Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIV durant l’any / Cicle C

Diumenge  3 de juliol de 2022

Capella de santa Caterina

Is 66,10-14c; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20

Els setanta-dos són enviats com anyells enmig de llops, és aquesta expressió de Jesús una expressió dura però que mostra que per a aquells primers enviats la tasca no era pas fàcil. El mateix Jesús els prevé que poden no ser ben rebuts i potser d’algun poble s’hauran de treure fins i tot la pols del calçat. Aquella era una Església incipient, de fet encara no era Església pròpiament dita i de recursos no en tenia gaires: ni bossa, ni sarró, ni calçat. Però tot això no va impedir-los de difondre la bona nova arreu on anessin i de preparar el camí al Senyor.

Avui segurament tenim més mitjans, malgrat les limitacions que sempre hi pugui haver, però certes d’aquelles característiques dels primers evangelitzadors es mantenen també avui. Moltes vegades el missatge de l’Evangeli no és ben rebut, potser dir que es difós enmig de llops seria un xic exagerat, però a vegades hi ha quelcom pitjor que l’hostilitat i és la indiferència i en la nostra societat hi ha un alt grau d’indiferència respecte a les coses de Déu.

Potser és que nosaltres ens gloriem d’altres coses i no pas tant sols de la creu de nostre Senyor Jesucrist, com diu l’apòstol, potser portem una bossa o un sarró massa gran i no ens confiem tant a la providència, som massa calculadors, massa estrategues de l’evangelització, oblidant quin és el punt central que no és altra que el missatge del Crist, és a dir la pau. La força de la senzillesa d’aquells primers deixebles enviats a predicar la bona nova és la que els permeté de mostrar el Regne.

Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»

No oblidem que la mà del Senyor es fa conèixer als seus servents, com ens ha dit el profeta Isaïes i ho fa per mitjà de la pau. L’Apòstol demana pau i misericòrdia per als creats de nou. El profeta Isaïes ens parla de decantar, com un torrent desbordant, la pau i el benestar. També el Senyor parla de pau, de portar la pau als qui desitgen rebre-la i de compartir-la amb aquells qui obren les portes del seu cor als segadors enviats pel Senyor. La pau és un do molt preuat, un do que massa sovint tant sols valorem quan ens manca i que quan el tenim no el reconeixem prou, un do avui també amenaçat ben a prop de les nostres llars.

Que el Senyor ens faci instruments de pau i de misericòrdia, en un món que està assedegat d’Ell, encara que moltes vegades no se n’adona d’aquesta set, un món on hi ha molt a segar i pocs segadors.

Que el Senyor ens faci mansuets com anyells perquè siguem capaços de fer arribar arreu la bona nova del Regne i la pau i per mitjà nostre, pobres servents seus, la seva mà es faci conèixer allí on arribi la seva Paraula.

Sants Pere i Pau, Apòstols

 

Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2022

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

«De pressa, aixeca’t».

Perseguir a alguns de l’Església era ben vist per aquells homes; així Jaume, el primer dels apòstols en donar la seva vida pel Crist, fou passat per l’espasa i quan sembla que el rei Herodes li ha trobat gust al paper de perseguidor i a Pere li espera segurament la mateixa sort que a Jaume; un àngel és enviat per Déu per alliberar-lo. Déu sap el que es fa; Pere serà a la fi testimoni, màrtir del Crist, però ara és massa aviat per morir, Pere ha de fer moltes coses encara i ha d’acabar esdevenint una de les dues columnes sobre les quals es fonamentarà l’Església.

Tampoc quan als peus de Saule deixaren els seus mantells els qui apedregaren a Esteve, per tal d’estar més còmodes lapidant al primer dels màrtirs, ningú hagués apostat ni una dracma a que aquell radical perseguidor acabaria cenyint la corona que el Senyor li havia reservat i arribat el moment de desfer amarres i deixar el port s’hauria mantingut fidel en el noble combat de la predicació de l’Evangeli. Déu sap el que es fa i de qui es val en cada moment de la història.

Simó fou un dels primers cridats quan a Betània, a l’altra riba del Jordà, Andreu el seu germà li anuncià que havien trobat al Messies. Saule en canvi tingué una experiència enlluernadora, el darrer de tots, com a un que neix fora de temps (1Co 15,8), però el Senyor li donà també a ell les forces necessàries perquè acabés proclamant el missatge de l’Evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pobles de la gentilitat.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies».

Jesús li havia dit a Pere «T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Pere a la fi ha acceptat llur missió i ara la seva disponibilitat vers el que el Senyor, per mitjà del seu àngel, li mana és total. Continua sense entendre del tot que vol el Senyor que faci, però ha aprés a confiar-se, i obeint l’àngel, pensant ser en un somni, se cenyeix i es calça. En haver fet experiència del ressuscitat i haver rebut la força de l’Esperit Sant, aquella roca insegura s’ha convertit en un pilar fonamental per a l’Església primer a Jerusalem i després a Roma.

«Pren el mantell i segueix-me».

Jesús fixà la mirada en Simó a Betània i el cridà esdevenint aquest l’apòstol Pere. Saule caigué del cavall camí de Damasc i esdevingué un nou home, esdevingué l’apòstol Pau. L’encontre amb el Senyor, seguir-lo, canvia les seves vides de manera tan radical que neixen de nou, perquè l’encontre amb el Crist significa viure de tota una altra manera, significa viure en plenitud i en esperança, significa convertir-se. No són pas guanys materials els que Pere i Pau poden esperar, ans al contrari són cadenes, maltractaments i a la fi la mort a la creu o per l’espasa. Però tant al poble d’Israel com als pobles gentils, tant a Jerusalem com a Roma donen allò que han rebut, no es pas plata o or, sinó la bona nova del ressuscitat. Hi ha diverses maneres de conèixer a Crist; una és la de Simó, la dels deixebles de primera hora, directa i vital. L’altra la de Saule, imprevista, enlluernadora, torbadora i radical.

En totes es planteja aquesta doble pregunta: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» , i amb aquesta la pregunta clau «i vosaltres qui dieu que soc?». Jesús convida als deixebles a prendre consciència d'aquesta perspectiva diversa, de que a la fe, al Crist, un s’hi acosta de moltes maneres. La gent pensava que Jesús era un profeta, i no és que fos fals, però no era suficient; era una resposta superficial, no n’hi havia prou dient això del Fill de Déu, era una resposta parcial i poc aprofundida. Cal anar fins al fons; cal reconèixer al Crist, cal fer-ne experiència personal, experiència del Senyor ressuscitat i reconèixer-lo en la seva Església, l’Església que té en Pau i en Pere les dues columnes fonamentals. Pere i Pau no es guardaren per a ells gelosament la seva fe, la seva experiència del Crist, ans al contrari donaren la seva vida evangelitzant i d’aquesta seva evangelització, mitjançant l’Església, nosaltres en som partícips, en som hereus.

«Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església»

En paraules de sant Joan Pau II: «Qui només veu en l'Església una societat humana i pecadora i no sap veure la seva qualitat de santa en tant que vivificada per l'Esperit de Crist, sempre amb ella com a Espòs i soldat vigorós enmig del fragor de la guerra, aviat s'escandalitzarà, i deixarà de creure en ella. Qui la vegi com un poble meravellós que ve de lluny, atraient-se a tots els pobles cap a ella, assimilant totes les civilitzacions, traduint-se en totes les cultures, parlant en totes les llengües, sempre fent el bé, encara que no ho hagi fet sempre tot bé, l'estimarà com a una mare anciana, malgrat les arrugues contretes en la lluita.» (29 de juny de 2004). La fe en Crist i en la seva Església no és una experiència del passat. Aquesta pregunta feta per Crist sobre ell mateix no és una pregunta històrica, és una pregunta actual; perquè també a nosaltres ara i aquí Jesús ens pregunta  «i tu qui dius que soc?» I nosaltres que hi responem? El perseguim com Saule, caiem del cavall del nostre error com Pau, el neguem com Simó, l’estimem i el confessem decidits com Pere o ens passa com a Felip i ens diu el Senyor: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14, 9).

