les crisis econòmiques internacionals han mostrat amb cruesa els efectes nocius que porta aparellat el desconeixement d'un destí comú, del qual no poden ser exclosos els qui venen darrere de nosaltres. Ja no pot parlar-se de desenvolupament sostenible sense una solidaritat intergeneracional. Quan pensem en la situació en què es deixa el planeta a les generacions futures, entrem en una altra lògica, la del do gratuït que rebem i comuniquem. Si la terra ens és donada, ja no podem pensar-la només des d'un criteri utilitarista d'eficiència i productivitat per al benefici individual. No estem parlant d'una actitud opcional, sinó d'una qüestió bàsica de justícia, ja que la terra que rebem pertany també als que vindran.» (LS, 159).

Sigueu tots molt benvinguts a Poblet. Agraïm especialment al senyor Escarré la seva ferma voluntat de fer aquesta trobada aquí, un lloc sempre d’acollida, com marca sant Benet a la Regla que demana als monjos de reconèixer en els qui s’apropen al monestir al mateix Crist. Així ens cal fer-ho amb tothom, ho hem fet fa pocs mesos amb famílies que fugien de la guerra, una guerra que tenim ben a prop a Ucraïna, i agraïm al president i a tot el Col·legi d’Enginyers Tècnics de Tarragona la seva generosa ajuda que ens va permetre fer més agradable i confortable, en la mesura de les nostres possibilitats, l’estada aquí dels que hi buscaven recer en haver de fugir de casa seva. Aquest fenomen, el de la migració, sigui per motius econòmics o polítics, és un altre dels grans drames i dels grans reptes del nostre món i la solidaritat, com la demostrada amb generositat pel Col·legi d’Enginyers Tècnics de Tarragona és un clar exemple de com cadascú en el nostre lloc i amb els nostres mitjans podem ajudar al qui ho necessita. Que tinguin molt bona diada i aquí tenen casa seva.

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2022

Dn 12,1-3, Salm 22, Rm 5,5-11 i Jo 5,24-29

 La vida cristiana es fonamenta en l’esperança, una esperança que com ens diu sant Pau no pot defraudar ningú després de la prova d’amor del Crist que ha donat la seva vida per nosaltres pecadors. Donar la vida per un ideal és una gesta noble, a tots ens venen al cap herois d’ahir i d’avui que no han dubtat a donar-ho tot, fins al darrer alè per una causa honrada. Però la causa, la raó per la qual Crist va donar la seva vida és infinitament superior a qualsevol altre, la seva gesta és superior a la d’aquell qui tingués la valentia de donar la vida per un home bo; Crist l’ha donat pels homes, per tots, bons i dolents; la seva crida a la salvació és universal i el seu amor abasta a tota la humanitat.

Crist ens fa justos per la seva sang i per aquest amor immens sols vol salvar-nos de la pena, reconciliar-nos amb Ell i glorificar-nos en Déu. La mort és vista pel nostre món com el pitjor dels mals, com la fi de qualsevol esperança, la limitació de qualsevol projecte. Per als creients en canvi és símbol d’esperança, el moment d’experimentar l’amor de Déu en plenitud, aquest amor que ha estat vessat als nostres cors per aquell qui és l’amor.

La mort ens porta al plor i al dol; com ens ha dit el profeta Daniel. Tots ho hem experimentat en un moment o altre de la nostra vida i potser en més d’una ocasió; perquè la mort sobretot dels qui hem estimat i ens han estimat ens fa mal, ens crea enyorança i ens fa adonar-nos de la brevetat de la vida, quan no del seu dolor. Per la fe creiem que quan morim passem de la mort a la vida, per la Paraula de Déu sabem que els qui l’escolten tenen la vida eterna, que els considerats justos sentiran llavors la veu del Fill de Déu i en sortiran per ressuscitar a la vida, com ens ha dit l’Evangeli segons sant Joan. No és literatura, no és un parlar per parlar, no és un auto consol que els homes ens hem creat per tal de no desesperar davant la mort. És una part fonamental de la nostra fe creure que els justos resplendiran com la llum del firmament, que la multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran.

Però amb la mort no tot s’ha guanyat, amb la mort ve el judici, aquell del qual el profeta Daniel ens ha dit que uns ressuscitaran per a la vida eterna i d’altres per a la vergonya i una reprovació eterna. No ens ha de fer basarda tal plantejament, hem d’estar sempre certs de que Déu, que envià al seu Fill, fet home com nosaltres llevat del pecat, ens estima tant que no vol altra cosa que la nostra salvació, que el nostre bé.

