dimarts, 16 de juliol del 2019

Mare de Déu del Carme


Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
16 de juliol de 2019
1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

La història de la salvació està plena de moments on sembla perduda tota esperança, quan hi ha tant sols un petit indici, tant petit que no ens dona peu a esperar res de bo. Al capdamunt del mont Carmel Elias envià al seu criat a observar si arribava la pluja, sis del set cops que hi pujà no hi veié res de res, un cel net i ras; a la setena un petit núvol planava sobre la mar, de tan petit cabia al palmell de la mà. Però per l’acció de Déu aquest esdevingué  un fort aiguat que amenaçà fins i tot en impedir a Ajab de poder marxar amb el seu carro i s’hagué de posar a aixopluc.

També al peu de la creu semblava tot perdut, sols restaven la mare i el deixeble que Jesús tant estimava al seu costat; quedava lloc per a una darrera confidència, una darrera petició, que vetllessin i s’acollissin l’un a l’altre. Santa Teresa de Jesús ho expressarà bellament amb un gest al monestir de l’Encarnació en ser nomenada priora, a desgrat d’una part de la comunitat; col·locant al primer lloc del cor una imatge de Maria, símbol d’amor, de respecte, mare de tota la comunitat; Maria que ella definia com “mi priora”, la que fa meravelles com la de la unitat.  

Al calvari tot és solitud, dolor, abandó. La mort havia arribat per a Jesús, tot semblava acabar i acabar malament, però amb la seva mort havia arribat a tota la humanitat la vida vertadera i plena. Els paràmetres de Déu no són pas els nostres, el que per a nosaltres a voltes són signes de desesperança per a Déu ho són d’esperança. I és que sovint «Dios escribe recto con renglones torcidos» com deia santa Teresa.

Maria, la mare, la verge, és la icona de l’esperança i de la confiança. El Fill de Déu, ens ho recorda avui l’Apòstol, va néixer d’una dona, sota la llei per fer-nos fills, hereus per voluntat de Déu. L’obra de la salvació passa doncs per una dona, per l’acceptació de Maria a Natzaret, quan l’àngel la sorprengué amb una nova que ni esperava ni es podia imaginar d’esperar. També llavors la llavor de l’Esperit en el seu ventre virginal fou com aquell petit núvol del mont Carmel, petit però al cap i a la fi anunci de quelcom molt més gran, tant gran com ho pot ser l’obra de Déu, la nostra salvació.

Maria, l’estel del mar, escollida pel Pare per acollir al Fill per obra de l’Esperit, la sempre verge, sempre amable, sempre amatent a atendre les nostres súpliques per presentar-les a Déu, Mare de Déu i mare nostra. La qui demana al seu Fill que trenqui les cadenes als captius i doni la llum als cecs. A ella demanem-li que intercedeixi per allunyar de nosaltres tots els mals i aconseguir tots els béns, com diu l’himne Ave Maris Stella.
Maria és la imatge de l’esperança, de la confiança; ella sap més que ningú que de les petites coses, si sabem acceptar-les, en poden sortir de molt grans.

Mirem l'estrella, invoquem a María, quan ens sentim lluny de terra ferma, arrossegats per les ones d'aquest món, enmig de les borrasques i tempestes, si el vent dels neguits s'aixeca, si l'escull de les tribulacions s'interposa en el nostre camí, si som sacsejats per les agitacions de l'orgull, de l'ambició, de la murmuració, de l'enveja, si estem temptats a deixar-nos arrossegar pel remolí de la tristesa cap a l'abisme de la desesperació; girem els ulls a l'estel del mar; seguint-la, no ens perdrem en el camí; invocant-la no desesperarem; guiats per ella arribarem al port celestial. (Cf. Sant Bernat Mira l'estel, invoca a María.)

diumenge, 14 de juliol del 2019

Diumenge XV Durant l’any / Cicle C


Diumenge XV Durant l’any / Cicle C
14 de juliol de 2019
Dt 30,10-14, Salm 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Un sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els altres com a tu mateix» (Lev 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.

També hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se'n compadí, s'hi acostà, li embenà les ferides, després d'amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se n'ocupà.

Per al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot, com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc 18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor. Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.

Tant individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som o serem en algun moment uns pobres sofrents.

Diu el Papa Francesc «no us mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27 de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità s’hi va implicar fins al coll.

Passar de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda.  El bon samarità és el que socorre al qui sofreix, de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç, posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L'home no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si mateix (Cf. Sant Joan Pau II Salvifici Doloris, 28).

Què hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim?  Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard de Crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.

dijous, 11 de juliol del 2019

El Nostre Pare Sant Benet


El Nostre Pare Sant Benet
11 de juliol de 2019
Pr 2,1-9; Salm 1; Col. 3,12-17; Mt 19,27-30

Benet, un home de Déu.

