dissabte, 17 de setembre del 2016

Divendres de la setmana XXIV durant l'any / II



Divendres de la setmana XXIV durant l'any / II
Eucaristia en memòria dels difunts del Patronat Tarradellas
17 de setembre de 2016

1C 15,12-20; Salm 16,1.6-7.8 i 15; Lc 8,1-3

La litúrgia ens presenta avui quan celebrem aquesta eucaristia en memòria de tots aquells qui formaren part del patronat Tarradellas i que ja ens han deixat, uns textos molt adients. El tema que ens presenten ambdós són els fruits que deixarem en abandonar aquest món, un cop superada aquesta vida i arribats a tenir aquell cos que mai no es consumirà, quan per la gràcia de l’Esperit que ens ha donat la vida, serem semblants a l’home que és del cel. No sabem con serà tot això, el que si ens diu Sant Pau és que no naixem a la vida veritable sense haver mort abans. Per això celebrem aquesta eucaristia certs de que els nostres germans que ens altres reunions ens acompanyaren gaudeixen ara d’aquella vida nova amb un cos fort i gloriós; ells que han sembrat un cos que es consumia, feble i miserable, com es consumirà el nostre, gaudeixen d’un cos espiritual.

Cal sembrar una llavor que doni fruit, en una terra bona. Els nostres germans varen plantar moltes llavors, aquestes han donat fruits diversos, molts bons fruits materials dels quals hem pogut i podrem gaudir-ne nosaltres, perquè la seva vida no fou en va, la seva fou una vida de servei a llur família, a llur comunitat, al país. Una tasca a la que sovint la mateixa proximitat temporal impedia més d’un cop copsar-ne la seva vertadera perspectiva però que avui, passats els anys reconeixem i podem analitzar molt positivament. Però malgrat tot el seu llegat, aquest no deixa de ser temporal, fruit d’una vida temporal, en la que allò que creix s’acaba assecant, en la que la llavor sovint queda ofegada pels cards que l’envolten. Sols hi ha una llavor, que acollida en terra bona dona el cent per u, aquell qui rep i reté la paraula amb un cor ben disposat, sofrint amb constància, és qui arriba a donar fruit vertader.
La veritable llavor que dona fruit és la Paraula de Déu, quan la deixem actuar en la nostra vida, quan ens amara la nostra fugissera llavor, aleshores converteix aquesta nostra vida mortal en l’avantsala de la vida eterna i vertadera, aquella que no té fi. 

Recordem avui als nostres germans, a aquests hi ajuntem el record de tots als qui estimarem i ens varem estimar i preguem al Senyor confiats de que puguin gaudir de la  semblança de l’home que és al cel, per la gràcia de l’Esperit i que un dia nosaltres puguem ajuntar-nos-hi.

dijous, 15 de setembre del 2016

Sensum vitae quaerere. Vultum Dei quaerere in claustro



Sensum vitae quaerere
Vultum Dei quaerere in claustro

The spiritual dimension. A new horizon for the integration of cultural and religious diversity.
Poblet 15 de setembre de 2016

Bon dia, benvinguts al Monestir de Poblet, és una alegria la seva presència aquí avui i, si m’ho permeten, encara més per haver estat introduïts de la mà del Dr. Enric Olivé, professor meu de tant grata memòria i bon amic de fa anys. Vostès potser es preguntaran que és exactament Poblet, a part d’un monument Patrimoni Mundial des de 1991. Poblet és el conjunt monàstic habitat més gran d’Europa perquè aquí hi viu una comunitat de trenta monjos cistercencs que intenta cercar Déu segons la Regla de sant Benet.


Aleshores es poden preguntar, que és un monjo? Com s’esdevé que un es fa monjo? Per què es fa monjo? L’home d’avui defuig sovint de preguntar-se sobre els temes més profunds de l’existència, les eternes preguntes de qui som? D’on venim? I a on anem? Queden ofegades pel brogit propi de la vida contemporània centrada en el treball i l’èxit en el camp laboral i social, assolint objectius que mai no ens arribaran a satisfer del tot per la seva banalitat. De la insatisfacció, del plantejament de buidor de la nostra vida, del qüestionament de per què vivim, què ens l’ha d’omplir de sentit profund. Succeeix que certes persones, homes i dones del nostre temps com qualsevol altre, s’aturin un dia a observar el seu voltant, per exemple un cel estrallat, la infinitud aparent del mar i endevinin, més enllà de les respostes de la ciència, que hi ha una raó última de tot plegat. Les respostes a aquest plantejament poden ser múltiples i els camins per arribar-hi nombrosos. 


