dissabte, 30 de juny del 2018

Dissabte de la setmana XII durant l'any / II


Dissabte de la setmana XII durant l'any / II

30 de juny de 2018
Assemblea de la Germandat de Poblet
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17

En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe. 

Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit. 

Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l'home; només Ell ho coneix!» (Sant Joan Pau II Homilia inici pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s‘admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s'estima l'un més que l'altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se'n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies. 

«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un «Tu» que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l'home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un «Tu» que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI 24 d’octubre de 2012). 

El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe.  Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d'albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l'amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu. 

Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s'esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.

Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se'n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.

divendres, 29 de juny del 2018

Sants Pere i Pau, Apòstols


Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2018

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l'apòstol de la gentilitat esdevenen així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.

La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa, aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes, després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir. 

Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan; però amb Simó  el canvi de nom va molt més enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que rebia així del Senyor. En tot l'Antic Testament, el canvi del nom implica una missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles.» (cf. Gn 17, 5); o a Jacob «D'ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.» ( Gn 32, 29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre s'hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1, 29); quan la munió s'amuntegava al seu voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5, 3); quan Jesús en moments clau tria tant sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la filla de Jaire (cf. Mc 5, 37; Lc 8, 51), a la Transfiguració (cf. Mc 9, 2; Mt 17, 1; Lc 9, 28) i, finalment, a l'hort de Getsemaní (cf. Mc 14, 33; Mt 26, 37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.

Pau passà de l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir dels homes, perquè no l'havia rebuda de cap home ni l'havia apresa de ningú; li va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre l'altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les forces perquè proclamant el missatge de l'evangeli poguessin escoltar-lo tots els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist;  no buscant-se i construint-se a si mateix, sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell  feble en les persecucions, estava convençut de que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que faltava a la passió de Crist (Col 1,24). 

Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per l'Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.

diumenge, 17 de juny del 2018

Diumenge XI setmana durant l’any Cicle B


Diumenge XI setmana durant l’any
Cicle B
17 de juny de 2018
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l'extraordinari de Déu s'amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen  llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d'hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món. 

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents,  qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).
La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d'avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l'home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura. 

És l'amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L'experiència del Regne és l’experiència d'aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l'amor de Déu.

dissabte, 16 de juny del 2018

Presentació del llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé Sant Ramon, fundador del Monestir de Santa Maria de Vallbona


Presentació del llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé

Sant Ramon, fundador del Monestir de Santa Maria de Vallbona
(̴ 1120 / 1130? – 1176)
Arxiu Museu de Montblanc
Dissabte 16 de juny de 2018

Avui ens trobem aquí reunits, convocats al voltant d’un nou llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé. Un nou llibre és sempre com una nova vida, mira endavant i es fonamenta en el passat més o menys recent o remot. Així sigui una obra literària, sigui un assaig o sigui un estudi històric com el que avui ens ocupa; la publicació d’un llibre és la fi d’un llarg viatge, la conclusió de moltes hores de solitud i de treball. Per això és passat, s’arrela en el passat, és fruit del passat. Però alhora un llibre mira al futur, a cadascun dels lectors, d’aquells qui el fullejaran, els qui el consultaran puntualment i els qui el llegiran de cap a peus. 

La història és un diàleg entre el present i el passat per la simple raó de que per poder conèixer els esdeveniments del passat es cal partir del present, per anar recorrent les dades o petjades que aquest ens deixa. Tant sols podem captar el passat i aconseguir comprendre’l a través del mirall del present. Tant present com a passat, van entrellaçats i l'un no viu sense l'altre. És per mitjà del passat que entenem el que som avui. Sense passat, sense arrels no som res. Certament com a historiador, com a monjo, com a català no podria dir altra cosa; però no podria dir tampoc altra cosa com a ésser humà.
«El petit príncep preguntà a la flor del desert: “On són els homes?”, la flor li va respondre “Els homes? ... El vent se’ls emporta. No tenen arrels. Els molesta molt no tenir-ne”. Però la flor no coneixia bé als homes i s’enganyava.» Perquè els homes, els pobles tenim arrels. 