Amb aquest esperit recordem avui als nostres germans difunts, ho fem amb l’esperança de que puguin gaudir de la gloria eterna, ho fem amb la confiança de que l’amor amb que Déu els ha rebut els permetrà de ser partícips de la seva misericòrdia. Estar en comunió amb els difunts va molt més enllà de les frases acostumades de que aquest o aquell altre viu en el nostre record, perquè la vida eterna va molt més enllà del nostre record, l’amor de Déu és infinitament més gran que el nostre i la mort és l’encontre amb aquell qui essent l’amor ho ha donat tot per amor.

Després de celebrar la solemnitat de Tots els Sants, l'Església ens convida avui a commemorar a tots els fidels difunts, a dirigir la nostra mirada als nombrosos rostres que ens han precedit i que han finalitzat el camí terrenal. En paraules del Papa Benet: «tant sols qui pot reconèixer una gran esperança en la mort, pot també viure una vida a partir de l'esperança. Si reduïm l'home exclusivament a la seva dimensió horitzontal, al que es pot percebre empíricament, la vida mateixa perd el seu sentit profund. L'home necessita eternitat, i per a ell qualsevol altra esperança és massa breu, és massa limitada. L'home s'explica només si existeix un Amor que supera tot aïllament, fins i tot el de la mort, en una totalitat que transcendeixi també l'espai i el temps.» (Audiència general 2 de novembre de 2011).

La mort és la porta a l’esperança, la porta a la vertadera vida. Amb aquesta esperança recordem i encomanem als nostres difunts, confiats en l’amor d’aquell qui és l’amor i acull amb amor, confiats de que el Senyor els atorgui la gloria i la seva esperança de ser plenament redimits s’acompleixi. I que per a nosaltres s’acompleixi també quan sigui la nostra hora i puguem participar llavors de l’amor de Déu en plenitud i eternament.

Tots Sants

 

Tots Sants

1 de novembre 2022

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

 

Escriu sant Bernat que «el regne de Déu és concedit, promès, mostrat i rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació.» (Sermó 21). Avui celebrem a tots aquells que han estat glorificats, a tots aquells dels qui no fem memòria habitualment però que han estat mereixedors de rebre la gloria perquè és justificat que la rebin, la seva vida de vocació cristiana els ha predestinat a compartir el Regne amb Crist, i per la seva vida han estat fets fills amb el Fill per sempre més. També escriu sant Bernat que la ciència dels sants consisteix a sofrir aquí temporalment i a fruir en l’eternitat. Ens ho ha dit el mateix Crist en l’Evangeli, aquí a la terra foren pobres en l’esperit, estigueren de dol, foren humils, patiren fam i set de justícia, foren compassius, nets de cor, perseguits, ofesos i calumniats i ara són consolats, saciats, compadits, justos, veuen a Déu i el veuen cara a cara.

La crida a la santedat és universal, ens ho mostra Crist al llarg de tot l’Evangeli; no són cridats en primer lloc els grans sacerdots, ni els mestres de la llei; els primers a ser cridats al Regne són els pecadors i els publicans. I és que Déu ha vingut a salvar allò que s’havia perdut, no als qui ja es creuen salvats i justificats. No, no és el món a l’inrevés; és el món de la justícia, de la vertadera justícia, de la justícia de Déu. Déu reconeix com a fills seus no pas com el món reconeix, sinó com Ell reconeix, les seves maneres de fer, les seves normes, no són les nostres. Com tampoc no ens podem imaginar que significa gaudir de la gloria de Déu, perquè les nostres mires són sempre humanes i ni un de sol dels moments feliços que puguem viure al llarg de la nostra existència pot ser un mínim reflex del que significa estar en presència de Déu. Però per entrar-hi de res valen títols, fortunes, gràcies físiques o coneixements acadèmics; qui posa els barems és Déu mateix i aquests no tenen res a  veure amb els nostres. Recordem sinó la història de Llàtzer i d’Epuló, la de Zaqueu, que escoltàvem aquest darrer diumenge, la de Maria Magdalena i així tantes altres. Ningú no hagués apostat un denari per la seva salvació però estaven predestinats a trobar-se amb Crist i són gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües com ens ha dit l’Apocalipsi de sant Joan.