Sant Benet desitjava de tot cor la intel·ligència, es delia per ella. Nascut en una família noble de Núrsia prop de Roma, gaudí d’una formació i d’una posició social elevada per l’època, però això no l’envaní sinó que l’empenyé a cercar un gènere de vida santa. Cercava trobar el coneixement de Déu, el seu cor era amatent a entendre i a la fi el Senyor li donà una saviesa com aquella que reserva per als homes rectes, justos i fidels.

La recerca del monjo no comença sobre quelcom que desconeix. El punt de partida és la fe, la fe en Jesucrist i l'esperança en el regne promès. Sant Benet, home de fe, ens proposa seguir aquest camí cercant la pau, corrent per aconseguir-la. La veritable pau és la que ve de Déu i es fonamenta en Ell. Per això el qui busca la pau, busca a Déu, viu des de la bondat de Déu, des de l'amor, és capaç de veure com Déu veu, de veure's a si mateix, la seva pròpia vida, i als altres des de l'amor infinit de Déu. I l'amor exclou tot temor. El que obre el seu cor a la bondat de Déu, no tem, no se sent en perill de ser humiliat, viu intensament la mansuetud i el seu cor es troba pacificat perquè troba en el Senyor la seva seguretat i no desitja altra cosa que cercar-lo. 

Aquesta recerca demana renúncies, sant Benet ens diu que els monjos no hem de ser amos ni del nostre propi cos, no pas enemics del cos, sinó posar-ho tot al servei del Crist. Som de Déu per la creació, som creatures de Déu redimides per Crist. Els monjos hem optat lliurement a esdevenir homes de Déu, per això sant Benet, en viure intensament aquesta pertinença, és considerat home de Déu. La seva Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta idea, que passa necessàriament per la renúncia a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Si som capaços de viure això, desapareix l'abatiment pel que ens succeeix o deixem de banda, les enveges, la gelosia, els enfrontaments. Si els monjos esdevenim realment homes de Déu, vivim segons el cor de Déu, som a  prop de la comunió d’aquells qui se senten una cosa amb Crist, malgrat tantes limitacions i febleses que sempre ens acompanyaran.

Benet, un cercador de Déu cridat per Déu.

Els escollits per Déu han de tenir sentiments de compassió, de bondat, de serenor, d’humilitat, de paciència, s’han de suportar els uns als altres, s’han de perdonar. Sant Benet fou cridat per Déu a seguir aquest camí. La vocació monàstica suposa que Déu és aquell qui es revela a nosaltres mitjançant la Paraula, aquell qui ens crida. Perquè seguir la vida monàstica es respondre a algú en concret, a Crist. Déu ens adreça una paraula que demana una resposta, la vocació monàstica és una resposta a una crida o no és res. Els setanta-tres capítols de la Regla estant escrits per permetre a un grup d’homes o dones de viure en comunitat amb una finalitat precisa, respondre a aquesta crida consagrant la totalitat de la seva vida a Déu a l’espera de retornar al Pare, després de la mort, ja que el pecat original ha allunyat a l’home de la seva vertadera pàtria. Per aconseguir-ho sant Benet a la Regla ens proposa un seguit de mitjans que són presentats com la transcripció dels principis evangèlics que tenen per referent i font l’exemple per excel·lència, Jesucrist l’únic model, l’únic mestre vertader. Perquè a l’esguard de sant Benet Ell és el model perfecte d’obediència, de caritat, model de pobresa, de paciència i d’humilitat i alhora per la seva vida pública, per la seva mort i la seva resurrecció és l’iniciador de les comunitats cristianes. Crist és aquell qui renunciant a la seva pròpia voluntat, més que cap altre, va fer la voluntat del Pare. La Regla s’adreça a tots aquells que havent sentit la crida divina, hem escollit abraçar la vida monàstica. Una crida lliurement acceptada, perquè la llibertat en la resposta posa en valor la idea fonamental de la vocació i del nivell d’exigència d’aquesta nostra resposta. Sols portant una vida honrada, intentant esdevenir homes rectes, el Senyor guardarà els nostres camins, vetllarà per les nostres rutes i entenent llavors la bondat i la justícia encertarem sempre el bon camí. 

El vertader sentit de la vida monàstica és la relació entre Déu i l'home a través d’aquell qui és Déu i home, Jesucrist, l’únic mitjancer, l’únic model. El sentit de la nostra vida, com la de tot cristià, és cercar que Crist creixi en nosaltres per l'acció de l'Esperit Sant, emprant com a eines l'obediència i la humilitat. Res absolutament res s'ha d'anteposar a l'amor de Crist. Tota l'espiritualitat de sant Benet és cristocèntrica. Cercar a Déu és conèixer a Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo; Crist és el que dona sentit a la nostra vida, a les renúncies, als sacrificis. El monjo tot ho suporta per amor al Crist, perquè Crist és el camí, el nostre ideal de vida, la meta cap a la qual ens dirigim i tant sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida, a la vida eterna.