Deien els nostres bisbes un ja llunyà any 1985 que «La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta del bisbe Fructuós l'any 259 en són la primera dada documentada. En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església ho són també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit de tota una època. Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan noves i decisives com la de "la pau i la treva". És un moment singular en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats.» (Arrels Cristianes de Catalunya). 

Tots tenim arrels, les podem acceptar, les podem voler oblidar; però tots naixem en un poble, en un país, en una cultura determinada. Les monges i els monjos cristians tenim les nostres arrels que en certa manera ens són pròpies i en certa manera compartides en el marc cultural i social en que cada comunitat neix, es desenvolupa i viu. Aquest llibre que avui presentem va de tradicions, d’orígens, d’història i també de present. 

Malgrat tenir un lloc privilegiat en la història del cristianisme el monaquisme no és quelcom específicament cristià, és una manera d’afrontar, de respondre a allò que ens planteja la vida. Si la persona humana ha estat definida com un ésser religiós; les manifestacions monàstiques, semimonàstiques o paramonàstiques són presents arreu del món; en totes les religions de la terra hi ha formes de vida que s’adeqüen al que avui coneixem com a ideal monàstic. La monja, el monjo és, en la definició tradicional, aquella o aquell que s’aparta del món i s’estableix en un lloc retirat deixant de banda les influències de la seva societat per tal de lliurar-se, sol o en companyia d’una comunitat, animats per un mateix ideal, a una vida totalment centrada en la transcendència. 

El psicòleg Karl Gustav Jung destaca que l’experiència de la humanitat està marcada per arquetips, models primitius, que són part del tresor cultural de la humanitat i alhora les nostres arrels més profundes. Per Jung totes les cultures tenen un fons comú que es mostra a través d’una simbologia per expressar una única i compartida realitat. Si em permeten dir-ho, aquesta tesi els creients la verbalitzaríem parlant de la imatge de Déu que hi ha en cada home i cada dona, visqui on visqui, sigui de la raça que sigui, parli la llengua que parli, pensi com pensi i cregui el que cregui o no cregui. Donant un pas més en aquest sentit diríem que la unitat espiritual de la humanitat es fonamenta en l’experiència del sagrat viscuda per l’home religiós. També Raimon Panikkar ha parlat del monacat com d'un arquetip humà, subratllant així que existeix una dimensió monàstica en el si de tot ésser humà i que els que s’anomenen monjos són, som, aquells que organitzen la seva vida entorn d'aquesta dimensió profundament humana. Això explica que es trobi una forma de monacat en gairebé totes les grans tradicions religioses de la humanitat que han aconseguit un nivell suficient d'espiritualització. D'una tradició a una altra, d'un segle a un altre, les manifestacions exteriors de l'ascetisme no són molt diferents, potser perquè la imaginació humana té els seus límits. El que sí és radicalment diferent d'una tradició a una altra és l'objectiu d'aquesta ascesis i la significació última que se li dóna. Malgrat la heterogeneïtat de mites, símbols, ritus i formes divines; l’home religiós, i permetin-me masculinitzar el concepte ja que així s’ha fet fins ara,  tot i que òbviament i més en el cas que ens ocupa aquí i avui caldrà parlar a la vegada de la dona religiosa; sap captar i revestir-se de la vestidura pròpia de cada cultura i donar així resposta a la seva inquietud religiosa, transcendent; la religiositat sap inculturitzar-se. La resposta a aquesta inquietud, a aquesta vessant espiritual d’homes i dones pot expressar-se de diverses maneres. En la història del monaquisme cristià ho ha fet tradicionalment en l’eremitisme i en el cenobitisme; és a dir vivint la vida monàstica o bé en comunitat o bé aïllats, solitaris, d’aquí el mot monacus, sol.