«La santedat escau a casa vostra al llarg de tots els temps» diu el Salm 93 i és ben bé així, la santedat, considerar i valorar la santedat està tant sols en mans de Déu i al moment que Ell decideix. Certament l’Església considera a alguns sants, per la seva vida, per la seva fidelitat, pel seu amor a Déu, a l’Església i als germans; però no sap pas de tots, perquè sols «Crist coneix «el que hi ha dins de l'home». Només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia 22 d’octubre de 1978). La santedat resta molts cops oculta, com amagada als ulls dels homes; però Déu tot ho veu i per a Ell res resta amagat i coneixent el que hi ha al cor de l’home destina a la gloria als qui li han estat fidels. I no és que llur vida hagi estat tota ella un model de perfecció, però ha estat un camí de perfecció, un camí cap a la perfecció. La santedat no es guanya, es rep; la santedat no es mereix, s’atorga i és Déu qui la dona.

Què hi guanyem nosaltres amb la santedat dels altres? Hi guanyem primer que tot un exemple; Jesús és el vertader model però els sants, tots els sants, ens fan present que seguir i imitar a Crist és possible malgrat les limitacions humanes. Hi guanyem uns intercessors davant del Senyor; Crist és l’únic mitjancer però els sants ens hi acosten, ens fan al Crist encara més proper perquè essent models de vida, amb les seves faltes i mancances, ho són també i sobretot de fe. Escriu sant Bernat dels sants que els seus treballs fructifiquen «aquí en la perseverança, mantenint-se ferms, fins a la fi en la justícia, allà dalt a la glòria, fruint eternament.»  (Sermó 21).

Diumenge XXXI durant l’any / C

 

Diumenge XXXI durant l’any / C

30 d’octubre de 2022

Sa 11,23-12,2; Salm 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2  i Lc 19,1-10

 

Qui ho havia de dir que aquell personatge que tant havia defraudat seria a qui aniria a buscar i a salvar el Fill de l’home. Qui ho havia de dir que aquell pecador a qui ningú volia rebre, que havia fet tant de mal a tanta gent amb la seva usura, veuria la salvació a casa seva. Zaqueu era un home tenaç, ho havia sigut tota la seva vida i així havia amassat una gran fortuna, vivia bé, amb les butxaques ben plenes, les espatlles cobertes i sembla que no li importava massa el que poguessin pensar i dir d’ell. Però no sabem ben bé com el cor d’aquell home a qui ningú hagués qualificat de pietós, ni hauria esperat cap altra cosa que el que havia fet fins llavors, va ser tocat per Déu i la tenacitat i l’enginy que fins llavors havia emprat per enriquir-se il·lícitament, l’emprà en entestar-se a veure a Jesús que passava; així malgrat la seva petita estatura el veié i no li feu basarda enfilar-se dalt d’un arbre per tal d’aconseguir-ho.

Què mogué a aquell cap de de publicans i de cobradors d’impostos a fer tal cosa? No fou altra cosa que la gràcia de Déu. Déu s’apiada de tothom, dissimula els pecats dels homes perquè puguin penedir-se i és que Ell estima tot el que existeix i no abomina de res d’allò que ha creat; com ens ha dit el llibre de la Saviesa. I Zaqueu també era obra de Déu, l’alè immortal de Déu també era present en aquell home tant menyspreat per tothom i que havia esdevingut quelcom com la viva imatge del pecat. El Senyor el reprengué una mica, li recordà les seves culpes amb llur sola mirada i l’allunyà del mal acostant-lo a la fe. En aquell pecador el nom de Jesús, el nostre Senyor, fou glorificat, com ens ha dit sant Pau; per inversemblant que això hagués pogut semblar abans de succeir.

A Jesús no li preocupaven les crítiques dels qui es creien purs, a Ell el que l’ocupava aquell dia és la salvació d’aquell qui estant perdut feu mans i mànigues per veure’l passar. No li fou fàcil a Zaqueu, la gentada li privava la vista, el seu mateix entorn, en el qual es creia tant segur i satisfet, era el gran obstacle per a poder ni tant sols veure a Jesús, hagué de pujar dalt un arbre, però això fou suficient per veure i per ser vist; això fou suficient perquè el Senyor mateix es convidés a casa seva; això fou suficient perquè la salvació entrés en aquella casa i els qui havien estat defraudats per aquell, cobrador corrupte recuperessin quatre vegades més del que els havia estat pres i els pobres rebessin la meitat dels seus béns.

