dissabte, 26 de gener del 2019

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Abats de Cister


Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve
Abats de Cister
Professió solemne de fra Joaquim Cervera
26 de gener de 2019
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Germans, germanes, benvolguts tots en el Senyor.

És una gràcia, un do del Senyor haver estat cridats a seguir-lo i aquesta gràcia la rebem tots pel baptisme. Els monjos, moguts per l’Esperit Sant, volem viure-la d’una manera concreta, en el clos del monestir; al que també ha estat cridat el nostre germà Joaquim i pel que avui, primer que tot en donem gràcies. Avui estimat fra Joaquim aquella obra bona que el Senyor va començar en tu quan reberes les aigües del baptisme, la vols portar a terme fins al dia de Jesucrist consagrant-te més estretament a Déu. Demanes de ser rebut pel Senyor i tanmateix li ofereixes la teva professió, la teva vida, amb el pa i el vi de l’Eucaristia. Estabilitat, conversió de costums i obediència com a vots; l’Evangeli i la Regla com a guies; la caritat, la solitud i el silenci com a mitjans; la pregària, la penitència joiosa i el treball humil com a normes de vida i tot amb l’auxili de l’Esperit Sant. Com aquells homes piadosos que avui recordem i celebrem, la bondat dels quals no hem oblidat, aquells qui gràcies a la fe cercaren la pàtria definitiva, la pàtria celestial. 

Avui estimat fra Joaquim et compromets solemnement a seguir a Crist sota el guiatge de l’Evangeli, confiat que Ell, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, ens pot salvar, perquè per a Ell res no és impossible, Déu ho pot tot. Per Ell deixes la teva vida anterior, no pas perquè aquesta que ara tries sigui més planera o millor, sinó per cercar Déu de veritat, en la comunió fraterna i en la pregària. Així et compromets davant de Déu, davant d’aquesta comunitat, davant de l’assemblea aquí reunida, que representa a tot el poble de Déu; i el teu compromís ens compromet també a nosaltres, perquè vols abraçar la nostra vida, en aquest monestir i en aquesta comunitat, estimant la Regla i el lloc. T’ho has pensat bé, has tingut temps per a fer-ho i ara vols cercar Déu d’una manera especial, concreta, no desitjant altra cosa que ser monjo, que viure com a monjo. 

El monestir, segons la Regla de sant Benet, és una escola on s’hi ensenya a servir com va fer el Senyor, és a dir donant la vida per al servei de tots: «Com el fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida com a rescat per tothom.» (Mt 20,28). Aquesta vida amb els altres i per als altres se’ns explica en el llibre de text d’aquesta escola del servei del Senyor, és a dir, sota la guia de l’Evangeli (Cf. RB Pròleg, 21), i aquí el monjo ha de fer el seu camí, sense anteposar res a l’amor de Crist i posant la seva persona i els seus talents els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut. Hem vingut al monestir, doncs, tot i ser homes febles i imperfectes, no per a ser servits sinó per servir i per donar els dons, talents i carismes, és a dir, la vida, servint als germans com ho va fer el Senyor. Sobre aquests dos extrems, dons, talents i carismes d’una banda i febleses físiques i morals, de l’altra, hi ha tres columnes o pilars per sobre dels quals passa el pont que els uneix: l’amor, el servei i la paciència.

No en podràs estar mai del tot cert de que Déu t’ha cridat, però Ell si que està segur d’haver-ho fet i per això ha volgut que nosaltres, pobres pecadors, tot creient-ho així com a comunitat t’hagin acceptat en el nom del Senyor; acceptat allò que has demanat al Senyor amb força, amb la força de la fe; que et rebi per viure amb la major plenitud de que siguis capaç, per viure uns valors que ajuden a conèixer per endavant allò que encara no veiem però en el que gràcies a la fe creiem. Has de mirar sempre fra Joaquim, de reconèixer l’acció de Déu en la teva vida, en la vida d’aquesta comunitat, en la vida de l’Església. Déu ens parla, potser a voltes ens sembla que la seva veu no ens arriba clara i diàfana, però és perquè l’ofeguem amb els nostres dubtes, amb les nostres pors i l’enfosquim amb els nostres pecats. Deixar-nos en mans de Déu, és atrevir-nos a fer el pas cap a Ell, com avui fas fra Joaquim; un pas valent, decidit, sense mirar enrere amb nostàlgia sinó amb agraïment per tot el que t’ha donat fins ara, els teus pares, la teva família, els teus amics i sobretot el que et promet a partir d’avui. Perquè el camí segueix i a partir d’avui, arrel d’aquest teu compromís, el teu futur està més que mai en mans de Déu i l’aniràs descobrint en cada gest, en cada signe que t’enviï el Senyor.