Tot aquest preàmbul porta a situar el monaquisme cristià en el punt en que arriba a les nostres terres. Poc sabem de les comunitats anteriors a la dominació musulmana, però segurament en van existir. A partir del que s’ha anomenat reconquesta, la vida monàstica s’expandeix abastament a tot el país. En cada fundació hi ha un relat, una manera d’explicar les diferents fundacions. En elles el misteri envolta i acompanya una realitat ben concreta, en podríem dir gèneres literaris, maneres d’explicar quelcom de real. En tots aquests relats hi ha dos elements fonamentals. D’una banda, Déu dona algun senyal per indicar quin lloc ha estat escollit per a Ell i la comunitat que li ha de donar culte; de l’altra hi ha d’antuvi una vida monàstica, sovint de caire eremític que a la fi dona lloc a una vida comunitària. Aquestes dues premisses són fonaments de la vida cenobítica, la voluntat de Déu i la vida eremítica que en la història del monaquisme cristià és prèvia al cenobitisme que arrelà definitivament a Europa sota la Regla i el mestratge de sant Benet. Curiosament però sant Benet en el capítol primer de la Regla ens ho diu al inrevés; perquè els anacoretes, és a dir, els ermitans; són aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, han après a lluitar, un cop formats amb l'ajut de molts, i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l'ajuda d'altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l'auxili de Déu i viuen sols cercant Déu (Cf. RB 1, 3-5).

En aquesta obra que avui presentem s’uneixen tots aquests factors. L’historiogràfic ho fa de la mà d’un historiador bregat en l’ofici i alhora un molt bon coneixedor del monaquisme, especialment del cistercenc a les nostres terres. Tot i que no és l’únic camp en el que és expert. Nascut a Solivella, en aquesta comarca nostra de la Conca de Barberà (1947) és Doctor en història medieval i ha estat professor de la Universitat de Barcelona (1972-80). Director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (1973-80), reprengué el 1984 la publicació d' Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Dirigeix, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera. Ha estat cap del servei d’arxius de la Generalitat de Catalunya (1980-92), i des del 1992, Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha col·laborat en obres generals, com la Catalunya Romànica, ha coordinat l’edició d’obres com Estudis sobre Història de la Institució Notarial a Catalunya en honor de Raimon Noguera (1988) i ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994-96). És autor, entre d’altres, d' Història del Tallat (1986) i Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996) i ha publicat diverses obres sobre Santa Maria de Vallbona. En el període 2003-04 assumí la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a la Reial Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona. Sobre els templers és autor d’una extensa obra que palesa el seu interès també pels Ordes Militars. Això fa que si com escriu Josep Fontana que per practicar l’ofici d’historiador no calen solament bones intencions, sinó uns fonaments de mètode i un coneixement de les tècniques de recerca; perquè si les tècniques s’aprenen fàcilment; els fonaments de mètode i de teoria s’han de treballar personalment; en el cas del Dr. Sans Travé això està plenament garantit i demostrat. Escriu Pierre Vilar «no és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència.»; per al Doctor Sans Travé tot i ser un historiador acadèmic, la seva no és una obra freda, sinó arrelada al país, a les seves arrels, a aquestes terres. Algú ha escrit que amb el Doctor Sans Travé, es pot parlar de tot i força, i és una constant font d'ensenyaments però potser amb la definició amb la que em quedo és amb la que el definia Xavier Garcia l’any 2008 en la seva sèrie d’articles titulats Homenots del Sud, seguint aquella expressió de Josep Pla, deia d’ell que era “l’arxiver major de Catalunya” i és que com a arxiver el vaig conèixer a Barcelona l’any 1982 en ser organitzador ell d’un curs d’arxivística estant al capdavant d’un incipient Servei d’Arxius de la Generalitat de Catalunya. Si es parla d’arxivística i d’arxius a Catalunya els darrers quaranta anys, cal parlar del Doctor Josep Maria Sans Travé. Arxiver i historiador o historiador i arxiver, en qualsevol cas algú que té per màxima l’antiga dita romana Nulla die sine línia; d’aquí la seva àmplia producció, que no és sinó fruit d’un ardu treball.

El Dr. Josep Maria Sans Travé ens presenta avui una obra històrica ben travada, com totes les seves ja que no en va és un dels medievalistes de casa nostra que millor coneixen el món monàstic, que ens parla dels orígens de l’actual Monestir de Santa Maria de Vallbona. S’endinsa en els seus orígens i en la figura de Sant Ramon de Vallbona, el seu fundador. Un origen amb similituds amb el de Poblet tal com el malaguanyat historiador tarragoní en Jordi Rovira i Soriano va posar de manifest la similitud i el paral·lelisme entre els eremites Poblet i Ramon de Vallbona; és a dir entre els orígens de Poblet i Vallbona. 