En paraules de sant Pau VI: «aquí teniu a Pere que renova al llarg dels segles la gran confessió de Cesarea de Filip; heus aquí a Pau que des de la captivitat romana deixa el testament més noble de la seva missió.»

Pere i Pau, testimonis de l’Evangeli, columnes de l’Església, models de la fe, fidels apòstols del Crist, servents de Jesucrist, cridats a ser apòstols, escollits per a anunciar l'evangeli de Déu. (Cf. Rm 1,1).

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge XIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  26 de juny de 2022

1R 19,16b.19-21; Salm 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11; Ga 5,1.13-18 i Lc 9,51-62

Hem demanat en l’oració col·lecta que el Senyor ens mantingui sempre en l’esplendor de la veritat i no permeti que ens envoltin les tenebres de l’error. Déu vol que arribem lliurament a la veritat; Crist per la seva encarnació, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la llibertat dels fills de Déu, alliberant-nos així del jou de l’esclavatge i del pecat. Certament hem estat cridats a ser lliures però la llibertat no significa fer el nostre propi gust; la vertadera llibertat ha d’estar guiada per l’amor a Déu i als altres. En paraules de sant Joan Pau II: «La llibertat és un do gran només quan sabem usar-la responsablement per a tot el que és veritable bé. Crist ens ensenya que el millor ús de la llibertat és la caritat, l’amor, que es realitza en la donació i el servei» (Redemptoris Hominis, 21)

Què ens impedeix doncs de ser lliures? Molt sovint ens ho impedeix aquest mirar enrere tot i tenir la mà a l’arada; ens ho impedeix la incertesa, la por a no tenir un cau, un niu, un lloc on reposar el cap, com ens ha dit l’Evangeli, i tot plegat ens porta a posar resistència a l’acció de l’Esperit i a sucumbir als capricis de la carn, o sigui al caprici de fer la nostra voluntat que acaba per impedir-nos de fer el que segurament nosaltres voldríem fer, el que sabem que hem de fer, moguts per l’amor. Tot allò que s’oposi al nostre voler podem acabar per demanar-li al Senyor que enviï foc del cel per a consumir-ho, com Jaume i Joan que decebuts i enutjats en ser Crist i ells rebutjats per aquella població samaritana volien eliminar-la de soca rel. De fet som nosaltres mateixos els qui posem impediments a la llibertat, a la nostra pròpia llibertat i a la llibertat dels altres. Som nosaltres els qui confonem  la llibertat amb caprici. Déu no ens ha fet lliures, per l’acció redemptora del Crist, per a acabar demanant d’aniquilar al qui no pensa com nosaltres; però sempre ens deixa marge per a ser lliures i davant la nostra elecció ens diu com Elies a Eliseu «què t’he fet jo per impedir-t’ho?» La llibertat no és un pretext per mossegar-nos i devorar-nos mútuament, la llibertat és un regal, un do de Déu per a ser testimonis del Crist enmig del món. La veritat il·lumina la intel·ligència i modela la llibertat de l'home, que d'aquesta manera és ajudat a conèixer i a estimar al Senyor i als germans. (Cf. Joan Pau II Veritatis Splendor, pròleg). 

Conèixer i estimar al Senyor, estimar als germans és fer experiència de llibertat, és fer experiència de fe. L’home que cerca Déu realitza un acte de llibertat, Déu ha fet a l’home lliure fins i tot per preguntar-se per la seva pròpia transcendència i per l’existència de Déu i perquè Déu ha fet a l’home lliure vol que l’acte de creure sigui lliure. Però en l’experiència de creure no és sols l’home l’actor, és sempre aquest un acte de comunicació entre Déu i l’home, l’home que s’obre a l’absolut i es posa en disposició de rebre la revelació de Déu, la crida de Déu a seguir-lo; no és un acte purament racional, no és un acte purament espiritual ja que l’home és alhora un ésser racional i espiritual i com a tal  la seva relació amb Déu gaudeix d’aquesta doble condició. Apropant-se l`home de forma lliure a l’absolut, obert i en disposició d’escoltar a Déu que parla a l’home, que es revela a l’home, d’aquesta lliure experiència en neix la fe i d’aquesta l’amor que és esplendor de la veritat.

Qui «viu segons la carn» sent la llei de Déu com un pes, més encara, com una negació o, de qualsevol manera, com una restricció de la pròpia llibertat. En canvi, qui està mogut per l'amor i «viu segons l'Esperit» (Ga 5, 16), i desitja servir als altres, troba en la llei de Déu el camí fonamental i necessari per a practicar l'amor lliurement triat i viscut, ens ha dit l’Apòstol. D’aquí neix la lliure voluntat de viure les exigències de la llei i de viure-les en la seva plenitud. És aquesta una crida a la vocació a l'amor perfecte, oberta a tots els homes i dones. La invitació a seguir al Crist, a respondre afirmativament a la seva invitació quan ens diu: «vine amb mi», és la crida a seguir el manament de l'amor, a seguir aquest sol precepte del que ens parla sant Pau en la carta als cristians de Galàcia. 

Escrivia sant Joan XXIII que la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, són els fonaments de la convivència humana (Cf. Pacem in terris, 35). L’esplendor de la veritat no permet que ens envoltin mai les tenebres de l’error, ens fa sempre lliures, ens fa justos i ens fa estimar.

Santíssima Trinitat

 

Santíssima Trinitat

Cicle C

Diumenge 12 de juny de 2022

Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8-9; Rm 5,1-5 i Jo 16,12-15

Déu és Pare, amor omnipotent.

Déu és Pare totpoderós. Déu no pot ser comparat amb res d’aquest món i fer-ho seria reduir-lo a una cosa merament humana, seria fer-ne un ídol i per molt que ens hi esforcem la raó humana no en pot captar la seva totalitat ni abastar-ne tota la seva realitat; perquè Déu és per si mateix inefable. La cerca de Déu, l’obertura del cor de l’home vers Déu té lloc en un moment concret per a cadascun d’ells, en unes circumstàncies històriques concretes i és en aquest escenari particular on la comunicació entre Déu i l’home és realitza de manera concreta i en unes circumstàncies determinades. L’home creu perquè vol creure, perquè la fe en Déu és fruit de la llibertat amb que Déu ha creat a l’home i al mateix temps l’home creu perquè Déu s’obre a l’home per la gràcia.

Aleshores quan l’home s’ha preguntat per l’absolut, quan ha obert el seu cor a la revelació de Déu i a la seva gràcia rep la revelació d’un Déu trinitari: Pare, Fill i Esperit Sant. La particularitat del Déu cristià és aquest seu caràcter trinitari, difícil d’expressar i que es podria definir com una dinàmica d’amor ja que Déu no es dona a conèixer per especulacions filosòfiques, sinó per les seves obres en la història; un Déu amb una pluralitat de propietats que no li resten pas unitat interna ni res de la seva essència. Un Déu que crea amb la Paraula, amb la saviesa i amb l’Esperit. Ho fa com ens en parla el llibre dels Proverbis, infantant com a primícia tot el que ha fet, compartint amb l’home les seves delícies.

Déu és Fill, amor fet carn.

La gran delícia compartida amb l’home és la seva mateixa divinitat. El qui és la Paraula, fent-se home, canvià la imatge del Pare i aquesta va canviar davant de tota la humanitat. Com ens diu sant Pau a la carta als Romans: «Vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (Rm 8,15). La revelació pública de Jesús consisteix en la proclamació de que és el Fill de Déu enviat pel Pare per salvar el món. La finalitat de la seva obra redemptora és que tots creguin i tinguin vida eterna. Els homes per a esdevenir fills amb el Fill són convidats a seguir el camí de Crist. És la gràcia cara explicitada per Dietrich Bonhoeffer, cara perquè és seguiment, condemna el pecat i li ha costat la vida al Fill de Déu i gràcia perquè Déu ha lliurat  al seu Fill; o com ens diu el Concili Vaticà II: «Jesucrist, Verb fet carn, enviat “home als homes”, “parla les paraules de Déu” i completa l’obra salvadora que el Pare li encarregà de fer» (Dei Verbum, 4).