La conversió de costums implica una nova lògica per seguir a Crist al llarg del camí que resta de la teva vida i també de la nostra vida monàstica; teva com a monjo, nostra com a comunitat. Perquè el teu jo passa a ser un nosaltres, ja que aquest camí cap a Crist el vivim junts, en comunitat. La nostra història com a cistercencs és una història encarnada, feta de personatges, de rostres concrets i de comunitats concretes que al llarg dels segles han anat construint el nostre present i avui ens demanen a nosaltres, et demanen a tu fra Joaquim, de seguir el camí que ens ensenyaren. Son generacions de monjos les qui ens han precedit en les nostres comunitats, molts, la majoria, ho han fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples; com avui als sants Robert, Alberic i Esteve que moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister; esdevenen per a nosaltres mestres en l’escola del servei diví. 

El fonament és sempre Crist, a partir d’aquí podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta molla o corcada de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Serà al dia del judici quan es veurà què val l'obra de cadascú; quan es posarà en evidència, es manifestarà i es comprovarà el valor de cada obra. Així si l'obra resisteix, el qui l'ha construïda en rebrà la recompensa (Cf. 1Co 3, 13-14). 

Que el Senyor ens hi acompanyi i que amb l’exemple dels qui ens han deixat un testimoni de vida monàstica i ens ha instruït amb la seva vida espiritual, maldem sempre en les bones obres tot posant en pràctica la fe per mitjà de la caritat, com ho feu Crist.

divendres, 25 de gener del 2019

Professió regular d’obediència


Professió regular d’obediència
De Fra Joaquim Cervera
Sala Capitular
Divendres 25 de gener de 2019

Estimat fra Joaquim,

Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda, tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar o acceptar. 

Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna, tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona direcció. 

Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí, com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare, sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests anys els has anat aprenent: la fidelitat  a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica, abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que Ell t’escoltarà i t’ajudarà. 

L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills, contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat, l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament. Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el cerquem i de que Ell també ens cerca.

Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això, perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne «La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»

Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el teu camí.

dilluns, 21 de gener del 2019

Sants Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, màrtirs


Sants Fructuós, bisbe,

i Auguri i Eulogi, diaques, màrtirs

Festa

21 de gener de 2019

He 10,32-36; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Jo 17,11b-19

Als anys centrals del segle III, el 21 de gener de l’any 259 foren cremats a l’amfiteatre de Tarragona el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. Eren els primers temps del cristianisme a les nostres terres, acabava d’arribar-hi la llum de la fe i els primers creients van haver de sostenir lluites i sofriments, foren insultats i maltractats públicament, foren injustament empresonats però gràcies a llur fe ho sofriren tot amb constància per complir la voluntat de Déu i a la fi obtingueren el que Ell els havia promès. El Senyor els guià, ells el seguiren i ara estan on Ell està, perquè el Senyor els va escoltar. Fructuós, Auguri i Eulogi gràcies a llur fe no tingueren por, no abaixaren els ulls avergonyits i meresqueren a la fi una digne estada al cel, a la dreta de Crist.

Sota els emperadors Valerià i Gal·liè, essent cònsols Emilià i Bassus; Fructuós, Auguri i Eulogi foren cridats a donar testimoni de la seva fe. «Soc cristià», digué Fructuós, «jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que s’hi mou», afegí.  «Jo adoro Déu omnipotent», respongué Auguri al governador; «jo adoro Aquell a qui Fructuós adora», afegí Eulogi. En el pensament de Fructuós hi tenia l’Església Catòlica, estesa d’orient a occident; en el seu cor la certesa de que l’amor i la promesa del Senyor no poden fallir mai ni en aquest món ni en l’altre.

Gràcies a llur fe segurs de la resurrecció i pregant amb els braços estesos, signe de la creu victoriosa del Senyor; posats dins el foc d’aquest món, on llur fe fou provada com l’or al gresol; el Pare no els abandonà, el Fill els ajudà i l’Esperit els acompanyà entre les flames del foc. No s’han perdut, tot i que el món no els estimà, malgrat ser perseguits no renunciaren a la veritat, que és la Paraula de Déu i a la fi foren consagrats en la veritat. Provats al foc, com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, essent coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible, foren així glorificats pel Pare.

Què ens deixen els màrtirs? El seu testimoni i el seu exemple, són llavor de fe. Al màrtir no el fa pena el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula de Déu. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià; on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist. Testimonis de fe per al món, exemples de fe per a nosaltres.

diumenge, 20 de gener del 2019

Diumenge II durant l'any / Cicle C


Diumenge II durant l'any / Cicle C

20 de gener de 2019

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

Jesús de Natzaret és el Fill de Déu fet home, la Paraula feta carn, vertaderament Déu i vertaderament home, enviat per a anunciar el Regne de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquests tres primers diumenges de l’any ens ha fet prestar atenció a tres manifestacions de Jesús. L’adoració dels mags presentava fonamentalment un signe de reialesa i prefigurava a més la divinitat i la humanitat de Jesús, amb les ofrenes de l’or, l’encens i la mirra. Al Jordà en ser batejat Jesús una veu del cel estant el reconegué com a Fill i estimat del cel. Avui a Canà Jesús, com un home qualsevol participa en unes noces on ha estat convidat amb la seva Mare i els seu deixebles, tot just cridats a la missió. En tots aquests relats es manifesta la gloria del Senyor, aquell raig de llum que anuncià el profeta Isaïes, i que ha estat el nostre bé. 

«Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» diu Jesús a la seva Mare.

Era el tercer dia, ens diu el quart evangelista, quan Jesús anà a Canà. Encara no era la seva hora. L’hora de Jesús és un vertader fil conductor al llarg de tot el quart Evangeli; és l’hora que marca la plenitud de la realització de la seva missió, l’hora que tants cops anunciarà que ha d’arribar, així li dirà a la samaritana o a la gent vora la porta de les ovelles a la ciutat santa. L’hora que arribarà a Jerusalem després de la festiva entrada del diumenge de rams. L’hora presideix tota l’actuació de Jesús, és el seu horitzó, perquè és l’hora de la seva glorificació i exaltació, l’hora de la nostra salvació; perquè Ell és en qui hi ha la vida vertadera, que és la llum dels homes. L’hora de Jesús és l’hora que el Pare ha disposat perquè el pla de salvació s’acompleixi. A Canà encara no havia arribat l’hora, però malgrat això Jesús hi fa un signe. 

«Feu tot el que ell us digui.» diu la Mare als servents.

A Canà hi ha la Mare, és ella la qui comenta al seu Fill que el vi s’ha acabat; una conversa ben col·loquial entre una Mare i un fill convidats a unes noces, un  diàleg profundament humà. Però alhora que li confia una necessitat humana,  és una Mare que exposa una situació compromesa per als nuvis, que vol intercedir davant del Fill a favor d’altri. Pròpiament no demana res a Jesús; simplement exposa una situació, li diu que no tenen vi, però no li demana  que faci res en concret, ni que utilitzi el seu poder, ni encara menys que realitzi un miracle; simplement informa a Jesús i espera que ell decideixi que ha de fer. La Mare atén així  la petició dels homes i ho fa com una mare amatent, disposada a ajudar. Per primera vegada en l’Escriptura, apareix la bondat i la disponibilitat a intercedir de la Mare. Però alhora que ho deixa confiadament tot en mans de Déu, amb el seu exemple ens ensenya a pregar a Déu, a confiar en Déu, a presentar-nos davant d’Ell i deixar que Ell decideixi el que cal fer, perquè tant sols Ell sap el que és millor per a nosaltres. Jesús no li diu Mare, li diu dona perquè amb aquest títol expressa el lloc que ocupa en la història de la salvació; el que ocuparà als peus de la creu quan tornant a dir-li dona, la lliuri a la protecció d’aquell deixeble que tant estimava. Indica així anticipadament l'hora en què Ell convertirà aquesta dona, la seva Mare, en Mare de tots els seus deixebles, de tots nosaltres. La Mare de Jesús representa la dona nova, la dona definitiva, és aquella que li va donar la carn i la sang, i que feu que una dona alcés la veu entre la gent i li digues a Jesús “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” (Lc 11,27). 

«Tu has guardat fins ara el vi millor.» digué el cap de servei al nuvi.

El mateix Jesús és el vi millor, aquell qui després dels profetes ha estat enviat pel Pare per acomplir el pla de salvació. Ell mai actua per agradar als altres; tot el que fa ve del Pare, i a Canà no fa un prodigi, no juga a mostrar el seu poder en un assumpte en el fons trivial; Ell realitza un signe, amb el qual anuncia la seva hora, que tot i que encara ha d’arribar, ja es prefigura. L'hora de les noces eternes, l'hora de la unió entre Déu i la humanitat. Transforma unes noces humanes en una prefiguració de les noces divines, imatge del moment en què Jesús portarà el seu amor fins a l'extrem, quan arribi l’hora.

Són diversos els signes que farà Jesús, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se del Fill que ha rebut el do de donar la salut als malalts; el do de fer signes; el do de profecia; el de distingir si un esperit és fals o autèntic; el do de parlar llenguatges misteriosos; el do d'interpretar-los. També nosaltres, ens ho diu l’Apòstol, hem rebut un do de mans de Déu; ja sigui  el do d'una paraula profunda; el do de desglossar les veritats o el do de la fe; cadascun de nosaltres n’ha rebut algun, gràcies a l’Esperit i com Crist hem de posar-los en bé de tots.

Que, per intercessió de la seva Mare, ens hi ajudi Jesús que començant els seus signes a Canà de Galilea, hi manifestà la seva glòria, tant que els seus deixebles cregueren en ell.