Benet, un home per Déu.

Benet ho deixà tot per seguir al Crist, deixa casa, germans i germanes, pare i mare, camps i riqueses per cercar la vida eterna. Sant Gregori el Gran escriu en els seus diàlegs que qui vulgui entendre millor la personalitat de sant Benet cal que s’acosti a la Regla, on el mestre ensenya allò que no pot ensenyar de cap altra manera que havent-ho viscut. Una escola del servei diví, fundada sobre la idea de posar en pràctica els principis evangèlics en totes les tasques i moments de la nostra vida de monjos, tant espirituals com materials, tan individuals com comunitàries. Tot allò que els monjos portem a terme està centrat en Déu, en la idea de la presència continuada de Déu al nostre costat. La Regla és molt més que un text que organitza la vida d’una comunitat, d’un monestir; és l’experiència vital d’un home cercador de Déu, que ha centrat la seva vida en Déu, en definitiva un home per a Déu.

dissabte, 6 de juliol del 2019

Assemblea Germandat de Poblet




PARAULES BENVINGUDA
Assemblea Germandat de Poblet
Dissabte 6 de juliol de 2019




Benvolgudes germanes i benvolguts germans, benvinguts siguin tots a la trobada anual de la Germandat de Poblet, la que fa vint des de la represa de l’activitat l’any 2000. En primer lloc agrair-los la seva presència i en segon lloc una proposta al President i a la Junta i és la de cercar unes altres dates per la nostra Assemblea que s’allunyin un xic de les èpoques de calor, crec que tots ho agrairem.
De nou ens trobem en aquesta sala capitular, avui força càlida, per fer balanç del darrer any i per incorporar als nous membres. La Germandat agrupa gent de molt diversa procedència, tots creients i units tots per l’estima a Poblet. Perquè sempre hi ha quelcom que ens uneix, a vegades molt més del que ens pot semblar amb una simple ullada. La Germandat no nasqué per crear polèmiques, llastimosament ja n’hi ha masses de polèmiques en els mitjans de comunicació socials convencionals i a les xarxes. La Germandat existeix per ser vincle d’unió entre gent de procedència molt diversa, d’idees sovint divergents, però a la que uneix una cosa: Poblet. Per això associacions com la Germandat tenen encara un sentit, potser fins i tot més sentit que mai. Certament cal uns mínims que ens uneixin, ens cal compartir una fe que esdevé l’eix vertebrador de l’Església, però els germans i germanes, els integrants de la Germandat, no són uniformes però alhora tenen quelcom en comú: l’amor a Poblet.
Com recordo al darrer número de la revista Poblet, celebrem aquest any el novè centenari de la Carta Caritatis, un document molt important per l’Orde Cistercenc, que establí la relació entre els monestirs, basada fonamental en l’anomenada filiació, relació entre les cases fundadores i les seves filles o fundacions. Una relació de comunió i alhora d’autonomia. Avui també quan tantes coses són posades en qüestió, ens cal fixar-nos en aquestes dues idees: comunió i autonomia. Destacant la nostra pròpia idiosincràsia no oblidem allò que ens uneix; perquè separar és fàcil, trencar ponts no és massa difícil; però un cop trencats reconstruir-los és tasca de titans.
També com sempre avui és un moment emotiu per recordar a tots aquells que ens acompanyaven en altres ocasions i que ara encomanem al Senyor, vull tenir un record especial pel senyor Felio Vilarrubias que durant tants anys fou el secretari de la Germandat, i pels nostres fra Ricard i el P. Alexandre; a ells i a tots els nostres germans i germanes que ja reposen en pau el nostre record i la nostra pregària.
Els convido de nou a col·laborar en les tasques de la Germandat, a suggerir activitats, a participar en les que ja es fan; en definitiva a apropar-se a Déu valent-se del poc que nosaltres els monjos els puguem aportar i alhora vostès també ens ajudaran en el nostre camí amb la seva experiència i vivència de fe.
Avui també els convidem a visitar el Centre d’Interpretació i les sales del museu remodelades, són les darreres novetats. Amb la seva incorporació ens mantenim fidels a aquella voluntat dels nostres fundadors, aportant a aquestes terres, amb l’ajuda de les noves tecnologies, un nou espai cultural i un nou incentiu turístic. 
Als nous germans i germanes els dono la benvinguda i als membres de la Junta, de manera especial al seu President senyor Tòfol Trepat, al secretari senyor Josep Tarragó i al tresorer senyor Joaquim Pujals de nou agrair-los la seva feina i la seva estima i generositat vers Poblet i també als altres germans i germanes que al llarg de l’any a la Junta o com a voluntaris han ajudat en les diverses tasques.
Moltes gràcies a tots i per tot,