La voluntat salvífica de Déu fent-se home, despullant-se de si mateix,, de la seva condició divina, es manté ferma fins a l’acceptació per Jesús de la seva mort, i no és la seva mort la que aporta la salvació sinó el seu autolliurament, com ens explica abastament la carta als Hebreus. Perquè el pla salvífic no suposa cap minva de la llibertat personal de Jesús sinó que la seva voluntat consistí en mantenir-se fidel a la missió confiada pel Pare, la de fer-nos per Ell i amb Ell fills de Déu. «Estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist», ens ha dit l’Apòstol, perquè Crist ens ha vingut a portar la pau i aquella esperança que no pot defraudar.

Acceptant que Crist és el Senyor, l’home fa un acte valent i lliure de compromís i de fe; de fe en el caràcter messiànic de Jesús, en la seva mort redemptora i en la seva resurrecció salvadora; de compromís amb la seva vida, és a dir les seves obres i el seu missatge. Confessant que Jesús és el Fill de Déu que fou enviat pel Pare, que s’encarnà per obra de l’Esperit, que morí i ressuscità per nosaltres, l’home de fe s’implica també amb la humanitat ja que existeix continuïtat entre Crist i l’home, creatura de Déu, i per mitjà de Crist, home perfecte, l’home pot arribar a la unió amb Déu, a compartir la delícia de la seva divinitat.

Déu és Esperit Sant, l’amor que mou l’Església.

Amb Crist l’Esperit fonamenta la relació entre la humanitat i la divinitat de Jesús, la Paraula feta home. És aquesta una presència explícita en l’origen de la concepció de Maria per obra de l’Esperit Sant, és també l’Esperit qui mou a Jesús en la seva història humana i és l’Esperit el que, malgrat les febleses tant físiques com morals dels seus membres, mou a l’Església. Maria, Mare de l’Església, és el model perfecte d’acolliment del misteri trinitari perquè va acollir la voluntat del Pare i va concebre al Fill per obra de l'Esperit Sant. L’Esperit és alhora qui fa realitat l’oferta universal de la gràcia de Déu en Jesucrist i esdevé també el principi immediat de la vida en el seguiment de Crist, especialment present en els sagraments de l’Església. L’Esperit vessa així en els nostres cors de manera concreta l’amor de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

El coneixement del caràcter trinitari de Déu està present en l’autorevelació de Déu en Jesús de Natzaret; la fe trinitària no és el producte d’una especulació racional sinó la manifestació de Déu com el Pare de Jesucrist, la Paraula feta home, i do de l’Esperit. Paraula i Esperit no són poders subordinats de la realitat divina, no són la divinitat manifestada en la història; són manifestació de la realitat relacional personal de Déu; Déu és Pare, és Fill i és Esperit Sant. L’Esperit és el do amb el que Déu es dona com el que és, l’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit. Déu Pare comparteix eternament amb el Fill i l’Esperit la seva vida divina, i la vol compartir també amb les seves creatures enviant al món al Fill i a l’Esperit Sant.

És aquest Esperit qui revela al Senyor ressuscitat com el Fill de Déu, aquell qui patí, morí i ressuscità essent l’enviament de l’Esperit Sant la consumació de l’autocomunicació del Déu ú i tri; en l’Esperit Déu surt fora de si en el procés de l’autocomunicació als homes. L’Esperit és el vincle personal de la unitat entre el Pare i el Fill, Esperit del Pare i del Fill; una dinàmica eterna d’amor en la que és donat pel Pare i rebut pel Fill, un, amor donat, i l’altre, amor rebut. En expressió de sant Agustí es tracta de l’amant, l’amat i l’amor; un Pare amant, un Fill amat i un vincle que els uneix als dos, l’Esperit amor. L’Esperit de la veritat que és qui ens guia cap a la veritat sencera, com ens ha dit el quart Evangeli.

Déu és el nostre Pare i creador, Déu com a Fill ens ha fet fills del Pare per obra i gràcia de l’Esperit Sant. En paraules del Papa Benet: «Tres persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor, l'Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que incessantment es lliura.» (7 de juny de 2009).

Dijous setmana X durant l’any. Trobada d’Abats i Provincials de Catalunya (RAP) a Poblet

 

Dijous setmana X durant l’any

9 de juny de 2022

Trobada d’Abats i Provincials de Catalunya (RAP) a Poblet

1R 18,41-46, Salm 64 i Mt 5,20-26

 

Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un rierol pot acabar per desbordar d’aigua, ho sabem prou bé en aquestes terres, així com un gra de mostassa pot esdevenir a la fi la més gran de les hortalisses. La vida religiosa també està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats, que són les nostres congregacions; i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. També és cert que ara per ara, en aquests darrers temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta, segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3). Davant la precarietat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és fàcil degut a les nostres febleses tant físiques com morals, com diria sant Benet (Cf. RB 72,5). 

Avui Jesús, en l’Evangeli que acabem d’escoltar, aposta per uns manaments màxims. No n’hi ha prou amb no matar; si odiem, si menyspreem, si menystenim o deixem de banda al nostre germà no seguim al Senyor. Cada dia ens acostem a l’altar per a compartir el cos i la sang del Crist i és aquest un sagrament essencialment de comunió, amb Crist i amb els germans. Com doncs ens hi podem acostar amb la consciència tranquil·la sabent-nos en conflicte amb un altre? Ens cal abans que res pacificar el nostre esperit, cercar de fer les paus “abans de la posta de sol” (Cf. RB 4.73), com ens recomana sant Benet i per contra massa sovint els nostres altars haurien de restar envoltats d’ofrenes abandonades quan ens n’adonem, febles com som, de que no arribem a ser-ne dignes, de que no estem preparats per rebre el sagrament de comunió.

Deia el Papa Francesc en el seu darrer missatge per a la Jornada Mundial de la Vida Consagrada: «Podem preguntar-nos, germans, què és el que anima els nostres dies? Quin amor ens impulsa a seguir endavant? L'Esperit Sant o la passió del moment, o qualsevol altra cosa? Com ens movem en l'Església i en la societat? A vegades, fins i tot darrere de l'aparença de bones obres, pot amagar-se el virus del narcisisme o l'obsessió de protagonisme. En altres casos, fins i tot quan realitzem tantes activitats, les nostres comunitats religioses sembla que es mouen més per una repetició mecànica —fer les coses per costum, només per fer-les— que per l'entusiasme d'entrar en comunió amb l'Esperit Sant. Ens farà bé a tots – afegia el Papa Francesc - verificar avui les nostres motivacions interiors, discernir les mocions espirituals, perquè la renovació de la vida consagrada passa sobretot per aquí.» (2 de febrer de 2022).

Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribi la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança. Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i com es mostrà a Elies en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor: no enfadant-nos, no dient una paraula de menyspreu, no murmurant. En definitiva cercant d’estimar com el Crist ens va estimar i no anteposant-li mai res, com ens demana sant Benet (Cf. RB 4,21).

Pentecosta

 

Pentecosta C

5 de juny de 2022

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

 «Cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»

L’Esperit és en primer lloc un do per a l’Església i aquest primer do és manifesta en llur universalitat. En quedar-se plens de l’Esperit Sant els apòstols reberen el do de llengües i amb aquest la facultat de fer arribar la bona nova a tots els pobles. Per això diem que l’Església és catòlica, és a dir amb voluntat d’arribar a tots i cadascun dels pobles i d’arribar-hi assumint cadascuna de les seves pròpies identitats culturals. No es tracta tant d’uniformitzar culturalment com de compartir des de la diversitat una sola fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. La unitat de l’Església es manifesta també en la pluralitat de les llengües i tant aleshores com avui mostra així en ella la força de l’Esperit Sant.

