Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

12 d’abril de 2020

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.

Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.

Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.

Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.

Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.

El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ha entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.

Diumenge de Pasqua Vetlla Pasqual / Cicle A

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle A

11 d’abril de 2020

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Aquesta és la nit santa, la nit en que la foscor ha esdevingut llum, la mort vida. Pel Fill, aquell que és principi i fi, de qui són els temps i els segles, que era ahir i és avui; el Pare ens ha donat la llum del foc nou, la llum de la vida. Aquesta nit sona la trompeta victoriosa perquè Crist ha trencat els lligams de la mort. Déu no ha abandonat mai als homes, tota la història de la salvació conflueix, arriba a la seva plenitud, en la victòria de Crist sobre la mort. Aquest és el primer dia de la nova creació, aquella que té per Crist el seu inici i en Crist el seu final.

Jesús, com Abraham, digué al Pare, «Aquí em teniu» i estimant-nos amb un amor etern, com profetitzava Isaïes; Ell que és la Paraula que existia des del principi, que era amb Déu i que era Déu, es va fer carn i ha acomplert la missió que el Pare li havia confiat; i ara en ell es troba la vida llarga i bona, que descrivia Baruc, ja que per Ell Déu ens dona un cor nou, ens posa un esperit nou dins nostre, com profetitzava Ezequiel. La nostra mort esdevinguda mort amb Crist, en compartir Ell la nostra humanitat i la nostra finitud, s’ha transformat en vida en Ell i per Ell. Un cop Crist ha ressuscitat d’entre els morts la mort ha perdut tot poder sobre nosaltres i ara la vida és vida en Déu; si morim al pecat per viure en Jesucrist, com ens diu l’Apòstol.

L’albada de la nova creació ja clareja, com el llamp que resplendí a la porta del sepulcre causant sobresalt als guardes que de l’esglai quedaren com a morts. És l’hora de perdre la por, en aquest temps en que el dolor, l’angoixa i el desànim ens envaeixen; perquè la llum de la resurrecció és sempre signe d’esperança, però ho ha de ser més que mai avui. No tingueu por, diu l’àngel a les dones, no tingueu por els diu Jesús en sortir-los al pas; elles muden la por en alegria per anunciar als deixebles que aquell que havien vist dipositar al sepulcre, ja no hi és, que el lloc on havia estat posat ara es buit; elles buscaven al crucificat i s’han trobat amb el ressuscitat, cercaven un cos camí de la descomposició i els ha sortit al pas un cos gloriós; anaven a trobar-se amb la mort i els ha sortit a l’encontre aquell qui és la vida.

El missatge de la Pasqua és un missatge d’esperança, de joia. També nosaltres com les dones, com els apòstols ens sentim atordits, no ens ho acabem d’explicar, no ho podem entendre; però realment Crist ha ressuscitat. No tinguem por, ara que la por ens envaeix; no perdem l’esperança, ara que la desesperança ens aclofa; no estiguem tristos, ara que la tristesa per tants morts, tants malalts i tanta solitud ens atordeix. 

La Pasqua no és passat, és etern present i també avui enmig de tota aquesta situació que ens envolta, Crist ha ressuscitat i omple de vida la història de la humanitat. Creure en la resurrecció, creure en Crist, no és creure en una experiència única, personal i intransferible; no és recordar una història passada, és entendre la vida en plenitud i viure el present amb esperança. Això no ens ho podem quedar per a nosaltres sols, ens cal dir-ho als germans, que Crist ha destruït la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. La mort ja no té la darrera paraula, la paraula definitiva és aquella que es va fer home i fent-se home, compartint el nostre dolor i la nostra mort, l’ha vençuda per a compartir amb nosaltres la filiació divina, és a dir la vida vertadera i plena.

Viure això en aquests temps d’incertesa no és fàcil; tant sols si estem certs de que Crist ha pres la creu dels nostres sofriments, ha patit la solitud i ha compartit la mort; podrem estar-ho també de que és el vencedor de la mort i que per Ell la vida assoleix el seu sentit vertader. Ara, en aquesta nit santa, a la llum del ciri pasqual, renovarem les promeses del baptisme, i renunciant a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions, això és a la mort; renovarem la nostra fe en aquell que patí, fou sepultat i ressuscità d’entre els morts; es a dir la fe en la resurrecció i la vida perdurable. Com ens diu l’Apòstol si pel baptisme hem estat sepultats amb Crist en la mort; per la seva resurrecció podrem emprendre també nosaltres la vida nova; perquè si morim amb Crist, viurem també amb Ell.

Demanem amb paraules del Papa Benet: «Senyor, feu que ens convertim en persones pasquals, en homes i dones de la llum, plens del foc del teu amor» (22 de març de 2008). Perquè avui més que mai el nostre món necessita d’aquesta llum, d’aquesta esperança que tant sols el Crist ressuscitat pot portar-nos.

Divendres Sant La Passió del Senyor

Divendres Sant

La Passió del Senyor

10 d’abril de 2020

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita, d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència, viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.

Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les escriptures s‘ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps, seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare,  la germana de la seva mare, Maria, dona de Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.

Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment. Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre; però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en mala hora s’acostà acompanyant  a l’altre deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que tot acabi  l’abans possible i puguin celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit  amb la seva de deixar-lo lliure i haver de carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.

Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat, com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en veritat. 

Al capvespre d’aquell divendres quan començava el repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida; el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit, com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.