Zaqueu era un home de molt bona posició social, però mal vist i marginat per la societat, era algú que no estava a l'alçada del que aquella societat entenia per bo. Però Zaqueu estava més a prop del Regne que molts d’aquells qui es creien purs. Inquiet com era, era un home obert, i corrent d'aquí cap allà volia saber qui era Jesús, volia veure a Jesús; el veié, el rebé i cregué. Zaqueu de fet, potser sense saber-ho ni ell mateix, buscava la veritat, la vertadera vida; perquè la que ell tenia en el fons no el feia feliç; se sabia estafador i buscava una altra vida, plena de la vertadera riquesa, d’aquella que no s’arna i supera la temporalitat.

La seva, com la nostra, no era tant sols una petitesa física. Tots som petits davant de Déu, no podem abastar la totalitat de Déu, som massa petits per a conèixer-lo del tot, perquè les nostres mires són sovint curtes, massa humanes i terrenals; però si el nostre cor està inquiet, si cerquem a aquell qui és la veritat descansarem quan el trobem com deia sant Agustí.

Zaqueu trobà a Jesús de dalt d’un arbre estant, com nosaltres trobem la salvació en aquell qui restà penjat en l’arbre de la creu. De dalt del sicòmor estant Zaqueu mirà a Jesús i Jesús mirà a Zaqueu, es troben amb la mirada. És aleshores quan Jesús li diu a Zaqueu que baixi de pressa de l’arbre on s’ha enfilat, que baixi de pressa de la suposada comoditat en la que viu, que baixi de pressa de la usura que l’ha fet ric, perquè creient-se amb aquests mals subterfugis per damunt dels altres, als qui té dominats econòmicament, de fet s’ha allunyat de Déu i dels homes. Tal com viu no estima ni a Déu ni al proïsme; però tot estar per fer i tot és possible per al Fill de l’home; avui mateix la salvació entrarà a casa seva; ara que ja l’ha vist i l’ha escoltat, ja sols li manca acollir a Jesús a taula i restituir el mal que ha fet.

La salvació està prop d’ell i Zaqueu va entendre el que Jesús li volia dir, l’escoltà; va baixar de l’arbre, l’acollí a casa seva, actuà, i de tant content que estava s’adonà que li calia rectificar el mal que havia fet, reparà. Escoltà, actuà i reparà; tres elements fonamentals per a la salvació, que podem viure també nosaltres en el sagrament del perdó. Zaqueu va perdre aquell dia molts diners, però guanyà una riquesa molt més important; la seva casa, la seva ànima fou salvada i és que el fill de l'home ha vingut a buscar i a salvar el qui està perdut, perquè Ell tot ho plany i amb el seu poder dur a bon terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe ens inspira i de les que el pecat ens allunya impedint-nos de dur-les a terme. Així actua la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist el Senyor.

També nosaltres hem de mirar d’enfilar-nos per damunt de les nostres falses comoditats, del diner, del poder, de les enveges, de les murmuracions, de l’autosuficiència i de tantes altres coses que ens limiten la visió de Déu; hem de mirar de fixar la vista en Crist, de cridar la seva atenció  i estiguem certs de que Ell ens mirarà, de que Ell ens cridarà i de que Ell ens mourà a deixar de fer el mal i a començar a fer el bé. Perquè el Senyor sosté als qui cauen i sols Ell els redreça, com redreçà a Zaqueu. Déu no fa res sense estimar, Déu ho fa i ho pot per amor.

Dissabte de la setmana XXVI durant l'any / II Assemblea de la Germandat de Poblet

 