Si ja l’alè de l’Esperit està en l’origen de la creació, aquell alè que en sortir del Pare donà vida a la humanitat; ara en la nova creació sorgida del Crist vencedor de la mort i ressuscitat gloriosament; de nou l’Esperit Sant esdevé l’element vehiculador que donarà la força i el coneixement necessaris als apòstols per fer arribar l’Evangeli arreu i és també l’Esperit qui dona avui la força necessària a l’Església, malgrat les febleses i mancances dels qui la formem, per seguir essent transmissors de la bona nova del Crist ressuscitat. L’Església és també l’Església de l’Esperit.

L’escena dels deixebles reunits, també amb les dones i amb Maria la mare, com ens diu la tradició, tots a l’entorn de Pere, rebent tots plegats la força de l’Esperit, marca un abans i un després en l’Església del Crist. Al cap i a la fi estant tots junts i en un mateix lloc, estant en comunitat, es produeix una teofania, manifestada en un vent impetuós i en unes llengües de foc; així l’Esperit actua en la comunió. De l’experiència de la pregària en comú neix doncs l’oportunitat de constituir-se en Església que se sent alenada per l’Esperit i amb això rep la força, perd la por i emprèn la gran tasca evangelitzadora. L’Església sorgida als peus de la creu on ha estat clavat el cos del Crist del qual rajà sang i aigua, una Església fonamentada sobre el sepulcre buit i l’experiència del ressuscitat, és ara envigorida per la força creadora de l’Esperit i rep així l’embranzida definitiva.

«L’Esperit és la vostra vida.»

Ens diu el Concili Vaticà II que «l’Esperit viu en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple.» (LG, 4). Perquè l’Esperit Sant és un do també per a tots i cadascun de nosaltres. El seu alè arriba també a nosaltres mitjançant la força sagramental. Déu és amor i l’amor és el primer dels dons, un do que al cap i a la fi conté tots els altres. L’home ferit pel pecat rep per la comunió amb l’Esperit la comunió amb la mateixa Església unint-se a ella pel baptisme i més plenament per la confirmació. El fonament d’aquesta unió, l’amor, possibilita a l’home de donar fruits en la caritat, la joia i la bondat. Si l’Esperit és la nostra vida és també aquell qui ens fa espiritualment aptes per anomenar-nos confiadament fills de Déu i de participar així en la gràcia que ens ha estat guanyada pel Crist encarnant-se, morint i ressuscitant.

«L’Esperit Sant us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre.»

L’Esperit Sant és do per a l’Església i per a cadascun de nosaltres i és un do absolutament necessari per a entendre que representa per a nosaltres l’obra salvadora de Déu i el misteri de la redempció. No en tenim prou amb la nostra sola pròpia força, com no en tingueren prou els apòstols amb haver escoltat la Paraula directament de la boca de Jesús, amb haver-lo vist crucificat i mort i amb haver vist el sepulcre buit i haver fet experiència de la seva resurrecció. No som res sense la gràcia de Déu, no som res sense la força de l’Esperit.

«Hem de viure segons l'Esperit d'unitat i de veritat, i per això hem de demanar a l'Esperit que ens il·lumini i ens guiï a vèncer la fascinació de seguir les nostres veritats, i a acollir la veritat de Crist transmesa a l'Església.» (Benet XVI 27 de maig de 2012).

L’Esperit Sant és do de pau. I la pau tant sols serà possible estimant, és a dir fent cas i complint les paraules del Crist. Confiats a la força de l’Esperit, acollint aquella ventada violenta en que a vegades es converteix el compromís amb Crist, Senyor nostre, que és, per la força de l’Esperit, veritable camí cap al Pare.

En paraules de sant Joan Pau II: «La pau és fruit de l'amor: aquesta pau interior que l'home cansat cerca en la intimitat del seu ésser; aquesta pau que demanen la humanitat, la família humana, els pobles, les nacions, els continents, amb l'ansiosa esperança d'obtenir-la. Ja que el camí de la pau passa en definitiva a través de l'amor i tendeix a crear la civilització de l'amor, l'Església fixa la seva mirada en aquell que és l'amor del Pare i del Fill i, malgrat les creixents amenaces, no deixa de tenir confiança, no deixa d'invocar i de servir a la pau de l'home sobre la terra. La seva confiança es funda en aquell que essent Esperit-amor, és també l'Esperit de la pau i no deixa de ser present en el nostre món, en l'horitzó de les consciències i dels cors, per a « omplir la terra » d'amor i de pau.» (Dominum et Vivificantem, 67).

Divendres de la VII setmana de Pasqua

 

Divendres de la VII setmana de Pasqua

Visita dels monjos i monges cistercencs de Catalunya a la Cova de Manresa

Divendres 3 de juny de 2022

Fets 25,13-21, Salm 102,1-2.11-12.19-20ab i Jo 21,15-19

 

«Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?»

L’amor del Senyor és infinit, Ell estima fins a l’extrem perquè Déu és per la seva mateixa naturalesa amor. El seu és un amor que no espera res a canvi, però, com no estimar a aquell qui ens estima tant? Malgrat les nostres febleses, tant físiques com morals, malgrat les nostres infidelitats, no ens podem estar d’estimar-lo. Però l’amor no és quelcom eteri, l’amor es demostra en fets, es demostra en situacions concretes de la nostra vida quan cal optar per donar-ne prova o per negar-lo. Pere, aquell qui per tres cops negà al Crist, és convidat pel mateix Jesús a manifestar-li el seu amor. No es tracta tant sols d’una reparació, és sobretot i per damunt de tot una declaració de fins a quin punt Pere pot estimar, fins a quin punt també nosaltres podem estimar. No podem certament com el mateix Crist estimar fins a l’extrem, perquè això tant sols ho aconseguirem a la fi dels temps si ens és donat de conèixer cara a cara a aquell qui és l’amor. L’amor humà és limitat. La primera pregunta de Jesús a Pere cerca un amor total, incondicional. Però Pere havent experimentat l'amarga tristesa de la infidelitat, de la negació, havent fet experiència de la seva pròpia feblesa, ve a dir a Jesús que l’estima com pot, amb el seu pobre amor humà. Crist no es resigna i li torna a preguntar pel seu amor vers Ell, i Pere de nou conscient de la seva limitació repeteix la resposta, l’estima sols com el pot estimar. La tercera vegada, Crist rebaixa la pregunta a un amor humà i Pere entén que és aquest amor el que Crist li demana, limitat, incomplert, però al cap i a la fi sincer.

«Simó, fill de Joan, m'estimes?»

Crist fa sempre aquesta pregunta, la planteja en un moment o altre de la vida de tots els homes i dones. Com li feu a sant Ignasi, a Pamplona en caure ferit, en l’inici del seu camí de conversió; com li feu aquí a Manresa quan cercava el seu rumb, desorientat com estava, i com li feu al final de llur existència terrena, fent balanç d’una vida tota ella dedicada a cercar Déu. Sant Ignasi amb el cos ferit, amb els sentiments ferits i amb els desitjos ferits, conscient de llur fragilitat, inicià el camí cap a Déu sabent-se de bondat pobre. També els màrtirs, com sant Carles i els seus companys, respongueren a aquesta pregunta i demostraren el seu amor al Crist donant la seva vida per l’Evangeli; febles com també eren, però sense un dubte, sense una renúncia; certs d’estar prop d’abastar a aquell qui és l’amor sense límits. Escrivia en els Exercicis Espirituals sant Ignasi que «l’amor consisteix en comunicació per les dues parts, a saber, en donar i en comunicar l’amant a l’estimat el que té, o de lo que té o pot, i així al contrari, l’estimat a l’amant.» (EE 230-231). És aquesta una comunicació sempre desigual no podent estimar mai com l’estimat.

«Simó, fill de Joan, m'estimes?»