També el santoral catòlic està força ple d’orígens llegendaris i potser l’oblit com de molts d’altres, hauria estat el destí de la figura de sant Ramón de Vallbona si el pare Miquel Ramón Zapater no hagués visitat la comunitat el 14 de novembre de 1664 i no hagués llegit la Vita Raimundi confessoris. La dificultat per a un historiador en enfrontar-se a la biografia d’un personatge més llegendari que documentat és gran però la particularitat i la grandesa d’aquesta obra és que el Dr. Josep Maria Sans Travé se’n surt amb suport documental per tal d’acabar assegurant que «és del tot evident que el Monestir de Santa Maria de Vallbona, a banda de la voluntat que des dels seus orígens hi ha posat les respectives abadesses i les religioses que al llarg de 844 anys han configurat la seva comunitat, és una obra de Ramon de Vallbona, el seu fundador i primer responsable.» Per tant que Ramon de Vallbona existí i tingué un paper de primer ordre en la fundació de l’actual monestir de Vallbona.

Ens hem de felicitar per aquesta obra, pocs estudis com aquest treballen la documentació i la bibliografia existent fins a portar al lector a l’entrellat de tot plegat. Aquí de la mà del Dr. Sans Travé descobrim que a la fi la llegenda no està pas tant lluny del relat històric i que hi ha més de cert del que no pas ens hagéssim pogut imaginar en iniciar la lectura. Al llarg del text els topònims del monaquisme de la Catalunya Nova com Vallbona, Poblet o el Tallat, s’entrellacen acompanyant l’evolució de Vallbona que amb l’abadessa Òria de Colobrers consolidarà el seu carisma cistercenc. No són camins fàcils perquè tampoc la història dels nostres cenobis ho ha estat, sempre a mercè de les circumstàncies històriques i de cada determinat moment polític, social i econòmic, perquè són part viva i integrant del nostre poble. 

Escriu Josep-Lluís Carod Rovira en el pròleg d’un dels altres llibres del Dr. Sans Travé sobre Vallbona que «si Poblet és l’expressió de l’estat, la memòria de l’estat, i Montserrat és la manifestació de la nació amb emoció, Vallbona és el monestir de les persones. De les persones que habiten el monestir i d’aquells que hi sojornen tant sols unes hores o uns dies. I no hi ha nació, ni estat possibles, sense les persones.»

Vallbona ha estat sempre el monestir de les persones, perquè si els orígens de Poblet, de Santes Creus o Scala Dei estan en la voluntat de fundar una abadia cistercenca bé pel comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, bé pel noble Guillem Ramon de Montcada, bé pel rei Alfons I; si a Poblet fou Fontfreda i a Santes Creus Grand Selva; a Vallbona Tulebras hi fundà un monestir cistercenc tot integra-t’hi una comunitat eremítica preexistent, constituïda a mitjans del segle XII sota la inspiració d’un ermità anomenat Ramon. Aquesta és la tesi de la que parteix l’autor i la que demostra al final de la seva obra. Ens convido a llegir-la, a endinsar-se en un món que ens sembla llunyà però que és ben proper, l’origen d’un monestir, d’una comunitat encara viva. En un espai, en unes terres en les que des de fa segles s’hi cerca Déu de veritat, com diu sant Benet a la Regla.

Presentar un llibre és sempre un goig, una nova obra veu la llum i ja queda incorporada al patrimoni bibliogràfic del país. Aquest llibre que avui presentem aquí a Montblanc esdevé ja a partir d’ara una obra imprescindible pel coneixement de la història de Santa Maria de Vallbona; un treball magnífic del Doctor Josep Maria Sans Travé. Els convido a fullejar-lo, a llegir-lo de cap a peus, és de lectura amena i els descobrirà tot un món que ens porta als orígens del nostre país, a les nostres arrels. Els convido a llegir aquesta obra a descobrir-la, recorrent les seves pàgines reviuran la vida de Ramon de Vallbona i darrera de cada frase hi descobriran la gran estima de l’autor per Santa Maria de Vallbona. Els convido a fer-ne una lectura atenta perquè de la història se n’aprèn, n’hem d’aprendre.

Felicitar de nou a l’autor per la qualitat de l’obra; enhorabona Doctor Sans Travé i que pugui aportar encara molts altres treballs en bé de la historiografia del país i d’aquestes terres.

Moltes gràcies,