És d’aquesta manera que neix una vocació monàstica, sabent que el monjo no és aquell que té respostes als interrogants, sinó precisament el qui s’interroga, el qui cerca i es deixa endur pel que nosaltres anomenem crida o vocació; una crida a obrir-se a l’infinit, és a dir a Déu. La vocació monàstica no és una meta en si mateixa, quan un entra al monestir no ha arribat enlloc, simplement ha pres consciència de que s’ha de posar a caminar vers la vertadera finalitat, és l’inici d’una recerca que no té altre meta que la fi de la vida terrena del monjo, al llarg d’aquest camí no hi ha sinó interrogants i no hi ha altra resposta per segui endavant que la confiança, la fe. 


El monjo no és sinó l’home que s’ha aturat a preguntar-se per l’autèntic sentit de la vida; el monjo no és sinó un cristià que vol viure la seva fe amb tota la plenitud de que és capaç, en una comunitat concreta, seguint una norma de vida concreta, la Regla de sant Benet i amb un horari concret; aquesta és la concreció de la resposta del monjo als seus interrogants per poder avançar cada dia una mica més.


El monestir cistercenc és doncs una comunitat de cristians reunits en una escola de servei diví com en diu sant Benet, en la que aprenem de Déu per la Paraula, la pregària i el treball, a estimar-lo i a compartir aquest amor amb els germans i aquesta vida es viu en un espai concret: el clos del monestir.


La mateixa arquitectura cistercenca n’és una mostra. La planta dels nostres monestirs, ens situa el centre de la vida monàstica en el claustre que rememora el paradís, és allí on raja l’aigua que dona la vida i que recorda aquella que per a nosaltres regenera en el baptisme. Totes les dependències giren a l’entorn del claustre, i així tota la vida del monjo gira a l’entorn de recuperar la imatge divina perduda. Pregària, vida comunitària i treball que són els eixos de la vida monàstica, conflueixen físicament en el claustre. 


El monestir, segons la Regla de sant Benet[1], és una escola on s’hi ensenya a servir com va fer el Senyor, és a dir donant la vida per al servei de tots: «Com el fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida[2]». Aquesta vida amb els altres i per als altres se’ns explica en el llibre de text d’aquesta escola del servei del Senyor, és a dir, sota la guia de l’Evangeli[3], i aquí el monjo ha de fer el seu camí, sense anteposar res a l’amor de Crist el seu Mestre i posant la seva persona i els seus talents «els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut»[4]


Hem vingut al monestir, doncs, tot i ser homes febles i imperfectes, no per a ser servits sinó per servir i per donar els dons, talents i carismes, és a dir, la vida, servint els germans com ho va fer el Senyor. Sobre aquests dos extrems, dons, talents carismes d’una banda i febleses físiques i morals, de l’altra, hi ha tres columnes o pilars per sobre dels quals passa el pont que els uneix: l’amor, el servei i la paciència.


L’actualitat de la nostra vida i llur experiència ens fan trobar noves situacions concretes que enriqueixen cada dia nous aspectes de la vida monàstica.  Cal saber llegir, darrera les formes a vegades fruit del passat, les petjades d’una realitat espiritual sempre vàlida per a la vida monàstica i que hem de guardar tractant de cercar el signe nou, apte per expressar avui, aquí i ara que existeix una realitat que no ha perdut res del seu valor. Cercar Déu, ha de ser l’únic i essencial sentit de la nostra vida. 


Es tracta de recollir amb fe, amor i humiliat les normes de la vida cristiana que marca la Regla, i que nosaltres acceptem el dia del nostre compromís monàstic. Procurem viure-les des de l’interior i en profunditat, en un espai i un temps concret. Es així com anem descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Aleshores, podem integrar el seu valor enriquidor en el món contemporani que moltes vegades ens el reclama. És així com nosaltres intentem donar resposta a la dimensió espiritual que creiem fermament que tot home i tota dona posseeixen, una forma de vida, la monàstica, compartida per moltes altres religions; fet que ens la mostra com una resposta profundament arrelada en la interculturalitat d’ahir, d’avui i de demà.