A nosaltres Crist, aquell qui fou mort i que Pau afirma que viu, també ens fa aquesta pregunta al llarg de la nostra vida de monjos i de monges. Ens la fa quan sentim que Ell mateix ens diu com a Pere «vine amb mi», en el moment de la crida a seguir-lo al clos del monestir, ens la repeteix quan fem la professió i deixem sobre l’altar la cèdula amb el nostre compromís amb Ell com a signe de que li lliurem tota la nostra vida i ens farà la mateixa pregunta al final del camí. Tampoc nosaltres no arribarem mai a estimar-lo com Ell ens estima, com tampoc hi arribaren ni Pere, ni Pau, ni Ignasi, ni els mateixos màrtirs; però com a ells, Crist, que sap de qui fang ens ha format i quina és la nostra limitació, ens demana tant sols estimar-lo i servir-lo com sabem i podem fer-ho, perquè com escrivia sant Ignasi «cal estimar molt el servir molt a Déu nostre Senyor per pur amor.» (EE 370). L’amor consisteix en això, en comunicació i en servei, estimant a Déu i estimant per això als germans. Certament que de manera pobre, incompleta i fràgil, és a dir de manera humana; però amb la sincera voluntat de caminar cap a Crist, nostre Senyor, suma gràcia i amor etern.

Ascensió del Senyor C

 

Ascensió del Senyor C

29 de maig de 2022

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«De la mateixa manera que Crist va pujar al cel sense allunyar-se per això de nosaltres, també nosaltres estem ja amb Ell allà dalt, tot i que encara no ha estat acomplert en el nostre cos allò que se’ns promet.», escriu sant Agustí (Sermó Mai 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

No és cosa nostra saber els temps o les dates, el que és cosa nostra és refiar-nos d’aquell qui vencent la mort es presentà viu davant dels seus, d’aquell qui ens promet l’Esperit Sant que dona la força necessària per a ser testimonis seus fins als límits més llunyans de la terra; testimonis d’aquell qui ara és endut al cel.

És Crist, qui baixà del cel assumint la nostra condició humana, fins al punt de morir en la creu i és Ell qui ara és endut al cel; perquè tant sols pot pujar-hi aquell qui primer n’ha baixat; tant sols pot tornar al Pare, aquell qui ve del Pare. La seva ascensió no es refereix a un espai físic o geogràfic més enllà d’aquest món que nosaltres coneixem; es refereix al retorn a la vida de comunió amb el Pare; seure a la dreta del Pare vol dir compartir la seva glòria, el seu Regne.

L’ascensió no es pot entendre deslligada de la dinàmica pasqual, no és altra cosa, per sublim que evidentment sigui, que un esdeveniment més de la revelació. Aquell núvol que semblava que se l’enduia representa el límit de l’experiència humana i l’inici de l’experiència divina, l’inici de la transcendència que no és altra cosa que la presència del Pare, estar davant del Pare. Ara aquesta frontera gràcies al sacrifici del Crist, s’ha obert per a nosaltres per la gràcia divina. Així el Fill ens indica quin camí porta realment al Pare, primer la vida viscuda seguint els seus manaments, després la mort assumida amb generositat i finalment la resurrecció que Ell ens ha deixat com a penyora, com a senyal de que el Pare ens vol amb Ell, si nosaltres som capaços d’acceptar la seva invitació i de recórrer el camí que porta all Pare.

El Crist no s’allunya mai de nosaltres, no ens abandona mai, no ens deixa mai a la nostra sort; Ell està d’ara en endavant present per sempre més entre nosaltres i a recordar-lo, a ser-ne conscients d’aquesta presència, ens hi ajuda la força de l’Esperit, com també ens hi ajuda la celebració del memorial del Senyor, presència vertadera i real de Crist en la Paraula, en l’assemblea reunida, en el ministre i essencialment en el seu cos i en la seva sang.

«Crist és al cel, però continua estant amb nosaltres també aquí a la terra; així mateix nosaltres, estant aquí, restem també amb Ell.», escriu sant Agustí (Sermó Mai 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

Crist ha entrat al cel mateix, ens ha dit la carta als cristians hebreus, i allí s’ha presentat davant de Déu per nosaltres. Per nosaltres, perquè la seva ascensió ens desbrossa el camí cap al cel, és com si havent-nos mostrat al Pare, aquell Pare que Felip encara era incapaç de reconèixer en el Fill (Cf. Jn 14,9), ens mostrés ara el camí que hi porta, que hi porta de manera definitiva i inequívoca.

Això tant sols ho podia fer aquell qui abans va baixar, aquell qui acomplint la voluntat del Pare i essent igual a nosaltres en tot, llevat del pecat, s’ha ofert una sola vegada per sempre, prenent els pecats de tots damunt seu i obrint-nos un camí nou que ens permet d’entrar al Regne.

«Crist està amb nosaltres per la seva divinitat, pel seu poder, pel seu amor; nosaltres encara que no podem acomplir això com Ell per la divinitat, ho podem acomplir , tanmateix, per l’amor envers Ell.», escriu sant Agustí (Sermó Mai 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

«Déu compleix fidelment les seves promeses», ens ha dit la carta als cristians hebreus. Nosaltres també hem de complir-les, ens hem de mantenir ferms en l’esperança de que aquell qui ara s’asseu a la dreta del Pare tornarà gloriós per a judicar-nos, quan arribi aquell temps que a nosaltres no ens pertoca de saber; perquè és el temps de Déu, l’hora de Déu.

Per això va baixar, per no pujar endebades, per no pujar de buit; la seva era una vinguda amb anada i tornada. Ara esperem la seva segona vinguda, aquella vinguda definitiva que ens ha promès, la que ens ha guanyat per a nosaltres morint a la creu, vencent la mort i pujant al cel. Crist pujant-hi ens convida a pujar-hi també a nosaltres i ja sabem quin camí hi porta; perquè tant sols Ell és el camí, la veritat i la vida (Cf. Jn 14,6).

«Pels mèrits del Crist, a causa de la seva intercessió davant del Pare, som capaços d'aconseguir en ell justícia i santedat de vida. És clar que l'Església pot experimentar dificultats, que l'Evangeli pot trobar obstacles, però com que Jesús està a la dreta del Pare, l'Església mai coneixerà el fracàs. La victòria de Crist és la nostra. El poder de Crist glorificat, Fill estimat del Pare etern, és sobreabundant per a mantenir-nos a cadascun i a tots en la fidelitat de la nostra dedicació al Regne de Déu i en la generositat. L'eficàcia de l'Ascensió de Crist ens afecta a tots en la realitat concreta de la nostra vida diària. Per raó d'aquest misteri la vocació de tota l'Església – de tots nosaltres - és esperar amb alegre esperança la vinguda del nostre Salvador Jesucrist.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979).

Com sant Agustí diguem: «avui nostre Senyor Jesucrist ha pujat al cel: que el nostre cor pugi amb ell.» (Sermó Mai 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

Diumenge de VI Pasqua

 

Diumenge de VI Pasqua

22 de maig de 2022

Fets 15,1-2.22-29; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

 

Poc temps van necessitar els deixebles, després d’haver fet experiència de la resurrecció del Senyor i un cop rebut l’alè de l’Esperit Sant, per entendre que calia fer arribar la bona nova a tots els pobles. Però en la pràctica això suposà ja una desavinença i una discussió seriosa de tal manera que calgué que Pau i Bernabé anessin a trobar als apòstols i l’Església que era a Jerusalem, per tractar-ho. No són doncs pas noves les diferències intraeclesials. Tal com escrivia Pau als cristians de Corint: «uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Céfes»; altres: «Jo, de Crist.»» O el que avui podríem traduir, jo soc d’aquest Papa i jo d’aquell altre, o jo soc conservador o jo progressista. Diferents punts de vista, que no pas divisions en l’Església terrenal que en estar formada per homes, tot i ser obra del mateix Crist, pateix els sotracs de les nostres pròpies limitacions. 

Ens cal però no perdre mai de vista que si bé som homes i dones els qui formem l’Església, aquesta és en Crist i per Crist sagrament universal de salvació, com ens diu el Concili Vaticà II (LG 1). L’Església no és pas sols una comunitat o una associació formada per homes, el seu horitzó va més enllà de qualsevol connotació o apreciació humana, perquè és sobretot i per damunt de tot la comunitat de salvació constituïda per tots els pobles, una barca que té a Crist com a timoner, com a rumb definit el Regne de Déu, que es mou pel vent de l’Esperit i sobre la que el Pare vetlla per a que tingui una bona travessia. 