Dissabte de la setmana XXVI durant l'any / II

Dissabte 1 d’octubre de 2022

Assemblea de la Germandat de Poblet

Jb 42,1-3.5-6.12-16; 118,66.71.75.91.125.130 i Lc 10,17-24

Per a Déu res no és impossible, a aquesta conclusió hi arribà Job després d’un camí no pas exempt de penalitats. Val més tenir coneixement i bon sentit, fe en els manaments que cap altra bé. A la fi del seu viatge vital Job ha adquirit aquest coneixement i bon sentit, al cap i a la fi l’hi ha fet bé haver sofert tantes penes i ja no s’alegra pas de que els seus enemics hagin estat sotmesos, sinó de que el seu nom estigui escrit en el cel, d’haver recuperat l’amistat amb Déu. El camí existencial de Job és també el nostre camí, aprenem en les penes més que en les joies, perquè hi aprenem a confiar-nos en el Senyor. Ai d’aquell qui es creu satisfet, a recer de l’error i es permet d’anar donant lliçons als altres, com feien els mal anomenats amics de Job, aquests que creien saber-ho tot, fins i tot la causa dels mals que afligien a aquell que en altre temps havia estat afavorit pel Senyor i del que ara rebia mals; però el que feien en realitat era intentar allunyar-lo de Déu que vol dir portar-lo a la perdició, cercant i donant explicacions humanes l’hi impedien de trobar sentit a la seva situació.

Estimats germans i germanes més de tres anys després ens tornem a trobar aquí a Poblet, podríem ben bé dir que després d’haver sofert moltes penes, d’haver viscut situacions que en la nostra darrera trobada no hauríem pogut pas preveure ni en el pitjor dels escenaris. I és que no hi ha res de nou sota el sol; hem avançat molt tecnològicament i socialment, però al cap i a la fi seguim a mercè de pandèmies o de guerres, davant de les quals de res no val la nostra autosuficiència personal i col·lectiva. Déu a través de la història ens parla, com parlà al poble d’Israel, com parlà a Job en la seva història personal, com ens parla també a nosaltres si deixem d’ensordir amb les nostres migrades cabòries i ens parem a escoltar-lo amb una mínima atenció. Perquè malgrat el que hàgim pogut viure, els nostres ulls segueixen essent feliços de veure el que veuen, de veure al Senyor.

Tots hem patit de més o menys prop la pandèmia, tots coneixem víctimes a les que ha arrabassat la vida o ha sumit en la solitud o ha marcat d’una manera o d’una altra. Com Job al final del seu periple, tampoc per a nosaltres res és igual perquè sense de fet haver canviat res, perquè res no hem viscut que no haguessin viscut altres generacions, tot ha canviat i ens n’hem adonat de la nostra pròpia fragilitat, de les nostres febleses tant físiques com morals, que diria sant Benet. Però potser el Fill ens ha volgut revelar al Pare a través d’aquesta feblesa; perquè s’aprèn molt més de la feblesa que de l’autosatisfacció.

Avui celebrem una santa discreta i minúscula en el conjunt de la seva societat i alhora enormement gran en el conjunt de l’Església. Santa Teresa de l’infant Jesús o Teresa de Lisieux, ha esdevingut una de les santes més conegudes i estimades. Ella no ha deixat mai d'ajudar a les ànimes més senzilles, als petits, als pobres, als qui sofreixen, a tots els qui la invoquen, i també ha il·luminat a tota l'Església amb la seva profunda doctrina espiritual. Deia el Papa Benet XVI parlant sobre ella que: «hauríem de poder repetir cada dia al Senyor, que volem viure d'amor a ell i als altres, aprendre a l'escola dels sants a estimar d'una forma autèntica i total. Teresa és un dels «petits» de l'Evangeli que es deixen portar per Déu a les profunditats del seu Misteri. Una guia per a tots. Amb la humilitat i la caritat, la fe i l'esperança, Teresa entra contínuament en el cor de la Sagrada Escriptura que conté el Misteri de Crist.» (Audiència General 6 d’abril de 2011).

Teresa de l’infant Jesús des de la vida amagada del seu monestir arribà al cor del món. No és altra que aquest el paper dels monestirs, el paper dels monjos i de les monges, viure amb simplicitat la grandesa de l’amistat amb Déu, que és l’única i vertadera amistat que val la pena de viure. I cap altra cosa hi podeu venir a cercar els qui us acosteu al monestir que aquesta amistat amb Déu.

Aquella simplicitat i aquella amistat amb Déu que assaborí a la fi Job, exemple de fidelitat en l’adversitat, i que Teresa de l’infant Jesús, exemple de fidelitat en la humilitat, creient-se sempre indigne, definia escrivint: «Perquè la teva ànima és extremadament senzilla; i quan siguis perfecta, seràs més senzilla encara, perquè quant un més s'acosta a Déu, més se simplifica.» Job i Teresa alegres de tenir llurs noms escrits en el cel, perquè això és l’únic que té valor, arribaren a veure amb els seus propis ulls allò que només coneixien pel que havien sentit dir, fent experiència de Déu en la feblesa i en l’adversitat i coneixent de primera mà l’amistat amb Déu. Tant de bo també a nosaltres se’ns faci el regal de conèixer a Déu a través del Fill que ens el vol revelar.