Desitjo que la seva estada i la seva feina avui els sigui profitosa i s’enduguin un grat record de la seva estada entre nosaltres. Moltes gràcies per ser aquí i bona feina.





[1] RB pròl. 45
[2] Mc 10,45
[3] RB 21
[4] RB 4,21

dilluns, 12 de setembre del 2016

Sant Nom de Maria Col·legi de Jesús i Maria de Sant Gervasi



Sant Nom de Maria
Co-titular de la Congregació de Jesús i Maria
Col·legi de Jesús i Maria de Sant Gervasi
12 de setembre de 2016
Ecl. 24,1-2.5-7.12-16-16-29; Salm Lc 1 (Magnificat); Lc 1,26-38

L’anunci a Maria és per a nosaltres els cristians una invitació a viure la nostra fe de manera joiosa i confiada. Alegra’t és el primer missatge de l’àngel, és la primera paraula que Déu adreça a tota criatura i l’alegria ens ha de venir com a Maria, perquè el Senyor és amb nosaltres; Déu ens acompanya i per això no hem de tenir por; no hem de tenir aquella por que ofega, que paralitza, que no deixa caminar. Vèncer la por és fruit de l’alegria de saber que Déu és amb nosaltres. Com Déu estava amb Maria i en Maria, ella que és la dona més estimada per Déu, perquè la persona humana més estimada per Déu ha estat una dona i amb ella i per ella l’amor de Déu ens arriba a tots nosaltres ja que en ella i per ella neix el Fill de Déu, s’encarna i així pot compartir els nostres dolors, els nostres sofriments, les nostres tristeses fins a donar la seva vida per tots nosaltres, fins a vèncer la mort i vencent-la donar-nos a tots la vida vertadera, aquella vida que mai no acaba. 

Maria tal com ens la presenta el relat de l’evangelista Sant Lluc en l’episodi de l’anunciació, és el nostre model de relació amb Déu; simple, transparent i disponible. Déu sempre porta la iniciativa, però nosaltres molts cops no arribem a copsar per on va, que vol de nosaltres, que n’espera, que hem de fer; Maria ens mostra com ha de ser la nostra resposta, confiada i humil. Maria és model de confiança; ella perfectament pura i transparent a la llum divina, que malgrat dubtar no li impedeix confiar-se, fiar-se de Déu i deixar-lo fer, davant del misteri de la seva concepció. Maria esdevé mare del Fill de Déu; participa de la gran joia de la maternitat, perquè «cada nova vida “ens permet descobrir la dimensió més gratuïta de l’amor, que mai no deixa de sorprendre’ns. És la bellesa de ser estimats abans: els fills són estimats abans que arribin”. Això ens reflecteix el primat de l’amor de Déu, que sempre pren la iniciativa»[1], ens diu el Papa Francesc.

L’alegre confiança de saber-se en companyia del Senyor ens fa perdre la por; aleshores podem mostrar—nos simples, transparents i disponibles, com la vostra germana Isa que va perdre la por, ella davant de nombroses dificultats no tenia por, perquè sentia la confiança en el Senyor, el sabia al seu costat, perquè Ell està en cadascun dels nostres germans que pateixen, en els més pobres, en els més desafavorits i la Isa, l’assassinat de la qual ens ha tocat el cor a tots, estava prop d’ells, a prop de Crist. Ens ho explicava en una entrevista l’any 2011 dient: «Pensareu que com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu». Ella va saber reconèixer en els més desafavorits, en els rebutjats per la societat a Guinea o a Haití la imatge de Crist, hi va veure la seva família, el sofriment d’ells era el seu sofriment i la seva alegria era comuna. L’alegria que ve de Déu ens dona força per transformar el món  si veiem a Crist en el rostre dels altres i si sabem al Senyor al nostre costat; aleshores serem també nosaltres transmissors de l’alegria de Déu, anirem a Ell i quedarem saciats dels seus fruits, Ell farà obres grans per mitjà nostre, farem arribar als altres la seva misericòrdia, enaltirem als humils i omplirem de béns als qui tenen fam. Sabent que tenim al Senyor al nostre costat perdrem la por i ajudarem amb la nostra alegria confiats en la seva presència al nostre costat, a que la seva misericòrdia arribi a tot el món.


[1] AL, 166