Aquest caràcter universal, catòlic, de l’Església fou entès aviat pels deixebles, pels qui ho eren de primera hora, com Pere i Jaume que havien conviscut amb Crist mateix i així participat, malgrat pors i incomprensions, del gran misteri de la salvació com a espectadors privilegiats i aquells altres, com Pau i Bernabé, que havien rebut el do de la fe de manera extraordinària; uns i altres, sota el guiatge del Crist ressuscitat i envigorits per l’Esperit Sant, emprengueren la tasca evangelitzadora de l’Església universal per tal de portar-la cap al Pare. Perquè l’objectiu de l’Església és preparar l’arribada del Regne, aquell que portarà el qui ens ha dit «me’n vaig però tornaré.». Al Regne, l’Església celestial ja alliberada de qualsevol limitació humana, tindrà al Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell com a santuari; quan no caldrà ni el sol ni la lluna perquè la claror vindrà de la glòria del mateix Déu i de l’Anyell que li farà llum; com ens ha dit l’Apocalipsi.

 

La mateixa missió salvífica de Crist no es pot entendre sense la promesa escatològica universal. El missatge central de Crist és l’arribada del Regne i la crida davant d’aquesta arribada a la conversió. Una crida a abandonar els nostres interessos i la nostra voluntat per abraçar l’amor a Déu per damunt de tot fins a convertir-lo en el sentit últim i fontal de la nostra vida, l’amor que genera la verdadera pau. 

El lligam entre l’Església aquí a la terra i l’Església celestial és Crist, que és amor, que és caritat. I si Déu és amor, qui estima a Déu i fa cas dels seus manaments, es prepara ara i aquí per a viure amb Déu i per Déu. La mateixa Església quan manifesta el seu amor per l'home, sent bategar en si mateixa la plenitud del foc de l'amor alimentat i encès gràcies a l'Esperit Sant, el qual, mentre ajuda a l'home a alliberar-se de les visions materialistes, cerca de que aquest trobi la llibertat de l'ànima, allunyant-la dels mals que l'afligeixen. 

La font de l’amor és Déu mateix, infinita misericòrdia i amor etern. I l’amor és per tant el fonament de l’Església celestial, un amor que nosaltres hem de fer centre de l’Església terrenal; trobant en ell la veritable resposta a les esperances més íntimes del cor humà. L’encarnació, missió, passió, mort i resurrecció del Crist «ens mostra un amor que arriba "fins a l'extrem" (Jn 13,1), un amor que no coneix mesura.» (Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, 11). Un amor que té per fruit la pau i que dona sentit i plenitud al Regne del que l’Església és ara i aquí una bestreta, un anunci; del que serà el Regne de l’amor i de la pau en l’Església celestial.

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

17 d’abril de 2022

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

 

«Déu el ressuscità el tercer dia.»

Tal com deien les escriptures aquell cos torturat i mort, sense cap alè de vida ha abandonat el sepulcre. No l’ha abandonat pas perquè algú l’hagi retirat, l’ha abandonat perquè ja no és el seu lloc, no pot estar entre els morts el qui és viu. El pla de Déu, el pla de la salvació passa per l’encarnació, per la predicació de la bona nova, per la passió i la mort a la creu, per l’estada al sepulcre i, fonamentalment, per la resurrecció. Aquest és el pla de Déu, és Déu qui s’encarna, és Déu qui en la seva naturalesa humana mort clavat en creu i és Déu qui ressuscita. Ens pot sorprendre aquesta afirmació de Pere perquè Crist és Déu tanmateix, però en la resurrecció del Senyor s’apunta la nostra pròpia resurrecció i també nosaltres, si en som mereixedors, serem ressuscitats per Déu, com no podria ser d’altra manera.

Tenim l’enigma de la tomba buida, un fet que queda ben clar en veure Maria Magdalena la pedra treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena que el cos ja no hi és a dins del sepulcre on l’havien dipositat. És l’evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. A partir d’aquí tenim l’experiència de fe de cadascun dels personatges. Maria Magdalena primer creu que ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan  aquest i sol quan aquest la crida pel seu nom; en el món jueu el nom i saber el nom d’algú representa molt més que un simple coneixement, és signe de relació directe. El deixeble estimat sols en veure la tomba buida creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura, és el primer en creure. Pere no acaba de veure-ho clar, aquell qui l’havia negat, està desconcertat davant les evidències. Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar la de cadascun dels lectors del relat.

«Heu ressuscitat juntament amb el Crist»

La resurrecció de Crist no és una resurrecció individual, aquell qui no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i s’abaixà fins a fer-se obedient acceptant la mort i una mort de creu no es guardà tampoc gelosament la seva igualtat amb Déu pel que fa a la seva resurrecció sinó que ressuscità per tal que nosaltres també puguem ressuscitar.

Jesús confià a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació a tots els seus, ara Déu és Pare de tots. Una confessió l’anunci de la qual ha estat encomanada a una dona. Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó també un encàrrec clar, comunicar que ara tots som fills de Déu.

 «Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.»

Després de l’experiència personal tenim l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És per l’Esperit Sant que la comunitat rebrà les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i rebrà el poder suficient per perdonar els pecats. Certament Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts, sense la resurrecció la nostra fe seria una fe desesperançada, sense la resurrecció la comunitat, l’Església, hauria romàs esporuguida en no rebre la força de l’Esperit. Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats.

Diumenge de Pasqua Vetlla Pasqual / Cicle C

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle C

16 d’abril de 2022

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11 i Lc 24,1-12

Molt de matí les dones que van al sepulcre es troben amb dues evidències: la pedra apartada i el sepulcre buit, el cos del Senyor dipositat allí hores abans amb certes presses no hi és. Ara sabem que no pot estar entre els morts aquell qui ha ressuscitat, però en aquell moment elles no hi cauen; li havien sentit dir que al tercer dia venceria la mort, però en principi les sospites van més cap un robatori del cos i es malfien els seus seguidors de les autoritats i les autoritats dels seus deixebles, en un primer moment el desconcert és la sensació imperant en uns i altres. Han de ser dos homes vestits de blanc, dos àngels, els qui els facin memòria del que s’havia anunciat sobre el Messies de com havia de morir i ressuscitar, perquè es recordin del que Jesús havia predit i lliguin caps. 

Tots els relats de la resurrecció del Senyor passen per l’estupefacció, el desconcert i la sorpresa passant per un més o menys elevat grau d’incredulitat, abans d’arribar a ser experiència del ressuscitat. El que havien viscut feia pocs dies havia estat molt dolorós: la mort del mestre, la dispersió dels deixebles, la por fins a tancar-se a casa. De fet era el primer cop que contemplaven la resurrecció perquè al cap i a la fi Llàtzer, el fill de la vídua o d’altres, de fet havien tornat a la vida, a la mateixa vida que havien perdut, mentre que Crist és glorificat. Tornar un mort a la vida ho havia realitzat fins i tot el mateix Elies amb el fill de la viuda de Sarepta i ho faria també Pere amb Tabita; però el que ara ha succeït és molt més gran que tornar a algú a la vida, per grandiós que això sigui; Crist vencent la mort d’una vegada per sempre ens guanyà per a tots una vida que no té fi, una vida eterna, una vida gloriosa.

No és pas que all llarg de la història de la salvació el poble d’Israel no hagués contemplat prodigis. La creació, el mar obert per deixar passar al poble alliberat, Déu parlant amb Abraham o amb Moisés, ja eren signes; tampoc no és que els profetes no ho haguessin anunciat; però la gran novetat de la història costa d’acceptar, no és fàcil d’entendre que Déu ha enviat al seu Fill únic fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, que aquest havia de patir i  morir a la creu per finalment ressuscitar amb un cos gloriós i retornar al Pare per seure a la seva dreta.