Diumenge XXV durant l’any / Cicle C

 

Diumenge XXV durant l’any / Cicle C

Diumenge  18 de setembre de 2022

Capella de santa Caterina

Am 8,4-7; Salm 112,1-2.4-6.7-8; 1Tm 2,1-8 i Lc 16,1-13

Les veritables riqueses no són pas les que nosaltres aquí considerem com a tals, les veritables riqueses són les del cel. Jesús elogia, en certa manera, l’astúcia d’aquell administrador malversador que saber buscar un recer per al seu futur. No és que Jesús el justifiqui ni encara menys el lloï. Jesús en primer lloc ens vol fer veure que  no hem de posar l’accent en les riqueses enganyoses sinó en les veritables. Jesús ens ensenya que perdonant nosaltres als altres ens podem arribar a guanyar el perdó malgrat haver comés moltes mancances al llarg de la nostra vida. Podríem posar en paral·lel aquest text evangèlic d’avui amb aquell altre del capítol 18 de l’Evangeli de Mateu; allí un senyor perdonà a aquell servent que devia deu mil talents i estava a punt de ser venut ell i la seva família com a esclau; ell rebé el perdó del deute, però  fou incapaç de perdonar al que li devia cent denaris; la seva manca de misericòrdia rebé el càstig fins a pagar la totalitat del deute que poc abans li havia estat perdonat. Avui l’evangelista sant Lluc ens presenta un relat en certa manera similar, però aquí el protagonista té l’astúcia de guanyar-se amics a costa de la riquesa enganyosa per tal de ser rebut quan li calgui; sap que perdonant, ni que encara sigui de manera fraudulenta perquè perdona el deute d’un altra, ni que encara sigui parcialment, acabarà per ser ell mateix perdonat.  Qui sembra perdó, recull perdó.

Com podem aconseguir ser fidels en allò que val poc per tal d’esdevenir fidels en allò de més valor? Estimant l’amo al que val la pena verdaderament estimar, servint a Déu abans de servir a les riqueses i als poders d’aquest món. Aquell qui és mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, ens ho ha mostrat al llarg de la seva vida; Ell poden haver estar ric fou pobre; podent haver tingut poder, el rebutjà; podem imposar-se, tractà sempre de convèncer. Obrant així esdevingué vertaderament poderós, servint a Déu, servint al Pare, ens ensenyà com obtenir allò de més alt valor.

Avui ens poden escandalitzar les paraules del profeta Amós, parlar de fer trampes o de comprar amb pocs diners gent necessitada; però si ho mirem tant sols amb una mica de deteniment veurem que no està tant lluny del que vivim també avui, perquè vivim en un món, en una societat on servim abans al diner que a Déu, on fem bastant més de cas de les riqueses que de Déu. Aquestes paràboles, escrivia sant Agustí, s’anomenen contradictòries perquè comprenguem que si va poder ser lloat pel seu amo aquell que va defraudar els seus béns, han d'agradar a Déu molt més els que fan les mateixes obres segons els seus preceptes.

La nostra força l’hem de cercar en la pregària, pregant per nosaltres, però pregant alhora per tothom. Pregant també pels qui tenen autoritat, perquè aconsegueixin l’honestedat, la pietat i la serenitat. Evitar les baralles, les discussions, alçar-nos amb les mans netes, com deia l’Apòstol a Timoteu, no ho aconseguirem pas sinó posem a Déu per davant de tot. De la nostra vida i del nostre món en som administradors, no pas els amos, perquè Déu n’és l’únic amo, Ell és l’única riquesa, la millor riquesa, la de més valor; un valor no es pot adquirir amb diners, sinó sols amb la pregària. Sols així administrarem bé la nostra vida, una vida que de fet i de dret pertany a Déu,  no pas a nosaltres mateixos ni als altres homes. Això ho oblidem massa sovint volent controlar la vida i la mort amb mil mitjans. La vida és sagrada perquè pertany a Déu, és un do seu i a Ell ha de retornar.