Divendres Sant
La Passió del Senyor
15
d’abril de 2022
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
«Mireu l’arbre de la Creu,
on morí el Salvador del món.»
Al bell mig del jardí del
paradís hi havia un arbre, l’arbre del bé i del mal, un arbre que donava un
fruit que feia goig de veure i que era temptador d’agafar-lo i menjar-lo
perquè donava coneixement i entre les
explicacions temptadores de la serp i la decisió d’Adam i d’Eva de desobeir al
Senyor, aquests en menjaren i el pecat entrà en la història de la humanitat.
Ara tenim davant dels ulls
un altre arbre, no està pas al mig de cap paradís, ans al contrari, està
plantat al bell mig d’un petit turó on s’acostuma a ajusticiar als malfactors. En
aquest arbre el fruit que hi penja no fa pas goig, ens ho ha dit rel profeta
Isaïes, tothom s’esglaia de veure’l, de tan desfigurat que està, ni tant sols
sembla un home, no te res d’humana la seva presència. És l’arbre d’on penja tot
el sofriment humà, aquell qui hi està penjat porta damunt seu les nostres
malalties, els nostres dolors, perquè no els ha refusat i és la seva pena la
que ens ha de tornar la pau i les seves ferides ens curen. El dolor humà no es
fa atractiu, no el desitgem pas però malgrat això existeix i hi hem de
conviure; tampoc Déu no l’ha defugit, ha enviat al seu propi Fill perquè ens
fes justos tot prenent damunt seu les nostres culpes. No és Déu un déu cruel a
qui el sofriment li plagui, Déu és misericordiós i benigne que s’ha fet
solidari dels nostres dolors fins a acceptar la mort i una mort de creu.
«Mireu l’arbre de la Creu,
on morí el Salvador del món.»
La creu instrument
de mort, d’escarni i d’opressió ha esdevingut signe d’alliberament. No és pas
una contradicció, entrava dins dels plans de Déu que el seu Fill ens estimés
fins a l’extrem i tant sols ho podia demostrar compartint la nostra sort. De
res hagués valgut un Déu victoriós allunyat i aliè al dolor humà perquè hagués
estat, en certa manera, un déu insensible i insolidari. Aquest rei dels jueus
és certament rei, però la seva reialesa lluny de ser proclamada pels poderosos
és combatuda i blasmada per una munió de gent alenada pels grans sacerdots.
Aquest rei que té l’arbre de la creu com a tron, espines per corona i una canya
per ceptre; no rep crits de victòria, escolta les burles dels soldats, el bram
que demana per a ell la pena de la creu per part d’una multitud, que ha oblidat
ben aviat els crits de joia del diumenge anterior, i com a homenatge rep bufetades
i escopinades; substituint aquells mantells, aquelles branques d’olivera i de
palmera que encatifaven el camí d’entrada a Jerusalem en honor del fill de
David. Ens ho ha dit el salmista, ara és la befa dels enemics, la burla dels
veïns i l’esglai dels coneguts. Tant d’esglai que fins i tot els més propers
se’n desentenen i neguen ni tant sols conèixer-lo i els més agosarats el
segueixen a distància; com a vegades fem nosaltres amb les desgràcies dels
altres.
La creu d’aquell primer
Divendres Sant és signe de tot menys de victòria, però malgrat això s’ha
convertit allí mateix en la bandera de la llibertat respecte al pecat, en la
senyera de la solidaritat envers el dolor i el sofriment, en el símbol de la
nostra redempció. Per la creu i en la creu el patiment humà no ha desaparegut,
però ha adquirit un nou sentit. Aquest nou gran sacerdot no és incapaç de
compadir-se de les nostres febleses, les ha compartides; no ens rebutja quan
intentem acostar-nos al seu tron de gràcia, sinó que es compadeix de nosaltres
i ens concedirà, arribada l’hora, l’auxili que necessitem. Perquè Ell, com ens
ha dit la Carta als cristians Hebreus, tot i que era el Fill de Déu aprengué en
el sofriment que és el patir convertint-se així en font de salvació eterna. Perquè
«No és el poder el que redimeix, sinó l'amor. Aquest és el distintiu de Déu,
Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrés més fort!
Que actués durament, que derrotés el mal i creés un món millor. (...) Nosaltres
sofrim per la paciència de Déu. I, malgrat això, tots necessitem de la seva
paciència. Déu, que s'ha fet anyell mansuet, ens diu ben clar que el món se
salva pel Crucificat i no pels qui crucifiquen. El món és redimit per la
paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes.» (Benet XVI 24
d’abril de 2005).
La tenim tant a la vista la
creu que quasi hem oblidat el seu sentit. En paraules de santa Teresa Beneta de
la Creu: «és el símbol de tot allò difícil i pesat, i que resulta tan oposat a la
naturalesa, que, quan un pren aquesta càrrega sobre si, té la sensació de
caminar cap a la mort.» (La ciència de la creu, I,2). Potser a hores
d’ara estem recuperant una mica més el seu sentit, perquè per una part, no pas
petita, de la nostra societat, la creu ha esdevingut quelcom com un signe
d’imposició, es rebutja la seva presència i cal recordar sempre aquelles
paraules de Benet XVI: «l'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe
catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de
l'Esperit Sant» (Benet XVI 2 d’octubre de 2008); la fe, que te en la creu el seu
símbol més sublim, és do i obra de Déu.
«Mireu l’arbre de la Creu,
on morí el Salvador del món.»
Aquesta història, la nostra
història, no acaba pas al calvari i per això mateix la mort ja no és sinó el
pas cap a una nova vida plena i perdurable. Qui està penjat de l’arbre de la
creu, aquest fruit d’aparença tant pot atractiva és el Salvador del món.
Per salvar-nos ha estat provat en tot, llevat del pecat; ha estat detingut,
interrogat, escarnit, abandonat, traït i crucificat. Però no és aquesta també
la situació de tanta gent al nostre món? No és aquesta la conseqüència directe
de la guerra, dels desequilibris socials, de les injustícies i de l’afany per
posseir i per tenir poder?
Jesús, el Crist, aquest rei
dels jueus reconegut amb sorna per Pilat, defensat tant sols per una espasa, és
però el testimoni de la veritat i ha vingut a salvar al món, a tot el món. No
és segurament això el que molts esperaven i per això mateix l’han rebutjat i
han anat de dret a fer caure l’arbre verd, però fent-ho en primer lloc ajuden
al pla de Déu, sense saber-ho ni encara menys voler-ho, i en segon lloc es fan
insolidaris amb qualsevol sofriment d’altri, anteposant els seus interessos per
damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot de Déu i de la veritat. Malgrat la
creu, malgrat la passió, malgrat la mateixa resurrecció, el dolor no és pas
absent del nostre món, potser perquè no som prou capaços de ser-ne testimonis i
de viure’l aquest misteri de la creu.
Mirem l’arbre de la creu
amb confiança i amb esperança, reconeixent en ell aquell qui morí per a redimir
al món i que és font de salvació eterna, aquell en qui tot s’ha complert,
aquell qui és capaç de compadir-se per nosaltres fins a l’extrem de morir per
nosaltres, aquell qui és testimoni de la veritat, aquell en qui ha dipositada
l’esperança de la resurrecció que no ha de trigar a arribar; malgrat el silenci
de la creu, malgrat el silenci del sepulcre o tal volta gràcies a la creu i al
descens del Fill de Déu fet home al país de la mort, hem estat redimits i la
mort ha estat vençuda.