Aquells primers testimonis necessitaran l’explicació dels àngels, la presència mateixa del Senyor, que davant d’ells mengi, que els cridi pel seu nom; són les experiències personals de la resurrecció; perquè la fe és primer que tot una experiència personal, però sempre per a ser compartida, per a ser viscuda en comunió dins de l’Església; d’antuvi és sempre una experiència personal, que cal viure-la abans de transmetre-la; però sempre també cal transmetre-la, no ens la podem quedar tant sols per a nosaltres mateixos. Vivim la fe no sols a partir del que llegim en l’Escriptura sinó també a partir del que han viscut els qui ens han precedit en el senyal  de la fe i és a partir d’aquí que en fem experiència personal. És el que el Concili Vaticà II ens diu, que la nostra fe es recolza en la Sagrada Escriptura i en la Tradició (LG, 14). 

També aquelles dones i els deixebles després de la seva experiència del ressuscitat la comparteixen, cadascú en la mesura de com l’ha viscuda; formant així la tradició que nosaltres hem rebut. La nostra experiència del ressuscitat es fonamenta en l’Escriptura i en l’experiència del ressuscitat que ha anat fent l’Església. Per l’Escriptura i per la tradició sabem que realment el Senyor ha ressuscitat i que realment l’obra de la redempció s’ha completat, per la fe n’estem certs i ho creiem. Tot i que divendres al migdia tot semblava perdut, el pla de Déu s’ha acomplert tal com estava previst. Les dones es recordaren llavors del que Jesús havia predit. 

En paraules de sant Hipòlit de Roma «la nit densa i fosca s’ha aclarit, i l’odiosa mort ha estat relegada a la foscor; la vida irromp en el món, tot desborda de llum indeficient i tots els qui neixen entren en possessió del món nou.» (Homilia 6 en la Pasqua).

Divendres Sant: La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

15 d’abril de 2022

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

 «Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Al bell mig del jardí del paradís hi havia un arbre, l’arbre del bé i del mal, un arbre que donava un fruit que feia goig de veure i que era temptador d’agafar-lo i menjar-lo perquè  donava coneixement i entre les explicacions temptadores de la serp i la decisió d’Adam i d’Eva de desobeir al Senyor, aquests en menjaren i el pecat entrà en la història de la humanitat.

Ara tenim davant dels ulls un altre arbre, no està pas al mig de cap paradís, ans al contrari, està plantat al bell mig d’un petit turó on s’acostuma a ajusticiar als malfactors. En aquest arbre el fruit que hi penja no fa pas goig, ens ho ha dit rel profeta Isaïes, tothom s’esglaia de veure’l, de tan desfigurat que està, ni tant sols sembla un home, no te res d’humana la seva presència. És l’arbre d’on penja tot el sofriment humà, aquell qui hi està penjat porta damunt seu les nostres malalties, els nostres dolors, perquè no els ha refusat i és la seva pena la que ens ha de tornar la pau i les seves ferides ens curen. El dolor humà no es fa atractiu, no el desitgem pas però malgrat això existeix i hi hem de conviure; tampoc Déu no l’ha defugit, ha enviat al seu propi Fill perquè ens fes justos tot prenent damunt seu les nostres culpes. No és Déu un déu cruel a qui el sofriment li plagui, Déu és misericordiós i benigne que s’ha fet solidari dels nostres dolors fins a acceptar la mort i una mort de creu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

La creu instrument de mort, d’escarni i d’opressió ha esdevingut signe d’alliberament. No és pas una contradicció, entrava dins dels plans de Déu que el seu Fill ens estimés fins a l’extrem i tant sols ho podia demostrar compartint la nostra sort. De res hagués valgut un Déu victoriós allunyat i aliè al dolor humà perquè hagués estat, en certa manera, un déu insensible i insolidari. Aquest rei dels jueus és certament rei, però la seva reialesa lluny de ser proclamada pels poderosos és combatuda i blasmada per una munió de gent alenada pels grans sacerdots. Aquest rei que té l’arbre de la creu com a tron, espines per corona i una canya per ceptre; no rep crits de victòria, escolta les burles dels soldats, el bram que demana per a ell la pena de la creu per part d’una multitud, que ha oblidat ben aviat els crits de joia del diumenge anterior, i com a homenatge rep bufetades i escopinades; substituint aquells mantells, aquelles branques d’olivera i de palmera que encatifaven el camí d’entrada a Jerusalem en honor del fill de David. Ens ho ha dit el salmista, ara és la befa dels enemics, la burla dels veïns i l’esglai dels coneguts. Tant d’esglai que fins i tot els més propers se’n desentenen i neguen ni tant sols conèixer-lo i els més agosarats el segueixen a distància; com a vegades fem nosaltres amb les desgràcies dels altres.

La creu d’aquell primer Divendres Sant és signe de tot menys de victòria, però malgrat això s’ha convertit allí mateix en la bandera de la llibertat respecte al pecat, en la senyera de la solidaritat envers el dolor i el sofriment, en el símbol de la nostra redempció. Per la creu i en la creu el patiment humà no ha desaparegut, però ha adquirit un nou sentit. Aquest nou gran sacerdot no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses, les ha compartides; no ens rebutja quan intentem acostar-nos al seu tron de gràcia, sinó que es compadeix de nosaltres i ens concedirà, arribada l’hora, l’auxili que necessitem. Perquè Ell, com ens ha dit la Carta als cristians Hebreus, tot i que era el Fill de Déu aprengué en el sofriment que és el patir convertint-se així en font de salvació eterna. Perquè «No és el poder el que redimeix, sinó l'amor. Aquest és el distintiu de Déu, Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrés més fort! Que actués durament, que derrotés el mal i creés un món millor. (...) Nosaltres sofrim per la paciència de Déu. I, malgrat això, tots necessitem de la seva paciència. Déu, que s'ha fet anyell mansuet, ens diu ben clar que el món se salva pel Crucificat i no pels qui crucifiquen. El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes.» (Benet XVI 24 d’abril de 2005).

La tenim tant a la vista la creu que quasi hem oblidat el seu sentit. En paraules de santa Teresa Beneta de la Creu: «és el símbol de tot allò difícil i pesat, i que resulta tan oposat a la naturalesa, que, quan un pren aquesta càrrega sobre si, té la sensació de caminar cap a la mort.» (La ciència de la creu, I,2). Potser a hores d’ara estem recuperant una mica més el seu sentit, perquè per una part, no pas petita, de la nostra societat, la creu ha esdevingut quelcom com un signe d’imposició, es rebutja la seva presència i cal recordar sempre aquelles paraules de Benet XVI: «l'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant» (Benet XVI 2 d’octubre de 2008); la fe, que te en la creu el seu símbol més sublim, és do i obra de Déu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Aquesta història, la nostra història, no acaba pas al calvari i per això mateix la mort ja no és sinó el pas cap a una nova vida plena i perdurable. Qui està penjat de l’arbre de la creu, aquest fruit d’aparença tant pot atractiva és el Salvador del món. Per salvar-nos ha estat provat en tot, llevat del pecat; ha estat detingut, interrogat, escarnit, abandonat, traït i crucificat. Però no és aquesta també la situació de tanta gent al nostre món? No és aquesta la conseqüència directe de la guerra, dels desequilibris socials, de les injustícies i de l’afany per posseir i per tenir poder?

Jesús, el Crist, aquest rei dels jueus reconegut amb sorna per Pilat, defensat tant sols per una espasa, és però el testimoni de la veritat i ha vingut a salvar al món, a tot el món. No és segurament això el que molts esperaven i per això mateix l’han rebutjat i han anat de dret a fer caure l’arbre verd, però fent-ho en primer lloc ajuden al pla de Déu, sense saber-ho ni encara menys voler-ho, i en segon lloc es fan insolidaris amb qualsevol sofriment d’altri, anteposant els seus interessos per damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot de Déu i de la veritat. Malgrat la creu, malgrat la passió, malgrat la mateixa resurrecció, el dolor no és pas absent del nostre món, potser perquè no som prou capaços de ser-ne testimonis i de viure’l aquest misteri de la creu.

Mirem l’arbre de la creu amb confiança i amb esperança, reconeixent en ell aquell qui morí per a redimir al món i que és font de salvació eterna, aquell en qui tot s’ha complert, aquell qui és capaç de compadir-se per nosaltres fins a l’extrem de morir per nosaltres, aquell qui és testimoni de la veritat, aquell en qui ha dipositada l’esperança de la resurrecció que no ha de trigar a arribar; malgrat el silenci de la creu, malgrat el silenci del sepulcre o tal volta gràcies a la creu i al descens del Fill de Déu fet home al país de la mort, hem estat redimits i la mort ha estat vençuda.

Dijous Sant: Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

14 d’abril de 2022

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

 

«Feu això per celebrar el meu memorial.»

L’Eucaristia és passat, en ella i per ella fem memòria d’un fet concret. L’apòstol sant Pau, en el relat que acabem d’escoltar, el més antic de la institució, ens transmet la tradició que ve del mateix Senyor. L’Eucaristia com a memorial és en primer lloc record d’un fet que va succeir realment. Com aquell que instituí Déu davant de Moisès quan guiava al poble d’Israel perquè fes memòria del seu alliberament i el celebrés com un pelegrinatge en honor del Senyor. No és pas que aquella fos una aliança incompleta, era la que convenia aleshores entre Déu i el seu poble. Però calia renovar-la cada any actualitzant el sacrifici pasqual mitjançant la mort d’un cabrit o d’un anyell que calia menjar cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, perquè era el símbol d’un poble en marxa vers la terra promesa, vers el nou regne que Déu els havia de donar i que calia que conquerissin amb el seu esforç i governessin seguint la voluntat del Senyor. El poble d’Israel conservant antigues tradicions pròpies d’un poble ramader centrà el sentit d’aquella festa en el seu caràcter alliberador i el que tal volta havia estat una festa natural esdevingué en un memorial de la salvació, l’obra de Déu en favor del seu poble. Ben aviat però les infidelitats van debilitar aquella aliança i Déu envià al món al seu Fill únic perquè fos aquell sacerdot únic que calia  i ell mateix la víctima que d’una vegada per sempre establís l’aliança de tots els homes amb Déu sense necessitat de repetir el sacrifici. Per això l’Eucaristia no és quelcom repetitiu, és cada vegada nova i alhora és memorial d’aquella única i exclusiva Eucaristia que celebrà Jesús amb els seus deixebles a les portes de llur passió i crucifixió, però sobretot a les portes de la seva resurrecció. Aquella Eucaristia fou única i Crist és l’únic summe sacerdot digne de fe, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Moisés essent el servidor de Déu va ser qui li va parlar cara a cara; però Crist és el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Moisés tant sols va visitar Déu en una tenda; però Crist ha construït un santuari no fet per mans humanes sinó construït amb pedres vives, com ens diu la primera Carta de sant Pere (Cf. 1Pe 2,5). Aquesta nit del sopar pasqual de Jesús enllaça amb la tradició jueva que ens parla d’una primera nit que fou la de la creació; d’una segona nit, que fou la de l’aliança amb Abraham; d’una tercera nit la de l’èxode pasqual quan Déu es manifestà a favor del seu poble i d’una quarta nit que és la nit messiànica, la nit de la nova creació, la nit de la vertadera salvació.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.»

L’Eucaristia és present, actualització de l’acció de Jesús tot i que no aporta ni canvia res del seu lliurament, fet un cop per sempre. Abans de la seva mort Jesús va portar a terme quelcom més gran que un simple gest per a expressar el sentit de la seva vida i de la seva mort. Va estimar fins a l’extrem, es va lliurar Ell mateix i ens va ensenyar com recordar-ho i celebrar-ho en la seva absència, a l’espera de la seva vinguda definitiva. Menjar i compartir el pa vol dir compartir la vida; compartir taula és formar una comunitat. En aquest sopar qui convida, celebra, presideix i es lliura és el mateix Crist, compartint i alimentant-nos així amb la seva mateixa vida. Compartint nosaltres la seva taula entrem en comunió amb Ell i entre nosaltres, per tal d’arribar a ser el que hem sumit, cos de Crist, que és l’Església.

L'Eucaristia manifesta en el pla sacramental el sentit profund de la mort i de la resurrecció de Crist; una comunicació entre aquesta nostra vida en comunió amb la font de tota vida, que és Crist, aquell que fa de nosaltres una única família amb un sol cos, l’Església. Crist es fa present entre nosaltres en la taula de l’Eucaristia, per una seva presència real. En paraules de sant Pau VI: «tal presència es diu real, no per exclusió, com si les altres no fossin reals, sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, perquè per ella certament es fa present Crist, Déu i home, sencer i íntegre. Falsament explicaria aquesta manera de presència qui s'imaginés una naturalesa, com si diguéssim, «pneumàtica» i omnipresent, o la reduís als límits d'un simbolisme, com si aquest augustíssim sagrament no consistís sinó tan sols en un signe eficaç de la presència espiritual de Crist i de la seva íntima unió amb els fidels del cos místic» (Mysterium fidei, 5)

«Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.»

L’Eucaristia és també futur, mira al futur perquè és anticipació de la darrera vinguda del Crist i per això mateix és alhora transformadora dels nostres cors. «Anunciar la mort del Senyor «fins que vingui» (1Co 11, 26), comporta per als que participen en l'Eucaristia el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera «eucarística». Precisament aquest fruit de transfiguració de l'existència i el compromís de transformar el món segons l'Evangeli, fan resplendir la tensió escatològica de la celebració eucarística i de tota la vida cristiana.» (Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, 20). 

Si compartim la seva taula, si escoltem la seva Paraula, si rebem el seu cos i la seva sang no podem restar indiferents als altres, la nostra vida no pot transcórrer com si no l’haguéssim rebut. Ens ho mostra l’Evangeli que hem escoltat, compartir la taula de la Paraula i de l’Eucaristia, compartir el pa i el vi, compartir el cos i la sang del Crist s’ha de transformar en servir als germans tot reconeixent en ells la imatge del Senyor. El relat del rentament dels peus té un contingut molt concret; l'estructura sacramental implica l'estructura eclesial, l'estructura de la fraternitat. Aquesta estructura significa que els cristians han d'estar sempre disposats a fer-se servidors els uns dels altres, i que únicament d'aquesta manera podrem actualitzar-la, fent-ne memòria i vivint l’Eucaristia.  Vivint-la fent el que Ell mateix va fer i que fa també ara, ja que el Senyor que seu a la dreta del Pare, en virtut de la seva intercessió, ens renta els peus dia rere dia en el moment en què els nostres llavis pronuncien la frase del Parenostre: «perdoneu les nostres culpes». Quan preguem l’oració del Senyor, quan diem les paraules del Parenostre, el Senyor s'inclina cap a nosaltres, agafa de nou una tovallola i ens renta els peus, ens renta dels pecats, ens purifica d’allò que el baptisme ens havia netejat i que nosaltres hem embrutat. (Cf. RATZINGER, J., El camino pascual). Nosaltres sols podem arribar a transformar els nostres cors per arribar a servir als germans, qui ens renta de veritat és el Crist. Tal com ho va fer als seus deixebles fins i tot al qui no volia, fins i tot al qui el traïa.

En paraules del Papa Francesc: «És així, amb senzillesa, que Jesús ens dona el sagrament més gran. El seu és un gest humil de donació, un gest de compartir. En la culminació de la seva vida, no reparteix pa en abundància per a alimentar a les multituds, sinó que es dona, es parteix a si mateix en el sopar de la Pasqua amb els deixebles. D'aquesta manera, Jesús ens mostra que l'objectiu de la vida és el donar-se, que allò més gran és servir. I avui trobem la grandesa de Déu en un tros de pa, en una fragilitat que desborda d'amor i desborda de donació.» (Àngelus 6 de juny de 2021).